ART ROMÀ

ARQUITECTURA

ESCULTURA

Glòria Garcia Vallecillos

IES Caparrella (Lleida)

Marc cronològic i geogràfic L’àmbit geogràfic abasta tota la Mediterrània. Trobem la seva empremta en l’urbanisme, la cultura i l’art de tots els territoris

que patiren la romanització. La Península Itàlica va ser, a partir del segle VIII aC, una cruïlla entre els pobles

grecs, els pobles itàlics i les aportacions de la cultura púnica. Dels pobles autòctons destaquen els etruscs, que desenvolupen una cultura

refinada i original. Esquema cronològic:

753 a. C. Fundació llegendària de Roma (Monarquia i domini etrusc) Roma conquesta el Latium. Reis romans: Ròmul (fundador), Numa, Tul·li, Tarquini Prisco, Sevi Tul·li i Tarquini Superb.

509 a. C. Finalitza la monarquia i comença la República. En aquest període Roma comença la seva expansió per la Mediterrània. Fins al segle III aC l’art s’ha de considerar dins de l’art etrusc. Serà entre els segles III i I aC es pot començar a parlar d’un art romà d’època republicana (síntesi de corrents etruscs, itàlics i hel·lenístics.

30 a. C.- 14 d. C. Època d’ August. Comença l’Imperi. L’època de l’Alt Imperi entre els segles I – III dC es pot considerar com la del classicisme romà, amb una revifada de les influències hel·lenístiques. A partir del segle III, durant el Baix Imperi, l’art romà tendeix a la monumentalitat, però també a un cert esquematisme d’influència oriental i a la introducció de representacions simbòliques d’origen cristià.

475 d. C. - Fi de l'Imperi Romà. Ròmul August, últim emperador.

Extensió de l’Imperi

Antecedents de l’art romà

Són tres els elements essencials que hi ha a l’origen de l’art i de la cultura tomanes:1. El substrat indígena de les tribus itàliques

2. La civilització etrusca

3. La influència dels grecs establerts al sud d’Itàlia i Sicília (Magna Grècia), a més de les relacions que establí amb la mateixa Grècia.

L’art etrusc

Poble que habitava la regió d’Etruria. Durant els segles VII i VI el seu domini es va estendre

cap al sud, a la regió del Laci. Arquitectura: utilitzaven l’arc i la volta, com farien més

tard els romans, i introduïren la columna d’ordre toscà. Les necròpolis etrusques constitueixen conjunts molt

importants: fora de les ciutats amb estructura urbanística.

Als enterraments són presents les pintures murals. L’escultura manté un cert paral·lelisme amb la del període arcaic grec: somriure arcaic, ulls ametllats... I són característiques les escultures de caire funerari.

Influència de l’art grec

L’empremta grega en l’art dels romans és evident. Raons: La formació i primera expansió de la República Romana

coincideix amb el classicisme grec i l’admiració per la cultura hel·lènica s’estén per tota la Mediterrània.

La presència grega a Itàlia i Sicília (Magna Grècia) suposa un contacte directe i facilita la importació d’obres gregues, així com el fet que artistes grecs treballin a la mateixa Roma, sigui com esclaus o com a artesans lliures.

Al segle II aC es produeix la conquesta de Grècia pels romans. Això donà un impuls a la influència grega i a la importació d’obres d’art. Es produeix un curiós fenomen de colonització dels vencedors per part dels vençuts.

Característiques Són propis i definitoris de l’art romà:

Caire eclèctic: els romans van assimilar moltes influències dels pobles conquerits i elaboraren una cultura pròpia que donà uniformitat al món romanitzat.

Capacitat per resoldre els problemes constructius, urbanístics i representatius amb una gran qualitat tècnica i una gran varietat de tècniques i materials.

Poca elaboració teòrica. En les arts plàstiques hi ha una tendència al realisme i a la

plasmació de les coses concretes i quotidianes (retrat). L’artista com a individualitat no té importància (solien ser

esclaus o lliberts). Tendència a la industrialització de l’art. A l’època imperial l’art es converteix en un mitjà de

representació i glorificació del poder. Importància de l’art romà en la formació de la cultura

estètica occidental.

Aportació de Roma a l’arquitectura

Preocupació pels problemes estructurals i l’ampli ventall de solucions proposades.

Ús sistemàtic de l’arc i la volta: permet crear espais interiors molt més amplis i versàtils, superposar estructures complexes i salvar grans distàncies i alçades mitjançant la successió i superposició d’arcs. L’arc emprat és el de mig punt i les voltes són de canó, d’aresta i anulars. També cúpules de mitja esfera i de quart d’esfera.

Els materials: pedra, maó, fusta i el morter o formigó (barreja de calç i sorra).

El parament del mur presenta tipologies diverses. Continuen utilitzant els ordres grecs i també el toscà i el

compost, però la columna i l’entaulament no juguen cap paper estructural, funció purament decorativa.

Arquitectura religiosa. Els temples

La construcció religiosa fonamental és el temple. El tipus més comú deriva del temple grec: una cel·la rectangular

precedida d’un pòrtic amb columnes. Però pot haver-hi diferències:

tres cel·les quan el temple és dedicat a una tríada (Júpiter, Juno i Minerva);

l’edifici s’aixeca damunt d’un pòdium amb escalinates d’accés en un dels costats en el qual hi ha el pòrtic;

la columnata que envolta el temple resta adossada als murs de la cel·la i perd la funció de suport (pseudoperípter), així es valora especialment la façana.

Són temples característics la Fortuna Viril a Roma i la Maison Carrée a Nimes.

Són freqüents els temples de planta circular, com el de Vesta a Tívoli i el Panteó a Roma.

Maison Carrée de Nimes

Elements formals Corinti, hexàstil, pseudoperípter Planta rectangular L’element dels temples grecs que més sorprenia els romans

era el peristil exterior de manera que aquest bonic ornament és el que van intentar reproduir prolongant la columnata del pòrtic adossant les columnes a les parets laterals de manera que el temple sembla estar rodejat d’un peristil

La forma característica del temple romà ha estat conservada: un podi elevat, l’escalinata i la cel·la, precedida d’un profund pòrtic, s’estén amb tota l’amplada dels pòrtic fins al fons

La millor perspectiva és la frontal L’ escalinata li confereix una gran majestuositat i l’alta façana

domina l’espai que té davant

El Coliseum

AMFITEATRE FLAVI O COLOSSEU A ROMA Començat per Vespasià l’any 70 d. C. i acabat per Tit Flavi l’any 80 d. C. Roma Formigó i travertí 188 m x 156 m L’arena té 80 m x 50 m 50.000 espectadors Conegut per Colosseu degut a la proximitat de l’estàtua colossal de Neró Elements formals

L’exterior apareix distribuït en quatre pisos. Els tres inferiors presenten grans buits amb arcs de mig punt on originalment es situaven al segon i tercer pis escultures per ornamentar la façana. Els pilars gruixuts es combinen amb columnes adossades que suporten un entaulament. El quart pis d’aspecte més massís presentava tan sols petites finestres allindades entre pilastres corínties. Hi ha entre els cossos àtics de petita altura. Estava recobert de travertí

La superposició d’ordres, toscà, jònic i corinti, que hi ha als tres cossos inferiors va ser un esquema que va fer fortuna no sols a l’antiguitat sinó també al Renaixement i al Barroc. Aquests ordres no sostenen res. Són decoratius. La seva importància era:

Al·lusió a l’arquitectura grega. Una mena de peristil grec en un edifici romà per fer-lo més elegant. Fa la impressió que l’aplicació dels ordres redueix l’escala de l’edifici perquè ja no cal posar-se en relació

amb tot l’edifici sinó amb una sola planta. El ciutadà romà podia sentir-se significatiu en un immens edifici i en un immens imperi

S’hi va assolir un equilibri esplèndid i magistral entre línies rectes i corbes El quart pis, probablement addició posterior, que exteriorment no té arcades, menysprea el conjunt però

funcionalment era necessari per augmentar l’aforament. Entre les pilastres corínties apareixen les mènsules on es lligaven els pals enormes que sostenien la vela de lona que cobria la graderia.

A l’interior la construcció constitueix una exhibició tècnica. Els murs són de formigó recobert de maó. Aquest murs van reforçats per 560 pilars de travertí ben fonamentats. El pes de la graderia i de les persones assistents descarregava sobre un sòcol gruixut de travertí que rodejava tota l’arena. Els passadissos estan coberts de voltes de canó. El passadís més alt és arquitravat

A sota de l’arena hi havia nombrosos corredors i dependències en relació amb els espectacles que es representaven

Significat i funció La finalitat era acollir els espectadors de lluites de gladiadors, feres, jocs, etc. Aquest jocs s’oferien per divertir al poble i es donava una imatge benefactora del poder amb intenció

propagandística.

El Panteó 118-128 d. C. Els segells amb què es marcaven els maons de l’obra porten el nom d’Adrià i estan datats entre el

118 i el 125 dC, per la qual cosa la datació de l’obra és força segura. Formigó, maó, granit i marbre Roma Manat construir per Adrià reformant el Panteó d’Agripa del segle I d. C. que va estar afectat per l’incendi de l’any

80 dC que va reconstruir Domici´`a Elements formals

Consta d’un pòrtic rectangular, arquitavat amb teulada a dues aigües que dóna lloc a un frontó triangular i a una sala (nàos, cel·la ) de forma circular rematada amb una cúpula de 43’4 m de diàmetre que és la mateixa mida que té d’alçada des del terra. La cúpula no necessita pedra clau perquè està feta d’un formigó molt lleuger amb pedra porosa que en endurir-se es sosté per si mateixa

El temple reposa sobre un podi que actualment no s’aprecia ja que el nivell del terra ha pujat. Això donava lloc a una escalinata frontal que augmentava el protagonisme de la façana del pòrtic d’acord amb la tradició romana

El pòrtic és octàstil i té un total de setze columnes corínties. Són de granit rosat amb base de marbre blanc. El fust és monolític i llis

Exteriorment s’aprecia una combinació de línies rectes, verticals i horitzontals, a la part de davant i de línies corbes a la part de darrera que fan del Panteó un edifici nou, singular, meravellosament original. Hi ha arcs de maó embotits en l’estructura del mur que s’aprecien exteriorment i que distribueixen les càrregues de la cúpula cap als murs. Com a d'altres temples romans característics l’única perspectiva correcta és la frontal. Hi ha un equilibri entre verticalitat i horitzontalitat

Podríem dir que encara està fet a escala humana sobretot la part del pòrtic però a l’interior amb l’alçada de la cúpula es produeix un espai unitari i màgic que ens sobrepassa. El gran hemisferi descansa tranquil·lament sobre l’ampli tambor i sembla formar com una esfera d’espai. L’obertura circular de 8 m situada al centre de la cúpula inunda de llum l’interior i projecta sobre el terra un cercle mòbil de llum solar. Els caixetons constitueixen una gran contribució estètica a l’aspecte de la cúpula perquè fan aparent la seva esfericitat definint la corba i el retrocés mitjançant llums i ombres. Una cúpula llisa semblaria plana encara que estigués il·luminada

La cúpula descansa sobre un tambor on hi ha petites semi-cúpules sobre els nínxols que contribueixen a reforçar els vorals de la cúpula i transmetre les càrregues verticalment a la cimentació a través dels murs. El tambor descansa sobre vuit dobles columnes, també corínties i pilars. Sobre ell la cúpula era l’única possibilitat de cobrir aquell gran espai sense necessita de suports intermitjos

Significat i funció En els set nínxols que rodegen la cella es situaven les estàtues dels déus. Era un temple dedicat a tots els Déus, amb

la intenció de subratllar la protecció divina sobre Roma, sobretot a Venus, la bellesa i Mart, la guerra. La bellesa i el poder de Roma estan sintetitzats en aquest temple. Va conservar a la inscripció de la façana el record d’Agripa.

La cúpula simbolitza l’esfera celest il·luminada pel Sol. Roma se sent el centre de l’univers i així ho representa

L’escultura romana

El relleu La tradició centroitàlica havia desenvolupat un tipus de relleu que

acceptava un seguit de convencionalismes en la representació: frontalitat dimensió més gran dels personatges principals es renuncia a una especialitat il·lusòria disposició dels personatges sobre un únic pla

Si en el relleu és on l'escultura romana assoleix una personalitat definitiva, estudiem-ne les principals característiques dels que apareixen a la Columna trajana:

Amb Trajà, (53-117) s'afirma un llenguatge artístic nou i s'utilitza la columna com a suport per a una narrativa. A la Columna Trajana es desenrotlla en una cinta hel·licoidal tot un seguit de relleus, importants pel tractament plàstic de l'escultura, en la que els cops de cisell tenen un matis impressionista, i per la composició i representació de tipus que s'allunyen de l'idealisme hel·lènic, i s'inscriuen en el corrent realista i popular. El plantejament de les escenes és el mateix que el d'un guió cinematogràfic: les seqüències creen un sentit temporal no esperat en una representació espacial, Inaugura un nou estil narratiu al servei de la propaganda personal de l'emperador.

El retrat

El retrat  És el tema més apassionant que ens ofereix l'estatuària romana. Realista i

popular, la fidelitat al model tradueix no només la semblança física sinó la psicològica.

El retrat realista, fisonòmic i individualitzat és una de les manifestacions més característiques de l'art romà.

Els escultors romans es preocupen per representar el rostre o, com a molt, el bust. A través d'un estil sobri i lineal, cerquen la reproducció exacta, d'una immediatesa crua, acceptant els defectes de la naturalesa, i investigant les empremtes que la vida imprimeix a les faccions del model.

Durant la República, els retrats de Pompeu, Ciceró i Cèsar presenten una duresa de trets i d'expressió que na trobem a l'obra hel·lenística. El tipus de retrat republicà és producte d' uns interessos polítics i socials més que d' una particular inclinació estètica, i el seu accentuat realisme es presenta com afirmació del caràcter auster i voluntariós del poble romà, en contrast amb el refinat intel·lectualisme hel·lènic.

Amb August, i quan les classes il·lustrades tenen el seu paradigma a Grècia, els retrats oficials tendeixen a l'hel·lenisme. Una gran part dels retrats d'August mostren clarament l'idealisme àtic i el to heroic hel·lenístic, però una certa accentuació dels trets fisonòmics manté el record de les tradicions realistes.

A partir d'Adrià es generalitza l'ús de la barba. Progressivament, se simplifica el modelat i s'accentua els trets, assolits una més gran expressivitat i comunicació psicològica.

August de Prima Porta Cap al 19 a. C. 204 cm. Museu del Vaticà. Roma Elements formals

Estava policromada ja que queden restes de daurat, porpra, marró i groc

Impressionant retrat del primer emperador, August ( 31 a. C.- 14 d. C. ) que il·lustra el compromís entre el gustos d’un escultor grec però que treballa per a un patró romà

Es va utilitzar el Dorífor com a model perquè els romans admiraven profundament l’aire de serenitat i dignitat però hi havia característiques que no agradaven als romans: era una figura ideal i es va modificar perquè prengués les característiques pròpies del cap d’August i la nuesa del Dorífor tampoc era del gust d’un romà com August, que es posava com a guàrdia de les antigues tradicions i de la moral i per això apareix amb armadura i mantell encara que l’armadura no impedeix representar el modelat del tors. El Dorífor vagava sense direcció i no semblava correcte que un emperador vagués d’una forma tan somiadora a través de l’espai i per això devia dirigir-se als seus súbdits directament i dominar els espectadors que tingués davant mirant cap endavant, el cap aixecat i el braç dret estirat manant

Tot l’èmfasi es concentra en el pla frontal, els costats es cuiden poc i el dors ni està acabat

També s’ha destruït la gravitació del contraposto. El ritme s’ha perdut però apareix la representació de l’autoritat de l’emperador

La decoració de l’armadura trenca també l’esperit unitari de l’estàtua greg

Del verisme patètic de la República passen ara a un verisme més retòric i propagandístic

La decoració de l’armadura representa la devolució dels estendards que August va aconseguir per mitjans diplomàtics com un oràcul li havia indicat, amb la qual cosa l’emperador surt del temps dels mortals i es posa a l’empar i destí dels déus

El fet d’anar descalç també el situa en aquest àmbit de la divinitat

Columna Trajana Erigida també en commemoració de fets i persones, tampoc té precedents. Destaca

la columna de Trajà (113) amb 40 m. d'alçària. Fou construïda per a glorificació de Trajà (hi ha representat, pel cap baix, 70

vegades) com a militar, i en record de les seves campanyes contra els parts i els dacis. L'arquitecte director de l'obra fou un siri, Apol·lodor de Damasc, que havia acompanyat l'emperador en les seves expedicions militars, sota les ordres del qual va treballar tota una escola d'escultors.

Al llarg d'un desenvolupament de 200 m, no s'adverteix un "buit", ni un instant de fatiga inventiva, és com un llibre esculpit en marbre. El relleu, molt pla, de manera que no s'altera la línia arquitectònica de la columna, es val de mil trucs -pells, cuirasses, arbres, pedres- per tal de no caure en la monotonia.

Miquel Àngel deia que els venecians mai arribarien a la perfecció artística perquè no posseïen una columna Trajana com la tenien ells a Roma.

Les escenes es succeeixen unes rera les altres, sense marc de separació per a cada combat o cada moment de l'acció, però les figures estan hàbilment agrupades i fàcilment es comprèn el sentit de cada quadre. En alguns moments, les il·lustracions són d'un realisme extraordinari, però s'adverteix que l'esperit romà està en contacte amb l'element nòrdic, romàntic, dels pobles bàrbars, que havien d'infondre el seu esperit en els temps medievals, Hi ha grups de bàrbars, amb gest adolorit, que discuteixen la marxa dels esdeveniments en els boscos de Germania, les dones participen a la lluites i, per fi, quan el cap de la resistència, Decèbal, mor en la batalla, la Lluna se li apareix com una valquíria germànica. Es poden veure, després, les belles escenes de la pau, quan els caps bàrbars presten acatament a l'emperador; les escenes del campament, els quadres de la vida militar romana, plenes de realitat i naturalisme...

Commemora el triomf de Trajà i de les legions romanes sobre els dacis en el transcurs de les guerres que van tenir lloc entre el 101 i el 106. L’aspecte més novedós és la disposició en que apareixen les escenes. El més habitual és que apareguessin organitzades en frisos superposats, però es disposen en forma helicoïdal , contant la història com si fos un guió cinematogràfic. Sembla bastant probable que el disseny de la columna fos concebut per Apolodoro de Damasc, l’arquitecte de l’emperador. La Columna Trajana servia per commemorar la pau, però també va tenir una finalitat funerària: Trajà va voler que les seves cendres es dipositessin a sota.

MOSAIC: EL SACRIFICI D’IFIGÈNIA Ubicació: Empúries Dimensions: 0’55 x 0’60 m Finalitat: és un emblema, és a dir, un treball delicadíssim per ser

encastat al centre d’un altre mosaic més rudimentari, que formava part del paviment d’una casa romana, Els mosaics d’aquesta mena tenien una funció estètica semblant a la de les nostres catifes. Aquests mosaics no eren elaborats en els tallers locals sinó que eren importats de tallers amb una gran tradició, com els d’Antioquia o bé d’Atenes. Per facilitar-ne el transport calia que les seves mides fossin reduïdes

Datació: entre els segles II i I aC. La tècnica emprada per a la realització d’aquest mosaic és la que els

entesos anomenen opus vermiculatum. Aquesta denominació ja fa pensar en el mot català verm, que vol dir cuc, ja que les tessel·les, o petits cubs de pedres de colors o bé de pasta vítria, amb què estan fets els mosaics d’aquest tipus, volen imitar les pinzellades més fines d’alguna pintura famosa. Efectivament, sabem que el contingut d’aquest mosaic està inspirat en el d’una pintura, actualment desapareguda, de Timantes, un famós pintor grec del segle V aC.

MOSAIC: EL SACRIFICI D’IFIGÈNIA Descripció de l’escena:

En un primer pla trobem l’ara coberta de branques, al davant de la qual hi ha una torxa, un quadret amb un herma fàl·lic i un bucrani que simbolitzen la vida i la mort.

A la dreta, un camillus, o ajudant en els sacrificis, porta una safata i una tovallola en una mà i un gerro a l’altra.

A l’esquerra de l’ara, Agamèmnon, adolorit per la mort imminent de la seva filla. A la seva dreta veiem el sacerdot i endeví Calcas amb una cinta al cap. Precisament fou ell qui vaticinà que els vents no deixariem salpar l’expedició grega cap a Ílion fins que Ifigenia no fos immolada.

Al mig de la representació, Menelau, rei d’Esparta, amb el ceptre a la mà, acompanya Ifigenia al sacrifici. Al seu costat, Ifigenia, la filla d’Agamèmnon i de Clitemnestra, és duta a l’altar per Ulisses, que l’havia enganyada fent-li creure que aquella cerimònia formava part dels preparatius per a les seves noces amb Aquil·les. Damunt una pilastra, les estàtues d’Apol·lo i d’Artemis presideixen el sacrifici.

En un segon pla més endarrere, uns quants joves, situats al davant d’una tenda de campanya, contemplen amb atenció el desenvolupament dels fets. A la part superior de la dreta, Àrtemis, volant pels aires, porta la cérvola que finalment serà immolada en lloc d’Ifigenia i així resoldrà feliçment el conflicte tràgic.

(Extracte de la revista Auriga, núm. 0)