Es tracta d’una composició breu feta amb imatges i versos que s’hi sobreposen, sense moviment dinàmic: els versos apareixen sobre les imatges amb el nostre moviment del cursor.

 

La traducció dels versos del poema que proposem és la següent:

Algunes consideracions prèvies…

Dona arbre Memòries descolorides. Memòries marcides.Memòries errants inscrites als anells.Memòries que alerten.Memòries de dona.Esmentar la dona.Desordre de la ment de la dona.Demència de dona. Els ulls arrelats en la teua carn no poden comprendre allò que veuen. Cada gra de la teua pell ha suportat centúries de vents. Anys de móres carnoses, de flors espesses, de rialles per qualsevol cosa.Aquest anell es trencà aquell estiu fosc en què vas perdre els teus fills.Pells gruixudes cobreixen la fràgil carn on la teua saba sagna.Jo xiuxiuege açò. Tu assenteixes, conformada en les arrelades profunditats.

El procés de lecturas’enceta en passar el cursor sobre la imatge. A cada moviment del cursor, tant la imatge com el text canvien: com més ràpid movem el cursor, més ràpid canvia el poema..

Independentment d’en quin ordre espacial llegim el poema, si explorem tota la superfície de la imatge se’ns apareixeran tots els versos.

Cal destacar, però, que el poema pren una forma diferent segons si situem el cursor fora de la imatge central, o si el situem sobre la imatge.

Com la natura que segueix el seu camí  d’envelliment, així la memòria d’una dona es va esvaint amb el pas dels anys, fins a desaparéixer completament.

Una narració de la cara més

amarga de la vellesa: el  cos encara es manté però la ment ja ha mort. 

És  una  idea  viva, un fet que passa cada dia al nostre voltant, però sobre el qual sovint no hi pensem, si no és que ens toca de prop.

És  una  idea  significativa ja que evoca dues pors íntimes que acompanyen l’ésser humà: la por a la bogeria i la por a la mort.

1 Les idees que vertebren el poema

2 L’estructura de les idees del poema

 Imatges  i  versos que s’hi

sobreposen:

La imatge  central: el tronc d’un gran arbre, ferit al bell mig pel pas del temps.

Imatges  exemple o secundàries: són les que apareixen en un quadre situat al bell mig de la imatge central.

Les idees del poema estan ordenades seguint una determinada situació espacial:

Fora del poema Esquerra, sobre la imatge del

poema Dreta, sobre la imatge del

poema Part central de la imatge del

poema

La navegació, el moviment que fem en entrar i eixir del poema provoca canvis d’imatge i vers.

Els versos se’ns mostren en dos colors: negre (en un quadre de text) i verd (inscrits al tronc).

2 L’estructura de les idees del poema

En eixir del poema…

2 L’estructura de les idees del poema

La lectura de l’espai a l’esquerra i a la dreta sobre la imatge central del poema, funciona com una introducció: una dona lluitadora, que ha viscut una llarga vida, ja no veu el món que l’envolta perquè ha entrat en el món de l’oblit.

Tanmateix, no serà fins que ens situem sobre la part central de la imatge, a partir de la ferida del tronc, que se’ns relate la resta de la història: com era la vida d’aquesta dona i com la malaltia avançava fins a aïllar-la de la realitat fins arribar a l’estat de desarrelament en què la protagonista es troba.

Els versos curts inscrits a la fusta que es repeteixen al llarg de tot el procés de lectura evoquen el procés i les fases de pèrdua de la memòria i focalitzen la nostra atenció en la protagonista.

3 Sintaxi o construcció gramatical de les frases del poema.

Els versos més segmentats transformen mínimament cada sintagma encadenant-lo formalment amb el següent, fent-nos veure així la imatge del procés de la malaltia: se’ns mostren com flashos breus de  significat, de la mateixa manera que les  fases  de  l’oblit van ocupant espais en la vida de la malalta.

Weathered memoriesWithered memories

Wander ring memoriesWarning memoriesWoman memories.Woman mention.

Woman de mention.Woman dementia. 

4. Com estan distribuïdes les idees al llarg del poema.

Els versos més breus donen compte del procés de transformació que provoca la malaltia, de manera connotativa

La resta afegeixen informació i canvien el punt de vista: són xiuxiuejats per algú a la dona, amb la intenció de recordar-li els moments de la seua vida ja oblidats mentre ella roman aïllada.  Exemplifiquen i reforcen el missatge.

5. La música: ritme, mètrica i segmentació del discurs.

Els versos apareixen  i desapareixen, quan més manipulem el poema, a més velocitat, cosa que ens el fa il·legible.

La malaltia progressa i la memòria apareix i desapareix, mentre qui observa se sent impotent.

6 El punt de vista.

El “jo poètic” ens explica un fet que li passa a una altra persona, com un observador. El descriu íntimament i profundament. No el descobrim fins que naveguem la part inferior central del poema:

I whisper this. You nod, linger in the rooted deeps.

El punt de vista en el qual se situa l’enunciador de la història implica el lector amb molta versemblança, perquè es reprodueix fidelment la manera com ens adrecem a una persona que pateix aquesta malaltia: li diem el seu nom, li expliquem les coses que ha viscut amb el desig que recorde o almenys que les puga reviure per un moment.

El to personalíssim i la tria lèxica altament poètica són l’expressió de l’estimació i d’una por íntima a través de la narració de la impotència i la tristesa que provoca la malaltia, més que a qui la pateix, als qui envolten el malalt:

7 El to. L’actitud moral del poeta.

8. Les imatges, metàfores i símbols del poema.

La imatge central del que sembla un avet gran i frondós, aparentment vital es carrega d’altres significats amb la ferida del temps: la cara més crua de la vellesa.

Les imatges secundàries o exemples són  metàfores  visuals que signifiquen una mostra del pas del temps (els ulls que no veuen), una vida de  lluita  i esforç, una malaltia que aïlla del món (una persona morta per a les relacions amb allò que l’envolta), l’oblit que ha fet desaparéixer els anys d’alegria i plenitud i el trencament més gran: no reconéixer els fills.

8. Les imatges, metàfores i símbols del poema.

9 L’escenari.

El poema té un escenari  natural, molt connotat que contribueix a emfasitzar allò que se’ns explica.

10 El lèxic.

Utilitza els mecanismes de repetició per tal d’afegir significats nous fent evolucionar les paraules. Tria paraules dels camps semàntics de la natura, d’algunes parts del cos, dels sentiments, de manera precisa i bella.

11 Temps. Marc temporal.

Se situa en el present mentre la veu que parla es dirigeix a la malalta i recorre al passat per recordar-li els moments més agradables i més dolorosos que ha viscut, en un intent de restituir-li la memòria.

Un període molt breu de temps que el poema allarga: la malaltia deixa la malalta i els qui l’envolten amb la sensació que el temps no passa amb normalitat.

12 Volum i velocitat.

És per ser dit molt, molt suaument, a cau d’orella, amb delicadesa i afecte: així com parlen les mares als seus nadons. Però ara els papers s’han invertit, a causa de la malaltia, i és la mare qui ha esdevingut com un nadó.

Combina les dues velocitats, ràpida i lenta, segons com manipulem el poema, cosa que es relaciona amb la percepció del temps que tenim.

13 Textura.

Aconseguida amb les imatges: la soca arrugada i ferida, però encara viva i envoltada de vida encaixa amb la figura de la protagonista i la resta d’imatges acompanyen el significat dels versos amb què apareixen.

14 Intensitat.

És un poema emotivament molt intens. Traspua l’estimació i l’afecte per la persona malalta, la tristesa i la impotència per veure-la així.