TAL COM VEUS

Tal Com Veus és el nom del taller d’escriptura del Blanxart. El dilluns, de 5 a 7 de la tarda, els alumnes del nostre centre que tenen ganes d’escriure vénen voluntàriament a l’institut i n’aprenen la tècnica a partir de sessions pràctiques, en què s’analitzen meticulosament les històries que volen explicar. No es tracta de fer redaccions, sinó d’elaborar textos literaris que, un cop acabats, tindran vigència d’aquí a cent o dos-cents anys (de fet, tota la vida); això vol dir que els joves escriptors del Blanxart han de rumiar molt les històries que volen explicar, i escriure-les i reescriure-les contínuament; no importa el temps que tardin a fer un relat, el que compta és que aquesta història no deixi indiferent el lector, és a dir, que transmeti. A continuació us oferim textos, elaborats aquest curs, que considerem definitius. Gaudiu de les històries dels nostres joves escriptors!

Josep GòrrizComissió de Biblioteca

TAL COM VEUS

En Marc i la casa d’enfront, d’Andrea Vinaturu, 1r B ESOEl ratolí Joan, d’Ouidad Zoubir, 1r B ESOOn és la meva mare?, d’Oumaima Rouaz, 1r C ESOEl Youseff, la Maya i el petit Alí, d’Oumaima Rouaz, 1r C ESOL’accident, d’Oumaima Rouaz, 1r C ESOLa Souhalia i en Saïd, de Laila Boulabkoul, 2n D ESOEl problema de la Mery, de Ràdia Zoubir, 2n D ESOL’Eva i les amigues, de Ràdia Zoubir, 2n D ESOEls carrers de Jaipur, de Souhaila Belhani, 3r A ESOL’última mirada, de Souhaila Belhani, 3r A ESOEls cops del destí, de Souhaila Belhani, 3r A ESOEl pou dels desitjos, de Florella Bekari, 4t A ESOEls crits del silenci, de Florella Bekari, 4t A ESOGermanes de sang, de Florella Bekari, 4t A ESOEt perdono, de Luz Karime Cifuentes, 4t A ESO

EN MARC I LA CASA D’ENFRONT

En Marc tenia tretze anys, era alt, tenia el pèl roig i els ulls clars com la mel i vivia amb l’àvia Marisa, que tenia els cabells blancs com de neu i l’esquena encorbada per l’edat, i era bona persona: a part d’àvia, feia de mare i de pare. Des dels tres anys que en Marc estava sense pares, en feia deu que vivia sense l’amor de la mare ni la protecció del pare, no podia parlar ni jugar amb ells. Tenia l’àvia Marisa i el tiet Manel, que era manyà, tenia un taller mecànic i fins i tot l’havia ensenyat a soldar; però no era suficient per sentir el caliu dels pares. Quan es queixava a l’àvia d’aquesta situació, ella li deia:

−Marc, no pensis més en tot això: els pares no hi són han mort.

L’àvia el tractava bé, però li deia coses que no eren veritat.

Un dia en Marc va obrir un calaix de la tauleta de nit de l’àvia mentre ella es dutxava. Sota el diari que hi havia al cul del calaix, va trobar un sobre; el va obrir i va veure una carta rebregada, tenia unes taques d’humitat que semblaven llàgrimes; la va llegir:

“Marisa estimada:Nosaltres marxem a Itàlia, a Lecco,

tenim por, l’home de la casa d’enfront ens ha

amenaçat de mort i hem de fugir. Sisplau, cuida en Marc, ni a ell ni a tu no us farà res.

Joan i Marta”

De cop, en Marc va saber la veritat: els seus pares eren vius i vivien a Itàlia. Per una banda estava content, però per l’altra, trist i enfadat amb l’àvia perquè l’havia enganyant tota la vida. Al vespre observà seriosament com l’àvia preparava el sopar a la cuina; quan ella li feia una pregunta, en Marc només contestava sí o no. L’àvia no sabia per què es comportava així. En Marc va sopar de pressa per poder pensar en aquesta situació, va agafar una poma i es dirigí a l’habitació amb pas viu. S’hi va tancar i es dirigí a la finestra, que donava al carrer; des d’allà veia perfectament la casa d’enfront. Es va asseure a l’ampit i va mossegar la poma pensant què podia fer per trobar els pares. Necessitava un pla i no se li ocorria res. Va veure sortir la lluna i decidí anar-se’n a dormir perquè l’endemà era dilluns i havia d’anar a l’institut. Però es va passar la nit despert, donant voltes al que acabava de descobrir. Primer hauria de saber qui era l’home que va fer marxar els pares de casa, com i per què. En Marc es va llevar a les set mort de

son i sense forces per vestir-se, es va posar el primer que va trobar: els texans, la dessuadora, les sabatilles i la gorra que sempre portava, va anar al bany a rentar-se les dents, es va posar a la motxilla un crusant i un suc de poma i va sortir de casa. Tenia ganes de veure en Martí, el seu millor amic. En Marc caminava pensatiu, eren tres quarts de nou i el carrer era ple de nens, treballadors i algun avi matiner que passejava el gos. Va veure en Martí a la cantonada de la pastisseria, es van saludar i van caminar junts explicant-se el que havien fet el cap de setmana. En Martí havia anat a la granja del seu tiet Tom i s’havia banyat a la piscina. Quan va arribar el torn d’en Marc, va abaixar el cap i va dir: −Jo no he fet res de bo, he estat a casa avorrit.

En Martí es va adonar que li passava alguna cosa, però va callar. Quan arribaven a l’institut, van veure la Sílvia, segons en Marc la noia més guapa i simpàtica i llesta del món, de la Via Làctea i de tot l’univers universal; des de tercer de primària que la Sílvia era la noia dels seus somnis, però ell no s’havia atrevit mai a confessar-li el que sentia. En Marc va notar que el cor li bategava de pressa i s’estava posant vermell.

Van entrar a l’institut i van començar les

classes. A en Marc se li van fer interminables. A l’hora del pati, en lloc de jugar a bàsquet, es va asseure sota un pi i s’agafà el cap amb les mans.

En Martí, que l’havia seguit, no va poder més i va explotar:

−Què et passa, Marc?−Mmmmm... –ell es va fer el despistat−,

no ho sé... –però va canviar d’opinió: si no explicava el seu gran problema al seu millor amic, a qui l’hi deia?−, sí, sí que ho sé, i t’ho diré ara mateix: saps que et vaig dir que la iaia em deia que els pares eren morts i no me’n volia parlar? Doncs ahir vaig llegir una carta dels pares que deien que havien fugit a Itàlia, a un poble que es diu Lecco, perquè un home que vivia a la casa que hi ha enfront de casa meva els havia amenaçat de mort. Els pares són vius i jo... –va donar un cop de peu al pi−, jo no sé què fer! −Ostres! –en Martí abaixà el cap, afectat−, m’has deixat sense paraules, Marc, ho sento.

−No passa res –en Marc li va tocar l’espatlla amistosament.

−Vols venir a dinar a casa meva? Pots avisar la teva iaia per telèfon.

−Oh, gràcies –en Marc va somriure, i va trucar a l’àvia, que li va donar permís. Quan van acabar les classes, se’n van

anar junts. Mentre caminaven, en Martí va treure el tema que preocupava en Marc:

−I ara què penses fer? −Hauríem de seguir un pla, no et

sembla?−Mmm... sí... –en Martí va sentir que no

les tenia totes i li començaven a petar les dents. Quan van arribar, van veure en Jaume, el

pare d’en Martí, regant els clavells del jardí que hi havia davant de la casa. En Martí va córrer cap a ell i el va abraçar.

−Hola Martí –en Jaume li va acariciar els cabells. En Marc s’hi va acostar i se’ls va mirar amb ulls tristos, semblaven plens de llàgrimes que no volien caure.

En Jaume es va posar bé les ulleres i observà l’amic del seu fill.

−Hola Marc! –va somriure−, què et passa, noi?

−No res, senyor Jaume –ell va dissimular amb un somriure no gaire convincent.

En Jaume els va fer passar i aviat van sentir l’olor del canelons de formatge.

En Marc va riure perquè en Martí feia veure que era un zombi que caminava amb els braços estirats intentant atrapar algú. Van entrar a la cuina, on la Carlota, la mare d’en Martí,

preparava els canalons. −Hola Martí!, hola Marc!, com estàs?, et

vols quedar a dinar?−Moltes gràcies, en Martí ja m’ha

convidat –va dir ell, que desitjava tenir uns pares com aquells.

−Pugeu dalt i deixeu la jaqueta –va dir la Carlota−, vinga, Martí, carinyo.

En Martí va pujar l’escala fent bots estrambòtics que van fer riure en Marc.

Van deixar les motxilles a l’habitació d’en Martí i van baixar fent una cursa. La taula estava parada amb exquisits canalons de formatge.

−Bravo, cuinera! –en Martí va felicitar la mare.

Es van asseure. Van menjar amb ànsia i en Martí va aplaudir quan la mare va dir la seva frase favorita:

−Si voleu més canalons, aviseu, vaig a la cuina a preparar les postres.

−Síh, mahmah! –va exclamar en Martí amb la boca plena−, síh que enh voldrem.

Però van quedar tan tips que no en van menjar més: el seu estómac no hauria tingut espai pel pastís de taronja i pruna que va deixar la mare sobre la taula. Quan van acabar, van donar les gràcies a la Carlota pel menjar tan bo que havia cuinat i van pujar ràpidament cap a l’habitació d’en Martí.

Es van asseure a les dues cadires de l’escriptori i es van mirar l’un a l’altre. De sobte, van sentir un soroll que venia de la finestra. Era la Sílvia, que era molt amiga d’en Martí; la finestra era petita i primer hi va fer passar la jaqueta, la va tirar i en van caure dos guants de plàstic que en Martí posà de nou a la butxaca. La Sílvia estava espantada, quasi plorava. En Marc s’hi va acostar, li va donar la mà i la va ajudar a entrar a l’habitació.

−Què fas aquí? –li va preguntar tot vermell.

La Sílvia el va abraçar i ell es va quedar de pedra, però li agradava tant tenir la Sílvia entre els seus braços, que no la deixava.

−Però... però... tranquil·litza’t, Sílvia, què et passa?, calma’t, no m’agrada veure’t així... –va vèncer la vergonya pensant que a la Sílvia li passava alguna cosa greu.

En Martí, que també s’havia alterat, es va acostar a la seva amiga:

−Què et passa?−M’he barallat amb la mare; no

m’estima –els va mirar tots dos amb cara d’haver plorat.

−Què ha passat exactament? –va voler saber en Marc.

−He tret mala nota en un control de naturals i l’he amagat en un calaix de l’habitació; el dia de la reunió la Cesca ha dit a

la mare que m’havia donat el control perquè l’hi ensenyés i ella s’ha posat furiosa, no per la nota, sinó perquè he amagat el control.

−Això no és tan fort –en Marc va fer un gest perquè s’asseguessin amb ell sobre la catifa de terra−. Us explicaré una cosa que espero que t’ajudi, Sílvia –la va mirar−: jo no tinc pares, només una àvia que em tracta molt bé i li estic agraït; de vegades li pregunto pels pares i em diu que són morts. Doncs ahir, a la seva tauleta de nit, vaig trobar una carta que deia el contrari –va abaixar el cap però resistí les ganes de plorar−. La van escriure els pares a l’àvia quan van marxar de Terrassa: diu que marxen a Lecco, perquè l’home que viu enfront de casa meva els ha amenaçat de mort. Fa temps que aquesta casa està abandonada, però des que sé que els pares són vius, me la miro d’una manera estranya; no sé què fer –va dir amb un fil de veu i tornà a mirar la Sílvia−. Que la mare t’hagi renyat per haver amagat el control no vol dir que no t’estimi; jo preferiria mil vegades barallar-me amb la meva mare a canvi de poder veure-la cada dia. Jo encara no sé com són, però estimo els meus pares. Sílvia, parla amb la teva mare i aprofita cada moment de la teva vida per estar amb ella, pensa que hi ha molts nens que no tenen mare ni pare... –en Marc va notar que es quedava sense veu.

En Martí i la Sílvia no sabien què dir, es

van mirar i la Sílvia va abraçar en Marc amb tota la seva força. En Marc es va eixugar les llàgrimes i mirà als ulls de la Sílvia, que va trencar el silenci:

−No havia pensar mai en tot això.En Martí va aixecar el braç i va dir:−Ens hem de concentrar per ajudar en

Marc a trobar els seus pares, però abans hem de saber algunes coses: per què el veí els va amenaçar de mort?

−Algun motiu devia tenir, no? –va afegir la Sílvia.

−Suposo que sí –va afirmar en Marc.−Hem de respondre totes les preguntes

−va insistir la noia−. Primer haurem d’anar a la casa d’enfront, si no hi ha ningú, clar.

−Ben pensat, Sílvia! –va exclamar en Marc−, oi Martí?

−Sí... –en Martí va dissimular el respecte que li feia aquella idea.

En Marc va mirar el rellotge, i quan va veure l’hora, es va aixecar de cop: ja eren les sis i havia de ser a casa a les cinc. Va pensar que l’àvia estaria enfadada. Va abraçar els seus amics, es va penjar la motxilla a l’espatlla, es va posar la gorra i es va acomiadar.

La Sílvia podia estar mitja hora més a casa del seu amic. Quan en Marc havia desaparegut engolit per les escales, en Martí se la va mirar i començà a riure:

−Ha ha ha!, estàs penjada pel Marc! −Què dius, boig? –ella es va posar

vermella com un tomàquet.−No estic boig, dic el que veig. −Això no és veritat.−D’acord, d’acord... –en Martí va riure

deixant clar que no se la creia i ella va marxar per la finestra.

Quan en Marc va arribar a casa, l’àvia va obrir la porta amb bata i sabatilles roses i el va abraçar amb cara d’haver patit:

−Si que has tardat, Marc!, quasi truco a la policia.

−Ho sento, iaia, m’he distret jugant amb el Marc i se m’ha passat l’hora.

−El sopar és a taula; deixa la motxilla a dalt, renta’t les mans i baixa a sopar.

En Marc va pujar a la seva habitació i deixà la motxilla i la gorra sobre el llit, es va rentar les mans i tornà al menjador. L’esperava la deliciosa sopa de verdures de l’àvia. Quan va acabar, sonà el telèfon de la sala d’estar. L’àvia l’anava a despenjar però en Marc s’avançà.

−Hola, Marc –era en Martí, com estàs, col·lega?

−Jo bé, i tu?, per què truques?−Principalment per preguntar-te si demà

puc venir a casa teva a dormir, així seguim la investigació.

−Boníssima idea, la Sílvia també pot

venir, ara li truco.−Per cert, quan has marxat li he dit que

està penjada per tu, ha ha ha!, s’ha posat vermella com una piruleta, això que feu bona parella.

−Però què dius? –en Marc dissimulà com pogué l’alegria d’aquesta gran notícia−. Adéu, boig! –i s’acomiada rient.

−Adéu, llest! Seguidament, en Marc es va armar de

valor i trucà a la Sílvia.−Qui és? –li preguntà la veu de la noia,

que trobà més dolça que mai.−En Marc! –exclamà radiant d’alegria.−Caram, Marc! –contestà ella igual de

contenta−, què fas?, per què truques?−Vols dormir a casa meva? –quan va

sentir el que acabava de dir, es va tapar la boca−, ostres! –i ho va intentar arreglar−. En Martí també ve, així continuem investigant.

−Bona idea, però no sé si la mare em deixarà, amb tot això del control, ja saps com són les mares, ai! –va recordar que en Marc no ho podia saber perquè havia crescut sense mare, i es va mossegar la llengua−. Mi... mira, demà t’ho dic, d’acord?

−Perfecte. Parla amb la mare i recorda el que t’he dit abans.

−Moltes gràcies, de veritat, t’estim... bona nit! –la Sílvia va rectificar a temps.

−Adéu, maca! En Marc va pujar a l’habitació amb pas

ràpid, es va posar el pijama i es disposà a dormir, però no podia, va passar més d’una hora donant voltes al que havia dit en Martí sobre la Sílvia, era veritat, perquè ara mateix se li acabaven d’escapar unes síl·labes que ell no oblidaria: T-E-S-T-I-M... O!, va completar la paraula immensament feliç: “A mi m’agrada i jo li agrado, què més puc demanar?”. Finalment se li van tancar els ulls i dormí com un tronc.

L’endemà es va arreglar bé. Va preparar la motxilla, es va posar els texans, la samarreta amb la lletra M i la inseparable gorra, i va estar més de vint minuts endreçant l’habitació, ja que vindria en Martí i possiblement la Sílvia.

Va baixar al menjador, va agafar l’entrepà de la taula, se’l va posar a la motxilla i s’acomiadà de l’àvia, que mirava les notícies a la televisió.

En Martí l’esperava a la cantonada molt animat.

−Som-hi! –va exclamar en veure’l. Van caminar tot fent broma, fins que,

just davant seu, va aparèixer la Sílvia amb un vestit blau cel fins als turmells; a en Marc li va semblar un àngel. La noia va córrer cap a ell i el va abraçar.

−Fiiiiiu! –en Martí se’n burlava; quan ells se’n van adonar, es van separar dissimulant

que s’havien abraçat−. Ha ha, que tontos! –va murmurar el seu amic.

Van seguir callats tot el camí, però en Marc i la Sílvia es miraven de reüll i reien.

−Pareu ja, que tinc enveja –va intervenir en Martí, i els tres es van posar a riure.

Van arribar a l’institut. En Marc i en Martí seien junts a l’aula de 2n B, la Sílvia estava més apartada però es va passar l’estona mirant en Marc. Quan van plegar, es van dirigir cap a casa d’en Marc. En Martí i la Sílvia estaven contents perquè a la part del darrere de la casa hi havia un jardí amb piscina i es podrien banyar. Quan s’acostaren a la casa d’enfront, se la van mirar amb respecte, semblava abandonada: les dues finestres de la planta baixa tenien els marcs gastats i el ciment de la façana del pis havia desaparegut mostrant els totxos; les canals del desguàs per on baixava l’aigua de la pluja estaven trencades i hi havia taques d’humitat. De sobte, un 4x4 negre va enfilar el carrer. Ells van continuar i es van amagar rere el mur de pedra del solar que hi havia al costat de la casa d’en Marc; el mur feia un metre d’alt i els tapava completament. El 4x4 va afluixar i ells van veure que era ple de maletes, bosses, carteres..., com si el seu conductor s’anés a mudar. Es va aturar just davant la casa d’enfront. Els nois es van mirar espantats. Un home alt i robust va baixar del

cotxe, obrí la vella porta de la casa, va estar uns quants segons a dintre i quan va sortir, obrí les portes i el maleter del 4x4. Va anar traient l’equipatge i el va portar a l’interior de la casa. Els nois van aprofitar que l’home acabava d’entrar per sortir del mur i trucar a casa d’en Marc. Per sort, l’àvia va obrir de seguida. La van saludar i van pujar ràpidament a l’habitació d’en Marc; estaven nerviosos.

Es van apropar a la finestra, que donava a la casa d’enfront, i continuaren mirant. L’home del 4x4 tenia una cicatriu a la galta i els ulls tan sinistres que semblava que no sabessin riure. Els nois van arribar a la conclusió que es mudava a la casa d’enfront: seria el nou veí d’en Marc.

−Ostres! –en Martí s’hi va dirigir−, i si aquest home és el mateix que va amenaçar els teus pares?

En Marc va veure com les cames li començaven a flaquejar.

−És ell! −va afirmar la Sílvia−: va amenaçar els teus pares, i ells, pobres!, van fugir a Itàlia, però l’home no ho devia saber, devia pensar que no es podia quedar aquí perquè era perillós i se’n va anar. Però ha vist que passaven els anys i els pares no tornaven, deu haver pensat que han fugit i no han dit res a la policia. Per això ha tornat: vol continuar fent el que feia. Segur que és així: el puzzle encaixa

–va dir amb fermesa i una mica de por. −Exacte –va assentir en Marc−, jo també

penso el mateix; tu què hi dius, Martí?−Seria molta casualitat, però tot això que

dieu... és possible.Als nois els va cridar l’atenció que el

nou veí deixés el cotxe aparcat i buit tanta estona; els llums de la casa estaven encesos, però ell no es veia per enlloc; per què tardava tant a sortir, en quin lloc de la casa era?, què feia exactament?

De cop, van trucar a la porta. L’àvia venia amb tres entrepans gegants de pernil dolç i tres gots immensos de llet amb colacao, el berenar preferit de tots tres.

−Gràcies, iaia –la va felicitat en Marc−, ets un crac.

−De res, fill. Si voleu alguna cosa més, sóc a baix –i se’n va anar.

La relació entre l’àvia i en Marc havia millorat força.

Es van menjar l’entrepà, i quan en Martí es bevia el colacao, se’n va posar per bigoti i tots van riure amb les cares que va fer.

El motor d’un cotxe es va posar en marxa. Van córrer cap a la finestra i van veure el 4x4 allunyant-se carrer avall.

La Sílvia es va gratar el front:−M’ha passat una idea pel cap, però no

sé si...

−Digues-la! –la va empènyer en Martí.−Ara que el veí ha marxat... voleu anar a

investigar la casa d’enfront? –va deixar anar tota valenta.

−No és mala idea –va intervenir en Marc−, però... i si torna quan nosaltres som dins?

−Això, això –en Martí s’aguantava les mans de tant que li tremolaven.

−Un que es quedi a fora mirant –va proposar la Sílvia− i els altres entrem i investiguem.

−Mmmmm... –en Marc es va posar el dit al llavi−, fem-ho! –es va aixecar i baixà les escales−. Iaia!, anem a la botiga de la plaça a comprar xiclets sense sucre –va cridar, dissimulant les seves intencions.

−Així m’agrada, que vigileu per la salut –va dir ella, confiada.

En Martí i la Sílvia sabien que allò era arriscat, però si volien que en Marc recuperés els seus pares, ho havien d’intentar.

Quan eren a la porta de la casa d’enfront, en Marc va dir:

−Sílvia, tu i jo entrarem a investigar; Martí, tu vigila que no s’acosti ningú; si veus perill, fas un xiulet, entesos?

−Entesos! –van respondre tots dos. −Com entrareu? –va preguntar en Martí.−Sílvia, tens un clip? –li va demanar en

Marc.−Clar –ella se’l va treure del cap i l’hi va

donar. Dècimes abans que en Marc toqués el

pom de la porta, es va aturar:−Ep!, necessitem guants, no podem

deixar empremtes i que la policia ens descobreixi.

−Tens raó –la Sílvia es va posar la mà a la butxaca i va treure quatre guants de plàstics de la Sirena.

−Sí que ets previsora! –va dir en Martí amb la boca oberta.

En Marc i la Sílvia es van posar els guants i van dir a en Martí que vigilés sense tocar res.

En Marc va posar el clip al forat del pany, va fer els moviments que li havia ensenyat el tiet mecànic i aconseguí obrir la porta. Va entrar a poc a poc, seguit de la Sílvia. Van sentir una olor de resclosit tan forta que es van posar les mans al nas; aquella casa portava deu anys deshabitada: el rebedor, el menjador, la cuina, el lavabo, les habitacions... estaven pràcticament buits, on diantre havia posat aquell home tot l’equipatge?

La cara d’en Marc es va il·luminar: just en aquell moment recordà que quan era petit anava amb l’àvia al parc que hi havia darrere d’aquella casa. Quan tenia vuit anys, volia ser

detectiu. Un dia jugava a futbol amb altres nens, feia de porter; un nen va xutar tan fort que la pilota es va perdre pel bosc d’arbustos que arribava a la part de darrere de les cases. En Marc va córrer cap als arbustos; semblava que no s’acabessin. Va sentir l’àvia:

−Vés amb compte! –però seguí caminant.

Va moure’s observant-ho tot. Va seguí un camí que amb prou feines es veia i arribà davant d’una porta de ferro tancada. La pilota era allà, però en Marc no pensava anar-se’n sense saber què hi havia darrere d’aquella porta. Es va enfilar en una pedra per arribar a la maneta, però la porta estava tancada amb clau. Va remenar el pany amb un tronc; no va cedir. Aleshores va recordar que quan era petit feia sots en aquell parc perquè la terra era tova.

L’endemà va demanar a l’àvia permís per anar al parc. Es va emportar una pala, i amagat entre els arbustos, va començar a excavar un túnel que passaria per sota la porta. Cada tarda anava al parc i dia a dia el túnel era més llarg. Al cap de dues o tres setmanes va descobrir una paret de ciment tan vella que tenia un forat. Hi va entrar i li va semblar que era en una casa encantada. Va palpar un llum, el va encendre i va veure tot de màquines. La taula era plena de diners. Quan agafava un bitllet de cinquanta euros, va sentir passes. Va

apagar el llum i fugí cames ajudeu-me cap a casa. No va tornar més allà dins, i va fer el possible per esborrar aquelles imatges de la memòria; ho aconseguí durant uns anys.

Però ara havien tornat. −Seguiu-me, ràpid! −va dir als seus

amics sense donar cap explicació, i començà a córrer cap al parc.

La Sílvia i en Martí van obeir, van donar mitja volta a la casa i es van endinsar entre els arbustos, que eren més espessos del que en Marc recordava, ho eren tant que aquest cop no va veure la porta de ferro fins que hi va topar amb el nas.

−Ai!En Marc havia crescut i arribava a la

maneta, però la porta continuava tancada. Es va ajupir i buscà el túnel que havia excavat quan tenia vuit anys. Quan el va trobar, va enretirar la terra que l’havia anat tapant i va començar a arrossegar-s’hi com una serp.

−Veniu! –va indicar a la Sílvia i en Martí amb un gest.

Els nois el van seguir sorpresos de la seguretat amb què parlava. En Marc va reconèixer el forat i l’habitació fosca on havia descobert aquelles màquines. El cor li va fer un salt. En aquell lloc repugnant hi havia la resposta als seus dubtes. Cada vegada sentia els seus pares més a prop.

Darrere seu, la Sílvia va entrar al forat i es va posar dreta.

−T’agrairia que em diguessis què fem aquí, on som?

−Que què fem aquí, dius? Doncs aquí hi ha les proves, aquí ho tenim tot! Aquell veí tan estrany és el responsable de la desaparició dels meus pares –va esperar que en Martí sortís pel forat i els mostrà les plaques de ferro amb aquells rectangles que tenien la forma de bitllets de banc−. Aquest era l’equipatge del meu “estimat” veí. Com podeu veure, és un falsificador de diners!, l’hem enxampat!

Els tres van observar al voltant, tot era ple de pols, es notava que la casa estava deshabitada, però els va cridar l’atenció una gran màquina que hi havia enmig. Van mirar bé una planxa de ferro, i pel dibuix que hi van veure, es van adonar que aquella màquina horrorosa servia per falsificar bitllets.

De cop, van sentir passes que baixaven les escales. Es van mirar i estaven pàl·lids com la mort.

L’home de la cicatriu se’ls va plantar davant:

−Vaja, vaja; mira qui tenim aquí.Els nois van provar d’escapar-se, però

ell era prou fort per impedir-ho. −Deixa’m!, em fas mal! –la veu d’en

Marc ressonava entre aquelles parets tan

buides−. Què vols de nosaltres?−El silenci definitiu. No heu de dir res a

ningú i només conec una manera d’aconseguir-ho.

Els va lligar de mans i peus amb una corda que va treure d’una maleta.

−Sisplau, deixi’ns anar –va suplicar la Sílvia−, no direm res!

Mentrestant, a l’altra banda del carrer d’aquell soterrani, l’àvia, farta d’esperar els nois, va anar a veure si havien anat a jugar al parc. Va veure alguns arbustos aixafats de feia poc, s’hi va internar i va enfilar un camí ple de brossa.

A pocs metres d’allà els nois continuaven en perill.

−Auxiiiili –el crit va arribar a les orelles de l’àvia: era el seu nét demanant ajuda! La veu venia del fons del camí, va forçar la marxa i totes aquelles mates semblaven no tenir fi. Seguint la veu d’en Marc, va arribar a la porta de ferro. La veu venia de l’interior d’aquella casa, n’estava segura.

Des de la porta ho podia escoltar tot:−He dit que calleu! –va cridar un home. L’àvia sabia que aquella casa no estava

habitada des que els pares d’en Marc havien marxat, però després de sentir aquella veu, es va treure el mòbil de la butxaca i trucà a la policia:

−A... agent, sisplau, vingui ràpid al parc de sant Antoni, algú amenaça el meu nét, sisplau, vingui... –l’angoixa no li deixà dir res més.

L’àvia no volia fer soroll perquè el segrestador no fugís.

Aviat va veure els llums de dos cotxes patrulla.

Quatre agents van arribar fins als arbustos, l’àvia va assenyalar la porta i els va dir que no fessin soroll.

Els policies van obrir amb una clau especial. Van entrar dins silenciosament, i com que l’home no els esperava, no els va costar sorprendre’l per l’esquena i immobilitzar-li els braços. Quan l’àvia va sentir que l’havien detingut, va entrar a la casa. En veure’l, va recordar la descripció que li havien fet la seva filla i el gendre. Una gran cicatriu travessava la galta de l’home que els volia assassinar. De seguida va saber que aquell individu era el culpable de tot.

L’àvia va anar ràpidament a deslligar els nois i els va abraçar:

−Esteu bé, carinyos? −No, àvia, no estem bé –va replicar en

Marc, visiblement enfadat−. Per què no m’ho has dit abans, tot això? Si ho haguessis fet, no hauria passat res!

−Ho... ho sento. No et volia fer mal,

espero que em perdonis.A en Marc li va saber greu haver estat

tan dur amb la persona que li havia fet de mare i de pare durant tants anys.

−Tranquil·la, àvia, t’entenc. Ara només vull trobar els pares, això em faria el noi més feliç del món –va murmurar.

Després de respondre a les preguntes de la policia, l’àvia es va endur els nois a casa. Estaven molt cansats i no tenien ganes de parlar.

Va trucar als pares de la Sílvia i en Martí i van estar d’acord que aquella nit dormissin a casa d’en Marc.

Mentre els tres amics esperaven el sopar asseguts a la saleta, en Marc no va suportar més el silenci:

−Gràcies, per estar al meu costat, ningú hauria fet tot això per mi.

La Sílvia se’l va mirar tota seriosa:−Què penses fer ara? Ja saps que aquell

home és el culpable de tot. −Sí, això, què penses fer? –va repetir en

Martí. −He de trobar els meus pares amb

l’ajuda de l’àvia –en Marc va entrar a la cuina i es dirigí a ella−. Ara que ja ho sé tot, m’hauries de dir on són els pares, sisplau!

L’àvia va deixar el pot de la verdura, agafà el Marc per l’espatlla i es va asseure amb

ell a la taula de la cuina.−Són a Itàlia, a Lecco. Em truquen cada

dos per tres per saber com estàs. Els trucaré ara mateix –va treure’s el mòbil de la butxaca i marcà un número.

−Marta?−Se, sono Marta, chi...−Sóc jo, filla, la mare –va dir l’àvia

rient.−Hola, mare!, com esteu?Quan en Marc va sentir la veu

emocionada de la mare, li va venir una glopada de llàgrimes.

−Malament, filleta –va continuar l’àvia−, no saps què ha passat?

−Sisplau, mare –ella es va espantar−, digues què ha passat.

−El veí ha tornat i en Marc ha tret el cap a la casa amb dos amiguets perquè va trobar la carta que em vas enviar. L’home els ha segrestat tots tres, però, ai reina!, jo passava per allà, he sentit els crits del Marc i he trucat a la policia. Han vingut en un pensament i l’han detingut, ja som a casa, el Marc, el Martí, la Sílvia, s’ha acabat el malson!

Els nens escoltaven uns plors apagats que venien de l’altra banda del telèfon.

−I tot per culpa nostra –va dir la Marta sanglotant−. No havíem d’haver marxat, no vam pensar prou en el Marc. Quina mena de

mare sóc!, no he jugat amb ell, no l’he vist créixer! –va fer una pausa, com si respirés profundament, i va dir amb decisió−. Venim ara mateix!

−Quedem així, estimada –va dir l’àvia abans de penjar.

L’àvia no sabia quan volia dir exactament “ara mateix”, i no li ho va dir a en Marc perquè no es posés nerviós.

Però en Marc no es podia esperar:−Què t’han dit?−Tenen una mica de feina, porten anys

vivint allà i han d’arreglar algunes coses. Aquella nit en Marc no va dormir. La

Sílvia i en Martí li volien fer veure que el malson s’havia acabat i era qüestió de dies que tornés a veure els pares. Ell ho entenia, i els ho agraïa molt, però cada segon li semblava un segle. A la nit a penes va dormir. Tenia la ment en blanc, com si un fort huracà se li hagués endut les idees.

L’endemà, dissabte, plovia sense parar. La Sílvia i en Martí se’n van anar després de dinar i en Marc va passar la tarda veient la televisió i jugant a la videoconsola; abans de sopar, jugava a escacs amb l’àvia quan van trucar; es van aixecar tots dos. En Marc va arribar primer a la porta. Hi havia una dona i un home amb un paraigües.

−Àvia, et demanen –en Marc tornava

cap al menjador.−Marc, ets tu? –va dir la dona.En Marc es va girar: −Com sap el meu nom, senyora?−Marc... sóc jo... –ella no podia contenir

les llàgrimes−, la teva mare! Tot ha estat culpa nostra, no havíem d’haver marxat, no t’he vist créixer, ho sento! –es va agenollar davant seu i ell la va abraçar tan fort com va poder.

−Mare! –i després va abraçar el pare.Van entrar al menjador i van començar a

recuperar el temps perdut. En Marc estava tan content que dimarts

va convidar la Sílvia i en Martí a dinar i a conèixer els seus pares.

No s’esperaven la superfesta de jocs i karaoke que els grans els van preparar i van viure un dels millors dies de la seva vida.

Quan els tres amics es dirigien a la piscina, la Sílvia va agafar en Marc pel braç:

−T’agradaria anar al cinema dissabte? −A mi? –en Marc semblava un volcà en

erupció−. Oh, sí, clar! –aleshores es va adonar que tenia tot el que podia desitjar: els pares, la noia dels seus somnis i un amic amb qui podia comptar sempre –i van continuar cap a la piscina.

Andrea Vinaturu 1r B ESO

EL RATOLÍ JOAN

Hi havia una vegada un ratolí que vivia amb la seva mare i el seu pare. Un dia de juny el pare va menjar una farina groga i es va trobar malament. L’endemà no podia parlar ni menjar, i a la nit es va morir. El ratolí Joan el va plorar molt. La mare li va dir que ella també havia menjat aquella farina groga i podria morir, però ell havia de viure feliç i quan arribés el dia cinc d’octubre, celebrar el seu aniversari. Una nit la mare es va trobar malament; al matí en Joan la va trobar morta i la va plorar més del que us penseu. El cau estava ple de records i com que no ho podia suportar, va marxar de casa. El ratolí Joan va donar voltes per la ciutat buscant un bon lloc per viure. Va dormir al carrer, al parc, en una casa abandonada, en una fàbrica, en un jardí, al bosc..., passava fred i tenia por dels mussols, les serps i més animals perillosos. Un dia va trobar un ratolí amb un barret de copa i li va preguntar: -Senyor Ratolí, estic buscant una casa per viure, sap on en puc trobar una que sigui prou segura? -Vine amb mi. El senyor Ratolí el va portar a una escola. No hi havia nens perquè eren vacances. Quan van haver visitat l’escola, van tornar a la classe de 6è A. Al final de l’aula hi havia un

forat petit, hi van entrar i a dintre era gran i còmode. El ratolí Joan va donar les gràcies al senyor Ratolí i es va quedar a viure al forat de la classe de 6è A. Quan van tornar els nens de vacances, el ratolí Joan estava una mica espantat, però com que els nens no miraven el forat, va anar traient el cap; escoltava les explicacions dels professors. Un dia la professora de Naturals va dir que els animals alegren la vida de les persones: juguen, canten, corren... i fan tot el que poden perquè estiguin contentes. Aleshores salta un nen i diu:

-M’agradaria tenir una mascota.Va acabar la classe i els nens van

continuar parlant d’animals.El ratolí Joan no es volia perdre res del

que deien i va sortir del forat. -Mireu! –va cridar un nen que el va

veure-. Anem a caçar-lo!-Quiet! -el nen que volia la mascota se li

va posar davant i va anar decidit cap al forat. El ratolí Joan va veure com somreia

aquell nen quan el mirava i es va deixar agafar. Resulta que el nen també es deia Joan i

estava content perquè ja tenia la seva mascota. Va fer una gran festa per celebrar-ho i el ratolí va conèixer tots els seus amics i s’hi va sentir bé perquè parlaven d’ell com si fos un d’aquells ratolins que surten a les pel·lícules. El

pare del nen Joan va deixar el diari al sofà, al costat del ratolí Joan, que va mirar la data i va veure que era el dia cinc d’octubre, el seu aniversari! Va mirar amunt i li va semblar veure la mare i el pare rient al seu costat.

Ouidad Zoubir 1r B ESO

ON ÉS LA MEVA MARE?

Hi havia una vegada un conillet que vivia al bosc amb la seva mare i es passava el dia jugant i saltant per tot arreu, però un dia, saltant i jugant, es va allunyar de casa i va perdre la seva mare. El conillet estava preocupat i sol al mig del bosc. Per sort, per allà passava un cargol.

−Cargol, has vist la meva mare?−Sí, però no puc tornar fins al lloc on

l’he vista perquè vaig tan a poc a poc que tardaria massa; hauràs de seguir el rastre de la meva baba; quan arribis al final, torna a preguntar.

El conillet va seguir el rastre de la baba del cargol i quan va arribar al final, va trobar una serp que passava per allà.

−Serp, has vist la meva mare?−Sí, però no puc tornar enrere perquè

tinc visita al metge: no hi ha manera que acabi de canviar la pell!; hauràs de seguir el rastre del meu cos; quan arribis al final, tornar a preguntar.

El conillet va seguir el rastre de la serp i quan va arribar al final, va trobar un porc senglar.

−Porc senglar, has vist la meva mare?−Sí, però estic molt enfeinat buscant

glans i no et puc acompanyar, segueix el rastre

de la meva olor; quan arribis al final, torna a preguntar.

El conillet va seguir l’olor del porc, però bufava un vent bastant fort i l’olor va desaparèixer. El conillet estava tan cansat i tan trist que es va posar a plorar:

−On eeeeeets, mare?Aleshores va veure una guineu que

passava per allà.−Guineu, has vist la meva mare?−No, però t’he vist a tu, així que no

tornaràs a veure la teva mare perquè... se’t menjaré!; fa dos dies que no em poso res a la boca i tinc una gana que em moro.

De sobte, es van moure tot de branques i va aparèixer la mare del conill dalt d’un brau:

−No et menjaràs ningú! –va dir a la guineu, que en veure les esmolades banyes del brau, va fugir corrents.

I el conillet va tornar amb la seva mare!

Oumaima Rouaz 1r C ESO

EL YOUSEFF, LA MAYA I EL PETIT ALÍ

La Laila té un nòvio que es diu Ayoub. Segons la seva religió, una noia no pot tenir nòvio ni sortir amb cap noi, per això es veuen en secret. Un dia un amic del pare de la Laila els veu junts i ho explica al pare d’ella. Com que no han respectat les normes, ara s’hauran de casar, però també s’haurà de casar un germà de la Laila amb una germana de l’Ayoub, encara que no estiguin enamorats. El germà de la Laila triat per la seva família és Youseff i la germana escollida per la família de l’Ayoub, Maya. La Laila i l’Ayoub es casen i viuen feliços.

En canvi, la Maya i el Youseff estan tristos perquè no s’estimen. No dormen junts i ni tan sols s’acosten l’un a l’altre.

Però, al cap d’un mes, una nit surten tots dos a sopar i beuen vi i cervesa. Quan tornen, s’acosten l’un a l’altre i aquesta nit dormen junts. L’endemà, quan el Youseff es lleva, veu el llit tacat de sang i la Maya plorant al seu costat. El Youseff intenta demanar-li perdó, però la Maya no l’escolta, només plora. El Youseff se’n va corrent perquè ella no el perdona.

Passa el temps i cada dia s’estimen una mica més; al cap d’un any el Youseff comença a enamorar-se de la Maya i la Maya del Youseff, però no s’atreveixen a dir-s’ho cara a cara. Els dos intenten acostar-se l’un a l’altre, cada vegada se senten més bé.

Un dia tornen a sopar fora de casa, beuen molt i dormen junts; després la Maya somia que el Youseff estima una altra dona; ella passa el dia plorant i pensant, i al vespre va a veure la Maria, una dona que interpreta el significat dels somnis; com que aquesta dona està enamorada del Youseff, menteix i li diu que, efectivament, el Youseff estima una altra dona. La Maya pensa i pensa, i l’única solució que troba és escapar. Pel seu cap passen moltes idees: “Si el Youseff no m’estima, per què he de viure amb ell? No vagis tan de pressa, Maya: pot ser que si t’acostes més a ell, comenci a estimar-te. Així no! Vull que el Youseff m’estimi per ell mateix, no li he de parar cap trampa. Però si jo marxo, potser em troba a faltar i s’adona que m’estima. Aquesta nit, quan dormi tothom, m’escaparé!” L’endemà, quan el Youseff es lleva, troba una carta a la tauleta de nit:

“Youseff, ja sé que tu no em vols, jo fa temps que t’estimo, però tinc la mala sort que tu no sents res per mi. Per això he decidit deixar-te, vull que visquis tranquil i sense

problemes, com vulguis i amb la dona que vulguis, ara ja ets lliure, però recorda sempre que t’estimo. Maya”. El Youseff es posa a cridar: −No, Maya, per què te n’has anat? Jo també t’estimo. La meva vida sense tu no val res. Oh, Maya, la meva Maya!”, per què has fugit de la casa del teu marit? Si ho sap la meva família i la gent d’aquí, et mataran. Per què has fugit? Crida tan fort que tota la família el sent.

−Què et passa, Youseff? –li pregunta la mare.

−La Maya es pensa que no l’estimo, se n’ha anat i no tornarà mai més −però s’esgarrifa del que acabava de dir, ha parlat sense pensar en les terribles conseqüències que poden tenir les seves desafortunades paraules−. No la mateu!, sisplau, encara que hagi fugit, no la mateu! −suplica agenollant-se als peus del seu pare. Al Youseff l’únic record que li queda de la Maya és l’anell del casament. A partir d’aquest moment no menja ni surt de l’habitació, passa tota l’estona parlant de la Maya i no deixa que ningú toqui l’anell. Passen tres mesos durant els quals la família del Youseff i els seus amics busquen la noia per castigar-la, tal com mana la seva religió, però no la troben enlloc.

Un dia, mentre els pares i els germans del Youseff esperen informació de la policia, toc, toc, toc, truquen a la porta. Sabeu qui és? Doncs la Maya! I tots exclamen: −Maya! El Youseff els escolta, surt corrent de l’habitació i es queda a la porta del menjador: −Maya! Per fi has tornat!

−Sí, ja sóc aquí –contesta ella−. Per què estàs tan content, si no m’estimes? −Que no t’estimo?, qui t’ho ha dit això? −Ho vols saber?

−Sí.−M’ho ha dit la Maria.−Quina Maria?−La que interpreta el significat dels

somnis.−I com sap ella que jo no t’estimo? −La nit que vam sortir a sopar vaig

somiar que estimaves una altra dona, vaig preguntar a la Maria si era veritat i em va dir que sí. −I tu saps qui és aquesta dona que estimo?

−No m’ho va dir.−Ho vols saber?

−M’és igual.−Aquesta dona es diu Maya.

Ella va notar que es posava vermella i se li obrien els ulls: −Maya? Això vol dir... −Sí, tu ets la dona que estimo; i tu, encara m’estimes? −Molt més que abans. El pare del Youseff s’aixeca amb cara sèria i es posa a tossir: −Ehem, ehem! Hola, Maya. Has abandonat el teu marit i t’espera un càstig molt dur. −No, no li espera cap càstig –crida el Youseff, però el pare no li fa cas. −Crec que tu ja saps quin és aquest càstig. La Maya abaixa el cap i diu, molt fluix: −Vaig marxar de la casa del meu marit i ara he de morir. El pare li demana que el miri a la cara i li diu: −Serà d’aquí a quatre dies, tens prou temps per acomiadar-te del teu marit, de la teva família i de les teves amigues, d’acord? Mentre el Youseff s’aguanta la ràbia, la Maya torna a abaixar el cap: −D’acord. El Youseff avança cap a la seva habitació i ella el segueix. −Passa, amor meu –li diu. S’asseuen al llit i ell li explica:

−Des del dia que vas marxar, per mi la vida no val res, sense tu jo no puc existir. Tot i la tristesa que senten, les properes tres nits el Youseff i la Maya s’estimen amb passió. L’endemà la Maya es troba molt cansada, es mareja, vomita i finalment es desmaia. La porten a l’hospital i el metge diu que està embarassada. El pare del Youseff té poder i aconsegueix que l’endemà no la matin, perquè també matarien el fill del seu fill i això seria un crim; la mataran després d’un any que hagi nascut el nen, així el nét del pare de Youseff tindrà les atencions de la seva mare durant el primer any de vida. El Youseff i la Maya no es poden treure del cap el que els espera, però viuen els mesos més feliços de la seva vida. Fan festes amb els amics de tots dos, surten a passejar pel camp amb la família... Al quart mes, quan el metge els diu que tindran un nen, pinten l’habitació del seu fill, compren el bressol, la banyera, roba de nen petit, joguines... Al cap de vuit mesos fan una gran festa amb les persones que estimen i el mes següent, neix l’Alí. El Youseff i la Maya estan molt contents, però hem de recordar que a la Maya li queda un any de vida, un any genial que passa volant.

Arriba el dia que la Maya s’acomiada dels seu marit, el seu fill, la seva família i les seves amigues. A la tarda el Youseff, molt nerviós, explota davant de tota la família: −No, la Maya pot morir, qui es quedarà amb mi i amb l’Alí, eh?, qui es quedarà amb nosaltres? −Nosaltres estarem amb vosaltres en tot moment –diu el pare del Youseff. −No, papa. Nosaltres no et necessitem, tu no ocuparàs el lloc de la Maya, no ets ella, ningú pot ocupar el seu lloc en el nostre cor, ningú!, a veure si ho enteneu d’una vegada! El Youseff agafa la mà de la Maya i es puja l’Alí a coll: −Si la Maya es mor, jo també moriré, i l’Alí també, així la nostra petita família ja no existirà. Papa, vols que em mori amb la meva petita família o que visqui feliç, molt millor que abans? Pensa-t’ho bé. El pare del Youseff només pensa en el seu fill i l’Alí; estima molt el seu nét i li sap greu deixar-lo sense mare, però pensa que s’ha de complir la llei.

De sobte, el Youseff agafa un ganivet de la cuina i el posa al coll de l’Alí:

−Si la Maya mor, morirem l’Alí i jo, ja us ho he dit.

−No, no ho facis –el pare veu com el pols del Youseff no tremola i sap que el seu fill és capaç de posar fi a la vida del petit Alí i després treure’s la seva−. Sisplau, no... –no pot continuar perquè li fallen les forces i es desmaia.

El porten a l’hospital. Té un atac de cor. Li fan una operació molt delicada i necessita una transfusió de sang perquè si no es morirà, però ha de ser sang del seu grup sanguini. Els amics de Youseff li diuen que tot allò és culpa seva i ell es posa molt nerviós i només vol salvar el seu pare.

Fan proves a molta gent del poble i ningú té la mateixa sang que el pare del Youseff.

Per fi el Youseff fa la pregunta que ningú vol fer: −Sabeu si la sang de la Maya és del mateix grup que busquem?

Li fan la prova i és la mateixa; ella dóna tota la que faci falta, així que li treuen gran quantitat de sang.

Després de l’operació, el pare de Youseff està dues setmanes ingressat. La Maya el cuida dia i nit, com una infermera que no deixa mai el seu pacient. El pare es va recuperant i cada vegada es fixa més en l’actitud i la delicadesa de la Maya; al cap d’uns dies, després de pensar-hi molt, de

passar-se nits sense dormir pensant-hi, està trist i avergonyit perquè ha volgut matar la dona que li ha salvat la vida.

Quan surt de l’hospital, la Maya i el Youseff, que s’ha arribat a creure que ha tingut la culpa de l’atac de cor del pare, passen el temps comptant els dies que falten perquè la Maya s’acomiadi del marit i del fill.

Arriba el dia i la Maya entra en una habitació fosca; porta un vestit blanc i està trista perquè últimament ha passat poc temps amb el Youseff i l’Alí. S’asseu a l’única cadira que hi ha i pensa en tot el que ha viscut des que es va casar: “Quin amor més estrany!, jo no coneixia el Youseff i em vaig trobar casada amb ell, no ens estimàvem i ara tenim un nen, amb ell he viscut els dies més feliços de la meva vida, el que em va posar trista va ser aquell somni estúpid que vaig tenir, vaig ser tonta per haver fet cas de la Maria, llavors jo tenia els ulls tancats. Però no he perdut res perquè tinc el millor marit del món, m’estima, em defensa i amb ell he tingut un nen preciós que es diu Alí...”

No continua perquè el pare del Youseff entra plorant a l’habitació, s’agenolla als peus de la Maya i li demana perdó.

La Maya li diu que s’aixequi i el perdona. Al cap d’una estona entra el Youseff i

quan veu què ha passat, ell també comença a plorar i abraça la Maya i el seu pare.

Passa el temps i per fi viuen tots feliços. Al cap de sis mesos la Maya es troba malament, però el seu marit és a la ciutat i no el poden avisar. El pare del Youseff l’acompanya a l’hospital i el metge li diu que està embarassada.

Oumaima Rouaz 1r C ESO

L’ACCIDENT

En Lluís vivia sol amb la mare perquè no tenia germans i el pare, que era pescador, s’havia ofegat al mar. Estimava molt la mare perquè encara que no tingués gaire diners, procurava que no li faltés res, també l’ajudava a fer els deures i estava al seu costat sempre que tenia problemes. Un dia, després de pintar un mapa d’Àfrica, ell li va demanar: −Puc anar al parc a jugar amb els amics?

−Sí, fill, hi pots anar, però no t’acostis al cinema, és perillós: per aquells carrers passen coses lletges.

En Lluís se sentia gran i no li agradava escoltar les advertències de la mare:

−Sí, dona, sempre dius el mateix; no et preocupis, no m’acostaré al cinema.

−Vés al pac, jo aniré a casa d’una amiga i ens veiem a casa a les quatre; no et queixis: tens dues hores ben bones.

En Lluís se’n va anar al parc i la mare, a casa de l’amiga.

Mentre en Lluís jugava a futbol amb els amics, va veure una nena amb els cabells arrissats i les galtes torrades que li semblà la princesa dels contes que li explicava la mare quan ell era petit. Va dir als amics que havia de marxar cap a casa i, sense que el veiessin, es va

acostar a la nena dels cabells arrissats i les galtes torrades:

−Com et dius? –li va preguntar.−Núria, i tu?−Lluís. Li va semblar que la Núria se’l mirava

com si esperés que ell fes una cosa important per ella, i va dir:

−Vols venir al cinema?−No, és perillós.En Lluís va riure com si fos el nen més

valent del món.−Tranquil·la; si véns amb mi, no

correràs perill. En Lluís i la Núria van entrar al cinema i

van començar a veure una pel·lícula d’un home que pujava a la muntanya sense la roba adequada i va estar a punt de morir congelat

−A mi això no em passaria mai –va comentar en Lluís a la Núria−: jo sóc previsor.

Però en Lluís tenia un problema: la pel·lícula durava tres hores i mitja!

Sortint del cinema, va acompanyar la Núria a casa. Ella també s’ho havia passat bé i van parlar una estona abans d’acomiadar-se.

La Núria va entrar i en Lluís es va adonar que s’havia fet fosc i era molt, molt tard.

Va anar corrents cap a casa, però uns lladres el van aturar; el van amenaçar amb un

ganivet i li van robar el mòbil i el moneder, on hi havia la clau; sort que en Lluís corria molt i es va escapar!

Quan va trucar al timbre de casa, no obria ningú.

La veïna li va dir que la mare havia sortit a buscar-lo.

Ell també va buscar la mare per tot arreu; va preguntar per ella al parc, al forn, a la carnisseria...

Tothom li deia que feia molt la mare també havia demanat per ell.

De sobte, va veure molta gent a prop del carrer Major. Una àvia li va dir que un cotxe havia atropellat algú.

En Lluís va tornar a casa i es va quedar a la porta del carrer, esperant i esperant..., però la mare no venia.

La veïna el va convidar a casa seva. Miraven una pel·lícula a la televisió local, quan van interrompre l’emissió per donar una notícia important. En Lluís va sentir que de cop li marxaven les forces: la persona que havien atropellat al carrer Major era la seva mare!

La veïna el va acompanyar a l’hospital; finalment en Lluís va veure la mare, amb tot de tubs connectats als braços.

−On eres? –li va preguntar ella amb un fil de veu−, t’he trucat al mòbil i no contestaves.

En Lluís no va dir res; se sentia culpable de tot el que havia passat i va abaixar el cap.

La veïna va dir a la mare que no es preocupés per en Lluís perquè viuria a casa seva mentre ella fos a l’hospital. La mare li va donar les gràcies molt agraïda.

Tornant cap a casa, en Lluís va veure la Núria força lluny, va demanar a la veïna si el deixava anar a saludar una amiga, i mentre hi anava, ella el va esperar asseguda en un banc. Quan en Lluís va arribar on era la Núria, va notar foc a les galtes. No pot ser, va pensar, m’he enamorat de la Núria!

−Hola, Lluís –el va saludar ella−, què fas aquí?

−Un cotxe ha atropellat la mare; m’estava buscant i jo era al cinema amb tu.

−Li ho has dit? En Lluís va abaixar el cap avergonyit. −No m’he atrevit. −Com? No eres tan valent? No va respondre; tampoc va aixecar el

cap.−Quan vagis a veure la mare, digues-li

tota la veritat –li va dir la Núria abans d’anar-se’n.

L’endemà, quan en Lluís va tornar a l’hospital, la mare va insistir:

−On vas anar ahir?−Al... al...

−Vinga, fill, digues la veritat.−Vaig anar al cinema amb la Núria.−Quina Núria?−Una amiga.La mare es va posar tota vermella. −Et vaig dir que no t’acostessis al

cinema perquè era perillós i... i... i... –es va aturar perquè s’ofegava.

−Ja ho sé, mare, però... però...−Calla!En Lluís va sortir trist de l’habitació. Aquella tarda va tornar a trobar la Núria;

estava molt seriosa:−Sento molt el que li ha passat a la teva

mare i he decidit no anar al cinema amb cap noi; a partir d’avui no em tornaràs a veure.

−No, Núria, no em facis això, no ha estat culpa teva.

−És igual: tu eres amb mi quan la teva mare et buscava, no vull que passi res més per culpa meva.

En Lluís va sentir que les llàgrimes li sortien dels ulls:

−No te’n vagis, Núria, no em deixis sol, jo...

−Ho sento. En Lluís va perdre la noia més bonica

que havia conegut, i també podia perdre la mare: es va posar tan nerviosa que li va venir

un atac de cor i va estar força temps lluitant entre la vida i la mort.

Van operar-la, primer va anar bé però després es va anar complicant i va caure en coma. En Lluís vivia amb la veïna i un cop a la setmana els dos anaven a casa seva i feien la neteja. En Lluís també feia companyia a la mare, que no es movia gens; ell no sabia si el sentia, però li explicava totes les coses que li passaven i se sentia reconfortat; un dia li va dir que havia perdut la Núria.

A la mare li va caure una llàgrima i en Lluís es va adonar que plorava, va avisar el metge i aquest li va dir que la mare devia plorar perquè havia sentir una cosa trista; però gràcies a això havia recobrat la consciència i començava a recuperar-se.

Al cap d’un any la mare va tornar a casa. Va tardar molt a poder fer la feina, però en Lluís, que n’havia après molt amb la veïna, era un expert en tot: anava a comprar, feia el menjar, netejava, rentava, planxava... Això sí, no li quedava temps per sortir a jugar.

La mare va començar a trobar-se millor i un dia li va demanar per anar a passejar; van sortir junts al parc.

Ella va trobar unes amigues que feia molt que no veia i va dir al seu fill que anés al cinema nou, que era en un lloc molt segur.

−Té –li va donar els diners i se’n va anar amb les amigues.

En Lluís no va voler entrar al cinema perquè li portava mals records: va donar els diners a un nen que no en tenia per pagar l’entrada i se’n va anar a prop del llac.

De sobte, va veure una ombra al seu darrere.

−Núria! Duia un vestit blau cel i menjava un

gelat. La nena, que ja era una noia, va somriure abans de preguntar:

−Tu tampoc vas al cinema?−Per què ho dius?−He vist que donaves els diners a un

nen. En Lluís va arronsar les espatlles: tan

valent que volia semblar quan va conèixer la Núria i ara li era ben igual. Ella va continuar parlant:

−També sé que des de l’accident cuides la teva mare cada hora del dia i això només ho pot fer algú que sigui molt, molt valent.

Ell estava tan emocionat que no li sortien les paraules; només tenia por que ella li fes alguna pregunta, i la hi va fer:

−Saps què?−Què? –va murmurar.−Voldria anar amb tu al cinema nou.

−No tinc... –es va ennuegar i li va ensenyar el fons buit de les butxaques.

−Aquest cop et convido jo. En Lluís va sentir de nou aquell foc a les

galtes.

Oumaima Rouaz 1r C ESO

LA SOUHAILA I EN SAÏD

La Souhaila, els ulls grossos i negres i els cabells llargs i castanys, té un amic secret que es diu Saïd; només ho sap la seva veïna Laila, perquè són molt amigues: es veuen cada tarda a casa de la Laila, que passa l’hivern al costat del foc somiant que un dia li tocarà la loteria i comprarà una manta elèctrica. La Souhaila té un problema gros perquè en Loayl i la Maya, els seus pares, li han dit que si algun dia la veuen amb un noi s’enfadaran de debò. La Souhaila i en Saïd s’estimen molt; ella no el vol perdre i a la tarda, quan va a veure la Laila, li explica les amenaces dels pares i li demana que els convenci que en Saïd és bona persona, però la Laila sap que això és impossible i li diu que s’escapi amb ell aquella mateixa nit, abans que els enxampin en un descuit, així els seus pares s’adonaran que l’estima de veritat i no pot viure sense ell; també li diu que quan els pares li demanin que torni a casa, contesti que només vindrà si la deixen sortir amb ell i permeten que quan sigui gran s’hi casi. A la Souhaila li sembla bona idea. Truca a en Saïd des de casa de la Laila i ell està d’acord amb el pla, diu que agafarà tots els dirhans que ha estalviat conreant i venent verdures i fruites, els seus melons són els més bons de la província, i anirà a veure un amic perquè els hi canviï per euros;

queden a les dotze de la nit: ell la vindrà a buscar al jardí de casa seva.

La Souhaila va a dormir d’hora i a les dotze de la nit surt, sense fer soroll, per la finestra de l’habitació. S’agafa a la branca d’un roure i baixa procurant no donar cops. En Saïd l’espera al jardí, rere un castanyer. Se saluden. Però l’oncle de la noia, que viu al costat de casa seva, des de la finestra del menjador veu dues siluetes, un noi i una noia, al jardí de la seva germana: la noia té els cabells llargs i el noi, arrissats; agafa un ganivet de cuina, surt corrents i els segueix fins que desapareixen enmig del bosc.

L’oncle va a casa de la Souhaila i pregunta als seus pares on és la noia. La Maya contesta que és a l’habitació dormint, on ha d’estar, si no? −N’estàs segura? –insisteix l’oncle−. Vés a mirar-ho, perquè he vist un noi i una noia al teu jardí; els he seguit fins al bosc, però era tan fosc que els he perdut de vista.

La Maya puja corrents a l’habitació de la Souhaila, i quan no la veu, fa un crit terrible.

En Saïd i la Souhaila no poden anar a casa d’en Saïd perquè la Bilin, la seva mare, pot trucar a la policia, i passen la nit al bosc. L’endemà caminen tot al dia i a la nit arriben al port de la gran ciutat de Casablanca. Veuen una gran cua de cotxes preparats per entrar en un

vaixell que va a Bordeus. En un giravolt de la cua on no hi ha ningú, troben un cotxe amb el maleter obert i es posen a dintre. La Souhaila té por, però en Saïd li diu que tenen sort que el vaixell vagi a Bordeus perquè justament allà viu l’oncle Bilal, que els ajudarà. Quan falta poc per Bordeus, obren l’equipatge del maleter i es posen texans, jerseis i sabates que semblen fets a mida. Senten com el vaixell arriba al port i els conductors comencen a engegar els cotxes. El seu va cap al centre de Bordeus, s’atura en una cafeteria i els ocupants hi entren a fer un cafè. En Saïd aixeca una mica la porta del maleter i en veure que no passa ningú, salta del cotxe i ajudà la Souhaila a baixar. Aviat semblen una parella més passejant pels carrers d’aquella gran ciutat. En Saïd es dirigeix a un home gran que li sembla d’allà i li demana pel carrer de l’oncle Bilal: −Sap on és la rue Bellevue?

−Molt a prop –respon l’home−: baixeu fins al segon semàfor, gireu a la dreta i és el segon carrer que creuareu.

Passen dos dies i els pares de la Souhaila no es mouen de la comissaria de policia. Allà troben uns altres pares, desesperats com ells, que també busquen algú. Les dues mares se saluden movent de cap. La Maya pregunta a l’altra mare quin és el seu problema.

−Fa dos dies que no veiem el nostre fill.

−La meva filla també ha desaparegut fa dos dies i encara no hi ha resposta de la policia –diu la Maya.

De sobte, en Loayl aixeca la mà:−Espera –diu a la seva dona−, aquesta

senyora diu que el seu fill va desaparèixer fa dos dies, la Sohaila també!, i el teu germà va veure una parella al nostre jardí; doncs el noi era en Saïd, el fill d’aquests senyors, i la noia, la Souhaila, la nostra filla; ara ja sabem amb qui està, serà més fàcil trobar-los: hem de preguntar a la família que tenim escampada per tot arreu; si ho fem junts, segur que els trobem.

A en Saïd i la Souhaila els costa molt ensopegar amb l’oncle Bilal perquè ha canviat de casa i no ha dit on anava. En Saïd demana un mapa a l’oficina de turisme per orientar-se i trobar els llocs.

Per fi localitzen el pis de l’oncle, a prop del riu, i ell els rep emocionat. En Saïd li explica tot el que ha passat. Mentre l’escolta, l’oncle Bilal es va posant nerviós; finalment esclata:

−Això que heu fet està molt malament: ara mateix trucarem als vostres pares, demà anirem a comprar dos passatges d’avió fins a Casablanca i ells us esperaran a l’aeroport: deuen estar molt preocupats per vosaltres.

En Saïd, que no esperava res de tot això, sent que li marxen les forces:

−Oh, oncle Bilal, jo em pensava que ens ajudaries.

−I tant que us ajudaré, el primer que hem de fer és que els pares deixin de patir.

En Saïd té una idea. Fa veure que reflexiona el que acaba de sentir i diu a l’oncle Bilal que té tota la raó, però també li diu:

−Si truquem als pares ara, com que és de nit, s’espantaran molt, no podran dormir i la mare està molt delicada. Si et sembla bé, estimat oncle Bilal, els trucarem demà al matí i els donarem una gran alegria.

La Souhalia no pot creure el que sent, què li passa a en Saïd que diu aquestes coses?

L’oncle Bilal hi està d’acord. Prepara un bon sopar i els allotja en una habitació molt confortable. Quan estan sols, en Saïd diu a la Souhalia que ha dit tot allò perquè l’oncle confiï en ells, però aquella mateixa nit fugiran i no tornaran més.

Així, a mitjanit, aprofitant que l’oncle dorm profundament, surten de l’habitació sense fer soroll i marxen silenciosament pel carrer del riu. En Saïd ha estudiat el mapa que li han donat a l’oficina de turisme i aviat troba la carretera. Caminen de nit fins que deixen la ciutat. En Saïd sap perfectament on es dirigeix:

−Què et sembla si anem a Toulose? –proposa a la Souhalia quan es fa de dia; asseguts en un banc d’una plaça solitària d’un

poble, mengen pastissets de mel que en Saïd ha agafat de la nevera de l’oncle Bilal.

−El que tu decideixis em semblarà bé –la Souhalia té por de perdre’s en aquest país tan gran.

Al matí, quan l’oncle Bilal es desperta, truca a l’habitació dels nois, i com que no contesten, entra. Quan s’adona que l’han enganyat i han fugit durant la nit, dóna un cop tan fort a la taula que el gerro rebota i es trenca, voleu jugar?, crida enfurit, doncs jugarem! Truca al seu germà Maroan, el pare d’en Saïd, i després d’explicar-li tot el que ha passat, li diu:

−Haureu de venir a ajudar-me a buscar aquest parell de mentiders, jo ja us pagaré els bitllets.

Cinc dies després, els pares d’en Saïd i de la Souhalia arriben a Bordeus junts; van directament al pis de l’oncle Bilal, que els ho explica tot amb pèls i senyals.

Mentrestant, en Saïd i la Souhalia arriben a la ciutat de Toulouse. Vigilen molt: tenen por que la policia els detingui, i com que no tenen papers, els obligui a tornar al Marroc. Se’ls ha acabat el menjar i els diners que ha estalviat en Saïd, i a la nit no tenen on dormir. L’hivern no acaba de passar, fa fred i es queden a descansar sota el porxo d’una casa gran. De sobte, els amos surten. En Saïd i la Souhalia, espantats, els demanen perdó i supliquen que

no els denunciïn. La mestressa de la casa, que té uns seixanta anys i la mirada dolça, els pregunta què fan allà.

−Com és que no sou a casa, amb el fred que fa?

−És una història molt llarga −diu en Saïd−, el cas és que no tenim casa ni diners; ja marxem, però li suplico que no avisi la policia –i s’allunyen uns passos.

−Espereu! –exclama l’home, que sembla bona persona−, entreu un moment.

Els amos volien sopar a fora, però ho deixen per un altre dia. La mestressa, que cuina tota mena de menjars, fa un plat de cus-cus, i mentre el gaudeixen, en Saïd i la Souhalia ploren d’emoció pensant en els seus pares i en la seva estimada terra, quin greu els ha sabut haver marxat! Els amos també els deixen passar la nit a casa seva, en una habitació plena de colors que era de la seva filla.

L’endemà al matí han de marxar. La Souhaila està trista i mira a terra, però no diu res: dóna les gràcies a la parella i s’acomiada.

−Què fareu ara? –pregunta l’home.−Buscarem feina –contesta en Saïd.Aleshores la dona aixeca la barbeta de la

Souhaila perquè li miri als ulls: −Per què no treballeu aquí? Tu m’ajudes

a fer la feina i el teu xicot pot treballar la terra amb el meu marit.

−A mi m’agrada molt, la terra –en Saïd riu com si li acabés de tocar la loteria−: al Marroc em feia un tip de treballar a l’hort, els meus melons eren els més saborosos de la província –mira a la Souhalia i els dos somriuen contents per primera vegada des que han fugit del Marroc.

Els pares d’en Saïd i els de la Souhalia han rastrejat els carrers de més de vint pobles buscant els seus fills. Però ningú no en sap res.

Passen els mesos. En Saïd i la Souhalia decideixen casar-se i fan una gran festa amb l’única família que tenen: en Jacques i la Marie, els amos de la casa on viuen, gràcies als quals són immensament feliços, i encara ho són més quan el metge diu a la senyora Marie que la Souhalia té petits marejos perquè està embarassada.

Un vespre en Saïd convida la Souhaila a sopar en un petit restaurant del carrer Major. S’asseuen al costat de la finestra. Per allà passen en Loayl i la Maya, els pares de la Souhalia, que continuen a França, buscant desesperats la seva estimada filla. Però ni els pares de la noia la veuen, ni en Saïd i la Souhalia els veuen a ells. Un client surt del restaurant; en Loayl li pregunta si ha vist un noi amb els cabells arrissats i una noia amb els ulls grossos i

negres, els cabells llargs i castanys. El client es posa un dit al llavi i assenyala una finestra.

−No seran aquells?La Maya s’hi acosta i una mica més i

perd la respiració:−Sí, sí, són ells –entra corrents al

restaurant.Els nois s’espanten. En Loayl diu a en

Saïd que ha parlat amb els seus pares i estan d’acord que ell i la Souhaila se separin i tornin al Marroc, cada u amb la seva família.

Llavors la Souhalia, que no es vol separar d’en Saïd per res del món, salta de la cadira, agafa un ganivet i se’l va posa contra el ventre.

−Si no em deixeu estar amb ell, me’l clavaré ara mateix i no em veureu més, ni a mi ni al vostre nét.

En Loayl s’hi vol acostar per agafar-li el ganivet, però ella li diu que si fa una passa més, se’l clava.

La Maya fa retrocedir el pare i diu:−Filla meva, deixa el ganivet i parlem. −Ni en broma –replica la Souhalia.La mare arrenca a plorar i el pare no sap

què fer. Però la Souhalia vol saber la resposta. La Maya aprova el casament perquè no vol perdre la filla, però en Loayl insisteix que ha de ser una noia obedient i tornar. La mare es posa a terra davant del marit i li suplica que accepti

el matrimoni de la seva filla. En Loayl no suporta l’escena: la dona a terra, la filla a punt de clavar-se el ganivet i la gent del restaurant mirant angustiada; finalment es rendeix i accepta.

La Souhaila deixa el ganivet i corre a abraçar la mare, l’ha trobat tant a faltar!

Al cap de dos dies, en Saïd, la Souhaila i els pares de tots dos organitzen una festa per donar les gràcies a en Jacques i la Marie, que tan bé han acollit la parella. No acaben tard perquè l’endemà han de tornar al seu país.

Abans de marxar, la Souhaila compra una manta elèctrica per a la Laila, la seva gran amiga del Marroc.

Laila Boulabkoul 2n D ESO

EL PROBLEMA DE LA MERY

La Mery era una ratolina molt treballadora que vivia amb el seu marit Dani, a prop de la casa de la seva germana Neus i el seu marit Jordi, els quals tenien dos fills, l’Adrià i la Paula. Vivien sota un roure que els protegia del sol i la pluja i eren molt feliços. A prop tenien una formatgeria, la seva botiga preferida: la mestressa de la botiga enviava cada dia els seus treballadors ratolins a “buscar” formatge fresc al gran supermercat del poble. El Dani i la Mery eren feliços, però ella treballava molt, feia el menjar, rentava els plats, feia la neteja, rentava i planxava la roba, escombrava les fulles del roure... Una tarda, la Mery, després de rentar els plats i escombrar les fulles del roure, va posar-se a planxar; a la televisió feien una sèrie on sortia una dona que tenia un fill i tots estaven molt contents. La Mery va sospirar sense deixar la planxa i va dir al seu marit:

−M’agradaria molt tenir fills, i a tu?−A mi també –va respondre ell, orgullós,

per això m’agrada tant que l’Adrià vingui tant per casa.

El Dani se’n va anar feliç al bar dels ratolins, pensava que la seva dona tindria fills com el petit Adrià de la seva cunyada Neus. La Mery es va quedar a casa a preparar el sopar.

Baixant les escales, es va torçar el peu; li feia mal, però com que tot i així podia conduir, va agafar el cotxe i va anar a la consulta del doctor Santiago Hernández, que era en una fàbrica.

−Em fa mal el peu –li va dir−, me’l pot mirar?

−Clar que sí.El doctor va veure que no era greu; li va

fer unes fregues i el mal li va passar.−No treballis tant a casa –li va

recomanar.−Ho procuraré; gràcies, doctor.La Mery se’n va anar a casa, tranquil·la i

cansada. Quan va arribar, va trobar el marit veient la televisió. Ella aquell dia no va treballar més, però l’endemà no recordava el que li havia dit el metge i va tornar a fer tota la feina.

Al cap de tres mesos es va espantar perquè no li havia vingut la regla. Va anar a peu a veure la ginecòloga. La doctora Maria tenia els cabells llisos i els ulls blaus; vivia al costat d’un jardí de gent rica, amb una font d’aigua. La doctora va fer passar la Mery a la consulta i ella li va explicar el seu problema.

La Maria li va fer tot de proves i va mirar els resultats amb cara molt seriosa.

La Mery no parava de llepar-se la cara esperant que la doctora li digués què passava.

Finalment, la Maria va dir:

−Ho sento, no pots tenir fills; és una llàstima.

La Mery no es va poder aguantar les llàgrimes i va sortir corrents de la consulta.

Va arribar a casa destrossada; estimava molt el seu marit i no volia que la deixés perquè no podia tenir fills.

Quan el Dani va arribar, li va estranyar que la Mery planxés sense mirar la televisió:

−Aquella sèrie de la rateta que va tenir un fill ja deu haver començat, oi?

−Tens raó –ella va abaixar el cap perquè ell no veiés que estava trista.

La Mery no li va dir que havia anat a veure la doctora, dissimulava, però quan veia l’Adrià saltant per casa o veia ratolinets al parc, es posava trista i començava a plorar. Quan el seu marit parlava de nens, se n’anava a la cuina perquè ell no la veiés plorar.

El Dani va veure que passava alguna cosa. Va pensar que la seva dona devia tenir molt mal al peu i va anar a veure el doctor Hernández, però el doctor li va dir que la Mery estava perfectament tot i que havia de treballar menys; li va dir que ell l’havia d’ajudar o la propera vegada podia ser més greu perquè feia tanta força que els peus no l’aguantarien. El Dani va decidir que ho faria perquè estimava la Mery i no la volia perdre. Però encara tenia un dubte: si la Mery no tenia mal al peu, què li

passava? Aleshores va recordar que no veia la sèrie que abans li agradava tant, i que sempre que veien ratolinets i ell li deia que aviat en tindrien un, ella no en volia parlar.

El Dani va anar a veure la ginecòloga Maria, que vivia al jardí d’una casa rica.

−Coneixes la Mery Hernández? –li va preguntar.

−És una pacient meva, què li passa?−És la meva ratolina i no li passa res,

vull dir que... potser sí que li passa alguna cosa: quan parlo de tenir fills, es posa a plorar, saps per què ho fa?

−Em va venir a veure perquè feia tres mesos que no li venia la regla i es pensava que estava embarassada; li vaig fer una revisió i... he vist que no pot tenir fills; ho sento.

−Quèeeeee?−És un problema: la Mery treballa molt i

això no ajuda gens. −Moltes gràcies, doctora –el Dani se’n

va anar a casa molt trist, rumiant què podien fer. Va pensar que no diria res de la seva visita a la Mery i que la convidaria de vacances al País del Formatge. Quan va arribar a casa, la va trobar plorant. Li va preguntar què li passava i ella li va dir que no li ho deia perquè l’estimava moltíssim.

Aleshores ell li va dir que agafarien tots els diners que havien estalviat i passarien unes

senyores vacances al País del Formatge. −Oh, gràcies –ella no s’ho esperava

perquè el Dani no havia fet mai una cosa així; se li va tirar al coll i va plorar d’alegria.

El País del Formatge era lluny, en una casa abandonada molt a prop del supermercat. Van reservar la millor habitació: tota feia olor de formatge i tenia una calaixera amb cent calaixos i en cada un hi havia un formatge diferent: emmental suís, emmental francès, manxec, mató de Montserrat... Però el que agradava més a la Mery era que no havia de fer el menjar, ni rentar els plats, ni escombrar les fulles del roure..., perquè ho feien tots els treballadors del País del Formatge.

Una nit van fer una festa amb més de cent ratolins, van ballar sense parar, estaven molt contents; tot d’una, la Mery va començar a vomitar. El Dani va anar a buscar el cotxe, va ajudar la Mery a estirar-se als seients del darrere i va anar a tota velocitat a la casa del jardí de la ginecòloga. La doctora Maria estava dormint, però com que era una urgència es va llevar amb una esgarrapada i va examinar la Mery. El Dani es va esperar a la saleta cargolant-se els bigotes perquè estava molt nerviós. Va pensar que si la Mery tenia una desgràcia no s’ho perdonaria, perquè no l’havia ajudat gens: ella feia tota la feina i ell, quan acabava de treballar, se n’anava al bar o

passava les hores estirat al sofà veient la televisió, es va dir que això s’havia acabat i la feina de casa la farien entre tots dos, i va desitjar que a la Mery no li passés res, però com que no ho sabia tenia una mena de cosa a la panxa que semblava que l’hi esgarrapés. Quan va veure la doctora, es va quedar blanc com la mort. Però la doctora reia:

−Felicitats. La Mery està embarassada! El Dani va ser el ratolí més feliç del

món, i quan van arribar a casa va complir la seva paraula i va aprendre a fer el dinar, a cosir, a planxar..., i li va agradar i tot, perquè veia la Mery més feliç que mai.

Van passar els mesos i finalment la Mery va tenir un fill. Li van posar MAD, i van fer una festa molt gran, amb tota la família.

−Per què li heu posat Mad al patit ratolí? –va preguntar la Neus intrigada.

El Dani va contestar molt segur: −La M és per la Mery, la A per l’Adrià,

perquè és un nen tan bonic com el teu, i la D per Dani.

Ràdia Zoubir 2n D ESO

L’ EVA I LES AMIGUES

L’Eva tenia dotze anys, els cabells llargs i vermells com la sang i els ulls verds com l’herba del prat; vivia en una petita casa al costat d’un bosc, però a finals de curs, el pare va marxar sense dir res, es va emportar tots els diners, i la Marta, la seva mare, va deixar la casa i va llogar una petita habitació en un pis d’un home gran que l’ajudava comprant-li menjar, perquè sabia que la dona netejava cases i tenia pocs diners per mantenir la filla. La Marta va dir a l’Eva que hauria de canviar d’escola perquè ara era lluny, però ella s’hi va negar: caminaria el que fes falta per estar cada dia amb les seves amigues.

L’Esther i la Geni eren les seves amigues de l’ànima. L’Esther tenia tretze anys, era alta, amb els cabells llargs i rossos com si fossin d’or, els ulls blaus com el cel i els llavis rosa; vivia en una casa gran amb jardí i una piscina on convidava les amigues a nedar. La Geni també tenia tretze anys, cabells curts i castanys, ulls marrons i llavis vermells com les maduixes; vivia en un setè pis d’un bloc de pisos molt alt. Faltava un dia perquè comencés el nou curs i les tres amigues passejaven pel bosc.

−Què us sembla si demà totes tres portem un vestit xulíssim del mateix color? –va proposar l’Esther.

−Anem vermelles! –la Geni va picar de mans−, jo tinc un vestit preciós.

L’Eva va abaixar el cap perquè només tenia un vestit i no era vermell.

L’Esther, que se’n va adonar, es va aturar i se la va quedar mirant:

−Què et passa, Eva? Ella no volia dir res, però va pensar que

si no deia la veritat a les seves amigues, potser no eren tan amigues com creia, i va confessar que ella només tenia el vestit verd que portava posat.

−Això no és cap problema –va dir l’Esther−. Anem a casa!

L’Esther li va deixar un vestit que a ella li venia petit; era rosa, el color preferit de l’Eva. El curs va començar bé. Quan acabaven les classes, les tres amigues quedaven al parc i parlaven de les seves coses. Els agradava passejar pel camí del llac; a prop hi havia una casa vella de fusta que a l’Eva i a la seva mare els agradava molt; s’hi havien de fer moltes obres, però no tenien diners per comprar-la. Quan l’Eva hi passava per davant amb les amigues, s’imaginava que la casa era seva i feia veure que les convidava a berenar al jardí de la

seva gran mansió, que era tot el parc. L’Eva s’ho passava tan bé quan estava amb les amigues que s’oblidava dels problemes.

Però un dia la mare li va dir una cosa terrible, la va deixar tan trista que quan es van veure al parc, les amigues se’n van adonar.

Ella no volia dir res, però tot d’una va arrencar a plorar.

Va tardar cinc minuts a recuperar-se i poder explicar el que li passava:

−La mare ha trobat feina a París i hem de marxar a l’estranger, però... però jo em vull quedar aquí amb vosaltres.

L’Eva va plorar tan amargament que les seves amigues li van prometre que l’ajudarien. L’Esther va parlar amb la seva mare i va aconseguir que li donés permís perquè l’Eva es quedés a viure amb ella en aquella casa tan gran. La Marta no ho volia de cap manera, però l’Eva la va convèncer perquè visités els pares de l’Esther i així conegués la seva família. La visita va anar bé i la dona va donar el seu consentiment, amb una gran pena, perquè marxaria sense la seva filla. No li feia gràcia viure sola tan lluny, però la felicitat de l’Eva era molt important per a ella i decidí que seria així. La Marta procuraria anar a un locutori de París cada dos o tres dies per parlar amb l’Eva, i sempre que pogués, faria un curt viatge a Terrassa per estar amb ella.

A París la Marta cuidava la senyora Madeleine, que tenia seixanta-cinc anys; el seu marit l’havia deixat per una de més jove i ella no tenia cap familiar per anar-hi a viure. El que li agradava més era arreglar el petit jardí de roses, lliris i clavells que hi havia davant de la casa, quina casualitat!: quan ella sortia a arrencar les fulles mortes i regar, el veí de la casa d’enfront també sortia a arreglar el seu jardí. La senyora Madeleine li va dir que aquell home era molt bona persona, li va explicar que un dia que va nevar, va treure la neu de tres cases on vivien persones grans que no ho podien fer; la neu es va gelar i si aquell home no l’hagués tret del camí, algú s’hauria trencat una cama. La Marta va coincidir algunes vegades al supermercat amb el seu veí, ell l’esperava a la sortida, i com que feien el mateix camí, la duia a casa amb cotxe; quan arribaven ell l’ajudava a descarregar les bosses i ella li oferia cafè i pastes. La Marta se sentia molt bé amb la senyora Madeleine. A més, li pagava una bona setmanada, però ella gastava poc: guardava els diners per poder visitar la filla.

L’Eva era molt feliç a casa de l’Esther, sovint la Geni es quedava a dormir i després anaven al parc, veien pel·lícules i feien els deures juntes. De tant en tant, l’Eva plorava en silenci perquè trobava a faltar la mare; però les

amigues la distreien convidant-la al cinema. Els dies més feliços eren quan la mare podia fer una escapada a Terrassa; portava regals per a ella i les seves amigues i donava les gràcies als pares de l’Esther per tractar tan bé la seva filla.

Al cap de cinc anys la senyora Madeleine va morir. Abans va dir a la Marta que tragués una rajola que hi havia darrere el capçal del llit. Ella ho va fer i va aparèixer una capsa de sabates plena de diners. La senyora Madeleine li va dir que aquells diners eren per a ella perquè l’havia cuidat molt bé. La Marta no els volia, però la senyora Madeleine li va dir que si no els volia gastar ella, comprés una casa per a la seva filla i li pagués els estudis. La Marta va estar amb la senyora Madeleine fins a l’últim moment de la seva vida.

Abans de tornar a Terrassa va anar a buscar regals per a l’Eva i les famílies de les seves amigues. Quan era a la botiga de roba, va veure el veí que la portava a casa quan tornava del supermercat i l’ajudava a descarregar la compra. L’home va anar fins a ella i li va dir:

−Tant que hem parlat i no sabem com ens diem, jo sóc Pierre, i tu?

−Em dic Marta –ella estava nerviosa perquè tornaria a Terrassa i li sabia greu deixar-lo de veure, però no s’atrevia a dir-li-ho i va

restar en silenci, encongida com un ocell−, què vols de mi?

−Sé tota la història. −Quina història?−Sé que has cuidat tan bé la Madeleine

que ella et tenia per una filla, i no m’estranya: aquests últims anys jo només era feliç quan ens vèiem al supermercat, tornàvem junts i tu em convidaves a berenar; t’he de confessar un secret: t’he espiat moltes vegades des de casa, t’he espiat perquè m’he enamorat de tu.

La Marta li va dir que ella també l’estimava i aleshores ell, com si ja ho sabés, va treure’s un paquet de la butxaca i li va dir que l’obrís: era un anell preciós!

−Et vols casar amb mi? –li va preguntar després, i sense dir-se res més, tots dos es van trobar fent-se un petó.

La Marta va fer les compres que pensava fer acompanyada per en Pierre i van tornar a Terrassa. L’Eva, la Geni i l’Esther eren assegudes en un banc del parc parlant d’uns nois que les havien convidat al cinema. La Marta i en Pierre havien anat a mirar la casa abandonada del llac. En Pierre va dir que la volien comprar: contractarien un parell de paletes i seria nova.

Aleshores, l’Esther els va veure:

−Mireu, la mare de l’Eva amb una maleta i un home!, què estaran fent?

L’Eva, en veure la seva mare al parc, al costat de la casa del llac, va córrer cap a ella com si fes un esprint a la pista de can Jofresa, seguida de les seves amigues. Quan la Marta se’n va adonar, també va córrer cap a elles i els va fer tants petons que totes tres van quedar amb la galta plena de llavis pintats. En Pierre va obrir el maleter del cotxe i la Marta va treure un vestit blau per a l’Esther i una brusa estampada per a la Geni. Quan l’Eva va veure l’armari ple de vestits del maleter, una mica més i es desmaia:

−Ja en tens tants com les teves amigues –li va dir la mare.

Aquell dia la Marta va convidar l’Esther, la Geni i les seves famílies a un gran restaurant de la muntanya i van celebrar que havia tornat per quedar-se i amb un bon pare per a l’Eva. A la tarda van anar al circ i no van parar d’aplaudir els equilibristes. Quan van sortir, l’Eva va començar a fer pallassades i més pallassades.

−Ets boja! –va exclamar l’Esther.−És veritat!, sóc boja!, sóc boja!, sóc la

boja més feliç del món!

Ràdia Zoubir 2n D ESO

ELS CARRERS DE JAIPUR

Estic nerviosa, avui a les cinc ve la Sali a Terrassa, fa tres anys que no la veig i no sé què posar-me, oh, Déu!, segur que ella ve guapíssima. Obro l’armari, m’emprovo vestits i n’agafo un de blau clar com el cel assolellat de l’Índia, m’assec a la saleta i espero la Sali mirant per la finestra.

Recordo com si fos ahir l’estiu quan ens vam conèixer, vam viure uns fets que ens han marcat per tota la vida. Jo tenia quinze anys i no havia perdut mai cap persona estimada. Aquell any vam anar a viure a l’Índia perquè al pare li van oferir una feina molt bona de gerent d’una empresa tèxtil. A la mare i a mi no ens feia gràcia que el pare se n’anés a viure durant mesos tan lluny i vam decidir acompanyar-lo; ho teníem tot arreglat: jo seguiria les classes per internet i la mare agafaria una excedència de l’hospital de Terrassa, on treballava d’infermera. El dia que vam marxar jo estava molt nerviosa, però la mare treia foc pels queixals: −Susana!, portem dues hores esperant que acabis de fer les maletes; vinga, que és per avui, encara perdrem l’avió. −Mama, el papa no marxarà sense nosaltres, i no m’ho puc emportar tot, per això tardo a triar la roba −em vaig disculpar.

−T’espero al cotxe amb el papa, no triguis o pujo jo a fer-te-les, segur que no t’agrada.

A l’avió jo tenia pànic, per això el pare es va asseure sol a l’altra banda del passadís, i jo em vaig quedar al costat de la mare. −Quan falta? –li vaig preguntar quan acabàvem d’enlairar-nos−, arribarem de nit? −No ho sé −la mare estava neguitosa−, calla i para de molestar.

Vaig parlar molta estona amb el pare i ella no va dir pràcticament res fins que vam aterrar i els seus peus van tocar el terra de l’Índia.

Era migdia, la gent duia vestits de colors i caminava per carrers amb mercaderies exposades per tot arreu. Les botigues, si se’n pot dir així, eren plenes de fruits, ceràmica, vestits, sabates..., tot era a la vista de la gent i feia una impressió molt agradable. Cotxes, bicicletes, motocicletes, carros i cavalls feien que els carrers resultessin estrets i es convertien en un perill constant per als vianants. Vaig agafar fort el braç de la mare, no fos cas que em perdés. −On som? –vaig preguntar al pare. −A Jaipur, a cinquanta quilòmetres de Nova Delhi, la capital de l’Índia, una ciutat molt gran que...

−Això ara no m’importa –el vaig tallar−, tinc gana i vull descansar, per què no entrem en un restaurant?, em menjaria una safata de croquetes.

La mare va fer que no amb el cap: −Mira, Susana, a l’Índia menjar carn està prohibit, ho diu la seva religió; farem cas i menjarem el que mengin ells. −Sí, clar, aquí els animals són sagrats, oi? −vaig dir amb ironia.

−Doncs sí, la vaca i l’elefant són sagrats –va intervenir el pare. −Ah, sí? −em va semblar que el món s’ensorrava, on diantre m’havia posat?, hauria d’estar mesos sense menjar carn, precisament jo, una carnívora insaciable.

Al cap d’unes hores vam arribar a un barri fosc, solitari i poc acollidor, allà hi havia la casa que l’empresa havia reservat al pare. Tenia dues plantes: a baix hi havia la cuina i el menjador, i a dalt, el lavabo i dues habitacions; a mi em tocava la petita.

Hi vaig pujar i estava en penombra; quan vaig encendre el llum, vaig veure un espai petit i poc confortable. Al fons hi havia una finestreta on només cabia el cap i poca cosa més. Vaig obrir-la i des d’allà només veia carrerons estrets i foscos sense una ànima, cosa estranya a l’Índia, ja que la majoria de carrers que havia vist fins aleshores estaven plens a

vessar. Aquella sensació de solitud em va produir angoixa.

Vaig passar la primera nit a l’habitació dels pares, perquè estava tot desordenat i jo estava cansada del viatge; vaig dormir moltes hores.

L’endemà em va despertar la mare perquè teníem visita. Vaig baixar a la cuina i abans que ella obrís la boca, ho vaig fer jo: −Mare, la meva habitació és sinistra, quan obres la finestreta se’t glaça la pell −vaig fer cara de bona nena−, me la podríeu canviar? −Ho sento, filla, nosaltres tenim molts paquets; si no t’agrada el que veus per la finestra, tanca-la!, què vols que et digui?; el que passa en aquesta casa és que no hi ha prou llum –va posar tres sucs en una safata i va assenyalar uns pastissets de mel−, agafa’ls i posa’ls en un plat; la nostra traductora ens espera al saló, es diu Sali. −Ja ha arribat? −Fa una mica –em va mirar com si li fes mandra dir-me el que em va dir tot seguit−; per cert, t’ho volia dir ahir però me’n vaig oblidar: la Sali dormirà amb tu, oi que et sembla bé?; a la tarda portaran les seves coses. La mare sempre feia igual, et preguntava si et semblava bé una cosa quan ja ho havia decidit tot, a què venia aquella pregunta

absurda: “et sembla bé?”, com volia que li digués que no, si la meva opinió no comptava? −Sí, mare, em sembla perfecte −vaig dir amb ironia−, només que l’habitació és petita com un rebost en miniatura. −Ja ho he previst: dormireu en una llitera i no hi posarem cap més trasto, només l’ordinador, un armari petit i l’escriptori. No t’encantis, filla, la Sali s’enfadarà.

La traductora ens esperava al saló. Era primeta i molt bonica, tenia els cabells negres, els ulls verd fosc i era dos anys més gran que jo, però no semblava índia, sinó europea, tot i que portava la vestimenta hindú tradicional. −Perdona el retard, Sali –la mare es va disculpar amb un somriure. −No passa res –ella ens el va tornar; em van agradar molt les seves dents blanques i els ulls vius i transparents−, em presentaré: sóc la Sali, tinc disset anys i he nascut a Bombai, però els pares són de Jaipur. La meva especialitat són les llengües i treballo de traductora per a estrangers. Espero que estigueu contentes amb la meva feina –la Sali somreia constantment; la mare també ho va fer. −Segur que sí –li va donar un copet al genoll−; m’ha costat trobar algú que volgués treballar per a mi, això que pago bé, però quan deia on vivim em penjaven el telèfon, deu ser

perquè som estrangers; així que gràcies, Sali, per haver acceptat. −Aquesta zona no agrada a ningú −ella es va girar cap a mi−; encantada Susana, segur que serem bones amigues.

Vaig fer un lleu assentiment amb el cap; la Sali es veia molt simpàtica.

A la tarda van portar la seva única maleta; a l’Índia hi ha molta gent amb pocs recursos i la Sali era una d’aquestes persones. Vam sopar tots junts: el pare, la mare, la Sali i jo. La vetllada va ser curta; entre que estàvem cansats i que tot el que s’havia de dir ja estava dit, la Sali i jo vam pujar aviat a la nostra habitació. −Vols dormir a la llitera de dalt o a la de baix? –li vaig preguntar. −M’és igual –la seva manera de somriure em feia sentir bé al seu costat, em donava confiança, i vaig pensar que havia arribat el moment de fer-li la pregunta que em voltava pel cap des de que havia trepitjat aquell barri:

−Sali, què passa aquí? Per què hi ha tan poca gent en aquests carrers? −Ho vols saber? –va dir a poc a poc, s’havia tornat pàl·lida i vaig pensar que m’amagava alguna cosa.

−Sali, no vaig néixer ahir, tinc quinze anys i sé que passa alguna cosa. Si no m’ho vols dir, ho hauré d’investigar pel meu compte.

Ella es va girar bruscament; semblava que rumiés alguna cosa; quan em va tornar a donar la cara, va riure d’una manera que em va semblar forçada, què l’angoixava?

Per fi es va decidir a parlar: −En aquest barri vivia una nena de set anys que anava a un col·legi que hi ha a dues cantonades d’aquí. La mare de la nena havia mort quan ella tenia tres anys i ella vivia amb el pare, era l’única persona que l’acompanyava a col·legi i que després l’anava a buscar; però un dia la va anar a buscar el seu “tiet” i la senyoreta la va deixar marxar. La nena no tenia tiets i aviat es va saber que el fals tiet l’havia segrestat. El pare de la nena era estranger però coneixia molt bé l’Índia i la seva gent i la va buscar per tot arreu; però la nena havia desaparegut. El pare estava desesperat, li semblava que ningú l’ajudava a buscar la seva pobra filla i es va trastocar. Cada vegada menjava menys i a penes sortia de casa. No va poder aguantar viure sense la seva filla i al final es va suïcidar. Al cap d’una setmana hi va haver sis assassinats de persones relacionades amb la desaparició de la nena: la seva professora i cinc testimonis del segrest −la Sali va fer una pausa, com si dubtés de dir-me el

que em va acabar dient-. Diu la gent que l’assassí és l’esperit del pare de la nena: mata tots aquells que van permetre el segrest i que no el van ajudar a buscar-la. −M’estàs dient que hi ha un fantasma assassí rondant per aquests carrers? −Ja sé que sembla increïble, però has volgut que t’ho expliqués i t’he dit tot el que sé. −I no van trobar la nena? −La gent creu que devia morir després que la segrestessin; si estigués viva, tindria setze o disset anys.

Parlant sense parar, no ens vam adonar que eren més de les onze i se’ns tancaven els ulls. −Doncs al final què, la llitera de dalt o la de baix? –vaig preguntar a la Sali, i ella em va deixar la de dalt.

Ens vam adormir tard; encara que estava molt cansada, vaig anar donant voltes a tot el que havia dit la traductora; semblava absurd, però jo estava segura que no mentia.

A les deu vam esmorzar tots junts i a continuació el pare se’n va anar a treballar. La mare, la Sali i jo ens vam preparar per sortir i a les dotze vam agafar un taxi i ens vam encaminar al mercat. −Animeu aquestes cares, dormilegues –va exclamar la mare−, ja veureu que bé que ens ho passem.

−Sí, clar, ens ho passarem xupi-piruli comprant fruita i verdura, oi mare?

Com sempre, ella no va fer cas de la meva ironia, i la Sali va riure. La mare es va posar vermella com un tomàquet hindú i a mi em va saber greu perquè reconeixia que de vegades em passava. −Va, mama, no t’enfadis, ja saps que sóc així de pesada. −Per això estic enfadada, no canviaràs mai.

Tot el que vam fer aquell dia va ser el que a la mare li venia de gust. En tornar a casa, jo estava rebentada i ella encara tenia ganes de sortir. La Sali es va oferir a ensenyar-li el barri i jo em vaig quedar sola a casa. Vaig pujar a l’habitació, que estava en penombra; vaig encendre el llums, però feien tan poca claror que la situació no va canviar gaire. De cop, se’m va glaçar el cor: la finestra era oberta i jo no recordava haver-la obert. “Segur que ho ha fet la Sali”, vaig pensar, però en realitat m’imaginava una cosa que no m’atrevia a pensar. Tot d’una, em vaig sentir observada: en aquella habitació hi havia algú! Aquella sensació ja l’havia experimentat i ara la sentia amb més força, vaig anar a tancar la finestra i quan ho estava fent vaig sentir el crit d’algú que no veia però que estava assegut a la finestra. Vaig baixar corrent fins al saló morta

de por, qui hi havia allà dintre?, per què hi era?, què volia de mi? Vaig pregar que la mare i la Sali arribessin d’una vegada; no volia estar sola ni un minut més, aquella sensació era espectral.

Elles van arribar a les cinc, jo no vaig voler que es notés la por que havia passat, però no ho vaig saber amagar; quan ens vam quedar soles la Sali i jo, ella em va mirar molt preocupada: −Què t’ha passat Susana?, et veig diferent. −No passa res −vaig cridar, i es va notar massa que passava alguna cosa; la Sali em va agafar la mà i va somriure: −Explica-m’ho tot, sóc la teva amiga i t’ajudaré en tot el que pugui. −Quan m’he quedat sola, he pujat a l’habitació i he trobat la finestra oberta, l’he anat a tancar i he sentit un crit esgarrifós, semblava una persona, però no he vist ningú; i he baixat a la sala a esperar-vos, em pensava que em moria. La Sali em va passar la mà pels cabells i em va fer un petó que em va tornar la tranquil·litat. −Segur que són imaginacions teves, no et capfiquis.

Però a ella li passava alguna cosa, perquè no em va mirar més en tot el dia, què la preocupava?

Jo no havia sabut blindar els meus sentiments, però ella tampoc podia.

Em vaig distreure parlant amb la mare i criticant-la mentre feia el sopar.

A la nit aquella tranquil·litat aparent es va esfumar; ara havia de tornar a l’habitació dels fets. La Sali no tenia ganes de parlar, així que ens vam dir “bona nit” i vam apagar el llum.

Em vaig capbussar dins dels llençols com quan era petita i la mare deia que em vindria a buscar l’home del sac perquè la feia enfadar. No em podia adormir, i ara no podia anar a l’habitació dels pares com quan era una mocosa. Quan els ulls començaven a tancar-se’m, vaig sentir soroll, la Sali s’estava vestint!, on aniria a aquelles hores de la nit?, vaig notar com se m’acostava, em va mirar una estona per comprovar que jo dormia i se’n va anar; caminava a poc a poc, en silenci: no volia que sabéssim que sortia de casa. Quan ella baixava les escales, vaig descobrir que, sense adonar-me’n, jo també m’havia posat la roba i les sabates i la començava a seguir. Quan vaig tancar la porta de casa, va passar una cosa que en aquell moment no vaig veure: amb el cop de porta, la mare s’havia despertat i també es vestia.

Jo seguia la Sali pels carrers de Jaipur i la mare em seguia a mi.

La Sali va accelerar i jo també; de sobte es va aturar en una caseta com abandonada i hi va entrar; jo vaig tardar a omplir-me de valor i seguir-la; allà dintre era tot fosc. Algú va encendre el llum i vaig veure una claror sobrenatural que s’acostava a la Sali, ¡la llum d’un espectre!, em vaig quedar de pedra, em negava a creure el que veia: la figura d’un home quasi transparent; la seva cara era pàl·lida i amb trets estrangers, i no se li veien els peus. La Sali el va mirar molt enfadada; semblava que el conegués:

−T’he dit mil vegades què no et fiquis on no et demanen, ja has comès prou assassinats! L’home que em va segrestar és mort: em va pegar, i quan em volia tirar pel barranc, li vaig clavar les ungles als ulls i va caure ell, això és tot!, quantes vegades t’ho he de dir perquè t’ho creguis i deixis viure en pau la gent de Jaipur? Ja n’hi ha prou de matar innocents! Tinc una nova identitat, no me la destrossis! –va fer una pausa i em va semblar que s’aguantava les llàgrimes−. Si m’estimes de debò, ves-te’n! L’esperit s’assemblava molt a la Sali, i vaig començar a lligar caps, la Sali era la nena segrestada; tot encaixava: era orfe, tenia disset anys, el pare estranger, sabia anglès... Per què no m’ho havia dit?

−Això no ho diguis, angelet meu –va dir l’esperit amb una veu freda−, només volia veure si aquesta amiga teva era bona per a tu. No et preocupis per ella, no et farà mal, la Susana és la noia més poruga que he vist mai.

No m’ho podia creure, estaven parlant de mi!, era ell qui havia estat a la meva habitació, qui havia cridat d’aquella manera sobrenatural; per això la Sali estava tan inquieta i no s’atrevia a mirar-me. −Ningú t’ha dit que espantis la bona gent que em dóna feina i em permet menjar; encara sort que no has fet res a la mare de la Susana –li va dir, però ell semblava que no l’escoltés: −Tot això ho faig per tu, filleta, ho ets tot per a mi; no sé si els pares de la Susana et convenen. La Sali va fer cara d’horror, com si pressentís que el pare era a punt de destrossar-li la vida. Va avançar cap a la porta per anar-se’n i deixar-lo plantat. Jo havia de marxar perquè no volia que em descobrís. Aleshores, va entrar la mare cridant, preguntant per mi. L’espectre la va mirar amb ràbia, no li havia agradat el to crispat de la mare, jo volia fer alguna cosa però no em podia moure. Vaig veure com l’esperit aixecava un ganivet amb la mirada; el ganivet va recórrer tota la sala i travessà el cor de la mare

−Mama! –hi vaig anar corrent. L’espectre estava fora de si: −Tu també ets una d’ells! –va bordar

contra la mare−, mor com els altres. −No! −La Sali va córrer cap a nosaltres, va arrencar el ganivet del pit de la mare i es dirigí a l’assassí: −Tu ho has volgut, pare, m’acabes de destrossar la vida, no tinc altra sortida −va fer intenció de clavar-se el ganivet, però el seu pare va fer que no se’l clavés. L’espectre no va dir res més. Jo m’havia quedat en blanc; ara crec que, després del que acabava de veure, ell va entendre que allà no hi tenia res a fer, havia traspassat un cop més la ratlla vermella i aquest cop la seva filla havia trencat amb ell i ja no el perdonaria, i va desaparèixer; després vaig saber que havia marxat per sempre, afortunadament.

Però en aquell moment, jo només estava per la mare. −Mama!, digue’m alguna cosa, si us plau!

S’estava dessagnant, si no venia una ambulància ràpid moriria. En aquells moments jo havia de ser forta i actuar. Vaig córrer tant com vaig poder per avisar al pare.

Quan vam arribar, la mare ja no tenia pols: s’havia mort.

El pare no parava de plorar abraçat a ella; jo m’estava desfent arraulida en un racó: ella no ens contestaria mai més.

La mare i jo ens barallàvem sovint, no ens enteníem gaire, però en el fons jo l’estimava moltíssim perquè tot el que feia era pensant en mi i en el meu bé, tot i les meves respostes poca-soltes; ara la mare ja no hi era i jo no li podia demanar perdó per la desconsideració que jo havia tingut amb ella, tot i que ella no em deixava d’estimar, fins havia donat la vida per mi! M’hauria agradat tant tenir-la més al meu costat: sense aquelles ironies impertinents que no li agradaven, sense baralles, podríem haver passat moments de felicitat.

Ara ja sé què és perdre algú; és dolorós, tant que no ho desitjo a ningú. Una setmana després vam marxar de l’Índia, després de fer els tràmits per emportar-nos el cos de la mare.

Vam arribar fets pols; semblava que veníem d’un malson, però havia estat tot veritat. Tot i així, no vaig oblidar la Sali, seguíem sent amigues, però ella tenia un sentiment de culpabilitat que no es podia treure de sobre. Sé que va desaparèixer de Jaipur. Jo no sabia on era, però cada dilluns li escrivia

una carta a l’adreça que tenia. Estava convençuda que tard o d’hora contestaria. Per això, quan per fi vaig rebre la seva carta dient que estava farta de voltar d’un lloc a l’altre sense trobar-se bé enlloc perquè no podia deixar de pensar en el que havia passat a Jaipur, li vaig respondre immediatament:

“Estimada Sali: jo també penso en la mare, aquelles mans càlides, el seu somriure, la seva paciència infinita, aquella comprensió de mare que estima la seva filla encara que ella no ho vulgui veure...; el pare també hi pensa, de vegades em diu “sí que triga la mare del supermercat!” La trobem a faltar, però tu no tens cap culpa del que va passar aquell dia, sisplau, no et tornis a culpar: no hi vas tenir res a veure. Digue’m on ets!, m’agradaria molt, moltíssim, tornar-te a veure. La teva amiga i germana, Susana.”

Ella també va contestar de seguida: un tiet seu de veritat, vés a saber d’on havia sortit, li havia deixat molts diners i em vindria a veure a Terrassa!

Avui és el gran dia. Per això m’he posat un vestit blau ben clar, com el cel assolellat de l’Índia. Li ensenyaré la meva ciutat i la convenceré perquè s’hi quedi tant de temps com vulgui. Just en aquest instant sona el timbre; són les cinc en punt.

Efectivament, és ella: també du un vestit blau cel, els ulls una mica pintats, la mirada dolça. Ens abracem una bona estona, com germanes de sang, i quan ens deixem i ens mirem als ulls, intueixo, oh Déu!, que la Sali ha vingut a quedar-se.

Souhaila Belhani 3r A ESO

L’ÚLTIMA MIRADA

−Mare, vull un gos, que en puc tenir un?−De cap manera, Sara.

−Per què? –la vaig mirar fixament i després vaig dirigir la mirada al cel i vaig viatjar a un altre temps, dolorós i difícil d’oblidar.

Era un dia de juliol, el cel era blau, sense cap núvol i amb un sol radiant, un dia del tot esplèndid. Però em va atrapar una notícia terrible, una inesperada tempesta d’estiu que em va destrossar part de la infantesa i em va condicionar l’adolescència. Tot va començar quan en el meu novè aniversari em van regalar un gos, en Leo, un cadell petit i rodanxó que em va enamorar amb la primera mirada. Ens estimàvem moltíssim. Mai m’hauria pogut imaginar poder viure sense ell, em tenia molt afecte i jo sense ell no valia res, em tenia del tot fascinada.

Una nit en Leo no parava de queixar-se d’alguna cosa que li feia mal, bordava i somicava, jo vaig calmar-lo a mitja nit, l’endemà ja el portaria amb la mare i el pare al veterinari. I així va ser, tan bon punt vam estar a mig metre de la consulta, en Leo va començar a tremolar, quan en Leo tremolava no era per fred, sinó que tenia un sisè sentit per als problemes, ja que sempre que tremolava en

passava una de grossa. Després d’haver entrat a la consulta, ens van atendre dos veterinaris, els vam explicar el que li passava a en Leo, ells el van posar de cap per a avall i de cap per amunt, el van revisar des de les dents fins a les parts íntimes i al final, tot pensatius, es van quedar amb una cara que mai oblidaré. El pare i la mare van estar parlant amb un d’ells; per despistar-me, l’altre em feia preguntes que en aquell moment no tenien sentit. Mentrestant, jo abraçava en Leo. A la una del migdia vam arribar a casa i els pares no em van voler dir res en tot el trajecte, segons ells el que m’havien de dir necessitava una mica d’espera. Després de dinar, ens vam reunir al saló, la mare es va asseure al meu costat; en aquell moment no ho vaig entendre: a la mare no li agradava asseure’s al sofà perquè era massa dur; poc després sabria per què ho va fer. El pare va ser qui va començar a parlar: −Carla, para atenció, això que et diré costa d’empassar −el vaig mirar fixament i tenia els ulls una mica vermells; jo seguia en la meva absoluta ignorància−. Aniré al gra, el que té en Leo és una malaltia provocada per un paràsit que se li ha posat a l’estómac; tota aquella zona té una infecció greu i això necessita una operació.

−I quin és el problema? Fem-li l’operació! Ai pare, per això esteu creant tot aquest drama? −Carla, escolta’m, que no estic: l’operació necessita uns estris que han de venir dels Estats Units, i això significa... −L’operació val tres mil cinc-cents euros –va intervenir la mare−, ni més ni menys. I si no s’opera d’aquí a mig mes, doncs... –el món em va caure a sobre, d’on trauríem tants diners? Això significava que els pares no podrien pagar l’operació i... oh, no!, jo no ho permetria de cap manera. Vaig córrer a l’habitació amb ràbia, en Leo dormia, que bufó que estava!, vaig trencar la guardiola tot i que només ho feia per tranquil·litzar-me, cinquanta euros!, no era res comparat amb tot aquell dineral. En aquell moment hauria canviat la meva casa de Terrassa per un pis insignificant de qualsevol poblet dels Estats Units a prop d’una clínica veterinària amb el millor instrumental del món. Però allò era impossible i em vaig posar a plorar desesperada, no hi havia res a fer. La mare va pujar i em va començar a bombardejar amb paraules delicades perquè entrés en raó; em va dir coses com que ells no podien gastar tant amb un gos que no viu més de deu anys, o que tots els éssers vius moren, i coses així, que em van fer més mal que bé, però les pitjors paraules van ser aquestes: “l’hem de

sacrificar”. Tot just les vaig sentir, em vaig desmaiar; poc després em vaig despertar al costat de la mare, el pare tenia al damunt en Leo, que s’havia despertat tot juganer, i a mi se’m trencava el cor! L’endemà volia demanar per avançat tots els diners d’aniversari, nadal i bones notes a tots els familiars. Vaig veure el pare engegant el cotxe i la mare al portal amb en Leo, què volien fer?, m’hi vaig acostar i tots dos es van sobresaltar, estaven nerviosos. En Leo tremolava, el pare el va agafar i el va posar al maleter abans que jo pogués preguntar què passava; la mare em va voler portar dins, però abans em vaig girar i vaig veure en Leo, el meu nen!, em va mirar fixament amb aquella dolçor que desprenia quan m’observava i en aquell precís instant ho vaig entendre tot i em van començar a caure les llàgrimes. El pare va arrencar i jo vaig mirar en Leo per última vegada, vaig mirar la mare amb ràbia i vaig córrer al darrere del cotxe, plorant. Va ser dur, l’última cosa que recordo són els ullets d’en Leo, el qual, sabent que li quedava poc temps de vida en aquest món tan cruel, em va dedicar l’última mirada.

Souhaila Belhani 3r A ESO

ELS COPS DEL DESTÍ

Tot d’una va començar a ploure, era finals de juliol, feia dos mesos que havia fet deu anys i em sentia la nena més feliç del món. Aquell juliol va ploure fort,en tots els sentits: el pare, cansat de deutes amb el banc i de perdre amics a mesura que perdia diners, va marxar on mai el tornessin a molestar per res relacionat amb diners, lluny d’una família que no podia cuidar ni alimentar, lluny dels mals de caps, el pare volia començar de nou, qui sap si fundar una altra família! Jo no vaig plorar; encara que tingués deu anys, sabia que si una persona t’estima no se’n va així com així. La mare, que sempre havia estat dolça i amable, ho va deixar de ser. Jo em pensava que la meva vida no podia empitjorar, però anava errada, faltava el cop definitiu. Recordaré tota la vida el set d’agost. La mare em digué que m’arreglés tant com pogués perquè havíem d’anar a casa de la tieta Marta, cosa estranya, ja que, si jo no recordava malament, la tieta havia marxat a França; devia haver tornat abans d’hora. La mare estava seriosa, però era normal, el pare havia marxat i no anàvem bé de diners; de males cares, no li’n faltaven. Vam marxar als volts de les tres, feia calor. Vam anar amb tren durant una hora i mitja i després vam caminar mitja hora més. Jo

no reconeixia el paisatge, no recordava que la casa de la tieta Marta estigués tant lluny i aquell barri desmanegat no em sonava de res. Els carrers estaven buits, cosa gens estranya perquè érem a l’estiu. Arribàrem al final d’una avinguda i ens vam parar davant d’un casalot que tenia un rètol que deia: “Hospici El Turó”. Vaig observar el casalot detingudament; la mare també ho feia, però amb pena, que li devia passar? Em va dir que entrés en aquella casa i li portés un got d’aigua perquè estava morta de set. Quan me n’hi anava, va cridar: −T’estimo, filleta, el destí no ha volgut... –es va aturar i canvià de tema−, sobretot que l’aigua sigui fresca! −Segur que en tenen a la nevera –vaig continuar, estranyada. Em va semblar sentir algú a fora plorant desconsoladament, però no em vaig girar: havia de portar l’aigua a la mare. Un cop dins del casalot, un home alt i moreno em va mirar estranyat i em va preguntar: −Què vols?, que t’has perdut? −Venia a buscar un got d’aigua per a la mare. −Segueix-me –vam anar a la cuina i em va donar l’aigua i un suc per a mi, i em va acompanyar a la sortida ja que li havia de tornar el got.

Quan vam arribar al portal, el cor se’m va encongir, la mare no hi era! Tot va passar de cop, aquell hospici, aquell home... Tot allò i més que no tenia res a veure amb mi, amb la meva forma de ser, amb els meus somnis, va passar a ser casa meva: l’home que em va donar l’aigua em cuidaria fins als divuit amb altres nens i nenes com jo. Aquell estiu la meva vida va fer un gir de cent vuitanta graus. La mare se n’havia anat sense deixar rastre, com el pare, sense cap remordiment, al contrari, amb tota la llibertat del món i sense cap responsabilitat. Ho vaig passar malament, se’m feia difícil la vida en aquell lloc trist i abandonat de tota mena d’estima, però amb el temps vaig pensar que era millor que no hi hagués amor, perquè no em creia capaç de tornar a estimar. El primer any va ser el pitjor, tothom es posava amb mi, era la nova. A la nit passava fred, em va tocar un llit al costat d’una finestra trencada; a l’estiu hi hauria estat bé, però una de les grans em va prendre el llit perquè estava en el lloc més fresc. Per sort no tot van ser penúries, el cinquè any va arribar la Nàdia, en tenia disset i ens vam fer molt amigues, tant que semblava la meva germana, més ben dit la meva mare. La Nàdia no es queixava de res i sempre veia la

part bona de les coses. Una tarda que ens van castigar a l’habitació, va treure uns cromos de colors vius amb personatges de conte, un mag, una sirena, una bruixa, un fantasma, un follet, una fada, un ogre, una casa abandonada, un palau, una nena, un paraigua, un colom..., va agafar cinc cromos a l’atzar i va explicar uns història preciosa relacionant els dibuixos; després me’n va donar cinc i em va dir que fes el mateix, jo em pensava que no me’n sortiria perquè no tenia imaginació, ella em va dir que comencés i em va sortir una història preciosa: la nena de la pluja entrava en una casa abandonada amb tot d’ocells, va posar un missatge dins d’un colom i un dia va venir una fada que es deia Nàdia i transformà aquella casa en un palau com els de Les Mil i Una Nits. On els altres vèiem tristesa, la Nàdia, la meva amiga-germana-mare Nàdia, veia alegria per tot arreu. Durant molts moments ella em va fer oblidar que m’estava en un hospici. Vaig viure amb ella un any fantàstic; a més, com que era la més gran, tothom la respectava, i com que jo era la seva amiga inseparable, també em tractaven bé, però només davant seu. La Nàdia i jo ens estimàvem. Jo m’imaginava tota la vida així, però el tres de setembre la Nàdia va fer divuit anys i al cap d’una setmana, com que ja era major d’edat, va sortir de l’hospici. Em va dir

que aniria a viure amb el seu oncle de Barcelona. Quan ja no hi era, em vaig tancar a l’habitació i vaig plorar, la trobaria a faltar tant! Durant els mesos que van seguir, vaig veure de nou la foscor que creia haver deixat enrere, van tornar les nits d’insomni i el menyspreu de les companyes. Però el destí va voler que no tot fos tristesa i el sis d’abril vaig rebre una visita del tot inesperada: era ella, la Nàdia! Em va alegrar aquell dia i tota la meva vida: la meva Nàdia se m’enduria a Barcelona a casa del seu oncle. Quan m’ho va dir, em vaig quedar quieta com una estàtua; vaig pensar en la mare, ja no sentia cap ressentiment, al contrari, suposo que quan em va portar a l’hospici ho feia perquè es pensava que seria el millor per a mi, què seria de la mare?, hauria pogut refer la vida?, ens tornaríem a veure alguna vegada? La mare deia que si el destí et treia algú que estimaves, te’n posava un altre al teu camí.

Jo ja no recordava com es feien les abraçades, però vaig mirar els ulls de la Nàdia i va ser tan fàcil!

−T’estimo! -vaig abraçar-la ben fort.

Souhaila Belhani

EL POU DELS DESITJOS

Era una freda tarda de novembre. En Martí, la Sílvia i en Jaume parlaven sortint de l’institut: en Martí volia que arribés nadal perquè era l’època de l’any que li agradava més, sobretot pels regals que rebia. La Sílvia opinava el mateix. En Jaume no deia res i la Sílvia li va preguntar què li passava. Ell va somriure i els va dir: −Voleu que us expliqui una història que va passar aquí, a Terrassa? –en Martí i la Sílvia van assentir i es van posar les mans a la butxaca disposats a escoltar−. Oi que tots els nens han somiat algun cop a demanar un desig i esperen que es compleixi. Doncs aquesta història va més o menys d’això: “Hi havia un nen de vuit anys, alt, amb els ulls blaus, que vivia amb els pares en una casa que semblava un palau Voltat de margarides. Tots els veïns es coneixien, la gent era amable i somreien sovint, fins i tot la Rosa, la veïna del costat. El nen havia sentit a la mare que la Rosa no podia tenir fills, ella i el seu marit vivien sols en una casa gran i semblaven tan contents que el nen no entenia per què la mare deia que tenien una desgràcia. Aquell nen tenia totes les joguines imaginables, des de cotxes teledirigits a jocs d’ordinador,

però ves per on poc, el primer dia de les vacances de nadal es va llevar d’hora i no sabia què fer. La mare feia cafè mentre xiuxiuejava una cançó. −Mama, puc donar una volta amb bici? −va preguntar el nen. Ella li va dir que no s’allunyés de casa, li va donar l’abric nou i els guants i ell va agafar un bitllet de 10 euros, com sempre que sortia, va dir adéu a la mare i va anar fent voltes a prop de casa. Quan va passar per davant del quiosc, el quiosquer li va donar dues xocolatines i quan ell les hi anava a pagar, li va dir que marxés i saludes la mare de part seva. El nen es va posar les xocolatines a la butxaca i va continuar el camí. Va arribar al pou dels desitjos on cada nadal anaven amb els pares a demanar coses. El pou era abans de la pujada del pont que creuava la riera. La mare li havia dit moltes vegades que no creués el pont si anava sol, però ell no sabia on més anar i sentia curiositat per saber què hi havia a l’altra banda. Va fer la pujada que duia al pont i el va creuar; va veure un petit bosc d’avets amb neu a les branques; al seu barri la neu que havia caigut feia una setmana s’havia fos a l’asfalt. El nen estava impressionat, el paisatge nevat semblava una postal, que bonic! Es va endinsar al bosc i mirant allò que no havia vist mai, li va semblar que vivia una aventura. Al

cap de poc, quan van tornar les cases, va veure un edifici antic i s’hi va acostar. Hi havia un nen de la seva edat assegut a terra amb el cap baix, duia texans desgastats i un jersei on cabien dos nens com ell, es tapava les mans amb els punys de les mànigues. El nen d’ulls blaus va baixar de la bicicleta. −Hola! Com et dius? –li va preguntar.

−Marc –ell li va explicar que tenia vuit anys i vivia a l’hospici. Aquell mati s’havia escapat per la porta del darrere, com feia quan volia estar sol.

−Per que estàs tan trist? Falta poc per nadal –el nen d’ulls blaus li va tocar l’espatlla.

−I què?, és un dia com qualsevol altre.−Però que dius!, nadal és el dia més

feliç de l’any; es donen regals i jo vaig amb els pares a demanar coses al pou dels desitjos.

−Jo no tinc pares. El nen d’ulls blaus va deixar de

somriure. Per un moment va sentir que no tenia res a dir, va voler pujar a la bicicleta i tornar a casa. Però no ho va fer:

−Ho sento –va murmurar, i va estar en silenci fins que formulà la pregunta que li rondava pel cap−; amb qui vius?

−Amb la Marta, la Fàtima, la Zoe, en Lluís, la Violeta... –va començar a dir en Marc.

−Si que tens germans!, ostres, jo no en tinc cap!

−No són germans, són els nens de l’hospici −en Marc va riure per primera vegada. Tenia un somriure bonic, però els ulls continuaven apagats. Després d’una pausa, en Marc va preguntar on era el pou dels desitjos. El nen d’ulls blaus va desfer el camí que havia fet fins al pont, però ara no anava sol. Va travessar el pont, i quan baixaven, va assenyalar el pou. Quan hi van ser, va dir a en Marc que havien de tancar els ulls i demanar el desig en silenci. En Marc mirava estranyat el barri de l’altra banda de la riera, semblava que no hagués vist mai cases decorades amb llums de nadal. El nen d’ulls blaus li va donar un cop al braç perquè demanés el desig; en acabar, en Marc va preguntar:

−Es complirà? El nen d’ulls blaus va assentir amb tota

la seguretat del món:−Els meus sempre es compleixen –va

agafar una de les dues xocolatines de la butxaca i la va donar a en Marc, que li va donar les gràcies, la va obrir de seguida i se la va menjar tacant-se les galtes i els dits. El nen d’ulls blaus li va donar l’altra perquè se la mengés més endavant. Es van acomiadar; el nen d’ulls blaus va mirar com en Marc

marxava cap a l’hospici tremolant com una fulla.

Aquella nit, mentre sopaven, el nen d’ulls blaus va preguntar a la mare:

−Per què dius que la Rosa no pot tenir fills si hi ha nens que no tenen pares?

La mare es va estranyar molt que li fes aquella pregunta, però quan li va explicar la història d’aquell matí, ho va entendre tot, i es va commoure.

Per nadal van anar amb la Rosa a l’hospici; duien un regal per a en Marc, el qual, molt content, va abraçar el seu amic. El nen d’ulls blaus no entenia per què la Rosa havia anat a l’hospici amb ells. La Rosa parlava amb en Marc amb molta amabilitat i li feia moltes preguntes.

Van passar les setmanes i un dia la mare va dir a en Marc:

−Saps una cosa? La Rosa està adoptant en Marc.

El nen va mirar la mare confús:−Què vol dir adoptar?−Vol dir que d’ara en endavant el

veuràs més perquè viurà amb la Rosa, al costat de casa nostra.

El nen d’ulls blaus es va posar molt content quan ho va entendre; va córrer cap a la casa de la seva veïna, però el marit de la Rosa li va dir que en Marc encara no havia vingut.

Una setmana després van trucar a la casa del nen d’ulls blaus, la mare va obrir i de seguida va cridar el seu fill, que va veure en Marc assegut al sofà.

−Marc! –va córrer a abraçar-lo. En Marc anava vestit molt diferent: duia vambes noves, abric nou i guants nous.

El nen d’ulls blaus el va portar a la seva habitació; en Marc es va asseure al llit i li va dir:

−Tenies raó: el desig que vaig demanar al pou es va complir.

−Veus com si? El meu també. Tu que vas demanar?

−Una família. Aquelles dues paraules es van quedar

gravades al cervell del nen d’ulls blaus.”−I això es el que us volia explicar –va

acabar en Jaume.La Sílvia i en Martí se’l van mirar una

estona sense dir res; semblava trist.−Quina història més bonica! –en Martí

va trencar el silenci.−On l’has llegit? –va preguntar la Sílvia.

En Jaume va riure.−Enlloc. −Però... aquest nen va existir? –va

insistir en Martí.

−I el nen d’ulls blaus? –la Sílvia el va mirar fixament−. Oi que aquest nen també existeix?, ja deu ser un noi.

−Jo el conec molt bé –en Jaume va somriure− i em sembla que vosaltres també perquè el teniu aquí davant. Fa uns anys en Marc se’n va anar a Alemanya amb la seva família i encara hi és. Però ens escrivim sovint i us asseguro que som molt, molt amics.

Florella Bekari 4t A ESO

ELS CRITS DEL SILENCI

Els crits de l’Andrea trenquen el silenci de la nit. Un altre cop el malson; com cada nit es desperta sobresaltada, plorant. Busca desesperadament l’inhalador. La mare obre la porta i es llança a abraçar-la.

−Tranquil·la, ja ha passat –la intenta calmar; després d’una dosi d’inhalació, la respiració de l’Andrea torna a poc a poc a ser la mateixa; s’adorm per tercera vegada, aquest cop fins l’endemà. Han passat cinc anys de l’accident de cotxe que es va emportar la Sílvia, la seva millor amiga. Des d’aquell dia, l’Andrea no parla. La nit de la tragèdia anaven juntes i ella va aconseguir salvar-se, però es va enfonsar i les seves ganes de viure s’han apagat més d’un cop, com mostren les cicatrius dels canells. La Rosa, la germana gran de l’Andrea, una universitària que se sent incompresa, s’enfada quan la mare la desperta perquè l’ajudi amb els atacs d’ansietat de l’Andrea. La Rosa desitja marxar de casa, farta de l’estrany silenci de la seva germana, fruit de la seva immaduresa. “A mi també se m’han mort amics, saps?”, li diu quan s’enfada. Cap psicòleg ha aconseguit que l’Andrea parli i la mare ha perdut l’esperança de sentir-li la veu.

Un dia, la Rosa i l’Andrea van a l’aniversari d’un company d’universitat de la Rosa. L’Andrea no hi vol anar, però accepta quan la mare li diu que pateix veient-la sempre tancada dibuixant noies desfigurades o mortes. Hi van amb el cotxe de la Rosa. Quan arriben, l’Andrea s’asseu en un racó de l’ampla sala-dicoteca i observa; beuen, riuen, criden i ballen descompassats.

−Qui es aquesta? –preguntà algú. −La meva germana; deixa-la, no parla –

crida la Rosa, sobreposant-se als efectes dels combinats que s’ha pres.

Diverses persones han ofert alcohol a l’Andrea, però l’ha rebutjat.

Al cap de quatre hores, la Rosa s’acomiada dels amics i marxa. Quan és a punt d’obrir la porta del cotxe, l’Andrea li agafa el braç.

−Què fas? –la Rosa se’n desfà. L’Andrea no diu res, només la mira. –Anem –ordenà la Rosa pujant al cotxe. L’Andrea no es mou, es queda dreta a la

vorera. La Rosa es cansa d’esperar-la i baixa enfadada. De sobte, l’Andrea obre la boca i diu: −Ella havia begut! –vessa una llàgrima, i la Rosa corre a abraçar-la. −Has parlat! Déu meu... –plora trasbalsada.

−Ella havia begut! –repeteix l’Andrea, la mirada extraviada en un moment del passat. Tornen a casa amb autobús. A mig camí, s’ha d’aturar: un accident greu impedeix el pas: sirenes, ambulàncies, policies... El conductor de l’autobús baixa i després de parlar amb els agents una bona estona, puja negant amb el cap. −Dos nois morts –diu a una senyora que s’aixeca i pregunta què passa−, anaven beguts i sense cinturó. La senyora torna al seient capbaixa. La Rosa veu per la finestra una dona abocant-se sobre el cos d’un dels nois, probablement la mare. Quan arriben a casa, la Rosa córrer cap a l’habitació de la seva mare i la desperta dient-li la bona noticia: −Mare, l’Andrea ha... –comença a dir. −Què... què ha fet? –preguntà la mare somnolenta. −Ha parlat!

La mare s’aixeca i l’observa seriosament.

–T’ho juro! La Rosa li explica com ha anat tot. Les dues pensen que la noia està curada i tot serà com abans.

Van a l’habitació de l’Andrea, que encara no dorm. La Rosa li demana que expliqui a la mare què ha passat. −Digues-li que parles! –insisteix. L’Andrea les mira a totes dues i no diu res.

Li fan més preguntes, però no en contesta cap; adopta la mateixa actitud de sempre. La mare marxa plorant a la seva habitació. La Rosa li fa companyia fins que s’adorm. La Rosa va al seu dormitori. No té son i s’asseu al llit. De sobte, recorda les paraules del conductor: “Dos nois morts. Anaven beguts i sense cinturó”. També recorda les primeres paraules de la seva germana després de cinc anys de silenci; se li posa pell de gallina quan s’adona de l’enorme significat que han tingut. Si ella no li hagués fet cas i s’hagués entossudit a tornar amb cotxe, la mare que ha vist plorant sobre el seu fill mort, podia haver estat la seva! Al cap de dues hores, quan la Rosa ha aconseguit adormir-se, l’Andrea torna a tenir el malson; es despertà cridant i plorant. La Rosa hi va ràpidament, l’abraça i li fa de tot de petons.

−Ho sento –arrenca a plorar–, gràcies per salvar-me la vida, t’estimo, t’estimo molt, germaneta.

L’Andrea s’incorpora, somriu i li eixuga les llàgrimes amb els dits. La Rosa, emocionada, sent les paraules que acompanyen el gest de la seva germana: “Jo també t’estimo, Rosa.”

Florella Bekari 4t A ESO

GERMANES DE SANG

La llum il·lumina l’habitació. Porto la tarda asseguda a l’escriptori, pensant. Miro al cel i l’últim raig de sol m’acarona el braç. Els dies calorosos d’agost passen tant a poc a poc! Només un nom ressona dins meu: Cleo. Miro la foto de l’escriptori: la Cleo i jo el dia de la graduació, ella somriu com sempre.

Recordo les tardes en què passejàvem després d’un llarg dia de feina. L’any 2009 vam començar a treballar a l’empresa tèxtil del seu pare, el senyor Duncan, totes dues teníem 23 anys i acabàvem de cursar empresarials a la universitat de Florida.

La Cleo era la meva millor amiga. Quan jo tenia set anys, els pares es van separar. Una nit la mare em va despertar sobresaltada: “Sara, anem”, em va portar en braços al cotxe i va conduir des de Florida fins a Texas. Va passar dies explicant-me que marxàvem perquè les coses entre el pare i ella no anaven bé i seria millor per a tots que no discutissin més. Jo ja sabia que fugíem. La mare es pensava que me la creia quan deia que s’havia fet les ferides de la cara amb un gerro trencat, pensava que jo no l’havia sentit plorar a la nit tancada al lavabo i que trobava natural que es posés ulleres de sol dins de casa. Vaig fingir que em creia que d’un dia per l’altre les coses s’havien espatllat, però

feia molt temps que el pare i la mare havien deixat d’estimar-se. Quan vam arribar a Texas, teníem una maleta amb roba i els pocs estalvis que la mare havia guardat els últims mesos amagant-los cautelosament del pare, l’únic que manejava els diners. Una associació que ajuda dones maltractades ens va proporcionar un pis modest però confortable. Jo no vaig saber res més del pare. Els de l’associació van ajudar a la mare a trobar petites feines, i vam començar una nova vida. Vaig conèixer la Cleo dos anys després, quan en teníem nou, a l’estiu, en un càmping. Em va explicar que la seva mare havia mort quan va néixer ella i que tenia un germà que es deia David, cinc anys mes gran que nosaltres. La mare va conèixer el Senyor Duncan i començà a treballar al servei de neteja de la seva empresa. La Cleo i jo érem cada vegada més amigues; quan ella va fer els dotze, després de la festa d’aniversari, vam córrer a la part de darrere de la casa amb un ganivet, ens vam fer un tall al braç i vam ajuntar les ferides. Quan la sang es va barrejar, va quedar segellat el nostre pacte de germanes i des d’aquell moment vam ser inseparables. Onze anys després començàvem a treballar a l’empresa del senyor Duncan. Quan en David, el germà de la Cleo, va complir la majoria d’edat, va demanar al pare la

seva part de l’herència i va marxar. La Cleo em va dir que en David detestava l’empresa i que la seva relació amb el pare era freda. Tots dos tenien visions diferents de la vida. El senyor Duncan hauria volgut que en David ocupés el seu lloc quan ell es jubilés i que fos un exemple per a la Cleo, però en David no volia portar la mateixa vida dels seus avantpassats, volia aventura. La Cleo i el senyor Duncan li ho van recriminar, van tenir una discussió i en David va cridar sulfurat que no tornaria. Va arribar un dia en què, per qüestions de salut, el senyor Duncan no es podia fer càrrec de l’empresa i la Cleo en va assumir el control. Deixava una noia cuidant el pare des que se n’anava fins que tornava insistint que li donés la mediació que el seu cor debilitat necessitava diàriament. La Cleo l’acompanyava al cardiòleg dues vegades al mes i procurava que no es veiés exposat a emocions fortes; per això, quan hi havia problemes a l’empresa, buscava la forma de solucionar-los ella o acudia a mi. Tenia por que el senyor Duncan se n’anés per sempre. Quan jo veia com la Cleo abraçava el seu pare, m’emocionava: m’hauria agradat saber què se sentia abraçant un pare. Jo sabia que la Cleo també pensava el mateix quan jo abraçava la mare.

Un dia després de la feina, vaig notar que la Cleo estava preocupada per alguna cosa. Vam anar a casa meva i vaig preparar una til·la per a totes dues. La mare dormia a la seva habitació. Vaig preguntar a la Cleo què li passava. −En David ha tornat –va dir més que preocupada−. És un desgraciat, sap que el pare és a punt de morir i se’n vol aprofitar; s’ho ha polit tot –va dir furiosa. Mentre parlava, vaig recordar que aquell mati m’havia començat a fer mal el braç i ara el dolor tornava–. Hauries d’haver vist com s’ha posat quan li he dit que marxés! –la Cleo es tocava els cabells i es mossegava les ungles una i altra vegada. −Què ha fet?

−Vol molts diners, i quan se li acabin en voldrà més –la Cleo va mirar a terra, i jo vaig tenir un pressentiment: li vaig arremangar la jaqueta i, en efecte, vaig descobrir que el seu braç tenia una marca vermella com la meva, al mateix lloc. La hi vaig tocar i va fer cara de dolor. −Alguna vegada t’han sortit blaus sense haver-te donat cops? −Què vols dir? –va preguntar confusa; li vaig ensenyar les marques del meu braç−. Què és això? –les va comparar amb les seves. −Estem connectades!

La Cleo es va tapar la boca amb la mà.

−Com? –balbucejà. Li vaig respondre que no ho sabia i cap

de les dues vam trobar una explicació a aquell fenomen. La Cleo va suggerir que podria haver estat el jurament que vam fer quan teníem dotze anys, però semblava una bestiesa i vam descartar aquesta possibilitat.

En David s’ho havia gastat tot a Las Vegas i va exigir al pare diners o accions de l’empresa. La Cleo va dir al senyor Duncan que si cedia, al cap d’un més el tornaria a tenir allà pidolant, i amb la crisi, l’empresa no podria suportar aquell xantatge; per això li aconsellà que no li donés ni un cèntim. En David va sentir la conversa, i quan ella va tornar al despatx, se’l va trobar assegut a la seva cadira amb els peus sobre la taula: en David li advertí seriosament que no es fiqués en els seus assumptes.

−Al pare tot això no li fa cap bé –va dir preocupada−, la seva salut penja d’un fil i aquest imbècil el pot matar.

Li vaig prometre que l’endemà parlaria amb un advocat molt bo perquè l’orientés. L’hauria convidat a dormir, però sabia que no voldria deixar el pare sol, i menys amb en David rondant per casa. Vaig acompanyar-la a peu, ella no agafava gairebé mai el cotxe, sobretot a la nit. La vaig deixar a la reixa de casa i vaig tornar.

Aquella nit no podia dormir, donava voltes i més voltes, obria els ulls i a penes havien passat uns minuts. De sobte, vaig començar a marejar-me. A les tres de la matinada em trobava molt malament vaig despertar la mare, que es va incorporar de seguida. −Tinc punxades al cap –li vaig dir amb un fil de veu. −Mal de cap? −No... –em vaig posar la mà al pit−, una punxada dolorosa al cap, al pit, a l’estómac... −Vine, seu, trucaré al metge i et portaré unes herbes –va sortir de l’habitació; la sentia allunyant-se i el cap m’explotava, la gola se’m tancava i no podia parlar, em faltava aire. Agonitzava. Vaig sentir un gerro trencant-se i vaig veure la mare, borrosa, demanant auxili a urgències; després tot es tornà fosc. Al cap d’un temps sentia com un eco: “Doctor, la perdem!”, un so constant confirmà el que va dir una altra veu: “Hora de la mort: 4:30”, i es va fer el silenci. Em vaig despertar sobresaltada, una mà sostenia la meva, la mare!, em mirava amb els ulls humits. −Gràcies a Déu que estàs bé! –em va fer un petó a la mà: érem a l’hospital. Vaig mirar al voltant atordida; ella em pregà que descansés. Vaig demanar-li que se n’anés a casa, tenia els

ulls vermells i ulleres de no haver dormit, però ella no volia. −Mare, estic bé –després d’insistir, va entrar en raó. −Trucaré a la Cleo perquè vingui –li ho vaig agrair, i després de beneir-me, va marxar. Jo observava les màquines on estava connectada a través de molts cables, vaig sentir el ritme constant del cor, què m’havia passat? Va entrar una infermera, em saludà i va canviar el sèrum. En preguntar-li què tenia, va contestar: −El pitjor ja està. D’aquí a dos o tres dies, quan s’acabin les proves, et donarem l’alta –no em va tranquil·litzar, li veia en els ulls que amagava alguna cosa. −Vull saber per què sóc aquí, què m’ha passat? –vaig colpejar el llit, sentia tanta frustració que no podia pensar bé. La infermera em subministrà un calmant i m’explicà que havia arribat sense pols a l’hospital i que m’havien hagut de reanimar. Vaig confessar-li que havia sentit el doctor dient l’hora de la meva mort; ella va somriure assegurant que havia estat un somni. L’endemà la mare tornà a visitar-me, estava trista; de sobte, va plorar desconsoladament. −Què et passa, mare? –li vaig agafar la mà–, parla, sisplau.

−La Cleo és morta –va dir de cop. Li vaig deixar la mà per tapar-me la cara. En un segon el meu món s’esquerdà com una figura de fang. La mare em va abraçar i plorà amb mi; li vaig preguntar com ho sabia. −El David m’ho ha dit per telèfon. −Mare, treu-me d’aquí: vull parlar amb ell –vaig intentar desfer-me dels cables, però em sentia dèbil, els dits semblaven gelatina. −Encara no t’has recuperat –ella s’hi negava rotundament–. T’has de quedar, jo et diré com va tot. −Sisplau, mare, la Cleo era la meva germana.

Em va mirar amb llàstima, s’ho va pensar molt i em va fer jurar que jo tornaria a l’hospital a fer-me les proves; després va anar a casa i em va portar roba; em vaig canviar i les dues vam sortir de l’hospital. Malgrat el dolor, caminava tan de pressa com podia. Quan vam arribar a casa de la Cleo, vam passar al saló. Hi havia molta gent asseguda, escoltant en David. −La Cleo era una persona excepcional, tothom l’estimava. Potser li hauria d’haver dit que aquella nit no agafés el cotxe... -va tancar els ulls. La mare es va asseure i va escoltar en David. La mirada i les paraules del fill del senyor Duncan eren pura formalitat; no hi havia

sentiment. No vaig aguantar aquella exhibició d’hipocresia i vaig sortir al jardí. La mare em va venir a buscar. −Sara, torna, no te’n pots anar així. −No puc seguir escoltant. −Què dius? −La Cleo no volia que en David entrés a la seva vida, l’odiava; i una altra cosa: a la nit ella no agafava el cotxe. Saps què vol dir, això? Han assassinat la Cleo i en David hi té alguna cosa a veure. La raó em va aclarir el que havia afirmat el meu subconscient: la Cleo era el gran problema d’en David. El que jo havia vist mentre estava inconscient a l’hospital no havia estat un somni, la mort que havia presenciat no era la meva mort, sinó la mort de la Cleo. Això explicava el misteri de les meves punxades. Jo vaig sentir el mateix que la Celo, i el meu cor s’aturà quan es va aturar el seu. Vaig pensar en els senyals del braç: era evident que la Cleo i jo estàvem connectades. Vaig esperar que la gent marxés per entrar i parlar amb en David; la mare em va seguir. Quedaven dos homes molt ben vestits que semblaven agents de l’FBI, li donaven el condol; ell deia que la Cleo patia estrès i prenia antidepressius. −Ja tens el que volies, David: l’has mort i ara ets l’amo de l’empresa –la mare em va

agafar el braç, però no vaig callar−. Sé que l’has assassinat!

−Calmi’s, senyora –va dir un d’aquells homes−, sap que acusar sense proves és delicte?

−Per què no investiguen? –em vaig encarar a en David−. Ets un assassí!, desgraciat!, maleït! La mare m’arrossegà fins a la porta, i un cop fora, em mirà als ulls: “Prou!”. Ella tampoc em creia!, em prenien per boja, però jo sabia que la Cleo havia contactat amb mi. En David havia fet incinerar el cos per no deixar proves. L’endemà vaig anar al cementiri amb la mare i em vaig agenollar davant la làpida de la Cleo. La mare es va quedar enrere per deixar-me sola. −Oi que va ser ell? –li vaig preguntar−. Sisplau, Cleo, fes m’ho veure! Vaig pregar al cel i vaig posar la mà damunt la làpida. Vaig tancar els ulls i vaig tenir una visió: la Cleo i en David discutien a la sala d’estar: −No rebràs cap cèntim –cridava ella. −El pare no opina el mateix; a més, has de fer que el vell m’inclogui al testament. −T’aconsello que marxis demà mateix; si no, trucaré a la policia. La Cleo es girà en direcció a la seva habitació, ell va agafar el gerro de porcellana

del moble de les claus i li va estavellar al cap. La Cleo va caure. En David va obrir el calaix de les claus i va treure l’arma del senyor Duncan. La Cleo es va aixecar i sortí ranquejant de la sala. En David va sentir soroll, no va veure la Cleo i sortí a buscar-la. Jo els seguia. Ella va entrar al garatge, es va treure les claus del cotxe, el va obrir amb dificultat i l’engegà. Em vaig posar al seu costat, tot i que no em podia veure. −Truca a la policia, Cleo! –vaig cridar, com si pogués evitar la tragèdia. Ella va obrir la guantera, va treure el mòbil i el manipulà amb una mà mentre amb l’altra conduïa per l’autopista deserta. Jo mirava enrere i veia com en David ens seguia, vaig avisar la Cleo, que estava pendent del mòbil i se n’adonà massa tard: el cotxe d’en David la va envestir per darrere i va perdre el mòbil. La Cleo va agafar el volant amb les dues mans i es desvià cap al penya-segat per la carretera dels giravolts. En David ens trepitjava els talons. La Cleo estava tan amoïnada que no sabia on anava. Vaig veure com en David treia la pistola i disparava. La Cleo va abaixar el cap i la bala trencà el vidre. Hi havia poca visibilitat. En un giravolt ella va perdre el control i vaig sentir que el cotxe flotava. Va impactar brutalment contra les roques. Baixàvem fent voltes de

campana; amb el moviment no vaig veure la Cleo, però vaig experimentar el mateix que la nit de les punxades: vaig sentir que em moria. Vaig obrir els ulls mentre apartava la mà de la làpida; estava tremolant. Vaig pensar què havia de fer i a la tarda vaig anar a parlar amb en David. Vaig pujar les escales amb pas ferm i vaig entrar al seu despatx sense avisar ni trucar a la porta. Ell no m’esperava i m’etzibà: −De què m’acuses ara? −Sé què vas fer a la Cleo; m’ho ha dit. −Parles amb els morts? −va burlar-se’n–. Quan et vaig conèixer, eres mes intel·ligent. −Ella i tu vau discutir. −Això no vol dir que l’hagi mort. −Volies que ella convencés el senyor Duncan perquè t’inclogués al testament i s’hi va negar dient-te que marxessis l’endemà –en David es va aixecar i vaig fer un pas enrere−. Quan ella es va girar, li vas estavellar el gerro al cap, com un covard. −Com ho saps? −Vaig veure com feies que el cotxe caigués pel penya-segat, tu vas provocar l’accident, ets un assassí, David! −D’acord, vaig matar-la, no tinc ni blanca i ella no em volia ajudar, què podia fer?, m’hi va obligar! I a tu no et creurà ningú, ets

una boja visionària –va riure mentre s’asseia novament. Vaig sortir del despatx i vaig anar directament a comissaria. Ho vaig explicar tot i el primer que em van dir els dos agents que m’atenien va ser que una acusació sense proves podria costar-me una demanda per injuries. −Tinc la prova. Els agents es van mirar i jo vaig posar sobre l’escriptori la càmera de vídeo que duia al bolso. Quan van veure la cinta amb la confessió d’en David, van sol·licitar l’ordre d’arrest i aquella mateixa tarda en David fou traslladat a la presó, a l’espera d’un judici que el declararà culpable d’homicidi. L’endemà a la tarda vaig anar al cementiri a deixar roses blanques sobre la tomba de la Cleo, i li vaig donar les gràcies. −Hem fet justícia, germana. Vaig mirar al cel i un càlid raig de sol em va acaronar el braç.

Com ara, cinc dies després, asseguda a l’escriptori de la Cleo, sense la Cleo, amb la seva fotografia del dia de la graduació, el record ben viu del que hem viscut juntes i una marca inesborrable al braç.

Florella Bekari 4t A ESO

ET PERDONO

Em dic Llúcia i tinc quinze anys.         La mare ens va abandonar a mi i al pare quan jo en tenia cinc, i des d'aquell moment el pare es va fer càrrec de mi, va fer de mare i de pare a la vegada, i treballa dur cada dia per poder mantenir-me. Quan el pare anava a treballar a la cristalleria, em deixava tot el dia amb els avis, ells m’anaven a buscar a col·legi, em quedava tota la tarda amb ells i el pare em recollia a la nit per anar a casa, fins que vaig fer els quinze, que em vaig quedar sola. Un dia, tornant a casa amb el pare, li vaig preguntar per què la mare ens havia deixat i ell va dir que no li podia donar el que ella volia, la mare havia trobat un home que sí que ho podia fer i se'n va anar amb ell. Jo era rebel. No apreciava el que tenia al meu voltant, ni molt menys el pare. Sempre volia més i era ambiciosa, li demanava diners per als meus capritxos i si ell deia que no podia donar-me'n perquè tenia moltes despeses, m'enfadava i li deixava de parlar per un temps. Un dia li vaig demanar diners per comprar llaminadures, em va dir que no podia i aleshores vaig explotar: li vaig dir que ell no tenia mai diners per a mi, que jo no li importava gens, i vaig cridar que preferia anar-me’n amb la mare, que entenia perfectament

per què va marxar de casa, amb tota la raó del món; em vaig tancar a l’habitació i li vaig deixar de parlar, encara que ell, incansable, buscava la manera de dialogar amb mi i fer les paus. Era divendres i em vaig passar el cap de setmana tancada a l’habitació. Dilluns vaig anar a l'institut; quan van acabar les classes, vaig sortir i em vaig adonar que el pare m'estava esperant, jo seguia enfadada amb ell, i en veure’l, vaig passar de llarg, em deia que havíem de parlar i jo replicava que no teníem res a dir; per fugir d'ell, vaig sortir corrent i em vaig ficar en un carreró solitari. Quan vaig perdre el pare de vista, vaig començar a caminar. De sobte, va sortir un home encaputxat amb un ganivet i em va dir que li donés tots els diners, li vaig contestar que no en tenia, i ell, molt enfadat perquè jo no portava res a sobre, em volia castigar marcant-me la cara amb un ganivet. En aquell moment va aparèixer el pare de no sé on i va començar a colpejar el lladre, però ell tenia el ganivet, va apunyalar el pare i després va fugir; el pare va quedar tirat a terra sagnant i va perdre el coneixement; jo, angoixada, vaig trucar a la policia i em vaig quedar al seu costat fins que va arribar l'ambulància. A l'hospital em van dir que havia perdut molta sang, necessitava una transfusió o moriria, em van preguntar on podien localitzar la mare, vaig dir que no ho

sabia perquè ens havia abandonat, però podien avisar els avis, els pares del meu pare; ho van fer i en uns minuts van arribar a l'hospital, els van fer proves d'ADN per saber si eren compatibles i no ho eren, llavors me les van fer a mi i jo sí que ho era, vaig donar la meva aprovació i em van treure sang. El metge que atenia el pare em va dir que amb la rapidesa amb què havíem arribat a l'hospital i la transfusió feta a temps, el pare es podia salvar. El van operar i va sortir bé, el van passar a vigilància intensiva per veure com evolucionava. Jo només podia mirar per la finestra de la porta. El pare estava connectat a un aparell que el mantenia amb vida, vaig pensar que el pare estava passant tot allò perquè m’havia defensat del lladre que em volia fer un tall a la cara; si s'hagués donat el cas, el pare hauria donat la vida per mi. Llavors vaig pensar que m’havia portat molt malament amb ell, per culpa de la meva rebel·lia, el meu orgull i la meva ambició, i em vaig adonar que el pare, el meu estimat pare, ho valia tot. Amb el pas del temps es va anar recuperant, el van traslladar a una altra habitació i vaig poder entrar a veure’l. Dormia, li vaig posar la mà al front i es va despertar, li vaig dir plorant que em perdonés per ser tan dolenta, per la meva actitud, la meva rebel·lia, el meu orgull i la meva ambició. L'únic que

m'importava en aquell moment era que el pare es recuperés i es posés bo. Ell em va dir que no em preocupés ni m’angoixés, que el pitjor ja havia passat, que entenia la meva actitud adolescent i em perdonava. Al cap de dues setmanes es va recuperar i sortí de l'hospital. Començàvem a tenir una relació pare-filla més fluida. Quan el pare arribava de treballar a la nit, jo tenia el sopar fet i ell em portava llaminadures; també vam començar a passar més temps junts, anàvem al parc, menjàvem pizza en un restaurant o preníem un gelat de llimona passejant tranquil·lament, i començàvem a tenir confiança. Un dia estàvem els dos junts al menjador veient una pel·lícula, quan van trucar al timbre, el pare em va acompanyar a la porta i vaig obrir. Era una dona amb la cara trista i una cicatriu que li travessava la galta, semblava més gran del que era. Vaig veure que el pare la coneixia per la cara d'estupor que va posar. Li vaig preguntar qui era i va contestar que era la mare. Ella es va agenollar, va demanar perdó plorant per tot el que ens havia fet; jo no me'n recordava gaire, d'ella, perquè va marxar quan tenia cinc anys, però quan la vaig veure agenollada davant nostre, se’m van remoure les tripes, em va fer llàstima veure-la desesperada, i jo també em vaig agenollar, li vaig dir que la

perdonava però que no ens tornés a deixar, i li vaig fer una abraçada. El pare es va agenollar i li va dir que també la perdonava. Vam entrar al menjador i la mare ens va explicar què havia estat d’ella durant aquells deu anys; ens va dir que se n'havia anat amb un altre home perquè tenia diners i creia que amb ell viuria millor, però va confessar que no va ser així. Els dos primers anys sí que van transcórrer com ella havia pensat, però de cop i volta l'home va canviar radicalment, arribava borratxo a la nit i deia a la mare que era una golfa que no servia per res, que era ximple, idiota i estúpida. Fins que una matinada, borratxo, la va treure a cops del llit, la va insultar i la va pegar; al cap de poc, va començar a arribar a casa amb una dona diferent cada nit; la mare va aguantar durant tot un any, no hi podia fer res perquè l'home va treure el telèfon i quan sortia de casa, hi deixava la mare tancada amb clau perquè fes les feines de la llar. Un dia, la mare, farta de tot, va agafar una cadira i va començar a trencar una finestra abans que ell arribés, va sortir corrent fins a la carretera i va aturar un cotxe perquè la portés lluny d'aquell lloc; va dir al conductor que la deixés en una gasolinera, però la mare portava un any sense caminar, quan va creuar el carrer li van fallar les cames i la va atropellar un cotxe; la van portar a l'hospital i va estar en coma set anys. Quan per

fi va despertar, li van dir que l'accident li havia afectat una part important del cervell, però no la part essencial, ja que el primer que va fer la mare després de recuperar la vida, va ser tornar a casa i demanar-nos perdó al pare i a mi, va dir que mai pagaria prou pel que ens havia fet. Nosaltres li vam dir que oblidés el passat i que a partir d'aquell instant viuríem com una família.

******

Han passat tres anys, en tinc divuit i estic radiant de felicitat: la mare ha donat a llum el meu germanet Martí.

Luz Karime Cifuentes 4t A ESO