Download pdf - Dossier de Textos 1r de Batxillerat

DOSSIER DE TEXTOS

Argumentatius- expositius- descriptius –prediuctius-gèneres literaris propietats textuals

Trobadors-Ramon Llull Llibre dels feits- Ramon Muntaner- Bernat Desclot- Pere el Cerimoniós

Eiximenis -Anselm Turmeda-Vicent Ferrer Bernat Metge- Dante- Petrarca Jordi de Sant Jordi- Ausiàs March

JAUME ROIG Joanot Martorell- Tirant lo Blanc i Curial

Llengua catalana i literatura

IES Mossèn Alcover

1r de Batxillerat Curs 2010-2011

Llengua catalana i literatura IES Mossèn Alcover

2

Índex 1. Textos argumentatius ESPINÀS, Josep M. Pena de llibre, Avui, 23-9-97 CARBONELL, JOAQUIM i 160 firmes més, Valldoreix. Els gossos i la convivència ciutadana. Avui, 21 d’oct. 1997 Cent per cent. Renou de nit: doblers i diversió versus descans, 20 d’octubre de 2008 MONTERO, Rosa, El País, 16 de juliol de 2002 ZAPATA, David. IES Montcada i Reixac RIBERA, C. Aprendre a aprendre. Presència (Del 3 al 9 de setembre de 2010) 2. Textos expositius CAÑETE, Ma Luz. IES Montcada i Reixac ESPINÀS, J. M. Curiositats lingüístiques, Avui 3. Textos descriptius ESPINÀS, J. M. Els nostres objectes de cada dia (Text adaptat) FOLCH i CAMARASSA. Fer-se gran de debò, Ed. Alfaguara GARRIGA, Àngels. Un rètol per a Curtó Patronato Provincial de Turismo, Soria. Rutas. Catedral de Burgos d’Osma PLA, Josep. El carrer Estret, Ed. Destino VALERA, J. Pepita Jiménez 4. Textos instructius FIELDING, Helen. El diari de Bridget Jones OVIDI, Art d’estimar TUGORES, A. Recepta dels senyorets o crespells 5. Textos predictius MAI, Jacob. El transport del futur 6. Textos orals CALDERS, P. L’hora en punt MARTÍ i POL, M. La primera vegada SIMÓ, Isabel-Clara. Entre classe i classe. Dones 7. Gèneres literaris Narrativa CALDERS, P,. Invasió subtil i altres contes CATALÀ, Víctor “la pujada” de Sol�itud HEMINGWAY, E., El vell i la mar Poesia CARNER, Josep. Amor Finat GUERAU de Liost MARAGALL, Joan. L’estimada de don Jaume a Visions & Cants VERDAGUER, Jacint Teatre BENET I JORNET, J. M. “A la Clínica”. Descripció d’un paisatge i altres textos 8. Propietats textuals Conversa telefònica. Un jove, usuari de la comanyia d’autobusos Transprix, hi telefona. El gos Els mitjans de transport Instància de Pere López Pollastre al forn amb allioli


3

9. Poesia trobadoresca BERGUEDÀ de, Guillem BORNELL de, Girault GIRONA de, Cerverí PEGHILLAN de, Aimeric VENTADORM de, Bernat. No és meravella si el meu cant 10. Ramon Llull Cant de Ramon Doctrina Pueril Llibre d’Amic e Amat Llibre de les bèsties: Eximpli 1 Eximpli 2 Llibre d’Evast e Blanquerna Llibre de les Meravelles 11. Cròniques medievals JAUME I Llibre dels Feits. Entrada a la ciutat de Mallorca, dia 31 de desembre de 1229 Crònica de Bernat Desclot. Fragments sobre la mort de Pere el Gran Crònica de Ramon Muntaner. Elogi de Catalunya i de la llengua catalana Crònica de Pere el Cerimoniós. El naixement del rei Pere el Cerimoniós 12. Literatura moral i religiosa EIXIMENIS, Francesc. Exemple d’un pagès i un picaplet de Mallorca. Dotzè de lo Crestià, CCCLXXXVII Consells per al bon comportament a taula Visió crítica de la dona Lo Crestià, MXLVII Con gelosia és folla cosa e contra la amor matrimonial. Lo libre de les dones, Capítol XLVIII FERRER, Sant Vicent. Fragments de sermons TURMEDA, Anselm. “Elogi dels diners” al Llibre dels bons amonestaments (1398) 13. Humanisme i Bernat Metge ALIGHIERI, Dante. La Divina Commedia. “Inferno”. Cant XXVI Vita Nuova METGE, Bernat. Lo somni. Llibre III. Parlament de Tirèsies Llibre IV. Elogi a les dones PETRARCA, Francesco. Cançoner. Poema CCLXIX 14. Jordi de Sant Jordi Stramps, Poema IX “Just lo front…” 15. Ausiàs March Cants d’amor: 28, 29, 68,80,81 Cant espiritual. (Fragments) 16. Jaume Roig Spill o Llibre de les dones (Fragments) 17. Curial e Güelfa Visió-somni de Curial 18. Tirant lo Blanch Capítol CCXXXI. Com Plaerdemavida posà a Tirant en lo llit de la Princesa Capítol CCLXXI. Rèplica que fa Tirant a la sua Princesa Capítol CLXXV. Resposta feta per la Princesa a Tirant 19. Pautes per al comentari de text


4

1. Textos argumentatius

ESPINÀS, Josep M. Pena de llibre, Avui, 23-9-97

A Benalmádena (Màlaga), com en molts altres llocs, suposo, els motoristes menors d’edat paguen poquíssimes multes de circulació. Per insolvència o per la raó que sigui. La policia local s’ha posat d’acord amb l’alcalde per evitar que continuï EL QUE CONSIDEREN UNA PRESA DE PEL. La solució és curiosa: qui no paga haurà de llegir un llibre. Els infractors hauran d’anar a la biblioteca municipal, llegir un llibre i, després, omplir un qüestionari anotant-hi les dades del llibre, explicant l’argument i jutjant l’encert del final (no es preveu, doncs que es puguin llegir llibres que no siguin novel�les...). Les preguntes s’amunteguen. Qui jutjarà si el treball del condemnat és correcte? [...] i Què passarà amb els qui suspenguin l’examen de lectura? Diu el cap de policia local que amb les multes no han aconseguit que disminueixin les infraccions dels motoristes joves i que amb la lectura d’un llibre espera aconseguir-ho. La conclusió sembla clara: obligar a llegir es considera una sanció més dura i més temible que haver de pagar quinze mil pessetes. “Mira, tio, jo ja no em salto els vermells, em farien llegir un llibre, t’ho imagines?” Evidència absoluta: la lectura és un càstig. També diu el policia que “així guanyarem addictes a la lectura”. Home...N’està segur?[...] Dubto bastament, ho confesso, de l’efecte exemplar de la lectura en general, i d’aquesta en particular. Paga o llegeix és un eslògan que, en el fons, presenta la lectura com una multa. Els pares dels infractors, doncs, no cal que llegeixin. Els policies municipals, tampoc. Ni, naturalment, cap ciutadà com cal, pagador d’impostos i arbritris. La lectura és pròpia dels insolvents.

CARBONELL, JOAQUIM i 160 firmes més, Valldoreix. Els gossos i la convivència ciutadan. Avui, 21 d’octubre de 1997 A Sant Cugat cada dia tenim més gossos i , malauradament, l’actitud incívica o irresponsable d’alguns amos fa que els seus animals creïn problemes Graus de convivència. Per una banda, agressions. Hi ha molts gossos que van sols pels carrers, o que entren i surten de casa seva quan volen, i ataquen el primer vianant, ciclista o motorista que s’hi acosta. Aquesta actitud agressiva ha fet que passejar per segons quines zones de Sant Cugat –especialment La Floresta, Mira-sol i Valldoreix- es converteixi en una activitat perillosa o, en tot cas, poc plaent. Els nens no poden sortir al carrer a jugar amb tranquil�litat, els pares que empenyen cotxets de criatura passegen amb por, els ciclistes han de vigilar a cada cantonada i la feina d’escombriaires, carters i repartidors s’ha convertit en un infern. Després, els excrements. És una molèstia menor al centre de Sant Cugat, però a Mira-sol, La Floresta i Valldoreix és un problema constant. Hi ha carrers que semblen lavabos públics, on la trepitjada fatídica és inevitable. I per acabar, el fet de bordar sense parar, sense motiu, agressivament, de dia i de nit. Tots sabem que els gossos tenen una gran capacitat d’aprenentatge i d’adaptació a les nostres fores de vida, i d’adaptació a les nostres formes de vida, i que si molts d’ells tenen un comportament que va en contra de la convivència només és degut a la negligència dels seus amos. És per això que animem els amos de gossos a respectar les normes bàsiques de convivència i a no tolerar als seus gossos actituds agressives i antihigièniques que mai no permetríem a les persones. En tot cas, per corregir els amos incívics reclamem als poder públics que assumeixin la seva responsabilitat i prenguin les mesures necessàries per fer complir la llei i preservar la pau cívica. Cent per cent. Renou de nit: doblers i diversió versus descans. (20 d’octubre de 2008) No és un tema nou. Ja fa alguns anys que Manacor ha esdevingut un dels centres neuràlgics de marxa nocturna a Mallorca. Hi ve gent de tota l’illa. Al municipi, i més concretament al nucli urbà de Manacor ha estat molt coneixedor l’augment de persones i restaurants i altres negocis que anaven associats a tot aquest moviment humà i econòmic. Justament, però, en economia existeix el concepte d’externalitat. El definim aquí: “Nom que rep la producció o el consum d’un bé afecta directament consumidors o empreses que no participen en la seva compra ni en la seva venda, i quan aquests efectes no són reflectits totalment en els preus de mercat”. En poques paraules, però clares: a Manacor els consumidors d’oci nocturn s’han vist beneficiats per l'oferta sorgida. I per això paguen. Els locals de copes han satisfet les ànsies ocioses d'aquestes persones, i per això cobren. Fins aquí, res a dir-hi. Però aquí hi ha un consum d'un bé que "afecta directament consumidors o empreses que no participen en la seva compra ni en la seva venda". Els veïns del centre de Manacor no tenen res a veure amb l'escàndol que es munta cada vespre a baix del seu portal. Ni l'han demanat. Ni l'han anat a cercar. Els ha comparegut. Justament, l'economia preveu per això el concepte d'"externalitat". Però també justament per això s'espera que les institucions públiques hi posin remei. Un exemple d'això el trobaríem en la famosa ecotaxa de l'anterior Pacte de Progrés. L'externalitat del turisme provocava (i provoca encara) una salvatge destrucció del territori. Les institucions, per tant, preveuen una "sanció" (impost, taxa, pagament, com es vulgui) econòmica per als qui són capaços de dinamitzar l'economia, però amb un cost afegit inevitable. El mateix, a Manacor. L'oci nocturn porta sempre intrínseques molèsties de renou i de brutícia. No ja per l'activitat dels bars, que, òbviament, ha d'estar controladíssima, sinó per la presència de milers de persones al carrer a partir de les dotze de la nit, unes hores en què la majoria de persones posen els ossos de pla, que vol dir que se'n van a dormir. En termes ecològics, qui embruta ha de pagar. En termes d'oci nocturn: qui embruta el silenci de la nit, ha de pagar. Volem dir amb això que si els governants manacorins tenguessin una certa imaginació, cosa que dubtam, proposarien un impost nocturn per compensar l'augment de vigilància, de serveis de neteja i de renou afegit. I amb aquests doblers es podrien fer accions diverses en aquest aspecte. Tot això, evidentment, està molt bé, però no deixen de ser elucubracions de ments desviades. A l'Ajuntament de Manacor imperen altres maneres de fer. Fins al punt que un propietari d'un bar va anar al despatx del delegat del ram per demanar-li què era això del precinte i el delegat respongué que "això només és papeleo". Caldrà veure si de veres


5

es tanquen els bars afectats. Això, però, no ha de ser la solució a tots els mals. Aquests locals, un dia o l'altre, obtendran els permisos pertinents per tornar a obrir. La marxa nocturna, per ara, no se n'anirà de Manacor. És per això que calen solucions contundents i imaginatives alhora. L'oci nocturn ben gestionat no tendria per què ser perjudicial, ans al contrari. L'alegria de viure, instal�lada en la nit manacorina i, a més, de bracet de sumes importants de divises. Ara bé, des d'aquí ho tenim clar: no al llibertinatge, no al descontrol, no al campiquipugui. No a l'omissió de l'autoritat. Si ha de ser així, en comptes dels bars, que tanquin l'Ajuntament. Tanmateix...

MONTERO, Rosa, El País, 16 de juliol de 2002 Els pumes són uns animals solitaris; viuen sempre aïllats excepte en l’època de zel, en què mascles i femelles s’uneixen per formar parelles que duren al voltant d’una setmana[...] Després d’aquesta setmana gloriosa, d’aquesta primavera feliç i radiant que els deu semblar eterna mentre dura, cadascú se’n va per la seva banda. Ella, a l’escarrassat destí de parir i tenir cura de les cries; ell, a continuar seduint per les muntanyes. És clar que no tots els animals són iguals [...] Sabem que els ànecs són éssers manyacs i monògams. Formen parelles estables que duren tota la vida, i fins i tot hi ha “matrimonis ànec” que es fan castament càrrec de les germanes de l’esposa fins que troben marit. O sigui, que tenen una propensió innata a formar grans famílies. Són tan fidels, tan profunds i perseverants en el seu afecte, que resulten commovedors i envejables [...] Penso que molts dels problemes que la qüestió amorosa provoca en l’ésser humà són deguts a això: moltes persones són pumes però voldrien ser ànecs i viceversa. O, encara pitjor: molts individus no acaben de decidir entre una cosa i l’altra, perquè som una espècie que ho volem tot. [...] Ben mirat, potser en el fons tot queda reduït a una mateixa qüestió: a un conflicte essencial en l’ésser humà entre el nomadisme i el sedentarisme, entre el descobriment i la construcció, entre quedar-se o anar-se’n. Entre cremar en el present o viure tot esperant que el futur arribi.

ZAPATA, David. IES Montcada i Reixac Al contrari del que hom pensa, que l’amor és un camí de roses i dolç com la mel, això, en la major part dels casos d’enamorament, no passa. Moltes vegades aquest color rosa esdevé d’una tonalitat marró ocre que desemboca en depressions i altres penúries. Qui no ha tingut un familiar o un conegut amb problemes relacionats amb l’amor? Contínuament veiem a la televisió, i fins i tot entre els nostres, com desenganys, ruptures o infidelitats provoquen als desenganys, ruptures o infidelitats provoquen als afectats greus problemes psicològics com ara depressions i, en casos extrems, poem arribar fins al vessament de sang, com en una tragèdia teatral. Michael E. De Montaigne (filòsof francès) digué: “L’autèntica llibertat consisteix en el ple domini d’un mateix”. Aquestes paraules són totalment contràries a l’amor, ja que aquest et controla fina a tal punt que pots arribar a posar-te per complet en mans d’una altra persona. Això és perillós perquè es pot arribar a perdre la pròpia identitat. De vegades una relació sentimental et pot endinsar en un pou massa profund per poder sortir-ne. L’aïllament envers els amics és evident; no és que els amics s’oblidin per complet, sinó que anar amb la teva parella implica deixar-los una mica de banda. Però, pensem una mica: i si es trenca amb la parella, voldran aquests companys tornar a sortir amb algú que temps abans els havia “deixat de banda”? Malauradament, moltes vegades aquests amics no es poden recuperar. Malgrat els desenganys, sofriments, falta de llibertat o la separació progressiva dels amics, l’amor és una cosa que hi és, i no es pot evitar. Ens pot fer mal, ens pot aïllar o empresonar, però tard o d’hora, sense adonar-nos-en, hi caurem perquè això és el pitjor que té, que no es pot controlar.

RIBERA, C. Aprendre a aprendre. Presència (Del 3 al 9 de setembre de 2010) Un dia d’aquests la vostra mainada tornarà a escola i, coincidint amb el retorn als estudis, com que es veu que els mestres no els deuen fer treball ar prou, els tornareu a apuntar a classes d’anglès (i de xinès o japonès, tant de moda), de solfeig i de piano, o de guitarra, o de violí que fa més fi, els portareu a fer dansa clàssica amb un tutú ben estofat, els fareu jugar a futbol, o a bàsquet, o a futbol els dilluns i els dimecres i a bàsquet els dimarts i els dijous, i no els reservareu cap hora per a classes d’informàtica, primer perquè els dies no tenen més hores i segon perquè això de les classes d’informàtica ha passat a la història com hi van passar també en el seu temps les classes de mecanografia (recordeu aquelles pesades i sorolloses sessions de qwerty, poyoui, asdfg ñlkjk, i sant tornem-hi fins a l’extenuació?) perquè d’informàtica les úniques classes necessàries serien les impartides per la canalla amb nosaltres escarrassant-nos per veure si ens posem al seu nivell. Sempre que torna el setembre em faig la mateixa pregunta: Cal sobrecarregar tant d’estímuls els nens i les nenes? Cal afegir-los a un programa escolar que, teòricament, és el que els ha de donar l’educació que necessiten? Una pregunta que en porta altres de relacionades, com ara la qüestió sobre si la formació extraescolar es fa en funció de les necessitats reals de l’interessat o de les frustracions acumulades dels seus progenitors. Costa de saber si aquell xiquet que tragina un violí més voluminós que ell va a formar-se o, simplement, està pagant el desig no satisfet del seu pare o de la seva mare de no haver pogut estudiar solfa. I quan dic violí podem dir tennis, teatre o pintura artística. És curiós, curiosíssim, però a mi em fa l’efecte que per més preparats per a l’absorció de coneixements que estigui un ésser humà en fase de creixement, tota aquesta intensíssima marató formativa a què es veuen abocats els infants d’avui dia en realitat el que fa és acostar-los a la saturació, que és la sala d’espera del desinterès. No hi entenc gaire, de psicologia infantil, més enllà de la derivada de la meva pròpia experiència. Però jo diria que el motor del coneixement no és la formació sinó la curiositat. S’aprèn més per curiositat que per obligació. La formació és, precisament, el mitjà per satisfer el desig de conèixer i no pas l’eina per generar aquest desig. I la curiositat, més que cap altra activitat humana, necessita temps. Temps lliure. Temps per observar, per tenir l’opció de fer-se preguntes i


6

no només l’obligació d’anar responent les que fan els altres. Si volem nens i nenes ben formats, doneu-los temps per badar, per captar els estímuls a partir dels sentits i no pas a partir de l’ensinistrament. Donem a les criatures, més que continguts, disciplina per aprendre. Posem a la seva disposició, més que activitats, els mitjans per fer-les. Però sense perdre de vista que un nen o una nena amb el nas enganxat rere un vidre, o amb la barbeta sobre la barana del balcó, activant els seus tendres mecanismes reflexius, són la millor garantia d’un adult que ballarà, calcularà, interpretarà o serà poliglot fruit de l’avidesa pròpia i no del neguit sobrevingut. 2. Textos expositius CAÑETE, Ma Luz. IES Montcada i Reixac L’amor és un inclinació, afecte oemoció que tenim envers algú o alguna cosa. Aquest sentiment, d’abast universal i ben present en tota la història de la humanitat, es presta, com a tema d’anàlisi, a un conjunt de consideracions. En primer lloc, caldria afirmar que l’objecte de l’amor és divers. D’una banda, cal considerar l’amor de parella, de naturalesa psíquica i física, l’amor paternofilial –entre pares i fills-, l’amor fraternal –entre amics-. En segon lloc, cal tenir present que no tan sols les persones són objecte d’estimació, els animals i altres realitats també poden produir aquest tipus d’emoció: una obra d’art, una posta de sol, un animal de companyia, etc. El fenomen amorós ha estat analitzat des de perspectives diferents. A grans trets podríem classificar-les en dos grans grups: aquelles que, partint d’una anàlisi de les dades físiques i biològiques, entenen l’amor com la realització d’un simple impuls basat en l’instint sexual i aquelles que posen l’èmfasi en l’espiritualitat i la recerca de l’ideal. D’altra banda, la història de la literatura passa de manifest la relació entre el tractament de la temàtica amorosa i les concepcions culturals de temàtica amorosa i les concepcions culturals de cada moment. A l’Edat Mitjana, la societat feudal creà l’amor cortès, com a relació de vassallatge al servei de la dama, en el Renaixement la influència clàssica féu retornar els esquemes platònics de l’amor idíl.lic, el Romanticisme plantejà l’amor apassionat i absorbent, el realisme criticà les concepcions burgeses de l’amor basades en l’interès econòmic... En definitiva, l’amor com a sentiment comú i compartit entre homes i dones de totes les èpoques ha estat, és i serà un tema d’actualitat perquè forma part de manera indissoluble de la naturalesa humana. ESPINÀS, J. M. Curiositats lingüístiques, Avui Uns amics que han fet un viatge a Irlanda ha portat un exemplar del famós Guinness Book of Records que recull anualment, com és sabut, els rècords mundials en els camps més diversos. [...] Com que cal suposar que el lector d’Avui no és indiferent als temes lingüístics, trio algunes de les notícies que el Book of Records dóna sobre aquesta matèria. En el món es parlen avui uns 300 llenguatges; el més estès és el xinès del nord, o mandarí, que l’any 1985 ja era parlat per més de 700 milions de persones. Contrasta aquest fet amb la supervivència fragilíssima d’una sèrie de llengües per a les quals la història ha estat adversa. La desaparició d’un idioma fa escruixir, perquè amb ell es perd una profunda i complexíssima creació humana que no ha tingut ni tindrà mai equivalència. És patètic saber que quan Edward Maddrell, de l’illa de Man, morí l’any 1974, el manx s’extingí; era l’últim illenc que el parlava. Del cornish, una antiga llengua del Regne Unit de la Gran Bretanya, en fou publicat un diccionari el 1887, quatre anys abans que morís l’última persona que el dominava. Es considera que avui dia hi ha com a mínim una vintena de llenguatges –entre els quals, sis que són propis d’indis dels Estats Units- que no permeten ja de mantenir-hi cap conversa perquè han arribat al punt que només el parla una persona. I una altra informació que fa posar la pell de gallina: l’elak, que s’ha conservat al sud-oest d’Alaska, encara és parlat... per dues gemanes velletes quan es troben. Curiositats: l’idioma amb més lletres és el cambodjà, que en té 72, mentre que el rotokas només en té 11. La llengua amb més sons consonàntics diferents és l’ubyx caucasià (80); el sedang –llengua parlada al Vietnam-, en canvi, distingeix 55 sons vocals, una gamma que ni podem imaginar-nos els qui parlem un idioma com el català amb 8 sons vocals, que ja semblen massa als castellanoparlants, que només en tenen 5. Hi ha un mot estonià referit al gel que té quatre vocals seguides, més ben dit: una vocal repetida 4 vegades: jaaaarne. Pel que fa a mots llargs, el que descriu unes aigües de Bristol dient que són “aequeosalinocalcalinoceraceoaluminosocupreovitriòliques” és una mena de sospir comarat amb un mot de 170 lletres que el gran comediògraf grec Aristòfanes va inclure en una de eles seves comèdies, i les 3.600 lletres necessàries per a descriure un producte químic que conté aminoàcids. Posats a estalviar, en canvi, el rècord de la correspondència curta correspon a Víctor Hugo el qual, impacient per saber com havia estat rebuda la seva obra Els miserables pel públic lector, va escriure al seu editor una carta que deia: “!” El rècord del poliglotisme el té, avui, un cap de les Nacions Unides, que en un cens ha volgut posar que “només” sabia dinou idiomes, perquè diu que no té temps per a recuperar al seva perfecta fluència a uns altres dotze. S’ha pogut comprovar que hi ha d’altres persones que en parlen més de vint-i-cinc amb correcció absolutat. [...] En conclusió,................................. 3. Textos descriptius ESPINÀS, J. M. Els nostres objectes de cada dia (Text adaptat) La meva tauleta de nit té dos petits calaixos, l’un al costat de l’altre, col�locats sota una superfície que podríem anomenar pròpiament “taula”. Quan estem malalts la tauleta de nit és tota una altra cosa. És el seu gran moment. Apareixen les medecines, el vas d’aigua, el termòmetre... Si la malaltia ens té endormiscats o aïllats, el llumet de la tauleta és com un far orientador, mentre no remuntem la febre. Durant la convalescència, la tauleta de nit és el nostre millor amic: hi ha els llibres que llegirem, l’agenda amb els telèfons i que ens uneixen amb el món. Però arriba un


7

moment que aquesta tauleta queda descontrolada: quan empenyo el diccionari es vessa la taronjada, en contestar el telèfon tombo el llumet i entre tantes coses perdo la ploma. Quan passa això, quan tot el llit es converteix en tauleta de nit, la grip ja és fora i ja és hora de llevar-nos. FOLCH i CAMARASSA. Fer-se gran de debò, Ed. Alfaguara La senyora Golobardes és prima i poca cosa, i té uns ulls tristos i parla amb una veu fluixa i enraona tan poc com pot. I es comprèn. Diu que fa prop de quaranta anys que viu amb el senyor Golobardes. Ha de ser terrible, francament. GARRIGA, Àngels. Un rètol per a Curtó Bé; per dir la veritat cal confessar que aquesta placeta no ho era ben bé, una placeta. En deien placeta perquè hi desembocaven els dos carrers que emmarcaven l’escola, un per la dreta i l’altre per l’esquerra. I això li donava un eixamplament que la feia semblar una placeta. Però les placetes de bo de bo tenen cases als quatre costats, i aquesta que us dic només en tenia tres. El seu edifici més important era l’escola amb el petit jardinet que l’envoltava i el gran rellotge al capdamunt. A banda i banda, un parell de cases no gaire grans, i enfront el començament de l’ampli camí que baixava fins a la carretera, allí mateix a tocar. I pertot on arribava la vista, i arribava molt enllà, vinyes i vinyes, unes voltades d’oliveres que aviat foren madures, d’altres, alternant les fileres de ceps, que ja anaven perdent llurs pàmplos rogencs, amb les fileres d’avellaneres qauasi despullats del tot. De tant en tants, un camp llaurat esperant la sembra del blat, ordi o civada, i uns quants hortets escampats, cadascun amb la seva sínia. També es veien un parell de pobles ajaguts a les carenes de petites muntanyes, que marcaven el camí de la via principal. I bastant enllà, vuit o deu quilòmetres lluny, una brillantor movedissa i platejada; el mar!”. Patronato Provincial de Turismo, Soria. Rutas. Catedral de Burgos d’Osma La seva façana principal és del segle XIII reformada en el XV pel cardenal Mendoza. Consta d’una sola torre en la qual es poden distingir dos estils arquitectònics; gòtica la part inferior i barroca la superior. El seu interior és magnífic. A la capella major es troba el retaule esculpit per Juan de Juni i Juan Picardo a l’any 1550. La catedral s’enriqueix amb nombroses capelles que conserven diferents obres d’art. La capella del Venerable Palafox va ser costejada pel rei Carles III i realitzada per l’arquitecte Francisco de Sabatini. Especial menció mereix el magnífic claustre gòtic flamíger acabat en 1515. Contigua al claustre es localitza l’antiga sala capitular de planta quadrada. En el seu interior, una vertadera joia d’art funerari: el Sepulcre de Sant Pere d’Osma, de pedra calcària, esculpida i policromada. PLA, Josep. El carrer Estret, Ed. Destino La senyora Masseguer és una persona petita, de faccions menudes, molt ben dibuixades, amb un nasset una mica tirat enlaire, els ulls enlaire, els ulls blauets vius, les dents blanques i ben conservades, el cabell gris allisat, recollit en un monyo a l’antiga. VALERA, J. Pepita Jiménez Hi ha en ella un assossec, una pau exterior, que pot provenir de fredor d’esperit i de cor, de pensar només en ella i de calcular-ho tot sentint poc o gens, i podria provenir també d’altres qualitats que hi hagués en la seva ànima: de la tranquil�litat de la seva consciència, de la puresa de les seves aspiracions i del pensament de complir en aquesta vida amb els deures que la societat imposa, fixant la ment com a terme en esperances més altes. 4. Textos instructius CALVINO, Italo. Si una nit d’hivern un viatger Relaxa’t. Recull-te. Allunya de tu tot altre pensament. Deixa que el món que t’envolta s’esvaeixi en l’indistitnt. La porta, val més que la tantquis; sempre hi ha algú o altre que té la televisió engegada. Ja els ho pots dir de seguida: “No, no vull veure la televisió!” Parla més alt; si no, no et senten: “Ara llegeixo! No vull ser destorbat!” [...] Tria la posició més còmoda_ assegut, estirat, cargolat, ajagut. Ajagut d’esquena, de costat, de panxa a terra. A la butxaca, al sofà, al balancí, a la gandula, al puf. A l’hamaca, si en tens una. Al llit, tant se val si és a sobre com a dins. Pots fins i tot posar-te de cap per avall, en posició de ioga. Amb el llibre capgirat, s’entén. [...] Bé, què esperes? Estira les cames, descansa els peus sobre un coixí, sobre dos coixins, sobre els braços del sofà, sobre les orelles de la butaca, sobre la tauleta de te, sobre l’escriptori, sobre el piano, sobre la bola del món. Treu-te les sabates, primer, si vols tnir els peus aixecats; si no, calça-te-les de nou. Ara no et quedis encantat amb les sabates en una mà i el llibre en l’altra. Gradua la llum a fi que no et cansi la vista. Fes-ho ara, perquè tan bon punt t’hauràs submergit en la lectura ja no podràs apartar-te’n. Procura que la pàgina no et quedi a l’ombra, si no vols un acumulament de lletres negres sobre


8

fons gris, uniformes com una niuada de rates; però vés amb compte que no la toqui una llum massa forta que, relectint-se en la blancor cruel del paper, rosegui les ombres dels caràcters com en un migdia del sud. Convé que prevegis ara tot els que pugui evitar-te d’interrompre la lectura. Les cigarretes i el cendrer a l’abast de la mà, si fumes és clar. Què falta encara? Has de fer pipí? Bé, tu ho saps. FIELDING, Helen. El diari de Bridget Jones. Es tracta dels propòsits de cap d’any que fa la protagonista. No No BEURÉ més de catorze unitats d’alcohol per setmana. No fumaré. No malgastaré diners en: màquines de fer pasta, màquines de gelat o altres aparells culinaris que no faré servir mai; llibres d’autors literaris il�legibles per posar a les lleixes per impressionar, roba interior exòtica, perquè no tinc nòvio i no té cap sentit que me la posi. No em comportaré d’una manera indecent a casa, sinó que m’imaginaré que hi ha gent que em veu. No gastaré més del que guanyo. No deixaré que la safata d’assumptes pendents se’m descontroli. No deixaré que m’enredin: alcohòlics, maníacs de la feina, gent amb fòbia als compromisos, gent amb nòvios o dones, misògins, megalòmans, xovinistes, deficients o gorrers emocionals, pervertits. No m’enfadaré amb la mama, la Una Alconbury o la Perpetua. No em posaré neguitosa per culpa dels homes, sinó que seré una dama de gel, serena i distant. No tindré enamoraments, sinó que establiré relacions basades en una valoració madura del caràcter. No malparlaré a l’esquena de ningú, sinó que seré positiva amb tothom. No m’obsesssionaré amb en Daniel Cleaver perquè és patètic estar enamorada del teu cap com la senyoreta Moneypenny o similar. No faré ploricó perquè no tinc nòvio, sinó que desenvoluparé una serenitat i una autoritat interiors i un sentit del jo com a dona substancial, completa sense nòvio, perquè aquesta és la millor maner d’obtenir nòvio. Sí Deixaré de fumar. Beuré menys de catorze unitats d’alcohol per setmana. Reduiré la circumferència de les cuixes 7 centímetres i mig (és a dir, 3.75 centímetres cadascuna), amb una dieta anticel�lulítica. Netejaré el pis de tot el material aliè acumulat. Donaré tota la roba que fa dos anys o més que em poso a la gent sense casa. Faré progressos en la meva carrera i trobaré una nova feina amb potencial. Estalviaré diners fent dipòsits a la llibreta d’estalvis. Potser també un pla de pensions. Tindré més confiança. Tindré més fermesa. Aprofitaré millor el temps. No sortiré cada nit, sinó que em quedaré a casa i llegiré llibres i escoltaré música clàssica. Donaré una part proporcional del que guanyo a obres de caritat. Seré més amable i ajudaré més els altres. Menjaré més llegums. Em llevaré tan bon punt em desprerti al matí. Aniré al gimnàs tres cops per setmana, i no tan sols a comprar-hi l’entrepà. Posaré les fotot als àlbums de fotos. Faré recopilació de cintes d’”ambient” per poder tenir-les a punt amb tots els meus temes romàntics / de ball/ vibrants/ feministes, etc., preferits, tots junts, en comptes de convertir-me en una persona torrada estil disc-jòquei amb cintes escampades per terra. Establiré una relació funcionals amb un adult responsable. Aprendré a programar el vídeo. OVIDI (43 aC-14 de C), Art d’estimar Però no se t’acudeixi arrissar-te els cabells amb les tenalles, ni depilar-te les cames amb la mordaç pedra tosca. Deixa que facin això els que canten a la mare Cibele udolant amb ritmes frigis. Als homes, els escau la bellesa descuidada; Teseu, sense guarnir-se el cap amb agulles, es va endur la filla de Minos; Fedra va estimar Hipòlit, això que no era gaire polit!; Adonis, tot i que vivia als boscos, fou capaç d’enamorar una deessa. Que els vostres cossos agradin per la netedat, que s’enfosqueixein al Camp de Mart; que la toga et pari bé i no vagis tacat. Que la llengua no et quedi rígida ni tinguis carrall a les dents, que el peu no et balli d’un costat a l’altre dins la sandàlia mal cordada. I que un mal tallat no deformi els teus cabells deixant-los de punta. Fes-te tallar els cabells i la barba per una mà experta. No han de sobresortir gens les ungles, ni han de tenir brutícia; que no hi hagi cap pèl en els forats del nas. Que no sigui desagradable l’alè de la teva boca pudenta, i que el bóc i pare del ramat no perjudiqui l’olfacte. Deixa que la resta la facin les noies presumides o els mals homes que cerquen posseir un altre home. [...] Prepara’t un esperit que duri i ajunta’l a la bellesa: només aquest roman fins a la darrera pira funerària. I posa no poca atenció a cultivar la teva ment amb les arts liberals i a aprendre les dues llengües.


9

TUGORES, A. Recepta dels senyorets o crespells Ingredients: 300 grams de sucre, 300 grams de saïm, mig tassó d’oli, mig de suc de taronja, quatre vermells d’ou, un quilo de farina de panada i (si fa falta) un poc d’aigua. Com preparar-los: mesclarem tots els ingredients; si quan gairebé hem acabat de pastar veim que la pasta ens queda una mica espessa, hi afegiríem una misèria d’aigua. Els donam la forma escollida segons els motlles de què disposam, i els introduïm poc temps dins el forn. Ben aviat veurem com agafen coloret i llavors és el moment de treure’ls.

5. Text predictiu MAI, Jacob. El transport del futur En el futur no hi ha lloc per a l’automòbil contaminador d’avui. El futur és del cotxe elèctric. Els cotxes seran petits, de forma cúbica, de material plàstic transparent i llis, sense ornaments. Per la seva forma i el poc espai que ocuparan seran senzills d’aparcar i emmagatzemar. Els “cub-mòbils” seran vehicles silenciosos, de gran eficàcia, i ben avuiat ens faran oblidar els sorolls i les males olors dels autmòbils que fan avui, de les ciutats, concentracions inhumanes i altament contaminades. Els “cub-mòbils” funcionaran amb bateries que emmagatzemaran de 8 a 10 vegades més energia que els d’avui. Probablement les més populars seran les de suspensió d’aigua que podran carregar-se a les estacions de servei, en els minuts escassos que triguen avui per a omplir-nos el dipòsit de benzina. En les ciutats hom no podrà circular-hi a més de 50 k/hora, però avui ho fem a 15 k. El tràfic no es deturarà per res perquè els creuament es faran a diferent nivell. No hi haurà semàfors i els cotxes seran de lloguer, una mena de taxis d’autoservei. Aquests “Taxi-cub- mòbils” es dirigiran electrònicament i romandran adherits magnèticament a una cadena transportadora situada sota les calçades, fent una lenta processó a l’espera de clients. El client, com aquell que avui puja a un autoxoc de fira, col�locarà la seva tarja de crèdit plastificada a una ranura, obrirà la porta i posatn-se al volant petjarà l’accelerador. El “cub-mòbil” s’apartarà de la cadena transportadora i iniciarà el seu recorregut. Si el viatger va als afores podrà conduir a la seva manera, però si ha de creuar les avingudes principals, s’adaptarà al sistema automàtic de circulació després d’indicar el seu destí a la computadora central. Quan arribi a destí, deixarà el vehicle a l’aparcament mòbil més proper. Per carretera el cotxe elèctric circularà per conducció programada. El viatger a la ciutat “A” (procedència) introduirà una tarja a la computadora del vehicle a la qual hi haurà indicat el nom de la ciutat “B” (destí). El cotxe es traslladarà al lloc previst de manera automàtica, pel trajecte més curt i sense que el passatger hagi de preocupar-se de res. Cotxes així ja han estat provats als Estats Units, en carreteres especials. Els homes del futur no tindran problemes amb l’examen de conduir, ja que els carnets no seran necessaris.

6. Text oral CALDERS, P. L’hora en punt La mort es presentà quan no se l’esperava, i ell li digué que no li havia donat hora. —És que l’hora la dono jo —va respondre-li la mort. —No sempre, no sempre... —replicà ell—. Ara, per exemple, tinc l’agenda plena i a vós no us ve d’un dia. Però a mi sí. Telefoneu-me dimarts que ve, a quarts de cinc, i quedarem per una data. —És irregular, no puc fer-ho. Va contra els reglaments —digué la gran senyora. —Apa, bah! —es defensà ell, tot empenyent-la suaument cap a la porta—. Amb la feinada que teniu no em direu pas que depeneu d’un difunt puntual. En canvi, jo tinc compromisos inajornables. I la mort se’n va anar amb la calavera entre les cames, sense saber-se’n avenir. No li havia passat mai. MARTÍ i POL, M. La primera vegada Òndia si me’n recordo del primer dia, tu; i tant! Com si fos ara. Encara no havia tocat la sirena grossa, que ja era a la porteria, jo, escolta! No es veia ni una ànima. Dos quarts de cinc amb prou feines, devien ser. La mare ja m’ho deia: “¿No veus que encara és d’hora?” Però jo, res. Ni una ànima, tu. Només una rata grossa com un conill, vaig veure. Òndia, tu, quina por! Es va ficar en una escaleta i jo cames ajudeu-me, amb el cabàs i la bata. Sort que ja era a la vora i la rata es va ficar a l’escaleta, tu. I arribo a la porteria i tot tancat. Una quietud...I jo: rrriiinnnggg! Estava nerviosa, t’ho juro. On vas a parar, en aquella hora de nit! I, rrriiinnnggg! Doncs res, tu, com si sentissin ploure. Segur que dormia, el porter. Sempre dorm, en aquella hora; es veu que el director li té dit que no obri fins que hagi tocat la sirena grossa; un quart abans, m’entens? Sort que era pel juny i no tenia fred. Faig els anys el dia 17, jo. Catorze en tenia aleshores, maco. Ets molt saberut. I escolta, no es veia ningú, i jo no gosava tornar a tocar el timbre. I tot plegat, UUUUUUU!!!, la sirena. Òndia, tu, quin espant! Mig minut, toca, però jo no l’havia sentida mai en aquella hora. Fa impressió la primera vegada, tu, t’ho asseguro. I torno a tocar el timbre i ve el porter a obrir. I jo dic: “Bon dia tingui.” I ell, que em penso que és de Vilanova i fa una cara d’ensopit que espanta, em diu: “Nena...”, t’ho asseguro que ho va dir, dallò, “nena, no t’estàs de res”; i em va dir que m’assegués en un banc que hi ha davant de la bàscula, perquè es veu que el director els té prohibit de deixar entrar gent a la porteria. Ui, de prohibicions! De res no hi ha tant! I jo no sabia pas què fer, tu. I ja em tens asseguda amb el cabàs a la taula, vinga contemplar el dallò dels avisos, que jo aleshores no ho sabia que ho fos, és clar. Moltes ja duien la bata posada, i jo vinga plegar-la... la bata,


10

és clar, la d’uniforme, vull dir, que amb les corredisses per culpa de la rata que m’havia emmatxucat. Òndia, tu, que bo, quan hi penso. I amb prou feines coneixia ningú... No, que és gran el poble, però com que la majoria eren dones velles... I aleshores em vaig adonar del rellotge. Que bo, tu! És elèctric i salta cada mig minut. Fa un sorollet, crec! i salta, tu... la broca, és clar, maco. I quan va arribar la Montse... Maians, es diu... ah!, no sé si la coneixes... doncs la Montse diu: “Òndia nena, que d’hora que t’has llevat!” Ja t’ho he dit, Maians; escolta, maco, si vols te la presento el dia que vinguis a Roda. SIMÓ, Isabel-Clara.- “Entre classe i classe” Dones - Jo només sé una cosa: amb tots, però tots els tios que m’han agradat, sempre hi has estat tu pel mig. Per naps o per cols, aquesta conversa, quantes vegades l’hem tinguda? No, no exagero. Mira: en Salva, te’n recordes? Quan encara anàvem a l’insti, a segon, o no? Qui més? Sí, el Fede, aquell de Palamós, fa dos estius. Ah, i el Xavi, que aquest sí que va ser...! - Quan et poses neura és que et mataria, Mireia! El Xavi sortia amb mi: amb mi! I qui s’hi va ficar pel mig vas ser tu! - I una merda! Més de dues setmanes que sortíem, i tu ho saps. I ara, amb en Josep Maria, jo ja ho sabia: “A veure quan hi fica el nas l’Eva”, per des del principi. N’hi ha prou que m’agrada a mi. I no em negaràs que en Josep Maria és meu i ben meu, aquí no et pots per la pirada, perquè si això no està clar és que no ha ha res clar en aquesta vida de merda. - Però, tia, és que delires! Va ser ell qui m’ho va dir a mi: “Ballem i fem quatre coses?”. I jo de monja de clausura, a sobre li foto un sermó. Mira si sóc idiota. I amb la Judith què? També és ella la se li va insinuar? De què vas tu, eh? Perquè la Judith és molt seva. - Un rave. Un rave amb cabells, això és la Judith. - Com si totes anéssim de cul pel Josep Maria, no sé què t’has cregut! - Doncs, tia, a mi m’ho has dit tu mateixa una pila de vegades: “Mira que està bo el teu Josep Maria”. O no m’ho has dit? - Perquè està bo, hòstia! Però d’això a anar de cul, em sembla que hi ha un bon tros... 7. Gèneres literaris Narrativa

CALDERS, Josep. Invasió subtil i altres contes

A l’Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s’assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d’aquesta mena d’orientals. A l’hora de sopar, va asseure’s a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l’atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc. Jo estava encuriosit per veure quins plats demanaria. Confesso que era una actitud pueril, esperant que encarregués plats poc corrents o combinacions exòtiques. El cas és que em va sorprendre fent-se servir amanida – “amb força ceba”, digué–, cap i pota, molls a la brasa i ametlles torrades. Al final, cafè, una copa de conyac i una breva. M’havia imaginat que el japonès menjaria amb una pulcritud exagerada, irritant i tot, pinçant els aliment com si fossin peces de rellotgeria. Però no fou pas així: l’home se servia del ganivet i la forquilla amb una gran desimboltura, i mastegava a boca plena sense complicacions estètiques. A mi, la veritat, em feia trontollar els partits presos. D’altra banda, parlava el català com qualsevol de nosaltres, sense ni l-’ombra de cap accent foraster. Això no era tan estrany, si es considera que aquesta gent és molt estudiosa i llesta en gran manera. Però a mi em feia sentir inferior, perquè no sé ni un borrall de japonès. És curiós de constatar que, el toc estranger a l’entrevista, l’hi posava jo, condicionant tota la meva actuació –gestos, paraules, entrades de conversa–, al fet concret que el meu interlocutor era japonès. Ell, en canvi, estava fresc com una rosa. Jo creia que aquell home devia ésser representant o venedor d’aparells fotogràfics, o de transistors. Qui sap si de perles cultivades... Vaig provar tots aquells temes i ell els apartà amb un ample moviment del braç. “Venc sants d’Olot, jo”, digué. “Encara hi ha mercat?”, vaig preguntar-li. I em va dir que sí, que anava de baixa però que ell es defensava. Feia la zona sud de la Península, i va afirmar que, així que tenia un descans o venien dues festes seguides, cap a casa falta gent... –No hi ha res com a casa! –reblà amb un aire de satisfacció. –Viviu al vostre país? –I doncs? On voleu que visqui? Sí, és clar: són rodamons i es fiquen pertot arreu. Me’l vaig tornar a mirar i asseguro que cap detall, ni en la roba ni en la figura, no delatava la seva procedència japonesa. Fins i tot duia un escut del Club de Futbol Barcelona a la solapa.


11

Tot plegat era molt sospitós, i em va capficar. La meva dona s’havia fet servir el sopar a l’habitació, perquè estava una mica empiocada; vaig contar-li l’aventura, adornant el relat amb les meves aprensions: si molt convé, es tractava d’un espia. –I d’on ho has tret que és japonès? –em preguntà ella. Vaig riure, potser no de bona gana, compadit de la seva innocència. –Els conec d’una hora lluny...–vaig contestar-li. –Que vols dir que n’has vistos gaires? –No, però els clisso de seguida! –T’ho ha dit, ell, que era japonès? –Ni una sola vegada. Són astuts... –T’ho ha dit algú? –Ningú no m’ha dit res, ni falta que em fa. Tinc l’instint esmoladíssim! Ens vam barallar. Sempre em burxa dient-me que sóc malpensat i que qualsevol dia tindréun disgust dels grossos. Com si no em conegués prou! Sembla que es complagui a no raonar i és d’una candidesa increïble. Aquella nit vaig dormir poc i malament. No em podia treure el japonès del cap. Perquè mentre es presentin tal com són, amb la rialleta, les reverències i aquella mirada de través,hi haurà manera de defensar-se’n. Així ho espero! Però si comencen a venir amb tanta de simulació i d’aparat ful, donaran molta feina. CATALÀ, Víctor “la pujada” de Sol�itud La Mila tingué com un esvaïment. La immensa buidor s’obria davant d’ella, a manera d’urna d’un món absent, i tan sols en baix, molt en baix i fins lluny, molt lluny, s’estenia encalmat, com un pòsit meravellós de la daurada tarda primaveral, el pla dels horts, Ridorta, un altre pla més gran i altres pobles, tots ajocats com vols de tortres enmig d’un entrellat de comes, arbredes i camins; la vista els perdia en l’esborronament dels últims termes, en les blavors tèrboles de l’horitzó.

La dona juntà les mans beatament.

-Quina boniquesa de cosa!

HEMINGWAY, E., El vell i la mar

Un xic abans de l’alba, alguna cosa embocà un dels esquers que es trobaven al seu darrere. Va sentir com es trencava el branquilló que feia de boia, i la fluixa començà a relliscar per damunt la borda del gussi. A les fosques va desembeinar el ganivet i, carregant tota la tensió del peix sobre l’espatlla esquerra, es repenjà enrere i va talla la fluixa contra la fusta de la regala. Després tallà la fluixa que tenia més a prop i a les palpentes va nuar els dos caps lliures dels cabdells de reserva. Operava destrament amb una solà mà i aguantava els rotlles amb el peu per subjectar-los mentre feia els nusos ben estrets. Ara tenia sis cabdells de reserva per a la fluixa. En corresponien dos a cadascun dels esquers que havia tallat, i els altres dos a la fluixa on havia picat el peix, i totes les cordes en formaven així una.

Poesia CARNER, Josep.- Amor Finat Avui el cor no pena ni somica: Del món a penes ha sevat esment. Del mot només m’arriba la música, De l’arbre sols en veig el moviment. I en cloent les parpelles una mica, Tal volta, a noves cures amatent, Pogués entendre com l’ocell s’explica O què vol l’aigua amb tant renou d’argent Ara a recés em trobo del xaloc: D’enuig i febre, polseguera i foc, Onades en neguit, ofec del dia. Avui tinc el sentit embadalit: Amor finat és el més dolç oblit; Tempesta al lluny es torna melodia GUERAU DE LIOST

Bella Ciutat d’ivori, feta de marbre i or: Tes cúpules s’irisen en la blavor que mor,

I, reflectint-se, netes, en la maror turgent, Serpegen de les ones pel tors adolescent.


12

MARAGALL, Joan. L’estimada de don Jaume a Visions & Cants

I Don Jaume té una estimada que ben jove el va emprendar. L’estimada de Don Jaume, Una terra sobre el mar. Només de sentir parlar-ne ja en va quedar enamorat. Diu als barons que l’ajudin, que la vol anar a cercar. Mentre els barons treuen comptes Don Jaume va a mirar al mar. De tant mirar-hi i mirar-hi en surt un estol de naus, en surt un estol de veles que tot el mar n’era blanc. Don Jaume somriu i hi entra; l’estol mar endins se’n va. II A l’hora que el sol va a pondre’s Mallorca veu l’aimador que veu dret damunt la barca, els ulls encesos d’amor. L’illa es torna tota roja i el cap del rei nimbat d’or. Ell, quan posa el peu en terra, ja se’n sent conquistador. En terra posa la planta i en el cel l’esguard piadós. La terra la vol pel cel, el rei Jaume d’Aragó. Per’xò és alt de més alçada que no tots els seus barons, i per’xo els ulls li blavegen, i per’xo té el cap tan ros. III Tota la nit ha vetllat, i quan veu l’alba esclarida alça l’espasa real bo i cridant: Santa Maria! Tots els cavallers s’aixequen, mes els raca l’embestida. “Vergonya, barons, vergonya!”, clama el rei en santa ira;

i com fera celestial entra al combat i els hi atia. Fou llavors que els sarraïns, amb ullada estamordida, van veure la host catalana com mai ningú l’ha vista, i el blanc cavaller Sant Jordi lluitar en nostra companyia. IV “Mallorca, do’m menjar i beure, que em seran dolços tos fruits. Ara que t’he fet ben meva, bé puc gaudir-me de tu. Que n’és de bona la terra! Com li escau el cel damunt! Com més terra, més cel sobre; com més cel, més quietud.” Així a soles parlava Aquell vespre el rei august, i entre els morts de la batalla s’adormia amb son segur. V Sempre més hi he pensat En Mallorca cristiana: Ni els grans amors de València, ni els de Múrcia, ni cap altre, li han fet perdre la memòria de la dolça illa daurada. “Tinc un regne sobre el mar com no el té cap rei d’Espanya”, murmura sovint el rei, mig rient i ple d’ufana. I quan han passat molts anys i és un vell de barba blanca, encara li riu als ulls la conquesta jovençana; i quan, camí de Poblet, dins de València finava, va girà’s de cara al mar cercant l’amorosa platja, i va morir mig rient, pensant que se n’hi anava.

VERDAGUER, Jacint És la capella Com un ull al cloure sa parpella,

Un niu de foscor. Per fer-nos créixer més l’horror,…

teatre BENET I JORNET, J. M. “A la Clínica”. Descripció d’un paisatge i altres textos –Sents? –Què? –És igual. Acosta’t al llit. –Les bibliotecàries han dit que vindrien a veure’t. –Bon parell de fleumes. Et vols acostar o no? –Miro a quina hora t’han de donar les injeccions. –Ja ho miraràs després.


13

–Què vols? –Què heu parlat, amb el metge? Però seu. –Has de tenir paciència i tot anirà bé. –Què t’ha dit? –Són convalescències llargues. Més a la teva edat. De mica en mica. –Jo el que tinc és un mal lleig, que li dèiem abans. –De seguida t’embales. –Almenys sabessis dir mentides. –Tu t’ho fas, tu t’ho desfaràs. –No em posis nerviosa. No ets capaç d’amagar res. D’aquesta no me’n surto. –Era tan benigne que no era ni un tumor. Ja ho saps, una mica de greix. –No t’ho pensis, que m’enganyareu. Qui truca? –On? Has de fer bondat i reposar els nervis. Això és el que cal. –Si no fos un càncer no em tractaries amb tants miraments. Quin un. Aniràs a sopar a casa del Jaume? –Em quedaré a la fondeta; no vull agafar el cotxe. Et pujaré el diari. –Déu meu, quina por. –Què tens? –No podré resignar-m’hi. No em vull morir. –Jo tampoc. –Gràcies pel consol. Trenta-quatre anys de casats. –Trenta-cinc. –Trenta-quatre. Què m’has d’explicar? –El Jaume en té trenta-quatre i no vam fer Pasqua abans de Rams. –No saps ni l’edat del teu fill. –Està bé. –Encara que em donis per la banda, tinc raó. –Si no et calmes, malament. –Diuen que els homes es moren abans que les dones. Sí, sí.... Mare de Déu! Haver aguantat les teves gràcies trenta-quatre anys i, al final, tururut xinxola. Que burra! No pot ser. Tu tan savi. Tants llibres. –Pobra víctima. –Dóna’m bicarbonat. Aquesta agror d’estómac. I en acabat, deixa’l a la tauleta de nit, que el pugui agafar. És igual que si no m’haguessin operat. Van obrir, van veure que no hi havia res a fer, van tornar a tancar. No em puc tocar l’estómac, de repugnància que m’agafa. Tot són bolets que em van creixent. Quin fàstic! –Escolta. Creu, estàs bé. –Ara la mentida t’ha sortit millor. –Cap mentida. –Estic molt espantada. Ens hauríem d’haver separat fa vint-i-cinc anys. El nostre Jaume bé s’ha separat de la dona. –Avui són uns altres dies. –És clar, l’any quaranta-nou, un senyor professor no es podia permetre el luxe de separar-se. A missa i a combregar i al que sigui, que ningú no se’n recordés, dels pecats de joventut. –I què? –Res. –Tu la primera que ho va voler. –Tant és. Aquesta por no te la solucionen. Ningú. Ja te la trobaràs. Tens raó, no, que a tu et toca l’infart. Un «ai que no em trobo bé, ai que no em trobo bé», dos segons i al pot. N’hi ha que neixen amb la flor al cul. Els marrameus per a mi. –Estàs inspirada. –Oi que no em pots veure? –Tu sí que no em pots veure. –No ho sé. Després d’anys i panys d’avorriment ja no ho saps. Val més animal conegut, potser. –Boig conegut. –De boig res; de bogeria cap. Darrere els llibres. T’hi vas ficar, o no t’hi vas ficar, al llit, amb la mosseta aquella? –Quina? N’he tingudes tantes! –No facis l’orni. La pre-contestatària. –No. –No, eh? –No. –Veus? Era l’últim tren, que diuen. –Tenia un nom que no m’agradava. Qui no es consola... Quan em vaig enamorar de tu també em vaig enamorar del teu nom. –Jo em vaig enamorar del paquet que se’t marcava sota els pantalons. –Això no és enamorar-te, és trempar. –Digues-li com vulguis. –Sí, jo recordo que vaig trempar un dia que suaves després d’haver corregut. –Celebro que veiessis alguna cosa, a part del meu nom. –Girem full; no és conversa per a un professor bronquític. –Ha sortit el prudent. –M’escalfaria i no val la pena. –Mai no m’ha agradat, llegir. –Vaja. –No vol dir res. Llegia per no avorrir-me encara més i per fer de senyora del senyor professor. –Me n’he d’anar.


14

–Passem per la vida sense entendre res, com qualsevol bèstia. –Demà portaré la cinta i podràs gravar les frases cèlebres que vulguis. Tinc gana. Hauré de fer un pensament. –No te’n vagis. –Com vols que no me’n vagi? –Per un dia, passa fam. Al prestatge de dalt l’armari hi ha melindros i aquí tinc taronges. –Em quedaria sense sopar i tu tan contenta. –Fes el que vulguis. –Però què et passa? –Que tinc càncer. –I que jo sóc un cabronàs. –No vull barallar-me. Vull que et quedis. –Està bé. I ara, què? –Et quedes? –Quin remei. –Dec estar pitjor del que em pensava. Resistiré un parell de mesos? Almenys... No em trobo tan malament. –Bé, foto el camp. –No; espera. Muts, no en parlaré. Xerrem una estona i després baixes a sopar. –T’ha agafat l’obsessió. T’ho juro, estàs bé. Em creus? –A sant de què? Trenta-quatre anys, papa. –Doncs tens càncer. –Tinc càncer? –Que et bombin. –Si estiguessis al meu lloc, tant de bo, jo miraria d’enganyar-te. És una obra de misericòrdia. Series un porc si no fessis els possibles per enganyar-me. No hi ha manera de saber si m’enganyes o no m’enganyes. Aquest maleït telèfon! –Però quin telèfon! –Em sona dins del cap. Deu ser d’una altra habitació. –L’agafarien. –Podries agafar-lo tu. Sempre el mateix. Assegut a la cadira anar esperant. La carrera que en Pau ha fet a Anglaterra és la que tu no has fet aquí. –Ara en Pau? És més llest. –T’hi canviaries? –M’agradaria tenir la caseta que té. –I els llibres que ha publicat. –És més llest. –T’hi canviaries o no? –No ho sé. –No val la pena. –Veus? No sé de què ens queixem. –Si morir és natural, per què em fa por? –Si no ens fes por, ens moriríem abans. Elemental. –No em moriré, per ara. –Gràcies a Déu. –Vés, vés a sopar. –Vols que li digui alguna cosa a la infermera? –No cal. –Necessites res? –Recorda’t del diari. –Si llegir no t’agrada. –Molt graciós. –Estàs tranquil�la? –Vés-te’n a fer punyetes d’una vegada. Amb tota la teva bona voluntat, però sola. –Què? –Vés; apa, vés. No tan vella. No tan vella. Ai, senyor. Joan! Qui sap on para; bones cames no li falten. Les ulleres. Noi, quina burxada. Van obrir, van veure que no hi havia res a fer, i van tancar. On he deixat les ulleres? Quin fàstic, Déu meu! Si no sóc vella, remugo com una vella. Infermera! Perquè no l’agafa ningú, aquest telèfon? Unes dones que no serveixen per a res. Glòria, infermera! Quin servei! I després volen propines. M’enyoro. M’enyoro massa. Estic tocada del bolet. M’enyoro, ara ho he trobat. 8. Propietats textuals Conversa telefònica. Un jove, usuari de la comanyia d’autobusos Transprix, hi telefona. EMPLEADA.- Autobusos Transprix, digui? USUARI.- Hola! Mira... és que no trobo la carpeta amb els apunts i he pensat que... vaja, que potser l’altre dia que vaig baixar a Tarragona me la devia deixar per allà dins. L’he estada buscant per casa i a ca la Fina, però res... És d’una mida així i d’un color verd com el d’aquests contenidors d’aquí fora al carrer.


15

EMPLEADA.- A veure si ho he entès bé: vostè ha perdut algun objecte en algun dels nostres cotxes. És això? USUARI.- És que si tenguésssiu aire condicionat no hauria hagut de treure la carpeta per ventar-me, però feia una calor de mil dimonis... Com t’ho diria! Per què no els dius que refresquin aquestes cafeteres, que ja fa anys que es va inventar l’aire condicionat! EMPLEADA.- Si té algun suggeriment... USUARI.- (interrompent) I quins trastos de busos, tu! Tres quarts per anar d’aquí a Tarragona! És allò que no hi arribes mai... I amb aquella calor... Sort en vaig tenir de la carpeta... EMPLEADA.- Si té algun suggeriment, li deia, li agrairíem que ens el fes arribar per escrit i així ens en quedaria constància i li seria tramesa la resposta pertinent. De tota manera, pel que fa a la refrigeració, és previst que a mitjan agost un 40% de les unitats ja disposin d’aire condicionat. USUARI.- Però ho sabeu, oi?, que l’aire condicionat és poc ecològic? Bé, feu el que us sembli, però jo me n’he d’anar perquè tinc una classe particular de mates. Adéu! El gos Escolta bé, paio: els gossos no els pots regalar com si fossin joguines! El gos pertany a la família dels cànids (Canis familiaris), igual que el llop. Vet aquí un gat, vet aquí un gos i aquest conte ja s’ha fos. Tan bon punt la gossa podrà esguardar els seus cadells tot just nats, els seus ulls de gossa seran curulls d’emocions maternals. Un gos és un animal molt fidel a l’home (i a la dona també!) Els mitjans de transport Hi ha molts tipus de transport: el terrestre, el marítim i l’aeri. Dins el transport terrestre, hi ha dues menes de vehicles, els que van per una via fèrria i els que van per carretera. Així, per un costat, tenim els trens, que són els mitjans de transport públic amb molta capacitat i molt útils. Són tan bonics que molts pares en regalen als seus fills per Reis. Finalment direm que el transport aeri és el més ràpid, però té l’inconvenient que són poques les ciutats que tenen aeroport. Instància de Pere López Pere López i Ferrer, com a alumne dels cursos de Català del Nivell D a l’Hospitalet d Llobregat, amb domicili al carrer Riera Roja, número noranta-nou, tercer, primera (08101), que té telèfon 93 528 28 28 i DNI 39 298 662, us EXPOSO: 1. Que ha rebut de vostè l’avís que els exàmens del Nivell D seran el dia 23 de maig, a les 9 del matí, a L’IES Jacint Verdaguer de la nostra ciutat. 2. Que el mateix dia i hora, tinc una trobada amb una colla de col�leguis que fa temps que no ens veiem i hem quedatper anar a esmorzar plegats. 3. Que, per tant, no puc ser a dos llocs alhora. DEMANO: 1. Que em canviïs la data de l’examen. 2. Que tingueu la gentilesa i amabilitat d’atendre la meva sol�licitud. Una forta abraçada,

Pere López Alumne L’Hospitalet de Llobregat, 15 d’abril de 2010 PRESIDENT DE LA JUNTA PERMANENT DE CATALÀ Pollastre al forn amb allioli Peleu el pollastre. Una vegada hàgiu mantega a la safata del forn, poseu a la safata el pollastre sencer. Amb les tisores de cuina, obriu el pollastre. Dins del pollastre heu d’introduir les espècies (pebre, julivert i alls). El pollastre ha de quedar ben obert i amb uns talls que facilitin trossejar-los una vegada estigui cuit el pollastre. A la safata heu de posar també, al voltant del pollastre, diversos trossos de patates (peleu primer les patates, després Talleu-les de manera que quedin petits fragments de patates) i de pomes (talleu les pomes a trossos també, sense pelar les pomes). Poseu una mica d’oli per damunt de tot. Tingueu en compte que l’oli no ha de cobrir tot el fons de la safata.


16

Poseu el pollastre, les patates i les pomes al forn durant 30 minuts a foc mitjà. Després cobriu el pollastre, les patates i les pomes amb l’allioli que haure preparat prèviament. Tot ha de quedar ben cobert, especialment el pollastre. Col�loqueu novament el pollastre al forn i espereu fins que sigui ben cuit. 9. Poesia trobadoresca BERGUEDÀ de, Guillem Marquès, qui de vós es fia, ni té amor ni companyia; li cal guardar-se de vós allí on vagi: que hi vingui de clar dia, però de nit de cap manera. ¡Ai, Marquès, Marquès, Marquès, sou farcit i ple d’engany! BORNELL de, Girault Bon companyó, cante més enllà del portell No dormiu més, que ja sento l’ocell que cerca el dia volant pel boscatge. ¡Ai, si el gelós us venia a fer ultratge! ¡I adés serà l’alba! GIRONA de, Cerverí Entre Lleida i Bellvís Prop d’un riu, entre dos jardins Estaven una pastoreta I un pastor, vestit de terlis, Que jeien entre flors de lis, Besant-se damunt l’herbeta. PEGHILLAN de, Aimeric Dama, amb vós la Jovença hem sebollit, I tot el Goig perdut i soterrat. Tothom amb vós se sentia salvat, que salut donàveu i delit. VENTADORM de, Bernat. No és meravella si el meu cant No és meravella si el meu cant val més que el de cap cantador, car al meu cor el guanya amor, i al seu poder, fidel roman. Cor, cos, saber i enteniment, coratge i força, jo hi he mes. Fora l’amor no m’atreu res, cap envit no m’és escaient. Ben mort deu ser qui amor no entén o al cor no n’ha cap dolç sabor. Car, què val viure sens valor sinó per entristar la gent? Que Déu no em deixi viure, quan del desamor sentís el pes, o a midons no fos ben sotmès el meu amor sempre anhelant. De la més bella, sedejant i amb fe lleial cerco el favor. Ploro i sospiro. Quin temor m’esquinça d’estimar-la tant! Què més puc fer si amor m’encén i d’aquest càrcer on sóc pres, no en puc eixir, si no mercès A pietat que ella no sent? D’aquesta amor sóc molt sofrent, però és tan dolç el seu sabor que cent cops moro de dolor


17

i joiós revisc altres cent. El meu mal té molt bell semblant i val talment un bé palès, car si em fereix, em deixa il�lès per a saber-lo anar servant. Ah, si pogués tot ver amant ser discernit de falsador, i el llausenger i el traïdor portessin banyes al davant! Tot l’or del món i tot l’argent, jo els donaria, ben desprès, si amb mi, que sóc d’amor corprès, midons volgués ser benevolent. Quan jo la veig, el meu turment em surt pels ulls i la color, car així tremo de paor com fa la fulla contra el vent. No tinc pas més seny que un infant, tant mon amor em té malmès. Doncs si midons així m’ha ullprès, Per què no escolta més mon plant? Dama gentil, sols us deman que m’accepteu de servidor. Jo us serviré com bon senyor. Cap guardó no seré esperant. Estic al vostre manament amb cor humil gai i cortès; no sóc lleó ni ós muntès perquè m’occiu com a ells, talment. Allà on es troba el meu Cortès aquest vers meu serà tramès. Si en sóc tan lluny, no és mancament.

10. Ramon Llull Cant de Ramon Són creat e ésser m’és dat a servir Déu, que fos honrat, e són caüt en mant pecat e en ira de Déu fuipausat. Jesús me venc cricificat, Volc que Déus fos per mi amat. [...] Lo monestir de Miramar fui a frares Menors donar per sarraïns a preïcar. Enfre la vinya e el fenollar Amor me pres, fé.m Déus amar Enfre sospirs e plors estar. Novell saber hai atrobat; Pot-n’hom conèixer veritat E destruir la falsetat. Sarraïns seran batejat, Tartres, jueus e mant errat, Per lo saber que Déus m’ha dat. [...] Són hom vell, paubre, menyspreat, No hai ajuda d’home nat E hai trop gran fait emparat. Gran res hai de lo món cercat; Mant bon eximpli hai donat: Poc són conegut e amat. [...] Prec Déus trameta missatgers Devots, scients e verdaders A conèixer que Déus home és.


18

La Verge on Déu hom se fes E tots los sants d’ella sotsmès prec que en infern no sia mès. Llaus, honor al major Senyor Al qual tramet la mia amor Que d’ell reeba resplandor. No són digne de far honor A Déu, tan fort són pecador, E són de llibres trobador. On que vage cuit gran bé far, E a la fi res no hi puc far, Èr què n’hai ira e pesar. Ab contrició e plorar Vull tant a Déu mercè clamar Que mos llibres vulla exalçar. [...] Man Déus als cels e als elements, Plantes e totes res vivents Que no em facen mal ni turments. Dó’m Déus companyons coneixents, Devots, lleials, humils, tements, A procurar sos honraments. Doctrina Pueril Elements són la matèria en la qual són conservats els individus naturals, en els quals són conservades les espècies desiderades per l’ordinal matèria. Amable fill, quatre són els elements: foc, aire, aigua, terra; i d’aquests quatre és compost i ajustat el teu cos i tot allò que menges, beus, palpes, odores, i sens; i tot allò que els teus ulls veuen davall la lluna, tot és dels quatre elements. El foc és sobre l’aire, i l’aire és sobre l’aigua; i l’aigua és sobre la terra. I el foc i l’aire són lleugers i l’aigua i la terra són feixucs; i per això el foc i l’aire se mouen cap amunt, i l’aigua i la terra se mouen cap avall. Fill, el foc i l’aigua tenen poder i acció sobre l’aire i la terra, que tenen passivitat. I el foc i l’aigua són contraris; i l’aire i la terra són contraris. ¿I saps per què? Perquè el foc és calent i l’aigua són contraris; i l’aire i la terra són contraris. ¿I saps per què? Perquè el foc és calent i l’aigua és freda, i l’aire és humit i la terra és seca. El foc, en quant és calent, és simple; i l’aire, en quant és humit, és simple; i l’aigua, en quant és freda, és simple; i la terra, en quant és seca, és simple. Saps, fill, què vol dir simplicitat? Cosa que està en sa natura mateixa, sens composició d’altra cosa. ¿I saps què vol dir composició? Ajustament de diverses coses mesclades en una cosa. En dues maneres se fa, fill, composició: una és quan el foc és sec per la terra i l’aire és calent pel foc, i l’aigua és humida per l’aire i la terra és freda per l’aigua. L’altra manera és com tots els quatre elements són ajustats en un cos elemental, així com en el meu o en el teu o en els altres cossos on són ajustats els quatre elements. Llibre d’Amic e Amat 10. Digué l’Amat a l’Amic: - ¿ Saps, encara, què és amor?-. Respongué:- Si no sabés què és amor, ¿ hauria sabut què és pena, tristesa i dolor? 29. - Es trobaren l’ Amic i l’Amat, i digué l’Amic:- No cal que em parlis; fes-me només senyal amb els teus ulls, que són paraules per al meu cor, per tal que et doni el que em demanis. 38. - Cantava i plorava l’Amic cants del seu Amat, i deia que és més ràpida cosa l’amor en el cor de l’amador, que el llamp en la resplendor i el tro en l’oïda; i més viva és l’aigua en el plor que en les ones del mar; i el sospir està més a prop de l’ amor que la neu de la blancor. 138. - Preguntaren a l’Amic de què naixia l’amor, i de què vivia, i per què moria. Respongué l’Amic que l’amor naixia de la memòria i vivia de la intel�ligència i moria per oblit. 235. - L’amor és una mar agitada d’ones i de vents, que no té port ni ribatge. Mor l’Amic en la mar, i en el seu naufragi moren els seus turments i neixen els seus assoliments. 295. - Foll! Digues: què és l’amor? -. Respongué que l’amor és aquella cosa que els lliures posa en servitud, i als serfs dóna llibertat. I hi ha debat de quin dels dos és més prop l’amor: de la llibertat o de la servitud. Llibre de les bèsties. Eximpli 1 Una vegada s’esdevenc que un ós, e un corb, e un hom, e una serpent caigueren en una sija. Per aquell lloc on era la sija, passava un sant hom qui era ermità, e gordà en aquella, e viu-los estar en aquella sija tots quatre, e no posien eixir de la sija. Tots ensems pregaren aquell sant hom que els tragués de la sija, e cascun li’n promès bon lloguer.


19

Aquell hom trasc de la sija l’ós, e el corb, e la serpent, e quan ne volc traure l’hom, la serpent dix que no faés, car si ho feia, mal gasardó ne cobraria. L’ermità no volc creure la serpent del consell que li donava, etrasc aquell hom de la sija. L’ós aportà al sant hom un buc d’abelles, qui era ple de bresques. Com l’ermità hac menjades de les bresques a tota sa volentat, ell se n’anà a una ciutat on volia preïcar. A l’entrant de la ciutat, lo corb li aportà una preciosa garlanda, que era de la filla del rei, a la qual havia llevada del cap. L’ermità près la garlanda, e hac gran goig, car molt valia. Per aquella ciutat hac un hom qui anava cridant, e deia que tothom qui hagués aquella garlanda que la retés a la filla del rei, e que li’n daria gran gasardó; e si la garlanda tenia amagada e hom ho posia saber, que en portaria pena molt gran. Lo bon hom ermità venc en una carrera, on estava aqeull hom que ell havia gitat de la sija lo qual hom era argenter. Lo sant hom comanà la garlanda a l’argenter secretament, e l’argenter la portà a la cort, e acusà lo sant hom. Aquell sant hom fo pres, batut e encarcerat. La serp que lo sant hom havia gitada de la sija, venc a la filla del rei, que dormia, e mordé-la en la mà. La filla del rei cridà e plorà, e hac sa mà inlada molt fortment. Lo rei fo molt irat de la malaltia de sa filla, qui sa mà havia inflada e entuixegada, e féu cridar per tota la ciutat, que a tothom daria grans dons qui li pogués garir sa filla. La serpent venc en durment al rei, e a l’orella dix-li que en lo carçre de sa cort havia un hom pres qui havia una herba ab què garria la filla del rei. Aquella herba havia donada la serpent al bon hom, e havia’l adoctrinat com la posàs en la mà de la filla del rei, e com demanàs al rei que faés justícia de l’argenter, qui tan mal gasardó li havia retut. Enaixí fo fet com la serpent ho hac ordonat; e lo sant hom fo delliure de la carçre, e lo rei féu justícia de l’argenter. Eximpli 2 Mentre que l’Orifan així considerava, Na Renart li digué que no tingués temor del rei i dels seus companyons car si ell volia ésser rei, ella tractaria que poguera ésser rei. Però l’Orifan dubtà que na Renart no el traís; car per natura més devia amar les bèsties que vivien de carn, que les bèsties que vivien d’herba. I digué a na Renart aquestes paraules: - En una terra s’esdevingué que un milà portava una rata, i un ermità pregà a Déu que aquella rata caigués en la seua falda. Per les oracions del sant home, Déu féu caure aquella rata en la falda d’aquell ermità, el qual pregà a Déu que en fes una bella donzella. Déu escoltà els precs de l’ermità, i féu de la rata una bella donzella. “Filla”, digué l’ermità, “¿vós voleu el sol per marit?” “Senyor, no cap al sol tapen els núvols la claredat.” I l’ermità demanà si volia per marit la lluna; ella digué que la lluna no tenia la claredat per si mateixa, ans la tenia pel sol. “Bella filla, ¿voleu vós el núvol per marit?” Respongué que no no, car el vent menava els núvols allà on volia. La donzella no volgué el vent per marit perquè les muntanyes impedien el seu moviment; ni volgué les munyanyes, perquè les rates les foradaven; ni volgué home per marit, perquè matava les rates. A la fi la donzella pregà l’ermità que pregàs a Déu que la tornàs rata, així com era abans, i que li donàs per marit un bell rat. Llibre d’Evast e Blanquerna Estava un dia Blanquerna contemplant Déu e tenia lo Llibre de contemplació; e vench-hi un juglar a Blanquerna, molt plorós, qui significà en son capteniment la tristícia de sa ànima ésser molt gran; e dix a Blanquerna aquestes paraules: “Blanquerna, senyor: fama és per tot lo món de la vostra sancta vida, per la qual consciència me turmenta ab contricció la mia ànima contra.ls falliments que he fet ab mon ofici, e per açò són vengut a vós que.m donets penitència.” Blanquerna demà al juglar qual era son ofici, e lo juglar dix que ell era juglar. “Bells amichs –dix Blanquerna-: l’ufiçi sw juglaria fo atrobat per bona entenció, ço és a saber, per loar Déu e per donar solaç e consolació a aquells qui són treballats e turmentats en servir Déu. Mas en temps som venguts que quaix homa no husa de la final entenció per què los uficis foren començats al començament; cor lo començament de clergues fo fundat sobra bona entenció en primer, e açò mateix se segueix dels cavallers, juristes, artistes, metges, merchaders, religioses, ermitans, e tots los altres uficis; mas ara som en temps sdevenguts que, cor hom no.n husa tan fort com deuria, de la entenció per què los uficis e les sciències són, per açò és lo món en error e en treball, e Déus és innorat, desamat, desobeït per aquells qui són ubligats a amar, e conèxer, e obeir e servir Déu. On, per açò jo, bells amichs, vos dó penitència que vós anets per lo món cridant e cantant per uns uficis e per altres, dient la entenció per què fo juglaria e.ls altres uficis en lo començament; e portats aquest romanç de Evast e Blanquerna, en lo qual són significades les rahons per les quals foren atrobats los començaments demunt dits. Llibre de les Meravelles Aprés això Fèlix demanà al filòsof per qual natura eren quatre vents principals, ço és a saber: vent al llevant e a ponent, e a migjorn e a tramuntana. Respòs lo filòsof dient que vent a llevant és engendrat per vapors caldes e seques, e vent a ponent és engendrat per vapors fredes e humides, e lo vent que és a migjorn és engendrat per vapors humides e caldes, e lo vent qui és engendrat a tramuntana és per vapors seques e fredes. La raó per què los vents són engendrats enaixí per diverses vapors, és per ço car, segons que és la regió diversa, són les nuus1 diverses en qualitats concordants e contràries. Aprés d'açò, lo fill del rei dix que dels quatre vents principals eren engendrats quatre vents altres, ço és a saber: eixaloc, mestre, grec e llebeig. Aquests quatre vents són segons los mesclaments de les qualitats on els vents principals són engendrats. D'aquests vuit vents ne són engendrats altres vuit per posicions del sol, mas són naturals segons les disposicions de les terres e de les muntanyes, e segons los accidents per los quals unes nuus són movents contra les altres.

1 nuus: núvols


20

11. Les Cròniques medievals JAUME I Llibre dels Feits Entrada a la ciutat de Mallorca, dia 31 de desembre de 1229 E, quan venc que tots se mogren, los cavallers e els servents, e s'anaren acostant al vall on era lo pas, tota la host a una vou començà a cridar: - Sancta Maria, Sancta Maria! E aquest mot no els eixia de la boca, que quan l'havien dit sempre s'hi tornaven, e així com més lo deïen més pujava la vou; e això dixeren be trenta vegades o pus. E, quan los cavalls armats començaren a entrar cessà la vou. E, quan fo feit lo pas on devien entrar los cavalls armats, havia ja bé llaïns de cinc-cents hòmens a peu. E el rei de Mallorques ab tota la gent dels sarraïns de la ciutat foren ja tots venguts al pas, e estrenyeren en guisa los de peu que i eren entrats, que si no entrassen los cavallers armats eren morts. E segons que els sarraïns nos contaren, deïen que viren entrar primer a cavall un cavaller blanc ab armes blanques; e açò deu ésser nostra creença que fos sant Jordi, car en estòries trobam que en altres batalles l'han vist de crestians e de sarraïns moltes vegades. Crònica de Bernat Desclot Fragments sobre la mort de Pere el Gran E quan l'hagueren portat aquí a gran treball e a gran pena, meseren-lo en son palau, e gità's en son llit. E la malaltia s'enfortí tota vegada de dia e de nit sobre ell durament; mas no us cuidets que s'hi faés res per colpa sua, car anc no vaés null hom pus obedient a son metge que ell era, que tot ço que li aconsellava son metge que degués fer segons medicina, ell feïa, e no nulla altra cosa. (...) E lo rei d'Aragó anc plus no dix moltes paraules, car no podia, es estec-se així tro l'endemà a hora completa, que passà d'aquest segle. E açò fo en dia de dissabte, que era la vespra de sant Martí, en l'any de nostre Senyor 1285. Quan fo mort aquest noble rei En Pere d'Aragó, ajustaren-se a la cambra on jaïa tots los prelats, e los barons e els rics-hòmens de la terra, mogueren aquí lo major plor e lo major dolque anc hom veés, que greu cosa e dura seria de retraer e de recomptar lo dol e lo plor que menaren aquí bisbes, e abats, e prelats, e comtes, e barons, e rics-hòmens e cavallers de la terra, e hòmens d'orde e de religió. Enaprés empararen-se del cors l'abat e los monges de Santes Creus, on havia en sa vida sa sepultura eleta aquell noble rei d'Aragó, e banyaren-lo, e adobaren-lo e vestiren-lo així com a monge; e hac hom una caixa e folrà-la hom dins e defora de bell presset vermell, e mès hom llaïns l'honrat cors del rei d'Aragó. E ab gran honor trasc-l'hom de Vilafranca e portaren-lo rics-hòmens e cavallers al coll tro sus que foren al monestir de Sentes Creus; e aquí mogueren sobre el cors llur dol, e llurs crits e llur plant, que anc semblant dol no fo vist ne oït. E aquí quan l'hagueren portat al monestir damunt dit e feit llur plant sobre el seu cors, los barons e los rics-hòmens sebolliren-lo així honradament com se tany davant l'altar major del dit monestir. E estegueren aquí tuit per dos dies en fort dol e plant, e puis, trists e despalagats, partiren-se d'aquí e anaren-se'n a llurs hostals. Entretant saberen les males novelles per la terra, que el noble rei En Pere d'Aragó era mort, e menaren gran dol e gran plor cavallers, e burgesos, e ciutadans e altres hòmens de viles, de la mort d'aquell senyor damunt dit; e plangueren-lo més que anc rei que fos en Espanya. Ne fo tant plant que no poria ésser dit ni comptat lo dol e el desconfort que romàs en la terra Crònica de Ramon Muntaner Elogi de Catalunya i de la llengua catalana E negú no es pens que Catalunya sia poca província ans vull que sàpia tothom, que en Catalunya ha comunament pus ric poble que negú poble que jo sàpia ne haja vist de neguna província, si bé les gents del món la major part los fan pobres. Ver és que en Catalunya no ha aquelles grans riqueses de moneda de certs hòmens senyalats, que ha en altres terres: mas la comunitat del poble és lo pus benanant que poble del món, e qui viuen mills e pus ordonadament en llurg alberg ab llurs mullers e llurs fills, que poble qui e'l món sia. D'altra part, vós diré cosa de què us meravellarets, emperò si bé ho encercats, així ho trobarets: que d'un llenguatge solament, de negunes gents no són tantes com catalans. Que si volets dir castellans, la dreta Castella poc dura e poc és, que en Castella hi ha moltes províncies qui cascun parla son llenguatge, qui són així departits com catalans e aragoneses. E si ben catalans e aragoneses són d'un senyor, la llengua no és una ans és molt departida. E així mateix trobarets en França, e en Anglaterra, e en Alemanya, e per tota Itàlia e per tota Romania (...). E així us he dita cosa dels catalans que és vera veritat. E seran molts qui se'n meravellaran e ho tendran per faula, però que es vullen se'n diguen, que així és veritat. Crònica de Pere el Cerimoniós El naixement del rei Pere el Cerimoniós E primerament deïm que nostre pare, lo senyor infant N'Anfós, comte d'Urgell, qui despuis fo rei, (...) hac un bell infant, e aquest hac nom Anfós, e fo feta gran festa e gran alegria en Balaguer, e no visc sinó dos anys. E no gaire aprés nasquem nós, e fom nats, complits los set mesos que fom engenrats, e nasquem tan feble e tan eixaquiós, que no es pensaven les madrines, ne aquells qui foren a la nostra naixença, que poguéssem viure. E


21

nasquem en Balaguer, a cinc dies de setembre de l'any de la Incarnació de Nostre Senyor mil e tres-cents denou. E fo padrí nostre mossèn Ot de Montcada e un clergue apellat Jai, capellà de la nostra mare, qui despuis fon rector d'Alcalà de Xivert. E per ço, així com damunt havem dit, cuidaven-se que no fóssem nats a dies. E cuitaren-nos, en la cambra mateixa on fom nats, de batejar. 12. Literatura moral i religiosa EIXIMENIS, Francesc. “Exemple d’un pagès i un picaplet de Mallorca” Dotzè del Crestià, CCCLXXXVII

Oït he que un hom, pagès de Mallorca, rebé vint sous per via de préstec d’un hom de Mallorca qui era son compare, en sa fe, sense altre testimoni, pagadors en sa fe a Nadal. Vengué Nadal e el pagès no el pagà, e el creedor li demanà son deute. En el final ell se’n clamà a la Cort. Ara, en la Cort havia un famós picaplet, e la muller del pagès, qui el coneixia, dix-li que anàs a aquell, que ell lo defendria, e que li portàs un cabrit; e així ho féu de fet. Lo picaplet, qui viu venir lo pagès envers la Cort ab lo cabrit, pensà que lo pagès havia quelcom a fer en la Cort. Eixí-li a camí, per tal que finalment n’hagués lo cabrit, e dix-li què volia; e lo pagès dix-li tot son fet. E el picable acientà lo pagès, que puis que lo creador no havia testimonis, que com lo jutge li demanaria ell si devia res a aital hom, que lo pagès cridàs vivament: -¡No plàcia a Déu, senyor!-. Lo pagès respòs que no faria tanta malvestat, que negàs ço que son compare li havia graciosament prestat. E com lo picaplet lo tabuixàs, dient que si no ho negava que ell seria perdut per l’execució que es faria contra ell, terrible e de grans messions, e lo pagès no pogués inclinar a tenir lo consell del picaplet, llavors lo picaplet, ab malenconia, tragué-se vint sous de la borsa e posà’ls en la mà del pagès, dient-li així: -Si jo et demanava ara aquests vint sous que t’he posats al punt, ¿no pories tu respondre:”No plàcia a Déu, senyor, que vós no m’havets res comanat ne us dec res”? Dix lo pagès que hoc, ara. -Doncs –dix lo picaplet-, quan jo t’ha defès, tu em daràs lo cabrit. El pagès li ho atorgà. Mentre estaven així vengué lo saig envers lo pagès, davant lo picaplet mateix, dient-li que comparegués davant lo jutge; així que lo picaplet no hagué temps a cobrar los vint sous que li havia posats en les mans. Vinent lo pagès, doncs, davant lo jutge, e aquí negant lo deute al compare, tantost lo picaplet li ajudà; e puis lo creedor no hagué carta ne testimonis, lo jutge absolgué lo pagès. E com lo pagès se n’anàs, lo picaplet demanà-li los vint sous que li havia posats en la mà, e així mateix lo cabrit; e el pagès respòs que “no plàcia Déu”, que ell no tenia res del seu ne li daria lo cabrit. E el picaplet cuidà renegar cel e terra, e no se’n gosava clamar per raó de la barata que havia feta ab ell, ne havia testimonis. A la fi, lo pagès se n’anà, e donà los vint sous del picaplet a son compare, e li contà tot lo fet. E com lo creedor se volgués clamar de la injúria del picaplet e menàs ab se per textimoni lo pagès davant lo jutge, envides lo picaplet pogué impetrar que callassen endós e encara que els promès que, si callaven, que ell los ajustaria altres vint sous. E llavors lo picaplet, coneixen sa pravitat, dix així: -Ara conec que Nostre Senyor m’ha punit fort justament, car tot mon entrecuidament, ab què he acostumat d’enganar los altres, és hi confús e aterrat per una bèstia ignorant. Així com n’ha pres a aquest, pijor n’ha pres a altres per lo mal ús de son ofici, que és fort acostat a mal a fer e a mal a dir de les parts contràries, e a mal pensar contra elles tostemps per obtenir a la fi lo plet que emparen. “Consells per al bon comportament a taula” La composició de l’hom qui ve a menjar si és que, primerament, a hora de menjar, ans que es pos en taula, si fer-ho pot per obra forana, sinó dins cor que ador Déu, faent-li gràcies quan l’apella a la refecció corporal; e, aprés, que vaja a la privada, car és li fort sa e profitós en aquell temps haver lo ventre porgat, e ajuda molt a sevar honestat contra lleges ventositats qui es porien seguir a taula. Aprés, deu-se llavar les mans. [...] Los hòmens honests quan mengen no obren la boca, així com dit és, car badant la boca en menjant, per força ha a ensenyar ço que té dins la boca e ço que mastega, qui poria l’altre provocar a vòmit. [...] Per mills encara saber compondre sa persona, deu l’hom qui es nodreix gran barba sovint passar la mà per la barba,l per tal que si res hi ha caegut d’açò que es posa en la boca, que llavors se n’ho lleu. [...] Null temps no faces castell de sopes en l’escudella, car gran golafria és. Res que en la boca dins haja estat, null temps no ho escupes en la mà, car gran immundícia és; e per tal erren fort de bon nodriment aquells qui menjantcireres on prunes o fruita ab pinyol, escupen lo pinyol en la mà; basta que, baixant lo cap, escupes los pinyols sots la taula. Null temps per rosegar nengun os de carn o espina de peix facesgrans esdemeses de totn cap ne de la boca, ne brogit de picar ab coltell. Majorment en casa d’altre, sobre totes coses guarda llepar dits ne qualsevol altra cosa, car açòés gran turpitud e llegea. Nulltemps te grats cap ne res de ton cors en taula ne quan menges, ne grats a altre per res, car gratar és prendre en ses ungles novella taca. Estant en taula, jatsia que sies aprés foc, no et vulles eixancar de guisa que hom te veja nenguna part vergonyosa ne dels genolls amunt per res. Jamés no tingues cama sobre cama en taula, ne et tocs sabates ne calces. [...] Sobiranament te guarda que en taula no et mocs ab la mà nua, ne en faces gran brogit, ne et mocs jamés en taula tinent alt lo cap; e si pots excusar ton mocar a temps, excusa-ho mentre puixes, e si no ho pots, fe-ho la pus


22

amagadament e la pus neta que puixes al món, car cosa és en si fort vil. Per tal serva açò per ta honor, que mentre que per cadarn hages lo nars fluent ne degotant no vonvits a nengú ne sies en taula d’altre llevant anca, per tal que negú no es pens que vulles ventar davall. Si et sents venir esternut, baixa lo cap tantost sots la taula, e, ab ton mocador o ab ta falda, cobre’t lo nars e llavors serveix-lo a sa necessitat. Si t’has a mocar, sobre totes coses te guarda e esquiva tostemps de guardar la feditat qui del nars t’és eixida, així com fan alscuns bestials qui així s’ho esguarden com si eren tornats orats e sens tota vergonya. Si et cové escopir, eixampla les cames un poc e escup entre elles, epuis, ab lo peu, cobre-ho gallard e sens brogit. [...] No et faces tan poc bocí que sia escarn, així com feia aquella nòvia qui d’un pinyó se feia dos bocins o tres. Null temps te leus de taula per anar al lloc privat ne per a servir secretament a natura, ne aprés dinar tantost no iràs a fer semblants coses, car gran viltat és. E si és necessitat de fer lo contrari per qualque accident, no mengs ab altres, mas tot sol en la cambra. [...] Per res del món no badalls en taula, o si a fer se cové, cobri’t la boca, e sens clamor e brogit. Alscuns hòmens bestials quan badallen giten un gran crit qui és fort hòrreu e lleig entre persones de vergonya. Tostemps que hages a escopir en taula, escup detràs tu si hi ha espai convinent, no escopent jamés en lo banc en què seus, o si espai no hi ha, escup entre les tues cames, amagant ton escopir aitant com puixes. Null temps no escupes per tal guisa que l’escopina per res haja a passar sobre la taula ne davant negú. Sí: aquí. Coltell: ganivet. Cadarn: refredat. Tantost: de vegades. Feditat: . Gallard: plantós, coratjut. “ Visió crítica de la dona” Lo Crestià MXLVII ...tot és en ella falsia, car diu que si la guardes als peus, tostemps porta tapins, si pot, que la facen pus alta; no posa lo peu pla perquè vaja pus falaguerament e pus airosa. Tot los cos s’estreny perquè aparega pus prima; los pits e les anques s’engrosseix per tal que aparega mills feta; la barba e les celles e el front se pela e es rau, per tal que no aparega pelosa; los cabells porta manllevats, les celles pontades, la cara pintada; los llavis porta tenyits, e aquells mou ab esguard de mirall, donant-los aquell ris e moviment que pus bell los aparega; les dents se pinten; l’alén e el cos se fan ben olent, perquè no sentes llurs frasques amagades; la veu s’aprrmen, lo coll pleguen e així com a serps mouen per tal que pus falagueres sien; les mans s’omplen d’anells, e el cos de bells ornaments, per tal que tothom guard en elles e pus belles sien. Ab ullades e ab cundescs de peus e de ames passen per los carrers; lo front s’eixamplen; en totes quantes parts han posen qualque ficció, en tant que així ornades ja no són aquelles que eren sens aquells aparellaments e afaits. E, sobre tot, han lo cor, dins, així com font, arca, bóta e barral de contínua falsia, en tant que jamés altre no pensen, altre no dien, altre no tracten. [...] Deus saber que enterrogat un poeta quina cosa era fembra, res`òs que no ninguna que fos posada e nomenada en natura humana, mas que podia ésser apellada guineu, cranc e serp. Primerament guineu, que tostemps pensa falsies e engans a tota part on sia. Aprés és apellada cranc, que tostemps va tort, e de fora par que sia qualque cosa meravellosa e dins no hi ha res de bo, e és pen e buit, segons cos de la lluna; així –ço deïa- la fembra tostemps va falsament e torta, e de fora par queucom, e dins no ha res de bé, e tostemps és llunàtica, car és mutable així com la lluna; adés par que haja seny, adés par que no n’haja gens. Tapins: sandàlies amb taló de suro. Rau: afaita. Cundescs: carantoines, magarrufes. TURMEDA, Anselm. “Elogi dels diners” al Llibre dels bons amonestaments (1398) I Diners de tort fan veritat, e de jutge fan advocat; savi fan tornar l'hom orat, pus que d'ells haja. II Diners fan bé, diners fan mal, diners fan l'home infernal e fan-lo sant celestial, segons que els usa. III Diners fan bregues e remors, e vituperis e honors, e fan cantar preïcadors: Beati quorum. IV Diners alegren los infants e fan cantar los capellans e los frares carmelitans a les grans festes. V Diners, magres fan tornar gords, e tornen lledesmes los bords. Si diràs "jas" a hòmens sords, tantost se giren.


23

VI Diners tornen los malalts sans; moros, jueus e crestians, lleixant a Déu e tots los sants, diners adoren. VII Diners fan vui al món lo joc, e fan honor a molt badoc; a qui diu "no" fan-li dir "hoc". Vejats miracle! VIII Diners, doncs, vulles aplegar. Si els pots haver no els lleixs anar; si molts n'hauràs poràs tornar papa de Roma. IX Si vols haver bé e non dan per advocat té sent "jo ha'n". Totes coses per ell se fan en esta vida.

FERRER, Sant Vicent. Fragments de sermons l'orador simulava graciosament les veus dels personatges. <<...E a tos fills e filles, deus-los nodrir bé en temor de Déu, e ensenyar-los que no juren de Déu, ni diguen falsia, e que sàpien lo Credo, lo Pater noster, la Aue Maria; a tres anys que haja, la mare deu dir axí, amorant: "Mon fillet, veus ací raymet, e panet, o cireretes o figuetes! Ara di la Aue Maria"; e pren-li les cametes axí, e agenollar-lo: "Ara di, mon fillet; Àve Maria'". Ell respondrà agudetament: "Aave Maria"...>> (Sermons, I 156, lins. 2 a 9). Aquest <<Ave Maria>>, amb les dues as que consigna el reportador, seria pronunciat contrafent la dicció infantil, <<agudetament>>. El dominic valencià sabia que la seva habilitat mimètica impressionava l'auditori, tant pel que tenia de gràfic, com perquè es prestava a l'esplai divertit. I més encara quan censurava els costums --els mals costums-- dels seus contemporanis: llavors, en els diàlegs fingits, la intenció paròdica es mescla amb els apòstrofes i els sarcasmes igualment accentuats pel relleu fònic: <<no solament parlant de boqua Pater noster, així com vosaltres, quan feu oració, e com quan vos vestiu e preneu la camisa per lo matí: "Pater noster" a la una mànega, e "xa xa xa, Marieta, posa l'olla! Pater noster": ¡o, que bella oració!; e, quan vos botonau: "Aue Maria, ¡eee!, gracia plena, xa xa xa": no val res; altres paternostres de lançol, ni val ni nou. E vosaltres, dones, ¿com feu oració? "Senyor, quan me lligue e.m estire les celles, e prench lo mirall": "Aue Marie, xa xa xa"; no val res aytampoch...>> (Sermons, I, 137, lins. 24 a 33). L'efecte devia ser fulminant; amb la burla, la reprensió es fa més incisiva. Fra Vicent no dubta ni davant l'ús de l'onomatopeia, ans s'hi complau, posat en aquest camí. Els malabarismes histriònics que feia amb la veu troben camp indefinit en la imitació de sons naturals, i el scriptor anota prou reveladorament els mots inventats que, d'alguna manera, representen el soroll confús proferit pel sant. Aqueix <<xa xa xa>>, denotant les paraules de la pregària mastegades sense atenció, és un dels més reiterats en els sermons. <<Xam xam, so d'aram>> era l'expressió amb què el frare escarnia la mala lliçó que del breviari feien els capellans de l'època: <<ja los preveres no dien matines, sinó matines blanques al sol exit, o roges de vespre; e si les dien ans dia, pereosament e endormiscada et confuse: xam xam, so d'aram>> (CHABáS, Estudio, RABM, VI, 165); <<quant hun prevere pensa la mala vida que ha tenguda, primo: Tants anys ha que yo só prevere, e encara no he dit bé mon offici devotament, ni les paraules distinctes, mas xam xam, so de aram...>> (Sermons, I, 72, lins. 18 a 22); <<aprés, de vosaltres, preveres, que hajats diligència en dir bé vostre offici distinctament, no "xam xam, so de aram">> (Sermons, I, 286, lins. 24 a 26); <<par "xam xam">> de hun vers dos mots ne fan>> (Sermons, II, 38, lins. 8 i 9). El barboteig indiscernible d'un mut que tracta de fer-se entendre es converteix, en l'escrit del reportador, en <<mu! mu!>> (Sermons, II, 15, lin. 30) unes vegades, <<me! me! mee!>> (Sermons, II, 17, lins. 13 i 14) unes altres; el buf, en <<bu...u...u...>> (CHABáS, Estudio, RABM, VIII, 292); la riallada, en <<hahaha>> (CHABáS, Estudio, RABM, VIII, 120); en <<rum rum>> la xerrameca de les dones xafarderes (CHABáS, Estudio, RABM, VII, 132; Sermons, II, 42, lins. 29 i 30). Les onomatopeies de mestre Vicent no es limiten a sons més o menys humans: el cop dels condemnats a l'infern, quan cauen dins les suposades calderes, fa un eufònic <<xof!>> (CHABáS,, Estudio, RABM, IX, 100); les campanetes dringuen <<tinch tinch>> (Sermons, I, 265, lin. 30); i el martiri d'un sant rostit a les graelles, té un sorprenent realisme en la descripció ajudada d'aquests borborigmes significatius: <<Aprés, prengueren unes forques de ferre, e ab aquelles giraven-lo, ara a la hun costat, adés al altre, e axí com lo giraven, la carn, "chii, chii", e rajave lo greix axí com la pell se trencave.>> (CHABáS, Estudio, RABM, VIII, 57) El tint dramàtic del passatge demostra que el predicador seria un virtuós de l'onomatopeia, perquè havia de ser una mica difícil d'evitar-hi el perill d'una contraproduent comicitat. En canvi, en moltes ocasions, fra Vicent no en desdenya l'efecte hilarant. Un bon grup d'onomatopeies registrades en les reportacions copien brams, udols, refils, escataineigs i tota mena de crits animals, i pel context endevinem el propòsit grotesc que l'hi induïa: <<...¿e com viviu axí com a bèsties? Hun ase, quan veu la somera, tan tost corre: "Haaaic!" Mas l'om no deu ésser axí com l'ase...>> (Sermons,


24

II, 183, lins. 18 a 20). Encara ací, allò que el predicador vol desacreditar es revesteix de mofa en ser apariat amb un ridícul tret zoològic: <<Jactància és dient: "Yo dejun tants dies la semana, o vist cilici", e semblants paraules. E a tals pren-los com a la gallina que, quan haurà post los ous, cride: "ca ca ca", e no pot callar fins que li hauran llevat l'ou.>> (CHABáS, Estudio, RABM, VII, 134). Hem d'afegir-hi, demés, en aquest petit catàleg d'expedients verbals, l'allargament de les síl.labes tòniques d'alguns mots, que marcava un punt culminant del paràgraf: <<Coom! Hòomens, doones! Aaahaha! Ahahay! Aay!>>. El reportador, per indicar-ho per escrit, repeteix les vocals, probablement en proporció a la intensitat amb què foren pronunciades: <<Oo! Ooo!, Ee! Eee!>>. Al costat de tot això, i completant-ho, hi havia en l'oratòria vicentina un altre factor extern, lligat a l'actuació personal del predicador, que tampoc no recullen les reportacions: la mímica. Quan Vicent Ferrer predicava, ho feia, tant com amb les paraules, amb els gestos. L'eloqüència de les seves mans, de la seva cara, de les seves actituds totes, no menys generosa que la de la seva boca, reforçava el sentit i la plasticitat del que deia. Frases com <<...mas podeu pensar quinya devie ésser aquella contrició que per lo cor devia rompre; deye axí: "Do... Do... Doomine!", plorant, ab paraules trenquades>> (Sermons, II, 7, lins. 30 a 32), no solament ens les imaginem pronunciades amb un dolor ostensible en la veu --aqueix <<Do... Do... Doomine!>>, trèmul, panteixant, lamentació agònica--, sinó també reflectint-lo en les faccions i en els moviments del cos: només així, el gest compungit acompanyant la paraula desolada, la interpretació seria perfecta. Són molts els pas- satges en els quals els sermonaris delaten la col.laboració de la mímica. Algunes vegades, un <<així>> la fa ben clara: <<...e llavors, cada christià onsevulle que sie deu pregar agenollat en terra, no en porta ne en pedrís, axí com fan alguns que fiquen los genolls la hú axí...>> (CHABáS, Estudio, RABM, IX, 98);d'altres, el significat del text l'exigeix: <<Ara com? La supèrbia ha algun plaer, que, quan l'om és ben vestit, infle en si, oo!, e aquell plaer ha. "Oo, yo só de gran linatge!", etc.>> (Sermons, I, 284, lins. 31 a 33) El vanitós que s'estarrufa de la seva nissaga, l'encarnaria sant Vicent, en el moment de parlar per ell, amb un escarafall ampul.lós. Sempre que, amb la decisió de fustigar-los, estrafà derisòriament els vicis i els defectes de la gent, l'orador devia gesticular de manera exagerada per fer riure l'auditori: <<Si ací havia dos camins, la hú sens perill, e l'altre tot perillós, di, bon hom: si tu meties lo fill en lo camí perillós, donant-lo a ocasio que.l maten, ¿no series traydor? Certes, sí. Donchs, susaxí fan ara los pares e mares a sos fills, per la mala vida que.ls ensenyen. Di, bon hom: ¿has tu nengun fill? "Ara ha sis anys, o set, o .XII. anys". E què li dius ara? "Mon fill, porta al costat dret aquesta dagueta, e si degú te diu `bif', tu di-li `baf'; mostra, mon fill de qui és, e si.t dien mala paraula, torna-la-li tantost". E vosaltres, dones, a vostres filles, ¿què.ls ensenyau? Haa! "Ara vet, ma filla, axí te affaytaràs; vet, pren axí lo mirall, e aquest pelet tira'l axí. E no veus tu que no.y està bé? E, ma filla, axí ballaràs, de costadet, e axí faràs aquesta volta". La mare se fa alcavota de la filla; e aquest camí, ¿on va? A infern, e tu e ella.>> (Sermons, I, 205, lins. 19 a 33) <<Vosaltres, preycadós, llevats los ulls e mirats que la gent és inclinada a penitència: lo preycar ha nom "sembrar" quant és a la obra..., e és-se seguar quant es fan lexar peccats... Si van corporalment per lo món, devem anar preycant e plorant, escampant la lavor; gran fet és, com aquell que sembra, regua...>> (Quaresma, XXVII, lins. 164 a 170) 12. Humanisme i Bernat Metge ALIGHIERI, Dante. La Divina Commedia. “Inferno”. Cant XXVI. Cercle vuitè, fossa vuitena: consellers fraudulents. Viatges i mort d'Ulisses

Florència, alegra't, perquè tu ets tan gran, que sobre mar i terra emprens volada,

i en I'Infern el teu nom va ressonant! Cinc lladres florentins de ferma unglada hi vaig veure, i em van avergonyir,

6 i d'això tu no en surts gens honorada. Però si és cert el somni del matí, tu, d'aquells mals, ja et sents ben a la vora,

9 que Prato, no menys que altres, va predir. I ara no els patiries massa d'hora; i millor que ara fos, si ha de passar,

12 que com més anys un té, més un s'acora! Per l'escala d'aresta i codolar, que, en davallar, el rocam fet ens havia,

15 jo, darrera el meu mestre, vaig pujar. I prosseguint la solitària via, entre els sots i les roques de I'escull,

18 el peu sense la mà de res valia. I vaig sentir un dolor que encara em bull en fer memòria del que allí vaig veure,

21 tant, que el meu cap es frena i es recull,


25

per no apartar-se del camí del deure; que si un bon astre, o Déu, m'ha dat el seny,

24 jo no l'he de malmetre ni distreure. Així com el pagès que seu al greny del turó, al temps de l'any en què la fosca

27 minva, i al sol la pressa no l'empeny, en l'hora que al mosquit cedeix la mosca, veu mil cuques de llum allà en el tros,

30 on dorm el cep o bé l'aixada tosca; amb tantes flames resplendeix el clos de la vuitena fossa, quan avança

33 fins dalt de tot, per reposar, el meu cos. I com aquell que amb óssos féu venjança veia el carro d'Elias prendre el vol,

36 quan dels cavalls va rompre la puixança, que seguint-lo amb ulls àvids, des del sol, li era llengua de foc, albiradora

39 com nuvolet vermell, volant tot sol; així, al clos, tota flama que s'arbora, i volent, cadascuna, servar el furt,

42 amagava una vida pecadora. De dalt les guaito, amb tot el cos que em surt enfora, i tant, que si la mà no encaixa

45 un roc, m'estimbo pel camí més curt. I el guia, en veure que el daler no em baixa, em diu: "Dins cada flam hi ha un esperit:

48 el foc que el crema li serveix de faixa". "Abans que tu diguessis el que has dit" li responc, "ja era aquest el meu pensar;

51 però tu el fas més ferm i decidit. Mes, ¿què és la flama que partida va per dalt, semblant a aquella de la pira

54 que Etèocles cremava amb son germà?" I em respon: "Allà dins, el foc regira Diomedes i Ulisses, junts de mans

57 i d'ànima, en el càstig i en la ira. I es purga dins la flama, sens descans, la farsa del cavall que obrí la porta

60 a la llavor patrícia dels romans. I s'hi plany l'art pel qual, després de morta, d'Aquil�les, Deidamia encara es dol,

63 i del Pal�ladi aquí la pena es porta." "Si ells poden des del doble torterol parlar-nos" jo li dic, "et pregaria,

66 i valgui per mil precs el prec tot sol, que em deixis aturar en la nostra via, fins que arribi aquí on som el flam cornut:

69 guaita com el desig ja m'hi empenyia!" I ell respon: "El teu prec té la virtut que l'accepti gustós; mes de moment

72 espera, i quan s'acostin resta mut. I deixa'm parlar a mi, que clarament veig el que vols, i potser el sord farien,

75 sent grecs com són, al teu raonament." Quan vers el mestre els condemnats venien, i ell va creure oportuns el temps i el lloc,

78 vaig sentir que aquests mots se li acudien: "Vosaltres que sou dos a dins un foc, si us vaig merèixer res mentre vaig viure,

81 si és que jo us vaig merèixer molt o poc quan al món els meus versos vaig escriure, no us mogueu; i que un digui com i quan

84 el bategar del cor li va prescriure." D'aquella flama antiga el corn més gran es bellugava i rondinava alhora,

87 com el foc quan el vent el va abrandant; i al punt que li semblà propícia l'hora, com si fos una llengua que parlés,

90 la flama així llançà la veu enfora: "Quan jo vaig deixar Circe, la qual més d'un any em va amagar prop de Creta,

93 ans que Eneas així l'anomenés, 96 ni el goig del fill, ni l'abraçada estreta


26

del meu pare xacrós, ni el jurament d'amor fet a l'esposa mansueta, no em varen vèncer l'esperit, ardent per córrer món i per tornar-me expert

99 en les virtuts i els vicis de la gent. I em vaig ennavegar pel mar obert amb l'escàs escamot, al qual estranya

102 mai fou la feina, i no em deixà desert. Vaig veure ambdues costes: la d'Espanya, la del Marroc; i encar l'illa del sard,

105 i altres que aquella mar circumda i banya. Ja érem vells i érem sang de cap al tard, quan arribàrem a la gorja aspriva

108 on Hèrcules el límit va marcar, perquè no el travessés persona viva; ja, a banda dreta, nostre esguard tranquil

111 deixà Sevilla, i Ceuta a l'altra riba. 'Oh germans,' vaig cridar 'que per cent mil perills, de l'Occident heu vist la punta:

114 si passar a l'altra banda em ve d'un fil i si als sentits la senectut s'ajunta, per un ai, no em negueu l'experiment,

117 i anem al món on cap vivent no apunta! Considereu si us plau vostra sement: no sou pas bèsties, i heu d'omplir la vida

120 amb la virtut i amb el coneixement.' Als meus companys donà tanta embranzida, el breu discurs, per començar el camí,

123 que ja se m'escapaven de la brida. I la popa girant vers el matí, fèiem ales de rems, braços i esquenes,

126 pel foll volar a mà esquerra sens finir. De l'altre pol les lluentors serenes veia la nit, i el nostre tant baixà,

129 que per damunt la mar s'alçava a penes. Cinc voltes es va encendre i s'apagà la llum a la part baixa de la lluna,

132 després d'entrats en l'aspre navegar, quan se'ns presenta una muntanya, bruna per la distància, i em semblà tan gran

135 que mai com ella no en vegí ni una. I el nostre goig es va acabar plorant, car de la terra nova un torb venia

138 que sotragà la barca pel davant. El remolí tres voltes ens cenyia; a la quarta, la popa va anar amunt

i avall la proa, com algú volia, 142 i la mar es clogué al nostre damunt." Vita Nuova Tan gentil apareix i honesta tant la dona meva quan algú saluda, que tota llengua es torna, trement, muda, i els ulls no gosen de seguir mirant. Ella camina, quan se sent lloar, benignament d’humilitat vestida; sembla que sigui una cosa sorgida com miracle que el cel en terra fa. Es mostra tan plaent a qui la mira, que pels ulls dóna una dolcesa al cor que comprendre no pot qui no la prova: i sembla que als seus llavis, dolç, es troba un alè suavíssim ple d'amor que va dient a l'ànima: sospira. METGE, Bernat. Lo somni. Llibre III. Parlament de Tirèsies En lo temps d'Èdipus, rei de Tebas, nasquí, e fui filòsof assats famós e covinentment instruït en matemàtica. Una filla haguí, apellada Manto, qui en nigromància e altres arts per los catòlics reprovades, no fo menor que Medea. E per ma ventura, passant prop un riu, en una selva trobé dues serpents, una masculina, altra femenina, que s'eren ajustades carnalment; e ab aques bastó que tenc en la mà, doné'ls un gran colp, e encontinent fui mudat en fembra. En tal


27

estament fui per espai de set anys. Passats aquells, un jorn trobé les dites serpents ajustades en la forma dessús dita, e diguí: "Si tan gran és lo poder de la vostra nafra que per virtut d'aquella contrària mutació se seguesca, altra vegada vos batré". E de fet així se seguí: tantost fui transformat en la primera figura, segons que d'abans era. Seguí's a cap de temps, que com Júpiter e Juno jaguessen nuus en llur llit, havents aquell delit que marit e muller acostumen haver, Júpiter dix que molt major era la luxúria de la fembra que de l'hom. Juno respòs lo contrari. Haüda entre ells gran discepció sobre açò, concordaren ensems que, per tal com jo havia experimentat cascuna natura, fos jutge de la qüestió dessús dita, e així com aquell qui mills ho devia saber que altri. Oïdes les raons de cascuna part, diguí que la luxúria de la fembra sobrepuja tres vegades aquella de l'hom. Tantost Juno, molt airada d'açò, usant de la sua acostumada iniquitat, tolgué'm no solament la vista, mas los ulls. Júpiter, veent que per dir veritat, jo havia encorregut tan gran damnatge, en compensació d'aquell donà'm espirit de divinació. E mentre visquí en lo món, doné moltes respostes veres d'açò que la gent me demanava que es devia seguir en l'esdevenidor. Ara saps mos afers e si et puix curar de ta malaltia. Respon clarament a l'argument e no em mens ab circuïcions. METGE, Bernat. Lo somni. Llibre IV. Elogi a les dones Lladoncs ell se pres a riure un poc, dient: - Tot quan ben sabies en fembres has dit, e tu ara cuides les haver lloades. E no saps què t’has fet, car tant és lo mal qui en elles és, que el bé que n’has dit és tan poc, que no és àls sinó voler endolcir la mar ab una unça de sucre. - E com! –diguí jo-, vols que te’n diga més? Espera’t que ultra innumerables històries que te’n poria recitar, eguals a les dessús per tu oïdes, molt majors jo et mostraré, que no he dita la centena part del bé que en elles és. Tu saps que si dones no fossen estades, tota humana natura fóra perida en Adam. No foren ciutats, castells ni cases; no foren reis, cavallers ne armes; no foren ciutadans, menestrals ne llauradors ne naus; no foren mercaders, ni mercaderies; no foren arts, lleis, cànones ne estituts; ne foren festes, jocs, danses ne amor, que totes coses sobrepuja. Algú no sabera lo moviment dels cels e de les planetes, ne haguera coneixença d’aquelles; no encercara les operacions amagades de natura, ne sabera per què la mar infla ne en quina manera gita l’aiga per les venes de la terra, la qual puis torna a cobrar; ne en quina forma són lligats los elements entre ells, ne les influències dels corsos celestials; ne per què és la diversitat dels quatre temps de l’any, e de la granesa e poquesa dels dies e les nits; ne per què respon Eco en les concavitats quan hom crida, ne per què lo llevant tira los núvols plujosos e la tramuntana los encalça; ne per què la terra tremola, ne moltes altres coses naturals qui t’engendrarien fastig si les te deïa especificadament. No ignores que quan hom és sa o malalt, elles serveixen pus diligentment e mills e pus netament que hòmens. Tard consellarien que hom vaja en bregues, tavernes, jocs ne llocs deshonests. E si Hèctor, Július Cèsar o Pompeu haguessen creegut consell de dones, llur vida no fóra estada tan breu: les històries clares són. Ultra les malediccions que has recitat de dones en general, has dit terrible mal de la dona que jo més am en lo món. Dic-te que açò no poria pacientment tolerar. Oges, doncs, e veuràs com te provaré lo contrari. [...] -Ara, doncs –digui jo-, ab ta benvolença proceiré. E per abreujar, tocaré supercialment alguns dels principals vicis que has dit ésser en les dones, provant a tu, de mon poder, sens injúria d’algú, ésser majors aquells dels hòmens. Tu primerament has dit que elles no amen àls sinó si mateixes. Dic-te que aqueixa malaltia comuna és, e que més ne són passionats los hòmens que elles. E si ben cerques les històries antigues, veuràs-ho clarament; car a un home que es sia lleixat morir per dones, ne trobaràs quatre d’elles que han fet semblant per hòmens. E qui coneis tu, per ta fe, qui amb alguna dona sinó per amor de si mateix e que puixa complir son propri desig? Amen-les los hòmens mentre són belles e jóvens; puis diran-los: “Aqueixa pell faria a tornar al pellisser, que massa penja. En març deuria ésser podada aqueixa sarment, que la brocada li plora. Aqueix sac faria a lligar, sinó poria caure.” E molts altres vituperis e escarns, qui porien ésser dits a ells pus dignament. Dius que no són netes. No sé conèixer que els hòmens sien més nets, si doncs no entens haver parlat dels accidents naturals; e saps bé que de les coses que naturalment vénen no deu ésser algú lloat o vituperat, car no estan en franc arbitre. Quant a mon juí, pus dispostes són les dones que els hòmens a fer netes les coses immundes. De pintar les has difamades, e de trobar guises novelles e pomposes, e de la gran cura e diligència que han en llur lligar. Posat que així sia com tu dius, d’aquest pecat ab aiga beneita ne deuen ésser absoltes, majorment que els hòmens hagen la culpa, que atesa llur condició fan pijor que elles. Qui et poria dir que ells, en haver llurs cabells semblants a fil d’aur, crespats e rulls, no usen de totes aquelles coses que dessús has dit que fan les dones; e que per arrear-se bé, a llur juí, dels cabells blancs, qui són testimonis de vellesa, no els facen tornar negres com a carbó, per tal que les dones creseguen ells ésser jóvens? Cert, d’açò les passen: dignes són de gonyar joia. Novell me seria si oïa que jamai dona, en sa vellesa, hagués treballat en alterar la color dels seus cabells. El los hòmens, qui se’n devien mills que elles abstenir, usen-ne sens tota vergonya públicament. No és menor cosa que el pintar de les dones lo raure que els hòmens han fer de llur barba fort sovent, e la maner que tenen de fer-la raure pèl amunt, per tal que la cara romanga pul llisa; e lo pelar que fan del lloc on llur celles s’ajusten; e l’algàlia, ambre, perfums e aigües bé flairants que usen.


28

PETRARCA, Francesco. Cançoner. Poema CCLXIX Caigué l’alta columna, el verd llorer que em feien ombra al pensament cansat, he perdut el meu bé i, desesperat, pels quatre vents el cerc, no el trobaré. M’has pres, oh Mort, el meu doble tresor que em feia viure alegre i refiat; i recobrar no el pot terra ni fat, ni gemma oriental, ni força d’or. Però si voluntat és el destí, què puc fer més que anar amb l’ànima trista, amb els ulls sempre humits i amb el cap cli? La vida, que és tan bella a cop de vista, com perd comodament en un matí el que en molt anys amb gran treball s’aquista! 13. Jordi de Sant Jordi Stramps, Poema IX “Just lo front…”

Just lo front port vostra bella semblança

de que mon cors nit e jorn fa gran festa que remirant la molt bella figura de vostra ffaç, m’es romassa l’emprempta que ja per mort no se�n partra la forma; 5 ans que seray del tot fores d’est segle çels qui lo cors portaran al sepulcre sobre ma faç veuran lo vostre signe. Si com l’infants quant mira lo retaula e, contemplant la pintur’ab himatges 10 ab son net cor, no lo�n poden gens partre —tant ha plasser del aur qui�ll environa—, atressi�m pren devan l’amoros sercle de vostre cors, que de tants bens s’enrama, que mentre�l vey mas que Deu lo contemple: 15 tant hay de joy per amor qui�m penetra.. Axi�m te pres e liatz en son carçre amors ardents, com si stes en hun coffre tancat jus claus, e tot mon cors fos dintre, on no pusques mover per null encontre; 20 car tant es grans l’amor que�us ay e ferma que lo meu cor no�s part punt per angoxa, bella, de vos, ans es [s]ay ferm com torres e sol amar a vos, blanxa colomba. Bella sens par ab la pressensa noble, 25 vostre bel cors bell fech Deu sobre totas, gays e donos, lluu pus que fina pedra, amoros, bels, plus penetrans que estella; d’on quant vos vey ab les autres en flota les jusmetetz, si com fay lo carvoncles 30 que de virtuts les finas pedres passa: vos etz sus ley com l’astors sus l’esmirle. L’amor que us hay en totes les part[s] m’ascla, quar non amech pus coralment nuls homens; tan fort amor com sesta que�l cor m’obre 35 no fonch jamays en nul cors d’om ne arma. Mas suy torbats que no fonch Aristotills d’amor qui�m art e mos sinch senys desferma; co�l monjos bos que no�s pa[r]t de la setla, no�s part mos cors de vos tant com dits d’ungla. 40 Ho cors donos, net de frau e delicte!,


29

prenets de me pietats, bela dona, e no suffrats quez aman vos paresca, pus qu’eu vos am may que nulls homs afferma; per que�us suppley a vos qu’etz le bells arbres 45 de tots bos fruyts hon valor grans pren s’ombra, qu�em retenyats en vostra valent cambra, pus vostre suy e seray tant com visque. TORNADA Mos richs balays, cert, vos portats le timbre sus quantes son e�l mundanal registre, 50 car tots jorns naix en vos cors e revida bondats, virtuts, mes qu’en Pantasilea. Torna 14. Ausias March Cant d’amor 28. Lo jorn ha por de perdre sa claror: quan ve la nit que expandeix ses tenebres, pocs animals no cloen les palpebres e los malalts creixen de llur dolor. Los malfactors volgren tot l'any duràs, perquè llurs mals haguessen cobriment. Mas jo, qui visc menys de par e en turment e sens mal fer, volgra que tost passàs. E, d'altra part, faç pus que si matàs mil hòmens justs menys d'alguna mercè, car tots mos ginys jo solt per trair me. E no cuideu que el jorn me n'excusàs, ans en la nit treball rompent ma pensa perquè en lo jorn lo traïment cometa: por de morir ne de fer vida estreta no em tol esforç per donar-me ofensa. Plena de seny, mon enteniment pensa com aptament lo llaç d'amor se meta. Sens aturar, pas tenint via dreta, vaig a la fi, si mercè no em defensa. 29. Si com lo taur se'n va fuit pel desert quan és sobrat per son semblant qui el força ne torna mai fins ha cobrada força per destruir aquell qui l'ha desert, tot enaixí em cové llunyar de vçós, car vostre gest mon esforç ha confús: no tornaré fins del tot haja fus la gran paor qui em tol ser delitós. 68. No em pren així com al petit vailet qui va cercant senyor qui festa el faça tenint-lo cald en lo temps de la glaça e fresc, d'estiu, com la calor se met, preant molt poc la valor del senyor e concebent desalt de sa manera, veent molt clar que té mala carrera de canviar son estat en major. Jo son aquell qui en lo temps de tempesta, quan les més gents festegen prop los focs e pusc haver ab ells los propis jocs, vaig sobre neu, descalç, ab nua testa, servint senyor qui jamés fon vassall ne el venc esment de fer mai homenatge e en tot lleig fet hagué lo cor salvatge: solament diu que bon guardó no em fall. Plena de seny, lleigs desigs de mi tall: herbes no es fan males en mon ribatge. Sia entès com dins en mon coratge los pensaments no em davallen avall.


30

80. Tot llaurador és pagat del jornal e l'advocat qui perd lo guanyat plet. Jo, per servir amor, romanc desfet de tot quant he, que servir no me'n cal. He fet senyor del seny a mon voler, veent amor de mon seny mal servit: rapaç l'he fet e Déu a part jaquit e són setze anys que lo guardó esper. Amor, amor, poc és vostre poder per altre hom, com jo, fer tant amar. Anau, anau vostres armes provar en contra aquell qui vostre no vol ser! 81. Així com cell qui es veu prop de la mort, corrent mal temps, perillant en la mar, e veu lo lloc on se pot restaurar e no hi ateny per sa malvada sort, ne pren a mé, qui vaig afanys passant, e veig a vós vastant mos mals delir. Desesperat de mos desig complir, iré pel món vostre orgull recitant. Cant espiritual. (Fragments) Puix que, sens tu, algú a tu no abasta, dóna'm la mà o pels cabells me lleva: si no estenc la mia envers la tua, quasi forçat a tu mateix me tira! Jo vull anar envers tu a l'encontre: no sé per què no faç lo que volria, puix jo son cert haver voluntat franca e no sé què aquest voler m'empatxa. [...] Ab tot que só mal crestià per obra, ira no et tinc ne de res no t'encolpe. Jo son tot cert que per tostemps bé obres e fas tant bé donant mort com la vida. Tot és egual, quant surt de ta potença, d'on tinc per foll qui vers tu es vol irèixer. Amor de mal e de bé ignorança és la raó que els hòmens no et coneixen. A tu deman que lo cor m'enfortesques sí que el voler ab ta voluntat lligue e, puix que sé que lo món no em profita, dóna'm esforç que del tot l'abandone e, lo delit que el bon hom de tu gusta, fes-me'n sentir una poca centilla, perquè ma carn, qui m'està molt rebel.le, haja afalac que del tot no em contraste. Ajuda'm, Déu, que sens tu no em puc moure, perquè el meu cos és més que paralític! Tant són en mi envellits los mals hàbits que la virtut al gustar m'és amarga. Oh Déu, mercè! Revolta'm ma natura, que mala és per la mia gran colpa, e, si per mort jo puc rembre ma falta, esta serà ma dolça penitença. Jo tem a tu més que no et só amable e davant tu confés la colpa aquesta: torbada és la mia esperança e dintre mi sent terrible baralla. [...] Lo meu voler al teu és molt contrari e em só enemic pensant-me amic ésser. Ajuda'm, Déu, mpuix me veus en tal pressa! Jo em desesper, si los mèrits meus guardes. Jo m'enuig molt la vida com allongue e dubte molt que aquella fenesca. En dolor visc, car mon desig no es ferma e ja en mi alterat és l'arbitre. Tu est la fi on totes fins termenen

e no és fi si en tu no termena. Tu est lo bé on tot altre es mesura e no és bo qui a tu, Déu, no sembla. Al qui et complau, tu aquell déu nomenes: per tu semblar, major grau d'home el muntes. D'on és gran dret, del qui plau al diable, prenga lo nom d'aquell ab qui es conforma! [...] Sí com los rius a la mar tots acorren, així les fins totes en tu se n'entren. Puix te conec, esforça'm que jo t'ame: vença l'amor a la por que jo et porte. E, si amor tanta com vull no m'entra, creix-me la por, s'i que tement no peque, car, no pecant, jo perdré aquells hàbits que són estats per què no t'am la causa. Muiren aquells qui de tu m'apartaren, puix m'han mig mort e em tolen que no visca. Oh senyor Déu, fes que la vida em llargue, puix me apar que envers tu jo m'acoste! [...] No et prec que em dons sanitat de persona ne béns alguns de natura i fortuna, mas solament que a tu, Déu, sols ame, car jo só cert que el major bé s'hi causa. Per consegüent, delectació alta, jo no la sent per no dispost sentir-la, mas, per saber, un home grosser jutja que el major bé sus tots és delitable. ¿Quan serà el jorn que la mort jo no tema? E serà quan de ta amor jo m'inflame. E no es pot fer, sens menyspreu de la vida: e que, per tu, aquella jo menyspree! Lladoncs seran jus mi totes les coses que de present me veig sobre los muscles: lo qui no tem del fort lleó les ungles molt menys tembrà lo fibló de la vespa. Prec-te, Senyor, que em faces insensible e que en null temps alguns delits jo senta, no solament los lleigs qui et vénen contra, mas tots aquells qui indiferents se troben. Açò desig perquè sol en tu pense e pusca haver la via que en tu es dreça. Fes-ho, Senyor, e, si per temps me'n torne, haja per cert trobar ta aurella sorda! [...] Tu creïst me perquè l'ànima salve e pot-se fer de mi saps lo contrari.


31

Si és així, ¿per què, doncs, me creaves, puix fon en tu lo saber infal.lible? Torna a no res, jo et suplic, lo meu ésser, car més me val que tostemps l'escur càrcer! Jo crec a tu com volguist dir de Judes que el fóra bo no fos nat al món home. [...] Dóna'm esforç que prenga de mi venge: jo em trop ofès contra tu ab gran colpa, e, si no hi bast, tu de ma carn te farta, ab que no em tocs l'esperit, que a tu sembla. E, sobretot, ma fe que no vacil.le

e no tremol la mia esperança: no em fallirà caritat, elles fermes, e de la carn, si et suplic, no me n'oges. Oh, quan serà que regaré les galtes d'aigua de plor ab les llàgremes dolces! Contrició és la font d'on emanen: aquesta és clau que el cel tancat nos obre. D'atrició parteixen les amargues, perquè en temor més que en amor se funden. Mas, tals quals són, d'aquestes me abunda, puix són camí e via per les altre.

15. Curial e Güefa Visió-somni de Curial E així Curial tantost se despullà, e es mès al llit, e anvides hi fonc que ell s’adormí fort com si fos litàrgic, en lo qual dormi, somniant, li venc la visió següent: Un minyó molt pobre li aparec, e anava tot despullat sens cubertura alguna e, anant demanant les almoines de casa en casa, no trobava qui res li donàs ne li hagués misericòridia, en tant que li era vijares que perís de fam. E, com estrangolís e fos ja en punt de morir, a una porta viu una dona bella que Venus fora estada contenta de tanta bellesa com aquesta vaia; era aquesta dona vestida tota de negre e en hàbit de vídua. E sens que lo fadrí no li demanava almoina ne li gosava parlar, tant la veia de reverència digna, ella el cridà e dix: -Fadrí, què cerques? Lo fadrí respòs. -Senyora, muir de fam e de fred. E tantost la dona despullà’s la sua roba, e vestí-la-hi e fonc-li vijares que bé li venia. E mès-se la mà al si, e arrancarn-se lo cor, li dix: - Menja aquest pa i sies content, car bastant és a toldre’t la fam. E que lo fadrí menjava aquell cor, e fonc-li vijares que tan dolça vianda no hi hagués en lo món. E així menjant lo viu créixer e tornar molt bell home e gran de la persona. Lladoncs la dona dix: - Menja bé e farta’t ab aquesta condició: que si en algun temps me veies morir de fam, hages mercè de mi. E per lo fadrí li fonc així promès. E fet açò, lo fadrí que ja era home molt gran e bell, se n’anà, e ell e la dona romangueren. Aprés d’açò se seguí que li fonc vijares que ell veés aquesta dona en estat molt pobre, trista e molt afliccionada, ab los cabells tots descomposts e mal pentinats, e la cara molt trista e descolorida, e, quasi morint de fam, era tornada tan magra que entre los ossos e la pell no hi havia carn alguna: e que demanava a menjar a aquell que ella havia fartat, e ell no li’n volia donar, abans li girava l’esquena e de tot en tot la oblidava; així que la dona, mirant aquesta ingratitud, quasi defallia i ignorava quin remei prengués, ne tampoc volia pendre res que altres li donassen; de què ella estava en punt de morir, majorment que veia que aquell mal home donava a altra dona lo que ella menjar devia; e per aquesta raó Curial lo volia matar. Aprés d’açò viu que los cels s’obrien, e Febus, que totes les coses veu, recontà a Venus aquesta ingratitud; perquè mantinent Venus, irada, manà Cupido, fill seu, que en adjutori d’aquesta dona se llevàs. Per què lo dit Cupido collà lo seu arc e llançà dues tretes: una de plomb, altra d’or: e ab la de plom ferí la dona per mig del cor, e ab la d’or ferí l’home ingrat, e així fort los nafrà, que la dona s’adormí, e l’home bascava e passava la major pens del món, e desijava la mort mas no la podia aconseguir. Durà aquest somni per gran espai, en tant que lo jorn fonc vengut e lo sol, uberts los ulls, daurava la faç de la terra. 16. Jaume Roig Spill o Llibre de les dones. Fragments DE MONGES

[...] Si són prenyades e ve a llum, és llur costum a tres o quatre fer-los debatre ab daus rifant o sorts gitant

"pare qual és"; mas les de més mai no parixen, ans se'n desixen polidament; sabidament la llet s'exuguen. [...] Quant les convoquen per elegir

al monestir nova pastora, no'ls palu priora dona sabent, ni Déu tement, ni que vots serve, ni que conserve en pau, amor, honor, favor lo monestir;


32

plau-los tenir bé babarota: qualque babota ni s'ou ni's veu. A la llur veu, concordament e scientment tal elegixen e reverixen davant la gent; dins lo covent li fan les figues, serven ses lligues, fan lo que solen, més que no volen ab tal badessa. [...] Altra fal.làcia tenen prou presta: a llur requesta sos amadós e servidós, més que catius, banant motius de falsedat sens veritat, perquè's deporten e mills conforten llur apetit e l'esperit, bulles propícies, mas surreptícies, de cort obtenen; ab ells s'entenen los delegats e clerats jutges profans,

los escrivans e advocats. Mal amagats molts articulen, metges tribulen, fals testifiquen, e que'ls apliquen tenir gran còliques e malendòliques congestions; ab ficcions e fals procés, dad'a través plaent sentència, sens conciència, ixen defora. Van en mal hora de port en port i d'hort en hort, de cambra en cambra, fins a l'Alfambra tan profanada qu'és en Granada; adés guarint, adés parint, scandalitzant tots los oents e tals veents deshonestat. Llur santedat en açò sta. [...] Altra vegada que fon prenyada (la voluptat o lo prenyat, qual la hi mogué

mai se sabçe), del vi novell del monestrell beure pres tema. Ple de verema era lo trull. Al major bull e fortalea ella hi muntà; bé n'apartà fondo la brisa; sens pagar sisa pens ne begué, e romangué lo cap ficat d'on apartat la bris'havia. Lo cos tenia sobre la vora. Mori'n mal hora, de mort honrada; massa sobtada no esperà'l part. Io restí fart, enfastijat, ben enujat. Ja amortallada, en la vesprada fiu la portassen e soterrassen al monestir. De dol vestir no me'n volguí: poc me'n dolguí.

17. Tirant lo Blanch Capítol CCXXXI. Com Plaerdemavida posà a Tirant en lo llit de la Princesa -L'esperança que tinc del vostre propi delit m'obliga en servir-vos, encara que conega que passe los límits la granea de ma culpa, emperó augmenta en mi l´ ús de raó, coneixent sou mereixedor de tal premi. E perquè conegau ma benvolença, quant és lo desig que tinc de servir e honrar la senyoria vostra, en l'hora que l'Emperador volrà sopar, vostra mercè trobar-se deixe, lleixant a part los forts pensaments, car jo us promet de posar-vos en lo retret de ma senyora, i en la reposada nit pervenen los solaços a les persones enamoradas, ab doble poder combatent a la sol-licitud tenebrosa, on augmentarà vostre delit. E estant en aquestes raons, l'Emperador, qui sabé que Tirant era a la cambra de la Duquessa, tramès per ell e torbarenlo de ses raons. Com Tirant fon ab l'Emperador en lo consell, parlaren molt de la guerra e de les coses necessàries en aquella; e ja en aquella hora tots anaven vestits del que es pertanyia a guerra. Com fon nit escura, Tirant vingué a la cambra de la Duquessa; e com l'Emperador sopava ab les dames, Plaerdemavida entrà per la cambra molt alegre e pres a Tirant per la mà e portà-se'n , lo qual anava vestit ab gipó de setí carmesí, ab manto abrigat e ab una espasa en la mà. E Plaerdemavida lo posà dins lo retret. E havia-hi una gran caixa ab un forat que hi havien fet perquè pogués alendar. Lo bany que allí tenien aparellat estava davant la caixa. Aprés que hagueren sopat, les dames dansaren ab los galants cavallers, e com veren que Tirant no hi era lleixaren-se de dansar, e l'Emperador se retragué en la sua cambra, e les donzelles se n'anaren e deixaren a la Princesa dins en lo seu retret, en aquell on Tirant estava, sola ab aquelles qui la tenien de servir. Plaerdemavida, en excusa de traure un drap de lli prim per al bany, obrí la caixa e deixàla un poc oberta e posà roba dessús perquè neguna de les altres no ho vessen. La Princesa es començà a despullar, e Plaerdemavida li parà lo siti que venia en dret que Tirant la podia molt ben veure. E com ella fon tota nua, Plaerdemavida pres una candela encesa per fer plaer a Tirant: mirava-li tota la sua persona e tot quant havia filat e deia-li: -A la fe, senyora, si Tirant fos ací, si us tocava ab les sues mans així com jo faç, jo pens que ell ho estimaria més que si el faïen senyor del realme de França. -No cregues tu això -dix la Princesa-, que més estimaria ell ésser rei que no tocar-me així com tu fas. -Oh Tirant senyor, e on sou vós ara? ¿Com no sou ací prop perquè poguésseu veure e tocar la cosa que més amau en aquest món ni en l'altre? Mira, senyor Tirant, vet ací los cabells de la senyora Princesa; jo els bese en nom de tu, qui est dels cavallers del món lo millor. Vet ací los ulls e la boca: jo la bese per tu. Vet ací les sues cristal-lines mamelles, que tinc cascuna en sa mà: bese-les per tu: mira com són poquetes, dures, blanques e llises. Mira, Tirant vet aci lo seu ventre, les cuixes e lo secret. ¡Oh trista de mi, que si home fos, aci volria finir los meus darrers dies! Oh Tirant, on


33

est tu ara? ¿Per què no véns a mi, puix tan piadosament te cride? Les mans de Tirant són dignes de tocar aci on jo toque, e altri no, car aquest és bocí que no es negu que no se'n volgués ofegar. Tirant tot açò mirava, e prenia-hi lo major delit del món per la bona gràcia ab què Plaerdemavida ho raonava, e venienli de grans temptacions de voler eixir de la caixa. Com hagueren estat així un poc burlant, la Princesa entrà en lo bany e dix a Plaerdemavida que es despullàs e que entràs dins lo bany ab ella. -No ho faré sinó ab una condició. -Quina serà? -dix la Princesa. Respòs Plaerdemavida: -Que comporteu que Tirant estiga una hora en lo vostre llit, e que vós hi siau. -Calla, que est folla! -dix la Princesa. -Senyora, feu-me tanta la mercè que em digau, si Tirant una nit venia ací, que neguna de nosaltres no ho sabés, e el trobàsseu al vostre costat, qué diríeu? -Qué li tenia de dir?- dix la Princesa-. Pregar-lo hia que se n'anàs, e si anar no se'n volia, ans deliberaria de callar que ésser difamada. -A la mia fe, senyora -dix Plaerdemavida-, així ho faria jo . E estant en aquestes raons, entrà la Viuda Reposada, e la Princesa la pregà que es banyàs ab ella. La Viuda se despullà tota nua e restà ab calces vermelles e al cap un capell de lli. E encara que ella tenia molt bella persona e ben disposta, empe les calces vermelles e lo capell al cap la desfavoria tant que pana que fos un diable, e certament qualsevulla dona o donzella qui en tal so la mireu vos parrà molt lletja per gentil que sia. Lo bany acabat, portaren a la Princesa la col-lació, que fon d'un parell de perdius ab malvasia de Candia e aprés una dotzena d'ous ab sucre e ab canyella. Aprés se posà en lo llit per dormir. La Viuda anà-seń en la sua cambra ab les altres donzelles sinó dues qui dormien dins lo retret. Com totes foren adormides, Plaerdemavida llevà's del llit i en camisa tragué a Tirant de la caixa, e secretament lo féu despullar que neguna no ho sentís. E a Tirant tot lo cor, les mans e los peus li tremolaven. -Quina cosa és aquesta? -dix Plaerdemavida-. No és home en lo món que sia animós en armes que no sia temerós entre dones. En les batalles no teniu temor de tots los hòmens del món, e ací tremolau per la vista d'una sola donzella. No temau cosa neguna, que jo seré tostemps ab vós e no me'n partiré. -Per la fe que dec a Nostre Senyor Déu, jo seria més prest content d'entrar en lliça, en camp clos, a tota ultrança ab deu cavallers, que no cometre semblant acte. E tostemps ella posant-li esforç e animant-lo, ell esforçà sa calitat. La donzella lo pres per la mà, i ell tot tremolant la seguí e dix: -Donzella, la mia temor és de vergonya per l'extrem bé que vull a ma senyora. Més estimaria tomar-me'n que anar més avant, com pens que la majestat sua no té sentiment negú d'açò; e no és menys, com veurà així gran novitat, tota no s'altere en si, e jo desitge ans la mort que la vida que fer ofensa a sa majestat. Adquerir la volria ab amor més que no ab dolor; e com veig que ab tan gran desorde que la granea de ma benvolença, que ab il.lícites pràtiques l'haja de conquistar, lo meu voler ab lo vostre no és conforme. Per Déu e per mercè vos prec, virtuosa donzella, a vós plàcia que ens ne tomem, car jo delibere ans de perdre la cosa que he més amada e lo que tant he desitjat, que si faïa cosa que en res l'agreujàs. Encara me par molt gran càrrec, que ans d'haver errat sia ací vengut, que per tal defalt deuria jo ésser fet homeier de la mia persona. E no penseu, donzella, que jo per sola temor ho deixe, mas per l'extrema amor que a sa altesa porte. E com ella serà certa que jo tan prop li sia estat, e que per amor só estat de no enutjarla, en major compte m'ho pendrà d'inflnida amor. Plaerdemavida pres molta ira en les paraules de Tirant, e essent molt malcontenta d'ell, féu principi a paraules de semblant estil. Capítol CCLXXI. Rèplica que fa Tirant a la sua Princesa -Senyora, molt me tarda vos ves en camisa o tota nua en lo llit. Jo no vull vostra corona ni la senyoria d'aquella; deu-me tots mos drets a mi pertanyents segons mana la santa mare Església, dient semblants paraules: «Si les donzelles ab treball són ajustades a matrimoni verdader, qui pot en no ho fa, peca mortalment si en lo matrimoni no s'hi segueix còpula»; e par a mi, senyora, que si vós amau lo cos, també deveu amar la mia ànima, e l'altesa vostra no deu consentir jo voluntàriament hagués a pecar, e sabeu bé que l'home qui va en armes estant en pecat mortal, Déu no li vol haver mercè. [...] En aquest punt Tirant l'hagué acabada de descordar, e al braç la posà sobre lo llit. Com la Princesa se véu en tan estret pas que Tirant despullat s'era més al seu costat, i ella veent que per força d'armes no el podia defendre, pensà si ab les armes de les dones si el poria fer estalvi, e ab los ulls destil�lant vives llàgrimes féu principi a una tal lamentació. Capítol CLXXV. Resposta feta per la Princesa a Tirant -Prec-te, Tirant, e senyor de mi, consentir no vulles que la mia esperança sia feta vana, car de tot lo meu mal tu sol est estada causa, e com lo mal m'assaltà fon per pensament de la tua amor. E ja amor obra més en mi que no volria; e cert és més estimaria que l'amor estigués secreta fins tingam temps d'alegria en la qual no hi haja temors mesclades; mas per experiència he mostrat que molt mal la tinc secreta, car ¿qui és que puga amagar lo foc que per la sua gran flama fum no n'ixca? Paraules te dic missatgeres de l'ànima e del cor. Per què et suplic vulles anar a veure l'Emperador, e no sàpia que a mi sies vengut primer que a ell. E posà lo cap davall la roba e dix a Tirant hi posàs lo seu. E dix-li: -Besa'm en los pits per consolació mia e repòs teu. E aquell ho féu de molt bon grat. Aprés que li hagué besats los pits, li besà los ulls e la cara, i ella dix: -Senyor, de major premi és lo lloguer que no és son ofici, e d'aquestes coses més sol ésser la temor que el perill, e lo qui vol haver temor ha vergonya quan se peni


34

18. Pautes per al comentari de text

I. FASE PRÈVIA

a) Llegeix el text una primera vegada amb la intenció de comprendre el seu contingut. b) Fixa’t en les dades generals del text: qui n’és l’autor, on aparegué el text, data de publicació... Aquestes

dades solen aparèixer al final. c) Numera les línies de cinc en cinc per poder donar exemples dels trets lingüístics del text. d) Llegeix el text una segona vegada amb més atenció. És útil anar llegint paràgraf per paràgraf i no passar al

següent fins haver comprès l’anterior. A més, intenta anar subratllant les idees fonamentals. L’ideal seria que, en llegir el que has subratllat, el text segueixi tenint sentit. Aquest exercici et facilitarà el resum. Atenció: no és útil subratllar molt, ja que llavors perd el seu valor.

e) De vegades, és molt útil realitzar un esquema de les idees del text. f) En aquesta fase prèvia ja pots determinar la modalitat textual predominant (narració, descripció, diàleg,

exposició, argumentació) i el tipus de text (literari, humanístic, científic, periodístic, etc.).

II. ORIETACIONS PER A LES RESPOSTES AL COMENTARI

1. TÍTOL Un títol és una paraula o enunciat molt breu amb el qual es dóna a conèixer l’assumpte del text. En definitiva, es tracta de sintetitzar la idea central del text i per això has de ser molt breu (no més de cinc paraules). Has d’evitar:

� Proposar títols de l’estil que es fa amb algunes pel�lícules o llibres, que tenen la intenció d’intrigar el receptor. � Identificar el títol amb el tema, encara que estan molt relacionats. Recorda que el títol ha de ser més breu.

2. TEMA

La formulació del tema ha de ser breu i clara. S’ha d’expressar generalment amb un substantiu abstracte acompanyat de complements. Tendrà, per tant, l’estructura d’un sintagma nominal (per exemple, la consciència de la mort a través del temps). També és acceptable enunciar el tema amb una oració breu. Per determinar el tema d’un text és molt útil haver realitzat la lectura comprensiva que hem plantejat a la fase prèvia. Si ho considerau necessari, l’enunciat del tema es pot concretar, responent així a la pregunta “de què tracta el text?”. No és convenient concretar-lo si a més del tema hem de realitzar un resum del text.

3. ESTRUCTURA Analitzar l’estructura d’un text consisteix en precisar en quantes parts es divideix i quina relació hi ha entre elles. Distingim generalment entre estructura externa i estructura interna. Quan parlam d’estructura externa d’un text, ens referim a la seva disposició tipogràfica. Així, si es tracta d’un text breu, es divideix en paràgrafs o estrofes; si es tracta d’obres extenses, les unitats solen ser capítols, escenes, actes... Quan ens referim a l’estructura interna d’un text, estam parlant de com s’ordena lògicament la informació. En els textos narratius és habitual l’estructuració en tres parts:

1. Plantejament 2. Nus 3. Desenllaç

Els textos de caràcter expositiu intentarem establir una estructura tripartita:

1. Introducció 2. Desenvolupament 3. Conclusió

Com identificam l’estructura d’un text? Per identificar l’estructura d’un text és convenient fixar-se en alguns dels seus trets formals:

a) El nombre de paràgrafs. Cada paràgraf expressa una idea diferent; per tant, és probable que constitueixi un apartat del text.

b) L’existència de signes ortogràfics (guions, numeracions...) que serveixen per ordenar lògicament el discurs. c) L’estructuració en estrofes –quan es tracti de textos poètics-, que poden constituir unitats similars als

paràgrafs. d) La distribució dels connectors textuals que posen en evidència l’ordenació del text. e) El canvi en l’ús dels temps verbals.


35

Quan es tracta de textos expositius o argumentatius, caldrà identificar el tipus d’estructuració que segueix el text. Els principals tipus d’estructuració són:

� Estructura sintetitzant: s’exposen les idees per tal d’abstreure’n una conclusió al final. � Estructura analitzant: es parteix d’una tesi o idea que després es prova o de la qual se’n treuen conclusions. � Estructura enquadrada: la tesi del principi dóna peu a una explicació que condueix a la mateixa idea del

principi. � Estructura paral�lela: s’exposen les idees sense que cap d’elles estigui subordinada a l’altra i totes tenen la

mateixa importància.

4. RESUM Es tracta de sintetitzar el text, reduint-lo a les idees més importants i a les relacions existents entre elles. Característiques del resum:

� Ha de ser breu i clar. � No ha de presentar informacions que no s’incloguin al text. � Les frases emprades en el resum han d’estar cohesionades. No s’ha de fer mai una enumeració o llista de

frases soltes. � S’ha de redactar en tercera persona i en to objectiu. � No s’han d’incloure cites textuals ni exemples. � Ha d’estar redactat amb les teves pròpies paraules (hauràs de cercar sinònims per a les paraules del text).

Només pots mantenir els tecnicismes. � El subratllat i l’esquema previ són bàsics per fer un bon resum.

Has d’evitar:

� La còpia literal de frases del text original. � L’estil esquemàtic o telegràfic, sense connectors. � Les opinions personals. � Les indicacions del tipus l’autor considera... el text tracta de...

5. CARACTERITZACIÓ DEL TEXT Hem de tenir en compte dos aspectes: la modalitat textual i el tipus de text.

A) MODALITAT TEXTUAL Has d’indicar quina modalitat predomina: narració, descripció, exposició, argumentació, diàleg, instrucció, predicció i retòrica. No oblidis justificar la teva resposta atenent tant a criteris estructurals com lingüístics. Aporta exemples dels aspectes que vagis senyalant. És convenient indicar si s’aprecien altres modalitats secundàries i indicar, en qualsevol cas, a quines línies o paràgrafs. Heu de tenir en compte que no trobareu “textos purs” (per exemple, en una narració s’hi inclouen descripcions...).

B) TIPUS DE TEXT En aquest epígraf has d’indicar si es tracta d’un text científic o tècnic, periodístic o publicitari, jurídic o administratiu, humanístic, literari. Com en el cas anterior, la resposta ha d’anar degudament justificada. El text periodístic es considera un cas especial, ja que pot incloure els altres tipus assenyalats (un text pot ser periodístic i literari i humanístic...)

6. ALTRES ASPECTES En un comentari de text es poden plantejar altres qüestions com:

� Explicar quin és el registre lingüístic utilitzat. � Elaborar un esquema on quedin reflectides gràficament les idees exposades al text. � Explicar el sentit d’una frase, vers o fragment concrets. � Etc.