• Home

  • Documents

  • 1. Núm. 17. - Barcelona, MIRADOR · MIRADOR Any 1. Núm. 17. - Barcelona, dijous 23 maig 1929 Una...
8
1a heu vist l'Exposició? Si n'espereu una altra, probablement sou massa optimistes Les illuminacions del Palau nacional Una vista nocturna de l'avinguda central de l'Exposició De la biblioteca d'En Pich? La terrassa del Colón. La tertúlia de periodistes de tots els dies. Un d'ells, redactor de La Noche, arriba amb un llibre sota el braç. Es un exemplar magnífic de Tirso de Molina, de l'edició de luxe de «La Lectura». — Es de la biblioteca d'En Pich? — li pregunta un company. • Es meu, comprat amb diners que m'ha pagat En Pich pels meus articles. — Perdona ! Però, com que el veia tan ben enquadernat!... Recordem que a I'Exposici6 del Moble hi havia un saló amb una biblioteca pintada. En deien la Biblioteca Pich. Una frase de l'Alomar MIRADOR Any 1. Núm. 17. - Barcelona, dijous 23 maig 1929 Una data històrica El dia 19 de juny de 1913 s'a= corda celebrar a Barcelona la segona Exposició Internacional Preu: 20 cènts. - Pelai, 62. Telèf. 15300. - Subscripció: 2'50 ptes. trimestre Els dijous blancs MIRADOR INDISCRET El record que conservarem de l'Exposició Ja en tenim sort, ja! Hem vist una Expo- sició, o almenys la inauguració d'una Ex- posició ! Hi ha ciutadans afortunats — afor- tunats? Ja tenen uns cinquanta anys ! — que ja n'han vist una altra. A algunes persones que recorden bé l'Ex- posició de l'any 1888 els hem preguntat quina és la idea predominant que en conservaven. Gairebé totes les persones que l'any 88 no havien passat l'adolescència ens han contes- tat que el record que els resumeix tota l'Ex- posició Universal és la manifestació naval que va presenciar Barcelona, fet polític d'una importància innegable. L'Exposició de 1929, malgrat els quaranta vaixells de guerra que hi ha al port i l'es- campadissa de gorres de mariner que es veu pels carrers, deixarà un record encara més precís. Quan siguem vells, en parlar-nos de l'Exposició de 1929, veurem una avinguda amb columnes lluminoses i al cap d'amunt un palau de qualitat de ,cristall que deixa anar una cascada de tonalitats de seda i porta plantat al clatell una corona de sant immensa com el sol que els pintors del se- gle xix posaven en les pintures allegbriques. I aclucant-nos un xic d'ulls veurem encara perfectament com els raigs d'aquesta glória obren un clot al núvols o fan pessigolles al cel. Aquesta apoteòsi lluminosa se'ns apa- reixerà simplificada, retallada, amb línies rectes i fines com en una làmina d'un trac- tat de perspectiva. I encara que els sistemes d'illuminació fessin progressos extraordinaris tampoc hi ha el perill que se'ns esborri aquesta imatge. Les línies són tan acusades ! Dues paralle- les que fugen : sobre d'elles les línies horit- zontals d'un gran palau amb cúpula vatica- nista i la resplendor com la cua estesa d'un paó quan fa la roda. Les quatre meravelles de Montjuïc L'Exposició estarà bé. Compta amb ele- ment d'èxit segur. Si havíem de destriar els imponderables que integren aquest èxit, senyalaríem en primer terme la situació real- ment extraordinària i després l'extensió. Un home de cames no podrà, quan tot estigui llest, recórrer els jardins i els palaus amb quatre o cinc dies. Afegiu-hi que els desni- vells, si afavoreixen els efectes de perspec- tiva, augmenten la fatiga corporal del que recorre els jardins. Després del dos factors situació i extensió cal remarcar realitzacions magnifiques i comptar quatre meravelles indiscutibles. Els jardins de la Font del Gat són ja una cosa definitiva. Durant els vuit mesos que Mont- juïc ha estat tancat, aquests jardins s'han anat perfilant. Hi ha als voltants de la Font del Gat recons incomparables que els acci- dents del terreny multipliquen fins a oferir- vos tota la diversitat dels jardins mediterra- ni. Roserars i pèrgoles plenes de flors placetes delicioses, camins de sorpresa, jar- dins de soldà i jardins de monges, i al cap d'amunt del Parc Laribal aquell reco de pins torts que sembla un Ghirlandais. La segona meravella és el «Poble Espa- nyol», miracle poètic i tècnic que només po- den trobar banal les persones privades de tota mena de llums de l'esperit. La tercera meravella és la illuminació, el joc de la llum amb els brolladors i les cas- cades. Té el mérit d'ésser un castell de foc variadíssim i que pot encendre's cada nit. La quarta meravella és el palau de l'.Agri- que, ben mirat, l'expectació barcelonina no s'ha desvetllat, fins quinze dies abans d'o- brir-se l'Exposició. La febre urbanitzadora d'aquestes darreres setmanes ha estat, per al barceloní, la propaganda més eficaç. Fins els més escèptics s'han adonat que amb aquesta Exposició ens hi juguem una època de prosperitat, i que es fa amb els di- ners de la ciutat. Dir que tenim obligació d'anar molt so- vint a Monjuïc seria exagerar. Potser serà més just dir que és necessari fer el possibles perquè la gent vagi a l'Exposició. Es neces- sari que els diumenges la muntanya sigui un formiguer de gent. Cal donar al públic tota mena de facilitats, popularitzar l'Ex- posició. El romans donaven al públic «panera et circenses,), pa i festes de circ. L'Exposi- ció pot ésser el nostre «panem et circenses». Quant al segon aspecte de la petició, millor serà obrir la mà. Fet i fet, des de l'altra Exposició Barcelona no s'havia permès uns altres «circenses)). Aquest número ha es(at passat per la censura goVernatiVa LA CIUTAT VIROLADA Aquest dijous, el pruner de la nostra Ex- posició, no és precisament un dijous blanc. És niés aviat un dijous multicolor. Tota I'Exposició que acabem d'inaugurar i que ve a trencar la relativa monotonia de la nostra vida urbana, és això, una coso multicolor, polifònica i apoteòsica. Una mena de Festa Major, formidable, extraordinària. Una Fes- ta Major digna d'una ciutat d'un milió d'ha- bitants, amb tots els camins oberts de la terra, de l'aire i del mar; d'una ciutat a punt de rebre les gents de les cinc parts del món. Després d'alguns anys de fer projectes i tota mena de treballs preparatoris, ens fa l'efecte com si s'hagués fet caure una cor- tina immensa per descobrir un monument imniens. Un monument amb una inscrip- ció històrica: Barcelona 1929. El moment és únic i tothom el vol viure. Els barcelonins fills o néts d'aquella genera- ció dè l'altra Exposició, la del vuitanta vuit, i que recorden l'orgull amb què n'han sentit a parlar, senten com a pròpia l'Exposició d'ara. La gent de províncies, que diuen que Barcelona és una ciutat enlluernadora, un segon París, la volen veure lluir amb els seus més grans atractius. Els estrangers, que de tant en tant animen les nostres Rambles i desensopeixen el nostre arrelat localisme, donant a la nostra ciutat aquella exagerada fama de «cosmopolita» de qué frueix, es disposen perquè aquesta fama si- gui, durant una temporada, plenament jus- tificada. icada. Barcelona serà durant uns quants mesos un número de gran turisme, probablement com no ho havia estat mai. Recordem, però, aquells temps de la guerra, quan venia a la nostra ciutat gent de totes procedències i amb tots els intents imaginables. La vida de nit va adquirir llavors una brillantor ex- traordinària. El diner dels refugiats, dels es- pies i dels nous rics, corria per les timbes d'una manera inconfessable i vergonyant i es bevia xampany per ofegar la tristesa, l'e- nyorança o els pensaments sinistres. En els nostres cabarets hi havia una atmosfera tèr- bola de sentimentalisme i es cantava i es ballava amb una alegria forçada i corrosiva'. Llavors Barcelona, també era molt interna- cional i cosmopolita, els seus hotels eren plens d'uns turistes estranys, les nostres in- dústries no donaven Válbas i_A Sit igrt era ple de vapors que feien el contraban tot respirava una prosperitat malsana, pas- tada amb els dolors de la guerra. Ara les coses han canviat. Els nostres tu- ristes són persones més assossegades i els seus propòsits són més senzills i més clars. La guerra és per ells un record llunyà i cer- quen la vida agradable i el clima dolç del nostre Mediterrani. Les esquadres de diversos països són ja al nostre ¡port i els seus marins donen una nota pintoresca i viril als nostres carrers. Després tenim ja entre nosaltres una mul- titud d'homes rossos, anglesos, holandesos, alemanys o noruecs, homes del Nord, ben plantats i amb aires esportius. Tenim les acostumades senyores angleses, que sem- pre van de dues en dues, sufragistes reti- rades, probablement, consultant continua- ment el seu Baedeker. Tenim encara tota la gamma turística d'aquesta població flo- tant de burgesos mundans que es troben sempre en totes les corrues brillants, que viatgen en sleeping, s'estatgen als «Palace Hotels» i es diverteixen als «Casinos». La nostra veïna França saluda la nostra ciu- tat i ens tramet una ambaixada caracterís- tica, els seus ministres, els seus generals, les seves ucocottes», els seus «restaurateurs», els artistes de la «Comédie Françaisen i monsieur Citroèn. Tot aquest món internacional, cridat per una «réclame» intensa, ve a submergir-se en aquest ambient nostre de Festa Major, po- blaú de banderoles i gallardets, i ressonant de músiques de sirenes, de clàxans i de bot- zines, cercant les nostres tèbies nits de re- vetlla, planes de perfums i de violins llu- nyans, nits de lluminàries i de focs arti- ficials. A tots aquests senyors i senyores els hem de dir : benvinguts a la nostra dolça Barce- lona. I per no desmentir les llegendes hem de fer una qüestió d'amor propi l'organitza- ció de la nostra hospitalitat, encomanant- los la nostra franca alegria i la nostra enor- me felicitat. A. Dos amics nostres han visitat aquests dies En Gabriel Alomar. Parlant de coses de Bar- celona li .explicaven les darreres facècies d'En Salvador Dalí. L'Alomar s'esqueixava de riure. El darrer número de L'Amic de les Arts el va fer feliç. Comentaris de l'Alomar; — Aqúe'` t i1cdt'°quáñ jé et èñtá a 1'Insti- tit de Figueres ja era ruc, però veig que ara ha guanyat un cent per cent. L'inefable senyor Gasch Un amic s'ha estranyat que publiqués- sim, la setmana passada, aquell article de Sebastià Gasch. No ens hi vàrem pensar gaire a fer-ho. Encara que algú va suggerir la idea de ta- llar-lo en sec de manera que fes exactament les mateixes ratlles de l'article que pretenia rebatre, decidírem de donar-lo íntegre. Els nostres lectors — si és que el van llegir -- ja ens ho deuen haver perdonat : així han pogut comprovar totes les qualitats que ado rn en els articles del «gran crítico cata- lám», que diu La Gaceta Literaria El "gran crítico catalán" vist per un bon pintor Hem trobat el pintor Alfred Sisquella i hem passat una bona estona xerrant mai diríeu de què... Doncs de pintura. Treieu més profit d'una conversa amb ell que de llegir totes les revistes d'avantguarda au- tóctones i forasteres. — En Gasch? No sap pas res d'història de l'art. Només està informat, i encara par- cialment, del temps de la Guerra ençà. Es inútil discutir-hi ; no el convencereu pas, perqué és un fanàtic. L'únic remei és ta- llar-li el coll... Renunciem a reproduir la resta de la con- versa. Diplomàcia 1, ara que parlàvem de Sisquella. No fa gaires dies, un amic va trobar-lo i li va preguntar: — ¿Oi que la teva dona és una mica més alta que tu? — Sí — va fer En Sisquella —, però jo no l'hi he dit mai. Gelosia La gent de Lleida i Girona sembla que estan un xic molestats de no tenir cap ,re- presentant a les oficines de l'Exposició. I tenen raó : en aquelles oficines només hi ha el senvor Barceló i el senvor Tarragó. «Ex diputado provincial y conocido escritor» Per Las Noticias En Josep Pla sempre ha estat «el ex diputado provincial», mai no ha- via estat escriptor, potser perquè el seu pri- mer llibre, Coses vistes, conté aquella des- cripció tan pintoresca d'algunes inte ri oritats d'aquell diari. Ara, perd, sembla que les coses s'arre- glen. Vegeu, si no, què deia el número del dissabte de Las Noticias, secció de políti- ques: «Nos dicen de Gerona que ha salido para el extranjero el ex diputado provincial y co- nocido escritor D. José Pla, acompañado de su esposa e hija.» Tret dels fets que Llofriu no és a l'estran- ger, sinó al municipi de Palafrugell, i que la filla del matrimoni Pla no sabem que De teves a meves. Els plebeus podem estar tranquils Algú, amb la més gran bona fe del món, ens ha comunicat les seves angúnies par si el senyor Gènova ens veurà a provocar en duel. Estem molt tranquils sobre aquest punt, perqué li'n coneixem aquesta frase : — Nosotros los nobles somos amables y cot'teses pala'"con 'todo el inundo ; hacemos favores sin distinción de clases. Pero, para batirnos y para casarnos, sólo con nuestros iguales. Avantatges d'una lletra El dibuixant Ramon Miret ha marxat als Estats Units on, diguem-ho de passada, li desitgem molta sort. Perú com que se n'ha emportat la dona i les criatures i han anat a embarcar-se a Anglaterra, ha calgut va- cunar els menuts contra la verola. Per a fer compendre a un d'aquests la necessitat de sotmetre's a l'esmentada operació, varen es- pecular amb la illusió que a la criatura li feia anar a Amèrica i li varen fer veure que, com que aquest país és tan gran, ais xicots que hi van se'ls ha de dibuixar una lletra al braç, per si es perdessin. A l'endemà van anar a casa del metge i aquest que estava assabentat de l'excusa que havien donat al menut per a convènce'l, li va reguntar: uina lletra vols que t'hi posi, maco? — Miri. Posi-m'hi una M, que és la meva inicial. El metge va començar a rascar. Però el menut, en veure que li feien més mal del que ell havia suposat, va demanar : — Escolti. Escolti. No li fóra igual de posar-m'hi una I? S'ha d'anar previngut L'escena un d'aquests darrers vespres, a can Soler, de la IBarceloneta. En una punta de l'establiment estan sopant En Ventalló, En Regàs, En Gifreda i l'Antoni Vilà, el competent Crítias. A l'altra, l'Estelric, En Josep Pla i les respectives mullers. Es l'hora dels postres. De la primera taula criden el mosso i, allargant-li un porronet d'aquella mena de cock-tail pairal que en diuen bar- reja, li preguen d'oferir-lo, en nom seu, als de l'altra taula. El mosso compleix l'encàrrec diligent- ment. Els obsequiats donen les gràcies, de lluny, i En Josp Pla ofereix el porró a les sen yores. En aquell moment l'Estelric, to- cant-li el colze i amb veu molt baixa, ]i diu : — Aneu amb compte, Pla, que no ens em- metzinin. Penseu que són gent d'esquerra. Una dada negativa El nom de l'Estelric encara no ha assolit tota la popularitat que té dret a esperar. Mireu, si no, com està escrit a la cabina telefónica de La Publicitat. — 1962o — Hastalrich. Èxits mèdics Un metge que es posa tot de cognoms amb tot de des, es gloriejava davant uns pro- fans: — Tengo unos grandes éxitos. Ahora he curado a (aquí un nom d'un banquer que ha fet viatges en el vacht d'un altre se- mor), y pronto visitara a la condesa del... Qualsevol es pensava que per a un met- ge un èxit era fer un descobriment, ésser rebut doctor honoris causa, so rt ir -se bé d'un cas difícil. Doncs no, un èxit és visitar per- sones d`aquelles que surten cada quinze dies a les «motas de sociedad». existeixi, celebrem que Las Noticias ja s'ha- gin adonat que En Pla és escriptor ; precisa- ment, sense cap mena de dubte, En Pla és escriptor — i escriptor molt important — abans que res i per damunt de tota altra COSa. La primera vegada Quan ]'avantguardista i celestial poeta Sànchez - Juan va publicar la primera poe- sia a La Veu de Catalunya, van cometre-li una errada. Se'n lamentava amb Josep Maria Capde- vila, aleshores encara collaborador de l'òr- gan del carrer de Ferlandina. — Ja ho veu, senyor Capdevila ! m'han esguerrat un vers, a mi que sóc tan jove! cultura, el model més important d'arquitec- tura moderna que tenim a Barcelona, bar- reja d'estils italians i espanyols. Una altra de les gràcies d'aquest palau és que amaga discretament el Poble Sec, tot perfilant so- bre la ciutat una sèrie de cúpules i llanter- nes molt gracioses. Gal popularitzar l'Exposició ¿Direm que la propaganda d'aquesta Ex- posició s'ha portat més davant del foraster que davant de l'indígena? Al cap i a la fi, així havia d'ésser. Les Exposicions interna- cionals es fan per atreure el foraster, i aquest ha mossegat l'esquer. Perd com que pel que fa a badar, el bon barceloní no és pas dels que queden més malament, el nostre conciu- tadà ha anat i anirà a l'Exposició, per bé El senyor Tarragó A les oficines del carrer de Lleida, En Pere B. Tarragó, ara senyor Tarragó i a l'hora de cobrar senyor IBohigas, fa sentir el pes de tota la seva autoritat. — Té, noi ! — demanava un dia —. Porta això a baix i pregunta, de passada, si Jeró- nimo s'escriu amb ge o amb jota. Una altra vegada, en parlar-se de la pro- paganda a les colònies espanyoles, observà: — No us descuideu les Canàries ! Durant la passada conflagració europea, el senyor Tarragó va arribar, a les darre- ries, a dirigir un diari — Trobo — li deia un amic — que en el vostre periòdic us ocupeu poc de la guerra. — La guerra? La guerra és un xisto — afirmà solemnement el nostre home. Fins el dia de l'armistici estigué repetint la mateixa frase : — La guerra és un xisto ! Apellem al testimoni de Soler de Sojo. Es, finalment, el mateix senyor Tarragó, segons les males veus, qui escriví: «En aquest segle xx, o xxi, en què vi- vim.... Fa bastant de temps, el Dr. Dalí (oncle d'aquell noi) era igual que ara de «gour- met barrejat de «gourmand». Un dia, amb una colla d'amics, va orga- nitzar un sopar en un restaurant italià que hi havia al carrer d'Aragó. El menú era de plats italians, començant pels clàssics ma- carrons. Un cop a taula, el Dr. Dalí, com a més qualificat en aquelles circumstàncies, així que arribà la plata de macarrons, agafà un plat soper i començà a omplir-lo. Entre els comensals hi havia el senyor Camprodon, d'una estesa anomenada com a enemic de gastar massa. Aquest senyor mirava amb uns ulls com unes taronges aquell plat que el Dr. Dalí omplia sense parar. A la fi, no pogué estar-se de pre- guntar: — Tot aixó et menjaràs? — No, si l'omplo per tu — féu el doctor Dalí. — Ah ! — digué el senyor - Camprodon, sobtadament tranquillitzat.

1. Núm. 17. - Barcelona, MIRADOR · MIRADOR Any 1. Núm. 17. - Barcelona, dijous 23 maig 1929 Una data històrica El dia 19 de juny de 1913 s'a= corda celebrar a Barcelona la segona

  • Upload
    others

  • View
    1

  • Download
    0

Embed Size (px)

Citation preview

  • 1a heu vist l'Exposició?Si n'espereu una altra,

    probablement sou massa optimistes

    Les illuminacions del Palau nacional

    Una vista nocturna de l'avinguda central de l'Exposició

    De la biblioteca d'En Pich?

    La terrassa del Colón.La tertúlia de periodistes de tots els dies.Un d'ells, redactor de La Noche, arriba

    amb un llibre sota el braç. Es un exemplarmagnífic de Tirso de Molina, de l'edició deluxe de «La Lectura».

    — Es de la biblioteca d'En Pich? — lipregunta un company. •

    Es meu, comprat amb diners que m'hapagat En Pich pels meus articles.

    — Perdona ! Però, com que el veia tanben enquadernat!...

    Recordem que a I'Exposici6 del Moble hihavia un saló amb una biblioteca pintada.En deien la Biblioteca Pich.

    Una frase de l'Alomar

    MIRADOR Any 1. Núm. 17. - Barcelona, dijous 23 maig 1929

    Una data històrica

    El dia 19 de juny de 1913 s'a=corda celebrar a Barcelona lasegona Exposició Internacional

    Preu: 20 cènts. - Pelai, 62. Telèf. 15300. - Subscripció: 2'50 ptes. trimestre

    Els dijous blancs MIRADOR INDISCRET

    El record que conservaremde l'Exposició

    Ja en tenim sort, ja! Hem vist una Expo-sició, o almenys la inauguració d'una Ex-posició ! Hi ha ciutadans afortunats — afor-tunats? Ja tenen uns cinquanta anys ! — queja n'han vist una altra.

    A algunes persones que recorden bé l'Ex-posició de l'any 1888 els hem preguntat quinaés la idea predominant que en conservaven.Gairebé totes les persones que l'any 88 nohavien passat l'adolescència ens han contes-tat que el record que els resumeix tota l'Ex-posició Universal és la manifestació navalque va presenciar Barcelona, fet polític d'unaimportància innegable.

    L'Exposició de 1929, malgrat els quarantavaixells de guerra que hi ha al port i l'es-campadissa de gorres de mariner que es veu

    pels carrers, deixarà un record encara mésprecís. Quan siguem vells, en parlar-nos del'Exposició de 1929, veurem una avingudaamb columnes lluminoses i al cap d'amuntun palau de qualitat de ,cristall que deixaanar una cascada de tonalitats de seda iporta plantat al clatell una corona de santimmensa com el sol que els pintors del se-gle xix posaven en les pintures allegbriques.I aclucant-nos un xic d'ulls veurem encaraperfectament com els raigs d'aquesta glóriaobren un clot al núvols o fan pessigolles alcel. Aquesta apoteòsi lluminosa se'ns apa-reixerà simplificada, retallada, amb líniesrectes i fines com en una làmina d'un trac-tat de perspectiva.

    I encara que els sistemes d'illuminaciófessin progressos extraordinaris tampoc hiha el perill que se'ns esborri aquesta imatge.Les línies són tan acusades ! Dues paralle-les que fugen : sobre d'elles les línies horit-zontals d'un gran palau amb cúpula vatica-nista i la resplendor com la cua estesa d'unpaó quan fa la roda.

    Les quatre meravellesde Montjuïc

    L'Exposició estarà bé. Compta amb ele-ment d'èxit segur. Si havíem de destriarels imponderables que integren aquest èxit,senyalaríem en primer terme la situació real-ment extraordinària i després l'extensió. Unhome de cames no podrà, quan tot estiguillest, recórrer els jardins i els palaus ambquatre o cinc dies. Afegiu-hi que els desni-vells, si afavoreixen els efectes de perspec-tiva, augmenten la fatiga corporal del querecorre els jardins.

    Després del dos factors situació i extensiócal remarcar realitzacions magnifiques icomptar quatre meravelles indiscutibles. Elsjardins de la Font del Gat són ja una cosadefinitiva. Durant els vuit mesos que Mont-juïc ha estat tancat, aquests jardins s'hananat perfilant. Hi ha als voltants de la Fontdel Gat recons incomparables que els acci-dents del terreny multipliquen fins a oferir-vos tota la diversitat dels jardins mediterra-ni. Roserars i pèrgoles plenes de florsplacetes delicioses, camins de sorpresa, jar-dins de soldà i jardins de monges, i al capd'amunt del Parc Laribal aquell reco depins torts que sembla un Ghirlandais.

    La segona meravella és el «Poble Espa-nyol», miracle poètic i tècnic que només po-den trobar banal les persones privades detota mena de llums de l'esperit.

    La tercera meravella és la illuminació, eljoc de la llum amb els brolladors i les cas-cades. Té el mérit d'ésser un castell de focvariadíssim i que pot encendre's cada nit.

    La quarta meravella és el palau de l'.Agri-

    que, ben mirat, l'expectació barcelonina nos'ha desvetllat, fins quinze dies abans d'o-brir-se l'Exposició. La febre urbanitzadorad'aquestes darreres setmanes ha estat, peral barceloní, la propaganda més eficaç.

    Fins els més escèptics s'han adonat queamb aquesta Exposició ens hi juguem unaèpoca de prosperitat, i que es fa amb els di-ners de la ciutat.

    Dir que tenim obligació d'anar molt so-vint a Monjuïc seria exagerar. Potser seràmés just dir que és necessari fer el possiblesperquè la gent vagi a l'Exposició. Es neces-sari que els diumenges la muntanya siguiun formiguer de gent. Cal donar al públictota mena de facilitats, popularitzar l'Ex-posició. El romans donaven al públic «paneraet circenses,), pa i festes de circ. L'Exposi-ció pot ésser el nostre «panem et circenses».Quant al segon aspecte de la petició, millorserà obrir la mà. Fet i fet, des de l'altraExposició Barcelona no s'havia permès unsaltres «circenses)).

    Aquest número ha es(atpassat per la censura

    goVernatiVa

    LA CIUTAT VIROLADA

    Aquest dijous, el pruner de la nostra Ex-posició, no és precisament un dijous blanc.És niés aviat un dijous multicolor. TotaI'Exposició que acabem d'inaugurar i que vea trencar la relativa monotonia de la nostravida urbana, és això, una coso multicolor,polifònica i apoteòsica. Una mena de FestaMajor, formidable, extraordinària. Una Fes-ta Major digna d'una ciutat d'un milió d'ha-bitants, amb tots els camins oberts de laterra, de l'aire i del mar; d'una ciutat apunt de rebre les gents de les cinc parts delmón.

    Després d'alguns anys de fer projectes itota mena de treballs preparatoris, ens fal'efecte com si s'hagués fet caure una cor-tina immensa per descobrir un monumentimniens. Un monument amb una inscrip-ció històrica: Barcelona 1929.

    El moment és únic i tothom el vol viure.Els barcelonins fills o néts d'aquella genera-ció dè l'altra Exposició, la del vuitanta vuit,i que recorden l'orgull amb què n'han sentita parlar, senten com a pròpia l'Exposiciód'ara. La gent de províncies, que diuen queBarcelona és una ciutat enlluernadora, unsegon París, la volen veure lluir amb elsseus més grans atractius. Els estrangers,que de tant en tant animen les nostresRambles i desensopeixen el nostre arrelatlocalisme, donant a la nostra ciutat aquellaexagerada fama de «cosmopolita» de quéfrueix, es disposen perquè aquesta fama si-gui, durant una temporada, plenament jus-tificada. icada.

    Barcelona serà durant uns quants mesosun número de gran turisme, probablementcom no ho havia estat mai. Recordem, però,aquells temps de la guerra, quan venia a lanostra ciutat gent de totes procedències iamb tots els intents imaginables. La vidade nit va adquirir llavors una brillantor ex-traordinària. El diner dels refugiats, dels es-pies i dels nous rics, corria per les timbesd'una manera inconfessable i vergonyant ies bevia xampany per ofegar la tristesa, l'e-nyorança o els pensaments sinistres. En elsnostres cabarets hi havia una atmosfera tèr-bola de sentimentalisme i es cantava i esballava amb una alegria forçada i corrosiva'.Llavors Barcelona, també era molt interna-cional i cosmopolita, els seus hotels erenplens d'uns turistes estranys, les nostres in-dústries no donaven Válbas i_A Sit igrtera ple de vapors que feien el contrabantot respirava una prosperitat malsana, pas-tada amb els dolors de la guerra.

    Ara les coses han canviat. Els nostres tu-ristes són persones més assossegades i elsseus propòsits són més senzills i més clars.La guerra és per ells un record llunyà i cer-quen la vida agradable i el clima dolç delnostre Mediterrani.

    Les esquadres de diversos països són jaal nostre ¡port i els seus marins donen unanota pintoresca i viril als nostres carrers.Després tenim ja entre nosaltres una mul-titud d'homes rossos, anglesos, holandesos,alemanys o noruecs, homes del Nord, benplantats i amb aires esportius. Tenim lesacostumades senyores angleses, que sem-pre van de dues en dues, sufragistes reti-rades, probablement, consultant continua-ment el seu Baedeker. Tenim encara totala gamma turística d'aquesta població flo-tant de burgesos mundans que es trobensempre en totes les corrues brillants, queviatgen en sleeping, s'estatgen als «PalaceHotels» i es diverteixen als «Casinos». Lanostra veïna França saluda la nostra ciu-tat i ens tramet una ambaixada caracterís-tica, els seus ministres, els seus generals,les seves ucocottes», els seus «restaurateurs»,els artistes de la «Comédie Françaisen imonsieur Citroèn.

    Tot aquest món internacional, cridat peruna «réclame» intensa, ve a submergir-se enaquest ambient nostre de Festa Major, po-blaú de banderoles i gallardets, i ressonantde músiques de sirenes, de clàxans i de bot-zines, cercant les nostres tèbies nits de re-vetlla, planes de perfums i de violins llu-nyans, nits de lluminàries i de focs arti-ficials.

    A tots aquests senyors i senyores els hemde dir : benvinguts a la nostra dolça Barce-lona. I per no desmentir les llegendes hemde fer una qüestió d'amor propi l'organitza-ció de la nostra hospitalitat, encomanant-los la nostra franca alegria i la nostra enor-me felicitat. A.

    Dos amics nostres han visitat aquests diesEn Gabriel Alomar. Parlant de coses de Bar-celona li .explicaven les darreres facèciesd'En Salvador Dalí. L'Alomar s'esqueixavade riure. El darrer número de L'Amic deles Arts el va fer feliç.

    Comentaris de l'Alomar;— Aqúe'` t i1cdt'°quáñ jé et èñtá a 1'Insti-

    tit de Figueres ja era ruc, però veig queara ha guanyat un cent per cent.

    L'inefable senyor Gasch

    Un amic s'ha estranyat que publiqués-sim, la setmana passada, aquell article deSebastià Gasch.

    No ens hi vàrem pensar gaire a fer-ho.Encara que algú va suggerir la idea de ta-llar-lo en sec de manera que fes exactamentles mateixes ratlles de l'article que preteniarebatre, decidírem de donar-lo íntegre. Elsnostres lectors — si és que el van llegir --ja ens ho deuen haver perdonat : així hanpogut comprovar totes les qualitats queadornen els articles del «gran crítico cata-lám», que diu La Gaceta Literaria

    El "gran crítico catalán"vist per un bon pintor

    Hem trobat el pintor Alfred Sisquella ihem passat una bona estona xerrant maidiríeu de què... Doncs de pintura. Treieumés profit d'una conversa amb ell que dellegir totes les revistes d'avantguarda au-tóctones i forasteres.

    — En Gasch? No sap pas res d'històriade l'art. Només està informat, i encara par-cialment, del temps de la Guerra ençà. Esinútil discutir-hi ; no el convencereu pas,perqué és un fanàtic. L'únic remei és ta-llar-li el coll...

    Renunciem a reproduir la resta de la con-versa.

    Diplomàcia

    1, ara que parlàvem de Sisquella.No fa gaires dies, un amic va trobar-lo i

    li va preguntar:— ¿Oi que la teva dona és una mica més

    alta que tu?— Sí — va fer En Sisquella —, però jo no

    l'hi he dit mai.

    Gelosia

    La gent de Lleida i Girona sembla queestan un xic molestats de no tenir cap ,re-presentant a les oficines de l'Exposició.

    I tenen raó : en aquelles oficines noméshi ha el senvor Barceló i el senvor Tarragó.

    «Ex diputado provincialy conocido escritor»

    Per Las Noticias En Josep Pla sempre haestat «el ex diputado provincial», mai no ha-via estat escriptor, potser perquè el seu pri-mer llibre, Coses vistes, conté aquella des-cripció tan pintoresca d'algunes interioritatsd'aquell diari.

    Ara, perd, sembla que les coses s'arre-glen. Vegeu, si no, què deia el número deldissabte de Las Noticias, secció de políti-ques:

    «Nos dicen de Gerona que ha salido parael extranjero el ex diputado provincial y co-nocido escritor D. José Pla, acompañado desu esposa e hija.»

    Tret dels fets que Llofriu no és a l'estran-ger, sinó al municipi de Palafrugell, i quela filla del matrimoni Pla no sabem que

    De teves a meves.

    Els plebeus podem estar tranquils

    Algú, amb la més gran bona fe del món,ens ha comunicat les seves angúnies par siel senyor Gènova ens veurà a provocar enduel.

    Estem molt tranquils sobre aquest punt,perqué li'n coneixem aquesta frase :

    — Nosotros los nobles somos amables ycot'teses pala'"con 'todo el inundo ; hacemosfavores sin distinción de clases. Pero, parabatirnos y para casarnos, sólo con nuestrosiguales.

    Avantatges d'una lletra

    El dibuixant Ramon Miret ha marxat alsEstats Units on, diguem-ho de passada, lidesitgem molta sort. Perú com que se n'haemportat la dona i les criatures i han anata embarcar-se a Anglaterra, ha calgut va-cunar els menuts contra la verola. Per a fercompendre a un d'aquests la necessitat desotmetre's a l'esmentada operació, varen es-pecular amb la illusió que a la criatura lifeia anar a Amèrica i li varen fer veureque, com que aquest país és tan gran, aisxicots que hi van se'ls ha de dibuixar unalletra al braç, per si es perdessin.

    A l'endemà van anar a casa del metge iaquest que estava assabentat de l'excusaque havien donat al menut per a convènce'l,li va reguntar:

    uina lletra vols que t'hi posi, maco?— Miri. Posi-m'hi una M, que és la meva

    inicial.El metge va començar a rascar. Però el

    menut, en veure que li feien més mal delque ell havia suposat, va demanar :

    — Escolti. Escolti. No li fóra igual deposar-m'hi una I?

    S'ha d'anar previngut

    L'escena un d'aquests darrers vespres, acan Soler, de la IBarceloneta. En una puntade l'establiment estan sopant En Ventalló,En Regàs, En Gifreda i l'Antoni Vilà, elcompetent Crítias. A l'altra, l'Estelric, EnJosep Pla i les respectives mullers. Es l'horadels postres. De la primera taula criden elmosso i, allargant-li un porronet d'aquellamena de cock-tail pairal que en diuen bar-reja, li preguen d'oferir-lo, en nom seu, alsde l'altra taula.

    El mosso compleix l'encàrrec diligent-ment. Els obsequiats donen les gràcies, delluny, i En Josp Pla ofereix el porró a lessenyores. En aquell moment l'Estelric, to-cant-li el colze i amb veu molt baixa, ]i diu :

    — Aneu amb compte, Pla, que no ens em-metzinin. Penseu que són gent d'esquerra.

    Una dada negativa

    El nom de l'Estelric encara no ha assolittota la popularitat que té dret a esperar.Mireu, si no, com està escrit a la cabinatelefónica de La Publicitat.

    — 1962o — Hastalrich.

    Èxits mèdics

    Un metge que es posa tot de cognoms ambtot de des, es gloriejava davant uns pro-fans:

    — Tengo unos grandes éxitos. Ahora hecurado a (aquí un nom d'un banquer queha fet viatges en el vacht d'un altre se-mor), y pronto visitara a la condesa del...

    Qualsevol es pensava que per a un met-ge un èxit era fer un descobriment, ésserrebut doctor honoris causa, sortir-se bé d'uncas difícil. Doncs no, un èxit és visitar per-sones d`aquelles que surten cada quinzedies a les «motas de sociedad».

    existeixi, celebrem que Las Noticias ja s'ha-gin adonat que En Pla és escriptor ; precisa-ment, sense cap mena de dubte, En Pla ésescriptor — i escriptor molt important —abans que res i per damunt de tota altraCOSa.

    La primera vegada

    Quan ]'avantguardista i celestial poetaSànchez - Juan va publicar la primera poe-sia a La Veu de Catalunya, van cometre-liuna errada.

    Se'n lamentava amb Josep Maria Capde-vila, aleshores encara collaborador de l'òr-gan del carrer de Ferlandina.

    — Ja ho veu, senyor Capdevila ! m'hanesguerrat un vers, a mi que sóc tan jove!

    cultura, el model més important d'arquitec-tura moderna que tenim a Barcelona, bar-reja d'estils italians i espanyols. Una altrade les gràcies d'aquest palau és que amagadiscretament el Poble Sec, tot perfilant so-bre la ciutat una sèrie de cúpules i llanter-nes molt gracioses.

    Gal popularitzarl'Exposició

    ¿Direm que la propaganda d'aquesta Ex-posició s'ha portat més davant del forasterque davant de l'indígena? Al cap i a la fi,així havia d'ésser. Les Exposicions interna-cionals es fan per atreure el foraster, i aquestha mossegat l'esquer. Perd com que pel quefa a badar, el bon barceloní no és pas delsque queden més malament, el nostre conciu-tadà ha anat i anirà a l'Exposició, per bé

    El senyor Tarragó

    A les oficines del carrer de Lleida, EnPere B. Tarragó, ara senyor Tarragó i al'hora de cobrar senyor IBohigas, fa sentirel pes de tota la seva autoritat.

    — Té, noi ! — demanava un dia —. Portaaixò a baix i pregunta, de passada, si Jeró-nimo s'escriu amb ge o amb jota.

    Una altra vegada, en parlar-se de la pro-paganda a les colònies espanyoles, observà:

    — No us descuideu les Canàries !Durant la passada conflagració europea,

    el senyor Tarragó va arribar, a les darre-ries, a dirigir un diari

    — Trobo — li deia un amic — que en elvostre periòdic us ocupeu poc de la guerra.

    — La guerra? La guerra és un xisto —afirmà solemnement el nostre home.

    Fins el dia de l'armistici estigué repetintla mateixa frase :

    — La guerra és un xisto !Apellem al testimoni de Soler de Sojo.Es, finalment, el mateix senyor Tarragó,

    segons les males veus, qui escriví:«En aquest segle xx, o xxi, en què vi-

    vim....

    Fa bastant de temps, el Dr. Dalí (oncled'aquell noi) era igual que ara de «gour-met barrejat de «gourmand».

    Un dia, amb una colla d'amics, va orga-nitzar un sopar en un restaurant italià quehi havia al carrer d'Aragó. El menú era deplats italians, començant pels clàssics ma-carrons.

    Un cop a taula, el Dr. Dalí, com a mésqualificat en aquelles circumstàncies, aixíque arribà la plata de macarrons, agafà unplat soper i començà a omplir-lo.

    Entre els comensals hi havia el senyorCamprodon, d'una estesa anomenada coma enemic de gastar massa. Aquest senyormirava amb uns ulls com unes tarongesaquell plat que el Dr. Dalí omplia senseparar. A la fi, no pogué estar-se de pre-guntar:

    — Tot aixó et menjaràs?— No, si l'omplo per tu — féu el doctor

    Dalí.— Ah ! — digué el senyor - Camprodon,

    sobtadament tranquillitzat.

  • A la redacció de Catalunya Social penseninstallar un infern per l'estil d'aquell quehi havia a la Sala Mercè. Farà de dimoniel senyor Negre i IBalet.

    Ho sabem de bona tinta.Entre els condemnats podrem veure-hi els

    que hi aniran, força gent de casa nostra,vius i morts.

    Ofici original

    L'eco anterior ens fa acudir a la memò-ria una altra anècdota :

    El subjecte que feia de Satanàs, al sòtande la Sala Mercè, que tant ens havia es-glaiat quan érem criatures, va quedar-sesense feina. Van fer-lo entrar a la CasaGran els de la Lliga. ,

    En omplir la fulla de sollicitud, on haviade posar les seves aptituds i anteriors col-locacions, va escriure:

    «Demonio, en la Sala Mercé.»Per això li va quedar de mal nom «El

    Dimoni», per bé que sigui un sant home iun tres de pa.

    Un bon sermó

    Fa pocs dies, en un convent de mongesde la dreta de l'Eixample, celebraven la fes-ta de la primera comunió de les alumnes.Oficiava el capellà del colíegi i feia d'esco-là — vestit de jaqué i pantalon de «corte» —el fill d'un conegut i acreditat apotecari.

    Tot havia estat solemne, però quan arribàel moment de la plàtica la solemnitat arribàal seu punt culminant. Frases brillants, re-tumbants ; latiguillos contundents eixirend'aquella boca.

    — Bajo estas bóvedas que nos sostienen— deia.

    Tothom escoltava embadalit.Parlant dels antics cristians, va dir :— Eran luz de la verdad.1 afegí :— ¡ Ah ! pero cuando la palma del marti-

    rio se posó sobre sus frentes... entonces...entonces acibaróse su dulce lumbre...

    Ningú no piulava. Feia posar pell de ga-llina. L'estrèpit de l'eloqüència tenia méspoder que la força grandiosa del " pensa-ment.

    Acabà amb uns paràgrafs vibrants diri-gits a les petites alumnes, que, vestides deblanc, escoltaven estemordides :

    Desgarrad sus almas y encontraréisarena fina...

    El fill de l'apotecari, distret, com contes-tant a un verset de la missa, respongué amitja veu :

    — Y para disolverla, tomad «Urornil».Per cert que en sortir una senyora pre-

    guntà :Qui era aquell que ajudava la missa?

    — Aquell? — respongué una altra — erael germà d'una de les víctimes.

    Ambigüitat

    A la «Vida literària» de La Veu, en oca-sió de parlar-se de Cecili Gasòliba, la men-ció del seu nom era seguida d'aquest parèn-tesi : «nom o pseudònim?».

    L'interessat n'experimentà una lleugeravexaoió i decidí d'anar a trobar el redactorde la secció esmentada.

    No cal plànyer violéncies. Cecili Gasòlibas'apaivagà immediatament quan se li féuobservar que qui s'havia de sentir molestatera En Josep Carner, que tant de tempsusà com a pseudònim els noms i cognomsd'un barceloní de carn i ossos.

    La mala estona d'un crític

    L'autèntic Cecili Gasòliba i Tudurí sig-nava — diuen que amb dispensa d'En Car-ner — articles de crítica literà ria a El Di-luvio. N'hi publicà un de no gens benèvolper a Joan Oliver, autor d'Una tragèdiaa Lilliput.

    L'Oliver, que és un humorista cepat, quedeu fer més d'u vuitanta d'estatura, entraun dia a la botiga de bastoner del críticGasòliba. Aquest mateix sortí a despatxar-lo. Entaularen aquest diàleg, completamentde circumstàncies :

    — Un bastó, vol fer el favor.,.—'Com el vol?—Gruixut i fort.Els mostrats no li devien convenir, perquè

    repetia sovint :— Més gruixut, si en té.Després d'haver-ne examinat uns quants,

    digué, per precisar més,:— L'hi voldria més encara, sap? Em dic

    Joan Oliver, de Sabadell.El destarotament del bastoner arribà al

    capdamunt. Agafava els bastons amb vi-sible tremolor, lívid de cara.

    — Aquest em fa el fet. Quant és?—Vuit... ai, no... se... set... pes...se...tes.,,

    —contestà el venedor tot tartamudejant.L'Oliver pagà amb tota naturalitat i sor-

    tí de la botiga esperant ésser una micalluny per plantar-se a riure.

    De vegades arriba a Barcelona un trans-atlàntic carregat de turistes. Baixa gent queve de totes les latituds, cares vermelles icabells rossos, amb unes senyores que sem-bla que el sol se'ls hi hagi ficat al cap, iencara no han deixat les maletes, escome-ten l'intèrpret de l'hotel, i li pregunten çom

    plantat més de 800. (1 us ensenya el bellplanter ja nat.) Aquestes 800 llavors crea-des amb la fecundació per mi provocada lesvaig plantar per la tardor, i han nascut araa la primavera. A mesura que floreixen, vinccada matí a contemplarla meva obra. Són800 varietats diferents perquè de la mateixa

    Les roses «Magdalena de Nubiola», «Mme. Gregoire Staechelin» i «Mari Doto

    «Li Burés» i «Director Rubió»

    ......•.+.h••-•••b.N••.••••n••••••..M.Mw.F.•»••n.n•wnw,•n••••n•et

    1

    i,

    FONTBERNATSASTRE

    ® :

    CUCURULLA, 2, ler

    ElegànciaQualitat òptimaPreu mínim

    OFICINA INTERNACIONAL DE PATENTS I MARQUESJosep Torre de Mer Sanromà

    AdvocatBalmes, 66 Aragó. 225 Telèfon 70873

    '!' -

    X11 RACUR

    De "Catalunya Social"

    VIATGES MARSANS, S. A.Bitllets de Ferrocarrils i' Nacionals

    Passatges marítims i jaèris - Viatges aExcursions acompanyades - Peregrinacions,

    Informesi Pressupostos gratis

    Rambla Canaletes, 214 - BARCELONA

    s'ho han de fer per anar a Sant Just Des-vern a veure el viver de roses del senyorPere Dot.

    Un taxi els po rta a Sant Just. Ací hitroben el senyor Pere Dot al mig dels seusvivers de roses com un rei en el seu reialme.Els visitants de seguida 1i diuen que elssembla que el cel deu ser una cosa així.

    Generalment aquests turistes que tot justdesembarcats se'n van a 'San Just Desverna veure el senvor Dot abans d'anar a veureel Tibidabo, la Catedral i la Sagrada Fa-mília, són americans.

    Molta gent d'aquí no haurà sentit parlarmai del senyor Pere Dot i d'altres en tin-dran una noticia vaga. — Sí, és un roseristade Sant Feliu de Llobregat, que té uns viversde roses a Sant Just. —. Però abans i tot queaquests pocs tinguessin coneixement de l'e-xistència del senvor Dot, aquest gran artistade les roses ja anava per les revistes i ca-tàlegs americans, alemanys j francesos, ials Estats Units i a diversos països d'Euro-pa se li disputaven les seves creaoions.

    — Però què vol dir ésser creador de ro-ses? — dirà algú.

    Arribeu-vos a Sant Feliu de Llobregatqualsevol matí, si pot ésser de primaveramillor. A Sant Feliu trobareu un roser enfi-lat a cada arbre de la carretera. Preguntenper can Pere Dot. Tothom us hi sabrà adre-çar. Trobareu un home jove amb cara deser feliç. Us rebrà amb un somrís als lla-vis entremig dels seus planters. Deixeu-loque parli.

    — Això era en l'any 1912. Jo venia deBrusselles, aleshores del foc de la Uni-versal, i a París vaig quedar admirat da-vant la riquesa de coloració que presentavenles roses que s'hi exhibien. I em vaig dir:Si aquí, amb aquest temps que tenen, po-den arribar a fer això, qué no deu poder-sefer a Catalunya, amb el clima que tenim iamb aquell sol que tants ens envegen ! Iem vaig posar a llegir llibres per estudiarla hibridació de les roses.

    Aleshores En Pere Dot cull una rosa.— Miri, veu? La rosa és hermafrodita :

    té pistils i estams, és a dir, òrgans mascu-lins i femenins. Cal evitar que es fecundiella mateixa. Aleshores un dia de bon matí,tot just poncella, se li tallen els estams,els òrgans masculins, tenint cura que non'hi quedi cap, i sobretot que damunt elsòrgans femenins no hi hagi caigut gens depollen. Després se li posa una caputxa deglassa, per evitar que qualsevol abella opapallona hi anés a dipositar pollen d'unarosa desconeguda. La mare ja està a punt.Aleshores cal cercar el pollen que interessi.Hi ha aquest groc, aquest vermell vellutat,aquest rosa pàllid. A cada rosa que interessicom a pare se li fa despendre el pollen delsestams només colpejant-la suaument. Aquestpollen es guarda ben tancat en un petit tub.

    — Un bon matí — continua el senyorDot - ehom va a veure la rosa mare. Jaha cicatritzat les ferides que se li produïrenamb la mutilació dels seus òrgans mascu-lins, i damunt els òrgans femenins que lihan restat es veu com una mena de mel.Sobre aquesta mena de mel es fa caure elpollen de la rosa pare amb la qual es tractad'obtenir la hibridació. I es torna a taparamb la caputxa de glassa. Cal que el roserfecundat no pateixi set. Quan vingui l'oc-tubre, el fruit haurà madurat, i s'haurà tor-nat 'germen. No cal sinó obrir-la i collir-neles llavors, llavors que són naturalment fruitde les dues roses que s'han fecundat.

    — Enguany — segueix En Dot — n'he

    Pere Dot,

    i Estrangers"Forfait"

    etc.

    pinya de vegades arriben a sortir roses blan-ques, vermelles, grogues. Cada una és unasorpresa. Fa una illusió que no es pot ex-plicar. Quan la rosa es comença d'obrir homsent un enterniment tot tendre. Hi ha copsque d'un pare i una mare vermell i blanc,per exemple, en surt una rosa groga. Esl'atavisme, no hi ha dubte. De tetes aques-

    tes varietats noves, però, potser sols se'npodran aprofitar 8 ó 1o. Potser que- donincolors poc nous, potser tindran poc perfum.Les varietats més belles que surten les em-pelto damunt un peu vigorós de coser sal-vatge, veig la flor en el màxim de la sevagrandària i al cap de l'any he pogut repro-duir uns quants rosers de la nova varietat.

    En Pere Dot us ha anat explicant tot aixòcom aquell qui conta unta 'història de fades,i quan arriba al capdavall, que tot acaba bé,el goig amb què conta la manera com crea

    creador de roses

    El senyor PERE DOT en el

    roses noves, se us ha encomanat i ja vol-dríeu un jardinet per llevar-vos de bon matíi anar a la que salta a fer combinacions decolors i a procrear noves varietats.

    La primera rosa que va crear el senyorDot fou la rosa «Oleguer Junyent».

    En Forestier, el fundador del concurs deroses de Bagatelle, va veure aquesta rosaa can Junyent, i va quedar-se admirat. Di-gué que aquest país era el millor país pera fer-hi creacions de roses. L'any següentEn Pere Dot es presentava a Bagatelle ambla rosa «Marguerida Riera» : hi obtenia«Certificat de mèrits». Fou la seva primeravictòria. Era en 1924.

    De seguida se n'assabentaven als EstatsUnits i a Alemanya, i la glòria d'En Dotcom a creador de roses ja era feta.

    En Dot ha creat encara les roses «AngelGuimerà», «Apeles Mestres», «Paloma Fal-có», «Magdalena de Nubiola», «Canigó((,«Gaietana Stuart» (dedicada a la filla delsDucs d'Alba, que duu aquest nom), «Li Bu-rés» (medalla d'or a Saverne l'any 1926),«Mari Dot» (medalla d'or a Saverne en 1925i certificat de mérits a aBgatelle). A SpanishRose aristocrat apricot colorr, que diuen lesgrans revistes americanes. «Director Rubió»(medalla d'or a Saverne (1928) i certificat).I finalment la rosa «Mme. Gregoire Stae-chelin» (medalla d'or a Bagatelle, l'any 1927i també a Saverne).

    Cal remarcar la importància d'aquest pre-mi, guanyat pel senyor Dot en el Concursde roses més important del món que anual-ment es celebra a París. En aquest concurses presenten els millors creadors de roses,

    I només es dóna una medalla d'or, fora delcas en què el guanyador sigui un francès,en el qual cas es dóna una segona medallaa la millor creació d'un estranger. Quanl'any 1927, En Pere Dot va guanyar la me-dalla d'or, va vèncer sobre 6o creacions pre-sentades. Tota l'Amèrica del Nord i l'Eu-ropa en va anar plena. ¿Quants lectors noignoraven que ara fa dos anys, un catalàde Sant Feliu de Llobregat hagués estat elcampió de les roses a París, damunt 6o ad-versaris de tota mena de paisos?

    «Mar¡ Doto, la creació més estimada delseu autor, taronja de Xlna difumada decarmí en els pètals, hauria obtingut segura-ment també medalla d'or a Bagatelle l'any1926, si hagués coincidit de passar el Juratal bell de la florida. Però feia dos dies quehavia florit i tot i així va obtenir «certifi-cat . Les tres primeres roses que floriren al'Amèrica del Nord foren pagades a so dò-lars.

    Als Estats Units la rosa preferida d'entreles d'En Dot és la «Li Burés», designadaper un eminent roserista americà the mostpictorial rose. De tota la Península En PereDot és l'únic que ha obtingut permís delDepartament d'Horticultura nordamericà perentrar-hi rosers. Aquest permís es dóna des-prés d'examinada la varietat i de comprovatque no porta cap malura. L'ho rt icultor ame-ricà que ha sollicitat una varietat novad'Europa, un cop li permeten que l'entripergulè està neta de malures i insectes, lafa servir per a la reproducció, puix les lleisamericanes ordenen que tatx planta que esengui als Estats Units ha d'ésser tot se-

    guit reproduïda en el país.A Sant Feliu de Llobregat En Pere Dot

    té un bell roser de flor senzilla, productede «La Giralda» i de «Moyesio, que portaper nom «Nevada», la qual li ha valgut unafelicitació xardorosa de Mr. Horace McFar-land, editor de l'Annual American Rose So-ciety, el darrer número del qual po rta unafotografia de l'hereuet d'En Dot i d'aquestroser. A sota, diu : «Dues interessants crea-cions d'En rere Doto.

    A França, un famós hibridador ha sem-brat més d'un miler de llavors de la combi-nació «Reina de les Neus» x «Moyesi». Inú-til ; no li naixien. En Dot n'ha pogut fernéixer en terres de Sant Feliu de Llobre-gat i n'ha fet ofrena al seu company deFrança.

    I és aquest clima tan bo que ací tenim.Tan bo que ja no li donem importància. Ifins de vegades massa bo i tot, perqué hiha roses que en altres països obtenen colorsbells i ací el sol les destenyeix. Suficientmentbo, ,però, perquè Catalunya pugui omplir deroses — i de clavells igual — València, Ma-drid i Sevilla, on tots els rosers i clavellinesque hi trobeu són de procedència catalana.1 tan abandonat, també, aquest ram de lacreació de roses, tot i el clima bo, que esdóna el cas que a la Rosaleda del Retiro deMadrid no hi ha ni un sol roser de proce-dència espanyola. Una xifra : Barcelona tra-met anualment a les províncies espanyolesde Zoo a 150000 rosers.

    Heus aquí, lector, qui és el senyor PereDot : el nostre primer creador de roses. Ique ja ha fet els seus prosèlits, perqué jahi ha uns quants floricultors catalans mésque es posen a imita r-lo. Si el nostre país

    L'APERITIUBarbiche. — En la terrassa confusionà-

    ria, terrassa de gran festa major, ha floritla «barbiche». La barbeta blanca, trista, pàl-lida, ben conservada. He dit que la «barbi-che» floreix, i això és una mentida. Aques-tes barbetes van florir fa molts anvs, arasón com flors d'herbari ; el seu amo fa l'e-fecte d'un botànic curiós, que guarda unaespècie rara, completament seca, sense niuna gota de suc, enganxada sota la boca.Es, però, una flor disecada soferta, tolera elfregadís constant dels dits, la sàvia caríciadel propietari. En els moments d'ExposioióUniversal, aquests estris de pèl humà aga-fen una importància extraordinària. Una im-portància de conyac vell, d'aquestes ampo-lles plenes de pols i de teranyines...

    A les terrases de la plaça de Catalunya,els posseidors de barbeta blanca han vingutamb la roseta vermella al trau, amb el ja-qué de solapes exigües, amb el coll gloze-lià, i amb la nou del coll del temps de laDama de les Camélies, quan la Dama deles Camèlies dula un vestit blanc amb pè-sols vermells, i es passejava en un hort\:erd pàllid ple de lleganyes de boira i ambuna badoquera collia nous legítimes dels ar-bres, i les trencava en un banc rústic, totde crocant, i amb una mandra divina, espassava la pell de la nou tendra per la pun-ta de la llengua, i sentia en els nervis mésfins un gust de jode autèntic.

    Tot això ha passat ; tan sols resta la«barbiche» romàntica, la tristesa romàntica,la correcció intolerable d'aquests senyorsfrancesos, decorats cinquanta vegades, queencara tenen humor d'agafar el tren, d'as-sistir als banquets oficials i de passar-se ca-da matí una pinta que sembla una joguina,damunt d'aquests pèls blancs, que pengende les dues galtes buides, seques, tristes,desemparades de sensualitat, com un niubuit d'orenetes...

    Dones. — Dones de color de taronja,'ta-ronja i rosa a les galtes, al vestit, pertotarreu. Són taronges humanes, amb una pa-lla enganxada a la boca i un cocktail en-ganxat a la palla. Xuclen la mica d'alcohol,barrejat amb productes de perfumeria in-fame. Vénen com les taronges, necessàriesa les maduixes, aquestes taronges que s'es-premen amb un aparell de vidre o de níquel.Taronges per treure'n el suc. Un suc neces-sàriament internacional, per a paladars in-ternacionals.

    Són l'àcida humitat de l'Exposició. Olo-ren la feina i van de cara a la feina, viuendeliciosament i parlen set idiomes i mig.Aquest mig idioma que parlen és el queprodueix més rendiment. Es el medullar, elde la sensació justa. Hi ha alguna síndriacolossal. en forma d'abdomen humà, i guar-nida amb una camisa horriblement emmi-donada ; hi ha dos bigotis perfectes de mor-sa marina, coronats amb un copalta unamica de tort, que utilitzen les fresques ta-ronges o les taronges ràncies que ara tenenforma de dona, aquests bigotis j aquestessíndries faran el seu paper olímpic entretota la lluentor de la higiene moderna. Des-prés les taronges sense suc aniran a pen-dre el sol a una platja llunyana, es refaran,es reinflaran, tornaran a ésser líquides, dol-ces i daurades, i somriuran en altres terras-ses amb la pall a enganxada als llavis, iamb una violeta minúscula que els farà pes-sigolles a la punta del cor.

    **rAutos. — Per la gran parada, les carros-

    series fantasistes apareixen amb un aplominsultant. Aquesta llauna, aquest vernís,aquestes siluetes, aquestes rodes perfectes,ara, vull dir el dia que s'escriuen aquestesratlles, ja «tenen ànima». Fins avui no entenien, o potser la duien tan amagada comun pecat inconfessable. Avui no, s'han des-vergonyit. Davant de la terrassa hem vistuna carrosseria de color de crema d'espi-nacs amb les rodes d'un cirera pur, que par-lava, cantava i fins plorava. Aquests autossón d'una sensualitat més perillosa que lesdones. Cremen els ulls. El conductor eraun home alt, gros ; tenia una mirada dedomador de foques, i duia una camisa deseda completament suada...

    Josep MARIA DE SAGARRA

    Agència exclusiva per a la venda deMIRADOR

    Societat General Espanyolade Llibreria, S. A.

    Barbará, 16 - BARCELONA • Telèfon 12781

    seu camp de Sant Just Desvern

    ha rceonegut tard el seus mèrits — l'únicamedalla d'or, , en el concurs organitzat perl'Ajuntament l'any (928 als soterranis de laPlaça de Catalunya, li fou donada a ell, noper cap rosa, sinó pel conjunt — el seu nomfa anys que va travessar les fronteres.

    Aneu-li a veure dintre aquest maig els seusvivers florits de Sant Just Desvern. Aquestavisita us produirà en l'esperit una emociótan pura com la que us pugui produir lamillor obra d'art en música, en pintura, enpoesia... I si ja estimeu les roses, encarales estimareu més. Aneu a veure En PereDot. No recordeu aquells versos d'ArmandGouffé?

    «Des que viennent les chaleurs,Zéphir, de ses ales legéres,Ouvre le calice des fleursEt le corset de nos bergères.En tous lieux, ainsi qu'en tous temps,L'Amour arrange bien les choses ;[l sait que ,partout, au printenlps,On doit voir des boutons de roses.»

    1. VENTALLO

    GRAVATS TIPOGRÀFICS BADAL. I CAMATS París, 201. Telèfon 74071

  • Cp31tSER/A

    F TBqRCEIOnP

    ciosa i barroera, l'orquestra que ens haviacolpejat les oïdes amb els seus sorolls in-fernals, atacava solemnement les primeresnotes de l'himne anglès, mentre tothom l'es-coltava a peu dret, cap nu, sense massarecolliment. El contrast resulta més descon-certant perquè, en lloc de cloure amb l'him-ne la vetllada, arran de les seves darreresnotes, sorgeix de l'orquestra, desbocada, eltros més boig i brogidor de la revista queacaben de representar. Però l'adhesió com-movedora palesada pel poble anglès al seumonarca, amb motiu de la seva malaltia,ens demostra fins a quin punt aquest cos-tum aparentment rutinari, desplaçat i unpunt grotesc, té un contingut de realitatcordial i poderosa.

    El rei Jordi, per la seva part, ha sabutrealçar-la encara amb el missatge que haadreçat a tot l'Imperi britànic:

    «Pensant en la meva malaltia — diu —el meu cor s'omple d'una reconeixença queté un origen molt més pregon que el sen-timent de sentir-se restablert. Gràcies a laciència i al treball infatigable dels meusmetges i de les meves infermeres, estic foradel perill en què em trobava. El socors vavenir també d'una altra font. Quan els me-sos succeïen els mesos, jo em vaig fer cadacop més càrrec de la simpatia de què éremvoltats la reina i jo. Em represento en pen-sament els meus amics que esperaven engran nombre davant el meu habitatge.i elnombre, més gran encara, d'aquells qui encada part de l'Imperi britànic pensaven enmi en llurs pregàries.

    »Això és una de les experiències més vi-vents de la meva existència. Era per a miun encoratjament indesc riptible de sentirque el meu vot més constant, el més seriós,guanyar la confiança i l'amor del meu po-ble, estava realitzat.«

    Hi ha encara en el missatge reia] parau-les per a la calda simpatia de què han do-nat prova envers ell nombrosos amics des-coneguts, en altres països. I acaba expres-sant la seva confiança que el dia no és mas-sa llunyà en què, unit al seu poble, podràregraciar Déu totpoderós de la seva gua-rició.

    Assistim, dones, en plena crisi de la ins-titució, al cap de poc temps d'haver estatescombrats per la guerra bon nombre detrons i de ceptres i de corones, a la mésvaluosa consagració popular de la coronadels Plantagenet, dels Estuards i dels Han-nóver. Recordem que aquesta corona haviatrontollat més d'una vegada en el cap delsqui la cenyien, que n'havia caigut més d'unavegada, una d'elles perquè la testa mateixaque la suportava havia caigut. El Joc deparaules espiritualment feroç del vell am-baixador anglès ressorgeix naturalment

    — Vous sacrez les Rois en Anglaterre?— Oui, Sire ; et nous les massacrons aussi.Potser aquesta era una condioió prèvia,

    essencial, per arribar a l'actual compene-tració entre el poble anglès i els seus so-birans. -

    FERRAN SOLDEVILA

    La llatinització dels alfabets

    L'alfabet llatí conquista nous mercats ca-da dia, podríem dir en llenguatge,comercial.Els idiomes que n'usaven un altre es conver-teixen a poc a poc a la simplicitat major iaula internacionalització més gran que supo-sa un alfabet comú, conservant només sig-nes característics de peculiaritats fonètiqueso etimológiques.

    A Alemanya, tret dels moments d'exacer-bació nacionalista (que marquen un atura-ment quan no una petita reculada), la ille-gible lletra gótica és cada dia menys utilit-zada. En el seu desús cal comptar amb l'o-posició 'dels oculistes, els quals li atribueixenla miopia precoç dels escolars.

    Mesos enrera, l'alfabet turc era, per unamena de cop d'Estat, abolit a favor dels ca-ràcters llatins.

    Ara llegim que la secció de filologia del'Acadèmia comunista s'ocupa de la llatinit-zació de l'alfabet rus, amb l'objecte princi-pal d'activar la propaganda comunista dis-solent una de les primeres dificultats enl'aprenentatge de l'idioma. Els russos comp-ten que aquesta reforma alfabètica els ser-virà molt per facilitar les relacions que elsaltres pobles volen mantenir amb ells.

    Al Japó, ja de temps, però sense caràcteroficial, funciona una entitat a fi d'estendrela transcripció dels signes japonesos mitjan-çant consonants angleses i vocals italianes.

    Amb el rus llatinitzat, ens estalviarem lesconfusions tan esteses encara sobre la trans-cripció dels mots russos, que ara es fan unamica al gust de cada u.

    MIRADDR 3

    La perversitat del districte cinquèL'ambient que ens rodeja aquests ' mo-

    ments és propici a portar-nos a la memòriael districte cinquè.

    Darrerament s'ha volgut glorificar aquestdistricte ; hi ha hagut literat que el pregonacom dipositari de la masculinitat barcelo-nina. Entre els aficionats als plats forts,noctàmbuls avorrits que volen passar l'es-tona i esperar que surti el sol, se n'ha es-collit un tros per a imaginar-hi el barriaxino» i fer-ne focus de vici i criminalitat.

    Qué té d'ésser això el districte cinquè !...Totes aquestes falòrnies no són més queliteratura. I dolenta encara ; afany de pre-sumir davant del foraster en vistes a l'Ex-posició que fa anvs ens corseca de vanitati ens priva de tota obra eficaç.

    Allí no hi ha més que misèria i brutícia.Bona part del vici i de la criminalitat nosón altra cosa que àpats endarrerits i man-ca d'aigua per a rentar-se. Uns llonguetsben repartits i força sabó netegen tot aquellcrostisser.

    Cal veure la barriada en ple dia, cal pu-jar per aquelles escales rònegues i 'entraren aquells pisos que es defensen amb ba-farades pudentes. Si allò és un crit de jus-tícia constant!...

    Nosaltres coneixem el terrenv perquèanys enrera fou la nostra zona de benefi-cència municipal. I precisament dels car-rers pitjors, Migdia, Cirès, Perecamps, Arcdel Teatre : el rovell de l'ou del barri xinès.Coneixíem la gent de sobres perquè, foradels botiguers, tots eren bons clients de laBeneficència. Sabem per experiència viscu-da quin és el seu tarannà, que avui vol au-reolar-se de totes les perversions. Sabem elpa que s'hi dóna en aquelles escales quesembla talment que trepitgis un sorral detan brutes ; el que són aquells pisos, queultra la pudor, fa l'efecte que exploreu uncoll de mina de tan tenebrosos.

    I el seu viure !... (dient-ne viure per do-nar-li un nom o altre). En cada cambra delpis s'estatja una família generalment nom-brosa, pares, fills, germans i germanes, totsbarrejats. Ocupada per un llit en els casosmés sortosos, llit Llardós i en el qual pre-veus els paràsits ; marfegotes a terra perals altres ; roba penjada en un estenedorimprovisat dins de l'habitació ; una taula o,més comú, un caixó que serveix de taula ;i el malalt i una sèrie d'individus tètricsque l'envolten, atrets per la visita del met-ge. Això és el que veus quan t'has pogutorientar en la foscor. Perquè per ells noexisteix ni l'electricitat ni el gas • els mésbenestants tenien un llum d'acetilè, algunsempraven espelmes; la majoria, la immen-sa majoria, s'aclarien amb llums de ganxopestilents.

    En aquella mateixa cambra cuinen. Unfogó de terra serveix per fer la minestra iempudegar Phabitació de fum, d'oli dolenti de menjars passats i fer que l'aire siguiespès, piqui als ulls com bravada de ceba iels esperits es tapin en entrar-hi. A partles cambres que donen al carrer — que noen tots els pisos hi donen, molts són inte-riors —, h algunes que s'airegen per uncelobert on van a parar tetes les males olorsde la casa, les altres, la majoria, no tenenaltra ventilació que la porta de la cambra.I així nioltíssimes cases, gairebé totes lesd'aquella zona.

    Abunden els casalots immensos, plens decorredors i passadissos, en els quals per aorientar-te i trobar el pis que cerques, ne-cessites un plànol o un guia expert. Són unviver de gent, rusc bulliciós d'homes fer-renys i malcarats, dones grenyoses i perdu-

    NOTES ANGLESES

    EL REI BENVOLGUTAquest nom escau al rei d'Anglaterra, i

    és ell el rei al qual ens referim. Avui, quees considera completament restablert des-prés de cinc mesos de malaltia, cal reco-néixer que, en els nostres temps, s'han vistpocs espectacles d'un poble tan sollícitamentdesficiós per la salut i la vida del seu sobi-rà. Pocs reis podrien avui enorgullir-se detenir l'amor del seus súbdits en el grau queha demostrat posseir-lo el rei Jordi V. Desdels conservadors fins als socialistes, desdel lord més opulent fins al vilatà més hu-mil, tot el poble anglès ha seguit amb an-sietat les vicissituds de l'angoixosa malaltia.Mac Donald, a París, davant d'un públicobrer de la França republicana, va fer ex-plícites i sentides declaracions de lleialtat alrei i vots per la seva salvació. I si un lordRothermere, per testimoniar al cel la sevagratitud per la guarició del seu sobirà, aca-ba de trametre too.000 guinees al secretaride Jordi V, amb destinació al «Fons del reiEduard» per als hospitals de Londres, milersde ciutadans 'humils han tramès ingènua-ment al Palau, durant la malaltia, recep-tes populars, precioses medicines, alimentssanitosos de la campanya anglesa : ous, ga-llines, mantega, llegums, que anaven a no-drir els rebostos dels hospitals londinencs.Ben segur que si Jordi V hagués pogutmenjar-ne, ho hauria fet sense temença niescrúpol. Tot plegat recorda aquell passat-ge de ]'elogi dels reis catalans que fa Ra-mon Muntaner en la seva crònica : «D'altrapart, que si ric-hom, cavaller, prelat, ciuta-dà, hom de vida, pagès o altre natural elstramet fruita o vi o altres coses, que senstot dubte ho menjaran...»

    La premsa anglesa ha reflectit fidelmentl'emoció del poble : butlletins mèdics publi-cats sota grans titulars, comentaris mèdicsa aquests butlletins, relacions detallades deles silencioses manifestacions d'adhesió almonarca i d'interès per la seva salut, foto-grafies de la multitud esperant la lecturadels butlletins collocats a les reixes del pa-lau, quan, havent entrat el rei en un pe-ríode d'esperançadora milloria, els metgesvan anunciar com a relativament pròxim elseu trasllat a Aldwick, prop de IBognor, enel Sussex, minucioses explicaçions optimis-tes sobre les condicions excellents de Craig-weil House, residència escollida ; sobre elsavantatges climatològics del lloc, un delsmés ;assolellats d'Anglaterra ; sobre els efec-tes meravellosos de la cura de sol ip de l'airede mar en la reconstrucció de ]'organismei en la reparació de les forces tot ambaquella amor que posen els anglesos en par-lar del sol — hoste adorat de tan absent —i en ;parlar de la mar - hoste adorat de tanfamiliar.

    En les hores d'àngoixa, quan,la mort deJordi V semblava inevitable, amb quina un-ció devia ésser escoltat en tot Anglaterrael God sute`the King,; tocat sempre al finalde tots, els espectacles ,i concerts ! Al comen-çament aquest costum ens va semblar for-ça ridícul, grotesc gairebé en teatrots debarriada, quan després d'una revista minu-

    Es redimible el Palau de la Música Catalana?El que opinen l'arquitecte Puig Gairalt i el Mestre Millet

    Antoni Puig Gairalt ha començat dientque no estava disposat a opinar del Palauperquè no ]'havia estudiat i no es voliaembolicar. De totes maneres no ha defugitla conversa i ha parlat llarga estona._ Li hem dit :

    — Prescindint de si S'heu estudiat o nol'heu estudiat, bé ens podreu dir qué us ensembla,.

    1 ell ha contestat :- No s'ha d'haver-lo estudiat gens per

    veure que, tal com està, el Palau és unacosa lamentable. Tot aquell enfarfec de mo-saics, majòliques, Llums, etc., tot hi sobrai , . l'enlletgeix. Artísticament mai no m'haplagut. Quan érem joves, cada vegada quehi anàvem ens n'emportà'vem un trosset. Isi sentíem que es trencava un vidre, respi-ràvem satisfets i ens dèiem interiorment :«Un de menys». Tot era alleugerir-lo unamiqueta. Tothom qui l'ha vist ha dit elmateix. Potser sí que els artistes estrangers,influenciats per la tradicional galanteria,han opinat que teníem un Palau superb ique era una cosa definitiva. Però d'aquestssenyors no se n'ha de fer cas, perquè a mésd'aquesta galanteria hi ha la magnífica im-pressió que treuen de les condicions acús-tiques del Palau. Sona 'bé? Doncs ja n'hiha prou. A ells no els interessa res més. Encanvi, els completament deslligats del Pa-lau i que no han vacillat a dir les coses pelseu nom, no han pogut menys que confessarque és un edifici Horrible. Pel que toca a lapart tècnica us he de dir que jo el trabo benfet. Sona bé. Què més pot desitjar-se d'unasala de música? Cal tenir en compte queens hem de mostrar una mica benèvols per-qué no en tenim cap altra.

    La conversa ha seguit.El creieu redimible?

    — Em sembla que sí. Ja us he dit, però,que el tindria d'estudiar abans de pronun-ciar-me en aquest sentit.

    — Com el redimiríeu?— Es difícil de dir. Mireu, em sembla que

    de moment agafaria un martell i comença-ria a picar parets i columnes i sastres. I nohi deixaria res que no fos de l'esquelet delPalau. Tot el que té una mica de fesomiade cosa artística, s'hauria de treure. En-tenc que des de la barana i els Ilums finsla darrera peça de ceràmica enganxada ales parets o bé al sostre, tot tindria d'anarfora. Es evident que tot això fa lleig. Arabé ; el Palau, una vegada Phaguessin pelatinteriorment, tindria les mateixes condicionsacústiques? Aquest és el problema. Jo, fran-cament, crec que no. Hem de tenir en comp-te que totes les aplicacions del sostre i totsels vidres rugosos dels costats hi són percomplir dues missions. A més de la diguem-ne artística, els hi varen posar per a afa-vorir les condicions acústiques del local. Elssons que vénen de l'escenari no s'han dereflectir, sinó que han d'apaivagar-se. To-tes les cols del sostre, totes les rugositatshi són per interferir. Si es despullava ellocal de totes aquestes coses que ens hi fannosa, quedarien unes parets llises que pro-duirien ressons desagradables. Crec, però,que hi ha algunes coses que es podrien ar-nglar de manera que no es perjudiqués l'a-

    EL3 NQTRE5 PROBLE!iE S

    AMflLE3ESAvui hem pujat a una de les terrasses

    de l'Exposició de Montjuïc, una de lesterrasses acarades a la ciutat, la queguaita a Ponent. Hi hem pujat per aveure les obres de l'Exposició, 1 enshem embadalit tant en aquesta terrassaque ens hem oblidat de les obres. L'espcc-tacle que es ven des d'aquesta hal:t'istradade ciment és colpidor: la ciutat s'estén enlatitud inacabable i com aquell qui diu atocar. sense que la disposició relativamentbaixa de la miranda provoqui sobre el pa-norama en pendís un escorç massa fugitiuque n'escamotegi l'extensió en profunditat.A la llarga aquest observatori de Montjuicserá el preferit dels amants encegats deBarcelona —1 la miranda del Tibidabo envaldrà de menys. Des del Tibidabo l'exten-sb, le ls ciutat apareix no pas mat majorque des de la de Montjuic; en canvi s'hiofereix llunyana, no pas a l'abast de la mácom des d'aquestes primeres plataformesdel Mont deis Jueus. Adhuc des del cimd'aquest Gólgota la ciutat apareix mésengrapadora que des del miserable parcd'atraccions de Collcerola.

    Que lluminosa 1 blanca apareix en pledia Barcelona des dels guixots de l'Exposi-ció! Fins els barris sòrdids de primer ter-me apareixen blancs i rosats, blancs i dau-rats, blancs i radiante com si fossin cons-truccions pures f recents. A certes horesdel dia diríeu que la blancor execessiva d'a-questa mar d'edificis reflexa sinó lluna prò-pia, llum irradiant dels edificis i dels em-pedrats d'una ciutat de cristall.

    I d'aquest oceà de cases, de places i car-rers puja fins a les vostres oiries la maror,la remor del seu viure, un panteix en apa -rença monocorde i monóton, però que enrealitat és un entreteixit. formidable detons i semitons, de ritmes i cadències quesemblen multiplicats fins a l'infinit 1 sub-dividits fins a l'infinitesimal. Hi destria-reu, si podeu, les veus múltiples dels serra-dors i picapedrers, dels ploraners i dels tei-xidors, els cants unísons dels llimadors 1 elronsejar dels passejants; el bruit de lesplomes dels escrivents i dels escriptors; elsoroll dels pederastes i dels redemptors;dels vaixells i de les vaixelles; dels ena-morats f de les ingrates; d' • les flors quees baden i . de les turbines. Si afineu mésl'oida encara percebreu el ténue sorolletque, en baixar del tren miler

    ixen els me-amb

    una credencial al puny, produeixe illusionats. I el freseig alat dels men-

    jadors i menjadores; el cant perlejat de lesclavegueres, l'himne arravatat de cent milbotzines i clàxons, la disputa del pro i elcontra, els ocells de la Rambla, els te-déums 1 els petons, i els budells i els ence-nedors automàtics que funcionen bé, i elsque funcionen malament, i ela marsillacs,1 els bescanvis, f els èxtasis, els altaveus,els renunciaments, els desvareigs, en fi;ádhuc les lleials professions de fe amb lamA estesa sobre el pit.

    Una oida privilegiada podrà inclússituarles veus de la vasta 1 difusa polifonia; po-drà determinar la situació - dels assassinsquartejadors de cadàvers dessuats o podráafillar la polifonia de sols les cosidores deblanc, amb cançó de tango o sense cançó,solteres o casades, maques o lletges.

    Bo f impressionant la simfonia barceloni-na o tan sols els elements afillats del seusubtil i complexfssim contrapunt , les ma-quines parlants podran, anys a venir, supliramb Llurs discos perfeccionats aquesta oidaexcepcionalment enregistradora• així enfruirserá cosa fácil per demés el poderde dotze a una del migdia, la remor de lamasticació barcelonina, completament des -

    pullada de tota altra impura remor; bé,de dotze a un quart d'una el cant imponent itjadel xarrupeig de l'escudella; o bé,nit, ]a simfonia patètica stre roncarrotund, subrall+art pels aplaud

    delnoiments dels

    c iutadans que criden al vigilant.De la comparació d'aquests discos 'd'un

    any per l'altre se'n podrá obtenir dades es-tadístiques d'una gran valor científica 1 d'a-plicació immediata a la solució dels pro-blemes socials, higiènics, polítics, indus-trials religiosos i altres. Coneixerem mésal detall el mecanisme de la nostra vidafísica 1 psíquica, i per fiant sabrem millorel que volem i el que ens convé. Sabremdiscernir el que és illusori del que és ver:el verbalisme el distingirem de les idees, iel sentimentalisme podrem destriar-lo delsentiment. Un simple cop d'ull a la llar-guíssima taula de valors de l'estadísticadiscoidal (la qual, però, será fàcilmentcompulsable) ens permetré, per mitjà d'unasimple operació de substracció, filtrar, perexemple la dosi de farsa que hi pugui haveren una donada quantitat d'idealisme; elpercentatge d'arribfsme que hi ha en sus-pensió en tal o tal altre programa polític;la residual de ximpleria que coloreix sublt-mement una determinada poesia inefable—i així per l'estil.

    Es una llàstima que aquest importantprocediment d'impressió de discos que estàa punt d'ésser descobert, a hores d'ara en-cara romangui en el secret; perquè explota-da la novetat en una d'aquestes incompa-rables emisores que són les plataformes del'Exposició de Montjuic, aconseguiria re-sultats indescriptiblement meravellosos. Se-ria el clou de l'Exposició. — Això demostrauna vegada més com ha estat de precipita-da la realització de l'Exposició Internacio-

    nal de Barcelona.Bé és veritat, però, que aquest invent que

    ha de revolucionar el món no podrá per araésser produit, perquè ni Poincaré, ni Hoo-ver, ni Stalin, ni Mussolini no volen saberres de res que pugui revolucionar el món,aquest planeta feliç que tot l'Univers enve-ja. Ara... que si eLs laboristes anglesosguanyen les eleccions l'invent será joc depeques taules.

    JOAN SACS

    JAUME I. 11

    da tota gràcia, de criatures esquelètiques idegenerades. No hi ha un pam de- terra queno tingui estesa una marfegota bruta, es-pellifada com el jaç d'una bèstia. Els pisos,per dissort, són grans i s'hi aglomeren set,vuit, nou famílies en un espai reduit.

    La vida dels seus habitants es fa a l'es-cala i cada replà, replà on aboquen qua-tre, cinc, sis o més pisos, s'omple de donesi criatures que parlen i riuen sorollosament,grollerament, o es barallen amb més sorolli més grolleria encara. De dins els pisosels foragita tanta misèria, tota la foscori tota la brutícia, i fet i fet a l'escala l'airedel carrer i del terrat la ventila.

    I llavors cerquen l'esplai del carrer. Uncarrer estret ple de baf de tavernes i res-taurants barats, de cases de dormir que es-cupen una fortor d'humanitat que no esrenta mai. La terra és llefiscosa, amb deixesde menjar, pells de plàtan, tomàquets po-drits, malgrat acabi de passar l'escombriai-re. Carrers on, segons quines hores, no hicap la gentada que hi pullula; que fa rea-litat aquell temor de Bertran i Rubió, quande la Barcelona vella, abans de l'agregació,ens deia que si un dia tots els seus habi-tants a la mateixa hora es llençaven al car-rer passaria per la vergonya que no hi ca-brien. Tota aquella gent plena de parracs ide brutícia es llença al carrer per on tenend'avançar a cops de colze i a empentes.

    He vist quadros tràgics, repugnants ; ne-cessitaves de tot l'optimisme per a creureen la grandesa humana. Malalts, pneumò-nics, tifòdics, estesos damunt d'una malamantota o una borrassa per llit, mentre es-peraven l'hora d'entrar a l'hospital que n o.arribava mai, perquè els llits eren per quiportava recomanació de persona principalque socorre els pobles procurant-los un bonlloc hospitalari. Aleshores no hi havia en-cara l'Hospital Municipal d'infecciosos i elsmetges de la Beneficència estaven comple-tament desarmats i sense cap poder — comara, també, quan no es tracta d'infeccions.

    Creieu-me, allí no hi havia aleshores —penso que persisteix — més que misèria, ig-norància, abandó. He arribat a visitar seto vuit verolosos en un sol pis i gairebé totsde família diferent ; ningú no es vacunava.

    Allí he sentit la cosa més punyent de lameva vida. Es tractava d'una vella misera-ble ; malgrat els meus certificats, no hi ha-via manera d'hospitalitzar-la ; aleshores,per motius de moralitat, la Caritat Cris-tiana, esplèndidament subvencionada perl'Ajuntament, no passava socors alimenta-ris als habitants del carrer de Migdia i al-tres de la zona. Tenia de viure de la caritatdels veïns, que era poca i de mal fer permanca de recursos. La mestressa del pis sen'exclamava : «Jo ja faig el que puc, emdeia ; procuro alimentar-la. De tant en tantli compro un ou d'aquests que venen a cinccèntims perquè són passats.» Us juro queés textual l'anécdota que gairebé té tota lamajestat de categoria.

    Misèria, misèria, la més terrible misè rianomés hi ha al districte cinquè i sobretotal barri xinès. Compreneu tot el secret dela perversió d'una bar ri ada on els 'vells 'ma-lalts s'alimenten amb ous podrits? ¿On estàorganitzada la venda d'ous podrits? ¿Onconcebeu que 'hl hagi dissortats que ni aaixò arribin ; que els presentin davant deles botigues on es veuen mirant-se'ls ambulls famèlics, amb l'estómac dolorit, ambel cor ple d'enveja i de rancúnia pels sorto-sos que en mengen?

    J. AIGUADER I MIROcústica i en canvi s'afavorís l'estética. Per-què hi ha certes coses— per exemple lesWalkynies, el Beethoven i els salzes — queencara que les treguessin de seguida no s'hiperdria pas res.

    Puig Gairalt ha acabat amb els següentsmats :

    Si Domènec í Muntaner no s'hagués sen-tit artista, no hauria enfarfegat la soluciótécnica del Palau, i avui dia el trobaríemben construït, sonaria bé, segurament noens destorbaria i - probablement ens agrada-ria i tot.

    * * *

    Sempre ens havia fet l'efecte que al mes-tre Millet mai no se li havia acudit aixecarel cap i mirar el sostre, per veure si les or-namentacions del Palau li estaven bé o no.Ara ens ha fet ratificar aquesta opinió.

    Quan li hem dit qué era el que ens por-tava a fer-li una visita, ha fet com aquellque s'esgarrifa, donat dues passes cap ala dreta i volia fugir. Però segurament esdeu haver recordat que no estava gaire béde deixar-nos plantats i ens ha dit

    — No tinc per costum fer cap manifes-tació a la premsa. Res d'intervius. No ensé jo d'això. Que no m'amoïnin.

    Hem fet' com aquell que no volgués con-trariar-lo, ans el contrari. Hem manifestatel nostre parer, favorable a no trencar elcostura establert. I quan anàvem a aco-miadar-nos, ens hem trobat que el iàostresistema donava els fruits que n'esperàvem.Es un sistema que no falla mai.

    — Us en feu càrrec?—ens ha demanat —.Jo m'estic al Palau. Des del moment quem'hi estic, senyal que em plau. Si no, ja nohi seri a.

    — CCompendreu — hem insistit —, que noes tracta d'una qüestió de comoditat, sinód'un cas de bon gust, d'una qüestió d'art.

    — D'art? Mireu, acabaré per no creureen l'art . I els artistes que em perdonin, peròaviat semblaran dones. Cada setmana can-vien de pensament. De la mateixa maneraque les senyores per culpa de la moda pas-sen d'un vestit llarg fins els peus a un altrede curt que els fa ensenyar les cuixes, .elsartistes amb la mateixa facilitat canviende parer. Ara diuen : «El Palau? Això tanromàntic? Uix, quin fàstic!» Ara bé. Si elreformàvem segons les tendéncies actuals,estic segur que d'aquí cinquanta an ys elsartistes d'aleshores ens tindrien per personesde mal gust. En qüestió d'art, com en totesles coses, de qualsevol època, per passadaque sigui, el bo perdurarà sempre. El Palauestà bé, sona com no podria fer-ho millor.Què podem voler més?

    — Però és que a més de la qüestió ar-tística hi ha la pràctica. No us molesta queen el moment culminant d'un concert passiun carro o un automòbil i amb el seu sorollho engegui tot a passeig?

    Perdoneu, però aquest cas ja no esdóna mai. El vàrem resoldre posant un guàr-dia urbà al cap del carrer, que no deixapassar ni un yehicle mentre dura el concert.

    Mestre Millet ens ha allargat la mà, ipotser tement haver parlat ja massa, hafugit a bon pos.

    XAVIER PICANYOI.

  • ^......._....«..-«.-«...-.-.,-....«»-«.«^.»-.-.-.+-«•••

    i LLIBRERIA GENERAL ESPANYOLALa més important de Barcelona

    Rambla del Centre, 8 i 10!-•.,-.+...-.-.-...

    IIIBRERIA FRANCESA

    4 MIRALOR

    No LES LLETRESBUCÒLICA

    Conte inèdit de MIQUEL LLOR

    Apunts per a una Mètrica catalanaDESORIENTACIÓ GENERAL

    la Carme tornà aimpuls fosc. Haviacuina. Un breu solclivelles del fines-

    Durant la decadència, per corrupció i imi-tació del castellà van arribar a escriure'sversos tan agres com aquest:

    «Altres n'hi ha, de l'ambiciós escala».Però actualment ja està completament re

    -butjada aquesta manera de llicència poè-tica en català no hi ha més diftongs delsque assenyala En Fabra a la seva Dramà-tica.

    S'exceptua, segons l'ús dels millors au-tors nostres, les paraules esdrúixoles acaba--des en ia, com conciència, rancúnia, que escompten com a planes, no sense arbitrarie-tat, però tenint en compte la feblesa de laseva separació que fa que l'orella pugui su-portar-les d'un cop com dites de passada.

    No obstant, jo opino que hi contribueixmolt el vici que tenen els nostres recitadorsde versos de menjar-se l'última síllaba deles paraules. Això en els actors fins es notaquan representen en prosa. Diuen act', bon',etcètera, sobretot en l'exemple primer, onhi ha dues consonants, l'última vocal resul-ta inintelligible.

    Tothom, en una obra estrenada recent-ment sentia així aquest vers :

    «Jo he tapat la testa d'Holofernes»de la següent manera :

    «Jo he tallat la testa d'Holofern»Amb tot i ésser la recitadora una de les

    més perfectes i consciençoses actrius de lanostra escena.

    Caldria, dones, segons la meva opinió, icontradient en certa manera àdhuc la mevamodesta pràctica, suprimir aquesta excepcióque no té altra raó d'ésser que la falta decultura de la nostra gent de lletres, sensefaltar-ne ni un, sobre els problemes de laversificació.

    La sinalefa, o sigui la unió de l'acabamentd'una paraula amb el començ d'una altra,també es practica d'una manera anàrquica.

    Ausias March fa :

    El quiatusaésàmolt dur (vidaenrdurment),

    encara que cal observar que Ausias March,valencià, pronunciava a la valenciana.

    En canvi obrim a l'atzar l'última obracabdal escrita per un dels nostres príncepsde la ,poesia, El Comte Arnau, de Sagarra.Trobem :

    «Li ombrejaven la cara de cadell».Aquí la sinalefa sona com una cacofonia.

    Però d'exemples semblants en trobareu araig en els nostres millors poetes.

    Jo crec també que, sense el radicalismedels antics, s'hauria de cercar una fórmula.Evidentment, quan una paraula acaba enuna vocal que pot formar adiaba amb la ini-cial de la següent, no hi ha cap raó pera no fer la sinalefa :

    «Li donava un bes o dos».En altres casos és inadmisible, llevat pot-

    ser quan es tracta de la conjunció copula-tiva í, perquè obligaria al hiatus massa so-vint.

    En els casos d'haver-hi una r final muda,com en trobar, dolor, segons diu PompeuFabra, no cal posar circumflex, i la raó éssenzilla ; la nostra orella ja ens dirà bé prou.

    No cal escriure :«La doló inútil»,

    sinó: «La dolor inútil,.El lector ja tindrà prou discerniment per

    a saber en quins casos l'autor vol fer per-cebre o no la r.

    Algú pot trobar aquestes qüestions oci o-ses ; però a nosaltres no ens sembla així ;afortunadament la nostra literatura ha arri-bat a un grau que no li escauen certes bar-roeries.

    I el mal, per altra banda, està més estésdel que tothom es pensa.

    Perquè no té cap gravetat si un autorobscur de revisteta escriu :

    «Sau tota suavitat, sens cosa dura».Però que tot un Josep Maria de Sagarra,

    a qui no se li pot negar una genial mestriaen l'art d'escriure versos, faci estampar enel seu Comte Arnau versos com aquest :

    «Ni pot canviar-se amb el millor tresor»(Comte Arnau, cant VI - 58.)

    és de lamentar i pot donar l'índex de la des-orientació que regna, encara que sigui es-trany, en els nostres dies entre els autors demés anomenada. I això ens situaria en unpla d'inferioritat envers les altres cultures.

    Per aquesta raó nosaltres creiem que noestarà de més intentar de fer una modestís-sima «Métrica catalana» on es fixin aquestscasos, en vistes a l'harmonia i geni d. l'i-dioma.

    a ciutat el temptava. Fóra deseixir-se d'a-quell ambient opressor, de malifeta que nos'anomena mal. No sentir els gemecs de ladona! Poder bescanviar tractes amb gentforastera! Seure a l'hostal amb els amics:la partida de truc i de bescambrilla : elsgots de mistela entretopant damunt la tau-la! Les empentes a la Plaça!...

    Ell i el seu fill més gran se n'amaren ambel carregament cap a ciutat. La Carme anàmirant-los des de la finestra amb ulls demalfiança, temerosa que no tornessin enre-ra. Pare i fill seguiren enllà del collell...

    Ja era lliure. Ningú no s'adonaria quedeixava les finestres més obertes que els al-tres dies. L'aire anà amunt i avall de l'es-cala, sense destorbs; ja mateixa Carmen'era tota enrampada. Administrà abund o-sament les dosis d'aigua del càntir a la sevagermana.

    —No puc més — féu ella, atuida per lafeblesa — el fred em puja cames amunt.Per qué m'has tret l'altra flassada?

    Ll metge diu que massa calor pot fer-te venir l'atac — repetí la Carme.

    Però l'atac mortal temut del metge, nocomparegué en tota la nit. Quan va fer-sede dia, el rostre de la Carme era d'una du-resa de pedra. I divendres, ja! En Genístornarla aquella tarda; l'endemà el metge!

    Tot el matí ella no féu més que voltarentorn del llit, com fascinada a la manerad'una bèstia de rapinya. El seu poc abastmental no 11 deixava concretar una solucióavinent.

    Ja era la tarda quanl'alcova, induïda per untancat les criatures a lade posta travessava lestró; aclaria dolçament les estampes desants enganxades entorn del mirall de lacalaixera. ,

    Amb el posat més encongit que encertà,el mocador del cap endavant, la Carme anàacostant-se al llit. La Teresa panteixava en-tre els llençols: els ulls botits dins les con-ques esfereides.

    —Triga molt En Genís! — començà.—Tot just són les quatre! — respongué la

    germana amb naturalitat.—No vas dir-me que tornaria ahir ma-

    teix?—Ja se sap, en diades de fira ! — pros-

    seguí després d'un silenci reflexiu. Elshomes són com les criatures: un cop forade casa, els reca de tornar-hi!

    —No és pas d'aquests En Genís! — rec-tificà la malalta, una mica sentida. — Ellés tan eixut com vulguis, però no el cansani treballar ni estar-se a casa.

    —Jo no em refio de cap! Un cop sónlluny que no saps on roden, posa'ls unascartes a les mans o un retrae de faldillesaventurares a prop, i tots són iguals.

    —Què en saps alguna cosa? — demanà deseguida la Teresa, amb un xic de tremolara la veu.

    —Jo !... no — respongué la Carme ambposat vague. — No faig mai cabal del quela gent diu!

    —Què diuen?—Com de tothom; del cert res. Sola que,

    bé tenia pressa d'anar-se'n veient-te ma-lalta!... Però val més no parlar d'aquestesfutesas, que estàs molt fluixa 1 una recai-guda ve que no te n'adones.

    —Jo si que vull parlar-ne! — s'andaríàla malalta amb un començ d'exci,tacfó. —Dies ha que el trobo canviat, com si rumiésalguna pensada que no vol dir-me.

    —A mi també m'ho sembla, però com quesempre està malhumorat, ell!...

    —I, en tot aquest temps que no estic bo-na, no has vist res?

    —Veure no: però jo no sé per qué a lagent els haig de conèixer les intencions. Elshomes aquí no s'arrisquen: vivim massa ar-reconats i tothom es coneix. D'això ve quetenen tantes ganes d'anar a ciutat. Hi hatants trencacolls!...

    —Prou que li ho faré dir avui mateix!reprengué la Teresa, aneual-aa. Una

    transpiració soLtada li humitejava el front.— La mare ja em va fer reparar que ell esmorfonia per les dones. Massa que ho sé dequan festejàvem!

    —Que m'ho contin a mi!... — Insinuà laCarme en un murmuri gairebé impercepti-ble.—A tu i tot? — Es a dir que abans de

    casar-nos !...Abans... i després. Qué et diré jo! són

    misteris. Es veu que ells no en tenen maiprou. Ja he fet bé jo de no escoltar mal caphome! — conclogué la Carme amb una ga-nyota de fàstic.

    I començaren els moments angoixosos dela pugna entre l'afany de la germana, pertal d'accelerar la solució amb un recurs ex-tra-normal 1 la resistèucia física de la ma-lalta.

    —Voldria que ja fos a casa en Genís! Tincpor de tornar a posar-me malament.

    —Vols dir? — va preguntar-li l'altra ambuna veu involuntàriament revigorida.Potser un xic més de medicina! — I bencuitosa, sense vacilar, repetí L'operació decada vegada.

    --Que malament se'm posa! — es queixàla dona d'En Genís. El paidor em tremola.E1 sento com de glaç.

    Els ulls de la Carme escrutaven amb in-sistència cruel les reacciona d'aquell cosabandonat al seu caprici. Els símptomeseren certs: les primeres convulsions es ma-nifestaren, però la crisi no es concretà. I jaera gairebé fosc!

    Però en aquell punt d'indecisió, un detallimpensat precipità el desenllaç de tan bellamanera com de segur la Carme no hauriasabut conjuminar-se. Un gest imprevist féuque el colze de la Teresa topés violentamentamb el ventre de la germana. Ella proferíun feble gemec i va protegir-se amb la mà.

    Els ulls de l'altra s'atura ren amb estra-nyesa a l'indret colpit. La Carme es sentítraída. Ni sols va encertar una excusa, tansenziP com II era. Amb els ulls engrandits

    De l'estable al bosc, els esclops de Genistot el mati que petjaven el glaç amb passesd'home que camina d'esma. Les soques delsverns negrejaven d'humitat. La xiuladissadistreta amb qué Genís amorosia la tascas'aturava dins l'aire quiet.

    Una resplendor esmoetuida, de sal de de-sembre, engroguí les branques més altes.Per un moment, la muntanya s'afigurà en-tre els esquinços de la boira.

    A estones la Carme treia el cap a la fi-nestra i sotjava les anades i vingudes deGenis. Després, es nuà bé el mocador i sortíde la casa, en havent-se aturat a escoltarvers la cortina de l'alcova. El bleix de lagermana malalta, de la muller de Genis,semblava menys porfidiós.

    Anà acostant-se al bosquet. El cunyat deCarme feinejava, tot ronser com solia, vorala pila del carbó, voltada de fum emperesit.

    —Qui has deixat, a casa? — començà l'ho-me, asprívol.

    —Ara dorm, — féu la Carme, recollint-seel cabell, grenyut, entorn de la cara recre-mada pel fred 1 per la calor de la llar.

    —Què vols? — seguí ell amb el mateixto de rebuig—. No vull que ningú ens vegiplegats.

    —Havies de pensar-ho mi; any enrera—advertí la dona—. Ja no sé .què més fer,perquè no se'm conegai!

    E11 resseguí amb ulls sense reflexos, cen-drosencs, el cos de la cunyada, imprecíssota els plecs de la roba, grollera.

    —No ho diria ningú! — barboteja, repre-nent el treball.

    —Jo si. Ni sé com estrenye'm la cotilla.A hores no puc tornar l'alè. Tu raí, ets ho-me: però jo : què haig de fer, jo? Genís,dignes!

    L'home llençà entre ganyotes les darre-res glopades de fum de la pipa. Respongué,desdenyós.

    —Dones!... dones del dimoni. I, ella... comla trobes?

    —Ja saps que dissabte el senyor metge vadir que si dormia, fóra bona senyal.

    —I..., dorm?—Cada nit un xic millor. Ni gemega tan

    sovint de "l'histèric".—I ,avui torúa a ser dissabte! — rumià

    ell, a mitja veu.Callaren l'un davant. de l'altra, l'esguard

    pres en l'esguard. De sobte, la boca de Ge-nís es va contraure en tot de plecs de du-resa. Clogué el puny i amenaça la cu-nyada..

    —No seràs pas tu qui em doni mala vidaper culpa del teu mal cap!

    L'enardiment es contagià a la dona.Dues flames verdoses se li aclarien dinsla terbolesa dels ulls, sota les arrugues mò-bils del front.

    —Qui va buscar-me sinó tu? — reclamàella — que no em deixaves de petja?

    -Ren poc va res fer pregar-te! — acudíell, sorneguer. Ja sables de qué anava.

    La dona se lf plantà davant, desafiadora.--Ho diré a tothom, i •a la Teresa abans

    que als altres.El braç de l'home tremí més feréstec.

    Amb veu irada, Genís conclogué.—Diré que no és veritat. 1 no et creuran.

    ¿Que costa gaire de trobar homes en aquestsrodals, quan una dona va afamada com tu?I et juro que si la Teresa no mor, a empen-tes et treuré de casa.

    I va anar-se'n sense escoltar-li més raons.Ella es quedà sola amb la nuesa dels campa,entelats de boira rosada.

    Aviat el rostre de la Carme es restituí ala calma bovina de sempre; la placidesa 11tornà als ulls, com si fossin desconeixedorsde passions tortuoses.

    Anà .acostan,Gse a la casa. En travessarel corral, tota cavillosa, les oques promogue-ren una clamadissa de goig.

    * * •

    —Començo a creure que la tenim salva-da! — va dir el metge a la Carme aquellatarda, en acabar la, seva visita setmanal.—.Feu com us deia ; sobretot l'alim ent 1 la me-dicina que he dut. Que no es mogui del llit,ben abrigada. Dissabte, si Déu vol, ja podréparlar més segur.

    El metge pujà al cavall i se n'anà a l'in-dret dels altres masos, escampats en aquellclot de Guilleries. Les criatures de la ma-lalta, apilonades vora el pedrís, el segui-ren amb l'esguard esporuguit.

    La Carme no es mogué del portal mirantcom el metge s'allunyava. La seva -actitudera la del servent humiliat, obtús. I s'anàtombant, a poc a poc, de cara les feixes delcunyat. Genis enraonava pacíficament ambuns altres homes. El puny nuós de la Car-me, també iamenaçà, mentre proferia pera ella sola, les dents s rrades.

    —No tindràs treball de treure'm de casaa empentes. No et vagarà pas, Genís!I pujà a l'alcova. La flama mísera del

    gresol dibuixava per les parets de la cam-bra tot de claps d'ombra negres, palpitants.

    —Qué t'ha dit el senyor metge,? pre-guntà la malalta refent-se el coixí ambles mana eixutes per la febre.

    --Tot anirà bé! — va respondre la ger-mana atenuant la rudesa amb aquell deixoptimista que sol agradar als malalts—.Amb un parell de setmanes, et posaràs for-ta" com rabans de jeure.

    —Ja m'hi sento. SI no fos que no em pucvaler de les cames, em llevaria.

    La Carme, en lloc d'acostar-se al llit, noes mogué de rera la cortina, feinejant entreels tupins de les unturas. En preguntar-li,la Teresa què feia, va respondre, molt tran-quila.

    —Preparo el remeí.Obrí el flascó 1 mesurà les gotes a punt

    d'abocar-les al vas de l'aigua. Amb un gestràpid. com qui té por de desdir-se, llençàa terra el contingut de la cullera 1 oferíl'aigua sola.

    —Ben a poc a Poc: que no es vessi gens!—Quina fredor! — es queixà la Te resa,

    caragolant-se entre el garbuix del llençols.—Ja se sap de les medicinotes — fén la

    hendemà prosseguiren les manipulacionsamb el flascó del medicament. A més, totanant i venint de la font, feixuga amb elpes dels enormes càntirs, la cunyada d'EnGemís escampà la veu que la seva germanaempitjorava.

    La nova, duta per boca de les dones, iravessà ala plans deserts 1 el bosquet: féuvia pel collell: creuà la balma 1 el pont: esnuà d' una casa a l'altra com un teixitd'aranya invisible. A l'escó de cada llar,les velles engruixiren el comaratge amb re-flexiona sospiradores.

    —I el senyor metge va dir-nos que de-cantava per bé! — insinuà una vaina atu-rada amb la Carme a l'encreuament de duesdreceres.

    --Qué han de dir els metges! — féu unaaltra, molt entesa en malalts. — No elsagrada que la gent sàpiga quan no encer-ten.

    La Carme intervingué, sorruda.—Per molt lletrat que ell sigui, jo jurarla

    que no ha entès el mal a la meva germana.No és estrany ! Com que estem tan lluny,ve només quan Déu 11 toca el cor.

    —,I tu, no deus saber com moure't de fel-na, amb les criatures!

    —I el bestiar! — es planyé ella — 1 EnGenís, malcarat com és; que no m'ha vistmal amb bon ull.

    L'endemà passat la germana del rectoranava a veure una parenta casada en unmas dels rodals. La casa d'En Genís s'eS-queia a mig camí; aquella dona entrà a feruna estoma de companyia a la malalta.

    —Quan vàrefg veure que no venies a mis-sa, ja m'ho va semblar! — digué a la Car-me a l'hora d'anar-se'n.

    ---No m'havia passat des d'ara fa deuanys! — ploriquejà la cunyada d'En Ge-rifa..

    —.Per cert que mossén Ramon m'ha ditque demà vindrà a veure 1•a pobra Teresa!

    —Em sap greu parqué és lluny, però 11ho estimaré molt. Vés a saber si no 11 caldràmés el remei d'ell que el del metge!

    La majordona, la muller del terrissaire,la marxanda 1 alguna altra, en un sol diavaren fer germinar la llavor sembrada perla Carme, d'una manera tan simple. .

    Els esguards dels velas s'adreçaren a lamasía d'En Genís. amb aquell tremoli migde curiositat, mig de basarda, amb qué mi-reu la casa que hl ha un mort.

    Però la malalta, a desgrat de les airadasgelabroses 1 del dejuni a qué la sotmeté laCarme, s'entestava a no avenir-se al pararde la gent. I: endemà, aprofitant la vingudadel rector, va rebre els Sagraments.

    Veuràs! — li havia dit la germana,amb el seu recent optimisme. — No parquéen tinguem cap necessitat, ara per ara,Gràcies a Déu! Però val més pecar permassa que per descuit.

    La malalta. enterbolida per la feblesa quela mantenia en una profonda lassitud, s'hiavingué sense trasbals, amb la resignadacomplaença de les Animes rudimentàries.

    Però d'ençà de la vinguda del metge, laCarme ja havia comptat tres dies sensedescobrir en la malalta cap vestigi de lacrisi favorable al seu designi. Feinejavaencaparrada, amb les arrugues del frontmés enfondides. Ni sola era amatent a lesaspres falagueries nocturnes del cunyat,gairebé maquinals.

    —No cal pas que t'hi afanyis! — 11 ad-vertia ella sense mirar-lo. — Prou que, perdesgràcia, em sembla que ens quedaràtemps.

    —La veus malament, oi? — féu En Ge-sis, àissimulant amb desencert un matas desatisfacció.

    —Per mi, que se'ns en va!—Mentre no sigui de seguida ! — repren-

    gué ell. — Es que jo hauria d'anar a ma^cat, dijous.

    De sobte, la Carme esdevingué refiada.Tampoc no creia que l'agreujament de laTeresa fas tan agut que calgués prevenir-se.Era una dona forta f jove'.

    Fina la malalta aconsellà el seu homeque se n'anés. Ho exigia les despeses exces-sives: les criatures: aquell vagar d'ellade tants mesos! Sola per unes quantes ho-res: 1 el mercat de Nadal. L'aviram era alpuna

    feta com qui no gosa, però l'anada

    Es inútil voler remarcar que a la nostraterra els versos són la forma literària mésreexida. Es una veritat que sap tothom.Se n'han fet àdhuc teories, á hi ha qui se'nplany i tot. Però els poetes no hi tenen capculpa.

    Ara bé ; al costat d'aquest major afina-ment de la nostra poesia enfront dels altresgèneres literaris, subsisteixen alguns pro-blemes purament formalístics, que arreu sónresolts, o almenys discutits i que a casanostra ni se'n parla. En un mot, no tenimni el més petit tractat de métrica. Ja no caldir de preceptiva literària.

    Jo, doncs, sense cap pretensió de resoldreqüestions, voldria fer algunes remarques so-bre la manera com s'escriuen avui els ver-sos i concretar la discussió d'algunes qües-tions que són dignes de gran atenció, trac-tant-se d'una cosa com els versos, on la mí-nima incorrecció o mediooritat significa lamor .

    Theta art métrica compo rta la definició delsversos, lleis del nombre, de l'accent, esque-mes d'estrofes, exemples i altres punts quetots afecten a la sonoritat dels elements delpoema i del seu conjunt, ja que el vers nos'escriu per als ulls sinó per a l'orella.

    Aquest inventari és una cosa que no ofe-reix cap dubte ni cap dificultat. Es limitaa assenyalar les formes principats marcadespel bon ús i, després, indicar els principissegons els quals la fantasia de cadascú potcrear o refonmar coses ja consagrades. Cal,dones, fugir d'una extremada concisió-queens duria a una inutilitat dogmàtica, i tam-bé a una prolixitat que, com que no exhau-riria tampoc la matèria, seria feixuga, pe-dant i injusta. Nosaltres oreiem que obresaixí s'han de fer des d'un punt de vistapràctic i per aixó una forma abreujada pru-dentment és la més clara i útil. Cal tenir, amés, present que les qüestions transcenden-tals de la rítmica i la métrica només podenoferir-se a qui ja té prou experiència i in-tuïció per a resoldre-les, o que, en tal cas,no acceptaria així com així les solucions queli darien els llibres escrits per qui no en sa-bria tant com ell.

    Això forma aquella part de les ob res del'índole que comentem que es troba a totesles de totes les bandes del món. Al costatd'això hi ha els problemes de cada llenguapoética en particular.

    Entre nosaltres, la primera i principal ésla de les contraccions 1 sinalefes.

    En algunes llengües, italià i castellà perexemple, quan una paraula té de costat duesvocals que no formen diftong, elles es con-treuen formant una sola emissió de veu.

    Per exemple : «Libre de servitud no seaningun ».

    Per tots els1à veureu quevia fet així :

    «Prenets de me«La raó'm fuig,

    pol terror, es recalcà a la paret, un somriu-re infeliç al llavi. Dreta com s'estava lafaldilla presa entre els genolls i la post delllit, la gravidesa del seu cas es destacà comuna acusació.

    La sospita va aclarir-se com el pas d'unestel entre les idees nuvoloses de la Teresa.Els esguards es trobaren, el de la Carmeconfessà la veritat.

    —Qué és això? — clamà ïa malalta redre-çant-se damunt del llit en un darrer esforç. Iacostava els dits afuats, agressius vers aque-lla forma provocadora. Sa germana es fénmés enrera, esporuguida.

    —Ets, dones, un malaterrogà escara la Teresa,gués creure.

    Pera de sobte una pensada feliç s'obrícamí entre les obagors retortes del cervellde la Carme, Amb veu ferma, digué totd'una.

    —Es d'En Genís.* * *

    En sentir el gran xiscle que travessava laporta, les criatures es posaren a plorar, es-cales amunt. Ja no els calla córrer: el pr o-pasit de la Carme era una magnífica reali-tat. El cor de la malalta no havia sabutvèncer el xoc. Els espasmes es fongueren enun tremolor cada segon més alentit.

    L'* guard amatent de la germana deseo-brí als estigmas de la "fàcies" precursorade la mort: la mort més benigna que noels homes! El bleir anà assossegant-se des-prés de maldar mig any de seguida, dintred'aquell pit corsecat. Els ulls restaren oberts,talment com meravellats de l'infinit quedescobrien...

    La Carme va sortir de l'alcova cuitosa.Manà la neboda més gran que anés en cer-ca d'ajut en alguna casa propera.

    Torné a dalt, pera no va gosar acostar-se al llit. Aquell silenci deavesat 11 enco-manava un fred molt subtil. Obri la fines-tra de pressa.

    D'antuvi una gran pau arreu, com d'unmón innocent. El cel era com si es diluís entot de vapors de malva. Un polsim d'irises fonia entre la veu de les congestes. Unsquants estela fredolics s'amirallaven a lalluna de cada bassiol. Ningú no hauria cre-gut en el llot solat al fons.

    La Carme ja podia respirar a pulmó lliu-re; ja no la treurfen de casa .com un gos.

    Sonaren passes damunt la terra enduri-da. Eren les camades d'En Genis amb elseu hereu 1 la filla al darrera. De més llunyal trot somnolent del cavall, s'acostava elmetge, dut pels comaratges dels velas.

    La Carme tot just pogué enretirar-se del'ampit. S'escapolí per l'escala, 1 agafantel més petit dels nebots s'aclofà vora la llar.

    La millor resposta a l'angoixosa interro-gada dels homes quan passaren la llinda,fon l'espectacle d'aquella dona que sanglo-taca amb tanta vehemència, tot acaronantla criatura impassible. I dient amb rudesatràgica:

    --Fills: fills del mer cor!...MIQUEL LLOR

    ROSSRND LLATES

    Homenatge a Pompeu Fabra

    El grup d'amics iniciador de l'homenatgea Pompeu Fabra ha començat traient la cus-tòdia. Volem dir que ha publicat la llista deles primeres quotes, com pot haver visttothom en els diaris catalans.

    Però aquesta llista no vol dir pas que lacontribució a l'homenatge hagi d'ésser ex-clusivament de xifres altes. Tothom ha dependre-hi part a la mida de les seves pos-sibilitats, dipositant la seva aportació enl'administració de qualsevol dels diaris ca-talans.

    Ens sembla que no cal insistir en les ra


Actos de BARCELONA del BORME núm. 206 de 2010

Actos de BARCELONA del BORME núm. 206 de 2010

Documents
Barcelona Mercat Boqueria Núm. 3

Barcelona Mercat Boqueria Núm. 3

Documents
Actos de BARCELONA del BORME núm. 85 de 2014

Actos de BARCELONA del BORME núm. 85 de 2014

Documents
Salut al barri - NÚM. 6. OCTUBRE 2005 - Barcelona

Salut al barri - NÚM. 6. OCTUBRE 2005 - Barcelona

Documents
Actos de BARCELONA del BORME núm. 96 de 2015

Actos de BARCELONA del BORME núm. 96 de 2015

Documents
Actos de BARCELONA del BORME núm. 182 de 2016

Actos de BARCELONA del BORME núm. 182 de 2016

Documents
Actos de BARCELONA del BORME núm. 61 de 2012

Actos de BARCELONA del BORME núm. 61 de 2012

Documents
Actos de BARCELONA del BORME núm. 104 de 2016

Actos de BARCELONA del BORME núm. 104 de 2016

Documents
Any V. Núm. 211 • Barcelona, 16 de Pofser que · 2007. 3. 30. · La proclamació a Barcelona de la primera República E Comitè dels Dinou Any V. Núm. 211 • Barcelona, dijous,

Any V. Núm. 211 • Barcelona, 16 de Pofser que · 2007. 3. 30. · La proclamació a Barcelona de la primera República E Comitè dels Dinou Any V. Núm. 211 • Barcelona, dijous,

Documents
Barcelona Economia núm. 64 · Indicadors econòmics de Barcelona i de la regió metropolitana Núm. 64. Juny 2007 Edició: ® Ajuntament de Barcelona ... A l’hora d’identificar

Barcelona Economia núm. 64 · Indicadors econòmics de Barcelona i de la regió metropolitana Núm. 64. Juny 2007 Edició: ® Ajuntament de Barcelona ... A l’hora d’identificar

Documents
Actos de BARCELONA del BORME núm. 86 de 2012

Actos de BARCELONA del BORME núm. 86 de 2012

Documents
Salut al barri - NÚM. 19. FEBRER 2010 - Barcelona

Salut al barri - NÚM. 19. FEBRER 2010 - Barcelona

Documents
Actos de BARCELONA del BORME núm. 215 de 2011

Actos de BARCELONA del BORME núm. 215 de 2011

Documents
Els Dijous Centralisme electoral › pub › mirador › mirador_a1932m11n196.pdf · 2007-03-28 · El cos electoral en les pròximes eleccions Any IV. Núm. 196 - Barcelona, dijous,

Els Dijous Centralisme electoral › pub › mirador › mirador_a1932m11n196.pdf · 2007-03-28 · El cos electoral en les pròximes eleccions Any IV. Núm. 196 - Barcelona, dijous,

Documents
Actos de BARCELONA del BORME núm. 50 de 2013

Actos de BARCELONA del BORME núm. 50 de 2013

Documents
Actos de BARCELONA del BORME núm. 217 de 2013

Actos de BARCELONA del BORME núm. 217 de 2013

Documents
Actos de BARCELONA del BORME núm. 25 de 2010

Actos de BARCELONA del BORME núm. 25 de 2010

Documents
Actos de BARCELONA del BORME núm. 108 de 2016

Actos de BARCELONA del BORME núm. 108 de 2016

Documents
Actos de BARCELONA del BORME núm. 80 de 2021

Actos de BARCELONA del BORME núm. 80 de 2021

Documents
Actos de BARCELONA del BORME núm. 12 de 2016

Actos de BARCELONA del BORME núm. 12 de 2016

Documents
Salut al barri - NÚM. 10. FEBRER 2007 - Barcelona

Salut al barri - NÚM. 10. FEBRER 2007 - Barcelona

Documents
Actos de BARCELONA del BORME núm. 115 de 2021

Actos de BARCELONA del BORME núm. 115 de 2021

Documents
Actos de BARCELONA del BORME núm. 239 de 2015

Actos de BARCELONA del BORME núm. 239 de 2015

Documents
Actos de BARCELONA del BORME núm. 124 de 2014

Actos de BARCELONA del BORME núm. 124 de 2014

Documents
Actos de BARCELONA del BORME núm. 99 de 2016

Actos de BARCELONA del BORME núm. 99 de 2016

Documents
céntim.os Tomo r.-Núm. 8. - UAB Barcelona

céntim.os Tomo r.-Núm. 8. - UAB Barcelona

Documents
Actos de BARCELONA del BORME núm. 245 de 2009

Actos de BARCELONA del BORME núm. 245 de 2009

Documents
Què en larem del Poble EspanyoP MIRADOR INDISCRETLa plaça del Poble Espanyol Any I. Núm. 18.- Barcelona, dijous 30 maig 1929 Avui Voten a Anglaterra els homes i les dones. La gran

Què en larem del Poble EspanyoP MIRADOR INDISCRETLa plaça del Poble Espanyol Any I. Núm. 18.- Barcelona, dijous 30 maig 1929 Avui Voten a Anglaterra els homes i les dones. La gran

Documents
LIVE Endolla't a Barcelona (núm. 1 abril '11)

LIVE Endolla't a Barcelona (núm. 1 abril '11)

Documents
Salut al barri - NÚM. 17. JUNY 2009 - Barcelona

Salut al barri - NÚM. 17. JUNY 2009 - Barcelona

Documents