Alde

a ab

ando

nada

de

Vizc

ota,

a A

lpon

t (Se

rran

s). /

AG

US

TÍ H

ER

NÀ

ND

EZ

Pobles abandonatsEL SILENCI DE LES PEDRES. Centenars de masos i aldees del PaísValencià han perdut tots els seus habitants en les últimes dècades. Lesruïnes donen testimoni d’un passat de vida dura i austera. / 2 a 9

MIQUEL ÀNGEL MARCH / 14 • TRES DIES SOTA LES BOMBES / 18 • LA VIA LAIETANA FA CENT ANYS / 22 • LES MEMÒRIES DE BENGUEREL / 26

Número 1880. Del 7 al 13 de març del 2008. Any XLIII. 0,50 €

2 ❙ DOSSIER presència · Del 7 al 13 de març del 2008

POBLES ABANDONATS. L’èxode de població de les comarquesde l’interior valencià a les de la costa al segle XX ha deixat unpaisatge amb centenars de masos i llogarets deshabitats i convertitsavui en testimoni d’un passat en què la vida era extremament dura.

● Una escapada de cap de setma-na a la muntanya fa brollar regu-larment el nostre amagat esperitrural. Després, l’obligada torna-da a casa, a la ciutat, a la quotidia-nitat insulsa del pis i l’oficina, enscondueix a voltes a plantejar-nos–a fantasiejar en la majoria delscasos– la possibilitat de viure enuna antiga i meravellosa casa dinsd’un entorn natural bucòlic, méso menys aïllat, però sempre a dis-tància del ciment i l’estrès urbà.

Equivocadament associemaquest idíl·lic estil de vida en elpoble o en el mas a aquell queimaginem que van disfrutar lesgeneracions que ens precedeixen,les que fins als seixanta –fa tanpoc– van habitar massivament in-drets abruptes i llogarets remotsque avui ens pareixen encanta-dors. No res més lluny de la reali-tat. La seua existència fou excep-cionalment dura i miserable. Nitan sols el paisatge acompanyava:la majoria de les masses boscosesque avui coneixem eren en altretemps terres àrides de cultiu i pas-tura. El fred, la fam, la incomuni-cació, l’analfabetisme..., vanmarcar amb cruesa els dies, elsanys i les dècades, fins que el bru-tal contrast amb els puixants en-

E. ORTS torns urbans de la costa va fer in-viable aquesta manera d’ocuparel territori. En la comparació, elcamp va perdre enfront de la ciu-tat.

Aquest escenari va posar fidràsticament a tota una forma devida en un viatge sense retorn, elde l’emigració. Els pobles aban-donats són l’empremta d’aquellèxode, un rastre que encara nos’ha esborrat a pesar del flux in-vers protagonitzat pels anome-nats neorurals, els nous habitantspermanents o de cap de setmanad’aquestes zones.

Amb tot, l’aportaciód’aquests pobladors és només i ahores d’ara una anècdota,almenys al País Valencià, onl’abandonament dels nuclis ru-rals ha tingut conseqüències dra-màtiques. Desenes, centenars dellogarets han sucumbit als tempsmoderns en un procés que es vainiciar en els anys deu del seglepassat i que es va accelerar irre-versiblement en la dècada delsseixanta. Avui, el perfil fantas-magòric de les seues runes a pe-nes es distingeix del de les munta-nyes i la vegetació. Tornar a ellsés viatjar en el temps cap arrere.Si ens atrevim a guaitar per les fi-nestres de fusta clivellada de les

nies agrícoles i industrials; i perl’expulsió dels moriscos (1609).De tots aquests motius, el primer–l’emigració rural per causeseconòmiques– és el principal del’abandonament d’aquesta partdel territori, almenys en l’últimsegle, i al que més temps han de-dicat Almerich i Hernàndez.

Amfiteatre de muntanyesLa geografia valenciana està de-terminada per un extens amfitea-tre de muntanyes a l’interior i peruna prologada plana a la costa,uns condicionaments normals enun país banyat pel mar. L’excep-cionalitat d’aquest perfil es trobaen el brusc desnivell que hi ha en-tre tots dos paisatges, un autèntictalús que marca una frontera qua-si infranquejable entre l’un i l’al-tre, a pesar de l’escassa distànciaque els separa. El cim més repre-sentatiu d’aquest allargat país, elPenyagolosa (1.813 metres), estroba a menys de 50 quilòmetresen línia recta de les platges deCastelló de la Plana. L’imponentpuig Campana, a la Marina Bai-xa, s’eleva a 1.600 metres a la ri-dícula distància de sis quilòme-tres de Benidorm. Un tobogan.

Enmig de les abruptes serrala-des que dibuixen l’interior del

cases que queden dretes –moltesestan obertes de bat a bat–, de se-gur trobarem una vella i deterio-rada peça de roba en un polsegóspenjador. Potser estarà tal com lava deixar el seu propietari el diaque va fer la maleta per a no tor-nar.

Aquest exercici d’exploracióel practiquen des de fa anys JoséManuel Almerich i Agustí Her-nàndez, que, imbuïts per l’esperitexcursionista i amb un propòsitdivulgatiu, van decidir compilarles seues experiències, investiga-cions i fotografies de les comar-ques interiors valencianes en unllibre de gran format, Poblesabandonats. Els paisatges de lamemòria (2006). Ara, l’èxit edi-torial i l’interès pel treball mos-trat pel Museu Valencià d’Etno-logia han atorgat una segonaoportunitat a la difusió d’aquestmagnífic material en una exposi-ció comissariada per Hernàndez,oberta en una primera fase fins al6 d’abril a València.

Els autors han establit cinc ti-pus d’abandonament per al terri-tori valencià: el provocat perl’emigració rural; per la construc-ció d’embassaments; per les ca-tàstrofes (solsides, riuades, terra-trèmols); per la crisi de les colò-

Hi ha més de 500nuclis, masos ollogarets abandonatso deshabitats alconjunt de l’interiorvalencià. Comarquescom és ara el Racód’Ademús o els Portscontinuen perdentpoblació i la seuadensitat a penespassa dels 5habitants per km². Enmés del 50% delterritori valencià viumenys del 5% de lapoblació total. AVallibona (Ports) hanpassat de 2.000veïns en 1910 als100 actuals. Morella,capital dels Ports,tenia 8.000 habitantsen 1870 i ara en té2.800. Castillo deVillamalefa (AltMillars) ha passat de2.000 veïns a 100 enun segle.

D A D E S

presència · Del 7 al 13 de març del 2008 DOSSIER / EL SILENCI DE LES PEDRES ❙ 3

Campanar de Loriguilla (Serrans), poble reubicat arran de la construcció de l’embassament homònim. Les runes de l’antic nucli estan sent eliminades per construir-hi un embarcador. / A.H.

4 ❙ DOSSIER / EL SILENCI DE LES PEDRES presència · Del 7 al 13 de març del 2008

País Valencià, és fàcil imaginar elsever aïllament a què van estarsotmesos els habitants de l’inte-rior, sobretot en l’època que car-reteres i automòbils eren una ra-resa. Entre una vall i la veïna lacomunicació era moltes vegadesimpossible, tot i la proximitat.

L’hostilitat dels elements ex-plica, per exemple, perquè Sesga,una aldea semiabandonada delllunyà Racó d’Ademús, va passarde 274 habitants en el segle XIXals 9 actuals, segons les dades ofi-cials. A 1.200 m sobre el nivelldel mar, en aquesta aldea del Ra-

DESENES,CENTENARS DELLOGARETS HANSUCUMBIT ALSTEMPSMODERNS EN UNPROCÉS QUE ESVA INICIAR ENELS ANYS DEUDEL SEGLEPASSAT I QUE ESVA ACCELERARIRREVERSIBLE-MENT EN LADÈCADA DELSSEIXANTA

có d’Ademús –a distància de lesprincipals vies de comunicació–s’assoleixen en hivern els 10°Cper davall de zero amb normali-tat. No té ni ha tingut indústria nicap altra activitat econòmica quel’agricultura de secà i la ramade-ria. La seua escola, que per cert esmanté en bon estat, es va tancar fadècades per falta de xiquets.L’emigració va ser inevitable.

No cal anar-se’n a indrets tanremots per a comprovar els efec-tes del despoblament. Benitan-dús (Plana Baixa), en plena serrad’Espadà i a menys de 10 km de la

pròspera indústria taulellerad’Onda, tenia, segons el cens, doshabitants en 2001. Però Benitan-dús és afortunat. En l’actualitatha recuperat població i ja són 16persones les que hi estan empa-dronades. L’aportació dels neo-rurals, la proximitat a grans nu-clis urbans i la millora de les co-municacions, ho han fet possible.

La sagnia continuaEl despoblament no és cosa delpassat. La seua ombra continuaprojectant-se a les comarques ru-rals valencianes en l’actualitat.

Algunes estadístiques reflectei-xen una mínima recuperació depoblació, però l’impacte és im-perceptible. El punt de partida éstan baix que qualsevol increment–15 o 20 habitants– fa pujar de se-guida el percentatge. Damunt, lesxifres oficials no sempre coinci-deixen amb la realitat. És fre-qüent que una persona s’empa-drone en un municipi poc habitatde la muntanya i que en realitatvisca en una ciutat de la costa, peraprofitar cert tipus d’avantatgeseconòmics, com ara l’estalvi en lafactura de l’impost de circulació,

Cementeris. Cementeri d’Araia, una aldea de l’Alcora (Alcalatén) que no

ha estat abandonada del tot. Al costat d’Araia es troba el mas del Rogle, undels conjunts deshabitats més grans del País Valencià. / A. HERNÁNDEZ

En bon estat. La Reduela, a Ludiente (Alt Millars), és un típic exemple

d’abandonament dels anys seixanta i setanta en què les cases es troben enrelatiu bon estat. Està a pocs quilòmetres de la costa. / A. HERNÀNDEZ

Una ullada al passat. La comarca de l’Alt Millars, on es troba Campos

d’Arenoso, és una de les que més han patit el despoblament. / ARXIUINOCENCIO SARRIÓN-MUSEU VALENCIÀ D’ETNOLOGIA

La catàstrofe. Aspecte de l’antic Beneixida, a la Ribera, un poble que va

haver de traslladar-se després de la pantanada de Tous, en 1982. Al fons esconserva l’església. Les cases han desaparegut. / A.H.

presència · Del 7 al 13 de març del 2008 DOSSIER / EL SILENCI DE LES PEDRES ❙ 5

que s’abona en els ajuntaments.Potser alguns pobles de l’inte-

rior hagen aturat la sagnia i hagentrobat el tan desitjat equilibri. Estracta de capitals de comarca o delocalitats importants. Però elsmunicipis més menuts, les aldeesi altres conjunts més o menys dis-seminats, especialment els ma-sos, continuen perdent habitants,si no és que estan completamentdeshabitats. Els masos eren lescases a la vora de les terres de con-reu en paratges moltes vegadesinaccessibles. Quan l’agriculturava deixar de ser rendible, es van

abandonar. La microeconomiad’aquests espais era el més pare-gut a una autarquia. Els masoversho patiren tot. Ni tan sols pogue-ren aprofitar amb tranquil·litat laposició avantatjosa que respectea les ciutats va adquirir el camp enla postguerra, quan la fam va fertan difícil l’existència en les capi-tals. L’extensió del maquis per lesmuntanyes valencianes va moureles autoritats franquistes a decre-tar l’abandonament dels masos ala nit, la qual cosa va afegir unadosi extraordinària de suplici alsseus habitants, forçats a tornar als

pobles cada dia i a cobrir distàn-cies –sempre a peu– importants.

En aquests municipis, els ma-sovers generalment no eren benvistos. El seu aspecte i les seuesmaneres, tan rudimentaris comels mitjans amb què lluitavenquotidianament per la supervi-vència, els condemnaven a lamarginació dins de la civilització,poc propensa a comprendre lesseues dificultats.

La vida era extraordinària-ment dura, sobretot per a les do-nes, que havien de fer tot tipus detasques dins i fora dels masos. Els

● Tot i que es perd en el túnel del temps, una de lesprincipals causes que van deixar el camp valenciàsense habitants va ser l’expulsió dels moriscos del1609. Es calcula que entre 120.000 i 130.000persones van haver d’abandonar el Regne deValència, la qual cosa va minvar un terç la poblaciótotal del territori. Una catàstrofe demogràfica.Aquesta mesura va tenir una especial incidència enles actuals comarques centrals del país i en la serrad’Espadà. La població musulmana va ocupar demanera més intensiva la muntanya valenciana. Enmolts casos es va instal·lar en zonesextraordinàriament abruptes que ni els cristianss’atreviren a reocupar en els segles posteriors.

L’últim habitant. Les Alberedes de Portell, a Portell de Morella (Ports).

L’últim habitant, Simón Martí, va deixar l’aldea en 1990. El nucli va arribar atenir cent veïns. / A. HERNÀNDEZ

Inaccessible. A Las Dueñas, a Arcos de las Salinas, en la frontera entre el País Valencià i Aragó, només hi ha una via d’accés: una pista forestal que

discorre per paratges agrestes. Sens dubte és un exemple de poble abandonat de gran atractiu i molt condicionat per l’orografia. Té una vintena d’habitatges iuna església en bon estat. Els autors de Pobles abandonats no han limitat únicament el seu estudi al País Valencià. / A. HERNÀNDEZ

El temps parat. Rellotge de l’aldea del Collado, a Alpont (Serrans). La

manca de recursos dels municipis provoca el deteriorament del patrimoni. /AGUSTÍ HERNÀNDEZ

L’expulsió dels moriscos

6 ❙ DOSSIER / EL SILENCI DE LES PEDRES presència · Del 7 al 13 de març del 2008

moments més delicats arribavendurant els parts, als quals s’en-frontaven sense l’ajuda de capmetge. Si hi sorgia algun proble-ma era probable que moriren. Si,en canvi, la cosa havia anat bé, notenien massa temps per a celebra-cions ni descans. Als pocs dies, jaestaven de nou treballant.

Combatre el despoblamentLa pèrdua de capital humà està re-sultant dramàtica per a algunescomarques. Els ajuntaments trac-ten de fer-hi front, de vegadessense massa encert. Qualsevol

ELS MUNICIPISMÉS MENUTS,LES ALDEES IALTRESCONJUNTS MÉSO MENYSDISSEMINATS,ESPECIALMENTELS MASOS,CONTINUENPERDENTHABITANTS, SINO ÉS QUEESTANCOMPLETAMENTDESHABITATS

font de riquesa és benvingudasense calibrar del tot les conse-qüències. Els alcaldes insisteixenque cal aprofitar les oportunitats.Així, algunes àrees de l’interiordel País Valencià s’han convertiten el pati de darrere de les gransciutats. Les corporacions munici-pals accepten la instal·laciód’abocadors, aerogeneradors ipedreres perquè de vegades sónl’única fórmula que els permetaconseguir recursos per a invertiren els seus pobles, molts amb ter-mes massa extensos. Les subven-cions, tot i ser generoses, són in-

suficients. Allí on el turisme d’in-terior no s’enlaira –tampocaquest sector és la panacea–, sesacrifica el territori.

El paisatge no només és vícti-ma de la urgència per generar ri-quesa, sinó també dels múltiplesinteressos relacionats amb lamuntanya i que no sempre estanassociats a la necessitat de mante-nir la població. L’oposició demolts propietaris al desenvolupa-ment de parcs naturals en els seusterrenys ha obligat la GeneralitatValenciana, en algunes ocasions,a retallar els perímetres inicials

dels projectes de protecció de de-terminats territoris. És el cas de ladeclaració de parc natural del Pe-nyagolosa, aprovada el 2006. Laseua extensió va ser finalment re-duïda a 1.094 hectàrees a pesarque el projecte inicial preveia laprotecció de 27.000 hectàrees.Clar que no cal crucificar els pro-pietaris i els ajuntaments afectats,que potser no veurien malamentaquestes iniciatives si les prohibi-cions derivades de la declaracióforen compensades amb les in-versions públiques anunciadesque després no es materialitzen.

Deterioració. Casa de la Mosquera, a la serra d’Espadà. Al

fons, la vall del mateix nom, prop del barranc de la Falaguera.L’abandonament provoca deterioració. / A.H.

Una vida modesta. Interior d’un habitatge del mas de Cabezorroyo, a Ludiente (Alt

Millars). L’interior de les cases dóna una idea de l’austeritat de la vida dels habitants de leszones d’interior. / A. HERNÀNDEZ

Uns altres temps. Interior de l’escola de Sesga (Racó

d’Ademús), que va deixar d’utilitzar-se durant el franquisme. /MUSEU VALENCIÀ D’ETNOLOGIA

Colònies. La Fàbrica Giner, a Morella (Ports). La construcció de colònies agrícoles i

industrials, avui abandonades, es va concebre per a ampliar les zones de cultiu i per acompletar les rendes del sector primari (cas de les industrials). / M.V.E.

presència · Del 7 al 13 de març del 2008 DOSSIER / EL SILENCI DE LES PEDRES ❙ 7

Imatge d’època de laSalvassòria, a Morella,amb la muntanyaabancalada per aconrear. / ARXIU JOSÉ

SOLER / MUSEUVALENCIÀ D’ETNOLOGIA

Dels bancals del passat als boscos del present

● En la muntanya qualsevoltemps passat no fou millor. Ni perals que hi vivien ni per al paisatgeque els acollia. La necessitatd’aprofitar els recursos al màximva obligar els seus pobladors a es-tendre els cultius i les zones depastura. Els arbres senzillamentdestorbaven, hi calia rompre. Nohi havia ecologisme explícit ni in-dicis per a pensar que hi existiriaalgun dia. En unes condicions tanextremes, el pendent més escar-pat podia servir per a llaurar iplantar. Les muntanyes es mode-laren amb abancalaments, unapràctica laboriosa i sacrificada,les cicatrius de la qual perdurenencara en el perfil de les serres.

Aquest paisatge, desoladorper a un excursionista del segleXXI, responia a l’esquema del’economia de subsistència i l’au-toconsum en absència de xarxescomercials i vies de comunicació.Quan els principis de la vida en la

E.O. coratjat pel despoblament i la pèr-dua de rendibilitat de l’agricultu-ra i la ramaderia. Sense anar méslluny, la serra d’Espadà, el primerparc natural del País Valencià perextensió, estava parcialment des-forestada en els anys seixanta.

Potser ha estat la millor notí-cia en aquest tràngol. Però no totha resultat tan senzill. La vegeta-ció autòctona ha estat substituïdaper una altra d’aliena. Afavoritper la política de reforestació, enla majoria dels casos el pi ha estatl’espècie que millor s’ha consoli-dat entre els antics bancals iterrenys de pastura. Amb aquestarbre, el bosc és més vulnerable iestà més exposat a l’acció del foc,com palesen els incendis fores-tals que pateix el País Valencià.Del foc tampoc se n’han lliurat lesàrees on ha sobreviscut la vegeta-ció original, complementada perun espès sotabosc que en altraèpoca l’ocupació humana s’hau-ria encarregat de netejar.

ment dels bancals. Més tard vantornar els arbres i, al remat, elsboscos.

L’embolcall de la majoria deles serres valencianes que avuicontemplem es va formar en elsúltims trenta o quaranta anys, en-

muntanya van entrar en crisi, pri-mer s’abandonaren les cases imés tard els camps deixaren deconrear-se. Va ser llavors el tornde la naturalesa, continguda du-rant tants segles. La brossa, abanscombatuda, es va apoderar lliure-

Una de les conseqüències més positives de l’abandonament dels pobles de l’interior ha estat la reforestació experimentada en lesmuntanyes valencianes, que ha transformat el paisatge, encara que no sempre amb espècies d’arbres autòctons

Carretera Montanejos-Zucaina, en els voltants de l’aldea de La Artijuela, a l’Alt Millars, un dels pulmons verds del País Valencià. / AGUSTÍ HERNÀNDEZ

8 ❙ DOSSIER / EL SILENCI DE LES PEDRES presència · Del 7 al 13 de març del 2008

Mitja dotzena de pobles del País Valencià han desaparegut sota les aigüesd’embassaments projectats per a l’abastiment de les grans ciutats i l’agricultura

L’imperatiu de l’interès general

● L’octubre de 1982, el trenca-ment de l’embassament de Tousva provocar la mort a vint perso-nes i importants danys en la co-marca de la Ribera, alguns d’irre-versibles. Gavarda i Beneixida,dos dels pobles més afectats per lasobtada avinguda de tota l’aiguacontinguda al pantà en un episodide gota freda –es van alliberar16.000 m³ d’aigua per segon–,van haver de reconsiderar la seuaubicació a la vora del sempre pe-rillós Xúquer. Tots dos nuclis vanser evacuats i els seus habitants,traslladats a dos emplaçamentsde nova planta a una distànciaprudencial del riu.

L’abandonament forçós depobles al País Valencià ha anatgairebé sempre relacionat amb elcurs de l’aigua, encara que també

E.O. s’han registrat casos associats aterratrèmols o esllavissades delterreny. Les circumstàncies méscomunes d’abandonament forçósestan vinculades a la construcciód’embassaments. Determinatsnuclis de població es convertei-xen pel capritx de l’enginyeria enels llits dels contenidors hídrics:Domenyo, Loriguilla, Benaixe-ve... De nou, l’interior se sacrificaper la costa.

L’imperatiu dels pantans hasignificat el trasllat dels veïns aunes altres localitats i, en algunesocasions, l’aixecament de novesentitats locals on l’artificialitat ésben palesa. Els carrers rectilinis iles cases calcades les unes de lesaltres poc tenen a veure amb latrama i l’arquitectura del pobleoriginal. Es buiden fins i tot elscementeris, amb trasllat de restes

a la nova ubicació inclòs.L’adaptació a aquesta nova

vida no és fàcil, especialment pera qui estava molt satisfet de l’an-terior. Però la resignació pareixl’única actitud que està permesaen aquestes circumstàncies, so-bretot si pensem que la majoriadels trasllats forçosos es van exe-cutar en el franquisme, un tempsen què, per raons òbvies, resulta-va molt complicat qüestionar lesdecisions oficials. L’enyorançaés un altre consol davant una im-posició de la vida moderna queanteposa l’abastiment de les ciu-tats a unes altres consideracions.

Sempre cap la possibilitat detornar al passat observant algunelement salvat de les aigües o elressorgiment del campanar delpoble primigeni quan la sequeraredueix el nivell del pantà.

● L’interès per aquests racons de la geografiadel comissari de l’exposició Pobles abandonats,pobles en la memòria, Agustí Hernàndez, vasorgir arran de la redacció d’un reportatge per auna revista valenciana. El que en principi era untreball puntual es va convertir en una passió a laqual ha dedicat bona part dels últims set anys. Asoles o amb la seua companya, Àngels, icarregat de mapes no sempre precisos,Hernàndez ha recorregut les muntanyes a larecerca del testimoni de la vida passada. Enaquesta aventura va coincidir amb José ManuelAlmerich, escriptor i geògraf, autor de llibresfonamentals en l’estudi de la geografiavalenciana, com ara Muntanyes de la ComunitatValenciana. Camins, paratges i paisatges obertsal Mediterrani, Espais Naturals Valencians o Elsrius, camins d’aigua i vida. Almerich, coautoramb Hernández de Pobles abandonats. Elspaisatges de l’oblit, és també el director del’Institut Valencià d’Excursionisme i Natura.

L’abundant material arreplegat igualment hadonat peu a l’organització d’una exposició al

Museu Valencià d’Etnologia, situat en el complexde la Beneficència de València. La mostra estaràoberta fins al 6 d’abril però es traslladaràposteriorment a diverses localitats valencianes,moltes d’interior. L’exposició consta de 8 mòdulsen els quals s’expliquen amb fotografies i textosles diferents modalitats d’abandonament. Dinsdels mòduls, diversos objectes recuperats denuclis de població deshabitats i del mateix fonsdel museu ajuden a fer-se una composició delloc al visitant. La proposta es completa amb unàlbum interactiu amb 2.200 imatges de nuclisdespoblats que s’exhibeixen través d’unapantalla. La mostra viatjarà també a SantPetersburg en una data indeterminada.

Un llibre i una exposició

Ruïnes de Campos de Arenoso (Alt Millars), quan la baixada del nivell del pantà les va redescobrir en 2005. / A.H.

«POBLES ABANDONATS»Autors: JOSÉ MANUEL ALMERICH I AGUSTÍHERNÀNDEZEditorial: CONSELL VALENCIÀ DE CULTURAPàgines: 190

El llibre, amb abundant material gràfic,recorre les principals comarquesafectades per l’abandonament.

E L L L I B R E

Detall de la mostra al Museu Valencià d’Etnologia. / MVE

presència · Del 7 al 13 de març del 2008 DOSSIER / EL SILENCI DE LES PEDRES ❙ 9

Agustí Hernàndez,periodista, en una deles instal·lacions del’exposició al MuseuValencià d’Etnologia. /PRESÈNCIA

«Els emigrants no enyoren la vida del poble»● Què va deixar arrere la gentque va abandonar els poblesde l’interior a la recerca d’unavida més còmoda?

— «En els anys seixanta i se-tanta, la gent que vivia en masos ialdees no tenia llum ni aigua pota-ble, ni escola per als seus fills enmolts casos. La majoria va prendrela decisió en veure que en uns al-tres llocs es vivia molt millor i encomprovar que els que ja havienemigrat havien prosperat. L’emi-gració no és un fenomen exclusiudel nostre temps. Per les conversesque hem tingut amb els protago-nistes d’aquests moviments de po-blació, sabem que la majoria noenyoren la vida del poble.»

— El franquisme va ser in-capaç d’aturar l’abandona-ment de les àrees rurals. Quingrau de responsabilitat té en elseu despoblament?

— «Tinc dubtes que en unesaltres circumstàncies no s’hague-ra paralitzat el procés. Quin tipusde mesures es poden dictar per aevitar que una persona que viu enuna zona aïllada, que té un difícilaccés, no se’n vaja a una altra deplana on hi ha molt bones comu-nicacions i creixement econò-mic? El franquisme, en tot cas, vaagreujar el problema. Potser sil’esforç inversor de l’Estat nos’haguera concentrat tant en lesgrans conurbacions, tot hauria si-gut diferent, però no sé si s’ha-guera evitat l’emigració. L’inte-rior és l’interior. Les condicionsde vida d’un habitant del Racód’Ademús estan condicionadesmolt per l’orografia, el clima,l’aïllament, circumstàncies que aValència no es donen.»

— Però Franco va forçarmolta gent a deixar els poblesper construir pantans.

— «Els embassaments vanser un dels estendards del règim, ila seua construcció ha sigut un al-tre dels motius importants que ex-pliquen l’abandonament. Els em-bassaments són una necessitat ur-bana que paguen els que viuen enles zones interiors. Les ciutatscreixen, l’agricultura de regadiutambé i l’aigua dels rius ja no éssuficient, cal emmagatzemar-la idistribuir-la.»

E.O.

«QUIN TIPUS DEMESURES ESPODEN DICTARPER A EVITARQUE UNAPERSONA QUEVIU EN UNA ZONAAÏLLADA, QUE TÉUN DIFÍCILACCÉS, NO SE’NVAJA A UNAALTRA DE PLANAON HI HA MOLTBONACOMUNICACIÓ ICREIXEMENTECONÒMIC?»

Agustí Hernàndez. / Comissari de l’exposició «Pobles abandonats, pobles en la memòria»

— La reocupació dels po-bles abandonats amb neoru-rals, dóna peu a l’optimisme?

— «Probablement si els neo-rurals s’hagueren trobat el pai-satge valencià com estava en elmoment en què es va abandonar,s’haurien quedat en la ciutat. Lesmasses boscoses actuals eren fanomés uns anys llocs sense vege-tació, camps de cultiu i munta-nyes desforestades. És cert que lagent va més els caps de setmana oels estius a aquests llocs, però lapoblació regular que hi viu totl’any continua minvant. El des-poblament ha fet possible que lamajoria dels ciutadans puguemgaudir d’espais verges amplis ialtres avantatges ambientals acosta dels pocs habitantsd’aquestes zones. Sense el despo-

blament, la Tinença de Benifassào el Penyagolosa, per exemple,no serien parc natural avui. Laimatge que tenim del paisatge es-tà viciada per una cosmovisió delmón totalment urbanita. És moltpoqueta la gent que realmentabandona tot en la ciutat i se’n vaa uns llocs com aquests. Tambétrobem casos d’emigrants majorsque van deixar el poble i ara hi tor-nen a viure els seus últims dies.Però aquesta gent s’esgotarà bio-lògicament i veurem si hi ha re-canvi.»

— Es podria escriure unllibre com el de Pobles aban-donats... sobre Catalunya entermes similars?

— «Jo crec que sí, encara queno he estudiat el cas català. Hi hazones de muntanya de Catalunya

amb pobles deshabitats. La dife-rència amb el País Valencià ésque a Catalunya s’està produintun procés de reocupació molt mésimportant, gràcies sobretot a lapotència demogràfica de l’àreametropolitana de Barcelona.Quants habitants té l’àrea metro-politana de Castelló per a perme-tre que un grup nombrós de gentrepoble les comarques interiors?Molt pocs.»

— Quin és l’estat de totaquest patrimoni urbanístic?Es pot perdre?

— «El patrimoni és extraor-dinari, i no només parlem de ca-ses, sinó també d’altres elementsassociats: camins de muntanya,ermites, cementeris, sénies,fonts, ponts, abeuradors, carrera-des, bancals, estructures de pedraen sec... La vegetació ho va en-derrocant tot a poc a poc. Els po-bles abandonats representen unamanera d’entendre el món i la re-lació de les persones amb un en-torn hostil, basada a utilitzar elsrecursos de manera sostenible. Lanostra generació ha conegut en-cara gent que ha viscut en aques-tes condicions; la que ve darrere,ja no. Caldria catalogar aquest pa-trimoni i decidir què cal conser-var. En qualsevol cas, no podempretendre que cada poble tinga unmuseu etnològic.»

— Com ha afectat el boomimmobiliari a les zones de l’in-terior?

— «Ha servit per a blanquejarmolts diners amb la reforma decases que són utilitzades com asegona residència. De vegades,l’impacte de la recuperació delmón rural ha sigut brutal. Moltshabitatges rehabilitats no respec-ten l’estètica del lloc ni estan enrelació amb el seu entorn.»

— Els immigrants estran-gers podrien compensar lapèrdua de població?

— «La població estrangerano compensa la minva demogrà-fica, tret d’algunes comarques.Les zones abandonades conti-nuen abandonades, però és certque alguns pobles en decadènciahan evitat el tancament de lesseues escoles gràcies als immi-grants. De fet, molts ajuntamentsels han donat treball i facilitats.»