Si aquest bitllet d’avió ha arribat fins a les vostres mans, és perquè sou molt, molt especials. Per açò aneu a viure un viatge màgic i únic només per a vosaltres. No és una travessia interminable, en aquestes línies es reflectirà una xicoteta part d’aquest camí llarg que heu recorregut fins a arribar a aquest aeroport amb destinació a l’altra part del món, blanc i immens.

Hi ha qui diu que el destí està lligat a la terra, que és tan part de nosaltres com nosaltres d’ell. Uns altres diuen que està teixit com una tela, perquè l’esdevenir d’un es creue amb el de molts altres. És el que tots cerquem o contra el que tots lluitem. Hi ha qui mai ho troba o qui és fatalment atret cap a ell. En aquesta història, Ester va estar afortunadament atreta cap al seu futur.Un estudi apagat, quasi sense llum. L’ordinador està encés encara i algú tecleja a poc a poc contemplant el capvespre des de la finestra. La llum tímida dels fanals comença a il·luminar el carrer i tremolen en el cel els primers estels. Ester mira la pantalla del monitor entotsolada, com cercant allí alguna cosa que no troba dins de si mateixa, com si volguera rescatar-se d’allò que la reté enfront d’eixa pantalla sense vida. Però de sobte, quasi al mateix temps que el mantell fred de la nit apaga el paisatge exterior, s’alça d’allí i deixa en suspens la seua sessió de Facebook.

L’endemà alguna cosa la mou fins al mateix estudi per a contemplar la mateixa finestra, però aquesta vegada la nit ja ha caigut completament i impedeix amb naturalitat la vista del carrer. Fa temps que totes les nits es dirigeix fins a l’ordinador moguda per l’avorriment. Aleshores, se senta enfront de la pantalla i es connecta un ratet a Internet, encara que quasi mai sap exactament què busca o sobre qui espera no-tícies quan consulta el seu compte de correu electrònic i el seu Facebook. A voltes, no se li presenta gens interessant. Ella pensa que aquesta és una d’eixes nits fins que Ximo comparteix un vídeo que desperta la seua curiositat i li demana per privat que s´ho passe. Així comença una conversa que, sense ells saber-ho, anava a resultar molt llarga, tant que encara no ha acabat.

Van xarrar i van descobrir xicotetes parcelles de l’altra persona. Els agradava el que intuïen iuna connexió invisible va començar a unir-los més enllà de la xarxa. Tots els elements estavenja disposats sobre el tapet de joc, entrellaçats amb una estranya coherència, un ordre secret,perquè la destinació d’uns es creue amb el (poner la) de molts altres. Tot estava ja preparat per a la primera trobada, que no tardaria (poner en) a arribar: es van decidir a conéixer-se en persona.I aleshores Ximo, va veure els seus ulls per primera vegada... Quina pena no poder repetir eixemoment, quina delícia descobrir els ulls del seu amor per (poner primera volta) vegada primera!Seria la primera de moltes cites.

Va anar passant el temps fins que un altre d’eixos moments claus en la vida va arribar. Al febrer Ximo va anar-se’n uns dies a Irlanda i no sabia si anava a tornar. “La nostra destinació està amb nosaltres. Només hem de ser prou valents per a veure-la”, va recordar Ester. Potser per açò, no va dubtar a actuar i es va declarar.

“Amor, cuántos caminos hasta llegar a un beso… ¡Qué soledad errante hasta tu compañía!”

Pablo Neruda

I Ximo ho va deixar tot i va dir si un 20 de febrer de 2012.

“Porque, sin buscarte te ando encontrando por todos lados, prin-cipalmente cuando cierro los ojos”.

Julio Cortázar

I la lluna els va somriure i just en eixe instant, van agrair la vida que han teixit, i es van burlar dels qui no comprenen que l’amor no té etiquetes possibles, ni edat, és pur i inclassi-ficable, i pocs poden gaudir com ells, d’un amor vertader. I la lluna que il·luminava Tavernes, també ho sabia, i els va aclucar un ull amb sorna..

Des d´eixe moment fins ara han passat 4 anys, 3 d’ells vivint junts, i tres anys amb Oddie, la seua gosseta, que els vincula encara més.

“Puedo cantar mi propia historia, hablar de mis viajes, y como a menudo he sufrido tiempos de dura navegación y días de mucho afán; Amargas carencias a menudo en muchos puertos, Y a menudo he aprendido que difícil morada es un barco en una tormenta, cuando llegaba mi turno en la ardua noche de vigía a la proa del navío viendo pasar los acantilados. A menudo estuvieron mis pies aprisionados por el hielo en helados calzados, Torturado por el frío, dominado por la angustia Acongojado mi corazón, anhelando una ayuda Mi cansada mente de marino... ...Y todavía una vez más La sangre en mi corazón otra vez más me empuja a intentarlo juegan las saladas olas; El mar parecen montañas, me urge nuevamente El impulso de mi corazón visitar lejanas tierras A emprender un nuevo viaje, en mares muy distantes...” Conocer a otras gentes

El marino: Exeter boo

(El poema es llig com té sentit, és a dir, primer la línia de la co-lumna esquerra i després la de la dreta. Si està escrit en aquesta forma és per a respectar l’ori-ginal, ja que així s’escrivia en el llenguatge nòrdic antic)

I en arribar a Noruega, la seua destinació compartida, somiada, descobreixen un lloc circular on el dia mai acaba en el sol de la mitjanit. Hi ha coses que mai acaben, i l’amor és una d’elles.És bo que les vides tinguen diversos cercles. Però la seua, la vida d’Ester i Ximo, només ha do-nat la volta una vegada i no del tot. Ara falta el més important. Un nou cercle que ha començat després de signar el seu amor, després d’un pacte implícit que ara es fa visible.

Oslo

“Compañera usted sabe puede contar conmigo no hasta dos o hasta diez sino contar conmigo

si alguna vez advierte que la miro a los ojos y una veta de amor reconoce en los míos no alerte sus fusiles ni piense qué delirio a pesar de la veta o tal vez porque existe usted puede contar conmigo

si otras veces me encuentra huraño sin motivo no piense qué fl ojera igual puede contar conmigo

pero hagamos un trato yo quisiera contar con usted

es tan lindo saber que usted existe uno se siente vivo y cuando digo esto quiero decir contar aunque sea hasta dos aunque sea hasta cin-co no ya para que acuda presurosa en mi auxi-

lio sino para saber a ciencia cierta que usted sabe que puede contar conmigo.”

Mario Benedetti

I ara mateix, en aquest país llunyà que ja és un poc seu, no poden tancar del tot el cercle, perquè el seu vertader viatge acaba de començar.Estar enamorat no és fàcil. No n’hi ha prou amb desitjar-ho, cal sentir-ho. I ells ho escolten clara-ment mentre Ester li pregunta:- Què em regalaràs per la nostra boda?- Neu, tota la que vulgues...

Fiordo de Lyse

Quan fa fred la majoria de les coses van més de pressa, o arriben abans. Les casualitats. I va ser precisament una vesprada de fred quan ella va llançar el seu missatge al vent, com els dos recordaven ara.- “Una besada, si em sents, mana’m tu una altra”

Com a resposta ell ho va deixar tot per a estar al seu costat, per a veure-li cada dia i cada nit.I com tots els començaments, en el país blanc de les neus eternes, ells també tindrien el seu inici, la curvatura del cercle que anaven a traçar junts.

Bergen

Així comença el mite nòrdic de la creació del món en el Völuspá, amb les profecies de la Sybila:

Oigo y veo a sagradas gentesGrandes y pequeñas, en el reino de Heimdal (guardián de la morada de los Dioses)Me pides Valford (padre de los guerreros, otro nombre de Odín), que yo te cuente los antiguos mitos de los hombres,que me interne en las profundidades de la memoriaEl mundo comenzó en una edad de oroRecuerdo gigantes nacidos en el comienzo del tiempo,Que a mí me criaron en tiempos muy lejanos,Nueve mundos yo recuerdo, nueve raíces del árbol del poder(se refi ere al Yggdrasil, el árbol cósmico)Que sostenía a los mundos y también a los mundos bajo la Tierra.

En los comienzos del tiempo no existía nada;No existía arena, ni mar, ni las frías olas, No existía la tierra, ni los elevados cielos;Sólo un gran vacío; surgido de la nada,Hasta que los hijos de Bur (los Dioses) levantaron las tierras,crearon la Tierra del Medio (el mundo físico), un lugar incomparable.Desde el Sur brilló el sol sobre un mundo de rocas.La hierba empezó a crecer y los campos reverdecieron.Los Aesir (uno de los dos linajes de Dioses) se reunieron en Idavollaltos templos y altares levantaronestablecieron forjas para hacer ricos tesorosinventaron tenazas y herramientas (para trabajar en las forjas)

Hem volgut que el final de la seua aventura nòrdica se situe metafòricament en Folkvang, en el palau de Asgard, Sessrumnir. És la casa de Freya, la deessa de l’amor i la fertilitat, la més bella de les deesses i a més la primera vikinga valquíria, dona combatent que portava als guerrers caiguts en combat a Valhalla.

Però... Llàstima! La nit gèlida ha caigut i els grans portons del palau ja s’han tancat i no podem veure el que ocorre a partir d’ara... Quedarà pendent una besada, una mirada i una vida junts... Però açò amics, açò ja és un altre conte.De moment, els déus de la navegació i l’aventura murmuren un desig per als amants:

- Bon vent i bona vela