1

100 IMATGES PER A FER UN POBLE

CASTELLAR – OLIVERAL

Albert Pasqual Aznar

2

Patrocina esta edició: Cooperativa Electrica de Castellar, S.C.V.

Portada, disseny i maquetació: Albert Pasqual Aznar Ferriols.

Correcció llingüistica: Josep Lluís Peris.

Imprés a:Imprenta Nácher, S.L.

Dipòsit Legal:V-51-2011

3

ÍNDEX.

Pròleg.

Agraïments.

Indagant en la història.

- Localització.

- Història i mapes.

Edificis significatius.

- Església Nostra Senyora del Rosari.

- Església Sant Martí de Porres.

Cases postmodernistes.

Construccions típiques.

- La barraca.

- El forn morú.

- Les ceberes

- L' alquería del Brosquil.

El camp.

- L'horta.

- La marjal.

- Plantant arròs.

- Les séquies.

- La sénia.

4

Pedres amb història.

- La Via Augusta.

- El motlló del marqués de Sant Joaquim.

- Motllons de camins i camps.

- Els motllons de la marjal

- La font de la Mortera.

El que conten els nostres carrers.

No es per casualitat...

Cultura.

- Col·legi – Institut Trinitaries. Nostra Senyora del Rosari.

- El Malaeno

- C.E.E. Rosa Llacer

- I.E.S. El Ravatxol

- C.E.I.P. Castellar – Oliveral

- Antiga banda C. I. Musical de Castellar.

- U.M. Santa Cecilia Castellar-Oliveral.

- C. I. Musical Castellar – Oliveral.

- Teatre L'Horta.

- U.P.E.

- C. Cultural Castellar-Oliveral.

- Cooperativa Elèctrica de Castellar

5

Casa museu de la música Enric Ginés

Esports.

- Colombicultura El Rayo Castellar-Oliveral.

- Tir i arrossegament.

- Unió ciclista Castellar.

- U.D. Castellar – Oliveral.

- Jocs tradicionals valencians .

- Associacions i penyes.

Festes i tradicions.

- Festes patronals.

- Sant Antoni Abat.

- El Corpus.

- La mona de Pasqua.

- Falles.

Gastronomía.

Fotos antigues.

Himnes.

Bibliografia.

6

PRÒLEG..

La idea d'escriure el present llibre va sorgir a partir dels actes de celebració del 800 aniversari del naixement de Jaime I, commemoracions de les nostres arrels històriques, però al mateix temps em vaig donar compte del poc que coneixíem de la història de la nostra pedania, ni tampoc hi havia practicament res escrit, el que em va incitar, solament per curiositat a investigar als registres existents i anar recopilant dades.

Donada la creixent població amb la qual compta la nostra pedania, i esperant que dins de no massa temps, puga constituir-se com a poble, vaig decidir ajuntar un poc d' història, amb un molt d' imatges, aquests petits documents que tant diuen sense parlar, que si hui ens semblen banals per pertànyer al quèfer quotidià, capten l' instant d'un temps que ja no es repetirà i constituirà una crònica per als nostres descendents, així com les fotografies antigues ho són per a nosaltres.

7

AGRAÏMENTS..

Per qui vull començar és per la Cooperativa Electrica de Castellar, perquè sense el seu suport economic, no s' hagues pogut portar avant aquest projecte. El meu major agraïment per la confiança del seu Consell Rector.

El meu agraïment a les institucions i persones que, amb la seua col⋅laboració, han fet possible que este llibre poguera dur-se a terme.

També volguera agrair als veïns i amics, per posar a la meua disposició fotos familiars i especialment, el seu temps.

Així mateix agrair-li a la meua filla Rosa, la seua ajuda en la redacció i per barallar-se amb el ordenador repassant i polint els apunts originals.

8

Indagant en la història..

Localització i història.

Castellar - Oliveral és una pedania integrada en els poblats del Sud, a causa de la seua ubicació respecte a la ciutat de València, formant part del seu terme municipal. Té una superfície de 277 hectàrees y segons el cens, realitzat en 2007 compta amb 7082 habitants, xifra que ha anat augmentant a dia de hui.

Posseeix un recent ajuntament de barri, depenent de l’Ajuntament de València, i un centre de salut.

Limita al nord amb la Font de Sant Lluís i la Font d’ Encorts, antigament fent de frontera natural la sèquia del Rei on estaven agrupats els termes de la Torreta, el Molinet i Sant Antoni, hui després de la seua desaparició a causa del Pla Sud, solament són un record. Al sud amb Sedaví - Alfafar i el parc Natural de l’Albufera, a l’ est amb Pinedo, i a l’oest, amb el Forn d’Alcedo. En un altre dels seus límits, el barri del Tremolar, que pertany a Alfafar però eclesiàsticament és depenent de Castellar-Oliveral.

El nom actual procedeix de la unió dels dos barris; Castellar (al nord) i l' Oliveral (al sud); la línia divisòria es situava en la Carretera del Pí. La seua població ha estat tradicionalment dedicada a la pesca, a causa de la proximitat amb el llac de l’Albufera, així com a l’agricultura d’arròs, en les terres baixes i el cultiu de l’horta en la resta. Hui, la major part de la població treballa en la indústria o en el sector serveis, i sols alguns segueixen conreant la terra.

El nucli de població de l’Oliveral, als seus primers temps compost per treballadors i obrers, va anar creixent a partir d’un reduït caseriu existent sobre una menuda elevació del terreny plena d’oliveres, de la qual prové el seu nom.

Amb la finalitat d’aportar les referències històriques, que a partir de les indagacions realitzades, hem aconseguit, anem a iniciar un viatge imaginari en el temps, servint-nos de les dades fidedignes que posseïm, fins a arribar a unes altres, les quals, a pesar de no tenir constància escrita, és molt probable que així succeïssin. Per això, exposem a continuació una relació dels fets més significatius en ordre cronològic invers, el qual, encara que poc habitual, ens ajudarà a

9

comprendre els orígens que van convertir la nostra pedanía en el que és hui.

Any 1981. És considerat com barri a Castellar-Oliveral que formava part del districte 19, Pedania dels Poblats del Sud.

1950. S’annexionen Castellar i l' Oliveral.

1877. S’annexiona Ruzafa a València i amb ella els poblats de Castellar i l´ Oliveral, sent inclosos en el barri de la Carrera de Sant Lluís.

1850. Segons afirmació de Pascual Madoz a la seva obra “Diccionari Geogràfic”, la denominació de Castellar és molt antiga, i la va prendre de la alquería així nomenada per haver estat propietat del senyor Comte de Castelló.* (bibliog. M. Pascual)

1808. El padró de València cita la partida de Castellá o Castellar, dintre de Ruzafa.

1762. Data gravada a la campana de l'antiga ermita, on podem llegir “A expensas del pueblo de Castellar”, el que ens diu que ja a aquest any hi ha constancia del poble amb aquest nom ací situat.

1386. Acord de la Concòrdia. “Concòrdia feta entre València i el seu Cabild eclesiàstic” donat a Barcelona a 16 d'agost de 1386 pel rei Don Pere II de València (IV d'Aragó) sobre la reducció a cultiu de les terres marjals, pantanoses i ermes que estan entre el riu Guadalaviar i el riu sec de Catarroja.

1238. Als assentaments del Llibre del Repartiment es citen així les assignacions d'esta i altres terres confrontants que ens ajuden a situar-la;

ERA MILLESIMA CCLXX SISENA. ANNO DOMINI MILLESIMO CC XXX VUITÈ. ( Era MCCLXXVI Any del Senyor) ·

Asto. 176- Del vaixell d’En Cap Ferre: Pere Massot, Gustaví de Castelló, Bernat Gamarel de Castelló [ ... ] Tots els d’aquests tres vaixells posseeixen, tota íntegra, entre tots, l'alqueria de Castelló, al terme de valència; i les tres parts fan setanta - dues personis. 29 de març.

10

Asto. 638 - A Arnau de Sores, abat de Santes Creus, deu jovades a (Nacarella, Pala) Benimassot, junt a Castelló de l’Albufera; i unes cases i l'hort de Mahomat Ennemer. 18 d'agost. *(bibliog. F. i Frances)

Sent revocada la donació en diverses ocasions abans de ser definitivament donada i poblada possiblement per “l’escàs valor de les seues terres pantanoses”.

D’aquesta informació es desprèn que, l’alqueria de Castelló de l'Albufera es situava, per aquell temps, al costat de Benimassot, actual Forn d'Alcedo, dada del que sí tenim constància, tal com es mostra al planol nº 1 .

En la documentació del segle XIII (1275) s’esmenta també, un Riutort en la marjal, al costat de Castelló de l'Albufera en el terme de Russafa (Roselló, 1995). Aquest Riutort es un meandre en la desembocadura del Guadalaviar, el traçat de la qual, basant-nos en la topografia detallada i la informació sedimentològica de la zona del pont de la carretera de Natzaret - Oliva, al nord de Pinedo, està representada en el planol nº 1. La gola abandonada seria aprofitada per a obrir el desballestament artificial a la mar de la Rambleta o Sèquia del Rei a principis del segle XV.

Així, Castelló de l’Albufera, quedaria situada en el segle XIII a 1250 mtrs del riu, a 830 mtrs. de l’Albufera, i a tan sols 330 mtrs. de les terres franques, pel que si pensem en les crescudes i contínues inundacions dels nostres rius, és probablement aquest i no altre, el nucli poblat que es correspon amb l’actual Castellar, el qual hauria canviat el seu nom amb el pas dels temps.

Tot sembla indicar que, Castelló de l'Albufera hagué de ser un emplaçament estratègic en època islàmica, relacionat amb l’entrada d’embarcacions per la desembocadura del Guadalaviar i al costat d’un possible port en l’Albufera que arribava a les partides del Tremolar i el Petxinar. Les dues petites elevacions; l’alter de la Torreta i el de l’alquería del Brosquil podien ser les dues rápites (torres de defensa) que es citen en El Repartiment. Totes dues pròximes a la mar i a la desembocadura del riu, hagueren de dominar el tràfic d’embarcacions que arribaven des del Guadalaviar i l’Albufera, de fet, s’han trobat

11

restes d’una torre al costat de la citada alquería del Brosquil, encara que no s’han realitzat estudis que aprofundeixin referent a això.

Totes aquestes dades de referència, junt amb les recollides als documents del Acord de la Concòrdia, ens fan pensar que, la franja de terra on ubicàvem Castelló de l´Albufera existia com a tal a l’any 1238, i apareix inundada i inculta al 1386. Basant-nos en la hipòtesi inicial, açò podria explicar com va desaparèixer aquest primer assentament, ressorgint més tard l'alqueria al voltant de la que es fundà el nucli de Castellar, com a resultat de la baixada d’aigües i la recuperació de les terres per a la producció.

Abans de resoldre l’apartat històric, considere necessari fer un breu aclariment sobre l’origen del nom de “Castellar”.

En algunes publicacions consultades, es remena la possibilitat que tal denominació derive d’una alquería així anomenada, pertanyent al Comte de Castellar. No obstant això, en el llibre “Diccionari geogràfic” de Pascual Madoz, al que es fa referència per a donar suport aquesta informació, es cita al Comte de Castelló, i no de “Castellá” o “Castellar”. Creiem doncs, que un possible error de transcripció ha pogut induir a l’error que identifica a ambdós personatges, situant l’existència d’un Comte de Castellar a Bicorb, les possessions del qual, tal com hem comprovat, res tenen a veure amb l’esmentada alquería.

12

Plànol S.XIII

13

14

Parròquia de Sant Antoni, anys 50.

15

Parròquia de Sant Antoni, façana actual.

Camí del molí de Bonjoc,”El Molinet”, Sèquia del Rei.

16

Antiga font de La Torreta.

17

Edificis significatius..

Dins la nostra història, i fent Història, trobem alguns d’eixos edificis que han estat part de les nostres vides, quiets, a les voreres de la memòria, contant-nos el seu passat, esperant el futur...

Església Parroquial Nostra Senyora del Rosari. Castellar.

Anterior a la construcció de l’església que hui coneixem, Castellar tenia un ermitori, del mateix nom, la possible ubicació del qual estaria als voltants de la “casa del Calb”. Aquesta ermita tenia rectoria annexa a l’església parroquial de San Andrés de València; el vicari de la qual solament tenia al seu càrrec l’administració dels Sants Sagraments, el viàtic i Extremaunció.

L’existència d’aquesta rectoria es deu a la gran distància a que es troba Castellar en aquests temps, tant de València com de Ruzafa, districte municipal del qual és part integrant des que es va emancipar en 1836 (Pascual Madoz, 1850). L’església data de 1868, situada en la plaça del centre de la població, durant la Guerra Civil va ser utilitzada com a magatzem , pel que es van perdre pintures, imatges i retaules originals, que van ser renovats probablement a 1947, data que figura en la llinda de la porta principal. La façana recorda a la “manquita” de Màlaga, ja que solament conta amb una torre, estant iniciada l’altra, simètrica, emmarcant ambdues el frontó central, sent d’estil classicista, que contrasta amb el barroquisme del seu interior, amb profusió d’escaioles i daurats,té planta de creu llatina i tres naus, la central amb volta de canó i les laterals amb capelles i voltes molt rebaixades sobre petxines.

18

Campanes;

Nostra Senyora del Rosari, any 1762. Diàmetre 40cm. Pes 37 Kg. Provinent de l'antiga ermita, en la que es pot llegir: “ A expensas del pueblo de Castellar, año 1762”.

Mare de Deu del Rosari i Santa Bàrbera, 1883. Diàmetre 60cm. 125 Kg.

Sant Andreu. 1873. Diàmetre, 80cm. Pes, 296Kg.

La mitjana. 1873. Diàmetre, 90cm. Pes, 422Kg.

La Gran. 1884. Diàmetre de 110cm. Pes,771 Kg. Fonedor: Jaume Roses, de Atzeneta D'Albaida.

La església té un cor parroquial.

Façana església de Castellar.19

Campanar església de Castellar.20

Cúpula església de Castellar.

21

Campana església de Castellar.

22

Altar església de Castellar.23

Església Sant Martí de Porres. Oliveral.

La història de la Parròquia de Sant Martí de Porres és fins i tot curiosa i llarga, sobretot, pel temps que es va tardar a construir.

Es va començar a alçar en 1973 però la seua construcció no va finalitzar fins al 2001. Mentrestant (vint-i-vuit anys), els habitants de l' Oliveral van haver de celebrar les cerimònies religioses a una casa particular, habilitada per a tal efecte.

La col·locació de les campanes ha donat la rematada final a la construcció de la torre campanar del temple parroquial, i també al conjunt del propi temple.

Començat a construir en 1988 per a la jove parròquia esqueixada de la de Castellar, el temple va rebre el seu definitiu impuls a partir de 1991 sota l’acció del rector D. Joan Manuel Jiménez, i va ser consagrat en 1994 pel Sr. Arquebisbe.

El campanar arriba a una altura total de 27 metres i la seua construcció està basada en quatre enormes plaques de formigó d’una peça, construïdes en un solar annex.

L’obra ha estat dirigida pels arquitectes Dorta-García i ha suposat una inversió de 23 milions de pessetes sufragats íntegrament pel veïnat.

Quatre són les campanes que han incorporat ja la seua veu al paisatge sonor d’aquesta zona de l’Horta Valenciana.

Sant Martí

Verge dels Desemparats

Sant Enric i Santa Silvia

Sagrat Cor de Jesús

La església te un cor parroquial.

24

Entrada església de l' Oliveral.

25

Campanar església de l' Oliveral.

Façana església de l' Oliveral.

26

Altar església de l' Oliveral, retaule pintat per D. Rafael Mocholí.

27

. Retaule pintat per D. Blai Breso.

28

Plaça Font de Sant Agusti.

29

Cases postmodernistes.

En termes generals el modernisme és un moviment estètic sorgit en les ultimes dècades del S. XIX, com reacció contra els excessos del romanticisme. En la Comunitat Valenciana el modernisme proposava el trencament amb els llenguatges acadèmics, i presentava un estil basat en la natura, ple de simbolismes i al·lusions a les plantes, flors , a les virtuts i als ideals burgesos, afegint elements valencians: taronges, flors del taronger, llorers, cistelles de fruites, etc. Tots aquests elements anunciaven el desenvolupament i creixement de les ciutats. No obstant això perdurarà cert gust per l’historicisme i l’eclectisme de finals del S. XIX. Molt significatius de l’estil modernista són els mercats que marquen la importància de les obres útils, el Mercat Central de 1914 i el Mercat de Colon de 1916 .

El modernisme va estar present també a l’horta de valència, . En Castellar-Oliveral destaca dins d’aquest estil la casa del carrer Vicent Puchol nº 5, de dues plantes i aparença massissa, en aquest edifici és evident el gust historicista,. Totalment excepcionals són els atlants que suporten les balconades , de clara influència clàssica.

Existeixen en Castellar-Oliveral manifestacions d'un peculiar modernisme, assenyalant l’existència d'un modernisme popular valencià. El tradicional sentit colorista que va produir la rica policromia del barroc del segle XVIII, dona alguna façana recoberta de rajoles, destacant la casa de la Plaça Verge de Lepanto nº11, amb façana de 1911, amb rajoles blanques i blaves. En alguns edificis modernistes es conjuga l'Art Nouveau i l’escaiola moldurada, com a la casa del carrer Crist del Refugi nº67, amb façana modernista i pintada profusament de color blanc i blau, molt peculiar resulta la dama de la belle epoque en la llinda de la porta.

30

Villa Conejos, any 1914. Plaça Verge de Lepant, nº 11.

31

Detall de la façana al carrer Vicent Puchol, nº 5.32

. Crist del Refugi, nº67.

33

Vicent Puchol 46.

34

Detall de la façana i balcons amb reixa de ferro artesanat.35

Principal 8.

36

Vicent Puchol 7.

37

Antic molí.

Casa abadia.

38

Tipica porta amb entrada per al carro.39

Casa al Poblet.

40

La barraca. La barraca és la construcció valenciana per excel·lència, encara que a dia de hui, són molt poques les que es mantenen en peu i conserven la seua estructura original.

Aquest era un habitatge d’espai reduït, d’aproximadament uns 9×5 metres. Habitualment construïdes amb la façana i porta principal mirant al sud, la seua teulada era a dues aigües, amb una notable inclinació, per a un fàcil i ràpid desguàs durant les pluges. En la façana principal es trobava la porta d’accés i una finestra, cadascuna d’elles a un costat de la construcció.

A la part superior podia existir una finestra per a ventilació de la planta superior, i a la part alta de la teulada, als fronts, es col·locaven creus de fusta. Les parets es construeixen de maons , rematant amb taules de fusta on es clavaven les costelles per a subjectar la teulada. A aquestes costelles se li unien grups de canyís o joncs. Posteriorment es cobria amb palla trenada. La zona alta de la teulada solia recobrir-se amb palla o canyes juntament amb fang i la rematada inferior amb senill.

L’interior estava dividit per un mur perpendicular a la seua façana principal. Al travessar l’entrada ens trobàvem amb un llarg passadís, que donava a l’altra porta del darrere. En aquesta zona estava tant la cuina com una zona de magatzematge d’apers de llaurança o de pesca, segons el treball dels seus propietaris. En l’altra meitat de la planta es podien trobar les habitacions (dues o tres) i una zona de menjador, i tal vegada algun armari de rebost. L’altura de la planta inferior ronda els 2 ó 2,5 metres, ja que la zona superior s’utilitzava com magatzem o “andana”, accedint a ella per mitjà d’una escala de mà.

En l’exterior de cada barraca, solia trobar-se un pou, en moltes ocasions tenien una espècie de porxo que es cobria amb un emparrat. També en ocasions, un típic forn circular de llenya i una petita cuina sostrada.

La primera representació coneguda de barraques es remunta al segle XV i la trobem en la predel·la del retaule de Santa Marta, al Museu Sant Pio V de València de l’anònim Mestre de Cabanes.

41

Barraca de Rosita.42

Barraques al port del Tremolar.

43

Barraca al carrer Guadiana.

44

El forn morú.

Fa anys no hi havia barraca que no tingués prop un forn morú amb el que coure el pa i els dolços casolans, per estar aquestes construccions aïllades en l’horta.

Els forns moruns no cuinen els aliments per la calor directa de les brases; el foc que es fa a l’interior escalfa tot el forn i les parets, així quan retirem a un costat les brases i posem el menjar, serà la radiació calorífica que desprenen les parets les que cuinaran els aliments. Si encenem el forn al matí , a migdia ho tindrem ideal per a cuinar i si l’hem construït correctament, a la nit encara podrem seguir fent-ho..

Així, potser la curiositat ens du a preguntar-nos, Com construir un forn morú?. Cal dir que, no cal construir una xemeneia, sempre que estiga a l’exterior, ja que l’aire entrarà per la part inferior de la boca aportant oxigen , i el fum eixirà per la part superior. Si volem construir-ne un, no té més complicació . Ho podem fer amb argila i palla pastades, o de materials refractaris més costosos però més segurs; en el cas d’optar pels segons, el procés és el següent : començaríem traçant un cercle igual de gran que el forn que anem a construir, cavarem un clot pel cercle d’uns 15 ctms. de profund i altres tants d’ample i començarem a emplenar-lo amb atovó i ciment fins a una altura de 60 ctms., deixarem assecar i emplenarem el buit amb sorra. Ara que ja tenim la base, col·locarem una primera capa d’atovons omplint la superfície i deixant un dit de separació entre ells, amb farciment de ciment refractari i damunt d’aquestes, dues capes més, després anirem col·locant atovons al voltant, fins a una altura de 30 ctms. en vertical al sòl, deixant el buit de la porta, i a partir d’aquests ja col·locarem els atovons a 2 ctms. cap a dins per a donar forma a la cúpula, prenint cura que les juntes d’una tira no coincidisquen mai amb les de l’anterior, fins a arribar dalt on taponarem amb un o dos atovons.

Ara, coneixedors del seus secrets, ens resulta més fàcil entendre com funciona aquesta meravella que dormia prop de la barraca.

45

Forn morú al camí del Ribàs.46

Les ceberes.

Aquestes menudes construccions realitzades, normalment de fusta en parets i sòl, i teula plana per al sostre a dues aigües eren habituals en les zones agrícoles de l’horta valenciana. Les trobem al costat de la barraca i a peu de camp, doncs la seua funció principal era la de guardar els útils i part de la collita.

La grandària depenia de les necessitats del seu amo, qui podia construir-la més o menys llarga. Però independentment de les seues dimensions, el que les fa especials és sens dubte la seua estretor. Abans de construir, es preparava el sòl, creant una elevació per a aïllar-la de la humitat de la terra. Es construïa l’armadura o esquelet de fusta més gruixuda, creant pilars als quals se li unien llistons, amb idèntica distància. La separació d’aquests llistons era important perquè l’interior disposés d’una contínua ventilació, útil per assecar les cebes.

El sòl es realitzava igual que les parets. Podien tenir una porta en un dels extrems, o dues portes, una en cada extrem, però mai en les parets laterals, que han de complir la seva funció de magatzem.

47

.

Cebera entrada Carretera Camilo.

48

Cebera entrada a casa Bengala.

49

L’alqueria del Brosquil.

L’ alqueria és la forma d’assentament dels llauradors de l’Al-Andalús, el topònim deriva del àrab al-qarya. En l’horta valenciana és l’habitacle corresponent a una explotació agrària important, habitualment en terres de regadiu, a diferència de la barraca, pròpia del minifundisme.

Aquesta alqueria, de més de vuit-cents anys, va ser al començament un aquarterament de tropes àrabs, després, va passar a mans d’un alemany de qui el seu últim descendent va voler morir a Alemanya, venent l’ alqueria i els terrenys confrontants al Conde Trénor.

A l’any 1780 va començar a habitar-la la família Gimeno, com arrendataris de la mateixa, per a més tard, en 1950 comprar-la definitivament. L’edificació esta formada per una planta baixa i una càmera amb triple fila de buits on originalment es criaven cucs de seda, compta amb un minaret o terrassa en la seua part dreta. Annexa a l’alqueria s’han trobat restes constructives ( argamassa, grava, restes de conquilles i ciment ), de la antiga ràpita allí emplaçada.

50

Alqueria del Brosquil.51

El camp.

L'horta.

Les nostres terres es van tornar a treballar a partir de l’acord de la Concòrdia en l’any 1386 per un privilegi emès per Pere II.

Prenent un dels fragments ens fem una idea de la situació en que es trobava la terra en aquells temps.” En nom de la Santíssima Trinitat” Com en l’horta o terme de València s’hagi tornat marjal i erma una gran partida de terra, baix dels llocs de Ruzafa, Alfafar i altres, especialment per haver-me encegat les séquies, brazales i escorredores de les aigües que per misèria i treball de les gents disminuïdes en nombre i poder a causa de les guerres mortandad i altres adversitats passades, no s’han netejat i compost, segons devia i antigament es feia; i com aquesta hagi estat i sigui en gran dany públic, no només per les collites que s’han perdut i perden, sinó encara per la infecció que se segueix, i majorment per la gran extensió d’aquesta partida, marjal i erma. [...] Que en aquestes terres o algunes d’elles, no es pugui plantar, fer ni tenir vinyes, sinó que solament siguin per a blats o per a altres qualssevol collites, exceptuant l’arròs; i si el contrari de fet es gosés fer o serà fet, que el Justícia Civil i Jurats d’aquesta Ciutat que per temps, seran, amb notícia dels contraventores, sense procés ni sentència, puguin i estiguin obligats a fer arrancar aquestes vinyes i arròs i al seu coneixement corregir i prendre als contraventores. [...] Perquè ara i d’ací des d’ara no hagi dubte ni disputa de l’extensió d’aquestes partides de terres marjales i ermes i quines d’elles són o no compreses en els presents pactes o capítols, concorden i atorguen aquestes parts, els límits d’aquestes partides , és a saber: la sèquia cridada de Enflovia baix fins al camí de la Conca, la qual sèquia comença en Casenchusa i fineix en el riu Guadalaviar, en la punta cridada de Ensilvestre i aquesta sèquia divideix la marjal de l’horta. De Casenchusa, tallant dret fins al riu sec de Catarroja, que entra en l'Albufera.

L’horta de Castellar - Oliveral encara té una extensió acceptable, sempre que no es vegi més afectada per la febra de la construcció. La terra abonada des d’antic amb mitjans naturals i a causa de la magnífica distribució d’aigües per les séquies i a que mai no ha faltat aquesta, dóna esplendoroses collites, sobretot de verdures: bledes, tomàtes, cebes, creïlles, encisams i carxofes.

52

Camp de carxofes.

Camp d' ensissams.

53

Treballant en la ceba, anys 40.54

55

56

La marjal.

Els aterraments al voltant del llac de l’Albufera, a causa de la seua poca profunditat, han possibilitat el cultiu de l’arròs, sobretot a partir del segle XVIII. Els terrenys confrontants al llac que s’inunden amb les seues crescudes, però no disposen de desguàs natural es diuen “tancats”; la inundació hivernal, es produeix al tancar les goles, i ascendir el nivell de l’aigua en el llac i els seus canals, entrant en els camps. Per a desguassar s’han d’utilitzar els motors. En la resta de marjal el reg es realitza mitjançant les sèquies del Turia, o per mitjà de motors, i el desguàs de manera natural.

Caseta a la marjal.

57

Plantant arròs.

Antigament es sembrava l’arròs en terrenys d’horta per estar més protegit de les inclemències del temps i després es trasplantava a la marjal, però en l’actualitat, es sembra o barretxa en el mateix camp. S’ha de tenir, per tant, especial cura a no avançar-se en el temps, per a evitar els freds d’abril, ni fer-ho massa tard, per a protegir la recol·lecció de la temuda gota freda , tan freqüent al mediterrani a principis de la tardor. D’aquesta manera , es comença a treballar el camp al gener- febrer, quan es buiden els camps d’aigua i es comença a fanguejar, llaurant i barrejant la palla restant de l’any anterior amb el fang perquè es podreixi. Durant març - abril, es deixa descansar la terra, per a posteriorment donar-li la volta a la capa superior. Al maig - juny, es tornen a omplir els camps d’aigua i es llaura, preparant els terrenys per a la sembra.

La marjal inundada constitueix una zona molt important, doncs a ella van moltes aus a la recerca d’aliment. A mitjan agost s’assequen ja els camps per a la recol·lecció de l’arròs, que comença a primers de setembre. Finalment, al novembre - desembre, es tanquen les comportes que comuniquen l’albufera amb la mar, l’aigua sobrant passa mitjançant xicotetes comportes a les séquies que envolten els camps.

58

. Arrancant l’arròs del planter.

59

. Plantant arròs.

60

. Segant l’arròs a corbella.

61

. Garbes d’arròs.

62

. Trillant l’arròs.

63

Les séquies.

La veu sèquia, procedeix de l’àrab saqiah, que significa “la regadora”, l’origen dels regs en l’horta de València es deu als romans, qui van construir els primers canals prenent aigües del Turia. Posteriorment els musulmans van perfeccionar el traçat de les séquies principals, entrellaçant els regs superiors amb els situats a un nivell més baix per aprofitar els escassos cabals del Turia. El govern de les séquies està organitzat mitjançant comunitats de regants, cadascuna amb les seues pròpies ordenances, estant totes supeditades al tribunal de les Aigües de València, (Institució creada per a distribuir les aigües entre els regants de manera equitativa i democràtica, intervenint com a Jurat en les disputes envers l’aigua).

Aquestes comunitats de les Séquies estan regides per velles Ordenances transmeses de viva veu pels àrabs. Jaume I donà, més tard, una formula senzilla i eficaç per a la distribució de les aigües mitjançant la qual tots els regants “comuners” d’una sèquia eren propietaris en comú del cabal de la seua dotació, tenint dret a l’aigua que a cadascun li correspon en proporció a la terra que posseeix. Es a dir, l’aigua està lligada a la terra per disposició reial, sense que es puga separar d'ella, així, venent la propietat d'un camp es ven el dret al reg sense que de forma alguna puga reservar-se.

Hui en dia, la construcció de les grans cadenes d’embassaments fan més fàcil controlar els cabals disponibles i cobrir les necessitats d’aigua, però quan encara no existien aquestos embassaments i quan el cabal d’aigua era escàs, sortien baralles entre els llauradors de les primeres i últimes séquies, a les que no arribava l’aigua. D’ací va sorgir la creació de la FILA. Del àrab “fil-lah”, “part treta d'un tot” es defineix com una mida variable de l’aigua, mai es un volum fix. Quedà establit desde temps immemorial que tot el cabal del riu, tant si fora abundant com escàs, quedava distribuït sempre en 138 parts proporcionals o iguals, a les que se denominà “files”, garantint així el regadiu a tots els comuners.

Els assuts tradicionals del riu Turia a València han estat nou; Montcada, Quart, Tormos, Mislata, Mestalla, Fabara, Rascanya, Rovella, i de l’Or. Però després de la riuada de 1957, es van suprimir els últims quatre assuts per altre denominat Assut del Repartiment, situat al costat del museu de Quart de Poblet, just on se separa el llit tradicional del riu Turia del nou. De cadascun d’aquests canals

64

principals i de forma ramificada es condueix i reparteix l’aigua en séquies per a permetre el reg de tots els terrenys subjacents. A causa del desnivell del terreny, l’aigua sobrant arriba fins al llac de l’Albufera, travessant, algunes d’elles les nostres hortes i marjal; entre les principals es troben :

Sèquia del Rei; naix en el Molí de les fonts. En l’actualitat aboca al Col·lector enfront de la façana de Mercavalencia, torna en la façana posterior ( Camí del Portalet) i aboca en el assarp del Nou Llit del Turia. Torna a nàixer en la marge dreta del nou llit i transcorre al costat del camí de Pinedo.

Camí de la Torreta; comença darrere de casa Panolla i en l' actualitat acaba al col·lector, al costat de Mercavalencia.

Escorrentia del Ribas; comença a casa Bonero i acaba en la platja de Pinedo.

Sèquia Gran; comença en la alqueria de Ponsà i acaba en el camí del Pi, passant pel Poblet.

Rollet del Camí; naix en el Molí de “Bonchoc” i acaba en el comunet de la Torreta.

Reg Ribas; desapareguda per la construcció del nou llit del riu i construïda de nou paral·lela al mateix marge dret, aigües baix.

Escorrentia esquerra del Ribas; desapareguda igual que l'anterior i construïda amb la denominació del assarp fins a la mar, al costat del Club Nautic.

Sèquia del Braset; comença a casa Monfort, en l’actualitat tallada per el nou llit i contínua fins a Casa el Nano, abocant en la sèquia del Petxinar.

Reg de Entensa; comença en el camí de la Campana ( casa Moret ) i acaba en la carretera de la Font d'Encorts (barraca del Parra).

Reg de Castellar; comença a casa Dolç i acaba en el comunet del Tremolar.

65

Reg de Patot; comença en el motor de Romaguera ( els Llengüetes ) i acaba en el Reg de la Font (Oliveral).

Reg Oliveral; naix en el motor de Bonet i acaba en el reg de Torrumbo.

Braç del Pi; comença en la Font de Bonet, un braç acaba en el Ribas i l' altre en la sèquia del Vall.

Sèquia del Petxinar; en l’actualitat naix en el nou llit del riu i desemboca en la sèquia del Tremolar.

Sèquia del Tremolar; comença en el comú del Pi i acaba en l'Albufera.

Sèquia del Vall; comença en la carretera del Comú del Pi i acaba en la sèquia del Petxinar.*(bibliog. L.Cebriá-B. Llopis)

66

Plànol séquies.

67

Séquia del Ribàs.

Sèquia del Comú.

68

Séquia del Tremolar.

69

Sèquia del Petxinar.

70

La sénia.Des del segle VIII els àrabs, allà on les aigües subterrànies no discorrien a gran profunditat, van poder obrir pous sense massa dificultat. La creació de pous per a captar l’aigua ja era una tècnica que coneixien dels seus països d’origen.

La sénia és un mètode arcaic d’extracció de l’aigua mitjançant perforacions verticals i la instal⋅lació de mecanismes de tir animal. Els primers sistemes de reg emprats, utilitzaven les primitives sénies morunes, formades per arets de fusta. Ja en el segle XX, aquestes es van substituir per engranatges de ferro. Les sénies han estat el suport tecnològic bàsic de l’agricultura d’aquestes terres durant centúries i, com a conseqüència, ha estat el principal configurant del paisatge agrari. L’extracció d’aquesta aigua subterrània dels pous es realitzava en les sénies mitjançant els cadufs, amarrats a una gran roda de fusta en moviment, moviment que el produïa l’animal de tir.

71

Sénia a la carretera del Pi.

72

Els motors.

Les sénies van ser la primera solució per als problemes de reg que sempre han tingut els llauradors en èpocas de sequera.A principis del segle XIX, els pous substitueixen a les sénies, irrigant a partir dels aqüífers de les aigües subterrànies. Els primers motors foren de vapor, després es van introduir els de gas pobre: cremaven llenya, palla, corfa d'ametles o carbó. El més cridaner dels motors a vapor són les seues altes xemeneies de rajola visibles des de la llunyania. A partir dels anys 40, els motors van ser electrificats .A diferència de molts pobles valencians on aquests han caigut en desús, ací continua vigent la forma tradicional de portar el aigua dels motors als nostres camps.

Motor de reg a l'Oliveral.

73

Motor de reg a Castellar.

74

Pedres amb història..

La via Augusta.

La Via Augusta és la calçada romana més llarga de tota la Península Ibèrica, amb un recorregut total aproximat de 1.500 quilòmetres des dels Pirineus fins a Cadis, travessant la Comunitat Valenciana al llarg d’uns 425 Km. Es va construir sobre un antic camí iber, i va ser l’eix principal en l’època romana. Reuneix un dels conjunts de miliaris més importants de tota la Hispania, amb almenys 96 monuments, 20 dels quals es té referència que estaven distribuïts per tot el territori valencià. En les vies principals estaven disposats a cada milla romana, equivalent a 1.481,5 metres, i en ells es gravava el nom de l’emperador que els construïa o reformava, en aquest cas l’emperador Augusto entre els anys 8 i 2 a. de Crist; també figurava la distància d’una ciutat a una altra.

Motlló Via Augusta.

75

El motlló del Marqués de Sant Joaquim.

Fita delimitant dominis del marques de Sant Joaquim i Pastor, títol no heretat, concedit a Don Félix Pastor i Duran el 20 de desembre de 1797, pròsper comerciant, que va ser un important emfiteuta d’aquests terrenys confrontants amb l’albufera. Sent la titular actual, Maria Federica de Valles i Huesca.

Motllons del marqués de Sant Joaquim.

76

77

Motllons de camins i camps.

Motllons al Poblet.78

Mottlo ent. casa el Llarg

79

Els motllons de la marjal.

Sent l’albufera, patrimoni real calia protegir-la dels intents de disminuir la seva extensió, amb la qual cosa el rei veia perjudicats els seus interessos territorials, però sobretot els seus drets i jurisdicció, aspectes que podem veure al nucli dels amollonaments. Fita plantada en 1761, marcant el llimit de l’albufera en el camí del Cavalló (Castellar). Vegeu el detall de l’enregistrament d’una A en la part orientada a l’albufera.

Motllo al camí del Cavalló.

80

La font de la Mortera.

Font d’origen musulmà del segle XII, aproximadament. Situada en l’horta del terme de, Sedaví, encara que els seus veïns depenen de la parròquia de Castellar - Oliveral. Posseïa abundant cabal d’aigua, que desembocava en la sèquia de l´Or. Construïda en una clotada amb atovó i rematada amb dues lloses de maçoneria de grans dimensions, d’ella s’assortien d’aigua els llauradors que anaven a l’horta i a la marjal. Actualment es troba seca a causa de la baixada del nivell freàtic.

81

Font de la Mortera.

82

El que conten els nostres carrers.

El nom dels nostres carrers no és per casualitat.

Ador. Aquest rètol fa referència a un municipi de la província de València, Ador (La Safor), situat en l’horta de Gandia, al límit de la vall del Serpis amb la serra d'Ador. (Antigament Alba)

Agustí Vetllar-te Morte. (Xèrica, Castelló, 1888 - Oliveral, 1955). Agustí Vetllar-te es va traslladar a València als dinou anys, on va treballar en la casa de menjars “La Candelària” . Després del seu casament amb Antonia Baixauli, va fixar la seva residència en la pedanía del Oliveral, lloc de naixença de la seva esposa, i allí va obrir una botiga de comestibles. En l'any 1924 va col·laborar en la fundació de la Cooperativa Elèctrica de Castellar, i en 1945 va ser triat president del Gremi de Vinaters, càrrec que va ocupar fins a la seva mort. Va ser persona de gran humanitat i lliurament als problemes de la comunitat pel que es va guanyar el respecte i l'afecte dels veïns de Castellar i l'Oliveral, per als quals va suposar una autèntica institució.

El rètol va ser acordat per decisió municipal al juliol de 1996, a petició de l'alcalde de la pedanía.

Alacreus, Dels. Nom de membres pertanyents a una mateixa família. Sense cap referència en diccionaris, en relacions onomàstiques o en els expedients municipals, a la vista del desenvolupament irregular del carrer, en una zona de formació entre camins d'horta, al nord de la pedanía de Castellar, s'observa, segons el plànol actual oficial, l'existència de dues cases, o blocs de cases, denominades dels Alacreus, pel que s'evidencia que el carrer pren el nom dels antics titulars o propietaris d'aquests habitatges.

Albert Gisbert. (pintor). Albert Gisbert Ciurana (Oliveral, 1923). Va iniciar els seus estudis en l'Escola Superior de Belles Arts de València en 1940. Ha realitzat diverses activitats artístiques, com reproduccions de quadres del Museu del Prat de Madrid o pintura de cartells de cinema i teatre. Ha estat pintor de ceràmica durant diversos anys i ha realitzat pintura de temes religiosos.

83

Cap destacar les restauracions realitzades en les esglésies de Castellar i l' Oliveral. A més, ha participat també en exposicions col·lectives realitzades entre els anys 1876 i 1994, en diverses sales de València, Madrid i Castelló.

Rètol acordat per decisió municipal al juliol de 1996, a petició de l'alcalde al setembre de l'any anterior.

Alfafar. Amb anterioritat, el carrer va tenir el nom de Travessia de Llevant, el rètol actual, concedit per acord municipal a l'abril de 1959, fa referència al municipi de la província de València. Alfafar (L'Horta). De l'àrab al - húfra, “la foia”, està situat entre la ciutat de València i el llac de l'albufera, limita amb Sedaví, València, Benetússer i Massanassa. En la primavera de 1238, Jaime I, concedeix a diversos dels seus cavallers l’“Alquería Dalfofar” i altres terres i cases de les callis Aljafifi i Bauli, entre aquests cavallers, Miquel Lodreu i el seu germà. Pere el Cerimoniós cedeix, en 1364, la jurisdicció i terç delme a Pere Böil d'Arenós, senyor de Picassent.

L'Alqueria d'Aznar. Anteriorment aquest carrer es va conèixer com, Camí Forn d’Alcedo. El nom actual es deu a la desapareguda alquería d'Aznar, situada, en el que avui és, el jardí central de la intersecció de la V31(km. 12.5) amb la V30, en direcció al port. Atès que la construcció del traçat del riu i l'autovia al pas per aquesta zona va suposar la destrucció de la citada alquería. Al febrer de 1945 s'acorda, per decisió municipal, la retolació del carrer amb aquest nom.

Arboreda. Es defineix com lloc poblat d'arbres, principalment l'ombrívol. Es tracta d'un carrer curt, estret i sense sortida. La justificació del seu nom podria buscar-se en situacions rurals molt anteriors, on se situa. Abans es va cridar carrer “Entrada al cinema Ginés”.Es va canviar per acord municipal al febrer de 1945 .

84

Aurora. Aquest carrer ha sofert diversos canvis de nom al llarg de la seva història, des de carrer de la Llibertat; Igualtat en el 1932; Llibertat de nou, i finalment, en 1945 per acord municipal, Aurora.

Tenint en compte les bases aprovades per l'Ajuntament en 26 de juny de 1899, la secció d'estadística, ja va proposar que es retolés un carrer de la ciutat amb el nom d'Aurora, com llum sonrosada que precedeix immediatament a la sortida del sol.

Baluard. El terme baluard es defineix com; “estacada de defensa. Obra de fortificació de figura pentagonal, que sobresurt en la trobada de dues cortines, i es compon de dues cares que formen un angle sortint, dos flancs que les uneixen al mur i una gola d'entrada.”.

La retolació del carrer naix de la situació que es trobava la primitiva així cridada, entre l'avinguda del Port i la plaça de Espartero, perquè en el segle XV, va existir en ella un baluard per a la defensa de Villanueva del Grau. Segons Escolano, en 1610 era aquest poblat una de les fortes poblacions del Regne de València, per estar defensada per un baluard notable i ben artillat. Segons Teixidor, en 1644, es va construir un fort cridat San Vicent Ferrer per a defensar-se de l'esquadra francesa. D'aquesta fortificació, que ocupava part del perímetre d'aquest carrer, va prendre el nom a pesar que aquell baluard va ser derrocat el segle passat. Més tard, com a conseqüència de la Guerra Civil de 1936, va ser bombardejat aquest barri, amb el que desapareix, entre unes altres, el carrer baluard en la posterior urbanització de la zona, fins que el municipi acorda retolar una via pública en el veí poblat de Castellar, entre el carrer Aurora i el carrer Comandant Franco, recuperant el rètol de Baluard, a l'abril de 1969.

Barquer. “Persona que governa la barca”. La vocació marinera en les costes valencianes és un fet indiscutible; part de la seva història i part de la seva indústria, sense oblidar la investigació i els descobriments, s'han basat en la presència mediterrània en primer lloc i en l'aventura transatlàntica després; aquesta realitat històrica ha vingut motivant a les juntes municipals per a retolar amb noms de marins de record històric d'un costat, i amb noms de diverses embarcacions marines per un altre, alguns dels carrers de la ciutat; aquesta actuació no s’ha produït solament en els llocs que València treu el cap, cap la mar, com els Poblats Marítims o les Pedanies costaneres, sinó que una sèrie de noms mariners ha servit per a retolar diversos carrers de nous complexos urbans. En aquest cas, a més cal tenir en compte la tradició

85

barquera que totes les zones properes a l'Albufera mantenen encara avui. Per aquest motiu, com en el cas de vials retolats amb noms o cognoms de persones, alguns dels noms utilitzats procedeixin d’oficis o aficions, de la mateixa manera que diversos carrers han estat distingits amb noms de gremis.

Bellreguart. Anteriorment aquest carrer era conegut com Camí a l'Horta de Castellar, sent autoritzat el rètol actual al març de 1960.

Bellreguart , (La Safor). Municipi de la província de València, partida de Gandia, situat entre la serra Gallinera. D'origen musulmà, en 1485 va ser adquirit el municipi per Pere Lluis de Borja, fill del cardenal Roderic de Borja, futur Alejandro VI. Des de llavors va formar part del ducat de Gandía fins al segle XIX. Titulars del senyoriu van ser els Borja i els ducs de Benavent a partir de 1747, i finalment, la casa d'Osuna. En 1572, la població morisca ascendia a 81 focs. L'expulsió dels moriscs va provocar un descens demogràfic. En el segle XVIII, va ser un important centre sucrer amb plantacions de canya, i la terra conreada es dedicava a les moreres. L'antiga agricultura comercialitzada entorn de la seda ha estat substituïda per altra basada en el taronger.

Benicàssim. Retolada com carrer de Sant Tomás, es va modificar a causa d'un acord municipal d'abril de 1959.

Benicàssim (Plana Alta). Municipi de la província de Castelló, situat entre la Serralada de Les Palmes, la dels Sants i el mar. Destaquen les agulles de Santa Águeda i el mont Bartolo, vèrtex geodèsic de primer ordre. Encara que el seu terme conservi vestigis poblacionals de l’edat dels Metalls, Benicàssim és una creació relativament moderna; les incursions berberisques dels segles XIV i XV, agreujades en el XVI, van despoblar aquests paratges; la població va passar per diferents mans des que Joan II traspassés la propietat a Montornés, castell matriu; en 1515 passa als Casalduch, agreujant-se la inseguretat del lloc. Hi ha carta de població d'aquests senyors de 1603, per als nous pobladors de terres del Maestrazgo; en el segle XVIII, per la labor de Francisco Pérez Bayer, es consolida la població, al voltant de l’església aixecada en 1773, per dita benefactora, i al començament del segle XIX, se segrega definitivament de Castelló.

86

Campana. La retolació d'aquest carrer obeïx, probablement, a estar situada en un dels laterals de l’església. Va existir altre carrer d'aquest mateix nom prop de la porta de Serrans, que ha de correspondre a la qual després s’ha cridat, i se segueix cridant, Muro de Santa Ana, segons consta en escriptures dels anys 1757 i 1770.

Noms anteriors van ser, Campanes, Ferrer Guàrdia a un tros del carrer; i Campana al novembre de 1940.

Ciutat. La paraula prové del vocable llatí civitas, que es referia a una comunitat autogovernada. Està composta pel nucli urbà i els voltants més immediats.

Es va conèixer anteriorment com Font de Bonet i Barquero; el nom actual és anterior a 1930. Segons recull la corresponent nota municipal, no és aventurat suposar que s’ha volgut rendir un homenatge a la ciutat de València, a la qual pertany l'Oliveral.

Comandant Franco. Ramon Franco Bahamonde ( El Ferrol, 1896 - Mallorca, 1938). Militar espanyol, germà de Francisco Franco. Cèlebre per haver realitzat la travessia de l'Atlàntic sud en el hidroavió Plus ultra. Va conspirar a favor de la República. Unit al bàndol nacionalista en la Guerra Civil, va morir en accident aeri. El dia 26 de gener de 1926 es va iniciar en Pals de Moguer, Espanya, el vol del Plus ultra. Era un hidroavió Dornier Wall amb el qual el pilot espanyol comandant Ramón Franco i la seva tripulació, després de diverses escales i algun incident, van aconseguir arribar el 7 de febrer a Buenos Aires, Argentina. En 1930 va col·laborar en la revolta antimonàrquica de Quatre Vents al costat de Hidalgo de Cisneros, però després del seu fracàs va haver d’exiliar-se.

El carrer es va cridar Alejandro Lerroux, per un acord de desembre de 1932; l'actual, ha de ser posterior al terme de la Guerra Civil, 1939.

87

Comare Carmen Soler Alabau. (Castellar, 1903 - 1993 ). Filla de família de llauradors, i nascuda en Castellar, va destacar pel seu caràcter despert, la seva intel·ligència pragmàtica i perseverança, que van fer que des de molt xicoteta encoratgés un decidit propòsit de millora en l'escala social; va simultanejar els seus estudis amb la venda d’hortalisses en els mercats de la capital. Als disset anys va obtenir el títol de”comadrona”, iniciant la seva marxa professional tant en Castellar - Oliveral com en el Poblet, Forn de Alcedo, Tremolar, Pinedo, Carrera d’En Corts, Font de Sant Lluis, etc; va guanyar per oposició la plaça de matrona municipal en l'Ajuntament de València, atenent a les pacients en el Centre Municipal del carrer de Colón; posteriorment, com ATS., es va adscriure als serveis de la Seguretat Social. Destaca la seva faceta humanitària i benèfica, doncs en moltes ocasions atenia a les necessitats de forma gratuïta.

Aquest rètol, va anar a petició de l'alcalde de la pedanía Castellar - Oliveral de setembre de 1995, va ser acordat al juliol de l'any següent.

Crist del Refugi. Anteriorment es va conèixer com carrer Major del Oliveral. El rètol actual és de febrer de 1945.

Aquesta denominació recorda la primera parròquia que es va construir en Castellar, i que es va posar sota l’advació del Crist del Refugi, al que es representa crucificat amb creu arbòria. Al reurbanitzar-se la zona es va posar el mateix nom del patró al carrer.

Doctor Ricard Aparici. Ricard Aparici Giner ( València 1908 - 1968). Metge. Va nàixer a la Creu Coberta, i després de la Guerra Civil, es traslladà a l'Oliveral on va exercir la seva professió desde 1939, fins a la seva tràgica mort, ofegat a la platja de Pinedo. Pel seu total lliurament personal i professional que li han fet creditor al permanent record i reconeixement dels seus conveïns, l'alcalde va sol·licitar del municipi, al desembre de 1978, la retolació d'un carrer amb el seu nom.

Abans coneguda com carrer en Projecte, es va autoritzar aquest nom al maig de 1979.

88

Doctor Ruiz i Comes, avinguda. Francisco Ruiz i Comes “Don Paco” (Russafa, València, 1907 - 1977). Metge, Llicenciat en Medicina i Cirurgia per la Universitat de València, fou el metge de Castellar fins a la seva defunció.

Per la seva total dedicació i qualitats humanes, se li va dedicar per petició popular un carrer i un bust en el seu honor. Es va casar amb Leonor Perales Escalante, poetessa local que té en la barriada un carrer retolat al seu nom per desig del veïnat.

El carrer, abans, en Projecte es va retolar amb aquest nom al juny de 1978.

Els Vents. “Corrent d’aire produïda en l’atmosfera per causes naturals”. La secció d'Estadística, tenint en compte les bases aprovades per l'Ajuntament al juny de 1899 va proposar que es retolés un carrer de la ciutat amb aquest nom.

Erudit Almarche. Francisco Almarche Vázquez (València, 1875 -1924). Es va llicenciar en Filosofia i Lletres en la Universitat de València. Va actuar com Secretari General en les Exposicions Regional i Nacional de 1909 - 1910, i va ser l’organitzador de l'Exposició sobre l'Art de l'època de Jaime I. En 1911, va ingressar en el Cos d'Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs. Va presidir Lo Rat Penat, en 1919. Va ser nomenat secretari de la Real Acadèmia de Sant Carles i director de la Revista d'Art Valencià. Entre les obres que va escriure destaquen; Bibliografía de la guerra de la Independència a València, L'antiga civilització Ibèrica en el regne de valència, Historiografia valenciana, etc. Va organitzar el Museu Provincial de Castelló i a València va estar destinat en l'Arxiu General del Regne i va dirigir la Biblioteca Provincial i l'Arxiu d'Hisenda.

Des de la situació d'en Projecte, va passar a retolar-se amb el nom actual a l'octubre de 1963 .

89

Escultor Aixa. José Aixa Iñigo (València, 1844 - 1920 ). Escultor, va realitzar estudis en l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, d'on seria professor després del seu retorn de Paris i Colònia, on va realitzar estudis i treballs. Posteriorment, en 1901, seria nomenat acadèmic de la mateixa institució. És autor de l'estàtua de Lluís Vives situada en la Universitat, de la del Pare Jofré de l’antic hospital i dels baix relleus de l'antiga Facultat de Medicina; va restaurar la Llotja i les Torres de Serrans, sent nomenat restaurador artístic de monuments municipals. Va reconstruir l’antic artesonat de la Casa de la Ciutat; va realitzar les vidrieres de les catedrals de València i Sogorb; va restaurar el retaule major de la seu valentina, i va fer el campanil del Miguelete de la mateixa, entre altres obres.

Després de ser carrer en Projecte, es va retolar amb aquest nom per decisió municipal al febrer de 1963.

Escultor Frederic Siurana. Frederic Siurana Vila (Castellar, 1905 -1961). Escultor; Nascut a una barraca de Castellar, de pares llauradors, de xiquet modelava sants amb fang de les sèquies i el cura rector, del que era acòlit, va endevinar les seves possibilitats artístiques pel que li va orientar i va aconsellar en els seus estudis, ingressant-lo en un taller d’escultura i al mateix temps en l'Escola Superior de Sant Carles, on va aconseguir premis. En la seva maduresa artística les seves obres es multipliquen. En 1944, va realitzar la maqueta d'un magnífic i grandiós pas compost per vuit imatges: Jesús Nazareno, Simón Cirineo, dos soldats romans i tres Maríes i un jueu llençant d’una corda a Jesucrist que va carregat amb la creu, per a la Germanor de Jesús Nazareno de Torrent. En l’església de Nostra Senyora de Torrent, hi ha dos edicles amb les imatges de Sant Joan de Ribera, i de Sant Isidro, tallades per ell el 1942; també va tallar imatges per a les parròquies de la Punta, el Cabanyal, o la Arxiprestal de Morella. A la església Verge del Rosari es pot vore la imatge de La Purisima.

Noms anteriors del carrer, van ser del Sol, en la qual va viure el propi Federico; plaça Verge de Lepanto; Alcalá Zamora en 1932, i l'actual, a l'abril de 1964.

90

Felicitat. Estat de l'ànim que es complau en la possessió d'un bé.

Figuereta. “Referit al nom comú de les plantes que produeixen fruits cridats figues, figuera petita”. El nom d'aquest carrer es cita en una providència del Almotacén, al maig de 1659. L’origen és possible que es degui al fet que, en ella, existís alguna figuera petita que es morirà per alguna causa.

Anteriorment es va cridar carrer del Barri de Tamarit; la decisió del rètol actual, de setembre de 1967, esta basada en l'existència molt anterior del nom a una plaça desapareguda, que va estar a les proximitats de la Catedral, segons el cronista Vicente Boix.

Font de Sant Agustí, (plaça). Quan la zona no estava urbanitzada, existia una font en una clotada del terreny, que ja era coneguda amb el nom de font de Sant Agustí. Al realitzar la urbanització de la zona, es va respectar el nom anterior fent-lo extensiu al nou carrer.

Glòria. Anteriorment es va conèixer aquest carrer com Camí del Tremolar, Font de Masia, Camí Vaques.

En la doctrina cristiana, vista i possessió de Déu en el cel. No sembla existir altra motivació per al rètol del carrer que els expressats directament pel DRAE.; paral·lela a la mateixa, segueix la retolada amb el terme Felicitat, de similar sentit; en aquest cas , podria afegir-se cert parangó amb l’accepció religiosa del terme.

Guadalete. El nom d'aquest carrer fa referència, possiblement, a la cridada Batalla de Guadalete, enfrontament militar de juliol del 711 en terres andaluses, prop de Gibraltar, entre el rei visigot Rodrigo i l'exèrcit musulmà manat per Tariq ibn Ziyad, i que va concloure amb la derrota del primer. La batalla de Guadalete va suposar la desaparició del regne visigot i va anar el pròleg de l’ocupació musulmana de la major part de la península ibèrica. El rètol va ser autoritzat per decisió municipal de setembre de 1971.

Guadiana. Referit al riu Guadiana, de l'àrab Wadi - anas. La seva conca està enquadrada entre els montes de Toledo, el sistema Ibèric i serra Bruna. La hipòtesi més generalitzada considera que naix als Camps de Montiel, on confluïxen aigües subterrànies d'una extensa zona calcària. En les llacunes de Ruidera comença el tram conegut com Alt Guadiana, que desapareix més tard a causa de filtracions per a

91

reaparèixer 15 km. després entre Villarrubia de els Ulls i Daimiel, en forma de manantials. A partir d'aquest punt, el riu fluix per la plana manchega presentant, en general, un caudal àmpli, tranquil i poc profund, que s'estreny a mesura que s'acosta a la zona limítrofa entre Espanya i Portugal. Desemboca en el golf de Cadis, i és navegable fins a una distància de 68km. des de la seva desembocadura.

El rètol es deu a un acord municipal de setembre de 1971.

Josep Siurana. Nascut en el propi Castellar, era propietari de gran part dels terrenys en els quals a l'urbanitzar-se la zona es va traçar el carrer. Tant ell com el seu fill van ser assassinats durant la Guerra Civil. Els propis veïns del lloc van decidir que aquest carrer es retolés de forma definitiva amb el nom de Josep Siurana.

De La Fortuna. Fortuna era una deessa de la mitologia romana que personificava la sort, la destinació i l’atzar, ( per això gairebé sempre la hi representaven cega, igual que el símbol de la justícia actual). Ciceró la va associar literalment a la Roda de la Fortuna, que gira duent desgràcia o sort de manera cíclica. Aquesta imatge va triomfar en l'Edat Mitjana i es creu que el seu nom prové de vortumna , la qual fa girar l'any, en italià antic. Quan era favorable solia ser representada com una jove amb la cornucòpia (la banya de l’abundància). Els seus atributs es corresponen amb la deessa menor grega Tyché.

Anteriorment va tenir el nom de Bort Olmos, sense que consti data del canvi.

La Regió. Aquest xicotet carrer deu el seu nom, probablement, a la referència de regió valenciana benvolguda com entitat geogràfica o política, en l’un i l’altre cas, amb trets peculiars. Com ens geogràfic, sense que sigui fàcil aïllar aquest concepte de moltes altres accepcions, la regió valenciana és part del mediterrani, amb límits específics. En el plànol polític, al llarg de la història s'han utilitzat diversos noms; Regne, que ha estat en ús en una àmplia franja històrica avalada per la presència de l’autoritat real per a tot el territori, i d’uns furs propis; Regió, com nom més popular, possiblement vinculat a les determinacions provincials de límits marcats en el segle XIX, que ha tingut èxit popular, cantat i poètic, a més de l’ús científic; País, com expressió de certa independència dels altres països o regions, Comunitat, finalment, és per a la València regional, la denominació consensuada en l'Estatut d'Autonomia aprovada per les Corts.

92

Llevant. Sota aquesta denominació es fa referència a l'instant per on surt el sol, al vent que bufa de la part oriental, i als països que cauen a la part oriental del Mediterrani. Llevant. És també, el nom genèric de les comarques mediterrànies d'Espanya, i especialment les corresponents als antics regnes de València i Múrcia. Una de les expressions col·loquials més utilitzades en termes de localització de territoris hispans, és la de “llevant espanyol” o “llevant mediterrani”, en un referent a l'instant per on cada matí s'inicia la sortida del sol, i a la intenció del qual es dedica possiblement la retolació d'aquest carrer.

Mare de Deu de Lepant, (plaça). Verge de Lepant. Nostra Senyora de la Victòria de Lepant. En l'any 1571, la cristiandat era amenaçada pels turcs. La batalla va ocórrer prop del port grec de Lepant. La flota cristiana, sota el comandament de Don Joan d'Àustria, estava en gran desavantatge enfront de la més poderosa flota del món, la turca. No obstant això, els cristians van assolir, contra tot pronòstic, una miraculosa victòria que va canviar el curs de la història, de la mà del Sant Rosari i ajudats per vents favorables. Es conta que, el Papa Pio V va demanar a tots que resaren el Rosari, i que a la mateixa hora de la victòria, es va acostar a una finestra i va exclamar; La flota cristiana ha sortit victoriosa!. I com agraïment a la Verge va instituir la festa de la Verge de la Victòria, després coneguda com la festa del Rosari, el 7 d'octubre. El Papa Clement XI en el 1716 va estendre la festa a l'església Universal. Existeix una correlació continuada entre l’advocació de la Verge del Rosari, la Verge de la Victòria i la Verge de Lepant, fins al punt que en tota la bibliografia temàtica s’entrellacen els termes assenyalats. L'església parroquial de Castellar construïda en 1868, es va posar sota advocació de La nostra Senyora del Rosari de Lepant, en honor a aquesta batalla.

Anteriorment, la plaça va ser coneguda com de l'Església, de Gómez Ferrer, de Ramón Gómez Ferrer i, finalment, amb l'actual al febrer de 1945.

Mestre Francesc Sanchis Huerta. (Manises, 1912 - Castellar - Oliveral,1978). Mestre nacional. Desenvolupa la seva activitat docent a partir de 1940 amb la seva presa de possessió en l’escola del Brosquil, València; al febrer de 1942, va estar a Cofrents i Rafelbunyol, en el

1946, en el Palmar. Va passar també per Argente, L'Alcora, i des de setembre de 1966, en Castellar - Oliveral. Durant la seva estada en la pedanía desenvolupa la seva labor en una escola unitària, per a obviar

93

les dificultats pròpies d'aquest tipus d’escoles, va realitzar les pressions i gestions necessàries per a l’assoliment d’espais docents millor adaptats i sanejats amb una oferta de mestres més àmplia, assolint amb el temps que es constituís un Grup Escolar en aquesta pedanía en el qual s'impartessin tots els cursos amb professors i aules corresponents, rebent el nom de Col·legi Rosa Llacer, i don Paco, el mestre, com li cridaven ací va passar a exercir la funció de director amb aula al seu càrrec. Va morir al setembre de 1978, poc abans del temps de la seva jubilació.

A petició de l'alcalde de la pedanía al setembre de 1995, el rètol d'aquest carrer va ser aprovat un any més tard.

Migdia. Amb anterioritat es va cridar carrer Sèquia de Castellar, de Martín Santiago García, en 1952, de nou Sèquia, i finalment, en 1945, Migdia.

Referit al moment que està el sol en el punt més alt sobre l’horitzó, i al sud, com punt oposat al Nord. Aquesta accepció sol utilitzar-se especialment en les zones de llevant per a referir-se a l’orientació o situació en la qual alguna cosa se situa.

Miniaturista Crespí. Domingo Crespí (S. XIV i XV). Miniaturista, un dels més famosos il·lustradors de la seva època, treballava per a la catedral de València en 1396; va il·lustrar un saltiri per a l'església de Quart. Va il·lustrar les Lliçons, per a Pere el Cerimonios. El seu principal treball el va realitzar en el Llibre del Consolat del Mar, que es troba en l'Ajuntament de València. Lleonard Crespí (S. XV). Miniaturista i pintor, fill de Domingo Crespí, se li va conèixer com il·luminador de llibres de la ciutat de València; va il·luminar el Llibre dels Feits, de Jaume el Conqueridor, Glossis sobre els furs i tres cartells de la imatge de la Verge per a la catedral de València. Va ser triat per la ciutat, cap de guaita per la parròquia de Sant Martí; va il·lustrar per a Alfons el Magnànim, el llibre de les successions del regne de Nàpols i va ser guardià del Almudín. Pot considerar-se entre les seves obres més importants, la il·lustració del Descendentia Regum Aragorum, de Pau Rossell, i Descebdebtia Regum Sciliae. Les miniatures, o pintures de petites dimensions realitzades sobre pergamí, vitela o paper amb pigments diluïts en aigua i en moltes ocasions amb molt fines làmines d'or, van ser molt importants en l'època medieval. Aquest miniaturista de mitjan del S. XV ja va introduir en les seves obres paisatges i elements arquitectònics pretenent crear contrastos de llums i ombres,

94

amb ell, es va imposar l'estil franc - borgonyó que imperava a Europa i que procedia de les peculiaritats sorgides a l'unir-se l'escola de miniaturistes de París i de l'art de Borgoña. Lleonard Crespí va ser l’artista que va dur a la seva màxima esplendor la miniatura valenciana.

Anteriorment es va conèixer com carrer en Projecte, en la carretera del Pi, el rètol actual és d'abril de 1963.

Pastor Aycart. Joan Bautista Pastor Aycart (Beneixama, 1894 - 1917). Metge i poeta, després de realitzar estudis de Medicina i Filosofia en la Universitat de València, va iniciar la seva activitat literària. Va Ser premiat en diferents certàmens a València; va compondre indistintament en valencià i castellà. Destaquen entre les seves obres; L'Arpa Llemosina, Ecos del Alma, en poesia, i Las estrellas de la Rábida, obra dramàtica.

Des de la situació d'en Projecte, va rebre el rètol a l'abril de 1963.

Periodista Enric Ginés. Enric Ginés Martinez naix en Castellar en 1938. Sent el petit de cinc germans, orfe de guerra. Als seus inicis comparteix les tasques de redactor esportiu en radio Castellar i l’atenció d'un quiosc. Ha rebut nombrosos premis destacant com més importants el Ganxo d'Or de Russafa, la Veu d'un poble, etc. Escriu també una obra dedicada a la memòria del seu pare, de títol “Innocent”. La seva trajectòria i dades més rellevants figuren en l’apartat dedicat a la casa museu de la música que du el seu nom. A petició de l'alcalde de la pedanía es retola un carrer amb el seu nom al juliol de 1996.

Periodista Matoses. Manuel Matoses (València, 1844 - 1901). Als divuit anys va començar a treballar a Madrid com escrivent en les oficines de la companyia ferroviària de trens Madrid - Zaragoza - Alacant. Es va iniciar com periodista escrivint en el “semanario humorístico” Gil Blas, i després en El Globus del que va arribar a ser redactor; encarregat de la secció Dimes i Diretes, signava els seus escrits sota el pseudònim d'Andrés Corzuelo. Va publicar articles jocosos que havia escrit en diversos periòdics; una novel·la titulada Zaragata i una comèdia “La florecilla domada”, que va tenir bastant èxit. També va escriure per al teatre algunes obres còmiques que van ser molt bén acollides pel públic com “Sin cocinera”, “El frac blau” o “A primera sang”.

95

Des d'en Projecte, el carrer va rebre el seu nom per decisió municipal al maig de 1969.

Pic Caroig. És el principal i més elevat punt del massís montanyos del mateix nom, l'altitud del qual és de 1.128 m., sent vèrtex geodèsic de primer ordre, està situat en la zona sud-oest de la província de València, limitant amb el riu Xúquer, la Canal de Navarrès, la vall d'Aiora i el de Montesa.

Després de carrer en Projecte va passar a denominar-se així al març de 1974.

Pintor Rafael Mocholí. Rafael Mocholí Soto (València, 1930 - ). Artista plàstic. Va cursar estudis elementals en el Col·legi Liceu Carbonell de València i mercantils en l'Escola de Comerç de la ciutat, després d’activitats diverses entre les quals destaquen les decoracions escèniques i el teatre, va cursar estudis artístics en Educació Popular, on va obtenir beques per a representar a València en Madrid i Barcelona, i va obtenir medalles del mèrit artístic en Porta de Ferro, a Madrid i Escola Massanasa a Barcelona. La seva veritable activitat plàstica comença a València a través de l'Obra Sindical d'Educació i Descans, on se li concedeix medalla de plata en 1965 i or en 1966, en el I i II Saló de Primavera. És seleccionat pel ministeri d'Educació i Ciència per a les exposicions nacionals de Belles Arts en els anys 1970 i 1972; exposa com convidat en la Sala Citi i se li atorga la medalla del Ministeri d’informació i Turisme. En 1972 se li concedeix el premi nacional Medalla J. Ribera per l'Ajuntament de Xàtiva; en el 1983 l’esment d’honor en el Gran Price internacional d'Art Helieu de Montreux, Suïssa. En 1990, és nomenat membre d’honor del Museum of Contemporany Hispanic Art de Sant Francisco, i tres anys més tard va realitzar el gran mural de setanta metres quadrats per a el presbiterio de l'altar major de l'església de Sant Martí de Porres del’ Oliveral. Les seves obres figuren en les pinacoteques de la Diputació de Barcelona, Ajuntament de València i de Xàtiva, Caixa Rural de Sant Josep i Societat Cultural Recreativa Centre Espanya de Borriana.

A petició de l'alcalde es va retolar aquest carrer al juliol de 1996.

Argenter Quinzà. Bernardo Quinzà (segle XVIII). Orfebre que es reconeix actiu a València en la segona meitat del segle XVIII. Va llaurar en col·laboració amb l’escultor Esteve Bonet, les camines de argent de la imatge de Sant Vicent Màrtir per a la catedral de València.

96

Des de la situació d'en Projecte, el carrer rep el seu rètol actual a l'abril de 1963.

Poetisa Leonor Perales. Poetessa. Col⋅laboradora en la creació de poesies per a les falles i en qualsevol altre acte. Casada amb el doctor Ruiz Comes es molt volguda pels seus conveïns, tant que les paraules dedicades per les gents que la coneixen la defineixen com; “Una senyora que ha demostrat amb escreix el seu amor, la seva humanitat, el seu treball darrere de la millor convivència i el millor realç dels valors dels seus benvolguts barris de Castellar i Oliveral, de valència”. Amb aquestes breus raons Castellar - Oliveral, amb les signatures d'un important col·lectiu de veïns, sol·licita la retolació d'un carrer amb el seu nom, a l'abril de 1992.

La retolació va ser autoritzada per acord municipal a l'octubre d'aquest mateix any.

Principal. Conforma aquest carrer una part de tota la via principal que recorre el centre de la pedanía, fraccionada a l’efecte de la seva retolació amb diversos noms en el seu recorregut, com Verge de Lepanto, Crist del Refugi, etc., que acompanyen al present.

Els noms anteriors van ser carrer Major de Castellar, Blasco Ibáñez en 1932, Major de nou en 1940, i finalment l'actual per decisió municipal al febrer de 1945 .

Remolí. Es defineix com un moviment giratori i ràpid de l’aire, aigua, pols o fum. No sembla que el significat del nom arribi més enllà de l'expressat per la pròpia definició acadèmica del terme referit a l’aire; en tot cas, afegir que, pel nom anterior del carrer, Bon Aire, Bonaire, del Oliveral, sembla confirmar-se aquesta accepció.

El rètol actual es deu a un acord municipal de febrer de 1945.

Riu Llobregat. (plaça) Riu espanyol nascut en Castellar de N'Hug, Barcelona, a 1.259 m. D'altitud en la serra del Cadí. Desemboca al sud de Monjïc, en el mar Mediterrani.

El carrer, abans en Projecte rep el nom al desembre de 1971.

Rosada. Referit al vapor que amb la fredor de la nit es condensa en l’atmosfera en molt menudes gotes, les quals apareixen després sobre

97

la superfície de la terra o sobre les plantes. Per la proximitat d’altres carrers que duen denominacions genèriques de meteors o accidents geogràfics, es pot pensar que el rètol obeïx solament a la intenció de rememorar aquest tipus de pluja. Va ser retolat al febrer de 1945.

Sant Martí De Porres. Sant Martí de Porres (Lima, 1579 - 1639 ) sant. Fill de Joan de Porres, cavaller espanyol de l'Ordre de Calatrava i d'Ana Velázquez. Als dotze anys era aprenent de perruquer i assistent dentista. Va conèixer a Fra Joan de Lorezana, famós dominic, que li va convidar a entrar en el convent de Nostra Senyora del Rosari. La legislació de l'època li impedia ser religiós pel color i la raça, pel que va ingressar com donat, dedicant la seva vida al servei, la humilitat i l’obediència. Se li va confiar la neteja de la casa, sent l’escombra la gran companya de la seva vida; el 2 de juny de 1603 es va consagrar a Déu per la seva professió religiosa, exercitant-se en la caritat dia i nit, curant malalts. El Papa Joan XXIII el canonitzà el 6 de maig de 1962, sent Patró dels Germans Cooperadors Dominics, del gremi dels perruquers, de la neteja pública, farmacèutics i infermers. Se li coneix de forma popular com “Fray Escoba”.

El carrer es va cridar amb anterioritat; Carretera del Barquero, però al construir-se la nova església situada aquí, els veïns van sol·licitar al seu alcalde que passés a denominar-se sant Martí de Porres. El rètol es va aprovar al novembre del 2000.

Sant Salvador. Salvador de L'Horta (Santa Coloma Farnés, 1520 -Cagliari, 1567). Sant, religiós espanyol, va passar la seva infància en la major pobresa, va aprendre l'ofici de sabater i va passar a establir-se a Barcelona; en 1540, va ingressar com llec en el convent franciscà de Santa María de Jesús, extramurs de Barcelona; va professar i va residir la major part de la seva vida en Horta de Sant Joan; en 1565, va marxar a Sardenya, per la seva humilitat i mortificació ja en vida va gaudir fama de sant. El seu culte, autoritzat en 1606, va ser confirmat en 1711, va ser canonitzat, i la seva festa es celebra el 18 de març. Anteriorment el carrer era conegut com “Matjor de Sant Salvador”.

Tomás Gisbert. (Castellar, 1865 - 1947). Sacerdot. Als vint anys va ser tonsurat i va sol·licitar ingressar en les ordres eclesiàstiques. Va ser durant dos anys coadjuntor en la parròquia d'Aldaia, i en 1897 va prendre un benefici en la parròquia de Sant Martí de València. Per

98

raons d’herències familiars va tenir importants terrenys en Castellar i en l' Oliveral, havent regalat alguns d’ells i venut altres a baix preu, motiu pel qual els propis veïns van sol·licitar que es retolés un carrer amb el seu nom.

Anteriorment el carrer es va cridar també Avinguda Gisbert.

Vicent Puchol. Armador, que en 1903, juntament amb altres empresaris i amants de la mar, va col·laborar a la creació del Real Club Nàutic de València. Va ser Comissari regi per a l'Exposició Regional Valenciana de 1909; sense que constin més dades sobre la seva personalitat o la seva trajectòria empresarial i oficial.

El carrer anteriorment es va conèixer com Avinguda de la República, prolongació, en el poblat de Castellar, des del 20 de desembre de 1932. el rètol actual es deu a un acord municipal d'abril de 1959.

Vilallonga. Abans carrer en Projecte, rep l'actual nom per decisió municipal a l'abril de 1959.

Vilallonga, a La Safor, és un municipi de la província de València situat en la faldilla septentrional de la serra de la Safor que limita amb la província d'Alacant. Va tenir el seu origen en diverses alqueries agrupades entorn del castell de Vilallonga. Després de la conquesta, va passar a dependre d'Arnau de Romaní, i posteriorment dels Llançol, en el s. XV, per a més tard agregar-se al ducat de Gandía. L'expulsió dels moriscs va afectar greument a la seva població i economia. S'inicia la seva recuperació en el s. XVII.

99

Carreteres i camins.

L’Alter, camí. Aquest carrer figura en nota municipal la seua situació entre el carrer Gloria i l’horta. El rètol fou autoritzat a març de 1940.

De Camilo, (carrera). Situada entre Bellreguart i l’horta, va ser reconegut el rètol vulgar per decisió municipal al febrer de 1963 .

Del Monjó. Aquesta nomenclatura, es remunta al llinatge procedent de les comarques occidentals de Catalunya, que es va establir en terres valencianes als segles XIV i XV.

Del Pomero. El nom fa referència als membres de la família que habiten este grup de cases.

Del Brosquil, camí. Carrer situat entre Font d' En Corts i casa el Llarg, segons una nota municipal, i sense que consti la data d’autorització del rètol és, possiblement de març de 1940. El nom fa referència a una alquería de més de vuit-cents anys.

Del Pí, carretera. El nom ve, segons la tradició oral, de l'existència d'un pi centenari que antigament es trobava en una de les alqueries pròximes a aquest carrer. La data del reconeixement del rètol és de març de 1940, per decisió municipal.

Carrer del Poblet. Carrer que enllaça l’extraradi de Castellar amb les cases del Poblet.

Del Racó. Racó, pot derivar de l'àrab; “rukin” segons Coromines, en la seua obra Onomastican Cataloniae.

Del Ribás. Camí paral·lel a la sèquia de la qual pren el seu nom.

Del Tremolar, camí. Així referit per tractar-se d'un terreny pantanós, abundant en torba, i que per la seva escassa consistència tremola quan es camina sobre ell. El Tremolar està constituït per petites agrupacions d'habitatges situats en la proximitat de Castellar - Oliveral.

Dels Bales, carrera. Situada entre el carrer Vicent Puchol, Aurora i de la Fortuna, s’atorga aquest rètol, per decisió municipal al març de 1949.

100

Dels Catalans, camí. Entre el camí del Pi i l’horta, segons nota municipal, sense constancia de la data del reconeixement del rètol.

Dels Mauros, carrera. Desde el nom popular, el nom del carrer es reconeix oficialment a març de 1940.

Entrada de Malaena. Es situa entre el carrer Font d’ En Corts i l'horta.

Entrada de Roseld. Entre la carretera del Pi i l'horta.

Entrada casa el Viñero. Carretera que discorre paral·lela a l’eix frontal de les cases del Poblet.

Font de Masià, carrera. Situada entre Gloria, Villalonga i l'horta. Aquest carrer rep el nom per haver existit una petita font en ella, per acord municipal a març de 1940.

Font de Bonet, carrera. El nom ve d'un brollador d’aigua existent a la zona , on també s’habilità un llavador. Anteriorment era coneguda com prolongació de la carretera del Pi. La retolació oficial es de febrer de 1945.

Senda de les Vaques. Antiga via pecuària per la qual es conduïa el bestiar cap a les marjals per a la pastura.*(bibliog. P. Albandea-G. Salinas)

101

Altres personalitats de la nostra pedania.

Arce, Ramón. Agricultor i poeta a pesar de les seues dificultats al parlar, més conegut, familiarment com “el Pataquero”.

Bressó Crespo, Blai. Va nàixer en la pedania de Castellar-Oliveral en l' any 1943.Després de diversos estudis de Belles Arts en Saint Etienne (França), tornà a València i cursa estudis en l' Escola d' Arts i Oficis.Exposà en Paris en 1989, on obtingue gran exit. En 1990 es presentà a les Primaverals i a les Picturals de Saint Alban de Roche ( França) i obtingue el primer premi d' honor.La seua obra es troba repartida per els ajuntaments de Cullera, Sueca, Torrent i El Perello, en la església de l'Oliveral, i diverses entitats culturals.

Chasan, Vicent. Escultor del bust de Francesc Ruiz i Comes, ha desenrollat gran part de la seua llavor escultorica a Venezuela.

Del Amo,Maria Josep . Va náixer en Castellar en 1959. Cursà estudis en la Facultat de Belles Arts de la Universitat Politècnica de València, es profesora de dibuix i pintura en l' escola d' adults de la Diputació de València. Podem vore part de la seua obra en els ajuntaments de Mislata i Burjassot.

Gines Martinez, Antoni. Creador del himne a Castellar, i col-laborador en la realitzaçió de poesies i llibrets de falles.

Gimeno, Pepe. Famós dissenyador gràfic tant a València, Espanya com a l'estranger (Europa, Estats Units), reconegut pels seus treballs como el millor dissenyador dels últims temps. Entre les seues obres destaca la coneguda palmera de “Mediterranea”, símbol de la Comunitat Valenciana.

Lladro , Pepita . Poetessa i col-laboradora habitual en les festivitats locals,

Marin i Bonell, Alfred . Va naixer a Morella, Castelló, en 1896, i va morir en Valencia victima del atropellament d'un carro el 31 de març de 1946. Farmacèutic inventor de varis fàrmacs, sent el producte líder, el Mabogastrol, que va tindre fama mundial. Fou fundador del laboratori

102

MABO de Castellar, on s’instal·là en 1926 a una farmàcia al carrer Major, actualment carrer Principal.

Molla, Miquel. Més conegut com “el Ferrador”, va exercir aquest ofici en l’època en la que era el mig de treball i transport d’alguns. Va alcançar fama nacional, sent requerit per ginets olímpics com Amorós.

Navarro, Antoni. Més conegut com “el Curret”, famós a tota Espanya pels seus massatges. Gràcies a ell passaren per Castellar futbolistes de categoria i personatges famosos de l'ent esportiu i social.

Maria Olmos i Taberner, Josep. Pintor nascut en la carrera de Sant Lluïs a l'any 1916, fill de pares llauradors, es va dedicar tant a la pintura de “brocha gorda”, com a la artística, de la que molta gent te penjat a casa algun bodegó o paisatge valencià. A la parròquia de Castellar hi ha varies casetes i voltes pintades per ell. Va morir el 6 d'octubre de 1994.

Perales i Pont, Rafael. Metge nascut a Vallada en l'any 1891, i que va dedicar la seua vida a la barriada de Castellar i l'Oliveral.

Dasí Alacreu, Manuel. Escultor y pintor nascut en Castellar a l'any 1929, company dels escultors D. Lluis Marco Perez y D. Josep Hervás. Pertany al grup de pintors conegut com al “Pont de Fusta”. A més, cal afegir la seua col·laboració als treballs de restauració de les Roques de la Verge dels Desemparats i del Corpus de València.

Salcedo i Puchades, Pere. Caputxí naixcut el 24 de febrer de 1874 a una barraca de la partida del Brosquil. Fill d'un llaurador de Russafa, va trobar la seua vocació religiosa quan estava treballant a una caldereria; un treballador trobà un rosari i el tirà al foc, explotant la caldera i matant al dit treballador. El rosari quedà intacte, i el jove Pere profundament impressionat. Va vestir els hàbits als 25 anys al convent de Santa Maria Magdalena de Massamagrell, adquirint el nom de Fray Pacífic Maria de València. Durant 37 anys fou almoiner, edificant a tots amb el seu exemple de bondat i senzillesa. Al començar la Guerra Civil, i la terrible persecució religiosa es refugià a casa del seu germà, a prop de l’ermita de Sant Antoni, el que hui es el canal que hi ha entre el riu nou i Mercavalencia. D'allí el van traure i al llarg del camí de l’assut de Monteolivet, en La Punta, el van afusellar. Beatificat el 11 de març de 2001 per el Papa Joan Pablo II.

103

Velarte,Manolo. Creador de les rosquilletes i saladets Velarte,restaurador i paellero numero un a València, que entrà al rècord Guines per cuinar la paella més gran del món.

Vivó, Ramón. Artesà de quadres i escultures de fusta i ferro repartides per tota la geografia espanyola.* (bibliog. A. Marin)

Maria Josep Ortega, Rafael Alacreu, Maria Josep Mocholí, Albert Gisbert, Amparo Alacreu, Maria Bayona, Pepe Navarro, Miquel i Jesús Mocholí.

Cal dir que, aquestes són sols una part de les persones que han contribuït amb el seu treball i la seua qualitat humana a fer més gran aquesta xicoteta pedanía, bressol de pintors, artesans ... però encara més, de bona gent a qui dediquem el llibre i el nostre record.

104

Cultura..

Col·legi Ntra. Senyora del Rosari. Trinitaries.

Pel que sembla, el motiu de la vinguda de les religioses Trinitàries a Castellar es deu al fet que van ser requerides pel barri a causa de la bona fama que tenien dintre del camp de l’ensenyament. Així, el 1 de febrer de 1.908, la Junta de Fàbrica de la Parròquia amb aportacions de feligresos, construeix en un solar cedit per Don Joan Tamarit una casa col·legi que es va confiar a les Trinitàries. Inicialment a causa del reduït espai que disposaven havia dues classes de pàrvuls, habitatge per a tres o quatre religioses, i tot això en una sola planta. Al poc temps, altre veí donà altre solar, que era utilitzat de lloc de recreo. En l'any 1.935 es decideix ampliar el col·legi a causa del augment d’alumnat, pel que s’aixeca la façana principal i es fan departaments per a fer classes, una capella i alguna habitació més. Amb l’arribada de la Guerra Civil Espanyola i la persecució de religiosos, expulsen a les Germanes del col·legi -convent. El Comitè Vermell es fa càrrec del solar per al seu ús particular, pel que acaben les obres començades per a endreçar-lo. Al final del conflicte, en 1.939 tornen les Trinitàries per a continuar la seva labor educativa. L’estat financer de les religioses era bastant pobre, ja que l’ensenyament era gratuït, i els ingressos baixos. En l'any 1.944 l'Ajuntament de València atén a la demanda de les religioses i els concedeix una subvenció de 2.500 pessetes. També es va demanar ajuda a la marquesa de Benicarló.

El Ministeri d'Educació Nacional, el 12 de maig de 1.947 els concedeix un permís provisional per a tenir dues classes de pàrvuls i dues més d’ensenyament primari graduada de dos graus. El 8 d'agost de 1.950 es concedeix l’autorització amb caràcter definitiu. En el 1.959 es realitzen noves obres amb recursos propis, amb la finalitat d’engrandir el col·legi, però a l'arribar el mes d'abril, a causa de les torrencials pluges, se’ls enfonsa el sostre del col·legi, pel que demanen pressupost, i se sorprenen de la quantitat a que ascendeix, 200.000 pessetes, molts diners per a una ordre tan pobra. Set mesos més tard, el 28 de juliol de 1.959, la falta de recursos obliga a l’ordre a prendre una decisió important: DECIDEIXEN ANAR-SE DE CASTELLAR. La marxa de les religioses commociona al poblat que es veu privat de l’ensenyament dels seus xiquets. En aquesta època comença una sèrie de protestes i cartes dirigides al arquebisbat, doncs a la gent li sembla que no ha fet prou per a la permanència de les religioses, i l’educació dels seus fills. Les mares de Castellar també sol·liciten que el bisbat es

105

faci càrrec dels desperfectes de la pluja perquè tornen les religioses. Paper important va tenir el retor de llavors Don Antoni El Genovés, en la presa d’algunes decisions. Per fi es decideix que se’ls venga el solar i les obres realitzades per la quantitat de 100.000 pessetes, a pagaments ajornats. Les religioses van acceptar i van regressar per al curs de l'any 1.961-1.962. En el curs 1.967-68 comença a impartir-se el batxiller elemental, amb caràcter lliure. Les alumnes s'examinen en l'Institut San Vicente Ferrer de València. I al febrer de 1.973 l'Estat concedeix una subvenció del 100%. Va rebre la classificació definitiva el 26 d'octubre de 1.978, per Ordre Ministerial que va ser publicada en el BOE del 23/1/1.979, sobre la qualificació i transformació de Centres no Estatals, amb un total de 350 alumnes, vuit unitats d'E.G.B., dues unitats de preescolar i una unitat de jardí d’infància.

Com activitats extraescolars cap destacar el equip de joquei.

106

Fundació Trinitàries.

107

Als anys 60, dos eren els centres d’ensenyament privat a Castellar - Oliveral;

L’acadèmia J.O.B. va ser el primer, conegut com, “La Acadèmia del Malaeno”, on Don Jaume Ortega i la seua dona s’encarregaven de l’ensenyament de bàsica i del parvulari.

L’altra, de la que era mestre Don Leandro, estava situada a la plaça Verge de Lepant, dalt del que era el casal Faller.

La resta pertany a les anomenades “Escoles del govern”.

Tal com era costum els alumnes es dividien per sexes, així, a una d’aquestes escoles, la del carrer Escultor Frederic Siurana, abans carrer del Sol, encara que les dues donaven al mateix carrer, els edificis estaven separats per el de l’Aurora, on tenien la porta de entrada, fent-se càrrec Don Josep de l’educació dels xiquets i Na Elvira de les xiquetes.

Un altre centre, era el de la Plaça Verge de Lepant, també separant als xiquets, a la planta baixa, amb Don Joaquim com a mestre, y les xiquetes, dalt amb Na Virtudes.

Per últim, a L'Oliveral, al carrer Gloria nº 27, es trobava una escola d’idèntiques característiques, de la que no tenim més dades.

108

Escola del Malaeno.

109

CEE Rosa Llacer. Antic col-legi de primària situat en l' Oliveral, després d’unes intenses renovacions tornà a obrir, ara com a col-legi d’educació especial. Inaugurat el día u de setembre de 2009 baix la direcció de Don A. Trejo.

C.E.E. Rosa Llacer

110

I.E.S. El Ravachol.

A l' estiu del 2005 es traslladen els alumnes del col·legi Rosa Llacer al nou centre, inicialment com una extensió de la Font de Sant Lluis, amb Don Josep Lluís Peris com a director . Hui, el centre es autònom, amb capacitat per a 300 alumnes. A les seues instal·lacions trobem:

biblioteca

aules de música, dues d’informàtica i dos laboratoris

dos tallers de tecnologia

gimnàs, trinquet, frontó, galotxa

menjador (amb capacitat per a 85 comensals)

casa del conserge.

L’oferta educativa del centre és; batxillerat, ciències de la natura i la salut, humanitats, ciències socials i educació secundaria obligatòria.

Entre les activitats extraescolars, cal destacar la creació de l’equip de bàsquet a iniciativa de l’AMPA, i patrocinat per l'Ajuntament de València amb coordinació de les Escoles Esportives Municipals.

A més, baix la supervisió del director del centre s'han editat curtmetratges documentals.

111

I.E.S. el Ravatxol.

L’institut pren el seu nom del “ravatxol”, vaixell correu de l'Albufera de València, originalment de vela, que transportava persones i mercaderies agrícoles i de pesca, així com el correu i els diaris de l'època.

Aquest mot, es diu que feia referència a François Claudius Koenigstein, personatge històric i famós anarquista guillotinat a França el 11 de juliol de 1892, mes conegut com a "Ravachol".

En València es va utilitzar aquest nom per a designar diversos tipus de transport, entre ells el tranvia de vapor que feia el recorregut València-Grau en 1892, a causa dels nombrosos accidents que provocava.

112

C.E.I.P. Castellar – Oliveral.

(Antic C.P. Pintor Vicent López).

El centre d’ensenyança infantil i primària va ser inaugurat a l'any 1974, sent el seu primer director Don Miquel Cerviñó.

Avui aquest càrrec pertany a Don Joan Vicent Sellés. Les seues instal·lacions inclouen un aula de ceràmica, audiovisuals, biblioteca, gimnàs, laboratori fotogràfic, menjador i zona ajardinada.

C.E.I.P. Castellar-Oliveral.

113

Antiga banda C. I. Musical de Castellar.

Aquesta banda naix de una xaranga que existia a la nostra localitat, tenint com a director a Joan Tamarit Cuallado. En juliol de 1933 es inaugurada la banda com Centro Instructivo Musical de Castellar quedant paralitzada a mitjans de 1936 per la Guerra Civil.

114

Antiga banda al 1933.

115

Unió Musical Santa Cecilia Castellar-Oliveral.

La banda de música Santa Cecilia, entitat pertanyent a la coordinadora de Societats musicals Federades de València, va fer la seva presentació oficial el 18 de desembre de 1983 baix la direcció del mestre D. Jesús Montó Verdet.. En ella es realitzen activitats de docència, formació i manifestacions culturals (conferències, exposicions, etc). En els seus inicis, com conjunt infantil, estava composta per 30 educands, d'entre 8 i 12 anys que van començar actuant a les festes patronals, festivals de bandes i en el Palau de la Música de València. Després d’intervenir en Ràdio i TVV, la banda va ser una de les triades per a participar en el Festival Mundial de Músics Joves de Suïssa. Han actuat també a Àustria i Holanda. En 1993, D. Miquel Peris Martinez és nomenat mestre director, i aquest mateix any l’entitat va ser seu del III Festival Comarcal de València. Participa a més, en la Campanya “Retrobem la Nostra Música” que patrocina la Diputació Provincial. Al juny de 1995, és inclosa per primera vegada al Certamen de bandes de Música, amb el 2º premi del Real Club Nàutic de València. Dos anys més tard, intervé en una trobada hispana francesa, juntament amb la Orquestre Harmonie Municipale de Bergerac i la Unión Musical de Tarragona.

Entre els nombrosos premis obtinguts; un primer premi en el I Certamen de Festa, celebrat en el Centenari d'Annexió dels Poblats Marítims, primer premi i Esment d'Honor de la secció tercera i 2º premi en la secció segona del Certamen Internacional de bandes “Ciutat de València”.

116

Unió musical Santa Cecilia.

117

Centre Instructiu Musical Castellar- Oliveral.

El centre, pertanyent a la Federació Valenciana i a la Coordinadora de Societats Musicals de València, va nàixer a l'abril de 1993 com iniciativa particular d'un grup d’amants de la música. El seu nom es va prendre de la primera banda fundada en 1933 en Castellar - Oliveral, dissolta en 1936 per motiu de la Guerra Civil. D. Jesús Montó Verdet, va ser el primer mestre a ocupar l’adreça, al que també es rep homenatge en 1999, quan li cedeix la batuta a D. Mauel Baixauli Ferrer, amb qui s'inicia un nou cicle.

Entre les actuacions destacades;

El concert homenatge al pasdoble taurí, amb toreros de la talla de Vicent Ruiz “El Soro”.

La Processó del Corpus de la ciutat de València.

Intercanvis amb altres bandes com les de Tous, Corts de Payas o Aigües Noves.

Concerts en Vivers i en el Palau de la Música de València.

I participació en nombrosos actes benèfics com els partits contra la droga en Mestalla i Pamesa, o la campanya en el teatre L'Horta per a recaptar joguines per als nens necessitats.

Avui, la banda conta amb, al voltant de 300 socis i una secció de Dames de la Música que donen suport a l’entitat que segueix actuant en processons i cercaviles amb la mateixa il·lusió amb la qual es va fundar.

118

C.I.M. Castellar-Oliveral.

119

L'Horta teatre.

El Teatre L'Horta naix a començament dels anys 70, concretament l’any 1974, fruit de l’afició al teatre de sainets i altres, quan un grup de joves es reuní a causa de la celebració d’una Setmana de la Joventut al barri de Castellar-Oliveral.

Per a aquella ocasió es muntà una obra titulada “La butaca màgica”, l’autor de la qual és A. Chejov. Es va estrenar el 11 de novembre de 1974 al Centre Cultural Castellar-Oliveral. Únicament es realitzà una interpretació, però va ser suficient perquè la màgia, no sols de la butaca, entrarà en ells.

El teatre té una capacitat de 288 persones, i és la seu del concurs de teatre de la Junta Central Fallera.

L’Horta Teatre ha estat, dins del panorama valencià, una presència constant que s’ha manifestat, fonamentalment, mitjançant les seues produccions. Però a més cal destacar els actes culturals, benèfics i per a xiquets.

També va ser ací on començaren actors de la talla d’Alfred Picó, al que avui coneguem sobretot per la televisió, autodefinits, maniàtics... a canal 9, i intervencions al “Comisario” i “Hospital Central” entre altres, així com a nombroses obres de teatre.

120

Teatre l' Horta.

121

Centre Cultural Castellar-Oliveral.

Centre d’unió de les dues localitats fundat per D. Josep Maria Ortega, consta d'una pista de frontó de ciment polit de 20x10 amb iluminació. A aquest centre es realitzen campionats de truc, frontó, billar, balls de final d’any i berbenes.

U.P.E. Castellar-Oliveral.

És un servei de l’ajuntament de València, mitjançant el qual les persones, principalment adults, poden ocupar el seu temps lliure amb algun curs dels que s’imparteixen a preus molt econòmics. Els cursos actuals són: alfabetització, cultura general, anglès, artesania, pintura i dibuix, balls de saló, gimnàstica i tall i confecció.

122

Cooperativa elèctrica Castellar.

Torreta C.E. Castellar.

1924-2006 Segons consta als arxius, el dia 2 de Maig de 1.916, D. Josep Alpera Roig va subscriure un contracte amb la Societat Anònima “El Volta” per al subministrament d’energia elèctrica per a la barriada de Castellar i Oliveral, la qual li seria posada a disposició el dia 31 de Juliol del mateix any. El Sr. Alpera va instal·lar la xarxa de distribució d’energia elèctrica des d'un transformador de 25 KW., al carrer Major del poblat de Castellar i altre de 7,5 KW., a casa de D. Josep Arce Aznar del mateix poblat, per al subministrament d’energia al poblat de Castellar i Oliveral i caserius limítrofs. El dia 2 d'Agost de 1.923, D. Josep Alpera cedeix i traspassa els drets i obligacions que es deriven del contracte amb la S.A. El Volta, i totes les xarxes i transformadors, a D. Marcelino Gimeno Mocholí, en nom i representació de dos-cents vint-i-cinc propietaris, per un import total de divuit mil pessetes. Transcorregut un any, es van reunir D. Francisco Conills Tarazona, D. Francisco Salcedo Navarro, D. Josep Tomás Baiona, D. Josep Navarro Soler, D. Salvador Verdeguer Alacreu, D. Josep Gimeno Ferrandis, D. Arturo Rodriguez Marco, D. Daniel Dasí Alacruz, D. Vicent Ballester Aznar, D. Vicent Arce Chisbert, D. Josep Furió Baiona i D. Vicent Furió Tamarit, i entre altres van prendre els següents acords:

Primer: Vista i examinada la conveniència que el fluid elèctric de dit poblat fora de compte del mateix es va proposar que com més aviat millor es muntés una Cooperativa elèctrica.

123

Segon: Es va requerir a D. Marcelino Gimeno Mocholí per a tractar amb ell, amb la finalitat de fer-li compra de tota la xarxa i material que aquest senyor tenia en el seu poder i que corresponia a tot Castellar, Oliveral i altres casinos limítrofs.

... Cinquè: Es va acordar sortir en dues comissions pels poblats esmentats a fi que tots els veïns si pot ser s’associessin per a d’aquesta manera fer més aviat el pagament i més lleugera la càrrega.

Sisè: Per a la bona marxa de la Cooperativa que es projectava es va acordar nomenar una Junta directiva perquè en el seu moment es constituirà oficialment i ficada a totes les seves ordens dintre les de la llei

... Vuitè: Les comissions donaran coneixement a una Junta general de tots els socis de les gestions fetes a favor del projecte iniciat de muntar aquesta Cooperativa, a contar des d’avui dia de la data als tres mesos següents.

Finalment, i com a conseqüència d’aquesta reunió promotora de la constitució de la Cooperativa, el dia 13 d'Agost de 1.924 es va presentar per a la seva legalització, en el Govern Civil de València, el REGLAMENT DE LA COOPERATIVA ELECTRICA DE CASTELLAR, signat per D. Agustí Vetllar-te Morte, com representant de la comissió. Segons dit Reglament l’objecte de la Societat és el de proporcionar fluid elèctric, bé per a força motriu o per a enllumenat, als seus socis, econòmicament. El fluid elèctric podria ser produït directament per compte de la Societat o comprat a una empresa o particular.

Actualment la cooperativa ocupa un edifici de nova construcció inaugurat al 2002, amb tres plantes, en la planta baixa estan els despatxos d’administració; a la primera planta, el saló d’actes amb capacitat per a 70 persones, on es celebren esdeveniments culturals; a la segona planta les exposicions dels nostres artistes locals; i en la tercera planta se situa la biblioteca de la localitat d’ús lliure.

124

Casa museu de la música Enric Ginés.

Enric Ginés Martinez naix en Castellar, dins d'una família humil, el 16 d'agost de 1938, orfe de guerra, és el més xicotet de cinc germans, pel que els seus estudis no van més enllà del parvulari i d’uns mesos que va estar als Salesians. Als onze anys ingressa en l'Asil Hospital de Sant Joan de Déu, per a ser tractat de poliomelitis, sofrint cinc intervencions quirúrgiques a la cama esquerra, romanent 3 anys en aquest hospital. Quan surt de l’hospital te uns 13 anys i la seva família li instal·la un quiosc per a poder-se guanyar la vida, aquest quiosc s’instal·la en la divisòria de les seves benvolgudes barriades, Castellar - Oliveral, al costat de casa “Patot”, i damunt de la sèquia coberta denominada “Comú”. Allí va estar durant diversos anys, venent cacauets i còmics, comerciejant-se l’amistat de la gent, però Enric sempre ha estat molt inquiet, i als 17 anys inicia els seus primers passos en el ràdio la Veu de la Parròquia, emissora que s’instal·la en la mateixa Parròquia de Castelllar, començant a emetre en 1955 . En 1957, organitza al costat d’uns joves de la localitat, un equip de futbol, “Centre Cultural de Castellar”, el mateix Enric era l’encarregat de dur l’equip al Saler i allí entre els pins els entrenava. També en el 57, es va canviar el nom la Veu de la Parròquia pel de “La Veu De L'Horta Valenciana” En 1961, passa a denominar-se Radio Castellar, La Veu de València. En el mateix any 1961, el primer d'octubre, posa en antena el que seria el seu èxit a la ràdio, durant molts anys, el programa musical “Discomoder”. En 1979, pren la responsabilitat de Ràdio Popular F.M. El dia 31 de juliol de 1992, se li presenta l'ocasió juntament amb altres persones, entra a formar part de l'operació de compra de l’emissora de ràdio INTER - VALÈNCIA, canviant-se el nom per l'actual 97.7 i començant a emetre a l’agost del mateix any. Enric Ginés, és actualment conseller delegat i director de l’emissora VALENCIANA INDEPENDENT 97.7. El dia 10 d'abril del 2008 el cardenal Garcia Gasco, inaugura la casa museu de la música , en la plaça Verge de Lepanto 13 enfront de la parròquia de Castellar. Casa natalícia recuperada després de 40 anys, rehabilitada i pintada com estava antigament, en l’actualitat conta amb 108 anys.*(bibliog. L. Vidal)

125

Casa museu E. Ginés.

126

Esports.

Societat de colombicultura “El Rayo –Castellar-Oliveral”

Colomer.

127

Aquest esport té el seu origen en els antics coloms “buchons” de raça espanyola, vulgarment coneguts com “lladres”. Aprofitant el seu zel i acusat instint per a atraure a la coloma femella, es van ensinistrar per a la pràctica d'una activitat noble i vistosa fent d’ells uns exemplars per a competir amb intel·ligència i disputar amb la seva fortalesa i les seves qualitats de seducció, persecució i conservació, la possessió d'una coloma prèviament entrenada i degudament identificada. Amb això es va aconseguir la depuració d’aquesta raça de coloms, sent molt laboriosa la seva preparació per a l’esport, el que assoleix l’aficionat amb tenacitat, llargs estudis i aparellaments d’exemplars a fi d’anar millorant les seves condicions esportives. En 1914 es creà la primera societat colombicultora de la coloma buchona valenciana . El 9-10-1944 la delegació nacional esportiva aprova amb caràcter provisional, el reglament amb el qual se regirà la federació espanyola de colombicultura acceptant-se com a esport. Existeix la Federació Espanyola, amb seu a València, en la qual s’integren les regionals i provincials, que participen en campionats de caràcter nacional i internacional. Solament es practica entre els mesos d'octubre a juliol, estant la resta de l'any ocupats en la criança, muda, entrenament i preparació per a les competicions.

Primer s’anella el colomí, amb una setmana de vida, per a poder identificar-lo, després, al mes, es pinten les ales, s’encunya i se solta amb una coloma durant tres o quatre dies en llibertat de vol, a continuació, se li deixa solament durant vuit dies més... seguidament se li torna a posar altra coloma, de diferent plomatge a dies alterns, i se li deixa anar amb tres o quatre mascles diferents, amb l’objectiu que s’acostumi a lluitar per conquistar la solta, la coloma. Aquest procediment es repetirà fins que els coloms tinguin cinc mesos, moment en el qual es podran deixar volar amb deu o dotze coloms i així successivament fins a arribar a un grup de seixanta o cent coloms.

Dels orígens de la societat El Rayo no existeix documentació, però segons testimoni oral es crea al 1936 per un grup de amics aficionats als coloms, entre ells es trobaven : Chimo el forner, Pepe el del bar Eusebio,el Doblo, Miquel el prenda, Marin el farmacèutic, Toni el barquero y Chaume el bengala.

Actualment el president es D. Joan Fostruoso.

128

Coloms.

129

Tir i arrossegament.

El tir y arrossegament és una tradició purament valenciana que es desenvolupa al llarg de totes les comarques del País Valencià. El transport de les taronges, l’arena, la llenya dels forns i tots els productes de l’agricultura es feia ja fa molts anys en aquestes terres en cavalls, en matxos i en rucs. A més, a les antigues poblacions valencianes el temps lliure dels llauradors era també temps per a fer carreres de joies i el tir i arrossegament. A Castellar i l'Oliveral, com a altres pobles agrícoles no fa massa temps, quasi totes les cases tenien el seu animal de càrrega, amb la típica entrada de carro a la porta, els aparells corresponents i el corral amb la pallissa.

Hui, la necessitat a deixat pas a l’afició, el gust de tindre un cavall per muntar-lo o un aca per al tir, el que fa que aquestos animals encara continuen als nostres pobles.

A Castellar y l'Oliveral aquesta tradició es manté de la mà de la Penya Sant Antoni, creada a l'any 1987, amb 60 socis amb l'unica finalitat de recuperar y revitalitzar les típiques tradicions hortelanes.

Tal com es recull en algunes opinions abocades al diari Las Provincias, per Vicent Chisvert, peñista de Sant Antoni; “Això es fa per afició i perquè no desapareguin antics costums de la nostra horta. Uns són llauradors, però que no empren els cavalls en els treballs dels camps i , uns altres, som de professions liberals, però que ens agrada tot això”. Aquesta afició, a més suposa una dedicació i manteniment elevat, i les seues robes encara més. Els collerons, peça que es col·loca al voltant del coll del cavall pot arribar , i fins i tot superar xifres de al voltant del mig milió de les antigues pessetes, ja que es tracta de treballs d’artesania molt especials, que després cal mantenir amb una bona neteja cada vegada que s’exhibeixen.

El tir i arrossegament es celebra a un recinte habilitat a la sortida del poble on acudeixen molts valencians a gaudir de l’espectacle.

Abans de començar el concurs, es calcula el nombre de sacs de sorra que, acord al pes dels cavalls, conformarà la càrrega del carro del que hauran de llençar els animals. Una vegada està tot dispost, i segons un ordre prèviament establert, dóna inici la competició. Un o més cavalls, segons la modalitat, llençaran del carro a través d'una pista de terra llaurada. El recorregut aquesta senyalitzat en diversos trams en els

130

quals el cavall pot descansar si ho necessités. En cas de no poder avançar, es realitza un canvi de cavalls per a deixar lliure la pista, quedant aquests fora de concurs. Igual que es desqualifica a tots els participants l’actitud dels quals cap als animals vagi més enllà de les veus d’ànim. El guanyador és aquell que, acabant el recorregut, ho hagi assolit en el menor temps possible. A més dels concursos de tir i arrossegament, els cavalls participen a petició de l'Ajuntament de València, a la Fira de Juliol i a les cavalcades. Són també l’atractiu principal en la cavalcada de Castellar - Oliveral, en l’enramà de la murta i la posterior processó.

131

Tir i arrossegament.

132

Cavall.

133

Unió Ciclista Castellar.

Des de fa molts anys hi ha una gran afició al ciclisme a Castellar. Per l'any 1930, segons testimoniatge oral, es disputa la primera carrera a Castellar. Fou organitzada per Josep Maria “el Francés”, que tenia un taller de bicicletes a la plaça, al costat de la tenda de “Conejos”. El recorregut es feia des de la porta de l’església, donant la volta a un eucaliptus que allí hi havia, fins el que hui es la plaça de Sant Agustí de l'Oliveral, donant un total de cinc voltes a aquest circuit.

Per aquells temps, tres amants de la bicicleta donaren la volta a Espanya amb els seus propis recursos, estos valents foren Salvoret el Arnau “ el Tato”, Micalet “el Burro” i Pepe San Felix “el Rascle”.

En 1936 un corredor d’aquesta localitat va participar a la segona volta a Espanya, era Miquel Valero, “el Churret”. Acabà al lloc 23 de la general. Però, fou a la carrera Madrid – Lisboa on aconseguí classificar-se al quint lloc. Lamentablement, va morir a un accident durant un dels seus entrenaments.

En la dècada del 40, el recorregut era el següent; Castellar,l 'Oliveral, el Tremolar, Pont de Taules, Carrera d’En Corts, C. Zapadores, C. Planas, Carrera Sant Lluis, Vistalegre, La Fonteta, el Molinet, Castellar. La meta estava davant el bar Deportiu al carrer principal, donant varies voltes al circuit.

En 1948 Ricardo Ferrandis “el Moro” fou el guanyador de la volta a la Comunitat Valenciana, que aleshores es cridava “Volta a Llevant”, encara que li llevaren el títol als despatxos, i figura als anuaris com a segon classificat, donant-li-la a Emilio Rodriguez, que el mateix any seria guanyador de la volta a Espanya.

Als anys 50 destaca Vicent Aznar, següent professional amb l’equip Ferris de Canals.

També han arribat a professionals, Ramon Vila, Francisco Giner, Vicent Ridaura i Francisco Antequera, tots ells socis de aquesta penya.

A l'any 1983 es disputà el primer campionat de cicloturisme. Les dades escrites més antigues que tenim son un llistat de la Directiva de 1971 a la que figura com a president Ramón Vila Alabau. Sent D. Josep Arce Ortega el actual president.

134

Unió ciclista Castellar.

135

U.D. Castellar - Oliveral.

Es fundà l'any 1972 amb el nom “Club de futbol Castellar”, presidint la junta directiva Don Vicent Gil García, amb D. Daniel Aznar com entrenador.

L'any 1987 amb les gestions del alcalde D. Ricard Aparisi Izquierdo i de la junta directiva presidida per D. Lluis Vila Dasí es feu el camp de futbol L'Horta.

L' escola de futbol va començar a funcionar a l'any 1992.

Actualment la junta directiva esta presidida per D. Francisco Navarro Pardo.

Camp de futbol.

136

Piscina Municipal Enric Velarte, i I.D.E. Castellar – Oliveral.

137

Els jocs tradicionals valencians. Club de birles Castellar-Oliveral.

El joc de birles es molt antic, doncs els egipcis ja jugaven a jocs de birles, però foren els romans qui van escampar el joc arreu les terres del seu imperi.

A la Comunitat Valenciana es possible que el joc arrelara cap al segle XIII, tenim constancia escrita al llibre Espill o llibre de les dones de Jaume Roig (1460), que ens diu “ Per reduir-la jugava birla/ sovent amb ella, joc d 'escampella”.

Baix la gestió de Na Maria Amparo Soler y Na Concha Tamarit es crea el club a l'any 1999 , per a recuperar els jocs y esports antics valencians; participant en la lliga de la Comunitat Valenciana i guanyant en dos ocasions , Na Rosa al any 2004, y Na Encarna al any 2007.

El camp de jocs està al parc del carrer Ador, i el president actual es D. Miquel Gimeno Alabau.

138

Joc de birles.

139

Club de caçadors Castellar.

Pels anys 50 es van agrupar alguns aficionats a la caça, constituint-se com societat de caçadors de Castellar. El primer campionat de tir a colom a braç es va celebrar en 1956 i el va guanyar Vicent Gimeno "El Pallus", el segon, Sebastia Furió i el tercer Miquel Chasan Tamarit, el 5-1-1958, sent a més aquest últim, l'actual president del club. En els seus inicis, i aprofitant que Miquel Chasan, un dels fundadors, era pilot d'aviació, es fa dels campionats tot un espectacle, que aconseguia reunir a un nombrós públic. Després de donar algunes voltes amb la seua avioneta al camp de tir, llançava per a sorpresa de tots un xicotet paracaigudes amb la copa del primer premi que corresponia al guanyador.

Associacions i penyes.

Associació de Veïns Distrit 26 Castellar-Oliveral.

L’associació té com a fi demanar a l’administració tot allò que falta en el barri, com l'alcadia, l'estafeta de correus, poliesportiu, autobús municipal etc.

Les primeres reunions es celebraren en el bar Jovi, actualment bar Tropical durant els mesos de setembre i octubre de 1995, el 6 de novembre de 1995 s’alça Acta de Constitució de la Comissió Gestora del Barri.

Els primers acords que es prengueren per unanimitat foren: Denominar a l’associació “ Dehesa Distrito 26 “ , aprovar els estatuts i l'inscripció de l’associació en el registre corresponent, el 21-5-1996 se redactaren els estatuts definitius i se constitueix la primera directiva de l’associació, formada per les següents persones:

Joaquim Santabibiana Amblar ... president

Miquel Parres Puertas ... vicepresident

Eduard Alacreu Crespo ... secretari

Ampar Peris Crespo ... vicesecretària140

Ricart Escorihuela Marchuet ... tesorer

Enric Gomez Lahoz ... vocal

Salvador Moreno Chasán ... vocal

Joan Vivó Chelós ... vocal

Maria Furió Paredes ... vocal

El mateix any s' inaugurà el primer local, que estigué en el carrer Ador, 84, després es traslladà a l’antic cine Castellar en el carrer Arboleda, més tard es mudaren al carrer Vicent Puchol 25, i actualment està ubicada en el carrer Arbres, 5 accessori.

Se posà en marxa la revista “La Veu del Veí” i s’iniciaren les setmanes culturals, en les quals han cooperat diverses institucions, com l'Ayuntament, la banda de música Centre Instructiu Musical, la sala de teatre L'Horta, la Cooperativa Elèctrica, ames de casa Tyrius, i alguns particulars.

S'obrigué una biblioteca, però tingué que tancar-se per falta d’espai al traslladar-se l'Associació al carrer Vicent Puchol; en la actualitat compta amb més de 2500 llibres que estan en la biblioteca de la Cooperativa Elèctrica.

Durant tot este temps s'han aconseguit algunes coses per al barri com l’apertura del carrer Poetessa Leonor Perales, la urbanització del camí del Ribàs, de la construcció de l'institut El Ravatxol tenim una xicoteta part del mèrit, l’oficina de correus, la vorera de l'avinguda del Doctor Ruiz i Comes i el Tremolar, l'acondicionament de la plaça del bar La Lluna , la senda que va des del col·legi públic Castellar-Oliveral fins al Poblet, repartir durant anys els aliments que ens subministrava la Creu Roja, els semàfors de l'avinguda del Doctor Ruiz i Comes, els arbres que n’hi ha plantats i alguns bancs en la mateixa avinguda, l’alcaldia de barri, i algunes coses més.

En vies de complir-se està la construcció del Centre Cívic , i obrir els carrers Figuereta i Josep Siurana, el trasllat de la base de contenidors i una linea d’autobusos nocturns.

Actualment la presidenta és Na Matilde Ramos García.141

Associació de Jubilats i Pensionistes de Castellar-Oliveral.

Inaugurada el 28-5-1985, essent president D. Joaquim García Abarca. Entre les activitats que es realitzen figuren les manualitats, les excursions y balls, a més d’utilitzar-se com a centre d’oci per a parlar o llegir la premsa, també disposa d’un bar.

El president actual és D. Josep Gimeno Bermúdez

Associació de mestresses de casa i consumidors Tyrius.

Es dóna d’alta el 23-4-2006, essent presidenta Na Carme Bosch. Entre els serveis que s’ofereixen destaquen els tallers gratuïts, cursos i un gabinet de defensa al consumidor.

Juniors M.D. Fray Escoba.

Associació juvenil amb activitats relacionades amb la fe cristiana i el medi ambient, entre les seues activitats figuren les excursions, acampades i convivències. La seu està al carrer Ciudad 27 on es reuneixen els dissabtes per la vesprada.

Associació Amics del Bonsai de L'Horta Sud.

La paraula japonesa "bonsai", composta pels signes Bon - test, i Sai - arbre, defineix a la perfecció l'art mil·lenari dedicat a la cura d'arbres en miniatura, no obstant això, aquesta tècnica naix a Xina, com objecte de culte per als monjos taotistes i després es difon a Japó. Per a ells, aquest era el símbol de l’eternitat, el arbre representava un pont entre el diví i l'humà, el cel i la terra. Segons la tradició, aquells que podien conservar un arbre en un test tenien assegurada l’eternitat.

L’associació creada a l'any 2000, té la seua seu en el carrer Josep Siurana 15- 10, sent el seu delegat Vicent Ferrandis Tatay. Els seus socis es reuneixen tots els dijous per a tractar temes relacionats amb aquesta afició, i compartir les seues tècniques.

142

Penya taurina “Rafael Camí i J.M. Fix el Cent”.

Aquesta penya es creà en desembre de 1979, essent el torero Mario de Triana el primer titular de la directiva.

Desprès de diversos canvis de locals finalment es van establir al carrer Pastor Aycart 32 B.

Les activitats principals són:

Fomentar la festa nacional dels bous, amb col·loquis, xarrades i fer costat als joves de l' escola taurina de València. A més , cada any es fa una festa per a tots els socis.

La penya es manté amb les quotes dels aproximadament 100 socis, y està presidida per D. Lluis Castillo Ruiz.

Penya Valencianista C.F.V. Les principals activitats son els sopars al bar Crisvi on es reuneixen, i els desplaçaments al camp de futbol.

143

Club Seat 600.

L'inici de la motorització espanyola i del desenvolupament econòmic dels seixanta va arribar amb el 600. En 1957, l’aparició d'aquest petit automòbil es va convertir en el fenomen social de l'any. El seu preu aproximat era de setanta tres mil pessetes el que va permetre que moltes famílies de classe mitja feren realitat el somni d’adquirir el seu propi turisme. Encara que no fos tan fàcil com semblava, primer era necessari apuntar-se en una llista d’espera que durava anys si no es disposava de contactes en el govern o en la fàbrica, després hi havia que signar i pagar més lletres i terminis dels quals ningú es podia imaginar. Encara així, la demanda i la producció van créixer amb la bonança econòmica dels seixanta.

Les seues mesures eren 3,29 mts. de llarg i 1,38 d' amplària, comptava amb dues portes i el seu interior oferia quatre places justes. Podia arribar a 95 Km. hora i el seu consum era de 7 litres / 100 Km.

El 600 era l'únic cotxe que permetia als manetes aprendre mecànica, igual es netejava una bugia que es canviaven uns platins, o es retocava la carburació. Si s'escalfava el motor es col·locava una fusta que mantingués la tapa aixecada perquè es refrigerés més de pressa.

Avui, i encara que les coses han canviat molt, podem gaudir d'aquestes joies de l'automòbil, i són molts els quals agrupats en associacions de cotxes clàssics recorren els pobles de la nostra geografia presumint del seu estimat 600 .

144

Club 600.

145

Festes i tradicions.

La primera quinzena de setembre es celebren les festes en honor a Sant Martí de Porres a l'Oliveral, el Crist i la Purisima, amb la corresponent processó on desfilen les andes de Sant Martí de Porres, el Crist, La Purisima, Sant Josep, Sant Antoni Abat, la Verge del Carme, i la Mare de Deu dels Desemparats.

A Castellar, les festes són en honor a la Verge del Rosari, La Purisima i el Crist del Refugi.

La celebració en honor a la Verge del Rosari sorgeix d'una promesa en temps de guerra. El destí i la devoció feu que dos homes creients de la Verge tornaren a casa després d’aquell mal son. En agraïment, l'any 1939 crearen una comissió de clavaris, i amb l’ajuda del poble manaren a fer una imatge que substituira a la cremada en la guerra. La Verge es traslladà definitivament a l’església en 1941.*(bibliog. A. Alabau) Avui, aquella comissió de clavaris encara continua reunint-se cada deu anys en commemoració a l’acte original, però tots els anys, sempre i quan hi hagen clavaris, es fa la festa, encara que en compte de fer-la a l’octubre es traslladà a setembre degut a les inclemències de l'oratge.

Al cas de La Purisima, són les clavariesses fadrines que organitzen els actes al seu honor, i per últim, els més joves, clavaris i clavariesses són els encarregats de fer la festa del Crist.

Cal dir que, aquestes també han canviat la seua data, abans al mes de juliol, es celebren ara a la segona y tercera setmana de setembre, donant una major amplitud i continuïtat en el temps, baix el nom de “Festes de la Joventut”.

La processó està formada per vuit andes; la Verge del Rosari, la Purisima, El Crist del Refugi, Sant Josep, la Mare de Deu dels Desemparats, la Mare de Deu del Carme, la del Perpetu Socor i el Sagrat Cor de Jesús.

De forma excepcional hi ha una imatge, la de Santa Cecilia (patrona dels musics) que, encara que no es troba dins l'església, sinó al centre musical, és compartida per les dues parròquies, la de Castellar i la de l'Oliveral, que la trauen en processó a anys alterns.

146

Tots ells passegen pels carrers de Castellar i l'Oliveral sobre les seues andes plenes de flors, i seguits per les seves respectives bandes de música. Cada imatge és acompanyada pels clavaris o clavariesses que s’encarreguen de la festa i que acompanyen al seu patró en la processó , que en el cas de Sant Josep és la comissió fallera. Al retorn de la processó, i conforme van entrant de nou a l'església les imatges, es llancen focs artificials que posen fi a la festa.

Entre els actes lúdics destaquen l’entrada de la murta, que ompli els carrers de la típica olor a murta, la cavalcada amb tots els carros engalanats, i les cucanyes, que fan les delícies dels més petits.

Les paelles i l’arròs en perol converteixen els carrers a la nit, en excel·lents cuines, donada la nombrosa participació de tots els veïns, i després, no falta l’actuació d’algun cantant famós o la disco mòbil per als que tenen ganes de moure l’esquelet.

La carxofa.

En les festes del Santíssim Crist, quant la processó tornava a la església muntaven un cadafal en el que suspenien la carxofa, esta s’obria apareguent a l’interior sentat un nen vestit d’àngel que recitava, acompanyat de música la passió de Crist.

Antigament , al barri dels Tamarits actual carrer de la Figuereta es feia la festa de Paco el Resaor, consistia en una copia del Corpus amb la particularitat de que els participants eren tot nens i les figures també eren menudes, la carxofa era una pollera i es penjava en un arbre.

Festes del Tremolar.

La primera setmana de juny celebren les festes en honor de la Verge dels Desemparats, destacant que desde el 2005 els alumnes del IES -El Ravatxol, han recuperat la entrada per el canal en ravatxol de la Verge, finalitzant l’acte amb una missa en el pati de les escoletes.

147

Clavaris del Crist any 2001

148

Cavalcada festes 2001.

149

Clavariesses de Sant Martí de Porres, Oliveral.

150

Sant Antoni Abat.

El diumenge després del 17 de gener onomàstica de Sant Antoni Abat es beneeix als animals. Aquesta benedicció té lloc fora del temple amb la presència de multitud d’animals de companyia acompanyats dels seus amos.

151

Benedicció de Sant Antoni Abat.

152

Corpus.

La festa del corpus commemora la institució de l’Eucaristia, en aquest dia la església invita als creients a meditar sobre el misteri de la presència del Senyor en el pa consagrat. A València la primera processó es celebrà en 1355.

En la processó del Corpus, els carrers es pinten amb diversos motius religiosos i es cobreixen de murta, flors i pètals de roses, que serviran com catifa al pas sota pal·li de la custòdia amb la Sagrada Forma.

153

Festa del Corpus.154

La mona de Pasqua.

El diumenge de Resurrecció és el principi de la Pasqua Florida, aquesta festa té el seu origen, igual que moltes altres, en l’arribada de la primavera. Des de molt antic, és costum celebrar els dies de pasqua a l’aire lliure en les eres del barri del Tremolar; els xics y les xiques formaven quadrilles de pascueros i pasaven la vesprada cantant la tarara, saltant a la corda i fent volar el catxerulo, mai s’acabava la festa sense que algú fera tenca en suc al saltar de un barquet al altre. El berenar de Pasqua du la típica “mona” (de l’àrab munna, que significa regal) que és com ací es coneix a l’espècie de panquemao amb diferents formes, i amb un ou dur en el centre.

155

La mona de pasqua al Tremolar.

156

Falles.

Tenen el seu origen en el costum dels artesans, que encenien al fosquejar els parots, similars a un llarg canelobre amb diversos braços i en ells penjaven candils per a enllumenar-se; a l'arribar el bon temps i tenir més llum natural, es desfeen d’ells i de les restes de fusta acumulats durant tot l'any, fent una foguera. A mitjan segle XVIII, a la vespra de Sant Josep, durant el dia els xics recollien material inservible fent piles. També es penjaven de finestra a finestra ninots, on es muntaven xicotets entaulats amb algun ninot, al·lusiu a successos satírics.

A la nit es cremaven i al dia següent que era de mitja festa, els fusters i els valencians devots acudien als temples per a festejar al seu patró, i així van nàixer les falles.

Entre els actes que es celebren en l’actualitat destaquen: La crida que és l’acte oficial d’inici de la festa. La plantà, on l’artista faller, ajudat per tota la comissió fallera planta el monument. La despertà, que consisteix a anar per tot el veïnat llençant petards a les 8 del matí per a despertar als veïns i que gaudeixin de les falles. La mascletà, acte en el qual es dispara en poc temps molta quantitat de pólvora amb la finalitat de produir molt de soroll. L’ofrena de flors, tradicional ofrena de flors a la Verge dels Desemparats de les comissions falleres. La cremà, acte final de la festa precedit per un castell de focs artificials.

En la nostra pedania tenim dues comissions falleres, una , Glòria-Felicitat - Tremolar de l’ Oliveral, i l’altra plaça Verge de Lepanto de Castellar .

157

Escut falla Oliveral.

Falla Glòria –Felicitat -Tremolar.

Es crea a l'any 1946, sent president D. Josep Maria Ortega Tatay i fallera major Na Pepita Alapont, el lema de la falla era: ¿ a on esta L'Oliveral?.

En la actualitat és la comissió més nombrosa de tota València, al capdavant de la qual està D. Miquel Bayona Sabater.

Desde fa 17 anys un grup de fallers van començar a fer mascletades y correfocs, donant inici al que més tard al 2005 seria la “ Penya el Cohet”. Dues són les condicions per a pertànyer a aquesta penya: la primera ser faller de la dita comissió, y la segona portar l’afició de la pólvora a l’ànima.

En la primera setmana de desembre es celebra la festa a la seva patrona Santa Barbara, donant lloc a diversos actes com exposicions, mascletades, correfocs y concerts. Donat que la penya té els permisos corresponents, és requerida sovint per a actes festius en altres pobles.

158

Escut falla Castellar.

Falla Castellar.

Naix a l'any 1932, formada per un grup d’amics de la banda de música que existia a Castellar, nomenada Club Deportivo Musical.

Es nombrà a Rafael Pastor com el primer president y Frederic Siurana com artista faller, junts van realitzar el monument amb el lema “ El esport, l’essència i l'art. El llibret estava a càrrec de Miquel Rodrigo Arce. Als seus inicis, com que no hi havia títol de fallera Major, fou Leonor Perales la encarregada de representar la comissió com a Bellea Fallera.*(bibliog. A. Alabau)

Actualment Don Jorge Fabuel Iranzo és el president d’aquesta comissió fallera.

159

La cavalcada dels reis mags.

És una de les tradicions que té les seues arrels en el cristianisme, en el camí que van fer els tres Reis Mags d' Orient per a adorar al Jesuset. En la nit del 5 de gener, els Reis Mags visiten les cases dels més menuts per a dur-los els joguets sol·licitats per carta en una desfilada de llum i color.

Com tots els anys, la cavalcada de reis recorre els carrers de la nostra pedania repartint regals i il·lusió a tots els xiquets, en la màgia del Nadal.

Gastronomia.

Els menjars típics es basen sobretot en els recursos de l'horta: la paella dels diumenges, l’arròs en perol, el bullit valencià, el all i pebre i la tomaca amb pebrot acompanyat dels embotits casolans; quant a les postres destaquen els de carabassa (bunyols, coca i carabassa rostida), les rosquilletes i l’orxata amb fartons.

160

Fotos antigues.

El Tremolar.

161

Vicent i Encarna.

162

. Pasqual i Francisca.

163

.

Nelo Monrrabal.

164

Xiquet al 1925.

165

Colla d' amigues.

. Cavalcada any 1955.

166

Francisca i Maria.

167

Sant.Verge Pelegrina dels Desemparats,visita any 1973.

168

Llaurador amb el carro.

169

Himne a Castellar. . Lletra: Antoni Gines i Martinez.

És Castellar un lloc de l'horta sud .Que en est lloc de l’horta a qui ho mereix

Del Mare Nostrum prop i l'Albufera .Tratar sabem de la millor manera

Lloc on la gent treballa pel futur .

I on donar producció l'horta sencera. . Plats típics valencians ací oferim

. . que són de Castellar un vell tresor

I té part de marjal que arròs cultiva . I a honor tenim

. . donar el cor.

Té artistes, artesans i llauradors. .

Tots gent activa . I ara te volem

En ses labors. . ací lloar,

. . que juns estem

I ara te volem . per Castellar.

Ací lloar; . Per a tots volgut

Que junts estem .és Castellar.

Per Castellar. . I ara te volem

I ara te volem .ací lloar.

Ací lloar; . Sempre volgut !

. . És Castellar!

Sempre volgut!

És Castellar!

Magnífic Castellar, qui bé te coneix,

Quedar-se en tu per sempre ja volguera

170

Himne a l'Oliveral. . Lletra D. Enric Velarte Castellar

En el mig de la Russafa . . . . ¡ Gloria a L'Oliveral etern !

mora, antiga, i senyorial . . . . ¡ força del Regne sempre unit!

esclata orgullós com carcassa . . . . cantem als dos i és lo cert :

el poble de L'Oliveral. . . . . mai cauran en nostre oblit.

En ell s'arraila harmoniós . . . . En el mig de la Russafa

gent, llum, i dolça aigua, . . . . mora, antiga , i senyoral

festes, flors, i camps d’arròs . . . . esclata orgullós com carcassa

i en el vent una dolçaina. . . . . el poble de L'Oliveral.

Canta la dolçaina i sentim . . . . En ell s'arraïla armonios

l'ampar dels dos patrons, . . . . gent, llum, i dolça aigua,

el benvolgut Sant Martí . . . . festes, flors, i camps d’arròs

i la Verge del nostre amor. . . . . i en el vent una dolçaina.

Canta la dolçaina dient . . . . ¡ Vixca L'Oliveral gloriós!

Que ta casa en ell està... . . . . ¡ Vixca el Regne sempre fort !

Per lluny que estigues absent . . . . Volem ser fidels per als dos

el teu cor allí estarà. . . . . Encara despres de morts.

. . . . . ¡Vixca! ¡¡ Vixca !! .

171

BIBLIOGRAFÍA:

Ferrando i Frances, Antoni. Llibre del repartiment de València (València 1979).

Madoz, Pascual. Diccionario geográfico estadístico de España y sus posesiones de ultramar. Tomo VI (Madrid 1850).

Marin i Camacho, Alfredo. Un recorregut per l' Historia de Castellar i l'Oliveral.

Castrillo, Antonio Alabau. Castellar 75 anys. Aniversari Falla Castellar 2006.

Narracions orals.

Vidal Dasi, Luis. Homenaje al periodista Enrique Ginés (Oliveral -València 1999).

Palacios Albandea,Carmen; Gil Salinas, Rafael. Las calles de Valencia y pedanías, el significado de sus nombres (València 2003).

Lluch Cebriá, Ferran; Beltran Llopis, Lluis. Las acequias de francos, marjales y extremales de la ciudad de Valencia (València 1991).

172

S’ acabà d’ escriure aquest llibre,

el dia de Santa Llúsia

en la tardor de l’ any

2009

173

PATROCINA

174