LA NOVEL·LA És un relat o història de ficció, escrit en prosa i relativament extens. Encara que els personatges, les accions i els ambients que descriu siguin ficticis, solen tenir aparença de realitat, és a dir, que aspiren a la versemblança. És el gènere narratiu més complex, ja que combina narració, descripció i diàleg. Se sol subjectar a l'estructura de plantejament, nu i desenllaç (estructura lineal), tot i que amb moltes variants. Quan s'altera aquest ordre, es diu que té una estructura discontínua.

La novel·la s'ha classificat tradicionalment a partir del tema (cavalleresca, històrica, sentimental, d'aventures, de ciència-ficció, de lladres i serenos, etc.) o pel tractament del discurs narratiu (realista, psicològica, costumista, lírica, etc.). És el gènere literari d'aparició més tardana, tot i que els seus orígens estan molt lligats a l'èpica. Es pot començar a parlar de novel·la a partir de les novel·les cavalleresques de l'Edat Mitjana. En llengua catalana, cal destacar Blanquerna, de Ramon Llull (segle XIII), Tirant lo Blanc, de J. Martorell (s.XV) i L'Espill, de Jaume Roig (s. XV).

Punt de vista

El narrador pot adoptar la primera o la tercera persona per explicar els fets. En el cas de la 1ª. persona, pot presentar-se com a autor d'unes memòries, d'un diari (dietari) o de cartes privades (novel·la epistolar).

El discurs És la forma de representació de les paraules dels personatges, és a dir, com s'expressen els personatges quan intervenen a la narració.

Diàleg (estil directe): reprodueix l'intercanvi de paraules entre dos personatges, en estil directe, això és, tal com són dites, sense cap variació. Predomina la segona persona.

Estil indirecte: es posa en boca del narrador allò que diuen o pensen els personatges, mitjançant els verbs de dicció (va dir, va comentar...) i la subordinació. S'utilitza la tercera persona.

Estil indirecte lliure: és una variant de l'estil indirecte. Es caracteritza per prescindir dels verbs de dicció i de la subordinació, de manera que sembla que parli el narrador en comptes del personatge.

Monòleg: consisteix en la reproducció literal del discurs, sovint extens, d'un sol personatge i en estil directe.

Monòleg interior: és un tipus de discurs en què el personatge expressa directament el que passa per la seva ment abans d'articular-ho amb coherència. És un mètode molt subjectiu perquè la intimitat del personatge flueix sense obstacles, d'una manera natural i espontània.

CONTE O NARRACIÓ CURTA: -Narració en prosa reduïda, breu: en determina les característiques.-Concentració dramàtica: aconseguir l'atenció permanent del lector.-Pocs personatges (plans, incomplets), poques accions-Màxima intensitat amb els mínims mitjans.-Un sol aspecte de la personalitat o una sola acció.

RONDALLA:Tipus de narració oral popular que combina elements fantàstics

amb reals, destinada especialment a un públic infantil, amb finalitat moralitzadora.

Estructura Tema Persona DiscursLinealDiscontínua -In media res -Flash-back -Pel final

Ciència-ficcióCavallerescaHistòricaSentimentalAventuresDetectivescaRealistaPsicològicaHumorística

Primera Segona Tercera

MonòlegMonòleg interiorDiàlegEstil indirecteInclou diàlegs

Esquema biografia1908: Neix a Barna.1928: Es casa amb el seu oncle, Joan Gurguí i Guàrdia. Raons econòmiques?1929: Té un fill, Jordi.1933: Sóc una dona honrada?

(Una dona malcasada que renuncia a viure i es refugia a la literatura)1934: Del que hom no pot fugir

(Una dona s'enamora del seu tutor, casat i gran. Fuig a un poble, la violen i té un fill. Acaba boja i es suïcida)

1936: Crim1937: Aloma. Premi Crexells.

Trabal, Andreu Nin: mala fama. Persona non grata. Atractiva i atrevida.1939: Exili a Roissy-en-Brie, a prop de París. Trabal, Oliver, Benguerel.

Armand Obiols: adulteri, consanguinitat, exili. Bogeria del fill.1942: Llemotges-Bordeus. Armand Obiols: camp de concentració. Ella, modista.1946: Es presenta a Bordeus la dona d'Obiols sense saber que vivia amb Rodoreda.1940-50: París. Milloria. Revista de Catalunya amb Obiols.1940-49: Escriu poesia. Món d'Ulisses. 1949: Mestre en Gai Saber (Montevideo)1950: Ginebra. Pintura: Klee, Miró, Picasso.1950-55: Isabel i Maria (Dies). Inacabada.1954: Ginebra. Obiols treballa a l'ONU.1957: Mor Francesc Trabal a Xile, on viu amb la germana (dona d'Obiols) i la filla.

1958: Vint-i-dos contes. Premi V.Català 1957. Triangle amorós, fracàs, behaviorisme (exposar els fets, no explicar-los).

1958-60: Un dia (teatre).1960: La mort i la primavera al Sant Jordi (no guanya)1962: La plaça del diamant. Premi Sant Jordi. (no guanya)

Títol: Colometa- Vol de coloms. Joan Sales:Pça del Diamant (poc encertat)1964: Mor la seva mare, que cuidà el seu fill.

La meva Cristina... Personatges lliurats obsessivament a una passió que els allunya de la vida convencional. Metamorfosi=marginació. Preu que s'ha de pagar per tenir una passió.1966: El carrer de les Camèlies. Sant Jordi-66, Crítica-67, R.Llull-69.

Tema: Aprenentatge de la vida. Però quan aconsegueix ser mestressa del seu destí i alliberar-se de l'home, ja ha deixat enrere la joventut: és el preu que ha de pagar.1967: Jardí vora el mar. Segona novel·la que escriu, després d'Isabel i Maria. Presentada al Joanot Martorell 19591969: Aloma.1971: Viena: mor Obiols. Descobreix que tenia una altra dona.1974: Mirall trencat.

Tema: el pas del temps. Novel·la com a mirall (s.XIX). El centre ja no és el món, sinó el personatge, la percepció del món per part del personatge.

Freud: inconscient. Impossibilitat de conèixer la personalitat humana, imprevisible i misteriosa, fins i tot per a un mateix => solitud, incomunicació, incomprensió

Torna definitivament a Catalunya. 1980: Viatges i flors.1983: Mor a Romanyà.

INFLUÈNCIES: Katherine Mansfield, Hemingway, Woolf, Joyce, Freud, nov. Picaresca, Poe

Pintura

Pintura

ESQUEMA ANÀLISI ESTIL PLAÇA DEL DIAMANT

REGISTRE: literari, però pseudocol·loquial (No Col·loquial ni Periodístic)-És ficció-Receptor universal i desconegut Norma gramatical (A diferència del registre col·loquial)-Elaboració formal: retòrica i estructura.-No allò que diu, sinó com ho diu.-Propòsit: estètic emocionar, suggerir, commoure; gaudi estètic.

FIGURES RETÒRIQUES: poètica de la narració

SÍMBOLS: Psicologia dels personatges. Suggerir. Ambigüitat, connotació, bellesa

COL·LOQUIALISMES: Versemblança

PSEUDOCOL·LOQUIAL Per què? VERSEMBLANÇA-Tema: procés d'opressió d'una dona humil, per fer més patent i dramàtica aquesta opressió.-Expressar la fragilitat i la indefensió de Colometa.

IMPLICA:-Subjectivitat-Oralitat aparent-Col·loquialitat aparent

COL·LOQUIALISMES: Versemblança

-Sintaxi: frases inacabades, coordinació i juxtaposició.-Paral·lelismes sintàctics-Repeticions, redundància, perífrasis, pleonasmes.-Anacolut, vacil·lacions-Diminutius, hipocorístics, frases fetes.-Lèxic popular, familiar i afectuós (Respirant com si m'ofegués per L'angoixa m'ofegava )-Estil directe

Una mare belga degolla als seus cinc fills i intenta suïcidar-se La dona cuidava tota sola dels nins i estava deprimida

RICARDO'MARTÍNEZ DE RITUERTO, Bruselas Una mare desesperada, deprimida, sola la major part del temps i amb cinc fills amb edats compreses entre els 3 i 14 anys, va arribar ahir al límit i es va trencar. De forma sorprenent i amb premeditació, aquesta dona belga va decidir acabar amb tot. Va escriure una carta a una amiga i va esperar a casa la tornada del col·legi dels seus fills per a degollar-los. Després va intentar suïcidar se amb el mateix ganivet. La discreta ciutat de Nivelles, a uns 40 quilòmetres al sud de Brussel·les, es trobava anit en estat de xoc, incapaç d'entendre res. A l’entrada de l'edifici de tres plantes i sòlida factura d'una de les principals artèries d'una localitat d'uns 25.000 habitants, dues notes manuscrites en vermell aclarien la tragèdia ocoreguda en el segon pis. Una en un paper, aferrat al vidre; l'altra, escrita sobre la mateixa porta pintada de blanc: "Avisin a la policia. Urgent".

La policia va ser alertada poc després de ser escrit el públic crit de socors per una trucada de la pròpia parricida, Geneviève Lhermitte, en la qual anunciava el que acabava d'ocórrer i deia que no havia aconseguit suïcidar-se a ganivetades com pretenia. Quan els agents van entrar a la casa es trobaren els cossos sense vida de les criatures en els seus llits i ferida de la seva pròpia mà a Lhermitte, d'una mica més de 40 anys. Policia, fiscalia i forenses tractaven anit de desentranyar el misteri. La filla major, Yasmine, de 14 anys va faltar a classe al matí, però els seus quatre germans, dels quals només el petit, Mehdi, nascut el 2003, era nin, anaren al col·legi amb normalitat. Va ser en tornar del col·legi quan la mare va esclatar. Alguns comentaris indicaven anit que potser Yasmine va oferir resistència. Però tot era incertesa. Només s'especulava amb que si els nens van ser trobats en el seu llit, potser la mare els va donar un somnífer abans de degollar-los.

"No entenc gens. És incomprensible. Fa una parell de setmanes van estar tots a casa, amb absoluta normalitat", deia un home. “I vaig venir a veure’ls la setmana passada i tampoc hi va haver res estrany". Una altra dona parlava d "un acte de desesperació" d'una dona que ja no podia més. Lhermitte no tenia cap ajuda per a bregar amb les criatures. El pare, Bouchaib Mokadem, d'origen marroquí i uns 43 anys, parava poc a casa, fins a l'extrem que algú deia que des de desembre no se‘l veia. En qualsevol cas, fins al moment de la tragèdia la família havia estat sempre impecable. Mare amable, noies per fectamente educades, activitat social discreta, de col·legi i piscina, acurada atenció als fills, vida acomodada, projectes de millora a la casa... "És incomprensible, és ab solutament incomprensible", assenyalava una dona, que mai hagués pensat que aquella família arribada A Nivelles fa set anys fora a sucumbir a aquesta tragèdia. Segons l'alcalde, la dona "estava deprimida; era clar que tenia problemes psicològics”. La primera resposta a l’enigma pot ser que es trobi en la carta, ja en poder de les autoritats, que Lhermitte va dipositar en la bústia d'una amiga. Anit, Lhermitte estava ingressada en un hospital de la ciutat veïna de La Louviére, sotmesa a tractament psiquiàtric.

OBRA NARRATIVA COMPLETA DE MERCÈ RODOREDANOVEL·LA

JoventutSóc una dona honrada?. Barcelona: Llibreria Catalònia, 1932.Del que hom no pot fugir. Barcelona: Clarisme, 1934.Un dia de la vida d'un home. Badalona: Proa, 1934. (Biblioteca A tot vent, 70)Crim. Barcelona: Edicions de la Rosa dels Vents, 1936. (Quaderns literaris, 123-124)

Aloma. Premi Creixells 1937. Institució de les Lletres Catalanes, 1938.Aloma. 2ª ed. revisada. Barcelona: Edicions 62, 1969.

MaduresaLa Plaça del Diamant. Barcelona: Club Editor, 1962. El Carrer de les Camèlies. Premi Sant Jordi 1966. Barcelona: Club Editor, 1966. Jardí vora el mar. Barcelona: Club Editor, 1967.

VellesaMirall trencat. Barcelona: Club Editor, 1974. Quanta, quanta guerra... Barcelona: Club Editor, 1980. La mort i la primavera. Barcelona: Club Editor, 1986. Isabel i Maria. València: Edicions 3 i 4, 1991.

CONTES I PROSA POÈTICA Vint-i-dos contes. Premi Víctor Català 1957. Selecta, 1958. La meva Cristina i altres contes. Edicions 62, 1967.  Semblava de seda i altres contes. Edicions 62, 1978.Tots els contes. Barcelona: Edicions 62, 1979. Viatges i flors. Premi Ciutat de Barcelona de Literatura Catalana 1980. Edicions 62, 1980. Una campana de vidre : antologia de contes. Edicions 62, 1984.  Un cafè i altres narracions. Institut d'Estudis Catalans.  

OBRA DRAMÀTICA DE MERCÈ RODOREDA

TEATRE

El torrent de les flors. València: Edicions 3 i 4, 1993.La Senyora Florentina i seu amor Homer. Barcelona:1996. El maniquí. Teatre Nacional de Catalunya; Proa, 1999.

»L’amor. "Jo em vaig casar als vint anys i em vaig separar del meu marit als vint-i-vuit. Després, hi ha hagut altres problemes sentimentals, però es compten amb aquests tres dits de la mà, perquè han estat amors molt fidels que han durat molts anys. M'he enamorat molt poques vegades, però una vegada molt profundament".

»L’estil literari. "Procuro escriure de la manera més simple i neta possible; dir amb mitja dotzena de paraules allò que de primer raig dic amb trenta. Suggerir més que no pas recalcar".

»Infancia. "Mai no havia tingut amigues. Els meus amics eren els meus pares i el meu avi".

»Polèmica. "Per què la dona, socialment, cal que l'emparin? Tan bonic que és la dona a casa i l'home al carrer".

»La felicitat: "Una persona fe-o liç no té història. Sempre és millor haver sofert per a poder escriure. l, encara que això de sofrir és molt relatiu,. penso que no es pot ser novel·lista sense haver-ho passat malament a la vida".

Colometa en Nueva York05/05/2009    Lo que cuenta La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, es la historia de 30 años de la vida de una mujer, Natalia, a la que llaman Colometa. Es una historia recorrida por un montón de dolorosas experiencias, donde los sueños quedan hechos trizas por la vertiginosa marcha del tren de la historia. El sábado pasado, la actriz Jessica Lange, ataviada con una simple rebeca y una falda, y en un escenario desnudo en el que no había nada más que el banco de una plaza donde estaba sentada, leyó un resumen de la novela de Rodoreda. Lo hizo en el Baryshnikov Arts Center de Nueva York, dentro de la programación del festival Catalan Days, en el que el Institut Ramon Llull da a conocer una cultura casi desconocida. Hubo alrededor de 300 personas, y buena parte de ellas se vieron recorridas por el escalofrío que producen tantos sinsabores.La dictadura de Primo de Rivera, la llegada de la República -y del Estatuto de Autonomía de Cataluña-, el golpe de Franco y la Guerra Civil, la atroz posguerra. Una joven mujer del barrio de Gràcia va padeciendo los cambios políticos en medio de la pobreza, y lucha por sobrevivir. El matrimonio, los hijos, la terrible postergación de la mujer en unos años difíciles: todo eso lo fue contando Jessica Lange en un largo monólogo que duró cerca de dos horas, y ya casi al final cuentan que las lágrimas le asomaron a los ojos.Nada más que una mujer y su voz, y una historia salpicada de penurias. Una de las obras mayores de la literatura catalana ha llegado a Nueva York en tiempos de crisis. Joan Ollé, el director de la adaptación, que ya estrenó en España con Ana Belén, contaba que le había dicho a Jessica Lange que no tuviera miedo a ser frágil. Para salir adelante cuando las bombas arreciaban y los hombres marchaban al frente, se padecía de amores y no había mucho que comer, fue necesario que Colometa conquistara una máscara de dureza.Cuando la vida excesiva propia de tiempos opulentos parece ser ya cosa del pasado, los neoyorquinos han podido escuchar el largo lamento de esa Barcelona que lo pasó tan mal cuando los militares franquistas construían a golpe de bombas un país a su imagen y semejanza. Las dificultades de hoy se reconocen así en el texto vital de una cultura universal y lejana.

Colometa alza el vuelo en Nueva YorkJessica Lange emociona con su interpretación de la 'La plaça del Diamant' BARBARA CELIS - Nueva York - 04/05/2009   La emoción recorrió anteanoche la platea del Baryshnikov Arts Center de Nueva York. Lo hizo de la mano de Jessica Lange, actriz inmensa que dio vida por primera vez sobre un escenario anglosajón a la Colometa de La plaça del Diamant. Frente a los cerca de 300 asistentes aparecía esta estrella de Hollywood transformada en ese personaje sencillo, frágil y honesto creado por Mercé Rodoreda, dispuesta a arrastrar a la audiencia hasta un universo de intimidades tan sinceras como atroces, imbuidas en la sombra amarga de la guerra civil española. Se trataba de la misma adaptación que el director teatral Joan Ollé realizó recientemente con Ana Belén y antes con tres actrices catalanas, un monólogo brutal en el que los pequeños matices tienen un papel clave. Lange no defraudó: la hora larga que duró el acto voló merced a la sutil y emotiva interpretación que la actriz hiz de Colometa.

Fue uno de los actos centrales del festival Catalan Days, con el que el Institut Ramon Llull da a conocer entre los estadounidenses lo mejor de la cultura catalana. La propia Jessica Lange, quien tras leer la novela aceptó la propuesta sin dudarlo, ha sido una de las convertidas: "Colometa es un personaje de una honestidad brutal y cuando hay tanta verdad en la escritura la emoción aparece de forma natural. Creo que La plaça del Diamant es una novela extraordinaria. Mercé Rodoreda escribe de forma sencilla y poética sin la intención de serlo, y eso le da fuerza". Lo explicaba agotada y feliz, aún vestida con una rebeca y un traje de aspecto humilde de otra época, tras un espectáculo que, a juzgar por la buena acogida del público, podría convertirse en un off-Broadway, pero "para eso hace falta un empresario y que Lange diga que sí", comentó Ollé.Para este director, trabajar en inglés y con Jossica Lange fue un reto: "Tuve que aprenderme de memoria el texto para conocer al detalle cada palabra en inglés. Pero ha sido un honor trabajar con ella, ha aportado una mirada extranjera y un talento excepcional". Lange no es ajena a la historia española. A finales de la década de 1960 viajó a España y estuvo casada con el fotógrafo Paco Grande. Además colecciona fotografías y conoce la obra de Robert Capa, cuyas fotos sobre la Guerra Civil recientemente descubiertas le resultan "fascinantes".Lo más sorprendente sea quizá el escaso tiempo que la actriz y el director han trabajado juntos para preparar el montaje. "Apenas cuatro días de ensayos. Hemos tenido que ir al grano. 'Sobre todo', le decía 'despacito y fragilidad, déjate atrapar por el texto'. El tempo es quizá lo más importante para interpretar esta obra", dice Ollé.La plaça del Diamant ha sido sólo uno de los cerca de 30 actos que desde el 15 de abril y hasta el 20 de mayo siembran la cultura catalana en Manhattan. Entre las novedades de este año destaca la presencia, por primera vez en Nueva York y Washington, de una pata del Festival Sónar y el ciclo Cine clandestino: cine catalán prohibido por Franco.

Jessica Lange fa de Colometa a Nova YorkEl muntatge, dirigit per Joan Ollé, està emmarcat en el Festival Catalan Days Arts Food And Literature from Catalonia and the Balearic Islands, que fins el 8 de maig se celebra a Nova York i que està organitzat per l'Institut Ramon LlullACN Nova York Ult. Act. 03/05/2009 14:04 gran | petit 8 opinions L'actriu nord-americana Jessica Lange, guanyadora de dos premis Oscar, s'ha posat la matinada d'aquest diumenge -hora catalana- en la pell del personatge de la Colometa de La plaça del Diamant, una de les obres més conegudes de l'escriptora catalana Mercè Rodoreda. Unes 300 persones han gaudit de la lectura dramatitzada de la novel·la, que ha tingut lloc al teatre Baryshnikov Arts Center de Nova York. El muntatge, dirigit per Joan Ollé, està emmarcat en el Festival Catalan Days Arts Food And Literature from Catalonia and the Balearic Islands, que fins el 8 de maig se celebra a Nova York i que està organitzat per l'Institut Ramon Llull.

La lectura de La plaça del Diamant ha posat el punt i final de la presència de la literatura catalana al PEN World Voices Festival, i ha estat també el tret de sortida del programa d'arts escèniques del festival Catalan Days Arts Food And Literature from Catalonia and the Balearic Islands.

En declaracions als mitjans de comunicació, Jessica Lange ha explicat que estava "molt satisfeta" d'haver fet un paper "tan profund i interessant" i no ha descartat repetir-lo si es presentés la possibilitat. Lange ha guanyat durant la seva prolífica carrera diversos premis, entre els quals figuren dos premis de l'Acadèmia de Hollywood. El seu primer Oscar el va aconseguir l'any 1982 per Tootsie i al 1994 per Blue Sky.

La interpretació de Lange, que ha estat amanida per la música de Pascale Comelade, ha anat precedida de la presentació de la traducció a l'anglès de l'obra de Rodoreda La mort i la primavera. És la primera vegada que aquesta novel·la es tradueix a aquesta llengua. La versió, elaborada per Martha Tennent arribarà a les llibreries dels Estats Units el pròxim 15 de maig. Fins ara, La mort i la primavera havia estat traduïda a l'espanyol, l'alemany, el francès i l'italià. Tennent també ha estat la responsable de l'adaptació i traducció de La plaça del Diamant, que Jessica Lange ha interpretat.

L'acte de presentació ha comptat amb la presència del cap de l'àrea de Creació de l'Institut Ramon Llull, Borja Sitjà; de Carles Torner, cap de l'àrea de Literatura i Pensament de l'IRL; de l'editor Chad Post i de la traductora Martha Tennent. Borja Sitjà i Carles Torner han dedicat l'esdeveniment a la memòria de Mavi Dolz Gastaldo, cap de l'àrea de Llengua i Universitats de l'Institut Ramon Llull que va morir el passat divendres, 1 de maig.

L’argument de La plaça del Diamant es desenvolupa a Barcelona, al llarg d’un període de temps que transcorre des de poc abans de la proclamació de la Segona República (1931) fins a la Guerra Civil i la postguerra.

Natàlia, la protagonista, ens conta una part de la seva història personal que s´inicià en l´època en què coneix el seu futur marit, en Quimet, en un ball de festa major a la plaça del Diamant.

La plaça del Diamantde Mercè Rodoreda

1 Quan vam arribar a la plaça els música ja tocaven El sostre estava guarnit amb flors i cadeneta de paper de tots colors: una tira de cadeneta, una tira de flors. Hi havia flors. amb una bombeta a dintre i tot el sostre era com un paraigua a l’inrevés, perquè els acabaments de les tires estaven lligats més enlaire que no pas el mig, on totes s'ajuntaven. La cinta de goma dels enagos, que havia patit molt per passar-la amb una agulla de ganxo que no volia passar, cordada amb un botonet i una nanseta de fil, m'estrenyia. Ja devia tenir un senyal vermell a la cintura, però així que el vent m'havia sortit per la boca la cinta tornava a fer-me el martiri. L'entarimat dels músics estava voltat d'esparreguera fent barana i l'esparreguera estava guarnida amb flors de paper lligades amb filferro primet. I els músics suats i en mànigues de camisa. La meva mare morta feia anys i sense poder-me aconsellar i el meu pare ca sat amb una altra. El meu pare casat amb una altra i jo sense la meva mare que només vivia per tenir-me atencions. I el meu pare casat i jo joveneta i sola a la plaça del Diamant, esperant que rifessin cafeteres, i la Julieta cridant perquè la veu li passés per damunt de la música, ¡no seguis que et rebregaràs!, i davant dels ulls les bombetes vestides de flor i les cadenetes enganxades amb pasta d'aigua i farina i tothom content, i mentre badava una veu a l'orella va dir-me, ¿ballem?

Un dia anaren a parlar amb mossèn Joan perquè es volien casar. En Quimet el coneixia de sempre i sentia un gran respecte per ell. Van llogar un pis, i encara que estava mol abandonat, començaren a reformar-lo amb l’ajuda d’en Mateu i en Cintet, dos amics d’en Quimet. El dia de les noces na Natàlia va lluir un vestit de núvia llarg i fou molt especial per a ella.

2 Ja feia dos mesos i set dies que ens havíem casat. La mare d'en Quimet ens havia regalat el matalàs i la senyo ra Enriqueta el cobrellit, antic, amb flors de ganxet que sortien enfora. La tela del matalàs era blava, amb un dibuix de plomes lluents i arrissades. El llit era de fusta clara. El capçal i els peus eren fets de columnetes arrenglerades i les columnetes eren tot de boles les unes damunt de les altres. A sota del llit una persona s'hi podia ficar molt bé. Ho vaig saber per experiència el dia que vaig estrenar el vestit de color de castanya amb un coll molt fi de color de crema, que m'havia fet jo mateixa. Tota la faldilla era plegada i tot el davant cordat amb botonets daurats. En havent sopat, sense dir res per donar-li una sorpresa, mentre en Quimet dibuixava un moble sota el llum de ferro que feia una rotllana clara damunt de la taula, vaig anar a posar-me el vestit nou i quan el vaig tenir posat em vaig presentar al menjador. Sense alçar el cap de la feina en Quimet em va preguntar: -¿ Què feies, tan quieta? Em va mirar i l’ombra del serrell de color de maduixa li queia damunt de mitja cara i ja feia dies que havia dit, haurem de penjar aquest llum més enlaire perquè així escamparà més la claror. Jo estava plantada al seu davant i ell em mirava i no deia ni mitja paraula i va estar així una bona estona i jo no podia aguantar més i el1 em mi rava sense parar. Els ulls, a l'ombra, encara eren més pe tits i més enfonsats i quan ja no podia aguantar més es va aixecar com un sortidor d'aigua, amb els braços amunt i les mans obertes com si l'entremig dels dits se li ha gués d'esquinçar i se'm va. tirar a sobre fent, uuuuuuuu... uuuuuuuu... Vaig arrencar a córrer passadís enllà i en Qui met al meu darrera, uuuuuuuu... uuuuuuuu... Vaig entrar al nostre dormitori i fins allà em va seguir i em va tirar a terra i em va ficar a sota del llit empenyent-m'hi pels peus i ell va saltar damunt del llit. Quan provava de sortir em picava el cap des ¡castigada! cridava.. I fos per la banda que fos que volgués sortir, ¡plam!, la mà al cap, ¡castigada! Aquesta broma, després, me la va fer moltes vegades.

Na Natàlia es va quedar embarassada i va néixer el primer fill, de nom Antoni. Poc després, tornava a quedar embarassada de la seva filla Rita

3 En Quimet va dir que el nen necessitava aire i carre tera: prou terrat i prou galeria i prou jardinet de la iaia. Va fer una mena de bressol de fusta i el va enganxar a la moto. Agafava el nen com si fos un paquet, que no més tenia mesos, e1lligava al bressol i s'enduia un biberó. Quan els veia marxar sempre pensava que no els tornaria a veure. La senyora Enriqueta em deia que en Quimet era poc expressiu però que estava com a boig amb la criatura. Que e1 que feia no s'havia viat mai. I jo, així que marxa ven, anava a obrir el balcó del carrer per sentir de seguida els mecs mecs de la moto quan tornaven. En Quimet treia el nen del bressol, gairebé sempre adormit,_ pujava els graons de l'escala de quatre en quatre i me'l donava, té, va ple de salut i de vent. Dormirà vuit dies seguits sense parar.4 Va sortir nena i li van posar Rita. Per poc que m'hi quedo perquè la sang em fugia de dintre com un riu i no me la podien aturar. L'Antoni es va engelosir de la nena i l'havia de vigilar molt. Un dia el vaig trobar enfilat en un tamboret al costat del bressol: ficava una baldufa al coll de la nena i quan vaig arribar la nena ja estava mig morta; amb el seu caparró de coco com una xineta... Vaig pegar l'Antoni per primera vegada i al cap de tres hores encara plorava i la nena també, tots dos plens de mocs i de misèria. I l’Antoni, mentre el pegava, petit com era, petit com un tap, em clavava cops de peu a la cama amb tota la seva ràbia i va caure de cul. Mai no m'havia mirat ningú amb tanta ràbia com el nen mentre el pegava.

Un matí, en Quimet va trobar un colom amb una ala rompuda. El va curar, en va comprar més i els va fer un colomer al terrat, encara que va ser na Natàlia qui se’n va haver de fer càrrec.Durant la República, el negoci d’en Quimet (una fusteria) va malament i na Natàlia ha de posar-se a fer feina als matins.

5 Cada dia estava més cansada. Els nens, quan entrava al pis, els trobava moltes vegades adormits. Els havia estès una flassada per terra al menjador, amb dos coixins, i els trobava adormits, de vegades molt acostadets i el nen amb un braç passat damunt de la Rita. Fins que no els vaig trobar més adormits i la Rita, tan petitona, feia hiiii... hiiiii... hiiiiii... i es miraven amb el nen i el nen es posava un dit davant de la boca i li deia, calla. I la Rita tornava amb aquella mena de riure, hiiiii... hiiiii... hi..... un riure molt estrany. I vaig voler saber què passava. Un dia vaig córrer més i no em vaig aturar enlloc i vaig arribar una mica més d'hora, vaig obrir la porta del pis com si entrés a robar, aguantant-me la respiració mentre feia girar la clau al pany. La galeria era plena de coloms, i també n'hi havia al passadís i els nens no eren enlloc. Tres coloms, així que em van tenir al davant, se'n van anar cap al balcó del carrer, que estava obert de bat a bat, i van fugir deixant unes quantes plomes i ombra. Quatre més, se'n van anar cap a la galeria de pressa, de pressa, de tant en tant fent un saltiró i obrint les ales i quan van ser a la galeria es van girar a mirar-me i vaig espantar-los amb el braç i van fugir volant. Vaig començar a buscar els nens fins i tot per sota dels llits i me'ls vaig trobar a l'habitació fosca on, quan l'Antoni era molt petit, el tancàvem perquè ens deixés dormir. La Rita estava asseguda a terra amb un colom a la falda, i el nen tenia tres coloms davant i els donava veces i les hi prenien de la mà amb el bec. Quan vaig dir, ¿què feu?, els coloms es van esverar i van alçar el vol i topaven per les parets. I el nen, amb les mans al cap, es va posar a plorar. I la feina que vaig tenir per poder treure aquells coloms d'allà dintre... ¡I la gran comèdia! Es veu que ja feia temps que, als matins, els coloms eren amos del pis quan jo era fora. Entraven per la galeria, corrien pel passadís, sortien pel balcó del carrer i tornaven al colomar fent la volta. I era així que els meus fills havien après a estar quiets, per no espantar els coloms i tenir la seva companyia.

Quan esclata la guerra, en Quimet se’n va al front i mor. Na Natàlia es queda sense feina i not pot alimentar els fills. El darrer hivern va ser el més trist, no hi havia gaire menjar i ho va haver de vendre tot per a poder viure. Decideix ingressar el seu fill Antoni a una colònia perquè no es mori de fam.

6 Em va dir que ella em podria fer posar el nen en una colònia, que la nena no m'ho aconsellava perquè era una nena, però que al nen en cara li faria bé tractar altres nens i que això el prepara ria molt per la vida. I el nen, que ens escoltava, engan xat a les meves faldilles, va dir que no es volia moure de casa encara que no pogués menjar res... Però trobar menjar se'm feia tan difícil que li vaig dir que no hi ha via altre remei, que seria una temporada curta i que encara li agradaria poder jugar amb nens com ell. Te nia dues boques obertes a casa i no tenia res per om plir-les. La vam passar més trista que no pot explicar-se: ens ficàvem d'hora al llit per no adonar-nos tant que no teníem sopar. El diumenge no ens llevàvem per no tenir tanta gana. I amb un camió que va fer venir la Julieta, vam anar a dur el nen a la colònia, després d'haver-lo convençut amb bones paraules. Però ell s'adonava que anava enganyat.

7 I vaig dir que el deixava, i amb la Julieta vam començar a caminar cap a la porta i aleshores el nen se 'm va tirar a sobre com una serp desesperada i plorant a llàgrima viva cridava que no el deixés, que volia estar a casa, que les colònies no li agradaven, que no el deixés i que no el deixés i que no el deixés. I jo em vaig haver de fer un cor de fusta i el vaig apar tar i vaig dir-li que no fes més exageracions, perquè no en treia res, que s'havia de quedar i que es quedaria. Que allà estaria molt bé i que de seguida es faria amics i jugaria amb els altres nens i ell va dir que ja els havia vistos, que tots eren dolents i li pegarien, i que no es volia quedar. La Julieta ja afluixava, i jo, dura. I la pro fessora tenia gotetes de suor al front, i la Rita, agafada a la mà de la Julieta, va dir que volia l'Antoni. Alesho res em vaig ajupir davant del nen i li vaig explicar molt clar que no podia ser, que no podíem menjar, que si es quedava a casa ens moriríem tots. Que estaria allí poc temps, el temps que les coses triguessin a posar-se mi llor, i que es posarien millor molt aviat... I ell, ulls bai xos i boca estreta i les mans avall, i quan ja em creia que l'havia convençut i anàvem a sortir, va fer la ma teixa. Arrencada cap a mi i enganxat a les faldilles i no em deixis, no em deixis, que em moriré i tots em pega ran i jo que no es moriria i que no li pegarien i vam sortir escapades, jo arrossegant la nena i la Julieta endavant i vam travessar aquell núvol de nens pelats i abans de baixar l'escala em vaig girar a mirar i el vaig veure dret, a l'altra banda de la terrassa, de la mà de la professora, sense plorar i amb cara de vell.

Na Natàlia, desolada i sense cap esperança de poder salvar els fills, decideix matar-los amb salfumant.

8 Quan alguna vegada havia sentit: aquesta persona és de suro, no sabia què volien dir. Per mi, el suro era un tap. Si no entrava a l'ampolla, després d'haver-la des tapada, l'aprimava amb un ganivet com si fes punta a un llapis. I el suro grinyolava. I costava de tallar per què no era ni dur ni tou. I a l'últim vaig entendre què volien dir quan deien aquesta persona és de suro... perquè, de suro, ho era jo. No perquè fos de suro sinó perquè em vaig haver de fer de suro. I el cor de neu. Em vaig haver de fer de suro per poder tirar endavant, perquè si ,en comptes de ser de suro amb el cor de neu, hagués estat, com abans, de carn que quan et pessigues et fa mal, no hauria pogut passar per un pont tan alt i tan estret i tan llarg. (...)---------------------------------------------------------------------------------------------------

En Quimet havia mort a la guerra. Allò s'havia d'acabar. Vaig buscar l'embut. Ja feia dos dies que no havíem tastat res. Ja feia temps que m'havia venut les dues monedes de mossèn Joan, que me les vaig vendre com si m'arrenquessin de viu en viu tots els queixals de la boca. Tot s'havia acabat. ¿On era l'embut? ¿On l'ha via posat? Amb totes les coses que m'havia anat venent estava segura que l'embut no hi era. ¿On era, on? Després de molt buscar i de molt regirar el vaig trobar bo caterrosa damunt de l'armari de la cuina. Enfilada a dalt d'una cadira e1 vaig trobar allí, esperant-me. Bocaterrosa i cobert de pols. El vaig agafar i no sé per què el vaig rentar i el vaig desar a dintre de l'armari. Només em calia comprar el salfumant. Quan dormirien, primer l'un i després l'altre, els ficaria l'embut a la boca i els tiraria el salfumant a dins i després me'n tiraria jo i així hauríem acabat i tothom estaria content, que no fèiem cap mal a ningú i ningú no ens estimava.

9 I amunt, jo amunt, amunt, Colometa, vola, Colometa... Amb la cara com una taca blanca damunt el negre del dol... amunt, Colometa, que darrera teu hi ha tota la pena del món, desfes-te de la pena del món, Colometa. Corre, de pressa. Corre més de pressa, que les boletes de sang no et parin el caminar, que no t'atrapin, vola amunt, escales amunt, cap al teu terrat, cap al teu colomar... vola, Colometa. Vola, vola, amb els ulls rodonets i el bec amb els foradets per nas al capdamunt... i corria cap a casa meva i tothom era mort. Eren morts els que havien mort i els que havien que dat vius, que també era com si fossin morts, que vivien com si els haguessin matat. I vaig pujar l'escala amb els polsos que em foradaven els costats del front i vaig obrir la porta, que no trobava el pany per ficar-hi la clau, i vaig tancar la porta i m'hi vaig clavar d'esquena, respirant com si m'ofegués, i vaig veure en Mateu que em donava la mà i deia que no hi havia més remei...

Quan va a comprar el salfumant, el botiguer, que veu la seva desesperació, li ofereix treballar a la botiga i li dóna menjar.

10 I vam entrar a la botiga i no hi havia ningú i em va dir si voldria anar a fer feines a casa d'ell, que em coneixia de temps, que la dona que tenia de fer feines havia plegat de treballar perquè era massa vella i es cansava... I aleshores va entrar algú i va dir, un moment, i estava dret al meu davant esperant la resposta. I com que jo no deia res em va dir si potser ja treballava, si potser ja estava compromesa, i vaig fer que no amb el cap i vaig dir que no sabia què fer. Va dir que, si no tenia feina, ell era una bona casa i poc marejador i que ja sabia que jo era complidora. Vaig fer que sí amb el cap i aleshores va dir, comenci demà, i tot ne guitós em va posar dues llaunes al cabàs, que va anar a buscar a dintre, i una paperina i alguna altra cosa que no recordo. I va dir-me que podia començar l'endemà a les nou del matí. I d'esma vaig treure l'ampolla del salfumant de dintre del cabàs i la vaig posar amb molt de compte damunt del taulell. I me'n vaig anar sense dir res. I quan vaig arribar al pis, jo, que sempre havia estat dura de plors, vaig arrencar a plorar com si fos una qualsevol cosa.

El botiguer, que es diu Antoni, tot i que és impotent per una ferida de guerra, li proposa a na Natàlia que es casin. Ella ho accepta i comença una nova etapa on retrobarà la tranquil·litat, el benestar i l’afecte.

11 I vaig dir fa bon dia. El llit estava calent com la panxa d'un gafarró, però l'Antoni tremolava. Li sentia petar les dents, les de dalt contra les de baix o a l'inrevés. Estava girat d'esquena i li vaig passar el braç per sota del seu braç i el vaig abraçar pel pit. Encara te nia fred. Li vaig entortolligar les cames amb les meves cames i els peus amb els meus peus i vaig fer baixar la mà avall i li vaig deslligar el lligam de la cintura perquè pogués respirar bé. Li vaig encastar la galta a l'esque na, contra els ossos rodet, i era com si sentís viure tot el que tenia a dintre, que també era ell: el cor primer de tot i la freixura i el fetge, tot negat amb suc i sang. I li vaig començar a passar la mà a poc a poc pel ventre perquè era el meu esguerradet i amb el cap contra la seva esquena vaig pensar que no volia que se'm morís i li volia dir tot el que pensava: que pensava més del que dic, i coses que no es poden dir, i no vaig dir res i els peus se m'anaven escalfant i ens vam adormir així i abans d'adormir-me, mentre li passava la mà pel ven tre, vaig topar amb el melic i li vaig ficar el dit a dintre per tapar-l'hi, perquè no se'm buidés tot ell per allí...

Primeres queixes per la qualitat dels professors de català no titulats

L’AMPA de l’Institut de Llucmajor ha mostrat preocupació perquè el substitut que imparteix la matèria a segon curs de Batxillerat “no està capacitat per preparar els estudiants per a les proves de Selectivitat”Antoni Mateu | 18/03/2009 L’Associació de Mares i Pares de l’Institut de Llucmajor ha manifestat que el professor substitut que imparteix les classes de català a segon de Batxillerat, sense que aquesta matèria sigui la seva especialitat, "no està capacitat per preparar els estudiants a passar les proves de Selectivitat". Aquesta és la primera queixa que es produeix després que la Conselleria d’Educació informàs fa uns mesos que, a causa de la manca de llicenciats en Filologia Catalana en la borsa d’interins, s’hauria de contractar titulats en altres carreres per cobrir les baixes d’aquest professorat a l’ensenyament secundari. "Així com estan les coses –explicà Francisca Mena, presidenta de l’AMPA– és difícil que els nostres fills puguin fer front a les proves de català de Selectivitat. Aquesta persona, que en realitat hauria de fer classes de música, té uns coneixements molt bàsics de llengua i no pot impartir el nivell de català que s’exigeix al darrer curs de Batxillerat".Borsa d’interinsEls pares dels alumnes asseguren que ja han donat a conèixer aquesta situació a l’inspector d’educació de la zona. "Des de la Conselleria ens han dit que tenien constància del que passava però que, a causa de la manca de llicenciats, no podien fer cap altra cosa", digué Mena. El que succeeix a l’Institut de Llucmajor, segons la presidenta de l’AMPA, demostra "la poca previsió amb què s’actua" al departament de Bàrbara Galmés. "Els pares –assenyala Francesc Mir, un altre membre de l’AMPA– ja sabíem que això ocorreria perquè la titular de la plaça s’havia de donar de baixa per maternitat. Aquesta professora ha allargat tant com ha pogut el moment de deixar de fer feina". La reacció dels pares dels alumnes s’ha produït quan només fa una setmana que el professor substitut ha començat a exercir.Des que es va iniciar el curs escolar 2008 - 2009, la Conselleria ha fet saber més d’una vegada la manca de professionals. A causa d’això, les llistes d’interins s’hagueren d’obrir de manera extraordinària el mes passat. El que és cert és que el futur dels departaments de català de Secundària dels instituts tenen mala ferida. Els pocs matriculats en els estudis d’aquesta carrera que hi ha actualment a la UIB ho fa preveure així. En l’actualitat, hi ha un nombre creixent de docents procedents de Catalunya i del País Valencià que supleixen aquesta mancança. En aquests moments, el fet que professors de disciplines diferents amb el nivell superior de català de l’Escola Oficial d’Idiomes facin classes de llengua és una pràctica que s’està generalitzant.

AUCA DE MERCÈ RODOREDA (1908-1983)Novel·lista especial,catalana universal.1. Al raval de Sant Gervasi,com qui diu en un oasi.2. En una casa amb jardíla Mercè, al món va venir.3. L’avi Pere li inculcàun amor patri a vessar.4. I l’estima per les flors.que envoltaven el seu clos.5. Com que té l’avi malalt,ella, a l’escola, fa el salt.6. Solitària, autodidacta,va tornant-se amb aquest tracte.7. Fa com l’Emma Bovary,mai no para de llegir.8. Va i es casa el vint-i-vuit,amb un oncle un xic cap buit.9. Que no era un príncep blau,li fa un fill i adéu-siau!10. Amb Sóc una dona honrada?inicia l’escalada.11. D’aquesta etapa precoçn’ha salvat un llibre o dos.12. El millor de tots, Alomaon no sobra ni una coma.13. S’hi retrata i mitificala seva vida, una mica.14. És un llibre dels més bellsque obtingué el premi Creixells15. Ve la guerra, ve l’exilii el canvi de domicili.16. Al castell de Rossy-en Briel’amor hi torna a florir.17. Al costat de l’Obiolsque la cuida a cor què vols.

18. Fuig dels nazis. Va a Bordeuscom fan altres europeus.19. En successius Jocs Floralsguanya tres flors naturals.20. A Ginebra troba un pis,després de viure a París.21. Pinta teles seguint Kleei escriu contes a desdir.22. Fets a base de tristesa,poesia i senzillesa.23. I un estil entenedorque fa dir-se: Sí, senyor!24. Vint-i-dos contes, seràpremi Víctor Català.25. I comença la carrera,amb novel·les de primera:26. La Plaça del DiamantQuina novel·la més gran!27. És urbana, catalana.És la història d’una nana.28. La Natàlia o Colometa,que és la seva silueta. 29. Que primer va de bracetdels capricis d’en Quimet.30. El destí la deixa solai al final amb un crit vola.31. Guanya el Sant Jordi i el Llullpel que escriu en cada full.32. Jardí vora al mar, per fi,també acaba per sortir.

33. I el recull de la Cristinai altres contes, de propina.34. Desig de superacióamb el mite i la ficció.35. Se’n va l’any setanta-dos,de Ginebra, lloc xamós.36. I s’instal·la a Romanyàon fa de bon pasturar.37. Hi escriu Mirall trencat,d’una gran complexitat.38. Que és la història d’una sagaque amb el pas del temps s’apaga.39. L’any vuitanta, és de rigorque rebi el Premi d’Honor.40. Ella en té setanta-dosi fa Viatges i flors.41. Surt del cine, s’hi aferrai fa Quanta, quanta guerra...42. La mort i la primaveraés la seva obra darrera.43. Començada de temps ha,com la vida. Qui lo sa?44. Són retrats, contes o faules?Les novel·les són paraules.45. A Girona perdé el filel dia tretze d’abril46. Era l’any vuitanta-tresd’un dia pesat i espès47. L’endemà, dia de dol,tot ho transformava el sol.48. Al poblet de Romanyàla dugueren a enterrar.