MERCÈ RODOREDA (1908-1983)

MERCÈ RODOREDA és l’autora més universal de la narrativa catalana contemporània. Va néixer al barri de Sant Gervasi, que recrea a la seva novel·la Aloma. Filla única d’un matrimoni atret per la literatura i el teatre amb un avi afeccionat, va viure una infantesa inoblidable (com veiem a les seves obres considera la infantesa l’època de la felicitat) D’aquells temps neixen l’amor pel seu país i la llengua i la seva passió per les flors i els jardins. Fou una gran lectora d’autors catalans com Ramon Llull i Jacint Verdaguer. Es va casar a 20 anys amb un oncle, germà de la seva mare, que havia anat a Amèrica a fer fortuna i poc després va néixer el seu fill Jordi. Per fugir d’un matrimoni fracassat va començar a publicar contes en revistes de l’època i va escriure algunes novel·les, de les quals únicament va reconèixer Aloma (1938). Posteriorment es va exiliar i patí moltes dificultats que estroncaren la seva dedicació a la narrativa. En aquells temps només va conrear la poesia i també es va dedicar a la pintura.

CadellFins avui no sé què és viure.

Jugava amb cintes lluentssense gaires miraments:com el papalló era lliure.

 Tot era llum i alegria.

La cortina he mossegati un castanyot ben clavat

m’ha omplert de melangia.  

Un núvol la claror velai la mosca que s’encela

més que excitar-me em fa por. 

Quan hauré fet la crescudapracticaré vida rude

i mossegaré amb braó.  SONET

L’any 1957 guanyà el premi Víctor Català amb el recull de contes Vint-i-dos contes i tot i que no havia resultat premiada al Sant Jordi, la novel·la La plaça del Diamant (1962)esdevingué un èxit de crítica i vendes i ha estat considerada la publicació més important de la postguerra.

D’altres novel·les seves són: El carrer de les Camèlies (1966)Jardí vora el mar (1967)Mirall trencat (1974)Quanta i quanta guerra (1980)La mort i la primavera (1986)Isabel i Maria (ìnacabada i publicada pòstumanent el 1991)

Pel que fa a la narrativa breu cal destacar:La meva cristina i altres contes (1967)Semblava de seda i altres contes (1978)Viatges i flors (1980)

Algun dels aspectes que podem valorar de l’autora són la recreació d’un univers femení i la troballa d’una veu narrativa ben personal, l’escriptura parlada (onomatopeies, repeticions, afàsies, diminutius i col·loquialismes) [exemple: relat La mainadera].

...Vine aquí, cargolí de sargantana tripallonga! Riu! Corre, riu!... Pellofinga boja, ensenya les dentetes... A veure? Una , dues, tres... i mitja!, que baixa per la geniveta avall. Alça els bracets, alça... saps què fan les senyores? Seuen al saló i mengen dolços i totes diuen, el meu marit, el meu marit… i tu i jo ens divertim, cagallona, més que cagallona. Ensenya la panxeta… més grassona que el colominet, que el conillet, que la perdiganya, que el pollastrí, que la tortoreta, que la merlotinga, pixarrona fastigosa... Alça els bracets. Digues mosca, mosca, mosca... Buuum! Mira el jardí. Posa’m una maneta darrera del coll... Així veus? Bufandeta de seda. Veus la plugeta com cau? Mira l’arbre de xarolina i les gotetes per la panxona de les fulles cap a terra a engreixar els cucarrons i les paparolles tisora... .../...

LA MAINADERA.

Relat inclòs a La meva Cristina i altres contes (1967)

Sents com enraonen sense parar? Són-les-sen-yo-res... Adelina, ensenyi a dir papà i mamà a la nena. Se li asseu al davant i ben a poc a poc, que vegi com vostè mou els llavis, digui-li pa-pà, ma-mà... Se’ls ha d’ensenyar així, de mica en mica, els nens petits són molt imitadors... Que pel sant del meu marit la nena sàpiga dir pa-pà... Digues pallufo! Pa-llu-fo, pa-llu-fo... Mira l’oreneta, mira el verderol, mira el merlotí amb tres cucs al bec com corre... mira, mira... ara arriba una altra senyora, veus? La Neus surt a obrir-li amb el paraigua vermell i es diuen coses i també menjarà pastissos de nata amb forquilleta d’or, amb el dit petit amunt, i jo aviat et faré la lleteta de color llessamí. Eh que estem bé soletes? Obrim el balcó?... Aguanta’t com una senyora, els peuets al bassalet d’aigua. T’agrada? És fresqueta, ve del cel, la fa caure el senyor de la barba que viu a dalt de tot amb pantalons de núvol i gorra de núvol, i diu amén. .../...

Fes ball manetes... No en saps? Oi que ets la més rebufona i la més petitona de les que han fet fins ara? Oi que sí? Oi que ets meva i ens estimem? Cap al bressolet. T’eixugaré els peuets amb la tovallola de color de blat de moro...ben sequeta. Que no se’ns encostipi, que no li surtin els moquets... Què tens a la maneta?...Un cabell? Això no es fa, dolenta. No els has d’agafar els cabells. Són bruts, sents? I tu sempre has d’anar amb les manetes de coral·lina... Bruixeta! Si ve el dimoni parrongo se’t menjarà tota: de primer un ditet, després un altre, després els peuets, els genollets... i la panxona de pardal de teulada... Sí senyora, no facis morrets. Se’t menjarà per berenar i llençarà els ossets perquè riguin les cuques de fanalet. Sí senyora. A fer bondat. Digues... pa-pà, ma-mà... Ara se’n va una senyora amb cinturó i arrissada, i tu ets més bufona perquè tens els cabellets escabellats com una escombreta de comuna. Digues pallufo! Pa-llu-fo... pel sant del papà has de saber dir pallufo. Tornem al balcó? Vine... oi que estàs marejadeta? Oi que ja no saps on tens el caparró? Et faré un vestidet de pallasso i anirem a fira a riure, a ballar... Vestideta de pallasso, aniràs...

Una infantesa feliç

Aloma (Premi Crexells, 1938)primera novel·la reconeguda

1939, comença un llarg exili

a França i Ginebra

Mercè Rodoreda i Armand Obiols.

OBRA PICTÒRICAMOSTRA

Abstracte Coupe et cerises

Trois curieuxFillette bleue

encerclée de blanc Huit tulipes rouges

Bateaux et deux personnages

avec lance

Abstracte 3

Jeune homme a l’oeil rouge Dame aux mains coupées

Recull del corpus narratiu de l'autora.

Biografies i estudis sobre l’autora i l’obra

Collage

Mostra de traduccions de Mostra de traduccions de La Plaça del DiamantLa Plaça del Diamant

L’autora en la seva maduresa

El logotip de la Fundació Mercè Rodoreda, entitat privada creada

per l'Institut d'Estudis Catalans el 1991per a la conservació i estudi de la producció

de l’autora, s’inspira en el seu quadreCoupe et cerises

Adreça web:http://www.mercerodoreda.cat/gc/ViewPage.action?siteNodeId=204&languageId=1&contentId=-1

Espai dedicat a l’arxiu

Mural al barri de Gràcia

Aloma és una obra d’anàlisi interior. Reflecteix el món a través

del personatge d’Aloma, una adolescent que viu a Barcelona, ciutat que creix i

s’espandeix, però que és conflictiva alhora (inestabilitat social). Hi trobem escenaris de la

infantesa de Mercè Rodoreda, una torre modesta amb jardí del barri Sant Gervasi.

Aquesta història d’un primer fracàs amorós presenta unes característiques que es convertiran

en constants de l’escriptura de l’autora: subjectivitat, emoció i poeticitat.

Tot i que Mercè Rodoreda fou autodidacta, hi veiem trets

d’una gran maduresa narrativa.

Imatges de la versió teatral d’Aloma (Teatre Nacional de Catalunya, 2008)

Adaptació televisivaguió de Josep M. Benet i Jornet i dirigida per Orestes Lara (2002)

MIRALL TRENCAT(1974)

Adaptació teatral de Ricard Salvat (2008)

“El mirall s'havia trencat. Els bocins s'aguantaven en el marc, però uns quants havien saltat a fora. Els anava agafant i els anava encabint en els buits on li semblava que encaixaven. Les miques de mirall, desnivellades, reflectien les coses tal com eren? I de cop a cada mica de mirall veié anys de la seva vida viscuda en aquella casa.”

Sinopsi: La novel·la ens explica la tràgica història d'una família barcelonina de principis del segle XX. L'autora reflectirà, a través de premonicions i records, conceptes que preocupen als personatges: la mort, el pes de la nostàlgia, els secrets... Durant tres generacions s'evocaran fragments de vida, els quals estaran carregats de multitud de detalls simbòlics que s'aniran recuperant al llarg de la novel·la. Elements com les flors, les joies, el mirall, el jardí... enriquiran tot l'univers de ficció de la novel·la. A partir d'unes percepcions, sobretot femenines, l'autora donarà sortida als sentiments predominants de l'obra: la tristesa i la por.   

Mercè Rodoreda, fragment del pròleg de Mirall Trencat

« Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc... I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por. »

(Fragment del pròleg)

Uns treballadors treuen els mobles d’una casa mig abandonada, que en temps passat havia estat una mansió senyorial d’una important família barcelonina. A mig fer apareix Sofia Valldaura, la filla dels primers propietaris de la casa. Comença un recorregut pel que havia estat casa seva, a partir del qual podem anar sabent com era aquella família, quins secrets amagava i quin va ser el seu final.

Sinopsi de la versió teatral que veurem

Tomba de Mercè Rodoreda a Romanyà de la Selva, Girona