TEORIES ÈTIQUES

Hem inventat nosaltres els nostres valors morals?

Pot canviar la meua vida si canvien els meus criteris o

normes morals?

Unitat didàctica 5

ESQUEMA DE LA UNITAT:

Què és una teoria ètica? Teories ètiques i religions. La tradició aristotèlica:

el terme mitjà. La tradició hedonista:

Hedonisme individual i social. La tradició kantiana:

Formulacions de l'imperatiu categòric.

La tradició dialògica: Ètica discursiva: Apel i Habermas.

QUÈ ÉS UNA TEORIA ÈTICA:

Reflexió dels filòsofs

per proposar un criteri de

racionalitat útil

per assolir bones decisions

moralment raonables

TEORIES ÈTIQUES I RELIGIONS

Les religions:Ofereixen un sentit trascendent

a l’existència humana.Aportacions a l’ètica, dues

normes fonamentals:Tot ésser humà ha de ser tractat humanament, perquè posseeix una dignitat inviolable.

No facis a ningú el que no vulguis que et facin a tu.

LA TRADICIÓ ARISTOTÈLICA

“Quin és el bé suprem entre tots els que podem assolir per mitjà de l’acció?

Gairebé tothom està d’acord en el seu nom, ja que tant la gent com les persones cultivades diuen que és la felicitat, i admeten que viure bé i obrar bé és el mateix que ser feliç.”

ARISTÒTIL, Ètica a Nicòmac.

LA FINALITAT ÚLTIMA LA FELICITAT

Aristòtil considera que la finalitat última de l’ésser humà és la felicitat.

Per naturalesa estem dotats de logosraó.

Podem triar amb intel·ligència els mitjans que condueixen a la felicitat.

La raó-logos ha de canalitzar els nostres desitjos per assolir la felicitat.

Qui actua d’aquesta manera exercita la virtut de la prudència.

LA PERSONA PRUDENT

És aquella que en cada situació en què ha de triar té en compte el que li convé per al conjunt de la seva vida. Estableix una jerarquia per assolir el major bé

possible.

Es proposa sempre finalitats bones.

Domina l’art de: Aplicar els principis morals als casos concrets. Destriar quins desitjos han de ser satisfets i

quins no.

Obra amb prudència que tria el terme mitjà.

EL TERME MITJÀ

“Anomeno terme mitjà d'una cosa allò que està igualment allunyat de cadascun d'ambdós extrems: és un terme mitjà entre l'excés i el defecte. » 

ARISTÒTIL, Ètica a Nicòmac

PER ADQUIRIR LA PRUDÈNCIA CAL:

Saber recordar, la prudència es basa en l’experiència.

Instruir-se i informar-se per triar els mitjans més adequats.

Ser circumspecte, considerar el major nombre de circumstàncies abans de decidir.

Aguditzar la capacitat per preveure el futur.

“Així, doncs, qualsevol entès evita tant l'excés com el defecte, busca el terme mitjà i l'elegeix, però no el terme mitjà de la cosa, sinó el relatiu a nosaltres.

Si tot coneixement és així com realitza bé la seva tasca, tot dirigint la mirada cap al terme mitjà i guiant les seves obres cap a ell (...); si, d'altra banda, la virtut -com també la naturalesa- és més exacta i més excel·lent que qualsevol art, haurà de tendir directament vers el terme mitjà. Parlo de la virtut ètica, perquè ella es refereix a passions i accions, i en aquestes hi ha excés i defecte i terme mitjà.”

ARISTÒTIL, Ètica a Nicòmac

LA TRADICIÓ HEDONISTA

Epicur de Samos, s. IV-III aC

Jeremy Bentham, s.XVIII dC

John Stuart Mill, s.XIX dC

EL PLAER COM A META

Tots els éssers vius busquen el plaer i fugen del dolor.

La felicitat consisteix a assolir el màxim plaer i el mínim dolor.

S'ha de fer un càlcul de plaers i triar els més equilibrats.

El màxim plaer serà l'espiritual.

“Si coneixem bé aquests desitjos, sabrem relacionar cada elecció o cada rebuig a la salut del cos o a la tranquil·litat de l’ànima, ja que aquesta és la finalitat d’una vida feliç.”

EPICUR, Carta a Meneceu

“Per això diem que el plaer és el principi i el fi de la vida feliç, perquè l’hem reconegut com a bé primer i connatural, a partir del qual iniciem tota elecció o rebuig, i ens hi referim jutjant els béns segons la norma del plaer i del dolor.(…)

Tot plaer per la seva pròpia naturalesa és un bé, però no tots s’han d’escollir. De la mateixa manera, tot dolor és un mal, però no pas tots s’han d’evitar sempre. Cal jutjar totes aquestes coses amb una justa mesura en vista dels guanys i dels perjudicis, ja que de vegades ens servim del bé com d’un mal i, a l’inrevés, del mal com d’un bé.”

EPICUR, Carta a Meneceu

EPICUR: HEDONISME INDIVIDUAL

Diferents tipus de plaers: Plaers estables: harmonia produïda per l’absència

de dolor en el cos i la pertorbació a l’ànima. Plaers positius: superiors, satisfacció mesurada de

les necessitats i serenor d’esperit amb l’ajut de la filosofia.

Areté (virtut): ataraxia, per arribar-hi és necessària l’autarquia l’autosuficiència, no dependre dels altres.

Per aconseguir la tranquil·litat de l’anima, Epicur que dóna gran importància a l’amistat, proposa allunyar-se de la vida pública.

HEDONISME SOCIALUTILITARISME: J. BENTHAM I J.S.MILL

L’ésser humà està dotat de sentiments socials: Simpatia: capacitat de posar-se al lloc de l’altre. “L’home arriba com per instint a ser conscient de

sí mateix com un ésser que, per descomptat, para esment en els altres.

Arriba a resultar-li el bé dels altres una cosa que naturalment i necessàriament s’ha d’atendre, en igual mesura que les necessitats físiques de l’existència. Ara bé, qualsevol que sigui el grau de desenvolupament d’aquest sentiment en una persona, aquesta es veu forçada per motius més forts, tant d’interès personal com la simpatia, a demostrar-ho i a intentar-ho amb totes les seves forces de promoure’l en els altres.”

J.S. MILL, L’Utilitarisme

UTILITARISME

Principi moral utilitarista: “la màxima felicitat (el plaer més gran)

per al major nombre de persones”.

Bentham: aritmètica de plaers tots els plaers són iguals en qualitat, no en quantitat.

J.S.Mill: els plaers es diferencien per la qualitat, hi ha plaers superiors i plaers inferiors.

“Certament, (…) hagi o no una base d’obligació moral distinta de la felicitat, els homes desitgen la felicitat, i, per imperfecta que sigui la seva pròpia conducta, volen i lloen que els altres observin vers ells mateixos la mena de conducta per la qual creuen que es promou la felicitat. (…)

La doctrina utilitarista estableix que la felicitat és desitjable, i que és la única cosa desitjable com a fi; totes les altres coses són desitjables només com a mitjans per aquest fi.”

J.S. MILL, L’Utilitarisme

FELICITAT I PLAER

consisteix a autorealitzar-se, dur a terme el propi projecte de vida.

consisteix a obtenir una satisfacció sensible.

FELICITAT I BENESTAR

Per a ser feliç: Cal un mínim de benestar físic i psicològic.

Cal evitar: Por de l’avorriment o del tedi. Excés de competitivitat. Estrès. Enveja. Sentiment de culpabilitat. Mania persecutòria. Por del “què diran”.

LA CONQUESTA DE LA FELICITAT, B. RUSSELL

“Crec que la infelicitat es deu en gran mesura a conceptes del món erronis, a ètiques errònies, a hàbits de vida erronis, que condueixen a la destrucció d’aquest entusiasme natural, aquest desig de coses possibles del que depend tota felicitat, tant la de les persones com la dels animals. Es tracta de qüestions que estan dins de les possibilitats de l’individu, i em proposo suggerir alguns canvis, mitjançant els quals, amb un grau normal de bona sort, es pot assolir aquesta felicidad.”

RUSELL, La conquesta de la felicitat.

IMMANUEL KANT, EL DEURE MORAL

ètica: ús pràctic de la raó. tots els éssers

humans volen ser feliços.

Immanuel Kant (Königsberg 1724-1804)

LA TRADICIÓ KANTIANA: LA RAÓ PRÀCTICA

Rebutja els principis utilitaristes. Prioritza les accions que ens

humanitzen: SER PERSONA ÉS UN BÉ PER SI MATEIX DIGNITAT HUMANA:

les persones no tenim preu, no som mitjans, són un fi

últim.La virtut moral consisteix a tenir

bona voluntat.Kant distingeix entre ètiques

materials i ètiques formals.

L’ètica tradicional és material. inconvenients:

són ètiques empíriques, adequades per assolir un objectiu.

formulen imperatius hipotètics: ordenen o prohibeixen una acció en funció

de l’objectiu.són ètiques heterònomes,

no depenen de la raó sinó d’alguna instància externa.

inacceptables, per a Kant l’ètica ha de ser universal, autònoma i racional.

per a Kant l’ètica ha de ser

Universal: vàlida per a tothom

Autònoma: sense necessitat de justificar-se amb premis o càstigs donats per una instància superior (multes, cel, infern, regals,…)

Racional: s’ha de fonamentar en la raó pràctica (ètica) que orienta de forma incondicionada:per amor al deure.

- L’ètica formal està mancada de contingut .determina la manera com hem d’actuar segonsl’imperatiu categòric, que es basa en:1.- principi d’universalitat:Llei moral: aquella que tots els éssers humans

han de complir perquè respecta la dignitat humana, ser persona és un bé en sí mateix, no sóm un mitjà, sinó un fi, ens porta a actuar de manera desinteressada.

2.- principi d’humanitat: els únics éssers que són finalitats en si són els éssers racionals, la llei moral ha de protegir-los.

3.- principi de legalitat: ha de valer com a norma per a una legislació universal en un regne de les finalitats.

FORMULACIONS DE L’IMPERATIU CATEGÒRIC:

I.- Actua segons una màxima tal que puguis voler al mateix temps que es torni llei universal.

II.- Actua de tal manera que tractis a la humanitat , a la teua persona i als altres, sempre com una finalitat i mai com un mitjà.

III.- Actua com si fossis un legislador universal en el regne de les finalitats.

LA TRADICIÓ DIALÒGICA: ÈTICA DISCURSIVA.

Karl-Otto Apel (Düsseldorf,

15 de març de 1922)

Jürgen Habermas (Düsseldorf,

18 de juny de 1929)

L’ètica discursiva proposa sotmetre a un diàleg entre els afectats per la norma que rebrà el nom de discurs.

Per discurs entenem, no una xerrada o debat, sinó un diàleg basat en el respecte mutu i arguments pertinents obert a tothom que pugui utilitzar el llenguatge i actuar.

ELS PRINCIPIS DEL DISCURS (I)

I.- principi d’universalització: es correspon amb l’imperatiu kantià de la universalitat, però en el context de la situació del discurs:

“una norma serà vàlida quan tots els afectats per ella puguin acceptar lliurement les conseqüències i els efectes secundaris que se seguirien del seu compliment general per a la satisfacció dels interessos de cadascun”.

ELS PRINCIPIS DEL DISCURS (I)

II.- principi de l’ètica del discurs: es correspon amb l’autonomia kantiana, reformulada dialògicament:

“només poden pretendre validesa les normes que troben acceptació per part de tots els afectats, com a participants en un discurs pràctic”.

COMUNICACIÓ, NO ESTRATÈGIA

La norma es declararà correcta si tots els afectats donen el seu consentiment perquè satisfà, no els interessos de la majoria o d’un individu, sinó interessos universalitzables.

Racionalitat instrumental: en un pacte estratègic els interlocutors s’instrumentalitzen recíprocament per aconseguir cadascun les seves metes individuals.

Racionalitat comunicativa: un consens o acord comunicatiu és el resultat d’un diàleg, on els participants es reconeixen recíprocament com a interlocutors igualment capacitats i tracten d’arribar a un acord que satisfaci els interessos de tots.

RACIONALITAT

COMUNICATIVA INSTRUMENTAL

INTERESSOS PARTICULARS

INTERESSOS DE TOTS

CONSENSOS COMUNICATIUS

PACTES ESTRATÈGICS