Velázquez

(1599-1660) Sevilla. Aprenent des dels 11 anys amb Pacheco. Aviat renuncia a l’academicisme, interessant-se pels models

naturals. Desenvolupa el tenebrisme: La adoración de los Reyes Magos, temes realistes “El aguador de Sevilla”, “Vieja friendo huevos”.

En 1623 marxa a la cort i els avals del seu sogre i d’altres nobles sevillans li permeten acedir al nomenament de pintor de càmbra del Rei i, aviat, obté el favor del Comte-Duc d’Olivares..

Pinta temes reals i mitològics (inspirat per Rubens que l’aconsella viatjar a Itàlia.

Amb l’ajut d’una subvenció reial, l’estada a Itàlia li produeix un efecte ràpid. Canvia els cromatismes i veu d’una manera diferent el un, treballa la perspectiva aèria i el color.

La Túnica de José La Fragua de Vulcano (més dinamisme, matissos

lluminosos i profundidat que a Los borrachos)

S’afiança com retratista de la Cort. Retrat del Príncip Baltasar-Carlos a cavall i del Conde Duque de

Olivares. Retrats de Felip IV.

Es diferencia de la resta de pintors per la seva profunda mirada psicológica.El seu únic recurs escenogràfic sol ser la serra de Guadarrama, al fons per a resaltar la profunditat i per a crear l’efecte de perspectiva aèria.Accentúa els símbols.

També es retratista de personatges curiosos com el “El niño de Vallecas” o “El Primo”.Alguns temes mitológics són retrats de profunda psicologia:”Esopo” y “Menipo”.El quadre de Las lanzas és un paisatge lluminós entre la broma, camps de combat i fums barrejats amb cels lluminosos i amb núbols.

El Crucificado del Prado

BALTASAR CARLES A CAVALLVelázquez, per imperatiu reial, va pintar molts retrats de la família reial i de personatges de la cort, entre els quals destaquen els retrats a cavall, com ara el del monarca Felip IV o el del comte duc d’Olivares. El 1635 en va fer un altre en què apareix el príncep Baltasar Carles cavalcant un nerviós animal que contrasta amb la serenor del nen. Va concebre el quadre perquè el miressin de baix a dalt i des d’una posició lateral. D’altra banda, s’hi expressa un ideal, i un requisit, de la noblesa: l’art de muntar a cavall, metàfora de l’art de governar.

L’AIGUADER DE SEVILLAÉs una de les obres de la primera etapa sevillana de l’artista, concretament del 1622, quan Velázquez tenia vint-i-tres anys, abans que viatgés a Madrid per esdevenir pintor de la cort. La composició la dominen dos triangles que uneixen, respectivament, els tres personatges i els tres objectes.

S’ha convingut a veure en l’obra una al·legoria de les tres edats de l’home: la vellesa en actitud reflexiva, el jove respectuós que rep aigua d’un got i l’adult que mira de forma inquietant des del fons i a mitja penombra. A aquesta triangulació n’hi correspon una altra de referida directament a l’aigua. Els recipients denoten la perfecció tècnica del jove artista i parlen de la solidesa i de la fragilitat.

LA RENDICIÓ DE BREDA

El 1635 Velázquez va pintar aquest quadre que narra la victòria dels tercios a la ciutat de Breda i que també és conegut per Les llances. Al centre de la composició sobresurten dos caps: el victoriós Ambrosio de Spínola (un italià al servei de Felip IV) i el derrotat però no humiliat Justino de Nassau. Als costats els respectius cossos d’exèrcit parlen de la disciplina, l’ordre i la gallardia dels vencedors, contraposats al desordre que regna entre els derrotats. Un paisatge ideal compost per una plana humida, fum, núvols i moviments de tropes, panorama que ocupa la meitat del quadre, fa referència al tema històric. A primer terme els dos personatges expressen la cavallerositat del triomfador, l’un, i la submissió del vençut, l’altre.

En 1649, va per segona vegada a Itàlia. Retrat del Papa Inocenci X Retrat del seu criat Juan Pareja. Com paisajista Los jardines de la villa Medicis (El

mediodía y la tarde) de pincellada solta i tractament del color quasi impressionista. No se sap si són d’aquest viatge o de l’anterior. De qualsevol forma, això és una prova que Velázquez és un pintor madur ja als trenta anys.

Inocenci X

RETRAT D’INNOCENCI X

Durant el seu segon viatge a Itàlia, el 1649 (el primer l’havia fet el 1629), Velázquez tingué l’oportunitat de realitzar un dels seus retrats més importants: el del papa Giovanni Battista Pamphili, que Velázquez havia conegut mentre Pamphili havia estat nunci pontifici a Madrid.

El retrat presenta la forta personalitat del summe pontífex fins al punt que el quadre es converteix en una profunda descripció psicològica. El papa està assegut i surt pintat de tres quarts (seguint la tradició d’altres pintors italians, com Rafael o Ticià, o del mateix Greco), vell, lleig, enèrgic i inquisidor amb una mirada penetrant que denota una

forta personalitat.

A partir del 1651. és l’etapa de les seves obres més importants.

La Venus del espejo Las meninas Las hilanderas

Són la plenitut del Barroc. Introdueix l’“atmòsfera” com recurs per a introduir la profundidat.

L’escena transcorre en l’estança d’un palau. Però no hi ha acord a l’hora d’interpretar què fan les persones que hi són presents. Al llarg de la història a aquesta pintura li han posat diversos noms: Su Alteza la Emperatriz con sus damas y un enano o La familia del rey Felipe IV fins que el 1843 va rebre el nom actual.L’únic punt de consens ha estat la identificació dels personatges: al centre hi ha la princesa Margarita María, que rep aigua d’una serventa, María Agustina Sarmiento, i d’una altra serventa, Isabel de Velasco (les dues persones que han donat nom al quadre ja que les anomenaven Meninas, o donzelles d’honor); a l’esquerra de la princesa hi ha els nans Maribárbola i Nicolás de Pertusato.

El pla mitjà l’ocupen Marcela Ulloa, dama d’honor, i un ajudant de les dames sense identificar. Una gran tela i el pintor omplen la banda esquerra. Al fons, l’aposentador reial acaba d’obrir la porta. Un mirall del final de la sala reflecteix les figures dels reis Felip IV i Marianna d’Àustria.

EL MIRALLLa presència del mirall al fons de l’habitació pot ajudar a interpretar què succeeix en l’escena. El mateix Velázquez ofereix aquest objecte com a centre i catalitzador. Així, esdevé un dels punts de llum que ajuden a crear perspectiva aèria a l’escena (primer pla de personatges i darrer pla al fons) però també es reforça per la conjunció de línies verticals i horitzontals que porten a aquest punt. A més, la presència dels monarques ajuda a entendre l’obra en el sentit que aquest fet reforça la intenció de l’artista d’ennoblir la seva obra i li permet presentar el seu treball com quelcom més que la creació d’un simple artesà al servei d’una causa règia. Hi ha en aquesta actitud adulació, servilisme, un homenatge...?

El matrimoni Arnolfini; (1434 ) Jan Van EyckOli/taula. 82 x 59,5 cm

L’escena, aparentment trivial, ha merescut moltes interpretacions, una de les quals, la més acceptada, defensa que el que hi succeeix s’explica per l’actitud mateixa que manifesten els diversos personatges. Així, mentre uns personatges s’han adonat de la presència dels monarques (hi ha qui inicia una reverència, l’artista deixa de pintar...), d’altres romanen encara indiferents al fet que els monarques hi siguin. Les mirades dels uns i dels altres acompanyen els gestos. L’aposentador acompanya les imatges dels monarques al mirall del fons de l’habitació. El grup del primer terme feia alguna cosa que és interrompuda per una altra que hi ha fora de la pintura però que també hi és inclosa: la presència dels reis, que esdevenen catalitzadors de tota l’acció.

Quant a la composició, la distribució dels personatges i dels objectes estableix una sèrie de línies rectes verticals i horitzontals (cavallet, finestres, parets, quadres, mirall, porta, escales) que contrasten amb les línies irregulars i corbades, formades pels caps del pintor i dels altres personatges. Tanmateix, com han comentat alguns crítics, aquest quadre aconsegueix el sentit complet i la interpretació plena únicament des de la posició dels reis.

Després de la I Guerra Mundial Picasso, desconcertat pels nous rumbs de les creacions avantguardistes, va decidir retornar al classicisme i per això va tornar a la pintura, a la història de la pintura, per a reflexionar-hi i avançar-se uns anys al que després seria usual en el panorama artístic.Serà clàssic en el sentit d’intemporalitat, d’imatge que traspassa la fugacitat del temps i perdura, perdurabilitat aconseguida prescindint de l’accidental i mostrant allò que defineix l’art, que el conforma.

En les avantguardes això es va concretar qüestionant el llenguatge plàstic, però Picasso no s’hi va entretenir i va estar constantment reinterpretant obres d’altres artistes del passat reflexionant-hi i obrint un nou camí al classicisme.

Aquesta revisió històrica va començar amb Dones d’Alger, de Delacroix, tema tractat també pel seu amic Matisse, mort poc abans, el novembre de 1954. Segurament, l’afecte que li tenia el va incitar a iniciar aquest nou camí, seguint els passos del seu amic ja que els recursos matissians hi són evidents.

Picasso va treballar en la sèrie de Las Meninas des del 17 d’agost al 30 de desembre de 1957 i no es va limitar a fer una reinterpretació de l’obra, sinó que en va fer 58, que va donar al Museu Picasso de Barcelona el 1968. Durant els primers mesos de treball no va deixar veure el seu treball a ningú tret de la seva dona Jacqueline.

Picasso, a més, es va permetre reinterpretar l’obra, introduint elements nous en el quadre, com ara els coloms, tant picassians, o retrats de Jacqueline.

Entre les llibertats que es prengué, hi ha la de la disposició del quadre: Picasso va optar per un format horitzontal i no vertical com el de Velázquez. Aquest format és més narratiu de manera que es va veure obligat a allargar l’escena, baixar els sostres i destacar la figura del pintor, com un gegant.