WordPress.com - 14. Gestió del patrimoni de la Generalitat. L ......regulació continguda al Decret legislatiu 1/2002, de 24 de desembre, pel qual s’aprova el Text refós de la

Temari del cos administratiu II. Administració pública. El dret administratiu

Escola d’Administració Pública de Catalunya 1

14. Gestió del patrimoni de la Generalitat. L’activitat administrativa de foment El patrimoni de la Generalitat de Catalunya. Gestió del patrimoni. Formes de l’activitat de l’Administració Pública. L’activitat de foment. Les subvencions: concepte, gestió i tramitació. Esquema I. El patrimoni de la Generalitat de Catalunya

1. Introducció 2. El patrimoni de la Generalitat de Catalunya

II. Gestió del patrimoni III. Formes de l’activitat de l’administració pública. L’activitat de foment IV. Les subvencions: concepte, gestió i tramitació

1. Les subvencions de l’Administració de la Generalitat de Catalunya: règim jurídic 2. Concepte i característiques 3. Gestió i tramitació

3.1. Els subjectes 3.2. La concessió de subvencions

3.3. El procediment de concurrència competitiva 3.4. El control de les subvencions. Referència especial al procediment de revocació

3.5. Breu referència a infraccions i sancions



I. El patrimoni de la Generalitat de Catalunya

1. Introducció La primera part d’aquest tema estudia el patrimoni de la Generalitat de Catalunya, que d’acord amb l’art. 215 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya és integrat pels béns i els drets dels quals és titular i pels que adquireixi per qualsevol títol jurídic. Per introduir el nostre estudi, podem assenyalar, seguint Santamaría Pastor, que igual que els subjectes privats, els ens públics són titulars d’un conjunt de béns i drets que integren el seu patrimoni. La qüestió més important és que aquests béns estan subjectes a un règim singular de dret administratiu, derogatori i exorbitant en relació amb el dret privat (Parada). En aquest tema s’analitzaran els principals conceptes jurídics lligats a l’estudi del patrimoni dels ens públics i a aquest peculiar règim jurídic, i també algunes de les qüestions més importants relatives a la gestió del patrimoni de la Generalitat de Catalunya, segons resulta de la regulació continguda al Decret legislatiu 1/2002, de 24 de desembre, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei de patrimoni de la Generalitat de Catalunya. Hem de començar, però, per fer una referència a la normativa d’aplicació, de la qual s’ha de destacar les normes següents: - En primer lloc les previsions de l’article 132 de la Constitució espanyola, relatives

essencialment als béns de domini públic (que es definiran posteriorment). Les previsions constitucionals són les següents:

- La llei regularà el règim jurídic dels béns de domini públic i dels comunals inspirant-se

en els principis d’inalienabilitat, imprescriptibilitat i inembargabilitat, i també es regularà la desafectació

- Són béns de domini públic estatal els que la llei determini i, en qualsevol cas, la zona

maritimoterreste, les platges, la mar territorial i els recursos naturals de la zona econòmica i de la plataforma continental.

- Seran regulats per llei el Patrimoni de l’Estat i el Patrimoni Nacional, i l’administració,

la conservació i defensa d’aquests.

- També cal fer un esment a la Llei estatal 33/2003, de 3 de novembre, de patrimoni de les administracions públiques, que d’acord amb l’article 1 té per objecte establir les bases del règim patrimonial de les administracions públiques, i regular, de conformitat amb les previsions constitucionals a què s’acaba de fer referència, l’administració, la defensa i la conservació del patrimoni de l’Estat. La disposició final segona de la Llei determina els preceptes que tenen el caràcter de legislació bàsica.

- Si passem a la normativa específicament aplicable a la Generalitat de Catalunya, hem de

començar per fer una nova referència a les previsions de l’Estatut d’autonomia, i concretament a l’article 215, que, amb el títol “El patrimoni de la Generalitat”, determina que:

- El patrimoni de la Generalitat és integrat pels béns i els drets dels quals és titular i pels

que adquireixi per qualsevol títol jurídic.



- Una llei del Parlament ha de regular l’administració, la defensa i la conservació del patrimoni de la Generalitat.

- En aquest marc estatutari, el text de rang legal que regula l’administració, la defensa i la

conservació del patrimoni de la Generalitat és el Decret legislatiu 1/2002, de 24 de desembre, que va aprovar el Text refós de la Llei de patrimoni de la Generalitat de Catalunya (en endavant, TRLPG).

- També s’han de tenir en compte les previsions d’una norma de rang reglamentari: el Decret

323/1983, de 14 de juliol, que aprova el Reglament per a l’execució de la Llei 11/1981, de 7 de desembre, del patrimoni de la Generalitat.

A partir d’aquest esment de les previsions normatives essencials que esdevenen aplicables, a l’efecte de facilitar l’estudi de les previsions del TRLPG caldria definir a continuació alguns conceptes jurídics bàsics en el estudi del patrimoni dels ens públics; es definiran, doncs, els conceptes de béns de domini públic i béns de domini privat, d’afectació i desafectació i de mutació demanial; es definiran també les tres característiques essencials concurrents en els béns de domini públic: la inalienabilitat, la imprescriptibilitat i la inembargabilitat. a) Béns de domini públic i béns de domini privat

Dins dels béns que constitueixen el patrimoni dels ens públics es produeix una distinció essencial, que diferencia entre béns de domini públic (o demanials) i béns de domini privat (o patrimonials), sotmesos a un diferent règim jurídic. Seguint en aquest punt Parada, podem dir que:

- Els béns de domini públic són els que són propietat d’un ens públic i estan afectats a un

ús públic (una plaça o un carrer) o a un servei públic (edifici en què s’instal·la un organisme públic). (Parada recorda que el Codi civil també parla de l’afectació al foment de la riquesa nacional –forests públiques catalogades, aigües, mines–).

Del seu especial règim jurídic posem en relleu les tres qualitats que ja es determinen a nivell constitucional: els béns demanials són inalienables, imprescriptibles i inembargables.

Pel que fa a la inalienabilitat dels béns de domini públic, de manera senzilla es podria dir que, com el propi substantiu indica, el bé de domini públic no es pot “alienar”, és a dir, que resta exclòs del tràfic civil: no es pot vendre, no es pot permutar per un altre bé... La imprescriptibilitat fa referència al fet que l’Administració no en pot perdre la titularitat en virtut d’usucapió o prescripció adquisitiva feta per un tercer (Santamaría Pastor). Finalment, la inembargabilitat implica que aquests béns no poden ser objecte d’embargament i alienació forçosa per pagar deutes, ja sigui en l’execució feta per un òrgan judicial o per un altre ens administratiu (Santamaría Pastor).

- Per la seva banda, podem definir els béns patrimonials negativament: es tractaria dels

béns en què no concorre la circumstància de l’afectació a un ús o servei públic (o al foment de la riquesa nacional).



b) Afectació i desafectació

En relació amb la matèria que s’estudia en aquest moment, quan es parla d’afectació es fa referència a un acte en virtut del qual un bé es destina a una finalitat d’interès públic (ús o servei públic) i, per tant, aquell bé adquireix la condició jurídica peculiar de bé de domini públic.

Ens poden servir com a definició les previsions de l’art. 28.1 del Decret 323/1983, de 14 de juliol, que determina que “l’afectació, a l’ús general o al servei públic produeix la integració del bé en el domini públic de la Generalitat i la transferència al departament interessat de l’exercici de competències demanials quant a la conservació i la utilització per al fi previst”.

I si mitjançant l’afectació un bé passa a ser de domini públic, mitjançant la desafectació un bé de domini públic passa a ser de domini privat. De manera senzilla, podríem dir que “el concepte invers d’afectació és el de desafectació”, desafectació que implica que un bé demanial deixa de destinar-se a les finalitats pròpies dels béns demanials i passa d’aquesta manera a formar part del domini privat.

c) Mutació demanial

Esdevé també d’interès el concepte de mutació demanial. D’acord amb Parada, amb aquest concepte es fa referència a l’alteració d’alguns dels elements del demani (titularitat o afectació) sense que el bé perdi el seu caràcter de bé de domini públic. L’art. 29 del Decret 323/1983, de 14 de juliol, defineix les mutacions demanials com els canvis de destinació dels béns de domini públic sense perdre aquesta naturalesa jurídica. Per la seva banda, el TRLPG determina que la mutació de destinació dintre del domini públic dels béns que pertanyin, per qualsevol títol, a la Generalitat de Catalunya, l’ha de fer el Departament d’Economia i Coneixement (art. 9.3) Santamaría Pastor dóna l’exemple de la Universitat Carles III, els edificis de la qual anteriorment eren instal·lacions militars.

2. El patrimoni de la Generalitat de Catalunya Un cop fetes les precisions anteriors, s’ha de recordar en aquest punt que l’art. 215 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya determina que el patrimoni de la Generalitat és integrat pels béns i els drets dels quals és titular i pels que adquireixi per qualsevol títol jurídic. En coherència amb les previsions de l’Estatut, l’art. 1 del TRLPG determina que el patrimoni de la Generalitat de Catalunya està constituït de tots els béns i drets que li pertanyen per qualsevol títol. II. Gestió del patrimoni Com ja s’ha anunciat, a nivell legal el patrimoni de la Generalitat de Catalunya està regulat pel TRLPG. Analitzarem a continuació de manera succinta les qüestions més rellevants relatives a la gestió d’aquest patrimoni seguint l’esquema de divisió en capítols de la norma



de rang legal esmentada. Cal tenir en compte que les referències de la Norma (i també del seu Reglament) a l’anterior Departament d’Economia i Finances actualment s’han d’entendre fetes al Departament d’Economia i Coneixement. Disposicions generals Segons l’article 1 del TRLPG, el patrimoni de la Generalitat de Catalunya és constituït per tots els béns i drets que li pertanyen per qualsevol títol. L’article 2 de la norma determina que els béns de la Generalitat de Catalunya es classifiquen en dues categories, béns de domini públic o demanials i béns de domini privat o patrimonials: a) Els béns de domini públic de la Generalitat de Catalunya (article 3) són els afectats a l’ús

general o als serveis públics propis de la Generalitat i aquells que ho són perquè una llei així ho declara; afegeix el precepte esmentat que també ho són els edificis en què s’allotgen els òrgans de la Generalitat definits per l’Estatut;

b) D’acord amb l’article 4 del TRLPG, integren els béns patrimonials de la Generalitat: els

béns que són propietat de la Generalitat i no són afectats directament a un ús general o un servei públic; els drets derivats de la titularitat dels béns patrimonials de la Generalitat; els drets reals i d’arrendament que li pertanyen, i qualsevol altre dret sobre cosa aliena; els drets de propietat immaterial que pertanyen a la Generalitat; les quotes, les parts alíquotes i els títols representatius del capital que li pertanyen d’empreses constituïdes d’acord amb el dret civil o mercantil; qualsevol altre bé la titularitat del qual correspon a la Generalitat i no és qualificat de domini públic.

El text de rang legal que s’analitza atribueix al Parlament o al Govern de la Generalitat l’exercici d’algunes funcions dominicals sobre el patrimoni de la Generalitat; les que no hagin estat atribuïdes al Parlament o al Govern corresponen al Departament d’Economia i Coneixement, sens perjudici de les funcions i les responsabilitats d’altres departaments respecte als béns de domini públic que els siguin adscrits, amb les excepcions també previstes en el Decret legislatiu. Canvis de qualificació i afectació L’article 7 del TRLPG conté previsions sobre la desafectació dels béns de domini públic de la Generalitat de Catalunya, amb la instrucció prèvia del procediment de desafectació corresponent (tret que la desafectació sigui conseqüència d’un expedient d’atermenament del domini públic). La decisió sobre la desafectació correspon, segons quin sigui el valor dels béns (segons taxació pericial), al Departament d’Economia i Coneixement o al Govern de la Generalitat. Per la seva banda, l’article 8 regula els casos en què els béns patrimonials de la Generalitat reben la condició de béns de domini públic: - Quan per resolució expressa del conseller o consellera d’Economia i Coneixement

s’afecten a un ús general o a un servei públic. - Quan s’utilitzen de fet per a fins d’ús general o de servei públic durant el termini d’un

any.



- Quan l’afectació a l’ús general o als serveis públics resulta expressament o implícitament de plans, programes, projectes o resolucions aprovats pel Govern de la Generalitat.

- Per resolució del Parlament. L’article 8.2 estableix que també tenen la condició de béns de domini públic, sense necessitat de cap acte formal, els béns destinats a l’ús general o al servei públic que adquireix la Generalitat en virtut de la usucapió. Adquisició El TRLPG dedica els articles 11 a 16 a regular l’adquisició de béns i drets per part de la Generalitat de Catalunya. De les previsions contingudes en aquests preceptes destaquem de manera molt succinta les previsions següents: - Segons l’article 11 del TRLPG la Generalitat de Catalunya té capacitat plena per adquirir

béns i drets pels mitjans establerts per les lleis, fins i tot per transferència de l’Estat o de les entitats locals i també per posseir-los, i per exercitar les accions i els recursos procedents en defensa dels seus drets.

- L’adquisició ho podria ser a títol lucratiu, adquisició en relació amb la qual el legislador ha

determinat certes limitacions quan els béns estiguin afectats per càrregues o per condicions (article 12), o a títol onerós, que en general exigeix el compliment de les regles de publicitat i concurrència previstes per la legislació reguladora de la contractació administrativa, tot i que també s’hi preveu la possibilitat de prescindir del tràmit de concurs i autoritzar l’adquisició directa en alguns casos (article 13).

- També ha establert el TRLPG determinades previsions sobre l’arrendament de béns

immobles necessaris per a les finalitats de la Generalitat, arrendaments que ha de concertar el Departament d’Economia i Coneixement mitjançant concurs públic, si no és que es dóna algun dels supòsits que en permeten la contractació directa (article 14).

Alienació i cessió El TRLPG també conté previsions en relació amb l’alienació i cessió de béns de la Generalitat (article 17 a 25), de les quals fem referència a les següents: - Com hem esmentat amb anterioritat, els béns de domini públic de la Generalitat són

inalienables, imprescriptibles i inembargables, qualitats a què es fa esment específic a l’art 17 del TRLPG. Atesa la seva inalienabilitat, els béns de domini públic no es podran alienar (no es poden vendre, per exemple) mentre tinguin aquesta condició de béns de domini públic.

- Els béns de domini privat que no siguin necessaris per a la Generalitat són alienables amb

les condicions i els requisits establerts per la Llei i el Reglament. Aquests béns no es podran gravar si no és amb els requisits exigits per alienar-los.

- No es poden fer transaccions sobre els béns i drets de la Generalitat ni es podran sotmetre a

arbitratge les conteses que se suscitin sobre aquests, si no és mitjançant acord del Govern, a proposta del Departament d’Economia i Coneixement.



- Pel que fa a la cessió de béns de la Generalitat, el TRLPG també conté previsions als articles 20.3, 22 i 23.

Utilització i aprofitament A la utilització i l’aprofitament es destinen els articles 26 a 31 del TRLPG. Bens de domini públic L’article 26 determina que en la utilització dels béns afectats als serveis públics s’han d’observar les regles pròpies d’aquests, i també les instruccions dictades per les autoritats responsables el seu funcionament. A partir d’aquesta declaració, els articles 27, 28 i 29 regulen la utilització dels béns de domini públic. En aquest punt, passem a analitzar les previsions del TRLPG i fem remissió a les més detallades del Decret 323/1983, de 14 de juliol (articles 67 i seg.). D’acord amb les normes esmentades, el domini públic és susceptible dels usos següents: a) Ús general: és el que el correspon de forma igual a tots els ciutadans.

b) Ús general amb concurrència de circumstàncies especials: persones o entitats

determinades usen els béns de domini públic sense impedir l’ús de les altres persones, però en aquell ús concorren circumstàncies singulars de perillositat, d’intensitat d’ús o altres de semblants. Aquell ús s’ha de subjectar a llicència per garantir la continuïtat de l’ús general.

c) Ús privatiu amb instal·lacions o obres no permanents: es tracta d’un ús fet per persones o

entitats determinades que implica la limitació o exclusió de les altres persones i que no implica la realització d’obres de caràcter permanent. En aquest cas es requereix un permís d’ocupació temporal, que pot ser lliurement revocat en qualsevol moment per l’Administració; si hi hagués més d’un sol·licitant, s’han de respectar les normes de publicitat i de concurrència.

d) Ús privatiu amb obres permanents: es tracta d’un ús fet per persones o entitats

determinades que implica la limitació o exclusió de les altres persones i que implica la realització d’obres de caràcter permanent. Es requereix d’una concessió administrativa pel procediment de publicitat i concurrència i per un temps limitat que en principi no pot excedir de seixanta anys, tret que lleis especials n’estableixin un de diferent.

Béns patrimonials D’acord amb l’article 30 TRLPG, els béns patrimonials de la Generalitat que no interessi alienar s’han d’explotar d’acord amb el criteri de més rendibilitat en les condicions usuals a la pràctica civil o mercantil. Protecció i defensa El capítol VI conté determinades regles relatives a la protecció i defensa del patrimoni; es farà referència a l’atermenament, a la recuperació d’ofici i a l’inventari i la inscripció en el Registre de la Propietat.



Atermenament La doctrina administrativista recorda que la facultat d’atermenament fa referència al dret de qualsevol propietari a delimitar la seva propietat; si no hi hagués acord entre propietaris limítrofes, les propietats s’atermenarien amb la intervenció de la jurisdicció civil. Pel que fa a l’atermenament a què farem referència a continuació, hem de posar en relleu que l’Administració gaudeix d’una situació de privilegi, ja que pot atermenar mitjançant un procediment administratiu i d’acord amb les regles previstes per la normativa administrativa (sens perjudici que el propietari disconforme hi pugui recórrer en contra després davant la jurisdicció civil, o davant de la contenciosa administrativa si considera que l’acte d’atermenament pateix vicis de procediment o competència). L’article 32 TRLPGC determina que la Generalitat de Catalunya té la facultat de promoure i d’executar l’atermenament entre els béns que li pertanyin i els d’altri els límits dels quals siguin imprecisos o quan siguin apreciats indicis d’usurpació, mitjançant procediments administratius i després d’escoltar els interessats. Recuperació d’ofici La Generalitat de Catalunya també podria recuperar, per si mateixa, la possessió dels seus béns quan aquesta possessió hagi estat pertorbada. En aquest punt, l’article 33 TRLPG diferencia segons es tracti de béns de domini públic o de béns de domini privat: - La Generalitat de Catalunya pot recuperar per ella mateixa, en qualsevol moment, la

possessió dels seus béns de domini públic. - Pel que fa als béns patrimonials, els pot recuperar en el termini d’un any, comptat des de

l’endemà de la data que s’hagi produït la usurpació; un cop que hagi passat aquest termini, només podrà recuperar els seus béns patrimonials acudint davant de la jurisdicció ordinària.

Inventari i inscripció en el Registre de la propietat Determina l’article 37 TRLPG que el Departament d’Economia i Coneixement ha de portar l’inventari general del patrimoni de la Generalitat, que ha de comprendre els béns immobles de domini públic i patrimonials, els béns mobles i també els drets sobre béns immobles i mobles, els drets immaterials de la propietat industrial i intel·lectual i els títols valors, tant si són de propietat de la Generalitat com si són de propietat d’organismes autònoms o pertanyen a ens públics o empreses públiques. En relacions separades s’han d’inventariar els béns i els dret subjectes a condicionaments i les concessions administratives a favor de la Generalitat. S’ha d’establir també un servei de comptabilitat patrimonial, que dependrà funcionalment de la Intervenció General de la Generalitat. D’altra banda, i pel que fa a la inscripció dels béns i drets de la Generalitat en el Registre de la Propietat, s’hi determina que s’ha d’aplicar el règim establert en la Llei hipotecària i en el seu reglament per als béns i drets de l’Estat.



Un cop adquirits els immobles, per qualsevol dels procediments que determina la Llei, la Direcció General del Patrimoni, que té la representació de la Generalitat, els ha d’assignar al departament interessat en el cas que l’expedient d’adquisició no porti implícita l’assignació, a inventariar els béns o drets adquirits i a inscriure’ls al registre de la propietat, quan escaigui. Responsabilitats i sancions Finalment, i amb remissió al capítol VII del TRLPG (article 40 a 42), cal esmentar que la Llei determina infraccions lleus, greus i molt greus per als particulars que per frau, negligència o a títol de simple inobservança causin danys en el domini públic de la Generalitat, o la usurpin de la manera que sigui; a més de la responsabilitat per la comissió de la infracció, els infractors tenen l’obligació de reparar el dany i restituir el que hagin sostret. El TRLPG també determina les sancions que correspondrà imposar a partir de les infraccions comeses. L’exercici de la potestat sancionadora correspon a la Direcció General del Patrimoni, contra la resolució de la qual escau recurs d’alçada. L’article 42 estableix finalment que si els fets constatats poguessin ser constitutius de delicte o falta, la Generalitat ho ha de posar en coneixement de la jurisdicció penal i ha de deixar en suspens la resolució definitiva dels procediments administratius fins que la jurisdicció penal no s’hagi pronunciat. III. Formes de l’activitat de l’Administració pública. L’activitat de foment Quan parlem de les formes de l’activitat de l’Administració pública, estem parlant de fer classificacions de l’activitat administrativa, des d’una perspectiva general, en un intent de sistematitzar les diverses modalitats d’intervenció de l’Administració pública en diferents sectors de la vida social, i de sistematitzar, també, l’ampli conjunt de normes reguladores d’aquests sectors. Com diu Parada, es tracta d’observar, igualment des d’una perspectiva general, quins són els comportaments de l’Administració en el compliment de les finalitats que té assignades, ja que cada activitat o tipus d’intervenció implica l’aplicació d’un règim jurídic diferenciat. Tradicionalment s’ha escollit com a classificació de les formes jurídiques de l’actuació administrativa la divisió en activitat de limitació o de policia, activitat de foment i activitat de prestació o de servei públic; en aquest moment, a les tres esmentades s’afegiria una quarta activitat: l’activitat arbitral de l’Administració pública. Quin tipus d’activitats s’inclouen en cadascuna d’aquestes formes de l’activitat administrativa? Reproduïm a continuació les definicions que en dóna Parada: a) L’activitat de limitació o policia és aquella forma d’intervenció mitjançant la qual

l’Administració restringeix la llibertat o els drets dels particulars, però sense substituir amb la seva actuació l’activitat d’aquests particulars. Entre les tècniques utilitzades en l’àmbit de l’activitat de limitació cal destacar la reglamentació, l’autorització i les ordres (mandats i prohibicions).

b) L’activitat de prestació o de servei públic és aquella per la qual l’Administració, sense

limitar ni incentivar l’activitat privada, satisfà directament una necessitat pública



mitjançant la prestació d’un servei als administrats. Aquests serveis poden ser molt variats, com ara transport, ensenyament, sanitat, etc.

c) Pel que fa a l’activitat arbitral de l’Administració, l’Administració pot estar investida per

la llei de la potestat de resoldre conflictes entre els administrats sobre drets privats o administratius sota el control de la jurisdicció contenciosa administrativa. És en aquest àmbit que parlem d’activitat arbitral de l’Administració.

d) Finalment, s’entén per activitat de foment aquella modalitat d’intervenció administrativa

que consisteix a dirigir l’acció dels particulars cap a finalitats d’interès general mitjançant l’atorgament d’incentius diversos.

Seguint encara Parada, caldrà aturar-se en aquest punt i fer una referència a la classificació

més comuna dels mitjans de foment, que és la que, a partir dels avantatges que s’atorguen als particulars l’acció dels quals es vol promoure, distingeix entre:

- mesures honorífiques (condecoracions militars o civils, títols nobiliaris, qualificacions

o títols acadèmics, etc.); - mesures econòmiques (primes, subvencions, desgravacions fiscals, etc.); i

- mesures jurídiques (concessió del privilegi de l’expropiació forçosa, atorgament de

concessions a qui descobreixi mines o aigües subterrànies, etc.). Com constata Parada, els incentius econòmics ocupen avui un lloc rellevant entre les mesures de foment de l’activitat dels particulars cap a finalitats considerades d’interès general. S’hi podria afegir que, entre els diversos incentius econòmics, la tècnica de foment per excel·lència és possiblement la subvenció.

IV. Les subvencions: concepte, gestió i tramitació 1. Les subvencions de l’Administració de la Generalitat de Catalunya: règim jurídic En aquest moment, qualsevol anàlisi del règim jurídic a què estan sotmeses les subvencions que concedeix l’Administració de la Generalitat de Catalunya hauria d’anar precedida d’una menció a les previsions de l’article 114 del nou Estatut d’autonomia de Catalunya, que estableix les competències de la Generalitat pel que fa a l’activitat de foment; com es deriva de l’anàlisi d’aquell precepte, atribueix competències de diferent abast a la Generalitat segons el tipus de competència que exerceixi pel que fa a la matèria corresponent. Un cop feta la remissió anterior, pel que fa a la normativa catalana sobre subvencions públiques, en el moment actual, i després de diverses modificacions legislatives, el capítol IX del Decret legislatiu 3/2002, de 24 de desembre, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei de finances públiques de Catalunya (TRLFPC), amb el títol “les subvencions i les transferències de la Generalitat de Catalunya”, constitueix la regulació d’aquesta matèria a Catalunya. D’acord amb les previsions de l’article 88 del TRLFPC, la regulació establerta en aquest Decret legislatiu esdevé aplicable a les subvencions que tramitin: a) L’Administració de la Generalitat.



b) Les entitats autònomes de la Generalitat. c) Altres ens públics que depenen de la Generalitat. d) Empreses públiques, consorcis i altres ens amb participació majoritària de la Generalitat, sempre que estiguin finançades amb aportació del pressupost de qualsevol dels anteriors. El règim jurídic de les subvencions és el que estableixen el TRLFPC, les lleis especials aprovades pel Parlament i les respectives lleis de pressupostos de la Generalitat, i són aplicables supletòriament les normes de dret administratiu i, si no n’hi ha, les del dret privat. No obstant això, cal tenir en compte que, respecte a les línies de subvencions finançades amb fons comunitaris i gestionades per la Generalitat de Catalunya, preval la normativa de la Unió Europea. El nostre estudi se centrarà en les previsions del capítol a què s’acaba de fer referència, i, específicament, en l’anàlisi de les previsions sobre el procediment de concurrència competitiva. En tot cas, a data d’avui hem de considerar també aplicable la Llei estatal 38/2003, de 17 de novembre, general de subvencions (en endavant, LGS), que té per objecte la regulació del règim jurídic general de les subvencions atorgades per les administracions públiques i determina, a la disposició final primera, una gran part de preceptes de la Llei que constitueixen legislació bàsica de l’Estat (cal tenir en compte que el Parlament de Catalunya té interposat recurs d’inconstitucionalitat contra diversos preceptes de la Llei estatal esmentada). Caldria afegir a les consideracions anteriors que també conté disposicions bàsiques el Reial decret 887/2006, de 21 de juliol, pel qual s’aprova el Reglament de la Llei 38/2003, de 17 de novembre, general de subvencions (en endavant, RGS; vegeu-ne la disposició final primera, «Normes de caràcter bàsic i no bàsic»). 2. Concepte i característiques D’acord amb les previsions de l’article 87 del TRLFPC, es considera subvenció qualsevol ajut que impliqui una disposició de fons públics acordada per la Generalitat o les entitats autònomes d’aquesta a càrrec dels seus pressupostos, que tingui per objecte un lliurament dinerari entre els diferents òrgans i unitats de l’Administració pública de la Generalitat, o d’aquests a altres entitats públiques o privades i particulars, i que compleixi els requisits següents: a) Que el lliurament es faci sense contraprestació directa de les persones que en són

beneficiàries. b) Que el lliurament estigui afectat a un fi, un propòsit, una activitat o un projecte específics,

i hi hagi l’obligació del destinatari de complir les obligacions o els requisits establerts. c) Que la finalitat respongui al foment d’una activitat d’utilitat pública o d’interès social o

per a la promoció d’una finalitat pública. L’apartat número 2 de l’article 87 estableix que les disposicions de fons públics als quals s’acaba de fer referència que no compleixin el requisit de la lletra b) tenen la consideració de transferències (vegeu l’article 88.3 del TRLFPC).



Cal posar en relleu, finalment, que l’article 87.3 conté determinades previsions en relació amb els ajuts en espècie, i que l’article 87.4 en conté de relatives a les indemnitzacions derivades de catàstrofes naturals o altres causes de força major. 3. Gestió i tramitació 3.1. Els subjectes A partir de les previsions de l’article 91 del TRLFPC, es pot dir que en el procediment de tramitació de les subvencions trobarem necessàriament dos subjectes: a) És ens concedent el que atorga la subvenció, dins l’àmbit de la seva competència, un cop

establerta la consignació pressupostària amb aquesta finalitat (el TRLFPC determina posteriorment, a l’article 93, els òrgans competents per atorgar la subvenció).

b) És beneficiària o destinatària dels fons públics la persona que ha de fer l’activitat que va

fonamentar l’atorgament de la subvenció o que s’ha de trobar en la situació que en legitimi la concessió.

Contenen regulació bàsica sobre les persones beneficiàries de la subvenció els articles 11 i 13 de la LGS. Cal que ens referim especialment al fet que l’article 13.2 inclou una enumeració de circumstàncies que impedirien l’obtenció de la condició de beneficiari, tret que, per la naturalesa de la subvenció, se’n faci una excepció a la normativa reguladora. D’altra banda, l’article 95 del TRLFPC determina les obligacions de la persona beneficiària:

a) Realitzar l’activitat o adoptar el comportament que fonamenta la concessió de la

subvenció. b) Acreditar davant l’entitat concedent o, si escau, l’entitat col·laboradora el que

determina la lletra a), i complir els requisits i les condicions que determinin la concessió o el gaudiment de la subvenció.

c) Sotmetre’s a les actuacions de comprovació de l’entitat concedent o, si escau, de

l’entitat col·laboradora, a les actuacions de control de l’activitat econòmica financera que corresponguin a la Intervenció General de la Generalitat, a la Sindicatura de Comptes o a altres òrgans competents.

d) Comunicar a l’entitat concedent o, si escau, l’entitat col·laboradora l’obtenció de

subvencions per a la mateixa finalitat, procedent de qualsevol de les administracions o entitats públiques o privades, nacionals o internacionals, i les alteracions a les quals es refereix l’article 92.2 del TRLFPC.

e) Proposar a l’òrgan concedent qualsevol canvi que, dins la mateixa finalitat, es pugui

produir en la destinació de la subvenció, que, si s’escau, ha d’autoritzar expressament l’òrgan concedent.

També podrien ser subjectes en el procediment de tramitació de les subvencions les entitats col·laboradores (article 91 TRLFPC). Es tractaria d’empreses i ens públics de la Generalitat, corporacions de dret públic i fundacions que estiguin sota el protectorat d’un ens de dret



públic, i persones jurídiques que compleixin les condicions de solvència i eficàcia establertes a aquest efecte que, com a entitats col·laboradores, podrien actuar en nom i per compte de l’ens concedent a tots els efectes relacionats amb la subvenció, lliurant i distribuint els fons públics als beneficiaris, quan així s’estableixi en les bases reguladores, sense que els fons esmentats es considerin integrats en el seu patrimoni. Contenen regulació bàsica sobre les entitats col·laboradores de la subvenció els articles 12 i 13 de la LGS. Les causes que impedirien l’obtenció de la condició de beneficiari també impedeixen ser entitat col·laboradora, tret que, per la naturalesa de la subvenció, se’n faci una excepció a la normativa reguladora. 3.2. La concessió de subvencions D’acord amb l’article 90 del TRLFPC, la concessió de subvencions s’ha de subjectar a criteris de publicitat, concurrència i objectivitat (més endavant s’analitzaran els casos en què la concurrència no és preceptiva). En matèria d’ajuts públics a empreses, la concessió de les subvencions s’ha d’ajustar a la normativa de la Unió Europea i a les directrius que emanen de la seva Comissió. L’article 8.3 de la LGS (bàsic) afegeix alguns principis als que s’acaben d’esmentar. Aquest precepte determina que la gestió de les subvencions a què es refereix aquella Llei s’ha de fer d’acord amb els principis de publicitat, transparència, concurrència, objectivitat, igualtat i no-discriminació, eficàcia en el compliment dels objectius fixats per l’Administració atorgant i eficiència en l’assignació i la utilització dels recursos públics. En aquest punt també podríem esmentar la previsió general de l’article 94.1, regla quarta, en el sentit que l’import de les subvencions concedides en cap cas no pot ser d’una quantia que, aïlladament o en concurrència amb subvencions d’altres entitats públiques o privades, nacionals o internacionals, superi el cost de l’activitat que ha de desenvolupar la persona beneficiària. I també hem de fer una referència a les previsions de l’article 90 bis del TRLFPC, que determina regles generals que s’apliquen a les subvencions i transferències regulades per aquest text legal. Pel que fa als procediments de concessió de subvencions, en aquest moment caldria tenir en compte necessàriament les previsions de l’article 22 de la LGS, precepte de caràcter bàsic. D’acord amb aquest precepte i l’anàlisi que en fa José Pascual García, podem dir que la llei estableix dues possibles formes o dos procediments mitjançant els quals s’individualitza la persona beneficiària de la subvenció: a) el de concurrència competitiva, que la llei qualifica d’ordinari; i b) el de concessió directa, que, per oposició, es pot qualificar d’excepcional. El procediment de concurrència competitiva es defineix a l’article 22.1 com aquell mitjançant el qual la concessió de les subvencions es fa mitjançant la comparació de les sol·licituds presentades, amb la finalitat d’establir una prelació entre les sol·licituds d’acord amb els criteris de valoració fixats prèviament en les bases reguladores i en la convocatòria i adjudicar, amb el límit que fixa la convocatòria dins el crèdit disponible, aquelles que hagin obtingut una valoració major en aplicació dels criteris esmentats. El mateix article 22 estableix, a l’apartat 2, els casos en què les subvencions es poden concedir de manera directa. La concessió directa de subvencions és excepcional, i només es podria fer en els casos que preveu la llei específicament.



Entenem que els supòsits de la LGS vénen a coincidir amb les previsions de l’article 90.3 del TRLFPC, que determina els casos següents en què la concurrència no és preceptiva: a) Si les subvencions tenen assignació nominal en els pressupostos de despeses.

Quant al supòsit que les subvencions estiguin previstes nominativament en els pressupostos, l’article 65.1 del RGS (bàsic) afegeix que són subvencions previstes nominativament en els pressupostos generals de l’Estat, de les comunitats autònomes o de les entitats locals «aquelles l’objecte de les quals, dotació pressupostària i beneficiari apareixen determinats expressament en l’estat de despeses del pressupost».

b) Si la concessió i la quantia de les subvencions deriven del compliment d’una llei.

En la terminologia de la LGS, les subvencions l’atorgament o la quantia de les quals els imposi a l’Administració una norma de rang legal. En aquest cas, el precepte estatal afegeix que seguiran el procediment de concessió que els resulti d’aplicació d’acord «amb la seva pròpia normativa». L’article 66.1 del RGS (bàsic) estableix que les subvencions de concessió directa l’atorgament o la quantia de les quals l’imposa a l’Administració una norma de rang legal es regeixen per aquesta norma i per la resta de normes que siguin d’aplicació específica a l’Administració corresponent.

c) Si per l’especificitat i les característiques de la persona beneficiària o de l’activitat subvencionada no és possible, d’una manera objectivable, promoure la concurrència pública.

Entenem que caldria completar el precepte autonòmic amb les previsions de l’estatal. En aquest sentit, la LGS estableix de manera textual: «[...] amb caràcter excepcional, aquelles altres subvencions en què s’acreditin raons d’interès públic, social, econòmic o humanitari, o altres degudament justificades que en dificultin la convocatòria pública.»

En relació amb aquestes subvencions directes, l’article 94.2 del TRLFPC determina que de manera excepcional es poden concedir directament subvencions innominades o genèriques, sempre que s’acrediti la impossibilitat de promoure la concurrència pública per les especificitats d’allò que se subvenciona o de les activitats a desenvolupar. En aquest cas, aquesta concessió ha de complir els requisits següents:

- El procediment s’ha d’iniciar a instància de part. - Hi ha d’haver una proposta motivada de la impossibilitat de promoure la concurrència

del secretari o secretària general o de l’òrgan competent del departament o bé de l’òrgan assimilat en l’estructura de les entitats autònomes.

- La resolució de la concessió ha de ser del conseller o consellera corresponent. - Si l’import a concedir és superior a 300.000 euros o el que determini la llei de

pressupostos, cal l’autorització prèvia del Govern. En aquest punt cal dir que el TRLFPC conté un supòsit de concessió directa no previst per la normativa estatal, normativa bàsica en aquest punt. Es tracta del que preveu l’article 90.3.d: el



cas en què els beneficiaris siguin corporacions i entitats locals i l’objecte de la subvenció sigui inclòs en plans o en programes aprovats prèviament. 3.3. El procediment de concurrència competitiva Com determina la LGS, el procediment ordinari de concessió de subvencions s’ha de tramitar en règim de concurrència competitiva. En aquest punt analitzarem la tramitació del procediment de concurrència competitiva, que, com acabem de dir, és el procediment ordinari de concessió de subvencions. Abans d’analitzar la iniciació, la instrucció i la resolució del procediment, cal especificar, però, que hi ha una fase prèvia en què l’Administració ha de dur a terme les actuacions següents: - Ha d’aprovar en primer lloc un pla estratègic (d’acord amb la normativa bàsica estatal). - Ha d’aprovar, també, les bases reguladores de la subvenció. - D’acord amb l’article 9 de la LGS, caldrà fer la comunicació a la Comissió de la Unió

Europea en els casos que sigui necessari. - Finalment, d’acord amb el TRLFPC, abans de publicar la convocatòria s’ha d’autoritzar la

despesa derivada de la línia d’ajuts convocada en els termes de l’article 92.6 del TRLFPC. En cas que en la convocatòria es comprometin fons públics d’exercicis pressupostaris futurs, l’autorització de la despesa correspon al Govern (art. 92.6 TRLFPC).

Tot seguit farem algunes referències més específiques a les bases reguladores. Segons José Pascual García: - D’acord amb les previsions de l’article 8.1 de la LGS (bàsic), el primer pas per establir

subvencions seria l’aprovació del pla estratègic. Segons la norma estatal, en el pla estratègic de subvencions es concreten els objectius i els efectes que es pretenen aconseguir amb l’aplicació de les subvencions, el termini necessari per a la consecució, els costos previsibles i les fonts de finançament corresponents, que en tot cas s’han de supeditar al compliment dels objectius d’estabilitat pressupostària.

- Després del pla, s’haurà de crear la subvenció, cosa que requereix norma jurídica (article 9.2 LGS). Aquest requisit es complirà mitjançant normes sectorials específiques o bé les bases reguladores a què fa referència l’article 17 de la LGS. Les bases tenen naturalesa normativa.

Pel que fa a les bases reguladores de les subvencions, l’article 92.1 del TRLFPC determina que l’ens concedent, amb caràcter previ a l’acord de concessió, ha d’aprovar les bases reguladores de la subvenció, llevat que l’objecte d’aquesta justifiqués la impossibilitat de la concurrència. Per la seva banda, l’article 92.2 determina el contingut mínim de les bases reguladores:

a) L’objecte de la subvenció i el període en què s’ha de dur a terme l’activitat. b) Els requisits de les persones beneficiàries i la manera d’acreditar-los.



c) La possibilitat d’intervenció d’entitats col·laboradores i les condicions de solvència i eficàcia que hagin de reunir. d) La forma en què la persona beneficiària o l’entitat col·laboradora han de justificar el compliment de la finalitat per a la qual es va concedir la subvenció i l’aplicació dels fons percebuts, i el termini per efectuar-la. e) Els límits i els requisits per autoritzar bestretes o pagaments a compte sobre la subvenció concedida. f) La forma i l’import de les garanties que, si escau, s’han de prestar en cas de bestretes o de pagaments a compte de la subvenció. g) Els criteris de valoració de la sol·licitud de la subvenció en cas de concurrència competitiva, com també la possibilitat de revisar les subvencions ja concedides, en especial la possibilitat de modificar la resolució de concessió en cas d’alteració de les condicions o de l’obtenció concurrent d’altres ajuts. h) L’obligació del beneficiari de facilitar tota la informació que li sigui requerida per la Intervenció General de la Generalitat, la Sindicatura de Comptes o altres òrgans competents, d’acord amb aquesta Llei i altres normes aplicables.

i) L’obligació del beneficiari de fer una declaració responsable en els termes que s’estableixen en el mateix precepte.

D’altra banda, l’article 92.7 estableix que les bases reguladores de les subvencions que tinguin com a beneficiàries empreses amb una plantilla igual o superior a vint-i-cinc persones han d’incloure l’obligació d’aquestes empreses, d’acord amb els agents socials, d’indicar els mitjans que utilitzen per prevenir i detectar casos d’assetjament sexual i d’assetjament per raó de sexe i intervenir-hi en llurs centres de treball.

En tot cas, cal constatar que algunes de les previsions de l’article 17.3 de la LGS (bases reguladores de la concessió de les subvencions) tenen caràcter bàsic, per la qual cosa també les bases adoptades per l’Administració de la Generalitat de Catalunya hauran de contenir els extrems que preveu la norma estatal amb caràcter bàsic que no constin a l’article 92.1 del TRLFPC: per exemple, la ponderació, si s’escau, dels criteris objectius d’atorgament de la subvenció i els òrgans competents per a l’ordenació, la instrucció i la resolució del procediment de concessió de la subvenció. Cal tenir en compte que algunes de les previsions de la norma estatal figuraven, en el cas del TRLFPC, com a contingut de les convocatòries de subvencions.

Quant a aquestes bases reguladores, seguint les previsions del TRLFPC (article 92.3) hem de dir, finalment, que:

a) S’han de sotmetre, abans que siguin aprovades, a l’informe del servei jurídic i de la intervenció delegada de l’ens concedent. b) Han de ser aprovades per ordre del conseller o consellera corresponent, o de l’òrgan competent en els casos especificats per les lletres b) i c) de l’art. 93. c) S’han de publicar al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC).



Iniciació, tramitació i resolució del procediment La iniciació del procediment de concurrència competitiva per a la concessió de subvencions es fa d’ofici mitjançant la convocatòria corresponent aprovada per l’òrgan competent. De conformitat amb l’article 92.4 del TRLFPC, les convocatòries de les subvencions han de concretar com a mínim els aspectes següents: a) Les bases reguladores de la subvenció o indicació de la disposició on es contenen. b) L’aplicació pressupostària a la qual s’han d’imputar i la quantitat màxima destinada. c) El termini per presentar la documentació. d) Els òrgans competents per tramitar i resoldre el procediment i el termini per concloure’l. e) El mitjà de notificació de la resolució i, si aquesta exhaureix o no la via administrativa,

indicació dels recursos i els òrgans davant els quals es poden interposar. f) En el supòsit d’ajuts d’estat o subvencions a empreses susceptibles de tenir aquesta

consideració, i per tal de donar compliment a la normativa de la Unió Europea, en la convocatòria també s’ha d’especificar les diverses finalitats a les quals va adreçada d’acord amb la tipologia que es fixi mitjançant una ordre del conseller o consellera d’Economia i Coneixement. Cal fer una reserva pressupostària per a cadascuna de les finalitats especificades o per a cada conjunt de finalitats que segueixin els criteris d’agrupació establerts a l’ordre.

A més, totes les convocatòries públiques de subvencions han d’incloure, entre els requisits exigits a les empreses, la justificació que qui sol·licita la subvenció compleix la quota de reserva per a la integració social de les persones minusvàlides establerta per la legislació vigent (article 92.5 TRLFPC). Finalment, s’ha d’adjuntar a la convocatòria el certificat de la Intervenció que acrediti que s’ha efectuat la reserva de crèdit corresponent (article 92.6 TRLFPC). Quant a la tramitació i la resolució del procediment, cal fer referència a les previsions de l’article 94 del TRLFPC, que a més de recordar, entre d’altres, que el procediment de concessió és, preferentment, el de concurrència competitiva, disposa que la concessió de les subvencions s’ha d’ajustar a les regles següents: - La resolució que posi fi al procediment de concessió ha de ser motivada. - El termini màxim per resoldre i notificar les resolucions de concessió de subvencions és

de sis mesos. Pel que fa als òrgans competents per a la instrucció del procediment i la formulació de la proposta de resolució, l’article 22.1 de la LGS, de caràcter bàsic, estableix que, sens perjudici de les especialitats que es poguessin derivar de la capacitat d’autoorganització de les administracions públiques, la proposta de concessió l’haurà de formular a l’òrgan concedent un òrgan col·legiat mitjançant l’òrgan instructor. Així mateix, aquest article determina també



que la composició de l’òrgan col·legiat serà la que estableixin les bases reguladores corresponents. Com constata Laguna de Paz, la LGS, amb caràcter bàsic, introdueix la separació orgànica com a garantia procedimental, sens perjudici de les especialitats que es poguessin derivar de la capacitat d’autoorganització de les comunitats autònomes. D’aquesta manera, en la tramitació i en la resolució del procediment es preveu la intervenció de tres tipus d’òrgans:

- l’òrgan concedent; - un òrgan col·legiat al qual correspon fer la proposta de resolució; i - l’òrgan instructor.

La norma bàsica estatal estableix, doncs, la necessitat d’un òrgan instructor del procediment i d’un òrgan col·legiat. L’òrgan col·legiat és el que formula la proposta de resolució, que eleva a l’òrgan concedent mitjançant l’òrgan instructor. D’altra banda, són òrgans competents per a la concessió de les subvencions (article 93 TRLFPC): a) En els departaments de la Generalitat, el conseller o consellera titular, o l’òrgan

corresponent que determini la convocatòria. b) En les entitats autònomes de naturalesa administrativa, els presidents o presidentes,

directors o directores, i els consells d’administració en la resta d’entitats autònomes, sens perjudici de la facultat de delegació en els gerents.

c) En els ens restants, els òrgans rectors, d’acord amb el que disposen les seves lleis de

creació o normativa específica, sens perjudici de la possible delegació en els gerents o figures anàlogues.

Pel que fa al contingut de la resolució de concessió, l’article 94.3 del TRLFPC determina que en qualsevol cas la resolució de concessió ha de contenir, com a mínim: a) La identificació de la persona o persones sol·licitants a les quals es concedeix la

subvenció. b) L’import i, si escau, el percentatge subvencionat del pressupost de l’activitat o el projecte

singular i específic presentat per la persona sol·licitant, si l’objecte de la subvenció és d’aquesta naturalesa.

c) La justificació com a condició, en cas que s’autoritzin bestretes, de l’execució de l’objecte

de la subvenció. d) Si s’autoritzen bestretes, la forma i la quantia de les garanties que, si s’escau, ha de

presentar el beneficiari de la subvenció. El mateix precepte també preveu que, excepcionalment, la concessió es podria produir mitjançant acords, pactes, convenis i contractes amb entitats de dret públic o privat, si aquests mitjans són més eficients per assolir els objectius fixats, i són exigibles els mateixos requisits que s’estableixen en el capítol que s’analitza. Hi afegeix que les transferències, les subvencions directes i les subvencions establertes amb caràcter nominatiu per la Llei de pressupostos de la Generalitat que es facin a favor de consorcis, fundacions i altres persones



jurídiques per quantia superior a cinquanta mil euros s’han de formalitzar mitjançant convenis. Cal dir en aquest punt que el TRLFPC no conté previsions en relació amb el silenci administratiu en els procediments de concessió de subvencions. La resposta a aquesta qüestió la trobarem a l’article 54 de la Llei 26/2010, de 3 d’agost, de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de Catalunya, que determina que el silenci té un efecte desestimatori en els procediments l’estimació de la sol·licitud dels quals pot comportar la concessió d’ajuts i subvencions públiques i, en general, els procediments que tenen per objecte o es refereixen a la reclamació de quantitats que impliquen el pagament a càrrec de les administracions públiques. Finalment, i pel que fa a la publicitat, l’article 94.6 del TRLFPC disposa que els ens concedents han de donar publicitat a les subvencions atorgades mitjançant l’exposició d’aquestes subvencions en el tauler d’anuncis designat en la convocatòria. En el supòsit de subvencions d’un import superior a 6.000 euros, s’han de publicar, també, al DOGC. Com a contingut informatiu, s’ha d’indicar el beneficiari, la quantitat concedida, les finalitats de la subvenció i el crèdit pressupostari al qual s’han imputat. El que estableix aquest apartat no és aplicable a les subvencions nominatives. En tot cas, ateses les previsions de l’article 18 de la LGS (publicitat de les subvencions concedides, de caràcter bàsic), cal afegir que, a partir de la normativa bàsica estatal, l’exclusió de publicació al diari oficial per raó de la quantia només ho serà per al cas en què els imports de les subvencions concedides, considerades individualment, siguin d’una quantia inferior a 3.000 euros, tot i que, en aquest cas, les bases reguladores han de preveure la utilització d’altres procediments que, d’acord amb les seves especials característiques, quantia i nombre, assegurin la publicitat dels beneficiaris de les subvencions. L’article 18.3 de la LGS preveu altres supòsits en relació amb els quals no és necessari publicar la concessió de les subvencions al diari oficial de l’Administració competent. 3.4. El control de les subvencions. Referència especial al procediment de revocació L’article 95 del TRLFPC defineix com una de les obligacions del beneficiari de les subvencions sotmetres’s a les actuacions de comprovació de l’entitat concedent o, si escau, de l’entitat col·laboradora, a les de control de l’activitat economicofinancera que corresponguin a la Intervenció General de la Generalitat, a la Sindicatura de Comptes o a altres òrgans competents, i, en particular, a les derivades del que disposa l’article 97 del mateix TRLFPC. L’article 14.1.c de la LGS (obligacions del beneficiari, amb caràcter bàsic) determina com a obligació del beneficiari sotmetre’s a les actuacions de comprovació que faci l’òrgan concedent o l’entitat col·laboradora, si s’escau, i també a qualssevol altres de comprovació i control financer que puguin fer els òrgans de control competents, tant nacionals com comunitaris. Si, com a conseqüència d’aquestes actuacions de control, es determina la manca de realització de l’activitat subvencionada o, en general, l’incompliment de les condicions establertes en concedir-la, l’Administració haurà d’iniciar i tramitar un procediment de revocació de subvencions. Reproduint quasi textualment l’explicació de Rebollo Puig (a Comentario a la Ley general de subvenciones), podríem dir que el procediment de revocació (procediment de reintegrament, en la terminologia de la LGS) seria la conseqüència elemental i directa de la manca de realització de l’activitat subvencionada en la forma, els terminis i les condicions



establerts en el moment en què es va atorgar. Evidentment, la subvenció es dóna perquè es faci una actuació determinada, i totes les quantitats percebudes en aquest concepte s’han d’aplicar a aquesta activitat; si, per la raó que sigui, l’activitat no s’arriba a dur a terme, es perd el dret a la subvenció. Cal afegir que la revocació pot ser total (per exemple, perquè l’activitat subvencionada no s’ha dut a terme) o parcial (per exemple, perquè no s’ha justificat la inversió en l’activitat subvencionada de la totalitat de la subvenció). En el cas del TRLFPC, les causes de revocació les determina l’article 99. D’acord amb aquest precepte, són causes de revocació les següents: a) L’incompliment de l’obligació de justificació. b) L’obtenció de la subvenció sense reunir les condicions requerides. c) L’incompliment de la finalitat per a la qual la subvenció va ser concedida, totalment o

parcialment, pel fet d’haver destinat les quantitats percebudes a finalitats diferents. d) L’incompliment de les condicions imposades als beneficiaris amb motiu de la concessió

de la subvenció, incloent-hi l’obstrucció de les actuacions de control o la resistència a permetre-les de manera que s’impedeixi comprovar l’acreditació d’haver realitzat l’objecte de la subvenció.

e) L’obtenció de subvencions per un import superior al cost de l’activitat desenvolupada, per

l’excés obtingut sobre el cost de l’activitat desenvolupada. f) La no-inclusió o la utilització indeguda dels mitjans indicats per l’article 92.7. En aquest moment també cal tenir en compte les previsions de l’article 92.9 i 92 bis 3 del TRLFPC i també que l’article 37 de la LGS, «Causes de reintegrament», estableix causes de revocació (reintegrament, en la terminologia estatal) amb caràcter bàsic. L’Administració de la Generalitat de Catalunya també haurà d’iniciar el procediment de revocació de subvencions quan concorri alguna de les causes que preveu la Llei estatal, encara que no estiguin previstes al TRLFPC; cal constatar que algunes de les causes previstes per la LGS són reconduïbles a les causes que estableix la norma catalana. Fetes aquestes precisions prèvies, cal dir que l’article 100 del TRLFPC regula el procediment de revocació de subvencions en els termes que es descriuran a continuació. En tot cas, s’haurà de tenir en compte que el termini de prescripció del dret de la Generalitat a la revocació i, si escau, el rescabalament dels fons que hagin rebut els beneficiaris de subvencions és de cinc anys a comptar des de la data de finalització del termini de justificació de l’objecte de la subvenció, o bé des de la data de presentació dels justificants corresponents, si aquesta data és anterior (article 100.4). Pel que fa al procediment de revocació configurat pel TRLFPC, cal tenir en compte el següent: - El procediment l’inicia l’òrgan concedent, si, com a conseqüència de la seva actuació de

comprovació o de la Intervenció General, acredita que s’ha produït alguna de les causes de revocació.



- L’article 98.2 del TRLFPC regula l’adopció de mesura cautelar consistent en la retenció

de les quantitats pendents d’abonar al perceptor, amb els límits establerts pel precepte, un cop acordat l’inici del procediment de revocació o, fins i tot, amb caràcter previ, en el cas de resistència del beneficiari a les actuacions de control de la Intervenció General (article 98.2 TRLFPC).

- El termini per concloure l’expedient és de sis mesos a comptar des de la data en què es

notifiqui la resolució d’inici de l’expedient, que ha de dictar l’òrgan que va signar la resolució de concessió (cal tenir en compte que hi ha interposada qüestió d’inconstitucionalitat davant del Tribunal Constitucional en relació amb la previsió d’aquest precepte d’inici del còmput del termini en la data en què es notifica la resolució d’inici de l’expedient). Excepcionalment i amb motivació, i d’acord amb el que determinen les normes reguladores del procediment administratiu comú, es pot prorrogar aquest termini per un període no superior a tres mesos.

- El procediment es resol de conformitat amb el que disposen les normes reguladores del

procediment administratiu comú, i en tot cas s’ha de reconèixer a les persones interessades el dret a efectuar al·legacions, a proposar mitjans de prova, i el preceptiu tràmit d’audiència previ a la proposta de resolució que posi fi a l’expedient.

- Si la resolució estableix que s’ha produït una causa de revocació, s’ha d’acordar,

conformement a la normativa reguladora dels ingressos de dret públic, el reintegrament total o parcial de les quantitats percebudes i l’exigència dels interessos legals des de la data de pagament de la subvenció o, en cas que s’hagin pagat bestretes, des de la data límit que es va fixar a la persona beneficiària per justificar el compliment de la finalitat que va motivar la concessió, o des que es va efectuar el pagament, si aquest fos posterior. En tot cas, l’incompliment de l’obligació de reintegrament pot originar l’execució de les garanties prestades.

- La resolució de revocació exhaureix la via administrativa, d’acord amb l’article 104.3 del

TRLFPC. 3.5. Breu referència a infraccions i sancions Caldria fer una referència molt breu al fet que els articles 101 a 105 del TRLFPC («De les infraccions i les sancions») regulen: - Infraccions administratives en matèria de subvencions (de les persones beneficiàries, de

les entitats col·laboradores i de terceres persones relacionades amb l’objecte de la subvenció). Aquestes infraccions poden ser molt greus, greus i lleus.

- Les sancions que corresponen a aquestes infraccions administratives. - Previsions sobre el procediment sancionador que caldrà instruir per imposar les sancions

que estableix aquesta Llei (en principi, s’ha de tramitar d’acord amb el que disposa la normativa general del procediment sancionador aplicable a l’Administració de la Generalitat).

- Previsions específiques en relació amb el règim d’infraccions i sancions pel que fa als

ajuts finançats amb càrrec als fons comunitaris.



En tot cas, caldrà tornar a fer una remissió a la LGS, atès que el títol IV de la Llei, «Infraccions i sancions administratives en matèria de subvencions», també conté regulació en relació amb aquesta matèria, de la qual són preceptes bàsics els referits al concepte d’infracció, responsables, supòsits d’exempció de responsabilitat, concurrència d’actuacions amb l’ordre jurisdiccional penal, infraccions lleus, infraccions greus, infraccions molt greus, sancions, prescripció d’infraccions i sancions, procediment sancionador, extinció de responsabilitat derivada de la comissió d’infraccions i responsabilitats. Punts clau

- L’article 215 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya determina que el patrimoni de la

Generalitat és integrat pels béns i els drets dels quals és titular i pels que adquireixi per qualsevol títol jurídic. En coherència amb les previsions de l’Estatut, l’article 1 del TRLPG determina que el patrimoni de la Generalitat de Catalunya és constituït de tots els béns i drets que li pertanyen per qualsevol títol.

- L’article 2 del TRLPG determina que els béns de la Generalitat de Catalunya es

classifiquen en dues categories, béns de domini públic o demanial i béns de domini privat o patrimonials.

- Els béns de domini públic de la Generalitat de Catalunya són els afectats a l’ús general o

als serveis públics propis de la Generalitat i aquells que ho són perquè una llei així ho declara; també ho són els edificis en què s’allotgen els òrgans de la Generalitat definits per l’Estatut.

- Els béns de domini públic o demanials són inalienables, imprescriptibles i inembargables,

circumstància que deriva en primer terme de les previsions de l’article 132 de la Constitució

- D’acord amb el TRLPG, el domini públic és susceptible dels següents usos: ús general, ús

general amb concurrència de circumstàncies especials, ús privatiu amb instal·lacions o obres no permanents, i ús privatiu amb instal·lacions o obres permanents.

- Quan es parla de formes de l’activitat administrativa, es distingeix entre activitat de

limitació o de policia, activitat de foment, activitat de prestació o de servei públic i activitat arbitral de l’Administració pública.

- S’entén per activitat de foment aquella modalitat d’intervenció administrativa que

consisteix a dirigir l’acció dels particulars cap a finalitats d’interès general mitjançant l’atorgament d’incentius diversos.

- Dins l’activitat de foment, se sol distingir entre mesures honorífiques, mesures

econòmiques i mesures jurídiques. Les subvencions constitueixen una mesura econòmica de l’activitat de foment.

- La norma reguladora de les subvencions que atorga l’Administració de la Generalitat de

Catalunya és essencialment el Text refós de la Llei de finances públiques de Catalunya; també caldria tenir en compte les previsions de caràcter bàsic que recull la normativa estatal i, específicament, la Llei general de subvencions.



- D’acord amb l’article 87 del TRLFPC, es considera subvenció qualsevol ajut que impliqui

una disposició de fons públics acordada per la Generalitat o les entitats autònomes d’aquesta a càrrec dels seus pressupostos, que tingui per objecte un lliurament dinerari entre els diferents òrgans i unitats de l’Administració pública de la Generalitat, o d’aquests a altres entitats públiques o privades i particulars, i que compleixi els requisits següents: que el lliurament es faci sense contraprestació directa de les persones que en són beneficiàries; que el lliurament estigui afectat a un fi, un propòsit, una activitat o un projecte específics, i hi hagi l’obligació del destinatari de complir les obligacions o els requisits establerts; que la finalitat respongui al foment d’una activitat d’utilitat pública o interès social o per a la promoció d’una finalitat pública.

- La LGS (bàsica en aquest punt) estableix dos procediments mitjançant els quals

s’individualitza la persona beneficiària de la subvenció: el de concurrència competitiva, qualificat d’ordinari, i el de concessió directa, que, per oposició, es pot qualificar d’excepcional.

- El procediment de concurrència competitiva és aquell mitjançant el qual la concessió de

les subvencions es fa mitjançant la comparació de les sol·licituds presentades, amb la finalitat d’establir una prelació entre les sol·licituds d’acord amb els criteris de valoració fixats prèviament en les bases reguladores i en la convocatòria i adjudicar, amb el límit que fixa la convocatòria dins el crèdit disponible, aquelles que hagin obtingut una valoració major en aplicació dels criteris esmentats.

- Mitjançant el procediment de revocació l’Administració subvencionant determina si ha

d’exigir al beneficiari el reintegrament de les quantitats percebudes i els interessos corresponents perquè no ha dut a terme l’activitat subvencionada en la forma, els terminis i les condicions establerts en el moment en què es va atorgar.

Bibliografia Del Barco Fernández-Molina, J. et al. Comentarios prácticos a la nueva Ley general de subvenciones. 2a ed., Valladolid, Lex Nova, 2005. Fernández Farreras, G. (dir.). Comentario a la Ley general de subvenciones. 1a ed., Civitas, 2005. Pascual García, J. Las subvenciones públicas. Legislación comentada, formularios y procedimientos. 2a ed., Madrid, Ministeri de la Presidència, Butlletí Oficial de l’Estat, 2009. Parada Vázquez, J. R. Derecho administrativo. Tomo III. 12 ed. Madrid, Marcial Pons, 2010. Santamaría Pastor, J. A. Principios de derecho administrativo general II. 2a ed. Madrid, Iustel, 2009.



Bibliografia web Administracions públiques i butlletins oficials Generalitat de Catalunya http://www.gencat.cat Escola d’Administració Pública de Catalunya http://www.eapc.cat Portal del Ciutadà (Administració general de l’Estat) http://www.060.es Butlletí Oficial de l’Estat http://www.boe.es Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya http://www20.gencat.cat/portal/site/DOGC Intervenció General de l’Administració de l’Estat http://www.igae.pap.meh.es/ Departament d’Economia i Coneixement de la Generalitat de Catalunya http://www.gencat.cat/economia/index.html Eines jurídiques generals Portal jurídic de Catalunya (en proves en el moment en què es redacta aquest tema) http://www20gencat.cat/portal/site/portaljuridic (o mitjançant la pàgina de la Generalitat de Catalunya) Diari jurídic Aranzadi http://www.aranzadi.es Diari jurídic La Ley (actualitat administrativa) http://www.laley.es Iustel http://www.iustel.com

http://www.gencat.cat/

http://www.eapc.cats/

http://www.060.es/

http://www.boe.es/

http://www20.gencat.cat/portal/site/DOGC

http://www.igae.pap.meh.es/

http://www.gencat.cat/economia/index.html

http://www20gencat.cat/portal/site/portaljuridic

http://www.aranzadi.es/

http://www.laley.es/

http://www.iustel.com/

Documents

WordPress.com - 14. Gestió del patrimoni de la Generalitat. L ......regulació continguda al Decret legislatiu 1/2002, de 24 de desembre, pel qual s’aprova el Text refós de la