Embed Size (px)
Citation preview
ANTÒNIA VICENS, AUTORA DE L'ANY IES SANTANYÍ CURS 2012-13
Santanyí,1941. Novel·lista catalana de ferma i interessant trajectòria.
De ben petita li agrada sentir la llengua que parlen al seu poble i escoltar la gent gran, i és a partir d'aquestes experiències que neixen els primers relats. El 1965 rep el primer reconeixement per la seva obra, en guanyar el concurs literari de Cantonigrós amb un recull de tres contes. Però l'autèntica prova de foc de la seva literatura és el premi Sant Jordi 1967 que obté amb la novel·la 39º a l'ombra, una obra que rep comentaris ben entusiastes dels crítics de l'època. Aquest premi impulsa la seva literatura i, des d'aleshores, ha publicat nombroses novel·les, mentre la crítica i el lector hi continuen veient una escriptora tenaç i intel·ligent, preocupada per temes com la condició de la dona, la soledat i la terra pròpia, és a dir, els canvis que ha patit l'illa de Mallorca durant els últims 30 anys i com ha influït aquest fet en les darreres generacions.
Va rebre la Creu de Sant Jordi l'any 1999 i el premi Ramon Llull al conjunt de la seva obra el 2004.
Novel·les:La festa de tots els mortsLa santaQuilòmetres de tul per a un petit cadàverGelat de maduixaTerra secaFebre altaLluny del trenUngles perfectes
Poemari:Lovely
Antònia Vicens
Lovely
Pòrtic
Vas al Cortes Inglés i a la planta dels cosmèticst'embadaleixes davant les promeses de joventut eterna.
La dependenta de la firma Lancasterpintada com una geisha et ven un pintallavis que no
empraràs maiperquè si bé et precisa la forma de la bocat'accentua les fines y transversals línies del llavi superior.
Pagues i et regala una mostra de perfum Lovelyde Sarah Jessica Parker.
La dependenta de la firma Helena Rubinsteinde pell madura mal dissimuladasota dos dits de Face Sculptor Make-up Rich Lifting
Foundationet ven una crema de nit reafirmants que no et posaràs mai.
Perquè després de desar la cuina desar les paraulesescurades amb els plats i les culleresdesprés de ficar a la banyeraels somnis bruts i els pensaments opacs
t'estiraràs al sofà i t'ompliràs de la porqueriaque llença la televisió.
Pagues i et regala una mostra de perfum Lovelyde Sarah Jessica Parker.
Però no et perfumaràs. L'aroma de Lovelyno és compatible amb la pell dels teus records.
ABSÈNCIES
Els peus sempre li feien mal
Els peus sempre li feien malal pare.Ranquejant recorria totes les sabateriescercant unes sabates prou còmodes que l'ajudessina dur el pes de tots els trausels treps i els tallsque la mar li havia fet.No les va trobar mai. Va haver d'anar-se'ndescalç amb el rellotge de polsera i el ganivetde llescar pa de llescar llàgrimes dins la butxaca del gec iuna cara blanca com l'escuma de les onesque tantes vegades va muntar.
M'ho deia sempre:No vaig tenir infància.
No s¡ho treia del cap:Vaig aprendre a escriure el meu nom al front.
Giscaven bales lliscaven estrellesde sang quan jo aprenia a escriure el meu nom.No volia ser un peó qualsevol.
I deia la mare:És una home plantós. Llàstimaque no sàpiga escriure. Tuhas d'anar a escola Antònia. Nohas de ser una ignorant com ton pare filla.
I el blavet dels ulls se li escampava per les galtes quandiluviana
plorava la seva absència.
(No era amor la màque t'ensenyava a caminar.
No era tendresa la culleraque t'ensenyava el camí de la boca.
Deien:Aquesta nena ens pertanytenim tan poques cosses!)
(No era amor la veuque et va ensenyar l'abecedari.
Vares aprendre a llegiramb sang als genolls.
Deien:Com als arbre novells perquè no es vinclili posarem estaques.)
Arrels
A la memòria li han sortit arrels. Els recordssón minúsculs com les monedes d'un cèntim. Caltenir-ne les butxaques plenes per poder anar al forna comprar pa.
El pare sempre m'ho deia:Amb les butxaques buides perds l'equilibri.El pa omple un home.L'orgull omple una camisa.
Caminava satisfet pels passadissos del supermercat sotaels neons.
Escopia el lleu d'un verd alga devora les pomer i les taronges.
Escopia flegmes d'un groc rovell davant la parada del peix.
La gent fugia de la seva figura de la Mort amb pebresperò ell tornava a casa amb una bossa plena de raïmcontent de sentir-se alat.
M'ho deia sempre:Als deu anysvaig conèixer els temporals.Els dofins. Els paranys del horitzons.
No s'ho treia del cap:Una vegada vaig perdre la roba i el rellotge.Escrivia Joan
en l'airequan la barca es va enfonsar. Novolia ser un negat anònim.
I deia la mare:Camina empinat. Com si governés el vent.
Llàstima que no sàpiga guardar la seva roba. Tuhas d'anar més viva Antòniano amollis mai allò que és teu.
I el camí dels llavis li regalimava pel mentóigual que la sang
regalimaper les cames de les dones.
(No era amor la paraulaque t'obligava a anar ben dreta.
No era tendresa la paraulaque t'obligava a anar amb el cap sempre alt.
Deien:De la seva joventuten traurem benefici.)
Una instantània
Els pits sota el jersei desafien la plaçaa la fotografia.
Era molt jove quan un espontani em va fotografiarbaixant els esglaons de l'església. (Al fons el campanar
contra el cel.)
Els homes sortiren del bar amb una cassalla a la mà.Somreienetílics i concupiscents.Era diumenge.
De tots ells només la mirada del pare era aigua de la maramb veles.
No posseïa fortuna però teixia xarxes:Atrapar el temps.Recobrar el minut exacte de la puresa.
M'ho deia sempre:Als tretze anys la mar ja em feia mal a l'esquena.Als quinze anys encara no coneixia la cassalla i ni l'aspirina.
*
I deia la mare:Encara somia platges. Tu no has de sercom ton pare filla. Ell sempres'ha deixat seduir fàcilment.
I un rast de planys se li va encallar a les genivesigual que els hams dels palangres s'encallenen les prades de posidònia.
OLORS
(Mai no et varen dir una paraulaque fes olor
de tendresa.)
La barca
Després de perdre la barcava bregar amb les onadesque remolcaven negats que pareixien llunesdamunt la mari vagueries d'enamoratsel pare.
La seva dèria era abastar l'eternitat:Una amant bruna a la costa de Tànger i una amant rosaa la platja de la Cala.
M'ho deia sempre:Si als vint anys fonyava onadesera perquè la pena em tornés vi.
I diu la mare:Està ple de tubs i d'agulles.Fermat al llit. Lligata les olors de la mar.Els llavis se li fonen i creu que ésDéu caminant sobre les aigües d'un vaixell.
(Li corre pel ditsde la mà esquerrali corre pel braçli arriba al cor
un intens aromade lliris.)
Aigua
La mort només es deixa veure quan surt a robar l'aireque respirem.
El pare l'havia clissat desendollant-li l'inhaladora través de les mans finíssimesd'una metgessa jove.
Però jonomés veia un home acabat que volia fugirdel seu llit de dolor.
Va dir me'n vaigel pare.A on? Vaig demanar jo.No ho sé però me'n vaigva dir el pare.
Què vols que et prepari? Vaig demanar jo.Aiguava dir el pare.Una llesca de pa? Vaig demanar jo.Aiguava repetir el pare.T'hi poso qualque peix? vaig demanar jo.Ja vindran tot sols els peixos
només vull aigua.(Pudor de peixos morts
li va fer arrufar el nasestrènyer els ulls
els punysles dents.)
Només gavines
No es veia restret de gavines negresdins la gleva sangonosa del sol morent.
Ja no tenia la formad'un home
el pare.Ja no tenia la formad'una barca
la seva barca.
Muntant el celistre havia creuat l'horitzóhavia espoltrit el temps.
Després va ploure sobrela mar.
Pluja i vent varen formar remolins d'aigua: Petgesper atrapar els somnis dels navegants. Peròno varen poder atrapar la seva veu quan deia: Ja he arribatal país del mercader de perles fines.
(El vent aspergia per les casesuna flaire penetrantd'àngelscaducs.)
Peixos
Al crit de l'alba a la Cala austera de la seva infànciacada matinada tirava l'àncorai saltava del llitel pare.
Sabatilles de franel·lai pantalons beixos de cotó amb cordonseren la seva indumentàriade somnàmbulque cercala seva barca.
Ara encara pescaencara puny boira i memòria.
Orgullós de no haver deixat l'estructura dels seus ossosa cap port ni a cap enclavamentcontempla el carrer ple de reclaus amb el nen(que va ser) acostant-sesota el cel de la lluna.
Els peus descalços i les cames tortessostenen un pit escanyolit.Els braços prims alçats en angleaguanten el cove que du damunt el cap.
Molt alerta que no li vessinels peixos.
(Ha florit el cascall maría les parets estupefactesdel menjador.
Mentreel julivert badalla al cossiol.)
Un dia qualsevol
Dos jocs de platsplans.Dos jocs de platsfondos.
Les culleres i els ganivets corresponentsdevora els tovallons de paper.
Les tovalles sónblanquesamb randa de mundillo i xifresbrodades.
Dins la cuina es respira l'efluvi d'herba-sana de l'aguiat il'efluvi
marí de la presència invisible del pare.
Tots dos somriem davant el meu plat ple a vessar. Ell un somriure estufat a la paret còmplice. Jo observant la mare sense prendre parten la nostra conxorxa.
I és que una vegada buit el plat em transporta auna infància erugada.
*
Sempre el pare m'havia de defensar dels eixabucs de lamare que no tolerava que deixés res dins el plat. Temps dellesques de pa d'ordi comú untades de saïm i somnis deniló.
COLORS
(Regalima el vermelligual que regalima el vi
pel paisatge de la fusta.)
La meva primera llibreria
Era de caoba vermellaamb portes vidrieresde vidres fumatsi rivets de lacablancs.
Un metre d'alçadaper un metre cinquanta d'amplària.Tres prestatges de vint.
Vàrem rompre la guardiola de terrissai tot un capvespre de generper anar a comprar-la.
Aviat a casa veren anar arribant Albert Camus. WilliamFaulkner. Virginia Woolf. Víctor Català. CarsonMacCullers. I James Joyce amb el seu Retratd'un artista adolescent que
em va crear una úlcera ala ploma.
A poc a poc deixavade ser moblei passava a Santuari.La llibreria.
Les pregàries de la nitles feia davant el cor obert de la fustai no davant el Cordejesús amb els ulls giratsde damunt la capçalera del llit.
A la mareque no havia obert mai un llibretambé l'amarava de devoció. La llibreria.
Llibres a una casa de pobres!
Religiosament es cuidava que la polsno es fiqués per les escletxes i envaís el paper.Que el polls del llibresno espipellessin les lletres.
En canvi el pare calcigava estuferaquan hi passava per davant.
Satisfet d'haver pogut comprarla mar a la seva filla.
(De sobte el color lluminós del diava caure dins la nit
de la cisterna.)
La casa
Va nàixer a Santanyí en una casa humil del carrerdel Rafalet amb corral d'aviramgàbia de conills i hortetel pare.
Hi havien viscut i hi havien mort ja xarucs els padrins paternsllavors de lassitud hi va morir sa mare. I molt vellet son pare ique de jovese n'hagués anat pel món a fer fortuna deixanttres fills pucersla dona prenyada.
Hi va nàixer i hi va morir la germana petitaminada de tifus.
I ellquan es va jubilartenia la delera
d'un descans florent al sofà de la casaen què de nen havia vist créixer la mortentre ceballots llirissargantanes.
Quan va saber que l'havia d'abandonarla casase li van adormir els peus de pena.
I una vegada va ser a Palmaa la casa de la fillase li van adormir definitivament les cames.
No coneixia les cadires.
Li eren estranyes les finestresles paret que juntament amb la taula
de la cuina i el cassó d'encalentir la llet els matinsli deien que escoltés com al pati
la llimonera escopia les llimones
els teuladers baixaven en picat a beure l'aigua dels gossos
les erugues rosegaven els brots de la bignònia.
En canvi el pare calcigava estuferaquan hi passava per davant.
Satisfet d'haver pogut comprarla mar a la seva filla.
(De sobte el color lluminós del diava caure dins la nit
de la cisterna.)
(El gris del capvespre tirava a lleixiu.
No hi havia un pam de net ni alcel ni a la terra.)
Desolació
Tampoc no coneixia les casesni la gent d'aquell carrer estretel pare.
Ningú no alçava el cap per dir-li:Joanbon dia.
Era com si se li hagués fos la fesomia.
Com si hagués perdut el nom.
Bastava veure'l assegut a la taula camilla.Capficat. Fitorat. Mirant-se els peus inflatsper saber que resava amb tota la seva ànima:
Putes sagrades ajudeu-me!
Bastava mirar-li els ulls sense gens de verdetper saber que es buidava
com es buida i es mor lentament un cranc roqueramb una mordala rompuda si està fora de l'aigua.
A vegades estenia la mirada cap al celigual que un captaire estén la mà cap als qui passen.
Tot per llegir a les estrellesque el déu que tantes vegades va capturar amb les xarxesera simplement cargol marí o tortuga.
(Al blanc li deienPuresa.
El color de la llet estava prohibit.)
La ruta del tabac
De sobte el pòrtland del celva caure a manades dins la mari li va fer sang.
L'aigua es va quedar (des)assistidade blaus.
Postes de sol acubadeses varen acaramullar dins la barca.
Tant de pesva obrir una via d'aigua a la quilla.
S'enfonsava.Blanca.Trista.La barca.
La por els arribava als genolls als mariners.
Perquè a la riba no els esperava cap fetiller per obrar el prodigi. (no eren apòstolsde resells. Si havien deixat parei mare i dona i fillsera per matar el cuc de la fam.Abans que no els rosegués els budells.Abans que no els buidés els ulls).
*
Es va despertar ferit de profecia el pare. El pubis canyella de la dona mora que li gombol-dava l'enyorança no li va poder aturar la febrerde partir cap a l'aeroport per tornar a casa enlloc d'anar-se'n al moll i salpar per fer la rutadel tabac com tenia previst.
L'endemà prenia una ginebra a la barra d'uncafè de Melilla on feia escala quan la pantalladel televisor es va omplir de taurons.
CAMINS
(Al camí de la infantesaamb lluquetsi esparregueres
araufanóshi floreix el quitrà.)
Absències
No només era el perfil del seu cos absental llit de matrimonidesolatamb la mare jovei enamorada.
No només era la carència del seu cula la cadira de la cuinaal voltant de la taula.Els matins.Els migdies.Les nits.
Es va fer un esvoranc de la seva midaen l'aire.
Un tall. Una portaper on va entrar l'Altre.
El Suplantador.
El Conrador de glòries.
El Lladre etern.
En lloc de fremir-me la pellem tremolava l'ànima.
En lloc de beure el semen vivificador d'un masclecombregava l'hòstia sollada de sacrifici.
Llavorsm'ajeia amb els braços en creudamunt les Tres mariesi m'immolava.
Encara no sabia que l'amor de Déuque omple totes les cosesno omple els cossos de les dones.
Ni llepa les ferides dels innocents.
(Ni tan sols hi creixen pedres.
Han reblit de cimentla vida de les cunetes.)
Decència
Els botons saltaven i la bata se li obria de dalt a baix.
Se li veia una ferida com feta amb la punta llimadad'una ungla.
Una tira de pell crispada.
De pell enyorada.
Amb el sexe que li bategava a la intempèrie del desig.
Però no es queixava.
Si el marit pescava en aigües privades a ella li tocava estalviar
diners i passió.
(Han aturat la transmigració de lesànimes:
Ja no floreixen els ametlersa les voreres dels camins.)
Oblit
Si al front va aprendre a escriure el seu nomel pare.
Enmig de la mar granva voler conèixer els númerosi les regles més elementalsde la comptabilitat:“Que mai + cap home – jo travessiel portal de casa nostra”.
Enviava aquest exercici barroerd'equació de balançcom qui envia una combinació de sedao una ampolla de perfum.
Per les ondulacions de la frasela mare podia ensumaruna flor de perjuri en cada lletra.Sota els embats dela nit africana.
(Buidada fragmentadacastrada:
Cotorreta cul cosit.
Volien convertir el camí de les donesde sol a solen una vagina
en una flormuda.)
EPÍLEG
Em va enviar una màquina d'escriure de contrabanquan a les altres cases les cadires de bovaestaven esfondradesel pare.
La gent no tenia temps per seure.Per no gastar electricitatfeien fills.
Eren els anys de l'èxtasii de la submissió als astres.
A la claror d'una espelmadesafiava els manaments de la relativitatteclejant amb ràbia.
Les Tres Maries varen desaparèixerde la constel·lació de la meva pell.
Els llambrecs celestialses varen diluirdins la meva substànciade dona.
Però ara que la vidam'ha esborrat tants caminsm'ha esvaït tantes aromesm'ha despintat tants colorsm'ha obert tantes absències...
humilmentem trec les sabatesem trec la robaem tallo les unglesem tallo els cabellsdeso els ulls damunt la tauleta de nitide puntetesper no desvetllar la soledat adormidacom un infant sadoll del pit de la mareparteixoa la recerca del corall.
