EL MODERNISMECATERINA ALBERT. DRAMES RURALS

En el tombant de segle (1892-1911) es produeix un moviment d’abast ampli que té com a objectiu l’afany

de modernització.

El mateix fenomen de renovació s’observa arreu dels centres urbans de l’Europa industrialitzada:

• França- Art Nouveau

• Àustria- Jugend Stil o Sezessionstyl

• Anglaterra- Modern Style o Art Déco

• Espanya i Sudamèrica- Modernismo

...

El seu desplegament abasta a tots els camps de l’estètica: arquitectura, pintura, escultura, arts aplicades...

Venus de l’anglès Rossetti, un dels fundadors de la Germanor Prerafaelita, juntament amb Millais i Hunt.

CARACTERÍSTIQUES

Es tracta d’un art fonamentalment burgès, tanmateix els intel·lectuals que el propiciaren van ser molt crítics amb la seva pròpia classe a la qual consideraven materialista i prosaica. Es produeix sovint una ruptura i rebuig mutu (artista/societat) que explica, de fet, el final del moviment.

A nivell estètic és ambigu i recull influències de procedència diversa que fins i tot semblen contradictòries, però els diferents corrents que inclou ( decadentisme, simbolisme, esteticisme... ) impliquen un retorn de l’idealisme espiritual contra el realisme.

A Catalunya, a finals del segle XIX un grup de joves intel·lectuals (pintors, poetes, dramaturgs...) es reunien en un bar-restaurant, Els Quatre Gats. Hi feien tertúlies, concerts, espectacles, exposicions.Freqüentaven El Cau Ferrat a Sitges on celebraven unes festes ben peculiars que impressionaren els pacífics pescadors que hi vivien.Donaven a conèixer les seves propostes culturals i estètiques en la premsa diària (La Vanguardia i Diario de Barcelona) i revistes com L’avençi Catalònia.

Eren "moderns”, vivien com a bohemis i els devem un llegat artístic molt valuós.

PERIODES: ANYS DE GESTACIÓ 1881 (revista L’Avenç)

ANYS DE LLUITA 1892-1900 ANYS DE CONSOLIDACIÓ 1900-1911

1982-1900: • Article de Jaume Brossa a l’Avenç: Viure del passat.• Actitud oberta i progressista en relació a la cultura

europea. Es donen a conèixer autors com Goethe, Nietzsche, Baudelire i D’Annunzio que són traduïts al català.

• Preocupació per la normativització de la llengua (inici campanya per a la reforma lingüística que culminarà el Noucentisme)

• Celebració de les Festes Modernistes de Sitges. • Publicació de revistes de caire artístic “Quatre Gats” i

"Pel&Ploma".

1900-1911:

•Final del moviment: mort de Joan Maragall i Isidre Nonell

•Aparició revista "Joventut” (1900-1906)

•Producció novel·lística important (aparició del ruralisme)

•Assimilació d'escriptors de la Renaixença. Revalorització dels Jocs Florals.

•Primeres mostres del Noucentisme (1906)

TENSIONS ARTISTA-SOCIETAT:

La societat viu un moment de crisi (guerres colonials) i s’acentuen actituds conservadores. La burgesia vol preservar valors culturals ja establerts i considera els joves intel·lectuals destructors i desiquilibrats.

Els artistes modernistes veuen els burgesos com éssers materialistes i pragmàtics que no donen a l’art i a l’artista la importància que haurien de tenir.

El moviment neix marcat per l’enfrontament entre l’artista (que vol elevar la societat culturalment i espiritualment) i el burgès (que només es preocupa dels béns materials) Els intel·lectuals adopten formes de vida bohèmies.

Entre els intel·lectuals s’aprecien dues tendències ideològiques:

ESTETICISTES: partidaris de l’art per l’art. Entenen l’art com una religió, un bàlsam i el seu paper és el de sacerdot o messies que conduirà la societat al canvi. Per a ells l’art és un refugi, una evasió.

Constitueixen la bohèmia daurada (Santigo Rusiñol....)

REGENERACIONISTES: Els regeneracionistes creuen que la renovació vindrà a partir del desvetllament ideològic, donen més importància al missatge que a la forma i fan campanya de crítica social, política i ideològica, estan compromesos amb la seva societat. Constitueixen la bohèmia negra o tràgica (Joan Puig i Ferreter....)

Les alternatives al model narratiu realista

• No es vol retratar objectivament la realitat sinó fer una selecció subjectiva d’aspectes, suggerir no pas analitzar.

• Ús d’un llenguatge connotatiu i de figures pròpies del vers (metàfora i símbol) Prosa poètica.

• Estructura fragmentada, capítols autònoms. • Temàtiques comunes:

la lluita per l’existència (autorealització individu), relacions home i entorn, conflicte individu-

societat, dualitat camp-ciutat, visió de la multitud hostil.

• Línies narratives: novel·la rural, decadentista, costumista.

OBRES I AUTORS: Novel·la rural: Ús de l’anomenat llenguatge mascle (aspre i cru)

- RAIMON CASELLAS: Els sots feréstecs (1901) - VÍCTOR CATALÀ (Caterina Albert i Paradís) : Solitud (1905) - JOSEP POUS I PAGÈS: La vida i la mort d’en Jordi Fraginals (1912)

Novel·la decadentista: Busca ferir la sensibilitat del lector burgès, temes morbosos, relacions incestuoses, sacrílegues...

- PRUDENCI BERTRANA: Josafat (1906) - ALFONS MASERAS: L’adolescent ( 1909) - MIQUEL DE PALOL:

Camí de Llum: narracions d’un crepuscle (1909)

Novel·la costumista: Enfrontament artista-societat presentat en termes de conflicte generacional - SANTIAGO RUSIÑOL:

L’auca del senyor Esteve (1917)

Caterina Albert i Paradís (Víctor Català) L’Escala, 1869-1966.• A la seva vida i la seva obra hi ha dos

leitmotivs: el seu compromís amb la llengua (gran competència lingüística) i la seva terra (l’Empordà, base geogràfica de la majoria de les seves obres)

• Tota la seva narrativa comparteix uns trets comuns: temàtiques, ambients , creació de personatges i tècniques narratives i llenguatge.

• Drames rurals (1902) va suposar el reconeixement públic de l’autora. Havia començat a escriure molt abans – La infanticida, 1898 – i des de llavors s’amagà sota la protecció del pseudònim masculí.

• A més de la novel·la Solitud (1905) i del recull que estudiem va escriure:

També lligades al Modernisme:

Ombrívoles (1904)

Caires vius (1907)

En anys posteriors:

La Mare Balena (1920), Contrallums (1930),

Vida mòlta (1949) i Jubileu (1951).

El relats comparteixen amb la novel·la Solitud una visió no idíl·lica del món rural que ha deixat de ser el lloc plàcid i pur del s. XIX i es manifesta com un ambient tosc, brut on els éssers humans són alhora víctimes i botxins.

Al pròleg del recull, titulat Precs, l’autora justifica i argumenta la seva adscripció literària, els elements essencials de la seva obra:

el món rural com a microcosmos, la visió del primitivisme, la fatalitat i crueltat d’aquest ambient del qual li interessa l’estètica i la sensualitat.

Es tracta d’una narrativa producte d’una percepció limitada i subjectiva de la realitat, en termes generals una visió del món des de la realitat molt crua, per a ella tan plena de bellesa artística com l’òptica més optimista.

Un interès molt comú és la situació de la dona en un temps i una societat que li és hostil. És, doncs, gran creadora de tipus femenins.

Un altre tret és la voluntat de concisió (per no reduir la intensitat dramàtica no hi ha res no essencial)

El teatre: del naturalisme al simbolisme

El teatre és el gènere que s’adiu més amb la voluntat de l’escriptor modernista de crear art-síntesi, art-total.

Desenvolupament del gènere dramàtico-musical (òpera)

Teatre d’arrel realista-naturalista:

Prenen com a model IBSEN. Entorn i personatges reals, filosofia individualista, vitalista i crítica amb el poder i les injustícies. Teatre de denúncia.

- JOAN PUIG I FERRETER: Aigües encantades (1908) - IGNASI IGLÉSIAS: El cor del poble (1902) - JULI VALLMITJANA: Els zin-calós (1911)

Ignasi Iglésias

Teatre simbolista:

El seu model és MAETERLINCK. Creació d’atmosferes poètiques, ambientació màgica, fascinant, incorporació de recursos escènics: so, llum, escenografia, vestuari...

- SANTIAGO RUSIÑOL: L’alegria que passa (1898)

El jardí abandonat (1900)

Cigales i formigues (1901)

- ADRIÀ GUAL: Crea la companyia Teatre Íntim (1898)

Misteri de dolor (1904)

Els pobres menestrals (1908)

La poesia

El gènere es diversifica en tot un ventall de línies: naturalisme, parnassianisme, simbolisme,

prerafaelitisme…

Autors representatius:

-APEL·LES MESTRES, polifaceta (dramaturg, músic, il·lustrador...):

Lil·liana (1907) elements fantasiosos:

follets, fades, dones d’aigua.

-JERONI ZANNÉ, difusor de Wagner:

Assaigs estètics, Oda a Salomé, Sonets...

-ALEXANDRE DE RIQUER, pintor i dibuixant:

Enyorances, Aplec de sonets....Il·lustració per a Lil·liana

Poetes de l’Escola Mallorquina: Miquel Costa i Llobera (1854-1922)

Lo pi de Formentor

Joan Alcover

Cap al tard. Poemes bíblics

La balanguera (Himne de Mallorca)

http://www.labalanguera.cat/inici.html

La balanguera misteriosa,com una aranya d’art subtil,buida que buida sa filosa,de nostra vida treu el fil.Com una parca bé cavilateixint la tela per demàla balanguera fila, fila,la balanguera filarà. (…)

Manuscrit de Lo pi de Formentor

El poeta més important és JOAN MARAGALL (1860-1911)

- Escrigué articles a Diario de Barcelona i textos de teoria literària com Elogi de la paraula on formula la “teoria de la paraula viva” (la intuïció, el cor contra la paraula apresa)

- Fou traductor d’autors alemanys, francesos i anglesos.

- La seva poesia és una obra moderna. Tot i que se li han retret falles en la seva llengua literària (sobretot els poetes noucentistes) va crear escola.

- Pel seu compromís amb la societat del seu temps, va esdevenir la veu de la consciència de la seva classe social.

Reculls de poemes:

Visions i cants (1900) inclou Els cants de la guerra (Oda a Espanya...)

Les disperses (1904)

Enllà (1906)

Seqüències (1911)

La vaca cega (1893)

Topant de cap en una i altra soca,

avançant d’esma pel camí de l’aigua,

se’n ve la vaca tota sola. És cega.

D’un cop de roc llançat amb massa traça,

el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre

se li ha posat un tel: la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,

mes no amb el ferm posat d’altres vegades

ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,

pel silenci dels prats i en la ribera,

fan dringar l’esquellot, mentre pasturen

l’herba fresca a l’atzar... Ella cauria.

Topa de morro en l’esmolada pica

i recula afrontada... Però torna,

i baixa el cap a l’aigua i beu calmosa.

Beu poc, sens gaire set. Després aixeca

al cel, enorme, l’embanyada testa

amb un gran gesto tràgic; parpelleja

damunt les mortes nines, i se’n torna

orfe de llum sota del sol que crema,

vacil·lant pels camins inoblidables,

brandant lànguidament la llarga cua.

http://www.uoc.edu/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Titol?autor=139&titol=821

Oda a Espanya (1898)Escolta, Espanya, – la veu d’un fill

que et parla en llengua – no castellana;

parlo en la llengua – que m’ha donat

la terra aspra:

en’questa llengua – pocs t’han parlat;

en l’altra, massa.

T’han parlat massa – dels saguntins

i dels que per la pàtria moren:

les teves glòries – i els teus records,

records i glòries – només de morts:

has viscut trista. (…)

(…)

Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;

que el plô et torni feconda, alegre i viva;

pensa en la vida que tens entorn:

aixeca el front,

somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? – no et veig enlloc.

No sents la meva veu atronadora?

No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?

Has desaprès d’entendre an els teus fills?

Adéu, Espanya!

http://www.uoc.edu/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Titol?autor=139&titol=834

Associació d’escriptors en llengua catalana: http://www.escriptors.cat/?q=autors

Lletra (UOC):http://www.uoc.edu/lletra/noms.html

Obres en català: http://www.xtec.es/~jducros/clobrescat1.html