TEMA 7 B. MAJORIA EDAT ISABEL II

HISTÒRIA D’ESPANYA BLOC II – Tema 7/2 B

Història Espanya

IES Ramon Llull (Palma)

Assumpció Granero Cueves

CONSTRUCCIÓ DE L’ ESTAT

LIBERAL. MAJORIA ISABEL II.

Edat contemporània

HISTÒRIA D’ESPANYA BLOC II – Tema 7/2 A

Història Espanya




LIBERAL. MINORIA ISABEL II.

Edat contemporània

EDAT CONTEMPORÀNIA

TEMA 7.- La construcció de l’Estat liberal i intents democratitzadors (1833-1874).

El regnat d’Isabel II (1833-1868) / Tema 2

7.1.- Les guerres Carlines. Absolutisme enfront de liberalisme.

7.1.1.- La minoria d’edat d’Isabel II (1833-1843). El triomf del liberalisme: Les regències.

1.- Introducció: la minoria d’edat d’Isabel II (1833-1843) i la situació en Europa.

2.- Regència de Maria Cristina (1833-1840).

2.1.- Els liberals al poder.

2.2.- L’Estatut Reial de 1834.

2.3.- Constitució de 1837.

2.4.- Desamortitzacions (1834 i 1837).

2.5.- Primera guerra Carlina (1833-1840).

3.- Regència de Baldomero Espartero (1840-1843), govern progressista.

7.1.2.- Desamortitzacions (1834 i 1837).

1.- Situació de la propietat de la terra.

2.- Què és la desamortització?

3.- Objectius de la desamortització.

4.- Mesures legislatives.

5.- Conseqüències.

7.1.3.- Primera guerra Carlina (1833-1840).

1.- Dues ideologies: Qui són i què són els isabelins i els carlins?

2.- Etapes de la guerra. Desenvolupament

2.1.- Primera etapa (1833-1836).

ANNEX: El PROCÉS DE REVOLUCIÓ LIBERAL (1833-1840). CONSEQÜÈNCIES.

Les revoltes socials.

BLOC II. TEMA 7/2. L’ESTAT

LIBERAL (1833-1874) 1a part regències


Història Espanya





Edat contemporània

EDAT CONTEMPORÀNIA


El regnat d’Isabel II (1833-1868) / Tema 2 7.2.- El regnat d’Isabel II (1844-868). L’articulació del sistema liberal: Moderats i progressistes.

7.2.0.- Introducció.

7.2.1.- Partits polítics.

1.- Moderats.

2.- Progressistes.

3.- La Unió Liberal.

4.- El Partit Demòcrata.

5.- El Partit Republicà.

7.2.2.- L’exèrcit, les juntes i les milícies, el paper de la premsa i de l’Església.

7.2.3.- La primera dècada moderada (1844-1854).

1.- Constitució de 1845.

2.- Reformes moderades. Altres mesures restrictives.

3.- Caiguda dels moderats.

7.2.4.- El bienni progressista (1854-1856).

1.- Constitució de 1856 (non nata).

2.- Reformes progressistes. Legislació econòmica. Pasqual Madoz.

3.- Crisi del bienni progressista. Conflictivitat social (1840-68).

7.2.3.- El retorn al moderantisme (1856-1868) i crisi del regne isabelí.

1.- El govern de la Unió Liberal (1856-1863).

2.- Crisi del regne isabelí. Els governs moderats autoritaris (1863-1868).


LIBERAL (1833-1874) 2a part Isabel II

HISTÒRIA D’ESPANYA BLOC II – Tema 7/2 C

ESTAT LIBERAL. SEXENNI

REVOLUCIONARI

Història Espanya



Edat contemporània

EDAT CONTEMPORÀNIA

TEMA 7.- La construcció de l’Estat liberal i intents democratitzadors (1833-

1874). El regnat d’Isabel II (1833-1868) / Tema 2

7.3.- La revolució de 1868. El sexenni revolucionari/democràtic (1868-1874). La

monarquia d’Amadeu de Savoia.

7.3.1.- La revolució de 1868. Introducció

1.- Causes i característiques.

2.- Els partits polítics del sexenni.

3.- Els problemes del sexenni.

7.3.2.- Les fases del sexenni.

1.- Revolució de setembre de 1868, el govern provisional (1868-1870), Constitució de 1869 i

regència.

2.- La monarquia d’Amadeu I de Savoia (1871-1873).

7.4.- La Primera República Espanyola (1873-1874).

7.4.1.- La república presidencialista.

7.4.2.- Fi del sexenni i restauració de la monarquia.

BLOC II. TEMA 7/2. ESTAT LIBERAL

(1833-1874) 3a part Gloriosa, República

BLOC II. ESPANYA DEL SEGLE XIX

ÍNDEX TEMES BLOC II

(1788-1808) (1808-13) (1814-1833)

(1833-1868)

(1868-1874)

(1870-1873)

(1875-1885) (1902-1931)

DICTABLANDA

(setembre 1923- gener 1930)

7.2.- EL REGNAT D’ISABEL II (1844-1868).

L’ARTICULACIÓ DEL SISTEMA LIBERAL: MODERATS I

PROGRESSISTES

7.2.0.- Introducció

Amb la regència vacant, l’exili d’Espartero va produir

un terrible caos polític. Isabel II va ser declarada major

d’edat anticipadament i coronada als 14 anys.



PROGRESSISTES


Durant el seu regnat es consolidarà el règim de

monarquia liberal constitucional, amb major pes

dels moderats.

El sistema liberal es basarà en tres pilars: la Corona,

l’exèrcit i els partits dinàstics (moderats i

progressistes), sent l’exèrcit clau per a decidir qui

governa, mentre la majoria de la població quedava

fora del sistema polític.



PROGRESSISTES


Durant la majoria d’edat de la reina Isabel II, es dóna

la Constitució espanyola de 1845, que amplia els

poders del monarca (executiu i fins i tot legislatiu),

cal tenir en compte que la monarquia té un poder

decisiu en la trajectòria de la carrera liberal.

Entre les facultats que tingué la reina està el poder

convocar i dissoldre les Corts, nomenar i destituir

ministres…

Això significa que en cada canvi polític, realment la

reina estava darrera, tot i que suposadament el poble

era qui elegia.



PROGRESSISTES

En 1833 mor Ferran VII i la seva filla Isabel només tenia 3 anys, pel que s’ha de constituir una

regència. Els dos partits polítics fonamentals, moderats i progressistes, són minoritaris (elitistes) a

causa de la manca de tradició i de ser el sufragi censatari i molt restringit. Els orígens dels partits

polítics està entre 1835 i 1836, quan del liberalisme sorgiren aquestes dues tendències.

7.2.- L’ARTICULACIÓ DEL SISTEMA LIBERAL ISABELÍ

7.2.1.- Els partits polítics: MODERATS I PROGRESSISTES

Els dos grans partits defensen el sistema monàrquic constitucional, però amb diferències. La reina

donava suport als moderats.



1.- Liberals

moderats

1.- Liberals moderats: es presentaven com els que contendrien als liberals en el seu afany de

destruir la monarquia i l’Antic Règim.

Suport social: terratinents, grans comerciants, l’alta i vella noblesa, alt clergat i

caps militars moderats, alts funcionaris, advocats i membres de la Cort.

Ideologia liberal conservadora.



1.- Liberals

moderats



Defensors del sufragi censatari (restringit econòmicament).

Sobirania compartida entre les Corts i la Corona (la reina), atorgant a aquesta

amplis poders d’intervenció política, amb uns pretesos “drets històrics” i “costums

antics”.

Limitació de drets: individuals i de religió.

Defensa d’una església catòlica. Fort clericalisme.

Partidaris de l’Estat centralitzat. Amb ells al poder, hi ha una centralització total.

“Por muy ilustrados que sean los

individuos que no tienen bienes, y por

más a propósito que se les considere

para desempeñar cualquier destino

público, no por eso pueden ser

igualmente útiles para diputados de la

nación […]. La independencia

absoluta que debe tener un legislador

es preciso fundarla en la posesión de

una renta capaz de cubrir sus más

imperiosas necesidades.”

Antonio Borrego en El español,

4-IV-1846



1.- Liberals

moderats

1.- Liberals moderats: es presentaven com els que contendrien als liberals en el seu

afany de destruir la monarquia i l’Antic Règim.

Principal líder: Narváez.

D’una escissió dels

moderats sorgí, al 1854, la

Unión Liberal (O’Donnell).



1.- Liberals

moderats



Suport social: terratinents, grans comerciants, l’alta i vella noblesa, alt clergat i

caps militars moderats, alts funcionaris, advocats i membres de la Cort.

Ideologia liberal conservadora.

Defensors del sufragi censatari (restringit econòmicament).

Sobirania compartida entre les Corts i la Corona (la reina), atorgant a aquesta

amplis poders d’intervenció política, amb uns pretesos “drets històrics” i “costums

antics”.

Limitació de drets: individuals i de religió.

Defensa d’una església catòlica. Fort clericalisme.

Partidaris de l’Estat centralitzat. Amb ells al poder, hi ha una centralització total.

Principal líder: Narváez.

D’una escissió dels moderats sorgí, al 1854, la Unión Liberal (O’Donnell).



2.- Liberals

progressistes

Suport social: Petita i mitjana burgesia, menestrals i professionals liberals,

militars progressistes, i algun membre de la burgesia industrial i financera.

Ideologia liberal progressista.

Defensors d’un sufragi censatari més ampli, per tant partidaris d’ampliar el cos

electoral.



2.- Liberals

progressistes

Sobirania nacional (predomini de les Corts generals) i rebuig del poder moderador

de la Corona, encara que la seva intenció no fos la instauració d’una república.

Defensors dels drets individuals.

Confessionalitat i tolerància religiosa (limitar la influència de l’església).

En economia, partidaris de la reforma agrària, donaven suport a les tesis de

Mendizábal i Flórez Estrada, amb els processos desamortitzadors, l’abolició dels

mayorazgos i l’obertura del comerç i el lliurecanvisme.

Partidaris de donar més poder a les institucions locals (ajuntaments i Milícia

Nacional). Volen organitzar una Milícia Nacional molt contestada pels moderats que

veien en ella el final de l’exèrcit de notables.





2.- Liberals

progressistes

Principals líders: Espartero, Mendizábal i Prim.

D’una escissió dels progressistes sorgí, al 1849, el Partit Demòcrata.



2.- Liberals

progressistes

Suport social: Petita i mitjana burgesia, menestrals i professionals liberals,

militars progressistes, i algun membre de la burgesia industrial i financera.

Ideologia liberal progressista.

Defensors d’un sufragi censatari més ampli, per tant partidaris d’ampliar el cos

electoral.

Principals líders: Espartero, Mendizábal i Prim.

D’una escissió dels progressistes sorgí, al 1849, el Partit Demòcrata.

Sobirania nacional (predomini de les Corts generals) i rebuig del poder moderador

de la Corona, encara que la seva intenció no fos la instauració d’una república.

Defensors dels drets individuals.

Confessionalitat i tolerància religiosa (limitar la influència de l’església).

En economia, partidaris de la reforma agrària, donaven suport a les tesis de

Mendizábal i Flórez Estrada, amb els processos desamortitzadors, l’abolició dels

mayorazgos i l’obertura del comerç i el lliurecanvisme.

Partidaris de donar més poder a les institucions locals (ajuntaments i Milícia

Nacional). Volen organitzar una Milícia Nacional molt contestada pels moderats que

veien en ella el final de l’exèrcit de notables.



Els dos partits polítics fonamentals, moderats i progressistes, són minoritaris (elitistes) a causa de la

manca de tradició i de ser el sufragi censatari i molt restringit.



3.- La

Unió

Liberal

Partit centrista: format en 1854.

Suport social: format per moderats descontents i progressistes més conservadors.

Ideologia centrista: defensen mesures intermèdies entre moderats i progressistes.

Principal líder: O’Donnell.


7.2.1.- Els partits polítics: dels MODERATS sorgí al 1854 la UNIÓ LIBERAL



4.- El

Partit

Demòcrata

Partit fundat en 1849.

Suport social: progressistes radicals, professionals liberals i sectors populars.


7.2.1.- Els partits polítics: dels PROGRESSISTES sorgí al 1849 el PARTIT DEMÒCRATA

4.- El Partit

Demòcrata

Ideologia demòcrata: més ambiciós que els progressistes, defensaven el sufragi universal

masculí, enfront del censatari dels liberals i moderats.

Ampliació de les llibertats, la llibertat de culte, la lluita contra les desigualtats socials.

Legalització de les incipients organitzacions obreres i un repartiment més just de la

terra per als agricultors, ja que les desamortitzacions havien canviat de mans els béns de

l’Església, però no havia aportat terra als camperols.

Intervenció de l’Estat en l’ensenyament.

Una fiscalitat més justa.



4.- El

Partit

Demòcrata

Partit fundat en 1849.

Suport social: progressistes radicals, professionals liberals i sectors populars.

Ideologia demòcrata: més ambiciós que els progressistes, defensaven el sufragi

universal masculí, enfront del censatari dels liberals i moderats.

Ampliació de les llibertats, la llibertat de culte, la lluita contra les desigualtats

socials.

Legalització de les incipients organitzacions obreres i un repartiment més just de la

terra per als agricultors, ja que les desamortitzacions havien canviat de mans els béns de

l’Església, però no havia aportat terra als camperols.

Intervenció de l’Estat en l’ensenyament.

Una fiscalitat més justa.

Els Republicans guanyen força al final del regnat d’Isabel

II i, a més de defensar el mateix que els demòcrates, demanen

la República i un caràcter més social i popular.






5.- El

Partit

Republicà

Guanyen força al final del regnat d’Isabel II.

Escindit del Partit Demòcrata, a més de defensar el mateix que els demòcrates, demanen la

República i un caràcter més social i popular.


7.2.1.- Els partits polítics: del PARTIT DEMÒCRATA sorgí el PARTIT REPUBLICÀ

Els partits polítics.

El pes de l’exèrcit.

Les Juntes i la Milícia.

El paper de la premsa.

L’Església.

7.2.- L’ARTICULACIÓ DEL SISTEMA LIBERAL ISABELÍ 7.2.1.- Els partits polítics: MODERATS I PROGRESSISTES

7.2.2.- L’exèrcit, les Juntes i la Milícia, el paper de la premsa i de l’Església

El sistema liberal es basarà en tres pilars: la

Corona, l’exèrcit i els partits dinàstics (moderats

i progressistes), sent l’exèrcit clau per a decidir

qui governa, mentre la majoria de la població

quedava fora del sistema polític.

7.2.- L’ARTICULACIÓ DEL SISTEMA LIBERAL ISABELÍ 7.2.2.- L’exèrcit

El pes de l’exèrcit: Té una constant presència en la vida política durant el segle XIX. La història

política del sistema liberal fins 1868 es caracteritza pel fort pes de l’exèrcit o la militarització de la

vida política.

“Llego al fin a la enojosa tarea de reseñar mis trabajos en las

elecciones, que es lo más desagradable de las tareas de

un gobernador. Se exige de él que sea honrado, leal y

justo, y que gane, sin embargo, las elecciones. Al que

las pierde se le califica de inepto y le cuesta el destino.

Al que para ganarlas comete violencias o imprudencias,

se le tilda de bárbaro; si las violencias son justiciables,

los vencidos le encausan, le difaman en los periódicos y

le suscitan toda clase de disgustos. ¡Triste conflicto!

Yo seguí siempre el sistema de favorecer la candidatura de!

gobierno, pero con prudencia, con decoro y sin faltar a la

justicia, a la ley y a la honradez.”

Guerola, Memoria dé mi administración en la provincia

de Málaga como gobernador de ella (1857-1863).


El pes de l’exèrcit: Els líders dels principals partits són militars i el pronunciament militar serà

l’única forma real de canviar el govern, especialment en el cas dels progressistes perquè els era difícil

arribar al poder a causa del sufragi censatari restringit.

“Mucho se habla en estos últimos tiempos de la

necesidad de destruir la preponderancia militar para

fortalecer el poder civil; parécenos que la cuestión se ha

planteado al revés, y que más bien debiera pensarse en

robustecer el poder civil para destruir la preponderancia

militar: no creemos que el poder civil sea flaco porque el

militar sea fuerte, sino que, por el contrario, el poder

militar es fuerte porque el civil es flaco [...].

Las quejas contra la preponderancia militar datan ya de

mucho tiempo; hace largos años que las fracciones

liberales se acusan unas a otras [...).Lo que en 1834 y

1835 decían los progresistas contra los moderados,

dijeron los moderados contra los progresistas en 1836 y

1837; hasta 1840 les tocó el turno a los progresistas

repetir los mismos cargos; que luego reprodujeron los

moderados hasta 1843 [...].

El nombre de las personas y de los hombres no significa

nada: el hecho es el mismo.”

Balmes, Artículo publicado en El Pensamiento de la

Nación;18-III-1846


El pes de l’exèrcit: Tot i que l’objectiu de l’exèrcit era garantir l’ordre, la intervenció militar es

converteix en un fenomen crònic, en ser l’única institució sòlida de l’estat liberal, front la feblesa de

la societat civil, i el mateix sistema de partits és el braç executor de la conspiració política.


El pes de l’exèrcit: Són els militars, a través de les

conspiracions i pronunciaments, els que canvien els governs,

però actuant sempre en nom d’un partit (pronunciament) i no en

nom de l’exèrcit o l’Estat (colp d’estat).

Les Juntes. Les Juntes, primer d’ideologia liberal i després progressista, estaven constituïdes de

manera espontània i es proclamaven representats de la voluntat popular, atribuint-se la sobirania

nacional en moments de crisi (1812, 1820, 1835, 1836, 1840, 1842-43, 1854 i 1866-68). Sorgiren a

partir de la guerra del Francès i reaparegueren durant el regnat de Ferran VII. Trien els seus

representants a través de processos electorals i organitzen revoltes i pronunciaments, per tant, són

un element essencial dels canvis de govern, cal destacar dos moments: en 1854 el canvi de govern

quan comença el bienni progressista, i el de 1868 on acaba el regnat d’Isabel II.

7.2.- L’ARTICULACIÓ DEL SISTEMA LIBERAL ISABELÍ 7.2.2.- Les Juntes

La Milícia. Les milícies eren un cos de voluntaris que tenia cada ajuntament per la defensa de

l’ordre públic. Són una alternativa a l’exèrcit regular. Formades per sectors liberals i ciutadans,

les milícies estaven controlades pels progressistes.

7.2.- L’ARTICULACIÓ DEL SISTEMA LIBERAL ISABELÍ 7.2.2.- La Milícia

La Milícia serà la força militar de les Juntes. A partir de 1835 fou la força que els progressistes van

utilitzar per mobilitzar sectors populars i forçar la Corona a cridar-los al poder. Cada milícia actua de

manera independent a cada província.

Les Juntes i la Milícia, per la seva

composició heterogènia i la variació de

les seves demandes, seran difícilment

controlables pel poder i derivaran cap a

demandes socials i econòmiques que

seran arreplegades pel sexenni

revolucionari.

El paper de la premsa. La premsa juga un paper clau com a únic mitjà de comunicació important,

cada partit tindrà els seus periòdics, expressió de les idees polítiques i mitjà de divulgació de les idees

i debats per tot el territori. En un país d’analfabets, aquesta es solia llegir en casinos i cafès en veu

alta, fomentant les tertúlies polítiques.

7.2.- L’ARTICULACIÓ DEL SISTEMA LIBERAL ISABELÍ 7.2.2.- El paper de la premsa

L’Església. L’església continua sent molt important pel seu poder i per ser la principal transmissora

d’idees, si bé la seva ideologia és ultraconservadora i feia sempre costat als més rics

(anticlericalisme popular creixent); ara s’apropa a les idees liberals en el poder, cercant així

recolzament econòmic de l’Estat i mantenir el seu poder.

7.2.- L’ARTICULACIÓ DEL SISTEMA LIBERAL ISABELÍ 7.2.2.- El paper de l’Església

7.2.- L’ARTICULACIÓ DEL SISTEMA LIBERAL ISABELÍ ETAPES (1844-1868)

Introducció. En 1843, després de la caiguda d’Espartero, Isabel II fou nomenada reina d’Espanya. El

regnat d’Isabel II es caracteritza pels governs dels liberals moderats, distingint-se tres etapes:

1.- Dècada Moderada (1844-54).

2.- Bienni Progressista (1854-56).

3.- Tornada dels moderats (1856-68) amb

3.1.- Un govern unionista fins 1863.

3.2.- Un moderat entre 1863 i 1868.

7.2.- L’ARTICULACIÓ del SISTEMA LIBERAL ISABELÍ (1844-1868)

7.2.3.- LA PRIMERA DÈCADA MODERADA (1844-1854).




7.2.3.- LA PRIMERA DÈCADA MODERADA (1844 -1854) 7.2.3.- LA PRIMERA DÈCADA MODERADA (1844-1854).




Les eleccions de 1844, amb un sufragi molt restringit, amb molta

abstenció (molt poca participació política) i on els progressistes

tindran moltes dificultats (pel descontent amb la regència

d’Espartero), donen la majoria als moderats, que obtenen el poder

a partir de 1844 amb l’ajuda de la corona, el cap del govern va ser

el general Narváez, un home centralista, autoritari i repressiu.

Consoliden un liberalisme conservador, unitari i centralista.

Els moderats representen el poder de la nova burgesia terratinent

(alta), fusió dels antics senyors i els nous propietaris burgesos.

Els moderats posen les bases d’un liberalisme molt conservador

(doctrinari) contra l’absolutisme i el carlisme, per una part, i les

classes populars, per altra.

Els moderats hagueren de controlar a la població, lluitar contra els

carlins que quedaven al nord, contra les classes populars i per això

limitaren les llibertats. El govern desarmarà les Milícies

Nacionals i restaurarà la llei d’Ajuntaments del 1840. Isabel va

derogar al Constitució de 1837 i se’n va redactar una de nova, la

de 1845, que donava més poder a la corona que al parlament.

La Constitució

moderada de 1845

(liberalisme doctrinari)

1.- Sobirania compartida entre rei i Corts (nega sobirania nacional).

Art. 12. La potestad de hacer las leyes reside en las Cortes con el Rey.

7.2.3.- LA PRIMERA DÈCADA MODERADA (1844 -1854) Els moderats faran una nova CONSTITUCIÓ del 1845 (liberalisme

moderat doctrinari), que substituí a l’anterior (1837) i representà un cert

retrocés, basada en el sistema anglès, englobava les idees bàsiques dels

moderats. La diferència fonamental entre amb dues és que, mentre la del 37

tenia sobirania nacional, la del 1845:

2.- Més poders al rei (executiu), nomena ministres, convoca/dissol corts.

Art. 26. Las Cortes se reúnen todos los años. Corresponde al Rey

convocarlas, suspender y cerrar sus sesiones, y disolver el Congreso de

los Diputados.

Art. 35. El Rey, y cada uno de los Cuerpos Colegisladores, tienen la

iniciativa de las leyes.

Art. 43. La potestad de hacer ejecutar las leyes reside en el Rey, y su

autoridad se extiende a todo cuanto conduce a la conservación del orden

público en lo interior, y a la seguridad del Estado en lo exterior, conforme

a la Constitución y a las leyes.

Art. 44. El Rey sanciona y promulga las leyes.


La Constitució

moderada de 1845







Art. 11. La Religión de la Nación española es la católica, apostólica,

romana. El Estado se obliga a mantener el culto y sus ministros.

3.- Confessionalitat catòlica de l’Estat.



La Constitució

moderada de 1845







4.- Control dels ajuntaments i les diputacions provincials.

5.- Supressió de la Milícia (volien el control, no cap grup independent).

6.- Sufragi censatari molt restringit (1% població, reina elegia batlles).









La Constitució

moderada de 1845












La Constitució

moderada de 1845

(liberalisme doctrinari) 5.- Supressió de la Milícia (volien el control, no cap grup independent).











La Constitució

moderada de 1845


7.- Corts bicamerals: Congrés (per sufragi censatari), Senat (pel rei).

5.- Supressió de la Milícia (volien el control, no cap grup independent).

Art. 13. Las Cortes se componen de los Cuerpos Colegisladores, iguales en

facultades: el Senado y el Congreso de los Diputados.

Art. 14. El número de Senadores es ilimitado: su nombramiento pertenece

al Rey.

Art. 15. Sólo podrán ser nombrados Senadores los españoles que, además

de tener treinta años cumplidos, pertenezcan a las clases siguientes:

Presidentes de alguno de los Cuerpos Colegisladores. Senadores o

Diputados admitidos tres veces en las Cortes. Ministros de la Corona.

Consejeros de Estado. Arzobispos. Obispos. Grandes de España. Capitanes

generales del Ejército y Armada. Tenientes generales del Ejército y

Armada. Embajadores. Ministros plenipotenciarios. Presidentes de

Tribunales Supremos. Ministros y Fiscales de los mismos. Los

comprendidos en las categorías anteriores deberán además disfrutar 30.000

reales de renta procedente de bienes propios o de sueldos de los empleos

que no puedan perderse sino por causa legalmente probada, o de

jubilación, retiro o cesantía. Títulos de Castilla que disfruten 60.000 reales

de renta. Los que paguen con un año de antelación 8.000 reales de

contribuciones directas, hayan sido Senadores o Diputados a Cortes, o

Diputados provinciales, o Alcaldes en pueblos de 30.000 almas, o

Presidentes de Juntas o Tribunales de Comercio.

Art. 17. El cargo de Senador es vitalicio.











La Constitució

moderada de 1845

(liberalisme doctrinari) 5.- Supressió de la Milícia (volien el control, no cap grup independent).

7.- Corts bicamerals: Congrés (per sufragi censatari), Senat (pel rei).

8.- Retall dels drets bàsics fonamentals i restricció de les llibertats.

La Constitució

moderada de 1845



moderat doctrinari), que substituí a l’anterior (1837), un cert retrocés.

Les reformes moderades es caracteritzen per potenciar el liberalisme, el centralisme, la

jerarquització i la uniformització territorial.

Llei

Administració

Local (1845). Restauració de la Llei

municipal d’Ajuntaments

del 1840.

Reforma de

l’educació

Apropament

a l’església

La Corona nomena els alcaldes dels ajuntaments amb més de dos mil habitants

i, també, als governadors civils, això per aconseguir controlar l’opinió dels

ciutadans i tenir la mateixa ideologia per tot el país (control ideològic).

Ajuntaments i diputacions depenen de l’administració central (centralisme).

Aquestes mesures centralitzadors provoquen la 2a guerra Carlina (1846-49), molt

localitzada i menys important, que aconseguirà el reconeixement dels drets forals al

País Basc i Navarra, però sense competències legislatives i judicials (perviuen els furs).

7.2.3.- LA PRIMERA DÈCADA MODERADA (1844 -1854)

2.- Reformes moderades. Altres lleis molt restrictives

Reforma de

l’educació

Accés de tota la població a l’ensenyament primari.

Sols aquells amb diners per a pagar-s’ho poden fer secundària.

Referent a Universitats, sols Madrid pot concedir el títol de Doctor.


2.- Reformes moderades. Altres lleis molt restrictives Les reformes moderades es caracteritzen per potenciar el liberalisme, el centralisme, la

jerarquització i la uniformització territorial.

Llei

Administració

Local (1845). Restauració de la Llei

municipal d’Ajuntaments

del 1840.

La Corona nomena els alcaldes dels ajuntaments amb més de dos mil habitants

i, també, als governadors civils, això per aconseguir controlar l’opinió dels

ciutadans i tenir la mateixa ideologia per tot el país (control ideològic).

Ajuntaments i diputacions depenen de l’administració central (centralisme).

Aquestes mesures centralitzadors provoquen la 2a guerra Carlina (1846-49), molt

localitzada i menys important, que aconseguirà el reconeixement dels drets forals al

País Basc i Navarra, però sense competències legislatives i judicials (perviuen els furs).

Es va establir un sistema d’ensenyança pública sota l’Estat i

regularen les ensenyances privades vinculades a la religió.

En 1845 li tornen al clergat secular aquells béns

que li havien expropiat i no havien venut encara.

En 1851, Narváez millora les relacions amb l’església i signa el Concordat amb La

Santa Seu, pel qual l’estat mantindria el culte i el clergat tindria, en la pràctica, el

monopoli de l’ensenyament secundari i sols el matrimoni canònic seria vàlid.

Apropament

a l’església



Entre Pius IX i Juan Bravo Murillo.




2.- Reformes moderades. Altres lleis molt restrictives Art. 36: […] el Gobierno de

Su Majestad proveerá lo

conveniente al efecto; del

mismo modo proveerá a

los gastos de las

reparaciones de los

templos y demás edificios

consagrados al culto […].

Apropament

a l’església

S’aproven a canvi del recolzament de l’església a Isabel II i el sistema isabelí.

El govern moderat es va apropar a l’església, enemistada amb els progressistes per les

desamortitzacions de les etapes anteriors.

1851. Reforma del Codi penal, recull totes les lleis vigents que són les

mateixes (unitàries per tot l’Estat). Humanització de les penes.

1844. Creació de la Guàrdia Civil per a defensar l’ordre públic (l’ordre

burgés) i vigilar les propietats privades dels terratinents. Un cos armat amb

finalitats civils, però amb una estructura militar. Va ser creada pel duc

d’Ahumada. Es suprimeix la Milícia Nacional progressista i es crea el cos

militaritzat de la Guàrdia Civil per a perseguir els delictes.



Reforma fiscal i

d’Hisenda, feta per

Alejandro Mon

Santillán

(1845)

Durarà més d’un segle i neix dels problemes

fiscals que arrossegava la Hisenda.

Millorà la situació, però l’endeutament de l’Estat continuarà

sent permanent i s’haurà de continuar emetent deute públic, i

demanant crèdits i fent concessions als grups estrangers.

Introducció de la contribució directa (nous impostos per cobrir el deute

estatal). Va consistir en combinar impostos directes (contribució

d’immobles, cultius, ramaderia i indústria) i indirectes (estancs, consums,...).

S’adoptà un únic sistema de pesos i

mesures: el sistema mètric decimal.



Constitució de 1845. Restricció més

exagerada del sufragi censatari: augment

dels rendes = menys persones podien votar.

Totes aquestes mesures van accentuar el centralisme amb la uniformització administrativa i van

reforçar les institucions de l’Estat. Hi va haver certs canvis socials i un tímid desenvolupament

econòmic, que va generar conflictes socials.

7.2.3.- LA PRIMERA DÈCADA MODERADA (1844 -1854) 3.- Caiguda dels moderats

El funcionament del sistema isabelí, que impossibilitava la participació de la majoria de la

població i el canvi de majories per eleccions (manipulació electoral), va fomentar l’aparició de

grups de pressió del rei (“camarilles”) i la intervenció de l’exèrcit, les Juntes i la Milícia en

política, i el poder polític es va desenvolupar al voltant de la corona i no de les corts.

Des de fora del sistema

sorgeix una doble oposició:

Per una part, va rebrotar el Partit carlí (absolutistes radicals), que

protagonitzarà l’aixecament i provocarà la segona guerra Carlina

(1848-1849) o “guerra dels matiners” (1846-49), principalment a

Catalunya, i amb les mateixes reivindicacions que deu anys abans.

Per altra part, en 1849, els demòcrates funden el Partit Demòcrata,

crític amb Isabel II i que s’oposava al govern moderat, demanen el

sufragi universal masculí i evolucionen cap a posicions republicanes.

CARLOS LUIS DE BORBÓN



A partir de 1851, els moderats entren en lluites polítiques internes entre ells i, en tres anys, hi

haurà quatre governs moderats: crisi política que s’agreujà per l’intent moderat del cap de

govern Bravo Murillo, quan en 1854, va intentar (sense èxit) impulsar una reforma de la

Constitució per donar-li encara més poder a l’executiu (reina i govern) i menys per a les Corts.

Així, els pronunciaments i les revoltes de Juntes, que es formen, i les Milícies seran l’única

alternativa per canviar el signe del govern i sortir de la crisi.

A això cal afegir les males collites i la forta pujada del preu del blat (i del pa), una crisi

econòmica que va provocar la protestes i revolta de les masses populars, que es van aixecar en

contra dels moderats, que triomfarà a Barcelona, Madrid i Saragossa.

Des de dins el sistema , els moderats pateixen divisions internes per la pèrdua de popularitat,

cosa que va provocar que en 1854 els generals moderats O’Donnell, Dulce i Olano protagonitzen

el pronunciament de Vicálvaro (l’anomenada “Vicalvarada”), però veient que no tenen suficients

forces, cerquen el recolzament dels progressistes.

7.2.3.- LA PRIMERA DÈCADA MODERADA (1844 -1854) 3.- Caiguda dels moderats. La revolta de 1854 i el canvi de govern, ara progressista

BALDOMERO ESPARTERO ,

O’DONELL

PRINCIPE DE VERGARA


Revolta dels progressistes i alguns sectors moderats.

Moderats descontents (O’Donnell, que funda la Unión Liberal) i

progressistes (Espartero) publiquen dos manifests Manifest de Manzanares

(1854) i Manifest d’Aranjuez, que exigien el compliment de la constitució a

més de:

Reforma de la llei electoral (ampliar el dret al

sufragi).

Ampliació de les llibertats.

Reducció d’impostos.

Restauració de la Milícia i la formació de Juntes

i, posteriorment, Corts Constituents.

En conclusió, la radicalització de la revolució urbana va amenaçar al tron i Isabel II, no fent abdicar

a Isabel, sinó forçant-la a reconèixer les reformes democràtiques iniciades el 1844. Amb l’ajuda de les

Juntes, que es formen, i la Milícia (protestes a les principals ciutats) aconseguiren que la reina Isabel,

en el 1854, encarrega la formació del nou govern a Espartero, que serà el president del govern i aquest

nomena a O’Donnell ministre de la Guerra, donant inici al BIENNI PROGRESSISTA.


7.2.4.- EL BIENNI PROGRESSISTA (1854-1856)

7.2.4.- EL BIENNI PROGRESSISTA (1854-1856).


2.- Reformes progressistes. Legislació econòmica.


7.2.4.- EL BIENNI PROGRESSISTA (1854-1856) La revolta de 1854 i el nou govern progressista: el canvi de govern


Joaquín Baldomero Fernández -

ESPARTERO Álvarez de Toro

O’DONELL

Curt període dirigit per Baldomero Espartero amb la col·laboració del general Leopoldo O’Donnell

que, en mig dels moderats i progressistes, crearà un nou partit i serà el líder de la Unió Liberal.

Moment quan s’impulsaran reformes per modernitzar l’economia espanyola: es restaura la

Constitució del 1837, mentre les noves Corts, amb majoria de la Unió Liberal i suport

progressista, elaboren una nova Constitució que no arribarà a ser publicada, la del 1856 (non nata).




O’DONELL

Es restaura la Constitució del 1837, mentre les noves Corts, amb majoria de la Unió Liberal i suport

progressista, elaboren una nova Constitució que no arribarà a ser publicada, la del 1856 (non nata).

Joaquín

Baldomero

Fernández -

ESPARTERO

Álvarez de Toro

La Constitució de

1856 (non nata)

7.2.4.- EL BIENNI PROGRESSISTA (1854-1856) 1.- Constitució de 1856 (coneguda com la “non nata”)


Va ser una constitució que s’aprovà però mai es va dur a terme, no va entrar en vigor. Es va aprovar

una ampliació dels drets:

1.- Constitució

de 1856

(coneguda com

la “non nata”)

1.- Sobirania nacional.

2.- Més drets i llibertats individuals.

4.- Elecció directa dels ajuntaments. Nova Llei

Municipal (aprovada no aplicada). Ampliava

el cos electoral (baixa la quota censatària) per

a possibilitar que el poble triï al batlle.

5.- Llibertat de culte. Tolerància religiosa.

Art. 1. “Todos los poderes

públicos emanan de la

Nación, en la que reside

esencialmente la

soberanía, y por lo mismo

pertenece exclusivamente

a la Nación el derecho de

establecer sus leyes

fundamentales.”

Art. 3. “Todos los españoles pueden imprimir y publicar libremente sus ideas sin previa censura, con

sujeción a las leyes. No se podrá secuestrar ningún impreso hasta después de haber empezado a

circular. La calificación de los delitos de imprenta corresponde a los jurados.”

Art. 14. “La Nación se obliga a mantener y proteger el culto y los ministros de la religión católica que

profesan los españoles. Pero ningún español ni extranjero podrá ser perseguido por sus opiniones o

creencias religiosas, mientras no las manifieste por actos públicos contrarios a la religión.”

3.- Es restaura la Milícia Nacional.


El segon govern progressista d’Espartero emprèn un pla de reformes ambiciós, un CONJUNT DE

LLEIS per defensar els interessos de la burgesia urbana i de les classes mitjanes, que busca el

desenvolupament econòmic i la industrialització. Dues línies d’actuació més importants: represa de

la desamortització (1855) i la llei general de ferrocarrils (1855).

7.2.4.- EL BIENNI PROGRESSISTA (1854-1856) 2.- Reformes progressistes. Legislació econòmica: DESAMORTITZACIÓ DE MADOZ

A.- El bienni progressista va implantar la segona DESAMORTITZACIÓ del regnat d’Isabel II, la de

PASQUAL MADOZ (1855).


A les terres de l’Estat (Corona).

Dels ordes militars.

De les confraries.

De les institucions benèfiques.

I, sobretot, dels Ajuntaments (béns de propis i

comunals, bàsicament a aquests darrers).

Béns de propis, que pertanyien als

ajuntaments i es poden llogar, malgrat

siguin municipals.

Béns comunals, que abans eren aprofitats

per tota la comunitat camperola, en

general (boscos, pastures).

Afecta als béns del clergat

que quedaven, però sobretot:



Mateix sistema que en 1837: expropiació i venda en pública subhasta.

Surten a la venda molts més béns i es recapten molts més diners.


OBJECTIUS: aconseguir diners per equilibrar els pressupostos, per amortitzar el deute i finançar

la construcció d’obres públiques per modernitzar el país com la construcció del ferrocarril.

VALORACIÓ: Si bé va suposar

grans ingressos per a l’Estat i

se’n van beneficiar els burgesos,

antics nobles i camperols rics

que van poder comprar, però van

sortir perjudicats els camperols

més pobres (perdien els béns

comunals i de propis d’on treien

cacera, llenya i altres productes

per a la subsistència) i l’Església

(es violaven els acords de 1845 i

el Concordat de 1851).

Es completa la transformació

de totes les formes de propietat

anteriors en propietat privada

capitalista.

DIFERÈNCIA AMB MENDIZÁBAL:

Desamortització civil.

Aquesta vegada s’haurà de pagar en metàl·lic. Ara no s’admeten títols de deute públic per a pagar

el lot comprat, perquè el valor dels títols havia caigut, s’havia devaluat tant que no els acceptava ni

l’Estat, i es necessitava numerari per poder disminuir el deute públic i invertir.


“Bienes declarados en venta y condiciones de su enajenación.

Art. 1º. Se declaran en estado de venta... todos los predios rústicos y urbanos... pertenecientes: al

Estado, al clero, a las órdenes militares de Santiago, Alcántara, Calatrava, Montesa y San Juan de

Jerusalén, a cofradías, obras pías y santuarios, al secuestro del ex infante don Carlos, a los propios y

comunes de los pueblos, a la Beneficencia..., y cualesquiera otros pertenecientes a manos muertas, ya

estén mandados o no vender por leyes anteriores.

Art. 3º. Se procederá a la enajenación de todos y cada uno de los bienes mandados vender por esta

Ley, sacando a pública licitación las fincas o suertes a medida que los reclamen los compradores...

Art. 4º. Los compradores de las fincas quedan obligados al pago en metálico de la suma en que se les

adjudiquen en la forma siguiente: al contado el 10%, en cada uno de los dos primeros años siguientes

el 8% (...), de manera que el pago se complete en quince plazos y catorce años.

Art. 10º. Los fondos que se recauden a consecuencia de las ventas realizadas en virtud de la presente

ley, exceptuando el 80 por 100 procedente de los bienes de propios, y el total de los que produzcan

los del clero..., se destinarán a los siguientes objetos, a saber:

1º. A que el gobierno cubra, por medio de una operación de crédito, el déficit del

presupuesto del Estado, si lo hubiese en el corriente.

2º. El 50 por 100 de lo restante, y en años sucesivos del total de los ingresos, a la

amortización de la Deuda Pública...

3º. El 50 por 100 restante a obras públicas de interés y utilidad generales...”

Aranjuez, a 1º de mayo de 1855. Yo, la Reina. El Ministro de Hacienda, Pascual Madoz.



DESAMORTITZACIONS

La darrera desamortització, posteriorment a la

revolució de 1868, restableix l’antiga “Llei

desamortitzadora general” de 1855 (Madoz), de

manera que, al 1876, la major part dels béns estaven

ja desamortitzats.


DESAMORTITZACIONS

LES DESAMORTITZACIONS Mesures legislatives

Conseqüències

Amb totes les mesures esmentades es va anar consolidant, pas a pas, el liberalisme econòmic a

Espanya, si bé, les desamortitzacions no varen aconseguir, totalment, els seus objectius, va ser una

reforma agrària mal feta i per això la majoria dels arrendataris i jornalers no es convertiren en

propietaris, perquè les millors terres, degut al sistema de subhasta, foren adquirides principalment per la

burgesia.

Tot i que la reforma va ser mal

aplicada, serví per a reactivar

un gran nombre de terres. La

producció d’aliments va

augmentar, però no va anar

acompanyada de la

introducció dels avenços

tecnològics. Aquesta reforma

agrària es coneix com la gran

oportunitat perduda, ja que

no va produir una

modernització de

l’agricultura i, per tant, no es

va propiciar el

desenvolupament de la

indústria.

JUAN ALVÁREZ

MENDIZÁBAL

Conseqüències

Les terres podien ser comprades lliurement, però per aquells que tenien diners, eixa incipient burgesia

financera que donà lloc a la burgesia terratinent, o bé la terra va caure en les mateixes mans. Així, la

terra es va anar concentrant en poques mans, sobretot en les d’aquells que no les treballaven

directament: antiga noblesa, agricultors benestants o burgesos urbans. Aquesta burgesia terratinent,

nou propietari rural, serà coneguda com a “els nous rics.”

JUAN ALVÁREZ

MENDIZÁBAL

PASQUAL MADOZ


Conseqüències

Els grans latifundis succeïren als patrimonis, a les possessions de l’Església i als béns comunals, tot

arruïnant molts ajuntaments. No van acomplir-se, doncs, els objectius que es proposaven: donar terres

als camperols pobres i desintegrar els grans latifundis. Amb les desamortitzacions es va evidenciar la

precarietat dels grups menys afavorits de la societat. En moltes regions d’Espanya, especialment a

Andalusia, els pagesos es varen revoltar per la situació en què els havia deixat aquesta reforma

agrària inconclusa, que no millorà la seva situació sinó que, en alguns casos, l’empitjorà, donat que

alguns petits propietaris es convertiren en jornalers.

La propietat de la terra va quedar

dividida: al nord d’Espanya

minifundis insuficients i d’escassa

productivitat per la dolenta qualitat

de la terra; a Andalusia grans

latifundis en mans de grans senyors

terratinents; i a la costa llevantina

la situació va ser un poc més

acceptable perquè, en alguns casos,

els antics arrendataris enfitèutics

pogueren accedir a la propietat.


Conseqüències

En general, desapareguda la servitud jurídica, pròpia de l’Antic Règim, el conjunt de pagesos

(petits propietaris, arrendataris, criats o jornalers sense terra) continuaren ara subjectes a unes relacions

de tipus clientelar i dominades pels gran cacics, que exercien una gran influència sobre ells.

Si bé les desamortitzacions no varen aconseguir totalment els seus objectius, per a l’Estat va ser un

negoci rodó perquè va aconseguir doblers per guanyar la primera guerra Carlina i per cobrir una

gran part del deute públic (el reduïren).


7.2.4.- EL BIENNI PROGRESSISTA (1854-1856) 2.- Reformes progressistes. Legislació econòmica: LLEI DE FERROCARRILS (1855)

PLUJA, VAPOR I VELOCITAT. WILLIAM TURNER

B.- La LLEI GENERAL DE FERROCARRILS (1855), que oferia incentius i avantatges a les

empreses inversores, per finançar la construcció de l’estesa ferroviària.

ANTECEDENTS: Abans de 1855 ja s’havien construït trams dispersos per tot el territori amb

concessions privades, però eren poc rendibles per als empresaris que els construïen, per exemple,

L’Havana (1837), Mataró-Barcelona (1848), Madrid-Aranjuez (1851), València, Xerés, Astúries,...



OBJECTIUS: El govern progressista volia impulsar la construcció d’una xarxa viària

interconnectada per tot el país per a millorar el transport (menys costos i major rapidesa) i

incentivar l’economia (els diners privats no acudien a un projecte que no oferia una rendibilitat clara),

per això la Llei General de Ferrocarrils de 1855.


AVANTATGES

que es concedien

als inversors

Els donaven els

terrenys per on

fer les vies.

Podien importar

tot el material

que necessitaren

sense pagar

aranzels.

Se’ls garantia un

benefici anual

del 6% de les

inversions (si no

l’obtenien el

pagaria l’Estat).


BENEFICIS

DE LA

LLEI:

1.- Va propiciar la inversió de molts capitals, tant nacionals com estrangers.


BENEFICIS

DE LA

LLEI:


2.- Va millorar molt el transport de mercaderies.


BENEFICIS

DE LA

LLEI:


2.- Va millorar molt el transport de mercaderies.

3.- Impulsà la construcció d’un mercat nacional que afavoria als cereals, el vi

i els minerals.


DE

SA

VA

NT

AT

GE

S

L’estructura radial i arborescent, ja que queden zones aïllades i no es connecten entre

elles zones econòmicament importants.

L’ample de la via és diferent a l’europeu, el que suposa més costos de transport i

menys rapidesa.

Es desvien cap al ferrocarril capitals que hagueren pogut dedicar-se a la indústria.

Es perd l’oportunitat de potenciar la siderúrgia nacional, perquè es pot dur

material de l’estranger sense pagar aranzels (però la siderúrgia nacional tampoc estava

preparada per a fer front a una demanda tan gran).


7.2.4.- EL BIENNI PROGRESSISTA (1854-1856) 3.- Crisi del bienni progressista. Conflictivitat social (1840-68)

La coalició progressista i els moderats aperturistes varen intentar canviar el règim a partir de

pensaments progressistes, però l’Estat no canvià substancialment i les mesures del bienni no

milloraren les condicions de vida de les classes populars, que viuen en aquest moment una crisi

econòmica important en 1855.


Les classes populars viuen en

aquest moment una crisi

econòmica important en 1855,

amb una inflació de preus degut a

les males collites, que dóna lloc a

conflictes socials a Catalunya.

Els obrers de Barcelona

protagonitzen la primera vaga

general de la història d’Espanya

(1855), demanant:


Abolició de quintes.

Millora del salari.

Reducció de la jornada

laboral.


Les mesures del bienni no milloraren les condicions de vida de les classes populars, que viuen en

aquest moment una crisi econòmica important en 1855.

“Excelentísimo Sr. Gobernador Civil de esta Provincia: los que suscriben, fabricantes de lana

y vecinos de esta ciudad, exponen: .... que los tejedores y los hiladores se sublevan unos

detrás de otros y piden en masa, y sin guardar las formas de la costumbre, la subida de los

jornales .... Sostienen, en sus ideas desorganizadoras del trabajo, que el fabricante no

puede despedir al obrero sin su consentimiento, y a partir de este absurdo promueven

luchas feroces en detrimento del principio de autoridad ...... Quieren, sin haberlo pensado, el

exterminio de las fábricas, y lo conseguirán si V.E. no pone freno a todos estos alborotos.

Quieren, desde hace un mes, poner fin a los sistemas de fabricación .... Los hiladores

quieren inutilizar los tomos mecánicos llamados Mulagenys [sic] y reemplazarlos por tomos

manuales, que ya no existen en ninguna parte y que ni se sabe como se tienen que utilizar.

... Las nuevas máquinas, que abaratan la producción, producen momentáneamente

perturbaciones pasajeras en el trabajo, pero pronto estas perturbaciones retroceden en

beneficio de los que las han sufrido y de todo el país. Quien lo dude, aquí tiene el ejemplo de

Inglaterra, y si con eso no hay bastante, tiene el de esta misma ciudad, donde hace veinte

años la industria lanera no era nada y hoy quizás es superior a la agricultura …”.

Carta reproducida en el periódico "El Clamor Público". Antequera, 26-9-1.854

“Barceloneses: catalanes todos. Muchísimos son los fabricantes del Principado que han

despedido a sus trabajadores enviándoles a pedir limosna. El guante arrojado por los amos

quieren recogerlo de una vez los trabajadores, y, por lo mismo, pacíficamente, dejarán las

cuadras y talleres hasta que se les haga completa justicia (...). A los trabajadores no les

mueven otros fines que la libre asociación (...) quieren también fijar de un modo estable las

horas de trabajo; y que se constituya un gran jurado de amos y obreros (...) y desean, por

fin, que se les considere como ciudadanos españoles para ser admitidos en las filas de la

Milicia Nacional, de la que se les excluye ahora de una manera absoluta (...)”.

Manifiesto colectivo de los huelguistas (1855).


Els obrers de Barcelona protagonitzen la primera vaga general de la història d’Espanya (1855),

demanant:


Abolició de quintes.

Millora del salari.

Reducció de la jornada laboral.

El govern aprova la Llei del Treball per acabar amb la vaga, permetent les associacions obreres i

algunes millores laborals.


El govern aprova la Llei del Treball per acabar amb la vaga, permetent les associacions obreres i

algunes millores laborals.

La inestabilitat política estava provocada per

la fragilitat del pacte entre els progressistes i

els moderats renovadors o aperturistes.

Comencen les discrepàncies entre O’Donnell

i Espartero i, en el context d’aquesta crisi

política, en 1856 la crisi econòmica s’agreuja

i es produeixen revoltes per tot el país, amb

incendis de finques i fàbriques.

Amb el suport dels liberals es forçarà la

dimissió d’Espartero i es dissoldran les

Corts. O’Donnell (Unionista) amb el suport

de l’exèrcit, amb les Corts suspeses i amb

l’actitud favorable de la Corona, en juliol del

1856, rep l’encàrrec de la reina Isabel II de

formar govern, i reprimirà durament les

protestes i revoltes

7.2.3.- RETORN AL MODERANTISME (1856-1868) I CRISI DEL REGNE ISABELÍ.


2.- Crisi del sistema isabelí. Els governs moderats autoritaris (1863-1868).

7.2.3.- RETORN AL MODERANTISME (1856-1868)

I CRISI DEL SISTEMA ISABELÍ


I CRISI DEL SISTEMA ISABELÍ Narváez es torna a situar al govern, on predominen els terratinents, militars i l’església (segon

subperíode, 1863-68). Hi ha una alternança del poder entre els unionistes (primer, 1856-63) i els

moderats (després, 1863-68), governació entre Narváez (2n període) i O’Donnell (1r període), però

aquest fou més moderat del que ho fou abans, i els progressistes, ara demòcrates, van quedar

marginats del govern, els van deixar cada vegada més enfora del sistema polític, degut a l’actitud de

la reina decantada, cada vegada més, cap als moderats.

És un moment d’expansió

econòmica per la creació

de carreteres, el

ferrocarril, la importància

de la indústria tèxtil

catalana.



Etapa que es caracteritza per una tornada al conservadorisme o moderantisme per part d’O’Donnell

(1858-1863), que restaura el règim que dos anys enrere havia ajudat a revocar, que implicà:

Es torna a restaurar la Constitució de 1845

(moderada) i es restringeix el sufragi.

Abolició de les lleis progressistes del bienni:

interromp la desamortització de 1855, anul·la la

llibertat de premsa,...

Dures repressions contra els camperols revoltats.

Corrupció electoral amb la compra de vots i

tupinades: caciquisme.

Restableix els impostos.

7.2.3.- RETORN AL MODERANTISME (1856-68) 1.- El govern de la Unió Liberal (1856-1863)


El govern, entre 1856-1863, aconsegueix una certa estabilitat política i es potencia un nacionalisme

espanyol patriòtic, amb una política exterior activa i agressiva basada en les “guerres de prestigi”:

Es feren moltes expedicions a Indoxina (1858-63).

Intervencions militars a Mèxic (1862) i al Marroc (1859-60), on aconseguiren Sidi Ifni i ampliar els

territoris de Ceuta.


El govern, entre 1856-1863, aconsegueix una certa estabilitat política i es potencia un nacionalisme

espanyol patriòtic, amb una política exterior activa i agressiva basada en les “guerres de prestigi”:

Es feren moltes expedicions a Indoxina (1858-63).

Intervencions militars a Mèxic (1862) i al Marroc (1859-60), on aconseguiren Sidi Ifni i ampliar els

territoris de Ceuta.

CONSEQÜÈNCIA: Enfortiran la imatge del règim i fomentaren la consciència patriòtica. La part

més prospera d’aquesta dècada va ser amb O’Donnell, sobretot entre 1858 i 1863: bones collites i

expansió comercial amb Cuba i Filipines.


Els inicis de la crisi econòmica de 1863 (retrocés econòmic, crisi financera, de la indústria cotonera

degut a la guerra d’Independència nord-americana, que provocà la disminució de l’exportació de cotó),

fa que augmenti el descontent del sectors populars amb el règim isabelí i, també, es produeix la

pèrdua del suport polític als unionistes i als moderats, i la Unió Liberal es va trobar amb l’oposició

de demòcrates, republicans i progressistes, cosa que va provocar que O’Donnell dimitís: tornen els

moderats (Narváez).


2.- Crisi del sistema isabelí. Els governs moderats autoritaris (1863-1868)

Existeix una successió de governs. Narváez va tornar al poder i cada cop va ser més autoritari

i repressiu. La reina perd el prestigi per diversos escàndols i poca capacitat política i l’únic

suport que manté és el dels moderats.



Els moderats són incapaços de solucionar el greu problema de la crisi econòmica. Les revoltes no

paren, tan al camp com a les ciutats, especialment a partir de 1866.



Els moderats són incapaços de solucionar el greu problema de la crisi econòmica. Les revoltes no

paren, tan al camp com a les ciutats, especialment a partir de 1866.



Els progressistes veuen que un canvi de govern per via parlamentària és

impossible i varen recórrer als pronunciaments militars, però varen ser

reprimits per Narváez. Els militars progressistes es pronuncien (Prim),

però no es fan amb el poder. Es succeeixen conspiracions contra la corona

per part dels progressistes i part de la Unió Liberal.



El govern moderat governa de forma autoritària, al marge de les Corts i tots els grups polítics i

reprimint durament (amb pena de mort) qualsevol protesta, com per exemple:

Nit de Sant Daniel (1865) amb la mort de nou estudiants. Cau Narvaez i torna O’Donnell.

NIT DE SAN DANIEL (1865)



Els militars progressistes es pronuncien (Prim), però no es fan amb el poder.

Sublevació del Quartell o la Caserna de San Gil (1866). La repressió d’aquesta acaba amb

l’afusellament dels amotinats (60 morts). Cau O’Donnell i torna Narváez.

SUBLEVACIÓ DEL CUARTELL DE SAN GIL

I AFUSSELAMENT DELS AMOTINATS (1866)



Les revoltes continuen sense parar, tan al camp com a les ciutats, especialment a partir de 1866.



El govern moderat governa de forma autoritària, al

marge de les Corts i tots els grups polítics i reprimint

durament (amb pena de mort) qualsevol protesta.

Tota l’oposició s’exilia i s’uneix en contra dels

moderats i d’Isabel II, i es signa el Pacte d'Ostende

(1866).



Tota l’oposició s’exilia i s’uneix en contra dels

moderats i d’Isabel II, i es signa el Pacte

d'Ostende (1866) entre els progressistes,

demòcrates i republicans, que van arribar a un

acord amb l’objectiu principal d’acabar amb el

règim i destronar la reina per ser culpable de la

situació i establir un règim democràtic amb la

convocatòria a corts per sufragi universal

masculí directe. El 1867, la Unió Liberal

s’uneix al Pacte d’Ostende.

El setembre de 1868 té lloc la revolució de “La

Gloriosa” amb l’enfonsament de la monarquia i

l’inici del Sexenni democràtic.

Les fortes desigualtats entre la burgesia (inclosa la vella noblesa) i els treballadors, tant els

industrials com els agrícoles, propicia el naixement de nous moviments socials.

ANNEX: PRIMERS MOVIMENTS SOCIALS (1840-68)




18%

70%

2%

10%

Alta burguesía,latifundistas yprofesionales

Jornaleros ypequeñospropietariosagrícolas

Obrerosindustriales

Clasespopularesurbanas yprofesionales




“Es preciso entrar en estas habitaciones para

formarse una idea de su insalubridad (...) Apenas

se encuentra una de estas chozas con ventilación,

con embaldosado, con fogones ni hogares, ni aun

con chimeneas para la salida de los humos, ni

localidad sino para un matrimonio con sus dos

hijos pequeños: pues bien en estas pocilgas

suelen habitar 3, 4, 5 familias, con 18 ó 24

personas de ambos sexos (...)

Si con arreglo a la ordenanza municipal

no se consintieran en estas pocilgas más

personas que las que permiten los cuarenta pies

superficiales por cada una, no podrían exigir los

propietarios el exorbitante arriendo que sacan (...)

y con semejante tráfico descuidan mejorar los

edificios, seguros de que la reedificación no les

produciría una ganancia tan usuraria.”

Su Ermitaño.




“El aire caliente y húmedo, que es el que reina en las fábricas de hilados y tejidos, es

altamente debilitante; produce abundantes sudores; languidez muscular y debilidad en el

sistema gástrico, acompañada de poco apetito; respiración lenta y penosa; movimientos

pesados; la sangre no se arterializa debidamente; las impresiones e ideas se obstruyen y el

sistema nervioso se entorpece. Aunque nuestros obreros no perciben estos síntomas,

propios de una temperatura fuertemente cálida, no por eso deja de sentirlos su naturaleza,

que insensiblemente va tomando todos los caracteres del temperamento linfático, a que

conduce esta temperatura,....

El tejedor, bajo cuyas narices se forma la borrilla, la absorbe con sus inspiraciones

anheladas, ocupando ésta el lugar reservado al oxigeno, que en vano piden los pulmones.

He aquí la causa del ahilamiento y de la debilidad de algunos desgraciados tejedores, a

quienes la necesidad obliga a pasar 14 y más horas diarias unidos a un telar, manteniendo

el cuerpo en constante corvadura, siendo su pecho sin cesar conmovido por el bracear de

la lanzadera, y las percusiones del balancín contra cada uno de los hilos de la trama; he

aquí la causa de esa enfermedad, que comenzando por una tos cada vez más fuerte y más

difícil, llega a tener todas las apariencias de una tisis pulmonar, siendo llamada por los

médicos de los distritos manufactureros tisis algodonera, o pneumonía algodonera;

nombres significativos de una enfermedad cruel, cuyas víctimas van a morir a los hospitales

en la flor de la edad; porque, como esta operación no exige fuerzas musculares, se encarga

a las mujeres y a los jóvenes de pocos años.

Salarich, Higiene del Tejedor. Vich, 1858.

En 1840 es funda a Barcelona el primer sindicat com a forma d’organització dels obrers per a

reivindicar millores salarials i laborals com la reducció de la jornada de treball: l’Associació

Mútua de Teixidors, aprofitant la permissivitat progressista.


Els sindicats utilitzen la vaga com a forma de lluita: Granada (1839), Barcelona (1840-43), Madrid

(1842), València (1843).

Els primers sindicats són d’oficis i actuen com a societat de socors mutu: paguen una quota per a

fer front a malalties, acomiadaments i vagues (caixes de resistència).


Els moderats, en arribar al poder, prohibiran els sindicats i agrupacions d’obrers.

“Recordamos aún los sucesos de aquel año [1843]. […] La clase obrera está aleccionada

por una dolorosa experiencia. La baja de los salarios fue el premio de sus sacrificios en

favor de los capitalistas. […] Las asociaciones […] fueron vivamente perseguidas. […] Se

llegó al extremo de poner la clase toda fuera de la ley y sujetarla a los juzgados militares».

«Ellos [los fabricantes] son los que con sus exigencias han abierto nuestros ojos y nos han

obligado a buscar la causa de nuestros males. Y de raciocinio en raciocinio hemos llegado a

comprender que nuestros malos cesarán cuando las Cortes se interesen por nuestra causa,

y las Cortes estarán a favor nuestro y en favor de la justicia al mismo tiempo, cuando

nosotros nombremos los diputados.”

Textos obreros del Bienio Progresista.

Cit. por C. MARTÍ, Historia de España, vol. 8, Labor, pp. 192-193


Amb el Bienni Progressista (1854-56) tornen ser legals els sindicats.

En 1855 es produeix la primera vaga general a Barcelona: els filadors van a la vaga i són

durament reprimits.

“Los obreros, en fin, piden en beneficio de su salud, de su independencia, del adelanto de

su industria y del aumento del consumo: que se fije en diez el máximo de horas del jornal, y

se sujeten a inspección los locales de los establecimientos fabriles para ver si cumplen las

condiciones higiénicas necesarias; que se establezca el mayor número posible de escuelas

gratuitas industriales, en donde aprendan los obreros los medios más útiles y modernos

para cumplir sus diversas operaciones y fundar tal vez sus inventos, y, por último, que se

establezcan también salas de asilo para los hijos de los obreros que, ocupados en su

trabajo, se ven en la necesidad de tenerlos casi todo el día a los peligros físicos y morales

de la poca edad, y se prohíba a sus padres los pongan a trabajar antes de los diez años

....”.

Peticiones de los obreros de Barcelona en huelga general (julio de 1855)

La resta de treballadors de la ciutat recolzen la vaga per solidaritat (general) i s’arriba finalment a

un acord amb els empresaris.

Les vagues s’estenen per tot el territori: Béjar, Alcoi, Antequera,...

A partir del bienni, els sindicats d’ofici es converteixen en els primers sindicats de classe: la

federació sindical Unió de Classes.


Les revoltes s’estenen al camp, sent especialment greus a Andalusia a partir del bienni progressista

(a causa de la fam dels jornalers): les revoltes se plasmen en ocupacions de terres per part dels

camperols, que es repeteixen en 1855, 1857 (Utrera i Sevilla) i 1861-67, amb ocupacions de molts

pobles i formació d’una mena d’exèrcit de jornalers de 20.000 homes.


"En el mes de junio de 1857 urdiose en Sevilla una conspiración cuyos verdaderos autores o

instigadores, cuya bandera y cuyos propósitos son todavía un misterio, (…) en la tarde y

noche del último día de junio, salieron de Sevilla en número de ciento y tantos hombres, mal

armados y pertrechados, y al siguiente penetraron en las villas de Utrera y de El Arahal,

donde sorprendieron la Casa Cuartel de la Guardia Civil y cometieron excesos punibles,

siendo el más señalado el incendio del archivo municipal y los de algunas escribanías.

La noticia de tan incalificables desmanes obligó a la autoridad militar superior de Sevilla a

activar el envío de una fuerte columna de tropas de infantería y caballería en persecución de

los sublevados, que fueron alcanzados en la mañana del día tres en el pueblo y les causó 25

muertos y escogió 24 prisioneros,14 caballos y varios aspectos. Los sublevados

sobrevivieron a aquella cruel carnicería se dispersaron aterrados en todas direcciones, para

él cayendo poco a poco unos después de otros en poder de la guardia civil, que salió en su

persecución. El día 5 fueron presos sus jefes en el término de la villa de Utrera, y conducidos

a Sevilla, así como todos los dispersos que iban cayendo en manos de la guardia civil.


Sometidos al fallo de un consejo de guerra,

fueron condenados a la última pena, cuyo terrible

sentencia se llevó a cabo el día 12, siendo fusilados en

Sevilla el primer jefe de los sublevados y veinticuatro

individuos más, y en Utrera, el mismo día, el segundo

jefe con ocho de sus subordinados”.


HISTÒRIA D’ESPANYA BLOC II – Tema 7/2 A

Història Espanya




LIBERAL. MINORIA ISABEL II.

Edat contemporània

EDAT CONTEMPORÀNIA


El regnat d’Isabel II (1833-1868) / Tema 2

7.1.- Les guerres Carlines. Absolutisme enfront de liberalisme.

7.1.1.- La minoria d’edat d’Isabel II (1833-1843). El triomf del liberalisme: Les regències.

1.- Introducció: la minoria d’edat d’Isabel II (1833-1843) i la situació en Europa.

2.- Regència de Maria Cristina (1833-1840).

2.1.- Els liberals al poder.

2.2.- L’Estatut Reial de 1834.

2.3.- Constitució de 1837.

2.4.- Desamortitzacions (1834 i 1837).

2.5.- Primera guerra Carlina (1833-1840).

3.- Regència de Baldomero Espartero (1840-1843), govern progressista.

7.1.2.- Desamortitzacions (1834 i 1837).

1.- Situació de la propietat de la terra.

2.- Què és la desamortització?

3.- Objectius de la desamortització.

4.- Mesures legislatives.

5.- Conseqüències.

7.1.3.- Primera guerra Carlina (1833-1840).

1.- Dues ideologies: Qui són i què són els isabelins i els carlins?

2.- Etapes de la guerra. Desenvolupament

2.1.- Primera etapa (1833-1836).

ANNEX: El PROCÉS DE REVOLUCIÓ LIBERAL (1833-1840). CONSEQÜÈNCIES.

Les revoltes socials.


LIBERAL (1833-1874) 1a part regències


Història Espanya





Edat contemporània

EDAT CONTEMPORÀNIA


El regnat d’Isabel II (1833-1868) / Tema 2 7.2.- El regnat d’Isabel II (1844-868). L’articulació del sistema liberal: Moderats i progressistes.

7.2.0.- Introducció.

7.2.1.- Partits polítics.

1.- Moderats.

2.- Progressistes.

3.- La Unió Liberal.

4.- El Partit Demòcrata.

5.- El Partit Republicà.

7.2.2.- L’exèrcit, les juntes i les milícies, el paper de la premsa i de l’Església.

7.2.3.- La primera dècada moderada (1844-1854).




7.2.4.- El bienni progressista (1854-1856).


2.- Reformes progressistes. Legislació econòmica. Pasqual Madoz.


7.2.3.- El retorn al moderantisme (1856-1868) i crisi del regne isabelí.


2.- Crisi del regne isabelí. Els governs moderats autoritaris (1863-1868).


LIBERAL (1833-1874) 2a part Isabel II



REVOLUCIONARI

Història Espanya



Edat contemporània

EDAT CONTEMPORÀNIA

TEMA 7.- La construcció de l’Estat liberal i intents democratitzadors (1833-

1874). El regnat d’Isabel II (1833-1868) / Tema 2

7.3.- La revolució de 1868. El sexenni revolucionari/democràtic (1868-1874). La

monarquia d’Amadeu de Savoia.

7.3.1.- La revolució de 1868. Introducció

1.- Causes i característiques.

2.- Els partits polítics del sexenni.

3.- Els problemes del sexenni.

7.3.2.- Les fases del sexenni.

1.- Revolució de setembre de 1868, el govern provisional (1868-1870), Constitució de 1869 i

regència.

2.- La monarquia d’Amadeu I de Savoia (1871-1873).

7.4.- La Primera República Espanyola (1873-1874).

7.4.1.- La república presidencialista.

7.4.2.- Fi del sexenni i restauració de la monarquia.

BLOC II. TEMA 7/2. ESTAT LIBERAL

(1833-1874) 3a part Gloriosa, República

BLOC II. ESPANYA DEL SEGLE XIX

ÍNDEX TEMES BLOC II

(1788-1808) (1808-13) (1814-1833)

(1833-1868)

(1868-1874)

(1870-1873)

(1875-1885) (1902-1931)

DICTABLANDA

(setembre 1923- gener 1930)



REVOLUCIONARI

Història Espanya



Edat contemporània

Education

TEMA 7 B. MAJORIA EDAT ISABEL II