El fenomen dels"incontrolats" a catalunya durant la guerra civil (1936-1939). Estudi tipològic i comparat d’alguns dels protagonistes de la repressió.

Carles Roig Pérez

 

LA HISTORIOGRAFIA CLÀSICA I EL TEMA DELS "INCONTROLATS". LA NOVA BIBLIOGRAFIA SOBRE LA GUERRA I EL TEMA DELS "INCONTROLATS". ELS "INCONTROLATS", TERMES I CARÀCTER DE LA SEVA REPRESSIÓ. L’ARQUETIPUS DE L’"HOME D’ACCIÓ" O "INCONTROLAT". EL CAS DE BADALONA: "AUBI, EL GORDO". EL CAS DE LLEIDA: FRANCISCO TOMÀS FACUNDO EL CAS DE MOLINS DE REI: EL "MARÍN". EL CAS DE SABADELL: "LINO Y SUS PATRULLAS". EL CAS DE TARRAGONA: JOSEP RECASENS "EL SEC DE LA MATINADA". EL CAS DE TERRASSA: "PEDRO Y SUS CHIQUILLOS". EL CAS DE TORTOSA: "XAPARRO" I FRANCESC BATISTA. EL CAS DE TREMP: MÁXIMO CID. EL CAS D’ORRIOLS: EL COMITÈ ANTIFEIXISTA D’ORRIOLS. EL CAS DE PUIGCERDÀ: "EL COJO DE MÁLAGA". EL CAS DE VIC: VICENÇ COMA "EL COIX DEL CARRER GURB". ALTRES GRUPS I COMITÈS, UN SIMPLE ESMENT. CONCLUSIONS. NOTES

PRESENTACIÓ.  

Aquest treball ve a representar la quarta envestida que des de diferents aspectes faig al tema d’alguns dels protagonistes de la violència durant la Guerra Civil a Catalunya. El primer cop vaig abordar el tema en un treball de primer cicle universitari, amb un principi d’esbós biogràfic i de valoració personal de la figura de Pedro Alcocer Gil, principal protagonista de la repressió a la ciutat de Terrassa durant la Guerra Civil i prototipus d’"incontrolat" a la ciutat per alguns autors. El meu interès pel personatge partia de raons familiars, ja que el meu avi patern fou encarregat del sector de Can Niquet de la fàbrica tèxtil SAPHIL de Terrassa, en la que compartí una relació cordial i alhora tensa amb Alcocer.  

El professor Martí Marín em va fer notar que el fenomen de personatges populars per la seva activitat repressora al qui tothom acusava de la majoria de crims de la ciutat, es repetia en força poblacions de Catalunya i se’m va suggerir que podia seguir el meu estudi per aquí. Fent algun tipus d’assaig comparatiu i tipològic d’aquests personatges, la qual cosa vaig intentar fer en un altre treball de primer cicle, en el qual vaig plantejar el fenomen sota la denominació genèrica d"incontrolats", no del tot correcta per al tema que tractava, i on vaig plantejar les primeres comparacions entre Aubí "El gordo" i Pedro Alcocer. Al segon cicle vaig continuar el treball per una altra assignatura on ja vaig plantejar comparacions entre Pedro Alcocer, Aubí "El gordo", "Lino", "El coix del carrer de Gurb" i Francisco Tomàs Facundo.

   

Aquest treball de fi de carrera resulta la culminació de tot aquest procés, en aquest treball segueixo amb les comparacions amb nous personatges populars per la seva activitat repressora, localitzats en base la lectura de diverses monografies locals sobre la Guerra Civil i mitjançant el buidatge de diversos llibres de memòries de polítics del període bàsicament. Intentaré esbossar una línia interpretativa pròpia, ja que el tema globalment ha estat molt poc tractat i analitzat, limitant-se la majoria d’autors a reproduir la visió del testimonis orals i memorialístics dels que visqueren l’època. Cal tenir en compte que la majoria de personatges que han tractat en les seves memòries el tema de la violència són elements pertanyents a la burgesia catalanista de l’època, desbordada i escandalitzada per l’allau de violència i assassinats, i això ha distorsionat i la imatge d’aquests personatges. Cal ara analitzar sobre les raons d’aquesta violència, els seus suports i sobre les seves diferències a nivell local i comarcal.  

Aquest treball no vol ser més que un treball de compilació en el que intentaré demostrar que he revisat la màxima bibliografia que m’ha estat possible localitzar sobre el tema, intentant ara exposar-la amb claredat, intentant interrelacionar els diversos punts de vista, oferint una panoràmica més o menys completa i coherent que pugui ser útil des del punt de vista informatiu al no versat sobre el tema.  

Finalment, voldria fer patent i agrair els suggeriments intel·lectuals i recomanacions bibliogràfiques dels professors David Balllester, Joan B. Culla, Joan M. Thomàs, Enric Ucelay, Joan Villarroya, del meu director Pere Gabriel, que tant bé m’ha orientat en la meva recerca durant aquests mesos, i finalment molt especialment a Martí Marín del que sempre he rebut un gran suport i m’ha ajudat en moments de dificultats. També vull fer patent el meu agraiment a l’Aurora, del servei de prestec interbibliotecari de la Biblioteca Central de Terrassa per haver atés tan diligenment a les meves abrumadores comandes.  

LA HISTORIOGRAFIA CLÀSICA I EL TEMA DELS "INCONTROLATS".  

Durant molts anys ha estat influent una interpretació sobre la guerra basada en el marxisme no ortodox de poumistes i trotskistes i, paradoxalment, dels mateixos anarquistes. Aquesta interpretació considera que el juliol de 1936, amb l’aixecament militar hi hagué l’enfonsament de l’Estat republicà (considerat un ‘estat burgès’) i un triomf obrer que generà noves estructures polítiques i noves instàncies revolucionàries. Les característiques que justifiquen la qualificació de situació revolucionària el juliol/agost de 1936 eren: la inoperància inicial del govern republicà i els seus instruments davant els nous poders obrers que donà lloc a una ‘dualitat de poders’; l’enfonsament de l’exèrcit i, com a alternativa, el sorgiment de les milícies populars; les col·ectivitzacions en el món de la producció industrial i agrària. A partir d’aquestes premisses , el transcurs de la guerra era vist com un procés força lineal: paral·lelament a la pèrdua de la batalla militar davant Franco s’anà produint la progressiva reconstrucció de l’estat burgès, el qual pas a pas es torna a imposar dins l’Espanya republicana, i va desfer, controlà i desnaturalitza l’obra revolucionària. Es tracta, en definitiva, del famós tema de la ‘revolució contrarevolució’. En aquest context la principal

força revolucionària considerada no és una altra que la CNT. Fou la força dominant el juliol i agost. Imposà el Comitè de Milícies Antifeixistes i ‘permeté’ l’existència (més o menys formal) del govern de la Generalitat. Fou, en fi, la força bàsica dels Comitès Locals Antifeixistes.

Existeix uns interpretació alternativa, que sorgí amb força a la dècada dels setanta i que en els darrers temps ha reprès una renovada importància. Es tracta d’una reconsideració de la guerra elaborada pel republicanisme liberal i catalanista amb llibres i opinions de gent gran d’Esquerra Republicana, d’Esta Català, d’Acció Catalana i d’Unió Democràtica. És a dir, d’una sèrie de memòries de protagonistes estretament relacionats amb al Generalitat republicana, com és ara Jaume Miravitlles (1972), Frederic Escofet (1973), Manuel Cruells (1978) o Claudi Ametlla (1983, 1984). Aquests reivindiquen el paper de les forces de seguretat lleials en la victòria contra els sublevats i hom atribuí molt especialment en aquests –els sublevats- la responsabilitat ( indirecta almenys) dels crims i de la violència que imperaren en la reraguarda republicana els primers mesos. Molt explícitament plantejà alhora el desbordament del lumpen, un desbordament que, segons aquesta versió, afectà tant la Generalitat, com les organitzacions obreres i la mateixa CNT. Les crítiques a les malifetes dels primers dies i mesos són ferotges i sense matisos. D’altra banda, la reconstrucció del poder de la Generalitat és ara presentat com un intent savi i necessari. Hom introdueix, a més, com a factor fonamental en tot aquest esquema interpretatiu, la problemàtica de la ‘afirmació nacional catalana’ en diverses direccions. Per un costat, perquè hom creu que la guerra no fou exactament una qüestió catalana; Catalunya s’hi veié immersa però no en fou responsable i, en qualsevol cas, no fou d’entrada una guerra civil catalana.   En els anys noranta es formula una interpretació pretesament nova que implica una clara voluntat de recuperació i d’exoneració de molts polítics i intel·lectuals en actiu de passat franquista. Es tracta de difuminar el fet central de l’aixecament militar contra la legalitat republicana de 1936 mitjançant una argumentació que situa la discussió en termes d’una tragèdia que ningú (ni la República, ni la dreta i els militars) sabé o pogué evitar. Més en concret i respecte a la situació catalana, hi ha la justificació del col·laboracionisme amb Franco –considerat inevitable-, a causa del desordre i les violències que la Generalitat de Companys no sabé evitar1.

Existeix també la historiografia franquista, recent sorgida al acabar la guerra, que pretén justificar el cop d’Estat del divuit de juliol com un ‘alçament nacional’ davant la situació política i social insostenible provocada per la II Républica. Així la Guerra Civil es converteix en una ‘cruzada’ per recuperar els autèntics valors catòlics de la patria. Pels sublevats en les zones on triomfa la legalitat repúblicana es produeix una ‘barbarie roja’ que acaba amb tots els simbols i persones de l’ordre tradicional. Aquesta historiografia generalitza l’eufemisme dels "incontrolats" fins abastar tots els acusats de delictes polítics. Representants d’aquesta linia tenim Francisco Lacruz (1943), Luís Climent (1942) o José Monllaó (1941,1942).  

LA NOVA BIBLIOGRAFIA SOBRE LA GUERRA I EL TEMA DELS "INCONTROLATS" .    

Anant a el més concret tenim el llibre de Josep M. Solé i Joan Villlarroya2 que feren el primer estudi general i seriós de quantificació i identificació de víctimes del conflicte a la reraguarda catalana, amb u n resultat total de 8.360 víctimes, desglossades per poblacions. En ell es contenien també alguns anàlisis i reflexions sobre la magnitud d’aquesta violència, tot i les seves mancances segueix sent una obra de referència bàsica. Plantejaren de manera oberta la idea d’una veritable guerra civil a Catalunya; provant de manera fefaent que hi havia catalans que premien el gallet i catalans que queien afusellats. La seva recerca arran de terra d’estudis locals i institucions posa de manifest les contradiccions socials i polítiques que visqueren els catalans de l’època. Encara que els autors consideren que "la guerra civil fou imposada des de fora"; tot i que "Catalunya la visqué tan intensament com la resta de l’Estat" (Pàg. 6); sense qüestionar, però, que hi hagué una guerra civil: "durant el període revolucionari i al llarg de tota la guerra a Catalunya es viu una veritable guerra social i una veritable persecució religiosa." (Pàg. 460).  

Els autors addueixen que al repressió la iniciaren els militars insurrectes sublevant-se contra el govern legítim i que el nombre de víctimes de la repressió a la reraguarda catalana és en general força inferior al que es produí a les províncies ocupades pels franquistes. Adduint també, que la majoria de víctimes de la repressió a la ‘zona nacional’ no són obra d’"incontrolats", sinó de condemnes a mort imposades oficialment, i que aquesta és una diferència substancial entre ambdues repressions.  

Solé i Villarroya creuen que a la Catalunya republicana la repressió fou en general obra d’"incontrolats" o de membres de les organitzacions més extremistes que, després d’haver estat vençut l’alçament militar, s’apoderaren del carrer. Mai no fou ni ordenada ni impulsada des del govern de la Generalitat, que sempre va actuar per salvar el major nombre possible de perseguits. Els autors dediquen un capítol del seu estudi als protagonistes de la violència i els assassinats sota el títol genèric de ‘Els "incontrolats"’ (Pàgs. 59-81), que té el seu valor per ser l’únic que tracta el tema de manera més o menys amplia, on exposa que el terme només és correcte per Barcelona i les poblacions del seu extrarradi, però on acaben incloent-hi tota una sèrie de referències i informacions sobre personatges i comitès d’altres parts de Catalunya famosos per la seva activitat repressora.  

Pels autors, els "incontrolats" són fonamentalment producte de la situació revolucionaria que es vivia a Barcelona i el seu extrarradi industrial: homes amb escassa consciència política i socials, sorgits com a subproducte d’un món urbà i industrial generador de misèria i de marginació, que han aparegut a totes les revolucions contemporànies d’Europa. Homes pels qui, intuitivament, la destrucció de vides, d’esglésies, de les cases dels rics i de tota la simbologia urbana que recordés el ‘vell món’ esdevenia una necessitat per a construir una nova societat. La seva interpretació sobre el fenomen està basada en les reflexions dels testimonis memorialístics més variats, la gran majoria però, de burgesos catalanistes esparverats davant l’incontenible onada de violència i d’assassinats, i en les nombroses informacions orals recollides al llarg de tot el territori català.

La parcialitat d’aquests testimonis junt amb que l’objectiu bàsic de Solé i Villarroya fou quantificar el nombre de víctimes i no pas averiguar ni estudiar qui exercia la violència, fa que en l’estudi sigui aquest un tema tractat de forma tangencial, resultant així que no acaben

d’estar clars els termes. Sembla que Solé i Villarroya no acabin de tenir tesis pròpies sobre aquest tema, ja que no s’acaben de mullar, simplement recullen les percepcions de la burgesia esparverada de l’època, que mostren el seu horror de classe, i acaben presentant aquests personatges com a semi-delinqüents producte de les circumstàncies. Cal dir també que les tesis de Solé i Villarroya són les que recullen la gran majoria de manuals sobre història de Catalunya o sobre el període de la Guerra Civil a Catalunya quan fan referència al tema del "incontrolats". Després trobem les noves monografies locals de la Guerra civil dels últims anys on apareixen més ben referenciats aquests protagonistes de la violència. Amb casos concrets i noms i cognoms.  

Enric Ucelay-Da Cal en el seu estudi sobre l’etapa republicana a Catalunya dedica algunes pàgines força més suggerents a les motivacions i raons de la repressió: "Catalunya es va caracteritzar per una àmplia repressió classista, on es venjaven les iniquitats de la lluita social des del 1917 o àdhuc abans […] ; la revolució social era entesa com una transformació basada en una suposada destrucció del vell ordre, que es concretava sobretot en l’Església. Una repressió de classe, dirigida abans que res contra els símbols de l’opressió: les esglésies, les presons […] . Però també símbols personals eren eliminats: no la burgesia, o el Burgès amb majúscula, sinó ‘aquell’ burgès, aquell patró específic que havia comès tal o tal acte brutal, real o imaginat. […] Davant l’onada d’assassinats, […], la burgesia i àdhuc bona part de la petita burgesia van percebre un terror de classe. […] l’opinió catalana moderada es va sentir abruptament alienada, empesa, en molts caso s sense gaire entusiasme, cap al cantó feixista. Es més, així es forçava el cicle de la repressió incontrolada, en demostrar-se que els burgesos eren, en efecte, enemics de la República. El terror de l’estiu del 1936 recollia, per tant, no solament la tradició popular (les cremes eclesials), sinó que també projectava de manera caricaturesca o intensificada elements diversos de la pràctica quotidiana de la lluita de classes recent (el famós ‘cotxe fantasma’ del començament de 1934 esdevingué, per exemple, els ‘incontrolats’). […] Des del punt de vista burgès era com un malson anticipador, en el qual amenaces mig vistes esdevenien realitat en despertar."3 Estic força d’acord amb aquest caràcter classista i selectiu de la repressió i sobretot amb el seu component de venjança d’agravis concrets com a motivació de gran part d’ella. És per aquí on crec que han d’anar els trets. Crec que tot assassinat mai és gratuït, tots obeeixen a un lògica i tots tenen una voluntat política concreta, fins i tot les venjances personals. Els assassinats són degut a les tensions socials covades durant els anys precedents a la Guerra Civil. La repressió és conseqüència de les lluites socials intenses de les dècades precedents a la contesa, saldades quasi sempre amb derrotes que comportaven seqüeles de repressió i retrocessos. Ara, per fi, havia arribat la seva hora.

Cal cercar les arrels de les motivacions dels assassinats en l’enfrontament social que patronal i obrers vivien en alguns casos potser d’ençà de la Setmana Tràgica. Seria útil per demostrar això seguir la pista dels assassinats en retrospectiva. Quan assassí i assassinat han creuat les seves vides? Quan l’assassinat ha fet algun acte que justifiqui la seva mort a ulls dels obrers? És en aquesta línia que crec que hem d’interpretar el fenomen de la duresa repressiva del "incontrolats" i d’altres protagonistes de la violència a la reraguarda catalana i les seves motivacions. És massa fàcil atribuir assassinats gratuïts i sense sentit a una ‘xusma incontrolada’ que s’introdueix i aprofita les circumstàncies revolucionaries sense objectius polítics concrets. És una explicació massa superficial.    

Ha de ser possible detectar en tota acció o assassinat alguna noció o circumstància legitimitzant. Els qui actuaven així creien estar fent justícia, i també que gaudien de suports entre la comunitat. Apart dels burgesos horroritzat davant la fúria desfermada, que ha deixat patent el seu horror de classe en les seves memòries, hi havia d’haver sectors socials que aplaudien o acceptaven amb un silenci alegre i distret aquestes accions. Tothom tenia temor dels "incontrolats"? O només els que tenien plata? Les seves accions eren aplaudides per determinats sectors populars? Crec que les accions "incontrolades" eren premeditades, disciplinades i amb uns clars objectius, no es matava a tothom per error, sinó aquells que als seus ulls no eren mereixedors de seguir vivint. Hi havia un ampli ressentiment popular contra aquestes classes posseïdores que justificava moralment als ulls de determinats sectors poblacionals que se’ls fes pagar els seus anteriors delictes.  

Els "incontrolats" tenien en la seva consciència un sentiment de legitimitat. Aquestes accions havien de gaudir d’un consens popular, ja que els explotadors s’excloïen a si mateixos de la societat amb els seus actes. Ara era el poble qui imposava les lleis, havia arribat la seva hora. Determinats sectors abrigaven immenses reserves de ressentiment contra aquells que els havien estat explotant tants anys. Atacaven a la gent concreta contra qui creien que tenien comptes pendents, sentint-se legitimats per una espècie d’ètica popular. Hi havia molt de ressentiment i rancor acumulat contra aquells qui deshonestament s’havien esta aprofitant fins llavors d’ells. Tothom tenia els seus agravis acumulats que resoldre. Els blancs estaven reflexionats i triats a consciència o, de vegades, instintivament. La memòria popular dictava qui s’havia d’atacar, ara les lleis les imposaven ells.  

Molts també aprofitaven ara l’oportunitat per cometre lladronicis de les pertinences dels explotadors, que sentien com a legítimament seves. Però en aquests casos de d’actes de violència o lladronicis, seria prudent averiguar si el cas presenta alguna circumstància particular agravant. Molts d’aquests actes són actes de càstig o de venjança, conseqüència d’algun gravi o pràctica escandalosa. A tall d’exemple, a Terrassa una de les primeres víctimes de la repressió fou l’industrial tèxtil Ramon Torredemer, conegut entre els seus treballadors amb el sobrenom de ‘Bragueta ràpida’ degut a la seva costum de passar-se per la pedra les treballadores de la seva fàbrica sota l’amenaça de ser acomiadades. A aquest, ara li havia arribat la seva hora. No es matava per robar, sinó per castigar als propietaris. Els treballadors sabien que l’única forma de sotmetre als rics era retorça’ls-hi el braç.  

Tot assassinat necessita d’un cert consens i suport entre la comunitat perquè sigui portat a terme, i tot acte te uns objectius. Potser aquests actes eren ara un model de comportament del qual no tenien perquè avergonyir-se segons els seus supòsits morals. Les classes baixes tenen unes normes de comportament, encara que aquestes fossin incomprensibles a ulls dels burgesos. Caldria per demostrar aquesta línia de recerca localitzar memòries d’obrers que visqueren l’època vinculats a al lluita sindical, poc proclius a deixar els seus pensaments per escrit, o dedicar-se a recollir la memòria oral de representants de les classes baixes que visqueren l’època, ja que si seguim amb les memòries dels representants de la burgesia només trobarem que reflexions condemnatòries.  

En les seves memòries Maurici Serrahima, burgès militant d’UDC, fa una reflexió molt lúcida sobre el que suposa de canvi de tornes les accions dels revolucionaris que s’adiu força a

aquesta línia interpretativa: "Diria que la primera notícia que vaig tenir d’assassinats deliberats –a part de la d’alguns sacerdots i religiosos- va ser la dels membres de la família Salvans, que, detinguts a la finca d’ells –La Barata, prop de Terrassa-, van ser executats tot seguit. Després, en vam anar sabent molts d’altres casos. Però aquella primera notícia, que ens va deixar –no cal dir-ho- horroritzats, a mi em va fer adonar amb una nova claredat, de què era allò que passava.[…] Se’m va fer present alguna cosa de la qual no vull pas dir que no m’hagués adonat abans, però que aleshores va prendre l’evidència d’una realitat viscuda. Em vaig adonar que, sota les relatives seguretats i garanties que, fins en els moments més difícils, havia anat trobant en les situacions passades, hi havia fet el fonamental que aquelles seguretats i garanties existien essencialment per a mi. Vull dir per a la gent d’uns determinats estaments. La del meu –el de les professions liberals- i la de tants altres estaments de la burgesia mitjana i de la petita, o fins de la menestralia. I, no cal dir-ho, d’altres de més enlairats. Que, així, doncs, el respecte a la propietat i als afers havia significat sobretot un respecte als qui més o menys eren amos d’alguna cosa, i no pas als qui no n’eren. Que el respecte a la vida i a la llibertat de les persones –i fins, de vegades, un seguit de toleràncies- era assegurat per a la gent posseïdora, però també per a aquells que d’alguna manera directa o indirecta hi manteníem més o menys lligams, i poc o molt en podien aconseguir –com jo mateix- uns certs mitjans d’acció, relacions o recursos. Però que, en canvi, sovint no havien existit per a molts d’altres. Vull dir, sobretot, per a molts d’aquells homes en cos de camisa i armats que feia pocs dies, poques hores –havien aparegut en escena[…] Tot això no feia vacil·lar gens la meva actitud de mantenir-me al costat del Govern de la Generalitat. Però tampoc no em privava de veure que uns fets com els de la Barata eren injustos, brutals i inadmissibles en tots els casos. Alhora, també veia ben clar que no ho eren pas més que tantes brutals arbitrarietats contra la gent treballadora –el ‘proletariat’-, que havia vist cometre, per exemple, en l’etapa de repressió de Martínez Anido. I no és pas que, en aquell cas, dotze o quinze anys enrera, jo no m’hi hagués indignat. Però no m’havia adonat prou del que representaven; no m’havien produït la impressió de capgirament social que ara sentia. Potser perquè, d’alguna manera, aleshores només les havia vistes com una utilització particularment injusta i inhumana d’una situació que, si fa no fa, sempre havia vist establerta[…]"4 Si Serrahima, home de posició benestant resident a Sarria, era capaç d’adonar-se d’això, amb més raó se'ns confirma aquesta com una bona línia interpretativa a seguir.      

ELS "INCONTROLATS", TERMES I CARÀCTER DE LA SEVA REPRESSIÓ.    

Qualsevol anàlisi que llegim sobre la violència que es desferma com un allau incontenible des de l’inici del període revolucionari sobre les persones en fa responsable als "incontrolats". Ells són els qui han rebut les acusacions sobre les barbaritats i els abusos més terribles comesos a la reraguarda catalana, però cal matisar una mica per destriar què hi ha de cert sobre aquests personatges que han passat a la història acusats de ser els responsables de tots els crims comesos durant la Guerra Civil a Catalunya.    

En realitat, subscrivint en aquest aspecte les tesis de Solé i Villarroya, hauríem de dir que el terme només és apropiat a Barcelona ciutat i a les poblacions del seu extrarradi. Però amb això potser falsejaríem el sentit popular de l’expressió, ja que s’emprava per a referir-se a qualsevol acte fora de la llei comès durant l’enfrontament bèl·lic a la reraguarda. A la gran urbs apareixen, al costat dels militants partidaris de la més dura cirurgia social, alguns elements tèrbols sortits del món presidiari –que fou totalment alliberat sense fer diferències de cap mena-, del lumpen de les bosses de marginació amb gran quantitat d’odis i agravis per resoldre acumulats en les seves animes. A la resta de Catalunya els "incontrolats" no resten en l’anonimat i els seus noms i cognoms són coneguts per tothom. Són individus que, sense el ‘control’ de ningú, usaren la força que els donava posseir una arma de foc per imposar ara –encara que fos mitjançant el terror el seu poder. El fet d’atribuir la condició d’"incontrolats" d’una manera generalitzada respon al desig de simplificació, però ens resulta útil per classificar aquests personatges, que en molts casos eren anomenats així per la població.    

Per entendre el fenomen hem de tenir en compte que a Barcelona, un cop sufocada la rebel·lió militar, hi hagué un procés revolucionari que féu que poguessin armar-se les masses populars, les quals, a més de disposar dels 30.000 fusells dipositats a la caserna de la Maestranza de Sant Andreu, tenien també armes curtes i llargues que guardaven des dels fets d’octubre de 1934 o que procedien de recuperacions diverses. Tot fou possible pel buit de poder que els permeté aconseguir el control absolut de la situació. El poder, doncs, passava a mans d’un important sector popular armat per decisió pròpia. A l’ordre de dissolució de l’exèrcit per part del govern central, cal sumar-hi la lògica confraternització de les forces de l’ordre públic lleials a la legalitat republicana, amb un voluntariat civil armat que lluità contra les forces militars sedicioses, cosa que obria pas al procés revolucionari que produir el buit de poder    

Amb milers d’armes repartides entre el poble, el poder va sortir literalment del canó d’aquestes armes llargues, així, aquest fet significava un domini limitat de quelcom més de mig Quilòmetre, ja que cada escopeter popular apunta cap a enemics més aviat veïns. Així amb la desaparició de l’autoritat es produeix la fragmentació del poder, entenent ara poder com el que surt del canó d’un fusell, mentre que l’autoritat seria la por que al poder provoca i que per tant fa innecessari l’exercici directe. És l’autoritat la que desapareix el juliol de 1936; el poder és qualsevol amb un Màuser, però està fragmentat en tant que només es pot exercir dintre del radi del tir de l’arma, més no. D’aquí es pot acabar derivant cap una dinàmica de confrontació especialitzada.    

El primer impuls revolucionari, motivat per la pressió dels fet, va tenir molt de paranoic: s’havia de trobar els ‘facciosos’ allà on es trobessin, començant pel veïnat i continuant pels nuclis colindants. La incapacitat de controlar adequadament les comunicacions va generar un ambient de temor, que va nodrir automàticament la fragmentació. Corrien els rumors: obscures invasions de facciosos, desembarcaments fantasmes, etc... Tot exigia l’autodefensa. Cada poble es preparava tallant la carretera que l’atravesava amb retens de guàrdia suspicaços davant qualsevol desconegut o davant qui no contava amb la suficient confiança del ‘Comitè de Salut Pública’ local, sorgit per controlar les circumstàncies. Havia la lluita contra la rebel·lió que es va transformar fàcilment, per la seva pròpia dinàmica, en repressió.

   

La repressió a la Ciutat Comtal i en els centre urbans menors es relaciona, sovint, amb les presons obertes, la dissolució de l’exèrcit i el repartiment d’armes. Cal afegir-hi el fulminant caràcter de les venjances personals. Poc després d’iniciar-se la revolta ja comença la recerca dels ‘facciosos’ a les seves pròpies cases. I quan no se’ls trobava en elles, les batudes prosseguien en les seves residències estivals. Així, la repressió, més que previsora, fou retrospectiva. Es va relacionar, sobretot, amb l’ajust de comptes per agravis previs a la guerra, i per tant, fou diferent en la ciutat i en el camp. Així, la dinàmica repressiva a les comarques agràries catalanes -proporcionalment més intensa que la urbana- va estar molt connectada a les línies tradicionals de al conflictivitat rural, encara que amb molta freqüència estigués protagonitzada per obrers residents en els pobles. La manca d’un voluntat política clara queda reflexada en el mateix funcionament de la repressió: ni tan sols existiren criteris generals de com portar-la a terme. Cada sindicat, grup d’acció o partit exercí la repressió com millor li semblà.    

A les ciutats, i especialment a Barcelona, les orientacions per a la repressió sorgiren de l’experiència del passat i de la llarga tradició del moviment obrer. Aquestes lliçons socials acumulades marcaren la violència urbana cap als ‘enemics hereditaris’ i els seus símbols. Això explica la sistemàtica destrucció d’esglésies i d’altres edificis i monuments religiosos. Qualsevol militant obrer tenia records directes o indirectes de la Setmana Tràgica. Igualment intensa era la memòria de la lluita sindical de 1919-1923 i de la posterior dictadura de Primo de Rivera. Ara es podia tornar el cop, el record, la traïció a aquell burgès concret (o aquell obrer dels altres). Tot això aparegué molt patent en una societat petita, on la convivència era estreta; en una societat de coneguts. Quasi tant en la gran ciutat –dividida en barris molt característics- com en els pobles. Paradoxalment, tot això situa la repressió de cada lloc entre el simbòlic i el molt concret.5    

Una organització profundament arrelada, la CNT-FAI, va intentar canalitzar el procés revolucionari amb la seva força quasi hegemònica, però les contradiccions de dins la mateixa organització i de fora no ho feren possible. L’esperit revolucionari fou desbordat per la irrupció d’alguns elements més tèrbols, partidaris acèrrims de la cirurgia social, que utilitzaven la revolució per a la venjança personal d’agravis concrets i el pillatge d’allò que creien que moralment els pertanyia.    

Així doncs, els "incontrolats" barcelonins són el resultat d’una ciutat industrial, que posseeix un port marítim important i que és un centre d’immigració, on s’han format bosses de població marginada i desarrelada. Són l’exponent més tràgic d’una societat profundament injusta. Són els qui formen el ‘lumpenproletariat’, que durant tants anys s’han sentit perjudicats pel món que els en volta i que ara creuen que a arribat la seva hora.    

Per entendre el fenomen hem de situar la guerra en el context internacional dels anys trenta, en un món en que les tensions ideològiques –feixisme i antifeixisme- eren vivíssimes, amb l’existència de la Itàlia feixista, de l’Alemanya Nazi i la Unió Soviètica, sota la dictadura estaliniana, amb els enfrontaments violents a Àustria i França, preludi de la guerra mundial que esclataria el setembre de 1939. Així mateix cal situar la Guerra Civil d’Espanya en la història general de les guerres civils. En totes les guerres civils, d’ací i d’allà, en tots el països, trobem episodis de violència semblants o en alguns aspectes pitjors. Maurici Serrahima explica en les seves memòries que Josep Puig i Cadafalch, alt dirigent de la Lliga Catalana i ex-president de la Mancomunitat de Catalunya, que, com tants d’altres, es veié obligat a fugir a França, esfereïa davant la situació revolucionaria i caòtica que s’havia creat a Catalunya, després de l’alçament militar, en arribar a Perpinyà va anar a una biblioteca on demanà una història de la revolució francesa. Més tard va comentar: "quan vaig sortir (de a biblioteca) m’havia tret almenys un pes de sobre. Sabia que aquella fúria d’assassinar desbordada, no era característica ni exclusiva de la nostra terra, i que en altres països, posats en situacions anàlogues, també es produïa."6 En totes les revolucions hi ha persones que apliquen la justícia al seu antull, a França foren els ‘sans culotte’, a l’Argentina de Perón els ‘descamisados’. Com deia Aurelio Fernández Diaz, un dels dirigents més impetuosos de la FAI: "La revolución la han hecho los de siempre: ¡los piojosos!"7    

El cert és que a Barcelona –en un primer moment només a Barcelona-, sovint s’uniren als revolucionaris més honestos o més apassionats individus sortits de sectors socials marginals que van fer decantar molts comitès o patrulles de control, que es formaren espontàniament un cop sufocada la rebel·ió militar, cap a unes actituds de radical cirurgia social. Per altra banda, l’excarcel·lació indiscriminada va fer encara molt més greu el fenomen. Posteriorment, aquests grups armats incontrolats de Barcelona s’estengueren per tot Catalunya, formant comitès de tota mena. Amb ells s’estengué el seu nom.    

Amb l’excusa de fets que poden atribuir-se a "incontrolats", trobem una certa confusió entre els actes realitzats veritablement per aquesta gent i aquells altres fets que amb nocturnitat i traïdoria serveixen per eliminar enemics polítics, ideològics o simplement persones de pensament, situació o acció social de signe contrari, i fins i tot, diferent del propi que arribaran a escandalitzar a alguns dels propis sectors revolucionaris més moderats. Aquestes accions aviat seran denunciades i els diaris i butlletins de les forces d’esquerra Solidaridad Obrera, Front popular, La batalla,... s’en faran ressó.    

Però el cert és que els "incontrolats", amb camuflatge o sense, no desapareixeran de la reraguarda. És per aquesta raó que Joan Peiró, militant cenetista de molt prestigi confederal i personal, impulsor en el seu temps del manifest ‘trentista’, escriví una sèrie d’articles al diari Llibertat de Mataró entre agost i octubre de 1936 denunciant l’acció irresponsable dels grups incontrolats. Aquest articles foren recollits en un llibre publicat sota el títol de Perill a la reraguarda l’octubre de 1936. Un llibre que l’autor denuncià en lletra impresa i amb voluntat perdurable les actuacions dels també anomenats ‘valents de cantonada’, practicades a Catalunya aquell estiu de 1936. Joan Peiró no dubta d’alçar la veu contra els assassinats i les venjances personals encobertes amb fraseologia revolucionaria:

   

"Si les revolucions consistissin en robar i matar gent, els lladres i els assassins per ofici i per instint serien els més gran revolucionaris. Justament, però, és tot el contrari. Els més grans revolucionaris, dels quals la històries es complau a parlar-ne, són els qui més allunyats es troben del vessament de sang i de l’amoralitat de les expropiacions per al gaudi personal."8, atacant tota mena de vandalismes afirmant que "en mig d’un poble desbordat s’hi ha introduït els amorals, el lladres i els assassins de professió i per instint. I quan el poble desbordat ha estat contingut en el moment que devia contenir-se, els altres, els amorals, han continuat robant i assassinat per a deshonra de la Revolució i per escarni dels qui es juguen la vida als fronts de guerra."9 I encara: "tampoc no és nou que entre els revolucionaris s’infiltrin elements estrangers, del baixos fons socials, els quals, si no serveixen els enemics de la revolució, només van a la seva, a servir les concupiscències llurs"10 I també: "El vertader revolucionari, quan realitza l’expropiació del que sigui, ho fa sempre en benefici de la col·lectivitat, mai per al gaudi personal. Molts dels que han actuat d’expropiadors, ho han fet amb al finalitat d’apropiar-se individualment del diner i dels objectes expropiats. I els qui això han fet, no són revolucionaris: són uns lladres."11 Els "incontrolats" es van convertir en una espècie de bandits encoberts sota les sigles de determinades organitzacions polítiques i sindicals, rebutjats alhora de cara a la galeria per les pròpies organitzacions, però alhora tolerats també per les mateixes. Carles Gerhard, comissari de la Generalitat a Montserrat i diputat i secretari del Parlament de Catalunya durant la guerra, es refereix al fenomen en les seves memòries així: "[…] quan entre catalans hom parlava d’’incontrolats’ tothom entenia perfectament que s’aludia al ‘murcianisme’ i a la FAI, malgrat que d’’incontrolats’ n’hi hagué llavors a tot arreu."12  

La referència de Gerhad al ‘Murcianisme’ és molt comú entre destacades personalitats de la burgesia catalanista, per destacar moltes vegades que els actes de pillatge i els assassinats comesos sobretot a Barcelona eren accions portades a terme per gent no catalana. Però aquesta interpretació peca com a mínim de racista. Gran part de les interpretacions tradicionals sobre la composició de la CNT a Catalunya han adduït que els obres catalans, majoritàriament moderats, s’integraven dins del sector ‘Trentista’ i que els sector ‘Faista’ estava majoritàriament per obrers immigrants, o dits despectivament ‘Murcianos’. Aquesta interpretació és un tòpic, amb part de realitat, que respon a una explicació bastant lògica. La immigració recent dels anys vint està poc integrada en el sistema laboral, els immigrants són els peons més castigats i per tant més sensibles als discursos radicals. Són els acabats d’arribar i per tant entren a la indústria per baix, són els que viuen en condicions més miserables i per tant disposats a apuntar-se a qualsevol revolta i amb més agravis acumulats per venjar. Els obrers catalans amb l’arribada d’aquesta nova immigració han vist com és produïa el seu ascens en l’escala laboral, convertint-se en operaris i en obrers més qualificats i aposentats, i per tant més moderats. Els immigrants no foren els únics protagonistes de la repressió, sobretot als pobles de Catalunya, al món rural català, la repressió fou portada a terme fonamentalment per elements autòctons dels diversos comitès locals constituïts.    

La formació dels tribunals populars, l’octubre de 1936, va fer disminuir molt les accions dels "incontrolats", però mai no acabaren de desaparèixer com a fenomen més o menys esporàdic. La remissió de la violència a partir de l’octubre de 1936 destacaria encara més aquesta mena

d’actes quan es produïssin. Quan Andreu Nin, conseller de Justícia, liquida per decret l’Oficina Jurídica de la CNT-FAI, el novembre de 1936, i dóna a la llum pública totes les accions del que hi havia al capdavant, Eduardo Barriobero, Samblacat, Asens, etc..., acusant-los de tota mena d’atrocitats, amb el suport explícit de la CNT-FAI en la condemna de la seva gestió, dóna un cop de gràcia al fenomen generalitzat del "incontrolats", que a recer de la gran ciutat s’aprofitaven del buit de poder. A partir d’aleshores només apareixeria esporàdicament i dins del context d’una societat armada on sempre pot sorgir l’individu que, aprofitant-se de l’arma que té a les mans, actua delictivament.    

Hi haurà reaccions contundents contra ells. Diversos comitès antifeixistes, potser influïts per les paraules de Peiró, prendran mesures per tal d’impedir registres i detencions i faran una profunda recapacitació per tal de reconduir la revolució apartant els qui, de la repressió, n’havien fet un fet per si mateix. S’acabarà convertint en una resposta generalitzada, reflexat en moltes de les crides a la reflexió que farà la premsa política i sindical de l’època en diversos comunicats. Com per exemple el manifest publicat per la FAI el dia trenta de juliol de 1936, sota el títol de Saliendo al paso de algo que hay que terminar, on s’amenaça amb prendre represàlies enèrgiques contra els protagonistes de semblants actes:    

"Hasta nosotros llegan rumores gravísimos. Se nos dice que grupos armados, diciéndose pertenecientes a la CNT, a la FAI y al Poum, realizan registros domiciliarios y cometen actos en contraposición al espíritu anarquista y con la justicia del pueblo. Como esto redunda en desprestigio de nuestra Organización, cuyos comités responsables no han autorizado ninguno de estos actos de vandalismo, decidimos salir al paso de esa irresponsabilidad monstruosa, no ya con palabras, sino con hechos y resoluciones implacables. Com apendice del Comité de Milicias Antifascistas funciona una comisión de Investigación, que cuidará de comprobar todas las denuncias que se hacen acerca de las actividades de los elementos comprometidos en el pasado movimiento fascista .Esta comisión és la única, aparte de la Jefatura superior de Polícia, que, desde este momento, tiene derecho a ordenar y efectuar registros domiciliarios. CUANTO SE HAGA AL MARGEN DE ELLA SERÁ UN AROPELLO. Y la FAI está dispuesta a acabar con esos grupos de inconscientes, fuera de control de nuestra Organización, que quién sabe con que fines deshonran el movimiento revolucionario del pueblo, levantando en armas contra el fascismo. No sabemos de qué elementos se trata, pero afirmamos con energía que, fueran quienes fueren, sus actos les denuncian, en el mejor de los casos, como almas turbias, en las que instinto justiciero del pueblo se adultera, despertando voces primitivas anidadas en lo más oscuro de su conciencia. La FAI, que se ha cubierto de gloria en estas jornadas heroicas vividas en Barcelona; la FAI, que con la CNT ha sido la primera en la lucha, en el sacrificio generoso por grandes ideales de libertad, declara que no tan sólo no tiene nada que ver con estos excesos, secuela del desborde que representa un estallido popular, sinó que está dispuesta atajarlos de una manera radical y enérgica. Somos enemigos de toda violencia, de toda imposición, Nos repugna toda sangre que no sea la derramada por el pueblo en sus grandes empeños justicieros. Pero declaramos fríamente, con terrible serenidad y con inexorable propósito de hacerlo, que si no se acaba con todos estos actos de irresponsabilidad que siembran el terror por barcelona, PROCEDEREMOS A FUSILAR A TODO INDIVIDUO que se compruebe que ha realizado actos contra el derecho de gentes; a todo individuo que se haya conferido por sí y ante sí atribuciones concedidas por la Organización confederal y específica a una comisión compuesta por elementos del frente de

lucha antifascista, eligiendo a los hombres más ecuanimes y más serios. Lo decimos como lo haremos y lo haremos como lo decimos. […] Por el honor del pueblo de Barcelona, por la dignidad de la CNT y de la FAI, hay que acabar con esos excesos. Y con ellos Acabaremos."13 Vistos els fets sembla que l’amenaça no es complí immediatament , ja que els actes de violència no baixen en picat fins uns quants mesos després, concretament fins l’octubre. Això podria resultar una mostra de que els acte dels "incontrolats" també els estaven bé a les pròpies organitzacions revolucionaries, encara que les haguessin de condemnar de cara a la galeria per no tensar més les seves relacions amb els partits burgesos d’esquerra i la Generalitat. Els "incontrolats" sabien que hi havia persones ideològicament afins que estimulaven la seva acció de prendre’s la justícia pel seu propi compte.  

Després del triomf de la legalitat republicana i de l’esfondrament dels aparells de l’estat, es produeixen fets que totes les organitzacions socials i polítiques exteriorment condemnen, i dels quals es responsabilitzava d’una manera massa simplificada ‘les desferres dels baixos fons barcelonins’ o altres expressions similars. És aleshores quan hi han contundents amenaces des d’òrgans de premsa i sindicals afins a la CNT-FAI, d’executar qualsevol persona que vagi contra els principis revolucionaris. És la condemna contra tots els qui, aprofitant-se del desgavell de l’ordre públic, cometen malvestats contra les persones o els béns sempre a benefici propi. Tenim d’això com exemple l’anomenat cas Gardeñas: José Gardeñas, militant amb cert prestigi dens de la FAI, tenia un grup d’acció, al qual una comissió d’investigació de la CNT-FAI assenyalà com a responsable de dedicar-se al saqueig de vivendes burgeses i a la seva execució. El Comitè regional de la FAI, sota la pressió del president companys, que es proposa d’acabar d’una vegada per totes amb els "incontrolats", decidí la seva execució sumaria.14    

En aquests casos contra aquest subjectes respon al criteri que han depassat els límits de violència que consideraven lògica, fruit d’un odi social acumulat que fins a cert límit responia a una violència institucionalitzada –social o ideològica- de signe contrari. Tanmateix, la violència desfermada contra l’enemic social o ideològic va continuar exercint-se per part diferents homes d’acció o grups d’acció.    

Fou arran dels Fets de la Fatarella (Terra Alta) al gener de 1937, on un grup de militants afins a al CNT-FAI pretenien implantar la col·ectivització forçosa del camp, la cosa va degenerar en greus enfrontaments entre anarquistes col·lectivistes i petits propietaris individualistes, quedant com a resultat la mort de cinquanta pagesos autònoms, el que va fer que gairebé unànimement s’aixequessin veus per tot arreu demanant que es poses fi a tota mena de violència entesa com a mètode de lluita. A partir d’aquests fets la justícia començà a actuar amb molta més rapidesa i diligència davant d’accions que podien atribuir-se als "incontrolats" Ara sí que les amenaces anaven seriosament. El setge serà per a ells cada vegada més tancat. El diari Llibertat de Tarragona, els tractava així: "¿Però és possible que en ple ressorgiment del poble català puguin transitar per Barcelona aquella colla de criminals, pistolers, ex-presidiaris, desferres socials que des del 19 de juliol no han fet altra cosa que robar, assassinar i prendre la revolució com un mitjà de vida, per a millor encobrir llurs crims i cobejances […] No comença a ésser hora d’anar a cercar aquests criminals a llurs caus i occir-los, netejar la

reraguarda de ‘xoriços indecents’?[…] ¿És que tots hem de sucumbir com a covards deixant que Catalunya es converteixi en un niu de gangsterisme més podrit i encobert que hom pugui imaginar?"15    

Aquestes paraules manifesten prou clarament que l’hora dels "incontrolats" ja havia passat. Tal com també fan patent les paraules de Carles Gerhard: "Quina cosa més bella i més reconfortant no és doncs, una autoritat exercint-se ferma i benigna i donant al país la sensació de pau, de justícia i seguretat! Mai en la vida, abans d’aleshores, no ho hauria jo pogut imaginar. ‘Papa’ em podia dir la nostra menuda que tot just havia complert cinc anys si algun cop la prenia amb mi a Barcelona, ‘oi que ja no trobarem encontrolats?’. Cosa que donava lloc perquè el germanet, que en comptava nou, es rigués d’ella i li expliques: ‘no es diu encontrolats, es diu incontrolats!’. No, fills meus, ara aquell pessombre que arribava a torbar fins i tot les vostres consciències i els vostres somnis dolços d’infants, malgrat que ningú no us en parlés, s’havia acabat."16Les paraules de Gerhard mostren fins a quin punt era popular el terme, que fins i tot era conegut pels infants.    

L’ordre públic abans del maig de 1937 tornava a tenir un control cada cop més ferm sobre la reraguarda . Només un buit de poder els faria aparèixer de nou. Aquesta circumstància es produiria amb els Fets de Maig a Barcelona, sobretot en els dies de foc més intents, apareixen en districtes perifèrics i lluny de llocs de combat, gent assassinada a mans dels "incontrolats".    

L’ARQUETIPUS DE L’"HOME D’ACCIÓ" O "INCONTROLAT".    

L’arquetipus de l"incontrolat" o "home d’acció"17, tal com eufemisticament s’autodenominaven és força ampli, des del militant o simpatitzant a tot aquell que s’adhereix a la pràctica de la cirurgia social més radical, és adir, a la figura de l’home que matava. És un tema delicat que hem d’analitzar i interpretar i del qual es disposa de poca bibliografia que analitzi el fenomen, en canvi sí que es disposa de testimonis força variats de l’època i reflexions i mencions sobre el tema en molts llibres de memòries. Però tot i així hi ha ben poques informacions dels qui anaven a l’anomenat ‘cotxe fantasma’, que ara esdevindrà un fet genèric. Es parla més de l’acció, de la mort, de l’assassinat i de la violència, que no pas de qui l’exerceix. Només quan és perfila la repetició de fets de sang es perfila la figura d’un "home d’acció". És llavors quan es depassa l’explicació de l’acte violent en si per anar vers la identificació de qui l’executa. Això explica també que a vegades un fet violent acompanyat d’una crueltat extrema, comès per uns botxins que ningú ha pogut identificar sigui atribuït immediatament ‘als de sempre’, a aquella persona que per la seva reiterada participació en fets de sang se li acaben encolomant tots els crims comesos a la zona.    

Apart dels pròpiament dits "incontrolats", característics de Barcelona capital (José Gardeñas, Dionisio Eroles, Manuel Escorza,...), tenim altres "homes d’acció" que actuen en ciutats

mitjanes de Catalunya moguts per una animositat radical contra els qui consideren enemics polítics, la seva repressió te un caràcter més clar de venjança. Són aquells homes d’acció que exerceixen una repressió que tothom coneix, traspassant els límits de la legalitat revolucionaria i, fins i tot, imposant-se per la força a qui pretén oposar-se a la seva acció violenta. Són homes com el "Lino y sus muchachos", de Sabadell, el "Pedro Alcocer y sus chiquillos", de Terrassa, als quals s’atribueix la responsabilitat d’una llarga llista d’assassinats. És el grup de "l’Aubi, el gordo", que te tothom atemorit i fa un estrany mercadeig entre els qui mata i els qui no. És l’escamot capitanejat per en "Marín", de Molins de Rei, on va ‘assegurant’ la reraguarda al Baix Llobregat eliminant gent de la Lliga, conservadors, catòlics, fejocistes, i enfrontant-se amb les armes a republicans, per considerar-los poc radicals. I tants d’altres que apareixen en la memòria col·lectiva i en les monografies locals dedicades al període de la Guerra Civil de la majoria de ciutats mitjanes de Catalunya. Sembla com si cada ciutat catalana hagués tingut durant la Guerra Civil el seu propi "home del sac al qual la memòria col·lectiva local fa responsable de la majoria d’actes violents i morts comeses a la població.

La majoria d’aquests personatges estan presents en els primers comitès locals de l’estiu. Són persones que ja d’abans han tingut una actitud activista, amb actes de violència i sabotatge. Poquissims venen d’oficis estables, abans de la guerra han tingut feines irregulars. Són aquells homes amb un bagatge cultural molt feble i quatre conceptes polítics rudimentaris, que no diferencien entre la utilització d’un fenomen i el que és un fenomen en si mateix. Manuel Ibañez Escofet dona en el clau quan es refereix així al fet: "Les revolucions volen sang perquè els revolucionaris surten per generació espontània, queden presos en una aventura que els dona força, poder, menjar, diners,....Tot allò que no tenien. I ho augmenten i ho defensen. És la probissalla més aclaparadora que forneix les mans pel fusell i la pistola. Els maleïts de l’economia. El 99’99 % dels milicians de la FAI que corrien per les ciutats i pobles, per viles i llogarrets, per camins i masies, no sabien qui eren Marx, Bakunin o Kropotkin. Només sabien que havia arribat la seva hora, l’hora de la seva venjança, l’hora de passar comptes."18

Són els qui actuen amb un aire semidelictiu i xulesc, atemoritzant a la majoria de la població, utilitzant el poder de les seves armes i el buit de poder creat per la situació revolucionaria per treure’n profit econòmic i que com a conseqüència provocaran el progressiu trencament de la feble resistència ideològica, legal i moral que tenen alguns dels milicians o patrullers que han de vigilar-los davant d’uns companys d’acció –que no van amb legalismes burocràtics-, decidits a dur a judici a ‘feixistes amagats’, ‘burgesos contrarevolucionaris’ o ‘enemics de tots’. El resultat de la seva acció és l’aparició de cadàvers a les cunetes, la platja o a determinats llocs apartats de la vista de mirades indiscretes. Són els qui poden conduir un grup nombrós de detinguts i aplicar-los la mort després d’un ‘consell de cuneta’.    

D’algun d’ells es tenia la sospita de que feien el doble joc (per exemple Aubi "el gordo " de Badalona o del "Cojo de Málaga" ), estrany però, tenint en compte que no estalviessin pas gens ni mica de violència gratuïta contra les seves víctimes. Aquests són els fets d’uns "homes d’acció", que, malgrat el rebuig d’alguns dels seus correligionaris, actuen sota la cobertura d’unes sigles que els atorguen patent de cors. En alguns casos, es duen a terme accions que sembla que tinguin com a objectiu principal el benefici propi, raó per la qual tots els "homes d’acció" d’aquestes ciutats han estat catalogats de la mateixa manera sense cap mena de matís diferenciador. I això, tanmateix, és un error.

   

Per entendre el fenomen, hem de tenir en compte que, en certes poblacions mitjanes, l’enfrontament viscut en el període republicà i en l’època més llunyana, durant la dècada dels anys vint, va produir una guerra oberta entre la patronal, els propietaris, els industrials i certs sectors populars i nuclis d’una tradició anticlerical molt arrelada. La repressió que seguí el sis d’octubre de 1934 va tornar a obrir antigues ferides. A partir del juliol de 1936, l’acció violenta d’aquests "homes d’acció" contra aquells altres podia tenir el suport, explícit o implícit, de sectors socials que s’havien sentit perjudicats en els períodes esmentats i que ara somreien davant aquestes venjances.    

Vegem ara alguns exemples biogràfics il·lustratius que ens proporcionin una mica de llum sobre qui són aquests personatges. Degut a les poques dades disponibles les comparacions resulten complicades i relliscoses. Caldrien més dades sobre la seva vida durant els anys anteriors al conflicte: llocs de treball, participació en conflictes laborals, militància, extracció social, perfil psicològic,.... El que si m’agradaria fer notar és que a força poblacions hi ha algun personatge d’aquest tipus sobre el qual s’expien les culpes col·lectives de la repressió.        

EL CAS DE BADALONA: "AUBI, EL GORDO".        

Cal assenyalar com a dada inicial que el nombre d’assassinats a Badalona durant la revolució és de setanta-nou morts, dels quals destaquen l’alt percentatge d’industrials assassinats, que venen a representar un 50% de la totalitat dels morts. Caldria cercar dades sobre com transcorregueren les lluites socials i conflictes laborals, quasi sempre saldats amb derrotes, en els anys precedents a la guerra per trobar les raons d’aquests assassinats.    

Joaquim Aubí Casals, "El Gordo", és el personatge prototipus d’"incontrolat" o "home d’acció" que actuava a la ciutat de Badalona i els seus voltants i al qual es fa responsable dels assassinats comesos a la localitat. La seva personalitat és molt tèrbola. De jove, vidrier d’ofici, havia format part dels grups de defensa confederal. Després havia evolucionat fins a fer de la pistola el seu ofici i durant la República, havia participat entre altres en un atracament a una entitat d’estalvis de Mataró. Sempre sota l’aparença de fet revolucionari. Alguns dels cenetistes de l’època el titllen de confident de la policia.19 Joaquim Aubí, "El Gordo", era la persona clau en els grups anarquistes que tenien per la seva actitud violenta una clara preponderància a les Patrulles de Control i al Comitè de Guerra establert a Can Tàpies. Això li permetia d’actuar amb tota impunitat i, fins i tot, d’enfrontar-se amb els elements responsables de la CNT que intentaven acabar amb aquella situació.

   

En el seu llibre de memòries, Garcia Oliver ens parla d’una actuació d’Aubí amb motiu de l’u de maig de 1931. "Un grupo de compañeros contertulios del café del Teatro Cómico del Paralelo había ganado una fuerte participación en la lotería del 1 de enero de 1931". En un tiroteig que es desfermà l’u de maig a la plaça Sant Jaume..."Aubí y su grupo de ganadores de la lotería dominaban la esquina de la calle Fernando."20    

Joan Peiró també ens informa de l’activitat política de Joaquim Aubí durant la República citant-lo en la transcripció d’una declaració judicial inclosa en l’article "El terrorismo entre bastidores" (1934) que diu: "[...] La denuncia presentada se referia a la muerte del pistolero del Sindicato Libre, Mallofré; hecho ocurrido en los primeros meses de la proclamación de la República, en la ciudad de Badalona. A raiz de tal denuncia, fueron detenidos y procesados por el sr. Juez del distrito de la Concepción, sr. Parera, Joaquín Aubí Casals, Vicente Soler Juan, Juan Casas Petit y un tal Barriga, todos ellos vecinos de Badalona"21.    

Tenim constància també que Aubí fou un dels participants en els anomenats Fets de la Cartoixa de Montalegre, entre Badalona i Tiana, que el dia vint de juliol de 1936 fou assaltada per una munió de gent armada, amb la idea que els murs d’aquell edifici centenari albergaven un petit exercit de la reacció disposat a fer una resistència numantina. Res més allunyat de la realitat. Els assaltants detingueren la trentena de monjos que l’habitaven i els condugueren cap a Badalona. Però no tots els cartoixans hi arribaren, ja que cinc foren tirotejats pel camí i tres van morir a conseqüència dels trets rebuts. I si no hagués sigut per la enèrgica actitud dels homes del Comitè de Salut Pública de Badalona, tot just constituït, que va evitar, quan la comitiva arribà a la plaça de la Vila, una carnisseria al bell mig de la plaça.22

De la seva influència dins els grups de la Federació Local de Grups Anarquistes (FAI) n’és un exemple el fet que aquests el deleguessin el quatre de setembre de 1936 per substituir Manuel L. Blanco com a membre del Comitè Antifeixista i de Salut Pública. Aquesta proposta fou enèrgicament rebutjada i tres dies després se li retirava la delegació "por cuestiones de orden orgànico" i es nomenava Josep Fibla Queralt com a nou delegat de la FAI en el si del Comitè Antifeixista. Com vam veure, ell mateix defensava la seva actuació anomenant-la "veritable justícia popular". El seu nom apareix lligat també als fets que passaren a la localitat tarragonina de la Fatarella.    

En el Diari Oficial del Comitè de milícies i de Salut Pública el vint-i-quatre del nou de 1936 sortí un article de denúncia sota el títol de "Prou i prou!" on no es feia cap denúncia concreta, sinó que es denunciava l’actuació de determinats grups de manera general, això provocà la ira del representant màxim d’aquests grups a Badalona, Joaquim Aubí, el qual es presentà a la redacció del Diari Oficial junt amb un grup dels seus pistolers amb uns aires no gens tranquil·litzadors. Els responsables del Diari se’n sortiren com pogueren, ja que l’article era una reproducció d’un altre publicat a Barcelona. La redacció estava situada al pis de dalt del local de ERC i per arribar-hi els assaltants passaren per tot el local ple de gom a gom. El fet

és, però, que quan van baixar els redactors membres de les JEREC, el local era buit perquè davant la presència d’Aubí tothom havia marxat. Aquest estat d’indefensió total en què se sentiren alguns d’aquests militants de les JEREC fou la causa per la qual abandonaren el partit i es passaren a les Joventuts Socialistes Unificades (PSUC). Ara bé els assaltants no es conformaren amb aquesta acció, sinó que des de les planes del setmanari Via Libre, setmanari de la CNT-FAI, Joaquim Aubí replicà l’article el dia deu d’octubre amb el títol "Contestando a Prou i Prou":    

"España hoy vive un estado psicológico que los verdaderos revolucionarios son los llamados a encauzarlo por su verdadero lecho. Pero antes tenemos que salir al paso de unos cuantos emboscados y adaptados en todos los momentos que ha vivido el pueblo español, ¿pruebas? Muchas y vamos a hacer un poco de historia.

Recordaré que el pueblo español, al advenimiento de la República, acusaba a una serie de hombres que eran la vergüenza de los demás.

El grito de este pueblo fue: ‘¡Muera Cambó! ¡Muera la Lliga Catalana! ¡Viva la CNT!’ y estos hombres que hoy están emboscados en otros sectores políticos para que no se les haga esta justicia tan humana, como es la del pueblo, estos individuos que dicen que los revolucionarios de hoy, somos unos cobardes, unos irresponsables, unos enfermos y sádicos, tengo que contestarles que no hace muchos meses pertenecían a Cambó y a la Lliga y que ahora no pertenecen, por cobardía y a más, aún gritan tanto porque tienen miedo por su situación pasada. [....].

[....] Nosotros, no queremos venganzas personales, pero sí, esta justicia que quiere el pueblo, y los que gritan y nos insultan indirectamente, en doble sentido, si nos fastidian, diremos al pueblo quienes son y cuales son sus intenciones de ave de rapiña, y de esto de la venganzas personales, hablaremos cuando llegue la ocasión, pero siempre con pruebas irrefutables, ya que los militantes de la CNT i de la FAI siempre hacemos justicia a los hechos responsables para que vean la verdad de lo que sucede, una verdad que los hundirá el día que resplandezca".23    

Com es pot veure aquests grups tenien en aquests primers mesos una força i una impunitat tal que fins i tot es permetien de sortir a la llum pública a defensar la seva actuació. L’article acabava amb una nota de la Redacció que deia: "Nos Ruega el comparo Aubí que para major contestar a ‘Prou i prou’ y a cuantos compañeros ponen en entredicho la actuación de todas las patrullas de control, que todos los que las componen, son capaces de hacer lo que hacen y de luchar en el frente, como él y dos compañeros más de los grupos móviles de esta localidad hacen, que la semana pasada a las tierra s aragonesas para combatir al fascismo al descubierto ya que no se les deja combatir como se debe al encubierto"24. Evidentment en escriure aquestes ratlles ja havien tornat del front. L’estada havia estat curta. Com es pot veure pel to de l’article el grup d’Aubí tenia en aquests primers mesos una força i una impunitat tal que fins i tot es permetia de sortir a la llum pública a defensar la seva actuació. Senyal de que es sentia legitimat i que contava amb el suport de determinats sectors de la població.  

El Setmanari Domingo que es publicava en temps de guerra a San Sebastián parlava en un article signat per J. Mestres, el dia u de 1938, de la figura de l’Aubí. L’article es titulava "Yo he conocido a otro García Atadell". García Atadell havia estat un dels caps de la cèlebre "patrulla del amanecer" a Madrid. En Agrupar-se les tropes feixistes a la capital de l’Estat fugí cap a França amb el producte, molt quantiós, dels seus saqueigs i robatoris. Sempre, com és natural, presentant-ho com a fets revolucionaris. Com podem

veure d’"incontrolats" no només n’hi havia a Catalunya. García Atadell és el més conegut de tots aquests personatges que sense escrúpols ni idees camparen lliurement per la reraguarda republicana, camuflant la seva actuació gangsteril dins el procés revolucionari. Vegem el que diu l’article sobre l’Aubí, la fama del qual, com es pot veure, arribava fins a la zona nacional. "[....] -Este es el famoso Asensio- me explicó mi ‘cicerone’ que sentia deseos de expresar el asco que le producía-. Usted, seguramente no conocerá su historia. Antes del movimiento era huésped de la cárcel Modelo, condenado a cadena perpétua junto con su compínche Aubí, su lugarteniente como lo llama él. Habían asaltado el banco de Mataró. El 19 de julio fueron liberados por las turbas de la FAI y se han convertido en estos dos personajes que usted puede admirar.

Mis ojos buscaron a Aubí. Estaba medio tumbado en un sofá. Intentaba sostener una copa cuyo líquido se vertía por el temblor de sus manos. Vestía de paisano. Su traje era de buen corte, pero en el ojal de la solapa llevaba un clavel rojo que le sentaba como un rayo. Bromeaba con todos y sus bromas siempre eran las mismas. Aún repetía con insistencia de hombre poco acostumbrado a las cosas selectas, la maravilla del champaña francés.

-Me cuesta quinientas pesetas la caja- clamaba borracho-. Me lo traen mis agentes de contrabando. [....]"25

De la seva actuació fins al final de al guerra ben poca cosa més se’n sap A l’exili aparegué a l’illa de Cuba, i de la seva actuació allà ens en dóna compte aquesta notícia:    

"Al servei de l’imperialisme ianqui. UNA NOVA MALIFETA DEL PROVOCADOR FAISTA AUBÍ A CUBA. "El dia 15 del corrent un grup d’agents del ‘Buró d’Investigacions’ cubà que actuen a L’Havana al servei de l’imperialisme ianqui ha comès una nova agressió contra els demòcrates espanyols d’aquella ciutat penetrant i registrant el domicili del company Juan Ambau, secretari de la prestigiosa entitat cubana ‘Casa de la Cultura’; membre del P.C. d’Espanya. Com és costum en aquests casos l’agressió policíaca anava conduïda pel provocador faista Joaquim Aubí, subjecte que actua contra els antifranquistes al servei de la policia.

En números passats hem donat compte d’altres malifetes comeses per aquest repugnant individu, de la darrera de les quals en fou víctima el nostre company Forné Farreras.

Aubí, vulgar delinqüent, fou condemnat fa un any, per una important estafa, però la intervenció de la policia ianqui a sou de la qual actuava, va pressionar per tal d’impedir que l’esmentat faista complís la condemna.

Malifetes d’aquesta mena les realitza la policia imperialista ianqui per tal d’impedir l’activitat dels ciutadans cubans i dels refugiats espanyols en llur acció de solidaritat amb el poble espanyol en lluita contra el franquisme, utilitzant a degenerats del tipus d’Aubí, faista a llur servei."26    

Aquests notícia resta confirmada per una carta de Joaquim Cortés a Joan Manent el 29 d’agost de 1974 des de Mèxic en què entre altres coses deia: "Aubí es una repelente piltrafa humana. Siendo yo secretario de la CNT en Cuba lo destituímos y expulsamos de la organización. Era nada más y nada menos que policía al servicio de Batista. No fue fusilado por Castro porque tuvo quien lo defendió aunque se pasó una gran temporada en el Morro."27  

No disposem de més informacions sobre el personatge, sabem que durant els anys seixanta tornà a Badalona, però morí a l’exili a Miami, però pel vist s’adiu força al tarannà tèrbol sobre el qui es personifiquen tots els actes atroços produïts durant la revolució a la localitat, massa simple i alhora molt còmode per a la memòria col·lectiva local en que la majoria vol oblidar el seu grau de participació en el conflicte. De totes maneres, el nombre d’assassinats a la localitat, setanta-nou, es massa nombrós com per atribuir a una sola persona i al seu grupet de seguidors la majoria de la seva carrega.            

EL CAS DE LLEIDA: FRANCISCO TOMÀS FACUNDO        

A Lleida es produí un autèntic bany de sang durant la Guerra Civil, sobretot el primer mes del conflicte, amb dos-cents quatre morts, la qual cosa representa un esclat de violència únic a Catalunya en tot el període bèl·lic. La xifra total d’assassinats a la reraguarda lleidatana és de tres-cents seixanta-nou morts. Sent l’estament eclesiàstic el grup humà més afectat per aquesta repressió, i en segon terme els militars. A Lleida hi ha un alt nombre d’assassinats espontanis amb nombroses "saques" exercides pels militants locals, hi han matances col·lectives en les que s’imposa la iniciativa dels elements més violents exculpades pel Comitè Popular, es fa un terror com a acció preventiva i que podríem definir com a terrorisme de masses. Es produeix també l’actuació d’un exemplaritzant Tribunal Popular que impulsa moltes penes de mort. Cal destacar també la ciutat de Lleida com a lloc de pas de milicians que anaven al front com a una de les possibles explicacions de tant elevat nombre de víctimes..    

Com d’altres ciutats, Lleida també disposa del seu particular home del sac que és qui s’acosta més s’apropa a la imatge de "patruller incontrolat" al qui s’atribueixen un alt nombre d’arbitrarietats, assassinats i actes de violència, és Francesc Tomàs Facundo. Disposem també de poques informacions sobre el personatge i alhora subjectes a la parcialitat de Francesc Viadiu, delegat d’ordre públic a Lleida i antic diputat del Parlament de Catalunya. Per Francesc Viadiu en les seves memòries, Tomàs és el símbol dels "incontrolats" a la reraguarda Lleidatana, imposant-se, diu, per la por i l’arbitrarietat: "[...] la seva actuació a les terres de Lleida tingué uns efectes atemoritzadors i negatius per a la població i, especialment, per a les comarques. Perquè tenia a tothom espantat, amb les seves accions incontrolades, ja que feia allò que li donava la gana, sense la més petita lògica ni àdhuc dintre el terrorisme."28    

La seva personalitat és força opaca, de trenta-sis anys i solter, segons Viadiu el personatge arribà a Lleida des de Barcelona amb una columna de la FAI, en la qual se li atribueix una posició predominant i una actitud violenta, i passa a dirigir una tèrbola "oficina de contraespionatge". Sabem molt poques coses més sobre el personatge, a part de la seva activitat en el Comitè i com a membre destacat de la Primera Paeria de la revolució (octubre 1936) i d’altres actuacions en nom de la CNT-FAI com per exemple en mítings, així com alguna breu col·laboració en forma d’article al setmanari Acracia. Va ocupar el càrrec dels Serveis de Contraespionatge de la Generalitat i de delegat dels Serveis d’Investigació. Tomàs signava els informes del Comitè d’Informació amb tampó, en el qual tenia estampada una signatura de cal·ligrafia clara però de traç elemental. Va viure en un pis de l’edifici del Banc Hispano Americano de la plaça Paeria i posteriorment, segons l’Ajuntament, en el d’un advocat. Se’l fa responsable d’assassinats, saquejos, detencions, registres, de donar el tret de gràcia als executats entre d’altres. Amb la dissolució de la Brigada Social i de les patrulles de control, les activitats d’en Tomàs Facundo i del seu servei de contraespionatge minvaren sensiblement. Viadiu dona una imatge molt negativa de Tomàs. La seva figura es relaciona amb alguns dels aspectes més tèrbols de la repressió a la reraguarda lleidatana, l’acusa d’atemorir no només la ciutat de Lleida, sinó també la comarca. "Havia esdevingut el símbol de la por. Val a dir que el seu físic era una mostra palesa d’esglai: feia literalment por."29

Viadiu ens explica, també d’una manera força còmica que denota un extremat mal gust, com després dels Fets de Maig de 1937, Tomàs és humiliat públicament per agents del SIM, amb què esdevé des de llavors un personatge caricaturesc per a la població i cosa que revela les poques simpaties de que gaudi entre els elements revolucionaris del PSUC i d’ERC que dominaven el SIM:    

"Després dels fets de maig es va produir una anècdota molt pintoresca, que jo no vaig aprovar, però que em féu molta gràcia, tenint en compte el personatge i la seva situació: un dia, quan en Tomàs es retirava al seu departament, es trobà que l’esperaven un parell d’individus a la porta. [...] Pistola en mà, els qui l’esperaven l’invitaren a pujar al seu pis. Un cop a dins, els dos acompanyants es van treure una ampolla d’anís, una de conyac i un got. Per rigorós ordre, anaven emplenant el got, ara d’anís, ara de conyac, obligant-lo, pistola en mà, a beure. Quan van considerar que el flamant cap del ‘Servei de Contraespionatge’ ja havia engolit prou líquid i que ja estava completament ebri, passaren a la segona part del programa que portaven estudiat. Feren agenollar aquell personatge, que no feia gaire temps atemoria Lleida i les comarques lleidatanes, i li digueren:

-‘Ara faràs una coseta que no sabem si et divertirà gaire, però a nosaltres si que ens divertirà: ens traurem el nostre membre sexual de la bragueta i tu, agenollat, l’aniràs llepant i petonejant fins que et diguem prou. Entesos?’

I així es féu. Aquell terrorista s’havia convertit en una pelleringa humana i ni es va resistir ni va protestar. Tal era el seu atuïment. Si no va protestar mentre tingué dues pistoles apuntant-lo, ja ho va fer l’endemà. I de quina manera! Les seves protestes orals i escrites foren comentades i, no cal dir-ho, celebrades per la majoria de la gent de Lleida, que tant l’havien arribat a odiar. I, d’altra banda, quedà ben patent que la quantitat de matèria grisa que hi havia en aquell cervell d’energumen era ben ridícula."30

Dies després el setmanari Acracia recollia el fet en un to d’enèrgica repulsa: "¡A la opinión honrada, sin distinción de matices; a la prensa local y a todo aquel que sienta vibrar en su pecho, aunque sólo sea un átomo de dignidad humana! A todos por igual nos dirigimos, para darles a conocer un acto criminal llevado a cabo ayer en la persona de nuestro camarada Francisco Tomás, militante activo de la Confederación Nacional del Trabajo y delegado de la Brigada de Investigación Social. [...] Reclamamos justicia porquè es un deber que nos impone ese derecho de respeto mutuo, que debemos a todos nuestros semejantes. Sin esta ley ética y humana no podría un pueblo llevar a cabo nada útil ni nada estable."31 Segons Viadiu poc després d’aquest incident s’incorporà al front, on hi morí.  

El personatge fou expedientat en acabar la guerra pel Tribunal de Responsabilitats Polítiques de la província de Lleida, on els informes el qualifiquen com "uno de los criminales mayores de los primeros dias", el 1941 fou sentenciat amb la pèrdua de bens, encara que el 1944 es dictà el sobreseïment.32        

EL CAS DE MOLINS DE REI: EL "MARÍN".    

A Molins de Rei hi ha vint-i-set víctimes per la repressió de reraguarda, la majoria moriren a causa de les seves idees polítiques i religioses, tot i que hi ha algun cas de venjança personal. A Molins de Rei ens apareix un altre mite "incontrolat" a qui s’acusa d’aquests assassinats, és Manuel Marín Mula33, líder dels anarco-sindicalistes de Molins de Rei, conegut simplement amb el nom de "Marín", ell va ser l’organitzador del Comitè de Milícies Antifeixistes i de l’escamot capitanejat per ell mateix, que va "assegurant" la reraguarda al Baix Llobregat eliminant gent de la Lliga, conservadors, catòlics, fejocistes, i enfrontant-se amb les armes –com a Pallejà- a republicans, per considerar-los poc radicals, i fugint, finalment, quan aquests li planten cara.    

Manuel Marín era paleta, afiliat a la CNT i membre de la FAI. El seu cas és molt fosc. La informació oral sobre la Guerra Civil a Molins de Llobregat se’ns ha imposat com un home d’empenta i com el veritable organitzador de la vida molinenca durant els primers dies de la

guerra. A més, se li atribueixen totes les responsabilitats de les morts a la reraguarda. Aquests fets, tot i que la coincidència de testimonis els fa versemblants, són sovint exagerats. Per exemple, se’ns descriu en Marín com un analfabet i, en canvi, en la documentació escrita d’aquells anys es comprova que la seva signatura no és la d’un analfabet.    

Ell fou un dels impulsors de la col·lectivitat agrícola. Els grans propietaris no haguessin abandonat les terres si no hagués existit la repressió faista que encapçala Marín. Fins i tot, els col·lectivistes agrícoles, malgrat pertànyer al CNT, s’hagueren d’enfrontar amb en Marín, ja que sembla ser que els milicians de les patrulles que feien de guardaboscos, quan baixaven de la Rierada i Sant Bartomeu, rampinyaven caixes de fruita i verdura de la col·lectivitat. El tema de l’abastament d’aliments a la població, cada cop més famèlica, i la incautació o municipalització dels cellers de can Roca i Capdevila, que estaven sota el control de la CNT-FAI, fou un dels afers que va frenar definitivament el poder dels homes del Marín.    

A finals de 1936 es va nomenar un nou consistori. L’alcalde fou en Jaume Subirats, d’ERC, que substituí Jaume Font que havia marxat a Barcelona contrariat per l’actuació del Comitè de Milícies Antifeixistes i els mètodes de Manuel Marín. Es van incorporar a l’equip de govern homes del PSUC i de la UR i, a partir d’aquell moment, ambdós grups van fer pinya enfrontant-se a la FAI, en contra dels seus mètodes repressius i per la seva mala gestió. El moment més virulent de l’enfrontament entre comunistes i cenetistes fou pel febrer de 1937, quan els comunistes van exigir el control estricte dels proveïments i acusaren obertament els homes de la CNT-FAI d’haver-ne fet ús i abús. L’ofensiva contra els faistes d’en Marín començava a imposar-se. A partir de juny de 1937 Manuel Marín s’en va del poble, produint un canvi d’actitud en el si de la CNT.        

EL CAS DE SABADELL: "LINO Y SUS PATRULLAS".    

A tall d’introducció cal dir que el nombre total d’assassinats a la reraguarda sabadellenca és de setanta tres, xifra comparativament baixa amb els dos cents vint-i-sis de la veïna ciutat de Terrassa. Destaca però a Sabadell l’elevat nombre d’eclesiàstics assassinats, trenta un, i en segon terme els fabricants. Així, la part més important de la repressió antifeixista a Sabadell va correspondre a la persecució religiosa, que en alguns casos va assolir graus d’extrema violència, rabejant-se amb els cadàvers. Segurament fou deguda a la mala traça de l’Església en fer el joc a la classe dominant de la ciutat en les dècades anteriors a la guerra, ja que va fer un paper de pal de paller de les dretes en una ciutat on la qüestió religiosa havia dividit tradicionalment les tendències polítiques més que qualsevol altra. També la repressió va abatre’s, en menor mesura però, contra la burgesia més dretana i contra els sometemistes, també es troben alguns casos de venjances de tipus personal.    

A Sabadell a diferència de moltes localitats catalanes el pes majoritari no corresponia a la CNT. La FLS (Federació Local de Sindicats) agrupava a la gran majoria dels obrers sabadellencs, sent una força social d’enorme influència que superava l’estricte àmbit sindical. Escindida de la CNT l’any 1932, allunyant-se progressivament cada cop més dels postulats de la CNT-FAI, pocs dies després de la guerra la FLS va integrar-se a la UGT.    

A pesar del protagonisme terrassenc de la repressió vallesana, Sabadell tampoc s’escapa de tenir un protagonista destacat i popular per la seva activitat repressora, és Sadurní Nicolàs Antolino, conegut popularment amb el sobrenom de "Lino", minaire de Santomera (Múrcia) i militant de la UGT-FLS, que sembla que causava ja només temor pel seu aspecte rabassut i simiesc. Això ja ens dona la idea d’un personatge curtit en les mines i d’aspecte rude. "Lino" forma un grup d’acció que era conegut com "Las patrullas de Lino" al qual es van atribuir més de cent assassinats, més dels produïts realment a la ciutat de Sabadell, entre els quals destaca el del conegut pare Rodamilans. A les seves ordres actuaven d’altres personatges locals que destacaren també per la seva activitat repressora, com Marcelino Blanco i Juan Sánchez Rodriguez "El Nene", els qual trobarem després entre el cos repressiu de la postguerra. Ja en els moments de la insurrecció de l’Alt Llobregat de l’any 1932 trobem alguns actes de sabotatge per tal de pressionar cap a una República sindical a Sabadell organitzats per "Lino", en aquells moments afiliat a la CNT, i els seus companys de correries Antoni Soler Cuadrat, Nino, i Sebastià Vera. Sembla que "Lino es va especialitzar, en aquests dies, a volar els pals telefònics i en altres actes de sabotatges com fer volar alguns petards i incendiar algunes cases amb benzina, sembla que protegit pel capità general Valerià Weyler i Nicolau, perquè un fill d’aquest li era germà de llet.34    

"Lino" també es veu implicat en alguns dels actes de violència protagonitzats en la lluita entre moixistes, seguidors de Josep Moix, i cenetistes, emmarcades en la lluita entre faistes i trentistes. La separació de la CNT-AIT de la FLS portarà un trauma social. La FLS que després de l’atemptat contra Josep Moix s’havia preparat respondre cop per cop, va trametre "Lino", que feia com de guàrdia personal dels líders sindicalistes, vers la fàbrica de Manufactures Carol, S.A. coneguda com a Cal Jepó, on treballava un equip de minaires. "Lino" els va comminar a abandonar la feina. Discutiren. De sobte "Lino" va bufetejar un dels treballadors i aquest va repel·lir l’agressió amb un cop de càntir. Aleshores "Lino" va treure’s la pistola i el va matar. Per fugir va tornar a disparar, ferint greument a un dels altres treballadors. "Lino" en aquestes èpoques ja feia respecte pel seu historial agressiu, a pesar d’estar inscrit en la corrent trentista de la CNT.    

L’any 1937 el Departament de Justícia de la Generalitat, davant l’elevat nombre de víctimes a Sabadell i escandalitzat per aquests assassinats incontrolats, va trametre forces d’assalt a Sabadell per tal de que procedissin a la detenció de Sadurní Nicolàs Antolino "Lino", la fama de botxí "incontrolat" del qual, havia arribat a la Generalitat. "Lino" fou intentat posar fora de circulació pels mateixos republicans. Un fet curiós és que entre els efectius governamentals tramesos per tal de procedir a la detenció de havia Magí Colet, que en la postguerra trobarem en les lluites sabadellenques contra el franquisme. Sembla que malgrat la persecució "Lino" pogué fer-se escàpol saltant per les eixides del veïnat, aleshores, "Lino" va anar a refugiar-se a

Santomera, el seu poble natal, on sembla que va procedir al contrari de la seva conducta mostrada a Sabadell, ja que es diu que va salvar un bisbe.35

Al final de la guerra amb maletes carregades de valors va ser fet presoner pels italians del Duce al port d’Alacant. El mateix any els Nacionals li incoaren un procés i fou traslladat a la presó Model. Primer es deia que tenia algun suport perquè havia amagat un bisbe de Saragossa o de Múrcia, encara que a darrera hora prevalgué l’opinió de l’amistat familiar amb la família de Valerià Weyler, o amb la d’un almirall a qui devien favors.36 Aquests aconseguiren anul·lar un primer consell de guerra que el condemnava a mort, però no aconseguiren anul·lar el segon. La Comissió Gestora del municipi va cooperar tot seguit amb l’auditoria de guerra de la Quarta Regió Militar "en exposición, de momento, de la criminalidad que se alberga en la persona de Saturnino Nicolás Antolino [a] el Lino, aprovechando la circunstancia de haber sido trasladado este individuo a la cárcel Modelo de Barcelona." El "Lino" es lamentava que, amb ell, condemnessin el seu fill. Segons deia, innocent de l’acusació de realitzar vint-i-cinc morts. L’obsessió de "Lino" escapar-se de la Model per tal de poder liquidar els traïdors Marcelino Blanco i "El Nene", ambdós patrullers com ell, que ara actuaven amb els "nacionals". "Lino" acabarà sent afusellat a Camp de la Bota el tres de juliol de1940. Malgrat les informacions escasses i fragmentaries que trobem del personatge37seu record és encara força viu entre la gent que visqué en el Sabadell del període de la guerra.    

EL CAS DE TARRAGONA: JOSEP RECASENS "EL SEC DE LA MATINADA".    

A Tarragona hi ha cent vuitanta-sis víctimes producte de la repressió, vuitanta-sis dels quals són eclesiàstics degut al fort anticlericalisme del poble tarragonès, la resta de víctimes moltes són producte de nombroses i masives "saques". Entre els autors d’aquests assassinats destaca el "Sec de la Matinada", l’alies de Josep Recasens Oliva, nascut al 1912, peó de la construcció. Era un delinqüent, pres diverses vegades a Pilats acusat d’assassinat, és qualificat a la causa general com a membre de la FAI38, acompanyat pels seus homes, passejava desafiant pels carrers de la ciutat exhibint el seu armament: un fusell màuser, una pistola-metralladora i un matxet.39    

Recasens es acusat de ser l’autor de varies execucions col·lectives l’agost, l’octubre i el novembre de 1936 mitjançant el mètode de les "saques" comandades per ell. El "Sec de la Matinada" queda envoltat d’una aurèola terrorífica després d’haver cremat viu el metge de la presó Josep M. Vives. Lluís Climent ens descriu aquest episodi així:    

"Uno de los principales asesinos tarraconenses denominado Recasens, elemento indeseable bajo todos los conceptos –muerto cuando los sucesos de Mayo- guardaba resentimientos personales con el facultativo, que se remontaban a hechos anteriores al Movimiento. Recasens, en una de sus varias permanencias en la cárcel, por sus actividades al margen de la Ley, provocó con varios elementos de su calaña, un incendio para dar pie a disturbios y tal

vez evadirse de la Prision. Intervinieron en la refriega producida las fuerzas armadas que vapulearon a Recasens y a sus compañeros para mantenerlos a raya. De los disturbios provocados se hizo responsable al tal Recasens y fue condenado a un ayuno de pan y agua, para levantar el cual, se recurrió al médico de la cárcel, instandole a que calificara de cuidado las heridas y contusiones recibidas, al objeto de poderlo trasladar a la enfermería y recibir un trato de enfermo, en consecuencia. Negóse el facultativo, por creer que el estado del castigado no era tan grave como para que no pudiera resistir la sanción impuesta y desde aquella fecha Recasens juró vengarse de la actitud del señor Vives.    

El triunfo del caos y de la criminalidad, fue la época propicia para llevar a cabo su venganza rastrera y a las dos de la madrugada del día 28 de Julio de 1936 se presentaba Recasens, junto con otros tipos de su catadura, entre ellos Manuel García Cremades y otro apodado ‘Madriles’, en el domicilio del médico para consumar sus crueles intenciones.    

Hicieron montar al señor Vives en un auto hasta llegar a la carretera de Valls y en el cuarto árbol existente a la salida de Tarragona, bajaron a la víctima a la que rociaron de gasolina, prendiendole fuego después. La muerte del señor Vives fue espeluznante. Quemado vivo, lanzaba voces lastimeras pidiendo la gracia de ver terminada su tortura. Y sus verdugos, lejos de apiadarse, dispararon aún varios tiros que hicieron más sensible su agonía trágica."40    

Fou mort durant els Fets de Maig de 1937 a Tarragona, Lluís Climent també ens descriu la seva mort: "[…] fuerzas de infantería de aviación, procedentes de Reus, se presentaban para castigar a los cenetistas, armadas con profusión de material entre el que figuraban varios cañones antiaéreos.  

Después de mucho rato de combate, que determinó varias bajas, la C.N.T. deponía las armas. Los vencedores detuvieron inmediatamente a los que habían hecho armas contra ellos y en sus redes cayeron, entre otros, Recasens, el famoso asesino de quien ya hemos hablado […].    

Recasens, verdugo del médico Vives, a quien quemo vivo en los primeros días del Movimiento, caía acribillado a balazos enfrente mismo del domicilio particular del facultativo, de donde sacó una madrugada a su víctima para martirizarle sádicamente."41    

EL CAS DE TERRASSA: "PEDRO Y SUS CHIQUILLOS".    

  Pedro Alcocer Gil és un dels personatges que els terrassencs associen d’una manera més directe al període de Guerra Civil. Al voltant de la seva figura s’ha creat un llarg i macabre

anecdotari que sovint ha consistit en "penjar-li tots els morts", voltant-lo de tots els vicis i defectes per tal d’intensificar en ell la personalització de totes les responsabilitats. La seva figura respon perfectament al prototipus d’"home d’acció" o d’"incontrolat" local.    

Hem de tenir en compte que Terrassa fou una de les ciutats catalanes amb major nombre de víctimes per repressió a la reraguarda, dos cents vint-i-sis segons la majoria de fonts. Una xifra molt alta si tenim en compte el nombre de víctimes d’altres ciutats industrials amb un nombre d’habitants similar com eren Badalona, setanta-nou morts, o la veïna Sabadell, setanta –tres morts. A Terrassa, com en la majoria de ciutats, eliminar els "facciosos" locals es convertí en un element prioritari durant els primers mesos de la revolució. Les víctimes foren majoritàriament patrons d’empresa, coneguts per la seva intransigència i vinculats d’una manera més o menys directa a la dreta política i al bloc "salista", que durant molts anys havia ostentat el monopoli del poder polític i econòmic a la ciutat.    

Pedro Alcocer Gil neix a Alhabia, un poble d’Almeria l’any 1906. Després de quedar orfe de molt petit va arribar adolescent a Barcelona enlluernat per les mobilitzacions

obreres, el 1920, en plena etapa del pistolerisme i entrà aviat en contacte amb la CNT. L’any 1922 s’instal·la a Terrassa i entra a treballar a la secció de Can Niquet de la SAPHIL, on sostindrà forts enfrontaments amb els seus patrons per qüestions laborals. Viurà al carrer Watt i la seva dona tindrà una botiga de retalls de roba al mateix barri de Can Aurell.    

La seva activitat sindical s’incrementa amb l’arribada de la República, vinculant-se a la FAI "[…], me distinguí por mis actividades sindicales y llegué a ser uno de los dirigentes más significados del sindicalismo terrassense y de la FAI. Era un luchador incansable. Más adelante, me nombraron en una reunión de militantes, miembro de la Federación Local de Sindicatos y delegado de la comarca del Vallès, lo que me permitió visitar todos los pueblos de la comarca."42 i organitzant un grup d’acció que més tard serà conegut com els famosos "Chiquillos de Pedro", junt amb el que participarà en tots els intents insurreccionals de 1931 a 1936. Destacant l’assalt a l’Ajuntament el febrer de 1932 i el de la presó de la ciutat durant l’insurrecció d’octubre de 1934. Sent detingut en diverses ocasions a la presó tractarà amb Ascaso, Garcia Oliver i altres membres destacats de la CNT.    

Malgrat les forçoses absències laborals sempre continuà a vinculat a Can Niquet, empresa en la que tenia una forta influència. Es considerava un expert en explosius, i el 1934 fou detingut amb altres sindicalistes per emmagatzemar explosius que robaven companys de la CNT de les mines de Fígols: "Manipulaba bien los explosivos y las bombas incendiarias. A los muchachos del grupo que consideraba más reservados les enseñaba todas las fórmulas por sí faltase algún día me pudieran susbtituir."43 Segons Alcocer , ja en els anys de la República es convertí en un estigma per a la burgesia local, sobretot a l’hora de defensar els components del seu grup de les repressions patronals que sofrien.

   

En iniciar-se la Guerra Civil el juliol de 1936, Pedro organitzà i armà els seus "Chiquillos" per tal de formar les primeres Patrulles de Control. Durant els primers mesos de la guerra serà nomenat representant de la CNT-FAI en el Comitè de Salut Pública. Posteriorment encapçalarà el Comitè d’Investigació i Defensa, presidint després la Junta de Seguretat, màxima responsable de les Patrulles de Control    

En un article titulat "Contestando al Emperador de Terrassa", publicat a VIDA NUEVA, portaveu de la Federació Local de Sindicats (CNT), Pedro Alcocer responia a unes declaracions del cap de policia local, que reclamava actuar des de la legalitat i reordenar la revolució:    

"Pues no hombre[…] ni las organizaciones revolucionarias, ni el que esto escribe, se resignarán a que las cosas queden como antes, ni la Policía, ni nadie, tienen autoridad para perturbar la marcha revolucionaria del pueblo, es el pueblo y nada más que el pueblo […] el único que tiene autoridad moral para trazar el destino del mismo, y no simple policía que se cree ser un general, sin que el pueblo le haya dado autorización para ello."44 Pedro Alcocer a través de tots els seus càrrecs intervenia en tot allò referent a l’ordre públic de la ciutat amb plena impunitat i imposava la seva particular concepció de l’ordre revolucionari causant temor entre els seus con veïns. Sent el seu grup, "Los Chiquillos de Pedro", el més actiu en la repressió a la reraguarda de la ciutat. Vegem-ne un exemple del temor que la seva sola presencia causava:  

"Una tarda en vesprejar […] estàvem tres veïns Asseguts al pedrís del portal del tacon del costat de casa. […] Vingué i s’assegué entre nosaltres en Pere Pera, jove industrial llauner establert al carrer de la Unió. Parlàvem. De sobte ens trobarem enrondats de quatre o cinc xicots joves amb revòlvers al costat. Invitaven a Pere Pera a pujar a un cotxe que restava aturat ran de la vorera de l’altra part del carrer. Pere Pera es feu tossut en no pujar al cotxe dient-los que aniria a peu al Comitè de Defensa i partí de braç de al seva dona carrer enllà entre aquells gambirots […] Nosaltres havíem restat espalmats. Fins aquell dia no havíem vist de prop els Chiquillos de Pedro com els deien."45    

Diversos testimonis, de diferent signe polític, i llibres de memòries coincideixen en assenyalar Pedro Alcocer i el seu grup com els responsables de la majoria d’actes repressius. En concret, Magí Davi, militant del POUM, ens diu:  

"Pedro Alcocer fou qui controlà la repressió durant els primers mesos de guerra. Presidia el Comitè de Defensa en el qual hi participaven partits i organitzacions. La seva actuació descontrolada fou motiu de diverses protestes, i sonades dimissions en l’Ajuntament. Fou un

període caòtic en el qual tots hi tenen un bona part de responsabilitat per haver-ho tolerat. La CNT, que recolzava en ‘Pedro y sus Chiquillos’ els deixava fer, ignorant les crítiques, i valorant excessivament la força de les masses que ella fins llavors havia arrossegat."46 Francesc Sàbat, l’alcalde anarcosindicalista de Terrassa diu referint-se al Pedro:  

"No és que ell fos el representants de tots aquests (els ‘incontrolats’), ell era de fet el cap de les patrulles i aquestes també feien coses que ell les havia d’acceptar un cop fetes. A l’Alcocer se li han penjat al damunt totes les calamitats i, en realitat, tampoc n’hi ha per tant. No diré que era un xicot molt sever i era dels que no volien afluixar però tenia al voltant seu una colla que podríem dir que eren encara més maximalistes que ell i de vegades feien coses, pel motiu que fos, que se’ls deia: no, això no, no hi ha dret."47 Sobre aquest tema la Causa General diu el següent: "Todos los asesinatos cometidos en esta ciudad de Tarrasa fueron hechos por la patrulla llamada ‘Pedro y sus Chiquillos’, cuyos componentes eran los individuos que se detallan y cuyo jefe era el llamado Pedro Alcocer Gil, que actualmente se encuentra en territorio de Francia […]"48  

Curiosament en el llibre de memòries de Pedro Alcocer les referències a la reraguarda terrassenca són mínimes, no parla en absolut d’aquestes responsabilitats que "Vox populi" se li han atribuït, sinó que a demés es limita a exposar dues situacions en que apareix com a garant de l’ordre públic enfront dels incontrolats i exaltats militants del POUM i del PSUC que pretenien exercir la repressió pel seu compte sobre un conjunt de monges:    

"Un día me avisaron de que ante un convento de monjas que había en una de las barriadas de la ciudad se había aglomerado un gran contingente de personas y que querían quemarlo con las monjas dentro. Rapidamente me presenté en el lugar indicado, con varias de las patrullas a mis órdenes. Mandé que retirasen todo el mundo a cien metros del edificio. Obedecida esa orden, entré en el convento acompañado por dos de mis muchachos de más confianza y pregunté por la Hermana Superiora. Aquellas mujeres estaban aterrorizadas. Una de las monjas fue en su busca y al poco apareció ésta, tan pálida y asustada como las demás.  

Le dije: ‘Señoras no se asusten ustedes. Vengo a protegerlas. En la puerta tengo a mis muchachos, con varios automóviles, para acompañarlas a donde quieran, ya sea a casa de amigos o de familiares. Recojan todas sus ropas y sus maletas’. La superiora me dio las gracias y añadió: ‘Mire usted, hay un hombre registrando el convento y nos ha dicho que, una vez haya terminado de registrarlo todo, nos va a encerrar en las habitaciones para que muramos abrasadas’.    

Al oir estas manifestaciones pregunté: ‘Dónde está este individuo’. Una de las hermanas me indicó: ‘Allí, señor’. Me dirigí al lugar indicado y cogí al personaje en cuestión, que era comunista del POUM, lo desarmé y lo saqué a la calle a patadas."49    

Entrevistat per José Eugenio Borao sobre les responsabilitats de les morts Pedro Alcocer respon Així:  

"Durante la guerra hubo muchos excesos que no debieron cometerse. Pero las revoluciones crean unas situaciones que son inevitables. Yo era el jefe del Comité de Investigación y para ello me dirigi a todos los partidos para que enviaran un representante para formar parte del Comité. Habia muertes que no podían evitarse porque cuando yo llegaba ya era demasiado tarde. Recuerdo varios casos. Muchos provenían de denuncias que hacia cualquiera. También habia errores, por ejemplo el de dos hermanos, uno de los quales era fascista y que sin embargo pudo escapar. Llegó un momento en el que fui a la imprenta e hice un modelo de impreso para que todo aquel que quisiera hacer una denuncia expusiera los motivos y la firmara. Así fue como acabé con todas las falsas denuncias."50 Encara que el protagonisme de Pedro Alcocer i el seu grup en la repressió a la reraguarda terrassenca és innegable, també és evident que tampoc n’era l’únic responsable. Curiosament l’empresa on estava vinculat Pedro Alcocer, la SAPHIL, fou una de les que patí una repressió més intensa. Però la repressió, com a tot arreu no era únicament exercida per militants cenetistes, sinó que tots els grups participaven en les Patrulles de Control i en la repressió. Inclòs l’Ajuntament presidit per ERC va participar-n’he, tot i que després es veiés desbordat per aquesta dinàmica repressiva, produint-se un seriós conflicte amb la Generalitat que li feu posar fre a aquesta, arribant a provocar la dissolució de la Junta de Seguretat el Març de 1937  

És ara, quan Pedro Alcocer veient que la seva presencia a la reraguarda terrassenca no és tan necessària decideix incorporar-se al front de València, on hi havia la plana major de la CNT, i des d’on s’incorporarà al front d’Aragó. Pedro Alcocer en acabar la Guerra Civil l’any 1939 s’exiliarà a França i Veneçuela.    

Josep Puig i Arnaus, redactor i cap del diari L’ACCIÓ, portaveu d’ERC, en les seves memòries d’exili ens dona la seva opinió sobre la figura de Pedro i ens informa del seu parador a França:    

"Moltes vegades a Sant Cyprien, els companys de ‘xabola’ ens preguntem que s’en deu haver fet del Pedro […]. El Pedro que jo esmento era el botxí que feu assassinar a la nostra ciutat una gran quantitat, molt important i lamentable, de ciutadans en el curs dels darrers mesos de 1936, i els primers de 1937 […]. Persones d’abast insignificant, conservadores de poc predí.... caps de casa que havien votat les dretes. Obrers sense voluntat de classe, […] beats recalcitrants, que en l’església trobaven la pau que no trobaven en la ciutadania.[…] El Pedro és un andalús de Sierra Morena que imposava l’aplicació d’una llei sagnolent, dictada pel caprici, per la vessania, i sovint per l’avarícia.  

Perquè el comès pel Pedro ultra el depassar el punt decisiu en la vida dels homes que li eren denunciats, era també el de registrar-los llur casa per a saquejar-la […]. Després d’emportar-se el botí que més li abellia. Generalment, diners, joies, aparells de radio, algunes vegades mobles, segons s’esqueia. Sovint també quelcom d’innocent, sense valor de cap mena, només

per que li feia il·lusió al Pedro, o als seus seguidors, els seus ‘Chiquillos’, com els anomenava paternalment. Era tan primària, tan rudimentària i voluble la psicologia d’aquella gent, que l’objecte més livià, mentre fos atractiu els encisava […]. Pedro i els seus Chiquillos es reservaren per al seu tresor particular, l’or i l’argent.    

La denúncia anònima, no pas concretada, sinó solament insinuada, servia per portar a millor vida l’encartat. La fòbia oculta dels impotents es manifestava per mitjà d’acusacions escrites amb la mà esquerra i posades a l’abast del Pedro, que administrava justícia en nom de la ‘Rebolución del Pueblo’ (Sic), i com a representant de l’alta jerarquia de la FAI[…].    

Inesperadament he pogut saber, el parador del Pedro. Entrà a França, en un poblet prop de Nimes, ben instal·lat en una villa. Sovint ve a Agde, al locutori d’aquest camp de refugiats. Arriba en un auto luxós la major part de vegades; en companya d’una rossa, plena de ‘sex-apelle’[…]. Per que el Pedro té diners, molts, a França. El producte dels seus lladrocinis era aprofitat en aquells temps de desori. I amb l’excusa de venir a França a comprar armes modernes […] junt amb d’altres membres destacats de la seva organització, feien constants ací, que pel que es veu eren aprofitat s en llur anada per domiciliar en territori neutre, diner en compte corrent, negociar joies o ocultar-les, i preparar-hi l’exili […] un senyoràs com el Pedro que vesteix elegant i correctíssim, que manté amants, que és pròdig i dadivós en tots els seus altres, i sap esmerçar a temps les propines. Així és com esdevé a França un ‘Monsieur com il faut’ […]. Aquest Pedro, que no se si a hores d’ara , de tanta com deu ésser la seva reputació ha esdevingut ja ‘Don Pedro’."51    

Durant el temps de l’exili anirà de França i al 1947 a Veneçuela i no s’acostarà per rés a Terrassa per temor a represàlies. En els primers anys de la Transició el rumor del seu retorn fou suficient per provocar inquietud i desvetllar velles venjances entre alguns cercles conservadors locals. Pedro Alcocer passarà els últims anys de la seva vida a França prop de Tolosa, morint l’any 1992.  

De totes maneres, la xifra de dos cents vint-i-sis assassinats resulta excessiva per atribuir-la a un únic grup d’acció i demostra que tots els partits i sindicats d’esquerres en participaren de la repressió. Aquesta repressió tan brutal ha portat que durant molts anys parlar de Guerra Civil a Terrassa només comportés parlar d’aquesta repressió. La qual cosa ha servit per exagerar molt entorn a la figura d’Alcocer, atribuint-li l’anecdotari popular molts fets falsos o extremadament allunyats de la realitat.        

EL CAS DE TORTOSA: "XAPARRO" I FRANCESC BATISTA.    

   

A Tortosa hi ha cent seixanta-vuit assassinats per violència a la reraguarda, trenta-tres dels quals sacerdots, segurament degut a que l’Església tortosina, durant la República, fou molt combativa des del punt de vista polític i àdhuc es manifestà públicament a favor de la participació religiosa en la política electoral. Pel que fa a les víctimes civils, cal veure que formaren part de la dreta reaccionaria dertosenca o bé s’identificaven amb algun tipus de poder, tampoc cal desestimar les venjances de tipus personal en els assassinats. A Tortosa apareixen dos "incontrolats" que actuen separadament, són en "Xaparro" i en Francesc Batista.52    

Joan Vilàs i Comí, conegut com a "Xaparro", és identificat com a destacat autor dels paseos nocturns a elements reaccionaris durant l’agost de 1936. Joan Vilàs fou fundador de les Joventuts Socialistes de Tortosa l’any 1924, procedia de les Joventuts d’Unió Republicana i milità al PSOE fins la formació del PSU. Amb l’esclat de juliol de 1936 passà a ésser membre del Comitè del Front Popular (pel PSUC), secretari militar del Comitè de Radi i posteriorment conseller del consistori de Tortosa. José Monllaó Panisello ens explica una topada amb el "Xaparro" de la qual en sortí ben parat.53 "    

"Xaparro" morí assassinat al juliol de 1937 juntament amb l’ugetista Josep Calau, d’una forma brutal pels cenetistes locals després de la seva participació en els successos de maig. Luis Climent ens descriu tetricament la mort d’en "Xaparro":    

"Se llamaba el "Chaparro" –para no escribir su nombre verdadero- y se había constituído en el asesino numero uno de Tortosa. Cuentan que tenía a gala haber dado muerte a más de cuarenta y cinco honrados ciudadanos y en sus orgías daba detalles de los últimos momentos de sus víctimas. En julio de 1937, después de los hechos de mayo en los que se eliminaron alos cenetista y Poum del tablero rojo, varios individuos de la C.N.T se reunían clandestinamente. Allá fue el Chaparro con su trágica pandilla y se entablo un vivo tiroteo entre ambos bandos. Mal parados salieron de la refriega los visitantes, y el conocido asesino tuvo que tirarse al río, herido en una pierna. Sus perseguidores montaron en una barca y salieron en persecución del "Chaparro"para rematarle. El criminal hacía esfuezos sobrehumanos para escapar, pero la herida le dificultaba enormemente todos los movimientos.

Llegaron, por fin, hasta él los cenetistas. A golpes de remo le atacaban cada vez que se ponía a tiro, desoyendo sus ruidos entrecortados, como él desoyera antaño los de sus víctimas, cuando las llevaba al martirio.

Cuando salia a flote le asestaban un nuevo golpe de remo. Los nombres de sus asesinados, que mencionaban los cenetistas, le acompañaban en aquella agonia tetrica, como voces de la conciencia oscura que ha de presentarse ante el tribunal del Altísimo para ajustar sus largas cuentas.

Sólo una mano convulsa salió a flote ya , buscando la tabla de salvación que no había de llegar. Era la mano del "Chaparro", aquella mano criminal que no conoció el temblor cuando ejecutaba a sus víctimas inocentes, aquella mano que ahora se hundía para siempre en las aguas del Ebro vengadoras, que se cerraban con un gesto de resignación y de asco profundos..."54    

De l’altre "incontrolat" Francesc Batista poca cosa en sabem, era membre de la FAI i del Comitè Antifeixista de Tortosa, molt curt de vista sempre duia unes ulleres fosques molt gruixudes, abans de la Guerra Civil era repartidor de diaris a Tortosa. Francesc Batista el juliol de 1936 es convertí en l’home d’acció de Manuel Carrozas Borrallo, del "grup de Barcelona de la FAI", enviat pel comitè regional anarquista, per trencar l’hegemonia que, a Tortosa, encara conservava el partit marcel·linista. Mitjançant Josep Subirats l’alcalde Berenguer en motiu de la protecció del bisbe de Tortosa ens dona notícies de Batista: "Me dirigí al Comité […], y les dije que en mi oficina tenía al Obispo Félix Bilbao y queria poner el caso en consideración de los reunidos. Sorprendidos, callaron todos menos el representante de la FAI, Batista, que dijo secamente: ‘Que lo fusilen inmediatamente’. Como era el primer asunto que cometía a tan heterogeneo organismo, expuse que el caso no era tan fácil como Batista suponía. Me replicó que se lo entregaran a él, que demostraría cuan fácil era."55 Sabem també que Batista amb uns elements armats de la FAI es presentaren a detenir mossèn Manya, sense aconseguir-ho. Aleshores Francesc Batista s’adreçà a l’oficina de Cid Mulet, pistola en mà, acusant-lo de protegir el canonge.  

José Monllaó Panisello també ens informa del caràcter de Batista i de la seva mort: "Por la dureza de conceptos se destacaron un tal Castro y un sujeto llamado Francisco Batista, que en más de una ocasión se había jactado de haber dado muerte a más de cuarenta sacerdotes. Este individuo encontró la muerte el 6 de mayo de 1937, en refriega con sus camaradas de la U.G.T., que lo acribillaron a balazos."56 Francesc Batista perdé la vida a l’Hospital en ésser ferit molt greument molt a prop de l’Estació de Ferrocarril.    

El cas de Tortosa ens mostra algunes peculiaritats respecte als altres casos estudiats en aquest treball, primer de tot apareixen dos "incontrolats" i no un com a la resta de ciutats i a diferencia de la majoria de casos en que els "incontrolats" son cenetistes o faistes ens apareix en "Xaparro" com a militant del PSUC, el qual trenca l’hegemonia anarco-sindicalista dels "incontrolats".        

EL CAS DE TREMP: MÁXIMO CID.    

A Tremp hi ha vint-i-vuit assassinats per repressió, als que caldria sumar els comesos en alguns pobles de les comarques pallareses que també formen part del radi d’acció del Comitè

de Tremp. Els principals grups represaliats pel Comitè de Tremp van ser l’església i la dreta. Cal citar també la repressió contra actituds immorals que comportà diversos assassinats de violadors, proxenetes i homosexuals.    

Máximo Cid57 era un mestre d’origen castellà que el Magisteri Catòlic de Barcelona va enviar a Tremp l’octubre de 1935 en cessar l’ensenyament de batxillerat al Col·legi de Sant Josep de Tremp, motiu pel qual, els pares dels alumnes van fundar una acadèmia de batxillerat instal·lada al Casal. Va ser contractat entre els aspirants per parlar català. Per aquest motiu, era tingut per una persona catòlica poc arrelada a la ciutat que freqüentava sempre aquests ambients. El dinou de juliol era a Barcelona, i la nit del mateix dia o el dia vint es traslladà a Tremp. En demanar-li la documentació les patrulles de vigilància, va exhibir un carnet de la CNT de ‘número molt jove’ i es féu amo de la situació, entre altres coses, perquè vingué acompanyat de dos milicians de Barcelona. Máximo Cid s’erigi en capitost del Comitè de Tremp i va ser un dels principals responsables de la repressió i dels assassinats revolucionaris.

   

La Causa General de Tremp es refereix així a Máximo Cid: "En cuanto a las circunstancias de cómo fueron realizados tales asesinatos estos se desprende que los ejecutaban una patrulla de la FAI de esta localidad la que dirigía un individuo llamado Máximo Cid (maestro de escuela) hoy fallecido, a este le seguían un tal Bartolomé Navarro y un tal Tomás Alastuey (fallecido), estos forajidos marchaban en autómovil a por sus víctimas a distintos pueblos de esta comarca y resto de la provincia los que trasladaban a las mismas tapias del cementerio de esta localidad, los que una vez en tierra les hacian caminar hacia delante hasta haberse distanciado unos pasos, acto seguido les hacían fuego, enterrándoles a continuación de cualquier forma dentro de dicho camposanto."58    

Máximo Cid fou membre per la CNT dels diferents comitès locals i un dels principals dirigents del Comitè Comarcal de la CNT-FAI, fou també membre del Consell Municipal de Tremp on ocupà la Conselleria de Finances i Cultura, oferí escola gratuïtament als infants refugiats, impulsà per la coacció la col·lectivitat de barbers, de la indústria del pa i dels molins i participà directament en l’assassinat de civils i sacerdots a la població. Tenim constancia de la seva participació en l’assasinat del mossèns d’Espot, Pere Vilanova Muntada i Gregori Creus, del mossèn i del rector de Talarn, Josep A. Sanuy i Sullà i Pasqual Planes i Gresa, el mossèn d’Alcampell, Francesc Lafont Castany i del rector de Coll, mossèn Gregori Quintana Sanglada. Aquesta actitud l’enfrontà amb altres membres del comitè, més moderats, un grup dels quals, al límit de suportar abusos, decideix executar-lo després que s’ha sabut que Cid havia abusat sexualment d’un jove de dotze anys que tenia refugiat a casa. Cal dir que algunes de les represàlies foren obra dels escamots de milicians procedents de Lleida i Barcelona amb la col·laboració d’elements de la comarca.59    

Francesc Viadiu també ens dona algunes referències de Máximo Cid: "Durant un cert temps s’havia fet amo i senyor de Tremp i comarca un personatge que es deia, o es feia dir, Cid.

Aquest era el seu cognom, segons ell. Abans del 18 de juliol era un modest professor auxiliar (sense títol) d’una escola de religiosos; després del 19 de juliol exhibí un carnet de la CNT i esdevingué un factotum del comitè local i atemorí amb els seus actes la contrada de Tremp. Era pederasta, i un dia violà un nen, immigrat del sud (que per companyonia i per humanitarisme (sic!) havia acollit a casa seva), el qual tenia dotze anys. Per aquest acte, que tingué molt de ressò, els seus mateixos companys de la CNT l’executaren."60    

Máximo Cid fou executat el trenta-un de desembre de 1936. Sobre la seva mort hi ha dues versions, l’oficial de totes bandes que l’atribueix als seus correligionaris, i una de popular, més restringida, que l’atribueix als principals dirigents polítics locals d’ERC i UGT amb la participació d’algú de la CNT. La mort de Máximo Cid tingué el detonant de la violació d’un jove refugiat, però una raó de pes per a la seva mort era la seva activitat com a capitost de la FAI que feia nosa a tothom i que entrebancava l’activitat municipal, es generaven incidents constants entre la seva actitud prepotent i intransigent, i la bona marxa del curs de la vida de la guerra. La mort de Máximo cid comportà la perdua del poder específic de la CNT-FAI a favor de la UGT-PSUC i l’ERC. Amb la mort de Cid, diuen, Tremp respirà i entrà en una etapa més assossegada.    

EL CAS D’ORRIOLS: EL COMITÈ ANTIFEIXISTA D’ORRIOLS.    

El nombre de víctimes que podem atribuir al comitè d’Orriols i als qui amb ells intercanviaven el seu radi d’acció compliçament és de cinquanta víctimes, la majoria eclesiàstics i personatges relacionats amb la dreta política.    

El Comitè Antifeixista d’Orriols61 ha perdurat en la memòria col·lectiva de les comarques gironines per la seva duresa repressiva. Se’l defineix com un comitè "incontrolat". Un testimoni de l’època diu referint-se a les seves accions durant els Fets de Maig: "aquests fets vandàlics, junt amb diversos robatoris, detencions, maltractaments i amenaces, sembla que han d’atribuir-se a un grup que dirigia un tal Genís Serrat (àlies Gaspar), el qual, ajudat per dos o tres d’esperit sanguinari, tenien sota la seva fèrula la resta de components del grup, que cometia contínues salvatjades i tenia aterrida la comarca."62 Un altre treball d’investigació també ens mostra aquesta visió unidireccional del Comitè: "Actuen fora i dins de la comarca, la seva violència destructora ateny persones i símbols, hi ha en els seus actes un aiguabarreig delictiu i vandàlic. Poden actuar de forma sacrílega davant creences religioses, apropiar-se diners i objectes valuosos com un nou grup bandoler per a fins propis i rabejar-se sàdicament amb la víctima. En les seves actuacions no són rars els excessos de menjar i beure i les procacitats."63    

D’una banda, destaca la violència i el vandalisme dels seus actes, i de l’altra el seu ampli abast territorial, que supera els límits del poble d’Orriols. Aquests elements es troben encara

més exagerats en l’imaginari popular. Aquest és capaç de descriure amb precisió les diferents formes de tortura i mort i d’atribuir-los multitud d’atrocitats. Això és el que ha acabat configurant, a grans trets, el mite d’Orriols. Ens cal una visió més contextualitzada i ajustada a la realitat.    

A Orriols, tal com va passar a molts altres pobles i municipis de la reraguarda, l’anunci del nou ordre revolucionari va venir d’elements forans al poble. Després s’organitzà el Comitè Antifeixista d’Orriols, conegut com el Comité de Oficios Varios de Orriols y sus Contornos. Ja des de les seves primeres actuacions, hi trobem una destacada capacitat d’organització i acció, que s’ha d’atribuir a la formació d’un nucli de persones molt operatives centrades a Orriols. La cúpula dirigent d’aquests comitè estava integrada per tres membres: el capitost Ginés Serrats (àlies Gaspar), Enric Massanes (àlies Costal) i Genís Puig (àlies Mariets). Aquests, sota la direcció del primer, prenien les decisions i foren els veritables responsables de les accions del comitè. Per sota seu trobem una sèrie d’individus dels pobles voltants. Les tasques que realitzaren foren diverses: execucions, excavacions de fosses, vigilància i control a Can Perruca, requises i apropiacions de béns,... Cal remarcar que els membres més compromesos en el comitè eren propietaris benestants.    

Les primeres morts que podem atribuir a aquest grup es produïren el mes d’agost de 1936 amb pocs dies de diferència. Primer va ser el capellà de Llampaies, i després sis capellans més refugiats a la fonda Cal Ros de Girona, entre els quals hi havia el d’Orriols. Després onze veïns de Castelló que havien estat trets de la presó de Figueres i eren conduïts a Girona. El fet de trobar en aquesta àrea geogràfica tan propera a Orriols un nombre tan elevat de morts va ajudar a difondre la idea de l’existència d’un grup fort i actiu en aquest poble.    

A partir d’aquell moment, s’iniciaren els contactes entre aquest grup i els comitès d’altres pobles. Les primeres mostres d’aquestes relacions les trobem amb la mort de dos veïns de Colomers i tres de Salt i Girona. Aquestes morts palesen la pràctica d’una dinàmica que es va anar repetint al llarg d’aquest període històric. Resseguint aquesta primera onada repressiva, podem observar que és caracteritzada per tot un seguit de col·laboracions entre alguns elements de diversos comitès locals i el grup d’Orriols. D’aquesta manera es va anar constituint una xarxa de relacions diferencials a nivell d’implicació que tingué diverses activacions en moments puntuals.    

A partir del mes de setembre el comitè d’Orriols s’establí de Can Costal a Can Perruca, una casa que es troba a fora del poble i que està situada estratègicament a l’encreuament de dues vies de comunicació importants: la carretera de Girona a Figueres i la de Banyoles a l’Escala. Des d’aquest lloc els membres del comitè controlaven tot el trànsit que hi circulava i alhora les seves accions passaven desapercebudes al poble d’Orriols. El canvi de seu va suposar la creació d’un veritable centre de poder i d’influència a la comarca. Can Perruca esdevingué el centre d’operacions del comitè del poble, però també el lloc de reunió i trobada de diversos comitès de la comarca.

   

Una segona onada repressiva s’esdevingué després del bombardeig del Canarias –un vaixell de l’armada nacional- sobre Roses, el trenta d’octubre de 1936. El resultat d’aquest atac va ser més psicològic que no real, en el sentit que no va produir morts, però sí una mobilització general i un pànic que s’escampà ràpidament. En aquesta situació d’exaltació va tenir lloc la repressió contra polítics de dretes, comerciants i eclesiàstics trets de les presons de Girona, Olot i Sant Feliu de Guíxols. A la presó de Girona, un grup d’uns quinze milicians pertanyents a diferents comitès, entre els quals hi havia el d’Orriols, s’emportaren un nombre indeterminat de persones entre els dies trenta i trenta-un d’octubre. D’aquestes, setze foren trobades mortes a Orriols, Orfes i Espinavessa. Dins el mateix ambient de revenja, el dia sis de novembre van ser morts per encàrrec quatre veïns de Bordils, que van ser trobats a Foixà. Entre els dies onze i disset de novembre el Canarias bombardejà l’Escala i Palamós. Seguint la mateixa dinàmica, el dia dotze foren trobats a Orriols tres cadàvers més.    

Hem de circumscriure la zona en què tenien lloc els assassinats principalment a les següents poblacions: Orfes, Vilafreser, Espinavessa, Orriols i Foixà. Aquestes accions posen de manifest l’estreta relació entre alguns dels comitès de la comarca. És d’aquesta manera que es va constituir una xarxa espontània que esdevingué un recurs en l’acció repressiva, diferents comitès actuaren conjuntament arran de l’atac del Canarias realitzant una acció de força com l’assalt a les presons.    

Un dels aspectes més desconeguts del comitè d’Orriols és la seva actuació política, que tingué lloc dins el marc del Consell Municipal de Bàscara. En el cas de Bàscara i en molts altres, els mateixos membres del comitè van ser els que s’integraren en el si del Consell Municipal. Des d’aquesta legalitat impulsaren un programa polític de transformació social. El dia vint-i-quatre d’octubre es va constituir aquest consell municipal, que fou monopolitzat gràcies a la força de les armes per la CNT, amb un total de sis regidors: Genís Serrats (Gaspar) (primer president), Martí Farreró (segon president), Enric Massanes (Costal) i Alfons Joher d’Orriols, i Rafael Teixidor i Josep Pujol de Calabuig.    

La gestió política que s’inicià a partir d’aquell moment al Consell Municipal es va centrar en tres eixos: la propietat privada, l’àmbit cultural i el vessant social. En el cas de la propietat privada es van prendre dos tipus de mesures de caràcter innovador. En primer lloc, un programa de confiscacions que va consistir en l’apropiació d’alguns locals de propietaris fugitius o residents fora del municipi, a causa de la necessitat d’assistència i recolliment de refugiats de guerra. I en segon lloc, un Projecte de Municipalització, fonamentat en una nova modalitat tributària que es concretà en el control de les transaccions econòmiques del habitatges i les terres: les propietats tributades amb un lloguer a un particular passaren a ser patrimoni del poble, es reduïren els lloguers i s’impossibilità vendre o llogar les propietats. Com podem veure, el caràcter revolucionari d’aquestes mesures és evident. En matèria política cultural es creà la Conselleria de Cultura, que va decretar la depuració de l’antic material escolar, per considerar-lo reaccionari, i l’establiment de l’ensenyament mixt. En

l’àmbit social, finalment, es suprimiren les fórmules rutinàries referents al matrimoni.    

Però la línia política del comitè d’Orriols no es va circumscriure únicament al Consell Municipal de Bàscara, sinó que va tenir una materialització localitzada al poble mateix d’Orriols, amb la posada en marxa de la col·lectivitat agrícola. A Orriols hi havia uns pocs grans propietaris, una majoria de mitjans i petits propietaris i una minoria de jornalers. La col·lectivitat s’inicià l’octubre de 1936 i es basava en el treball conjunt de les terres del poble a partir de grups de treball. Així, superant els límits de poble a partir de grups de treball. Així, superant els límits de propietat, es van ajuntar les terres dels masos i eren treballades conjuntament per tots els pagesos. Es tractava de suprimir el concepte de propietat i fer de les terres i el producte resultant del seu treball un bé comú. Al mateix temps s’havia d’imposar una nova fórmula de redistribució de la producció basada en un repartiment més equitatiu. D’una banda, els petits propietaris s’hi van apuntar convençuts que podrien millorar la seva situació; de l’altra els grans propietaris només s’hi van afegir obligats pel comitè.    

Però la col·lectivització no afectava únicament la terra, sinó que també incloïa alguns oficis, com el de ferrer i el de carreter. El procediment consistia en la utilització dels seus serveis pels particulars sense cap despesa, que era abonada posteriorment pel comitè. L’aspecte més conflictiu d’aquesta col·lectivitat, tanmateix, va ser la confiscació regular i arbitrària de productes agrícoles i ramaders com oli, ous i tot tipus de bestiar, que eren comercialitzats posteriorment o apropiats directament pel comitè, la seva administració depenia exclusivament del grup.    

Aquesta situació hegemònica del comitè al poble i al Consell Municipal es començà a debilitar a partir de final de gener de 1937. Fou concretament el darrer dia d’aquest mes quan es constituí el nou Consell Municipal a Bàscara, d’acord amb la disposició de la Conselleria de Seguretat Interior de la Generalitat del dia onze d’octubre. Així, les conselleries es van repartir de manera que al CNT perdia la majoria passant de sis a quatre regidors (Genís Serrats, Enric Massanes, Rafael Teixidor i Josep Pujol). La primera mesura que denota aquesta pèrdua de poder de la CNT la trobem ja al mes de febrer, quan es va revisar la gestió de l’anterior Consell Municipal pel sindicat anarquista i va ser rebutjada, en considerar-la excessivament revolucionària i il·egal, ja que no havien estat representades al consistori totes les forces polítiques. Però el fet que mostra un major afebliment del poder de la CNT al Consell Municipal va tenir lloc el mes de març, quan es dissolgué la conselleria de Seguretat Interior, provocant una desvinculació de la central anarcosindicalista del seu paper hegemònic en la política local del municipi, malgrat l’abandonament definitiu de les armes no es va produir fins a la dissolució del comitè.    

Aquesta situació conflictiva va tenir un nou episodi a final d’abril, en què es va constituir un nou Consistori Municipal on la CNT només va obtenir tres representants. Aquesta agonia de la central anarquista no fou més que un reflex de la situació política que s’esdevingué arreu de Catalunya durant aquelles dates: junt amb una pèrdua de poder i d’influència política de la

CNT, s’anava consolidant un bloc comunista encapçalat pel PSUC i ERC recuperava la seva hegemonia política d’abans del juliol de 1936.    

La culminació d’aquest procés de pèrdua de poder de la CNT al Consell Municipal, i del comitè d’Orriols, en definitiva, arribà durant el mes de maig de 1937. Dos fets precipitaren la seva fi. El primer va ser l’assalt i ocupació de l’ajuntament de Bàscara per part de membres del comitè d’Orriols com a rèplica dels enfrontaments que van tenir lloc a principi de maig a Barcelona i arreu de Catalunya entre els anarquistes i el POUM per una banda i el bloc comunista i la Generalitat per l’altra. Però aquest esclat de violència tenia un altre component que el va anar gestant, i que es configura com el segon aspecte: a final d’abril, la major part dels grans propietaris que participaren en la col·lectivitat d’Orriols l’abandonaren (alguns arribaren al territori "nacional"), creant un clima d’inestabilitat i tensió latents. De resultes d’això, les seves famílies s’havien d’amagar al bosc de nit per por de represàlies.    

D’altra banda, van tenir lloc els tres darrers assassinats a Orriols, i un de frustrat. Les dues primeres víctimes foren Tomàs Andreu Aixart, peó capatàs de carreteres afiliat a la UGT, i Jaume Bregaret Batllori, peó de camins. Ambdós foren capturats el cinc de maig al vespre a la sala de ball de can Teixidor de Bàscara i morts a la matinada. La seva mort es pot emmarcar dins la lluita interna al bàndol republicà per aconseguir l’hegemonia política, ja que estaven afiliats a centres d’esquerra. Les altres víctimes ho foren per motius desconeguts, i van ser Narcís Duran i Carbó i Eugeni Domingo, que aconseguí fugir. Eren de Cassà de la Selva i van ser agafats a la Jonquera per membres del comitè el dia sis de maig. Immediatament foren portats a Orriols on el primer fou mort, però el segon aconseguí escapar fent un salt del cotxe i fugint pels conreus, i va arribar finalment a un mas de Calabuig que li donà refugi.    

Aquestes van ser les darreres accions del comitè d’Orriols, ja que pocs dies després arribà al poble un destacament de Guàrdies d’Assalt que acabà amb el seu domini i reinstaurà l’ordre republicà. Els membres del comitè van fugir del poble, però alguns foren detinguts al cap de poc. El dia vint-i-tres de juliol de 1937 es publicà un anunci de requisitòria contra Ginés Serrats, Enric Massanes, Joan Serra, Genís Puig, Ignasi Meler, Narcís Pujol i Joan Massanes, processats en el sumari instruït per assassinats, detencions il·legals, robatori i altres delictes comesos a Orriols.64

Però els membres del comitè van tenir una sort diversa. Genís Serrats (Gaspar) va ser l’únic que anà al front, on va morir. Alguns, com Genís Puig, Enric i Joan Massanes i Joan Cos, van fugir cap a França. D’altres foren executats durant la repressió franquista, com Joan Serra i Ginés Baró, o compliren condemna durant molts anys, com Rossend Barbosa, Alfons Joher i Joan Campistol.    

Hem mostrat que el comitè d’Orriols no es va limitar a ser un petit aparell repressiu. La seva gestió política radical, criticada fortament des d’altres sectors polítics del terme municipal, ens apunta l’intent d’instaurar pautes de canvi social en el si de la comunitat, amb la pretensió

d’aconseguir una major igualtat social. Així mateix, subscrivim aquella part del mite que parla d’una àrea d’actuació més enllà dels límits d’Orriols o del municipi de Bàscara, tot i que aquest punt s’ha d’entendre des d’una certa perspectiva i cal anar acotant-lo en funció de noves recerques.    

Estic en desacord amb l’estigmatització que ha creat el mite respecte als membres del comitè, presentant-los com a simples "incontrolats", vàndals o delinqüents, qualificatius que es basen en diferents supòsits i que es concreten en els excessos de menjar i beure, les procacitats, el fet de rabejar-se sàdicament amb les víctimes, l’actuació sacrílega davant creences religioses i l’apropiació de diners. D’aquestes acusacions només tenim constància de les dues darreres. Pel que fa a les execucions, tot el que hem pogut saber és que alguna víctima fou cremada.    

Així doncs, amb el nom de comitè d’Orriols entenem un col·lectiu de persones que van dur a terme una doble línia d’acció: una acció política que es concretà en mesures socials clarament progressistes, d’acord amb la ideologia anarquista (col·lectivitzacions, confiscacions, etc.) i una acció repressiva dirigida majoritàriament contra religiosos i militants de dreta. Aquest fet va venir donat per la radicalització política del moment, amb l’esclat d’un doble conflicte simultani: a nivell personal i a nivell social. Aquesta acció repressiva és l’eina que possibilità l’acció política la qual va ser legitimada pel Decret del vint-i-dos de juliol de 1936 de constitució dels Comitès Antifeixistes, primer, i després, per la seva gestió al Consell Municipal, que finalitzà el maig de 1937.    

Ara bé, el que no hauria passat de ser un fet localitzat en un poble va esdevenir un fenomen d’abast comarcal i fins i tot intercomarcal. La capacitat d’acció del comitè d’Orriols distà molt de la d’altres comitès (exceptuant els casos concrets de Salt i Puigcerdà). Aquesta capacitat, que es centra en la línia repressiva, és la que ha perdurat en l’imaginari popular al llarg dels anys i s’ha anat estenent arreu de les comarques gironines a través de la transmissió oral, engreixant-se progressivament de manera que la diferència de criteris entre alguns habitants d’Orriols i d’altres poblacions llunyanes difereixen molt. Així, l’imaginari popular, forjador en darrer terme del mite Orriols, conjuntament amb bona part del discurs historiogràfic, només han sabut mostrar una vessant violenta i terrorífica marcada per l’acció repressiva. D’aquesta manera s’atribueix la responsabilitat dels acte del comitè exclusivament als seus membres, i més enllà d’això, al poble d’Orriols.    

Però aquesta responsabilitat no és exclusiva, com ho demostra el funcionament de la dinàmica repressiva a la comarca: "El comitè d’Orriols, del municipi de Bàscara, […] controlà una part important de l’Empordà i el Gironès, i […] fou l’encarregat de la persecució i l’eliminació física dels enemics del nou ordre revolucionari, sempre d’acord, però, amb els comitès locals, que eren els qui assenyalaven les víctimes."65 En efecte, el cas d’Orriols ens ofereix un exemple paradigmàtic d’aquesta dinàmica. El funcionament dels comitès antifeixistes, si bé no era coordinat ni regulat, seguia unes pautes reiteratives, una de les quals era la complicitat dels nuclis de diferents localitats en les persecucions i assassinats selectius. D’aquesta manera

ens trobem amb el "cotxe fantasma" o el "passeig", quan un comitè local feia venir un comitè veí més o menys llunyà o conegut per realitzar aquestes accions, quedant així immune de tota responsabilitat. Els membres d’aquest cotxe tenien tota la informació que els calia per dur a terme la seva "tasca" selectiva i precisa. I fins i tot, gràcies a aquesta informació i col·laboració eren capaços de seleccionar les víctimes recloses a la presó sense conèixer-les.    

En definitiva, això és el que passà a Orriols. Hi trobem un nucli molt fort que va ser

determinat bàsicament a partir de dos factors. D’una banda, la figura de Genís Serrats

(Gaspar), ideòleg, capitost i ànima del comitè. De l’altra, l’enclavament geogràfic on es

situen el poble i la casa-seu del comitè. Aquest nucli va estar format per en Gaspar, en Costal i en Mariets d’Orriols, els "homes d’acció". Eren els que ordenaven les accions i a qui recorrien aquests comitès veïns més o menys llunyans. L’especificitat rau en el fet que aquest nucli operatiu fort no tenia inconvenients per posar-se a disposició dels altres comitès a l’hora de reprimir els enemics del nou ordre, o sigui, s’hi recorria a l’hora de fer la "feina bruta". Aquest fet exculpa algú? Evidentment que no. Però hem de tenir present que hi va haver una complicitat entre un nombre encara indeterminat de comitès locals, dels quals en coneixem alguns, com els de Salt, Colomers i Bordills, i el d’Orriols. Aquesta relació ens obliga a ser més prudents a l’hora de definir els fenòmens ocorreguts durant aquest període.    

És evident que el comitè d’Orriols va cometre atrocitats i assassinats que només es poden entendre en el context d’exaltació de l’època, però no és menys cert que la responsabilitat d’aquells comitès locals que es van quedar a l’ombra es fa palesa en la mesura que es posaven en contacte amb qui sabien que faria els que ells no volien fer (excepte el cas de Salt, que estaria al mateix nivell que el d’Orriols): en definitiva, tirar la pedra i amagar la mà. Per tant, trobem una extensa xarxa de personatges que es relacionen amb aquest nucli fort en major o menor grau. D’una banda, els dirigents del comitès locals veïns, com, en el cas de Calabuig, Josep Pujol, Narcís Pujol i Martí Farrero, i, en el cas de Llampaies, Joan Serra (Barrera), que participaren del que coneixem com a comitè d’Orriols. D’altra banda, els dirigents d’altres comitès locals que hi col·laboraren en moments puntuals amb contactes bilaterals i que van fixar la base del mite Orriols, sabent que ells també van ser part d’aquest mite, però restant en l’anonimat        

EL CAS DE PUIGCERDÀ: "EL COJO DE MÁLAGA".        

Cal assenyalar com a dada inicial que el nombre d’assassinats a la comarca ceretana és de cinquanta-dos víctimes, trenta-sis d’elles de la capital de Puigcerdà i les altres víctimes dels "passejos" a la Collada de Toses fets pel grup d’homes del "Cojo de Málaga". La diversitat de professions de les seves víctimes denota que foren perseguides pel seu catolicisme. Cal destacar que la majoria de gent benestant que estiuejava a Puigcerdà i a la rodalia van poder fugir creuant la frontera degut a la seva proximitat.

Per entrar en la turbulent personalitat d’Antonio Martín, el "Cojo de Málaga"66, cal destriar la veritat de la llegenda i lligar l’època de predomini llibertari de la Cerdanya de juliol de 1936 a maig de 1937 amb el paper que Antonio Martín i els seus homes tingueren en tots els canvis socials i polítics que s’hi produïren. El "Cojo de Málaga" i els seus homes són unes de les figures que més s’adiuen al prototipus d’"incontrolat" degut a la seva brutalitat repressiva. No deixa de ser curiós que la liberal, comerciant i burgesa ciutat de les vacances del Pirineu català, esdevingués un cantó llibertari. El "virregnat" del "Cojo de Málaga" és fill d’unes circumstàncies concretes que es donaren a Puigcerdà i ell n’esdevingué un dels principals protagonistes, no pas l’únic. En esclatar la Guerra Civil es féu l’amo de Puigcerdà.    

Sabem que estigué exiliat a París durant el període de la Dictadura i que en esclatar la Guerra Civil contava amb una filla de nou anys. Natural de Belvis de Monroy, província de Caceres, cosa que no coincideix amb el seu alies, on havia nascut el disset de gener de 1895, de pare llaurador. Havia treballat a Aubervilliers, a la construcció, i posteriorment en un garatge, una ostetïtis el feu coix de la cama dreta. Durant l’època republicana se’l situa per la Cerdanya. Sembla que en aquesta època agafa contacte amb el grup "Solidarios", unint-se durant l’època del pistolerisme a grups d’afinitat anarquistes. És ara quan es convertirà en un "home d’acció", apareixent com a col·laborador directe del grup dels "Solidarios" l’any 1923 a Barcelona. Durant l’any 1923 es traslladarà a Puigcerdà fent tasques de col·laborador directe pels "Solidarios" entrant armes de contraban per la frontera de Puigcerdà. Així abans de la República el "Cojo de Málaga" ja rondava per Puigcerdà. L’any 1924 Antonio Martín es trasllada a París, concretament a Aubervilliers on farà feines de manobre, en un garatge o bé de xofer. Allà s’uní amb la companya Sanmartín, procedent de l’emigració espanyola, i tingueren una filla que posaren el nom, d’indiscutible ressonància anarquista, de Florida.    

A París, ell i els seus companys van tenir relacions amb els grups nacionalistes catalans que intentaven acabar amb la Dictadura primoriverista. La malaltia que Martín sofrí el retingué a París, on tingué una botigueta al boulevard Montparnasse. Antonio Martín deixa París pels volts de 1934 per anar a Catalunya, varis testimonis el recorden treballant de paleta a Bellver de Cerdanya i a la fàbrica SALI de Puigcerdà l’any 1935, a la carretera de Meranges fent pedra o bé a l’empresa Py d’Osseja (a la Cerdanya francesa) abans de començar la Guerra civil, així com ocasionalment a Font-Romeu. No per això deixà de sofrir alguna detenció entre 1934 i el febrer de 1936. Pels fets d’octubre, en concret, estigué unes tres setmanes detingut. És indiscutible una vella militància confederal d’Antonio Martín i del seu període de contrabandista s’entén el seu gran coneixement de la frontera:    

"Había sido contrabandista y había logrado pasar algún armamento de Francia ya desde el período de Primo de Rivera. Conocia la frontera como pocos y juzgó que en ninguna parte como allí podían sernos útiles sus servicios."67 Antonio Martín fou el delegat del Sindicat de Puigcerdà al Congrés Extraordinari de Saragossa, cosa que vol dir que, a més de dedicar-se a la feina de la construcció que sorgia, era un militant destacat. No era així un nou arribat a la CNT. Cal desfer les múltiples llegendes que giren entorn la seva figura, que arriben a qualificar-lo d’agent franquista infiltrat per dominar la Cerdanya: "El 'Cojo de Málaga' era un agent franquista que deixava passar els fugitius que pagaven i deixava a la cuneta els que no,[…]."68 Antonio Martín, el "Cojo de Málaga", era un militant anarquista de vella lluita confederal, partidari de l’acció més intransigent per tal d’avançar en el camí de la Revolució. Un personatge amb una acusada personalitat i un amagat enlluernament vers l’exteriorització del seu poder –ostentació d’una pistola metralladora amb culata de fusta plegable, trasllats en un poderós Packard de dotze cilindres o un fusell txec en bandolera.  

Juntament amb el seu company Segundo Jordà Gil estava hostatjat a la Fonda Ca l’Aragonès de Puigcerdà, després d’iniciar-se la rebel·lió militar a Barcelona i d’esbotzar la paret i la porta de al presó de Puigcerdà, on estava detingut, per delicte comú, l’aleshores íntim seu "Penja-robes". Llavors aconseguiria, paral·lelament al predomini que la CNT-FAI tenia a Catalunya, ser l’home més poderós del comitè de Puigcerdà. Amb una influència determinant cap a tota la comarca de la Cerdanya. Quan l’octubre de 1936 s’institueixi, després de l’acord de totes les organitzacions obreres el "Consejo Administrativo del Pueblo", Antonio Martín, el "Cojo de Málaga" esdevindrà el cap de la Comissió de Governació. Ja des d'aviat es produiran discrepàncies internes en el sí del comitè pels assassinats que s’anaven produint.    

"A Puigcerdà concretament manava aleshores un facinerós, autèntic evadit de presidi, conegut pel "Cojo de Málaga", el nom i el bandidatge del qual sembraven el terror i pànic fins a la mateixa Barcelona [...]. En aquest destret, però, fou el mateix cap del govern de la Generalitat, senyor Josep Tarradellas, company meu de la Diputació, el qui es desplaçà personalment i se n’anà a parlamentar de tu a tu amb el "Cojo de Málaga" reiteradament esmentat. Ni el bandidatge podia esperar més alt afalac ni la Generalitat de Catalunya descendir més avall!"69    

Sembla que el "Cojo de Málaga" i els seus homes portaven una tasca de vigilància de la frontera per tal d’evitar l’evasió de suposats elements feixistes que després assassinaven a la Collada de Tosses:  

"Totes les persones que intentaven de passar la frontera per la muntanya i eren detingudes pels milicians del comitè, després d’un curt i penós (penós per als detinguts) interrogatori els feia portar a la Collada, on eren executats i enterrats. Això ho feia d’una manera molt espectacular, com si tingués molt d’interès a esbombar-ho. –‘Avui en portem sis a passejar a la Collada’, pregonava pels quatre vents. Passejar volia dir matar-los. Frases que feien les delícies de dotzenes de periodistes, corresponsals de premsa de tot Europa, que s’estatjaven a la Guingueta, perquè amb els crims i facècies del "Cojo" emplenaven columnes en els

respectius diaris.[....] Segur que de tots els que van caure a les seves mans i foren executats no n’hi havia cap que ho fos, de feixista, sinó petits burgesos esfereïts pel caire dels primers mesos de la guerra civil i algun element de la dreta catalana. Però, naturalment, d’una manera o altra havia de justificar els seus crims."70 Altre cop trobem que podem seguir el pensament i perfilar la personalitat del "Cojo de Málaga amb motiu d’un Míting-Assemblea celebrat el quatre de febrer de 1937 a la "Casa del Pueblo" de Puigcerdà amb motiu de la pèrdua de Màlaga per la República. Antonio Martín hi digué en el seu parlament:  

"En nombre de la CNT y la UGT venimos a expresaros en concreto la situación que atravesamos. La situación no es grave si sabemos reaccionar y cambiar de ruta. La retaguardia no está a la altura que debería. Los compañeros que luchan en el frente poco tienen que agradecernos. Por fin me parece que hemos reaccionado. Cuando en Barcelona se supo lo de Málaga, todos los compañeros pidieron en grandes manifestaciones la movilización general y el mando único. Si la UGT y la CNT hacemos el pacto de sincera unión, no tardaremos en ganar la guerra. España se está desangrando. De las naciones extranjeras no nos podemos fiar, no hacen más que comerciar con la sangre del pueblo español.[…] No debemos confiar más que en nuestras propias fuerzas. Era ya hora de que no despertáramos. Aquí se ha dado el máximo de confianza al pequeño burgués y al pequeño propietario.[…] Nosotros deberíamos tener el lema de percibir el mínimo de salario, haciendo al máximo de trabajo. Si no queremos desmoralizar a los del frente, hagamos el sacrificio de pasar con lo justo. Aquí se ha rumoreado mucho sobre ciertas listas negras; pero me parece que si continuamos así, tendremos que hacer una lista de verdad."50    

Fa front a les acusacions que se sap que es fan contra ell i la gestió llibertària a la Cerdanya, addueix la moral revolucionària en el seu despreniment i la seva generositat, i amenaça qui no col·labori en tasca de sacrifici i lliurament per a guanyar la guerra. I és en aquest context que cal incloure un article que publica quinze dies abans de la seva mort:  

"FUERA DEL YUGO DEL SACRIFICIO  

Hoy, después de 8 meses de soportar el yugo infame que se me colocó el día 20 de julio, del departamento de Gobernación y Orden Público, de esta villa y Jurisdicción; hoy, repito, libre ya de esta pesada cruz, que tantas y tantas cosas se han aglomerado en rededor de mi cabeza y de mi persona, hoy, puedo de nuevo desde mi sitio ocupado, de antes de la fecha más arriba indicada, desde la Junta de Sindicatos, desde donde quizás no deberíamos salir ningún compañero, y menos para ir a ocupar cargos como el que yo ocupé durante estos 8 infames meses de lucha cruenta y criminal, porque como decía el camarada Progreso Martín, no son los hombres, sino el sistema de las cosas, los que reproducen los hechos, y en esto estoy de acuerdo con él, pero en lo que no estoy de acuerdo, es en lo que se refiere a que está de acuerdo en que los anarquistas no podemos sacrificar nuestra anarquía, ni por nada, ni por nadie.[…].

Yo, por mi parte, me encuentro honroso y satisfecho de mi sacrificio porque pese a quien pese, estoy seguro de haber obrado revolucionariamente, y haber hecho mucho en bien de la

causa y de la Revolución, aunque muchos así no lo crean, yo estoy seguro de mi obra, y puedo presentar facturas, a quienes las pidan de mi trabajo, desde el primer día al último. No me cansé nunca en mi camino; los obstaculos, ni las maniobras preparadas por los de enfrente, siempre las supe combatir y salir airoso de cuantas emboscadas me tendió el enemigo, pero lo que más cansa o lo que mas asquea es lo que proviene del mismo campo de origen. Esto es lo peor a debatir. Pero con calma y serenidad. Todo se reduce y se encauza por el cauce que más nos convenga a todos en bien de la causa y de nuestra querida CNT; es por eso que mis compañeros, que sufrieron como yo el calvario de los 8 meses, representando nuestra organización en el Consejo, decidimos y optamos la posición de librarnos de la cadena que se nos había impuesto, para dedicarnos a algo que pueda ser más útil para nuestra causa que el ser unos simples representantes en un Consejo, en donde sólo se adquirien antipatías, enemistades y odio, si es que se quieren cumplir las normas y los sistemas que dichas representaciones exigen.

No quiero extenderme más por hoy; sólo quiero que quede bien sentado que no estoy arrepentido de mi obra, sino que si la tuviera que empezar de nuevo ésta sería la misma que realicé durante los 8 meses que estuve en el cargo; y ahora si es que me es posible, con la ayuda de mis compañeros, me propongo seguir en el Sindicato la misma labor que hasta el día 20 de julio de 1936, vine realizando.

Y si todos tenemos la visual que en estos momentos debemos tener y todos desinteresadamente y desapasionadamente nos colocamos en en el sitio que nos pertenece saltaremos por encima de todo y nuestro objetivo será un hecho."72    

En un altre article diu per justificar les seves actuacions: "Los políticos arrivistas[…] anteponen sus intereses partidistas a todas las revoluciones y a todo progreso de los pueblos, todos estos aspirantes a tiranos son los que en la retaguardia ponen todos los obstáculos para la buena marcha de la unificación de los trabajadores. No solamente obstaculizan la unión de los trabajadores sino que hacen lo mismo con la guerra,[…]exigimos claridad y comprensión en la retaguardia y si no abandonémosla de una vez para que los sospechosos y trásfugas puedan obrar libremente sin que nadie les moleste.

Si hago estas advertencias, sólo es por la responsabilidad que pueda afectar a la CNT y a la FAI y demás organizaciones obreras.

¡Atención camaradas de la retaguardia! Es tu libertad la que está en juego."73    

L’objectiu per Antonio Martín és la reraguarda. Ella ha d’ésser la base del triomf. Antonio Martín te altres escrits no solament sobre la problemàtica de la reraguarda sinó també sobre la problemàtica dels proveïments a Puigcerdà i comarca.74 Lo qual demostra que no només es preocupava de la repressió. Seria caure en un gran error considerar l’experiència anarquista a la Cerdanya com una simple imposició de força per part d’un grup audaç de Puigcerdà que, a partir del poder de les seves armes, l’exerciren com un fi per si mateix. A Puigcerdà es dugué a terme una nova pràctica social i econòmica d’inspiració anarquista per l’existència prèvia de militants cenetistes, obrers industrials, emigrants forasters i gosadia d’un grup d’acció àcrata que s’imposà a la resta de forces polítiques de la vila. No fou pas un moviment espontani

sorgit del no–res, sinó que les bases de la seva presència venien de la composició social de la vila.    

Ciutat comerciant, liberal i burgesa. El més important centre de vacances de la burgesia catalana. Uns estiuejants que vivien en torres senyorials, fora del clos de la vila, lluny de mirades indiscretes. Unes persones que tenien diners, poder i prestigi. Tanmateix a Puigcerdà hi havia uns obrers, jornalers, manobres, paletes que estaven organitzats sindicalment amb una força indiscutible. En el congrés extraordinari de Saragossa la CNT de Puigcerdà tenia dos-cents vint-i-set afiliats, al "Sindicato de Artes y Oficios Varios", un nivell força alt de militància anarcosindicalista a la capital ceretana que en alguns casos logrà imposar les seves reivindicacions.    

Davant el cop del divuit de juliol la vigilància de la frontera fou una de les primeres mesures preses per la CNT-FAI i s’enderrocaren algunes esglésies. L’experiència llibertària de Puigcerdà, s’estenia a la resta de la comarca, on la força del comitè de la vila principal no tenia cap opositor organitzat. La relació del Comitè de Puigcerdà fou constant amb el de la Seu d’Urgell, en ambdós casos dominat per la CNT-FAI. El dinou de juliol la CNT passà a ésser la força dominant a Puigcerdà, i des de l’inici de la revolta hi sobresortí Antonio Martín, el qual es feu immediatament amb el poder real de la vila puigcerdanesa i inicià tot seguit l’experiència d’aplicar la revolució anarquista a la Cerdanya. Els primers actes dits revolucionaris foren contra l’església. Des dels primers dies no quedà a Cerdanya cap temple sense devastar. L’obtenció del poder per part dels "homes d’acció" de Puigcerdà no fou gens difícil. La lluita i aixafament de la revolta militar a Barcelona va trobar l’Ajuntament republicà sense prendre decisions: restà expectant fins que l’autoritat resultant donés les consignes pertinents, cosa que va produir un buit de poder, aprofitat per Antonio Martín, el "Cojo de Málaga", el "Penja-robes", Segundo i algun company més que al costat d’Antonio Martín estaven a la presó, per fer-se amos del poble.    

Al dia següent, i altres successius, demostraren un furor i fervor destructiu que paralitzà tothom. Àdhuc les forces d’Ordre Públic, la Guàrdia Civil i els carrabiners. Van començar a cremar símbols religiosos de tota mena. Tampoc se’n escaparen els símbols de l’autoritat i propietat. Després de tots aquests fets, el seu poder esdevingué absolut. Comencen els assassinats. Les desaparicions a la Collada continuaren durant el mes d’agost, tant de veïns del poble o la comarca, com incauts fugitius que confiaren la seva sort als "homes d’acció" de la colla del "Cojo de Málaga". El nou de setembre de 1936 són assassinades vint-i-una persones al terme d’Urtx. Algunes morts es produeixen en absència d’Antonio Martín, però en cap cas aquest censura l’acte dels assassinats, en alguns casos força macabres. El poder més absolut va restar a Puigcerdà en mans d’homes que s’autodefinien de la CNT-FAI. Eren continus els "passejos" amb un Opel per la Collada de Toses on es duia la gent a assassinar.    

Francesc Viadiu reprodueix una conversa amb el braç dret del "Cojo de Málaga" al començament de l’època revolucionària que després se’n separà per motius molt tèrbols. Era en Jordà, àlies "Penja-robes" ens dona algunes dades per esbrinar qui era Antonio Martín:

"-‘Penja–robes’, qui era Martín abans de la guerra?[…] -El ‘Cojo de Málaga’, en Martín era un delinqüent vulgar. Era un d’aquells típics xoriços que operaven un cert temps en el migdia de França i, quan la policia del país veí li aixafava els talons, passava altra vegada els Pirineus. Aleshores treballava una temporada a Barcelona i una mica per tot Catalunya. Una temporada que durava, també, fins que la policia de Barcelona ja l’havia detectat i el cercle policial s’estrenya. Altra vegada es refugiava en algun dels diferents ‘caus’ que tenia en terres de Llenguadoc.[…] Era una mena d’au migratòria passant i repassant la ratlla pirinenca. No cal dir que moltes vegades la temporada de treball acabava a l’ergàstula. Tant a França coma Espanya, Martín, gaudia de vacances pagades en diferents presons. Precisament, el juliol de 1936, estava detingut a la presó de Puigcerdà, esperant ésser jutjat.[…] Però, una vegada més en la seva vida de delinqüent, la sort li allargava la mà. Aquell 18 de juliol es van obrir les portes de les presons i Martín va sortir de la presó de Puigcerdà exhibint un vell carnet de la CNT (sembla que, poc o molt, havia treballat en la seva vida) i es féu l’amo de Puigcerdà, i tot seguit es féu l’amo de quasi tots els pobles de la Cerdanya. Era un criminal grotesc i, al mateix temps, pintoresc. D’ell, en podria narrar tota mena de gestes. Tantes, que se’ns faria fosc escoltant-les. Algunes d’elles són dignes de figurar en una antologia de la millor tradició dels bandolers."75

El conjunt de persones que formaven l’enclavament àcrata de Puigcerdà estava constituït per homes molt diferents, però un nombre important de membres correspondrien al perfil de "homes d’acció". Milicians durs en la lluita revolucionària que farien costat als més intransigents patrullers d’altres grups. Molts d’ells són gent immigrada. Aquí si acull l’aventurer, l’activista social que viu a mig camí de la lluita política i ideològica i de la delinqüència. La seva imposició és mitjançant la força, el terror és el que possibilita el manteniment del seu poder. Terror que han d’aplicar sense consideracions de cap mena, puix que és sobre aquest que s’assenta el seu domini absolut. A aquests "homes d’acció" s’hi uniren, a més tota mena d’arribistes. Un poder imposat pel terror.  

Les col·lectivitzacions a la ciutat foren portades a terme pel sindicat UGT, això preserva dites fàbriques de la intervenció del Comitè de Puigcerdà. El poc interès a fer-se amb el control de la part industrial més important de la vila i, en canvi, dirigir la imposició més efectiva sobre els atemorits botiguers apoderant-se dels productes dels seus establiments, o sobre la producció de la pagesia, o aterrir mitjançant assassinats de gent coneguda de la mateixa comarca, indiquen que més que implantar les teories àcrates en l’economia cerdana, el que realment interessava a l’Antonio Martín i al seu grup era el control de la frontera, d’on els provenia el poder real i econòmic.    

Hi ha un domini de facto del Comitè anarquista de Puigcerdà sobre tota la comarca. Hi ha també una tasca constructiva de creació de cooperatives i una veritable preocupació pel món formatiu. El "Consejo Administrativo" endegà classes nocturnes per a analfabets, es feren conferències i s’inicia la construcció de noves escoles, es crea també una biblioteca. Tot això sota la iniciativa de la CNT-FAI.

   

La part més coneguda de la història del "Cojo de Málaga " es l’assalt d’ell i els seus homes al poble de Bellver que es continuava movent sota directrius republicanes fent front al poder àcrata de Puigcerdà. Els Fets de Bellver de Cerdanya del vint-i-set d’abril de 1937, en que morí el capdavanter cenetista Antonio Martín, el "Cojo de Málaga" a mans de la defensa armada dels veïns en un intent del poble per part d’uns tres-cents cinquanta milicians armats han sigut objecte de molta literatura memorialística i han estat escassament tractats rigorosament per la historiografia. És un tema complex i mitificat que cal destriar la veritat de la llegenda. Puigcerdà durant la Guerra Civil esdevingué un cantó àcrata dominat per al turbulent personalitat d'Antonio Martín, el "Cojo de Málaga" i els seus seguidors anarquistes, La CNT passa a ser la força dominant a Puigcerdà des de l’inici de la revolta militar, en canvi a Bellver, població veïna continua el domini institucional amb l’Ajuntament controlat amb majoria absoluta per ERC.    

Sembla ja que des de els primers mesos de la guerra Bellver tingué petits incidents amb faistes provinents de Puigcerdà amb la pretensió de "passejar" algun Bellverenc sospitós de simpatitzar amb el bàndol nacional. Apart, durant el mes de gener de 1937 el Consell Municipal de Puigcerdà intentà reiterades vegades centralitzar a la seva població tota la producció de la Cerdanya provocant un malestar creixent entre els pobles veïns. Bellver fou l’única població de la Cerdanya que no tolerà la ingerència del comitè de Puigcerdà i s’oposà a la centralització de Puigcerdà de la producció ramadera de la contrada, això comença a provocar les primeres topades serioses amb Antonio Martín que visità el poble de manera amenaçadora per tal de fer-los canviar d’actitud sense arribar a cap acord degut a la seva intransigència..    

Durant el mes de febrer la tensió entre els dos pobles s’anigué agreujant per la cada cop més forta pressió del comitè de Puigcerdà i la fermesa de Bellver, la tensió es convertí en permanent. El Comitè de Puigcerdà temia que l’actitud de Bellver comportés la rebel·lió de tots els pobles de la Cerdanya, insubordinant-se a les seves decisions, i això no ho podien permetre, i per tant buscaren la provocació amb diversos incidents per tal de justificar un cop de força. Durant els mesos següents la tensió seguí augmentant, a pesar dels intents mediadors de representants de la Generalitat que només lograren instaurar una calma aparent, la tensió continuava vigent. Les visites de Josep Tarradellas i Diego Abad de Santillán demostren el paper de mitjancer que la Generalitat volgué exercir, evitant sempre la intervenció de les forces d’Ordre Públic    

El dia vint-i-set d’abril de 1937 uns tres-cents cinquanta homes armats procedents de Puigcerdà i la Seu d’Urgell es presentaren en actitud d’exploració i preparació d’atac a les afores de Bellver, rodejant la població. Immediatament va córrer per la població de Bellver la veu d’alarma. Aquests guerrillers varen avançar sobre la població amb Antonio Martín al capdavant, en passar pel pont del campanar sorgí una ràfega de trets que assassinaren a Antonio Martín i feriren greument a alguns dels seus acompanyants. Els Bellverencs es

parapetaren en punts estratègics per intentar repel·lir l’assalt mentre l’alcalde demanava per telèfon reforços a les forces d’ordre de la Generalitat. Superat el factor sorpresa s’aconseguí contenir l’avanç dels assaltants, que hagueren de retrocedir, però el tiroteig continuà. El combat durà vuit hores però els de Puigcerdà acabaren fugint aprofitant un moment de treva. Al cap d’unes hores arribaven les forces d’ordre governamentals de Lleida comandades per Francesc Viadiu.

A conseqüència dels combats resultaren morts dotze assaltants, entre els quals hi havia el cap principal Antonio Martín, el "Cojo de Málaga" i Julio Fortuny, un dels capitostos de la Seu d’Urgell, així com nombrosos ferits. No està clara l’autoria dels trets que feriren mortalment a Antonio Martín, encara que moltes veus l’atribueixen al seu antic company "Penja-robes". Per part dels qui defensaven Bellver no s’hagué de lamentar cap baixa, únicament algun ferit lleu. L’ordre governamental republicà es tornava a imposar a la Cerdanya, acabant definitivament amb l’època de terror que els "incontrolats" de Puigcerdà havien volgut imposar amb la seva contradictòria revolució anarquista. La mort del "Cojo de Málaga" va produir un veritable trasbals en el Puigcerdà revolucionari. El seu cadàver fou exposat a l’hospital damunt una taula de marbre despullat de mig cos amunt. Allà les escenes de dolor de dones properes al líder anarquista van adquirir uns moments de tens dramatisme emotiu. El seu enterrament fou un acte multitudinari. Tres dies més tard es produïren els Fets de Maig a Barcelona, que havien de canviar radicalment la vida política de la reraguarda de la Guerra Civil a Catalunya. Posteriorment als Fets de Maig hi hagué una real ocupació de Puigcerdà per les forces d’ordre públic i Bellver retornà a la normalitat dins la guerra. Van haver d’ésser les forces d’Ordre Públic del Govern Central de la República les que, un cop passats els Fets de Maig a Barcelona, es feren amb el control de la zona i acabaren amb el cantó llibertari de Puigcerdà.        

EL CAS DE VIC: VICENÇ COMA "EL COIX DEL CARRER GURB".        

A Vic les víctimes a la reraguarda sobrepassa en poc la xifra de cent morts, sobretot propietaris rurals i religiosos. Cal cercar-ne la seva explicació en les dinàmiques internes de la societat vigatana en els anys anteriors a la sublevació militar, com per exemple en la problemàtica entorn dels contractes de conreu al camp i en la resistència de la jerarquia eclesiàstica a perdre el poder terrenal.    

Vicenç Coma i Cruells, més conegut com el "Coix del carrer de Gurb"76a causa d’un defecte físic en una cama, és el personatge que sobresurt dins de la llegenda negra de la ciutat de Vic durant la Guerra Civil. Com en la majoria de personatges d’ell també se n’ha exagerat la seva història. Sembla però, que era l’encarregat de manar els grups que utilitzaven el cotxe fantasma que portava a assassinar vigatans. Vicenç Coma, jornaler i manobre de professió, militant de la CNT des d’abans de la guerra, encara que mai no ocupà cap càrrec directiu. Era membre de les milícies i també sabem que era una persona delicada de salut. Després dels

Fets de Maig de 1937 va ser detingut pels guàrdies d’assalt per la seva participació en els fets i fou empresonat una llarga temporada, primer a Vic i a principis de 1938 fou traslladat al preventori de Sabadell, a partir d’aquesta data es perd la pista sobre el personatge.    

Sobre la seva figura s’expliquen històries macabres com la següent, que s’atribueix a un enterrador:    

"Digué que ell havia parlat amb un pagès qui emmalaltí de mala manera i àdhuc morí a no tardar, per haver presenciat com un milicià coix, enfollit, arrancà els ulls de viu en viu, a un sacerdot, a qui tot seguit colpejant-lo bàrbarament, el feia caminar per la carretera fins arribar al bell mig del Pont del Llop, que, amb una forta empenta, per entre l’obertura d’aquella barana feta en forma de merlets, l’estimbà cap al punt més pregón de la torrentera."77 Per Vic sembla que corren altres llegendes similars sobre el personatge, segurament però, moltes més aviat producte de la imaginació o de l’exageració que provoca el pas de la història de boca en boca que no pas properes a la realitat. Sembla així, a pesar de la brevetat de les informacions de que disposem, de que Vic també disposa del seu propi "home del sac" local del període de la Guerra Civil i d’una macabra història de repetició de fets de sang i assassinats, comesos al Pont del Llop de la carretera de Vic. Amb un "home d’acció" o "incontrolat" com a protagonista de les atrocitats sobre el qual s’expliquen les més terribles bestialitats, exagerant-se així la seva intervenció en els fets.  

ALTRES GRUPS I COMITÈS, UN SIMPLE ESMENT.    

Hi ha també molts altres grups d’"homes d’acció" que apliquen la seva força sense cap mena de fre a partir del domini gairebé absolut que tenen en una zona determinada, un domini que la inexistència d’altres centres de concentració industrial fa possible, i que permet fins i tot que sigui l’únic. Són els casos de determinats comitès que impulsen una pròpia via radical de transformació a la reraguarda. Prenent com a primers passos l’eliminació dels qui consideren enemics seus. Fent-se els amos de la ‘revolució’ a la zona.    

D’aquests grups d’acció, n’hi haurà de dues menes: uns que actuen en medis urbans, sovint amb el coixí d’una legalitat de facto, i uns altres que es mouen bàsicament en medis rurals, però amb la pertinença a un comitè, que atorga –o cosa encara més freqüent- s’autoatorga carta blanca per a dur a terme les seves accions. Tant en un cas com en l’altre, si l’aplicació de la ‘justícia’ per ells mateixos ho fa necessari, arriben a anar a cercar la víctima on calgui, encara que s’hagi d’anar a l’altre extrem de Catalunya. En el medi urbà, rarament es donen casos de crueltat o, més ben dit, de rabejament contra la víctima en execució.    

En l’àmbit urbà trobem alguns grups purificadors, partidaris de destruir d’arrel els vestigis del passat, com els homes d’acció de la Torrassa, a l’Hospitalet, paradigma del santuari de la FAI i del ‘murcianisme’ i on ja del vuit al dotze de desembre de 1933 es proclamà el ‘comunisme llibertari’ i els revolucionaris prengueren l’Hospitalet78. Carles Gerhard descriu la Torrassa així: "[…], la colònia famolenca de la Torrassa –barriada populosa habitada quasi exclusivament per ‘murcians’ i on hom podia llegir sobre les parets brutes de les cases inscripcions que deien, amb mala ortografia, coses com aquella: ‘Murcia ha conquistado Cataluña’, o com aquella altra: ‘Aquí queda prohibido hablar en catalán’- estava tanmateix proveïda de tot gràcies a la previsió d’aquells ‘milicians’ que es passaven la vida per les carreteres, en una mena de servei d’intendència a la inversa, anant i venint d’allò que en deien front."79 El grup d’homes d’acció de la Torrassa es un dels que es distingí més pel seu activisme repressiu passejant-se per tot Catalunya estenent la ‘revolució, destruint esglésies i símbols religiosos, cremant imatges i fent ostentació d’haver matat capellans i monges. Els trobem a Cornellà fent el saqueig del mobiliari i la crema d’ornaments i imatges del temple de Santa Maria i de l’arxiu parroquial80, els trobem a Sant Joan Despí cremant la casa rectoral i l’arxiu parroquial81, també a Vimbodí perseguint el cardenal Vidal i Barraquer per matar-lo i que no arriben a matar-lo perquè els comitès de Vimbodí i Montblanc s’adonen de la barbaritat que seria i ho impedeixen82. Els trobem també a Torelló, on passen per les armes a vint-i-dos torellonencs83i els trobem també implicats en els sagnants Fets de la Fatarella84. Són també el cas dels comitès de Mora la Nova (Ribera d’Ebre), el comitè de Salt (Gironès) i determinats comitès de Lleida o de determinats barris de Barcelona (ex:El Clot i Sants). També hi ha comitès formats a les mines, d’on sorgiran molts "homes d’acció" (ex: Súria i Sallent). Són gent d’una classe particularment dura, particularment exposats a l’explotació i curtits en unes dures condicions de treball i disciplina. Per alguns d’aquests comitès l’any 1936 fou la torna per l’anterior repressió dels intents insurreccionals llibertaris frustrats de 1932 i 1934.    

Al Prat de Llobregat també trobem l’acció d’un grup d’"incontrolats" que desborden l’acció dels revolucionaris dirigents de la CNT. D’un vehicle que venia d’Esparraguera van baixar uns homes armats amb una metralleta i bombes de mà. Els activistes van proclamar-se membres de la FAI i van calar foc a l’edifici del temple parroquial del Prat. Un grup de joves pratencs, la major part afins a la FAI, van formar una patrulla de control i van instal·lar una txeca a Montcada, on portaven als presoners que volien interrogar o executar. Hi havia un cotxe "fantasma" d’aquesta patrulla que va portar al propietari pratenc Pau Vilà de la txeca fins al lloc on el van matar. La qüestió és que els "incontrolats" van assassinar un total de vint-i-una persones. La major part de la repressió va seguir criteris personals. L’ocasió va propiciar que alguna gent violenta, sense tenir necessàriament un base ideològica estructurada, es posés a l’empara de la FAI, fins llavors pràcticament inexistent al Prat, i cometés excesssos. El moment permetia portar a terme venjances personals que en alguns casos s’havien covat al llarg dels anys. Els "incontrolats" van prendre represàlies contra alguns encarregats de custodiar l’ordre o la propietat.85    

Hi ha també destacats "homes d’acció" en capitals de comarques rurals que al seu voltant apliquen la repressió o la represàlia més dures. Entre les seves víctimes cal destacar la presencia constant d’eclesiàstics. És el cas de la ciutat de Cervera, on es produeixen noranta-sis assassinats per repressió, que es dirigeix contra els representants més destacats del món

polític conservador o tradicional i també contra qui ha ocupat càrrecs a l’època de la Dictadura. Per això entre les víctimes trobem una aclaparadora proporció de militants de la Lliga i tradicionalistes. Destaca un grup d’"homes d’acció", que al voltant de la FAI i aprofitant el poc control real de l’ordre que aquesta organització tenia a la comarca, imposa el propi, que sovint es confon amb el terror més gratuït. La personalitat d’un dels seus components més destacats, en Casteràs, és paradigmàtica. Té un germà capellà, és segarrenc d’arrel, coneix moltes de les víctimes, està vinculat a ambients republicans i esdevé el jutge més intransigent en allò que considera més convenient per a la defensa revolucionaria.86    

També destaca en "Beteta" a la Seu d’Urgell, a qui Enric Canturri, alcalde republicà de la Seu d’Urgell i diputat al parlament de Catalunya per ERC, defineix com el foraster "cervell director que la FAI havia enviat a la Seu per apoderar-se’n" i per controlar el moviment fronterer de la Farga de Moles. Canturri aporta molt poques dades sobre el personatge, només reprodueix un parell de topades amb ell i una conversa: "Em féu seure davant seu i, entre altres coses, damunt la taula tenia un calze, segurament el que utilitzaven en aquella església, del qual, de tant en tant, en bevia un glop, per donar-se importància, amb la qual cosa creia que espaterrava la gent que ho contemplava." L’acusa també de dirigir l’intent de crema de la catedral de la Seu.87. Entre els personatges dedicats a la repressió, a Blanes on hi ha nou víctimes per repressió, destaca la figura d’un home baix, moreno i borni. Era conegut amb el nom de "matador", però ningú recorda el seu nom autèntic ja que era un nouvingut.88A Torelló trobem un personatge anomenat Pallarols, acusat de ser el màxim responsable de la repressió, un anarquista que va lograr-se fer l’amo del comitè local i al qual s’atribueixen més de trenta assassinats de convilatans, en què va intervenir-hi directament el comitè de Torelló, a més a més de les cremes d’esglésies, robatoris, profanacions i detencions. Així doncs en Parallols, nascut a Cassà de la Selva el 1900, es troba a Cuba entre el 1924 i el 1933 on inicia al seu amic Fidel Miró en les idees anarquistes, al 1934 ja és a Torelló fent de recader diari a Barcelona. Fins al juliol de 1936 no és conegut al poble la seva militància política, nomenat secretari del comitè, passa a disposar del poder màxim de la població. Després del maig de 1937, és a València sota el nom de Riera, on a l’acabar-se la guerra, organitza el primer comitè clandestí anarquista. Detingut el 1939, jutjat i condemnat a la pena de mort, és executat al 1943.89Destaca també a la Pobla de Segur un "incontrolat", militant anarquista d’origen portuguès anomenat "El Lobo", que extén el seu radi d’acció a tota la comarca del Pallars Jussà, fent-se’l responsable de l’assasinat de nou capellans i de la destrucció de tots els temples de la comarca.90    

En aquests casos, cal sumar els assassinats comesos a la pròpia localitat amb els comesos en la zona que dominen. No són pas rares les actuacions independentment del cap autoerigit líder, tot i que, si s’infringeixen les seves normes, la represàlia cau contra el membre de l’escamot que s’aparta de la ‘disciplina’ del grup. L’especial animadversió contra clergues, religiosos, símbols sagrats, objectes de culte hi és sempre present. També el fet que hi hagués una cruïlla de camins o nus de comunicacions els donava peu a l’exercici més sanguinari de la violència.    

La major part dels comitès que hi hagué a Catalunya durant la Guerra Civil foren d’origen rural, ja que la majoria dels municipis del país eren rurals i fou en aquest àmbit on normalment es mogueren. Generalment actuaren dins la defensa dels valors republicans i democràtics i l’ús de la violència contra les persones anava lligat al conflicte fratricida que vivia el país en la lluita pel poder i el control a la reraguarda. Dins aquest grup hi ha, però, uns quants comitès que tingueren un protagonisme molt destacat pel que fa a la violència. Van actuar al seu poble i als pobles del voltant, i, en alguns casos, sobrepassaren l’àmbit comarcal i arribaren fins i tot a zones força llunyanes. Aquests comitès sovint intercanviaven el seu radi d’acció entre diferents localitats, així els resultava més fàcil mantenir l’anonimat. Aquí podem veure una complicitat explícita entre els "homes d’acció" d’aquests comitès i els qui els utilitzen per realitzar tasques de repressió a la reraguarda, ja que aquells maten els qui els són assenyalats, per conveïns seus, com a feixistes o contrarevolucionaris. Destaquen el comitè d’Osor que es féu cèlebre a la comarca per la seva violència. En un principi el formaven republicans històrics i alguns roders i llenyataires del poble. Aquests darrers, influïts per anarquistes de Salt, imposaren una línia molt més violenta i fins i tot els elements més moderats del comitè arribaren a sentir-se amenaçats.91També és el cas de l’actuació del comitè de Riudaneres, amb fets de sang continus (entre els qual l’assassinat de sis dones), motivà la reacció del poble, que, a finals de novembre es rebel·là contra el comitè. Solament l’arribada dels "nanos de L’Eroles", és a dir, d’elements de la FAI de Barcelona, féu que el comitè tornes a dominar la situació, fent uns quants detinguts que foren traslladats a Barcelona.92    

En un interessant article D’Enric Ucelay-Da Cal es planteja la repressió duta a terme en alguns pobles per gent forastera en els següents termes: "[…] en parlar de la repressió als pobles, com no valorar ‘els de fora’? Quan s’intenta reconstruir qualsevol episodi de ‘paseos’ a comarques, surt sempre que aquestes o aquelles morts no les van fer ‘els del poble’, sinó uns d’un altre comitè més o menys proper, ‘els de fora’. Això significa que la comptabilitat dels executats és sols el punt de partida, i que una mínima comprensió de la dinàmica repressiva s’ha de mirar –cartogràficament, si es vol- sobre àrees molt més esteses, on la projecció de comitès particularment agressius no es veuria com una anècdota sinó com un projecte de dominació sobre tota una zona."93 Així el complex fenomen de les execucions fetes pels ‘de fora’ es podria interpretar com un projecte de domini territorial, podria ser per exemple el cas dels "homes d’acció" de la Torrassa.    

D’aquesta mena de comitès, n’hi hagué que no van actuar més enllà de la comarca natural pròpia o de les zones properes. Només van assassinar notoris homes de dreta, conservadors, catòlics, religiosos o símbols del vell ordre. Altres actuaren per damunt d’aquesta classificació, certament indefinida. De vegades, imposant-se amb un devessall de sang que arribà a afectar els mateixos membres del grup. Són fets que no tenen l’explicació d’una lluita ferotge contra enemics polítics o ideològics, sinó en alguns casos en rancors personals larvats al llarg dels anys.    

Solé i Villarroya ja indiquen en el seu treball que la violència rural amb noms i cognoms és més intensa que la de la ciutat anònima.94Cal buscar les raons de la repressió en realitats

subjacents més complicades que la simple confrontació política, buscant les contradiccions, dinàmiques internes i relacions personals del poble o comarca. La causa de la diferenciació comarcal cal cercar-la en unes tensions socials covades de temps i en la major incidència de conflictes personals. Als pobles de Catalunya, al món rural català, la repressió fou portada a terme fonamentalment per elements autòctons. Eren els diversos comitès locals qui es feren càrrec d’una repressió que, moltes vegades escampava la jurisdicció en més d’un poble. Molt sovint, patrulles procedents de capital de comarca o de ciutats més grans feien batudes pels pobles veïns amb l’intenció de ‘fer neteja’. A vegades, però, aquestes patrulles havien d’enfrontar-se a les autoritats locals que tractaven d’impedir algunes execucions sumàries.    

Són comitès autòctons governats per homes que viuen i treballen a la zona o al lloc on sorgeixen. La gran majoria són jornalers, masovers, mossos, boscaters i petits propietaris agrícoles que juntament amb algun ferrer, mecànic, administratiu, paleta o persona amb ofici propi, es fan els amos del poble pel terror.95Eliminen els qui consideren enemics seus a escala local i de veïnat i acudeixen a ‘estendre’ la revolució quan són cridats per comitès d’altres pobles. Són grups com, per exemple, el comitè d’Osor (la Selva) o el de Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental).    

En tots els "homes d’acció" que actuen a partir del seu poder al comitè local o prescindint-ne per aconseguir més audàcia o força, hi ha uns quants elements comuns, un dels quals és la crueltat acusada que es manifesta contra les seves víctimes. Són els casos de violació i assassinats de monges, o bé el fet repetit de la castració de religiosos i posterior introducció del membre tallat a la boca, són macabres exemples rituals i quasi litúrgics carregats de simbolisme. També d’apropiació de tota mena de béns, com a resultat dels seus actes. Però aquests grups tenien el concepte que la guerra des de sempre havia comportat diners i riqueses; no era, doncs, cap cosa condemnable que els utilitzessin per a ells mateixos. Tenint en compte que tota riquesa era resultat d’un robatori, no havien pas de deixar de compensar-se a escala individual del que el món burgès sempre havia fet. És per això que no ha d’estranyar que en la participació o el repartiment de les expropiacions o del botí, hi puguin sorgir diferències que acabin amb la mort d’algun d’ells. L’ambició excessiva respecte al grup és un acte ‘burgès i contrarevolucionari’, encara que sovint el fet es pugui situar dins del marc estricte de la simple delinqüència.    

Són aquests "homes d’acció", del camp o de la ciutat, nous detentors del poder, que una vegada solucionat el problema de la subsistència –entesa en el sentit més ampli- van cap a la satisfacció de les seves aspiracions socials, com a grup o personals, d’interessos individuals. Com a nous senyors de la guerra, en fan la seva raó d’ésser. La seva guerra és la reraguarda i se’n beneficiaran tal com la societat burgesa se’ls havia ‘beneficiat’ a ells fins llavors.        

CONCLUSIONS.    

  La violència a la reraguarda republicana, que s’ha atribuït quasi sempre a la còmoda simplificació dels "incontrolats" ha estat potser per una mala entesa prudència poc estudiada i d’una manera molt fragmentària, perquè el càlcul del nombre de víctimes representa només el principi, en la historiografia catalana. Penso que la utilització del terme "incontrolat", tradicional ja en els estudis sobre la Guerra Civil, és un recurs de simplificació que amaga una manca de voluntat d’aprofundiment per arribar a conèixer una realitat que pot ser colpidora, difícil i gens desitjada de reviure, però tanmateix molt present en la memòria col·lectiva de la nostra societat. Fets presents però silenciats i pretesament ignorats que la seva condemna reiterada no aconsegueix esborrar.    

Darrere el concepte d’"incontrolats" s’amaga el desconeixement d’una realitat social que no es forma per generació espontània l’any 1936, sinó que arrenca d’una tradició d’aixecaments i violència que pot tenir el seu origen ja al segle XIX amb les insurreccions republicanes. Cal assumir i tenir ben present quina és la nostra història, per poder superar aquests fantasmes. Penso que el que encara costa d’acceptar és que hi havia sectors socials que varen apostar per una revolució, potser ingènua, potser impossible. Fins que no entenguem el concepte de revolució i el que comporta, i fins que no tinguem la capacitat de ser conscients que a casa nostra n’hi va haver una, continuarem convivint amb una colla d’incendiaris i d’incontrolats que són producte d’un accident històric, però sobre els que encara no en sabem gaire. I també seguirem creant "homes del sac" per tal d’expiar les responsabilitats de la col·lectivitat. És evident que els "incontrolats" aquí citats participaren àmpliament en la repressió, però també és evident que no foren els únics. Tinc la sensació que a cada ciutat mitjana de Catalunya és crea la figura d’un "home del sac" per tal d’expiar les responsabilitats col·lectives de la repressió, al qual se li pengen tots els morts perquè la col·lectivitat pugui viure autoenganyada i amb la consciència tranquil·la sobre les seves pròpies responsabilitats.    

Cal veure que el terme "incontrolat" és una denominació interessada, que ja anava força bé als propis partits i sindicats revolucionaris, i també potser a la nostra historiografia. Tal com em pogut veure molts d’ells se sabia qui eren, sobretot a les ciutats i pobles on tothom es coneixia, encara que estic segur que a la capital Barcelonina de l’època, formada per barris petits, també eren coneguts molts d’ells amb noms i cognoms tot i que la magnitud de la urbs els facilitava més el seu anonimat i més gent interessada en l’eufemisme per tal de rentar-se’n les mans. Per imposar la violència sempre calen ajuts i suports, dels quals gaudien els "incontrolats" per determinats sectors populars de la població. Tot apunta a una situació revolucionaria desfermada, amb una repressió de classe en sentit ampli, amb diversos agents "controlats" o no, enmig d’un desordre. Amb executors que tenen càrrecs i d’altres que no. Amb un component de delinqüència, que miren per la seva butxaca en bona part. I amb una progressiva desactivació i ‘normalització’ posterior.    

Sembla que el fenomen rep una sacsejada important amb els Fets de Maig de 1937, a partir dels quals es logra recuperar la legalitat republicana i el fenomen dels "incontrolats" passa de ser una realitat quotidiana a convertir-se en un fet aïllat que encara generarà petites explosions de violència. De fet, molts dels "incontrolats" coneguts moren durant els Fets de Maig o en els seus precedents. El règim franquista ajudà a mantenir i distorsionar el terme presentant com a delinqüents als qui actuaren com a "incontrolats" durant la Guerra Civil, generalitzant aquest eufemisme fins abastar a tots els acusats de delictes polítics. Una grollera simplificació que sembla que encara perdura.    

El trasbals polític sofert per les institucions republicanes a Catalunya en esclatar la guerra va generar tot un seguit de respostes que ens permeten establir models de comportament susceptibles d’ésser comparats, però alhora també models de comportament extremadament contrastats. Només seguint amb estudis d’història local i comarcal sobre la Guerra Civil a Catalunya podrem contrastar les enormes diversitats locals i comarcals existents. Cal encara resoldre moltes preguntes. D’on surten aquests personatges? Estaven coordinats els grups d’acció? Qui els envia? D’on treuen la relació de noms? És un càlcul fred i premeditat? S’infiltren els "incontrolats" en les Patrulles de Control, quan precisament la seva missió era acabar amb les seves accions? Tot acaba amb els Fets de Maig a Barcelona? I més preguntes encara. Només treballs monogràfics ens poden començar a donar llum en aquestes situacions difícils i llefiscoses.    

NOTES

1 .Resum de : GABRIEL, Pere, "Un sindicalisme de guerra: sindicats i col·lectivitzacions industrials i agràries a Catalunya, 1936-1939" a Francesc BONAMUSA (Ed.), Actes II seminari sobre la guerra civil i el franquisme a Catalunya, Ajuntament de Barberà del Vallès, Barberà del Vallès, 1997, pp. 55-58.

2 .Josep M. SOLÉ I SABATÉ; Joan VILLLARROYA I FONT, La repressió a la reraguarda de Catalunya (1936-1939), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1989, 2 Vols.

Enric UCELAY-DA CAL, La Catalunya Populista. Imatge, cultura i política en l’etapa republicana (1931-1939), Ed. La Magrana, Barcelona, 1982, p. 289-292.

3. MA I BOFILL, Memòries de la guerra i de l’exili (1936-1940), Eds. 62, Barcelona, 1978, ps. 121-123.

Moltes de les idees sobre la caracaterització de la repressió contingudes en aquest text han estat extretes de: Enric UCELAY-DA CAL "Cataluña durante la guerra" a Edward MALEFAKIS (Dir.), La guerra de España (1936-1939), Ed. Taurus, Madrid, 1996, ps 324-328.

4. Maurici SERRAHIMA, Op. Cit., Vol. I, p. 211.

5. Jaume MIRAVITLLES, Episodis de la guerra civil espanyola,, Barcelona, 1972, p. 68.

6. Joan PEIRÓ, Perill a la reraguarda, (Reedició facsímil de l’original de 1936 a cura de Pere Gabriel), Ed. Alta Fulla, Mataró, 1987, ps. XVII- XVIII.

7.Ibíd., p.20

8.Ibíd., p.63.

9.Ibíd., p. XXIII.

10.Carles GERHARD, Comissari de la Generalitat a Montserrat (1936-1939), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1983, p. 499.

11.Citat per José PEIRATS, La CNT en la revolución española, Ed. Ruedo Ibérico, París, 1971, Vol. I, ps. 174-175

12.Ibíd., p. 175.

13. "Llibertat", 17 de febrer de 1937. Citat per Josep M. SOLÉ SABATÉ - Joan VILLARROYA I FONT, Ibíd., p. 69.

14.Carles GERHARD, Op. Cit., p. 510.

15.Joan GARCÍA OLIVER, EL eco de los pasos, Ed. Ruedo Ibérico, Barcelona, 1978, p. 612: "Nuestra organización nunca tuvo pistoleros, ni lo que se ha llamado en llamar guerrilleros urbanos. Eran, sencillamente, ‘els homes d’acció’"

16.Manuel IBAÑEZ ESCOFET, "Un record del 36" a L’Avenç, n. 6, octubre 1977, p. 6.

17.Joan VILLARROYA I FONT, Revolució i guerra civil a Badalona 1936-1939, Eds. Mascaró de Proa, Badalona, 1986, p. 37.

18.Juan GARCÍA OLIVER, Op. Cit.,, p. 116-117.

19.Joan PEIRÓ, Escrits (1917-1939), (Tria i introducció de Pere Gabriel), Eds. 62, Barcelona, 1975, p. 484.

20.SOLÉ I SABATÉ, Josep M. - VILLARROYA, Joan, La repressió a la guerra i a la postguerra a la comarca del Maresme (1936-1945), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1983. P. 41-43.

21.Joan VILLARROYA, Ibíd., p. 45.

22.Citat a: Joan VILLARROYA I FONT, Ibíd., P. 45.

23.Citat a: Joan VILLARROYA I FONT, ibíd., p. 38.

24.Noticia publicada a la premsa editada pels refugiats espanyols a França l’any 1967. Citat a: Joan VILLARROYA I FONT, Ibíd., P. 37-38.

25.Citat a: Joan VILLARROYA I FONT, Ibíd., p. 38.

26.Francesc VIADIU I VENDRELL, Delegat d’Ordre Públic a "Lleida la Roja", Eds. Rafael Dalmau, Barcelona, 1979. P. 63. Es pot trobar també alguna informació escassa a: Jaume ARRULL PELEGRÍ, Violència popular i justícia revolucionaria. El Tribunal Popular de Lleida (1936-1937), Eds. Pagès, Lleida, 1995.

27.Francesc VIADIU I VENDRELL, Íbid., p. 63.

28.Francesc VIADIU I VENDRELL, Ibíd., p. 66-67.

29.Acracia, nº 263 (28 maig 1937); Citat per Jaume BARRULL PELEGRÍ, Ibíd., P. 50.

30.Conxita MIR, et al., Repressió econòmica i franquisme. L’actuació del TRP a la província de Lleida, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1997. P. 315.

31.Les informacions aquí resumides estàn extretes de: Remei CASES et al., "La col·lectivització a Molins de Llobregat" a DDAA, Col·lectivitzacions al Baix Llobregat (1936-1939), CECBL i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1989. PP. 191-241.

32.Andreu CASTELLS, Informe de l’oposició: Del terror a la segona república (1918-1936), Eds. Riutort, Sabadell, 1980, p. 19.46.

33.Andreu CASTELLS, Informe de l’oposició: guerra i revolució (1936-1939), Eds. Riutort, abadell, Sabadell, 1983, p. 21.34.

34.Andreu CASTELLS, Informe de l’oposició: El franquisme i l’oposició sabadellenca (1939-1976), Eds. Riutort, Sabadell, 1983, p. 26.82.

35.Es poden trobar les breus referències sobre el personatge aquí reproduïdes a: Andreu CASTELLS, Sabadell, informe de l’oposició: Del terror a la segona república (1918-1936), Eds, Riutort, Sabadell, 1980. També a: Ibíd., Guerra i revolució (1936-1939), Eds. Riutort, Sabadell, 1983. I Ibíd., El Franquisme i l’oposició sabadellenca (1939-1976), Eds. Riutort, Sabadell, 1983. També a: Josep M. BENAUL et al., La república i la guerra civil 1931-1939, Ajuntament de Sabadell, Sabadell, 1986. També a: Martí MARÍN I CORBERA, "La vida política" a DDAA, Sabadell al segle XX, (en preparació).

36.Francesc BONAMUSA, Política i finances republicanes (1931-1939). Lluís Mestres i Capdevila, Eds. El Mèdol, Tarragona, 1997, p. 143.

37.Josep PIQUÉ I PADRÓ, La crisi de la rereguarda. Revolució i guerra civil a Tarragona (1936-1939), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1998, ps. 151-152.

38.Luis CLIMENT, Rojos en Tarragona y su provincia, Talleres Tipográficos Suc. de Torres & Virgili, Tarragona, 1942, ps. 138-139.

39.Ibíd., p. 157.

40.Pedro ALCOCER, Las memorias de un revolucionario español, Terrassa, 1987. P.17.

41.Ibíd., p. 17-18.

42.VIDA NUEVA (10-4.1937). Citat per Xavier MARCET, "La Guerra Civil a Terrassa", p. 24; dins DDAA, Terme, nº 1. Monogràfic. La guerra civil a Terrassa.

43.Joan DUCH, Els anys negres –1936-1939-, Inédit, Terrassa, p. 14.

44.José Eugenio BORAO MATEO, Testimonis de la Guerra Civil al Vallès, Autoedició, Terrassa, 1988, p. 51.

45.Xavier MARCET i Josep PUY, "Francesc Sàbat: anarcosindicalista, batlle i exiliat" a L’Avenç, nº 46. P. 17.

47.Xavier NAVARRO,"La repressió juliol-desembre 1936" a Terme, nº 1, p.54.

48.Pedro ALCOCER, OP. Cit., p. 26.

49.José Eugenio BORAO MATEO, Op. Cit., p. 6.

50.Reproduit per José Eugenio BORAO MATEO, Op. Cit., P. 95-98.

51.Les referencies aquí resumides estàn extretes de: José MONLLAÓ PANISELLO, Tortosa en 1936-1939. Estampas de dolor y de sangre, Imprenta Algueró y Baiges, Tortosa, 1941; José MONLLAÓ PANISELLO, Los barbaros en Tortosa. 1936-1939. Recuerdos e impresiones de un perseguido en el infierno rojo, Imprenta Manuel Monllau, Tortosa, 1942; Xavier PUJADAS I MARTÍ, Tortosa, 1936-1939. Mentalitats, revolució i guerra civil, Coopèrativa Gràfica Dertonense, Tortosa, 1988; Josep SUBIRATS PIÑANA, Tortosa, front de guerra. La rereguarda durant la guerra civil, Eds. Columna Tresmall, Barcelona, 1996.

52.José MONLLAÓ PANISELLO, Los barbaros en Tortosa. 1936-1939. Recuerdos e impresiones de un perseguido en el infierno rojo, Imprenta Manuel Monllau, Tortosa , 1942, p. 102-103.

53.Luís CLIMENT, Rojos en Tarragona y su provincia, Suc. de Torres & Virgili, Tarragona, 1942,ps.144-145.

54.Josep SUBIRATS PIÑANA, Tortosa, front de guerra. La rereguarda durant la guerra civil, Ed. Columna Tresmall, Barcelona, 1996, p. 84.

55.José MONLLAÓ PANISELLO, Tortosa en 1936-1939. Estampas de dolor y de sangre, Imprenta Algueró y Baiges, Tortosa, 1941, p. 72.

56.Es poden trobar les informacions aquí resumides a: Francesc PRATS I ARMENGOL, La ciutat de Tremp durant la segona república i la guerra civil (1931-1938), Ed. Rafael Dalmau, Barcelona, 1991; Manuel GIMENO, Revolució, guerra i repressió al Pallars (1936-1939), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1987, p. 37.

57.Francesc PRATS I ARMENGOL, Op. Cit., p. 257.

58.Manuel GIMENO, Op. Cit., p. 37.

59.Francesc VIADIU I VENDRELL, OP. Cit., p. 41.

60.Les informacions aquí resumides han estat extretes de: Josep MAYMÍ; Josep ROS & Xavier TURRÓ, "La revisió del mite: el Comitè Antifeixista d’Orriols (juliol 1936-maig 1937)" a Revista de Girona, nº 183, juliol-agost 1997.

61.L’Autonomista, 24 de maig de 1937, p. 2. Citat a: Ibíd., p. 56.

62.Josep M. SOLÉ - Joan VILLARROYA, La repressió a la reraguarda de Catalunya (1936-1939), Vol. I, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1979, p. 79.

63.Josep CLARA, "Els fets de maig de 1937 a la regió de Girona", Revista de Girona, nº 118, Maig-juny 1986, p. 36.

64.Josep M. SOLÉ - Joan VILLARROYA, Ibíd., p. 361

65.Podem trobar una ampliació de les informacions aquí resumides a l’excel·lent monografia: Joan POUS I PORTA - Josep M. SOLÉ I SABATÉ, Anarquia i república a la Cerdanya (1936-1939). EL "Cojo de Málaga" i els fets de Bellver, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1988.

66.Diego ABAD DE SANTILLÁN, Por qué perdimos la guerra, Plaza & Janés, Barcelona, 1977. P. 122.

67.La Vanguardia, 12-IV-1979, Reproduït a: Joan POUS I PORTA - Josep M. SOLÉ SABATÉ, Ibíd., p. 169.

68.Carles GERHARD, Comissari de la Generalitat a Montserrat (1936-1939), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1982. P. XXXV

69.Testimoni del "Penja-robes" recollit a: Francesc VIADIU I VENDRELL, Op. Cit., P. 128.129.

70.Reproduït a: Joan POUS I PORTA - Josep M. SOLÉ SABATÉ, Op. Cit., P. 41.

71.Ibíd., p. 42-43.

72.Ibíd., p.44.

73.Ibíd., p.45-46.

74.Francesc VIADIU I VENDRELL, Op. Cit., P. 128-129.

75.Podem trobar aquestes breus referències sobre el personatge a: Josep CASANOVAS I PRAT, Quan les campanes van emmudir. Vic 1936-1939, Patronat d’Estudis Osonencs, Vic, 1993.

76.Josep CASANOVAS I PRAT, Ibíd., p. 141.

77.Per un explicació dels fets veure: Joan CAMÓS, "El mite de la Torrassa. L’Hospitalet 1931-1936" a Plecs d’Història Local, nº 1 a L’Avenç, nº 90, febrer de 1986, ps. 11-13.

78.Carles GERHARD, Op. Cit., p. 299.

79.TARDÀ I COMA, Joan, República, revolució i guerra. Cornellà de Llobregat 1931-1939, Ed. L’Avenç de Cornellà, Cornellà de Llobregat, 2000, p. 168.

80.BUJAN, Josep- JOAQUÍN, Alfred, Sant Joan Despí, història d’un poble bi-milenari, Barcelona, 1995, p. 491.

81.Ramon MUNTANYOLA, Vidal i Barraquer. Cardenal de la pau, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1976, ps. 369-385; Angel BERGADÀ I ESCRIVÀ, Vimbodí. Estudi Històric, Sociològic i Religiós, Parroquia de Vimbodí, Vimbodí, 1978, ps. 90-94.

82.Ramon PUJOL I BASCO, Torelló 1931-1975: Estudi Històrico-Sociològic d’un poble de la Catalunya interior, Torelló, 1993, p. 117.

83.Joan CASANOVAS, "La guerra civil a Barcelona: Les patrulles de control de Sants vistes per un dels seus membres" a Historia y fuente oral, nº 11, Barcelona, 1994, p. 62.

84.Soledad BENGOECHEA - Mercè RENOM, Memoria i compromís. Classes treballadores, sindicalisme i política al Prat de Llobregat (1917-1979), Ed. Columna, Prat de Llobregat, 1999, ps. 87-88.

85.Josep M. SOLÉ SABATÉ - Joan VILLARROYA, Op. Cit., Vol. I, p. 417.

86.Enric CANTURRI I RAMONET, Memòries (república, guerra i exili), Ed. L’Avenç, Barcelona, 1987, p. 164.

87.Josep M. SOLÉ - Joan VILLARROYA, Op. Cit., Vol. II, p. 247.

88.Josep M. VILAR, Torelló. Aquell Agost de sang sens pau ni treva del 1936. Tal com jo ho vaig viure, sense editorial.

89.Ramon BOIXAREU, La revolució i la guerra civil a la Pobla (1936-1939), Edició de l’autor, La Pobla de Segur, 1986, p. 23.

90.Josep M. SOLÉ; Joan VILLARROYA, Op. Cit., Vol. II, p. 249.

91.Ibíd., p. 249.

92.Enric UCELAY-DA CAL, "El concepte de ‘vida quotidiana’ i l’estudi de la guerra civil" a Acàcia, nº 1, Barcelona, 1990, p. 63.

93.Josep M. SOLÉ - Joan VILLARROYA, Op. Cit., Vol. I, p. 73.

94.Ibíd., p. 78  

BIBLIOGRAFIA:  

-ABAD DE SANTILLÁN, Diego, Por qué perdimos la guerra, Plaza & Janés, Barcelona, 1977.    

-ABARCA, Lluís, Històries de la Torrassa, Centre "La Torrassa", L’Hospitalet, 1989.    

-ALBERT, Esteve, La guerra civil a Canyamars (1936-1950), Ed. L’Aixernador, Argentona, 1989.    

-ALCOCER, Pedro, Las memorias de un revolucionario español, Terrassa, 1987.    

-ALVAREZ PALLÁS, Jose M., Lerida bajo la horda, Ayuntamiento de Lerida, Lleida, 1941.    

-AMAT I TEIXIDÓ, Jordi, República i guerra civil a Calella (1931-1939), Caixa d’Estalvis Laietana, Mataró, 1994.    

-AMAT I TEIXIDÓ, Jordi, República, revolució i guerra civil (El Masnou, 1931-1939), Ed. Gent del Masnou, El Masnou, 1995.    

-AMAT I TEIXIDÓ, Jordi, Pineda entre dos temps (1931-1939), Ed. Ajuntament de Pineda de Mar, Pineda de Mar, 1995.    

-AMAT I TEIXIDÓ, Jordi, L’anarco-sindicalisme a examen: Germinal Esglesias –1903-1981- (Una vida en roig i negre), Grup d’Història del Casal, Mataró, 1996.    

-AMAT I TEIXIDÓ, Jordi, La República a Premia 1931-1939, Ed. El Clavell, Premià de Mar, 1997.    

-AMAT I TEIXIDÓ, Jordi, Sant Pol de Mar (1931-1948). República, conflicte civil i primer franquisme, Ed. Oikos, Vilassar de Mar, 1998.    

-AMAT I TEIXIDÓ, Jordi, Un tomb per la història d’Arenys de Munt (1931-1948), Ed. Oikos, Vilassar de Mar, 1999.    

-AMAT I TEIXIDÓ, Jordi, Vilassar de Dalt (1931-1945). República, guerra civil i primer franquisme, Ed. Oikos, Vilassar de Mar, 1999.    

-AMETLLA, Claudi, Memòries polítiques (1936-1940). Vol. III, Eds. Tallers Gràfics A. Núñez, Barcelona, 1983.    

-AMETLLA, Claudi, Catalunya, paradís perdut (la guerra civil i la revolució anarco-comunista), Eds. Tallers Gràfics A. Núñez, Barcelona, 1984.    

-ANDREASSI CIERI, Alejandro, Libertad también se escribe en minúscula. Anarcosindicalismo en Sant Adrià del Besos (1925-1939), Ed. Hacer, Sant Adrià del Besos, 1996.    

-ARNABAT I MATA, Ramon, La gent i el seu temps. Història de Santa Margarida i els Monjos. De la fil·loxera a la Guerra Civil. 1890-1940, Ajuntament de Sta. Margarida i els Monjos, Santa Margarida i els Monjos, 1993.    

-ARÓSTEGUI, Julio, "Violencia, sociedad y política: la definición de la violencia" a Ayer, nº 13, Monogràfic: violencia y política en España, 1994, pp. 17-55.    

-ARXER I BUSSALLEU, Jacint – TORRES, Estanislau, La guerra civil a Arenys de Mar, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999.    

-BALCELLS, Albert, Historia Contemporánea de Cataluña, Ed. Edhasa, Barcelona, 1983.    

-BALLESTER I MUÑOZ, David, Marginalitats i hegemonies: la Unió General de Treballadors de Catalunya. 1922-1939, Tesi doctoral, UAB, 1995.    

-BARBAL GASSET, Joaquim, Els fets de la guerra civil a Rialp. Memòries, Eds. Garsineu, Tremp, 1996.    

-BARRIOBERO HERRÁN, Eduardo, Memorias de un tribunal revolucionario, Ed. Hacer, Barcelona, 1986.    

-BARRULL PELEGRÍ, Jaume, Violència popular i justícia revolucionaria. El Tribunal Popular de Lleida (1936-1937), Eds. Pagès, Lleida, 1995.    

-BASSAS I CUNÍ, Antoni, La guerra civil a Vic. Dietari 1936-1939, Ed. EUMO, Vic, 1991.    

-BENAUL, Josep M. et al, La república i la guerra civil 1931-1939, Ajuntament de Sabadell, Sabadell, 1986.    

-BENGOECHEA, Soledad - RENOM, Mercè, Memoria i compromís. Classes treballadores, sindicalisme i política al Prat de Llobregat (1917-1979), Ed. Columna, Prat de Llobregat, 1999.    

-BERGADÀ I ESCRIVÀ, Àngel, Vimbodí. Estudi Històric, Sociològic i Religiós, Parroquia de Vimbodí, Vimbodí, 1978.    

-BERNAUS, Ramon et al., La Guerra Civil a Agramunt. Una primera reconstrucció, Ed. "Revista SIÓ, Agramunt, 1988.    

-BERNAUS I SANTACREU, Ramon - SÁNCHEZ I AGUSTÍ, Ferran, El municipi de Vilanova de Meià, Institut d’Estudis Ilerdencs, Vilanova de Meià, 1999.    

-BERNECKER, Walter L., "Acción directa y violencia en el anarquismo español" a Ayer, nº 13, 1994. Monogràfic: violencia y política en España, pp. 147-188.    

-BERNILS I MACH, Josep M., La guerra civil a Figueres (1936-1939), Ed. L’Empordà, Figueres, 1986.    

-BERTRAN I CUDERS, Josep, Cambrils, Dictadura i República (1923-1939), Ed. Ajuntament de Cambrils, Cambrils, 1989.    

-BIOSCA I TORRES, Francesc, Set anys de periodisme a Terrassa 1932-1938, Tallers Gràfics Joan Morral, Terrassa, 1972.    

-BOIXAREU, Ramon, La revolució i la guerra civil a la Pobla (1936-1939), Edició de l’autor, La Pobla de Segur, 1986.    

-BONAMUSA, Francesc, Política i finances republicanes (1931-1939). Lluís Mestres i Capdevila, Eds. El Mèdol, Tarragona, 1997.    

-BORAO MATEO, José, El impacto de la guerra civil en la economia del Vallés Occidental (1936-1939), 2 Vols., Tesi doctoral, UAB, 1982.    

-BORAO MATEO, José Eugenio, Testimonis de la Guerra Civil al Vallès, Autoedició, Terrassa, 1988.    

-BRADEMAS, John, Anarcosindicalismo y revolución en España, 1930-1937, Ed. Ariel, Barcelona, 1974.

-BUJAN, Josep – JOAQUÍN, Alfred, Sant Joan Despí, història d’un poble bi-milenari, Barcelona, 1995.    

-BUSQUET I ROSIÑOL, Joan, Memòries d’un amnèsic 2, Ed. Casa Bernat, Terrassa, 1999.    

-CABALLÉ Y CLOS, Tomás, Barcelona roja. Dietario de la revolución (julio 1936- enero 1939, Librería Argentina, Barcelona, 1939.    

-CAIRETA I SAMPERE, Eugeni, La guerra civil a Santa Coloma de Farners, Centre d’Estudis Selvatans, Santa Coloma de Farners, 1991.    

-CAMÓS, Joan "L’activitat política a l’Hospitalet de Llobregat (1923-1946)" a L’Avenç, nº 60 (Maig 1983), pp. 10-19.    

-CAMÓS, Joan, "El mite de la Torrassa. L’Hospitalet 1931-1936" a Plecs d’Història Local, nº 1, pp. 6-13 a L’Avenç, nº 90 (Febrer 1986),    

-CAMPS, Albert - GARRIGA, Joan et al., Granollers 1936-1939: Conflicte revolucionari i bèl·lic, Ed. El Racó del Llibre de text, Barcelona, 1990, 2vols.    

-CANTURRI i RAMONET, Enric, Memòries (república, guerra i exili), Eds. Ajuntament de la Seu/ L’Avenç, Barcelona, 1987.    

-CARRERAS GARCÍA, Montserrat - RUÍZ TOSSAS, Helena, La República i la Guerra Civil a Sta. Coloma de Gramanet, Ed. Ajuntament de Sta. Coloma, Sta. Coloma de Gramanet, 1986.    

-CARRERAS I TARRAGÓ, Josep M., Els Tribunals Populars de 1936. Procés de cinc veïns de Santa Coloma de Queralt, Ed. Revista "La Segarra", Valls, 1986.    

-CASANOVAS, Joan "La guerra civil a Barcelona: Les Patrulles de Control de Sants vistes per un dels seus membres" a Història y fuente oral, n. 11, Barcelona, 1994, pp. 53-66.    

-CASANOVAS I PRAT, Josep, Quan les campanes van emmudir. Vic 1936-1939, Patronat d’Estudis Osonencs, Vic, 1993.    

-CASAS MERCADÉ, Ferran, Valls: La Guerra Civil (Quan no hi havia pau ni treva 1936-1939), Institut d’Estudis Vallencs, Valls, 1982.    

CASES, Remei; et al., "La Col·lectivització a Molins de Llobregat" a D.D.A.A., Col·lectivitzacions al Baix Llobregat (1936-1939), CECBL i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1989, pp. 192-241.    

-CASTELLS, Andreu, Sabadell, informe de l’oposició: Del terror a la segona república (1918-1936), Eds. Riutort, Sabadell, 1980.    

-CASTELLS, Andreu, Sabadell, informe de l’oposició: Guerra i revolució (1936-1939), Eds. Riutort, Sabadell, 1983.    

-CASTELLS, Andreu, Sabadell, informe de l’oposició: El Franquisme i l’oposició sabadellenca ( 1939-1976), Eds. Riutort, Sabadell, 1983.    

-CASTILLO GARCIA, Sofia – CAMPS FERNÁNDEZ, Olga, La Guerra Civil a Ripoll (1936-1939), Ed. Ajuntament de Ripoll, Ripoll, 1994.    

-CLIMENT, Luís, Rojos en Tarragona y su provincia, Suc. de Torres & Virgili, Tarragona, 1942.    

-COLOMÉ FERRE, Josep - SOLER BECERRO, Raimon, Revolució i guerra a Vilafranca (1936-1939), Ajuntament de Vilafranca, Vilafranca del Penedes, 1986.    

-COLOMER, Margalida, Guerra Civil i revolució a Argentona. 1936-1939, Ed. L’Aixernador, Argentona, 1990.    

-COMAS, David; GOÑI, Jordi i PUJOL, David, "La revolució i el poder local a la comarca de la Selva l’estiu de 1936. El cas de Brunyola" a D.D.A.A., La II República, 60 anys després. Estudis sobre les comarques gironines, Centre d’Estudis Històrics i Socials, Girona, 1991, ps. 223-236.    

-COMPTE I FREIXANET, Albert, República i guerra civil a Castelló d’Empuries, Gràfiques Canigo, Figueres, 1994.    

-CROSAS CASADESUS, Jaume, "Protagonisme de les forces tradicionals en la repressió del primer franquisme a l’Esquirol (Osona)", Comunicació presentada al congrés "1939 Catalunya. Jornades sobre la fi de la guerra civil", Olot, 4-6 de febrer de 1999.    

-CRUELLS, Manel, La societat catalana durant la guerra civil. Crònica d’un periodista polític, Ed. EDHASA, Barcelona, 1978.    

-CUGOTA, Lluís, "Terrassa: juliol 1936. El Sant Esperit en flames" a Al Vent, nº 9, pp. 17-23    

-D.D.A.A., "Dossier: Impressions de la Barcelona revolucionaria (1936-1937)" a L’Avenç, nº 36, Febrer 1981, pp. 17-51.    

-D.D.A.A., La guerra civil a les comarques gironines (1936-1939), Centre d’Estudis Històrics i Socials, Girona, 1986.    

-D.D.A.A., Terme, nº 1. Monogràfic. La guerra civil a Terrassa, 1986.    

-D.D.A.A., Suplemento especial guerra civil. Diario de Terrassa, 19-7-1986.    

-D.D.A.A., "Dossier: La guerra civil, Mig segle després" a Revista de Girona, nº 116 (maig-juny 1986), pp. 22-54.    

-D.D.A.A. "Guerra i revolució a Terrassa, ara fa només 50 anys" a Al Vent, nº 90 (Juliol 1986), pp.11-24.    

-D.D.A.A., Terrassa, 100 anys teixint ciutat, Ed. Ajuntament, Terrassa, 1982.    

-D.D.A.A., Història de Terrassa, Ed. Ajuntament, Terrassa, 1987.    

-D.D.A.A., Catalunya i la guerra civil (1936-1939), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1988.    

-D.D.A.A., "La guerra i la revolució a Catalunya" a Acàcia, nº 1, Ed. PPU, Barcelona, 1990.    

-D.D.A.A., "Dossier: Guerra civil i franquisme a Catalunya: una revisió històrica" a L’Avenç, nº 178 (Febrer 1994), pp. 27-67.    

-D.D.A.A., Història de Terrassa en el s. XX, Eds. Diario de Terrassa, Colecció de 16 fascicles, Terrassa, 1994.    

-D.D.A.A., "Dossier: Guerra Civil i repressió" a Revista de Girona, nº 183 (Juliol-agost 1997), pp. 54-93.    

-D.D.A.A., Història industrial de Terrassa, Colecció de 19 fascicles, Eds. Diario de Terrassa, Terrassa, 1998.    

-Delegació local d’"HISPANIA MARTYR", Calvari d’una ciutat. Terrassa 1936-1939, Delegació local d’"Hispania Martyr", Terrassa, 1996.    

-DUCH, Joan, Els anys negres –1936-1939-, Inedit, Terrassa.    

-ESCOFET, Frederic, Al servei de Catalunya i de la República. La desfeta (6 d’octubre 1934), Eds. Catalanes de París, París, 1973    

-ESCOFET, Frederic, Al servei de Catalunya i de la República. La victoria ( 19 de juliol de 1936), Eds. Catalanes de París, París, 1973.    

-ESPONA, Lluís, Les meves memòries (1919-1994), Ed. AUSA, Sabadell, 1995.    

-ESTRADA I PLANELL, Gemma, La guerra civil al Bruc, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1995.    

-FERRÉ PAVIA, Carme, La CNT a la comarca del Montsià i Tortosa (1930-1939), Cooperativa Gràfica dertonense, Tortosa, 1993.    

-FLORES, Pedro, Las luchas sociales en el Alto Llobregat y Cardoner. Contribución a la historia de Manresa y comarca, Edició de l’autor, Barcelona, 1981.    

-FONTANA, José M., Los catalanes en la guerra de España, Ed. Samarán, Madrid, 1951.    

GABRIEL, Pere, "Un sindicalisme de guerra: sindicats i col·lectivitzacions industrials i agràries a Catalunya, 1936-1939" a Francesc BONAMUSA (Ed.), Actes II seminari sobre la guerra civil i el franquisme a Catalunya, Ajuntament de Barberà del Vallès, Barberà del Vallès, 1997, pp. 55-77.    

-GAJA I MOLIST, Esteve, La guerra civil a Manlleu, Edició de l’autor, Manlleu, 1979.    

-GALLARDO ROMERO, Juan Jose – MÁRQUEZ RODRÍGUEZ, José Manuel, Revolución y guerra en Gramenet del Besòs (1936-1939), GEHGB, Santa Coloma de Gramanet, 1997.

   

-GARCÍA OLIVER, Juan, EL Eco de los pasos, Ruedo Ibérico, Barcelona, 1978.    

-GARRIGA, Joan, Revolta i guerra civil a la Garriga (Vallès Oriental) 1936-1939, L’Aixernador, Argentona, 1986.    

-GAVALDÀ I TORRENTS, Antoni, El pensament agrari de l’anarquisme a l’Alt Camp. 1923-1939. El paper de Pere Segarra i Boronat, Diputació de Tarragona, 1986.    

-GAVALDÀ i TORRENTS, Antoni, "Jo delato, tu inculpes, ell denuncia..." (Repressió franquista a Valls i comarca), Institut d’Estudis Vallencs, Valls, 1997.    

-GERHARD, Carles, Comissari de la Generalitat a Montserrat (1936-1939), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1982.    

-GIMENO, Manuel, Revolució, guerra i repressió al Pallars (1936-1939), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1987.    

-GINARD I FERÓN, David, El moviment obrer de Mallorca i la guerra civil (1936-1939), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999.    

-GONZÁLEZ CALLEJA, Eduardo, "Qué es y qué no es la violencia en política. Consideraciones teóricas en torno al conflicto social violento" a Jaume BARRULL- Conxita MIR (Coord.), Violència política i ruptura social a Espanya (1936-1945) a Quaderns Espai/Temps, nº 23, 1994, Universitat de Lleida, pp. 29-66.    

-GUTIERREZ LATORRE, Francisco, La republica del crimen. Cataluña, prisionera. 1936-1939, Ed. Mare Nostrum, Barcelona, 1989.    

-IBAÑEZ ESCOFET, Manuel, "Un record del 36" a L’Avenç, nº 6 (octubre 1977), p. 6.    

-JACKSON, Gabriel; CENTELLES, Agustí, Catalunya republicana i revolucionaria (1931-1939), Ed. Grijalbo, Barcelona, 1982.    

-LACRUZ, Francisco, El alzamiento, la revolución y el terror en Barcelona, Talleres tipogràficos de Fidel Rodríguez, Barcelona, 1943.    

-MANENT, Albert, De 1936 a 1975. Estudis sobre la guerra civil i el franquisme, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999.    

-MANYÀ, Joan Baptista, Les meves confessions, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1983.    

-MARCET, Xavier- PUY, Josep, "Francesc Sàbat: anarcosindicalista, batlle i exiliat" a L’Avenç, nº 45.pp. 15-18.    

-MARCET, Xavier - PUY, Josep - RODRIGUEZ, Bernat, "La República i la guerra a Terrassa. Conversa amb Eduard Ballbé i Maria Llonch" a L’Avenç, nº 54, pp. 12-15.    

-MARCET I GISBERT, Xavier, La repressió a la reraguarda terrassenca. Una explicació a la violència, Amics de les Arts, Terrassa, 1990.    

-MARCET I GISBERT, Xavier, Qui ha manat a Terrassa? I altres reflexions, Ed. Ègara, Terrassa, 1991.    

-MARCET I GISBERT, Xavier, Els anys foscos de la postguerra. Terrassa, 1939-1945, Ed. Àmfora, Terrassa, 1999.    

-MARIMON CAIROL, Josep, "Una col·lectivitat industrial. Terrassa 1936-1939" a L’Avenç, nº 82, pp.10-14.    

-MARÍN i CORBERA, Martí, "La vida política" a D.D.A.A., Sabadell al segle XX, (en preparació).    

-MARTOS, Ramon - OLLER, Toni, Ripollet 1931-1945, II República i franquisme. 15 anys d’història local, Associació Radio Ripollet, Ripollet, 1987.    

-MASSOT I MUNTANER, Josep, La guerra civil a Montserrat, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1984.    

-MASSOT I MUNTANER, Josep, Guerra Civil i repressió a Mallorca, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1997.    

-MATAS BALAGUER, Josep et al., La revolució i la guerra civil a la Bisbal, Ed. Ajuntament de la Bisbal, La Bisbal d’Empordà, 1990.    

-MAYAYO, Andreu, "Els fets de Solivella, juliol de 1936" a L’Avenç, nº 79 (Febrer 1985), pp. 34-39.    

-MAYAYO I ARTAL, Andreu, La Conca de Barberà (1890-1939). De la Crisi Agrària a la Guerra Civil, CECB, Montblanc, 1986.    

-MAYAYO I ARTAL, Andreu, Josep Torrents (1899-1943). Pagès de Bellveí del Penedès. Dirigent agrari català, Eds. El Mèdol, Barcelona, 1988.    

-MIR, Conxita; et al., Repressió econòmica i franquisme. L’actuació del tribunal de responsabilitats polítiques a la província de Lleida, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1997.    

-MIRAVITLLES, Jaume, Episodis de la guerra civil espanyola, Ed. Pòrtic, Barcelona, 1972.    

-MONLLAÓ PANISELLO, José, Tortosa en 1936-1939. Estampas de dolor y de sangre, Imprenta Algueró y Baiges, Tortosa, 1941.    

-MONLLAÓ PANISELLO, José, Los barbaros en Tortosa. 1936-1939. Recuerdos e impresiones de un perseguido en el infierno rojo, Imprenta Manuel Monllao, Tortosa, 1942.    

-MONTAÑA, Daniel – RAFART, Josep, La guerra civil al Berguedà (1936-1939), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1991.    

-MOREA, Vicenç - SUÑE, Ramon, Quan la guerra. Monsó-Lleida 1936-1939...L’exili, Ed. Ribera& Rius, Alcoletge, 1996    

-MUNTANYOLA, Ramon, Vidal i Barraquer. Cardenal de la pau, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1976    

-PAGÉS, Pelai, La guerra civil espanyola a Catalunya (1936-1939), Ed. Els llibres de la frontera, Barcelona, 1987.    

-PAGÉS, Pelai, La guerra civil (1936-1939), Ed. Barcanova, Barcelona, 1993.    

-PAGÉS I BLANCH, Pelai, La presó Model de Barcelona. Història d’un centre penitenciari en temps de guerra (1936-1939), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1996.    

-PALAU RAFECAS, Salvador, Apunts per a la història de la Guerra Civil al municipi de Santa Coloma de Queralt, Revista "La Segarra", Valls, 1981.    

-PAZ, Abel, 19 de juliol del "36" a Barcelona, Ed. Hacer, Barcelona, 1987.    

-PEIRATS, José, La CNT en la revolución española, 3 Vols., Eds. Ruedo Ibérico, París, 1971.

   

-PEIRÓ, Joan, Escrits (1917-1939), (Tria i introducció de Pere Gabriel), Eds. 62, Barcelona, 1975.    

-PEIRÓ, Joan, Perill a la reraguarda, (Reedició facsímil de l’original de 1936 a cura de Pere Gabriel),Eds. Altafulla, Mataró, 1987.    

-PÉREZ DE OLAGUER, Antonio, El terror rojo en Cataluña, Eds. Antisectarias, Burgos, 1937.    

-PIQUÉ I PADRÓ, Jordi, La crisi de la rereguarda. Revolució i guerra civil a Tarragona (1936-1939), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1998.    

-PLANS I CAMPDERRÓS, Lourdes, "La repressió a Terrassa durant el franquisme. Primera aproximació a les fonts per al seu estudi" A Terme, nº 13 (1998), pp. 61-65.    

-PONS, Agustí, "Joan Garcia Oliver, un anarquista amb sentit de poder" a L’Avenç, nº 17 (juny 1979), pp. 8-14.    

-PONS VIVES, Josep, Revolució i guerra a la Granada del Penedès (1936-1939), Ed. Llibres de l’Índex, Barcelona, 1993.    

-POUS i PORTA, JOAN- SOLÉ SABATÉ, Josep M., Anarquia i república a la Cerdanya (1936-1939). El "Cojo de Málaga" i els fets de Bellver, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1988.    

-PRATS I ARMENGOL, Francesc, La ciutat de Tremp durant la segona república i la guerra civil (1931-1938), Ed. Rafael Dalmau, Barcelona, 1991.    

-PUJADAS I MARTÍ, Xavier, Tortosa, 1936-1939. Mentalitats, revolució i guerra civil, Cooperativa Gràfica Dertonense, Tortosa, 1988.    

-PUJIULA, Jordi et al., Els morts per la guerra civil a la Garrotxa (1936-1945), Ed. Llibres de Batet, Olot, 1993.    

-PUJOL I BASCO, Ramon, Torelló 1931-1975: Estudi Històrico-Sociològic d’un poble de la Catalunya interior, Torelló, 1993.    

-RAGON I PETIT, Baltasar, Terrassa fa 50 anys, Ed. Arxiu Tobella, Terrassa, 1981.    

-RAGON I PETIT, Baltasar, Terrassa 1936-1939. Tres anys difícils de guerra civil, Ed. Francesc Torrella i Niubó, Terrassa, 1976.    

-RAMON I PERA, Francesc-Xavier, Vilassar de Mar (1936-1939). Una història que no s’ha d’oblidar però que no s’ha de repetir, Ed. Oikos, Vilassar de Mar, 1998.    

-ROCA, Josep - DÍAZ, Enriqueta, "La Torrassa. Un antecedent de barrri-dormitori" a L’Avenç, nº 28 (Juny 1980), pp. 62-69.    

-RODRIGUEZ PI, Bernat, El municipio de Terrassa durante la Guerra Civil i la Revolución Social de 1936-1939, Tesina de llicenciatura, ICESB,1980.    

-ROIG PEREZ, Carles, Pedro Alcocer, biografia i valoració personal, Treball de primer cicle inedit, UAB, 1995    

-ROIG PEREZ, Carles, Els "incontrolats" o "homes d’acció" durant la Guerra Civil a Catalunya (1936-1939). Estudi tipològic i comparat de la seva activitat repressora, Treball de primer cicle inedit, UAB, 1997.    

-ROIG PEREZ, Carles, Qui foren els "incontrolats"? Estudi tipològic i comparat d’aguns dels protagonistes de la repressió durant la Guerra Civil a Catalunya (1936-1939), Treball de segon cicle, UAB, 1998.    

-SABAT, Francesc, Los anarcosindicalistas terrasenses en el exilio, Creaciones Gràficas Fernando, Barcelona, 1979.    

-SAGUÉS SAN JOSÉ, Joan, "La justícia i la repressió en els estudis sobre la guerra civil espanyola (1936-1939) i la postguerra. Una aproximació historiogràfica" a Jaume BARRULL- Conxita MIR (Coord.), Violència política i ruptura social a Espanya (1936-1945) a Quaderns Espai/Temps, nº 23, 1994, Universitat de Lleida, pp. 7-28.    

-SALICRÚ I PUIG, Manuel, Crònica del temps de guerra a Mataró (1936-1939), Museu Arxiu de Santa Maria/CELM, Mataró, 1989.    

-SÁNCHEZ, Miquel, La segona república i la guerra civil a Cerdanyola (1931-1939), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1993.    

-SANTACANA, Carles, Canvi socioeconòmic i dinàmica política a la Catalunya revolucionaria: el cas de l’Hospitalet de Llobregat, 1936-1939, Memòria de llicenciatura, UB, 1985.    

-SANTACANA, Carles, "La col·lectivització a L’Hospitalet de Llobregat" a D.D.A.A., Col·lectivitzacions al Baix Llobregat (1936-1939), CECBL/ Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1989.    

-SANTACANA, Carles, Victoriosos i derrotats: El franquisme a l’Hospitalet, 1939-1951, CEH/ Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1994.    

-SARIOL BADIA, Joan, Petita història de la guerra civil. Vint-i-tres testimonis informen, Ed. DOPESA, Barcelona,1977.