( Poema de Pere Quart )

Entre campos de aceitunasbrotó roja la amapola,

flor silvestre incomprendida,la Guerra encubrió tus dones.

Y, aún y con el viento en contra,esparciste tus semillas.

Testaruda y hacendosa,tu color sigue bien vivo.

Haré de mi voz tu eco,lo que era silencio, en mi, se hará grito.

Si algo anhelabas, será mi luchay tus sueños truncados haré realidad

Tanto has visto y has vivido,tanto has dado y has querido...

Olvidaste hasta tu nombreviviendo siempre a la sombra.

Con tus pétalos marchitoshas marcado un buen camino.

Amapola silenciosa,tu color sigue bien vivo,

Haré de mi voz tu eco,lo que era silencio, en mi, se hará grito.

Si algo anhelabas, será mi luchay tus sueños truncados haré realidad

Del fang sorgí un àngel,creia caure dels astres,però volar no en sabia,sempre plou quan puja al cel.

Nascut en el dol,admirava els vuit ventsmentre que el sacsejaven;no eren ales sinó arrels. Sabies que el teu paradís artificial no anava enlloci vas jugar a fer-te malsagnant sense control.

Del llot n'esclataran les flors,arrelaràs i naixeran de tu els fruits, fins ara bords, que tant has anhelat.

No en sabíem més,Jo ho volia tot amb tumalgrat l'hivern tan cru que ens esperava;brollen rels on tot era desert. Sabies que el teu paradís artificial no anava enlloci vas jugar a fer-te malsagnant sense control.

Del llot n'esclataran les flors,arrelaràs i naixeran de tu els fruits, fins ara bords, que tant has anhelat.

Tu vas obrir-me una ferida que no cura,tu vas ser qui va fer-me així, tan així.

Tu vas fer esvair el somriure del meu rostre,tu vas omplir el meu món de por i dolor.

I no està passant, no està passant... I no està passant, no està passant...I no està passant, no està passant...I no està passant, no està passant...

Jo he anat alimentant tots els fantasmes,m'he convertit en el meu pitjor enemic.

Muntanyes enquistades,udols de lluna plena a mitjanit,

i la ruda va trepant.

I no està passant, no pot estar passant.Això fa mal i no està passant.No està passant, vull oblidar,

i no està passant i no pot passar!

Quan et diguin que parlis fluixet,que siguis tan sols un murmuri,val la pena alçar ben fort la veui que els teus mots ressonin lluny.

Retronant dins les cavernes.Donant llum a la penombra.Fent trontollar lleis i ordresque ofeguin el teu alè.

Quan el fum ofegui els teus anhelsi el sutge embruti el mirall,penjarem garlandes dels estelsi amb eines d'or solcarem els camps.

Trencar baules i cadenesPrendre el vol, rompre el silenci.Ser l'agulla i la puntadaque embasti els fils del nostre estendard.

Entintarem la plomai reescriure'm la història.Prendre'm carrers i placesbrindant sense mesura.

Les llàgrimes vessades seran el motor.Són nits de lluna plena,farem camí,no tenim por.

Vas obrir els ulls en un món que no estava fet per tui vas haver d'aprendre a lluitarper tal que no te'ls fessin tancar.

Vas caminar per terrenys plens de solcs i de paranysi vas haver d'aprendre a esquivarels cops que et volien enfonsar.

Que plogui tant com vulgui i els nostres cossos quedin ben xops.Que plogui i s'esvaeixi el gris que tinta les emocions.

Nedar a contracorrent,per riuades de fang, fins tornar a aquell moment en què em somrius.

S'obren ponts al teu pas,tornaràs a xiularmelodies que fan sentir-te fort.Abraça'm fort,abraça'm fort...Abraça'm fort.

Tanca els ulls,fuig d'aquesta nit sense lluna.

Ves-te'n lluny,no t'enxamparan perquè ja no hi seràs.

A l'exili el record esdevindrà rutina.Marxes cobert de fulles mortes.

Mai no n'hi haurà prou,amb el teu cor,

festí de corbs enlluernats.

Porta'm amb tu;sóc cendra i foc,

duc la foscor als ossos.

Bosc enllà,no tindràs descans aquest odi és etern.

Impotent,vull fer meus el plor i el dolor que tu sents.

Vetllaré el teu son,captiva de l'insomni.

Els udols dels meus planys et guien.

Mai no n'hi haurà prou,amb el teu cor,

festí de corbs enlluernats.

Porta'm amb tu;sóc cendra i foc,

duc la foscor als ossos.

Mai no n'hi haurà prou,amb el teu cor,

festí de corbs enlluernats.

Torna't Vulcà,esclat d'argent viu,

omple de llum aquesta nit.

Fins que la veu s'apagui,i es faci el silenci,els més dolços cantsarribaran a tu.Arribaran per tu.Acaronant la teva pell.

Cançons navegaran per ser a prop teu quan ets al mar.Al vent podràs sentir el taral·lejar més suau i delicat,doncs és per tu...és per tu....és per tu...

I quan la veu s'apagui,i es faci el silenci,res no canviarà,els cants seguiran vius,escampats per arreu,acaronant la teva pell.

Cançons navegaran per ser a prop teu quan ets al mar.Al vent podràs sentir el taral·lejar més suau i delicat,doncs és per tu...és per tu....és per tu...

Música i Lletres: Lu Rois. Arranjaments: Laia Vallès i Lu Rois. Gravació: Medusa Estudio. Mescla i Masterització: Yves Roussel.Lu Rois: Piano i Veu. Joana Gomila: Contrabaix. Núria Galvany: Violoncel.Col·laboracions: ‘Silvestre’ Carles Belda i Isabelle Laudenbach. ‘Paradisos Artificials’ Espaldamaceta i Gerard Joan. ‘Que plogui tant com vulgui’ Vale Penini. ‘Lhora de l’Atzur’ Sònia Arias.Fotografia: Jordi Plana. Lettering: Ignasi Font. Disseny: Natalia Lobato.

p i c 2017 Lu Rois i Hidden Track Records. B 17958-2017