Embed Size (px)
Citation preview
FRANQUISME
FASE AUTÀRQUICA I TOTALITÀRIA
FASE TOTALITÀRIA (1939-59) - internacional
IIª GUERRA MUNDIAL
NEUTRALITAT (1939-40)
En esclatar la IIª Guerra Mundial (setembre 1939) Espanya declara la seva NEUTRALITAT. El ministre d’AA.EE. era el coronel JUAN BEIGBEDER (antic falangista i africanista que el 9 d’agost havia substituït a l’anglòfil Comte de JORDANA).
NO BEL·LIGERÀNCIA (1940-43)
El juny de 1940 (dos dies després que Itàlia entrés en guerra i hores abans que Hitler ocupés París) Espanya canvia la neutralitat per la NO BEL·LIGERÀNCIA i ocupa Tànger (al Marroc), sense amagar en cap moment les seves simpaties per Alemanya i Itàlia.
A l’octubre de 1940 (l’endemà de l’execució de Companys a Montjuïc) Juan Beigbeder és substituït com a ministre d’AA.EE. per Ramón SERRANO SUÑER (“el Cuñadísimo”), qui acompanya Franco a les entrevistes amb Hitler (a HENDAIA), Mussolini (a BORDIGHERA) i Pétain (a MONTPELLIER).
Hendaia: El 23 d’octubre de 1940 FRANCO i HITLER s’entrevisten a HENDAIA (França). Més que una conversa foren monòlegs oposats. Franco vol entrar en guerra, però Hitler no li accepta les condicions (territoris francesos d’Àfrica, aliments, combustible…). A més, Hitler vol una de les illes Canàries com a base alemanya. A canvi li ofereix ocupar Gibraltar, però Franco tem l’ocupació britànica de les Canàries.
Bordiguera: El 12 de febrer de 1941 FRANCO i MUSSOLINI s’entrevisten a BORDIGHERA (Itàlia). Franco li confirma que Espanya entraria en guerra si disposés del blat necessari i la garantia d’ampliacions territorials africanes que Hitler li havia negat a Hendaia.
Montpellier: El 13 de febrer de 1941 FRANCO i PÉTAIN s’entrevisten a MONTPELLIER (França), quan aquell tornava de Bordighera. Pétain havia estat el primer ambaixador francès a l’Espanya de Franco (1939) i en aquells moments era Cap d’Estat de la França de Vichy.
División azul : El 22 de juny de 1941 Hitler trenca el Pacte Germanosoviètic de no agressió i ataca l’URSS (“Operació Barba-rossa”).
L’eufòria dels falangistes és total. Serrano Suñer diu que “l’extermini de Rússia és exigència de la Història”. Espanya envia ràpidament en ajuda de Hitler, contra l’URSS, la “DIVISIÓN AZUL”, dirigida primer pel general Agustín Muñoz Grandes i més tard per Emilio Esteban Infantes.
El juliol sortiren ja els primers 18.000 voluntaris cap a Alemanya. En total foren més de 40.000, fins que foren repatriats a finals de 1943. Patiren moltes baixes, sobretot en el setge de Leningrad.
Pearl Harbor: El 7 de desembre de 1941 el Japó ataca PEARL HARBOR, a les illes Hawaii (EUA). Madrid envia un telegrama de felicitació a Tòquio per l’èxit de l’operació, mentre la premsa falangista celebra el cop rebut pels americans i anuncia la imminent derrota britànica.
Amb tot, quan els japonesos ataquin Filipines i massacrin la població civil de Manila (inclosa la colònia espanyola), les relacions Madrid-Tòquio es refrederan fins al punt de pensar a declarar la guerra al Japó i enviar (el 1945) una nova “División Azul”, ara en ajuda dels americans. Franco intenta així acostar-se als països que presumiblement guanyaran la guerra.
NEUTRALITAT (1943-45)
El setembre de 1942 Ramón SERRANO SUÑER és cessat com a ministre d’AA.EE. i substituït novament pel Comte de JORDANA. Espanya tornarà a la NEUTRALITAT i iniciarà contactes amb els Aliats.
Però l’agost de 1944 mor el Comte de JORDANA i el substitueix José Félix de LEQUERICA, antic ambaixador a França, on persegueix implacablement els exiliats espanyols i aconsegueix la detenció de Lluís Companys.
Més tard actuaria com a diplomàtic a Estats Units, buscant el reconeixement d’aquest país, fins a ser finalment ambaixador a Washington.
AILLAMENT INTERNACIONAL (1945-50)
Acabada la guerra mundial el Règim s’enroca. A la conferència inaugural de l’ONU a San Francisco (abril 1945) es rebutja l’ingrés d’Espanya; a Potsdam (juliol-agost 1945) es parla d’una possible intervenció aliada contra Franco; el 1946 França tanca la seva frontera. El desembre del mateix any l’Assemblea General de l’ONU recomana a tot el món retirar d’Espanya els ambaixadors; a Franco li queden només dos “amics”: Portugal (Salazar) i Argentina (Perón).
El Règim organitza grans manifestacions de suport a Franco [“el centinella d’Occident”], amb pancartes on es llegeix: “Si ellos tienen ONU (UNO), nosotros tenemos dos”.
S’encunyen monedes amb la llegenda: “Francisco Franco, Caudillo de España por la G. (Gracia) de Dios”.
El 1948 Espanya queda exclosa del “Pla Marshall”.
I el 1949, de l’OTAN. Al respecte, Franco dirà: “El Pacto Atlántico (OTAN) sin España es como una tortilla sin huevos”.
Aquell mateix 1949 (octubre) Franco fa un viatge a Portugal, on s’entrevista amb Oliveira SALAZAR.
Boicot de l’ONU, Retirada ambaixadors: Resolució adoptada per l’Assemblea General de l’ONU, a Nova York, en la seva 59ª Sessió Plenària
LA GUERRA FREDA (1950-59)
Començada la guerra freda entre nord-americans i soviètics (crisi de Berlín, partició d’Alemanya, creació de l’OTAN, inici de la guerra de Corea…), l’anticomunisme del Règim de Franco és ben valorat per EUA que apadrinarà la tornada d’ambaixadors d’arreu del món (sota recomanació de l’ONU) a partir de 1950 i l’entrada d’Espanya a diversos organismes internacionals: FAO, OMS, UNESCO…, fet que culminarà amb l’ingrés a l’ONU el 1955.
Any important per a Franco serà el 1953, en veure plenament reconegut el seu Règim per dues de les persones més poderoses del món: el Papa i el president d’EUA, ja que aquell any signa:
CONCORDAT amb el Vaticà (Papa Pius XII), que confirmava la confessionalitat de l’Estat.
Pacte DE MADRID amb EUA (Eisenhower), que comportava ajuda econòmica i recolzament polític a canvi de bases americanes a Espanya (Rota, Morón de la Frontera, Torrejón de Ardoz, Zaragoza…).
Visita d’Eisenhower: Aquesta política d’acostament entre EUA i Espanya culmina el desembre de 1959 amb la visita a Madrid del president nord-americà EISENHOWER.
Llavors el ministre d’AA.EE. espanyol era Fernando Mª de CASTIELLA.
Abans s’havia produït l’arribada a Barcelona, el 2 d’abril de 1954, del vaixell “SEMÍRAMIS”, amb 286 espanyols repatriats de l’URSS, majorment presoners de guerra membres de la “División Azul”. La mort d’Stalin l’any anterior propicia les negociacions.
FASE TOTALITÀRIA (1939-59) – nacional
Característiques de la política del règim
Dictadura personal de FRANCO, amb poders quasi absoluts, en qualitat de:
Caudillo d’Espanya
Generalísimo (Cap dels Exèrcits)
Cap de l’Estat
Cap del Govern
Jefe Nacional del Movimiento
Sense un Parlament representatiu ni una Constitució que limiti els seus poders, Franco concentra tot el poder executiu i legislatiu i se li subordina el judicial, amb un gran aparell propagandístic que li permet divulgar uns principis ideològics inspirats en els tres pilars del Règim: Església, Partit i Exèrcit.
La repressió política, ideològica, econòmica i cultural s’institucionalitza gràcies a la Brigada Social, els consells de guerra, les depuracions sistemàtiques, la rígida censura, la fiscalitat
PARTI
T
ESGLÉSIA
EXÈRC
IT
“Franquis
me sociològic
” o“majoria silenciosa
”
(Poder organitzador)
basada exclusivament en els impostos indirectes, els sindicats verticals…
Suports de la dictadura franquista:
PRINCIPIS IDEOLOGICS
NACIONALCATOLICISME
Visió ultraconservadora del catolicisme, amb l’Església convertida en puntal del Règim, del qual obté grans privilegis. Amb el qualificatiu de “cruzada” donat a la Guerra Civil, l’Església legitima ideològicament Franco, qui gaudeix del dret de presentació de bisbes i entra als temples sota pal·li (“Caudillo de España por la Gracia de Dios”). Del Pino, bisbe de Lleida, segovià, deia que Franco era “el dedo de Dios”.
Estat confessional, clergues en nòmina, censura moral de llibres i pel·lícules, invalidació de matrimonis civils i divorcis, mans lliures en educació, recristianització social, creixent influència de l’Opus en política…, i com a culminació, el Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona (1952) i el Concordat amb el Vaticà (1953).
NACIONALSINDICALISME
Versió espanyola d’Estat totalitari de partit únic (FET y de las JONS o Movimiento Nacional), a imitació del feixisme italià. Puntal del Règim, aquest li manlleva l’uniforme (camisa blava falangista i boina roja carlina), els emblemes del jou i les fletxes, la salutació a mà alçada, els himnes (“Cara al sol”...), els eslògans (“¡Arriba España!”, “¡España, una, grande, libre!”…), les desfilades…
Proclama un nacionalisme radical i excloent:
“España, unidad de destino en lo universal”.
Radicalment anticomunista, rebutja també la democràcia parlamentària i el liberalisme, volent superar la tradicional divisió de dretes i esquerres. Promou manifestacions i grans concentracions a favor del Règim i controla la premsa i la ràdio, així com el sindicat corporatiu únic, obligatori per a treballadors i empresaris: l’Organización Sindical Española (OSE) o “SINDICAT VERTICAL”, que aviat quedarà configurat en 24 sindicats nacionals per rams de producció. El 1942 crea el “Seguro Obligatorio de Enfermedad” (SOE).
ORGANITZACIONS ESPECÍFIQUES DE FALANGE
Frente de juventudes Organització juvenil encarregada d’enquadrar i adoctrinar els joves en els principis ideològics del Movimiento Nacional.
Sección femenina Branca femenina de Falange, dirigida per Pilar Primo de Rivera, sota la divisa: “Preparar a las mujeres para el hogar”.
Auxilio social Organització dedicada a repartir menjar i roba a les famílies necessitades. Creada per la vídua d’Onésimo Redondo, s’enquadrà dins la Sección Femenina.
Sindicato español universitario Sindicat d’afiliació obligatòria entre els universitaris per tal d’introduir la ideologia falangista a la universitat.
“FLECHAS Y PELAYOS”
Revista infantil de FET y de las JONS, nascuda de la fusió de la falangista “Flecha” i de la carlina “Pelayos”. Es publica setmanalment de desembre de 1938 fins a 1949.
TRASLLAT DE LES RESTES DE JOSE ANTONIO A EL ESCORIAL
El novembre de 1939, durant deu dies i deu nits, una desfilada de torxes acompanya les restes mortals de JOSÉ ANTONIO d’Alacant al monestir d’El Escorial. El fèretre el duen grups de dotze falangistes, que es relleven cada 400 m. Pel camí se celebren misses i s’encenen fogueres, repiquen campanes i se senten canonades. Col·legis i universitats interrompen les classes per posar-se drets i cridar: “José Antonio. ¡Presente!”
En arribar a Madrid, el seguici és rebut per comandaments dels tres exèrcits i representants enviats per Alemanya i Itàlia. A El Escorial l’esperen unes monumentals corones de Hitler i Mussolini.
NACIONALPATRIOTISME
Visió unitària i centralista d’Espanya, frontalment oposada a qualsevol forma de particularisme o nacionalisme que fes perillar la sacrosanta “unidad de la patria”, principal aportació ideològica de l’Exèrcit constituït en l’altre puntal del Règim.
Els militars ocuparan nombrosos càrrecs polítics i tindran la responsabilitat de l’ordre públic, en un veritable Estat policial. “Franco manda, España obedece” és un lema que sintetitza les idees de disciplina i jerarquia imposades per l’esperit militar del Règim.
NO-DO
El 1942 es crea el Noticiario Documental (NODO). Cada documental dura uns 10 minuts i és obligatori projectar-lo abans de les pel·lícules a tots els cines d’Espanya fins al 1975. En ell es transmeten els valors del Règim i s’exalça la figura del Caudillo
LES FAMÍLIES DEL RÈGIM
Dins el franquisme coexisteixen diferents corrents o “famílies” polítiques:
Falangistes, també dits “azules”, especialment importants els anomenats “Camisas viejas” (com Antonio Girón de Velasco). En general tindran les carteres socials: Treball, Vivenda, Agricultura i la de Ministre-Secretari General del Movimiento.
Carlins, la importància dels quals anirà decaient. Responsables de Justícia i presidència de les Corts (com Antonio Iturmendi).
Tal ideologia queda plasmada en les 7 Leyes Fundamentales del Reino, si bé l’última de les quals (Ley Orgánica del Estado, 1967) pretén donar una aparença d’aperturisme i liberalització política, però molt lluny de qualsevol plantejament democràtic.
Catòlics, amb les carteres d’Afers Exteriors i Educació (Joaquín Ruiz-Giménez).
Tecnòcrates, des de finals dels anys cinquanta, vinculats a l’Opus Dei. Destacaran en l’area econòmica (Mariano Navarro Rubio, Alberto Ullastres, Laureano López Rodó…).
Monàrquics “donjuanistas”, que s’aniran separant del Règim en veure que no hi haurà l’esperada restauració monàrquica constitucional. Alguns defensen la solució d’una “monarquia franquista”, encarnada en el jove Juan Carlos.
Franquistes “purs”, caracteritzats per la seva adhesió incondicional al Caudillo, com és el cas de l’almirall Luis Carrero Blanco.
I a aquestes “famílies” cal afegir-hi els militars, principal suport del Règim i presents sempre en els principals òrgans de poder.
LEYES FUNDAMENTALES DEL REINO””
1. Fuero del trabajo (1938 ): Promulgat a plena Guerra Civil, és el primer intent d’institucionalitzar el Règim.Regula les relacions laborals i prohibeix el dret de vaga.
2. Ley constitutiva de las cortes (1942 ): Però en el fons són unes Corts merament consultives i de caràcter deliberant, no legislatives. Els seus membres no són diputats elegits democràticament, sinó “procuradores” (424) designats directament o indirecte per Franco (ministres, militars, alts càrrecs eclesiàstics, rectors d’universitat, alcaldes de les grans ciutats, el Consell Nacional de FET y de las JONS…).
3.Manifest de Lausana (1945): El 1943 la majoria de tinents generals de l’Exèrcit adrecen una carta col·lectiva a Franco demanant-li la restauració monàrquica. Molts d’ells seran represaliats. També ho farà DON JUAN, des de Lausana (1945), poc abans d’acabar la IIª Guerra Mundial, a través del següent MANIFEST
4. Fuero de los Españoles (1945) : Declaració de drets i deures dels ciutadans que poden ser suspesos quan el Govern ho consideri oportú. Derrotats els feixismes a Europa, el Règim pretén donar una certa aparença democràtica (“democràcia orgànica”).
5. Ley de referèndum nacional (1945) 6. Ley de sucesión en la jefatura del estado (1947 ): Declara que
Espanya és un Regne, mentre reserva al dictador la facultat de designar el seu successor a títol de rei o regent.Aquesta llei crea dos nous òrgans: el CONSELL DE REGÈNCIA (encarregat de substituir Franco interinament si aquest mor sense haver designat successor) i el CONSELL DEL REGNE (encarregat d’elegir el successor de Franco si aquest no ho fa en vida), tots dos designats per Franco. Aquesta Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado és aprovada pel poble en REFERÈNDUM el 6 de juliol d’aquell 1947, precedit d’una campanya propagandística mai vista anteriorment. Tot el Règim es mobilitza, inclosa l’Església, per al “Sí”. La premsa arriba a publicar el següent:
7. Manifest d’Estoril (1947 ): DON JUAN, comte de Barcelona, reacciona a aquesta “Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado” denunciant-ne la il·legalitat, des d’Estoril (Portugal), mitjançant aquest MANIFEST.
8. Ley de principios del movimiento nacional (1958 ): Llei que tot alt càrrec civil o militar ha de jurar, la qual cosa el converteix en membre nat del Movimiento, instituït com a partit únic.
REPRESSIÓ POLÍTICA
Llei de responsabilitats polítiques
Llei de 9 de febrer de 1939, amb caràcter retroactiu a octubre de 1934, que declara “il·legítima” la República i considera “criminals” els majors de 14 anys que l’havien recolzat.
Així es tipifica com a delicte haver convocat les eleccions generals del 16 de febrer de 1936, haver estat diputat per una organització d’esquerres i haver contribuït per “acción o abstención” a la implantació del Frente Popular.
El resultat d’aquesta política és: presons plenes a vessar i desenes de milers d’afusellats, entre els quals el president de la Generalitat
Lluís COMPANYS (per “rebel·lió militar”!), Julián ZUGAZAGOITIA (ministre amb Largo Caballero) i Joan PEIRÓ (ministre amb Negrín), tots tres capturats a França i entregats a Franco per la Gestapo.
Entre els catalans il·lustres represaliats per aquesta llei (president Companys a part) figuren: Pompeu Fabra, Pau Casals, el pintor Joaquim Mir, etc.
L’expressió “rojo-separatistas”, dita als catalans, serà habitual. En aquest sentit és significativa la frase d’un alt dirigent franquista: “el solo hecho de ser catalanes os hace rojos”.
Llei per a la repressió de la maçoneria i el comunisme
Llei de l’1 de març de 1940, que en el seu article 12 estableix la creació d’un “Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo”. Les penes són severes i van des d’incautació de béns fins a reclusió major.
Poc després de l’ocupació de Barcelona per Franco es transporten cap a Salamanca unes 200 tones de documents confiscats a Catalunya, que facilitaran les purgues dutes a terme per aquesta llei. Són els famosos “papers de Salamanca”.
“Adictos, desafectos e indiferentes”
Com assenyala l’historiador britànic Paul Preston en la seva obra La política de la venganza, el que es veu l’abril de 1939 no són uns inicis de pau o de reconciliació, sinó la institucionalització de la venjança a gran escala contra l’esquerra derrotada. En el llenguatge oficial només existeixen:
“vencedores” i “derrotados”
“buenos españoles” i “malos españoles”
“patriotas” i “traidores”.
El 1939, abans dit “tercer año triunfal” en el calendari de Franco, esdevé “año de la victoria”. Les festes nacionals són festivals de la victòria: 1 d’abril (“Día de la Victoria”), 17 d’abril (“Día de la Unificación”, pel decret de 1937 on es creava FET y de las JONS), 18 de juliol (“Día del Glorioso Alzamiento Nacional” o “Día del Valor”), 1 d’octubre (“Día del Caudillo”), 29 d’octubre (“Día de los Caídos por Dios y por España”, per la fundació de Falange el 1933)…
En aquest context de bons i dolents, patriotes i traïdors… no és d’estranyar aquesta divisió feta pel Règim, sobretot a Catalunya,
entre “adictos” (majorment les elits econòmiques i socials, grans propietaris, financers, grups d’extrema dreta… que fan adhesió pública de lleialtat al Caudillo) i “desafectos” (classes treballadores, els perdedors de la guerra… que mantenen una passivitat hostil contra el franquisme donades la por i la repressió), als quals s’afegeixen els “indiferentes” (sobretot les classes mitjanes, a les quals el trauma de la guerra converteix en passives i apolítiques).
“Las trece rosas”
Nom donat a un col·lectiu de 13 noies, socialistes i comunistes, la majoria menors d’edat llavors, afusellades a Madrid el 5 d’agost de 1939, recent acabada la Guerra Civil, per la seva activitat clandestina.
56 membres de les Joventuts Socialistes Unificades, entre ells les “Trece Rosas”, són executats acusats de pertorbar “el orden social y jurídico de la nueva España”.
Sentencia de mort de Companys
Execució d’Escobar: Coronel de la Guàrdia Civil destinat a Barcelona, en produir-se el cop es manté lleial a la República. Ja general, a les acaballes de la guerra rebutja l’exili. És jutjat i condemnat a mort per “rebel·lió militar”(!) i afusellat a Montjuïc. Catòlic practicant, l’Església demana el seu indult, que Franco denega. Ell mateix dirigí la seva pròpia execució (1940) a Montjuïc.
Zugazagoitia: Polític del PSOE, ministre de Governació amb Negrín, ajuda durant la Guerra Civil destacats nacionalistes a fugir. La Gestapo l’atrapa a França i el lliura a Franco, juntament amb Lluís Companys. És afusellat a Madrid (1940).
Peiró: Sindicalista de la CNT, ministre d’Indústria amb Largo Caballero, salva moltes vides. Entregat per la Gestapo, se li ofereix dirigir els sindicats franquistes, després que molts testimonis declaressin a favor seu en el procés, però ell ho rebutja. Se l’afusella a Paterna (València) el 1942.
Camps de concentració i batallons disciplinaris
Des d’iniciada la Guerra Civil fins gairebé a finals dels quaranta hi haurà a Espanya nombrosos camps de concentració coordinats pel Servicio de Colonias Penitenciarias Militarizadas, amb excombatents republicans, dissidents polítics o presos comuns. Es tracta de centenars de milers de presoners molts dels quals són utilitzats com a mà d’obra per construir carreteres, canals, pantans, línies de ferrocarril, obres diverses de reconstrucció o el Valle de los Caídos. Són els anomenats “batallons disciplinaris”.
Alguns d’aquests camps són:
- Camp de Miranda de Ebro (Burgos)
- Camp de San Juan de Mozarrifar (Saragossa)
- Camp d’Albatera (Alacant)
- Camp de Ronda (Màlaga)
- Camp d’Horta, Barcelona
Consells de guerra
Element clau en la repressió franquista són els Consells de guerra, on els acusats arriben sense saber de què se’ls acusa ni qui els ha denunciat. La majoria ho són per “rebelión militar”, “auxilio a la rebelión militar” o “adhesión a la rebelión militar” [quan els rebel·lats són els propis acusadors, no els acusats!!]. Les sentències són presentades a Franco perquè les confirmi o no. La “E” (en vermell) vol dir “enterado” i la “C” (en blau), “conmutación”.
Els membres del tribunal militar se’ls convoca la nit anterior, de manera que l’endemà van a la vista sense temps d’estudiar l’expedient, col·loquen el sabre damunt la taula al costat del crucifix i el Codi Militar i decideixen el futur de l’acusat, sovint condemnat a la pena capital.
Brigada políticosocial
Nom donat a la policia política del Règim, creada el 1941 i que no desapareixerà fins al 1976. Integrada en l’anomenada Policia Armada (els grisos), tindrà com a cap el “superagent” Roberto CONESA, expert en refinades tortures que aplicarà amb sadisme. Als anys quaranta aquest aconsegueix infiltrar-se en el PCE. I durant la Transició tindrà papers destacats dins la policia espanyola.
A Barcelona destaquen els germans CREIX, que, entre altres operacions, actuaran amb acarnissament en els Fets del Palau (1960) contra Jordi Pujol i els principals implicats.
Al País Basc el principal és Melitón MANZANAS, cap de la Brigada a Guipúscoa, conegut torturador que serà la primera víctima mortal d’ETA en atemptat.
La Brigada actua mitjançant violacions de la correspondència privada, escoltes telefòniques, seguiments, detencions arbitràries, la tortura sistemàtica…
Els governadors civils
L’organització institucional del franquisme en el territori descansa fonamentalment en el Governador Civil, que depèn del Ministeri de Governació. Màxima autoritat de la província, és també el “Jefe provincial del Movimiento” i president de la diputació provincial, i elegeix els alcaldes dels ajuntaments, els quals són alhora caps locals del Movimiento. Un percentatge elevat de governadors civils són militars (un 38% fins al 1945).
En paral·lel s’institueix també a cada província un Governador Militar.
Durant la Guerra Civil, en el bàndol nacionalista els militars nomenen les comissions gestores que governaran els ajuntaments i les diputacions. Més tard, la guàrdia civil i la Falange local elaboren informes que farà servir el governador civil per nomenar-los ell directament. Els alcaldes designats no poden dimitir, ja que el càrrec no els pertany, sinó només ser destituïts per qui els ha nomenat, és a dir, el governador civil.
Quant als regidors dels ajuntaments, aquests es distribuiran en tres grups: representació familiar, sindical i corporativa o d’entitats. La familiar és complexa i els seus regidors han de ser caps de família, és a dir, casats (o bé vídues o solteres no sotmeses a la pàtria potestat d’un home). Les dones casades no podran votar fins al 1971.
Les depuracions
El franquisme porta a terme una depuració sistemàtica de funcionaris, especialment dura en el món de l’ensenyament. Per una llei de 1939 només mantindrien el seu lloc de treball els funcionaris clarament adherits al Movimiento Nacional. La depuració o purga administrativa s’aplica a tot arreu contra els que havien tingut una actitud favorable a la República, afectant també col·legis professionals, com els metges, periodistes, advocats… i les empreses privades, amb acomiadament dels que havien pertangut a organitzacions d’esquerra
REPRESSIÓ EDUCATIVA
El Règim inicia una sistemàtica repressió sobre el sistema educatiu republicà. Empresona més de 7.000 mestres d’escoles públiques; obre expedient de depuració a tots els docents, així com als alumnes de Magisteri; i per mitjà dels anomenats “Exámenes patrióticos” i “Oposiciones patrióticas”, amb tribunals arbitraris, omple escoles i universitats de mediocritats que fan explícita fe d’adhesió als principis del “Glorioso Movimiento Nacional”.
El castellà s’imposa com a única llengua: “Si eres español, habla el idioma del Imperio”.
A la universitat el professorat vesteix amb la preceptiva camisa blava falangista. Els retrats de Franco i José Antonio, amb la creu, presideixen l’aula, i els primers anys de la postguerra els alumnes, drets, reben el professor fent la típica salutació feixista. La Falange i l’Església controlen ideològicament la universitat. El SEU (Sindicato Español Universitario), d’obligada sindicació, imitació dels universitaris feixistes italians, hi tindrà un paper clau.
Com a ensenyament obligatori s’imposen les anomenades “tres maries”: religió, política (“formación del espíritu nacional”) i gimnàstica.
REPRESSIÓ CULTURAL I SOCIAL
Genocidi cultural contra Catalunya?
La repressió lingüística i cultural contra Catalunya pel franquisme ha estat sovint qualificada d’intent de genocidi. S’obliga a canviar els noms de les persones, les poblacions, els carrers, els establiments, les associacions, els clubs esportius… Els 20 diaris i centenars de revistes que s’editaven en català desapareixen. La persecució del català va acompanyada de cartells amb missatges com:”Si eres español, habla español” o “Habla el idioma del Imperio”.
El nom mateix de Catalunya desapareix de moltes institucions: la Biblioteca de Catalunya es converteix en la Biblioteca Central i el Palau de la Música Catalana, en Palacio de la Música.
Es prohibeix l’ensenyament reglat en català a l’escola. L’agost de 1939 ja han arribat a Catalunya uns 700 mestres forans, majorment de Castella i Extremadura. El Catecismo Patriótico Español, publicat a Salamanca el 1939, diu que el català, com el valencià, el mallorquí o el gallec, són dialectes del castellà.
Es depuren moltes biblioteques, tant públiques com privades: la d’Antoni Rovira i Virgili és del tot destruïda i la de Pompeu Fabra, llençada al carrer i cremada. De les públiques desapareixen les publicacions en català i les d’autors marxistes o perillosos per al Règim (Nietzsche, Zola…).
Són sistemàticament destruïts bustos o escultures de personatges cabdals de la història de Catalunya, com el de Prat de la Riba (del Pati dels Tarongers), de Pau Claris (a l’Arc de Triomf) o del doctor Robert (a la plaça Universitat).
La CENSURA és omnipresent, arribant sovint al nivell de la més gran ridiculesa:
El nom de moltes poblacions es castellanitza: Sant Boi de Llobregat San Baudilio de Llobregat; Sant Iscle de Vallalta San Acisclo de Vallalta; Sant Fost de Campcentelles Sant Fausto de Capcentellas…
Les principals avingudes de les ciutats porten noms de militars: Generalísimo Franco, General Mola, General Sanjurjo, General Goded, General Primo de Rivera…, o noms com José Antonio Primo de Rivera, José Calvo Sotelo, Movimiento Nacional… Però el ridícul arriba en canviar noms com: c/ de la Rosa c/ del Clavel; c/ de la Verge de Núria c/ Virgen de Covadonga…
El Carnaval no només és perseguit sinó que el seu nom no serà ni permès als diaris.
L’ensaladilla rusa passa a ensaladilla nacional.
Paraules com “adúlter”, “homosexual” o “suïcida” no existeixen en la premsa escrita.
En el cinema i la premsa la censura és gairebé total. La jerarquia eclesiàstica censura els films amb les seves temibles classificacions de 3R (“mayores con reparos”) i 4R (“gravemente peligrosa”).
El paper de la dona
En aquesta primera etapa del franquisme el paper de la dona és molt poc lluït. Els drets que li reconeixia la Constitució de 1931 desapareixen. El Règim li té reservat el doble paper de mare i esposa, i prou. La dona casada no té accés al mercat laboral sense el permís del marit.
Sobta que sigui una dona (Pilar Primo de Rivera
Servei social femení
Si l’home ha de fer el Servei Militar, la dona (de 17 a 35 anys) ha de cumplimentar el Servei Social, que, des de desembre de 1939, passa a dependre de la Sección Femenina de FET y de las JONS. Es tracta de prestacions socials a menjadors, hospitals, salvament i socorrisme… que a la llarga es podrà substituir per l’entrega d’una “canastilla” amb roba de bebè.
Amb això s’obté un certificat, necessari per a treure’s el passaport, el carnet de conduir, ingressar en el funcionariat, exercir certes professions liberals, etc.
Valle de los caídos
L’1 d’abril de 1940 Franco firma el decret de construcció (a Cuelgamuros, Guadarrama) del Valle de los Caídos. El treball el fan milers de presoners republicans. L’arquitecte és Pedro Muguruza i l’escultor, Juan de Ávalos.
La seva inauguració oficial té lloc l’1 d’abril de 1959, en el 20è aniversari del final de la Guerra Civil.
AUTARQUIA ECONÒMICA
1939-59
L’autarquia comporta comprar productes nacionals i intentar produir més que mai.
Mentre Franco manté la “pau” en un món en guerra, el poble ha d’estalviar i sacrificar-se.
CARTILLES DE RACIONAMENT
Acabada la Guerra Civil hi ha una FAM terrible, falta de tot: aliments, primeres matèries, energia… De 1939 a 1952 hi haurà les cartilles de racionament (de diferents categories) per a productes bàsics (pa, patates, sucre, carn, llegums…). És el “régimen de tasas”, on els articles de primera necessitat tenen un preu fix marcat pel Govern.
Davant la insuficiència de l’aliment en teoria garantit per les cartilles de racionament i el “régimen de tasas”, la població ha de recórrer a adquirir-ne més en el mercat negre, dit també estraperlo. El Règim justifica la greu situació alimentària, entre altres motius, per “la pertinaz sequía”.
OBJECTIUAutarq
uia econòmica
Autarquia
econòmica
MESURES
RESULTATS
Planificació
estatal
Planificació
estatalPotenciació de l’agricul
tura
Potenciació de l’agricul
tura
Creació d’empre
ses públiques (INI)
Creació d’empre
ses públiques (INI)
Proteccionisme i
control del mercat exterior
Proteccionisme i
control del mercat exterior
Endarreriment
agrícola
Endarreriment
agrícolaInflacióInflació
Endarreriment
industrial
Endarreriment
industrialCaiguda de la renda
nacional
Caiguda de la renda
nacionalPLA
D’ESTABILITZACIÓ I
LIBERALITZACIÓ (1959)
FRACÀS DE
L’AUTARQUIA
MERCAT NEGRE
L’agost de 1939 el Règim fixa per llei l’anomenat “régimen de tasas”, segons el qual tots els articles de primera necessitat tenen un preu fix, regulat per la Comisaría General de Abastecimientos y Transportes.
L’Estat és qui compra tota la producció i la paga a un preu baix, motiu pel qual els productors declaren menys producció de la real per tal de treure’n el millor preu possible. Neix així l’acaparador, l’estraperlista, el mercat negre, en un marc de forta corrupció oficial. I els preus es disparen. A Barcelona, les diferències entre el preu oficial i el del mercat negre seran:
El 1945 el pa té un preu 8 vegades superior i els cigrons, 3 vegades; el 1946 el sucre, 10 vegades i l’arròs, 5 vegades; el 1947 el bacallà, 3 vegades; i el 1949 el cafè, 3 vegades. I això passa també amb les primeres matèries industrials.
ELS “CUPOS” INDUSTRIALS
L’Estat controla totalment el comerç exterior, per altra banda molt escàs, de manera que totes les operacions d’importació i exportació passen a través d’ell. I uns i altres, importadors i exportadors, necessiten llicències per a fer-ho, i aconseguir-les costa, sobretot si un no té una “incondicional adhesión al Movimiento Nacional”.
A la indústria s’implanta el sistema de “cupos”, per tal d’adquirir la primera matèria i l’energia necessàries, d’acord amb la seva importància (venda, plantilla, nombre de màquines instal·lades…), mentre els talls de subministrament elèctric són constants. I en no obtenir el que necessiten per a la seva activitat industrial, les empreses han de recórrer al mercat negre, que, si bé soluciona en part el tema de la producció, repercuteix molt negativament en el poder adquisitiu del consumidor.
Aquesta pràctica tan generalitzada de l’estraperlo, tant en aliments com en primeres matèries industrials i energia, genera enriquiments espectaculars, com el cas de Julio Muñoz Ramonet, propietari dels famosos magatzems “El Siglo” i “El Águila”, així com de dos palaus a Barcelona i una important col·lecció de pintures. En aquest context se situa la dita popular: “En el cielo manda Dios y en la tierra los Muñoz”.
EL GASOGEN
Des del final de la guerra fins al 1952, davant la falta de carburants i les dificultats per aconseguir-ne, es recorre al gasogen, aparell que s’instal·la als automòbils per produir un gas cremant-hi carbó i d’altres matèries combustibles. Amb la seva extravagant caldera treuen una fumera terrible i pudent.
INI
L’“Instituto Nacional de Industria” neix el 1941 creat per Juan Antonio SUANCES per tal de promoure la indústria a l’Espanya autàrquica, fonamentalment en sectors estratègics o de poc interès per a la iniciativa privada. El model és l’IRI de la Itàlia feixista.
Entre les empreses integrades a l’INI destaquen:
ENDESA (Empresa Nacional de Electricidad, S.A.)
ENSIDESA (Empresa Nacional Siderúrgica, S.A.)
ENASA (Empresa Nacional de Autocamiones, S.A. Pegaso)
ENHER (Empresa Nacional Hidroeléctrica del Ribagorzana)
INH (Instituto Nacional de Hidrocarburos)
HUNOSA (Hullas del Norte, S.A.)
SEAT
IBERIA
SEAT
La “Sociedad Española de Automóviles de Turismo” la crea l’INI el 1950, amb l’acord de la FIAT que li cedeix la llicència. El Règim vol instal·lar la fàbrica a l’interior del país, però finalment vindrà a Barcelona (Zona Franca), encara que amb la seu social a Madrid. Serà l’empresa més important del franquisme a Catalunya. El primer model és el “Seat 1.400” (1953), però el més emblemàtic serà el “Seat 600” (1957).
SALARIS AGRARIS
Poc després d’acabada la guerra la jornada de treball al camp passa oficialment de 40 a 48 hores setmanals, però amb el mateix salari anterior al 18 de juliol de 1936. De fet, sovint es treballen 60 hores setmanals, sis dies a la setmana. Fins al 1953 hi haurà una constant
caiguda dels salaris reals, afavorida, a més, per l’augment de la població activa agrària, la qual cosa comportarà una forta pèrdua de poder adquisitiu.
SINDICATO VERTICAL
Únic sindicat legal durant el franquisme, organitzat per ram de producció i de tipus corporatiu seguint el model feixista, se’l coneix també com a Central Nacional Sindicalista (CNS) i després Organización Sindical Española (OSE). Sota el control de FET y de las JONS, inclou empresaris i treballadors, la qual cosa elimina el dret de vaga. Els termes “obrer” i “patró” desapareixen substituïts per “productor”.
Uns i altres poden elegir els seus representants en termes de teòrica igualtat, però els candidats han de ser aprovats pel Règim que controla fèrriament el procés des del Ministeri de Treball, durant molts anys a mans del falangista Girón de Velasco.
Un dels projectes parcialment realitzats són les Universitats Laborals (Sevilla, Tarragona...).
BARRAQUISME
Entre 1945 i 1948 arriben a Barcelona més de 100.000 immigrants, procedents sobretot del sud. Comença a haver-hi barraques per tot arreu: a les del Somorrostro, Camp de la Bóta, la Perona, el Carmel… s’hi afegeixen les de Montjuïc, Diagonal, Glòries, Sagrera… Molts d’aquests immigrants són no només pobres sinó políticament “desafectes” al Règim i no poden resistir la pressió d’aquest a les seves terres d’origen. Aquí almenys hi ha feina.
Per pal·liar-ne els efectes, i donat el lamentable dèficit d’habitatges, es crea l’Instituto Municipal de la Vivienda , que construirà algunes “cases barates”.
El 1952, amb el Congrés Eucarístic Internacional, el Règim enderroca nombroses barraques de Barcelona per tal que els assistents als actes no les vegin. I davant el greu problema social de la falta de vivendes, l’arquebisbe Modrego promou la construcció de les anomenades “Vivendes del Congrés”, que seran adjudicades a famílies de classe mitjano-baixa.
Monedes de l’Espanya nacionalista
En començar la Guerra Civil, el bàndol nacionalista utilitzà la següent terminologia cronològica:
1936-37 I Año Triunfal
1937-38 II Año Triunfal
1938-39 III Año Triunfal
ENTRONITZACIÓ DE LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT
El 27 d’abril de 1947 tenen lloc les Festes de l’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat, la finalitat de les quals és col·locar un nou tron per a la Verge.
S’encarrega d’organitzar-les la “Comissió Abat Oliba”, que reparteix abundants fulletons en català davant la prohibició d’editar-ne un butlletí en català. L’abat de Montserrat és Aureli Mª Escarré.
Hi ha una participació massiva, la qual cosa s’aprofita per fer-ne un acte d’afirmació catalanista, fet que comportarà la destitució del governador civil de Barcelona Bartolomé Barba Hernández, tot i la seva amistat personal amb el Caudillo.
VAGA DE TRAMVIES A BCN 1951
El 1950 el Govern decideix augmentar el preu del tramvia a Barcelona, el qual passa de 50 a 70 cèntims, mentre a Madrid es queda a 40. És l’època en què s’atura la matriculació de cotxes o la concessió de telèfons a Barcelona fins que Madrid passi al davant.
La indignació popular porta a fer boicot als tramvies a partir de l’1 de març de 1951. Ningú agafa el tramvia, molts dels quals són apedregats. Les tarifes tornen al preu anterior. Però la protesta deriva en vaga general davant el fort encariment de la vida. La vaga s’estén pel cinturó industrial barceloní.
A conseqüència dels fets són destituïts, entre d’altres, el governador civil, l’alcalde, el cap de la policia i destacts càrrecs policials i sindicals. La repressió serà dura.
VAGA DE TRAMVIES 1957
1939 Año de la Victoria
El gener de 1957 es produeix un nou boicot popular al tramvia a Barcelona, en pujar el preu de 60 a 80 cèntims. Tot i estendre’s al metro i als espectacles públics, no té l’èxit ni l’abast de la de 1951 i les tarifes no baixen. Estudiants i treballadors se sumen a la protesta, així com monàrquics partidaris de Joan de Borbó.
SUCCESSOS UNIVERSITARIS DE 1956
L’octubre de 1955 mor a Madrid el filòsof Ortega y Gasset, fet que dóna peu a manifestacions de caràcter liberal-aperturista entre els joves universitaris, mentre adeptes al Règim clamen: “¡Unamuno y Ortega, envenenadores de las mentes juveniles y autores incompatibles con los ideales de la Cruzada!”
A principis de 1956, universitaris recolzats per sectors intel·lectuals aperturistes intenten obtenir sense èxit autorització per a un Congrés Nacional d’Estudiants. Això porta a greus enfrontaments amb els falangistes del SEU, alguns d’ells membres de la “Guàrdia de Franco”, armats amb pistola, un dels quals resulta greument ferit. Falangistes radicals amenacen amb un bany de sang si el seu company mor. Entre els amenaçats figura Pedro Laín Entralgo, rector de la Universitat Complutense de Madrid (que dimitirà a rel dels fets). El pànic cundeix a Madrid, mentre personalitats de la vida cultural i universitària abandonen les seves llars.
Practicades nombroses detencions, entre les quals la del conegut intel·lectual falangista Dionisio Ridruejo, la universitat és tancada i cessats dos ministres: el catòlic Joaquín Ruiz-Giménez (Educació) i el falangista Raimundo Fernández Cuesta (Secretaria General del Movimiento).
Amb aquests successos de febrer de 1956 el SEU (Sindicato Español Universitario) pateix un cop mortal, mentre neix un moviment estudiantil organitzat dins la universitat franquista.
RADIO ESPAÑA INDEPENDIENTE
Creada pel PCE, a instàncies de Dolores Ibarruri (la Passionària), “Radio España Independiente, estación Pirenaica”, comença a
emetre el juliol de 1941 des de Moscou, encara que el 1955 passarà a Bucarest. L’últim programa s’emetrà des de Madrid el juliol de 1977.
Popularment coneguda com “La Pirenaica”, per la llegenda de que s’emetia des d’algun lloc dels Pirineus, serà escoltada cada nit per milers de persones en un gest d’oposició al Règim, tot i el so defectuós degut a interferències com les emeses des de Pals.
MAQUIS: LA GUERRILLA ANTIFRANQUISTA
Els maquis són guerrillers antifeixistes organitzats ja durant la Guerra Civil, molts dels quals s’uneixen a la Resistència francesa en la IIª Guerra Mundial contra els nazis.
L’etapa de més intensitat se situa entre 1945 i 1947, un cop acabada la Guerra Mundial. Amb tot, l’acció més espectacular serà la invasió de la Vall d’Aran el 1944 (“Operación Reconquista de España”), amb milers de participants, fet que obliga Franco a enviar-hi tot un exèrcit per fer fracassar l’operació.
Donada la por que el Règim té de que la gent contacti amb els maquis, els que viuen prop de la frontera o volen anar-hi (per exemple, a Figueres o la Seu d’Urgell) s’han de proveir d’un”salconduit de fronteres” , de caducitat mensual.
LA GENERALITAT A L’EXILI
Executat Lluís COMPANYS a Montjuïc el 15 d’octubre de 1940, assumeix la presidència de la Generalitat a l’exili Josep IRLA, darrer president del Parlament de Catalunya, el qual forma a París un govern amb destacades personalitats de gran prestigi, com Pompeu Fabra, Josep Carner o Antoni Rovira i Virgili.
El 1954 dimiteix Josep Irla i antics diputats del Parlament de Catalunya, reunits a l’ambaixada espanyola a Mèxic, país que no havia reconegut el règim de Franco, elegeixen com a nou president Josep TARRADELLAS, establert a Saint-Martin-le-Beau fins al seu
retorn a Catalunya el 23 d’octubre de 1977 per a presidir, durant tres anys, un govern d’unitat de la Generalitat restaurada.
FINAL DE L’AUTARQUIA: 8è GOVERN DE FRANCO
El febrer de 1957 es produeix una gran reestructuració del Govern que marcarà la transició d’un Franco molt actiu a figura cada vegada més simbòlica. Adquiriran molta influència Luis Carrero Blanco i el seu estret col·laborador Laureà López Rodó, amb l’entrada de tecnòcrates de l’Opus Dei com Alberto Ullastres (Comerç), Mariano Navarro Rubio (Hisenda), Fernando Mª de Castiella (AA.EE.) o el propi López Rodó, mentre comença la neutralització política de la Falange. Aquests tecnòcrates donaran per acabada l’autarquia i prepararan el canvi cap a una economia oberta, que arribarà dos anys més tard amb el “Pla d’Estabilització i Liberalització”. Mentre, López Rodó s’esforçarà al màxim per aconseguir que el príncep Juan Carlos sigui oficialment proclamat successor a títol de Rei.
FASE TECNOCRÀTICA (1956- 1969)
PLA D’ESTABILITZACIÓ I LIBERALITZACIÓ 1959
Elaborat per economistes com Joan Sardà i Dexeus i Enrique Fuentes Quintana, i sota pressions d’Estats Units i el FMI, és finalment aprovat després de vèncer fortes reticències de membres del govern i del propi Franco, que veuen en l’autarquia les excel·lències del Règim. Els dos objectius bàsics són:
El $ passa de 42 a 60 pessetes. I diferents organismes internacionals concedeixen crèdits per tal d’evitar la suspensió de pagaments de l’economia espanyola.
“PLANES DE DESARROLLO”
El 1961 el ministre de Comerç, Alberto Ullastres, demana a Franco que es complementi el Pla d’Estabilització i Liberalització amb noves mesures: són els coneguts “Planes de Desarrollo” o plans de desenvolupament econòmic i social. N’hi haurà tres i el comissari encarregat de dur-los a terme serà Laureà López Rodó:
I Pla: 1964-67 II Pla: 1968-71 III Pla: 1972-75
El primer es prorrogarà fins al 1969, mentre es produeix l’anomenat “milagro español” o desarrollismo, amb el més fort creixement relatiu de l’economia espanyola en el s. XX. El Pla busca la inversió estrangera en indústria i serveis, atreure el turisme, potenciar les comunicacions, desenvolupar zones molt endarrerides, aprofitar els recursos hídrics i energètics del país (es crearan molts pantans, hi haurà transvassaments d’aigua d’una conca a una altra -com el Tajo-Segura-…).
Estabilitzar l’economia
Liberalitzar el comerç interior i exterior
aturant la inflació
aturant el dèficit públic
elevant els tipus d’interès
congelant salaris limitant els crèdits
amb reforma fiscal
reduint la despesa pública
desregularitzant preusdevaluant la
pessetaeliminant obstacles al
comerç exteriorfacilitant la inversió
estrangera
La base de l’èxit econòmic serà triple:
el turisme (20 milions el 1969)
"”DESARROLLISMO” 1959-73
El "600", SIMBOL DE L’ÉPOCA
Un dels símbols més populars del desarrollismo és el “600”, que SEAT fabrica entre 1957 i 1973. En total, unes 800.000 unitats. El primer surt de la fàbrica de la Zona Franca de Barcelona el 27 de juny de 1957, amb matrícula de Madrid. És el somni de la classe mitjana del país, tot i el seu elevat preu per l’època: unes 70.000 pessetes. Per aconseguir-lo hi ha llargues llistes d’espera que poden significar anys si hom no té bons contactes amb les autoritats o amb la fàbrica.
EL TURISME
El turisme és un dels puntals de l’economia espanyola dels anys seixanta. El benestar europeu (“The Golden Sixties”) i les vacances pagades generen un autèntic boom turístic a gairebé tot el litoral espanyol, on arribaran milions d’europeus atrets pel sol, les platges
Creixement de la producci
ó
Creixement de la producci
ó
Plena ocupaci
ó
Plena ocupaci
ó
Millor repartiment de la renda
Millor repartiment de la renda
Integració d’Espanya a l’economia
mundial
Integració d’Espanya a l’economia
mundial
Devaluació de la pesseta
Devaluació de la pesseta
Retall de la despesa pública
Retall de la despesa pública
Restricció del crèdit
Restricció del crèdit
Congelació
salarial
Congelació
salarial
Liberalització dels
mercats
Liberalització dels
mercatsAvantatges fiscals a
la inversióAvantatges fiscals a
la inversió
Pols de desenvolupamen
t
Pols de desenvolupamen
t
Altes taxes de creixem
ent
Altes taxes de creixem
ent
Inversions
estrangeres
Inversions
estrangeres
Augment de les
exportacions
Augment de les
exportacions
Descontrol
urbanístic
Descontrol
urbanístic
Divises d’emigrants i
turisme
Divises d’emigrants i
turismeÈxode rural
massiu
Èxode rural
massiu
Persisteixen desigualtats
regionals
Persisteixen desigualtats
regionals
Persisteix desigual
repartiment de la renda
Persisteix desigual
repartiment de la renda
RESULTATS
RESULTATS
MESURES
MESURES
PLANS DE DESENVOLUPAMENT
(1964-75)
PLANS DE DESENVOLUPAMENT
(1964-75)
OBJECTIUS
OBJECTIUS
l’exportació de mà d’obra (més de 3 milions d’espanyols amb grans remeses de divises)
la inversió de capital estranger (avantatges fiscals, mà d’obra barata, no hi ha dret de vaga…).
i la baratura dels preus. El lema “Spain is different” es fa familiar, mentre l’especulació immobiliària canvia el perfil costaner destruint paisatges naturals de gran bellesa. El 1969 arribem als 20 milions de turistes.
A Catalunya, l’Hotel Cap sa Sal a Begur o la urbanització Empuriabrava al golf de Roses converteixen la Costa Brava en referent turístic internacional, en clara
EMIGRACIÓ CAP A EUROPA
Un altre dels puntals de l’economia espanyola dels anys seixanta és l’exportació de mà d’obra, és a dir, l’emigració exterior. El nombre d’espanyols que emigraran cap al mercat laboral europeu (alemany, suís, francès…) en busca de feina superarà llargament el milió. Les seves remeses de diner (uns 3.000 milions de dòlars durant la dècada) finançaran en gran mesura el desenvolupament econòmic del país.
Radio Nacional de España a Barcelona emet un programa especial per als emigrants espanyols a Europa: “De España para los españoles”.
Pel·lícula emblemàtica de l’emigració espanyola dels anys seixanta a Europa és ¡Vente a Alemania, Pepe!, protagonitzada per Alfredo Landa i José Sacristán.
INVERSIÓ ESTRANGERA A ESPANYA
La visita del president nord-americà Eisenhower a Espanya el 1959, l’any en què es posa en marxa el Pla d’Estabilització i Liberalització, significa la voluntat decidida d’aquell país per invertir en el mercat espanyol. Així, durant els anys seixanta, prop de la meitat de la inversió estrangera en el nostre país prové d’empreses multinacionals americanes, especialment en sectors estratègics com el del petroli. Aviat s’hi sumarà de manera generosa el capital europeu, un i altre atrets per la baratura de la mà d’obra, l’escassa pressió fiscal i la poca conflictivitat laboral atesa la prohibició del dret de vaga.
Els milers de milions de dòlars invertits en el mercat espanyol s’orientaran sobretot cap als sectors automobilístic, electrònic i químic, amb unes taxes de creixement de les més altes d’Europa i del món.
Aquesta industrialització accelerada produeix una profunda transformació econòmica, social i cultural d’Espanya, que deixa de ser un país rural i agrari.
competència amb la Costa Daurada, la Costa del Sol o d’altres sectors del litoral peninsular i illenc.
Les migracions internes dels anys seixanta s’han xifrat en uns 4 milions de persones, amb tota la problemàtica urbanística i social que un fenomen així comporta.
CREIXEMENT URBANÍSTIC CAÒTIC
Els baixos salaris a l’agricultura porten a un fort èxode rural i la crisi de l’agricultura tradicional. Aquest important contingent de mà d’obra permetrà la industrialització accelerada en el anys del desarrollismo, sobretot a Catalunya, part d’Euskadi i Madrid.
Però aquesta forta migració interna posarà com mai en evidència el dèficit crònic d’habitatge, davant el qual, a la perifèria de les grans ciutats, creixerà una urbanística caòtica, no planificada, amb una brutal especulació del sòl, que es concretarà en ciutats-dormitori massificades i polígons d’habitatges, com el de Bellvitge o el de Cornellà (avui Sant Ildefons), a més de la Guineueta i d’altres.
A llocs com el Turó de la Peira, al districte de Nou Barris, la mala qualitat dels materials usats en la construcció de les vivendes donarà pas amb els anys al fenomen de l’aluminosi.
LES INUNDACIONS DEL VALLÈS 1962
El 25 de setembre de 1962 la comarca catalana del VALLÉS -i part del Baix Llobregat- pateix la pitjor catàstrofe natural d’Espanya en tot el s. XX: més de 200 litres d’aigua per m2 en tres hores provoquen prop d’un miler de morts, barris sencers arrasats, pèrdues multimilionàries… a poblacions com Rubí, Terrassa, Sant Quirze del Vallès, Sabadell, El Papiol, Molins de Rei, etc. L’ocupació de les lleres de les rieres i l’urbanisme caòtic per l’allau d’immigrants de la resta de l’Estat afavoreixen la tragèdia. Franco visitarà el Vallès entre l’1 i el 3 d’octubre.
I, per si no n’hi havia prou, el dia de Nadal d’aquell mateix any Barcelona pateix una nevada històrica que col·lapsa la ciutat.
CC.OO
Les primeres comissions obreres sorgeixen, gairebé simultàniament, en diferents indrets del país (Astúries, Catalunya, Madrid, País Basc…) a principis dels seixanta. Hom sol considerar-ne l’origen a la mina asturiana de La Camocha durant les vagues de 1962.
Aparegueixen en tallers, mines, fàbriques, oficines… sense coordinació entre elles i adopten el nom a partir de les “comissions d’obrers” que es formaven puntualment per a plantejar reivindicacions concretes a la direcció de l’empresa i dissoldre’s a continuació per tal d’evitar represàlies. Són impulsades pel PCE (comunistes), per moviments cristians obrers (com les JOC, Joventuts Obreres Cristianes) i d’altres grups oposats al Règim. La seva tàctica és “el entrismo”, consistent a infiltrar-se dins el Sindicat Vertical franquista i convertir-se en un moviment estable i organitzat.
El 1967, declarades ja il·legals pel TOP, comencen les detencions i processaments dels seus militants. La redada principal es produeix el 1972 prop de Madrid, amb la detenció dels deu dirigents que formen la Coordinadora de CC.OO. i que seran jutjats en el “Procés 1.001”.
Les CC.OO. catalanes es creen a Barcelona el novembre de 1964 en una reunió a l’església de Sant Medir. Allà es demana: un sou mínim, llibertat sindical,
EL CATALÀ ES VA OBRINT CAMÍ…
Durant els anys seixanta el català es va obrint pas a nivell cultural amb:
la publicació de llibres i editorials (Edicions 62)
revistes (Serra d’Or, de Montserrat; Cavall Fort, de Vic…)
la Nova Cançó (amb els Setze Jutges…)
institucions com Òmnim Cultural (que des de 1969 concedeix el “Premi d’Honor de les Lletres Catalanes”)
la discogràfica EDIGSA (per promoure la cançó catalana)…
LA NOVA CANSÓ
El 1959 la revista montserratina Germinabit publica un article de Lluís Serrahima titulat: “Ens calen cançons d’ara”, considerat poc menys que el manifest fundacional de la Nova Cançó, terme encunyat per Miquel Porter i Moix.
La Nova Cançó és un moviment artístic i cultural dels anys seixanta als Països Catalans com a forma de reivindicació del català i de protesta per la falta de llibertats. El veritable pal de paller en seran “Els Setze Jutges”, grup de cantautors format el 1961 per Miquel Porter, Remei Margarit i Josep Mª Espinàs, als quals s’hi uniran
setmana laboral de 40 h., dret de vaga, un mes de vacances pagades… La repressió és molt dura.
d’altres com Francesc Pi de la Serra, Guillermina Motta, Mª del Mar Bonet, Lluís Llach, Rafael Subirachs i Joan Manuel Serrat.
La Nova Cançó, però, va molt més enllà i amb Raimon traspassa fronteres en actuar aquest a l’Olympia de París amb gran ressò internacional. Ovidi Montllor -valencià com Raimon-, Núria Feliu, Salvador Escamilla i molts d’altres s’integren també a aquest moviment que pròpiament desapareix amb la dècada per donar pas al que s’anomenarà Cançó Catalana.
CAS GALINSOGA 1959
Luis Martínez de Galinsoga és des de 1939 el director del diari barceloní “La Vanguardia Española”, posat per Franco. El 21 de juny de 1959 assisteix, a la parròquia de Sant Ildefons, a la Travessera de Gràcia, a una missa amb el sermó en català, fet que l’enfurisma tant que entra a la sagristia i crida la coneguda frase: “Todos los catalanes son una mierda
Això dóna pas a una intensa campanya (orquestrada per Jordi Pujol) a tot Catalunya de boicot al diari fins que destitueixin Galinsoga. Aquest arriba al cinisme de publicar un article en defensa pròpia titulat “Afecto y servicio a Cataluña”, que encara encén més els ànims.
El propietari del diari, Comte de Godó, s’adreça al ministre d’Informació (Gabriel Arias Salgado) tot dient-li: “Las gentes se preguntan si hubiera sucedido lo mismo si palabras semejantes hubiesen sido pronunciadas contra los nacidos en Sevilla o Zaragoza”.
Tot i haver estat ratificat en el càrrec pel Consell de Ministres “en nombre del principio de autoridad”, i amb un Govern molt dividit sobre què fer, el febrer de 1960 Franco tanca la polémica dient: “Señores, no discutan más porque el señor Galinsoga ya ha presentado la dimisión”, cosa que aquest encara no havia fet.
FETS DEL PALAU 1960
Volent apaivagar els ànims dels catalans després del “Cas Galinsoga”, el Règim organitza l’anomenada “Operación Cataluña”: Franco i el seu govern visiten Catalunya, on arriben el 30 d’abril.
Animat per l’èxit de la campanya contra Galinsoga, Jordi Pujol escriu un text (15 d’abril) amb el títol “Us presentem el general Franco”, que acaba dient: “L’home que aviat vindrà a Barcelona, a més d’un opressor, és un corruptor”.
El maig se celebra el centenari del naixement de Joan Maragall i l’Orfeó Català decideix fer-li un concert-homenatge al Palau de la Música el dia 19, al qual anuncien que assistiran els ministres del Govern. La prohibició d’última hora de cantar El cant de la senyera, inicialment previst al programa, porta a aldarulls que acaben amb nombrosos detinguts, entre ells Jordi Pujol, malgrat no haver assistit a l’acte. Tots ells són apallissats i torturats per la Brigada Político-Social.
Un consell de guerra condemna Jordi Pujol a set anys de presó, fet que desencadena la llarga campanya “Pujol-Catalunya”, amb pintades a les carreteres, escrits als bitllets de banc, la paraula “Pujol” repicada sobre la cara de Franco a les monedes…
A finals de 1962 Pujol surt de la presó de Saragossa i se’l desterra a Girona, on passa prop d’un any.
EL “CONTUBERNIO” DE MUNIC 1962
És el terme despectiu que utilitza la premsa del Règim per referir-se al IV Congrés del Moviment Europeu que té lloc a la capital de Baviera el juny de 1962, amb participació d’un centenar llarg de polítics espanyols de totes les tendències contraris al franquisme.
Allà es demana, entre altres coses:
“1.- La instauración de instituciones auténticamente representativas y democráticas que garanticen que el Gobierno se basa en el consentimiento de los gobernados.2.- La efectiva garantía de todos los derechos de la persona humana, en especial los de libertad personal y de expresión, con supresión de la censura gubernativa”.
En acabar la trobada, que presideix Salvador de Madariaga, aquest afirma el següent: “Hoy ha terminado la Guerra Civil”.
El Règim reprimeix amb rigor els assistents a mesura que tornen a Espanya, empresonant-los, deportant-los o forçant-los a l’exili, en
un ambient de veritable histèria. La condemna internacional no es fa esperar, sobretot de la CEE, a la qual acaba Franco de sol·licitar l’associació.
Conscient de l’error comès, Franco destitueix el ministre d’Informació, Gabriel Arias Salgado, a qui fa responsable de la campanya de premsa. El substitueix Manuel Fraga Iribarne.
T.O.P 1963
El TRIBUNAL DE ORDEN PÚBLICO es crea el desembre de 1963 per reprimir el que el Règim qualifica de delictes polítics. Serà el principal aparell repressiu de l’activitat sindical i política en l’etapa final de la Dictadura.
Substitueix el sistema anterior basat en la jurisdicció militar, alhora que es deroga la Llei per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme.
Encausa i condemna milers de ciutadans amb la seva actuació, en la qual destaca l’anomenat “Procés 1001” contra els principals dirigents de CC.OO.
El govern d’Adolfo Suárez en decreta la suspensió en l’últim Consell de Ministres de 1976. En el seu lloc es crea l’Audiència Nacional.
EXECUCIÓ DE JULIÁN GRIMAU 1963
El 20 d’abril de 1963 és executat el líder comunista Julián GRIMAU, condemnat per un tribunal militar per delicte continuat de rebel·lió militar (!). És l’últim processat i condemnat per la Guerra Civil
Dirigent clandestí del PCE, se’l deté a Madrid a finals de 1962, en un context de forta conflictivitat obrera.
El seu judici sense garanties i la seva execució porten a una dura reacció internacional de condemna.
El Papa Joan XXIII i alguns caps d’Estat demanen una clemència que no arriba, mentre el Règim inicia una campanya internacional atribuint a Grimau els pitjors crims.
“25 AÑOS DE PAZ” 1964
El Règim celebra els 25 anys d’acabada la Guerra Civil sota la denominació de “25 años de paz”. Segells, monedes, cartells, plaques commemoratives, documentals… ho recullen. I per damunt de tot, la pel·lícula de Sáenz de Heredia: Franco, ese hombre.
EL CAS ESCARRÉ 1965 -1968
Aureli Mª ESCARRÉ, abat de Montserrat, que el 1947 havia organitzat les festes d’Entronització de la Mare de Déu, fa a finals de 1963 unes declaracions al diari francès Le Monde on afirma que “no tenim darrere vint-i-cinc anys de pau, sinó vint-i-cinc anys de victòria”.
El Règim l’obliga a abandonar Catalunya el 1965, i s’exilia al monestir italià de Viboldone (Llombardia). No se li permet assistir a l’enterrament de la seva mare el 1967.
Només torna, ja molt malalt, l’octubre de 1968, per a ingressar a la Clínica Plató de Barcelona, on mor el 21 d’aquell mes.
Les seves despulles són exposades a l’església del monestir de les benedictines de Sant Pere de les Puel·les, al carrer d’Anglí, amb la policia controlant la gegantina manifestació de dol popular.
L’endemà el fèretre arriba a Montserrat.
“VOLEM BISBES CATALANS…” 1966
El Vaticà ha deixat pràcticament a mans de Franco la tria i elecció dels nous bisbes, fet que ha dut a que l’Església catalana estigui en mans de bisbes que imposen el castellà en l’ensenyament del catecisme, les homilies, els fulls parroquials… en línia amb la voluntat del Règim. Però el Concili Vaticà II esperona joves cristians, com Josep Benet o Jordi Pujol, a canviar les coses.
El 1966 s’anuncia el nomenament de Marcelo González Martín, bisbe d’Astorga, per a la diòcesi de Barcelona. Comença una llarga campanya (1966-69) amb el lema “Volem bisbes catalans”. La seva presa de possessió de la seu barcelonina és boicotejada amb una bronca monumental.
El Règim, volent donar suport a Marcelo González, anuncia una coronació de la Mare de Déu de Núria, amb aquest com a principal protagonista i Franco com a president de la Junta d’Honor de la coronació.
Abans que això passi, el juliol de 1967 és segrestada l’estàtua de la Mare de Déu de Núria, que no serà retornada fins que don Marcelo sigui traslladat a Toledo i Narcís Jubany nomenat arquebisbe
LA “CAPUTXINADA” 1966
La “Caputxinada” és el nom popular donat als fets ocorreguts entre el 9 i l’11 de març de 1966 en el convent dels Caputxins de Sarrià, on es tanquen 400 alumnes, professors i intel·lectuals (entre els quals Salvador Espriu, Ernest Lluch, Antoni Tàpies i Jordi Solé Tura) i funden un sindicat lliure dels estudiants: el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB). El setge i posterior assalt per part de la policia genera un moviment de solidaritat política i ciutadana, al qual s’afegeixen sectors eclesiàstics.
Així l’11 de maig del mateix any, la policia carrega brutalment contra una manifestació de 130 capellans a Via Laietana quan intenten arribar a la Prefectura Superior de Policia per entregar una carta de protesta per les tortures al jove estudiant comunista Joaquim Boix.
LLEI FRAGA 1966
El març de 1966 és aprovada la nova Llei de premsa, coneguda com a “Llei Fraga”, per ser aquest (Manuel Fraga Iribarne) el ministre d’Informació i Turisme (1962-69). Com a aspectes positius hi destaquen:
suprimeix la censura prèvia
permet la publicació de noves revistes i llibres fins ara prohibits
es pot recórrer davant les sancions administratives.
Però:
exigeix el dipòsit previ de publicacions
contempla el segrestament de publicacions
estableix un sistema de multes i suspensions per a qui publiqui coses contràries a l’ordenament jurídic del franquisme.
Permet una escletxa de llibertat, tot i que abunden les sancions i segrestaments de publicacions. El cas més greu és el del “Diario Madrid”, segrestat el 1968 i prohibit i enderrocat l’edifici el 1971.
LES BOMBES DE PALOMARES 1966
El gener de 1966 dos avions nord-americans (un gran bombarder i un avió cisterna) xoquen en ple vol sobre la costa d’Almeria. Quatre potents bombes nuclears, d’hidrogen, cauen sobre el municipi andalús de Palomares (Almeria), alliberant urani i plutoni. Tres d’elles són trobades prop del poble, però la quarta no es recupera fins mesos després, del fons del mar, per un minisubmarí. Es retiren prop de 1.500 tones de terra i vegetació contaminada i les traslladen a EUA.
PALOMARES és el cas més greu que es coneix de “broken arrow” (pèrdua d’armes nuclears). L’ambaixador nord-americà a Espanya i el ministre espanyol d’Informació i Turisme, Manuel Fraga Iribarne, es banyen a Palomares volent desmentir l’evidència de contaminació radiactiva del lloc.
El 2007 es fa un documental titulat “Operación Flecha Rota”, amb nou material desclassificat.
REGIÓ DEL “VALLE DE L’EBRO” 1966
El 1966 la premsa es fa ressò d’un informe oficial que pretén segregar la província de LLEIDA de Catalunya per incorporar-la a una nova regió que es dirà Valle del Ebro, amb capital a Saragossa, i on hi entren també Navarra, La Rioja…, sota el pretext de que els límits territorials els han de definir les conques fluvials. En canvi no
es creen regions com el “Valle del Tajo” o del Guadiana. És un clar senyal de la voluntat de descatalanitzar Lleida.
La nova regió és inclosa d’immediat als llibres de text i mapes escolars, mentre Barcelona, Tarragona i Girona formen ara la Regió del Nord-est o Catalunya Marítima, però la rotunda oposició social i ciutadana impedeix que prosperi.
LLEI DE LLIBERTAT RELIGIOSA 1967
Les noves orientacions de l’Església sorgides del Concili Vaticà II (1962-65) porten el Règim a promulgar el juny de 1967 una Llei de llibertat religiosa, que estarà vigent fins a la seva derogació el 1980, després que l’actual Constitució de 1978 torni a separar Església i Estat.
Aquesta llei reconeix la igualtat de totes les religions i permet crear llocs de culte públics, però la religió catòlica segueix gaudint del privilegi de la confessionalitat de l’Estat.
LEY ORGÀNICA DEL ESTADO 1967
Aquesta llei, l’última de les fonamentals del franquisme i la més llarga, pretén culminar el procés d’institucionalització del Règim, deixant el futur “atado y bien atado” (en paraules de Franco). Entre altres qüestions, preveu la separació futura dels càrrecs de Cap d’Estat i Cap de Govern i reafirma el caràcter monàrquic de l’Estat. És aprovada en referèndum (durant la campanya del qual es prohibeix la cançó de Raimon “Diguem no”!) el desembre de 1966 i promulgada el 10 de gener de 1967
PRESÓ DE SACERDOTS A ZAMORA 1968
A partir del Concili Vaticà II molts sacerdots es van allunyant del nacionalcatolicisme i el Règim, que sovint els qualifica de “curas rojos” o “curas comunistas”, habilita una presó per a ells a Zamora (la “Presó Concordatària”), per on passen un centenar de religiosos, la majoria bascos, el primer dels quals l’agost de 1968. Les condicions internes són dures i se’ls prohibeix parlar euskera. Protagonitzen revoltes, intents de fuga, vagues de fam…, amb un cert ressò internacional. El 1976 tanca portes amb només tres presos, que són duts a cases religioses.
Entre els reclusos que hi practicaran la vaga de fam destaca el català Lluís Mª XIRINACHS, que la porta a extrems perillosos per a la seva salut i que més tard serà proposat per a Premi Nobel de la Pau (que no aconseguirà). La seva actitud de compromès catalanista i radical activista la mantindrà fins a la seva mort el 2007.
LIQUIDACIONS COLONIALS
El 1956 Espanya s’havia retirat del MARROC després que França hagués reconegut la independència de la seva zona. Poc després, volent aconseguir la plena descolonització de les possessions espanyoles en el territori, el Marroc provoca l’anomenada “Guerra d’Ifni” (1957-58) amb Espanya.
La cessió d’IFNI (capital, Sidi Ifni) al Marroc té lloc finalment el 1969. L’any anterior Espanya havia reconegut la independència de Guinea Espanyola amb el nom de GUINEA EQUATORIAL
JUAN CARLOS, “PRÍNCIPE DE ESPAÑA” 1969
D’acord amb la “Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado” de 1947, el juliol de 1969 Juan Carlos de Borbón es converteix en Príncipe de España en proposar-lo Franco com a tal a les Corts per a succeir-lo a títol de Rei. Se salta així el legítim hereu al tron, Don Juan, Comte de Barcelona, que acabarà renunciant a favor del seu fill l’any 1977.
FASE DE DESCOMPOSICIÓ DEL RÈGIM 1969-75
L’ESCÀNDOL MATESA 1969
MATESA (Maquinaria Textil del Norte de España) és una empresa creada el 1956 per l’empresari català, vinculat a l’Opus Dei, Juan Vilà Reyes, i establerta a Navarra, la qual protagonitza l’escàndol més sorollós de l’etapa final del franquisme.
Fabrica un revolucionari teler (marca Iwer), que s’expandeix per tota Iberoamèrica, fet que li val el reconeixement del Règim i el dret de rebre crèdits d’ajuda estatal a l’exportació, per part del Banco de Crédito Industrial, per valor de 10.000 milions de pessetes. Però els milers de màquines teòricament exportades són, en realitat, autovenudes a empreses filials.
L’escàndol porta Vilà Reyes (president del R.C.D. Espanyol) i alts dirigents del Règim a ser jutjats, encara que posteriorment indultats.
El cas Matesa enfronta les dues faccions del Govern: els blaus o falangistes i els tecnòcrates de l’Opus, a qui aquells volen enfonsar. Franco liquida el cas, a instàncies del vicepresident Carrero Blanco, amb un nou govern monocolor opusdeista.
En el seu llibre La verdad sobre Matesa, Vilà Reyes denuncia ser “víctima final de un totalitarismo en descomposición”.
PROCÉS DE BURGOS CONTRA ETA 1970
El 3 de desembre de 1970 comença a Burgos un judici sumaríssim contra 16 membres d’ETA, organització terrorista nascuda el 1959 i el primer assassinat premeditat de la qual és el cap de la Brigada Político-Social de Guipúscoa, el comissari Melitón Manzanas, el 1968.
Dos dies abans, l’1 de desembre, ETA segresta el cònsol honorari d’Alemanya Federal a Sant Sebastià, lligant la seva sort als sis etarres pels quals es demana pena de mort.
A tot l’Estat es produeixen manifestacions de rebuig al procés. A Montserrat un grup d’artistes i intel·lectuals es tanquen al monestir.
En total es dicten 9 sentències de mort (tres d’ells amb dues condemnes cadascú), que el Règim commuta per 30 anys de presó davant la pressió internacional. El cònsol alemany és alliberat per Nadal, tres dies abans de donar-se a conèixer les sentències.
L’assassinat del comissari i conegut torturador Melitón Manzanas el 1968 per part d’ETA porta l’estat d’excepció a Guipúscoa.
ASSEMBLEA DE CATALUNYA 1971
Nascuda el 7 de novembre de 1971 a l’església de Sant Agustí, al cor de la Barcelona vella, com a plataforma unitària de lluita contra la dictadura franquista, agrupa la major part de partits, sindicats i organitzacions socials catalanes. Els seus 4 punts programàtics són:
Amnistia general
Llibertats democràtiques
Restabliment provisional de l’Estatut de 1932
Coordinació de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica.
Sintetitzat tot això amb el lema: “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”.
EL RÈGIM S’ESQUERDA
Aquests últims anys del franquisme i principis de la Transició apareixen dues postures enfrontades dins el Règim: l’immobilisme i la reforma, a les quals s’hi afegirà la ruptura democràtica per part dels derrotats en la Guerra Civil i alguns desencisats del franquisme.
CARRERO BLANCO, PRESIDENT DEL GOVERN 1973
El juny de 1973, d’acord amb la Ley Orgánica del Estado de 1967, Franco designa l’almirall Luis CARRERO BLANCO President del Govern, càrrec que fins aquell moment ha ocupat el propi Caudillo. Des de 1967 Carrero és ja vicepresident del Govern i home del tot lleial a Franco i als principis del Movimiento. Aquesta decisió de Franco està en la línia d’haver deixat el futur “atado y bien atado”.
Poc més de sis mesos separen aquestes dues fotos. El desenllaç final serà decisiu per al futur del país. El franquisme, que sembla consolidar-se en la primera, es fa miques en la segona.
ASSASSINAT DE CARRERO BLANCO 1973
El 20 de desembre de 1973 ETA assassina el President del Govern, l’almirall Luis CARRERO BLANCO, en un atemptat (“Operación Ogro”), al carrer Claudio Coello de Madrid. Els etarres han excavat un túnel sota el carrer, on dipositen uns 100 quilos de Goma-2 que detonen al pas del vehicle. L’explosió, que projecta el Dodge Dart
Són els immobilistes, els grans beneficiats de la llarga durada del Règim, que consideren inmutables les lleis i institucions del Movimiento. Són “Fuerza Nueva” (Blas Piñar) i la “Confederación Nacional de Excombatientes” (Girón). Els seus enemics són els “rojos” i els “traidores” reformistes. Els seus principals exponents, els diaris Arriba i El Alcázar i el setmanari Fuerza Nueva.
Són els reformistes, partidaris de posar en marxa un procés controlat de reformes cap a un règim més liberal, conscients de que el franquisme no pot sobreviure sense Franco.
Hi ha tecnòcrates com López Rodó o López Bravo, però també falangistes com Fraga, Areilza, Fernández Miranda o Adolfo Suárez, o militars com Gutiérrez Mellado.
GIRÓN
BLAS PIÑAR
SUÁREZ FDEZ.
MIRANDA
GUTIÉRREZ MELLADO
del president dins el col·legi dels jesuïtes, deixa un gran cràter al mig del carrer. És un cop mortal al Règim franquista.
En saber-ho, Franco pronuncia l’enigmàtica frase: “No hay mal que por bien no venga”.
PROCÉS 1.001 DEL TOP 1973
L’estiu de 1972 la policia detén en un convent de Pozuelo de Alarcón (Madrid) els 10 membres de la Coordinadora de CC.OO. i els empresona a Carabanchel.
El judici, conegut com a “PROCÉS 1.001”, comença el matí del 20 de desembre de 1973. L’assassinat de Carrero Blanco l’ajorna unes hores en un ambient tensíssim i influeix en la duresa de les penes: en total 162 anys de presó. Europa se solidaritza amb els condemnats.
El Tribunal Suprem reduirà les penes i el Rei els indultarà el 1975.
Marcelino CAMACHO, condemnat a 20 anys de presó en el “Procés 1.001”.
ARIAS I “L’ESPERIT DEL 12 DE FEBRER” 1974
Assassinat Carrero Blanco, Franco pensa en l’almirall Nieto Antúnez com a successor, però, influït per la “camarilla d’El Pardo”, es decanta per Carlos ARIAS NAVARRO, antic alcalde de Madrid (1965-73) i ministre de la Governació amb Carrero (la qual cosa el fa responsable polític de la seva mort).
El 12 de febrer de 1974 Arias es presenta a les Corts, aparentant una certa voluntat aperturista, amb un discurs on insinua futures associacions polítiques (no partits) compatibles amb el Movimiento: és l’anomenat “espíritu del 12 de febrero”. Però l’immobilisme del búnker s’acaba imposant, especialment després dels aconteixements d’abril a Portugal (“Revolucíó dels clavells”).
Arias es qualifica a si mateix d’evolucionario, en un intent de netejar el seu passat feixista (“el carnicero de Málaga”) cap a la imatge d’una persona més oberta i dialogant.
Però als pocs dies del seu famós discurs es produeixen els casos Añoveros i Puig Antich, que tornen a posar en evidència la seva cara més fosca, la qual culminarà amb els cinc afusellaments del 27 de setembre de 1975, les últimes morts del franquisme.
L’historial nul·lament democràtic de Carlos ARIAS NAVARRO queda de manifest en el present cartell, d’època actual, on se’l titlla d’assassí.
CAS AÑOVEROS 1974
Antonio AÑOVEROS és el bisbe de Bilbao que a finals de febrer de 1974 escriu una homilia per a ser llegida a totes les esglésies biscaïnes, on defensa la identitat i els drets del poble basc
El Govern envia un avió a Bilbao amb el qual pretén expulsar Añoveros, mentre aquest es nega a abandonar el país. Durant més de dues setmanes es viu una situació tensa en què res es descarta: des de la ruptura de relacions amb el Vaticà, a l’expulsió del Nunci del Papa, fins a l’excomunió d’Arias i del propi Franco.
Finalment el Govern d’Arias fa marxa enrera.
EXECUCIÓ DE PUIG ANTICH 1974
El 2 de març de 1974 és executat a garrote vil el jove Salvador PUIG ANTICH, membre del MIL (Movimiento Ibérico de Liberación), grup anticapitalista que ha perpetrat diversos atracaments a entitats bancàries i que lluita contra la dictadura franquista. Durant la seva captura mor un policia, motiu argumentat per a condemnar-lo a la pena capital.
El mateix dia, a Tarragona, és també executat un ciutadà estranger conegut amb el pseudònim de Heinz CHEZ. Amb això el Règim pretén tapar el caràcter polític de la mort de Puig Antich, igualant-lo a un delinqüent comú. El ressò internacional és enorme.
EL “GIRONAZO” 1974
El 28 d’abril de 1974 “Arriba”, diari oficial del Movimiento, publica un manifest (conegut popularment com “el Gironazo”) firmat per Antonio GIRÓN DE VELASCO, un dels membres més destacats del búnker i que presidirà la Confederación Nacional de Excombatientes, on llança un duríssim atac contra els reformistes del Règim, i en particular contra el ministre d’Informació i Turisme, Pío Cabanillas.
En la capçalera de la primera pàgina deia: “SE PRETENDE QUE LOS ESPAÑOLES PIERDAN LA FE EN FRANCO Y LA FE EN SU REVOLUCIÓN NACIONAL”.
LA TROMBOFLEVITIS DE FRANCO 1974
El 9 de juliol de 1974 Franco ingressa a l’hospital del seu nom, a Madrid, a causa d’una tromboflebitis. La decisió l’ha pres el seu metge particular Vicente Gil. Les moltes hores assegut en una butaca baixa veient partits del Mundial de Futbol d’Alemanya semblen haver estat decisives.
Deu dies després, i donada l’extrema gravetat de Franco, el Príncep Juan Carlos assumeix la condició de cap d’Estat en funcions. Però Franco es recupera i el dia 30 de juliol surt de l’hospital. Dues setmanes més tard se’n va a Galícia (al Pazo de Meirás), on Juan Carlos presideix el Consell de Ministres abans d’anar-se’n a Mallorca on l’espera la família. Mentre, Franco decideix ocupar novament la prefectura de l’Estat. Arias Navarro se n’assabenta per mitjà del Marquès de Villaverde i Juan Carlos per una trucada, en la qual Franco li diu: “Alteza, simplemente quería avisaros que he decidido asumir mis poderes a partir de mañana”.
JUNTA DEMOCRÀTICA DE ESPAÑA 1974
El mateix dia que Franco surt de l’hospital, Santiago Carrillo (PCE) fa la presentació pública a París de la “Junta Democrática de España”, que, amb un programa rupturista, intenta mobilitzar unitàriament l’oposició antifranquista. El març de 1976 aquesta Junta s’uneix a la “Plataforma de Convergencia Democrática” (nascuda el 1975 en torn al PSOE) per formar “Coordinación Democrática” (popularment dita “Platajunta”).
El programa d’aquesta “Junta Democràtica d’Espanya” es basa en 12 punts:
L’ATEMPTAT DEL CARRER CORREO A MADRID 1974
El 13 de setembre de 1974 es produeix un atemptat a la “Cafetería Rolando”, a Madrid, davant la Dirección General de Seguridad: 12 morts i prop de 80 ferits n’és el resultat. Malgrat ser un lloc molt freqüentat per policies, les víctimes són civils. Tot i no haver-se resolt mai el cas, sembla tractar-se d’una acció d’ETA (animada per l’èxit amb Carrero Blanco) amb recolzament comunista (l’escriptor Alfonso Sastre, la seva dona Eva Forest…). El búnker es llança sobre
Reconeixement de la personalitat política dels pobles català, basc i gallec
Separació de l’Església i l’Estat Celebració d’una consulta popular per decidir la forma definitiva de l’Estat Integració d’Espanya a les Comunitats europees, respecte als acords internacionals i a la coexistència pacífica.
Govern provisional Amnistia per a tots els presos polítics Legalització de tots els partits polítics Llibertat sindical Drets de vaga, reunió i manifestació Llibertat de premsa Independència judicial Neutralitat de les forces armades
el Govern (Arias Navarro), acusant-lo de tou. El ministre més aperturista, Pío Cabanillas (Informació i Turisme), és destituït, i solidàriament amb ell dimiteixen el d’Hisenda (Barrera de Irimo) i un seguit d’alt càrrecs de l’Administració (alguns d’ells futurs ministres amb la UCD i el PSOE).
Una altra conseqüència de l’atemptat és la divisió d’ETA en: ETA militar (ETA-m) i ETA político-militar (ETA-pm).
CONGRÉS DE SURESNES 1974
L’octubre de 1974 el PSOE celebra el seu XIII Congrés a l’exili a Suresnes, prop de París, d’on surt la renovació generacional del socialisme espanyol en ser elegit com a primer secretari el jove Felipe GONZÁLEZ (Isidoro), del “grupo de los sevillanos”, en front dels líders històrics a l’exili com Rodolfo Llopis. En la nova executiva destaquen també Alfonso Guerra i Nicolás Redondo (UGT).
Allà es defensa la idea de ruptura democràtica basada en aspectes com: amnistia per a tots els presos polítics; llibertat política i sindical; dret de vaga; llibertat de premsa, reunió, associació i manifestació; eleccions lliures abans d’un any per tal que el poble expressi la seva voluntat; dret d’autodeterminació per a totes les nacionalitats de l’Estat…
“PLATAFORMA DE CONVERGÈNCIA DEMOCRÀTICA” 1975
El juny de 1975 el PSOE encapçala una altra gran coalició de forces polítiques d’oposició al Règim, on hi ha representats també la democràcia cristiana de Ruiz-Giménez, el PNV, ERC, el partit carlí i d’altres formacions: és la “Plataforma de Convergencia Democrática”. Té aspectes coincidents amb la “Junta Democrática de España” (com la ruptura democràtica), amb la qual s’acabarà unint per formar “Coordinación Democrática” (la popular Platajunta), però discrepa en altres àmbits: reconeix el dret d’autodeterminació de les nacionalitats històriques de l’Estat (en front del simple reconeixement de la personalitat política dels pobles català, basc i gallec de la Junta) i condemna explícitament el tipus de Monarquia establert en les lleis successòries del franquisme (cosa que no fa la Junta).
ÚLTIMES EXECUCIONS DEL FRANQUISME 1975
El 27 de setembre de 1975 tenen lloc a Madrid, Burgos i Barcelona les últimes execucions del franquisme: 3 membres del FRAP i 2 d’ETA. De res han servit les peticions de clemència del món sencer. La reacció internacional és duríssima: assaltaments de seus diplomàtiques espanyoles (l’ambaixada a Lisboa, incendiada i saquejada sense intervenir-hi la policia), cremes de banderes, boicot a transports, bombes, manifestacions per tot Europa amb el lema: “¡Franco, feixista, assassí!”, edicions especials dels diaris de Lisboa amb la foto de Franco a primera pàgina acompanyada del text: ¡Franco, assassí!”, retirada de Madrid de 17 ambaixadors …
El FRAP (Frente Revolucionario Antifascista y Patriota) neix el 1971 d’una escissió a l’esquerra del PCE (la branca marxista-leninista).
ÚLTIMA APARICIÓ PÚBLICA DE FRANCO 1975
Com a desgreuge pels atacs rebuts de tot el món a rel de les últimes execucions de quatre dies abans, el Règim organitza una massiva concentració de suport a Franco l’1 d’octubre de 1975, en el 39è aniversari de la seva elecció pels sublevats, a la Plaza de Oriente de Madrid. Per ordres del Govern s’han suspès totes les activitats laborals per tal que tothom hi pugui anar. Serà l’última aparició pública de Franco.
En un clima de total histèria del búnker, i amb pancartes del tipus: “Ea, ea, ea, Europa se cabrea” i “ETA al paredón”.En acabar l’acte, Franco es deixa anar en braços del cardenal de Toledo, González Martín, plorant sense consol.
CREACIÓ DELS GRAPO 1975
Mentre tot Madrid està pendent de la concentració de la Plaza de Oriente aquell matí de l’1 d’octubre de 1975, en diferents punts de la capital un nou grup terrorista comet un quàdruple atemptat contra les forces d’ordre: són els GRAPO (Grupos de Resistencia Antifascista Primero de Octubre). És la resposta armada a les cinc últimes execucions del franquisme. Considerats el braç armat del Partit Comunista d’Espanya (reconstituït), seran especialment actius durant els primers anys de la Transició.
LA MARXA VERDA 1975
L’octubre de 1975, amb Franco agonitzant, Hassan II del Marroc organitza una marxa de civils cap a al Sàhara Espanyol (actual Sàhara Occidental) per tal de forçar Espanya a abandonar el territori, ric en fosfats (Fos Bu Craa). Uns 300.000 marroquins són transportats prop de la frontera nord. Enmig de l’extrema tensió, i després de contactes al més alt nivell, els Acords de Madrid (novembre) transfereixen l’administració de la zona a Marroc i Mauritània, tot i el reconeixement explícit de l’ONU al dret del poble saharaui a l’autodeterminació. Espanya acabarà abandonant el territori a finals de febrer de 1976, mentre el Frente Polisario declara la guerra al Marroc.
“EL HECHO BIOLÓGICO” – MORT DE FRANCO
El 12 d’octubre de 1975 Franco agafa la grip i s’enllita. Comença una llarga i dolorosa agonia durant la qual patirà diversos infarts, edema pulmonar agut, hemorràgies gastrointestinals i d’altres complicacions. Se l’opera en estat gravíssim en un lloc improvisat del Palau d’El Pardo abans de ser traslladat a la “Residencia Sanitaria La Paz”, mentre Juan Carlos torna a assumir interinament la prefectura de l’Estat. El búnker intenta allargar-li la vida almenys fins al 26 de novembre per tal que ratifiqui Alejandro Rodríguez de Valcárcel com a president de les Corts i del Consell del Regne, però el Caudillo mor el 20 de novembre a les 3,20 h. (el comunicat mèdic oficial l’endarrereix dues hores per tal d’ultimar l’Operación Lucero: dispositiu de màxima seguretat previst per quan es produís la mort).
Passades les 6 h., el ministre d’Informació i Turisme, León Herrera, comunica per Radio Nacional la mort de Franco. A les 10 h. és el President del Govern, Carlos Arias Navarro, qui, sanglotant i amb el rostre desencaixat, apareix per TVE per donar la notícia: Franco ha muerto”. I a continuació llegeix l’anomenat “Testament” de Franco.
JURAMENT DE JUAN CARLOS I COM A REI
L’acte de jurament de JUAN CARLOS a les Corts com a Rei ha de fer-se abans de l’enterrament de Franco per tal que pugui presidir les exèquies fúnebres. Així la cerimònia se celebra el dissabte 22 de novembre, ja que el sepeli està fixat per a l’endemà.
Les dues fotos recullen el moment en què el president de les Corts i del Consell del Regne, l’immobilista Alejandro Rodríguez de Valcárcel
A l’enterrament de Franco hi assisteixen només tres caps d’Estat: el príncep Rainiero de Mònaco, el rei Hussein de Jordània i el dictador xilè Augusto Pinochet. En la foto es pot veure aquest últim, en el funeral de la Plaza de Oriente, acompanyat de la seva dona i Imelda Marcos (esposa del dictador filipí Ferdinand Marcos).
A l’enterrament de Franco hi assisteixen només tres caps d’Estat: el príncep Rainiero de Mònaco, el rei Hussein de Jordània i el dictador xilè Augusto Pinochet. En la foto es pot veure aquest últim, en el funeral de la Plaza de Oriente, acompanyat de la seva dona i Imelda Marcos (esposa del dictador filipí Ferdinand Marcos).
“TARACÓN AL PAREDÓN”
Cardenal-arquebisbe de Madrid i president de la Conferència Episcopal Espanyola els darrers anys del franquisme i durant la Transició, Vicente ENRIQUE Y TARANCÓN és qui oficia les misses per la mort de Luis Carrero Blanco (1973) i de Francisco Franco, així com la missa de l’Esperit Sant en la coronació de Juan Carlos I (27 novembre 1975).
Defensa en tot moment la reconciliació entre els espanyols, intentant deslligar l’Església espanyola de la dictadura franquista. Això li valdrà greus insults en el funeral per Luis Carrero Blanco, on diversos ministres li neguen la mà i grups d’ultres l’escridassen amb la frase “Tarancón al paredón”, que durant un cert temps abundarà en pintades i pancartes.
A rel del “cas Añoveros” insinua al Govern l’excomunió si es produeix l’expulsió d’Espanya del prelat basc.
En el sermó de la missa corpore insepulto, davant el cadàver de Franco, el 20 de novembre de 1975 a la capella del Palacio del Pardo, dirà:
“Nos hemos reunido para rezar. No debéis esperar de mis palabras ni un juicio histórico ni tampoco un elogio fúnebre. Ni éste es el momento de tales juicios ni es función de la Iglesia el formularlos”.
