EL PRONOM-ADJECTIU RELATIUEL PRONOM-ADJECTIU RELATIU

MORFOLOGIA.SINTAXI.

1.Morfologia.1.1.Quadre.

SINGULARSINGULAR PLURALPLURAL

MASCULÍMASCULÍ FEMENÍFEMENÍ NEUTRENEUTRE MASCULÍMASCULÍ FEMENÍFEMENÍ NEUTRENEUTRE

NOMINATIUNOMINATIU QUI QUAE QUOD QUI QUAE QUAE

ACUSATIUACUSATIU QUEM QUAM QUOD QUOS QUAS QUAE

GENITIUGENITIU CUIUS QUORUM QUARUM QUORUM

DATIUDATIU CUI QUIBUS

ABLATIUABLATIU QUO QUA QUO QUIBUS

1.MORFOLOGIA.1.2.Observacions.

El pronom-adjectiu relatiu es basa en un tema qu-o-qu-o- (m. i n.)/qu-a-qu-a- (f.) al que van afegint-se-li les desinències de la 1a i 2a declinació, com s'hi veu molt més clarament al plural.

Presenta unes desinències especials que trobarem gairebé a tots els pronoms:

Gen.sg. m-f-n amb -IUS-IUS: quo-ius►cuiuscuius.

Dat.sg. m-f-n amb -I-I: quo-i►cuicui.

Nom.sg.n i ac.sg.n. amb -D-D: quo-d►quodquod.

El nom.sg. agafa tant en el masculí com en el femení una partícula deíctica --ĪĪ; igual passa amb el nom.pl.n i ac.pl.n.:

Nom.sg.m.: quo-i►quiqui.

Nom.sg.f.: qua-i►quaequae.

Nom.pl.n. i ac.pl.n.: qua-i►quaequae.

L'antic ac.sg.m. era quo-m►quum►cumcum, que va passar a funcionar com una conjunció i va ser substituït per quemquem (◄qu-em).

Els antics dat.pl.m-f-n i abl.pl.m-f-n eren quisquis (◄qu-is), substituïts després per quibusquibus (◄qu-ibus).

2.Sintaxi.2.1.Generalitats.

El relatiu introdueix proposicions subordinades adjectives. Aquestes proposicions s'originen en la fusió de dues oracions relacionades per un element comú a les dues, al qual substitueix el relatiu; així en:

Milites laudamus; virtus militummilitum magna est (“Lloem els soldats; el valor dels soldats és gran”).

veiem que l'element en comú és la paraula 'miles', en ac.pl. a la primera oració (milites), de la que n'és complement directe, i en gen.pl. a la segona (militum), en què és un complement nominal del substantiu 'virtus'.

Per tal d'evitar la repetició podem fer dues coses:

1) Substituir en la segona oració la paraula comuna per un pronom fòric en el mateix cas, nom-bre i gènere que ella:

►Milites laudamus; virtus eorumeorum magna est (“Lloem els soldats; el valor d'ells és gran”).

2) Substituir en la segona oració la paraula comuna per un pronom relatiu en el mateix cas, nombre i gènere que ella, fusionant així les dues oracions independents en una sola, això sí, composta per subordinació:

►Milites, quorumquorum virtus magna est, laudamus (“Lloem els soldats, el valor dels quals és gran”).

Altres exemples els podem veure ací:

1.Gallia est omnis divisa in partes tres; unam partiumpartium incolunt Belgae ► Gallia est omnis divi-

2.1.Generalitats (cont.)

sa in partes tres, quarumquarum unam incolunt Belgae (quarum, gen.pl.f. = partium, gen.pl.f.).“La Gàl·lia està tota dividida en tres parts; una de les partsde les parts l'habiten els belgues” ► “La Gàl·lia està tota dividida en tres parts, una de les qualsde les quals l'habiten els belgues.”

2. Belgae proximi sunt Germanis; GermaniGermani trans Rhenum incolunt ► Belgae proximi sunt Ger-manis, quiqui trans Rhenum incolunt (qui, nom.pl.m. = Germani, nom.pl.m.).

“Els belgues són veïns dels germànics; els germànicsels germànics viuen a l'altre costat del Rin” ► “Els belgues són veïns dels germànics, els qualsels quals viuen a l'altra part del Rin.”

3.In eo itinere persuadet Castico; CasticiCastici pater regnum in Sequanis multos annos obtinuerat ► In eo itinere persuadet Castico, cuiuscuius pater regnum in Sequanis multos annos obtinuerat (cu-ius, gen.sg.m = Castici, gen.sg.m).

“En eixe viatge persuadeix Càstic; el pare de Càsticde Càstic havia tingut el poder molts anys en-tre els sequans” ►“En eixe viatge persuadeix Càstic, el pare del qualdel qual havia tingut el po-der molts anys entre els sequans”.

Usualment, i com que nosaltres veiem la proposició de relatiu formada i no la seua gènesi, solem parlar de relatiu i d'antecedent del relatiu, anomenant així el substantiu –o pronom– al que el relatiu està substituïnt en la segona oració original; així, en els exemples anteriors diríem que

1.partes és l'antecedent de quarum;2.Germanis, de qui; i3.Castico, de cuius.

2.1.Generalitats (cont.)

Evidentment, i com podem veure als exemples, antecedent i relatiu no tenen cap raó per a anar en el mateix cas ja que pertanyen a oracions diferents on cadascú d'ells desempenya una funció sintàctica diferent:

Belgae proximi sunt Germanis; GermaniGermani trans Rhenum incolunt CI Subj

Belgae proximi sunt Germanis, quiqui trans Rhenum incolunt CI Subj

Això sí, com que en el fons relatiu i 'antecedent' són la mateixa paraula, sí que coincidiran forçosament en gènere i nombre:

Germanis: masc.pl. qui: masc.pl.

D'altra banda, alguna vegada podem trobar al relatiu exercint-hi no de pronom, sinó d'adjectiu, p.e.:

Adventum tuum cognovi, quiqui nuntius mihi gratissimus fuit, “Vaig conéixer la teua arribada, no- Subj

tícia queque (lit.: “la qual la qual notícia”) em va ser molt grata”.

2.Sintaxi2.2.Usos avançats

Les proposicions subordinades adjectives, a més de portar el seu verb en indicatiu, poden por-tar-lo també en subjuntiu, i en aquest cas tenen un matís adverbial, normalment final, p.e.:

Legatos qui pacem peterentpeterent miserunt, “Varen enviar llegats que demanaren la pau” / “Varen enviar llegats per a demanar la pau”.

També, com en les nostres llengües, les proposicions de relatiu poden substantivar-se igual que els simples adjectius,p.e.:

QuiQui bene amat, bene castigat, “Qui (cast.: “quien”) bé estima, bé castiga”.

D'altra banda, darrere d'una pausa forta –punt (.), punt i coma (;), dos punts (:)– el relatiu fun-ciona més aviat com un pronom-adjectiu fòric, i la seua oració és simplement una altra més, sense cap idea de subordinació, p.e.:

QuaQua de causa Helvetii quoque reliquos Gallos virtute praecedunt, “Per aquesta raó els helvecis també avantatgen en valor la resta dels gals”.

Amb aquest darrer valor i funcionant com a adjectiu és freqüent veure'l als ablatius absoluts, p.e.:

QuibusQuibus rebus cognitis... = His rebus cognitis..., “Sabudes aquestes co-ses...”

3.Bibliografia i materials.

Caesar,C.I.: De bello Gallico, edició online de la Bibliotheca Latina d'Intratext Library (www.intratext.com).

Monteil, P.: Éléments de phonétique et de morphologie du latin. Nathan. Paris, 1979.

Segura Munguía, S.: Gramática latina. Universidad de Deusto. Bilbao, 2004.