T E R C E R A L E C T U R A D E L L E N G U A C A T A L A N A

LA LLARGA BARBA DE LA SIHAMU

A l’interior de la cova de l’àvia Sihamu, la Britney i la Carla van començar a reptar animosament.

S’havien escapolit d’aquella salvatgina que les havia estat perseguint sense treva des de la base de la

muntanya. Assaltades per la por i envaïdes per una intensa sensació de pànic, les dues sosines

prehistòriques havien llançat els trossos de carn que els pares els havien posat al sarró de pells per tal

d’aconseguir que la fera temperés una mica el seu instint depredador. Ara, s’havien quedat sense viandes i

l’estómac els estava reclamant la seva ració de cérvol fumat, però havien actuat amb coherència: millor

desfer-se dels trossos de carn que convertir-se en el sopar d’aquell linx enfurit...

L’indret era bell i, alhora, misteriosament tètric; una barreja d’afeblits rajos de llum (els que

aconseguien esmunyir-se per les escletxes de la roca) i d’ombres que dibuixaven formes impossibles

decoraven les parets de la gorja. Les dues sosines, literalment vestides de fang, s’arrossegaven a poc a poc

mirant d’arribar a un lloc o altre; lluitaven amb totes les seves forces per tal de trobar una sortida la qual,

tenint en compte l’estona que feia que es desplaçaven sense arribar a cap lloc, semblava impossible de

localitzar.

Desobeint els pares com era habitual, la Britney havia decidit d’escapar-se del poblat aquell matí

perquè, tal i com afirmava ella, <<ja era hora de viure una aventura de les de veritat>>. La noia havia entrat

de cop en la pubertat i, paral·lelament als canvis físics que estava experimentant, havia començat a pensar

de forma diferent... Per primer cop, els pares havien deixat d’ésser els protectors i s’havien convertit en una

espècie d’individus que li feien nosa. Segons la Britney, no li deixaven fer res, eren uns carques i sempre li

estaven manant feina. Ella ja tenia xicot, un sosí matusser i esdentegat que, però, era segons ella el més fort

i bell dels adolescents del campament (Pirat Capdetrons, es deia el jovencell). El pare de la Britney no la

deixava sortir amb en Pirat, i la noia n’estava ja fins al capdamunt; arrufava el nas i protestava

enèrgicament, però no se l’escoltaven. La cosina de la Britney, la Carla, també n’estava farta, dels pares.

Adolescent com la seva cosina, la Carla havia proposat d’escapar-se de casa plegades i fugir ben lluny.

Innocents com eren i desconeixedores del terreny, ambdues cosines havien grimpat tartera amunt anant a

petar a la cova de l’àvia Sihamu, un lloc molt perillós i prohibit d’on, segons els pares, ningú en tornava amb

vida.

Ara, soles i desemparades, les noies, amb els colzes i els genolls pelats, suportant el fred de l’estreta

cova i amerades d’aigua (pel dessota hi corria una mena de rierol subterrani), començaven a plorar...

- No ho aconseguirem, cosineta –digué la Carla mentre una llàgrima li rodolava galta avall -. Morirem

de gana, perdudes en algun punt d’aquesta galeria interminable!

- Sí... Crec que ens hem equivocat. Vam voler fer de valentes i mira... Hem acabat a la gola del llop! –

replicà la Britney, amb un fil de veu gairebé imperceptible -. Com sempre, els pares tenien raó. Hem volgut

fer la nostra i les coses han anat malament. Els hauríem d’haver fet cas...

- Si pogués sortir d’aquest infern tornaria cames ajudeu-me al poblat i em llançaria directament als

braços de la mamà.

- I jo als del papà...

Les cosines començaven a ensumar la mort imminent dins la cova de l’àvia Sihamu. Després

arribaria l’oblit. Segurament serien devorades per alguna salvatgina que s’aventuraria a avançar per la

mateixa gorja on eren empesa per la flaire de carn en descomposició.

Quan ja gairebé havien optat per restar immòbils i deixar d’avançar la Britney palpà, amb la punta

dels dits, quelcom amb una textura estranya. Gairebé vençuda pel cansament, no aconseguia d’esbrinar

què era, allò que les polpes dels dits tocaven... Semblava... Pèl!

Ràpidament, la noia recuperà part de les forces:

- Carla! No t’ho creuràs pas! Acabo de palpar un manyoc de pèls! Pèls a dojo! Això vol dir que...

- Sí! Vol dir que acabes de trobar la punta de la barba de l’àvia Sihamu! Els meus pares m’han

explicat que, fa tres-cents anys, la Sihamu, l’anciana més respectada del poblat dels nostres

avantpassats, va haver de fugir a una cova perquè li havia començat a sortir pèl a la cara i els homes de

la tribu la volien matar. Si fem un càlcul ràpid, al llarg de tres-cents anys aquesta barba haurà crescut

molt! Els més vells del poblat asseguren que la Sihamu viu encara i és... Immortal!

- Així, doncs, què esperem? Seguim el camí de la barba fins arribar a trobar l’àvia Sihamu. Ella,

talment com hem fet nosaltres, fugí del poblat davant la pressió dels homes. Ella ens podrà entendre!

- - - - - - - - - - - - - - - - - - -