L'Escolad'Arquitectura ilaCaputxinada · Correa, pero el primer arriba testimonial-ment,...

LA VANGUARDIA CULTURA Y ARTE-6

Biblioteca d' i1i 1á s

L'Escola d'Arquitectura i la Caputxinada- D'aquí pocs diesEdicions 62 posaraa la venda "Dit i fet" ,segona partde les memóriesd'Oriol Bohigasiniciades amb"Combat d'incerteses".Aquest segon volumabasta des dcls inicisdels anys 50 fins ala fi del franquisme.L'autor evoca la sevaactivitat professionali actes com laCaputxinada (fragmentque reproduún aquí)o escenes de la GaucheDivine

Jlt

La presidencia de I'assemblea de la Caputxinada, on es poden veure intef-lectuals com Espriu, Rubió, Oliver i Sacristán

ORIOL BOHlGAS

Pescara; dilluns, 12-11I-90

L' espectacle era corprenedor enaque!l moment. Més de cinc-cen-tes persones omplien el saló men-tre es constituía la presidencia,

formada pels delegats de les Facultats i les Es-coles i pels invitats de gran prestigi: Jordi Ru-bió, Salvador Espriu, Joan Oliver, Manuel Sa-cristán i Agustín García Calvo. Entre els assis-tents vaig reconéixer de seguida els professorsuniversitaris amb que m'havia d'integrar i, amés, els intellectuals i artistes invitats, ex-tems a la Universitat. Després he comprovatque, en total, érem 37. De professors de l'Es-cola d' Arquitectura només hi havia Lluís Car-reño, Lluís Doménech i jo. Hi havien d'acu-dir també Manuel Ribas i Piera i FedericoCorrea, pero el primer arriba testimonial-ment, quan la policia ja havia tancat portes, iel segon quan la notícia ja s'havia escampatper la ciutat. Ell mateix, un punt someguer,explica les causes del seu retard: estavajugantal golf al club del Prat i la convocatoria de l'ac-te revolucionari no va ultrapassar deguda-ment els filtres aristocrátics del club. Correa,més d'una vegada, ha estat una bona repre-sentació de les contradiccions, diguem-ne so-cials, d'alguns esdeveniments de l'antifran-quisme. Un és aquest de la Caputxinada. Peroel més graciós és el que sovint explica InazioGardella perqué en fou un espectador directe.

Undia, a Barcelona, Correa acompa-nyava Gardella amb el cotxe i el xoferde la seva mareo A mig trajecte Correa

féu desviar una mica I'itinerari per passar perdavant de la vella U niversitat, on s'havia d'in-tegrar a una manifestació d'estudiants. Gar-de!la li féu un comentari que ha quedat comuna frase lapidaria: "Guarda, guarda! Fare larivoluzione con I'autista!"No sé si col-locar també en aquesta llista de

contradiccions el Mercedes d' Antoni Tapies,el cotxe amb que arriba al convent deis Caput-xins i que, aparcat prop de la porta, era prouvistós perqué, segons diuen, fos un deis ele-ments que ajudaren la policia a localitzar ellloc de l'Assemblea.D'estudiants d'arquitectura n'hi havia

molts. Recordo,' sobretot, Jaume Benach,Gabi Mora, Rafael Cáceres, Alfredo Fernán-dez de la Reguera, Ignasi de Sola-Morales,Jordi Garcés, Lluís Millet, Antoni Nacenta,Ricardo Pérdigo, Ricard Pie, Xavier Poupla-na, Pep Quetglas, Fernando Ramos, VíctorRahola, Joan Tarrús, Salvador Tarragó, lñakiGalarraga, Esperanca Adrada, pero n'hi haviauns quants més, tots ells sota l' organització as-senyada del delegat, Evarist Manzano.Entre el grup d'artistes i intel-lectuals hi ha-

via també dos arquitectes: Antoni de Moragasi Josep Martorell. La presencia de Moragasera especialment significativa perqué alesho-res era degá del Col-legi d' Arquitectes i assu-mia, per tant, una representació col-lectiva,Mentre dura la tan cada -i després, encara,-amb evidents conseqüéncies en I'organització'professional- se succeíren una serie d'esdeve-niments contestataris al voltant de I'edifici

Foren tres diesinoblidablesde fratemitat i

d'entusiasme malgratla inquietant incertesarespecte a l'evolucióde les reaccions

dels "grisos". El quees rec1amava eraun retom a aquellacivilització de la qualel franquisme havia

renegat

del Collegi a la Placa Nova. El dia 10, la poli-cia va interrompre una conferencia d'Alexan-dre Cirici amb moti u d'una exposició de 1'0-bra de Puig i CadafaIch davant I'actitud agres-siva d'una gran quantitat d'estudiants que hiacudiren en homenatge al degá. També hi ha-gué, pero, protestes violentes, amb disfressagremialista contra I'actitud de Moragas, alcapdavant de les quals sempre hi banderejavaJoan Bassegoda. 1, alhora, la permanent adhe-sió d'estudiants i d'arquitectes joves, dissi-mulant llur presencia, fent i desfent manifes-tacions, enfront de les garrotades policials.En general durant tres dies tota la ciutat-i

per ressonáncia, tot el país- estigué pendentdel que passava als Caputxins: manifesta-cions, declaracions col-lectives, intervencióde les autoritats eclesiástiques, preses de posi-ció deis partits clandestins, interrupció de lavida universitaria, ressonáncies quantioses ala premsa estrangera. Per-que alló que havia de sernomésuna AssembleaConstituent es convertíen una tan cada contestata-ria, a partir del moment enque els estudiants que co-mencaven a sortir perquéI'acte s'havia acabat forenescorcollats per la policia il1ur documentació fou re-tinguda. Aleshores co-menea própiament la tan-cada: els reunits decidirenno sortir sen se garanties ila catérvola acumulada de"grises" -com déiem alspolicies- no podia entrarperqué els convenis amb elVaticá sembla que els hoprohibien si no hi havia unpermís de les autoritatseclesiástiques. I els caput-xins -amb santa vocacióde justícia popular- ferenmans i mánegues perquéno es donés aquest permís,malgrat les defallencesdeis eclesiástics conserva-dorso Foren tres dies ino-blidables de fratemitat id'entusiasme malgrat la inquietant incertesarespecte a I'evolució de les reaccions deis "gri-sos". Tot es feia amb una gran voluntat de ci-vis me, arrelada en la mateixa base de l'esce-nografia de la revolució. El que es reclamavaera precisament aixó, un retorn a aquella civi-lització de la qual el franquisme havia renegati que encara ens fregava despectivament pelsnassos.La manera com s'organitzá una mínima

confortabilitat de I'estada fou exemplar. EIsinvitats de més edat o més respectables, elsque tenien algun símptoma de malestar fisic,foren acollits en les cel-les dels frares. Espriu,que estava mig malalt, aná a parar a la cel-lad'un frare poeta, i Tapies, a la d'un pintor.Aquest pintor era el novici Antoni Llena i nosé si la seva fulgurant carrera artística -des-prés de penjar els hábits- no té alguna relacióamb el xoc emocional de compartir dues nitsamb el mestre. Jo no sé ben bé on vaig anar a

parar pero recordo una habitació on ensarnuntegávem uns quants, més que dormint,escoltant les llargues reflexions polítiques deSacristán fins a altes hores de la nit. Se m'hifan presents Albert Ráfols Casamada, JoséAgustín Goytisolo, Lluís Doménech, JosepMartorell, Xavier FoIch, Joaquim Molas, Jor-di Solé Tura, Enrie Lluch. La gran massa d'as-sistents, pero, improvisaren, amb una eficaciaque semblava apresa de la bona tradició deisminyons de muntanya, una mena de campa-ment a la sala on s'havia celebrat I'Assembleai al cor de I'església. Tot era polit i endrecat,dins de la penúria general. El pare Basili deRubí en una entrevista a "Serra d'Or" n'expli-ca detalls graciosos: "Les noies dormien al cori recordo que van agafar totes les mantes quevan poder i, cosint-Ies, en van fer una de rnoltgran. Un cop se l'havien tirada al damunt, aliósemblava ben bé una plata de canelons". Molt

després d'aquell esdeveni-ment n'he vist algunes fo-tografies, les que se salva-ren de I'escorcoll dels poli-cies. Avui resultasorprenent veure que tot-hom -inelosos, és clar, elsestudiants- conservavauna indumentaria con-vencional segons la vel1aeducació més estricta:americana, camisa blancai corbata. No sé si era ungest intencionat de bonaeducació institucionalit-zadora o, simplement, siaquella era la indumenta-ria habitual, abans de lestransformacions gestualsdel 68. Avui, a la Universi-tat, les corbates hi són no-més amb comptagotes.L'entrada d'aliments

-prohibida radicalmentper la po licia- era cada ve-gada una aventura pinto-resca. Alguns frares sor-tien del convent i hi entra-ven amb la caputxa plenade tot el que bonament hicabia i amb les faldilles in-

flades de paquets i missives. Sovint, la missaconventual del matí servia perqué es mig in-troduissin els amics i els parents que transme-tien comunicats i mots d'ordre i coordinacióamb I'exterior i, a vegades, algun paquet min-so d'aliments d'urgéncia. O coses encara mésurgents i no precisament alimentáries: el cen-tenar de noies recloses reclama ven paquets decompreses higiéniques perqué, segons sem-bla, I'excitació i els ensurts acceleren determi-nats processos biológics.

AIgÚ -no sé amb quines arts i manyes-aconseguí entrar per pocs moments.Martí de Riquer, per exemple vingué

a saludar i a oferir-se a Jordi Rubió, aleshorespresident de l'Institut d'Estudis Catalans. Laintromissió que record o més bé és la de Salva-dor Casanovas. Amb el seu habitual entusias-me ens anima a la resistencia tot fent unesarengues apassionades i tenses, prometent-

nos que tothom es mobilitzava per ajudar-nos, que aviat arribarien helicópters per llan-car-nes aliments, que tota la ciutat estava dis-posada per a la lluita definitiva. Tot era, evi-dentment, una mica exagerat, pero tot teniaun punt de veritat. Després várern saber que,efectivament, la Creu Roja hi hauria intervin-gut si des de Madrid no li ho haguessin prohi-bit.

Una altra línia exemplar fou l'organit-zació d'actes col-lectius per anar pas-sant I'estona amb una certa dignitat.

Algú trobá unes guitarres i una bateria i im-provisa un grup musical que s'autodenomina-va "Los Constituyentes". Una noia féu unconcert de piano. EIs poetes recitaven. I mbltsprofessors feien conferencies molt acurades,com a testimonis de les exigéncies del contin-gut universitari que el mateix Sindicat Demo-crátic reclamava. La més important de totesfou la de Jordi Rubió, el qual s'adrecava perprimera vegada als estudiants des que fou fo-ragitat de la Universitat l'any 39. Parlant decom veia que es desenvolupaven les canconscorejades per tots els assembleistes, s'allargas-sá parlant deis joglars i els trobadors medie-vals en un to de gran historiador i, sobretot, degran pedagog universitario Fou un hit aclapa-rador, emocionant, el retrobament d 'una líniacultural que la Guerra Civil havia malmés,A més deIs actes organitzats s'improvisa-

ven petites aventures momentánies, gairebésempre conseqüéncia de les notícies que ensanaven arribant o deis esdeveniments cadavegada més difícils del setge. Carlos Barral iJosé Agustín Goytisolo, amb un bon grupd'estudiants, eren potser els més actius. EIs re-cordo enfilats a les terrasses i a les teulades in-sultant els policies, animant les manifesta-cions que s'apropaven o recollint amb entu-siasme els paquets d'entrepans que ensllancaven els estudiants del Liceu Francés, l'e-difici més próxirn al Convent.El divendres dia 11 em tocaya a mi interve-

nir en una taula rodona, amb Antoni de Mora-gas, Antoni Tapies, Albert Ráfols Casamada iLluís Doménech, Quan a quarts de dotze totjust havia comencat el meu discurset -natu-ralment, sobre la unitat metodológica del dis-seny que havia d'incloure la temática de l'ur-banisme i l'arquitectura- es produí l'heca-tombe. EIs policies, sota les ordres delcomissari Vicente Juan Creix, trencant por-tes, fent crits i amenacant amb porres, insul-tant a tort i a dret, sense exhibir cap autoritza-ció ni civil ni eclesiástica, trencaren el setgeamb la brutalitat que els caracteritzava i sensedeixar-nos ni la més petita escletxa de diáleg.EIs estudiants foren obligats a !liurar !lur

documentació a la policia i els professors i elsintellectuals invitats fórem conduits amb ca-mionetes als calabossos de la Prefectura dePolicia de la Via Laietana. Només se n'esca-paren Maria Aurélia Capmany, Ricard Salvati Agustín García Calvo, que, per sort, estavenen aquel1 moment en un racó del conventprou allunyat perqué no fos envaít per la poli-cia. Algú m'ha dit, no sé si faceciosament, quela Maria Aurélia -Ia persona més simpática,més animada i més entusiasta de la tancada-aconseguí d'encabir-se en un confessionari. e I