Lluís Maria Xirinacs GLOBÀLIUM . MODEL MAJOR CAOS

2

Un model global de la realitat. GLOBÀLIUM Segona part: MODEL MAJOR Categoria: CAOS Primera edició (en format electrònic): gener 2017 © Del text: Lluís Maria Xirinacs Damians Llibres de figures Globàlium major: Lluís Maria Xirinacs Damians Informatització figures Globàlium major: Manuel García Sanz Figures actualització: febrer 2018 Aportacions: Definicions curtes: Joan Parés Grahit Recerca de textos afins: 01 Núria Roig Esteve. 02 Sonet de Josep Colet Giralt Recerca d’obra plàstica afí: Francesc Soler Claveras Test/qüestionari informatització: Montserrat Sànchez Barra GRUP D’INVESTIGACIÓ GLOBÀLIUM

FUNDACIÓ RANDA LLUÍS M. XIRINACS Rambla de Badal, 121, 1r. 08028-Barcelona Tel. 934194747 http://xirinacs.cat - http://xirinacs.wordpress.com www.lluismariaxirinacs.cat info@fundacioranda.org - germanies.randa.xirinacs@gmail.com Totes les obres de Lluís Maria Xirinacs sota llicènc ia CC:

Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons

3

ÍNDEX - MODEL MAJOR, CARRETERES, UNIVERS ................................................ Pàg. 4 - Categoria: CAOS * Definicions curtes ............................................................................................ Pàg. 5 * Etimologia ........................................................................................................ Pàg. 5 * Història filosòfica ............................................................................................. Pàg. 6 * Nucli ................................................................................................................. Pàg. 6 * Antitermes ........................................................................................................ Pàg. 10 * Núvol d’afins .................................................................................................... Pàg. 10 * Sociolingüística ................................................................................................ Pàg. 11 * Figures .............................................................................................................. Pàg. 12 * Texts afins ......................................................................................................... Pàg. 15 * Obra plàstica afí ................................................................................................ Pàg. 18 * Dades tècniques ................................................................................................ Pàg. 19 * Test / Qüestionari .............................................................................................. Pàg. 19 * Diccionaris consulta ......................................................................................... Pàg. 19

4

2.- MODEL MAJOR Dintre del projecte general de GLOBÀLIUM , un model global de la realitat, el MODEL MENOR (1), era una esfera de tres dimensions cartesianes: cernent (c), parença (p) i tensió (t), amb els sis corresponents punts cardinals: “Teoria” (+c) / “Pràctica” (-c), “Fenomen” (+p) / “Noümen” (-p) i “Objecte” (+t) / “Subjecte” (-t). Per accedir ara al MODEL MAJOR cal afegir-hi una quarta dimensió cartesiana: voltant (v), amb els seus dos punts cardinals: “Món” (+v) / “Plasma” (-v). 23.- CARRETERES. En la pissarra (22) del MODEL MAJOR hi ha vuit centres principals d’atracció (categories de color verd), corresponents als vuit punts cardinals esmentats, equidistants entre veïns (90º). Ara establim una xarxa bàsica de trams de carreteres (vint-i-quatre), tots iguals, de 90º cadascun, entre cada dos punts cardinals veïns. En resulten sis cercles canònics màxims perpendiculars (360º) (fig. 0-5) que anomenarem: I. Mètode (231), II. Revelació (232), III. Univers (233), IV. Cultura (234), V. Relació (235) i VI. Consistència (236). En el punt mig de cada tram fixem un centre de segon ordre (en total: 24 categories de color negre), que vénen definits per les dues categories verdes situades en els dos extrems del seu tram. 233.- UNIVERS: c, v El tercer (III) cercle canònic de variables cernent i voltant és format segons aquesta seqüència: PLA – 45º - CAS – 45º - PRA – 45º - COS – 45º - MON – 45º - COV – 45º - TEO – 45º - CAV – 45º - PLA. Recull els diferents conjunts per tal de compendiar (“Univers”) la realitat: conjunts universals caòtic, còsmic, de la cosmovisió i de la visió caòtica. 233.17.- CAOS: -c, -v.

5

233.17.00.- Categoria: CAOS . CAS (PRA-PLA) 233.17.01.- Definicions curtes: Concerniment involutiu. Bell desordre fecund. Estat de confusió de l’univers inicial i final. Confusió i desordre complet. Fecunditat creadora de l’univers. Magma turbulent Atzar amorós Tècnica letàrgica Univers concret replegat. Realitat plàsmica. La realitat concreta sencera i dinàmica, amb tota la seva complexitat, en estat seminal. 233.17.02.- Etimologia: “Estat de confusió dels elements que hauria precedit l’organització del món”, “confusió i desordre complet”. Vegi’s el català “gana”. Del llatí chaos, d’igual significat, a més “Rei de la Nit”. Al seu torn ve del grec kháos “realitat original”, “espai infinit”, “tenebres infernals”, “abisme”, “anihilació”. Arrel *khaF- “buit”, “enfonsat”. 1.- Grec: khásko, khaíno “obrir-se”, “entreobrir-se”, “obrir la boca”; khános “boca”; khásma “avenc”, “obertura”. 2.- Llatí: Hio “badar-se”, “clivellar-se”, “descloure’s”; hiasco incoatiu de hio;hiatus “gola”, “badall”, “obertura”, “abisme”, “buit”; osc: eehiianasúm “que s’havien d’emetre”; umbre: ehiato “emès”. 3.- Gòtic: gano “gana”, “avidesa”. 4.- Escandinau antic: gana “obrir-se la boca”, “desitjar àvidament”; antic islandès: gan “fet d’obrir la gola”, “crit”, gina “estar badant”; noruec: gana “restar bocabadat”, “mirar amb deler”; frisó oriental: gannen “sol·licitar amb mirades àvides”. 5.- Lituà: zióju, zióti “estar badant”. 6.- Antic eslau: zejo “estic badant”, zino, zinoti “obrir la boca”, “quedar-se badant”; servi: zjám, zjáti “obrir la boca”. 7.- Antic alt alemany: gien “estar badant”, gewon “obrir la boca desmesuradament”; antic anglès: giscian “badar”, gipian “panteixar”, “bleixar”.

6

233.17.03.- Història filosòfica: Microcosmos. Univers plegat. Matriu universal. Aigües primordials. Tenebra. Abisme, la Terra (Heidegger). Revolució. Catàstrofe. “L’altre món”. 233.17.04.- Nucli: 233.17.04.00.- Caos: En Hesíode (Teogonia, 116) : “el caos original”. Posteriorment: “Espai infinit”. Plató: “tenebres infernals”. La Bíblia dels LXX: “avenc”, “abisme”, xuclador”. En grec modern també vol dir “perdició”. La base etimològica es funda en les idees de “buit”, “balmat”, “enconcat”, “enfonsat”, “enclotat”, “xuclat”. En aquesta categoria no ens interessa la “Caovisió” mitològica, ans la causa concreta original que florí en tantes formes variades d’Éssers sobrenaturals mitològics a Àfrica, Índia, Indonèsia, Polinèsia, Mesopotàmia, Egipte, Fenícia, Xina, Japó, etc. L’antic Egipte personificava míticament l’origen de tot en Nu, Nun o Nan, el Caos o l’Oceà primordial d’on naixia Aton, Atum o Tumu, un esperit, encara imprecís que contenia en germen totes les existències individuals. L’antiga Babilònia del Caos en van dir Tiàmat, el mar, la matriu universal, element femení que dóna a llum el món. Els hebreus, fortament patriarcals, amb la mateixa arrel etimològica semita, masculinitzaran Tiàmat i en diran Tehom. També, en el seu cas, és “l’abisme”, “les aigües primordials” incubades pel vent de l’esperit en vista a la fecunditat creadora de l’univers. Els budistes parlen d’“Aixitat” o “Talitat” Tathata. Els xinesos parlen del Gran Fonament (T’ai txi). Totes aquestes cultures posen a l’origen de tot un Caos indiferenciat dinàmic, agitat, unes aigües primordials tumultuoses. Tant els babilonis (Mumu) com els jueus a l’inici de la Bíblia (Gn 1, 1-2, deutora de Babilònia en aquesta perícopa) pinten l’agitació de les onades de l’Oceà primitiu. Ones, vibració de fluids, llum: la primera singularització del Caos. En el nostre model, el prim veïnatge que circumscriu estretament el Caos és el “fotó”, les ones electromagnètiques i, derivadament, els epifenòmens de les ones acústiques, les del mar, etc., que només es mantenen en el ser existent si es belluguen. No tenen massa en repòs. En un segon moment la mitologia babilònica parla d’un parell borrós i agitat de monstres marins o serps (Lahmu i Laham, hebr. Jb 40: Behemoth i Leviathan) i la filosofia xinesa més antiga (2.500 aC?) parla dels dos Modes Primaris (Yin i Yang). En el nostre model, el segon anell de veïnatge que cenyeix el Caos és format pels leptons-quarks, en les dues formes de matèria i antimatèria, les primeres criatures materials estables, tot i que molt agitades i esmunyedisses. Els rínxols de les ones s’han enredat i tancat sobre ells mateixos, en girs de simetria especular, i han esdevingut dues classes de remolins, dextrògirs i levògirs, internament embogits i aparentment estables, com baldufes que giren veloces en un sentit o en un altre i que semblen quietes. Més tard, en nivells superiors, aniran apareixent el cel, Ansar (hebr. Xamáyim), la terra Kisar (hebr. Eretz) i totes les criatures. A Gn 1,2, l’estat original de l’univers és descrit per la Bíblia hebrea com un estat de Caos. “La terra era tohu wa-bohu (“confusió i desordre”, “caos i desolació”, “buidor i vacuïtat”, dues divinitats del Caos primitiu?) i hi havia tenebres a la superfície del tehom (oceà primitiu que cobria la terra)”. El sis dies de la creació són per a aclarir aquest estat de coses. És digne d’atenció que, en Gn., del Caos neix l’univers i, en Jr 4,

7

23-27ss, simètricament, el Caos és la mort de l’univers. En el Diluvi Universal la inundació salva l’Arca amb Noè i els seus i ofega la resta dominada per la impietat. En l’Èxode, les aigües de la Mar Roja són vida per al nou Israel alliberat i mort per al Faraó i els egipcis perseguidors. Com he dit, Hesíode, a la Grècia primitiva, afirma que al principi era el Caos. Realitat (PRA) no adorable, no objecte de culte per als grecs. D’ell naixeran els déus adorables. L’arrel indoeuropea *khaF- significa “espai buit”. D’ell deriven els importants verbs grecs khaíno (“obrir-se”, “obrir la boca o la gola”); khásko (“obrir-se”, “estar obert”, “badallar”); khatéo (“tenir avidesa o necessitat de”). De khásko deriva khásma (“obertura”, “abisme”, “obertura de la boca”, “gola”), terme que empra l’evangeli (Lc 16,26) per indicar l’abisme que separa el ric i el pobre en el si d’Abraham. Paral·lelament a aquesta noció d’“avidesa buida oberta del tot” de l’arrel *khaF-, històricament es barrejà el significat d’una altra arrel grega *kheF-, d’on surt el verb grec kheo, “abocar continuadament un líquid que es vessa amb abundància”, “fluir”, “deixar caure”; khymeía, “alquímia”, “química”, “ciència dels fluids” i khimós, “suc de planta”, “sèrum”, “quim”(massa d’aliments semidigerits que passen de l’estómac a l’intestí prim) i khylos, “suc”, “quil” (líquid blanc i lletós en què es transforma el quim en els intestins prims i que passa a la sang pels vasos quilífers). D’ací ha sortit la idea de què el Caos és kheûma, “vessament”, “confusió”, “inundació”, “diluvi” i “desordre. De la mateixa arrel indoeuropea ve el llatí fundere, “vessar”, “expandir-se”, “fluir”. D’ací en surt “fundició”, “difusió”, “confusió”. En el nostre model se situa entre el “Magma” noümènic de les forces comprimides o reprimides i la “Turbulència” fenomènica de les forces desfermades o alliberades. És, doncs, si anem en la direcció de “Plasma” a “Món”, una perfusió explosiva original o, si anem de “Món” a “Plasma” un desglaç desgavellat final, una sortida confusa o un retorn tèrbol. L’estat de la realitat en el Caos té a veure amb la barreja, l’aliatge entre matèries diferents foses les unes en les altres. Epifenomènicament apareixen com fusions, dissolucions, mescles i barreges. En el nivell més profund del Caos plàsmic es produeix una autèntica interpenetració (no una fina barreja, sense perdre la pròpia singularitat, dels elements últims de la matèria), com es palesa en la categoria veïna que anomenem “Bosó”. Aquesta interpenetració radical produeix dos efectes. A) Un és subjectiu: l’“Embriaguesa”, el plaer, la satisfacció física que dóna la unió de realitats germanes (origen comú) llargament separades. El desplegament mundà ha separat molts aspectes de la realitat que originalment eren uns, com un fill separat de la seva mare. Aquests “desterrats” o “exiliats” gemeguen tot esperant aquell dia, predicat per l’esoterisme, en què “de les dues coses se’n farà una de sola”. En l’univers sencer, però també en les nostres societats i en l’interior de cada individu hi ha unions radicals trencades, Cains que han matat el seu germà Abel. Babels que han dividit els pobles i les llengües. En el món desenvolupat aquesta varietat és bona, però a condició que en aquell lloc recòndit de l’origen tot s’agermani de veritat. B) Un altre efecte de la interpenetració radical és objectiu: el “Prodigi”. La gent que ignora les arrels comunes de tota la realitat s’admiren de certes realitats objectives. Les troben lliures de les lleis de la naturalesa que sembla que ens obliguen a tots. I, en conseqüència, les tenen per miraculoses, meravelloses, prodigioses. El filòsof David Hume, el màxim exponent de l’escepticisme racionalista, es burlava dels miracles. Deia, sorneguer, que els miracles sempre només és realitzaven lluny, ben lluny en l’espai i en el temps (allà on ningú no podia anar a comprovar res). A finals del segle XX els científics occidentals, en el bell mig de llur pròpia i estimada ciència, han tingut el privilegi d’experimentar miracles. No és aquí el lloc d’explicar-los en detall. Només

8

faig l’esment de l’anomenat “Experiment Einstein-Podolsky-Rosen”, enunciat teòricament cap a 1935 i confirmat en la pràctica cap a 1989. Dues partícules “germanes” en origen i separades en l’espai i/o en el temps a la distància que es vulgui per gran que sigui, comuniquen entre elles instantàniament com si no existís la distància espacial i/o temporal. Es comuniquen per uns túnels , “forats de cuc” en diuen. Se salten totes les lleis de la física. Prodigi! Els hinduistes, a aquests prodigis en diuen siddhi, “poder”, “adquisició”, “realització extraordinària derivada de la pràctica del Ioga i més particularment del samyama (Ioga Sutres de Patañjali, III)”. Si el siddhi correspon a “Prodigi”, samyama, aplicat repetidament, durant molt de temps sobre la realitat, correspon a Caos. El subjecte observador i la realitat observada es fonen i confonen, desapareixen. Finalment cal afegir que el Caos és concret i pràctic. No és cap doctrina. És un estat de la realitat, amb presència mínima de la ment. No s’hi arriba a través de l’estudi, ans a través de l’exercici pràctic. El navegant en el seu vaixell en la mar sap segur que sempre estarà insegur. Agustí Chalaux, estimat mestre meu, deia: “Mai no arribarem a adquirir l’ordre en el nostre interior si no acceptem que en el centre del nostre ésser hi ha irremissiblement instal·lat el Caos”. Un petit anticipi d’aquest Caos radical és l’estat avançat de somnolència o, ja de ple, en els somnis on tot es torna surrealista, on tot s’interpenetra amb tot i, si sabem tractar-lo adequadament, on tot és invocat en ajuda del bé del que dorm. “Si el Senyor no construeix la casa, és inútil l’afany dels constructors. Si el Senyor no guarda la ciutat, És inútil que vigilin els guardes. És inútil que us lleveu tan de matí I aneu tan tard a reposar, Per menjar un pa que us guanyeu amb tant esforç: Fins quan dormen, ell els dóna als seus amics! (Salm 127, 1-2). Cels inferiors, infern, Tàrtar, Hades, Xeol, etc. “Totes les grans filosofies de l’Orient coincideixen en la creença que l’home i la realitat posseeixen una essència comuna, una relació harmoniosa. No es trobarà una sola actitud hostil: l’única excepció és la del filòsof confucià Hsün Tsé, qui sostenia que la natura havia de ser conquerida i governada. L’actitud general cap a la relació entre home i univers és d’identitat i correspondència. Home i univers són reductibles a la mateixa realitat anomeni’s Atman (xivaisme), puruixa (hinduisme), jiva (jainisme), Tao (taoisme), Talitat (budisme) o Gran Fonament – Gran Últim (confucianisme)”. Txan Wing-tsit. Filosofia del Oriente. Fondo de Cultura Económica. Mèxic. 1954, p. 21-27.

9

233.17.04.10.- Entre Caos i PLA i entre Caos i PRA. (45º). 233.17.04.11.- Caos plàsmic: Caos original. 233.17.04.12.- Caos pràctic: força renovadora del caos. *Pandinamisme original. 233.17.04.20.- Roges1: Entre Caos i “Magma.” (NOU), entre Caos i “Embriaguesa” (SUB), entre Caos i “Turbulència” (FEN) i entre Caos i “Prodigi” (OBJ). (35º). 233.17.04.21.- Caos magmàtic: Caos transcendent. 233.17.04.22.- Caos embriagat: Caos de plaers. 233.17.04.23.- Caos turbulent: Caos descontrolat. 233.17.04.24.- Caos prodigiós: Caos fecund. 233.17.04.30.- Blaves: Entre Caos i “Àpeiron” (OBJ-NOU), entre Caos i “Akaixa” (NOU-SUB), entre Caos i “Passió” (SUB-FEN) i entre Caos i “Acció” (FEN-OBJ). (45º). 233.17.04.31.- Caos apeirònic: Caos basal. 233.17.04.32.- Caos akàixic: Caos místic. 233.17.04.33.- Caos passional: Apassionament. 233.17.04.34.- Caos actiu: Activisme. Hiperactivitat. 233.17.04.40.- Negres: Entre Caos i “Confinament” (PLA-NOU), entre Caos i “Felicitat” (PLA-SUB), entre Caos i “Atzar” (PLA-FEN ), entre Caos i “Bosó” (PLA-OBJ), entre Caos i “Amor” (PRA-NOU), entre Caos i “Sentiment” (PRA-SUB), entre Caos i “Experiència” (PRA-FEN) i entre Caos i “Signe” (PRA-OBJ). (60º). 233.17.04.41.- Caos confinat: Caos ocult. 233.17.04.42.- Caos feliç: “Deixar-se anar”. “Tirar la casa per la finestra”. 233.17.04.43.- Caos atzarós: Pèrdua de control accidental. 233.17.04.44.- Caos bosònic: Caos inherent a la naturalesa. 233.17.04.45.- Caos amorós: Renúncia al control d’un mateix. 233.17.04.46.- Caos sentimental: Caos emocional. 233.17.04.47.- Caos experiencial: Situació caòtica. 233.17.04.48.- Caos sígnic: Desubicació. Desordre. 233.17.04.50.- Roges2: Entre Caos i “Orgó” (PLA-OBJ-NOU), entre Caos i “Letargia” (PLA-NOU-SUB), entre Caos i “Trànsit” (PLA-SUB-FEN), entre Caos i “Ona” (PLA-FEN-OBJ), entre Caos i “Ètica” (PRA-OBJ-NOU), entre Caos i “Mística” (PRA-NOU-SUB), entre Caos i “Psíquica” (PRA-SUB-FEN) i entre Caos i “Tècnica” (PRA-FEN-OBJ). (66º). 233.17.04.51.- Caos orgónic: Font de vida irregular. 233.17.04.52.- Caos letàrgic: Irrealitat dels somnis. 233.17.04.53.- Caos en trànsit: No desxiframent del missatge. 233.17.04.54.- Caos ondulatori: Tempestat.

10

233.17.04.55.- Caos ètic: Catàstrofes. * Sempre dubtant de si mateixa. 233.17.04.56.- Caos místic: Desadaptació a aquest món. * Força arrossegadora que ho desestructura tot. Plaer concret amb assegurança transcendent. 233.17.04.57.- Caos psíquic: Contradiccions i conflictes comunitaris. 233.17.04.58.- Caos tècnic: Absència de protocols de procediment. 233.17.05.- Antiterme: 35º: TRB, MGM, EBR, PRD. 45º: PLA, PRA,AKA, ACC, APE, PAS. 60º: ATZ, AMO, CFN, EXP, BOS, STM, FEL, SGE. 66º: LET, TEC, MIS, ONA, ORG, PSI, TRS, ETI, 90º: FEN, NOU, OBJ, SUB, MTF, CIE, MTP, ART, COS, CAV, PRB, RGN, SLM, POL, FOL, OBL, RAR, DSG, TIA, ECN, IDT, ECU, ARK, COM, GLO, ECL. 114º: OGN, EST, FUN, MIT, GEN, LOG, AGU, IDE. 120º: AFI, STT, INT, SGT, CMN, ANA, EXC, SIN. 135º: TEO, MON, DET, ARQ, BEL, DIV. 145º: HAR, PCS, CNV, AST. 180º: COV. 233.17.06.- Núvol d’afins: Microcosmos. Matriu universal. Aigües primordials. Tenebra. Opacitat. Foscor. Abisme. Ctònic. Protèic. Volcànic. Revolució mundial. Catàstrofe total. Cataclisme còsmic. Trastorn establert. Hecatombe general. Caos estocàstic. Embolic inextricable. Creació i anihilació d’antagònics, permanents i imprevisibles. La realitat concreta preorgànica. Còsmica plàsmica. 233.17.06.- Salt als veïns propers: (45º PLA/1.03/PRA 45º) (35º TRB/ 2.11/MGM 35º) (35º EBR/2.17/PRD 35º) (45º AKA /8.09/ACC 45º) (45º APE/8.10/PAS 45º) (60º ATZ/4.04/AMO 60º) (60º CFN/4.06/EXP 60º) (60º BOS/ 4.10/STM 60º) (60º FEL/4.11/SGE 60º) (66º LET/6.17/TEC 66º) (66º MIS/6.18/ONA 66º) (66º ORG/6.19/PSI 66º) (60º ETI/6.20/TRS 66º)

11

233.17.06.- Salt als veïns neutres i llunyans: (90º RGN/7.17/PRB 90º) (90º SLM/7.18/POL 90º) (90º OBL/7.19/FOL 90º) (90º RAR/7.20/DSG 90º) (90º TIA/9.17/ECN 90º) (90º ECU/9.18/IDT 90º) (90º ARK/9.19/COM 90º) (90º ECL/9.20/GLO 90º) 233.17.07.- Sociolingüística:

Originàriament, el terme caos es refereix a la substància primordial a partir de la qual, segons la mitologia grega, va nàixer l'univers i prové del mot grec Χαος (pronunciat ['xa.os]).

El caos designa tot allò que és o sembla desorganitzat, desordenat, confús i a vegades incoherent o fosc. Segons aquesta definició, s'aplica a l'esperit o al comportament humà (desordre social, polític o econòmic, estat d'agitació) o bé a les produccions o creacions de l'esperit i les obres d'art.

Desordre i confusió. L’origen del caos ha estat un incident en una de les estacions del tren de rodalies.

12

233.17.08.- Figures: 233.17.08.01.- Símbol de CAS: 233.17.08.02.- Constel·lació de CAS:

13

233.17.08.03.- Trajectes de CAS:

14

233.17.08.04.- Graus d’oposició:

15

233.17.09.- Texts afins: 233.17.09.01.- “Arnold Mandell, el psiquiatra i estudiós de la dinàmica de San Diego, que defensà Bernardo Huberman en el cas del moviment ocular en l’esquizofrènia, va anar molt més enllà sobre la intervenció del caos en la fisiologia. - Serà possible que la patologia matemàtica, o sigui, el caos, sigui salut? I la salut matemàtica, que és la predicibilitat i el diferenciador en aquest gènere d’estructura, sigui malaltia? Mandell havia recorregut al caos en la data primerenca de 1977, quan trobà “comportament peculiar” en certs enzimes del cervell que només podia interpretar-se conforme als nous mètodes de la matemàtica no lineal. Havia encoratjat amb frases semblants l’estudi dels embulls oscil· lants tridimensionals de molècules proteíniques; en lloc de dibuixar estructures estàtiques, afirmà, els biòlegs havien d’entendre aquelles molècules com sistemes dinàmics, capaços de transicions de fase. Era, com expressà, fanàtic entusiasta, i el seu interès primordial se centrà en l’òrgan més caòtic. -En biologia, s’arriba a l’equilibri amb la mort –digué-. Quan us pregunto si el vostre cervell és un sistema en equilibri, el millor que puc fer és manar-vos que no penseu en elefants durant uns minuts i llavors sabreu que no és un sistema equilibrat.

En opinió de Mandell, els descobriments del caos imposen un canvi en el tractament clínic dels trastorns psiquiàtrics. Des del punt de vista objectiu, l’acció moderna de la “psicofarmacologia” –l’ús de fàrmacs per a tractar-ho tot, des de l’ansietat i l’insomni a l’esquizofrènia- ha de declarar-se un fracàs. Pocs pacients –acceptant que ho facin- es curen. Les manifestacions més violentes de la malaltia mental es moderen, però ningú no sap amb quines conseqüències a llarg termini. Mandell oferí als seus col·legues una avaluació esgarrifosa de les medicines més usades. Les fenotiazines, receptades als esquizofrènics, empitjoren el trastorn fonamental. Els antidepressius tricíclics “augmenten la velocitat del cicle dels estats d’ànim, i duen a llarg termini a increments del nombre de recaigudes psicopatològiques”. Etcètera. Tan sols el liti havia proporcionat èxits mèdics, indicà Mandell; però únicament en el tractament de trastorns determinats. Segons el seu criteri, el problema era conceptual. Els mètodes clàssics per a tractar aquella “màquina inestabilíssima, dinàmica i d’infinites “dimensions” eren lineals i reduccionistes. “El paradigma subjacent és encara: un gen � un pèptid � una enzima � un neurotransmissor � un receptor � un comportament animal � un síndrome clínic � un fàrmac � una escala clínica de classificació. És amo en gairebé totes les investigacions i tractaments de la psicofarmacologia. Més de cinquanta transmissors, milers de tipus cel·lulars, complicada fenomenologia electromagnètica i inestabilitat contínua, basada en activitat autònoma en tots els nivells, des de les proteïnes fins a l’electroencefalograma..., i, tanmateix el cervell es concep encara com un quadre de distribució química.” Algú, exposat al món de la dinàmica no lineal, només podia donar una resposta: Que ingenus! Mandell instà els seus col·legues a procurar comprendre les mòbils geometries que sustenten sistemes tan complicats com la ment. Molts altres científics emprengueren l’aplicació dels formalismes del caos a la investigació de la intel·ligència artificial. La dinàmica de sistemes que vagaven entre conques d’atracció , per exemple, va atreure els qui cercaven la forma d’establir models de símbols i records. El físic que pensés en les idees com a regions de límits imprecisos, separades tot i que coincidents, atraient com imants i, al mateix temps, deixant anar,

16

recorreria naturalment a la imatge d’un espai de fases amb “conques d’atracció” . Aquests models semblaven tenir els trets idonis : punts d’estabilitat barrejats amb inestabilitat, i regions de límits mutables. La seva estructura fractal oferia la mena de qualitat d’autoreferència infinita que posseeix, sembla ser, importància tan essencial en la capacitat de la ment per florir en idees, decisions, emocions i d’altres elements de la consciència. Amb el caos o sense ell, els científics cognoscitius honestos ja no poden establir un model de la ment com una estructura estàtica. Reconeixen una jerarquia d’escales, des de la neurona en endavant, que ofereix la possibilitat al joc recíproc de macroescales i microescales, tan peculiar de la turbulència fluïda i d’altres processos dinàmics complexos. Pauta nascuda en l’informe: aquesta és la bellesa fonamental de la biologia i el seu misteri bàsic. La vida succiona ordre d’un oceà de desordre. Erwin Schrödinger, pioner de la teoria quàntica i un dels físics que realitzaren incursions d’afeccionat en l’especulació biològica, ho expressà així fa quaranta anys: Un organisme viu té el do sorprenent de concentrar un “corrent d’ordre” en sí mateix i es lliura d’aquesta manera de decaure en el caos atòmic”. A Schrödinger, li semblava evident, com a físic, que l’estructura de la matèria viva era diferent de la que estudiaven els seus col· legues. La pedra angular de la vida –encara no s’anomenava ADN- era un cristall aperiòdic. “Fins ara en física només hem tractat amb cristalls periòdics. Per a la ment d’un físic humil, són objectes interessantíssims i complicats; representen una de les estructures materials més fascinadores i complicades amb què la naturalesa inanimada confon el seu ingeni. Malgrat tot, comparats amb el cristall aperiòdic, frisen en el manifest i l’insuls.”Es diferenciaven com el paper de paret i el tapís, com la repetició insistent d’un motiu i la variació fastuosa i coherent de la creació d’un artista. Els físics havien après a entendre tan sols el paper de paret. Per tant, no sorprenia que haguessin contribuït tan poc al progrés de la biologia. L’opinió de Schrödinger se sortia de l’habitual. Que la vida era alhora ordenada i complicada equivalia a repetir una bajanada; veure l’aperiodicitat com a font de les seves qualitats especials vorejava allò místic. En aquella època ni els matemàtics ni els físics varen proporcionar recolzament a la idea. No hi havia instruments idonis per analitzar la irregularitat com element constitutiu de la vida. Ara hom en disposa.” Gleick, James. CAOS. Pàgines 293, 298 i 299 Editorial Seix Barral, S.A. Barcelona, 1988.

17

233.17.09.02.- CAOS A dintre meu, amb cos d’ordre genètic, sento vibrar un batec real i utòpic. Del Cosmos, fill, i amb esperit estètic, visc un impuls entròpic-neguentròpic. Paradoxal, com tot ésser humà, sento un avenc o abisme de buideses que m’omple d’un caòtic tarannà i em porta des de l’odi a les tendreses. Al viure sec, les deus primordials són el perdut record d’un fals oblit; el CAOS instaurat a les fornals del Magma ocult, et fa quasi inaudit. El CAOS és desordre obscur; fa por... Però ens ha dut la llum: l’ínclit fotó. Gener del 2006 Josep Colet

18

233.17.10.- Obra plàstica afí:

Vassily Kandinsky COMPOSICIÓ VI 1903 Oli damunt tela, 195 x 300 cm

19

233.17.11.- Dades tècniques: c = -0.11253953951963827100 p = 0.00000000000000000000 t = 0.00000000000000000000 v = -0.11253953951963827100 233.17.12.- Test / Qüestionari: 233.17.12.01. PRA - PLA

233.17.12.02. CAS

Lluís Maria Xirinacs Damians. CAOS. GLOBÀLIUM . MODEL MAJOR Consulta: Diccionaris

- Diccionari de la llengua catalana. IEC - Diccionari descriptiu de la llengua catalana. IEC - Diccionari català-valencià-balear. IEC - Gran enciclopèdia catalana. GEC - Viquipèdia. L’enciclopèdia lliure.

20

Breu bibliografia de consulta ètimo-semàntica: - Coromines, Joan, Diccionario crítico etimológico de la Lengua Castellana, 4 vols.

(1954 – 57). - Id., Diccionario etimológico castellano e hispànico, 1980? - Id., Diccionari etimològic i complementari de la Llengua catalana, 9 vols. (1980 –

1991), Curial, Barcelona. - A. Ernoult et A. Meillet, Dictionnaire étymologique de la Langue latine, 4ª ed.,

1985, Klincksieck, París. - P. Chantraine, Dictionnaire étymologique de la Langue grecque, 2. vols. 1983 - 84,

Klincksieck, París.