Any I-m Epoca - N.° 13* . ,

Redacció i Adminiítraddt Carme, 3, pral. - Barcelona S d'octubre de 1931

Justícia Social P r e u :15 Ct».

Ò R G A N D E L A U N I Ó S O C I A L I S T A D E C A T A L U N Y A

Als treballadors de BarcelonaCiutadans !Davant l'acord de l'Esquerra Re-

publicana de Catalunya, d'abstenir-sede presentar candidat en les eleccionscomplementàries assenyalades per aldia 4 d'octubre, la UNIÓ SOCIALISTAr>R C A T A L U N Y A , que des de la campa-nya inicial per a la instauració de laRepública ha vingut lluitant amb elmés noble ardiment al costat de lat'orça cabdal de la política catalanad'avui, ha cregut un deure acudir ala pròxima lluita amb les seves solesforces i amb un. candidat propi.-I s'hasentit empesa a prendre aquesta acti-tud per tal que la representació deBarcelona, fogar d'inquietuds libe-rals, «cap i casal de Catalunya» nosigui vergonyosament usurpada perles dretes reaccionàries, o no es doniel ens, igualment vergonyós, que, perfalta d'un candidat autèntic de lesforces treballadores, surti triomfant deles urnes, per la acumulació de votsdesesperats o per les taumatûrgiquesarts de la tupinada, qualsevol apòstolde l'extremisme verbalista, eixarreït iinsolvent, arribat tot just de Bada-joz o de Guadalajara — amb sabre itot — amb el generós propòsit de re-dimir definitivament el calet proleta-riat català, amb allò que l'emanci-pació ben entesa comença per un ma-teix. Hem d'acabar per sempre ambaquests fets que ens infamen.

El sofert poble treballador de Bar-celona, tan arborat d'idealisme i tan

Subscripció electoralde la U. S. C.

Un grup de afiliats i simpatitzantsde la U. S. C. ha iniciat una suscrip-cíó electoral. Publiquem avui la pri-mera llista de subscripcions, i no dub-tem que en els números vinents ensserà possible continuar-la. *

La I ' . S. C. és un parjit que volviure a la llum del dia i amb financesnetes. I l 'ajut de tots és necessari.

Heus ací la primera llista :

Rafael Campalans ,Manuel Serra i MoretJoan ComorcraIsiclor Masóles .Vn simpatitzant •Josep Farré .Rafael Castelltort .Joaquim Xirau .J. FronjosàI. PX . X . . . . . .L JJ. CA. B. . . . . .J. A. Ricart . . .A . Riera . . . .A. Bartolí . . .t'n cooperador

Total primera llista

i .000 pts.100 »

,50 »25 »2 S »

IÓ

50

5255°25

55

25joo

5°2,5

I. 580

vexat i escarnit fins avui per la des-dentada conducta de les minories ir-responsables que tots coneixem, tanplenes d'audàcia com mancades decompetència constructiva, que ll'hanpres com a carn de canó de llurs ex-periments tràgics, com a una pobramultitud inconscient, «por desasnar»•—com diuen ells—, té en les eleccionsde diumenge pròxim una ocasió mag-nífica per a emancipar-se de tutoriesque no necessita, per a demostrar quesent la dignitat de la pròpia capacita-ció i que té en aquestes hores el sen-tit de responsabilitat necessari per arehabilitar-se davant el món.

La terrible crisi que avui trasbalsael món civilitzat mostra palesament lafallida total de la societat capitalista.Però si les kiquietuds de l'hora com-mouen totes les consciències honrades—de burgesos »o de proletaris—somnosaltres, els treballadors de tot clmón els que en sofrim directament enla nostra ànima les torturants angoi-xes i que sentim en la pròpia carn lesfiblades de la fam i la misèria. I somnosaltres, també, els treballadorsde tot el món, els que hem defer que el nostre sacrifici no si-gui eixorc i que els sofrimentsd'avui i les tortures d'avui es-devinguin com les fecundes dolors delpart per l'adveniment d'un nou or-dre polític i social. Per la instauraciód'una societat nova, on, abolits defi-nitivament els monstruosos privilegisde la sang, dels estaments i del di-ner, tots els homes, iguals i germans,puguin gaudir, d'acord amb llurs ne-cessitats, del comú patrimoni de lesriqueses materials i dels tresors de lacultura, tina societat nova en què lanova valoració de la personalitat hu-mana i la suprema categoria assolidapel treball en l'ordre de les valorsmorals, ens atorgui a tots, treballa-dors d'avui i burgesos d'avui, la co-bejada il·lusió d'una vida més lliure imés plena, mes digna i més humana.

Altres s'adrecen als homes per aesporuguir llurs egoismes de classe oper a excitar i enroentir llurs passionselementals, amb estremiments apoca-líptics o amb afalags demagògics. Per-tot l'ample de la terra, els socialistesparlem amb un altre llenguatge. Abo-minem tiranies i privilegis, però abo-minem igualment la demagògia, puixsi aquells fan els homes esclaus perfora, la demagògia els fa, per dintre,esclaus de la pròpia imbecilitat. Lli-gats a la dinàmica inflexible d'uneslleis eternes i amb la seguretat deltriomf definitiu de la causa de la re-dempció humana, no portem cap pres-sa, i. les eleccions de diumenge repre-senten per als homes de la UNIÓ SO-CIALISTA i>K CATAI.TNYA l'episodi d'undia, en una lluita que mai no acabarà.Per a la generalitat del poble obrer deBarcelona, contràriament, la lluitaelectoral de diumenge es presenta pre-nyada de futur i assenyala una fita-transcendental en aquest meravellósprocés biològic del retrobament ascen-sional de la consciència del nostre po-ble : per primera vegada en la histò-ria d'aquesta malaurada ciutat, com

l'avançada coratjosa de l'exèrcit quedemà haurà de regir fatalment elsdestins de Catalunya, surt a la pales:tra, amb la bandera roja de la Inter-nacional Socialista, «ben alta, ben so-la i ben dreta», fulgurant a la llumdel sol i voleiant pels vents del car-rer, una força autènticament socialista{'autènticament catalana.

En les eleccions del diumenge, elpoble podrà triar entre un abundósdevessall de candidatures. No hem defer aquí la crítica de cap de les quepresenten els nostres enemics. El po-ble sap que són la consagració de lahistòria vella i la continuació de lesvergonyes i tragèdies seculars. Votantla candidatura de la UNIÓ SOCIALISTADK CATALUNYA, ciutadans de Barcelo-na, votareu per la història de demà,votareu per la llibertat dels catalansdins de la Catalunya alliberada, vota-reu pels drets dels pobles i pels dretsdels homes, votareu, de cara al futur,per la Humanitat Nova.

Amb la nostra pretensió de treurede les urnes un candidat propi, no de-manem res que no ens pertoqui ambplenitud de drets. Reclamem solamentun lloc que era nostre, el de la vacantproduïda per la renúncia a l'acta deBarcelona del nostre mestre .i company

GABRIEL ALOMAR,

al qual, l'automàtic mecanisme delParlament, ha deixat amb l'acta dePalma de Mallorca. I per a substituirel pensador il·lustre i, el defensor de les

causes justes—-tan estimataci proleta-riat català—-no hem trobat ara altrenom millor que el del nostre company

FELIP BARJAU RIERA,

el vell militant conegut i estimat detots els bons lluitadors de la C. N. delT., l'ànima del qual, arborada amb elfoc dels més nobles idealismes, ha re-but el tremp de totes les persecucions,el company exemplar i l'home austerque, en les lluites pels seus germansde classe, ha estat ennoblit amb les do-lors de l'exili, amb el calvari de lesconduccions ordinàries i amb les tor-tures de l'ergàstula.

Amb la República, els treballadorsbem conquerit la llibertat per fer vo-lar els nostres esperits. Però ara hemde donar ales a l'esperit del poble. Iaquesta és la missió apremiant del So-cialisme a Catalunya, que, fidel a l'im-peratiu ciutadà de l'hora, fa avui laguàrdia entorn de la noble i gloriosafigura del President

FRANCESC MACIÀ.El Comitè executin de la U. S. C.

El lema de l'economia capitalista:Fomentem la producció!

El lema de l'economia socia-lista: Fomentem el consumi

LES REFLEXIONS DEL MORT DAVANT LES ELECCIONS

- Nome» l'en recorden on Iniíant de ml.

Pag. 2 Justícia Socl·l

La Unió Socialista de CatalunyaInserim a continuació el discurs que

pronuncià el nostre company, diputatJosep Xirau, a les Corts Constituents,en la sessió del dia 23 de setembre,contestant a Lluís de Zulueta :

«.V¡rau (José) : Señores Diputados,me obliga a hablar mi filiación en elpartido socialista, Unión Socialista deCataluña, en la que formamos, conla misma disciplina con que vosotrosformáis ahí (Dirigiéndose a la mino-ría socialista), algunos de los que he-mos vivido los años de la primera ju-ventud en vuestras filas y algunosque, como yo, nos consideramos aho-ra, como entonces, socialistas purosy netos.

»He tomado a mi cargo la obliga-ción de hablar ahora, con motivo dela enmienda del Sr. Alcalá Zamora,porque creo un deber, que no sabríaeludir de ninguna forma, fijar la tra-yectoria de nuestro pensamiento so-cialista para que, por lo menos, que-de bien claro de dónde venimos y adónde vamos a parar en el problemade Cataluña ; adónde vamos a parar,precisa y concretamente, en el pro-blema que la enmienda del Sr. Alca-lá- Zamora ha planteado esta tarde enla Cámara.

s Yo os voy a rogar, porque recuer-do la benevolencia con que me escu-chasteis en una breve intervenciónque tuve ante vosotros hace pocotiempo, que perdonéis un posible des-orden en las palabras que ahora voya pronunciar. Las he de improvisar,porque mi intervención no estaba de-cidida de antemano. Me la ha acon-sejado, y así lo he expuesto a la Pre-sidencia, el giro del debate de hoy.No extrañéis, por tanto, si lo que yodigo es defectuoso. Os ruego un pocode benevolencia, y os lo ruego ahoramás porque hablo bajo la presión deldiscurso que acabo de oir y del que,aunque quisiera, no podría desasir-me porque lo ha pronunciado un honvbre que para mí es un maestro, queha sido un ejemplo y cuyo paso porel Ayuntamiento de Barcelona, preci-samente en temas de cultura, ha de-jado tan honda huella, que todavíanosotros en parte la seguimos. Poreso os digo que no puedo evitar que,en primer término, se coloque antemí, quizá como una muralla, por lomenos como algo que de momento meimpide una total claridad de visión,ese discurso totalmente apoyado, co-mo en un punto neurálgico, sobre un»tema sentimental, el de la Lengua, yque yo creo que, coìno con gran a-cierto ha señalado el Presidente delGobierno, no está incluido en la en-mienda que él presenta al arti-Io 14, sino que forma parte de otraordenación del texto constitucional.El tema es, por tanto, inoportuno re-glamentariamente ; pero el propio Zu-lueta decía : «¿ Para qué alejar aho-ra la cuestión, si luego nos saldrá alencuentro total e intacta? Vamos atratarla ahora, vamos a empezarlaahora». Yo hablo, por tanto, bajo lapresión espiritual de ese tema senti-mental de la Lengua, que ha sidopara nosotros una constante pertur-bación, y lo ha sido porque, al revésde lo que decía Zulueta, no podemosimaginar que un español se sien-ta extranjero porque oiga hablaren catalán si lo que allí se dice esuna afirmación de la unidad espiri-tual con España. En cambio, yo nome siento solidario de ninguna Dic-tadura sudamericana, aunque hableespañol. (Muy bien). Nosotros decla-ramos, por consecuencia, que el argu-mento se vuelve del revés ; que aspi-

ramos a decir cosas españolas en ca-talán, porque creemos que entonces yúnicamente entonces será íntegramen-te comprendida Cataluña por España,,como no lo pudo ser jamás mientrasusábamos para hacernos entender uncastellano impuesto violentamente, yaque entonces no hablábamos con elcorazón, ni siquiera con la cabeza.

»Esa posición era falsa y lo eratambién la otra que la seguía : unacuestión que mi admirado amigo ymaestro ha colocado en un terreno mí-seramente burocrático, porque a nos-otros, cuando planteamos en totali-dad nuestro caso, no nos ha de preo-cupar el de este funcionario ni delotro, ni de los nuestros ni de los otros.El argumento era total e íntegramen-te sofístico, porque sólo sería buenosi a los castellanos o a los andalucesse les entrometieran los catalanes ensus asuntos ; no lo es porque catalá-nes y castellanos, andaluces y galle-gos intervendrán en las cosas de Es^paña, no como tales, sino como espa-ñoles que todos quieren ser. El ar-gumento era sofístico, porque cuan-do intervengamos aquí intervendre-mos como españoles, o, de lo contra-rio, el hecho de ser catalanes nos co-locaría en una situación de inferiori-dad ; todo lo contrario de lo que elSr. Zulueta decía, ya que por ser ca-talanes no habíamos de ver disminui-da nuestra capacidad de intervenir enlas cosas de España, y seríais preci-samente vosotros los que lo decreta-ríais. Es todavía débil, a mi modode ver, el argumento (y perdonadmeque haya desviado tanto mi discurso,pues no era ahí adonde quería ir aparar, sino a hacer una declaraciruen nombre de mi grupo socialista,porque nosotros, los catalanes, desea-mos no contraponer nunca, ni en elpensamiento ni en la intención másfugaz, los nombres de Cataluña yEspaña ; esa contraposición no la que-remos ver ni en la Escuela, ni en elInstituto, ni en la Universidad, ni etininguna parte. Nosotros, los catala-nes, queremos organizar nuestra ense-ñanza—y de eso puedo hablar por ex-periencia directa—, acordándonossiempre de que para nosotros, ade-más del catalán, hay la Lengua es-pañola, que aceptamos voluntaria-mente, que recogemos con todo el a-fecto de nuestro sentimiento. Noso-tros, y nada más que nosotros, que-remos encargarnos en Cataluña de a-segurar la enseñanza del español. Yyo hablo—os lo decía hace un mo-mento—por experiencia directa, por-que he tenido sobre mis hombros du-rante algún tiempo la carga íntegra delproblema de la Lengua en la Uni-versidad.

»Cuando el Sr. Ministro de Ins-trucción pública, con un acierto deinspiración genial, dictó el decreto delibertad de uso del catalán en Cata-luña, ¿ sabéis qué ocurrió en la Uni-versidad ? Os lo voy a decir—si meexcusáis—eri pocas palabras. Yo teníaentonces a mi cargo la Universidadpor una situación que, a consecuen-cia del movimiento político, era demomento irregular reglamentariamen-te, y tuve que implantar esa disposi-ción ministerial de libertad en el usode la Lengua. Me dirigí a los estu-diantes y les dije, poco más o menos :ahora, por un decreto del Ministro deInstrucción pública de la Repubíícáespañola, podemos usar por primeravez nuestra Lengua con toda libertad.No es un derecho que nadie nos con-cede—entiéndase bien—, porque lohemos tenido siempre ; lo que ocurríaera que no lo podíamos ejercitar, por-

que con violencia y con injusticia senos impedía hacerlo ; pero ahora, aldeclarar con máximo gozo espiritualque lo vamos a ejercitar plenamente,declaramos asimismo que, nunca ha-brá una demarcación en, Cataluña mo-tivada por la Lengua, y menos encuestiones de cultura, donde todo uney nada separa. Y prácticamenteen las aulas no hubo un solo caso dedificultad para que esta disposición secumpliera, y cuenta que hay profeso-res que no tienen allí—como tampocoen otros sitios—todo el prestigio quedeberían tener cerca de los estudian-tes. Pues incluso a esos que ordina-riamente no son respetables, enton-ces se les respetó, porque todo elmundo tuvo la delicadeza sentimen-tal de acudir con los brazos abiertosa recibir el régimen de libertad quenos traía la República, y en las cla-ses se siguió hablando en catalán oen castellano, que eso no importa anadie, con tal de que en ellas se di-gan cosas que todos los españolespuedan entender. (Rumores.) En lasclases de la Universidad no hubo, re-pito, ni un solo obstáculo, porque—¡ cuidado que es interesante el caso !—fueron los mismos estudiantes deLengua española, no los de Lenguacatalana, los que alguna vez quisie-ron que se Dieran las lecciones en ca-talán, porque decían que lo entendíanperfectamente, y cuando no ocurríaasí, porque había una minoría que noentendía el catalán, sin ninguna vio-lencia, sin esfuerzo ninguno, se diola clase en castellano, porque lo im-portante era la cultura y no la formade expresión.

Creo que abusaría'de vuestra bene-volencia, porque nada de esto es loque pensaba decir antes de escucharal señor Zulueta, si alargara más es-tas consideraciones, que me libran porel momento de esa cortina tupida queante mí había fabricado el discursode mi admirado amigo. Y voy a loque me proponía decir antes. Voy adeclarar cómo pensamos nosotros, lossocialistas de nuestra agrupación, quevamos a defender el problema de Ca-

'taluña, contenido íntegramente en laenmienda del señor Alcalá- Zamora.

»En Cataluña ocurre ahora un fe-nómeno de la más alta trascendenciahistórica. El catalanismo está en elpunto de máxima expresión, en sucurva evolutiva. El catalanismo estádando todo lo que puede dar de sí.La evolución llega hasta nosotros, a

, través de un camino para mí muy cla-ro. El catalanismo es de momento ro-mántico ; por lo tanto, reaccionario.El catalanismo se encastilla en elromanticismo positivista de Prat de laRiba, como reacción contra el racio-nalismo progresista liberal. Se encas-tilla allí, tras de ese parapeto, porqueCataluña va sintiendo poco a poco,con más intensidad cada vez, que laúnica unidad que puede ofrecer el mo-mento político es una unidad de es-clavos del mismo señor, nunca unaunidad de pueblos libres, nunca si-quiera una unidad de ciudadanos dig-nos. Cataluña va penetrando, por tan-to, cada vez más dentro de su proble-ma y lo va construyendo en reducto,en trinchera, en parapeto, desde elcual, en actitud recelosamente defen-siva, contempla el espectáculo de verdestrozarse poco a poco la vida del

«país, el espectáculo de una monarquíaextranjera y de una Iglesia asimismoextranjera, que, encastilladas sobre laNación, no la dejaron seguir su cur-so por espacio de varios siglos.

»Cataluña penetra cada vez más

—dijo—en su problema ; pero al ga-jiar el problema en intensidad, .ganaasimismo en matiz, y al lado de laprimera posición romántica, de la pri-mera posición reaccionaria, surge una*adhesión, que hasta entonces no sesoñaba ,(el catalanismo nacionalistafue primero antifederal, al federalis-mo racionalista de Pi y Margall. Laprimera corriente—eso está muy cla-ro—entró en Cataluña a travos deideas alemanas, más o menos directa-mente. Nuestros juristas del siglo xixeran de la escuela histórica, estabanafiliados a la escuela histórica, en de-finitiva al positivismo romántico. Lasegunda corriente entró por un vehí-culo francés, con una remota raigam-bre alemana quizá.

»Pero hay un matiz que no quisieraolvidar en ese recuento de nuestra tra-dición, de nuestra evolución ideológi-ca ; hay un matiz que quiere añadir,que quiere sacar, quizás, del raciona-lismo pi margall iano un acento realis-ta, un acento de vaga inspiración rea-lista inglesa. Es la doctrina particu-larista de Valentín Almirall. Este esel cuadro completo de la evolución.Sin embargo, hay un momento en queCataluña, como todos los demás paí-ses del mundo, recibe el soplo de laindustrialización ; en que penetra, pormás que modestamente, el nuevo rit-mo de la vida mundial, el tránsito deuna economía a otra, y en Cataluñasurge—fenómeno curioso a notar—unmovimiento de agitación proletariaque, por diversas razones que ahorayo no voy a cometer la pedantería detratar de agotar, acaba en una forma-ción espiritual anarquista ; fenómenointeresante en la evolución de lasideas sociales de nuestro país y delcual todavía tenemos una expresivamuestra. El anarquismo en Cataluñaes, naturalmente, una exacerbacióndel liberalismo ; arranca, yo no sé sien totalidad, de la famosa escisión delsocialismo marxista puro ; los catala-nes prestan su adhesión a Bakunin.Esta es la realidad de nuestro país yesa es la realidad que a nosotros nosha tocado ver de cerca, porque hemostenido empeño en penetrar el sentidodel movimiento obrero de Cataluñapara comprobar que, actualmente, elproblema de nuestro país es! para nos-otros, socialistas, ni más ni menos queun problema de libertad. Nosotros,por tanto, nos señalamos un punto departida radicalmente diverso del vie-jo nacionalismo catalanista. Nosotrosnd partimos de la tradición, no parti-mos del sentido nacional, no partimosmás que dé una realidad que nos im-pone un tratamiento liberal y eso eslo que queremos que la República es-pañola dé ahora a Cataluña. Pedimosun tratamiento Uberai. Si os parecepoco, no sabría decir con más exac-titud ni co'n más energía toda la am-bición "de nuestro deseo.

»Nuestra realidad se nos impone detal modo que entre los sindicalistasanarquistas va haciendo cauce, cadavez más, la idea socialista—y eso esrealmente delicado de precisar antevosotros—, porque nuestro socialismoen Cataluña no se desentiende de larealidad política, porque el socialismoque nosotros propagamos en Cataluñarecoge, a gustó o a disgusto, una reali-dad allí patente. Ese es nuestro acen-to, el acento en el cual no queremos ce-der nada de nuestra doctrina socialis-ta pura ; pero acento que pretende re-coger una realidad, quizás trágica pa-ra nosotros, y enfocarla desde nues-tro punto de vista con soluciones so-cialistas y, por tanto, de amplia li-bertad. Y esa posición nuestra no es

Justicia Social Pag. 3

a les Corts constituentstan equivocada, no es tan errónea,porque nuestros obrerus, los obrerosafiliados a nuestros grupos, son algu-nos de ellos antiguos anarquistas yantiguos dirigentes de la Confedera-ción, que aceptan nuestro modo de en-focar el problema como una clara vi-sión de la realidad social. Nosotrosqueremos decir, y yo quisiera ser muybreve, porque antes lo he prometidoa la Presidencia, queremos decir quela realidad de Cataluña es que allíhay ahora un problema que hemosido presentando siempre como proble-ma previo, y que nosotros, los socia-listas catalanes, deseamos acabar deuna vez con ese problema previo. Ha-ce años que circulamos por la Histo-ria de España con un maldito proble-ma previo que no nos deja ocuparnosde nada. Creemos que ha llegado laocasión de que la República españolaacabe con nuestro problema, y nues-tro problema ser liquidad« con éxito,exige un puro tratamiento liberal quela República le puede negar.

Creo que nadie en esta Cámara ten-drá el fetichismo del Estatuto, consi-derándolo como'una panacea ni comomía solución definitiva de nada. Pa-ra nosotros no es más que un instru-mento, el instrumento para elaborarla futura Cataluña, la que nosotrosqueremos, una Cataluña liberal, pa-ra mí socialista : en definitiva, unaCataluña, pura empresa espiritual,que pueda colaborar con la España

que entre vosotros y nosotros trata-mos de construir.

»Nosotros (insisto un poco todavía ;no quisiera que mi pensamiento que-dase velado por la improvisación),nosotros creemos que hay que acabarde una vez con el problema previo,porque tenemos la sospecha de quequiz'ts ha habido una táctica políticaen Cataluña que ha consistido preci-samente en lo contrario, en deiarsiempre un residuo fle problema. Noos dejéis arrastrar por esa táctica, ouepara mí es la más antiespañola. Noimporta que la havan sostenido gen-tes conservadoras. La mía es mis ra-dical, pero—valga el contrasentido—es más moderada, porque acaba com-pletamente con esa cuestión previa quetodos tenemos empeño en dejar liqui-dada.

»La solución liberal es la única so-lución digna de la República españo-la, eme todos tratamos de consolidar.

»Nosotros podemos decir bien cla-' ro, y a mí no me cuesta comprometer-me en una •declaración, que no somosnacionalistas. Somos socialistas, so-mos antinacionalistas. No somos, si-quiera, catalanistas, porque creemoseme la palabra catalanismo está entrance de perder todo su sentido; nosea cosa que al desear, nosotros des-pojarla de ese sentido de obstrucciónv de defensa que históricamente haostentado, fuera precisamente aquídonde se le asegurara la persistenciade ese sentido del que nosotros que-

remos 'despojarla. Nuestro catalanis-mo, por tanto, está en trance de des- -aparecer, porque está a punto de mu-dar radicalmente, y el Estatuto noes ni puede ser—que entonces no loaceptaríamos ninguno de nosotros^—una petición de libertad al señor, por-que aquí no hay súbdito, ni señor,sino un propósito de colaboración.' ACataluña se le ha pedido por el Go-bierno provisional de la República quedé su proyecto de estructuración de laConstitución republicana futura. Rlproyecto lo hemos traído ; se nos dijoque lo consultáramos al pueblo ; seconsultó, vino avalado por la inmensamayoría del pueblo catalán. Esa esnuestra manera de colaborar ; ésa yno otra es la que hemos escogido, por-que así nos lo dijisteis, porque así loqueríamos nosotros. Esa es nuestrapropuesta de colaboración, en defini-tiva. Por tanto, nuestro Estatuto deCataluña es un proyecto de Consti-tución española, porque si no es esorio es nada en un régimen republica-no ; si no es eso es un residuo del ré-gimen monárquico, en que Cataluñapedía insistentemente una libertad quela sola existencia de la República hade asegurarle. Creo que no nos lò* vaisa tratar así, porqué por mucho quequede de lo vivido, como dice muybien mi amigo el señor Jiménez deAsúa, hay que hacerse cargo de queel tránsito ha sido grande y de que seacaba de dar un salto en la Historia,porque no es un Estado lo que se ha

D i s c u r s deJOSEP XIRAU

aniquilado, sino un régimen históri-co. Nuestro Estatuto, por tanto, es unpropósito, como digo, de colaboración ;es que Cataluña quiere de una vezdecir que va a colaborar con España,que va a colaborar en la obra de Es-paña ; que Cataluña está íntegramen-te dentro de España ; pero que quiereestar dentro de España con su acentopropio, porque cree que así su cola-boración será más eficaz, que no re-chaza de ningún modo todas las insi-nuaciones de cordialidad que, vengande donde vinieren, serán siempre re-cibidas con los brazos abiertos. Peroqueremos que Cataluña, dentro deEspaña, pueda vivir con su propioacento y no con otro, para colaborarmejor en la obra común.

»Esa es nuestra posición, nuestrosentido ; ese es" el estilo que Cataluñaquiere imprimir a su, colaboración conla República ; así es comò la defende-mos, nosotros. Queremos de una vezque el reducto que Cataluña creó fren-te a la monarquía sea arrasado total-mente por el régimen republicano, yque los catalanes y los no catalanesde España dejemos de mirarnos aso-ciando nada más que los ojos tras latrinchera, en recelosa asechanza, pa-ra salir a campo abierto a luchar, quelucha es colaboración. Nosotros deci-mos, por tanto, que Cataluña quiereestar en España y que cree que la me-jor manera, la más española, señorZulueta, de estar en España, es ha-

(fofllirix " '" J"'í/. 4)

Cartes obertes al company llunyàRecordo—bon company—com si fos ara que, en arrancar l'exprés de

França, em demanàreu que us trametés noves del meu viatge i que, pelviu interès que es traduïa en les vostres paraules, vaig prometre que usescriuria. En proposar-me ara acomplir* allò que fou promès em trobo, però,amb una enutjosa falla de la meva capriciosa memòria : No puc recordar elvostre nom ni puc isolar la vostra fesomia entre el grup d'amics que ensvolgueren acomiadar/ Només recordo les vostres faccions noblement baroní-voles ; nornés recordo que en la franca serenor el vostre esguard hi havialluïssor d'un foc intern ; només recordo que el vostre gest tenia l'enèrgicacontenció que dóna la confiança en si mateix. No puc recordar quina erala vostra activitat o el vostre ofici. No sé si éreu fuster, dependent del co-merç, metal·lúrgic, metge o manobre. Només sé que éreu un treballador decasa nostra, dels que compleixen llur tasca professional, humil o enlairada,tècnica o manual, posant-hi aquell esperit de perfecció i aquell fervor crea-dor que atorga la suprema dignitat humana a les activitats dels homes i-—a desgrat de llur qualitat distinta—els presta idèntica noblesa, que totessón* igualment necessàries en la integració de la vida social.

Només sé que éreu un home de generosa i afinada sensibilitat, un se-lecte atalaiador del futur, un ciutadà del món i un socialista de Catalunya.Fireu : un company de la U. S. C.

Per això us trameto la meva carta a la nostra tribuna—perfecta en laseva limitada mesura—puix és així segur que, sense n om ni adreça, arri-barà a les vostres mans. Salut !

1. RAPSÒDIA POLONESA

Ben mirat—amic—aquesta lletra hauria d'ésser la darrera de les que,ara tinc propòsit d'escrinre-us. Però la vida, sortadament, desborda la pu-ra lògica, i no és cap mal que comenci pel cap d'avall. Són tan fortes lesimpressions rebudes aquesta tarda que vull tractar de fixar-les en el papera cop calent. PA rodolar de les hores n'esmortuiria l'emoció.

(Juin confortador contrast, pel qui recorda la Viena d'avant-guerra,curulla d'oficials enrevenxinats, decorativis i maquillats ccm les cocotes depreu, i arriba avui a la magnífica seu social—democràtica del Danubi !—Elcontrast s'exalta encara pel qui hi arriba pel camí de Varsòvia, i porta l'à-nim aplanat per aquesta tristesa còsmica que se us encomana per terres dela trista Polònia, dels tristos destins, amb la monòtona repetició del seudoble leit motif : jueus i soldats. Taca negra de levites suades—capellanscatòlics i comerciants jueus—, taca virolada dels copiosos uniformes militars.Kls jueus, a còpia d'anys, de bona voluntat i d'experiència, han arribat ala creació d'un tipus standard, veritable troballa per a satisfer els més exi-gents. Amb llur negre casquet rodó, de visera sumària—com una mena de«desig» de gorra, del semitisme més pur—, llurs sotanes, color de gos-quan-torna, llargues fins al turmell, i llurs bipartides barbes apostòliques, pro-pícies a tots els greixums internacionals i a totes les faunes parasitàries ar-rapadores, semblen fets amb niuiti-copist : són tots iguals i una mica es-borrats.

Pel que fa al pretorianisme, Polònia, amb cinc vaixells de guerra ivint-i-cinc almiralls llampants i cepats per a passejar amunt i avall del po-pular corredor, i un seixanta per cent del pressupost de l'Estat consagrat aatencions homeieres—el veïnatge soviètic els té a tots amb l'ai al cor—ésavui, sota el sabre de cartó de Pildsuky (un company assegura qufe, ambl'accent del Vístula, aquest nom es pronuncia com és arai pi-su-nyer), el pa-radís del sorge i l'imperi del fatxenda. Fent curiós pendant amb la total hu-militat i arronçada visera dels idèntics casquests jueus, les boterudes for-nies de les gorres militars (plat quadrangular amb apèndix occipucial) sónun devessall dionisíac de coloraines i passamaneries i una provocació des-vergonyida de viseres, espaioses o erectes. (La gorra enorme, pagodística,del porter del cabaret Adrià—sense gual ni passera—és un simple cas deelefantiasis capellisticopolaca). Quina exuberància de guarniments militars!Es veuen homes, d'aquells que manen tant, que deixen en ridícul l'Arbrede Nadal més fantasiós. Això fóra el cœli d'en Medina de la Plaça delTeatre, o el veritable Medinacoeli.

Posats a rumbejar medalles, i disposats a no privár-se de res, hi haoficials—constatació de l'excel·lent amic doctor Puche—que porten també lade la primera comunió, i hi ha pits galonejats que recorden el tauler dexapes d'un quarto d'eines abans de racionalitzar. «Ma cousine de Varso-vie». Segismundo. Emoció de Berescina ; la vella guàrdia «qui se rend tou-jours et ne meurt jamais». «Le juif polonnais». Dones decents—'obreres oburgeses — passejant amb la cigarreta al llavi, la clàssica papirosa russaamb tres quarts de broquet de cartó, i també una mica de tabac arrissat.«Polònia Palace» ; escupideres amb aigua corrent, ascensor a tots els pisos,lavabos amb aixeta de doll alternatiu : broc i rossell. Cotxers feixucs, decara embotornada i bigoti celta, amb la placa metàl·lica de llur número pen-jada a l'esquena, per a major comoditat dels clients. Ingènua dolçor 'set-centista, façanes policromades del mercat vell, Rynek Sta'rego Miasta.Triomf definitiu de la capa impermeable i el xapeixiquí de l'admirat JoaquimXirau (la corrua que ens segueix a través del barri jueu—roda, sadm'a ilody a tot drap—pren aires multitudinaris ; compareix la policia de cavall).Aquell tramvia O que us porta allí on voleu anar. Columnes lluminoses deles parades tramviàries, una cíndria pelada al capdamunt, llanterna rojasense conseqüències eròtiques. Hermètics exorcismes d'aquell captaire age-nollat que salmodiava, amb veti harmoniosa, gregorianes lletanies incompre-ses d'una infinita malenconia ; pluja capvespral. Irritant convivència deluxe i misèria (Moscú es salva per tal com el luxe n'ha estat bandejat). Xa-colata Wedel, bombons Wedel, caramels Wedel. Estudiants de gorretes vi-rolades. Senyorassos d'aire feudal. Meuques de dits llargs, sense preten-sions. Jueus i soldats. Soldats i jueus. LTniformes, uniformes. Tristesa còs-mica.

La Viena d'avui no té res a veure amb la Varsòvia d'avui. Però ja éstard per a contar-vos allò que m'ha fet agafar la ploma. La pura divagaciótambé té els seus drets.. Us ho diré en la carta pròxima.

RAFAEL CAMP ALANSViena, 17 setembre 1931/ . . . .

Pag. 4 JiMtícia SociaJ

Constitució de la U. S. C.El dia 8 de juliol de 1923 es rea-

litzà l'assemblea constitutiva de laUnió Socialista de Catalunya, apro-vant per unanimitat, la següent po-nència redactada pel company M. Ser-ra í Moret :

Companys ;En els pobles com el nostre, sotme-

sos a una dominació o a un poder es-trany, s'estableix gairebé sempre unasolidaritat de sentiments encaminadaa la consecució d'un sol fi : la lliber-ta* col·lectiva. Homes de diferent tem-perament, de diversa condic;/> social,d'idees i creences distintes, s'acobleninsensiblement, se sumen en una accióconj\mta i arriben a fondre's en aque-lla única ' exclusiva aspiració pres-cindint primer i oblidant-se desprésde tots els problemes fonamentals queens plantegen la vida i les relacionshumanes. j

Nosaltres, que vivim aquest perío-de passional de la història d'aquestaterra, no ignorem l'atracció infinitaque desperta poder laborar i contribuira k renaixença, i fins hauríem de dirnaixença d'un poble. És un donar allum gloriós i exultant, en el quals'hi aboca tot el cabdal amorós de l'àni-ma i s'hi perceben els batecs de to-tes les grandeses futures. Per aixòfins aquells que per egoisme o per in-clinació al frau volen trair la causacomuna i oposar-se al corrent generaldel poble, no poden, moltes vegades,resistir els impulsos íntims i proven,des del lloc de vergonya, de servir

(CcmtlmtaeW de la f ¡\glva. u)

blando en catalán y hablando al mis-mo tiempo en castellano ; pero siem-pre con nuestro acento, a nuestra ma-nera, porque, como decía muy bien elilustre Unamuno, los catalanes tienenque hablar el castellano con acento ca-talán, porque esa es su sincera y pe-culiar manera de hablar. (E! señen7Ml¡ufta: Completamente de acuerdo).Pues bien, nuestro problema consis-te, y pasad esta metáfora, en arrasarel parapeto, en vernos, no los ojos trasla trinchera, sino el cuerpo enterounos y otros ; nuestro problema, des-de el punto de vista socialista, miramás allá, porque para nosotros es trá-gico ir con un problema previo quequisiéramos radicalmente hacer des-aparecer. Nosotros, que pensamos co-mo vosotros en los problemas del"mundo, que están por encima del in-terés nacional y del interés de los Es-tados, queremos que Cataluña penetreen ese conjunto de pueblos, a travésde España, con su propio acento parallevar su colaboración a la vida inter-nacional, con su propio estilo, con to-do su carácter. Termino pidiéndoosque perdonéis lo desordenado de estaspalabras mías que han sido una im-provisación, a lo cual no estoy acos-tumbrado. Era necesario que nuestromatiz especial de socialistas cayera eneste debate para acentuar, no una dis-crepancia, sino nuestra total unidadde pensamiento y de acción con loshombres de la izquierda catalana, conlos cuales estamos, más que unidos,identificados en este problema y a cu-ya disciplina parlamentaria delibera-damente nos sometemos desde el pri-mer instante.

Yo os digo de una vez que nosotrosen Cataluña tratamos simplemente dehac r España, que nos importa, porencima de todo, lo que nunca ha exis-tido hasta hoy : la unidad espiritualde España». (Aplausos en las mino-rías regionalistas).

la causa nacional que haurien de com-batre.

Aquesta conformació a una solaideologia i a una finalitat exclusivafóra un espectacle confortador si totsels homes poguessin donar un mateixrendiment o una idèntica aportació al'empresa comuna. Però, és evidentque si la idea d'alliberar la pàtria ésen si fecundant i creadora, no té encap moment la virtut de reduir o apar-tar les causes que separen irreconci-íiablement els homes i els predispo-sen a lluites ferotges i constants, lesauals, si donen a l'individu aptitudsde combatent, li lleven, en canvi, to-ta facultat de pacífica convivència ambels seus germans. La pàtria és unaidea santa i generosa, però els homescapaços de sentir-la amb tota puresatenen l'esperit ennegat en les huma-nes dolors i veuen amb senzilla clare-dat que la pàtria ideal, la pàtria jus-ta, no pot emergir de la societat pre-sent, en la qual tot ideal col·lectiu hade nodrir-se necessàriament de l'es-forç i el sacrifici d'una classe deter-minada.

Per això resulta perillós veure coms'encomana la flama ideal i el' pobles'abranda en frenètica exaltació perguanyar una vegada més el cim deles seves decepcions. Nosaltres matei-xos serem, absorbits per aquesta ob-sessió si no sabem comprendre, que lanostra lleialtat envers la pàtria i elnostre deure de contribuir amb el ca-pital esforç a la seva alliberació, noha de distreure'ns ni un insant dela tasca dura, indeclinable, d'anar po-sant els carreus de la nova societat,el naixement de la qual és la supremagarantia -de la llibertat de la nostrapàtria i de totes les altres pàtries.

Aquí hem de fer confessió de lanostra fidelitat a la doctrina que pro-clama que el fet econòmic és el deter-minant dels sentiments, costums illeis que regeixen tot nucli social. Sen-se aquest principi no faríem gairecamí en la lluita per l'emancipacióhumana. La qüestió econòmica és,malgrat nosaltres mateixos, dominant,i ens força a avantposar-la a tota altraqüestió, a tot altre problema, ja quede les seves solucions han de derivar-se fets concrets per a la llibertat delshomes i dels pobles ; en tant que se-parant-nos de les solucions economi-iquês anem en perill de caure en abs-traccions de les quals, amb molt bonsentit, la massa fuig més cada dia.Per virtut d'aquest principi, ens con-fessem socialistes, i aplicant aquestprincipi a íes coses de Catalunya, ensproclamem socialistes catalans i a lavegada els primers defensors de laseva independència, la qual volem es-tablir sobre la base segura de la so-cialització de tota la riquesa univer-sal.

No pot existir entre nosaltres aques-ta espècie confusionista que sustentaque el problema de Catalunya és pre-ferent i la seva solució és prèvia atota altra solució de llibertat. Per anosaltres, el problema de Catalunyaés un problema resolt en quant es rela-ciona amb les manifestacions de laseva personalitat. Som catalans i ac-tuarem simplement com a socialistescatalans, exactament igual que si Ca-talunya fos independent. La diferèn-cia per a nosaltres consistirà en quèla defensa que podria fer el Govern deCatalunya del règim, i de les institu-cions capitalistes, la farà el represen-tant del Govern espanyol. El resultatde la nostra acció, si és profitós a lacausa socialista, serà necessàriamentprofitós a la causa de Catalunya, carcap dç nosaltres ignora que si Cata-

lunya assoleix sostreure's al dominide l'Estat espanyol, no haurà pas peraquest fet resolt el problema de la se-va llibertat, sinó que haurà resolt unincident insignificant en el cicle im-mens que ha de seguir per a posseir-se a si mateixa. I en aquest cicle, go-verni qui governi la terra catalana, lesconquestes les farà el socialisme, ambl'avantatge que cada una d'aquestesconquestes serà definitiva i indestruc-tible.

Que no quedi entre nosaltres o en-tre cap de nosaltres la creença o lail·lusió que la Unió Socialista de Cata-lunya és un sector, una modalitat delnacionalisme català. La Unió Socia-lista de Catalunya és, i no aspira aésser altra cosa que la fracció catalanadel soc1'ausine universal. La Unió So-cialista de Catalunya és el fruit legí*-tim d'aquesta terra i aspira a floriren el jardí multicolor de la «Interna-cional Socialista». I entenem-nos bé :una cosa és la manifestació espontàniai natural de la nostra personalitat col- .lectiva i l'expressió franca i cordialde la nostra solidaritat amb la nostrafamilia racial i ètnica, i una altra co-sa el nacionalisme com a doctrina, coma programa i, més principalment,com a inspirador dels sentiments delspobles. Fins allà on el nacionalismees manifesta liberal i pacífic—del quepotser no hi ha cap altre exemple queel dels pobles escandinaus i Dinamar-ca—, ]a seva pròpia condició de reser-va, de dipòsit, de conservació el farefractari i resistent a la penetracióde l'ànima incessant. Per això ensofendrà aquell que ens digui naciona-listes catalans. No. Nosaltres no som,nacionalistes. Som catalans, i per tantsocialistes catalans ; com a catalans,socialistes, i corn. a socialistes, cata-lans.

Fixada així la nostra posició ideal,convé fixar la línia de la nostra accióen forma que no doni lloc a dubtes decap mena. El nostre credo, universal-ment difós i conegut, ens obre per simateix la ruta que havem de seguir.La nostra acció pot definir-se senzilla-ment en aquests termes : En les llui-tes que es plantegin entre el treball iel capital, el nostre lloc és, invaria-blement, al costat dels treballadors.En les lluites entre treballadors, sihem, de prendre partit, el nostre deu-re és ajudar ds que vagin un pas mésenllà en l'ordre de les reivindicacionsproletàries.

Però en la nostra terra—que és ellloc on necessàriament hem d'actuar—convé proclamar en aquest mateix ac-te de baptisme que ingressem en l'or-

dre civil per excel·lència i que res ab-solutament no podrà fer-nos perdre elcompàs entre els principis i l'accióamb el fi que aquesta sigui per la sevabondat i rectitud la garantia i la pe-nyora de la bondat dels principis. Somdels que creiem, fermament que l'acciói els principis, en matèria de renova-ció social, es confonen i es completen.Podrà el temperament divers dels ho-mes desvirtuar l'eficàcia dels princi-pis salvadors, però quan aquests prin-cipis descabdellen llurs virtuts opera- iti ves, l'acció se santifica per la pre-gona inspiració que la mou i la guia.

Declarar que som homes d'acció novol dir que rendim cap culte a la vio-lència. No volem, naturalment, infon-dre entre els treballadors un esperitde beatifica passivitat ni una resigna-da propiciació al sacrifici, al martiri ;però hem d'aconseguir que tinguinsentits per a comprendre que laveritable revolució social és obra degerminació j que aquesta germina-ció serà sempre malaurada per to-ta obra de violència. Es més : hem.de proclamar una" veritat elemental',que és la de que la primera finalitatde la revolució social és l'exterminide la violència í l'imperi pacífic deldret i de la raó natural. La violènciaés incompatible amb tota sana doctri-na d'amor als homes, la qual s'em-para i triomfa per la força que li ad-judica la cohesió de la massa que lleial-ment ha de seguir-la.-

L'elaboració de principis amb el mésalt sentit.de la vida humana; la re-cerca de totes les llums de la intel·li-gència per a fer-les col·laboradores dela^nostra magna empresa ; la interven-ció decidida i generosa en aquelles ac-cions que puguin tenir transcendèn-cia social, i la iniciació o~ participacióen tota obra de cultura i d'edificaciósocials, preparant o precipitant l'ad-yeniment d'una humanitat més justai més perfecta. Veus aquí un progra-ma d'acció irrumediata per a la UnióSocialista de Catalunya. Veus aquíuna orientació. Veus aquí una tascaa complir. '

L'experiència, la vida mateixa, ensanirà ensenyant el camí. Ens cal pe-netració, ductilitat, clarividència. Si latenim—com que de les nostres convic-cions no hem de dubtar-ne—, podemaixecar un monument que per la se-va significació, per la seva dinàmica,i per la seva vitalitat sigui la mésalta esperança i la més bella realitatque s'ofereixi a la Catalunya presenti futura.

Barcelona, 8 de juliol de 1933.

DEMÀ, DIUMENGE,

VOTEUFELIP BARIAO I RIERACANDIDAT DE LA U. S. C.

Justicia Social Pa«, «

La U. S. C. i les eleccions de demàLa Unió Socialista de Catalunya,

com saben els nostres lectors, va a lalluita electoral. Demà, les urnes eusdiran el nombre de vots obtinguts pelcandidat de la U. S. C.

¿Els companys i amics que mani-festaran la seva confiança a la candi-datura de Felip Barjau serà impor-tant? ¿La U. S. C. tindrà un altrediputat a les Constituents o es comp-tarà entre els partits que sortiran ven-çuts de la palestra?

Aquests interrogants gairebé demort o vida per la majoria dels par-tits, pels partits burgesos que especu-len amb la política, a nosaltres no ensinquieten pas massa. Amb molts oamb pocs vots, triomfant o derrotada,la U. S. C. no pot perdre res en elresultat de la lluita. Els partits bur-gesos s'enfonsen quan perden elec-cions ; els partits de classe, el socia-lisme concretament, ha d'aprofitar to-tes les oportunitats per a la propagan-da, per a fer veure al poble la veri-tat de la seva ideologia. Aquesta haestat, de sempre, la tàctica del socia-lisme internacional ; el Partit Socia-lista Obrer Espanyol anà a la lluitaelectoral, trenta anys enrera, i obtin-gué una votació migrada—que perqualsevol partit estrictament polítichauria estat ridícula—, però la sevapersistència l'ha conduït a la prospe-ritat numèrica d'avui, a comptar en

les Constituents la minoria més im-portant.

La U. S. C., presentant-se en leseleccions de demà, no fa més que ra-tificar els procediments socialistes.Els adeptes que haurà guanyat aquestsdies tenen un valor més elevat que elnombre de vots que pugui obtenir.Tal vegada, en el cas de derrota, al-gun indecís s'apartaria de nosaltres ;així i tot, el guany seria evident perquan contribuiria a la selecció, a nete-iar dels nostres rengles la gent ideo-lògicament impura.

Però, hi ha possibilitat de guanyar?Felip Barjau, candidat de la

U, S. C., té grans possibilitats deguanyar, d'ésser proclamat diputat.

Depèn dels nostres companys i sim-patitzants — considera't entre ells,amic lector—el seu triomf. Són ells,només ells, els qui ho han de fertot. i

Catalunya és un poble amb pocatradició de disciplina. I cal fortificaraquesta disciplina — la més fecundade les accions—, que fins suara no haaparegut. Han calgut vuit anys dedictadures per a moralitzar un xic elnostre poble. Abans, quan no hi ha-via cap més partit catalanista que laLliga Regionalista, els homes d'es-querra, per un mal concepte del cata-lanisme, votaven les candidatures ul-tra-dretistes dels regionalistes, sensevolguer veure que una Catalunya go-

vernada per la Lliga Regionalista se-ria tancar a la nostra terra les portesdel món. Els qui eren republicans perdamunt de 'tot es lliuraven, a desgratdel seu esquerrisme, a les mans con-servadores i energúmens del lerrou-xisme. Els esclats sentimentals de re-publicanisme i amor a la llibertat, deCatalunya que pogueren trobar la se-va Vàlvula d'expansió en convocar leseleccions dels passats abril, juny iagost, han estat els que ha donat alpoble català la disciplina. Conservem-la, per damunt de tot ! (Totes les gransobres, tots els moviments de llibertatd'arreu de'l món, han estat possiblesper la disciplina.

I aquesta disciplina salvadora exi-geix a tots els qui es senten socialis-tes i a tots aquells altres que s'ado-nen que el socialisme ha de salvar lasocietat i volen acabar com més aviatmillor el caos en el qual es troba elcapitalisme, aquesta disciplina—repe-tim—els exigeix votar la candidatu-ra de la U. S. C. Farà un tort a Ca-talunya i obrarà contra la seva cons-ciència aquell que, trobant-s.e en aques-tes circumstàncies, voti una altra can-didatura.

La U. S. C. és un partit en plenapuixança. Reorganitzat fa ben poc, téa Catalunya una importància prime-rissima. I ens consta que els nostressimpatitzants són nombrosos. Aliatamb l'Esquerra Republicana de Ca-

talunya, els nostres homes, han estat,en totes les eleccions, dels que han ob-tingut més vots.

El món evoluciona ràpidament capa l'esquerra ; el capitalisme—tots elsfets ho evidencien—sofreix una agu-da crisi, de la qual no es podrà ja ai-xecar. I el socialisme, per la justíciai la densitat de la seva ideologia, ésl'únic moviment capaç de captenir-sede l'organització social per a trans-formar de socarrel, amb la més enor-me i revolucionària commoció, la mar-xa del món.

»Són molts els catalans que se n'hanadonat i que han girat la vista, plenad'esperances, cap a nosaltres.

Aprovat l'Estatut, Catalunya hau-rà de dictar les seves lleis i organit-zar-se. Cal que els socialistes fem co-nèixer, en aquella ocasió, el pes delnostre ideal i de la nostra justícia. Itots els nostres companys i ainicss'han de posar al nostre costat, perbé de Catalunya i del món sencer,per la salvació de la terra que ens havist néixer i ens ha format, i per es-perit de justícia.

Les el,eccions de demà representenun pas per aquest camí.

Si Felip Barjau demà no sortís ele-git, només es podria deure a dos mo-tius : o a indisciplina o a un joc pocnet dels nostres adversaris.

Voteu la candidatura de la U. S. C. !Com a socialista o simpatitzants del

socialisme, hi teniu obligació !

La "Vida Religiosa" d'"El Matí"El prevere Miquel Melendres, ens

explica la vida de Sant Cebrià i San-ta Justina des de les columnes d'«El.Matí » del dissapte passat i en la sec-ció «Vida Religiosa».

Hem tingut sempre una admiració—un bon xic escumejant—, per aaquells monjos que, en plena edat mit-jana, mataven el temps de cella con-ventual traduint el «De Remedas»,l'«Artis Amatorise» i el «De Amori-bus». Donen ales lleugeres a la ima-ginació. D'ells varen néixer els bonsfrares que tingueren la idea -de ferobra pròpia eròtica i escrigueren el«Pamphilus et Galatea» i el «De Ves-tula», barreja d'elegia carnal i de bu-gó de dormitori de convent ; de per-fum de gessamí enclaustrat i de fetorde sallagussa de mendicant trotaire.

No hem evocat perquè sí els con-ventuals traductors d'Òvidi, de Mar»ciai i de Càtul. Foren ells els que,atribuint a l'autor de «Metamorpho-seon» les obres pròpies, iniciaren lasubtil venjança de convertir a la Ve-nus que sorgí, somrient i bella, delnacre líquid de l'onage, en la donacarnosa de ritme proxenetesc, vella jaen «El Libro del Buen Amor», delArxiprest d'Hita, més vella, encara,en el «Filostrato», del Boccacio, i ar-cavota, -per fi, en l'obra de Fernandode. Rojas : «La Celestina».

El prevere Miquel Melendres,continuador, en ratlla dreta, dels mon-jos medievals—més gotitzat, és clar ;més espès, és clar—, agafa del Bolan-distes no l'arcavota sinó l'arcavot,més propi dels tèrbols temps nostres-^malgrat els aclariments freudiansde la libido—, i ens el presenta, enles planes d'«El Matí», amb tocs desofre i amb cargolaments de banyes,de marra, segur de fer-lo avorrir alsdevots llegidors de «Vida Religiosa».Té la paraula el prevere Melendres.Es tracta del Bruixot Cebrià que «viu

a Antioquia a quaranta estadis d'onDafnis fou convertit en llorer i queté, en les seves mans, el poder de to-ta trasmudànça» : «Ningú com ell saples flexions dels quadrúpedes, els pres-sagis dels perits, el dring dels cossosi el pet de les bigues, les palpitacionsdels mernbres i els moviments de lasang ; la comunicació dels mals espe-rits i les figures dels diables dels tres-cents seixanta cinc vicis, especialmentl'espècie triforme de la fornificació :la sanguínia, l'espumosa i~ la grei-xosa.»

Cal fer, avinent que aquest bruixot,tan refinadainent savi, s'enamora dela Verge Justina, una Verge—segonsel prevere—de gentil aspecte que <tnopot soportar la inflamació de l'Esperiti que es converteix i estira, en el seuímpetu, els seus pares.»

El prevere Melendres evoca els trà-gics grecs per a narrar la vida de San-ta Justina i de Sant Cebrià. Ben evo-ca ts siguin! Ceb ià—bruixot sempre,i més refinat que mai—vol fer seva ala Verge per taules i fa servir d'«al-ter ego» a l'estudiant Aglaides, elqual «s'havia enfundat en Justina ce-gament», perquè les negacions dela donzella, «consagrada Verge», li«escarbotaven el foc passional».

Seguir el prevere en la seva edifi-' cant narració és difícil i llarg. Cebriàmuda Aglaides en ocell. L'ocell volaa la finestra de Justina. L'esguardd'ella el torna home, desencisat. LaVerge li fa un sermó i l'intrús fuig«escorregut». Ve després una lluitaèpica de poders, llum i tenebres. Plu-tó pren part en la tragèdia i es ves-teix de donzella per a poder-se asseu-re prop del llit de Justina i dir-li :«Vinc de part de Déu, Verge com tu.¿ Per què, però, no imitem Eva iobeïm la veu divina : Creixeu i mul-tipliqueu-vos? » E l candor de Justinaqueda palesat en rebutjar, ella, aques-

ta multiplicació entre donzelles. Perfi—i qui ho diria—el bruixot Cebrià,el que sap la fornicació sanguínia,l'escumosa i la greuixosa, es conver-teix en Sant Cebrià i arriba a sentirels àngels a voliaines, cantar sobrela seva unció sacerdotal i episcopal.Però val més que les referències ad-miratives acabin. El que vulgui eni-pouar-les de primera mà, les trobaràen la vida de Sant Cebrià i Santa Jus-tina que publica en la seva secció re-ligiosa «El Matí» del 26 de setembrepassat. Àdhuc, i per torna, és possi-ble que hi guanyi alguna indulgència.

És fama que els monjos medievals,després de les seves traducions delsamorosos grecs i llatins, es purifica-ven els dits amb aigua beneïda. Nocreiem que les evocacions diabòliquesque fa necessàries la vida de Sant Ce-brià i la de Santa Justina demaninpurificació. Al fi i al cap, la Gràciatriomfa... i on no hi ha malícia!...

RAMON VINYES

Keynes opina sobre lacrisi anglesa

El famós economista anglès Key-nes ha declarat que l'informe de laComissió May, que, com és sabut, hamotivat la política d'economies delpretès Govern Nacional, és el docu-ment més pueril que mai he tingut ladesgràcia de llegir.¿ En ésser preguntat sobre el que fa-ria si fos cap del Govern, ha contes-tat.

—Deixaria córrer el projecte d'eco-nomies.

Aboliria el fons d'amortització.Convocaria una Conferència interna-

cional per a promoure la lliure regu-lació de l'or.

VotarEn aquests darrers temps, votar ha

;pogut resultar, a casa nostra, un^acteirreflexiu, un impuls d'entusiasme,un esclat de passió. Tots els gransmoviments més o menys revoluciona-ris obeeixen a una allau irresistibledel sentiment o, si més no, la provo-quen o se'n serveixen.

Però quan el primer impuls ha es-tat ja donat i sobre tot quan ha reei-xit1, o és a punt de reeixir, la passióno solament sol ésser sobrera, sinó no-civa. Aleshores cal que triomfi la raósobre el sentiment i la consciència so-bre la vehemència, coin en tots elscasos ordinaris de la vida, si volemrealment que aquesta es mogui din-tre el terreny de la justícia.

Votar, doncs, no és un acte passio-nal, o només ho és per excepció. Vo-tar és un acte reflexiu, un acte cons-cient, que mereix la màxima sereni-tat. I ho hauria d'ésser sempre, àd-huc quan l'acompanya l'entusiasme,quan respon als impulsos més abran-dats del cor.

Un poble que es diu o es creu ainodel seu poder i de les seves possibili-tats i que es sent segur del seu esde-venidor, no ha de votar solament perimpuls sentimental. Ha de saber triara consciència, ha de saber realmentelegir. Altrament, és joguina de laseva passió i víctima de la seva ce-guesa.

ULISSES

Tornaria als empleats de l'Estat ia les altres persones els salaris que elshan estat presos d'una manera taninjusta.

Aquesta seria la meva feina del pri-mer dia com a cap del Govern.

Pàf. 6 Jiutfcia Social

C L A R I C A T A L ÀCrec haver demostrat en els tres ar-

ticles precedents—i bon nombre decompanys, me'n complimenten—elsprincipals defectes del sindicalismeanàrquic i les enormes llacunes queobserven en la seva organització. Pera no reduir-me a la sola tasca crítica,sempre més planera que la d'orienta-ció, he exposat vàries de les feinesútils que el sindicat hauria de realit-zar per a obtenir fruits d'una madu-resa profitosa.

Avir voldria escriure sobre aquestaaltra qüestió que tantes divisions pro-voca er.tre els obrers : l'orientació ideo-lògica del sindicalisme. Això ja no ésmal exclusiu de casa nostra. Totesles nacions coneixen les lluites cruen-tes, les baralles quotidianes acom-panyades d'insults, calúmnies i tam-bé de garrotades, que es lliuren elsdiferents sectors del sindicalisme.França i Alemanya, per a prendre no-més dos exemples, fa anys que veuendesencadenar-se a cada moment elsepisodis més o menys violents de laguerra que es fan els sindicats de di-ferentes tendències. Aquestes lluites,repercussió directa de les que es pro-mouen els partits polítics que influei-xen o volen influir els sindicats, per-meten al capitalisme d'aguantar lesescomeses del treball. França i Ale-manya, sense les divisions obreres,tindrien avui dia, per la força del sin-dicat, una organització econòmica méshumana i menys exposada al perillguerrer.

Acabo de dir els mots que conve-nen : «repercussió directa de les lluitesque es promouen els partits polítics».^Deixant de banda les associacionsobreres catòliques i les que encara esmouen en un quadro antiquat, em re-feriré especialment a aquelles més for-tes en nombre i en competència : lad'esperit socialista i la d'inspiraciócomunista. Tant l'una com l'altra te-nen i es donen la missió de defensarel treball contra l'explotació capitalis-ta, fins que arribin a un règim econo-mic en el qual el treball sigui la solafont de riquesa social i benestar.L'una i l'altra' estan integrades—enteoria—únicament per obrers, per tre-balladors, per explotats, comprenent-hi els funcionaris, certes categories deproletaris intel·lectuals i àdhuc els ins-titutors.

Sembla que el Sindicat, pel fet deconstituir una agrupació per a la de-fensa d'interessos econòmics comuns,podria ï deuria contenir a tots els tre-balladors. Considerant que el fet detenir idees socialistes, comunistes oanarquistes, catòliques o protestants,d'ésser ateu, lliurepensador, republi-cà moderat, de dreta, del centre o d'es-querra, no ens allibera del fet real dela nostra comuna esclavitud econòmi-ca ; considerant que en el treball so-fr im tots les mateixes lleis dels queens exploten la força, l'aptitud, la in-tel·ligència, sembla que hauríem de po-der reanir-nos tots en el Sindicat.

F,n realitat, en els dos pobles al·lu-dits—com en tots els demés—no ésaixí. Declaradament, aquestes Confe-deracions no es diuen socialistes ocomunistes, però totes les seves pro-pagandes i actuacions s'assemblena les dels partits polítics de refe-rència. Pel fet d'introduir la políticaen llur activitat, els sindicats dis-treuen una bona part de la seva for-ça en campanyes i moviments que notenen res' que veure amb el seu veri-table comès. Conseqüència immediatad'aquestes orientacions de la políticavulgar, són, en els sindicats dits re-formistes, una visió massa burocràti-ca, massa tèbia, ma'ssa doctoral de lalluita de classes ; en els sindicats que

el comunisme controla, una supedita-ció absoluta a les necessitats políti-ques del partit, supeditat ell mateixals interessos polítics de Moscú. I laconseqüència final, deplorable, és a-questa : les desil·lusions periòdiquesde les masses proletàries, davant lamigradesa dels resultats.

A Espanya mateix, sense anar méslluny, tenim els exemples de ço queexposo'. Una U. G. T. socialista —d'un socialisme cafè amb llet — i unaC. N. T. anarquista, d'un anarquis-me epilèptic.

Criticar l'una i l'altra i parlar denoves orientacions sindicals xsense con-cretar, no costa gaire. Jo sóc el pri-mer a condemnar l'ideologia anar-quista dels sindicats per creure que norespon a les aspiracions reals ni a lesconviccions dels seus -components. A-quest blasme es va fent general i da-vant la reacció — necessària — delsobrers que no es deixen explotar perun credo aliè, convé que amb tota cla-redat es digui :

-[."" Si s'ha d'anar — a Catalunyade moment — a una formació sindi-cal que respongui a les particularitatsde la nostra economia, sense privile-gi per a cap ideal particular, unint atots els treballadors que es considerinexplotats i vulguin defensar-se contrales aberracions del capitalisme i gua-nyar terreny vers un avenir més just.

2.°" Si s'han de formar sindicatslliures, catòlics, protestants, anar-quistes, socialistes, comunistes, etc.

3." Si ha de seguir-se com fins a-vui, permetent que el1 diner i la col·la-boració de tots serveixin els ideals oles conveniències polítiques d'una mi-noria més audaciosa.

Rn el primer cas caldria especifiacrbé:

i." Que el Sindicat considera elcapitalisme un sistema desequilibrat iinjust.

2.°" Que tots els obrers que desit-gin defensar els seus interessos hi ca-ben. ;

3."" Que el Sindicat no tindrà al-tra actuació que la de defensar elsdrets de l'obrer i capacitar-lo per a

que sigui cada dia més apte, més cons-cient i més fort.

4."" Que respectarà totes les con-viccions i no se servirà del diner co-mú per a combatre els sentiments odoctrines d'una o vàries fraccions delsseus adherents, mentre cap d'aquestsno introdueixi en el sindicat la pro-paganda interessada d'unes convic-cions religioses o polítiques.

En el cas segon s'hauria de decla-rar formalment :

i.*r Que el Sindicat tindrà el co-lor X.

3.°" Que es constitueix per a defen-sar els interessos dels components se-gons les normes que inspiri la ideadirigent.

3-er Que combatran, per errònies,les restants doctrines.

4.art Que el membre del sindicat,sinó professa la idea rectora d'aquest,ha de conformar-s'hi en atjsolut oanar-se'n.

I en el cas darrer es podria fer cons-tar :

i.er Que el Sindicat, de moment,es diu X.

2.°" Que mentre tingui aquestnom, tots s'hi han de sotmetre.

3.". Que la capella dominant té eldret, amb el diner de tothom, de com-batre a les restants, sense que aques-tes pr.guin fer altre tant.

^ a« Que tota minoria| ç\ ¿iia qUe

s'imposi, pot posar a la pràctica elsmateixos procediments.

Les coses així exposades', tothomsabria on va i a què va. La meva opi-nió personal es decanta força vers laprimera fórmula. No voldria \\n sin-dicat que'- negués la injustícia socialque porta en els seus flancs el capita-lisme. Tampoc voldria que aquell esdonés una etiqueta política tal coms'entén aquest mot.

Que sàpigues prescindir dels pocsobrers esporuguits que la lluita declasses esvera, però que tingués proumarge per associar el més gran nom-bre.

Un altre dia, potser, explicaré elper què.

CARLES CARQUES

C O M A R C A L SDe Girona

Tins anys fa, nn molts, des d'aquest ma-teix periòdic (en l'altra època) vaig comen-tar en breus ratlles l'existència infecta d'uncasal que en diuen «Ateneo Social Democrá-tico», querxant-me de l'escarni que represen,t» una entitat que porti uns noms, per certbonics si s'hi procedís com diu el nom, ique l'aetuacio sigui completament contra-vid a la que volem dir els noms. No cal querepeteixi diguent novament els procedimentsd'aquest A. S. D. ja que aquf tots sabemel que s'hi fa i el que pot fer-s 'hi. Seria mi-llor que se li canviés el norn per el de «Cír-culo Recreativo Católico».

Vn fundar fa temps unes escoles ( tant elcasal d'esbarjos com les escoles no ignoremqui va pagar-ne el cost) que dirigeix un mos-sèn. Gratuïtes per als fills dels obrers de lacasa S. A. Grober. A molts els hi semblaràmolta generositat, però no és això, ja que tanttina cosa, l'Ateneu, com les escoles, no ésmós que, un mirall de ca<;ar aloses. Enaquestes escoles d'un A. S. D. no si fa al-tra obra que la que puguin fer uns jesuïteso uns «hermanos» de la doctrina cristiana,ja que contínuament les criatures són invi-ttades a anar a missa i a combregar. ,A con-tinuació reprodueixo la invitació que s'hafet la setmana passada. «El próximo do-mingo, a las ocho menos cuarto, deben' losalumnos estar en este Colegio para asistira In Sauta Misa en la que. Dios mediante,comulgarán los que hayan hecho la Prime-rn Comunión. Es obligatoria la asistenciaal acto para el cumpl imien to del precepto

de Comunión mensual reglamentaria en es-te Colegio. Al encarecer a los padres y en-cargados de nuestros alumnos su efiea?, ayu-da n fin de obtener positivos resultados enla instrucción y educación de los mismos,especialmente les rogamos se sirvan excitar-les al exacto cumplimiento de los deberesreligiosos que les reportarán frutos muyabundantes e imperecederos. A. M. D, G.

L\ DIRECCIÓN.»

Cree q t i e en el temps actual niés que enèpoques passades, 'és una provocació als pa-res de les criatures que per aprofitar l'eco-nomia del que costa l'ensenyança, ja que amolts se'ls fa impossible, poder pagar lesmensualitats, fan que vagin allà.

Com podeu veure la democràcia est\ dientque és obligatori ésser bon catòlic i ques'ha de prendre això que en diuen la co-munió, cada mes.

L'obra veritat que allí s'hi fa és aquesta,cesser obedients amb els ministres de Déu,fent que la consciència dels infants ereixija fosca i submisa a totes les injustícies i

. no «conspirar-hi» en sentit social.o^ El menys que podrien fer aquests senyors

-.vés no coaccionar, deixant lliures les volun-tats dels pares i dels infants. Qui vulgui hiting'ui vocació que hi vagi, però no vinguinamb l'obligació i que tractin a tots ambla mateixa consideració que imperantaquest-i reglaments no es possible que hisigui.

M. Kos

Un català oblidatAquests dies la premsa internacio-

nal, fent-se ressò de les patètiques ne-crologies inserides en els rotatius bri-tànics, ha comentat amplament lamort-—esdevinguda el dia 16, a Du-blin—del savi anglès Sir HowardGruss, .conegut i celebrat especialmentper haver «inventat el periscopi».-

I bé, sense caure en cap xovinismede mal gust, per respecte al simplefur de la veritat, potser fóra hora dequè reclaméssim la glòria d'aquestadescoberta per al seu veritable mven-%tor, aquell empordanès liberalíssitn—socialista «avant la lettreu—divul-gador de Cabet a casa nostra, corn-pan j- de lluites de l'exemplar AbdouTerrades i del màrtir Coello. Hemanomenat al nostre gran Narcís Mon-turiol.

La premsa dita catalanista—ambuna unanimitat enternidora, potsermés aviat filla de la ignorància quede la mala fe—no ha sabut reivindi-car ara, davant del món, la glòria del'invent català. És segur, però, quesi en Monturiol hagués estat de lacrosta de baix, el lamentable oblit nos'hauria produït. 1... visca Catalu-nya !

EL SOCIALISMEAL PIRENEU

Era per nosaltres, els convençutsde les excel·lències del Socialisme i haestat a la vegada un goig, l'havercontribuït a crear a Ripoll, una sec-ció de la Unió Socialista de Catalu-nya.

En els pobles rurals, i més encaraals que es troben a la f aida, del Pire-neu, allunyats potser fins a cert puntvoluntàriament—i aquesta és la granllàstima—, del dinamisme de lesgrans urbs obreres, mancats general-

• ment de tot instrument per inculcarals obrers la natural cultura formati-va humana, que els hi permeti con-trolar els actes de tothom i sobretotels seus, abans de llançar-se a unaacció social que ells creuen intensa ique per ara no passa d'ésser exten-sa, a causa de la manca de prepara-ció moral i tècnica, hauria d'ésser undels objectius dels homes de la UnióSocialista de Catalunya, el crear-hidelegacions i no regatejar-hi esforçosde cap mena, per tal d'elevar el ni-vell dels treballadors i fer-los aptespel regiment de la cosa pública.

Els mitjans més efectius per asso-lir un èxit immediat, són la premsai les conferències. Interessar als in-diferents, convèncer als recelosos ifer col·laborar als convençuts, és unatasca que cal que sigui apostolat detots. . . '

A Ripoll, començaran dintre depocs dies, un cicle de conferències in-teresantissim.es, que seran llevor fe-cunda—no cal dubtar-ne ni un mo-ment—, que farà possible aquella ele-vació moral i tècnica per la qual pro-pugnem.

Nosaltres, invitem a tots els obrersd'aquesta vall, de cor generós" i com-prensius, a militar a les files del so-cialisme català, per tal de contribuirtots, a consolidar el prestigi interna-cional de la Catalunya redimida', es-forçant-nos a posar-la al nivell delspaïsos que marxen a l'avançada delmón.

A. PLANES i SUBIUAIÍARipoll, 22 setembre de 1931.

Dels articles firmats en sónresponsables llurs autors.

Justicia Social Pà«. î

Filosofia - Joventut -. SocialismeAqiu'xt ex el tema qiif f! .nostre company

Knric A l r y r í , «cere/ari de la secció d«(¿irono, (fe ia V. S. C. i que a continua-do en cnpìein una fragmentí* de la confe-rència que (/onà cl dia 15 de l'actual.

Era precis, amics i companys, que nosal-tres, el« homes de la Secció, ens poséssima l'altura que demanen les exigències de lanostra pròpia moral que ens exigeix tenirsempre i a per tot ¡dees clares, precises isinceres. Aquestes exigencies, volguts amics,creixen encara més quan les idees iiosft'esestnn tan relacionades amb l'interès mate-rial i moral d'aquesta Humanitat i d'aques-tes mases que el Capitalisme ha fet mise-rables ; miserables de cultura i de benestarmaterial.

Tot el meu interès, doncs, amics meus, éscl de complir el ineu deure que és el d'ex-posar idees» claros, concretes i profundamentsentides.

Temo difícil he escollit avui : «Filosofia,Joventut, Socialisme». Tema dificil malgrat

• el senzill, el clar... i l'inofensiu que sem-bla! Tema que es fa en extrem perillós quanun conferenciant vingut de poc a la càte-dra política topa amb la doble dificultatque suposa la divisió dels esperits dels oients,socialment radicals els uns i més moderatsels altres.

LA CONCEPCIÓ MATEBIALlSjTA DELA VIDA I LES NACIONALITATSOPRIMIDES

Aquest fenomen de la concepció materia-lista de la vida el podem descobrir en elsmateixos principis de llibertat que sentencartes nacionalitats envers les societats po-lítiques que els sotmeten. En ells, el na-cionalisme no s'apoia—com creuen molts—'precisament en fets històrics ni en mimifes-tacions purament romàntiques dels esperitsinés sobresortints de les col·lectivitats queconviuen dins de les nacionalitats, sinó queaquells idealismes deslliuradors i autonomis-tes responen miasibé sempre a realitats i ne-cessitats d'ordre econòmic, financier, indus-trial i comercial. Per altra part, els poblesfenomenais opressors troben les raons en lesque funden les seves intransigències en elque fa referència a les qüestions de lliber-tat de les minories nacionalistes que repre-senten, dins les col·lectivitats opressores, elssentiments autonomistes.

LA LLIBERTAT DELS HOMES '

Això en quant als sentiments de llibertatdels pobles; en el que fa referència als sen-timents de llibertat dels homes, la naixençad'ells (dels sentiments) no -s'origina tan di-rectament de raons econòmiques sinó queels homes els apoiem en principis filosòficsindestructibles... encara que Marx creu queels nostres sentiments estan influenciats perles condicions econòmiques en què es des-enrotlla la nostra vida. Dono, a Marx, laraó; encara que només a mitges.

Aquests principis filosòfics en les que fo-namentem les nostres aspiracions, són elssegüents :

L'home és lliure per la naturalesa psíqui-ca de la seva voluntat.

L'home és lliure perquè és esclau de laseva consciència.

L'home és lliure perquè tota la humani-tat té consciència de l'existència d'aquestallibertat.

. • Davant de l'evidencia d'aquests concep-teé (del tercer sobretot) penso que en totesles orientaeions revolucionàries que s'handesenrotllat fins avui a Espanya., s'ha pres-cindit d'aquestes veritats.

LA CONSCIÈNCIA INDIVIDUALISTA DELES MASSES

No s'ha tingut compte d» què la cons-ciència de. les masses no s'ha pogut, enca-ra, que fos col·lectivista. A Espanya, lesmasses són individualistes, encara que mi-llor que aquest concepte, hi escauria mi-llor el de personalistas. No s'ha procurat

• fer tasca purament col·lectivista, i en elsmateixos partits que tenen per ensenya elsocialisme més radical estan llastimosamentprenyats d'un personalisme perniciós.

LA CAÇA DE LES CONSCIÈNCIES

Els homes ens assetgem els uns als al-tres l procurem caçar consciències amb ar-caismes que estan, ja, enrunats. No donem

els nostres cors i els nostres cervells i, encanvi, cerquem iividarnent els dels altres.Per un punt isolem els nostres pensamentsi els guardem amb avarícia; per l'altre,amb violències amagades, amb coaccionsmorals volem imposar-nos als demés. I fi-xeu-vos bé que quan us dic que .intentemconvèncer als altres, més ben expressat,quan intentem fer-nos nostres els altres, lesnostres intencions no són les de fer obraprosselitària mitjançant la persuació, apoiant-nos en lleis naturals i humanes. No femtasca seriosa, sinó que des de la premsa,des de les tribunes públiques coaccionemconstantment les intel·ligències dels pobresd'esperit quin únic aliment espiritual sónels articles periodístics de les publicacionsdiàries i setmanals que els partits políticsi, el que és més dolorós, els apolítics ve-nim sostenint.

No eng preocupem dels principis que de-mostren l'existència de la vitalitat dels sen-timents individuals de llibertat; no respec-tem els veritables desitjós dels qui confianteu els nostres partits ens apoien política-ment. Acostumats voluntàriament a parlarals militants de les nostres organitzacionspolítiques sempre amb els mateixos argu-ments, juguem amb avantatge en la lluitaentre les forces latents en els esperits an-siosos de renovament social i les forces es-tabilitzadores d'un hàbit i d'unes costumsdeterminades amb les que, sembla, pensemorear un tipus de militant estandarditzat.

Pobra moralitat la d'aquests polític^ queno fan altra cosa que coaccionar constant-ment els cervells de les masses 1 Aquestscervells esclaus no desenrotllen ni exami-nen les idees diferents que se'ls dóna a co-nèixer abans de decidir llur actitut. La se-va voluntat tàcitament manifestada semblaque és la de tenir la consciència presonerai no lliure com la de ,tot home conscient; i,amics, la llibertat de lá consciència de l'ho-me—com a tal llibertat—no pot, legítima-ment, ésser discutida.

Desgraciadament, e] dogmatisme està al'ordre del dia. El fer una afirmació de de-fensa de la llibertat de pensament i de l'au-tonomia de la raó de la ment dels homes,és una cosa perillosa. Perillosa perquè lesideoolgies de dreta (d'ultra dreta) estan a

l'aguait per combatre aquestes afirmacionsen profit propi ; perillosa,, també, perquè lesideologies d'extreroissima esquerra volten—malgrat elles—en el seu entorn.

Els remeis que preconitzen els que esdiuen més revolucionaris, lluny de guarirel mal, no podria dur a altre resultat queempitjorar-lo. L'acció crida la reacció.

EL CULTE DOGMÀTIC A LA REVOLU-CIÓ PER LA VICLENCIA

Aquests senyors que, com deia, es diuenmés revolucionaris que cap altre, eduquenles seves masses addictes en un culte dog-màtic a la seva revolució ; les allunyen detota idea reflexiva i fins a tal punt portenla seva propaganda que arriben a anomenarrevolució a tots aquells moviments violentsquines finalitats més immediates són les desubstituir per la forca (i sense haver pro-posat fer-ho per altres mitjans) els podersestablerts.

I pregunto, és això fer la Revolució? Almeu juí , el que menys es necessita per afer una revolució és la violència. La revo-lució no són, no poden ésser els trete, elscrits, els insults, les bombes, les barrioa-des... La revolució, crec. jo, deu ésser unaevolució rapidíssima dels esperits vers la ne-cessitat d'enderrocar règims oprobiosos, jasiguin monàrquics com republicans.

Les orientacions revolucionàries, fins avui,no han fet res més que decretar vagues perpreparar sistemàticament aquella fam quecrea od;s.

La rebel·lió pot ésser conscient, reflexiva...l'estat revolucionari en les consciències ésfruit d'una rebel·lió pura. La rebel·lió perésser fecunda no té d'assemblar-se per resa una fulla de paper fi dominada en el aireper qualsevol vent entusiasta... Cadascú téd'estudiar i conèixer a la perfecció l'esperitrebel dej seu interior, té de fer de quan enquan una experiència de la seva ment. Queel seu cervell sigui el laboratori a on s'hisospesin les passions i es determinin les ao-tituts definitives. Que la joventut sigui dig-ne d'ella mateixa i que, nosaltres, els 'jovesens fein, també', dignes dels nostres anhels,de les nostres vides i del nostre futur. Hedit.

UNIVERSITÀRIES

EL NOU CURSQuan sortiran aquestes ratlles ja

haurà començat el nou curs. Un cursnou, diferent dels cursos nous ante-riors ; un curs nou de noms i de fets.

Tots els estudiants deuen haver-seadonat de quant significa el curs quecomençarà aquest1 i.™ d'octubre des-prés de les paraules cerimonials delnostre rector, per primera vegada au-tènticament nostre en la nostra vidauniversitària. Han desaparegut, o es-tan a punt de desaparèixer, tots elsobstacles que calia prèviament ender-rocar abans de fer feina constructiva.Ha, arribat l'hora de realitzar els pro-grames que dúiem "dintre el cervell enles hores tèrboles d'abans de la revo-lució. Estem en moments que no po-den menysprear-se, moments gràvitsde possibilitats, moments de l'aprofi-tament dels quals serem íntegramentresponsables.

Com a socialistes entenem que ésun deure primordial nostre possibili-tar l'entrada de l'obrer a la Univer-sitat. Res no hi ha que excusi» el di-vorci injust i immoral que ha man-tingut separat el jove obrer de'l'es-tudiant i no tindríem perdó si no tre-balléssim per destruir-lo. Tenim, pe-rò, la satisfacció de dir que durant totaquest estiu ha treballat un Comitède la F. U. E. de C. i B., dins el qualhan tingut una activa intervenció

preats companys de la Joventut de laU. S. C., per continuar i ampliar latasca realitzada en aquest sentit a úl-tims del curs anterior per la A. A.F. D. Hom està fent els tràmits fi-nals per a la creació d'un InstitutLliure, amb matrícula gratuita perals obrers i llurs fills i amb assigna-.tures explicades per estudiants uni-versitaris d'últims cursos.

Són molt interessants també elsCongressos de la U. F. E. H. que escelebraran a Madrid del 20 d'octubreal 3 de novembre. En aquestes horesde cordialitat ibèrica l'intercanvid'idees entre joves universitaris potdur-nos, com a catalans, indubtablesbeneficis. Cal recordar que en el Con-grés anterior de l'abril de igso, ambtot i estar-hi representada Catalunyanomés que per Antoni M.a Sbert, vaaprovar-se en plena segona Dictadu-ra un article recomanant l'ensenya-ment en la llengua materna on aques-ta no sigui el castellà.

I, encara, dintre aquest curs, s'im-plantarà l'Estatut ratificat pel poblecatalà i, amb ell, triomfarà plenamentl'Autonomia Universitària.

JUSTÍCIA SOCIAL estarà sempre aten-ta als interessos dels estudiants i dela Universitat i s'honorarà tractant iestudiant amplament els seus proble-mes culturals i de classe. D. R.

Les indemnitzacions peracomiadaments a la de-pendència mercant i l

Recursos desestimaisLa Secció Permanent d'Organitza-

ció i Treball, del Centre Autonomis-ta de Dependents del Comerç i de laIndústria, assabenta que lian estatdesestimais pel Ple de la ComissióMixta del Treball en el Comerç de laProvincia de Barcelona, tots els re-cursos presentats contra l'acord quefa referència a les indemnitaacionsque hauran de percebre els dependentsen el cas d'ésser acomiadats.

Dit acord es refereix, principalmei tpel grup qijart «Major», i com s'havingut dient repetidament el depen-dent acomiadat que porti cincs anysa la casa, hai^rà d'ésser indemnitzatamb l'import de dues mensualitats iper cada any que transcorri continuantal servei d'aquell patró, després delcinc que es fa menció, deurà d'ésserindemnitzat amb una altra mensua-litat, .i d'aquesta manera fins a deumensualitats, que és el màxim d'in-demnització d'acomiadament.

Els elements patronals que han in-terposat aquells recursos són el's se-güents :

Cambra Mercantil ; Unió de Co-merciants de Maquinària, Ferreteriai similars ; Federació de Fabricantsde Bilats i Teixits ; Institut d'Orien-tació de Qüestions Socials ; diversosVocals patrons del Comitè ParitariGrup IV, de la Comissió Mixta ; So-cietat de Venedors de Curtits i ane-xes ; Càmfora Nacional d'IndústriesQuímiques ; Agrupació de Magatze-mistes de Panyeria i Ferreria ; LligaDefensa Industrial i Comercial i Cafei-bra Oficial de Comerç i Navegació.

CRITICAEn la presentació del seu llibre,

«Contra la cultura burgesa», JauineMiravitlles es declara contrari de laintel·ligència intellectual, dient tambéque odia les rates de biblioteca. Crecque això és un contrasentit, perquè siell es pot donar el gust d'escriure unllibre, no és sols degut a la seva in-tel·ligència ètnica, que la documenta-ció suficient per a escriure-lo, algunesboires li deu costar, de fer de rata. Amés, si jo no fos rata de biblioteca,de segur que no hauria llegit el seullibre, que sols les meves ganes de sa-ber me l'han dut a les mans.

És paradoxal que els comunistesfacin escarafalls de la intelligència in-tel·lectual, quan de la intel·lectualitatn'ha sortit i en surt el comunisme.Els doctrinaris socialistes són i hansigut. intel·lectuals, i els comunistes,que no són altra cosa que socialistesradicals, són, han sigut i seran intel-lectuals.

•D'acord en que no tots els homeshan de viure entre llibres, però sónmés dignes de respecte els hojnes queviuen entre llibres, que no els queviuen intensahient la seva vida d'ins-tints. Sols el coneixement ens ha duta saber que s'ha de nivellar la cul-tura moral amb la física. JAUME AUDÍ

La Unió Socialista de Catalunyanecessita:

InterventorsRepartidors

Cotxes

I prega als afiliats i simpatitzantsque vulguin col·laborar graíuíta-ment passin, avui, per l'estatgecentral, carrer del Carme, 3, pral.

Pag. 8 Justícia Social

La U. S. C. davant d'una difamació intolerableCarta oberta al ciutadà Director de

«.Solidaridad Obrera-»,Al llegir avui en el diari que vós

dirigiu l'article intitulat «Otra vezelecciones» hern vist cora assanyada-ment infereix greuges al nostre com-pany i benvolgut amic Felip Barjau,candidat que hem proclamat en assem-blea general del nostre partit per leseleccions que tindran lloc el properdiumenge. No podem creure que si-guin aquests greuges fills del criteriassenyat de vós, ciutadà director. Per-què vós, potser més que molts d'al-tres, sabeu el què val Felip Barjau ique tot quant publica «SolidaridadObrera» és fals. Fals al dir que «Fe-lipe Barjau ha libada en todos loscampos», puix solament en els seus

divuit anys havia pertenescut. en elgrup anarquista «Los sin patria», delClot.

Fals al dir que ha format part «delpartido republicano radical y habersevestido a ratos de comunista», encaraque això si hagués succeït no seriamai un mal, i corn que no ha succeïtno és ni una cosa ni una altra.

Es quant «de las patentes de lim-pieza» del nostre company Barjau elmateix Joan Peiró ha signat una pa-tent feta amb una carta dirigida alnostre amic amb motiu d'assabentar-se que Felip Barjau i Riera, per en-càrrec del Comitè de la ConfederacióRegional del Treball de Catalunya,formés part durant i després de ladictadura del Comitè Revolucionari

de Barcelona en companyia d'EduardLayret, Jaume Aguader, Llubí i Va-llescà, Lluís Companys, López Ochoa,Botella, Medrano i alguns altres quepoden justificar-ho abastament.

De la barberia «Comunal» i del quediran els obrers de Badalona «cuandohablen» caldrà en tot cas que els ciu-tadans redactors de «Solidaridad Obre-ra» procurin assabentar-se a prop delsmilitants sindicalistes de Badalona Pe-re Cane, Joan Manent, Joan Serret iJosep Grau, que entre altres, varenintervenir en la liquidació d'una cosaque fou salvada de les runes gràciesa l'esperit de sacrifici del companyBarjau.

En quant al darrer!extrem .d'haver«flirteado con elementos del sindicato

libre» hem de fer constar que el «flir-teo» ha estat sempre tan al contrari,que fins ha renyit amb els mateixosobrers que essent clients de casa sevaperteneixien en els sindicats lliures.,1 per acabar, sap bé qui té i pot sa-ber-ho que amb tots ids perills, da-vant les més cruentes de les repre-sions, la casa de Felip Barjau ha es-.tat de les poques que han restat ober-tes per rebre visites i donar estadaals perseguits, reunint-se els comitès,tant d 'un ordre com d'un altre, al seudomicili entre altres persones els de-legats que enviava el malaguanyatFermí Galán, amic seu íntim, i queJoan Peiró si és honrat amb la memò-ria té de reconèixer.

Comitè Executiu de ¡a U.S. C.

L'anivellació del pressupost britànicHeus ací com Philip Snowden pro-

posà a la Cambra de diputats anglesal'anivellació del pressupost per a ferfront al dèficit de 74.600.000 lliuresque s'anuncia per a l'any fiscal 1931-1932, i al de 170.000.000 per a l'anyI932-I933 :

1931-32 1932-33£ £

Economies . 22.000.000 70.000.000Reducció FonsAmortizació. 13.7001000 20.000000

Nous impostos :Ingressos in-

teriors . . 20.000.000 57.000.000Tarifes dua-

neres i im-postos so-bre el con-sum . . 11.500.000 24.000.000

Total . . . 76.200.000 171.000.000

Superàvit . 1.521.000 i.ooo.ooo

Nous impostos :£

Impost sobre la renda :El coeficient d'aplica-ció passa de 6 penicsa 5 xílings i es reduei-xen les exencions. Pro-duirà aquest any . 25.000.000

La Sobretaxa és augmen-tada del io per loó iaquest any produirà . 29.000.000

Cervesa : Augment d'unpenic per pinta . . . 4.500.000

Tabac : Augment de iopenics per lliura . . 2.100.000

Petroli : Augment de 2penics per galó 4.000.000

Espectacles públics : L'es-cala augmenta del 16 2/3 per 100des del 9 de novembre.El total d'economies serà de lliures

22.000.000 en l'any actual, i en 1932-1933, de 70.000.000. Els subsidis perl'atur forçós sufrirán una reducció de36.000.000 de lliures en 1932, o siguiel io per 100 sobre els actuals. Elssous dels mestres han estat reduïtsde 17 per 100 ; els dels jutges i em-pleats del Govern amb més de 5.000lliures l'any, del 20 per 100. Les gra-tificacions dels mestres sofriran tam-bé una reducció del 20 per 100, i ladels diputats, del io.

Philip Snowden ha anunciat tam-bé la futura conversió de l'eniprèstitde guerra al 5 per 100, en un tipusmés baix d'interès, operació que pro-duirà al fisc un estalvi de 22.000.000.

Per a donar una idea de la càrregaque per al poble anglès representenels nous impostos, copiem d'una re-vista anglesa aquestes comparacions

estadístiques relatives a l'impost so-bre la renda :Per a un home sol :Kftnd« anual Impost actual Impost propoiat

£162 Exent ¿ 3. 14 x. o p.£ 200 £' 3. 3 x. 4 p. £ 7. ió x. o p.-£500 ¿32. 2x. 6 p. £ 53. 2 x. 6 p.

Per a un matrimoni amb tres fills :Kenda anual I mpoAt actual Impost proposat

£ 462 Exent £ ii. 4 x. o p.£ 600 £ ii. ió x. o p. £ 28. 2 x. 6 p.£ 700 £ 19. 16 x. o p. £ 48. 2 x. 6 p.

El gran Míting d'avuial

Palau de ProjeccionsAquesta nit, a les 10, la «UnióSocialista de Catalunya»proclamarà el seu candidat,

company

FELIP BARJAUen el gran Míting del Palaude Projeccions (Montjuïc)

ORADORS:

Rafael RamisFrancesc MuntanyaDiputat: Josep Xirau

» M. Serra i Moret» R. Campalans» G. Alomar

i el candidat

F E L I P B A R J A U

Ciutadans! Treballadors!No hi falteu!

CINEMALES DARRERES ESTRENES

E,ls àngels de l'infern. — Agafeuquatre dotzenes d'avions que brun-zeixin fort, un dirigible de joguina,quatre barraques de fusta, mitja tone-lada de dinamita, mitja dotzena dexicots que per a guanyar-se un sou fa-cin el paper d'imbècil, alguns altresaccessoris, i amb una mica de bona vo-luntat i no gaires escrúpols, fareu unfilm més bo que aquesta poca-solta des-cordada que se'ns ha presentat al Tí-voli, sobre el títol «Àngels de l'infern».I no us oblideu de registrar algunes

escenes en colors, car això sempre fabonic.

Petit Cafè. — No coneixem l'obrade Tristan Bernard que ha proporcio-nat l'argument a aquesta pel·lícula, niens interesa conèixer-la.

Aquesta versió vol portar-nos elperfum del vell París, però a desgratde la. presència de Chevalier i de laVallée, ens resulta molt esbravat.Tècnicament, aquesta pel·lícula, com«The Big Pond» i totes les que esvulguin fer a base d'una «vedette» id'una obra literària, significa una ve-ritable regressió. A no ésser per lasonoritat, qui no podria sostenir queaquest film fou realitzat en 1930?Compareu-la un moment amb «Sousles toits de Paris ! » .

Dibuixos.—Ens han tornat a visitarel ratolinet Mickey i els enjogassatsgats de Max Fleischer. No ens plaul'ombrejat en els «talkartoons», car elsresten vivacitat i gràcia. A voltes, pe-rò, pot justificar-se per trucs .mag-nífics com el de les darreres escenesde «Mickey, excursionista».

Sobre la producció «Ufa», -ç- L'aU-tor d'aquests comentaris—persona ho-norable i com cal, que si no signa ambel seu nom és per modèstia—, reco-mana als nostres amics el boicot méèabsolut a la producció Ufa. Aquestasaludable pràctica és seguida per to-tes les minories—minories, encara !—intel·ligents d'Europa, que no volen,fer el joc al reaccionaríssim Hugen-berg, propietari del consorci Ufa. Desdel punt de vista merament artístic,no perdran gaire cosa. Si la Ufa ensha donat «Variété», avui està en convpietà decadència. «Quatre d'infante-ria» no és pas d'ella.

Des d'un punt de vista ètic, és sen-zillament repugnant que en un momenten què Alemanya passa un dels tras-torns més formidables de la històriamoderna, el cinema del país, gairebémonopolitzat per Hugenberg, vulguiignorar els punyents esdevenimentsque sotraguen el poble, i s'entretinguia presentar-nos les ganyotes de l'AnnyOndra i les cursileries de WillyFritz. Á.

Felip Barjau, com a cooperadorSi hi ha alguna cooperativa de con-

sum a Catalunya que s'acosti mésa la perfecció somniada, és, i hodiem sense' hipèrbole, «La Moral»de Badalona. I si dins d'aquestacooperativa hi ha algú que pot rei-vindicar amb major motiu el mèritd'haver-la portat a ¿a situació en quèes troba avui, envejada per la resta deles cooperatives de Catalunya, és enFelip Barjau.

El nom del nostre company és benconegut de tots els cooperadors de Ca-talunya. A tots ha arribat la fama delseu entusiasme, de la seva capacitattècnica i de l'esforç que ha hagut derealitzar, junt amb un grup escollitde companys, per a convertir aquellamísera cooperativa que vegetava a Ba-dalona deu o dotze anys enrera en l'em-presa comercial més important de laciutat, que exerceix la seva obra ben-factora en centenars de llars obreres.

Gràcies a la seva tenacitat, FelipBarjau, tan bé secundat per la sevaesposa, ha aconseguit crear a Badalo-na la primera agrupació de dones coo-peradores d'Espanya, fet aquest d'u-na gran importància, car significa l'in-grés de la dona obrera catalana en l'ad-ministració dels afers públics. El seuesperit d'animador s'ha manifestatmeravellosament també en totes les ac-tivitats complementàries de la coope-rativa, singularment en la creació d'u-na escollida biblioteca i en l'organit-

zació d'uns seriosos cursos d'ensenya-ment cooperatiu i cultural.

Felip Barjau és un dels homes queveu amb més claredat el paper decisiuque juga la cooperació en l'edificaciódel Socialisme. Com a socialistes i coma cooperadors, veurem amb goig que elseu nom triomfi en la lluita de demà,ja que això representarà un guany nouper aquests ideals que ens són tan cars.

A.

D E S P R É S D E L A V A G A(Comentari Ingenu)

— Caram, Ja «'ha inventat «I telèfon?

NAC.SA : Casanova, 212-214 : Barcelona