1

1.Comencem el comentari dient si el text és literari o no literari, si és complet o és un fragment, i si pertany a un llibre o a una revista.

L’ADEQUACIÓ

2.Gènere. Si definim el text un missatge que creem per tal de comunicar-nos, és evident que les característiques --l'estructura-- d'aquest text variarà segons l'esfera de la vida quotidiana on serà usat i les circumstàncies comunicatives. Això s’anomena ADEQUACIÓ. Els gèneres són les classes de textos que existeixen.No s'ha de confondre l'expressió “gènere” amb "gènere literari". Cada tipus de text és un gènere: cartells, prospectes de medicaments, fitxes, apunts, factures, lleis, etc. 3.L’àmbit d’ús L’àmbit d'ús és l’àrea o espai de la vida quotidiana a què destinem el text que construïm. Els àmbits d’ús a què pertanyen els textos més treballats a la nostra assignatura són:

àmbit interpersonal àmbit periodístic àmbit publicitari conversa privada, xat…

notícia, article d’opinió, reportatge, editorial…

anunci, fullet propagandístic…

àmbit acadèmic àmbit administratiu i jurídic

àmbit literari

assaig, conferència, examen. resum…

acta, instància, dossier…

poemes, contes infantils, novel.la…

4.Funció del llenguatge predominant. La funció bàsica del llenguatge és la representativa –és a dir,la informació concreta que es dóna- ,però paral.lelament es pot indicar el sentiment de l’emissor(expressiva), quina reacció s’espera del receptor(apel.lativa), si el missatge parla de llengua o lingüística,(metalingüística), si està bellament

2

construït(estètica) o bé si arriba al receptor en bones o dolentes condicions físiques(fàtica).

referent

Les fulles cauen

dels arbres

f.representativa

Quantes

fulles han

caigut!

Els titans del bosc

perden les seues

ocres cabelleres

Eh,arreplegueu

les fulles

caigudes!

emissor missatge receptor

f.expressiva f.estètica f.apel.lativa

Les fulles, ehem!

cauen dels arbres

canal

f.fàtica

“Les fulles” són el

Subjecte i

“cauen” el

Predicat.

“Arbres”és un

substantiu comú.

codi lingüístic

f.metalingüística

5.Indica la modalitat oracional predominant A més de la informació que transmeten, les oracions poden expressar alguna cosa com dubte, interés, ordre, sorpresa... Són les modalitats oracionals. Vegem-les. Si l’emissor exposa afirmativament o negativament, la modalitat és enunciativa o declarativa. Ex.Més del 50% dels espanyols no llegeix mai Un llibre. Si l’emissor formula una pregunta al destinatari és interrogativa. Ex.¿És cert que la meitat dels espanyols no llegeix mai un llibre? Si el contingut del text es presenta com desitjable,aconsellable,convenient o no per part de l’emissor, la modalitat és optativa o desiderativa. Ex.Esperem que el segle XXI porte més millores que reculades per a l’ésser humà. Si l’emissor vol que el destinatari obeïsca les seues ordres,o seguisca els seus consells o recomanacions, la modalitat és imperativa. Ex.Heu d’estudiar més. Si l’emissor no té certesa d’allò que diu, la modalitat és dubitativa. Ex.No sé si el segle XXI portarà més millores que reculades per a l’ésser humà. Si l’emissor expressa emoció,dolor,sorpresa,enlluernament,alegria,rebuig,etc,la modalitat és exclamativa.

3

Ex.No podem seguir per aquest camí!

6.Textos d’acord amb la intenció del narrador

Si l’emissor vol contar una història, aquest text serà distint al que pretén dir com és alguna cosa o alguna persona. O al que pretén explicar com es fa alguna cosa o al que indica si s’està a favor o en contra d’alguna proposta o idea i per què.Segons la intenció predominant de l’emissor, els textos són:

narratiu descriptiu expositiu o explicatiu argumentatiu

plantejament

nus

desenllaç

personatges

temps

lloc

sovint el text des-

criptiu forma part

d’altres textos

més amplis

-introducció

-desenvolupament

-conclusió

En els textos expositius

de l’àmbit acadèmic el

títol s’ajusta al tema.

Moltes vegades només té

desenvolupament.

Poden presentar alguns

esquemes

definició-

descripció

classificació-

tipologia

comparació i

contrast

problema-solució

pregunta-resposta

causa-

conseqüència

il.lustració o

seqüència

El text expositiu explica;

per tan és tipic dels

textos acadèmic que

tenen una finalitat

didàctica

Es formula una tesi i

aquesta es vol

demostrar amb una

sèrie d’arguments

-Arguments

d’autoritat

-Xifres i

estadístiques.

-Exemples de

l’experiència

personal

-Analogies

-El sentiment

general

Els textos

argumentatius

pretenen convéncer.

Són típics dels textos

d’opinió de l’àmbit

periodístic:

columnes, editorials,

articles, cartes al

director.

En canvi, la notícia

seria més aviat, un

text

explicatiu(encara

que no tinga finalitat

didàctica)

7.El canal pel qual arriba el text és oral, visual o audiovisual.

8.El dialecte.¿El text està escrit en estàndard valencià o en els dels altres dialectes?

Detinguem-nos sobre la variació geogràfica. La nostra llengua –com totes-- presenta diferències regionals. Els especialistes en filologia catalana distingeixen dues grans àrees dialectals: l’oriental i i l’occidental. A l’oriental pertanyen els següents dialectes:

el rossellonés, el català central, el balear i l’alguerés, parlat a l’Alguer, un poblet de l’illa de Sardenya, a Itàlia. A l’occidental hi ha el nord-occidental i el valencià.

4

Els dialectes solen quedar reduïts al registre col.loquial o vulgar.(vg. més endavant el concepte de “registre”), ja que totes les llengües creen una varietat estàndard, unificada, supra-dialectal, que es difon a través de l’escola i dels mitjans de comunicació i que es converteix en la llengua per antonomàsia. Aquesta varietat estàndard sol basar-se en el dialecte de la llengua amb més prestigi, més poder polític, cultural, demogràfic. Així, l’espanyol europeu es basa en el dialecte de Castella,l’italià en el dialecte de la Toscana, el francés en el dialecte de París, etc. Els dialectalismes, llavors, queden fora de la llengua estàndard, la culta o la literària. El cas del català és diferent perquè el pes dels dialectes ha estat tradicionalment més gran: això fa que fins i tot en un ús estàndard, apareguen certs dialectalismes.Així hi ha un estàndard català propi del valencià i un estàndard català propi dels altres dialectes. Es dóna tant oralment com per escrit.Veiem, per exemple, les diferències verbals entre l’estàndard valencià i l’altre estàndard:

en l’estàndard valencià

INDICATIU SUBJUNTIU

Present Ind Present Subjuntiu Pretèrit Perfet Subjuntiu

-e -- -isc -e -es -e -em -eu -en

-a -es -a -em -eu -en

-isca -isques -isca -im -iu -isquen

haja hages haja + -at,-ut,-it hàgem hàgeu hagen

IMPERATIU Pretèrit Imperfet Subjuntiu Plusquamperfet Subjuntiu

-a -e -em -eu -en

-- -a -em -eu -en

-eix -isca -im -iu -isquen

-às -asses -às -àssem -àsseu -assen

-és -esses -és -éssem -ésseu -essen

-ís -isses -ís -íssem -ísseu -issen

hagués haguesses hagués + -at,-ut,-it haguéssem haguésseu haguessen

5

en l’estàndard dels atres dialectes INDICATIU SUBJUNTIU

Present Ind Present Subjuntiu Pretèrit Perfet Subjuntiu

-o -o -eixo -i -is -i

-em -eu -in

-i -is -i

-em -eu -in

-eixi -eixis -eixi

-im -iu -eixin

hagi hagis hagi + -at,-ut,-it hàgim hàgiu hagin

IMPERATIU Pretèrit Imperfet Subjuntiu Plusquamperfet Subjuntiu

-a -i

-em -eu -in

-- -i

-em -eu -in

-eix -eixi

-im -iu -eixin

-és -essis

-és -éssim -éssiu -essin

-és -essis

-és -éssim -éssiu -essin

-ís -issis

-ís -íssim -íssiu -issin

hagués haguessis

hagués + -at,-ut,-it haguéssim haguéssiu haguessin

9.¿Quin és el registre predominant en el text?

El registre és el tipus de lengua que requereix cada situació comunicativa. El defineixen 4 factors: + EL TEMA. Es pot tractar de manera més general o més especialitzada. Això es veurà no solament en el lèxic elegit, sinó també en la sintaxi i l’organització del text. Segons el context, usarem tecnicismes, argots, frases fetes, modismes… + EL MODE. Segons el nivell de confiança que tinguen els interlocutors, la jerarquia i la situació comunicativa, usarem un nivell més alt o més baix de formalitat. En general, un text serà més informal en usos privats(conversa familiar) i més formals en usos públics(conferència).La dixi personal i social, les fórmules de cortesia o confiança determinarà el grau de formalitat o mode de cada text. + EL CANAL. Per regla general, el text oral és més espontani que l’escrit, que exigeix major preparació. Hi ha certs usos orals (conferència, recital, etc) que exigeixen, en canvi, un alt grau d’elaboració.Emissor i receptor comparteixen, en la conversa ordinària, el temps i l’espai. La llengua oral és efímera, fa servir codis no verbals(gestos) i té una capacitat d’interactivitat de què el text escrit no disposa. Amb l’aparició del xat, la interactivitat es dóna ja en els textos escrits. + GRAU DE PREPARACIÓ: poc preparat, preparat, molt preparat. Els registres solen intercreuar-se. Sovint, per exemple, s’usen expressions col.loquials en el registre estàndard: “posa’t

les piles”, “fer els deures”, “això s’ha de fer sí o sí”... Altres vegades, expressions vulgars s’usen en els reportatges periodístics (“el ionqui”,

“la pasma”, “xutar-se”). En un nivell culte, pel seu grau d’elaboració, com és el literari, s’inclouen diàlegs,

propis de l’àmbit interpersonal i del llenguatge col.loquial. Ningú no s’estranya tampoc si en un text estàndard figuren expressions

6

tècniques(cultes), com ara: “parada cardiorespiratòria”, “traumatisme cràneoencefàlic” o “ictus”, en lloc d’”infant”, “colp fort al cap” o “atac”, molt més entenedores.

Si creu que hi ha elements d’un altre registre en el text que has de comentar, cal que ho indiques. Normalment, els registres col.loquials tracten una temàtica més general, de la vida quotidiana, mentre que els altres aborden temes més especialitzats. VULGAR COL.LOQUIAL ESTÀNDARD CULTE

TE

MA

Temes de la vida quotidiana

(amb presència de

vulgarismes, barbarismes,loca-

lismes,etc)

Temes de la vida quotidiana

(amb dialectalismes)

Tota classe de temes

Temes especialitzats

MO

DE

molt informal

informal formal molt formal

CA

NA

L

oral

oral oral/escrit oral/escrit

PR

EP

AR

AC

IÓ improvisació

improvisació preparat molt preparat

10.Les veus del discurs

a)La realitat discursiva

“Voramar 1r Batx.M.C”

Un text, especialment si és un text llarg com una novel.la, crea el seu món, la seua realitat

–realitat discursiva-- diferent del món real o És freqüent pensar que tota obra és

autobiogràfica i, que si el narrador usa la primera persona, és el mateix escriptor qui ens

parla. És erroni, perquè en els textos molt sovint hi ha diverses veus que ens expliquen la

història de manera diversa.

7

realitat externa al text

emissor

autor real

autor model

realitat interna al text locutor(narrador)

al.locutari(referència al lector)

enunciadors-personatges

lector model

receptor lector real

--autor real: persona real que ha escrit el text. --autor model: imatge que cada lector es fa de l’autor real. --lector model: tipus de lector en qui pensa l’autor quan construeix el text. --lector real: persona autèntica (del món real) que llegeix el text. --locutor: la veu que condueix el text.Se’n diu narrador en els textos narratius. --al.locutari: lector al qual s’adreça directament el (locutor) narrador. --enunciador: personatges d’una narració o text teatral,diferents al locutor, que tenen veu pròpia en el text.

b)El discurs reportat

El procediment pel qual s’introduixen en el text veus diverses de la del narrador es diu discurs reportat. Pot ser de diferents classes:

discurs directe

Reprodueix literalment què diu un

personatge. S’usen els dos punts i

les cometes. En els diàlegs, Porta

verb de dicció

Li digué: “Hi aniré”. Hi aniré...- va dir

discurs indirecte

Porta verbs de dicció, però sense cometes ni guions.Es donen

canvis en les frases

Li digué que hi aniria.

discurs indirecte

lliure

Reprodueix un enunciat mantenint-ne la forma sense fer-lo dependre d’un text de dicció. Comporta canvis en les frases.

La situació era caòtica. Allí no aguantava ell dos dies!

monòleg interior

Reprodueix els pensaments del personatge a mesura que van

apareixent. Solen haver-hi irregularitats sintàctiques.

I amunt! Jo amunt! Amunt! Colometa vola que darrere teu hi

ha tota la pena del món

c)La veu del narrador

El narrador pot adoptar un punt de vista extern, distanciat, dels fets narrats i amb

8

coneixements previs complets sobre els fets i personatges (veu externa) o bé ser un personatge més dins de la història que es conta (veu interna).

pn

t d

e v

ista

ex

ter

n

OMNISCIENT

3a p

Conta la història fent veure que en coneix tots els

detalls.Pot ser més o menys subjectiu o més o menys

explícit.

OBSERVADOR

1a p

Conta només l’observable externament.No entra en els

pensaments o sentiments dels personatges.

EDITOR

1a p El narrador simula que ha trobat un text de valor i el reprodueix. Pretén donar veracitat, versemblança a la

història

pn

t d

e v

ista

in

ter

n

PROTAGONISTA

1a p

Es conten els fets des del punt de vista del personatge

principal (protagonista) del text.

OBSERVADOR

1a p

Conta només l’observable externament.No entra en els

pensaments o sentiments dels personatges.

EDITOR

1a p El narrador simula que ha trobat un text de valor i el reprodueix. Pretén donar veracitat, versemblança a la

història

d)Els recursos de la polifonia: la intertextualitat

La relació que un text(i per tant, el narrador) manté amb altres textos(d’altres autors o veus) al.ludits s’anomena intertextualitat.Les relacions intertextuals poden ser de tres tipus:

----RELACIONS HIPERTEXTUALS. Un text parteix d’un altre d’anterior i introdueix les modificacions imprescindibles perquè puga considerar-se un altre text diferent de l’original.

“Caminava Caputxeta Roja pel bosc,que era un bosc ple

de pins; i duia a la seua àvia una cistella amb coques

diverses.L’àvia estiuejava al Perellonet i Caputxeta,per

això, havia de travessar el bosc del Saler. Doncs bé, va

sortir el llop i Caputxeta el saludà amablement:

“Hola,llop”- li digué – com és que et passeges per

ací?”Busque oportunitats d’inversió,alhora que de

promoció del desenvolupament que tant ens interessa

als valencians”, li va dir el llop. Caputxeta continuà

9

marxant cap al Perellonet i,quan tornà, es va trobar que

el llop s’havia menjat el bosc. No l’àvia. Perquè, és clar,

l’àvia no era urbanitzable.”

Josep Vicent Marqués, País perplex

----RELACIONS METATEXTUALS. Un text pot incloure comentaris i referències a altres textos.Com,per exemple, quan parlant del “Tirant” a classe,llibre que hem estudiat molt bé, fem referència al “Curial e Güelfa”, llibre que ningú a classe no ha llegit. Referint-nos a la teoria evolucionista del món, podem fer al.lusió a la teoria creacionista. ----RELACIONS INTERTEXTUALS. Un text pot inserir un fragment o un text sencer provinent d’un altre autor i que, en incloure’l al nou text, passa a formar-ne part. Es tracta de les cèlebres citacions.Poden ser cites en estil directe(text entre cometes) cites en estil indirecte, cites en estil indirecte encobert, en què es reprodueix el discurs d’altri sense mostrar cap senyal ni sintàctica, ni gràfica, perquè no apareixen verbs com “dir”,”apuntar”, ni tampoc cometes. En alguns casos apareixen expressions com ara: per a, en opinió de, segons... Ex.Segons la investigació duta a terme per un sociòleg italià especialitzat en estudis sobre la família, la majoria dels pares actuals d’Itàlia no tenen com a model de relació ideal amb els fills la que tingueren amb els seus pares, sinó la que mantingueren amb les seues mares. Com deia Aristòtil, és millor aprendre rient.

11.La dixi.

La componen aquelles marques lingüístiques referides a l’emissor, al receptor, a l’espai i al temps.

a) Dixi personal:

1ª persona gramatical 2ªpersona gramatical pronoms personals (E) jo, em, mi,

nosaltres, ens, (R) tu, et, vosaltres, us en 3ªp.de respecte: vosté

pronoms possessius (E) el meu, la meua... els nostres, les nostres...

(R) el teu, la teua... els vostres, les vostres...

morfemes verbals De 1a persona De 2a persona La forma de la 1a persona del plural acabada em –M pot incloure al mateix temps emissor i receptor: Ex: “Despús-demà farem l’examen”, diu un professor als seus alumnes. A vegades NOSALTRES pot ser un plural de modèstia. Equival a “jo”. Ex: Si tenim en compte aquests factors arribem a les següents conclusions...

10

En altres ocasions NOSALTRES inclou un plural més genèric (inclou nosaltres, vosaltres i ells) Ex: En general nosaltres, les dones, som més intel.ligents. Nosaltres, els europeus, o més bé, els nostres governs,no actuem solidàriament amb els països del tercer món.Quan la nostra societat admeta els estrangers, ens podrem considerar tolerants.

b) Dixi espacial: Adverbis i locucions adverbials de lloc. Demostratius. Ací/aquí/allí,à.I en general CC de lloc Ex: El buscaven per ací i no el trobàvem. c) Dixi temporal:Adverbis i locucions adverbials de temps.I CC de temps Ex: Demà arribarà el vaixell. d) La dixi social

Indica el paper social que assumeix l’emissor, el que adjudica al destinatari i el tipus de relació que s’estableix entre els dos (distància/proximitat; respecte/confiança). Són díctics socials: vosté(el més general) Senyor director, Senyor President, Sa senyoria...

12.La impersonalització

Veronica riquelme

http://valencia2salesianos.blogspot.com.es/2012_11_01_archive.html

Hi ha molts textos en què no apareixen les marques díctiques de persona ─la presència dels interlocutors─ . Això ocorre quan l’emissor decideix no mostrar-se a través dels enunciats que construeix i tampoc no implica el receptor en el seu discurs. En aquest cas l’emissor es distancia del que diu i respecte a qui ho diu. Aleshores parlem de discurs «objectiu», caracteritzat per abundància d’estructures impersonals. Els exemples més significatius es donen en els anomenats textos científics, especialitzats i divulgatius. Les fórmules lingüístiques que anomenem fórmules d’impersonalització són principalment les següents: a)Les construccions impersonals amb un subjecte genèric, que contenen el pronom es com a marca de subjecte i apareixen sempre en 3a persona del singular: Exemple: «Es parla constantment de la mala qualitat de determinats productes alimentaris, però no es fa res per tal de posar-hi remei.» Aquest es equival a la gent, tothom, algú: « Exemple: “Algú podrà pensar que és bo fumar.» b)Construccions que descriuen successos i no accions realitzades per algun subjecte en concret. Tenen els predicats amb haver-hi, caldre, fer falta: «Hi va haver molta gent en la festa del meu aniversari.» “Calia la participació de tots”

11

“Feia falta més diners per a aquella inversió” c)Construccions amb el verb semblar / parèixer: Exemple:«Sembla que vindran avui.» d)Interpretació impersonal d’un verb conjugat mitjançant la 3a del plural, la 1a del plural o la 2a del singular o plural: «Truquen a la porta». «M’han posat una multa». «En valencià posem accent als mots esdruíxols». «Quan penses en aquestes coses, no pots fer més que tremolar». El caràcter indeterminat pot donar-se per ignorància de l’emissor, per indiferència, perquè se’l vol ocultar intencionadament o perquè es vol fer referència a un agent global. e)Algunes construccions d’infinitiu el subjecte semàntic del qual s’interpreta com a genèric: «Cridar no ajuda gens a resoldre els problemes». e)Les oracions passives produeixen un efecte paral·lel al de les impersonals: el fet de destacar l’objecte de l’acció verbal fa que es deixe en segon lloc o fins i tot s’obvie el subjecte lògic (l’agent). Aquesta equivalència es veu clara si comprovem la relació entre les oracions passives i la impersonal següents: Les seues aptituds foren molt valorades (pel tribunal). O. Passiva. Les seues aptituds es van valorar molt. O. Passiva reflexa. Es va valorar molt les seues aptituds. O. Impersonal. [La passiva reflexa és una construcció sintàctica formada amb la partícula "es" i el verb en veu activa i 3a persona, del singular o del plural, com per exemple a la frase "Es lloguen pisos a bon preu". Aquesta construcció té un sentit pròxim a la impersonalitat (especialment en singular), ja que sovint desapareix o se sobreentén l'agent que efectua l'acció, perquè precisament es ressalta l’acció, però no és una construcció impersonal perquè apareix un subjecte que concorda amb el verb. A la passiva reflexa, la partícula "es" no actua com a pronom, sinó que simplement marca la impersonalitat. En català i castellà és una construcció més freqüent que la passiva ordinària o pura, formada pel canvi en la conjugació verbal, a diferència del que passa a altres llengües.]

13) La modalització La modalització es dóna quan l'emissor incorpora a l'enunciat marques de la seua presència i, de vegades, també la del receptor. Aquest concepte ens remet al de discurs subjectiu, típic de la narració, d'unes memòries, d'un diari personal o d'un article d'opinió. La subjectivitat d'un discurs és directament proporcional a la quantitat d'elements modalitzadors que conté.

Marques de modalització: a)Fenòmens d'èmfasi: manifestar valoracions positives o negatives, incredulitat, ironia, sorpresa, etc. Típic de la llengua oral. Exemples: Ah! és ben interessant allò que expliques! La teua O-BLI-GA-CI-Ó és compartir amb mi les faenes de casa.

12

b)Les modalitats oracionals no enunciatives (interrogativa, exhortativa, exclamativa, dubitativa i desiderativa) tenen funció modalitzadora. Exemples: Què vols? Vine cap a casa! És magnífic! Deu ser difícil d'aprovar. Desitge que ho faces bé. c)Afixos, prefixos i sufixos que expressen un judici subjectiu de grandesa o petitesa, afecte, menyspreu, etc. Solen ser els augmentatius, diminutius, pejoratius i superlatius. Exemples: homenet, ventijol, pardaliu, poetastre, veuarra, senzillíssim, redolent, superfàcil, arxisabut. d)Elements lèxics de categoria gramatical diferent que tenen com a missió evidenciar els propòsits i les valoracions de l'emissor. -Verbs com felicitar, lamentar, opinar, criticar, etc. -Verbs valoratius: enganyar, meréixer,,etc. -Substantius valoratius: llàstima, admiració, lleialtat, noblesa, esperança, dolor. -Adjectius valoratius: magnífic, sincer, perfecte, trist, rialler. -Adverbis i sintagmes preposicionals valoratius: desesperadament, amb eficàcia... -Alguns quantificadors: molt, poc, massa, gens, força, prou, bastant... 5. Les interjeccions: ah!, oh!, uf!, hurra!, ca!, carall!, òndia!, diantre!, llàstima!... 6. Les unitats fraseològiques: locucions, fórmules rutinàries i proverbis. Exemples: vaques flaques (escassesa), clar i net (transparent), sa i estalvi ( il·lès); per molts anys, i vosté que ho veja, ací pau i allà glòria, ja ho crec, clar que sí, ni de bon tros, paraula d'honor; el ruc callat, per savi és reputat; més val vestir sants que despullar borratxos. 7.. Algunes figures retòriques, que no sols s'usen en literatura sinó també en la llengua oral, com ara la interrogació i l'exclamació retòriques, la metàfora, la hipèrbole, la comparació o la ironia. Exemples: Per què la vida és tan ingrata? Què he fet jo per a ser tan infeliç? Aquest xic és un ase, o, només li falta la cua per a ser un ase. Li ix foc pels ulls i serps per la boca, cada vegada que es posa així, tremole com una fulla (metàfores). La cara que fem quan dormim és involuntària. No se'ns ha de tenir en compte (ironia de Joan Fuster). 8. L'alternança de codi també pot manifestar en certs contextos una valoració del que es diu. Es tracta del canvi d'una llengua per una altra. Exemple: El molt imbècil em va dir: "Pues no sé de qué se queja". Em respon sempre: "Ego sum qui sum" i m'aguante.

13

14

15