Acte d'homenatge a l'arquitecte Jordi Capell i Casaramona

Edició de la Cooperativa d’Arquitectes Jordi CapellJuny 2006

Record i presència d’en Jordi Capell

Les persones passen però les institucions queden. I laCooperativa Jordi Capell ha tingut l’encert de celebrarun acte públic de record i homenatge en memòria delseu inspirador i precursor , l’arquitecte mataroní JordiCapell. Un acte emotiu, de reconeixement, de justícia.

En Jordi Capell se’l mereixia. Era un home que esti-mava Catalunya, el seu país. Un home que estimava laseva professió: era un arquitecte de cap a peus. Unhome que estimava els amics. Un home que estimava lafamília -com se'ls estimava, a la Roser i els fills, en JordiCapell!!- i un home que estimava Déu, sense ostentacióni exclusions. T ots hi érem, en aquest acte de record aen Jordi Capell. Uns, amb la nostra presència. Altres, enla memòria; i és que en Jordi Capell és de les personesque cal tenir sempre presents, com un referent que novolem oblidar . Ell ja no és entre nosaltres però laCooperativa continua la seva obra. És una institució, éscert, però amb unes persones que li donen vida. I en nomde totes aquestes persones, també és de justícia, querecordem el seu director, en Jordi Viola, arquitecte i dei-xeble de l’enyorat Jordi Capell.

L’acte ha passat però el llibre que avui tenim a lesmans ens el torna a fer present. " Verba volant, scriptamament" deien els clàssics. I el record d’en Jordi Capell,company, familiar i amic restarà sempre entre totsnosaltres.

Josep M. AinaudHistoriador i amic personal

— 5 —

Relació de ponents:

Jesús AlonsoDegà del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya

Jordi QuerolPresident de la Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

Santiago EstebanDirector General d’Economia Cooperativa, Social i d’Autoocupació de la Generalitat de Catalunya

Xavier SubíasArquitecte, ex-Degà i amic personal

Agàpit BorràsArquitecte que d’estudiant va treballar a l’estudi de Jordi Capell

Núria NoguerasHistoriadora de l’art i autora de la tesi doctoral sobre Jordi Capell

Jordi ViolaDirector de la Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

Jordi PujolEx-President de la Generalitat de Catalunya i amic personali al final el moderador

Moderador:

Josep M. AinaudHistoriador i amic personal

Jesús AlonsoDegà del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya

Es una gran satisfacció per al degà d’aquesta casa, salu-dar-vos en ocasió d’aquest acte entranyable d’homenat-ge a l’arquitecte Jordi Capell i Casarramona. T enim avuientre nosaltres moltes persones testimonis i coneixedo-res de la seva personalitat i aquest Col·legi va ple detrets de la seva obra. Avui recordem el perfil d’un arqui-tecte autènticament renaixentista, amb un perfil huma-nista, amb una formació tècnica, però a més amb unavisió social que, des del meu punt de vista, l’han fet cla-rament precursor de moltes de les idees que després vin-gueren, i en un moment en el qual no era fàcil explici-tar les idees i encara menys posar-les en pràctica.Aquest perfil social de la seva personalitat és el queamb més força ha quedat instal·lat a la nostra memòriahistòrica. Molts dels qui m‘acompanyen en aquesta tau-la, als quals aprofito per agrair la seva presència, com aconeixedors en profunditat de la seva personalitat, delseu perfil i de la seva trajectòria, tindran moltes méscoses a dir que aquest degà que no va tenir el plaer desaludar-lo en vida, però que el té ben present perquè se’ltroba per tots els racons d’aquesta casa. No voldria dei-

— 7 —

Jordi QuerolPresident de la Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

Seure avui en aquesta tribuna m’omple de goig, un goigespecial i, ben cert, ple de matisos. En primer lloc peltema en sí, en Jordi Capell. Estem aquí perquè algunespersones que el coneixien bé parlaran d’ell. Molts arqui-tectes que ens vam fer socis de la Cooperativa, ara fa jauna mica més de 25 anys, a la pregunta de qui era JordiCapell se’ns responia: "En Jordi Capell era un arquitecte

— 9 —— 8 —

xar d’agrair a la Cooperativa Jordi Capell aquesta mag-nífica iniciativa. Res més, reitero aquesta benvinguda icrec que l’acte d’avui promet ser molt entranyable.Moltíssimes gràcies.

Josep M. Ainaud: Moltes gràcies benvolgut degà perl’acolliment i també per l’hospitalitat que avui ens dóna.Ara té la paraula el senyor Jordi Querol, president de laCooperativa d’Arquitectes Jordi Capell.

Josep M. Ainaudconversa ambJesús Alonso

moments abansde l’homenatge.

(Foto: Jordi Pareto/Inde)


— 11 —— 10 —

Trobada delsponents i familiarsal despatx deldegà del COAC,Jesús Alonso.


Santiago EstebanDirector General d’Economia Cooperativa, Social i d’Autoocupació de la Generalitat de Catalunya

Bona nit. Quan em van convidar a assistir a aquest acte,vaig pensar que tindria l’oportunitat de conèixer la per-sona el nom de la qual ha anat lligat i ha donat nom aaquesta Cooperativa. Mentre venia aquí, pensava queallò que és habitual en recordar un arquitecte és fer-hoa través dels seus edificis, és evident. Però en aquest cas,representa que l’estem recordant a través d’una altraobra: una cooperativa.

La diferència fonamental —jo he estat de sempre enel món de les cooperatives— és que un edifici es fa i s’hade mantenir, tots ho sabem, però fonamentalment que-da fet i s’aguanta, i una cooperativa cal anar-la fent anyrere any, hi ha d’haver persones que es vinculin amb elConsell Rector , ha de fer un servei i, per tant, ha demantenir un esperit viu. Efectivament, és un plaer , 25anys després d’haver-se inaugurat la Cooperativa, tenirl’oportunitat de poder trobar-nos aquí i conèixer la figu-ra que va donar lloc a aquest projecte col·lectiu.

Moltes gràcies.

— 13 —

de Mataró que va morir d’un accident d’automòbil".Això era tot allò que sabíem d’ell, òbviament perquè lapregunta no la fèiem a cap dels ponents aquí presentsavui. Goig, en segon lloc, per estar rodejat de personali-tats que no solament tenen a veure amb l’esmentatarquitecte sinó perquè, alhora, són amics meus. Und’ells, no perquè el conegui personalment, mai haviaestat físicament tan a prop meu, però com que des de famolts anys jo i tota la meva família l’admirem, ja és comsi ho fos.

Com a conseqüència d’aquest acte, aquests darrersdies he tornat a recordar la meva època d’estudiant i lameva universitat en blanc i negre, com el Nodo de l’è-poca, plena d’apunts de segona mà, mal fotocopiats i,sobretot, sense cap imatge. En contrast, poder veureavui com en Jordi Capell apareix als nostres ordinadorsperquè el miracle d’Internet ens l’envia, m’afectaentranyablement.

Finalment, vull dir que col·laborar juntament ambaltres membres del Consell Rector i el director de laCooperativa per poder portar a terme la trobada d’avui,i així satisfer els desitjos de la família d’en Jordi Capell,ha estat una satisfacció personal. Moltes gràcies a totsper la vostra presència.

Josep M. Ainaud: Moltes gràcies benvolgut presidentde la Cooperativa i amic. Ara té la paraula el senyorSantiago Esteban, director general d’EconomiaCooperativa i que, a més a més, ha impulsat la celebra-ció d'aquest acte i ha ajudat sempre a dur-lo a terme.

— 12 —

Xavier SubíasArquitecte, ex-Degà i amic personal

Bona nit. Jo parlaré, tal com em van dir que fes, com aarquitecte de la seva generació. Ell és nascut el 1925, joel 1926, i és difícil definir allò que pot ser una genera-ció. Deu estar composta de gent molt diferent, de gentmolt múltiple. A Figueres aquesta generació — parlo permi— ha vist cremar esglésies, ha vist matar gent, ha sor-tit viva de les bombes que queien a la porta de casa, hapatit la depuració dels pares, l’exili a Mèxic dels onclesi que la mare ens digués sempre: "Nois, no us fiqueu enres". És una generació que jo, personalment, he patit. AFigueres, ho vam passar així. A Mataró no sé com ho vapassar en Jordi, però estic molt segur que, per tot allòque vaig viure amb ell, estaria d’acord a proclamar ambl’Espriu allò que diu la seva cançó: "Senyor Sant Jordi,Patró, guarda’ns sempre del crim de la guerra civil". Bé,entro en matèria, i després veurem per què he parlatd’això.

Jo glossaré alguns dels aspectes humans del Jordi,extrets de molts i molt bons articles escrits en memòriaseva. Qui cregui que li he copiat allò que va dir és veri-

— 15 —

Josep M. Ainaud: Moltes gràcies benvolgut senyordirector general. Ara té la paraula un amic personal d’enJordi Capell, un arquitecte i antic degà d’aquest Col·legi,que és l’amic i company Xavier Subias.

— 14 —

Josep M. Ainaud,moderador de l’acte

d’homenatge.

concreta i explica allò que s’ha de fer: "els beneficis decrear una cooperativa de crèdit, que en requereix una deconsum, per a la satisfacció econòmica dels cooperati-vistes i que farà possible finançar els serveis, crear fonsde reserva i fons socials i culturals".

Jordi Capell era un home concret. A la Junta hi vahaver un ampli debat que va deixar petja. Això passaval’any 1967. I tanta petja va deixar aquest debat que laCooperativa portarà el seu nom deu anys després de laseva mort. És l’any 1977 en què la Germandatd’Arquitectes crea la Cooperativa de Consum JordiCapell, amb el registre oficial número 23.052. La buro-cràcia és molt més lenta que no pas la creativitat d’a-quest home.

Bé, tractem d’aprofundir en l’home. Diu RoserCapell, esposa d’en Jordi, que "era molt creient, peròrespectava a tothom". I ens dóna el testament, escrit amà, que ens fa conèixer allò que era en Jordi per dins.Diu així: "He procurat en vida seguir la religió catòlica,encara que he sentit el més gran respecte pels que prac-ticaven altres religions, i fins i tot per aquells que pro-fessaven sincerament el materialisme ateu".

Ara vénen unes frases realment extraordinàries almeu entendre: "T ransmeto als meus descendents el fetd’haver acceptat la vida amb alegria, participant en ladivina obra d’evolució de l’univers". A mi això m'evoca aTeilhard de Chardin.

Fa uns llegats familiars i acaba amb una voluntat deconstituir un fons per a obres d’inspiració cristiana, quetreballin, primer, per enfortir la personalitat col·lectivadel nostre poble. És el valor d’allò català, que en aquellstemps això ja era difícil. En segon lloc, per millorar lescondicions socials i per a una més justa distribució de lariquesa i més fàcil accés de tothom a la cultura superior.Eren els valors socials que estaven entrant amb una for-ça important. Millorar la pau, millorar la concòrdia i

— 17 —

tat, perquè he transcrit simplement allò que he trobatescrit. Per exemple, el primer qui em va impressionar ésl’Espinàs, quan diu a la nota necrològica, l’any 197 0:"Home entre nosaltres, era un tipus humà de primeranecessitat social, d’aquells que diuen què cal fer i ho fan,d’aquells que volen ser útils i ho són, d’aquells que van atot, d’aquells que fan país". Capell intervenia en tot, eraun motor silenciós i diu Espinàs que "centenars d’homesploraven en el seu funeral", perquè havien treballat ambell en projectes diferents. Es coneixien amb en Capellperò no es coneixien entre ells, perquè en Jordi havia fetmoltíssimes activitats. I, a més, perquè en Jordi no eraimportant, no tenia medalles ni tenia presidències.

Jordi Viola, que parlarà després, i que avui és elDirector de la Cooperativa, parlant d’ell diu una cosa quem’ha impressionat molt: "Saber crear riquesa, saber cre-ar futur en el nostre país —és un país que té mancances,no ens enganyem— és molt important. Sense l’impuls i lail·lusió inicial de la Cooperativa, aquesta no s’hauriacomençat. Coratge i fe de tirar endavant una institució".Això va fer Jordi Capell, crear futur , crear riquesa i seràbo que al final Jordi Viola expliqui amb detall fins a onha arribat aquesta il·lusió inicial. A mi me'n va fer unresum molt breu que també els dic perquè en tinguin jauna idea: 13.000 socis, 80 treballadors i 342 ordinadorsportàtils venuts l’any 2003. La Cooperativa és, doncs, unaentitat viva. Per veure com va anar tot això porto l’acta63 de l’any 1967 de la Junta General del Col·legi. Laqüestió era que tots estàvem molt preocupats perimplantar uns nous serveis tècnics i culturals que la pro-fessió necessitava. Érem uns artesans, encara ho som engran part, però arribaven els ordinadors. El professorBona encara deia que la força de l’arquitecte era el cro-quis, però venia una altra generació.

La Junta, el degà de la qual aleshores era Cendoya,s’estén àmpliament en el tema, però Capell concreta,

— 16 —

Amb aquestes arrels va anar sorgint la societat civil,que havia estat quaranta anys ensorrada i es va resistira la tremenda pressió ideològica del marxisme que hihavia en aquells moments. Ja sortirà després això.

Tornem a la figura d’en Capell. Diu Jordi Llimona,caputxí, a l’homilia del funeral del Jordi: "Ha mort uncompany, un company dels seus familiars, dels seusamics, un company dels joves, un company de la Roser ,un company per als fills, per a la vida del Col·legi i àni-ma de les seves decisions. I ha mort també un home defe en l’home, un home de fe en el progrés, un home defe en la vida, i de fe en Déu, un Déu, company i amic tandiferent del Déu oficial d’aquells moments.

Ja acabo de pressa perquè m’estic excedint. DiuBernat Capell, fill d’en Jordi, "Era un home de prepara-ció humanística —ho ha vist perquè llibres de la biblio-teca familiar estan tots subratllats— i era un matemà-tic culte, en la línia dels Bertrand Russell, de gran sentitanalític simple i lògic". Justament per això vam ser moltafins ell i jo. Ell, amb l’Espinet, que és una altra pèrduafonamental que ha tingut el país, eren ajudants delsenyor Munné a Exactes, que a les vuit del matí ensexplicava l’Anàlisi matemàtica 1r, una cosa que era unrotllo impressionant. Jo era el figuerenc "aplicat", il’Espinet i en Capell, els ajudants, em van valorar i vamser bons amics.

L’any 1968, Moragues, que era degà d’aquestCol·legi, es va comprometre als Caputxins i va haver decedir el deganat a Cendoya, que era apolític. JordiCapell, comptador, va organitzar una reunió paral·lela iva muntar les primeres eleccions democràtiques d’a-quest Col·legi després de l’ensulsiada de l’ Alzamiento. Ino només va muntar les primeres eleccions, sinó tambéla primera Junta Democràtica del Col·legi, on hi vaincloure totes les tendències polítiques.

— 19 —

l’estimació entre els homes. Aquí surt l’humanista, res-sona aquí aquell treball tan important que ens va com-moure tant en aquell temps, l’home per als altres del’Honest to God de Robinson, que d’una manera moltclara ens va portar a fer un contrapunt de l’ortodòxiacatòlica oficial d’aquells moments. P erquè veieu unamica com era l’home que, a més, ja descobrireu deseguida que era amic del pare Llimona.

Van ser anys difícils, de ressorgiment d’una culturapolítica que l’Alzamiento havia esborrat. L’eix de l’actua-ció professional del Col·legi es completava amb l’eixsocial, que convivia fins i tot amb el materialisme ateu, iamb l’eix català, que inicialment el va comentar parlant-ne a la Junta. V a ser molt difícil començar a parlar encatalà en un acte públic. Molts anys després m’hi vaigtrobar, amb això, a la Corporació Metropolitana, però lla-vors era més difícil encara. Escrivint les actes en català,va seguir ballant sardanes aquí a baix, a la Plaça Nova,això va ser enormement sensacional, i va seguir amb l’ac-ció pública del Col·legi, que és una cosa que ens va por-tar força complicacions. Tornant a l’Espriu, jo diria que vaser un gran home per salvar la parla de la gent catalana,només per això ja valdria la pena parlar-ne.

— 18 —

Roser Oller, víduade Jordi Capell

i el seu fillXavier Capell.

— 21 —

En una segona votació em van fer degà a mi, per-què la primera votació la va guanyar Josep MariaMartorell, però portava la cosa dels escoltes i no ho vavoler deixar. Bé, 255 vots van ser per a Jordi Capell, queés qui ho havia organitzat tot i 254 vots per a MarsalGiró, que era al PSUC en aquell moment, fixeu-vos comestava la cosa... En Martorell i jo, 257, o sigui, per l’es-til. Només ens va guanyar un altre amic absent, un granamic meu, l’ Adroer, que era vocal de l’Estat i l’Estatencara tenia aleshores una força verdaderament tre-menda. A on ens ficàvem? A on ens va ficar JordiCapell? Jo que no havia de ficar-me en res! Penseu queel General en aquells moments encara matava i faltavapràctica de convivència entre idearis tan contrastatscom els que en aquell moment es van formar .Novament haig d’evocar l’homilia del pare Llimona:"Era un company que tenia el respecte de l’altre, teniala comprensió, la tolerància i ensems sabia romandre almarge —a l’ombra— de moltes de les coses que feia". Oique no ho sabíeu que va ser ell que ho va organitzartot? Doncs va ser així.

Molts altres han parlat d’en Jordi, Marta Corominesde Bartra el descriu "amb vocació de mestre, segur deles seves conviccions, impulsor del nacionalisme català,amic personal d’en Raimon i de la Nova Cançó". ManuelTorres, col·lega, i sempre és difícil que un col·lega parlibé d’un altre col·lega, el qualifica de "creador i filan-trop". Narcís Major , un l’altre col·lega, el qualifica com"una persona sense currículum, però que aconsegueixcanviar el món". I Antoni Subirà, exconseller , es mani-festa preocupat perquè "perduri la petja d’en Capell", imolts altres amics en van parlar . Voldria acabar citantallò que en va dir Jordi Pujol, que no cal que digui quiés: "En Jordi Capell era una persona amb qui s’hi podiacomptar, dels que no deserten". Avui aquests tipus depersones fan falta.

— 20 —

Josep M. Ainaud: Moltes gràcies amic Subías, perquèhas aconseguit fer reviure entre nosaltres altra vegadala persona d’en Jordi Capell. És difícil fer-ho però tu hohas aconseguit. Ara té la paraula un altre arquitecte,que va ser company d'en Jordi Capell al seu despatxl,que és l’ Agàpit Borràs. És una altra generació d’arqui-tectes, que també va representar un relleu en aquestacasa.

Niemeyer en un dels seus escrits— recordo Le Courbusierara, amb el mateix entusiasme que fa quaranta anysquan el vam anar a buscar a l’aeroport de Santa Cruzl’any 1936, on va arribar a bord del Graff Zeppelin. Josempre el vaig sentir com un ser humà que portava dinsseu un missatge, un cant a la bellesa que no podiacallar". Per a un grup de joves estudiants d’arquitecturai amics del món cultural de Mataró, la trobada de JordiCapell, arquitecte a la nostra ciutat, també va ser unaalenada d’aire fresc. Ell també portava dins seu un dina-misme i un cant a la bellesa que no podia callar . Per anosaltres, en Jordi Capell va ser un referent sòlid, ens vaobrir i reforçar molts camins, els de l’arquitecturamoderna, els del nacionalisme, els que donen força a lesidees i els que conviden a la lluita per defensar-les.

Fa uns dies en Xavier , el seu fill gran, en veure lesreunions que fèiem preparant l’acte d’avui, em deia quees donava compte de les moltes coses que el seu parehavia fet i del treball que havia iniciat amb tants pocsanys. Una vida curta però intensa, com Antoine de SaintExupéry, l’autor del P etit Príncep. Els dos van morir als44 anys. Jordi Capell és d’aquells arquitectes que es tro-ben a faltar, i no ho dic només per raons personals sinótambé per raonaments estrictament professionals. Ja séque la professió ens obliga a fer la feina ben feta iaquesta ha de ser la prioritat, però què voleu que usdigui, enyoro el camí que van seguir arquitectes comLluís Domènech i Montaner i Josep Puig i Cadafalch,compromesos culturalment i políticament amb el seutemps i presents en els debats mediàtics amb la sevaarquitectura, les seves opinions i les seves actuacions.Massa pocs arquitectes han seguit aquest camí i no emcorrespon a mi avui aquí de citar-los, però aquest era elcamí professional que havia iniciat Jordi Capell, i és peraixò que també el trobem a faltar .

— 23 —

Agàpit BorràsArquitecte que d’estudiant va treballar a l’estudi de Jordi Capell

Bona nit, agraeixo a la família de Jordi Capell i a laCooperativa d’Arquitectes que m’hagin convidat a parti-cipar a l’acte d’avui. Aquesta invitació m’ha permèsrepassar els anys agradables amb en Jordi, així comtambé el deganat valent de Xavier Subías, en unsmoments políticament i culturalment molt difícils. Per ami aquest homenatge d’avui és un acte festiu. Recordaren Jordi sempre és un plaer , i també ho és constatar laseva transcendència humana i l’energia que va generarentre tots aquells que el van conèixer. La nostra presèn-cia avui aquí, gairebé 35 anys després de la seva mort,ho posa de manifest. L’interès meu per fixar les idees i elde la Cooperativa per fer un recull de les intervencions,m’han portat a escriure un text que ara llegiré i que durapoc més de 10 minuts.

Fa uns mesos, preparant la meva intervenció de l’ac-te d’avui, vaig rellegir textos d’Oscar Niemeyer i delMoviment Modern pels quals Jordi Capell tant s’hi inte-ressava: "Què voleu que us digui? —comenta Oscar

— 22 —


dels projectes i de la utopia de la realitat. P arlàvem dePierre Vilar, que explica tan bé la relació entre el centrei la perifèria en la Història d’Espanya. Encara avui el seuraonament és plenament vigent. Eren temps difícils,temps de lluites per enderrocar el règim franquista.Recordo encara com, en aquesta sala d’actes, havíem desoportar la presència d’un comissari de policia a lesassemblees col·legials. Estava assegut en aquesta taula,al fons, a l’extrema dreta, probablement on sóc jo ara,prenia nota de les intervencions i passava l’informe a laseu de la policia a la Via Laietana. La dictadura vexavacontínuament la nostra llengua i Jordi Capell va ser undels primers arquitectes que va començar a parlar encatalà a les assemblees col·legials. En els anys de la pos-tguerra hi va haver una intensa activitat contra el règimdel general Franco. La crítica i el debat polític eren pre-sents a tot arreu. El repàs dels anys i la intensitat delsesdeveniments és significatiu i Jordi Capell ho coneixiaprou bé. Deixeu-me'n fer una breu relació:

1951: fundació del Grup R i vaga de tramvies.1953: classes clandestines de català al CICF , Centre

d’Influència Cultural Femenina. Entre els professors hihavia Joan Triadú i Josep Maria Ainaud de Lasarte.

— 25 —

El liberalisme i l’economia de mercat no regulengairebé res i atesa una certa retirada de l’Estat, cadavegada es fa més necessària la presència activa de lanostra professió en les estructures culturals i polítiquesdel país per introduir nous paradigmes i una altra mane-ra de fer les coses en l’ordenament de l’arquitectura, elterritori i l’urbanisme. Jordi Capell era a l’avantguardadel Moviment Modern i amb la seva arquitectura ens vaensenyar alguns dels seus trets més característics: l’es-cala dels edificis, l’orientació i l’assolellament, la plàsti-ca del formigó armat i l’obra vista, la força dels colors il’interès pel disseny dels interiors i objectes domèstics.Ho podem observar en algunes de les seves obres, a canMontserrat, a can Nogueras —on va néixer NúriaNogueras— i a can Masjoan, tres habitatges unifamiliarssituats a Mataró. La darrera d’aquestes obres, canMasjoan, dins del recinte del nou P arc Central deMataró i propietat ara de l’ Ajuntament, podria esdeve-nir, amb una adequada rehabilitació, un edifici en elqual es pogués recollir i ensenyar la cronologia de lesobres de Jordi Capell així com l’aportació que va fer alMoviment Modern. Seria una fita important en el reco-rregut arquitectònic de la ciutat i situada en un llocemblemàtic com és ara el P arc Central. Ens agradariaque l’ Ajuntament de Mataró prengués el compromísferm sobre aquesta proposta i que aquest Col·legid’Arquitectes, si ho creu convenient, ens ajudi a aconse-guir-ho.

Amb el meu company i amic Manel Salicru, apare-llador, vam treballar al seu despatx, els dos estudiàvemla carrera i allà vam aprendre l’ofici. En Jordi Capell erameticulós i eficaç, bon mestre i bon company , llest perajudar-te i sempre amb una amable rialla als llavis.Recordo el traç prim i segur del seu ròtring sobre elpaper seda i la bellesa de les seves perspectives.Parlàvem de la mida de les coses — com diria el poeta—,

— 24 —

Jordi Pujol i AgàpitBorràs conversantanimadament.


— 27 —— 26 —

La sala d’actesva registrar un

ple absolut de públic.


No era de crèdit com ell proposava, era de consum, peròamb voluntat de donar servei i de voler ser la millor lli-breria especialitzada en arquitectura i instruments tèc-nics per a la professió, però com que en Jordi sempres’exigia més a ell mateix i sempre exigia més als altres,segur que avui ens proposaria nous reptes i noves ideesper reforçar el treball de la Cooperativa com, per exem-ple, la investigació professional, el debat social, la críti-ca urbana i la solidaritat. Jordi Capell va iniciar el pro-cés de la Cooperativa, però després hi va haver una gentque la va fer possible, sense ells avui no seríem on som:Jordi Figueras, Josep Dols, Antoni Ferrer, Ignasi de Lecea,Francesc Albardaner, Antoni Solanas, Jordi Viola i moltsd’altres, la llista dels quals no em correspon a mi d’enu-merar. Del treball i l’esforç de tota aquesta gent nosal-tres en som avui hereus i beneficiaris, vagi per a ells elnostre agraïment.

Acabo, hi ha cultures primitives que diuen que elsmorts estan vius sempre que algú en parli o es recordid’ells. Nosaltres que hem vist en Jordi, que parlem d’elli el recordem, el mantenim viu. Aquest Col·legid’Arquitectes de Catalunya, a través de la Cooperativad’Arquitectes Jordi Capell, que ja fa més de 26 anys queporta el seu nom, el mantindrà viu per sempre. Gràcies.

— 29 —

1957: celebració de l’ Assemblea Lliure d’Estudiantsal paraninf de la Universitat de Barcelona.

1959: campanya contra Galinsoga, director de LaVanguardia i inici de la revista Serra d’Or .

1960: fets del Palau de la Música, detenció de JordiPujol i publicació de la Pell de Brau de Salvador Espriu.

1961: fundació d’Òmnium Cultural i naixement dela Nova Cançó.

1962: fundació d’Edicions 62.1963: declaracions de l’Abat Escarré a Le Monde.1964: constitució de Comissions Obreres.1965: creació de l’Escola de Mestres Rosa Sensat.1966: creació del Sindicat Democràtic d’Estudiants

de la Universitat de Barcelona als Caputxins de Sarrià.1970: procés de Burgos i tancada de 300 intel·lec-

tuals catalans a Montserrat.1971: creació de l’Assemblea de Catalunya.1975: celebració del Congrés de Cultura Catalana i

mort del dictador.Són 25 anys que van marcar la vida i les conviccions

de molts de nosaltres. Anys en els quals vam manteniraquell foc interior que, com deia fa uns mesos el presi-dent Jordi Pujol, els déus no perdonarien mai si algú elvolgués apagar.

Jo no voldria acabar aquesta relació sense feresment de l’esforç que va fer aquest Col·legid’Arquitectes durant molts d’aquests anys per assoliruna societat més justa i democràtica. P er a mi JordiCapell, present o ja en el record, sempre ha estat viu enaquests fets i esdeveniments. V a ser ell qui l’any 1967,en una assemblea col·legial, va manifestar la necessitatde crear una cooperativa de crèdit, com a forma d’en-fortir la professió. Ell creia, amb raó, que és creant ins-titucions i associacions com s’enforteix la societat civil.L’any 1977 ell ja no hi era, però les seves idees haviendonat fruit, i així es va crear la Cooperativa Jordi Capell.

— 28 —

D’esquerra a dreta:Marc Longarón,Santiago Esteban i Jordi Viola.

— 31 —

Josep M. Ainaud: Gràcies Agàpit per la teva sem-blança, que ens ha fet tornar a viure entre nosaltres a enJordi. I ara té la paraula una persona que és exponentd’una altra generació, la Núria Nogueras, que no ésarquitecte sinó historiadora de l’art. I això ens demos-tra també que en Jordi Capell és ja una figura digne detenir una monografia, una tesi doctoral. Si li haguessindit això en vida hauria rigut molt, però és que això arapassa, i a més a més hi ha una cosa que ho explica: laNúria té la sort enorme de viure en una casa feta per enJordi Capell. És clar , aquesta possibilitat de viure a lacasa de la persona de qui tu fas la tesi doctoral no ésmassa freqüent. I a tots ens complau que sigui la NúriaNogueras qui ens expliqui també per què ho ha fet i comho fa. Núria, tens la paraula.

— 30 —

Núria NoguerasHistoriadora de l’art i autora de la tesi doctoral sobre Jordi Capell

Jo no vaig conéixer en Capell, però he viscut molts anysen una casa feta per ell i ha estat una persona de la quesempre he sentit a parlar. Això me l’ha fet proper i m’haacabat portant a interessar-me a estudiar la sevaarquitectura com un dels exemples interessants de l’ar-quitectura catalana dels anys 50 i 60.

Capell neix l’any 1925 a Mataró, en una família sen-se cap tradició en el camp de l’arquitectura.

Abans d’estudiar Arquitectura fa Ciències Exactes,seguint els consells dels professors. Algun amic seu mel’ha definit com a un estudiant d’esperit germànic, és adir, que s’ho prenia molt seriosament. De fet, la seva fei-na, després, també se la va prendre seriosament.

Acaba els estudis d’arquitectura l’any 54.L’Escola d’Arquitectura de Barcelona on Capell estu-

dia comença en aquells anys a tenir en compte elMoviment Modern per primera vegada a la seva història

L’any 55, amb els estudis ja acabats, comença atenir encàrrecs d’importància, com la residència turís-


— 33 —

tica de l’Hotel Colon al carrer Sagristans de Barcelona ouna casa d’estiueig, la casa Bagués a Mataró.

El seu pas per la universitat són els anys en què es vaorganizant la resistència contra el franquisme, molt cen-trada en el moviment estudiantil, obrer i catalanista.

Des de llavors Capell participa activament en espe-cial en el moviment catalanista que serà sempre més undels seus puntals ideològics

Paral·lelament el país es va industrialitzant, elsmoviments migratoris de gent que vé buscant una opor-tunitat aniran creant, de forma compulsiva i desgave-llada, els nous barris al voltant de les ciutats. Els arqui-tectes preocupats per aquesta situació urbanísticaalarmant que està sorgint començaran a parlar de lanecessitat d’intervenció per posar ordre i una certa qua-litat de vida a aquests nous urbanites. Per una altra ban-da, el creixement econòmic que es va consolidant a par-tir de finals dels anys 50 generarà un nou grup de gent,industrials, professionals universitaris, gent d’ideesobertes, que no volen saber res dels grups elitistes aliatsal règim, i que busquen un estil de vida diferent, amb elsseus senyals d’identitat i les cases que es faran en seranun exemple.

Capell treballarà per tota aquesta gent, tant fentblocs de pisos a barris de treballadors com fent xalets.

Per fer la seva obra, Capell beu de les fonts queestan sorgint a Barcelona coincidint amb la seva èpocad’estudiant o els seus primers anys com a professional.

L’ambient en el que viu en aquells inicis de carreraprofessional són de força moguda després dels foscosanys de postguerra. Anys en els que l’arquitectura quealimenta el règim dóna exemples d’un estil a vegadesgrandiloqüent, a vegades folklorista que en cap casaporten res de nou a la història de l’arquitectura, quanno signifiquen un clar retrocés. La feina que elRacionalisme havia fet al país abans de la guerra ha

— 32 —

quedat arraconat, i en aquesta situació un grup de jovesarquitectes comença a reivindicar la feina del GA TCPACi la que s’estava fent més enllà de les nostres fronteres.Sembla que comença a entrar un alè de renovació.

Són els anys en què neix el Grup R, que intentarecuperar la memòria històrica del país. Es torna a par-lar del GA TCPAC, del funcionalisme europeu, d’EstatsUnits. Capell parteix de tot això.

El Grup R va acabar tenint més ressò entre laintel·lectualitat catalana que no pas entre els propisarquitectes, però revisant l’obra de Capell i la feina quefa, tant per a gent benestant com en barris obrers, espot constatar que no va ser insensible als problemesque es plantejaven a les conferències i exposicions queorganitzava aquest grup. P otser el cas més emblemàticdins la seva obra són els blocs experimentals que va edi-ficar en un barri obrer de nova construcció a Madrid,pels que va obtenir un premi per la novetat que aporta-

Núria Noguerasi Agàpit Borràs.

Capell, que planificarà algunes zones urbanes, perexemple a Mataró, Taradell o Les Franqueses.

Compromès amb l’arquitectura del seu temps, inter-preta els principis de l’arquitectura racionalista amb lli-bertat, fent especial incidència en uns elements queveurem treballats amb molta cura en els seus edificis.

Destacarem especialment l’estudi dels volums, ambuna especial incidència en el predomini de l’horitzonta-litat, amb la clara determinació de fer una arquitecturade formes senzilles i netes, per intentar fer una arqui-tectura mínima, amb el rectangle com a forma bàsica,amb exemples tan significatius com la casa Nogueras deMataró o la casa Salomó d’Argentona. Malgrat la rotun-ditat d’aquestes formes, Capell es permet de tant entant jugar amb formes que trenquen aquests volumsamb elements poligonals o fent una teulada plegadacom si fos un ventall com és el cas del menjador d’unhotel que construeix a Eivissa o fent per exemple unaescala helicoidal que trenca amb la recta dominant.

També l’interessa la modulació de l’espai entre elmassís i el buit. La disposició de parets i oberturessegueixen sempre un ritme, amb un clar predomini delbuit allà on pot construir preservant la intimitat delshabitants de la casa. D’aquesta manera aconsegueix,també, integrar la casa amb el paisatge.

Pel que fa als materials juga amb els de la novaarquitectura, agafant com a base el ciment armat i elvidre. De fet la tècnica era prou nova en aquellsmoments com perquè Capell hagués d’explicar als pale-tes com s’ho havien de fer per treballar . Aquests mate-rials bàsics als que anirà afegint novetats que vaginapareixent, els combina amb materials més locals, comla fusta, que tant li agrada fer servir a l’exterior dels edi-ficis o com a element decoratiu interior , o bé també lapedra, que trobem pràcticament sempre a tots els seusedificis. De l’ús de la fusta en podem veure exemples en

— 35 —

va un nou mètode ràpid, econòmic i de qualitat de cons-trucció. De la mateixa manera, també trobarà els seusclients entre aquestes noves classes socials que vanapareixent alhora amb el creixement econòmic.

La tendència d’aquests nous arquitectes que vantreballant en aquests anys, malgrat beure de les fontsdel Racionalisme, té unes diferències que també trobemen Capell. Les formes racionalistes pures ara poden tro-bar-se al costat de formes organicistes, alhora que l’ar-quitectura preten ser discreta, integrada al lloc.

Aquestes característiques es poden aplicar a l’ar-quitectura de Capell.

Malgrat tenir obra repartida per molts llocs, comBarcelona, Madrid, Milà, Eivissa i moltes ciutats deCatalunya, el gruix de la seva producció es concentra ala comarca del Maresme, i molt especialment a Mataró,on va trobar molta gent que li va fer confiança per tre-ballar.

Possiblement la seva curta carrera professional,truncada sobtadament per un accident el 197 0, va aju-dar a impedir la difusió d’una feina en la que podem tro-bar edificis fonamentals de la història de l’arquitecturafuncionalista catalana. Per altra banda, Capell acostumaa fer unes memòries descriptives de les obres que va aconstruir que no solen ser habituals entre els arquitec-tes de l’època, i que permeten veure quines són lesintencions que té, especialment en les obres en quèsuposem que es mou amb més llibertat.

Capell beu de moltes fonts a nivell nacional i inter-nacional. De fet, en quan en té oportunitat, es dedica afer divulgació de l’obra d’autors fonamentals per a ell.Per exemple, i a nivell de Mataró, aprofita el fòrum delRacó, un lloc de trobada de tota la gent que es mou afavor del país i en contra de la dictadura, per parlar delsseus temes predilectes, com per exemple l’arquitecturade Le Corbusier o l’urbanisme, un altre tema d’interès de

— 34 —

Josep M. Ainaud: Moltes gràcies Núria per les tevesparaules que ens fan esperar la publicació de la teva tesii poder-la, així, tenir a les mans.

I ara, abans de les paraules de clausura del nostrepresident Jordi Pujol, la família ha demanat també a unapersona que tant ha treballat i ha fet per la memòria iel record de Jordi Capell, que és l’amic Jordi Viola, quedoni les gràcies en nom de la família i en nom també dela Cooperativa. L’agraïment és una de les grans qualitatsde les persones i en aquest cas nosaltres hem de serespecialment agraïts amb aquells que han fet possible larealització d’aquest acte. Per tant, abans de les paraulesde clausura de Jordi Pujol, ens ha semblat de justícia ennom de la família i en nom de la Cooperativa, que parliara en Jordi Viola.

— 37 —

decoracions com la botiga Batlle de Mataró. o una boti-ga d’òptica del carrer París de Barcelona.

Un altre qüestió que vigila en les seves obres és elcolor. Els materials s’han de veure en tota la seva crue-sa, però si cal un simple estucat, busca referències enl’arquitectura tradicional. En algunes de les sevesmemòries d’obres parla dels tons terrosos de les cabanesdel Pirineu o dels blaus del cel del país.

Quan el promotor li permet, dissenya també elmobiliari, converteix els jardins en espais urbanitzats, ifins i tot aconsella la compra de mobles dels autors con-sagrats ja internacionalment.

Les circulacions interiors de les cases també el pre-ocupen, tant és que estiguem parlant d’un gran xaletcom d’un pis petit. Es tracta en tot cas de facilitar lavida dels usuaris. T ambé val la pena destacar la impor-tància que dóna als porxos, que són alhora casa i airelliure, tot aprofitant l’espai entre pilars.

De fet, Capell treballa sobre dos conceptes bàsics, lacomfortabilitat de l’usuari i l’estètica de l’edifici, quetambé fa més agradable la vida del client. Quan treba-lla amb llibertat no renuncia ni a una ni a l’altra.

Capell va ser un home preocupat per la seva feina,els projectes són problemes que cal solucionar permillorar les condicions de vida de les persones, tant dinsles seves cases, com en l’ambient que els rodeja, les ciu-tats. En última instància va ser un home preocupat permillorar les condicions de vida del seu país.

— 36 —

D'esquerra a dreta:Josep M. Sen,Leopoldo Gil Nebot,Marc Longaron,Josep M. Feliu i Ernest Redondo.


màtica, especialitzats en arquitectura, que inclou unServei d’Assistència Tècnica i de Manteniment als des-patxos.

• Una Secció especial d’objectes de regal, de moltdiversa índole, dissenyats en gran part per arquitectes.

• Tenim botigues a les seus dels Col·legisd’Arquitectes de: Barcelona, Girona, Lleida, T arragona,Tortosa, Terrassa i Manresa.

• Tenim botiga a la seu del Col·legi d’Aparelladors deBarcelona al carrer del Bon Pastor.

• T ambé tenim botiga a l’Escola Tècnica Superiord’Arquitectura del Vallès, a Sant Cugat.

• Tenim també una botiga virtual.• A finals de l’any passat vam inaugurar un nou for-

mat comercial de botiga, semblant a la franquícia, a laseu del Col·legi d’Arquitectes de Múrcia.

• En aquests moments som 13.500 socis.• Som 80 treballadors.L’any 2003 l’import dels subministraments als socis

va arribar als 2400 milions de les antigues pessetes, queequivalen a 14,5 milions dels moderns i nous euros.

Materialment, doncs, i a grans trets, ens defineixenaquestes xifres, aquests espais/botiga a cada Col·legi iaquests productes esmentats.

Espiritualment, què és la Cooperativa Jordi Capell?,com s’origina al si del Col·legi d’ Arquitectes deCatalunya?

Des de la meva visió personal, penso que laCooperativa s’origina en les paraules enardides i en lespropostes de beneficis socials per a la professió que pro-nunciava, en aquesta mateixa Sala d’ Actes -ara fa 37anys- l’arquitecte Jordi Capell, en les AssembleesGenerals del Col·legi d’Arquitectes, amb tot l’impuls cre-atiu i coratjós propi dels homes que actuen moguts peruns ideals que nosaltres compartim —en Jordi era und’ells— que els empenyen, irremisiblement, a demostrar

— 39 —

Jordi ViolaDirector de la Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

Fa pocs dies, la Roser Capell em comentava que la feiapatir el fet de no veure prou clar qui havia de donar lesgràcies públicament, a tots vostès, en nom de la família.

La Roser em deia que ella no es veuria pas amb corde fer-ho!

També em deia que la feia patir que el Director de laCooperativa no digués res en aquest acte i que això nopodia ser! I em va demanar, encara que fos fora de pro-grama, que els digués a tots vostès quatre paraulessobre la Cooperativa Jordi Capell i també em va dema-nar que fos jo, com a Director de la Cooperativa i bonamic, el que donés les gràcies a tots vostès en nom dela família de Jordi Capell.

Els parlo doncs, fora de programa, complint el desigde la Roser, i content de complaure-la.

Què som i qui som la Cooperativa Jordi Capell?Materialment, som una empresa cooperativa de con-sum, constituïda per:

• Una gran llibreria especialitzada d’arquitectura.• Una papereria tècnica i general.• Un centre de subministraments de serveis d’infor-

— 38 —


Hem celebrat els primers 25 anys de vida de laCooperativa i ens sentim hereus:

• del mateix esperit,• dels mateixos impulsos creatius inicials • de les mateixes il·lusions, • i amb voluntats renovellades

per continuar el procés constructiu de la Cooperativa de forma que pugui durar 25 anys més!

Aplicarem intel·ligència i voluntat a les nostresaccions com s’ha fet sempre des del moment de la fun-dació.

La Cooperativa és el resultat d’un procés construc-tiu que es va donant en el temps i, com en tot procésconstructiu, són indispensables les aportacions i elsentusiasmes de moltes persones.

I moltes d’elles encara han de néixer! Com ja enscomença a passar ara, que es fan socis nois i noies queencara havien de néixer quan va néixer la Cooperativa.Hem arribat al 25è aniversari:

• Gràcies a la confiança,• Gràcies a la credibilitat,• Confiança que ens han fet els socis i• Credibilitat que ens hem sabut guanyarI sabem que aquestes credibilitat i aquesta confiança

— 41 —

als altres i a ells mateixos que el món és ple d’impossi-bles que són possibles!

Quan en Jordi Capell es dirigia als seus companysd’assemblea i els parlava dels beneficis i dels avantatgessocials que suposarien per a la professió el fet de crearuna Cooperativa de Crèdit, jo penso que els estava dientmolt més del que literalment els deia.

En Jordi estava inventant, estava creant una peda-gogia d’esperit cooperatiu dins del nostre col·lectiu d’ar-quitectes que, conscientment o no, l’estava sembrant iprojectant cap al futur.

A les actes del Col·legi només hi consta el que vadir literalment, com no podia ser d’una altra manera,però les seves paraules tenien càrrega d’utopia, càrregad’ideal i de futur cooperatiu possible dins d’aquestacasa.

I així, uns 10 anys després, quan el futur va arribar ,quan el Jordi ja no era hoste de la vida, gràcies a la saódel seu impuls creatiu i d’aquella pedagogia cooperati-va que havia arrelat en molts companys seus, aquellsarquitectes —convençuts que hi havia moltes necessi-tats no cobertes en llibres d’arquitectura i en materialde dibuix tècnic— van fer possible, deia, que consideres-sin que la millor forma d’atendre-les era la creació d’u-na Cooperativa de consum.

I així, malgrat les moltes adversitats i obstacles ini-cials de tot tipus amb què es van haver d’enfrontar elsarquitectes socis fundadors, com que també actuavenamb el mateix impuls creatiu d’en Jordi Capell, tenienuna força indescriptible i, assumint riscos personalsconsiderables, se la van jugar i van materialitzar aquellimpossible: van crear la Cooperativa d’ Arquitectes! al sidel Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i li van posar pernom:

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell! en record ihomenatge a l’home que l’havia somiada.

— 40 —

Josep M. Ainaud canviant impressionsamb Jordi Viola.


— 43 —— 42 —

Els ponents quevan intervenir enl’homenatge vancoincidir en definira Jordi Capell comun gran humanista.


No sé què pensaria en Jordi Capell de com portem laCooperativa. De segur que hi hauria coses que les tro-baria bé, i n'hi hauria d'altres que no les hi trobaria tant.Vull pensar, però, que la seva valoració global seria posi-tiva. I vull pensar que en Jordi Capell ens recordaria, acada pas, que el procés constructiu i participatiu de laConstrucció de la Cooperativa ens exigeix ser, constant-ment, humils, autoexigents i autocrítics i, al mateixtemps, ens recordaria que el propi procés també ensen-ya que no podem oblidar mai mantenir constantmentalta i activa la nostra autoestima.

I aquest és el nostre particular i permanent home-natge a la persona de Jordi Capell, el nom del qual por-tem al nostre emblema.

Els qui som treballadors de la Cooperativa — moltsd’ells presents en aquest acte— no tenim millor formad’homenatjar Jordi Capell que la de fer cada dia millorla nostra feina:

• La nostra feina de servir bé els socis.• La nostra feina de seleccionar i comprar productes.• La nostra feina d’administrar i gestionar els

recursos.• La nostra feina d’atendre bé a tothom: socis, com-

panys de treball, proveïdors.• La nostra feina de saber complir les obligacions de

cadascú dins de l’equip.La nostra feina de saber assumir, cada dia, la nostra

responsabilitat i el nostre compromís en el correcte fun-cionament de conjunt de tot l’equip de la Cooperativa.

Benvolguda Roser!Taradell, Mataró i, finalment Barcelona!Gràcies al teu impuls i a la teva voluntat incansable

ho has aconseguit!Per sort nostra, l’esperit d’en Jordi és ben viu entre

nosaltres!Et felicito molt sincerament, a tu i als teus fills!

— 45 —

tan lentament guanyades no ens valdran per al viatge delfutur!

Per fer aquest viatge només ens valdran la confiançai la credibilitat que, cada dia, a cada moment, seremcapaços de guanyar-nos.

Sobre la pròpia marxa del procés constructiu de laCooperativa hem anat aprenent que és convenient anarestablint, a cada pas, un model de creixement per a laCooperativa que la faci, sobretot, sostenible. I això voldir, entre altres coses, saber assumir , amb serenor , leslimitacions pròpies, donades les circumstàncies.

La forma Cooperativa de la nostra empresa ens hapossibilitat —i volem que continuï així— , el fet d’orien-tar-nos cap a uns valors, cap a unes dimensions méshumanes, tan econòmicament, com socialment, comculturalment, com èticament, més enllà de l’obligaciódels excedents a curt termini. Per altra banda, absoluta-ment necessaris i imprescindibles i que, tal i com ho tes-timonien els 25 anys, no hem oblidat mai!

Em faig meva la veritat apresa a les aules que diuque, per a una empresa — i una Cooperativa és unaempresa—, tant o més important que la facturació a curttermini ho és la capacitat de crear valor a llarg termini.

— 44 —

Intervenció deJordi Viola.

La família se sent contenta i honrada per la sevaparticipació i el poder gaudir de la seva companyia enaquest acte tan entranyable, ha estat un motiu de joia isatisfacció que la família recordarà sempre.

Moltes gràcies també, en nom de la família Capell,als representants de l’Ajuntament de Taradell i als repre-sentants de l’Ajuntament de Mataró, que també ens hanvolgut acompanyar en aquest acte.

Finalment, moltes gràcies a totes les persones quetreballen a la Cooperativa.

I a tots els socis i amics en general que ens han vol-gut fer companyia en aquest acte tan emotiu i tanentranyable, per a tota la família.

Rebeu, totes i tots, el testimoni d’admiració, de gra-titud i d’afecte de tota la família de Jordi Capell.

Moltes gràcies!

— 47 —

I en nom del Consell Rector de la Cooperativa, ambel nostre President aquí present,

• en nom de la Junta de Govern del Col·legi, amb elnostre Degà aquí present,

• en nom del Director General de Cooperatives, aquípresent,

• en nom de tots els ponents de la taula, • en nom de tots els treballadors i de tots els socis

i amics, et dono les gràcies per tot el que tu i en JordiCapell heu fet per al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya—quan en Jordi era membre de la Junta de Govern— , iper a la Cooperativa Jordi Capell.

Compta sempre amb nosaltres per a tot el que etfaci falta i, especialment, per enaltir i remembrar la per-sona del teu espòs. I permet-me Roser que ho digui: Unavegada més ha quedat demostrat que, darrere de totgran home, acostuma a haver-hi una gran dona! Moltesfelicitats!

Senyores i senyors:Atenent la petició que em van fer la senyora Roser

Oller de Capell i els seus fills, Bernat, Mariona i Xavier iels seus néts, que en són vuit, els dono les gràcies per laseva inestimable col·laboració i la seva presència enaquest acte.

Moltes gràcies en nom de tota la família Capell:• President Jordi Pujol • Degà del Col·legi, Jesús Alonso• Director General de Cooperatives,

Santiago Esteban• President del Consell Rector de la Cooperativa,

Jordi Querol• Historiador, Josep M. Ainaud• Historiadora de l’art, Núria Nogueras• Ex-Degà del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya,

Xavier Subías• Arquitecte, Agàpit Borràs

— 46 —

Roser Oller i fills.


Jordi PujolEx-President de la Generalitat de Catalunya i amic personal

Senyores i senyors, però molt especialment tu, Roser , itota la família, els nois, la noia, la jove, els gendres, etc.Podeu estar contents perquè aquest és un acte en quèes nota molt que tot el que diu la gent ho diu sincera-ment. Bé, teniu tot el dret a aquesta satisfacció, peraltra banda.

Jo vaig conèixer en Jordi Capell, l’havia vist abansalguna vegada, però fonamentalment el vaig conèixerperquè que coincidíem, durant una pila d’anys, fins queva morir, ell, la Roser , la meva dona i jo, i uns quantsamics més, en un equip matrimonis d’inspiració cristia-na. Això fa que, per exemple, en el despatx de casa mevahi tingui una foto d’en Jordi Capell, d'en Jordi Capellamb els fills, amb vosaltres quan éreu petits, és clar .Hem tingut aquest tipus de relació. O sigui, ja hi haviaun primer punt de contacte entre nosaltres, que era elreligiós. I després hi havia el fet que ell era, jo era, totsnosaltres érem — l'equip de matrimonis— i els nostresentorns eren nacionalistes, d’un catalanisme fort i elmés operatiu que podíem en aquella època.

— 49 —

Josep M. Ainaud: Moltes gràcies amic Jordi Viola pertot el que ens has dit i per tot el que representa. Sensetu aquest acte no solament no s’hauria pogut fer , sinóque sense la teva persona i les teves paraules hauriaestat un acte mancat. Per tant, t’agraïm també nosaltresque hi hagis volgut ser i tot l’esforç i tota la il·lusió quehi has posat. I ara, finalment, per cloure l’acte, aquestacte d’homenatge i record a l’amic, arquitecte i patrio-ta Jordi Capell, té la paraula una persona que el vaconèixer durant molt anys, que durant molts anys ensha representat i ens representa a tots i que l’ha estimatprofundament, a ell i tot el que significa. Ara té laparaula el Molt Honorable Jordi Pujol.

— 48 —

era un home que tenia energia creativa. En aquest sen-tit era un mix, una barreja, no del tot freqüent, perquèera un home que discutia molt, parlava molt, molt. Iaquí, precisament, en Manuel Anglada, en un text quevau fer, una mena de col·loqui que vau fer a T aradell,diu: "Parlava molt, era molt discutidor . Ell interrompiaels exàmens, quan tothom només estava per l’examen,per discutir si s’havia de programar en català o si s’ha-via de programar en castellà i de si el català era unidioma o era un dialecte. Les discussions a l’escola vanser molt polèmiques, i a mi em cridava l’atenció". I ésveritat això. A mi em cridava l’atenció perquè no s’aca-lorava, era una discussió molt dialèctica, no s’acalorava,no baixava mai del burro o poc, o trigava molt. P erò ellno s’acalorava, més aviat s’acaloraven els altres, a mimateix em va passar una vegada, que em vaig acalorarperquè..., bé, potser després ho explicaré. Hi ha gent quesón tan discutidors, que l’energia se’ls en va amb lesparaules. A en Jordi Capell no. A més tenia una granenergia creativa. V ostès han estat explicant tot el queha fet, que si urbanitzacions, que si edificis, que si laCooperativa, que si tantes i tantes iniciatives.

El cas és que la gent de l’equip i jo mateix, el queens va unir fou la coincidència amb uns valors humansi cristians, que vam viure i vivim el millor que sabem,que no vol dir que potser no els visquem prou bé. I elltambé n’era conscient d’això. I els va viure, a més, d’u-na manera que, per dir-ho així, els encarava cap a ladefensa de la llibertat de les persones, la llibertat perso-nal. Aquí, en aquest testament, també hi ha una refe-rència a això. Ve a dir: "Vosaltres, els que veniu darrere,tingueu llibertat per fer allò que cregueu que heu defer". Però, per altra banda, subratllant el tema de l’es-forç. Per exemple, "distingeixo entre el que jo he guan-yat i el que he rebut" és una manera indirecta de retrehomenatge a l’esforç i al resultat de l’esforç.

— 51 —

Però, a part d’això, en Jordi Capell era un home molthumà. Perquè es pot ser nacionalista i es pot ser cristiài estar mancat d’humanitat. Vull dir , hi ha maneres deviure les coses, amb humanitat o sense, amb rigidesa oamb escalf, amb sentit d’humanitat. I en Jordi Capelljustament era un home molt ple d’humanitat. El seu tes-tament, algú hi ha fet referència abans, que jo no conei-xia i que ara he conegut, no deixa de ser un testamentsorprenent, poc freqüent. Un home de 39 anys, fa, als 39anys, quan un no pensa pas que s’hagi de morir, un tes-tament a mà, i acaba aquest testament dient: "Quan ala resta dels meus béns"... És a dir, ja els ha distribuït elsbéns, els ha distribuït d’acord amb un criteri que és elsegüent: distingeix entre els béns que li vénen de lafamília i els que vénen del seu treball, i aleshores cadas-cun d'ells els distribueix d’una manera diferent. I al final,quan ja els ha repartit i queda el que queda diu: "Quana la resta dels meus béns, els destino a constituir unfons destinat a obres d’inspiració, preferentment cristia-na, que treballin amb qualsevol dels tres aspectessegüents: primer, enfortiment de la personalitat col·lec-tiva del nostre poble; segon, millorament de les condi-cions socials, finançant institucions que promoguin unamés justa distribució de la riquesa i un més fàcil accésde tothom a la cultura superior; i tercer , contribució aun millorament de la pau, la concòrdia i l’estimacióentre els homes". Ell té 39 anys i la mort, lògicament,queda lluny però ell fa aquest testament hològraf, direc-tament. I acaba el testament repartint l’últim, el quequeda, que no sé si era poc o molt.

Bé, amb això ja es defineix prou bé l’home i les sevespassions, en el sentit més positiu de la paraula, allò queel movia, allò que algú ha dit abans: "No es pot apagarmai el foc que encén el cor dels homes". Bé, doncs,aquestes coses encenien el cor d’en Jordi Capell. I a més

— 50 —

una enorme creativitat, una gran energia creativa. Elmotor de tot això, però, era aquest esperit de servei.

Era, com dèiem, discutidor , molt discutidor . A més,amb ell vam viure, vam coincidir a l’equip de matrimo-nis i a d'altres activitats, que poc o molt, també vàremfer un cúmul eren uns anys d’una gran ebullició. Els anys60 per entendre’ns, els anys 64, 65, 7 0, que és quan ellmor. Són anys d’una gran ebullició, d’una gran ebullicióintel·lectual i, a més, d’una gran ebullició també dintre,precisament, del món cristià. Acabem de sortir delConcili del Vaticà II, i aleshores, quan sortim del Concilidel Vaticà II ve un P apa, que és el P apa Montini, —ambel qual jo personalment m’hi sentia, i m’hi sento, moltidentificat— que diu: "Bé, hem obert totes les finestres,totes les portes, molt bé, i no les hem de tancar. Però arahem d’ordenar això que hem obert, ho hem d’ordenaruna mica". I en aquell moment es crea un gran proble-ma, perquè naturalment hi ha gent que considera quel’esperit del V aticà II es traeix. D’aquí vénen tota unasèrie de problemes de l’Església catalana que, per cert,encara no hem superat.

Això d’una banda, però de l'altra, en el terrenyintel·lectual, aquí i a fora, hi continua un moviment ques’havia iniciat als anys 50 amb nous teòlegs, com

— 53 —

Aquest és el Jordi Capell que havíem conegut i queun bon dia, tornant d’un viatge que vaig fer per alsEstats Units, en arribar a l’aeroport del Prat, la mevadona, que em va venir a rebre em va dir: "El Jordi Capells’ha mort (i em sembla que havia mort aquell mateix diao el dia abans), s’ha mort en un accident tonto de cot-xe, concretament a El Masnou".

De tot plegat voldria subratllar aquest esperit deservei que tenia. T enia un gran esperit de servei i nodemanava res a canvi. Vull dir , molta gent té esperit deservei, però també demana i a més és just moltes vega-des que demani coses a canvi. Jo crec que això li veniade la seva particular manera de viure el cristianisme.Una vegada el president Mitterrand va dir a un políticfrancès, molt amic meu per cert, molt important i de quies parlava que podia ser President de la República:"Vostè no serà mai President de la República". I aquestmeu amic li va preguntar: "—I per què?" "Perquè és cris-tià." li va respondre, "no ho serà mai perquè vostè viu elcristianisme d’una manera molt de debò, molt a fons,vull dir, hi ha cristians que poden arribar molt lluny, tanlluny com vulguin, però vostè no, perquè l’esperit de ser-vei que li ve de la seva fe ofega la seva ambició. I aixòtampoc no es pot dir que sigui totalment bo. P erquè elshomes també han de tenir ambició i un polític evident-ment n’ha de tenir i difícilment pot fer segons què si noen té. Però vostè, l’esperit de servei que li ve de la sevavivència religiosa tal com jo el conec li ofega l’ambició".

Bé, en Jordi Capell sí que en tenia, d’ambició. Si nohagués tingut ambició no hauria fet el que va fer . Nohauria ajudat a tirar endavant la Cooperativa, no hauriaideat, no hauria ajudat, no hauria donat suport a laconstrucció d’aquest edifici, no hauria encapçalat tan-tes i tantes iniciatives, no s’hauria sacrificat tant pertantes coses. Però és evident que el que dominava en ellper damunt de tot era l’esperit de servei, i a més tenia

— 52 —

Jordi Pujol iJesús Alonso.

blement dotada de més profunditat cristiana. I els vaigdir: "Escolteu, s’ha acabat, jo no llegeixo més, quanhagueu acabat tot aquest procés, i ja no surti cap mésllibre cada, quatre mesos m’aviseu. Aleshores, jo m’hoestudiaré i diré d’acord, d’acord. I segurament firmaré,perquè jo sé que vosaltres esteu inspirats per l’EsperitSant i, per tant, jo també hi creuré. P erò quan hagueuacabat. Jo no puc estar cada sis mesos canviant les ide-es sobre un tema tan conegut." Els ho vaig amb to pro-vocatiu perquè hi havia un punt de frivolitat en tot ple-gat. "Escolteu, sabeu què? fins que no arribi això jo emquedo amb el P are Nostre, P are Nostre i fora. Quanhagueu acabat, m’aviseu".

Bé, en Jordi Capell era un home més pacient que joi, per tant, segurament no va arribar a aquestes conclu-sions tan dràstiques i fins a l’últim moment va seguiraquest moviment que, ja dic, estava en gran ebullició.També teníem discussions sobre temes socials i polítics.La vida política era el que era, perquè estàvem en unaèpoca de dictadura, jo acabava de sortir de la presó. Lespossibilitats de posar-te en acció política eren limitades.Però, amb tot, hi havia una vida política, i un pensamentpolític, i un anar agafant posicions i tots fèiem el quepodíem a la nostra manera. T ambé tota aquesta ebulli-ció hi incidia molt. A cada reunió que hi havia d’equip,que era un cop al mes, parlàvem d’aquestes coses, i nosempre coincidíem amb ell. Fins i tot recordo que unavegada em vaig enfadar . Em vaig enfadar molt... T u hieres aquell dia que em vaig enfadar? Sí que hi eres, síRoser. Vaig tenir una explosió, una explosió d’ira. Perquè,és clar, en Jordi Capell..., i això no ho agafin com unacrítica. En tot cas, si ho agafessin com una crítica, des-prés ja precisaré, ja donaré més detalls. En Jordi Capelltenia moltes vegades un punt d’angelisme, era una per-sona bona, que veia sempre el costat bo de les coses, i,és clar, jo no sóc angelista. Que consti que ell això des-

— 55 —

Congar, com Tilly, com Leclerck i com Lubac, tota aque-lla gent preconciliar , preconciliar vull dir d’abans delConcili, però que anunciaven el Concili i que algunsd’ells el van inspirar en bona part. P erò no s’acaba detrobar la manera de definir ben bé un camí que poguésser ben assumit i acceptat per la gran majoria de lagent, sobretot per la gran majoria de la gent que espe-rava una renovació. La renovació ja s'havia produït peròno a gust de tothom. Aleshores es produeix una granebullició, una gran efervescència. I a aquests teòlegs, enel cas d’en Jordi Capell, cal afegir-hi ja d’abans, Teilhardde Chardin. En el seu testament en Jordi Capell diu unacosa molt bonica que és la següent: "Realitzar la mevaparticipació en la divina obra evolutiva de l’univers".Això és, té tot el ressò de T eilhard de Chardin.

Ara bé, com deia hi hagué tot un moviment. Abansalgú ha parlat del teòleg Robinson, que és un exempled’aquesta gran ebullició. Jo, aleshores, seguia amb unapassionament gran els llibres que publicava l’editorialEstela. Cada dos mesos publicava un llibre i nosaltres elsanàvem llegint un darrere l’altre, un darrere l’altre. Finsque jo me'n vaig atipar i vaig dir "prou, no llegeixo més,no llegeixo més" perquè cada dos mesos, o tres mesos, oquatre mesos, deien una cosa nova. I jo els deia:"Escolteu, jo necessito creure en alguna cosa que final-ment sigui sòlida i consistent". Jo m'estudiava el llibresencer, d’aquests que publicava l’editorial Estela, m’hocreia i al cap de quatre mesos deien que no, que era unaaltra cosa, i jo canviava, obedient canviava. Però quan jahavia canviat tres o quatre vegades vaig dir que prou."Prou! Primera, si canvieu tan sovint és potser perquètampoc no ho veieu clar . Si canvieu cada quatre mesostampoc, no cal que jo us segueixi, diguem-ne, ulls clucs.I a més em desorienteu" és el que els vaig dir . No sé sien aquella conversa hi havia en Jordi Capell, que de totamanera va tenir una actitud diferent de la meva, proba-

— 54 —

home d’aquestes característiques era un home, per dir-ho així, fàcil i difícil alhora. M’explicaré. Fàcil perquè eramolt bona persona; fàcil perquè era molt fidel als seusprincipis, fàcil perquè era un home que estimava la sevadona i els seus fills, i la seva família, fàcil perquè era, enel sentit evangèlic de la paraula, una persona mansa. Enel sentit evangèlic de la paraula, tenia un punt de man-suetud. Difícil perquè era cabut, molt cabut, això quedèiem, discutidor. Discutidor d’hores i hores. Jo no tinctanta resistència. D’aquí va venir que m’enfadés un dia.Era un home que no era fàcil de convèncer , que sobre-tot ell sempre et volia convèncer a tu, i això és pitjor .Però, com deia, va tenir aquesta família i aquesta donaque el van ajudar molt. I ell us va ajudar molt a vosal-tres. I a més ell us ha ajudat a vosaltres després de mortperquè el seu record l’heu mantingut molt viu, i és moltbonic això. Diguem-ne un record operatiu, perquè haactuat benèficament sobre vosaltres, sobre el vostreesperit, sobre el vostre estat d’ànim, sobre les vostresànimes, ha actuat d’una manera benèfica. No em pucestar de fer notar una cosa última relacionada amb enJordi Capell, que també surt en el testament. I és queaquest testament m’ha impressionat. A 39 anys vaescriure totes aquestes coses!

— 57 —

prés ho combinava amb una cosa molt important i ésque era home d’acció. P erquè moltes vegades els mésangelistes no són homes d’acció, però ell sí que ho era,sí que ho era. P erò era angelista de vegades, almenys ami m’ho semblava, i en canvi jo, perdoneu la circums-tància personal, em veia més obligat a tenir un punt,aparentment — després ja precisaré què vull dir ambaixò— de pragmatisme: tenia necessitat de fer determi-nades coses i, aleshores, es fan de la manera que es pot.Doncs bé, no sempre ens posàvem d’acord en aquestescoses. I un dia recordo que amb motiu d’això vam teniruna discussió forta. Forta jo, perquè ell no, ell no s’im-mutava mai! Vaig ser jo el que es va aixecar, es va enfu-rismar, va cridar, va anar amunt i avall, etc., etc. Ell vaquedar sorprès. "Però com és possible que en Jordi tin-gui aquesta reacció?"... Però tot va anar molt bé perquèaquest punt d’angelisme anava acompanyat, precisa-ment, d’una gran capacitat d’acció, d’una gran capaci-tat de fer coses. I a més a més de fer coses difícils. "Hiha coses que semblen impossibles però que són possi-bles", ha dit algú. I això defineix molt bé en Jordi Capell.Bé, doncs gairebé em sap greu haver-me enfadat amben Jordi Capell aquella vegada, però què volen que elsdigui.

Però els hi explico una mica aquest ambient de tipusintel·lectual, polític, diguem-ne de preocupació cristia-na que teníem en aquella època. I ell, per la seva banda,anava fent tantes i tantes coses concretes, ben precises,ben materials, ben poc utòpiques. Això de la utopia pos-sible, allò que diuen utopia, utopia possible, fem unautopia que sigui possible, vol dir anem enllà, anem enllà,anem enllà, no ens aturem a la primera cantonada. Aixòen Jordi Capell ho va fer.

Bé, tot plegat fa que jo li hagi conservat un afectegran, la meva dona també, tots nosaltres, els que el vamconèixer. I segueix, aquest afecte, amb la família. Un

— 56 —

Jordi Pujol ambJosep M. Sen.

— 59 —— 58 —

Jordi Pujol va destacar el profundesperit catalanista de Jordi Capell.

donar molt, crec jo, en molta gent simplement no cris-tiana, gent que aprofundeix en el seu propi ésser, que ésuna barreja d’humilitat i autoestima. Realment això ésaixí. Encara que no cal ser cristià. L ’home, qualsevolhome, un home i una dona, un ésser humà, per una ban-da, no és res, oi? no sabem d’on venim ben bé, no sabemon anem. Naturalment per a un cristià hi ha un altremón, per als cristians hi ha el refugi de la fe. P erò la fetambé ens diu que som ben poca, no? Aquesta humili-tat… Però al costat d’això, en tot home, i en el cristiàd’una manera especial, hi ha una cosa més importantque és ser home. No hi ha res més important que serhome. Per al cristià és especialment potent aquest pen-sament, i per a ell ho era. P erquè, és clar, l’home és unfill de Déu, som fills de Déu i, per tant, tenim la grande-sa de ser fills de Déu i som portadors d’un missatge moltimportant, un tresor. Però això també és veritat per al nocristià. En darrer terme entre els cristians i els no cris-tians, la veritat és que no hi ha tanta diferència. Hi pothaver una diferència de certes vivències, de certs valorsque t’ajuden o de certes conviccions, de certes actituds.Però, finalment, tots som el mateix. Vull dir , si els cris-

— 61 —

Comença "He procurat en vida seguir la religió catò-lica"..., explica tot això de la seva obertura cap els queno són catòlics, cap els materialistes, els ateus... "Però johe intentat actuar d’acord"..., demana perdó pels seuspecats, demana perdó sobretot pels pecats de l’Església:jo també com a cristià que sóc, com a fill de l’església,en allò que em correspon, demano en aquests que tam-bé hi vull conviure, que són els no creients, o que són elsmaterialistes, jo els demano perdó per les intolerànciesque puguem tenir. O sigui, és una evidència molt forta.Però fixint-se una mica més avall el que diu; ja els he ditcom acaba i com reparteix els diners que li queden.Fixint-se bé quina cosa més bonica diu i que, a més, lli-ga també amb una cosa que ha dit algú de vostès. Diu:"Transmeto als meus descendents, en aquest momentsuprem"..., alguna cosa li deia que era un momentsuprem. No ho era, en el sentit que no anava a moriraleshores, però ell actua amb mentalitat d’un home quees va a morir , com si s’hagués de morir , "en aquestmoment suprem, com a testimoni i justificació de lameva vida, el fet d’haver-la acceptada amb alegria,encara que"... i això que ve ara és molt cristià per cert,com ho és el primer "amb alegria", "encara que amb pori angoixa"... És clar, un cristià, un cristià autèntic té mol-ta incertesa, molta certesa però també incertesa perquèsap que és molt petit, i que hi ha moltes coses que nodepenen d’ell, "convençut que havia de realitzar la mevaparticipació en la divina obra evolutiva de l’univers. Josóc molt poca cosa, però he de fer la meva aportació,que serà tot el petita que vulgueu, però és la meva i, pertant, és la que jo he de fer en la divina obra evolutiva del’univers.

Algú de vostès ha dit que en Jordi Capell tenia unabarreja d’allò que jo crec que en el cristià es dóna molt,s’ha de donar molt per anar bé, perquè respon a la iden-titat d’un cristià, però també es dóna molt i s’ha de

— 60 —

D’esquerra a dreta: Jordi Viola, Jordi Pujol, Josep M. Sen i Jordi Querol a la botiga de laCooperativa a la seu del COAC, a Barcelona.

o el que vostès vulguin. N’hi ha molts també. I hi hamolts d’arquitectes bons, i hi ha molts homes que estanmoguts per una ambició noble i que tenen ganes de fercoses i que tenen molt esperit de servei. N’hi ha molts.Però, evidentment, aquestes coses, en el cas d’en JordiCapell, es concentraven amb una rara intensitat. I és peraixò que l’hem recordat tant després de tants i tantsanys. Fa 34 anys que en Jordi és mort. Fa 34 anys que enJordi Capell és mort, però segueix estant viu entrenosaltres, i m’ha complagut molt veure que, a més, estàmolt viu entre vostès que parlen d’ell: arquitectes, els dela Cooperativa, etc. V ostès en parlen amb un, el quepodríem dir, punt de devoció. I això és molt bonic. I joque vaig ser amic d’en Jordi Capell, no segurament delsmés importants ni dels que hi va tenir més contacte,però sí que vaig ser amic d’ell, en nom meu i en nomd’altres amics d’en Jordi Capell aquí presents, els endono les gràcies.

25 de maig del 2004

— 63 —

tians creiem que nosaltres som fills de Déu, segur queels que no són cristians també són fills de Déu. Per tant,són igual, tenen la mateixa dignitat i ell diu això.

Algú de vostès ho ha dit, "una barreja d’humilitat iautoestima". Realment, jo crec que ell vivia aquestadoble actitud. Ell vivia a cavall d’aquestes dues coses. Deben segur que ell considerava que allò que tenia entremans era important, que valia la pena. Per això lluitava,per això discutia fins a altes hores de la matinada, peraixò mirava de convèncer qui fos, perquè hi creia i, almateix temps, ho feia sempre amb humilitat, amb unahumilitat que desarmava, que podia, fins i tot, irritar, peraixò que dèiem, perquè el veies fort, amb unes convic-cions tan arrelades, i tan serenament i pertinaçment,tossudament defensades. Era el fet d’haver acceptatamb alegria aquesta, diguem-ne, aparent contradicció,l’alegria, la vida, "...encara que amb por i angoixa". El fetde sentir-se tan humil i tan poqueta cosa i, per altrabanda, tan i tan important i el fet de poder participar en"la divina obra evolutiva de l’univers".

O sia que ens trobàvem davant d’un personatge poccorrent. N’hi ha molts, de catalanistes, n’hi hauria d’ha-ver més però n’hi ha molts; n’hi ha molts, de nacionalis-tes i hi ha moltes persones creients, poc o molt creients,

— 62 —

Marta Ferrusolaconversant amb

Jordi Querol iJosep M. Sen.

Documents

Acte d'homenatge a l'arquitecte Jordi Capell i Casaramona