Col·legi San Antonio de Padua. Departament de Lingüística. Valencià.

Franciscans. Carcaixent. 2n Batxillerat. Curs:2012-13.

QUÈ DESTACARIES DE LA NARRATIVA DELS ANYS 70 FINS A

L’ACTUALITAT? REFLEXIONA, SOBRETOT, ENTORN DE LES NOVETATS

EN LA TÈCNICA LITERÀRIA I DEL CONTEXT SOCIOCULTURAL

El 1975, amb la mort del general Franco, s’accelera el camí que conduirà els espanyols de la

repressió a les llibertats, de la dictadura a la democràcia. Els canvis socials i polítics seran

espectaculars i faran possible l’augment d’una producció i d’un mercat literari important en català,

mercat que havia començat a recuperar-se en la dècada dels 60. L’aprovació de la Constitució i dels

Estatus d’Autonomia que reconeixen el caràcter oficial del català, i la generalització del català en

l’ensenyament amb l’aprovació de les lleis de normalització lingüística, estableixen el marc legal que

permetrà l’alfabetització de la població, la millora en l’ús social de la llengua i l’augment del públic

lector, tant adult com juvenil.

Però seria interessant dins d’aquest últim terç del segle XX, diferenciar tres períodes, d’una

banda la narrativa dels anys 70, d’altra, les dues posteriors, la dels anys 80 i 90 i per últim l’actualitat

més recent.

Per entendre la producció de la dècada dels 70 cal fer al·lusió a les circumstàncies que l’envoltaren. Els anys 70 suposen el declivi i el final de la dictadura franquista. Els novel∙listes que donen a conèixer

les seues obres són gent nascuda a la postguerra, crescuda i escolaritzada amb els canvis sociopolítics

dels anys 50 i 60 (educada en la cultura del còmic –tebeos‐, la televisió, la música pop i el cinema) i

influenciada ideològicament en plena joventut per les conseqüències del Maig francés de 1968, pel

moviment hippie i per l’agonia i final del franquisme.

En la dècada dels 70 entren en crisi models novel∙lístics com el realisme. S’imposa una

renovació de la narrativa, l’anomenada “novel∙la del canvi”, caracteritzada per la manipulació del codi

textuals i per la utilització de temes transgressors. La postguerra, l’educació rebuda, la revolta contra

una societat que necessita canvis, el món universitari, el feminisme, la llibertat sexual, etc constituiran

els temes fonamentals d’aquesta generació. Destaquem autors representatius, tant des del Principat

com Terenci Moix ( El dia que va morir Marylin), Jaume Fuster (Abans del foc), Montserrat Roig (El

temps de les cireres); des de les Illes amb escriptores com Maria Antònia Oliver (El vaixell d’Iràs i no

Tornaràs), o Carme Riera (Te deix, amor, la mar com a penyora.); a València, la narrativa va

aparèixer un poc més tard, estimulada pels escriptors de Catalunya i per l’aparició de plataformes

editorials com “Tres i Quatre” i els Premis Octubre. Destaquem autors com Isa Tròlec (Ramona

Rosbif), J. Lluís Seguí (Espai d’un ritual), o Isabel‐Clara Simó (Dones, Júlia);

Si la dècada dels 70 va suposar l’inici de l’impuls narratiu en llengua catalana, la dècada dels 80

i 90, va comportar una gran evolució, bàsicament per dos factors: d’una banda, la nostra societat havia

adoptat determinats models de producció i consum de fenòmens culturals, i d’altra banda, la literatura

comença a gaudir de suport institucional, com a conseqüència de l’aprovació dels Estatuts

d’Autonomia, de la promulgació de les lleis de normalització lingüística i de l’accés de la llengua

catalana al sistema educatiu, cosa que comporta nous lectors. Com a conseqüència d’això i de

l’aparició d’un seguit de premis literaris, els autors de tot el domini lingüístic van coneixent‐se i

s’influeixen mútuament. Les línies que adopta la narrativa catalana a partir d’aquesta diversificació de

gèneres és molt variada. D’una banda trobem una novel·lística plena de connotacions simbòliques i

al·legòriques com la de Quim Monzó, molt influenciada per autors sud-americans com Julio Cortázar,

on el tedi, l’angoixa i l’absurd són temes dominants. D’altra, es produeix una narrativa que evoca el

passat medieval o l’època de la transició, és el cas d’autors com Jaume Cabré (Teranyina), o Josep

Lozano (Crim de Germania). A més a més, agafa també molta importància la novel·la policíaca i de

ciència-ficció, col·leccions com “La Cua de Palla”,o “La Negra” i escriptors com Ferran Torrent (No

emprenyeu el comissari, Un negre amb un saxo) o Manuel de Pedrolo (Joc tapat, Joc brut). Cal també

fer menció a la novel∙la eròtica, dins d’aquesta un grup de narradors joves, que sota el pseudònim

Col·legi San Antonio de Padua. Departament de Lingüística. Valencià.

Franciscans. Carcaixent. 2n Batxillerat. Curs:2012-13.

“Ofèlia Dracs”, publiquen un recull de contes Deu pometes té el pomer, o també escriptors com

Pedrolo (Obres púbiques), etc.

Gran part dels autors més recents es dediquen al món de l’ensenyament o del periodisme, i al

mateix temps a la producció literària. Uns amb novel·les dirigides a un públic lector juvenil com

Silvestre Vilaplana amb Les cendres del cavaller, Glòria Llobet amb Els ulls del mirall...; d’altres amb

novel·les obertes al públic en general com Temps de conquesta de Vicent Borràs, Borja papa, de Joan

Francesc Mira, El tema del tema de Quim Monzó, Senyoria de Jaume Cabré, etc.

Cal ressenyar, com hem dit, que alguns dels autors de novel·les del segle XX i principis del XXI,

estan directament relacionats amb el periodisme, hi participen com a col·laboradors en diaris com “El

País”, “La Vanguàrdia” o “El Levante”. Alguns exemples són Quim Monzó, Emili Piera, Isabel-Clara

Simó, Carme Miquel, Joan Francesc Mira, Mari Pau Janer, etc.

Els premis literaris creats a l’entorn de la producció literària també han reafirmat la pujança de

les obres en la nostra llengua, com el “Premi de la crítica narrativa catalana”, el “Premi de narrativa

“Andròmina”, “Premi Ciutat d’Alzira”...

La disparitat de temes i estils, la gran quantitat d’obres publicades, i el gran ventall d’escriptors

de diferents generacions, fa que siga complicat explicar el panorama literari de la prosa actual.