View
17
Download
0
Category
Preview:
Citation preview
Nit Lab MAC 2014
Museu d'Art de Cerdanyola
Tancats al museu! Primer concurs de relats
col·lectius al MAC
Tancats al museu! Primer concurs de relats
col·lectius al MAC
Il·lustracions: Sara Valero (portada i relat La típica nit de terror al museu) i Verónica Cabello (relats Lamaledicció d'Ismael Smith i WhatsApp sinistre) ©Ajuntament de Cerdanyola
1. La maledicció d'Ismael Smith Tots els museus li semblaven avorrits, però servien per perdre’s
classes. I a sobre, aquest tenia fantasmes. O això deien els del museu
per atreure gent. El Pol esperava que l’espectre d'Ismael Smith (o qui
fos el fantasma) sigués realment terrorífic. Quan el seu mòbil, que
havia apagat a l'entrada, es va encendre sol, va comprovar que ho era.
Al seu costat hi havia l'ombra d'un fantasma i l'olor dolça d'un perfum
cansat. Dos quarts d'una i un rellotge que s'acabava d'aturar. El mòbil
guspirejava indicant un nou missatge, però no era un missatge sinó la
seva sentència: el retrat de la seva cara desfigurada i un cronòmetre
perdent segons amb dues hores com a termini. En observar aquesta
imatge tan esfereïdora, es va sentir colpit i d'una sotragada li va caure
el telèfon. La seva primera reacció va ser intentar fugir ràpidament
del museu, però de sobte els llums es van apagar, i l'escassa claror de
lluna que es filtrava a través dels vitralls modernistes el convidaven
encara més a l'exaltació i el neguit.
—No pots fugir del teu destí —va dir la veu tenebrosa que sorgia de la
foscor del passadís.
L'ombra se li va apropar com si la foscor el volgués embolcallar amb
una manta de mort. El Pol va decidir que si no podia trobar la porta,
trencaria els vitralls i saltaria al pati del museu.
—Si marxes, estaràs condemnat com jo —va sentenciar l'espectre.
Llavors va veure unes petjades de fang que mostraven un camí. Les va
seguir decidit, volia encarar-se amb el seu futur.
Al passadís es va trobar un quadre estripat, i a terra, un cos sense
cames que xiuxiuejava constantment: tic-tac, tic-tac...
Atemorit, intentava parlar amb l'esperit:
1
—Qui ets, què vols de mi?
—Vull la teva sang i la teva ànima.
Però el seu rellotge intern no s'aturava, seguia avançant segon rere
segon...
El museu moria paral·lelament a la mort del temps.
—Sóc l'Ismael, aquest cop tu ets el pinzell del meu últim quadre.
El Pol mai no havia experimentat la sensació absoluta de terror fins
aquell moment. Cinc, quatre, tres, dos, u... Només quedava una hora.
Llavors, va percebre una mà que li tocava l'espatlla:
—T'explicaré la història de la meva vida —l'Ismael seguidament li va
estendre les seves mans sobre el front.
El Pol automàticament va visualitzar la maledicció d'Ismael Smith. Ell
tenia una amant a París que feia de model per als seus quadres,
l'estimava tant que va embogir.
I les seves mans, posseïdes per l'esperit de l'artista, van començar a
pintar damunt de la paret amb la seva pròpia sang.
Les ditades sangonoses van dibuixar una bruixa de foc i deliri en un
món infernal, abraçada al pintor.
—Vam vendre l'ànima a canvi de ser joves i lliures. Ella em va
abandonar i no reposaré fins que sigui meva per sempre, gràcies a tu.
Érem feliços, però tot va acabar de la pitjor manera, entre sang i
budells. Un dia, arribant a casa, em vaig trobar un home amb un
2
ganivet a la mà i l'Anastàsia morta a terra. Vaig agafar la meva navalla
i li vaig buidar els ulls. Vaig maleir tota la seva família, els he anat
matant un per un, i ara, et toca a tu.
Era el Pol l'últim descendent?
Era cert aquest infern que li havia estat imposat?
—No te'n sortiràs! —va cridar el Pol.
Tanmateix les ombres corrien al seu voltant i el valor li fallava.
—M'has sentit, Ismael?!
Com a resposta va rebre un riure llarg i greu. El Pol estava paralitzat.
Va sentir l'olor de la mort i el tic-tac dels últims cinc minuts.
Va començar a tenir actituds estranyes, es va posar a cridar com un
boig, estava posseït pel sentiment de ràbia i venjança d'Ismael Smith.
I, finalment, es va tirar des del segon pis del museu. Curiosament, allà
mateix és on van trobar morta l'Anastàsia, quan era d'estiueig amb
l'Ismael. Mai no es van saber les causes de cap de les dues morts.
Coautors del relat:
Martín Piñol, Guillem Gavaldà Mestres, Guillem Ochoa, Maria Miranda
3
4
2. WhatsApp sinistre Tots els museus li semblaven avorrits, però servien per perdre’s
classes. I a sobre, aquest tenia fantasmes. O això deien els del museu
per atreure gent. El Pol esperava que l’espectre d'Ismael Smith (o qui
fos el fantasma) sigués realment terrorífic. Quan el seu mòbil, que
havia apagat a l'entrada, es va encendre sol, va comprovar que ho era.
Mai no havia pensat que la seva vida canviaria tant a causa d'una
imatge, que quedaria gravada a foc a la seva ment. A la pantalla, es
veia a si mateix d'esquena mirant una de les obres del museu. De cop i
volta es va girar per comprovar qui li havia fet la foto i no va veure
ningú, però va sentir un calfred intens que li va posar els pèls de
punta.
En arribar a casa, aquella sensació encara persistia. L'angoixa creixia i
les preguntes no paraven de donar-li voltes pel cap. Realment havia
rebut una fotografia o tot havia sigut producte de la seva imaginació?
Per treure's de sobre totes aquelles incògnites, va voler mirar un altre
cop la fotografia.
El mòbil li va caure a terra de l'ensurt. Ara, a la pantalla, ja no hi
sortia només ell. Mentre mirava el quadre, un ésser amb cos humà i
cap de dimoni el mirava fixament de forma sinistra.
El Pol va tancar els ulls. Potser tot era per culpa del mal de cap que li
produïa la cultura. Odiava els museus i per això ara veia monstres? O
el perill era real?
Va sospirar i va intentar calmar-se, necessitava dormir, ja que
l'endemà havia de tornar al museu ben d'hora. Com que pressentia
que aquella nit no dormiria bé, va prendre's unes pastilles per a
l'insomni. A les tres de la matinada, una ràfega de vent el va despertar
5
i el va fer anar a tancar la finestra. Quan es va girar per tornar al llit,
la por el va paralitzar. Al seu davant, una dona amb el cos en
contorsió estranya i un ésser grotesc amb cap de dimoni i peülles de
moltó ballaven per la seva habitació amb mirada embogida. Un xiscle
es va obrir pas a la seva gola i va ressonar per tot l'edifici. Al mateix
moment, el seu mòbil va començar a parpellejar i un seguit de
fotografies van aparèixer a la pantalla.
De cop, els llums es van encendre i la realitat va tornar a fer-se
evident. En comptes dels espectres tenia davant els seus pares que,
preocupats, el miraven des del llindar de la porta.
A partir de llavors, es va tancar en si mateix. Els companys van
començar a pensar que s'havia tornat boig i es burlaven d'ell quan
passava per davant.
Però el Pol sabia que el que havia vist era cert. El mal existia i estava
atrapat al seu telèfon. Per això havia intentat destruir-lo, tirant-lo des
del balcó o abandonant-lo a qualsevol carrer.
Amb tot, cada nit, el mòbil tornava a ser damunt del seu llit. La
ignorància el frustrava. No sabia la raó per la qual el mòbil sempre
reapareixia allà on anava. El perseguia. La solitud el corcava, i en un
desesperat intent d'omplir el buit, va recórrer als seus pares. Aquests,
però, no el van creure i per acabar amb la seva obsessió i mitigar-li
l'angoixa, li van treure el mòbil.
6
Els pares tenien l'esperança que tot acabés, però la conducta del Pol
va continuar empitjorant. Els seus crits pels malsons seguien
desvetllant-los i els seus deliris eren cada vegada més intensos.
Finalment, van decidir internar-lo en un centre psiquiàtric prop de la
ciutat per intentar que tornés a ser el d'abans. El pare volia descobrir
què havia canviat tant el Pol, i per això va decidir buscar la resposta
en el seu mòbil. Només hi havia un arxiu, un vídeo, on es veia el Pol
adormit. Va començar a respirar agitadament i un grup d'éssers es va
apropar.
L'últim que va veure va ser com una criatura s'acostava a la pantalla, i
llavors va sentir l'intens dolor d'unes urpes escanyant-lo.
Coautors del relat:
Martín Piñol, Lucía Valero Cano, Natalia Amo García, Renata Espósito
Ternishi
7
8
3. La típica nit de terror al museu Tots els museus li semblaven avorrits, però servien per perdre’s
classes. I a sobre, aquest tenia fantasmes. O això deien els del museu
per atreure gent. El Pol esperava que l’espectre d'Ismael Smith (o qui
fos el fantasma) sigués realment terrorífic. Quan el seu mòbil, que
havia apagat a l'entrada, es va encendre sol, va comprovar que ho era.
Era un dia com qualsevol altre però marcaria la seva vida, aquell no
era un museu normal i corrent com deien. Diuen que la pell de gallina
significa presència i era justament el que li succeïa en aquell moment.
Els peus li tremolaven, tenia fred a les mans i sentia com si no
estigués sol, hi havia algú més. Inexplicable, aquell moment. El Pol no
creia en aquestes coses, més aviat se'n reia.
Era a la secció d'un artista anomenat Ismael Smith, tot un personatge
que no tenia gaire bona fama. Mentre ell caminava, anava observant
les seves obres. Algunes eren realment esgarrifoses i una dama de
marbre molt elegant i desproporcionada, li va cridar l'atenció.
S'hi va acostar per fer-li una foto i penjar-la a Facebook.
Hi afegiria: "M'he lligat una tia que s'ha quedat de pedra en veure'm" i
seria l'amo dels "M'agrada".
Però quan va mirar la foto per retocar-la, va veure que l'estàtua hi
sortia moguda: la noia de marbre allargava els braços cap a ell i obria
la boca amb un crit silenciós. El Pol no sabia com reaccionar, el cor li
bategava molt ràpidament, estava completament sol en aquella sala,
no hi havia ningú. Si explicava el que havia succeït, la gent pensaria
que estava boig, que les obres d'aquell home l'havien afectat. De
sobte, una veu dins del seu cap va advertir-lo amb veu baixa:
—T'observo, no estàs sol.
9
Els seus crits van ser inevitables, crits totalment de por. Va començar
a córrer pels passadissos amb la intenció de trobar la sortida d'aquell
lloc terrorífic, però de cop i volta va ensopegar amb el guarda de
seguretat. Evidentment, el va fer fora del museu. No sabia per què,
però volia tornar, necessitava tornar.
Havia estat testimoni d'un prodigi sobrenatural i no podia tornar a
casa com si no hagués passat res. L'estàtua li volia dir alguna cosa.
Potser el volia avisar d'algun perill? Potser volia encarregar-li una
missió vital per al destí de la humanitat?
Era temerari entrar un altre cop al museu, però el Pol sabia que no
podria viure amb aquella incertesa.
Va saltar el mur i va aconseguir arribar un altre cop a la sala de les
estàtues.
La noia de marbre l'esperava assenyalant les pintures de la paret.
—Què vols de mi? —va preguntar el Pol.
—Castigar la teva insolència. Ningú es burla de l'obra d'un geni.
En un moment, les figures de tots els quadres d'Ismael Smith van
començar a xisclar.
—Mort i dolor!!!
No ho aguantava més, aquella situació era insuportable i s'estava
tornant boig. Es va tapar les orelles, es va agenollar a terra demanant
auxili. Cada cop embogia més, les veus el turmentaven. D'alguna
10
manera, va sentir la necessitat de trencar una finestra d'un cop de
puny, agafar un tros de vidre i suïcidar-se.
L'endemà, en obrir el museu, a la secció d'Ismael Smith hi van trobar
el cos del Pol a terra, banyat de sang, i un escenari completament
tràgic. Els treballadors es van esverar en veure aquella imatge, però
no va ser això el que els va sobtar més, sinó l'escrit que hi havia a
terra escrit amb sang. Deia: “Ismael Smith no ha mort”.
Coautors del relat:
Martín Piñol, Maria Solanes Calderon, Víctor Castellano Pujalà, Judit López
11
Recommended