Embed Size (px)
Citation preview
• Col·lecció L’Aixecador - 16 •
L’origen dels castellsANÀLISI TÈCNICA I HISTÒRICA
JOAN BOFARULL SOLÉ
Primera edició: setembre de 2007
Cossetània Edicions C. de la Violeta, núm. 6 • 43800 Valls
Tel. 977 60 25 91Fax 977 61 43 57
© Joan Bofarull Solé© Cossetània Edicions / Imatge-9, SL
Director de la col·lecció: Xavier Brotons Navarro
Disseny i composició: Imatge-9, SL
Impressió: Arts Gràfiques Requesens
ISBN: 978-84-9791-291-4
Dipòsit legal: T-437-2007
Aquest llibre ha estat editat amb la col·laboració de:
Generalitat de CatalunyaDepartament de CulturaCentre de Promoció de la CulturaPopular i Tradicional Catalana
Pròleg, per Ernest Benach i Pascual .................................................................... 7
Salutació, per Quico Sempere Securún ................................................................ 9
Presentació .................................................................................................... 11
Estat de la qüestió .......................................................................................... 13
Les muixerangues del País Valencià ................................................................ 31
Els balls de valencians .................................................................................... 51
Els castells ..................................................................................................... 73
Les torretes i grups locals ............................................................................... 79
La moixiganga religiosa ................................................................................. 85
Comparació entre la muixeranga i els castells ............................................... 105
Història del ball de valencians i naixement dels castells ................................ 121
Els acròbates del Magreb ............................................................................. 151
Conclusions ................................................................................................ 159
Bibliografia .................................................................................................. 161
Índex
7
Pròleg
Ens calen llibres com aquest. El fet casteller forma part destacada de la cultura catalana. Els castells són festa, tradició i emoció. Emoció pura, en plantejar-los, en intentar-los, en fer-los, en veure’ls. I també són identitat. Per tradició, però també perquè el lema “força, equilibri, valor i seny” és, de fet, representatiu dels valors, de la manera de fer i veure la vida del poble català al llarg de la seva his-tòria; de vegades aixecant els reptes, de vegades caient, però sempre tornant-ho a provar amb la tenacitat pròpia repetidament mostrada per la nostra nació.
Es tracta, doncs, d’una aportació valuosa al conjunt del patrimoni cultural de la qual hem d’estar orgullosos. Però encara més, els castells han estat un element extraordinari d’integració social, i per això mereixen un reconeixement que de vegades costa massa de donar. Són un exercici de solidaritat, de relació, de convi-vència, que implica gent de qualsevol condició social i origen en un projecte comú, obrint la porta a participar en les nostres tradicions i en la vida dels nostres pobles i ciutats. En les colles es necessita molta gent. Tothom hi té un lloc, independent-ment del seu físic. No tothom pot fer de tot, però tothom hi té un paper a jugar. I aquest esperit integrador, que ens aglutina en un objectiu comú, ajuda a fer ciutat, ajuda a fer país, i a fer-ho no de qualsevol manera, sinó amb força, equilibri, valor i seny. L’esperit que, de fet, necessita Catalunya per avançar en el futur.
Els castells, per tant, han tingut i tenen un paper important en la vida d’aquest país, en la configuració de valors, generant il·lusió, afavorint la convivència; ense-nyant que ens cal cohesió, que els grans reptes necessiten aplegar totes les forces possibles, i que totes i tots en som part, totes i tots hi tenim un lloc.
I penso que en tant que es tracta d’una expressió cultural arrelada a la nos-tra història, ens convé conèixer les seves arrels, el seu origen, la seva evolució, els punts de contacte amb altres tradicions i cultures; de la mateixa manera que mereix una difusió de la seva tècnica i les seves fites a l’alçada del que socialment representa. Mereix, en definitiva, que la Catalunya actual, la dels set milions d’ha-bitants, en tingui més coneixement, sigui més conscient del que significa, del que ha estat i és el fet casteller.
Vull aprofitar, doncs, per reivindicar els castells com a element fonamental, com a element nuclear de la cultura catalana. Sovint repeteixo que ens cal reivin-dicar la nostra cultura, allò que aquí fem. Ens enlluernem massa amb el que ve de fora i menystenim el que es fa a casa nostra. I el que fem a Catalunya té un valor,
8
Ernest Benach i Pascual
un gran valor, objectivament. No cal caure en el que anomenen “xovinisme”, no-més cal saber apreciar les coses. Podem estar orgullosos dels nostres fets culturals. I és que de vegades tinc la impressió que aquells que, per exemple, no valoren el món casteller, el trobarien meravellós i extraordinari si fos part d’una cultura asiàtica o americana, en lloc de catalana.
Endinsant-me encara una mica més en el món dels castells, em permeto fer una reflexió que és absolutament pertinent amb relació a l’obra que teniu a les mans i no és altra que una pregunta que sovinteja en determinats fòrums i debats vinculats al món de la cultura, més que al món casteller. La pregunta és: els cas-tells són un esport? Responc d’entrada, NO, rotundament NO!
Els castells són cultura, i posaré un exemple per justificar aquesta rotunditat en la meva resposta. Pregunto: és un esport la dansa clàssica? No, i parlo de la dansa que es fa al Liceu, a l’Scala de Milà o al Teatre de l’Òpera de París, d’aques-ta dansa que també a vegades veiem per la televisió, com a part fonamental de l’alta cultura. Ningú no dubta que la dansa és cultura, ningú, absolutament nin-gú. Cultura, fins i tot, d’un cert nivell, d’una certa elit, però per ser bon ballarí o ser bona ballarina cal tenir una forma física gairebé perfecta.
Doncs bé, penso sincerament que els castells hi tenen un punt de similitud: els castells són cultura, però també és cert que la forma física és necessària i cada cop més important. És més, estic convençut que l’actual època d’or dels castells és deguda, entre altres coses, a una millor forma física dels castellers i castelleres, i que la tècnica també ha tingut cura especialment d’aquest component físic.
Però que quedi clar: els castells són cultura. Per exemple, els castells no es poden entendre sense festa, i la festa, per definició, és cultura. Els castells, per exemple, es fan amb música, i a més a més amb música tradicional, i responen a un imaginari col·lectiu que és especialment ric en el nostre país.
I al fil d’aquesta reflexió, és on el llibre que ha escrit el Joan Bofarull té un gran valor. Perquè demostra amb arguments sòlids que els castells formen part d’una tradició cultural nacional, en el sentit més ampli del terme nació catalana, i que tenen, a més, arrels històriques dignes d’una gran cultura.
Així, doncs, cal celebrar la publicació d’aquest llibre, l’aposta que ha fet Cos-setània Edicions i el magnífic treball que ha fet el Joan Bofarull.
Si m’ho permeten, en una aportació més personal, recordo el Joan Bofarull enxaneta, valent, decidit, mai es feia enrere. I en el moment de carregar el castell, una rialla d’orella a orella. Era, és, una manera de sentir els castells, perquè, al cap i a la fi, els castells també s’han de sentir.
Aquell enxaneta que gaudia fent castells ara ens fa gaudir a tots i a totes amb les seves aportacions i el seu treball seriós, lúcid i rigorós.
Ernest Benach i PascualPresident del Parlament de Catalunya
9
Salutació
Aquesta obra és la guanyadora del III Premi d’Assaig sobre el Fet Casteller, convocat per l’Associació d’Amics de la Colla Jove Xiquets de Tarragona.
Es tracta d’un treball molt extens que tracta a bastament i amb profunditat i profusió investigadora els possibles orígens, el desenvolupament i la situació actual del fet casteller.
Val a dir que es nota un interès de recerca dels orígens del que des de finals del segle xviii fins als nostres dies ha format part important del folklore del nostre país i fins fa pocs anys de les nostres contrades gairebé amb exclusivitat.
L’estatus social, les crisis econòmiques, canvis laborals, les plagues, els con-frontamets i pronunciaments polítics i bèl·lics han marcat necessàriament el des-envolupament d’aquesta i —com no pot ser d’altra manera— de gairebé totes les activitats d’ordre cultural, folklòric, científic, etc., i, per tant, el fet casteller no podia restar-ne al marge.
Tots recordem les desaparicions de les activitats de colles castelleres arreu de les nostres contrades, desaparicions o reagrupacions amb canvis de nom, canvi de color de camisa, etc. També coneixem les escissions creades a partir de colles consolidades i la creació de noves colles que apareixen i desapareixen en funció de l’arrelament que s’hagi aconseguit en la seva àrea d’influència.
Hi ha un cert paral·lelisme en la peça clau dels nostres orígens castellers que des de la Ribera, al País València, ens fa fruir de debò en veure les seves construccions i que s’ha mantingut prou fidel a la seva tradició sense més canvis que els purament necessaris per millorar els pinets (pilars) i pujar un pis més l’alta (fa pocs anys vaig presenciar la primera alta de sis). La resta s’ha mantingut gairebé “fossilitzada” com marca la tradició i transmissió secular, si no fóra que la intervenció del Mestre de la Muixeranga, Tomàs Pla, va crear la Tomasina, la Morera i la Sénia.
Dintre de l’anecdotari d’aquest paral·lelisme, no hi pot faltar tampoc el pro-blema d’imatge dels integrants dels diferents grups o colles. Alguns integrants, més o menys gent marginal, de no gaire nivell cultural (com diem a Tarragona, gent de rot i pet), havien mantingut viva l’activitat malgrat un cert desprestigi social. Això ha fet trontollar i possiblement desaparèixer algunes colles i en el cas de la Muixeranga d’Algemesí hi va haver un important toc d’atenció.
Va ser el jorn inoblidable del 7 de setembre del 1973 que la Muixeranga no ix-qué a la processoneta de la Mare de Déu de la Salut. Malgrat el “desprestigi social
10
Quico Sempere Securún
d’alguns muixeranguers”, el poble no entenia —com no s’entén ara— la processó sense la Muixeranga (és la raó d’ésser de la Muixeranga). Es va revolucionar el poble, amb l’ajut del marista germà Agustí i a la processó de l’endemà sortia la Muixeranga com a testimoni del que sembla un vot de poble.
Després surt una agrupació d’Amics de la Muixeranga d’Algemesí que es con-verteix en marmessora d’aquesta tradició i que durant algun temps conserva la dualitat de Muixeranga d’Algemesí i Amics de la Muixeranga d’Algemesí com un únic grup reconegut al poble d’Algemesí.
Tant és així que quan es crea l’escissió a la Muixeranga, ho fa amb el nom de Nova Muixeranga (any 1997), i això és com un reconeixement implícit que la Muixeranga d’Algemesí ja existia en aquell moment.
Així, doncs, dintre d’aquest paral·lelisme amb el fet casteller, hi ha polèmiques també i hi ha influencies de retroalimentació.
Al món casteller hi ha una polèmica sobre la manera d’entendre el castells per part de Tarragona-Vilafranca i per part dels Minyons i la seva àrea d’influència.
La creació i recuperació del grups de muixerangues del País Valencià s’ha fet una mica aprofitant aquesta polèmica al Principat i molts d’aquests grups estan també dintre d’aquesta àrea d’influència que els ha portat a fer construccions cas-telleres. Lògicament, també hi ha influït el boom mediàtic dels castells.
Val a dir, doncs, que els castellers hem après a fer castells des de les tradicions del País Valencià i ara les muixerangues valencianes (Negrets d’Alcúdia, la Mui-xeranga d’Algemesí, la Construcció de la Safor —Gandia—, la Muixeranga de Sueca, Locos de l’Olleria, Nova Muixeranga, etc.) enriqueixen el seu repertori amb les nostres figures. Aquí recorde que quan la Colla Jove Xiquets de Tarragona assajava el cinc de nou, va fer proves posicionant algunes crosses al folre a l’estil de la Muixeranga.
La situació actual permet que el futur de castells i muixerangues estigui asse-gurat i ben segur que enriquirà el nostre patrimoni cultural com ho farà aquesta obra que ens ajudarà a passejar per la història d’aquesta tradició que ens fa gaudir plenament.
És important la compilació de diferents grups d’arreu de l’Estat espanyol i d’arreu del món com el Marroc, l’Índia, etc., que ben segur que ens ajudarà a cercar localitzacions quan sortim de viatge.
Aquesta obra que no faltarà a les llars dels afeccionats a aquesta passió entenc que marcarà un inici de recerca per als estudiosos i investigadors.
Gràcies, Joan Bofarull, per la teva aportació al fet casteller.
Quico Sempere SecurúnPresident de l’Associació d’Amics de la Colla Jove Xiquets de Tarragona
11
Presentació
L’origen dels castells és un tema apassionant que es planteja gairebé tothom que fa castells o que n’ha vist alguna vegada. El debat fa més de cent anys que dura, i ha donat lloc a diverses teories, algunes de força imaginatives, altres d’es-biaixades per les passions localistes, altres de més ben fonamentades. El llibre que teniu a les mans és el primer que afronta aquest tema de forma monogàfica i espera resoldre’l de forma convincent, amb rigor, amb el màxim de dades i amb noves aportacions.
Com que aquest és un tema sobre el qual hi ha moltes opinions, és oportú començar amb un repàs a les teories més o menys serioses que s’han formulat. El primer capítol és una explicació i comentari de les hipòtesis, opinions, rèpliques i debats diversos que hem trobat en els més de 160 llibres i articles de la biblio-grafia.
A continuació, descrivim diferents tradicions que poden estar relacionades entre si: les muixerangues valencianes, els balls de valencians, els castells, els fenò-mens locals i la moixiganga religiosa catalana. Aquests grups han estat observats en directe i fotografiats, a part de col·laborar-hi activament o entrevistar-ne al-guns. També ha resultat molt útil la comparació, tant per relacionar la muixeran-ga amb els castells com per trobar estructures que s’han transmès d’una tradició a una altra, o per deduir, per exemple, els canvis que van donar origen al pom de dalt.
No analitzarem fenòmens com els de l’Índia, l’Aragó, el Pirineu català ni els falcons, que sens dubte són interessants, però que segurament no tenen cap rela-ció directa amb els castells.
Segons el folklorisme, només hi ha dos tipus de societats: les modernes (ara) i les tradicionals (abans); en aquestes últimes, la vida es repetia periòdicament de forma circular i invariable. Les dades que hem trobat, però, demostren que les tradicions també apareixen, migren, evolucionen, es perden i es recuperen, i que fa cent o dos-cents anys eren tan variables com ara. En altres paraules, el tòpic que “això s’ha fet igual tota la vida” no serveix. Per això n’estudiarem el desenvolupa-ment des d’un punt de vista històric, i veurem que la seva evolució no és unilineal i contínua, sinó que, en diferents llocs i èpoques, evoluciona de forma diferent.
Pel que fa a l’anàlisi històrica, en aquest llibre hem pogut reunir i comparar una vintena de notícies sobre moixigangues anteriors al 1800, i seixanta més so-
12
Joan Bofarull Solé
bre muixerangues i balls de valencians situades a Catalunya fins l’any 1819. Totes ja havien estat publicades anteriorment, nosaltres solament les hem ordenades cronològicament, les hem comparades i les hem interpretades, evitant fer-ho de forma intencionada, localista o forçada. La informació resultant d’aquesta opera-ció tan senzilla resulta francament sorprenent.
Hem tingut una cura especial a no confondre les diferents tradicions que es-tudiem, encara que tinguin trets en comú. Una anàlisi globalista ens portaria a pensar que tot és igual i ens impediria veure els canvis que s’han produït al llarg de la història. Hem de tenir present que aquests canvis són progressius, gairebé imperceptibles per als mateixos protagonistes.
Hem escrit també un petit capítol que tracta dels acròbates del Magreb, amb el mateix mètode que els anteriors: observació, entrevistes i bibliografia. Encara que els nostres coneixements sobre aquesta tradició són força limitats, creiem que té interès, ja que fins ara, en la nostra llengua, només se n’han publicat notes molt breus. També el compararem amb la muixeranga valenciana, amb la qual podria estar relacionat.
La nostra hipòtesi és que la muixeranga del País Valencià té unes característi-ques diferents de la moixiganga catalana, de manera que s’han de considerar dues tradicions diferents. Estem convençuts que el ball de valencians va començar es-sent una còpia de la muixeranga, que va tenir una evolució divergent a cada poble i que en un moment determinat es va convertir en els castells.
He d’agrair la informació i els consells que m’han proporcionat molts amics: Jesús Bayarri, Julio Blasco, Joan Beltran, Joan Branchat, Rafel Català, Salva Cor-tès, Roger Cremades, Joan Cuscó, Josep Antoni Domingo, Julià Engo, Anton Escher, Eduard Ferrer, Esther Ferrer, Vicent Ferrer, Ildefonso García, Nounou el-Habib, Eloi Miralles, Ferran Morillas, Salvador Palomar, Salva Pellicer, Raül Sanchis, Josep Sendra, Oreto Trescolí, Agustí Vallès i Francesc Valls. També a la meva família, a nombrosos bibliotecaris i arxivers, a les persones i entitats que m’han permès la reproducció de les fotografies, als Xiquets de Reus i a l’Associació d’Amics de la Colla Jove de Tarragona.
Igualment vull donar les gràcies a qui organitza les festes tradicionals dels nos-tres pobles o hi pren part, de forma especial als organitzadors de les Decennals de la Candela (Valls 2001), el Fòrum de Barcelona (Barcelona 2004), la XXII Mos-tra de Folklore Viu (Tarragona 2004) i Mediterrània Amunt! (Terrassa 2005).
13
Estat de la qüestió
Un dels temes recurrents en els estudis sobre castells és el seu origen. Sobre aquesta matèria hi ha hagut moltes teories estrafolàries situades en la mitologia grega i en diversos llocs i moments de la història: època preromana, grega, roma-na, dels gals, de les croades, àrabs i almogàvers.1 Hi ha també alguns autors que han aportat informació sobre construccions fetes en diversos llocs més o menys llunyans: l’Aragó, Castella, Itàlia, Alemanya, Geòrgia, els Balcans, els tàrtars, al-guns pobles de l’Amèrica precolombina, l’Índia i Filipines.2 En cap d’aquests ca-sos, però, no s’ha plantejat formalment la possibilitat que estiguessin relacionats amb l’origen dels castells.
En aquest primer capítol, citem i comentem breument les teories que han es-tat proposades seriosament i que tenen una base més o menys sòlida, encara que n’hi ha que estan totalment descartades avui en dia.
LA HIPÒTESI DE L’ORIGEN ÀRABPossiblement la teoria de l’origen àrab és una de les que es va plantejar més
aviat, ja en el segle xix:
La cuadrilla de Valls verificaba las torres humanas al son árabe Nobe ó Dulzai-na pues la tal prueba de fuerza, así como el instrumento se han conservado en este país desde la dominación mora.3
La “Moixiganga de El Vendrell”, paraula que prové de moachina, també de precedència àrabe que a nostre entendre son les més genuinas y antigas, no podem menys que reconéixer la procedencia oriental d’aquelles notas…4
¿Tingueren son origen en Valls? No pot assegurarse. Corra com á bastant cer-ta la tradició de que a mitjos del sigle xv, vingueren uns alarbs, una especie de companyia de funambuls, quals exercissis maravellosos agradaren tan á la gent
1 Altres teories extravagants es poden trobar, per exemple, a Coroleu (1911), Morant (1976: 1), Català (1981), Blasi (1997: 13-15), Muixeranga (1997: 51-52) i Sabaté (1997).
2 Vegeu, a més dels anteriors, Alcaraz (2004) i diversos articles de Jordi Bertran.3 Diario de Reus, 28-7-1859, citat a Palomar (1985).4 Morant (1976: 190). També ho podeu llegir a Ferrando (1991: 28).
14
Joan Bofarull Solé
de la població, que procurant imitarlos n’exiren mestres. Desde llavoras que’s fan castells.5
Aquesta última variant de la teoria sobta una mica perquè està molt elaborada i concreta molt tant el moment com el lloc d’inici dels castells. No tenim cap prova a favor ni en contra de l’anada d’aquests funàmbuls a Valls, però això no és gaire rellevant perquè és molt clar que els castells no van començar en aquesta època, ni de bon tros.
La majoria de textos que relaciona els castells amb el món àrab ho fa d’una manera més genèrica:
L’origen de tant extranya costum no’s pot fixar, per més que la tradició es que en el curt temps de la dominació dels alarbs en el Camp, els naturals del pais veyan ab gust y els hi caigué en gracia, especialment als fills de Valls, els exercicis que aquells feyan, que tenian certa similitut ab els castells, que segurament copiaren y en sortiren mestres avensats els catalans. Els instruments que portan reforsan aquesta tradició, ja que tant la gralla com el timbal es ben experimentat que foren introduits per ells.6
L’arribada del anxaneta, paraula que sembla d’origen alarb, al cim del castell.7
El señor Bové, que es vice-presidente del Museo de Vilafranca, nos mostró unas curiosísimas fotografías que había recibido poco ha. En ellas —¡asómbrense ustedes!— pudimos contemplar unos “pilars” levantados en… África. Los “pilars” son “nets”, o sea sin “pinya”. Pero lo más extraordinario es que aquellos “caste-llers” son moros auténticos. Un público bastante numeroso, entre el que destacan algunos europeos, contempla la exhibición. Ante nuestros gestos de sorpresa, el maestro Bové nos dijo: —Asombroso, ¿verdad? Como verá, todo esto es de mu-cho valor para mí, ya que representa una excelente prueba para apoyar la teoría expuesta en mi libro, aseverando que el origen de los “castells” debe buscarse entre los árabes.8
Molts autors s’han expressat en contra d’aquesta teoria. Al principi, presen-taven arguments seriosos, però en els estudis més recents on es tracta el tema, simplement es considera una altra teoria sense cap ni peus. Vegem-ne un parell d’exemples:
Però ens permetem fer observar que la general tendència a atribuir moltes coses o aspectes existents al Camp de Tarragona a la invasió sarraïna, ha d’ésser
5 Aladern (1895: 4-5); vegeu també la pàgina 16.6 Insenser (1904: 257). Aquest text és citat per Bové (1990: 113-114), sense anomenar l’autor.7 Morera i Llauradó (1909: 798 [nota a peu de pàgina]). Per a opinions semblants, vegeu Bové
(1990: 124) i Albert Bonet a Diario de Tarragona, 23-9-1927.8 Morant (1967: 53). Cita un article de Piñas a la revista Cultura (1948).
15
L’origen dels castells
esguardada amb recel. És sabut que aquesta terra formà part de la Marca Hispàni-ca; que era una extensa zona despoblada entre les posicions dels cristians i les dels invasors; que Tarragona restà molts anys abandonada. L’empremta alarb no podia, doncs, fer-se gaire profunda.9
Pel que fa al fenomen dels castells tal com l’entenem avui dia, els estudis dels darrers anys semblen confirmar-ne l’origen amb força exactitud. Aquestes investi-gacions, d’altra banda, desmenteixen certes hipòtesis de caràcter fantasiós i exòtic al voltant del naixement dels castells, com algunes que li atribueixen una proce-dència àrab o fins i tot romana.10
És cert que una comparació directa entre les acrobàcies dels magrebins amb els castells hi trobarà poc en comú; tot i això, al final del llibre tornarem a parlar dels acròbates del Magreb.
LA HIPÒTESI DE L’ORIGEN GREMIALA continuació, inserim una cita força interessant sobre la teoria de l’origen
gremial. A més, explica la importància de la rivalitat com a motor de l’evolució cap als castells i també la necessitat d’unes normes unificades que permetin com-parar les diferents colles.
Xiquets de Valls. – En quant a la altra institució típica d’aquella ciutat, los Xi-quets de Valls, havèm de dir que-s tracta d’un antich joch dels que quiscún gremi adoptava en la Edat Mitjana pera los actes solemnials de intervenció de dit gremi, essent lo joch de que-s parla, complertament únich y genuí de la població de Valls. […], es lo cert que deuría nàixer a Valls en la Edat Mitjana, com nasqué dita pobla-ció en aquell període històrich, adoptat per lo gremi de la pagesía quan la agremiació general d’oficis, a derrers del segle xviii y sobre tot en lo següent. Tindría, no obs-tant, migrat predicament semblant joch en los segles posteriors, fora del cercle de la població de Valls, sens dupte per reduhir-se lo castell a una alçaria de quatre o cinch hòmens y dependre lo joch del gremi, fet tan sols per la joventut agremiada, com succehía en los restants que quiscún gremi adoptava. Entenèm nosaltres que la fama dels castells de Valls ha començat en lo segle xix, una vegada conclosa la agremiació forçosa, després del establiment del nou organisme polítich, prenent los aficionats com un ofici la tasca de fer castells, majorment quan en lo primer terç del segle xix varen dividir-se los castells en dues colles y la competencia entre elles aumentà l’atreviment y en certa manera reglamentà la calitat y importancia del castell.11
Aquesta teoria té un problema pràcticament insalvable, ja que no s’han trobat cites de castells a Valls durant l’Edat Mitjana i, a més, l’origen dels castells ha estat
9 Alentorn (1931: 59). Vegeu també Blasi (1997: 15) i Bargalló (1990: 15).10 Brotons (1995: 57).11 Morera (1909: 796), copiat a Bové (1990: 114). Vegeu també Blasi (1997: 16).
16
Joan Bofarull Solé
inequívocament relacionat amb altres balls que no es troben a Catalunya fins als segles xvii i xviii, ben entrada l’Edat Moderna.
ELS TITANS DE TARRAGONAAquesta teoria ve a dir que l’antecedent dels castells és el ball de titans. Tra-
dicionalment, els seus partidaris han estat els de Tarragona, ja que hi ha moltes cites, i molt antigues, del ball de titans en aquesta ciutat, cosa que significa que Tarragona era el lloc d’origen dels castells o, més aviat, d’un antecedent seu. En un principi, es presenta com a antecedent immediat dels castells, però a mesura que el ball de valencians ocupa aquest lloc, el de titans es presenta com un antece-dent més i més llunyà, no relacionat directament amb els castells.
Tota la teoria dels titans es basa en una sola cita del pare Masdéu, que afirmà que el ball de titans aixecava torres. Masdéu era un escriptor molt culte, però que ni era de la zona castellera, ni un especialista en les nostres tradicions:
He visto con mis propios ojos en Tarragona ciertas danzas populares que cada año se renuevan y se llaman en lengua catalana ‘Els Titans’, o sea ‘Bailes de los Titanes’, acaso, según pienso porque en ellos, subiendo unos hombres derechos y manteniéndose de pie sobre los hombros de otros, se representa o la pretendida estatura gigantesca de los Titanes o aquella hazaña portentosa de haber colocado un monte sobre otro, como otras tantas gradas para escalar el cielo.12
L’opinió de Masdéu va tenir seguidors i detractors.13 Aquí apuntem dues opi-nions contraposades:
Acaso no serían estos danzantes los titans, sino los valencians. No se explica bien como los titanes, «metidos en hilera dentro de cuatro paños cosidos por la parte superior» (Pons de Ycart), indumentaria que les caracteriza, fuesen quienes se entregasen a ejercicios gimnásticos, de fuerza y agilidad.14
I no podria ésser que com opina en Campmany, lo descrit pel P. Vilar sigui el ball, i lo pel P. Masdeu una de les evolucions o l’apoteosi del mateix ball?15
L’ESTUDI ANÒNIML’obra que va crear escola sobre aquesta polèmica és un document mecanogra-
fiat, anònim i inèdit, conservat al Centre Excursionista de Catalunya. Tal com diu Ferrando,16 el llibre Els Xiquets de Valls, de Joan Amades, es basa sistemàticament
12 Masdéu: Historia crítica de España (1784), citat a Català (1981, I: 20).13 Vegeu, per exemple, Bové (1990: 113) i Capmany (1927: 313).14 “Xiquets, Titans, Valencians”, La Crónica de Valls, 12-11-1927. També al Diario de Tarragona,
16/17-11-1927.15 Article d’Albert Bonet al Diario de Tarragona, 23-9-1928.16 Ferrando (1994).
17
L’origen dels castells
en aquest treball. Evidentment, el fet que Amades publiqués aquest estudi va ser bo per donar-ne a conèixer el contingut, però no tant per al just reconeixement del seu autor.
Ara bé, fins ara s’ha considerat aquest treball obra de Francesc Blasi Vallespi-nosa, i certament porta el seu ex-libris, però si es compara aquest treball anònim amb el llibre que Blasi va publicar el 1934, resulta que hi ha algunes diferències que són difícils d’explicar. Per exemple, el primer recull només tres “descripcions històriques dels castells” (1633, 1734 i 1784), mentre que el llibre de Blasi en re-cull gairebé una vintena. En segon lloc, el mecanoscrit inèdit demostra uns bons coneixements de diferents tradicions catalanes, algunes per observació directa i d’altres per lectures: moixiganga, muixeranga, ball de valencians, ball dels tor-nejants, ball de bastons, contrapàs de la pila, etc. En canvi, Blasi no aprofundeix gens en cap d’aquests balls. En tercer lloc, Blasi cita el llibre d’Amades en alguns aspectes que en realitat són mèrit del treball inèdit com, per exemple, refutar la teoria dels titans.17 Finalment, vegeu què opina cadascú sobre l’antiguitat dels castells: “Els exercicis dels nostres castellers no tenen la rancior ni la vellúria que alguns creuen, tot i pertànyer al folklore vallenc”.18 “[…] la gran vellúria dels cas-tells, l’origen dels quals es perd en la llunyana fosca del temps”.19
El treball anònim cita sis descripcions del ball de titans, un de la tovallola i un de la baieta, situats a Tarragona, València i Valls entre el 1552 i el 1820. Totes les descripcions són molt semblants, i aquesta és la més completa:
En aquest joc intervenen ordinàriament al peu de cent homes, que van tots en filera, dintre de quatre draps cosits per la part superior, que sols porten defora els caps descoberts, i al seu damunt porta cada u una carabassa, feta a manera de coll i cap d’un au; l’un la porta com de cigne, l’altre com d’ànec, l’altre com d’oca, i així d’altres diversitats d’aus, que és cosa graciosa de veure, tan al natural estan pintades.20
EL BALL DE TITANS I EL BALL DE LA BAIETAA més de les cites recollides en el text anònim, hi ha altres testimonis del ball
de titans i més d’un el compara amb el ball de la baieta.
Curiosa es La Danza de la bayeta, por ir todos en traje de labradores valencia-nos a la antigua, llevando metida la cabeza dentro de unos agujeros hechos en una larga tira de dicho paño, y así, evolucionando al compás de la música, ejecutan
17 Blasi (1934: 17).18 Blasi (1997: 7).19 Anònim (82-83).20 Ponç d’Icart (1572): Libro de las grandezas y cosas memorables de la Metropolitana, ilustre y
famosa ciudad de Tarragona. Citat a Anònim (14).
18
Joan Bofarull Solé
distintas figuras. Semejante a ella había en Tarragona una danza dicha Los Titanes, diferenciándose solamente en que los danzantes llevaban en la cabeza unas repre-sentaciones postizas imitando aves.21
Les descripcions coreogràfiques són idèntiques, però si el ball de titans al-menys té un nom que pot ser interpretat com a indici de relació amb els castells, els noms “baieta”, “tovallola” i “drap”22 no deixen cap marge per a aquesta teoria. Amb el temps, la teoria del ball de valencians va anar prenent cos i, després de la Guerra Civil, la teoria del ball de titans ja només va ser defensada per Jordi Mo-rant, que en els seus llibres aportà nombroses cites del ball de titans,23 però cap indici que alcés construccions humanes.
POLÈMICA LOCALISTALa polèmica sobre l’origen dels castells va assolir la màxima intensitat a la
premsa de Valls i Tarragona a partir del 1926, coincidint amb la creació dels Xiquets de Tarragona.24 Els escriptors tarragonins buscaven en les festes locals l’ar-gument històric per considerar els castells una tradició tant o més tarragonina que vallenca. Per la seva part, els vallencs defensaven la teoria gremial perquè afirmava que el bressol dels castells és Valls.
Tot i que no sabem qui és l’autor del treball inèdit, tenim prou indicis per creure que era o almenys se sentia de Valls:
Com a conclusió havem de dir que, al nostre entendre, el pare Masdéu, n’Aureli Capmany i en Frances Bové estan equivocats en dir que el ball dels titans és el precursor dels actuals castells; però, suposant que tinguessin raó, la primera dada que trobem d’aquest ball es refereix a la ciutat de Valls […]. Tota la nervuda i mascle braor dels castells actuals és, sens dubte, filla del geni vallenc.25
En canvi, Jordi Morant és de Tarragona:
Sigui o no sigui Tarragona el bressol dels “Castells” que amb seguretat altres plomes més autoritzades posaran en clar algun dia, el cert és, que aquest espec-tacle, dansa o joc, és ben nostre, és del Camp, i no deu faltar en nostres festes; i si l’Ajuntament ha acabat la consignació del pressupost, posem-nos una mà a la butxaca i altre al cor, avivant l’entusiasme, comunicant coratge als nostres cas-
21 Capmany (1931: 394). Vegeu també Morant (1967: 43) i Amades (1982, III: 674, i 1982, V: 184-185).
22 Bertran (1989).23 Morant (1967: 41-47).24 És interessant veure com també hi va haver augments d’estudis sobre els castells els anys 1968,
1981 i 1995.25 Anònim (26, 91). Però costa de creure que un vallenc digui que les festes Decennals de la
Candela són “hexanyals” (vegeu el text corresponent a la nota número 30).
19
L’origen dels castells
tellers, i alçant els ulls a nostre cel sempre blau, veurem l’enxaneta triomfadora que ens saluda, entant que la gralla, fent-nos sentir la seva melodia o estridència —que potser de tot hi ha— ens encomana la seva alegria de festa major, que ens diu a plena veu: ¡Som a Santa Tecla!26
LA TEORIA DEL BALL DE VALENCIANSLa relació entre els castells i el ball de valencians és tan clara que gairebé ningú
no ha gosat qüestionar-la. Vegem com la primera vegada que es va mencionar va ser de passada, sense donar-hi cap importància:
També hem trobat que dins el primer terç del passat segle, se’ls coneixia dins la comarca del Penedès sota el nom dels “Valencians”, ço que atribuïm al vestuari que ells adoptaren, segurament per a millor muntar sos atrevits castells i torres, vestuari més propi del camp de València que del de Tarragona, essent degut tal vol-ta a aquest motiu exposat el perquè el poble els anomenés amb el semblant nom de “Els Valencians”, o qui sap si aquesta comparsa és d’origen valencià.27
Així, doncs, la primera menció és de Bové, però qui va començar a donar-hi importància va ser Alentorn:
El senyor Bover, de Vilafranca, per primera vegada, feu remarcar que les cas-tells abans hi eren coneguts amb el nom de “Valencians”. El “Llibre de l’avi” de la família Cerdà, de Tarragona confirmà l’existència d’aquest apel·latiu aplicat als homes de les colles (any 1841). I a casa nostra, Mossèn Eusebi Ribes en troba el testimoni més antic —per ara— en un document de l’arxiu parroquial, correspo-nent a l’any 1712. Resulta evident, per tant, que els immediats antecessors dels castellers han de cercar-se en “lo Ball de Valencians”.28
Per la seva part, Aureli Capmany és un dels primers que descriu com els cas-tells van sorgir de la torre del ball de valencians:
Con el tiempo esta torre, que originalmente la formaban dos o tres individuos subidos unos de pie sobre los hombros de otros, fué elevándose por la compe-tencia entre las varias cuadrillas, al tiempo que iban desapareciendo las partes de baile que le servían de introducción. Que la construcción de torres o castillos por los llamados actualmente Xiquets de Valls es la parte apoteósica de una danza es-pectacular, lo prueba el hecho de no poderse elevar el castillo si no va acompaña-do de la música tradicional apropiada para montarlo, terminarlo y deshacerlo. Así, pues, la elevación de Torres o Castillos no es un ejercicio gimnástico, sino la apoteosis con que terminaba una danza.29
26 Bonet, Albert: “Els Xiquets de Tarragona”, a Diario de Tarragona, 23-9-1928.27 Bové (1926: 113). Vegeu també Costes (1933: 47).28 Alentorn (1931: 60). Vegeu també Albert Bonet: “Els Xiquets de Tarragona”, a Diario de
Tarragona, 23-9-1928.29 Capmany (1931: 397). No sabem si el mecanoscrit anònim es va escriure abans.
20
Joan Bofarull Solé
LA RELACIÓ AMB LA CANDELERAAlguns autors han volgut fer coincidir les primeres festes de la Candelera amb
els primers castells:
En ésser establertes les festes hexanyals de la mateixa Mare de Déu, l’any 1791, foren fetes unes festes semblants a les de les indicades rogatives, sortint els matei-xos balls; per tant, doncs, sortiria una altra vegada l’indicat vall i es devien aixecar torres i castells. […] A l’escalf d’aquest noble entusiasme, els balladors del ball de valencians deurien fer l’impossible per alçar una torre ben alta i esbelta que coronès el seu ball, torre que ben aviat va semblar humil en la seva qualificació i va prendre el nom de castell, tal com anava creixent en proporcions meravelloses, arrivant fins al punt que se’n va emportar tota l’atenció dels ballaires, que varen deixar estar totes les altres evolucions de la dansa per a dedicar tot el seu esforç i valenta atenció en el castell.30
Certament, aquesta actuació està situada en l’època de transició del ball de valencians cap als castells, i podia haver tingut relació amb el primer ball de va-lencians de Valls. La tornarem a comentar en el capítol relatiu a la història del ball de valencians.
EL VESTIT DELS VALENCIANSTan bon punt el ball de valencians va començar a ser considerat com a antece-
dent dels castells, va començar la polèmica sobre la interpretació del terme valen-cians. Ja hem vist com Bové apunta la possibilitat que fos pel vestit, afirmació que ha estat desmentida sistemàticament per tots els que s’han fixat en els vestits dels balladors: “Com es pot veure, aquesta indumentària no té cap semblança amb la valenciana, i sí amb la genuïnament catalana, local i forastera, molt emparentada amb la dibuixada per Bofarull, de la figura anterior.”31
Tot i que aquesta teoria avui no té gaires partidaris, encara en trobarem al-gunes referències en les descripcions del ball que de vegades poden passar inad-vertides: “Els dansaires anaven vestits de valencians, ens digueren”.32 “Al cap, hi portaven un mocador vermell lligat a la valenciana”.33 “Els balladors van vestits a la valenciana”.34
30 Anònim (90). Compareu-ho amb Amades (2001: 46); vegeu també Amades (1982, I: 680) i la nota número 25.
31 Violant i Simorra (1959, V: 25), parlant del ball de valencians de Prades. Vegeu també Bo-farull (1926: 230-231); Amades (1982: 318 [dibuix]); Reus: Semanario de la Ciudad, 8-8-1959: 7, Anglès i Palomar (1991: 37). A Palomar (1985: 28), el dibuix no representa dos valencians, sinó un valencià i un bastoner.
32 Violant (1959, V: 25), en la descripció del ball de valencians de Prades.33 Bargalló (1999: 70), parlant del de Capafonts. Vegeu també Bargalló (2005: 223) sobre Vimbodí.34 Bargalló, et alii (2004), parlant del de Vilanova i la Geltrú.
21
L’origen dels castells
ELS VENECIANSLa teoria que diu que el ball de valencians, en realitat, s’hauria d’anomenar
dels venecians ha tingut molt poca difusió35 i creiem que tan pocs partidaris com fonament. És cert que s’han conservat algunes il·lustracions que representen ho-mes enfilats els uns damunt dels altres en diferents llocs d’Itàlia, però s’assemblen molt poc als castells: no hi ha pinya ni pom de dalt, el tronc no té un nombre de components constant i n’hi ha que utilitzen unes fustes llargues. De fet, tenim tan poca informació sobre aquesta tradició que seria una temeritat aventurar cap hi-pòtesi no sols sobre la relació amb els castells, sinó sobre el seu origen i història.
ELS VALENTS DE VALLSEncara és viva la teoria segons la qual el nom de ball de valencians no es refereix
al País Valencià, sinó a l’adjectiu valent, per evolució des del llatí. Alguns dels seus seguidors han desplegat uns arguments filològics força impressionants:
Resultaría algo paradógico que los “Xiquets de Valls” no fueran de Valls, o, por lo menos, de su Campo, sino de Valencia, de Atenas, de Roma o de la Meca… No es así. No. Esta danza se llama de “Valencians” porque el adjetivo “valencià” se ajusta muy bien a sus comparsas, por cuanto el calificativo significa sano, fuerte, robusto…36
La forma verbal “vàleo”, que significa “puedo”, tiene entre sus participios, el de presente que hace “valens”, y que ofrece las siguientes acepciones: “el que es fuerte, potente”, y por traslación también “el que es bravo, valiente”. Este participio de presente tiene un plural, “valientes”, cuyo genitivo “valentium” —“de los fuertes, potentes”—, y en sentido traslaticio —“de los bravos, de los valientes”— tiene una fonética más afín a la palabra “valencià”.37
Com a part característica del ball es fa una construcció humana de tres pisos demostrant la valentia als assistents.38
L’esforç és molt elaborat i meritori, però en cap diccionari no s’ha trobat aquesta accepció de la paraula valencià. De fet, no coneixem cap ball que tingui nom d’origen llatí; en canvi, són comuns els noms que indiquen la seva proce-dència, com ara la dansa de la mort de Verges, el ball de bastons de Vilanova, els gegants d’Olot, la moixiganga de Sitges, la muixeranga d’Algemesí i els Xiquets de Valls. Finalment, aquesta teoria no explica molts fets, com ara el moment de la
35 Vegeu, per exemple, Albors, et alii (1981).36 Vives i Surià, Joan (1948), citat a Català (1981, I: 57-58).37 “Ball de Valencians”, a Reus: Semanario de la Ciudad, 8-8-1959: 7. Vegeu també Anglès i
Palomar (1991: 35-36), i Català (1981: I, 57-58).38 Guasch (2000), a La Porra, 6.
22
Joan Bofarull Solé
seva aparició, la relació amb la muixeranga valenciana, les cites que parlen del ball “dit dels valencians”, etc. La qüestió de fons és que els autors vallencs es neguen a plantejar-se la possibilitat que els castells no siguin de Valls: “Trobaríeu molta gent que ni us voldríen escoltar si li exposessiu dubtes sobre el bressol vallenc dels castells o si li afirmessiu que en el segle passat, fora de Valls, existien colles que plantaven el «tres de vuit», i àdhuc el «dos de vuit»”.39
ORIGEN LITERARI DE LA TEORIAHem trobat que aquesta teoria no la van inventar els estudiosos del ball de
valencians, sinó que la van importar de la història de la literatura, i que fa temps l’havien utilitzada els que creien que Ausiàs March no era valencià, sinó català. Vegem com es va generar aquest equívoc:
Anselm Turmeda, en 1417, s’autodefinirà com “de nació catalana i nascut a la ciutat de Mallorca”. I ja al segle xvi, Baltasar de Romaní, valencià, en publicar la seva versió castellana dels poemes d’Ausiàs March, encara qualificarà el poeta de “caballero valenciano, de nación catalana”.40
Com diuen alguns comentadors, lo mot valencians en aquet vers deu pendres en el significat de son equivalent llatí: valens, valentis, el qui’s troba bé, qui pot valdres de sí meteix.41
Veiem com, fins almenys al segle xvi, es considerava nació catalana tota la zona de parla catalana, incloent-hi Mallorca i València. En canvi, a cavall dels segles xix i xx, quan la nostra llengua tot just comença la seva renaixença, aquesta expressió es veié limitada al principat.
D. Sebastià Farnés y otros escritores catalanes entienden que se ha conside-rado erróneamente a Ausias March natural de Valencia, gracias al equívoco de la palabra valencià. Esta palabra en catalán significa en su sentido recto, fuerte, sano, robusto, y en sentido traslaticio, esforzado, animoso. ¿No cuadran perfectamente estos epitetos a los castellers?”42
Creiem que va ser justament en aquest text on l’argument va passar de la li-teratura als castells. Pel que fa al camp de la literatura, aquesta idea va tenir poc ressò i va ser descartada entre els estudiosos l’any 1912.43
39 Alentorn (1931: 59).40 Fuster (1962: 121).41 Comboliu i Milà (1909: 24 [peu de pàgina]).42 La Crónica de Valls, 12-11-1927, copiat a Diario de Tarragona, 16/17-11-1927. Aquest text es
va publicar anònim, però es pot atribuir a Indaleci Castells (vegeu Català (1981, I: 57)).43 Per a més informació sobre Sebastià Farnés vegeu Llorens (1982) i sobre els debats a l’entorn
del naixement d’Ausiàs March, Comboliu i Milà (1909) o Chiner (1993), per exemple.
23
L’origen dels castells
LA MOIXIGANGAJa hem parlat abans del mecanoscrit inèdit44 per veure com refutava la teoria
dels titans. Pel que fa a l’aportació constructiva, aquest treball fa una anàlisi molt interessant de diferents balls: la moixiganga, el ball de valencians, el contrapàs de la pila, la catitomba i el ball de tornejants. La moixiganga, en particular, és la seva gran aportació i, a partir d’aquesta obra, es considerarà l’antecedent dels castells, junt amb el ball de valencians:
La Moixiganga: aquesta interessantíssima representació plàstica, important es-pectacle de gimnàstica popular, caigut avui en desús, arreconada pels corrents de modernisme, havia tingut també com a figura final l’elevació d’un atrevit castell, torre o espadat. Encara que avui ens sembli una cosa un xic estranya, puix que ja gairebé no és del record de la nostra generació el finalitzar el majestuós i magnífic ball de la Moixiganga amb un atrevit castell, és cosa que nosaltres trobem natu-ralíssima, puix que està del tot d’acord amb l’esperit del ball netament i marca-dament gimnàstic, trobant més natural l’elevació d’un castell després dels atrevits exercicis de la Moixiganga, que tot ella té un caient gimnàstic, que no com a final del ball dels valencians, tot pladèvol i planer, llis i suau, molt poc adient per tenir un final tan mascle i viril com l’elevació d’un castell.45
Junt amb la moixiganga catalana, també aporta informació, per primera ve-gada, sobre les muixerangues del País Valencià, no solament de la d’Algemesí, sinó també de la de Carcaixent, desconeguda per la majoria dels historiadors (fins i tot posteriors). Malauradament, no la diferencia de la moixiganga catala-na, la qual cosa ha generat la teoria de les corrupcions de nom, que s’ha repetit fins avui en dia.
La Moixiganga, amb variades corrupcions de nom, com Muixattanga, Muixe-ranga, Moixiranga, havia estat molt comuna per terres de València; nosaltres sols tenim dades concretes de les dues variants que hem indicat, i no sabem, per tant, si la figuració del castell era comuna a totes les variants; amb tot, ens atrevim a suposar que si aquesta figura no era general, devia estar almenys molt estesa.46
Amades no era un expert en castells: “El període de més esplendor dels castellers fou el comprès entre l’any 1850 i el 1870, i va ésser a la festa major de Tarragona on van aixecar els castells més alts i valents: el quatre d’onze i el pilar de set”.47 Per això confiava totalment en aquest mecanoscrit i estava tan conven-
44 El citarem sempre com Anònim.45 Anònim (27).46 Anònim (33). Expressions semblants a Amades (2001: 32), Català (1981, I: 38), Miralles
(1981: 18), Muixeranga (1997: 53).47 Amades (1982, I: 686).
24
Joan Bofarull Solé
çut de la importància de les construccions humanes de les moixigangues, que treu tot el valor als quadres religiosos:
Aquest ball havia estat força estès i constava d’un gran nombre de figures. Du-rant un temps va decaure, no es representava gaire i restà reduït a la figura primera i a la darrera, de caràcter final i apoteòsic. Més ençà, se li ha donat més extensió, però les figures afegides no responen a les tradicionals.48
Altres estudiosos han aplicat aquesta teoria just al revés. Amb la idea que la muixeranga d’Algemesí era originàriament religiosa, hom va arribar a inventar-se una coreografia49 que representa la Mare de Déu pregant i la seva dormició. Porta per títol “La moixiganga (Algemesí)”, però els únics elements propis d’Algemesí són els ciris i la música.
DESCOBRINT LA MUIXERANGA D’ALGEMESÍActualment, ningú no qüestiona la relació dels castells amb el ball de valen-
cians. En canvi, hi ha diferències d’opinió força notables pel que fa a la seva re-lació amb la muixeranga. En general, els estudiosos que coneixen la muixeranga d’Algemesí (pràcticament l’única coneguda a Catalunya) no dubten d’aquesta relació. Veiem com es va anar descobrint:
El 1934 Maximilià Thous publicà a Valencia Atracción una descripció de la muixeranga, article que es reproduí al setmanari barceloní Mirador el mateix any. Pere Mialet arribà a la conclusió que “per les característiques exteriors, ens fa l’efecte que la muixeranga és un exercici mixte de la moixiganga dansada al Penedès i al Camp de Tarragona i dels Xiquets de Valls”.50
“Castellví va seguir investigant a l’entorn del origen d’aquest ball vendrellenc i a principis dels anys 60 tingué ja certs contactes epistolaris amb l’ajuntament d’Al-gemesí, tot cercant notícies concretes a l’entorn de la coneguda «Moixeranga»”.51
El 1973 la festa de la Mare de Déu d’Algemesí va patir una crisi aguda, que es va superar. L’any següent, la revista Serra d’Or donava la notícia en un article52 ple de comentaris desafortunats que restava originalitat a la festa: “les diverses arrels d’un folklore, curull d’elements forans assimilats”, entre els quals hom vol veure “influències del folklore morellà —i àdhuc de més enllà, si pensem que dels cas-tells del Camp i del Baix Penedès a la «Torre» triomfal bastida al moment decisiu de la Moixeranga, la distància no és pas gaire gran”.
48 Amades (1982, I: 955).49 “Els balls d’en Bernet”, al Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana,
Barcelona.50 Per a aquesta cita i l’article de Thous, vegeu Català (1981: 48-50).51 Arroyo (1996: 4).52 Sirera (1974: 67).
25
L’origen dels castells
En canvi, els algemesiencs no dubtaven de la procedència valenciana dels Xiquets de Valls, i algun53 fins i tot creia verosímil que aquests fossin originaris d’Algemesí.
L’any 1977 els Amics de la Muixeranga d’Algemesí van escriure una carta al setmanari Canigó fent una breu descripció de la seva muixeranga i acabant amb el prec següent: “Ens agradaria que ens ficàreu en contacte amb alguna colla de castellers del Principat, per tal d’intercanviar informació”.54 L’estiu següent Eloi Miralles va a Algemesí i gestiona l’actuació de la muixeranga a la festa major de Vilafranca.55
LA TEORIA ACTUALEloi Miralles és l’autor del llibre Fem pinya!, on no solament constata la sem-
blança de la muixeranga amb els castells, sinó que es mostra partidari que l’ex-pressió “ball de valencians” es refereix al País Valencià.56 Seguint la teoria de la corrupció de noms, considera que la muixeranga valenciana i la moixiganga ca-talana són una mateixa tradició i classifica les diferents colles segons l’alçada de les construccions: la muixeranga d’Algemesí, el ball de valencians d’Arbeca i les moixigangues de Lleida i d’Igualada formen el grup de les moixigangues més cas-telleres (amb construccions més altes) i el grup de moixigangues menys castelleres està format per la mojiganga de Titagües, la dansa de Peníscola i les moixigangues de Valls, Vilafranca i Sitges.
Aquesta teoria ha estat àmpliament acceptada i pràcticament tots els textos es-crits des d’aleshores sobre l’origen dels castells es limiten a copiar-la o resumir-la. Vegem-ne alguns exemples, amb diferents graus de convenciment:
No deu estar aquí l’arranc del Ball de Valencians? No devien ser els segadors de la Ribera els precursors de la forma en què es va poder adaptar la Muixeran-ga de la vora del Xúquer a la de l’Ebre? Passant d’una representació teatral, a una exhibició de força, a una emulació una mica circense. Eren les diferències donades per les distintes mentalitats de catalans i valencians. Pragmàtics i com-petitius els uns, imaginatius i creadors els altres. Malgrat la diferència, allí són les Colles dels valents Castellers que es veuen a tants dels pobles del Tarragonès, l’Alt i el Baix Camp, el Penedès, etc. Filles de la nostra Muixeranga?57
En el cas del de Valencians —el nom del qual suggereix algun lligam amb el País Valencià, tot i que aquesta evidència no es pugui sustentar en cap documen-
53 Castell i Frasquet, Josep (1975): “Geografia de la Moixeranga”, al Programa de les festes dels cinquanta anys de la coronació de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí.
54 Canigó, 10-10-1977.55 Muixeranga (1997: 78, 82).56 Miralles (1981: 17-19). D’aquesta mateixa època i opinió són Ventura (1979) i Català
(1981, I: 33-53).57 Muixeranga (1997: 30).
26
Joan Bofarull Solé
tació feafent—, els balladors tancaven les seves evolucions amb l’aixecament d’una torreta o petita construcció piramidal humana.58
Un altre dels components folklòrics que guarden alguna relació amb els castells és el Ball de la Moixiganga.59
[el ball de valencians] Tot i provenir remotament de les moixigangues valen-cianes no té res a veure en la forma d’execució de les figures de les danses típica-ment valencianes sempre més alegres i més vives.60
LES APORTACIONS RECENTSAmb posterioritat a l’establiment d’aquest consens sobre l’origen del castells,
s’han escrit alguns treballs que considerem interessants, si més no, per aportar idees originals a aquest debat. El primer és un article de Beseran, segons el qual l’aparició dels castells s’hauria produït per una ruptura, no per evolució:
Pels motius que sigui, a Valls, a finals del segle xviii, un grup de “valencians” decideix independitzar-se del seu “ball” —el qual continuarà existint— i crear una agrupació que tindrà com a objectiu únic fer castells. Per això, ens cal parlar de “revolució” i no d’evolució, ja que les colles castelleres neixen d’un trencament amb el Ball de Valencians, i no pas d’una evolució gradual d’aquest.61
Al llarg d’aquest llibre veurem que hi ha diferents arguments per creure que hi va haver una transició, com ara la falta d’un nom específic per als castells fins a mitjan segle xix, la total desaparició del ball de valencians de Valls i el manteni-ment de la part ballada fins al 1819, com a mínim.
Beseran també afirma que la colla de Valls va actuar per la Candela del 1801, que restà unida fins a la Guerra del Francès i que “les colles castelleres ja no depe-nen directament del gremi”.62 No sabem per què fa aquestes afirmacions, ja que diu que es basa en un treball de Ballester,63 però aquest autor diu que al 1801 els que van actuar a Valls eren d’Alcover i que al 1805 ja hi havia dues colles, la dels pagesos i la dels menestrals.
Estudiant el ball de valencians, Jordi Bertran afirma que la muixeranga valen-ciana es componia, com a Titagües, de diverses parts ballades i d’una torre de tres pisos. El cas d’Algemesí no era el més típic, ja que en èpoques relativament recents havia augmentat el nivell de les seves construccions i reduït el ball.64
58 Bargalló (1990: 15-16).59 Ferrando (1991: 21).60 Guasch (2000), a La Porra, 6. Vegeu també Amades (1982), Català (1981, I: 5), Equipo 32 (1978).61 Beseran (1994b: 32).62 Beseran (1994b: 32). Vegeu també Ballester (1920).63 Vegeu també <http://blogs.webcasteller.com/jaume_grau/?idmitja=61&id=1107.64 Bertran (1997: 9).
27
L’origen dels castells
Segons aquest autor, la transició del ball de valencians cap als castells va passar per una sèrie d’etapes: la primera és la seva actuació fora de l’àmbit propi, la se-güent és la fase de mimesi (el ball és copiat pels catalans) i després la rivalitat fa que el ball de valencians evolucioni “de la dansa a les torres”. “El barem comunament emprat per part dels estudiosos del fenomen és situat en el nivell de les construc-cions de sis pisos”.65 La transformació es completa amb l’aparició de les expressions “Xiquets de Valls” i “castellers”. Bertran remarca que no tots els balls de valencians van fer aquesta evolució.
La idea de les diferents etapes és molt encertada. Tot i que encara no s’ha fet una història de les muixerangues valencianes, creiem que l’element central de les muixerangues valencianes no és el ball, sinó les construccions humanes, tal com destaquen pràcticament totes les cròniques, independentment de l’època a la qual facin referència. Difícilment es podria justificar la seva fama i els viatges que va fer a Catalunya i altres llocs de la geografia peninsular una muixeranga que fes només torres de tres pisos.
És curiós constatar la importància que en els últims anys s’ha donat a l’ac-tuació de l’Arboç el 1770.66 Segons la crònica, hi van actuar quatre balls de va-lencians, un dels quals hi va fer el primer castell de sis pisos, que per la majoria d’autors és considerat el primer castell (en l’actual sentit de la paraula).
Aquesta afirmació està en clara contradicció amb el fet que Valls sigui el bres-sol dels castells, cosa que gairebé ningú no discuteix. Una excepció és aquest text de Salvador Palomar:
A la llum d’aquestes i d’altres dades que hem anat coneixent respecte el ball de Valencians en altres poblacions, cada cop sembla més evident la relació ball de valencians amb el fet casteller, al temps que es perfila una cronologia més exacta que ens porta a les darreries del segle xviii, en indrets diversos. Potser és el mo-ment d’abandonar algunes petites llegendes que s’han anat repetint en els tractats d’història del fet casteller i començar a considerar el naixement dels castells com un fenomen col·lectiu d’unes comarques.67
El treball més recent és un article molt ben documentat i que aporta moltes cites històriques de muixerangues. El seu autor, Josep Vicent Frechina,68 és pràc-ticament l’únic que, en els últims anys, ha qüestionat obertament la relació entre la muixeranga i els castells.
65 Bertran (1997: 12).66 Notícia publicada per Mn. Vilaplana l’any 1927, i extreta per Miquel Castellví al programa
de la fira del Vendrell del 1959. També en parlen Morant (1967: 54), Ventura (1979: 3), Català (1981, I: 58), Ferrando (1991: 16-17), Arroyo (1996: 4), Torrents (2000: 9) i Ferrando (2001).
67 Palomar (1990).68 Frechina (2003).
28
Joan Bofarull Solé
Una de les qüestions que planteja és que la muixeranga no està gaire estesa pel País Valencià, i n’hi ha poca documentació. És curiós trobar aquesta objec-ció en l’article que dóna més informació sobre muixerangues a Alcoi, l’Alcúdia, Algemesí, Bellreguard, Carcaixent, Castelló, Gandia, Llíria, Nules, l’Olleria, Peníscola, Sagunt, Silla, Sogorb, Sueca, Titagües, Torrent, València, la Vall d’Uixó i Xiva.
Podria ser que encara n’hi hagués més i que no en tinguem notícia, sigui per problemes de conservació dels documents, la simplicitat de la seva organització, l’analfabetisme de molts dels seus membres o perquè encara no s’ha buscat prou. En tot cas, tenim prou informació per demostrar l’existència de muixerangues de forma ininterrompuda des del segle xvii fins al s. xxi.
Frechina també planteja la possibilitat que les actuacions més antigues a Madrid (1611), Tarragona (1633) i Sevilla (1674) en realitat podrien no ser mui-xerangues, sinó balls de bastons. Això és possible en els casos de Madrid i Sevilla, però la notícia de Tarragona explica com es posaven els uns dempeus damunt dels altres per formar una campana.
ELS CASTELLS DE CORPUSL’any 1316 l’Església cristiana decretà la generalització de la festa de Corpus
per combatre els ritus precristians que celebraven la florida de cada primavera. L’acte més destacat de la festa és una processó que recorre els carrers principals de les ciutats, en la qual participen diverses danses i entremesos. Des del segle xv ens consta la sortida de processons fetes a imitació de les de Corpus amb motiu d’algunes solemnitats, com ara visites d’autoritats, nomenaments de reis, etc.
Un dels elements típics de la processó de Corpus de les nostres ciutats eren unes carrosses al·lusives a escenes i personatges sagrats. El fet que a Barcelona aquestes carrosses s’anomenessin castells (a València s’anomenen roques) ha fet que alguns autors les consideressin un antecedent dels Xiquets de Valls. Segons una versió,69 els gremis empobrits van substituir les escultures per les construc-cions humanes de la moixiganga. Més recentment,70 s’ha afirmat que ja des del segle xiv els castells humans eren aixecats dalt de les carrosses i passejats per la ciutat.
Aquesta teoria dóna als castells una antigor que es correspon amb la imatge de tradició antiga i de força bruta, i n’afirma la catalanitat estricta. La moixiganga religiosa es considera la baula intermèdia entre les carrosses religioses i les cons-truccions dels Xiquets de Valls.
69 Cubeles (1987: 107).70 Pi de Cabanyes (1999); vegeu també Moral (2004: 127).
29
L’origen dels castells
Es pot objectar, però, que la paraula castell té diverses accepcions i que no és pròpia del lèxic de la moixiganga, que aquesta tradició no és pròpia de Barcelona i que seva la relació amb els castells és força dubtosa, mentre que els balls de va-lencians sí que hi estan relacionats.
TEORIES SENSE BASE DOCUMENTALAl costat d’aquestes teories més o menys fonamentades, encara circulen alguns
mites que rarament trobem per escrit i que manquen de qualsevol base documen-tal. Són faules molt senzilles, fruit de la simple imaginació dels castellers o dels espectadors, però que tenen una difusió sorprenent.
Un d’aquests mites afirma que al final de l’edat mitjana, a tot Europa i al Mediterrani hi havia diferents tradicions de fer construccions humanes, i que van anar desapareixent. Val a dir que no s’ha trobat cap document anterior al 1633 que parli d’aquestes construccions.
Un altre diu que es van començar a fer castells per robar als horts, i més enda-vant veurem com a Vilafranca, l’any 1786, es van prohibir els balls de valencians amb una acusació d’aquest tipus. No hem d’exagerar la importància d’aquesta notícia, ja que no està relacionada amb l’origen del ball de valencians (que tenia gairebé cent anys) ni dels castells (que encara no existien).
També hi ha qui creu que els castells van néixer de forma espontània, com les construccions que fan els aficionats de Llorenç del Penedès71 o en altres pobles. Val a dir, però, que aquests grups locals van néixer entre els segles xix i xx, i que van aprendre la tècnica de les colles vallenques. En parlarem més a fons al cinquè capítol.
MANIPULACIÓ POLÍTICAFinalment, hem de comentar que hem trobat alguns textos que utilitzen les
muixerangues i la possible relació amb els castells com a excusa per atiar enfron-taments polítics. Com a exemple evident, podem mencionar una pàgina d’Inter-net72 plena de contradiccions i imprecisions que presenta la muixeranga, el ball de valencians i els castells com una mateixa cosa i conclou dient: “A soles tornar a dir que quan un lloc [Catalunya] no te cultura, tradicio ni res propi, te que usurpar les arraïls dels pobles dels seus costats”. Aquestes tradicions tenen per finalitat unir la societat i celebrar les festes, utilitzar-los d’aquesta manera és trair la seva essència.
Nosaltres intentarem sempre justificar les nostres afirmacions, per això ens caldrà primer posar sobre la taula tota la informació disponible sobre el tema. Per
71 Moral (2004: 126, 162-163).72 <http://www.llenguavalencianasi.com>
