“Som rics en paraules i en idees. Siguem rics en fets,que és així com millor s'aferma l'ideal.”

Ricardo Mella

Con

tingut

3

5

7

9

11

13

14

15

17

18

Anarco plus-ultra press

Vers una independència lampedusiana?

Sense les dones no hi ha revolució

“Pàtria put estat”

Converses de cafè [amb llet]: no ens serveix...

Decidim

Dret a decidir

Posats a decidir, decidim-ho tot!

Anarquisme, marxisme i nació. Els orígens d’un problema actual

Enllaços

L’observador nº828 de desembre de 2013Pensat i perpetrat a la Garrotxa

Grup Anarquista X Llogar-hiCadires + Biblioteca Sociald’Olot (CNT Olot)

Twitter: @LHereuCorreu-e:info@garrotxallibertaria.org

Vagi per endavant que el nostre afany és provocar polèmica, iapamem l'èxit o el fracàs de la nostra publicació segons el graud'emprenyamenta que detectem al nostre voltant o a la xarxa.

Sí, Indymedia és el nostre ring predilecte, doncs és on més se'ns in-sulta i menysprea. Però vaja, que és com la lluita lliure mexicana,moltes màscares, adrenalina i paraulotes, però al final res! ningú surtestovat de valent. Una llàstima en alguns casos!És per això, que un cop s'ha sabut les dos preguntes de la consultaper la independència, hem cregut que era l'hora de publicar textosque no necessàriament tot el grup redactor hem de subscriure (defet n’hi ha alguns realment contradictoris), però sí que creiem neces-sari publicar. Encara que sigui per tocar els collons. No ens enganyem!És una oportunitat d'or per cobrir-nos de glòria o de merda. L'impor-tant al cap i a la fi és “¡Que hablen mal! ¡però que hablen!” com deiala Lola Flores, o el ja repetit “ladran, luego cabalgamos” de Cervantes.En tot cas i per ser sincers amb el públic lector, tot va començar perculpa del @drilitch, usuari de twitter, de la Garrotxa, i que és un afi-cionat a la medicina que personalment en el millor dels casos el titl-laria de “curandero” o de xaman d'estar per casa. A aquest individu,se li va acudir, o li va fer gràcia dir-ho, que no teníem nassos de pu-blicar un “especial consulta”, i evidentement la cosa no podia quedaraixí. I no només guanyem l'aposta, sinó que en aquesta ocasió, tambépodràs observar que tenim novetats, ja sigui en l'estil de maquetacióo amb la incorporació de dos persones més al grup redactor. De fet,

una d'elles no sabem de quin peu coixeja, però la vigilem de ben aprop! doncs pel que es veu tenim infiltrats!!! Sí, d'aquells que sónamics de tothom! Dolents de veritat!I aquí és on arribem a l'altre punt clau de L'observador nº8. Els del grupd'afinitat anarquista estem que no vivim! mirant per sobre l'espatllaper si algú ens segueix, alguns sentim veus, d'altres ens despertemamb un poni al menjador de casa i amb una nota de “he estat aquí it'he canviat la cervesa San Miguel de la nevera per una de feta alMontseny”. En alguns casos extrems, ens hem trobat llegint a Martí iPol al WC i en d'altres més foscos fent la sobretaula anomenant cigalóal “carajillo” de tota la vida, menjant pastissos del cacau, aquell“antru” de perdició poètica, tot fent el camí cap a Ítaca en somnis isaludant amb un “bon dia Palestina” al sortir del llit al matí...Tot i això som forts! Resistirem com d'altres vegades, i serem capaços,un cop més, de publicar el que mai hauria estat publicat per cap editoramb dos dits de front. Això sí, continuarem essent llibertaris sensedefallir mai! Ni Déu ni amo! Ni Estat ni patró!

I dit això, exposats els motius, les novetats i el que pensem de maneraindividualitzada (que no col·lectiva), esperem que us agradi el noutreball, perquè el següent pot tornar a canviar, que ens avorrim molt.

Garrotxins: Cardem pena!

L’hereu de Massegurmasell a més no poder.

#Anarco plus-ultra press

EditorialEspecial “dret a decidir”

3

Les persones que volem transformar la societat des d’un punt de vistaantiautoritari, anarquista i llibertari no podem ser aliens al procés ques’està produint a Catalunya en el marc del “dret a decidir”. Fer-ho seria

viure tancats en les nostres discussions maximalistes, i fins un cert puntfetitxistes, seria viure d’esquenes al fet de que una part del poble deCatalunya s’està plantejant molt seriosament trencar amb el estatus quoactual i vol establir un nou marc de relacions socials que permeti superarles diferents situacions d’opressió provocades pel jou d’un estat com l’es-panyol.

Sense cap mena de dubtes, més enllà de posicions individuals, que podenser o no compartides, l’anarquisme català no s’ha de comprometre amb capformació política, per molt alternativa que aquesta sigui, que es presenti aprocessos electorals. Ans el contrari, hem de continuar impugnant l’ordresocial i polític d’arrel capitalista - liberal – burgés, així com les seves institu-cions. Per tant d’entrada les anarquistes i llibertàries de Catalunya hem dedir de forma clara i contundent que la solució a l’opressió del poble catalàno passa per alliberar-se del jou d’un estat per caure de ple en el jou d’unaltre estat, per molt català que aquest sigui.

En amplis sectors socials, però, existeix una certa il·lusió de que amb laindependència la societat catalana anirà a millor, ja que s’ha estès la creençade que l’Estat resultant d’aquest procés, independentista primer i cons-tituent després, serà el resultat de la voluntat majoritària de la població.En aquest sentit s’ha de dir, sense caure en el pessimisme, que fer aquestaafirmació es viure també d’esquenes a la realitat en relació al més que pro-bable escenari de l’endemà de la independència. Els sectors que avui en diaestan liderant el procés independentista (organitzats al voltant d’Òmniumi l’ANC, i que tenen com a referents polítics a ERC i CDC) han demostrattenir una enorme capacitat d’incidència a la societat catalana, així com dis-posar de les eines necessàries per generar una subjectivitat entre la majoria

de la població, fet que els ha de garantir que aquest sigui un “procés inde-pendentista lampedusià” en el que semblarà que serà possible canviar-hotot però que en el fons garantirà que tot continuï igual.

Com apunta Xavier Diez existeix una disputa per l’hegemonia i el controldel poder entre les velles elits oligàrquiques amb forts lligams amb l’estatespanyol i un sector de joves empresaris i professionals liberals. Així veiemcom aquests han agafat com a bandera el projecte independentista ambúnic objectiu d’assaltar el poder i implantar un estat que apliqui en el plaeconòmic un programa neoliberal i en el pla social un programa so-cialdemòcrata. Un estat que haurà de tenir la funció de garantir el negoci aaquests joves sectors empresarials, un estat que tindrà un marcat caire as-sistencial amb els sectors socials més marginals amb la voluntat de garantirla pau social, un estat que vendrà la farsa de “l’estat del benestar” i l’e-xistència de les classes mitjanes, però que no dubtarà en emprar la repres-sió amb aquells sectors socials que impugnin aquest ordre social i les sevesinstitucions.

Així doncs, com hauríem d’afrontar aquest possible escenari des de posi-cions llibertàries? Segurament cada persona tindrà el seu propi posiciona-ment, però aquest humil servidor defensa que hem d’aprofitar l’ocasió perdeixar ben palès per tot arreu que “l’estat” només és una de les moltes ins-titucions que la societat humana és capaç d’articular per a permetre al seuconjunt l’exercici del govern. Serà doncs en el marc d’aquest procés cap ala independència en el que la societat catalana -integrada per totes i cadas-cunes de les persones que viuen en aquestes coordenades geogràfiques-haurà de definir aquestes institucions. Serà per tant aquest un moment deruptura i haurem d’intentar incidir al màxim, tot i que no serà tasca fàcil.

És molt probable que arribem tard, i que ja ens trobem en el punt quetot comença a estar decidit per part d’aquells que tot ho volen decidir. Noens queda més remei que dir novament i de forma contundent que la solu-

ció a l’opressió de la societat catalana, i la de tota la societat humana nopassa per la constitució d’institucions polítiques i socials de caire autoritarii de control social. Ara és el moment en que les anarquistes i les llibertàriesens hem de treure els complexos, sortir dels espais on es trobem còmodesi fer acte de presència a l’escena del debat ideològic i polític per defensaraltres formes d’organització de la societat. Per fer-ho tenim les eines mésimportants de les que disposa el pensament llibertari: la teoria i la pràctica.

És el moment de treballar en la creació de noves subjectivitats que siguincapaç d’afrontar de forma efectiva les dinàmiques de poder i conflicte in-herent a les relacions humanes i que superin la relació d’opressió encaraexistent entre el capital i el treball assalariat. Ara per ara no podem fer mésque generar els escenaris que ens permetin en el futur fer possible altresescenaris que en aquest moment som incapaços de concebre. Això pot sem-blar poca cosa, però certament no ho és. Nostra és la responsabilitat decomençar a treballar en aquest sentit allà on transcorrin les nostres vides,es digui com es digui aquesta terra.

Guest star@manel_lafarga

# Vers una Independèncialampedusiana?

“[...] existeix una disputa per l’hegemonia i el control del poder entre les velles elits

oligàrquiques amb forts lligams amb l’estat espanyoli un sector de joves empresaris i professionals

liberals. [...] aquests han agafat com a bandera elprojecte independentista amb l’únic objectiu

d’assaltar el poder”

5

El 50% del sistema capitalista se sosté gràcies al treball femení. Un tre-ball que, a més, sovint és invisible. A part del les feines de la llar, sónles dones les que, de forma no remunerada, es solen fer càrrec de l’a-

tenció social-sanitària de membres de la família, per no parlar de l’ex-plotació sexual o els sous discriminatoris que permeten enriquir, encaramés, a empresaris sense escrúpols.

En conseqüència, potenciar la lluita de gènere és una manera més d’atemp-tar contra el sistema, de contribuir a enderrocar-lo. Tenir en compte la pro-blemàtica del col·lectiu femení i abordar les dificultats amb les quals estroba pot servir per atacar, des d’un altre àmbit, les relacions de poder i elssistemes de dominació en general. El feminisme pot ser útil per assenyalarquins són i com funcionen els mecanismes d’exclusió social per a despréspoder-los combatre. Però, més enllà de tot això, és una forma de promourela igualtat, de trencar amb la competència i la discriminació, de garantir elsmateixos drets, oportunitats i responsabilitats des del respecte mutu. Enefecte, és una via per poder assolir una societat millor, un camí que pot en-riquir la lluita obrera, social i nacional en el seu conjunt.

Com s’explica, doncs, que la majoria de moviments socials i polítics deixinaquesta reivindicació en un segon pla? L’excusa més utilitzada, com entantes altres qüestions, és: ja ens en preocuparem l’endemà. Aquest argu-ment, des del meu punt de vista, no és vàlid. Primerament, perquè el pro-blema de gènere no es solucionarà per art de màgia, automàticament. Noes pot instruir, donar confiança i veu al col·lectiu femení d’un dia per l’altre.Superar segles de dominació, acabar amb el rol assistencial de la dona oamb el model de família tradicional necessitarà d’experiències i teoritza-cions prèvies. En segon lloc, considero que la igualtat de gènere no hauriad’estar supeditada a altres qüestions. Com si el problema no fos prou im-portant per ser una lluita autònoma, com si cada any no morissin donesarran del masclisme, com si arreu es visqués amb llibertat. En definitiva,perquè la revolució o la independència, ara que estem en ple procés, siguinjustes, estaria bé poder partir de les mateixes condicions, que totes tin-guéssim la mateixa capacitat d’autogestionar-nos, de poder aportar cosesen una assemblea, de ser escoltades.

Per tant, seria bo que comencéssim a treballar quan abans millor per acabar

amb estereotips, comportaments o tradicions clarament discriminatòrieso de desigualtat. És primordial promoure una transformació radical, re-moure els valors de la societat i, sobretot, plantejar alternatives que descar-reguin les dones dels rols que se’ls ha adjudicat tradicionalment i que lesretenen callades tan casa, com a la feina, com en les institucions. Cal po-tenciar estructures, línies de treball, activitats o fins i tot associacions quepermetin transformar les relacions de dominació en suport mutu, coo-peració i reciprocitat.

Si els mitjans, els partits polítics i la societat en general es pregunten siCatalunya tindrà o no dret a decidir, jo em pregunto si en un futur la donatambé tindrà dret a decidir sobre el seu propi cos, sobre si vol o no vol sermare, sobre quin paper jugarà a nivell polític i social. Anant més lluny, emqüestiono si serà possible l’alliberament sexual, acabar amb el model dona-objecte o abolir, d’una vegada per totes, la discriminació laboral.Comencem a treballar perquè sigui possible?

Carmelita,la pubilla de Capsec.

“El feminisme pot ser útil per assenyalarquins són i com funcionen els mecanismesd’exclusió social per a després poder-los

combatre. Però, més enllà de tot això, és unaforma de promoure la igualtat, de trencar ambla competència i la discriminació, de garantir

els mateixos drets, oportunitats i responsabil-itats des del respecte mutu.”

#Senseles donesno hi harevolució

7

ols que Catalunya esdevingui un estat? NO. Vols que sigui Independent? SÍCrec que la resposta suposaria un vot nul, però sinó fos així, la faria molt més in-clusiva.

La paraula Estat sempre m’ha fet pensar en un mecanisme de control total sobre unapoblació, basat en unes estructures alienadores i autoritàries. Seria més partidari de desestructurar els estats, de treure-li el control sobre les nostres vides. Un Estat necessitade la dominació per subsistir, de no ser així, perd tot el seu sentit.

Els moments actuals que s’estan vivint en la relació de dos estats enfrontats per la sobi-rania del territori està creant un gran debat dins del moviment llibertari. L’innegable dretd’autodeterminació d’un poble xoca amb el suport a la creació d’un nou estat. Però elprocés d’alliberament d’un poble és un escenari de joc immillorable per posar en dubtetot el que envolta els ideals nacionalistes i proposar alternatives a la desestructuraciód’un nou estat.

Des de l’anarquisme s’ha de fer pedagogia no només de la seva història, sinó també deles seves propostes d’organització social adaptades al S.XXI. No és una tasca fàcil deguta la poca organització territorial i amb la seva poca incidència en grups majoritaris de lasocietat. Però en els propers mesos la idea llibertaria ha de ser-hi en el debat i en elprocés de creació d’una nova manera de organitzar el territori.

El 15M va ser una sorpresa per a totes i això pot servir d’excusa per no haver reaccionatamb més capacitat de resposta. El procés d’autodeterminació no serà una sorpresa, ésja una realitat. I si Catalunya esdevingués un estat independent ho ha de ser amb totesles seves realitats. I la realitat històrica anarquista anirà en el seu ADN sense cap menade dubte.

La memòria ens farà una mala jugada sinó veiem al Poder disfressar-se de poble i engen-drar falsos messies, capaços de guiar a una societat cega i desorientada cap el seu propibenefici, que no és un altre que el de perpetuar-se com Estat .

Votar en un referèndum d’autodeterminació no ens apropa molt al comunisme llibertari,està clar. Però l’acció de trencar amb un estat i poder participar en la construcció de unnou model de societat és una oportunitat per reivindicar la teoria i la pràctica anarquistaque no podem deixar passar. Ningú ha de tenir la pàtria potestat per obligar a cap individu a pertànyer a un Estat.

No a l’Estat! Sí a la Independència!

El de Cal GurnMurciano de la FAI 2.0

“Des de l’anarquisme s’ha de fer pedagogia no només de la seva història, sinó també de les seves propostes d’organització social adaptades al S.XXI. No és una tasca fàcil degut a la poca organització territorial i amb la

seva poca incidència en grups majoritaris de la societat. Però en els propers mesos la idea llibertaria ha de ser-hi en el debat i en el procés de creació d’una nova manera de organitzar el territori.”

# “Pàtria Put Estat”V

9

No ens fareu se(nti)r culpables per no defensar projectes antagònicsals nostres interessos; no ens fareu ser, de nou, còmplices del vostresistema, de la nostra condemna.

Val més deixar-ho clar: la vostra transversalitat no ens serveix ja que nomésrespon als vostres interessos. El vostre Estat no ens serveix ja que nomésrespon als vostres interessos. La vostra bandera no ens serveix ja quenomés respon als vostres interessos. Les vostres Lleis no ens serveixen jaque només responen als vostres interessos. La vostra Justícia no ensserveix ja que només respon als vostres interessos. La vostra Història noens serveix ja que només respon als vostres interessos. La vostra políticano ens serveix ja que només respon als vostres interessos. La vostra edu-cació no ens serveix ja que només respon als vostres interessos. El vostrellenguatge no ens serveix ja que només respon als vostres interessos. Lavostra Democràcia no ens serveix ja que només respon als vostres interes-sos. La vostra cultura no ens serveix ja que només respon als vostres inte-ressos. Les vostres alternatives no ens serveixen ja que només respon alsvostres interessos. El vostre Sistema no ens serveix, ja que només responals vostres interessos. No hem lluitat mai per això, ni ho farem. No volemcavar-nos la nostra pròpia tomba.La història sembla més viva que mai i, malgrat la olor a 36, ningú és capaçd'assegurar-nos què ens espera en un futur. En bona mesura depèn de nos-altres, i de vosaltres. De les prioritats de cadascú.Tres segles d'opressió i explotació en el marc nacional, sumat a una lluitamil·lenària constant per a la dignitat humana, per a la justícia social. L'alli-berament nacional i l'emancipació social, doncs, van ser condemnats a for-mar part d'un mateix i únic projecte pel poble català, per la classetreballadora catalana. Sentiment i condició.A Occident els Estats han estat l'eina més utilitzada per subordinar, camu-flar i (con)fondre l'interès nacional a(mb) l'interès de la classe dominant. Laburgesia, artífex d'aquesta maquinària bèlicaburocràtica, va jugar bé lesseves cartes en la caiguda de l'Ancien Régime i, des d'ençà, l'Estat ha es-devingut una peça clau per a la defensa i la imposició dels seus interessos,per la supervivència del sistema capitalista.L'emancipació nacional, a dia d'avui, està estretament vinculada a l'apariciód'un nou Estat que té com a marc referencial a la nació independent. Així,durant el segle XX, més de la meitat de nacions europees es dotaran d'Es-tats, sovint desmembrant els grans Estats edificats en època medieval sotal'empara les grans corones europees. Irònicament, forjats sota el control

del rei i de Déu, esdevindran, amb el pas del segles i les doctrines liberals,en els defensors, exportadors i explotadors de la democràcia.Passat l'Onze, la burgesia catalana sembla apostar, definitivament, perdotar-se d'estructures per crear un nou Estat pel Principat. Vol tenir méscontrol, vol tenir el control, el timó o qualsevol altre eufemisme capaç desubstituir l'explotació directe a la qual ens ha condemnat el sistema. Desd'aquest punt de vista sempre he pensat que l'alliberament nacional su-posava un obstacle per a l'alliberament social.

L'emancipació social, però, mai l'he pogut concebre sense l'alliberament na-cional. És a dir, si hi ha justícia i igualtat entre persones, també i ha de ser-hi entre grups d'aquestes; entre col·lectius, entre societats, entre cultures,entre pobles. Aquesta condició d'igualtat sembla innegable i inqüestio-nable. No són motius econòmics, són motius humans, de respecte, de to-lerància i organització mútua, lliure, desvinculada de qualsevol forma depossessió, imposició o dominació. Tenim l'obligació d'acabar amb l'ex-plotació a qualsevol nivell i a qualsevol indret.Així doncs, lluny de creure'ns la desvinculació i enfrontament entre movi-ments socials com són el 15M i l'11S, que, amb la fragmentada, distorsio-nada i dosificada propaganda mediàtica, han volgut vendre'ns com a unabicefàlia enfrontada eternament, hem de ser capaces d'analitzar-ho, enten-dre-ho i implicar-nos-hi com a dues cares de la mateixa moneda, del mateixproblema; com a dues parts de la mateixa solució: la única solució.No ens podem conformar. No ens podem condemnar. Hem de ser capaçosde no renunciar a res per transformar-ho tot.

Guest star@Mossen_Mel

#Conversesde café[amb llet]:No ensserveix...

“(...)la burgesia catalana sembla apostar, definitiva-ment, per dotar-se d'estructures per crear un nou

Estat pel Principat. Vol tenir més control, vol tenir elcontrol, el timó o qualsevol altre eufemisme capaçde substituir l'explotació directe a la qual ens ha

condemnat el sistema. Des d'aquest punt de vistasempre he pensat que l'alliberament nacional su-

posava un obstacle per a l'alliberament social.”

11

Ja que hi som... decidim. Això és el que penso: si aquesta entelèquiaanomenada “el procés català” tira endavant i el novembre se'ns de-mana la nostra opinió jo la donaré. Tot i això, ja a hores d'ara sé que

gaudiré d'aquella inefable sensació de coitus interruptus, de trobar-te sorraals musclos... Perquè la cosa està clara: si decidim, decidim-ho tot. Si per mifóra, un mes després de la “consulta”, i en funció dels resultats d'aquesta,ja estaria preparant les següents preguntes que s'haurien de fer a la ciu-tadania que al cap i a la fi és qui ha pagat les urnes i les butlletes per votar.Preguntaria per exemple, pel destí que haurien de gaudir els Millet, Serra,Todó, Prenafeta, Pujol i en fi, tots els lladres de guant blanc que últimaments'han fet famosos en contra de la seva voluntat.

I posats a decidir, també per exemple, podríem decidir si volem que l'AP7sigui gratuïta i rescindir el contracte que actualment permet a Abertisrobar-nos cada dia de cada setmana de cada mes de tots els anys. I així espodrien decidir molts assumptes que ens afecten molt i molt. O podríemdecidir quins impostos paguen les grans empreses i quins els treballadors,o quines condicions posem a la sanitat privada per tal que no vampiritzi niparasiti la pública. I així en tots i cadascun dels aspectes de la nostra vida.En definitiva, podríem passar de decidir quins imbècils ens enganyen i de-cideixen per nosaltres des dels despatxos de la Generalitat a decidir direc-tament nosaltres. Sense intermediaris. Passar d'aquesta democràciarepresentativa a una democràcia directa i real.

I podríem decidir també que allò que ens afecta no sigui decidit a cente-nars o milers de quilòmetres de casa nostra com ara passa amb la MAT o

ha passat amb el famós “rescat” bancari. Sí: decalar aquesta Democràciagrandiloqüent i majúscula que confon i enganya i fer-la democràcia minús-cula i sentida. Fer-nos-la nostra, estimar-la, respectar-la i defensar-la. Portarles decisions a baix de tot: a nivell de barris i pobles. Fer que les personesse sentin partícips del seu destí a través de les decisions que es prenen.

Sortirà l'idiota de l'escola política dient que no es poden deixar segonsquines decisions en mans del poble ignorant però el que està demostrat ésque a qui no es poden deixar les decisions és a mans de la casta política jaque aquesta és només un apèndix (una titella, per ser més gràfics) del podereconòmic i que pren les decisions que aquest li mana... Exemples? L'aug-ment del preu de la llum en un context de crisi, la sentència del cas Prestigeo de l'Aznalcóllar a Doñana o la central nuclear de TEPCO a Japó (pillemtotes, paguen els ciutadans, les empreses ni senten les pessigolles). La gent,el poble, en canvi, té molt més sentiment de comunitat, de justícia, de so-lidaritat que tots els capitalistes haguts i per haver; aquests només es guienpel lucre personal i ràpid perquè ignoren allò que es mou a sota dels seusrasca-cels i dels seus jets privats. Per a ells, nosaltres no som res més quepeces d'una maquinària global: inertes, bescanviables, sense drets niintel.ligència. Però nosaltres sí que ens reconeixem amb la mare de trescriatures que no arriba a finals de mes, sí que ens veiem reflectits en l'avique viu sol sense cap mena d'ajuda. I ho fem perquè nosaltres som ells: somla mare, l'avi, el desnonat. Nosaltres som el poble i sabem què convé alpoble; no hi ha volta de full.

I sabríem decidir, i tant!! Sabríem decidir quins carrers cal asfaltar, a quina

aula falta material o hi ha massa mainada. Sabríem decidir quina indústriavolem als nostres pobles i ciutats, sabríem decidir la nostra resposta davantl'abús o l'autoritarisme... I ho sabríem decidir a la plaça, amb la cara des-coberta, amb la mà alçada i amb els nostres veïns de testimoni: la millormanera de fer que les decisions siguin respectades per tothom. I aquellsque no ho vegin clar que no vinguin, a la plaça: que es quedin com ara i quedeixin que altres decideixin per ells. Tota manera hi surten guanyant: po-dran demanar explicacions als seus veïns i no com ara, que no poden de-manar explicacions a ningú.

El renoc de Cal MarràUn xic carregós

#Decidim

“Sortirà l'idiota de l'escola política dient queno es poden deixar segons quines decisionsen mans del poble ignorant però el que estàdemostrat és que a qui no es poden deixar

les decisions és a mans de la casta política jaque aquesta és només un apèndix (una titella,per ser més gràfics) del poder econòmic i que

pren les decisions que aquest li mana”

13

El nou Estat no serà un Estat,sinó una federació lliure de persones;on persona pobre serà unincomprensible oxímoronper a les futures generacions.On no decidirà cap mà invisible,ni ens colpejarà cap mà visible.El Ministeri d'Interior – via decret llei – s'autodissoldrà. Com el Parlamenti la resta de cadenes en forma d'institucions.I no hi haurà més remei,un cop perduts els símbols,que creure en nosaltres.Tampoc decidirà el bancmercantilitzar la vida de les personesperquè – tanmateix – no hi haurà banc.No decidirà el mercat autoregular-sesinó autogestionar-se.I la plusvàlua serà, definitivament,enterrada al costat de l'herènciai la propietat privadaal cementiri de la memòria.No hi haurà oprimits, perquè no hi haurà opressors.No hi haurà explotats,perquè no hi haurà explotadors.No decidiran els bons qui són els dolents,I la realitat serà utopia inomés, i tanmateix només,decidiran les persones.

Dret a decidir

La majoria de processos d'emancipació nacional no han estat favorablesal conjunt de la classe treballadora. El tsunami francès de finals delsegle XVIII, amb les diferents rèpliques arreu del planeta, permetrà a

la burgesia l'edificació dels estats – nació i la consegüent utilització com amecanisme de defensa i expansió dels seus interessos. Fet que suposarà, ala pràctica, la consolidació del sistema capitalista arreu del món. Tanmateix,en algunes ocasions, aquests processos van ser aprofitats per les classespopulars per tal d'avançar cap a l'emancipació social.

A les portes del segle XXI, amb un context de crisi sistèmica latent, crecque – com a classe – és el moment d'assolir el protagonisme que ens per-toca i que tantes vegades se'ns ha negat. Crec, doncs, que ara és el momentde mullar-se; d'implicar-se. No podem deixar que el dret a decidir sigui pa-trimoni de la burgesia, ja que llavors serà el dret a decidir que la dreta de-cideix. Hem d'incidir en ell i forçar que esdevingui un procés radicalmenttransformador.

Hem d'empoderar-nos i recuperar la capacitat d'autogovernar-nos, dedecidir sobre tots i cadascun dels aspectes que ens afecten. Cal mobilitzaciói acció constant. Nosaltres, que tants cops hem fet bandera de la gimnàsticarevolucionària, tenim una oportunitat d'or per a posar-la en pràctica. Per ademostrar-nos que – entre totes – som capaces de transformar aquestamerda de sistema que ens han imposat. I ho hem de fer en i des del carrer,dels dels nostres espais de contrapoder per tal d'acabar amb tota aquestafarsa.

Hem de participar del procés en la mesura que aquest ens permeti alli-berar-nos i no pas legitimar noves cadenes. No volem ni jugarem amb unabaralla marcada, sinó que venim a estripar-la. Hem de tensar la corda, finsfer-los caure. Hem d'aprofitar per teixir noves complicitats i relacions queens permetin treballar des de la cooperació, la solidaritat i el suport mutuper abolir d'arrel qualsevol imposició i explotació, qualsevol jerarquia odominació de poder. Hem de construir-nos un nou ordre social: autoges-tionar els mitjans de producció, abolició de la propietat privada, la plusvàluai l'herència,... En definitiva, acabar d'arrel amb el sistema capitalista. Aques-ta hauria de ser la nostra proposta de mínims, davant els seus màxims depreservar i perpetuar aquesta injustícia. Tenim mecanismes i capacitats pera fer-ho. Només ens falta (acabar de) perdre la por i creure més amb nosal-tres.

El determinisme històric – és a dir, el tard o d'hora guanyarem perquè

tenim la raó – ens converteix en elements inactius. Hem i som capaces d'as-solir el protagonisme que ens pertoca. De nosaltres depèn construir unmón més just; de totes nosaltres. I aquesta pot ser una bona oportunitat.

Així doncs, i des del meu punt de vista, ens trobem davant d'una dualitat:o actuem de fre o actuem de catalitzador, però el procés seguirà en marxa.I la meva aposta és clara: cal ser-ne protagonistes ja que, sinó, estarem con-demnant-nos a seguir en un Estat postfranquista i decadent o bé en un noui flamant Estat català neoliberal – igual o pitjor de fastigós – on no acon-seguirem gaire cosa més que poder-nos pintar la cara el dia que jugui la se-lecció catalana de futbol – masculí, evidentment – o sortir a la guia Michelincom a nou Estat – d'Europa, es clar – . Mentre en Millet, en Fainé i companyiabrindaran – cofois – perquè tot segueix igual. Mentre els de sempresegueixen cuinant-s'ho tot, estarem condemnats a acceptar el plat de sopaque ens posen a taula. Avui més que mai cal que el poble sigui el govern.

#Posats adecidir,decidim-hotot!

Pol AcreEl becari de Cal Marcs

Hem de participar del procés en la mesura queaquest ens permeti alliberar-nos i no pas

legitimar noves cadenes. No volem ni jugaremamb una baralla marcada, sinó que venim a

estripar-la. Hem de tensar la corda, fins fer-loscaure. Hem d'aprofitar per teixir noves

complicitats i relacions que ens permetin treballar des de la cooperació, la solidaritat i el

suport mutu per abolir d'arrel qualsevol imposició i explotació, qualsevol jerarquia o

dominació de poder.

15

Al’Europa de l’últim terç del segle XIX i començaments del segle XX elnacionalisme es va transformar en un fenomen de masses i el con-cepte de nació es va convertir en la força mobilitzadora clau de

l’escenari polític europeu. El xoc d’aquest nou plantejament i la seva con-vivència amb el socialisme i l’anarquisme va generar moltes controvèrsiesdins el moviment obrer. Des dels seus orígens, ha estat un tema polèmicque ha creat, i continua creant encara, profunds recels i incomoditats entresocialistes i anarquistes d’arreu del món.

Tradicionalment, la sentència: “Els obrers no tenen pàtria” del ManifestComunista de 1848 ha estat interpretada majoritàriament en el seu sentitliteral i, en conseqüència, durant molt temps, va imperar la idea que pelmarxisme “la qüestió nacional” era un tema secundari que es resoldria quanla qüestió social es solucionés. Tanmateix, si s’aprofundeix una mica es faevident que aquest tòpic, que és la versió més divulgada, s’ha de matisar.Marx i Engels no van abordar la qüestió de les nacionalitats teòricamentsinó de forma empírica. El seu punt de vista era pràctic. Així, per exemple,van defensar el nacionalisme irlandès perquè tenia una base popular però,foren contraris al nacionalisme polonès pel fet que era reaccionari. Per tant,

no va existir mai un model teòric propi i general sobre el fet nacional, benal contrari: es donava suport o es refusaven els diferents processos d’afir-mació nacional segons un oportunisme i un tactisme impecables.

En el cas de l’anarquisme ha succeït el mateix: indefinició teòrica i posi-cionament a favor o en contra depenent del cas. Bakunin i Proudhon vandecidir en diferents casos i moments donar la mà a moviments naciona-listes. Bakunin, per exemple publicà el treball “ Pàtria i Nacionalitat” on afir-mava que:

“Em sento sempre i sincerament el patriota de totes les pàtriesoprimides. [...] Una pàtria representa el dret inqüestionable isagrat de cada home, de cada grup humà, associació, comuna,regió i nació a viure, sentir, pensar, desitjar i actuar a la seva pròpiamanera.”

A més, en casos excepcionals, com fou la Primera Guerra Mundial, per-sonalitats de la talla de Kropotkin, Jean Greve o Paul Reclus van signar elManifest dels 16, que postulava el suport de l’anarquisme internacional a laTriple Entesa contra els Imperis Centrals. En aquest sentit, cal fer una men-

Pol AcreEl becari de Cal Marcs

Carmelita,la pubilla de Capsec.

Anarquisme, marxisme i nació.Els orígens d’unproblema actual

ció especial als debats que van anar sorgint en llocs com Àustria-Hongria,l’Imperi Rus, o Catalunya on el problema de les nacionalitats era encara méscandent. En aquestes zones van anar sorgint teoritzacions pròpies. Kautsky,socialista de l’Imperi Austrohongarès, va apuntar que la nació era un fetcultural determinat històricament pel capitalisme i que, per tant, no espodia reconèixer la diversitat nacional. Rosa Luxemburg, Guesde i Plejanovvan compartir aquesta mateixa idea, advocant “per un internacionalisme pro-letari”. Ara bé, en contra d’aquesta visió internacionalista, Otto Bauer i KarlRenner, afirmaren que existien dos nivells d’identitat: el de classe i el na-cional. Segons la seva tesi, la nació no era un producte burgès sinó que erala burgesia que se n’havia apropiat i, per tant, el que calia era tornar-la a ferobrera. Estaven d’acord amb Kautsky en què el proletariat havia de lluitarper la possessió d’una cultura internacional però, insistien en que aquestacultura no podia ser una abstracció, que havia de ser un element interna-cional de diverses cultures nacionals. Als obrers se’ls havia robat la identitatnacional i aquesta sols es podria recuperar quan s’assolís la igualtat declasses amb un lligam no de sang, sinó de treball, oci i cultura. Per això, de-fensaven un sistema multinacional.

Pel que fa a Catalunya, a inicis de segle XX un grup de pensadors anar-quistes Víctor Foch, Pau Bo i Frederic Pujolà, també van començar a reivin-dicar la catalanitat llibertària des de la revista Tramuntana. Des del seu puntde vista, no era cert que Catalunya ni la catalanitat fossin una cosa exclusi-vament de la burgesia:

“No es la Cataluña de los poderosos, nuestra Cataluña,Cataluña es para nosotros un ideal de completa liberación y no esentre los poderosos donde la libertad se encuentara. Nuestro amora la tierra catalana no nace por la grandeza de su pasado. Escribi-mos en catalán, amamos Cataluña porque queremos hacerla máslibre para el hombre libre. No la queremos sujeta a ningún yugoextraño, pero tampoco queremos que ninguna tiranía sujeteCataluña. (...) Queremos hacer de Cataluña la patria ideal, que eldesheredado la sienta como verdadera patria suya, donde la tierraque culvie sea su tierra, donde su esfuerzo sea solo para su obra,donde el pan que amase sea su pan.” (Victor Foch “La NostraCatalunya” Tramuntana, 1913)

Així mateix, argumentaven que el nacionalisme no era una agressió cap

als altres pobles, que el problema social era el mateix i que la seva solucióera l’emancipació del proletariat; però que els procediments per assoliraquesta llibertat variaven segons les característiques pròpies de cadapoble, i ells volien adaptar la revolució a les necessitats del poble deCatalunya.

De la mateixa manera, Frederico Urales, des de La Revista Blanca, es vafer eco del despertar nacional català. L’1 de gener de 1905 va reproduir unarticle Salvador Gibert titulat “ Nacionalistas-anarquistas” fent apologiadels dos termes, el qual es va acompanyar d’un article de Garden de to simi-lar (el juliol d’aquell mateix any). Defensava que, tot i que els dos temeseren aparentment contradictoris i difícilment conciliables, calia reconèixerque les aspiracions i els ideals que integraven el moviment nacionalista deCatalunya no es distanciaven tant dels llibertaris. I és que el que els cata-lans reclamaven era el dret de tots els pobles a tenir una personalitat dife-renciada i el de regir-se per sí mateixos. Unes premisses que els llibertarisno podien menysprear ja que negaven l’estructura dels estats moderns, ladels organismes polítics artificials i els privilegis d’uns per sobre els altres.Per això, considerava que els ideals nacionalistes eren una via per assolir,també, l’emancipació social dels individus: “son muchos los que trabajan de-cididamente para que florezcan en la conciencia popular los ideales naciona-listas, seguros de que realizan labor emancipadora”.

En aquesta mateixa època poetes i dramaturgs anarquistes obrers vanpublicar en català i van defensar certs trets identitaris: Llunas, Canibell,Gomis, Guanyavents, Pellicer, Paraire, etc. Però, potser el més destacat sónalgunes de les manifestacions que, al seu moment, van realitzar líders dela CNT com Salvador Seguí, Joan García Oliver o Joan Peiró. Del primer esrecorda sobretot el míting que a pronunciar el 12 de gener de 1919, en elqual va dir que no volia que Catalunya fos una colònia, que volia que fos unpoble lliure conscient i ben administrat. De Garcia Oliver, sols cal recordarque va lluitar conjuntament amb el Comitè d’Estat Català que presidiaMacià per veure les seves vinculacions amb el catalanisme republicà. Per laseva banda, Peiró considerava el marc d’actuació català com l’àmbit mésnatural pels que formaven part de la CNT.

En definitiva, aquest recorregut històric, que podriem continuar, ensdemostra que el nacionalisme no és sols fruit de la tasca central articuladapels estats sinó que el poble, la classe treballadora, hi té sempre un paperprotagonista. Anarquistes i socialistes d’arreu han teoritzat al respecte. Per

tant, davant la conjuntura actual, no hem de deixar perdre l’oportunitat defer sentir la veu del carrer. Deixarem que la burgesia torni a robar la nostraidentitat com a poble? Que es faci seva la independència de Catalunya? Quedecideixi quines seran les tradicions, la història i els personatges als qualsrememorar i homenatjar? O bé reivindicarem la catalanitat del poble, lestradicions republicanes, socialistes i anarquistes que formen part de la nos-tra identitat col·lectiva?

“Pel que fa a Catalunya, a inicis desegle XX un grup de pensadors

anarquistes Víctor Foch, Pau Bo iFrederic Pujolà, també van començara reivindicar la catalanitat llibertària

des de la revista Tramuntana. Desdel seu punt de vista, no era cert

que Catalunya ni la catalanitat fossin una cosa exclusivament

de la burgesia”

17

A la Garrotxa:

CNT d’Olothttp://www.cnt.cat/olot/

Biblioteca Social d’Olothttp://www.bsolot.info/

Creu Negra Duatlèticahttp://creunegraduatletica.blog.cat/

Assemblea Llibertària de la Garrotxahttp://www.garrotxallibertaria.org/

Contrainformació a la xarxa:

A las barricadashttp://www.alasbarricadas.org/noticias/

La hainehttp://lahaine.org/

Klinamenhttp://www.editorialklinamen.net/

Anarkismo.nethttp://anarkismo.net/index.php

Berguedà i Bages Llibertarihttp://www.bllibertari.org/

Regeneraciónhttp://www.regeneracionlibertaria.org/

Editorials:

Editorial virushttp://www.viruseditorial.net/index.php

La felguera editoreshttp://www.lafelguera.net/web/

Pepitas de calabazahttp://www.pepitas.net/

La malatestahttp://www.lamalatesta.net/

Txalapartahttp://www.txalaparta.com/

El grillo libertariohttp://www.nodo50.org/elgrillolibertario/

Fundació d’estudis llibertaris Anselmo Lorenzohttp://fal.cnt.es/

Bardo edicioneshttp://bardoediciones.net/

Aldarull edicionshttp://www.aldarull.org/

Traficantes de sueñoshttp://www.traficantes.net/

DDThttp://www.ddtgatazka.com/

Enllaços

Editorial brulothttp://brulot.ourproject.org/

La ciutat invisiblehttp://laciutatinvisible.coop/arees-de-treball/la-ciutat-invisible-edicions/

La linterna sorda edicioneshttp://www.lalinternasorda.com/

Publicacions:

Periòdic CNThttp://cnt.es/periodico

Solidaridad Obrerahttp://soliobrera.cnt.es/

Todo por hacerhttp://www.todoporhacer.org/

El Libertariohttp://www.nodo50.org/ellibertario/

Ekintza Zuzenahttp://www.nodo50.org/ekintza/

Varis:

FAIhttp://www.nodo50.org/fai-ifa/

FIJLhttp://www.nodo50.org/juventudesanarquistas/?w=catala

Xarxa de Biblioteques Socialshttp://xarxabibliosocials.org/

Ateneu Llibertari de Santshttp://www.ateneullibertari.info/

Ateneu Llibertari Acràciahttp://assembleallibertariabdn.wordpress.com/

Ateneu Llibertari Estel Negrehttp://estelnegre.balearweb.net/

Ateneu Llibertari Paquitahttp://ateneupaquita.wordpress.com/

Ateneu Llibertari Alomàhttp://ateneutgn.ourproject.org/

Centre de Recursos Pedagògics J. Martín Luengohttp://www.pedagogiallibertaria.org/

Festival de Cine Anarquista de BCNhttp://fcab.tk/

Negres Tempesteshttp://www.negrestempestes.org/

Acció Llibertària de Santshttp://acciollibertariasants.wordpress.com/

Bona nit i tapa’t!Grup Anarquista X llogar-hi cadires