1

ANÀLISI DEL NOU DECRET DE CAPTURA D’OCELLS FRINGÍL·LIDS Anàlisi del Decret 139/2014, de 14 d'octubre, pel qual s'estableix el règim temporal per al període 2014-2018 de les autoritzacions excepcionals per a la captura en viu i tinença d'ocells fringíl·lids per a la cria en captivitat adreçada a l'activitat tradicional de concursos de cant. 1. Sobre l’objecte real del Decret Abans de començar aquest anàlisi, hem de tenir present, i no perdre-ho de vista, el que podríem considerar com “el motiu de tot plegat”. Es recull en els paràgrafs 2, 5 i 7 del preàmbul: “La realització de concursos oficials de cant d’ocells fringíl·lids és una activitat tradicional a Catalunya que requereix l’adopció de mesures que la facin compatible amb la conservació d’aquestes espècies d’ocells.” “La Comissió Europea, d’acord amb la jurisprudència establerta a aquest efecte, ha assenyalat que l’activitat tradicional de cant que es realitza a Catalunya es podria assolir mitjançant la cria i reproducció en captivitat com a solució alternativa a la captura en viu al medi natural, i que cal avançar en aquesta línia”. “En aquest context, el Comitè Estatal de Flora i Fauna Silvestres ha elaborat les directrius tècniques per a l’adaptació de l’extracció de fringíl·lids del medi natural a l’article 9 de la Directiva 2009/147/CE, aprovades en la Conferència Sectorial del Medi Ambient de 13 de juliol de 2011.” És a dir que es pretén regular (podríem dir crear, perquè hores d’ara a Catalunya no existeix legalment) la cria en captivitat d’ocells fringíl·lids per poder satisfer alhora les necessitats dels ocellaires que participen en concursos de cant d’ocells fringíl·lids, i les exigències de la Comissió Europea, és a dir acomplir la normativa comunitària en matèria de conservació d’avifauna. Per a fer les coses bé hagués calgut, primerament, fer un ordenament dels concursos ocellaires per a que siguin realment concursos de cant. O, si es vol, de bellesa. Però en cap cas concursos de baralla, que és el que en realitat són la gran majoria del concursos ocellaires a Catalunya. Caldria reglamentar els concursos ocellaires per a que no es provoqui en els animals esforços i patiments innecessaris i aliens al que

2

seria pròpiament el cant. En general, es pot parlar de tres modalitats de concursos ocellaires: rapidesa, resistència i cant d’estil. La modalitat de concurs cant d’estil és l’única que es podria definir com a concurs de cant. En els concursos de cant d’estil es valora la puresa d’unes cantades ensenyades a l’ocell mitjançant un mestre. És una modalitat de gran dificultat, pràcticament desapareguda a Catalunya (practicada de forma residual a Lleida), però és l’habitual a Espanya i d’altres llocs del món. Els concursos ocellaires típics i característics de Catalunya, s’anomenen de forma impròpia concursos de cant, però són coneguts més dins l’argot ocellaire com a concursos de pega. La gran majoria són, en realitat, del que podríem denominar més exactament concursos de masculinitat, o concursos d’agressivitat: els ocells pugnen per acovardir la resta de competidors, no pas per cantar més o millor. Sigui il·lustratiu d’aquest fet que en els concursos no guanya qui més o millor canta, sinó qui més pega (dit així en el propi argot dels ocellaires). Els enfrontaments dels ocells en aquestes dues modalitats s’anomenen “remeses”. El nombre de remeses ha anat augmentant considerablement respecte de les que es feien antigament. És de domini públic entre el sector ocellaire més tradicional que els ocells guanyadors estan “untats”. És a dir “dopats”. L’article 14.5 de l’esborrany de Decret 139/2014 hi feia referència : “No és permès subministrar als exemplars productes hormonals o d’altres substàncies prohibides que estimulin el zel dels ocells o el cant”. Però aquesta prohibició expressa, ha desaparegut del text definitiu1.

Alguns ocellaires tradicionals, reivindiquen des de fa temps, controls antidòping als concursos ocellaires. Els Agents Rurals han intervingut substàncies “dopants” (unte), en diverses Societats Ocellaires. Caldria doncs, fer els controls antidòping que demana la ciutadania per a garantir la igualtat de condicions, i la bona salut, dels ocells participants. La supervivència dels ocells “untats” es veu considerablement compromesa. Viuen molt menys. L’administració del “unte” té conseqüències greus per a la seva salut. Però els recursos humans i tècnics disponibles fan molt difícil un

control efectiu que garanteixi sancions amb efecte dissuasiu. De fet, la Llei de Protecció dels Animals estableix l’obligació “de tenir els mitjans per obtenir les proves necessàries per fer els controls antidopatge a fi de determinar si els animals que participen en les curses han pres medicaments o altres substàncies que els poden afectar de manera artificial l'organisme2” només per a hipòdroms o hipòdroms, dels quals no n’hi ha cap a Catalunya. Al novè paràgraf del preàmbul es diu que “les dades sobre l’estoc d’ocells fringíl·lids que pertanyen a membres de societats ocellaires federades a 1 de gener de 2014, segregats per espècie

1 Cal recordar que el Decret Legislatiu 2/2008, de 15 d'abril, pel qual s'aprova el Text refós de la Llei de protecció dels animals, prohibeix el dopatge de forma genèrica per a qualsevol animal (article 5.b.: Subministrar-los substàncies que puguin causar-los alteracions de la salut o del comportament, excepte en els casos emparats per la normativa vigent o per prescripció veterinària. 2 Decret Legislatiu 2/2008, de 15 d'abril, pel qual s'aprova el Text refós de la Llei de protecció dels animals, article 22.

3

i sexe, permeten concloure que no existeixen suficients exemplars per permetre la cria en captivitat ni la viabilitat genètica de les poblacions captives ja existents”. Diu que ”en primer lloc perquè no se n’ha autoritzat la captura des del 2011 i des de fa dos anys la mortalitat acumulada dels individus no s'ha reposat, ateses les dificultats per a la seva reproducció amb la tecnologia actual; i en segon lloc, perquè cal tenir en compte que a Catalunya la captura de femelles ha estat sempre prohibida, a excepció de les autoritzacions excepcionals atorgades per a la temporada 2011” Aquest estoc d’ocells engabiats és el resultat d’un Conveni entre el Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural de la Generalitat de Catalunya (DAAM), la Federació Catalana de Caça (FCC) i l’Institut Català d’Ornitologia (ICO). Segons el DAAM, el resultat del recompte d’aquest estoc és el següent3:

• Pinsà comú 12.045 exemplars (11.945 mascles i 100 femelles) • Cadernera 30.883 exemplars (30.494 mascles i 389 femelles) • Verdum 18.669 exemplars (18.468 mascles i 201 femelles) • Passarell 18.789 exemplars (19.632 mascles i 157 femelles)

El total és, doncs, 81.386 ocells (80. 539 mascles i 847 femelles) Tanmateix, el mateix DAAM diu que es van capturar anualment entre 87.000 i 151.000 exemplars (període 1999-2009). Exclusivament mascles. És a dir que durant onze anys s’han capturat, com a mínim, 957.000 exemplars mascles (87.000 x 11 anys), però l’estoc supervivent és de només 80.539 mascles. La mort natural no pot explicar aquesta incongruència de xifres. Hauríem de recordar que d’acord amb la Llei de protecció dels animals, cap ocell capturat a la natura “pertany” a cap ocellaire. En són només dipositaris4. Però en tot cas, propietaris o dipositaris, la conclusió a què s’arriba en el preàmbul, és que “no existeixen suficients exemplars per

permetre la cria en captivitat ni la viabilitat genètica de les poblacions captives ja existents”, no és ben bé exacta. No ho són les causes en que es fonamenta: la mortalitat acumulada d’individus s’ha anat reposant sense massa problemes gràcies al comerç il· legal i a la caça furtiva. I si a Catalunya no hi ha prou femelles de fringíl·lids en captivitat, no és perquè sempre hagi estat prohibida la seva captura (tret de la temporada 2011). Bé que sempre se n’han capturat i se’n continuen capturant tot i estar prohibit. Per a vendre-les als profans com a mascles, o per a fer-les servir com a “monta”, o “enze”. El fet que no n’hi hagi en els estocs, és sens dubte perquè els ocellaires catalans en general, tret de rares excepcions, no tenen ni han tingut mai cap interès en criar ocells en captivitat.

Tanmateix es diu en aquest paràgraf que la no reposició de la mortalitat acumulada dels individus des de 2011 es deu a les dificultats per a la seva reproducció amb la tecnologia actual. La cria d’ocells fringíl·lids no és en absolut una qüestió de tecnologia. En molts llocs d’Europa i del Nord d’Àfrica hi ha persones que ho fan amb èxit. Sense cap tecnologia. Es tracta de molta

3 Font: Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural de la Generalitat de Catalunya 4 Decret Legislatiu 2/2008, de 15 d'abril, pel qual s'aprova el Text refós de la Llei de protecció dels animals, article 12.4

4

dedicació, d’espais adients i confortables pels animals, d’alimentació suficient en quantitat i diversitat, de molta paciència, d’acostumar els ocells des de ben joves a la captivitat (si pot ser des del naixement), de recórrer si s’escau, almenys en les primeres generacions, a parelles de canaris que covin els ous i criïn els pollets... I tot això per a obtenir al cap de l’any uns pocs ocells, el valor econòmic dels quals, ateses les dificultats de la seva cria, pot ser fàcilment de uns quants centenars d’euros. Els ocellaires catalans, tret de rares excepcions, no ho han fet mai. És més propi del seu costum capturar de la natura grans quantitats d’ocells per acabar quedant-se al final amb uns pocs exemplars (els millors), després de nombroses baixes i descarts. És sorprenent com en el paràgraf 10 del preàmbul es reconegui implícitament que gairebé 3000 femelles d’ocells fringíl·lids van ser capturades l’any 2011 per a no res. Eren per a criar en captivitat. I no sembla que ningú hagi criat un sol ocell amb aquelles femelles. Entre “la mortalitat postcaptura típica en aquests animals, i considerar a més que una part important eren novells de l’any, que acostumen a patir mortalitats importants”. Què fa pensar que canviarà alguna cosa amb les gairebé 20000 femelles, i 20000 mascles, que s’autoritzen a capturar enguany per a dedicar-los a la cria en captivitat? I tots els que s’autoritzin en les 4 temporades següents? Segurament no canviarà res. De fet, el mateix paràgraf continua justificant que, amb un estoc tan baix de femelles tindríem poca capacitat reproductora i un elevat risc d’endogàmia. És cert (de fet, és una obvietat). Però el redactor del preàmbul acaba sentenciant que això és així especialment greu en el cas del pinsà, del qual paradoxalment sembla que se’n van capturar la major part (1800 femelles), que no han servit tampoc per a res. En el contingut del paràgraf 12 del preàmbul del Decret es diu que “La pràctica de la cria en captivitat amb resultats satisfactoris pot servir –un cop transcorregut el temps necessari per analitzar-ne la viabilitat– com a mètode alternatiu a la captura al medi natural, però requereix un termini transitori, que s’estima fins a l’any 2018, durant el qual cal autoritzar de forma excepcional la captura d’exemplars del medi natural. Per això, la regulació de les autoritzacions excepcionals objecte del present Decret ha de tenir necessàriament una vigència temporal acotada al període indicat, durant el qual l’extracció d’exemplars silvestres s’ha d’anar reduint progressivament.” La cria en captivitat d’ocells fringíl·lids podria ser una realitat a Catalunya, si així es volgués, si no immediatament, en cosa d’un o dos anys. No es justifica que calgui capturar de la natura ocells durant quatre anys. Si no n’hi ha prou amb un any, no hi haurà prou amb 4 ni amb 40. Especialment si tenim en compte que els concursos no s’han interromput pas aquests anys passats. Han continuat fent-se, amb ocells de procedència desconeguda. No sembla doncs que calgui autoritzar la captura durant 4 anys més, especialment ara que aquest Decret ve a permetre, mitjançant el seu article 11.3, una realitat que fins ara havia estat ignorada: l’adquisició d’ocells que provinguin d’altres comunitats autònomes o de fora de l’Estat. Es rebla el rebló en el paràgraf 13 del preàmbul: “Amb aquest objectiu, la Generalitat va encarregar l’any 2012 un projecte científic a l’Institut Català d’Ornitologia, organisme científic independent, per tal que s’avalués l’adaptació a la captivitat així com la possible cria. En tal sentit, la fenologia de les espècies d’ocells objecte d’aquest Decret comporta que el projecte s’ha

5

d’allargar durant un termini de 5 anys per poder obtenir resultats definitius de la població captiva d’ocells”. Ens preguntem què passarà si passats 5 anys, posem per cas, els ocells del estudis no crien... que es farà? Continuar permetent la captura d’ocells contravenint la normativa i la jurisprudència comunitària? O prohibir definitivament la captura, i la cria, i els concursos?

Probablement part dels disbarats que hem trobat en aquest Decret es podrien resoldre tot considerant com a activitats diferents, i diferenciades, el que seria la cria dels ocells, i el que seria la participació en els concursos. Una persona pot ser aficionada a una d’aquestes activitats, i en pot tenir l’habilitat necessària, però no necessàriament a totes dues. O potser sí. Pot haver-hi algú que tingui l’afició, la destresa, les ganes, i perquè no fins i tot un interès econòmic, i que pugui dedicar-se a la cria de fringíl·lids amb el corresponent registre de nucli zoològic, i amb una llicència d’activitats, i pagant els corresponents impostos, com qui es dedica a qualsevol altre activitat ramadera. I per altra banda podrien haver-hi ocellaires que, sense que sàpiguen i vulguin criar, puguin participar en concursos amb ocells

adquirits a criadors autoritzats de Catalunya, o de fora de Catalunya. Dissenyant la normativa en base a aquestes premisses hom podria donar compliment a la legalitat europea, i alhora mantenir l’activitat tradicional de la participació en concursos de cant d’ocells, o de plomatge, o si es vol legalitzar com a tal, de “pega”. I per aconseguir això potser només caldria autoritzar la captura un any als qui s’hi volguessin dedicar. No pas cinc, tot i que sigui el termini de temps previst pel MAGRAMA (2013-2018). Fetes aquestes reflexions sobre el preàmbul, analitzem el contingut de l’articulat: Sobre les quantitats i la vigència del Decret L’article 1 defineix l’objecte del Decret. Com ja hem dit, per a “disposar d’una població d’ocells suficient que permeti la cria en captivitat adreçada a l’activitat tradicional de concursos oficials de cant” no caldria permetre la captura “fins al 31 de desembre de 2018”. Amb una temporada n’hi hauria prou. No pas cinc, tot i que sigui el termini de temps previst pel MAGRAMA (2013-2018). Tanmateix, es permetrà per això la captura en viu de petites quantitats d’ocells fringíl·lids, de manera selectiva i en condicions estrictament controlades. Les quantitats previstes pel MAGRAMA són:

2013=62.8045, 2014=53.169, 2015-=43.463, 2016=31.366, 2017=19.269, 2018=7.244 Com veurem en el comentari dels articles següents, hi ha moltes escletxes per al furtivisme, i continuarà essent una activitat pràcticament impossible de controlar.

5 El 2013 a Catalunya no es va autoritzar la captura de cap exemplar, perquè no s’havia publicat la normativa.

6

Sobre els requisits de les persones autoritzades L’article 5.1 determina els requisits per a l’atorgament de les autoritzacions excepcionals. Posa el carro davant dels bous quan exigeix que els autoritzats, per a poder ser autoritzats, participin en concursos oficials de cant. Podríem entendre que qui vulgui iniciar-se en aquesta afició, abans de poder caçar per a poder criar, haurà de passar una primera temporada concursant amb ocells que provinguin d’altres comunitats autònomes o de fora de l’Estat, degudament documentats, adquirits a l’empara de l’article 11.3. L’any següent ja podrà esser autoritzat a la captura i cria. Però no. Perquè encara el 5.4 acaba de frustrar les noves vocacions en establir que amb les sol·licituds s’ha d’adjuntar, a més del document acreditatiu de la participació en concursos oficials, “La documentació que acrediti que la persona sol·licitant té experiència en captura i/o maneig d’aquestes espècies d'acord amb les autoritzacions de captura atorgades amb anterioritat”.

És a dir que ningú que no hagi estat autoritzat el 2011, o el 2009 i anteriors, podrà iniciar-se de nou en la captura i cria d’ocells fringíl·lids. Arribem a l’article 7.3, i veiem que diu que “les autoritzacions excepcionals de captura faculten els seus titulars a posseir els exemplars capturats per a la cria en captivitat adreçada a l’activitat tradicional de concursos oficials de cant i comporten l’obligació de destinar-los a la cria en captivitat”.

Sense cap mena de dubte, els ocells capturats són doncs per a criar en captivitat. Els que estan criant no poden concursar. I a l’inrevés. Els qui vulguin concursar hauran de fer-ho aleshores amb els ocells que vagin naixent en captivitat, o que vagin adquirint de fora de Catalunya. La pregunta és si els caçadors ho saben. En algunes de les primeres inspeccions efectuades pels Agents Rurals ja ha quedat clar que els inspeccionats no s’havien fixat en aquest detall, i que no tenen ni els mitjans, ni els mínims coneixements, ni tan sols la intenció de criar amb ells. Sobre el mètode de captura I arribem a un dels punts més delicats del Decret. L’article 9.3, 9.4 i 9.5 que regulen la possibilitat d’utilitzar enzes, altrament coneguts com a “montes”, “saltons”, etc.

Val a dir que les enzes no s’havien autoritzat mai a Catalunya. Alguns agents de l’autoritat ho toleraven “per tradició”, perquè sempre s’havia fet així. Però ara estarà reconegut reglamentàriament com una pràctica legal. La utilització d’ocells com a “enze” implica un maltractament important i totalment contrari als més mínims principis de la protecció i de benestar animal: els ocells utilitzats com a enze han de romandre lligats

7

a terra, o a l’extrem d’un pal sobre el que l’ocellaire els fa aletejar estirant d’un cordill, patint el fregament contra el terra, contra el pal, contra el braguer que el subjecta, suportant les inclemències meteorològiques, i a expenses de la possibilitat, ben real, de ser objecte de l’atac d’un depredador (freqüentment ho fan els xoriguers, però no són els únics, també gats, serps, etc.). En la seva ubicació dins de la zona de caiguda de les xarxes els enzes estan exposats també a altres accidents com ara cops amb les barrelles, trepitjades accidentals, o fins i tot decapitacions o mutilacions diverses quan en aixecar la xarxa ocasionalment hi queden entortolligats. Per aquests motius és habitual que els ocells utilitzats com a enze siguin els de pitjor qualitat, i molts cops s’hi posen femelles o animals ferits o malalts, la pèrdua dels quals és menys lamentable. És incomprensible que en un país capdavanter en la protecció dels animals, que ha prohibit les curses de braus, el tir de colom, i les baralles de gossos o de galls, es vulgui permetre encara la utilització d’ocells vius com a “monta”. No és una comparació exagerada ni gratuïta. L’enze és un animal maltractat. La obligació que estableix a aquest efecte l’article 9.4 del projecte no és nova, ni és suficient: “Els reclams i enzes s’han de mantenir en correctes condicions higienicosanitàries i de benestar, amb disponibilitat d’aigua i menjar”. Fa molt anys que de manera genèrica ve imposada aquesta obligació per les diferents lleis de protecció dels animals que hem tingut a Catalunya. I això no ha impedit pas que les “montes” hagin patit sistemàticament, cadascun dels anys que s’han fet servir, un maltractament inadmissible en una Catalunya del segle XXI. Sobre la captura d’exemplars adults L’article 10, que estableix el període hàbil de captura, diu que “durant els dies hàbils del mes d’agost i setembre només es poden capturar exemplars joves de l’any”. Al respecte pensem que és important la següent consideració: El fet que un fringíl·lid nascut en captivitat s’adapti a criar en captivitat és, podríem dir, relativament fàcil. Que ho faci un fringíl·lid capturat de novell, és difícil, però possible. I en tot cas podem assumir-ho com a necessari per a poder començar a criar. Ara bé: és pràcticament impossible que un ocell adult que ha viscut sempre en llibertat, s’adapti a criar en captivitat. Per tant no té sentit (si la finalitat és arribar a aconseguir ocells nascuts en captivitat, que criïn en captivitat) permetre la captura d’exemplars adults. Independentment de les dates. Només s’hauria de permetre la captura de novells. La captura d’adults té molt poques, per no dir cap possibilitat, de resultar útil als objectius proposats.

8

Sobre la importació d’ocells L’article 11 regula de forma raonablement correcta l’anellament, i obre la possibilitat fins ara ignorada, que acreditant la procedència, els ocellaires puguin tenir “exemplars que provinguin d’altres comunitats autònomes o de fora de l’Estat”. Si bé preveiem que resultarà difícil verificar en cada cas que s’hagi respectat el que estigui previst a la normativa en el lloc d’origen, i sobretot, resultarà molt difícil la identificació indivualitzada d’aquests animals, aspecte que farà encara més difícil comprovar l’origen il·lícit dels ocells en les inspeccions de tinença. Sobre l’alliberament dels ocells Envers l’article 12.1, que parla sobre l’alliberament d’ocells, hem de dir que la frase “Si l’estat de l’ocell capturat no li permet la viabilitat al medi natural, s’ha de comunicar immediatament a un centre de recuperació de fauna salvatge del departament competent en matèria de medi natural i biodiversitat, per al seu alliberament posterior” no té cap sentit. L’article 12.2 ja diu que “És obligatori que els ocells que s’alliberin estiguin en perfectes condicions físiques i sanitàries per ser re introduïts a l’hàbitat natural propi de l’espècie i conservant les característiques genètiques d’aquestes espècies”. Potser cal entendre que si un ciutadà rep una autorització especial per a capturar de la natura exemplars d’ocells de la fauna salvatge, pel seu gaudi personal, i per dedicar-los a la cria en captivitat en el seu propi benefici, el normal seria que aquesta mateixa persona fos la responsable de donar a l’animal les cures i l’atenció veterinària que siguin necessàries per a poder-lo retornar a la natura “en perfectes condicions físiques i sanitàries”, és a dir tal com li va prendre a la natura. No pot ser que s‘hagi d’encarregar l’Administració. En cas que així sigui, aquesta hauria de cobrar les despeses a la persona responsable de la captura i les ferides dels ocells.

L’article 12.4 conté un text que es desautoritza per sí mateix: “Els exemplars capturats sense autorització s’han d’alliberar de forma immediata en el lloc de captura, i no poden ser retinguts de cap forma”. Pensem que deu haver alguna errada i que el text no diu ben bé el que volia dir. Altrament estaríem legalitzant una nova classe de furtiu honrat, podríem dir “amateur”, que frueix de la pràctica furtiva sense voluntat real d’apropiar-se de les

captures. Que allibera tot allò que caça sense autorització.

9

Sobre l’anellament dels exemplars i la seva exhibició pública L’article 13.1 del Decret peca novament d’una certa ingenuïtat en establir que “Un cop finalitzat el període hàbil de captura i en tot cas abans del 31 desembre de cada any, les persones autoritzades han de lliurar les fitxes de comunicació normalitzades i emplenades, indicant el nombre, l'espècie i el sexe del total dels ocells capturats i anellats, i retornar les anelles sobrants a la direcció general competent en matèria de medi natural i biodiversitat”. Les anelles sobrants!

D’anelles sobrants, o d’anelles de morts, o fins i tot d’anelles d’alliberats, aniran previsiblement a emparar tots aquells ocells que es contemplen en la disposició transitòria, i que més enllà del 2015 no podrien exhibir-se públicament. A aquests, i potser a algun altre capturat furtivament. O provinent del mercat negre. En la mateixa línia, el 13.3, diu que cal comunicar les baixes per l’alliberament o per mort, indicant-ne l’espècie, el sexe i el número d’anella. I ja ni tan sols diu que

calgui retornar l’anella. El 13.2 presenta una incongruència important: obliga al criadors a comunicar cada any els naixements que han tingut, per anotar-los al registre i obtenir les anelles. D’acord amb l’article 11.2 han de ser anelles metàl·liques oficials tancades facilitades per la Direcció General. I no es té en compte, que les anelles tancades han de posar-se als ocells en els seus primers dies de vida. No poden demanar-se abans de final d’any: les han de tenir abans que neixin els pollets. Sobre el registre de les captures i el retorn de les anelles Pel que fa l’article 13.6, ofereix una tolerància poc justificable amb els “ocellaires que no hagin emplenat degudament les fitxes de captures o no hagin retornat les anelles o no hagin presentat les fitxes de comunicació d’altes i baixes”. Sembla una “sanció” molt lleu el fet de no acceptar a tràmit les seves sol·licituds, només “mentre subsisteixi la situació d’incompliment”. A la pràctica això resultarà en que molts no presentaran ni retornaran res fins que toqui fer la nova sol·licitud. Una anella és una anella. Mai no se sap quan pot caldre. Com més es trigui a retornar-la millor. Sobre la obligació de ser nucli zoològic A l’article 14.3, es relaciona la cria, tinença i participació en concursos d’ocells fringíl·lids, amb la normativa vigent en matèria de nuclis zoològics i de benestar animal. Sobre els nuclis zoològics, el punt següent, 14.4, fixa uns llindars: “La tinença de més de 50 exemplars de diverses espècies o de més de 20 parelles requereix la preceptiva inscripció en el Registre de nuclis zoològics, d’acord amb el que preveu l’Ordre de 28 de novembre de 1988, de creació del Registre de nuclis zoològics de Catalunya, i el Decret legislatiu 2/2008, de 15 d’abril, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei de protecció dels animals”.

10

Res a dir pel que fa a la xifra de 50 ocells com a màxim per a no haver d’inscriure’s en el RNZ, però en recordar aquesta obligació el Decret oblida que l’article 3.i) del Decret legislatiu 2/2008 i l’article 3.2 de l’Ordre de 28 de novembre de 1988, recullen els “centres de cria” com a nuclis zoològics, que requereixen el corresponent registre, independentment de la espècie, la quantitat de parelles i de que criïn molt o poc. Per tant no sembla raonable eximir d’aquesta obligació els qui tinguin menys de 20 parelles d’ocells. Que no són poques. Sobre les mides de les gàbies Pel que fa les mides de les gàbies que preveu l’article 14.5, hem de dir que per les gàbies de cria i manteniment s’estableixen unes mides que poden ser suficients. No així les que el fixen per al transport (amplada 20 cm, alçada 12 cm i fons 10 cm i cobertes), on un ocell no es pot ni girar sense fregar la punta de la cua amb les reixes. I pel que fa les de exhibició per a concurs de cant (amplada 20 cm, alçada 15 cm i fons 10 cm) de bon tros no arriben ni tan sols a les mides de les gàbies estàndard (aproximadament 23.5x12.5x19cm) que fan servir habitualment tots els ocellaires. Sobre la hibridació Encara una altra curiositat sense sentit: l’article 14.7, prohibeix “la hibridació dels exemplars d’aquestes espècies d’ocells”. En molts llocs, és tradició l’encreuament de canaris amb caderneres, i ocasionalment amb altres fringíl·lids. I això, que es sàpiga, no ha comportat encara cap problema mediambiental atès que els híbrids, en cas que puguin escapar-se, són estèrils. Un altre col·lectiu d’aficionats als ocells, aquests d’una altra magnitud, com són els falconers, crien també híbrids amb freqüència, sense que mai se’ls hagi posat cap restricció al respecte. Sobre la manca de taxes i de llicència de caça L’actual Decret no estableix el pagament de cap mena de llicència de caça ni de cap altra taxa, ni tant sols per a les anelles que haurà de repartir la Generalitat. Les persones autoritzades excepcionalment a capturar ocells fringíl·lids fins el 2011 havien de disposar sempre de la llicència de caça (modalitat “B”, sense armes de foc), que expedeix la Generalitat de Catalunya. Es tracta d’un preu simbòlic (11,65€ anuals), però es troba lligat a un programa informàtic que impedeix l’expedició de la llicència a persones inhabilitades per a la caça o que tinguin sancions pendents. Alhora, no exigir la llicència de caça és un greuge per al col·lectiu de caçadors, que també extreuen animals del medi, i que han de pagar-la.

11

Sobre la manca d’exigència del permís de les Àrees de Caça Aproximadament el 82% del territori de Catalunya és declarat Àrea Privada de Caça, i per a caçar-hi en el seu interior, cal disposar del permís del seu titular. És el que s’anomena “permís del Coto”. Les persones autoritzades excepcionalment a capturar ocells fringíl·lids fins el 2011 sempre havien d’obtenir-lo prèviament, si volien apropiar-se d’ocells en una Àrea Privada de Caça. L’actual Decret permet entrar en les Àrees Privades de Caça a capturar ocells fringíl·lids sense el permís del titular. La interacció entre els caçadors d’escopeta i els usuaris del medi natural en general sempre és complexa, i concretament amb els caçadors d’ocells fringíl·lids solia ser difícil. Aquest punt és un nou greuge per als caçadors d’escopeta, els quals paguen força diners per a compensar els propietaris dels camps, per a arreglar camins, per a pagar les assegurances de responsabilitat civil, per a redactar els Plans Tècnics que els exigeix l’Administració... i ara veuran com sense cap permís ni taxa previs, entraran a la seva àrea privada de caça a capturar ocells, amb l’ús de xarxes abatibles. Sobre la vigilància i el seguiment de l’activitat L’article 17.1 encomana al Cos d’Agents Rurals “vetllar pel compliment de les condicions establertes en les autoritzacions excepcionals de captura i tinença, i formalitzar les denúncies corresponents en cas d’incompliment”. Des de l’ASPARC valorem positivament aquesta previsió, perquè realment són els Agents Rurals els competents en les matèries de protecció del medi ambient. Però lamentem que sembla un text posat per a donar aparença de control, més que per a deixar clares les competències.

El gran nombre d’autoritzacions per a capturar ocells fringíl·lids i la minsa i decreixent plantilla del Cos d’Agents Rurals de la Generalitat de Catalunya, sumat al creixement exponencial dels requeriments de serveis de tot tipus que rep aquest Cos en els darrers anys, fan impossible garantir un control estricte i efectiu de les activitats regulades en aquest Decret. A més, en el primer any de funcionament de les autoritzacions, el seguiment ha estat gairebé impossible perquè per part de la

Generalitat s’accepta com a “lloc exacte” de captura que ha de declarar l’ocellaire, noms de paratges de més de 5.000 Ha. I no ha de dir quin dia concret surt a capturar, per tant, caldria tenir funcionaris del Cos d’Agents Rurals, patrullant de Sol a Sol cada dia, un paratge extensíssim per localitzar un ocellaire que potser, en tota la temporada, surt a caçar ocells només dos o tres dies. D’altra banda, cal recordar que la venda il·legal d’ocells fringíl·lids a Catalunya es produeix cada dia en gairebé totes les fires i mercats. Les denúncies per venda o per simple tinença, quan es fan en llocs tan concorreguts per persones del sector, precisen d’un alt nombre de funcionaris

12

policials (Agents Rurals i/o Forces i Cossos de Seguretat) perquè solen produir-se empentes, amenaces i intents d’agressió... La disposició transitòria Tornant al Conveni entre el DAAM, la Federació Catalana de Caça i l’ICO, de data 17 de desembre de 2013, a la Clàusula Segons(marcatge dels ocells censats) diu: 1. (...) es comprometin a marcar els ocells en un termini d’un any des de la data de signatura

d’aquest Conveni. Tots els ocells captius haurien d’estar a hores d’ara anellats. Però la Disposició transitòria del Decret 139/2014, s’estableix que fins el 31 de desembre de 2015, els posseïdors d’exemplars d’ocells fringíl·lids capturats en virtut d’autoritzacions de captura atorgades l’any 2009 o amb anterioritat els poden exhibir públicament sense anellar.

Conclusions Ens trobem davant d’un Decret de signe electoralista, ple d’incongruències i d’ingenuïtats, que sembla redactat únicament per a donar satisfacció al sector ocellaire de Catalunya. Pretén donar aparença de legalitat i control estrictes sobre una activitat que és pràcticament impossible de supervisar. Mentre la tinença d’ocells fringíl·lids i els concursos de cant siguin permesos, el furtivisme sobre els ocells salvatges i el seu comerç il·legal continuaran essent una realitat a la Catalunya del Segle XXI.

Associació Professional d’Agents Rurals de Catalunya Catalunya, novembre 2014