Mireia Marzal. 2007.

El procés imaginari.

Jordi Macián

“Tota activitat humana que no es limiti a reproduir fets o impressions viscudes, sinó que generi noves imatges, noves accions, pertany a la funció creadora o combinatòria que és la imaginació”

L. S. Vigotsky.[1]

[1] En La imaginació y el arte en la infancia. Editat al 2006 per Akal, però escrit al 1930 aquest breu assaig examina el caràcter i el desenvolupament de la imaginació artística en l’infantesa. Té algunes explicacions superades pels treballs lingüístics de les dues últimes dècades, però és un referent interessant si s’ubica correctament al seu temps.

Alhora de treballar la plàstica a l’aula, els alumnes, molt sovint, justifiquen les seves dificultats expressant amb queixa que ells no tenen imaginació. No ho diuen per a generar un diàleg, sinó com a un greuge comparatiu que defineix que no se’ls ha donat de manera innata. És clar que tots tenim imaginació des del nostre naixement, però sembla existir diferents graus per a valorar-la.

Per començar, hi ha una ambigüitat respecte al terme imaginació, que intentaré resoldre amb els textos d’Arthur Efland al llibre Arte i Cognición[1]:

“La imaginació és l’acció o el poder de formar imatges mentals del que no hi és present per als nostres sentits o d’allò que no s’ha experimentat. També és l’acció o poder de crear noves idees o imatges a través de la combinació i reorganització d’experiències prèvies.”

[1] Arthur D. Efland. Arte y Cognición. La integración de las artes visuales en el currículum. Ed. Octaedro.EUB. Barcelona 2004.

A partir d’aquesta descripció de diccionari ens adonem de la dificultat de valorar un procés que es basa en elements inexistents. En certs àmbits, com l’artístic o el científic si que tenim una gran consideració cap a la imaginació i la cataloguem com a talent.No sembla que la imaginació sigui una operació cognitiva específica amb dret propi, sinó que sembla més un conjunt d’accions cognitives que permeten als individus construir significats.

La metàfora en el llenguatge escrit o la juxtaposició de imatges en un collage per a generar una nova imatge són dos exemples. Si acumuléssim més exemples ens adonaríem ràpidament de la importància que cobra el tema de la imaginació a l’educació artística.

Podem treure recursos pràctics d’un anàlisi conceptual sobre la imaginació? Podem potenciar la imaginació amb exercicis concrets? Podem construir arguments positius per a motivar a l’alumne/a que diu que no té imaginació? Podem descobrir espais de treball on la imaginació és incontrolable, per tant clarament existent? Tindrem elements per a calibrar un nivell d’imaginació o un altre?

Quan em parlat per telèfon més d’una vegada em fet línies, quadrats, petits dibuixos... Prestem atenció a allò que ens estan dient, fins i tot, amb una gran concentració i tenim la capacitat de desenvolupar arabescos o cubs geomètrics amb una gran precisió. Per què ho fem?

En les classes de qualsevol assignatura molts alumnes els passa el mateix, mentre escolten, alguns amb atenció, la veu del seu professor/a, tracen línies sobre una superfície.

Es construeixen dibuixos i es transformen imatges d’una gran complexitat, demostrant que la imaginació existeix. Demostrant que en aquell moment la imaginació és la gran protagonista, probablement perquè en aquell instant està enganyant la racionalitat, o millor dit, la raó està força ocupada en una altra tasca i no li permet controlar el impuls intern de treballar el grafisme. Tenim la necessitat de dibuixar, per a construir un missatge, sinó en si mateixa.

Aquest impuls provoca uns grafismes amb diferents formes. La variabilitat d’aquestes formes venen donades per dues primeres classificacions. I permetria, segur fer encara més classificacions.

1. L’estat d’ànim.

2. El tipus de suport.

L’ IMPULS DE DIBUIXAR

1. L’estat d’ànim. Tots tenim unes influències emocionals de major o

menor comprensió que ens provoquen unes actituds diferents per a cada ocasió. A les etapes que transcorren per la secundària i el batxillerat, probablement queden més accentuades en la superfície amb aprovacions o negacions. De vegades també amb indiferències que ens expliquen el tedi, l’avorriment, en definitiva el pas d’un temps no desitjat. Un desig, provoca un tipus de disponibilitat a dibuixar unes coses, i una frustració un desig d’altres.

2. El tipus de suport.Un paper quadriculat, el marge d’un llibre de text, els

apunts de matemàtiques, la goma d’esborrar, la pròpia mà...els tipus de suport són nombrosos i alguns sorprenents. Són determinats per allò que es té a l’abast en el moment. I aquesta casuística ajuda a que la imaginació es desenvolupi, perquè ha de superar aquest primera dificultat, que és adaptar-se a un espai de construcció de la imatge. Encara que més reduït, per la seva repetició, també convé tenir en compte el tipus de tècnica.

Un dia, vaig demanar als alumnes de diferents cursos si dibuixaven durant les classes, i si ho feien, que m’ho ensenyessin sota la promesa que reservaria el seu anonimat. La resposta va ser sorprenent:

INTERVENCIONS SOBRE ELS MARGES.

INTERVENCIONS SOBRE IL·LUSTRACIONS.

SUPORTS SORPRENENTS.

ACCIONS DERIVADES DEL DIBUIX

FORMES ABSTRACTES.

ESPAIS AMPLES.

Aquests exemples i d’altres em donen pautes de reflexió per a construir exercicis a classe. També el fet de cercar informació sobre la imaginació a la filosofia i a la psicologia. Com amortitzar-lo per a introduir als alumnes en el camp del dibuix?

La imaginació s’identifica com a una activitat que s’estructura àmpliament, utilitzant la metàfora i la narrativa per a establir nous significats i aconseguir representacions coherents, amb patrons i unificades. La imaginació és essencial per a la nostra capacitat racional, per a trobar connexions significatives, obtenir inferències, resoldre problemes.

“La imagen, lo imaginado, lo imaginario –estos son términos que nos llevan a lo crítico y nuevo en los procesos culturales globales: la imaginación como una práctica social. Ya no es sólo fantasía (opio para las masa para las que el verdadero trabajo se encuentra en otro lugar), ya no es sólo un escape (de un mundo mayormente caracterizado por unos propósitos y estructuras definidos),

ya no es una pasatiempo de élite (y por eso no es relevante para la vida cotidiana), y ya no es sólo contemplación (irrelevante frente a las nuevas formas de deseo y subjetividad), la imaginación ha llegado a ser un campo de prácticas sociales organizado, una forma de trabajo (ambos en el sentido de labor y de práctica cultural organizada) y una forma de negociación entre las distintas opciones de la acción (individual) y sus campos de posibilidad, definidos globalmente.”[1]

[1] A. Appadurai, Disjuncture and Difference in the Global Cultural Economy, en Modernity at Large: Cultural Dimensions of Globalization, Minneapolis, University of Minnesota Press, 1996, pp. 27-47, 31.