Apunts d'Economia

Apunts d’Economia Jordi Franch Parella

1

Apunts d'Economia

Jordi Franch Parella

Autor: Jordi Franch Parella Editor: Bubok Publishing, S.L. ISBN: 978-84-9916-356-7 Dipòsit Legal: M-42130-2010


2


3

Índex del contingut 0. Introducció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 6 1. L’economia i el seu mètode. Alguns conceptes bàsics . . . . . . 7 1.1. Què és l’economia 1.2. El mètode de l’economia 1.3. Conceptes bàsics Activitats 2. Els sistemes econòmics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 20 2.1. El capitalisme o sistema d’economia de mercat 2.2. El comunisme o economia de planificació centralitzada 2.3. L’intervencionisme o sistema d’economia mixta Activitats 3. Els agents econòmics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 36 3.1. Els consumidors o famílies 3.2. Les empreses 3.3. L’estat 3.4. Interrelació entre els agents econòmics Activitats 4. La funció productiva de l’empresa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 51 4.1. Per què existeixen les empreses? 4.2. Producció i costos (totals, mitjans i marginals) 4.3. Economies d’escala 4.4. Divisió del treball, especialització i intercanvi 4.5. Preus i costos Activitats 5. El mercat: la demanda i l’oferta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 68 5.1. La demanda 5.2. L’oferta 5.3. L’equilibri en el mercat 5.4. Intervenció de l’estat en el mercat 5.5. Diferents situacions en la determinació dels preus 5.6. Elasticitat de la demanda Activitats 6. Mercats i competència . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 87 6.1. Competència perfecta 6.2. Monopoli 6.3. Oligopoli 6.4. Competència monopolística Activitats


4

7. Mercats dels factores productius . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 108 7.1. El mercat de recursos naturals 7.2. El mercat de treball 7.3. El mercat de capital Activitats 8. Les fallades del mercat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 124 8.1. Les externalitats 8.2. Béns públics 8.3. Monopolis 8.4. Distribució desigual de la renda 8.5. Crisis estructurals Activitats 9. Les variables macroeconòmiques. El PIB . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 140 9.1. Objectius macroeconòmics i instruments 9.2. El Producte Interior Brut 9.3. PIB nominal y PIB real 9.4. Crítica de la Comptabilitat Nacional Activitats 10. Renda, consum, estalvi i inversió. Inflació: causes i efectes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 155 10.1. Renta, consum, estalvi i inversió 10.2. Oferta y demanda agregades 10.3. Augment de la renta amb i sense estalvi voluntari 10.4. La inflació. Causes i efectes Activitats 11. L’atur . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 183 11.1. Definició i costos 11.2. Tipus i causes de l’atur Activitats 12. Les polítiques econòmiques. L’intervencionisme fiscal . . . . . 199 12.1. El sector públic i les polítiques econòmiques 12.2. La intervenció de l’estat i la política estabilitzadora 12.3. La política fiscal 12.4. Efectes de l’intervencionisme fiscal 12.5. Els pressupostos generals de l’estat Activitats 13. El diner i els bancs. La política monetària . . . . . . . . . . . . . . 221 13.1. Què és el diner 13.2. Oferta y demanda de diner: determinació i variació del poder adquisitiu del diner 13.3. Els bancs i la creació de diner 13.4. La política monetària 13.5. El balanç del Banc Central. L’oferta monetària, el multiplicador


5

monetari i la base monetària 13.6. El sistema financer espanyol Activitats 14. El comerç internacional i la balança de pagaments . . . . . . . . . . . 251 14.1. El comercio internacional 14.2. Proteccionisme versus lliure comerç 14.3. Formes de relacions comercials 14.4. La balança de pagaments 14.5. El mercat de divises 14.6. Sistemes de tipus de canvi Activitats 15. Creixement i desenvolupament. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 287 15.1. El creixement 15.2. Causes del creixement econòmic 15.3. El desenvolupament econòmic 15.4. La globalització Activitats 16. L’economia espanyola . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 306 16.1. El període de postguerra: l’autarquia (1939-1958). Pla d’estabilització de 1959 i desenvolupament de la dècada de 1960. Crisi econòmica a la dècada de 1970. 16.2. Recuperació a la dècada de 1980 i integració a la Unió Europea. 16.3. Espanya en l’economia global, convergència real i distribució sectorial de l’activitat productiva. Activitats


6

0. Introducció

Aquest llibre està especialment dirigit als estudiants que han finalitzat l'ensenyament secundari obligatori i que opten per estudiar el batxillerat social. És un text necessàriament bàsic, que presenta els rudiments de l'economia. I, us podreu preguntar, Per a què estudiar batxillerat? I per a què estudiar economia? En l'actual societat, un dels principals actius, més que mai, és el coneixement. Estem en la denominada societat de la informació i el coneixement. Les necessitats de formació esdevenen contínues al llarg de la vida i, per descomptat, l'ensenyament secundari obligatori és només el principi d'això. Amb els teus actuals coneixements i habilitats possiblement et sigui difícil accedir al mercat laboral i, més encara, cobrar un sou atractiu. Aproximadament el 25% de la població dels països del nostre entorn té estudis universitaris. I és que, en el Regne Unit, els graduats universitaris guanyen un 140% més que els que no tenen estudis superiors. I a França i Irlanda, gairebé el doble. A Espanya, els treballadors amb estudis universitaris cobren un salari un 60% superior al dels que tenen estudis bàsics (un dels motius de la menor diferència salarial és que moltes carreres universitàries, especialment les humanístiques, no s'adapten a les demandes actuals). El batxillerat és la via d'accés per a la universitat. I també ho és per als cicles formatius de grau superior. Ambdues possibilitats, cursar estudis universitaris o formació professional superior, són molt desitjables. En segon lloc, l'economia és molt interessant estudiar-la perquè afecta a tots els actes humans. En qualsevol acte de les nostres vides, ho vulguem o no, estem tractant d'economia. Per què algunes estrelles del rock o de l'esport guanyen més que un professor, per exemple? Què determina el preu d'un cafè? Com accedim a l'institut, caminant o amb algun mitjà de transport, públic o privat? Quins efectes té la pujada del preu del petroli? Si la gent no coneix les lleis fonamentals de l'economia, aquesta societat està abocada al fracàs. Thomas Carlyle, un conegut escriptor britànic del segle XIX, va qualificar de “ciència lúgubre” a l'economia. No obstant això, tractant-se adequadament, no té per què ser-ho. L'economia no només és fascinant, sinó sempre interessant i fins i tot pot resultar divertida. Si vols continuar estudiant economia a la universitat (tots els estudis universitaris de la branca social tracten l'economia i alguns dels purament humanístics també), observaràs que molts dels tractats contenen un alt nivell de formalització matemàtica. No serà el nostre cas. Aquest llibre no conté cap tipus de complicació matemàtica. No obstant això, tampoc la llengua i literatura o la història tenen cap tipus de complicació matemàtica i el seu estudi pot resultar pesat i tediós. Una de les diferències és que en economia tractem aspectes que formen part de la realitat més quotidiana. No és pura teoria intel·lectual al marge de la vida real. Tampoc implica aprendre’ns de memòria les etapes de la història de Roma ni acceptar acríticament que tal personatge històric va realitzar tals fets. Tot en economia és sentit comú (el menys comú dels sentits) i lògica, partint de l'axioma que l'ésser humà actua. Tot es dedueix d'aquest senzill principi. Per tant, no hauràs de repetir mecànicament a l'examen el que has memoritzat ni hauràs d'acceptar acríticament el que et diu el professor. Tu mateix aprendràs arguments i raons que justifiquin i donin suport a la teva posició. Tu seràs doble protagonista: en l'objecte de l'estudi i en el procés d'aprenentatge.


7

Unitat 1. L'economia i el seu mètode. Alguns conceptes bàsics.

1.1. Què és l'economia

1. En un sentit ampli, l'economia és l'estudi sistemàtic de l'acció humana o dels mitjans necessaris que han d'aplicar-se per a aconseguir els fins proposats. És una teoria general de l'acció humana. Qualsevol acte humà és objecte d'estudi de l'economia (estudiar batxillerat o cicles formatius, escollir economia o grec, casar-se o romandre solter ...). Per acció humana entenem qualsevol conducta deliberada. Els elements de l'acció humana són els següents: a) El fi o objectiu perseguit. S'originen dintre de cadascun de nosaltres i els fixem en funció dels nostres interessos, capacitats, recursos ... Per exemple, poden ser objectius teus el superar l'assignatura d'economia amb nota i el reforçar i practicar activament l'anglès dintre de la mateixa assignatura d'economia. Els fins no estan fixats i es descobrixen amb el temps. Quin ofici o professió tindràs en el futur? Professor, notari, agent forestal, periodista, comercial ... La resposta es descobrirà amb el temps. b) El valor. És l'apreciació subjectiva de la fi perseguida. Fixeu-vos que la font de valoració és l'ésser humà, sou vosaltres mateixos i no alguna entitat externa. Quin valor dones a una determinada camisa? Si la camisa és la vostra preferida, un valor elevat; si la camisa és una de tantes i no us agrada, un valor baix. Vosaltres estudieu diferents assignatures i les heu d'aprovar totes; no obstant això, algunes les valorareu en molt i altres en poc. Algunes us interessen vivament i les heu triat voluntàriament, mentre que unes altres són obligatòries i han de cursar-se compulsivament al marge dels vostres interessos. c) Mitjans. Són els instruments que es creuen útils per a aconseguir els fins proposats. Si el teu objectiu és aprovar l'economia amb nota, els mitjans poden ser: estudiar els apunts diàriament, llegir el llibre, fer els exercicis, intentar copiar a l'examen (aquest últim no és recomanable) ... Qui decideix els mitjans a utilitzar és el propi ésser humà, en funció dels coneixements disponibles en un temps i lloc determinats. Quan un metge aplica la quimioteràpia a un malalt de càncer, és perquè aquí i ara es considera el mètode més eficaç de lluita contra aquesta terrible malaltia. Això no vol dir que la quimioteràpia salvi el pacient. Tampoc vol dir que, dintre de 20 anys, es continuï utilitzant, perquè hagin sorgit tractaments molts més efectius. d) Utilitat. És l'apreciació subjectiva que donem als mitjans. Té un valor indirecte, depenent del valor últim que atorguem al fi. Un mateix objecte pot tenir utilitats molt diferents en funció de la persona que ho valori. Així, per exemple, per a una persona creient que es trobi moribunda, una creu pot tenir un gran valor. No obstant això, en les mateixes circumstàncies la utilitat de la mateixa creu per a una persona sense conviccions religioses és molt menor, ja que no la valora. Un mateix mitjà pot tenir diferents utilitats en diferents


8

moments. Així, un bolígraf serveix per a escriure i té la seva utilitat a la classe per a prendre apunts. No obstant això, la utilitat del mateix bolígraf abans de l'examen és molt superior, ja que el valor atorgat a un examen és molt superior al dels apunts. Els fins i els mitjans no estan mai donats ni es pressuposen. Quan un professor d'economia universitari comença dient “Suposem que ...”, no és necessari seguir. Està donant per suposada una informació que ni tan sols existeix. Un mateix bé pot ser mitjà i fi al mateix temps. L'or, utilitzat com mitjà d'intercanvi per a comprar béns i serveis és un mitjà; el mateix or, utilitzat com anell en el dit, és un fi.

e) Escassetat. Els mitjans necessaris per a aconseguir els nostres fins són escassos i limitats. Quan un mitjà existeix en quantitats il· limitades, és un bé lliure. Per exemple, l'aire que respirem o l'aigua dels mars són béns lliures. El desenvolupament econòmic i social converteix els béns lliures en escassos. L'antic Homo Neandhertalensis disposava de terra en quantitats il· limitades. La terra era un recurs il· limitat i un bé lliure. En el segle XXI la terra és escassa i un bé econòmic. El dret de propietat sorgeix justament quan un bé deixa de ser lliure. f) Pla d'acció. És la projecció cap el futur, explícita o tàcita, de l'acció humana. El pla pot estar centralitzat (planificació governamental) o no (planificació individual). Els economistes austríacs ja van demostrar en la dècada del 1920 que la planificació central del govern (socialisme real) és inviable, ja que l'estat no pot tenir el coneixement que es troba dispers i fragmentat entre els milers i milions de persones que formen la societat. d) El temps. Tota acció humana requereix temps. De nou, la percepció del temps és subjectiva. Una classe d'economia pot fer-se curta i altres classes es fan eternes i inacabables. Totes duren 60 minuts, però la percepció és completament diferent. El futur és un temps que està per fer i que és del tot incert. Les prediccions són projeccions cap el futur de fets que pertanyen al passat. Rememorar el passat i predir el futur pertanyen a la mateixa categoria psicològica. Malgrat la inerradicable incertesa del futur, hi ha 2 factors que ajuden a reduir-la: la funció empresarial i les institucions socials pautadas. Que demà (futur) disposem de llet per a esmorzar ho fa possible la empresarialitat del propietari de les vaques, del distribuïdor i del venedor. Que la llet pugui estar demà damunt de la taula, gairebé podem assegurar-ho. De la mateixa manera, gairebé es pot assegurar que els vostres pares aniran pel matí (futur) al seu lloc de treball, per a aconseguir un sou (amb el qual poder pagar la llet i altres béns). I això és així perquè existeix una institució social generalment acceptada i respectada (almenys en teoria) que és el dret a la propietat privada, l'existència de contractes i la percepció d'un salari pel treball realitzat. Si l'estat fixés un impost sobre la renda del 100%, els vostres pares no anirien a treballar. Per què fer-ho? El salari percebut seria nul. De la mateixa manera, si no estigués institucionalitzat el respecte i la defensa de la propietat privada, Qui compraria llet? Ningú pagaria per alguna cosa que després et fos expropiada o simplement robada. Els principis morals fonamentals com no robar, no matar, respectar la paraula donada (compliment dels contractes) ... resulten essencials per a viure en societat.


9

El seu compliment marca el camí a seguir, introduint un supòsit no de certesa, però sí de desitjada aplicabilitat. 2. En un sentit més restringit, l'economia és la ciència social que estudia l'assignació dels recursos escassos entre usos alternatius per a satisfer unes necessitats humanes que són il· limitades. Per exemple, considera un bitllet de 20€ que pots tenir en les teves butxaques. És un recurs limitat. Amb ell, pots pagar-te l'esmorzar, comprar un llibre, agafar el transport públic ... Els usos alternatius són múltiples i l'economia indica la millor utilització d'aquests escassos recursos. A tots ens agradaria tenir 12 mesos de vacances pagades. No obstant això, el normal són 30 dies per any treballat. També ens agradaria, en el descans de l'estiu, tenir una segona residència o viatjar pel món. Que ho tinguem o no dependrà dels nostres recursos, necessàriament limitats. Hi ha qui no es pot permetre 30 dies de vacances i hi ha qui viatja en el seu jet privat. No obstant això, el mateix Bill Gates, fundador de Microsoft, amb una fortuna estimada que supera els 58.000 milions de dòlars, té una limitació de la qual no pot escapar: el temps. El temps és escàs. També Bill Gates està subjecte a les lleis de l'economia. Encara que la seva riquesa i els seus recursos puguin considerar-se il· limitats a efectes pràctics, el temps que té per a gaudir-ne és escàs. Només la teologia queda més enllà dels límits de l'economia. Només si el temps que tinguéssim fos etern, en un imaginari paradís, escaparíem a les inexorables lleis econòmiques.

1.2. El mètode de l'economia

Paul Samuelson (Premi Nobel d'Economia del 1970) considera que l'economia és la més antiga de les arts i la més nova de les ciències. En referència a això, cal recordar que l'economia, com a ciència moderna, es considera que neix el 1776 amb la publicació de “The wealth of nations” d'Adam Smith (1723-1790) i que des de 1969 és una de les disciplines distingides anualment amb el lliurament dels Premis Nobel (com la medicina, la física, la química i la literatura, a més del Premi Nobel de la Pau). El mètode que utilitzem en economia és la lògica deductiva (Bertrand Russell, un filòsof britànic del segle XX, va dir que hi ha dos tipus de lògica: la deductiva i la falsa). Partint d'un principi general cert, es dedueix tota la resta. Si les premisses de les quals partim són vàlides i l'argument és correcte, també ho seran les conclusions a les quals arribem. Les lleis subjacents són simples. Si un llibre és avorrit, aleshores el llibre és avorrit (llei d'identitat). Si el llibre és avorrit, aleshores no és el cas que el llibre no sigui avorrit (llei de no contradicció). I si les tapes del llibre són verdes, aleshores no són vermelles (llei d'exclusió). Com veus, es tracta de pur sentit comú i no es necessiten grans coneixements de filosofia aristotèlica. L'any 1953 es publica l'obra de Karl Popper “La lògica de la investigació científica”, que marca una fita en la metodologia de la ciència. Aquest assaig suposa el rebuig del mètode inductiu dels empiristes i del positivisme lògic. Defineix la ciència com el cos de proposicions sintètiques sobre el món real quesón susceptibles, com a mínim, de falsejament mitjançant l'evidència empírica.


10

En una obra de Friedrich August Hayek (Premi Nobel d'Economia el 1974), “The Sensory Order”, l'economista nascut a Àustria i nacionalitzat britànic proposa una jerarquització de les ciències, de menor a major complexitat: la física, la química, la biologia, l'economia i la teologia. Així, en la física, per exemple, s'estudia el que és un àtom i els seus components (protons, electrons i neutrons). La química estudia les molècules, combinacions de diversos àtoms. La biologia agrupa molècules i estén el seu àmbit d'estudi als teixits i als éssers vius menys complexos. L'economia teoritza sobre l'acció humana, el més complet i complexe dels éssers vius, dotat de raó i autonomia pròpies. Finalment, la teologia tracta de la relació entre l'home i Déu. Un ordre superior pot explicar a un d'inferior (la química a la física, la biologia a la química ...), però no al revés. Un ordre inferior no pot explicar a un de superior (la biologia a l'economia), ja que el primer és un subconjunt del segon. Aquest és un error en el qual incorren el materialisme i el determinisme, quan afirmen que la matèria (ordre inferior) condiciona o determina l'esperit (ordre superior). Sostenir que la matèria determina el pensament humà és absurd. Són l'esperit i el pensament els que influeixen en la matèria i no al revés. Un exemple d'aquest tipus d'error en el pensament econòmic es va produir quan un economista britànic anomenat William Stanley Jevons va observar que les depressions econòmiques coincidien aproximadament en el temps amb un període de taques solars, concloint que les taques en el sol eren les causants de les depressions econòmiques. Això és totalment absurd. Estudiem algunes diferències més entre l'objecte d'estudi de les ciències naturals i l'economia:

Ciències Naturals Economia

Estudia fenòmens relativament senzills Estudia fenòmens més complexes

L'objecte de la investigació són éssers inanimats o organismes vius senzills

S'estudia l'acció i la interacció humanes, s'estudia l'ordre social

El que s'estudia és directament observable El que s'estudia no és directament observable, sinó interpretable mitjançant un coneixement teòric previ

Les relacions entre els objectes de la natura són constants

No hi han relacions constants a l'ordre social, sinó que tot són variables

Les causes últimes dels fenòmens naturals no les coneixem ni ens interessen. Les relacions són funcionals i interdependents: y = f(x)

La causa dels fenòmens socials és l'acció humana i no hi han relacions funcionals, sinó de causa (l'acció humana) i efecte

El cientisme és l'aplicació indeguda del mètode de les ciències naturals en el camp de l'economia i de les ciències socials. És un error freqüent, que es produeix impulsat per la sensació que l'assoliment i els avenços aconseguits per les ciències naturals són molt superiors als aconseguits per les ciències socials. Així, l'aeronàutica ha aconseguit dur l'home a l'espai exterior, l'arquitectura ha aixecat imponents construccions, la medicina ha aconseguit la fecundación in-vitro... En l'àmbit de l'economia sí que hi ha algunes zones que estan experimentant grans desenvolupaments i avenços (Xina, Índia, sud-est asiàtic en general), però continuen els conflictes bèl·lics i les guerres destrueixen innombrables vides humanes. Ningú que no


11

tingui coneixements de medicina o física nuclear s'atreviria a opinar sobre com es realitza una operació de cor o una reacció en cadena en una central nuclear. No obstant això, tot el món opina sobre el que haurien de fer les empreses, quin hauria de ser el tipus d'interès o el nivell d'impostos. Atès que en economia no es poden fer experiments de laboratori, tampoc es poden demostrar experimentalment la falsedat d'algunes opinions purament demagògiques. Aquesta és la principal raó del desprestigi de les ciències socials davant de les ciències naturals. No obstant això, hi ha plantejaments que són certs i plantejaments que són falsos. Hi ha mesures que promouen el benestar social i altres que ens enfonsen en la misèria. Només l'estudi de l'economia pot fer-nos trobar els plantejaments veritables i desemmascarar els falsos. Necessitem en economia un punt de partida a partir del qual deduir lleis certes Quin és l'axioma (principi veritable tan evident que no necessita demostració) a partir del qual podem començar a obtenir conclusions veritables? Alguna cosa tan simple com que “l'ésser humà actua”. Qualsevol comportament conscient o fet a propòsit ens serveix als nostres efectes: estudiar, veure una pel·lícula, cantar una cançó, jugar a futbol, menjar-se un entrepà, etc. etc. Dit en negatiu, no considerarem actes conscients (i, per tant, no són susceptibles d'estudi per part de l'economia) els anomenats actes reflexes: el respirar, el procés digestiu, el sonambulisme, els tics nerviosos, els atacs epilèptics ... El mètode deductiu de l'economia res té a veure amb el mètode de les ciències naturals. Que una molècula d'aigua té 2 àtoms d'hidrogen i 1 d'oxigen no parteix de cap tipus d'axioma, sinó d'experiments fets en el laboratori. Les ciències socials no tenen aquesta possibilitat i no són possibles els experiments de laboratori en economia. Simplement, els mètodes de l'economia i el de les ciències experimentals (física, química, biologia, medicina ...) són diferents. I el mètode de l'economia és apriorístic i lògic-deductiu. Els axiomes fonamentals compresos dintre de “l'acció humana” són els següents: Primer. L'ésser humà tria, per tempteig, els seus objectius i cerca mitjans adequats per aconseguir-los; tot això segons les escales de valor individuals. Segon. Els mitjans, sent escassos, es dedicaran primer a la consecució dels objectius més altament valorats i només després a la satisfacció d'altres menys urgents. Tercer. Entre dos béns d'idèntiques característiques, disponibles en moments diferents, sempre es preferirà el bé més proper en el temps (llei de la preferència temporal). Quart. L'acció humana sempre es desenvolupa en el temps. Les persones aprenem de les nostres decisions anteriors. Cometre errors planteja una revisió dels nostres principis i accions. El suposar que totes les dades estan donades en el mateix moment és erroni. Pot ajudar a tractar-los matemàticament, però s'allunya de la realitat. Així, l'elevat preu de l'habitatge pot conduir a una sol·licitud de crèdit també elevada per a poder adquirir-la. Aquest endeutament excessiu pot conduir a una sobrecàrrega de despeses financeres. I el pagament dels interessos de la hipoteca pot conduir a una erosió de la capacitat d'estalvi. Barrejar tots les dades com si fossin sincròniques no té en compte el pas del temps i la successió temporal de les nostres accions. Cinquè. El temps és un recurs escàs. Encara que tinguéssim infinits recursos econòmics, ens veuríem obligats a triar i prioritzar, atès que no som eterns. Tenim un temps de vida


12

limitat. Per això, sempre haurem de trobar la millor assignació dels recursos escassos per satisfer les necessitats humanes, que són infinites i il· limitades. Sisè. Les persones actuem amb la finalitat de passar d'un estat a un altre que ens proporciona més satisfacció, perquè, de no ser així, no actuaríem i contiuaríem sense fer res. Basant-se en raonaments lògic-deductius i partint d'aquests axiomes inclosos en la categoria de l'acció humana, es construeix l'economia centrada en els problemes de la vida real, en plena connexió amb la realitat.

1.3. Conceptes bàsics 1.3.1. Cost d'oportunitat El cost d'oportunitat és el valor de la millor alternativa rebutjada. Així, quan decideixes anar a menjar en un restaurant un dissabte a la nit, el seu cost d'oportunitat és deixar d'escoltar un concert de música, per exemple. O quan decideixes estudiar batxillerat, el seu cost d'oportunitat és no cursar un cicle formatiu de grau mitjà. De la mateixa manera, si posteriorment optes per cursar una carrera universitària, el cost d'oportunitat és no fer un curs formatiu de grau superior o, fins i tot, entrar en el mercat laboral. En definitiva, l'acció humana comporta triar i, al mateix temps, renunciar. El valor de la millor alternativa a la qual es renuncia és el cost d'oportunitat.

1.3.2. Els factors de producció

Els factors de producció permeten l'obtenció de béns i serveis. Són quatre: . Terra i recursos naturals. Considerem, en sentit ampli, el sòl agrari i urbà, les riqueses del subsòl i dels mars. . Treball. Capacitats físiques i mentals dels éssers humans per a crear riquesa. . Capital. Inclou els diners (capital financer), així com els edificis, maquinària, ordinadors ... (capital físic). L'actual societat de la informació i el coneixement fa que els actius immaterials cobrin una importància estratègica creixent (capital immaterial). Per exemple, un dret de propietat industrial com una patent. . Funció empresarial. La iniciativa de l'empresari té la capacitat de descobrir els mitjans necessaris per a produir béns i serveis. Quan els factors de producció estan en actiu podem parlar de factors productius. Per exemple, una fàbrica que està operant o un treballador de la mateixa o el terreny que ocupa. Pel contrari, hi ha factors de producció que no són factors productius: la mateixa fàbrica tancada, el treballador en atur o uns terrenys estèrils no utilitzats. 1.3.3. Els agents econòmics

Són els que intervenen en el procés d'interacció social. Prenen decisions que influeixen en l'economia, ja sigui des de l'àmbit productiu o des del consum. Els agents econòmics són les famílies o consumidors, les empreses i el sector públic. Seran estudiats amb més deteniment a la unitat 3.


13

1.3.4. Classificació dels béns Els béns i serveis satisfan les necessitats humanes. Així, per exemple, és un bé el bolígraf que permet l'escriptura i és un servei el passe d'una pel·lícula que satisfà les necessitats d'oci. Els béns són materials, mentre que els serveis són intangibles i no tenen una entitat corpòria (la consulta a un dentista, l'activitat bancària, tallar-se els cabells ...). Els béns, per altra banda, poden ser peribles (una taronja, un entrepà ...) o duradors (una nevera, una estilográfica ...). Podem classificar els béns de 3 maneres diferents: a) Béns econòmics i béns lliures. Els béns econòmics són escassos i tenen un preu. Per exemple, el bolígraf, la roba, el menjar ... Els béns lliures, en canvi, existeixen en gran abundància i no tenen un preu. Seria un exemple l'aire que respirem. És interessant notar com el desenvolupament social i econòmic converteix en béns econòmics el que abans eren béns lliures. La terra, actualment, és escassa i té un elevat valor. Malgrat això, si retrocedim fins a la prehistòria, observarem com hi havia una enorme quantitat de terra per càpita. Els primers homínids lluitaven contra el mitjà natural en unes condicions duríssimes i eren molt escassos en nombre. A efectes pràctics, podem considerar que la terra era un bé lliure en la prehistòria. A mesura que l'home és capaç de dominar o controlar els fenòmens naturals, elevar la seva esperança de vida i incrementar el desenvolupament, la terra deixa de ser un bé il· limitat per a convertir-se en un recurs escàs. No seria un exercici d'economia-ficció la hipòtesi que l'aire, amb el pas del temps, es converteixi en un bé econòmic. En aquest supòsit, podríem arribar a pagar un preu diferent per a diferents qualitats d'aire. b) Béns de consum i béns de capital. Els béns de consum o béns de primer ordre satisfan directament les necessitats de l'home. Així, el bolígraf permet l'escriptura, un entrepà ens alimenta o un habitatge ens permet refugiar-nos. En canvi, els béns de capital o d'ordre superior satisfan les necessitats humanes de forma indirecta. Per exemple, la màquina productora de bolígrafs o el forn que ha fabricat el pa de l'entrepà o la grua que ha contribuït a la construcció d'un habitatge. Perquè existeixin béns de capital és indispensable l'estalvi. Només quan produïm més del que vam consumir estem en disposició d'augmentar l'estoc de capital d'una societat. I una societat serà més pròspera com més gran sigui el seu estoc de capital. Si Suïssa o Estats Units tenen actualment un dels nivells de riquesa més alts del món, és perquè els suïssos i nord-americans, al llarg de la història, han acumulat i invertit correctament una gran quantitat de capital. De la mateixa manera, si Etiòpia, per exemple, és un dels països més pobres del planeta, això es deu a la seva poca acumulació de capital. Per descomptat, és una proesa èpica poder estalviar quan els ingressos són molt baixos. No es pot pretendre acumular capital amb ingressos per cápita de 1$ ò 2$ diaris. No es pot estalviar quan es lluita purament per sobreviure. No obstant això, sí haurien de poder establir-se les bases per a poder augmentar, pas a pas, tan minvats ingressos. c) Béns públics i béns privats. Els béns privats tenen dues característiques: competeixen en el consum i hi ha possibilitat d'exclusió. El primer significa que quan una persona es beneficia d'un bé, s'impedeix a una altra el seu consum (quan tu escrius amb el teu bolígraf, el teu company no pot fer-ho). La possibilitat d'exclusió significa que el


14

propietari del bé decideix a qui permet l'ús (i a qui no). Si tu ets el propietari del bolígraf, pots deixar-lo a qui consideris convenient. En canvi, els béns públics purs són no competitius en el consum i tampoc tenen possibilitat d'exclusió. Posem l'exemple d'un parc públic. El que una persona passegi per ell no priva que unes altres ho facin també (no competència en el consum). Per altra banda, qualsevol persona, sigui o no de la ciutat en qüestió, pot accedir al parc municipal (no hi ha possibilitat d'exclusió). Els béns públics originen comportaments estratègics en el ciutadà coneguts amb el nom de “free rider” o “efecte polissó”. Això es veurà amb més detall a la unitat 8.


15

Activitat 1.1. “La recerca del benefici és el que defineix una activitat econòmica. D'aquesta manera, les empreses realitzen clarament una activitat econòmica. En canvi, una organització sense ànim de lucre no realitza una activitat econòmica. De la mateixa manera, quan un jardiner treballa podant la gespa d'un client realitza una activitat econòmica; en canvi, si poda la gespa de la seva pròpia casa, no pot considerar-se que realitzi una activitat econòmica.Veritable o fals? Raona el perquè. Activitat 1.2. Després d'un difícil procés de selecció, la NASA us escull per a la seva missió espacial MOON ECONOMICS IV. Esteu en una nau espacial i heu de reunir-vos amb la nau principal a la superfície il· luminada de la lluna, però a causa de dificultats tècniques, la nau ha aterrat a 300 km. de la nau de comandament. Durant l'aterratge a la lluna s'ha destruït gran part de l'equip de la nau i, per tant, la supervivència del grup depèn d'aconseguir arribar a la nau d'abastiment, escollint per això els objectes més importants. Dels 15 objectes següents, només pots agafar-ne 5 . Valora individualment quins serien per a tu els més importants (del primer al cinquè) i després, en grups de treball reduïts, consensueu una llista única:

− 1 caixa de llumins − 1 llauna d'aliments concentrats − 20 metres de corda de nylon − 2 pistoles del calibre 45 − 1 aparell portàtil de calefacció − 30 m2 de seda de paracaigudes − 1 llauna de llet en pols − 2 bombonas d'oxigen de 50 l . − 1 mapa estel·lar de les constel·lacions lunars − 1 pot pneumàtic amb ampolles de CO2 − 1 brúixola magnètica − 20 litres d'aigua − Bengales de senyals (cremen en el buit) − 1 maletí de primers auxilis amb xeringues per a injeccions − 1 receptor i emissor de FM accionat amb energia solar

Activitat 1.3. És l'aire un bé econòmic? I l'aigua del riu? I l'aigua envasada? Activitat 1.4. Enumera tres béns econòmics que puguin ser considerats béns de consum o de capital indistintament. En quines circumstàncies seran béns de consum? I béns de capital?


16

És la dinamita un bé econòmic? Considera dos usos diferents: a una cantera per fer voladures i en una guerra per destruir edificis, ponts i vides humanes. Activitat 1.5. Pots pensar en algun desig o necessitat que no estigui cobert pel mercat? I en algun bé o servei proveït pel mercat la qualitat del qual no hagi augmentat amb el pas del temps? Activitat 1.6. “La mortalitat augmenta el benestar d'una societat, perquè quan un nen neix, la renda per càpita es redueix; i quan algú mor, la renda per càpita augmenta.” Discuteix aquesta frase. Activitat 1.7. “L'escassetat implica competència, perquè l'escassetat força a una elecció entre opcions limitades, i nosaltres competim per aquestes opcions.” Amb quin concepte econòmic fonamental relaciones aquesta frase? Activitat 1.8. “El fet que els recursos siguin escassos i, en canvi, les necessitats humanes siguin il· limitades, significa que sempre hi ha treball. Així, l'atur no hauria d'existir. Si una persona està desocupada, és perquè vol. Els desocupats sempre poden trobar alguna cosa per fer.” Discuteix. Activitat 1.9. Alguns científics socials rebutgen que les lleis econòmiques puguin tenir validesa universal. Les receptes que són vàlides per als països rics, diuen no ser-ho pels països pobres. Estàs d'acord? Haurien de ser totes les nacions més lliures, obertes i democràtiques? Existeixen alguns drets universals que tots els estats haurien de respectar sempre? Quins?


17

Unitat 2. Els sistemes econòmics.

Un sistema econòmic és la manera com s'organitza una societat per a satisfer les necessitats humanes a partir d'uns recursos necessàriament limitats. Tot sistema econòmic dóna resposta a 3 preguntes:

1) Què produir i en quina quantitat?

Han de produir-se avions de combat o avions comercials? L'AVE o més i millors trens de rodalia? Pa o armes? La societat soviètica disposava d'escassos béns de consum i, no obstant això, la Unió Soviètica era una potència militar, al produir una gran quantitat d'armes i material bèl·lic. Qui decideix el que s'ha produir?

2) Com s'ha de produir?

Ha d'utilitzar-se molt factor treball i poc capital? O molt capital i poc treball? Els bombons de la caixa vermella de Nestlé són col· locats amb precisió mil·limètrica pels braços mecanitzats d'un robot. Una altra alternativa seria fer-lo amb braços humans. Què determina que la producció es realitzi d'un o altra manera?

3) Per qui es produeix?

S'optarà per un sistema de mercat, havent de pagar un preu per cada bé o servei? S'assegurarà un consum mínim als més necessitats? Què es considerarà com consum mínim? Quines circumstàncies particulars haurien de concórrer per a accedir als béns subsidiats? Al llarg de la història trobem múltiples sistemes econòmics. L'antiga Roma tenia un sistema esclavista. El principal mitjà de producció era la mà d'obra esclava i, atès que els esclaus s'aconseguien fonamentalment mitjançant la conquesta i dominació de pobles estrangers, això generava una constant pressió expansionista per a estendre l'imperi més enllà de les seves últimes fronteres. En l'Edat Mitjana, el sistema econòmic imperant va ser el feudalisme. El senyor feudal es comprometia a proporcionar seguretat al vassall, a canvi que aquest realitzés per a ell tota una gamma de treballs, incloent el pagament d'impostos, la prestació de diversos serveis personals ... En aquesta unitat anem a estudiar els 3 sistemes econòmics més estesos: el sistema econòmic capitalista o economia de lliure mercat, el comunisme o sistema d'economia de planificació centralitzada i el sistema mixte o d'economia intervinguda.

2.1. El capitalisme o sistema de lliure mercat 2.1.1. El fundador: Adam Smith o Richard Cantillon? Sol citar-se a Adam Smith (1723-1790) com el fundador de l'economia moderna i a la seva obra La riquesa de les nacions (1776) com la pedra angular del capitalisme. No obstant això, Smith no només no va realitzar contribucions realment originals i importants a la ciència econòmica, sinó que va suposar una greu reculada en relació als seus predecessors Cantillon, Turgot, Francis Hutcheson i els escolàstics espanyols. I és


18

que la reverenciada An inquiry into the significance of nature and cause of the wealth of nations és una obra confusa, dilatada i plena de contradiccions internes. No obstant això, és precisament aquesta ambigüitat el que ha donat motiu a nombroses i variades interpretacions posteriors, des de David Ricardo a Karl Marx i Alfred Marshall. Smith destaca la divisió del treball per la seva importància crucial i decisiva. Les causes que originen el gran increment de la productivitat, derivada de la divisió del treball, són l'estalvi de temps morts, el desenvolupament d'una gran habilitat per part de l'obrer i la invenció d'un gran nombre de màquines. El cèlebre passatge de la fàbrica d'agulles, on l'especialització en cada fase del procés de producció incrementava la producció de 1 agulla diària a 48.000 agulles diàries, va suposar una acusació de plagi de Smith al seu amic Adam Ferguson. En realitat, aquest episodi de la fàbrica d'agulles està extret sense esmentar-lo de la Encyclopédie francesa. Smith estava impregnat d'un obsessiu sentiment calvinista que li va dur a diferenciar entre treball productiu enfront de treball improductiu. El treball sobre objectes materials ho considerava productiu, mentre que el treball immaterial o els serveis al consumidor els considerava “improductius”. Per a Smith, el treball dels servents, eclesiàstics, advocats, metges, homes de lletres, actors, músics, cantants d'òpera, ballarins, etc. era improductiu, ja que, en les seves pròpies paraules, “la declamació de l'actor, l'arenga de l'orador o la melodia del músic moren en l'instant mateix que es produeixen”. El persistent biaix fisiocràtic es manifesta també en la seva absurda afirmació que l'agricultura és un treball més productiu que la indústria. Amb tot, aquesta actitud d'Adam Smith tan favorable a l'acumulació de capital i contrària al consum tenia almenys al seu favor el fet de reconèixer la importància d'aquesta acumulació per al desenvolupament i que l'estalvi és la condició de la mateixa. El que va ser un complet desastre per errònia va ser la seva teoria del valor. Marx prendrà la teoria objectiva del valor treball de Smith. Aquest no va entendre que el valor no és objectiu, sinó que depèn de les valoracions subjectives que els consumidors atribueixen al producte. No és que el cost de producció determini el valor, sinó que és el valor sempre subjectiu que els consumidors atribueixen als productes el que determina el cost. El cost depèn de la utilitat i no al revés. La teoria del valor de Smith basada en el cost de producció és incapaç d'explicar la formació del preu de béns que no tenen cap cost perquè no són produïts, com obres d'art o descobriments arqueològics. De manera anàloga, els serveis immaterials com la música, el servei domèstic o els serveis d'un metge no poden explicar-se pels costos incorporats en un producte. Només la demanda subjectiva pot explicar la formació del preu. A més, dintre dels factors de producció, Smith s'oblida de l'empresari, figura tan important en el pensament de Cantillon i Turgot. L'anàlisi de Smith es basa únicament en l'estoc de capital. No es considera la figura de l'empresari com qui afronta riscos i anticipa el futur. Instal·lats als llimbs d'un hipotètic equilibri a llarg termini, el preu “natural” equival als costos de producció, els beneficis extraordinaris no existeixen com tampoc les pèrdues, i la figura bàsica de l'empresari no és necessària. No cal parlar d’empresarialitat. Un dels majors assoliments d'Adam Smith va ser enunciar la manera com el mercat lliure guia els seus participants per a produir el bé que desitgen els consumidors mitjançant la persecució del propi interès. L'individu, al perseguir el seu propi interès, promou el de la societat d'una manera més efectiva que quan pretén promoure'l directament. És el cèlebre concepte de “la mà invisible”.


19

Pel que es refereix a la intervenció de l'estat en l'economia, Adam Smith defensava les següents formes d'intervenció del govern: l'educació i les lleis de navegació, l'encunyació de moneda i la regulació dels bitllets bancaris, les obres públiques i correus, la construcció obligatòria de murs de contenció d'incendis i el registre d'hipoteques, algunes restriccions a l'exportació de blat i la prohibició de la pràctica de pagar als empleats en espècie. És una ironia de la història que Adam Smith hagi passat com el gran defensor del lliure mercat, en general, i del lliure comerç, en particular, quan va ser comissari de duanes els dotze últims anys de la seva vida. La seva missió era recaptar els impostos a la importació. La correspondència examinada de Smith no mostra cap desig de suprimir aranzels, sinó tot el contrari. Activitat 2.1. Assenyala quines aportacions d'Adam Smith són errònies i quins poden considerar-se correctes. Seria més just concedir l'honor de la fundació de l'economia moderna a Richard Cantillon (1680?-1734). Aquest banquer irlandès emigrat a França va escriure la seva gran obra Assaig sobre la naturalesa del comerç en general entorn de 1730, mig segle abans de la publicació de La riquesa de les nacions. L'Assaig de Cantillon ha estat justament cridat per Jevons com “el primer tractat d'economia” i, per a Friedrich Hayek, “Cantillon va arribar a ser la primera persona que va poder penetrar i explorar gairebé tot el camp que avui anomenem ciència econòmica”. Cantillon realitza la primera anàlisi moderna de la formació dels preus. Considera que el “valor intrínsec” d'una cosa és “la mesura de terra i treball que intervenen en la seva producció”. No obstant això, considera que és la valoració subjectiva dels consumidors i no el “valor intrínsec” el que determina el preu. Per a Cantillon, i a diferència de Smith, no és el cost de producció el determinant del preu. Al contrari, per a Cantillon, el cost de producció té una funció molt diferent: decidir si un negoci pot produir beneficis o, pel contrari, pèrdues que obliguin a deixar-lo. En altres paraules, no és que els costos de producció determinin els preus, sinó que els preus determinen quins costos de producció poden acceptar-se. Una altra gran contribució de Cantillon, també a diferència de Smith, és destacar la figura de l'empresari. No estem en un món de perfecta certesa. L'economia no es troba permanentment en un estat d'equilibri a llarg termini. Tot el contrari, el món real és incert i inestable, i és l'empresari el que preveu el futur i paga avui unes despeses, esperant un benefici com a recompensa de la seva encertada previsió. Una altra característica destacable de l'Assaig de Cantillon és que va ser el primer a entendre que els nous diners introduïts en la societat no fan augmentar tots els preus en igual quantia i al mateix temps. Alguns preus augmenten més que uns altres i més ràpidament. Això té conseqüències importants que analitzarem més endavant. Activitat 2.2. Assenyala a qui corresponen els següents conceptes (Adam Smith o Richard Cantillon): La riquesa de les nacions, Assaig sobre la naturalesa del comerç, teoria objectiva del valor treball, treball productiu i improductiu, mà invisible, teoria subjectiva del valor, importància de la figura de l'empresari, els costos determinen el preu, el preu determina els costos, equilibri a llarg termini, dinamisme creador dels mercats.


20

2.1.2. Característiques del sistema de lliure mercat

Es basa en la propietat privada dels mitjans de producció. Tot ser humà té dret a la vida, la propietat, la llibertat i la recerca de felicitat, de forma inalienable. Per a gaudir d'una vida en condicions dignes, cal poder accedir a la propietat dels mitjans de producció i consum, podent-los intercanviar lliure i voluntàriament en el mercat. L'existència de mercats, on conflueixen l'oferta i la demanda, determina els preus dels béns de consum i dels factors de producció. Així, en un mercat municipal, on s'intercanvien béns de consum, l'oferta i la demanda estableixen el preu del pa, de la fruita, del peix ... En el mercat laboral, l'oferta de treball i la demanda de treball determinen els salaris. En el mercat immobiliari, l'oferta i la demanda determinen el preu dels habitatges ... Aquests preus, en una economia de mercat, juguen una doble funció essencial: proporcionen informació i generen incentius. Proporcionen informació sobre l'escassetat o abundància relativa d'un bé. Últimament observem com el preu del blat augmenta. Això ens indica que, a causa d’una sèrie de causes (producció de combustible biològic sobre la base de cereals, gran demanda de cereals en el sud-est asiàtic ...), el blat és relativament més escàs. Per tant, el seu preu augmenta. Inversament, quan el preu disminueix, ens informa d'una major abundància relativa del bé en qüestió. En segon lloc, els preus generen incentius per a un comportament determinat. Si el preu del pa augmenta, tindrem incentius per a no malgastar-lo i racionalitzar el seu consum. Si, en un altre exemple, els salaris dels enginyers informàtics augmenten vertiginosament, això generarà uns incentius per a estudiar informàtica i entrar a treballar en aquest camp. I viceversa, si els salaris dels llicenciats en filologia clàssica estan pels terres, això genera incentius en el sentit de no estudiar amb fins professionals el llatí i el grec clàssics. En una economia de mercat, el consumidor és sobirà (i consumidors ho som tots, des del naixement fins a la mort). Això significa que la resposta al “què es produeix i en quina quantitat” la té el consumidor, qui decideix amb les seves compres els productes que han de ser produïts. L'economia de mercat és una democràcia perfecta, on cada euro gastat en un bé o servei és un vot. Per contra, si els consumidors s'abstenen i decideixen no comprar un producte o deixar de comprar-lo, l'empresa tindrà en pèrdues i tard o d'hora serà expulsada del mercat. Les empreses decideixen com produir i, per a satisfer els gustos sempre canviants i volubles del consumidor, utilitzen els mitjans de producció que consideren més convenients. Si el preu del capital és elevat i els salaris baixos, utilitzaran una tecnologia més intensiva en factor treball. Si, pel contrari, els sindicats forcen els salaris a l'alça, les empreses expulsaran treballadors per a adquirir maquinària. En qualsevol cas, la lliure competència entre empreses introdueix una dinàmica en el mercat que situa a les empreses en un procés continu d'eficiència productiva i reducció de costos. Finalment, contestant a la pregunta “per a qui es produeix”, diríem que l'economia de lliure mercat produeix per a qui pugui pagar el preu del bé o servei. Això ha estat àmpliament criticat, ja que sempre hi haurà persones més pobres que no podran pagar el seu preu. La desigualtat de rendes és també un argument a favor de la intervenció de l'estat amb la finalitat de distribuir més equitativament els ingressos. El liberalisme no defensa la igualtat material, això és, la igualtat en els ingressos, però sí la igualtat formal i la llibertat d'oportunitats. Tots els homes som iguals davant la llei. L'estat no ha


21

de pretendre una distribució igualitària dels ingressos, ja que això implicaria una intervenció total en l'economia i la destrucció dels processos de mercat, però sí promoure les condicions perquè tots puguem progressar i perseguir els nostres objectius particulars. En el cas que, per accident o per desgràcia, algunes persones no puguin pagar el preu dels productes i serveis bàsics, aquests haurien d'anar a càrrec de l'estat. El govern s'encarregaria de distribuir-los entre les persones menys afavorides. I, està clar, per a finançar aquesta despesa pública seria necessari un nivell mínim d'impostos. No obstant això, l'estat no hauria d'intervenir per sobre d'aquest mínim de subsistència consensuat per la societat civil, sinó que d'això s'ocuparia el mercat. Així, l'economia de lliure mercat defensa l'existència d'un estat mínim. La intervenció del govern hauria de circumscriure's a la defensa dels drets de propietat legalment establerts, proporcionant un nivell mínim de subsistència a la població sense recursos, complint i fent complir el marc jurídic-institucional creat per l'evolució de l'ordre social espontani. No podem posar cap exemple real d'economia de lliure mercat, ja que la intervenció de l'estat és més o menys dominant en tots els països occidentals. Així, el pes del sector públic a Espanya supera el 40% del PIB, el 35% en EUA, el 50% a Alemanya o el 60% a Suècia. Els partidaris de la intervenció de l'estat en l'economia, han assenyalat una sèrie de “fallades del mercat” que seran examinats en la unitat 8: - Béns públics. El sector privat falla en la provisió dels béns públics. Per tant, aquests han de ser produïts pel sector públic. - Existència de monopolis. Algunes empreses abusen de la seva posició dominant en el mercat i fixen uns preus excessivament alts, perjudicant al conjunt de la societat. - Externalitats negatives. Alguns costos no són internalitzats per les empreses i això és causa de contaminació i de la deterioració del medi ambient. - Distribució desigual de la renda. S'accepta que el mercat és el millor mecanisme conegut de creació de riquesa, però aquesta no es distribueix igualitàriament entre la població. - Inestabilitat cíclica. Es culpabilitza a l'economia de mercat de les crisis periòdiques que patim els països occidentals. 2.2. El comunisme (socialisme real) o economia de planificació centralitzada 2.2.1. El fundador: Karl Marx (1818-1883) Karl Marx va néixer a Prússia, fill de pares jueus burgesos convertits al cristianisme. Marx va estudiar a la universitat de Berlín, caient sota la influència de Hegel i Feuerbach. Assumeix el lloc d'editor a Bonn de la Reinische Zeitung i es trasllada posteriorment a París. Després d'una estada a Brussel·les, i després de ser expulsat de França i de ser declarat culpable de traïció per la seva Prússia natal, s'estableix amb la seva família a Londres. Allí romandrà durant la resta de la seva vida, consagrat a escriure i estudiar economia en la biblioteca del Museu Britànic. El primer volum de Das Kapital es va publicar el 1867, i Marx va morir abans que poguessin publicar-se els volums segon i tercer. No és cap casualitat que no pogués completar el punt referent a “la classe social”, un dels seus principis bàsics. També


22

destaca el seu odi furibund i visceral a la burgesia (“Espero que la burgesia s'acordi dels meus furóncols durant tot el temps que li quedi de vida!”). No obstant això, és destacable com la burgesa i capitalista Gran Bretanya que el va acollir, mai el va coaccionar ni empresonar pels seus intents revolucionaris de derrotar el capitalisme, i molt menys el va torturar o assassinar. Dic això per a comparar com es van comportar els líders comunistes soviètics, no ja amb l'enemic capitalista, sinó amb els propis camarades. Així, Stalin no en va tenir prou amb el bandejament de Trotsky, antic company de revolució, sinó que va contractar a un anarquista català perquè l’assassinés en la seva residència mexicana. Karl Marx va prendre d'Adam Smith i David Ricardo la teoria del valor treball. Ricardo havia presentat el treball com la millor mesura del valor, encara que no necessàriament com l'única causa del valor. Marx va veure al treball com la mesura i la causa del valor. Així, ja va expressar en els seus Manuscrits econòmics i filosòfics la idea que el treball és la font de tota riquesa i que el treballador obté només una petita part d'aquesta riquesa. La part més important del producte del treball va al capitalista i això condueix a una agra lluita entre el capital i el treball. Ja hem assenyalat anteriorment la inanitat i els errors d'aquesta teoria. En primer lloc, el valor és subjectiu i no objectiu. En segon lloc, de tots els factors de producció (recursos naturals, treball, capital i funció empresarial), Marx solament considera el treball. En tercer lloc, Marx no pren en consideració el pas del temps. I és que, per a Marx, el treballador ha de percebre avui el salari equivalent al valor total d'un producte que, amb sort, es vendrà en el futur. En altres paraules, la taxa de descompte de Marx és el 0%, incomplint un dels principis bàsics de l'acció humana. En quart lloc, amb la teoria marxista del valor, els beneficis han de ser més alts en les indústries intensives en treball (només el treball crea plusvàlua), però no és pas aquest el cas a la realitat. El mètode de Marx s'ha anomenat materialisme dialèctic. En ell, la relació conflictiva entre les forces productives i les relacions de producció, a través del canvi tecnològic, són la força motriu de la dinàmica social. El que denominava superestructura de la societat (ideologia, pensament, moral) era un simple reflex de la base econòmica. Així, segons Marx, el pensament burgès, a més d’irreconciliable amb la psique treballadora, estava viciat ja des de l'origen. No cal dir que no hi ha cap estudi de la medicina neurològica que hagi demostrat que el cervell d'un capitalista burgès funcioni d'una forma completament diferent al d'una persona treballadora. Recentment, les declaracions del Premi Nobel de Medicina James Watson, codescubridor de l'estructura del ADN, en el sentit que la intel·ligència d'un europeu és diferent a la d'un africà, han causat estupor i indignació. 2.2.2. Característiques de l'economia de planificació centralitzada En un sistema de planificació centralitzada tots els mitjans de producció estan en mans de l'estat. Això significa que no existeixen preus, ni propietat privada, ni mercats. El poder de l'estat és absolut i aquest decideix el que es produeix, qui ho produeix, com i per a qui. Al no existir preus, es dóna la impossibilitat del càlcul econòmic. Així ho va posar de manifest Mises i el seu principal deixeble, Hayek, en la dècada de 1920. La impossibilitat d'assignar els recursos econòmics correctament fa que un sistema de planificació centralitzada no sigui viable i, tard o d'hora, fracassi. La història així ho va demostrar i, després de la revolució bolchevique de 1917 i de l'adveniment del comunisme en l'antiga URSS, aquest sistema s'esfondra el 1989 amb la caiguda del mur de Berlín. En total, 72 anys. Actualment, alguns països continuen sent comunistes com


23

Cuba, Cambotja, Vietnam, Corea del Nord, Xina (encara que només en l'àmbit polític) i, de forma creixent, Venezuela i Bolívia. S'impedeix la coordinació de tota la informació dispersa i descentralitzada que posseeixen els ciutadans (súbdits). L'estat, en fatal arrogància, segons paraules de Hayek, pretén centralitzar i suplantar tota la informació disponible en els mercats, dictant normes d'enginyeria social que millorin la col·lectivitat. Alguns dels factors que van precipitar la caiguda del socialisme real o economies de planificació centralitzada són els següents: - Absència d'informació i errors de previsió. Els planificadors no tenen tota la informació rellevant. Al no existir preus (o al ser fixats per l'estat), no se sap com assignar els recursos d'una forma eficient. Les previsions tampoc són encertades. No hi ha una resposta a les necessitats dels ciutadans-súbdits i la capacitat de reacció és molt escassa. - Falta d'incentius. Els preus i salaris són fixats per l'estat, les empreses no són competitives i els treballadors estan desmotivats. No hi ha cap estímul per a millorar. Com funcionaris del sistema, els treballadors no s'esforcen per a millorar el seu treball, cobrant el mateix a la fi del mes amb independència de la seva productivitat. - Excessiva burocràcia. L'aparell administratiu necessari per a controlar el sistema econòmic tendeix a créixer i créixer. 2.3. L'intervencionisme o sistema d'economia mixta 2.3.1. El fundador: John Maynard Keynes (1883-1946) Keynes es va educar a Eton, fill de pares intel·lectuals (el pare de Maynard era un famós lògic i va escriure sobre metodologia econòmica), i va ser professor en el King’s College de Cambridge. Va ser deixeble d'Alfred Marshall i membre del grup de Bloomsbury, un grup d'intel·lectuals que prenen el nom d'un barri de Londres, mantenint en el seu si relacions amb el pintor Duncan Grant. Amb tot, dintre de l'àmbit privat, Keynes es va casar amb una ballarina russa. Tres principis van marcar la vida de Keynes: la desmesurada confiança en les seves pròpies capacitats intel·lectuals, la convicció d'estar destinat a formar part de l'elit dominant mundial i el seu profund menyspreu pels valors burgesos, la moral, l'estalvi i les institucions bàsiques com la família. Va aconseguir sumes importants de diners especulant en la Borsa i fent ús d'informació privilegiada. Això no va ser cap obstacle perquè el fons de valors que gestionava fes fallida, perjudicant amb això a múltiples petits estalviadors. El 1923 Keynes va publicar el seu Tract on monetary reform, en contra del patró or i a favor que les autoritats governamentals poguessin dictar discrecionalment la quantitat de diners en circulació. La seva obra més important va ser The general theory of employment, interest and money (Teoria General de l'ocupació, l'interès i el diner), publicada el 1936 . Keynes trenca amb els clàssics en relació a la llei de Say (“tota oferta crea la seva pròpia demanda”). Per Keynes, l'equilibri entre estalvi i inversió no era una cosa tan senzilla i evident com indicaven els clàssics. I és que l'estalvi i la inversió venien determinats per una multitud de factors i no hi ha garantia que siguin iguals a un nivell d'activitat econòmica que produeixi la plena ocupació. La solució per a assegurar un nivell d'activitat de plena ocupació, segons Keynes, passa per la iniciativa i el lideratge del sector públic.


24

A través d'augments de la despesa pública i de la creació de dèficit, l'estat impulsa la demanda agregada, treu al conjunt de l'economia d'una situació de subconsum o sobreproducció i la situa en la plena ocupació. Keynes també creia que els treballadors patien “il·lusió monetària”, a l'estar el seu comportament més relacionat amb el salari nominal (W) que el real (W/P). El salari nominal és el salari percebut en termes monetaris, per exemple, 1.000 euros al mes. En canvi, el salari real fa referència al poder adquisitiu d'aquest salari, això és, a la seva capacitat adquisitiva en termes de béns i serveis. Si el preu de 1 cafè és 1 euro, aquest salari permet la compra de 1.000 cafès. En canvi, si el preu del cafè és de 2 euros, el mateix salari només permet comprar 500 cafès. Està clar que la magnitud rellevant no és el salari nominal, sinó el salari real. No ens serveix de res cobrar un “bon” sou de 3.000 euros mensuals, si la quota que paguem de la hipoteca suposa 2.500 euros. En canvi, molt millor seria cobrar “només” 1.000 euros mensuals, si la quota hipotecària es reduís a 100 euros. Keynes pensava que els treballadors no acceptarien reduccions en el salari nominal. I atès que per a reduir l'atur es requereixen descensos en el salari real (W/P), si no es pot reduir W pot optar-se per augmentar P (el nivell de preus). I per a augmentar els preus no hi ha mètode més infalible que la creació incontrolada de diners. Keynes va defensar una política fiscal enèrgica i expansiva per a assolir l'estabilització econòmica. El missatge bàsic de Keynes és que el govern ha de proporcionar les condicions de plena ocupació a través de la despesa pública. I la despesa pública pot ser finançada mitjançant impostos, deute o inflació. Per Keynes, el consum és l'únic objectiu de l'activitat econòmica i també la variable econòmica fonamental. Per contra, la seva visió sobre l'estalvi era negativa, en la mesura que significa un menor consum. Per Keynes, els mercats són inestables i no asseguren de cap manera un nivell de producció de plena ocupació. Creu que no hi ha cap mecanisme intern que eviti que la despesa agregada sigui massa alta (causant inflació) o massa baixa (causant atur i depressió). L'estat, a través d'una política fiscal expansiva (augment de la despesa pública), es converteix en l'agent econòmic més important per a treure la societat d'una depressió i dur-la a la plena ocupació. Finançar l'augment de la despesa pública amb augments d'impostos és sempre impopular (els polítics temen perdre vots). Keynes va defensar que l'estat causés dèficits i nivells de deute públic creixents. Per a això, és necessari crear moneda i el patró or, a l'establir una relació fixa entra la moneda i el metall preciós, no ho permetia. Per això Keynes odiava el patró or1, al que considerava una bàrbara relíquia del passat, i defensava l'actual sistema fiduciari, en el qual els diners no són convertibles en or i on queda totalment en mans de l'autoritat monetària central, que pot impulsar sense problemes la creació de diners i l'expansió de crèdits i hipoteques.

1 El patró or va estar vigent en la civilització occidental durant la seva etapa més llarga de desenvolupament i d'absència de conflictes bèl· lics globals, des d'inicis del segle XIX fins a la Primera Guerra Mundial (1914-1918). Les dues guerres mundials del segle XX i la gran depressió de 1929 suposen la fi del patró or, que serà definitiu el 15 d'agost de 1971, quan el president nord-americà Richard Nixon declara la inconvertibilidad del dòlar.


25

Keynes mai va comprendre la veritable naturalesa del tipus d'interès2 Pensava erròniament que el tipus d'interès és el preu del diner i defensava la necessitat de reduir-lo artificialment per a impulsar el consum. Mai va considerar els errors en cadena que un tipus d'interès monetari artificialment baix té sobre l'estructura productiva i el capital. Per Keynes, la inversió empresarial és volàtil i impredictible, depenent de les expectatives (animal spirits) de l'empresari. Segons ell, estalvi i inversió són fenòmens independents que no tenen relació. Un altre tret característic de la teoria keynesiana és la seva marcada preferència pel curt termini i el seu menyspreu pel llarg termini. Es diu que quan Keynes va ser advertit per Hayek que les seves receptes causarien una creixent inflació i majors mals a mitjan i llarg termini, Keynes va respondre amb sorna que “a llarg termini, tots estem morts” (in the long run, we are all dead). Oblida amb això que el present no és més que el fruit de decisions que van tenir lloc en el passat i que el propi Keynes, si no hagués estat per la decisió dels seus pares de tenir un fill i de mantenir la gestació durant nou mesos, mai hauria nascut. Per tant, no considerar els efectes de les seves receptes a llarg termini, significa tenir pa avui i fam demà. Una altra característica de Keynes és l'ús de mesures agregades (renda nacional, nivell general de preus ...) i de mitjanes estadístiques, oblidant que els preus relatius (preu d'un producte respecte a un altre) són molt més importants i determinants del nivell d'activitat econòmica. El desig de combinar la propietat privada amb el control estatal, va fer que Keynes simpatitzés amb el feixisme (Hitler a Alemanya i Mussolini a Itàlia), sent un entusiasta de Oswald Mosley, el fundador i capdavanter del feixisme britànic. Lectura 2.1. Article de Premsa Suècia: model o miratge? Amb el propòsit de tornar a guanyar les pròximes eleccions del 17 de setembre (del 2006), l'actual primer ministre suec el socialdemòcrata Goran Persson ha desestimat les propostes de l'oposició i ha promès augments de la despesa pública superiors als 3.500 milions de dòlars. És la imatge d'una Suècia amb impostos elevadíssims i una despesa pública que voreja el 60% del PIB. No obstant això, la major part de les empreses sueques que coneixem avui (Volvo, Saab, Electrolux, SKF, AGA ...) tenen el seu origen a la fi del segle XIX, en una època de desregulación i gran creixement econòmic, beneficiant-se d'un llarg període de pau. Suècia no ha intervingut en cap conflicte bèl·lic des de l'any 1804, quan va ser envaïda per Rússia i va perdre el territori que forma l'actual Finlàndia. Les polítiques de lliure mercat i el treball dur dels seus habitants van fer que Suècia es convertís, entre 1870 i 1950, en un dels països més admirats i amb més alta renda per càpita del món, després dels Estats Units, Suïssa i Dinamarca. La gran expansió de l'estat del benestar va tenir lloc entre 1950 i 1976, quan el total de la despesa pública va passar del 20% del PIB a més del 50%.

2 Lluny de comprendre que el tipus d'interès és el preu dels béns presents en termes dels béns futurs, Keynes va incórrer en un fal· laç raonament circular que res no explica, en defensar que el tipus d'interès depèn de la demanda de diners i que la demanda de diners (o preferència per la liquiditat) depèn així mateix del tipus d'interès (¡!).


26

La forta regulació de les empreses i l'increment en els impostos decretada per Olof Palme, assassinat el febrer de 1986, va minvar la competitivitat del país, que cau en una profunda recessió el 1990, de manera que 3 anys més tard el seu PIB havia disminuït un 5% i Suècia cau del 15 al 20 lloc en el rànquing mundial de renda per càpita, disparant-se el dèficit públic a més del 10% del PIB i el total de les despeses públiques a gairebé el 70% del PIB. S'imposa la inajornable reforma d'un estat del benestar insostenible. Tant els governs d'Ingvar Carlsson com del conservador Carl Bildt inicien reformes de lliure mercat, reduint impostos i despesa pública, desregulant el sector bancari, liberalitzant i privatitzant sectors econòmics clau. Actualment, Suècia és el quart país més ric d'una estancada Europa, encara que seria el setè estat més pobre en un context de creixement més dinàmic com els Estats Units. Els impostos són encara opressius, la regulació continua sent excessiva i el mercat laboral massa rígid. El sector privat ha perdut 300.000 llocs de treball en els últims 40 anys i només el sector públic crea ocupació. La taxa oficial d'atur és del 5-5,5%, però aquesta xifra és enganyosa. El govern suec, amb tal de donar feina a les joves generacions en un mercat laboral tan rígid, es veu obligat a jubilar anticipadament més de 540.000 treballadors i treballadores, reduint artificialment el nombre d'aturats. Tampoc no es comptabilitzen el gran nombre de malalts reals o imaginaris que el generós estat suec subsidia. D'una forma altament curiosa, milers de suecs cauen simultàniament malalts quan hi ha esport televisat. La taxa real d'atur se situaria per sobre del 20%, de la mateixa manera que la taxa d'atur entre els (pocs) immigrants no comunitaris supera el 50%. És possible que la promesa d'augments en la despesa pública en les vigílies de les pròximes eleccions pugui aconseguir un grapat de vots i ser rendible a curt termini. No obstant això, és més difícil de creure que sigui aquest el camí que hagi de tornar la prosperitat perduda a mitjà i llarg termini al país líder en la implantació massiva de l'estat del benestar.

Jordi Franch Parella

Després de llegir el text, respon les següents preguntes: 1) Suècia és un prototip d'economia intervinguda a Europa. Quin és el pes del sector públic sobre el total de l'economia? 2) Cita 5 empreses sueques d'àmbit multinacional i busca a través d'Internet quin va ser la seva data de constitució, així com la seva facturació o nombre de treballadors actuals. 3) Les dades estadístiques oficials no sempre coincideixen amb els reals. Explica per què l'atur real de Suècia supera les xifres estadístiques oficials.

2.3.2. Característiques de l'intervencionisme. Com diu el seu nom, l'estat intervé activament en l'ordre social:

- Estableix el marc jurídic-institucional - Redistribueix la renda - Intervé per evitar crisis periòdiques i estabilitzar la societat


27

La primera funció seria acceptable també dins d'un marc liberal (economia de lliure mercat). En canvi, els liberals deixarien les dues últimes funcions a les mans del mercat.

Els intervencionistes redistribueixen la renda a través d'impostos i subsidis o subvencions. En la recerca d'una distribució més equitativa, s'estableixen impostos progressius que graven més que proporcionalment les rendes més elevades. També s'intervé als mercats amb tot tipus de regulacions, partint de la creença que els mercats no s'autorregulan i que necessiten|precisen, per tant, del tutelatge de l'estat per evitar crisis periòdiques.

Ludwig von Mises va posar de manifest3 que les polítiques intervencionistes freqüentment aconsegueixen uns resultats que són contraris a l'objectiu perseguit. Posem alguns exemples. Hi havia al llunyà orient una plaga de rosegadors que causava destrosses a les collites i amenaçava la població. El govern, a fi d'exterminar la plaga, va oferir un subsidi a tot aquell que presentés una rata morta. La població es va posar mans a l'obra i va començar la cacera i extermini dels rosegadors. Però aviat es van adonar que per beneficiar-se de la recompensa metàl·lica que oferia el govern, el millor era criar granges de rates. D'aquesta forma, fomentant la multiplicació de rosegadors seria molt més fàcil acabar amb ells i obtenir el premi en metàl·lic. Al final, el resultat va ser just el contrari del qual pretenia la mesura intervencionista.

Un altre exemple són els salaris mínims. A fi d'assegurar uns recursos mínims, el govern fixa un salari mínim interprofessional, per sota del qual no està permesa la contractació de treballadors. Per a l'any 2010 ha estat de 633 euros mensuals. L'empresari, per tant, ha de pagar com a mínim aquest sou, al qual se li suma la Seguretat Social a càrrec de l'empresari. Suposem que el salari i la Seguretat Social a càrrec de l'empresari sumen 900 euros mensuals. Quin és l'efecte real de la mesura? Cap empresari no contractarà un treballador que, per la causa que sigui, produeixi un valor per sota de 900 euros mensuals. Els primers afectats per aquesta mesura són els joves que busquen la seva primera feina, els immigrants o els ocupats en ocupacions marginals. En no poder accedir a una ocupació, se'ls priva del seu aliment. De nou, l'efecte real de la mesura és contrari al que es pretenia.

I un tercer exemple seria el control dels lloguers. A fi que la població pugui accedir a un habitatge en règim de lloguer, es fixa un màxim a aquest lloguer. Així, les persones amb menys recursos o menys afavorides, no tindran majors problemes per pagar-lo. Tanmateix, aquesta mesura intervencionista no considera l'efecte sobre els propietaris dels habitatges. En estar fixat el lloguer que cobren, és possible que les despeses de propietat i manteniment (pagament d'impostos, conservació de l'immoble...) superin els ingressos. Per als propietaris deixa de ser rendible la propietat dels pisos. Els habitatges es degraden per falta de l'adequat manteniment i acaben per vendre's. Al final del procés, hi ha escassetat de pisos de lloguer. De nou els resultats reals aconseguits són contraris als pretesos.

3 A critique of interventionism, publicat originàriament en alemany el 1929 i traduït per Hans Sennholz a l'anglès el 1976 i 1996.


28

Mises, a la mateixa obra, assenyala que el sistema intervencionista o socialdemòcrata anirà degenerant cap a un sistema de planificació central o de socialisme real (Tertium non datar). En no aconseguir els resultats pretesos, en l'últim exemple de la provisió d'habitatges en règim de lloguer, el govern implementarà una nova regulació o intervenció en la societat. Si la demanda de pisos de lloguer supera l'oferta existent, l'estat pot forçar tots els propietaris d'habitatges desocupats que les ofereixin de lloguer. Si tot i així no existeix suficient estoc d'habitatges, el següent pas és el racionament. Les autoritats polítiques decidiran com es reparteixen els pisos. Introduirà una sèrie de criteris (nivell de renda, situació familiar...) per adjudicar-los entre la gent que s'inscriurà en llistes d'espera. Finalment, quan els resultats continuïn sent esquius als objectius desitjats, l'estat haurà de regular la producció i la distribució. L'intervencionisme haurà completat el seu gir cap a un intervencionisme total i massiu. El què es produeix i en quines quantitats, el com es produeix i el per a qui es produeix estarà decidit per l'estat. Seria un sistema de planificació centralitzada o de socialisme real. En general, la Unió Europea és un exemple d'intervencionisme econòmic. El pes del sector públic als països europeus, de forma aproximada, es situa al voltant del 50% del Producte Interior Brut. Seria el cas d'Alemanya. La intervenció de l'estat és fins i tot superior en països com França, Suècia o Dinamarca. Per contra, el país menys intervencionista seria Irlanda.

Despesa Pública (en % del PIB) 1990 1995 2000 2004

Alemanya 45,3

49,6 45,6 48,4

França 49,7

55,2 53,2 54,3

Suècia

58,6 67,7 57,4 58,7

Dinamarca 55,1

58,0 55,7 56,0

Irlanda 43,2

41,5 32,1 34,9

Espanya

42,6 45,0 39,9 39,7

Taula 2.1. Despesa pública i PIB a la Unió Europea

Activitat 2.3.

"La despesa pública d'Espanya en relació amb el PIB és inferior al de la mitjana d'alguns països europeus. Per tant, la despesa pública d'Espanya hauria de créixer." Discuteix aquesta frase.

Activitat 2.4.

David Ricardo, economista clàssic anglès, va escriure a Thomas Robert Malthus: "L'economia tracta de les causes de la riquesa. Jo penso que hauria de tractar més aviat


de les lleis mitjançant les quals la producció es distribueix entre les diferents classes socials." Quin efecte va tenir aquest canvi d'èmfasi de la producció a la distribució? Creus que la producció i la distribució són dos conceptes diferents? Sobre quin economista va influir clarament David Ricardo?

Activitat 2.5. Assenyala els principals avantatges i desavantatges dels sistemes econòmics estudiats (economia de lliure mercat, economia de planificació central i sistema mixt).


30

Unitat 3. Els agents econòmics.

Distingim 3 tipus d'agents econòmics: els consumidors o famílies, l'empresa i l'Estat o sector públic. En termes simplistes i reduccionistes sol fixar-se un objectiu a cada un d'ells: la satisfacció personal o utilitat (individu o família), els beneficis (empreses) i els ingressos impositius (Estat).

3.1. Els consumidors o famílies

La composició dels consumidors pots dividir-se en:

a) Consumidors estrictes. Seria el cas d'estudiants, jubilats, mestresses de casa... b) Treballadors. Les condicions que compleixen el treballs assalariats són les següents: . Voluntari. No es considera treball aquell realitzat sota amenaça o una altra forma coactiva. . Personal. El treballador s'obliga a treballar ell en persona (no pot enviar a un amic substitut a fer la seva feina). . Dependent. El treballador està sota la direcció de l'empresari, que organitza les condicions laborals. . Per compte d'altri. La producció del treballador en el seu lloc de treball pertany a l'empresa. . Remunerat. El treballador cobra un salari pel treball realitzat.

c) Rendistes

d) Autònoms. Encara que són persones físiques, constitueixen la forma més senzilla i elemental d'empresa. Tenen responsabilitat il· limitada, això és, responen amb tots els seus béns i drets davant dels deutes que pugui generar el negoci. Estan subjectes a l'impost sobre la renda de les persones físiques.

Amb referència a les famílies, aquestes disposen d'un pressupost limitat. Els seus recursos solen provenir de les rendes del treball, això és, el sou i salari. Amb els seus ingressos (sense considerar l'endeutament) consumiran aquella combinació de béns i serveis que els proporcionin la màxima satisfacció o utilitat. Aquesta utilitat no es mesura en termes numèrics o cardinals, sinó ordinals. Tots tenim un ordre de preferències. Per exemple, considerem que les nostres preferències són, per aquest ordre, de major a menor: un gelat de llimona (2€) una orxata (3€) un pastís de xocolata (5€) i un llibre (10€). Si a les nostres butxaques tenim una moneda de 2 €, amb ella comprarem el gelat de llimona. Si tenim un bitllet de 5€ el gelat de llimona i l'orxata. Si tenim un bitllet de 20€ el gelat de llimona, l'orxata, el pastís de xocolata i el llibre, en aquest ordre. Per molt que ens agradi el gelat de llimona, és segur que a partir de certa quantitat de gelat, la satisfacció que ens produeix l'última unitat decreix. És el que es coneix com la llei de la utilitat marginal decreixent. És possible que la utilitat marginal de l'última unitat, amb quantitats elevades, pugui ser negativa. Per exemple, considerem que la satisfacció que ens reporta el segon gelat de llimona és superior al del primer, però que a partir del segon, cada gelat de més ens proporciona una satisfacció menor. A partir del cinquè gelat, una unitat addicional ens produiria un agut dolor d'estómac. En aquest cas, la utilitat marginal és creixent fins a la segona unitat de gelat, decreix a


31

partir d'aquí fins a arribar a zero amb la cinquena unitat i es convertiria en negativa amb la sisena unitat.

És important saber diferenciar entre la utilitat total d'un bé (la satisfacció del total d'unitats del bé) i la utilitat marginal (la satisfacció de l'última unitat). Una qüestió que va intrigar els economistes clàssics (Adam Smith, David Ricardo, Thomas Robert Malthus i John Stuart Mill) i que aquests no van saber resoldre va ser l'anomenada paradoxa del valor.

A. Smith (1723-1790) D. Ricardo (1772-1823) Malthus (1766-1834) J. S. Mill (1806-1873) Per què béns tan necessaris per a la vida de l'home com l'aigua té un preu inferior als diamants? La qüestió determinant és que el preu que estem disposats a pagar per una ampolla d'aigua és la satisfacció que ens proporciona l'última unitat (utilitat marginal), el mateix que en el cas dels diamants. El preu no el determina la utilitat total del bé en qüestió. En una situació normal, disposem d'abundant aigua i de molt pocs diamants. Per tant, estem disposats a pagar-ne molt poc per una ampolla d'aigua i molt per un diamant. La situació canviaria radicalment si fóssim en un desert. La quantitat total d'aigua disponible és molt escassa i la valoració d'una ampolla addicional d'aigua seria altíssima. Per tant, el preu que estaríem disposats a pagar per ella seria també altíssim. Els clàssics raonaven en termes d'utilitat total i no van poder donar una resposta satisfactòria a la "paradoxa del valor". Es va haver d'esperar fins a 1870 i a la revolució dels economistes marginalistas (Carl Menger, William Stanley Jevons i Leon Walras) per enfocar adequadament la resposta.

Carl Menger (1840-1921) W. S. Jevons (1835-1882) Leon Walras (1834-1910) 3.2. Les empreses

Centrem-nos ara en les empreses. Benefici, des d'una òptica objetivista, és la diferència existent entre els ingressos i les despeses. Benefici, des d'una òptica subjectivista, és la diferència entre el valor donat als objectius perseguits i el valor donat als mitjans


32

necessaris per aconseguir-los. La funció empresarial és essencialment creativa: crea alguna cosa ex nihilo i sense costos. És la innata capacitat de l'ésser humà per descobrir oportunitats de negoci. Només fa falta donar-se compte que existeix un desajust o descoordinació social perquè l'acte empresarial creï beneficis del no res. Cristóbal Colón no va descobrir Amèrica el 12 d'octubre de 1492. Colón va descobrir Amèrica abans, quan va tenir la idea lluminosa, impensable, atrevida i nova que la Terra no era plana, sinó rodona. I això no comporta costos. Sens dubte, quan es va emportar realment a terme l'aventura empresarial, els costos sí que van existir (els 3 vaixells, les provisions, la renúncia dels mariners a dur a terme altres negocis...). Podem formular un acte empresarial senzill de la següent manera: Pere vol aconseguir l'objectiu X, però no pot. Li falta per a això el recurs A, que ell no té. Joan, que no coneix Pere, té el recurs A en abundància i, per tant, no el valora prou. Jaime, que coneix Pere i Joan, s'adona del desajust existent i de la possibilitat de generar un guany. La manera és molt senzilla: pot comprar el recurs A a Joan, que ell no valora perquè el té en excés, per 4 € i el pot vendre a Pere per 10€ . Jaume guanya 6 €, Joan guanya 4 € per un recurs que no valora i Pere també hi guanya perquè, per fi, pot aconseguir el seu objectiu X. TOTS hi guanyen. NINGÚ hi perd. Aquí hi ha la grandesa de la funció empresarial. És la força motriu bàsica que fa prosperar a la societat humana. Inacceptable seria que algú, a posteriori, vingués a criticar l'afany de lucre de Jaume. És que no s'adona que Jaume ha tingut olfacte empresarial, ha tingut perspicàcia i ha estat alerta davant de les possibilitats de negoci de l'entorn, fomentant el progrés social i promovent la satisfacció d'un anhel frustrat. Qui està en contra de la funció empresarial està en contra de la vida. Se'ns diu a la Bíblia que Déu va crear el món ex nihilo (del no res) i l'home a "imatge i semblança seva". Quan l'home exerceix la funció empresarial és quan més s'apropa a Déu, ja que crea un nou coneixement abans inexistent. Una possible recepta per la felicitat és la tenir alguna cosa per fer, alguna cosa per estimar i una esperança de futur. L'acte empresarial aglutina les tres característiques. Un empresari mira el futur amb ulls d'historiador. L'estudi de la història com a fòssil del passat no té cap sentit i és estèril. Es tracta d'abordar la història a la llum del coneixement i de la teoria econòmica.

La funció empresarial comporta:

1. Crear coneixement ex nihilo (del no res).

2. Transmetre el coneixement creat (generant incentius per actuar d'una manera determinada). 3. Actuar en funció de les necessitats del proïsme.

El coneixement creat és subjectiu, de tipus pràctic i no articulable (no científic o formalizable), dispers, privatiu i irrepetible. Subjectiu, perquè és interpretat particularment per cada ser humà. De tipus pràctic, perquè no és codificable en llenguatge formal o matemàtic, ni fins i tot verbalment. Dispers i privatiu, perquè està fragmentat en la ment de cada individu que compon la societat. Irrepetible, perquè depèn d'unes coordenades temporals i espacials úniques.

No heu sentit dir la importància que té l'estar en el lloc adequat en el moment adequat? D'això es tracta. Ni més ni menys.


33

La raó humana té límits i no pot solucionar-ho tot. No acceptar-ho és motiu de grans desgràcies i conflictes bèl·lics. Emmagatzemar enormes quantitats de fórmules i dades no és suficient actualment. Tampoc no té sentit. Aquesta funció la desenvolupen els ordinadors molt millor que la ment humana. Tenen infinites megues de memòria. Nosaltres, en canvi, no. La nostra ment és limitada quantitativament parlant, però qualitativament és d'una complexitat infinita. I això és realment l'important. Per sobreviure a la selva, no serveix de res ser doctor en filologia clàssica, sinó saber quines serps són verinoses i quines no, quins fruits són comestibles i quins no, quina aigua és potable i quina no... L'economia teoritza sobre aquest coneixement pràctic. Qui ha après a muntar en bicicleta partint d'un Manual de Pedalació? Ningú. De què serveixen per aprendre a muntar amb bicicleta complicades fórmules físiques i matemàtiques que demostrin que l'equilibri sobre la bicicleta és possible? De res. Com deia Ortega i Gasset, "sóc jo i les meves circumstàncies". Importa el know how, i no el know that. El primer és el coneixement pràctic que no es troba a la gran majoria de llibres. És el coneixement en majúscules. El segon és el que es troba a tot arreu. Només amb un clic d'ordinador a qualsevol cercador tenim accés a milers i milions de pàgines web. Les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC), informació del tipus articulable i formalizable matemàticament, són un factor que impulsa o facilita la generació de coneixement del tipus pràctic i subjectiu.

D'altra banda, s'ha demostrat que tot coneixement objectiu i científic té una base subjectiva no articulable. I és que les nostres creences condicionen l'anàlisi científica, i no a l'inrevés.

Per crear coneixement nou és necessari que no hi hagi una coacció de tipus institucional que ho impedeixi. Per exemple, si Fecsa-Endesa té el monopoli de les línies elèctriques i tot ha de passar a través d'aquesta empresa protegida per llei, qui dedicarà esforços a millorar el servei elèctric per mitjans alternatius? De la mateixa manera, l'expropiació de la propietat privada impedeix el progrés. Qui dedicarà esforços per produir o crear, si no pot assegurar-se el resultat del seu esforç?

El tercer aspecte característic i típic de la funció empresarial és el d'actuar en funció de l'altre. Volent aconseguir els nostres interessos legítims, ajudem que els altres també els aconsegueixin. És el famós concepte de la mà invisible d'Adam Smith (1723-1790). Nosaltres no disposem de carn o cervesa a la taula per la benevolència o solidaritat del carnisser o del fabricant de cervesa. Perseguint legítimament el carnisser els seus interessos, obtenim nosaltres la millor carn al millor preu. El mercat permet ajudar no solament l'amic, sinó també el proïsme invisible. La nostra conducta ajuda no només els amics i coneguts, sinó també els no coneguts i, fins i tot, aquells que encara no han nascut i que ens sobreviuran. L'ajuda personal té sentit dins de la família o de la tribu, amb poques persones i amb un coneixement íntim i detallat de cada component. Però en una societat complexa, multicultural i multiracial com la nostra, si en lloc de perseguir els nostres objectius (treballar, estudiar...) ens dediquéssim estrictament a ajudar al desvalgut, la societat desapareixeria. Això no vol dir que no s'hagi d'ajudar directament el necessitat. Clar que s'ha de fer. El que vol dir és que si tot el món, milions i milions de persones, deixessin d'acudir al seu lloc de treball o al seu lloc d'estudi per anar solidàriament a ajudar els més necessitats, tota la humanitat s'empobriria i es convertiria en necessitada. Anar a treballar o a estudiar no solament ens beneficia a nosaltres, sinó molta altra gent que no coneixem. Amb la producció generada, serà molt més fàcil ajudar els necessitats, els invàlids i els pobres.


34

Si deixem de produir, ens convertim tots en necessitats, invàlids i pobres. Solidaritat no és ajudar l'amic conegut. Solidaritat és el mercat, que ajuda a l'amic conegut i a milions més de persones que no coneixem directament i que estan tant o més necessitats.

Els objectius de les empreses són:

a) Aconseguir beneficis. Els beneficis són la diferència entre els ingressos totals i els costos totals. Quan una empresa, de forma permanent, no té beneficis, és expulsada del mercat. Els consumidors, amb les seves compres, decideixen qui ha de produir i què ha de produir. El veredicte dels consumidors és inapel·lable. Cada euro gastat al mercat és un vot donat a les empreses que mereixen la confiança dels seus clients. Si s'obtenen beneficis, és senyal que l'empresa està satisfent les necessitats dels clients. Servint els altres, l'empresa aconsegueix els seus objectius. En cas de no aconseguir-ho, les pèrdues reduirien els seus capitals propis i, de prolongar-se la situació, l'empresa hauria de tancar. L'accionista o propietari de l'empresa busca legítimament un benefici de la seva activitat empresarial.

b) Augmentar les vendes. És clar que per obtenir beneficis, l'empresa ha de poder vendre el producte al mercat. El creixement de l'empresa i les vendes formen part dels objectius empresarials.

El responsable i impulsor de les vendes és el consell d'administració o equip directiu de l'empresa. En ocasions, el director i l'accionista-empresari coincideixen en la mateixa persona. Tal seria el cas d'un autònom o d'una S.L. unipersonal. També d'una Societat Anònima unipersonal. Tanmateix, a les grans empreses, la direcció està professionalitzada i el director general no té per què ser necessàriament accionista de l'empresa. Encara que la maximització de beneficis i la maximització d'ingressos guarden certa relació, no coincideixen per a un mateix nivell de vendes. Això vol dir que, a les grans empreses, hi ha un conflicte d'interessos entre el propietari-accionista i el gerent-director general. El primer busca el màxim nivell de beneficis, mentre que el segon és més procliu a maximitzar les vendes (aconseguint un benefici menor).

c) Promoure l'ocupació i la creació de riquesa

d) Altres fins socials (responsabilitat social corporativa: respectar el medi ambient ...)

3.3.L'Estat Molt s'ha parlat que el seu objectiu hauria de ser el procurar el bé comú, l'interès general o col·lectiu de la societat, com si l'Estat fos un bondadós pare de família. El problema que existeix amb termes com bé comú o interès general és que el seu contingut no està definit. No té una sola interpretació, sinó múltiples; de fet, tantes com persones ho interpreten. Per exemple, considerem el pressupost municipal dels ajuntaments. Hi ha qui voldria que es destinessin més recursos a la biblioteca municipal, d'altres desitjarien construir una piscina municipal, o subvencionar un concert de rock, o


35

unes vacances pagades a la Polinèsia... No podem parlar d'un únic bé comú com a tal, sinó de múltiples interessos particulars.

El sector públic no està sotmès al mercat i està format per l'administració pública (estatal, autonòmica i local), les empreses públiques (com RENFE, Correus ...), la Seguretat Social i organismes autònoms. El poder públic es distribueix en 4 nivells d'influència: administració local (ajuntaments i diputacions provincials), administració autonòmica (govern de les Comunitats Autònomes), administració central (Estat) i administració europea (amb l'ingrés d'Espanya en la Unió Europea).

Figura 3.1. Sector públic espanyol.

James Buchanan, Premi Nobel d'Economia el 1986 i creador de l'Escola d'Elecció Pública o Public Choice, ha investigat l'acció del sector públic, establint que el seu objectiu és la maximització d'ingressos, que són els impostos recaptats. També ha destacat que l'acció del sector públic no està exempta d'errors. Dediquem tota una unitat a examinar les fallades del mercat, fallades que també trobem en el sector públic. Alguns dels errors més importants del sector públic són:

1) Lobbies o grups de pressió. A l'hora de decidir l'assignació dels recursos públics, es formen lobbies o grups de pressió que, mitjançant un joc poc honorable de concessions i favors mutus, determinen una distribució del pressupost públic a favor dels seus particulars interessos. No tots els grups socials tenen la mateixa capacitat per organitzar-se, exercir pressions polítiques i obtenir beneficis. Col·lectius com els agricultors exerceixen fortes pressions al Ministeri, obtenint subsidis i subvencions generoses, així com alts aranzels que impedeixen l'entrada al mercat nacional de productes agrícoles internacionals. Al contrari, el


36

col·lectiu d'estalviadors, per exemple, no disposa de cap força i els seus legítims interessos es veuen sistemàticament perjudicats.

2) Racionalitat de la ignorància i representació no vinculant. Els representants polítics són elegits a través del vot de milers o milions de votants, periòdicament una vegada cada quatre anys. El poder d'influència real del ciutadà sobre les decisions polítiques diàries és nul. Els programes polítics dels diferents partits tendeixen a assemblar-se, en la recerca del vot de l'elector mig. D'altra banda, els partits polítics són lliures de pactar entre ells, amb independència de quina sigui la voluntat dels seus electors. Aquestes són algunes de les causes per les quals falla la connexió entre els electors i els representants polítics, provocant el descontentament de la societat civil i augmentant el percentatge d'abstenció en les eleccions.

3) Acció governamental a curt termini o miopia governamental. Ja que els mandats polítics s'estableixen en legislatures de quatre anys, el termini de l'acció política queda limitat per aquest límit temporal. La resolució de problemes estructurals o a termini més llarg sol quedar posposada, ja que la seva resolució supera els límits de la legislatura política. Per exemple, la situació de la Seguretat Social espanyola és excedentària momentàniament. Actualment, l'existència de quatre treballadors actius per cada jubilat no suposa cap tensió financera. No obstant això, a 20 anys vista, la situació canvia radicalment. La falta de solucions enèrgiques i estructurals té molt a veure amb aquesta miopia governamental.

4) Proliferació de reglaments i agències públiques. El sector públic sol experimentar un creixement exponencial, tant en la promulgació d'ordres i mandats, com en el seu personal, funcionari o no. Així com una empresa privada presenta sempre incentius per reduir costos i ser competitiva, a la funció pública això no passa i tendeix a créixer il· limitadament i sobreexpansionar les seves despeses de funcionament.

3.4. Interrelació dels 3 agents econòmics

És el que s'anomena flux circular de la renda:


37

Figura 3.2. Flux circular de la renda. Les empreses són demandants de treball i les famílies s'ofereixen per treballar en el mercat dels factors de producció. A canvi del treball, les famílies cobren un salari de les empreses. Les empreses produeixen béns i serveis que compren els consumidors al mercat de béns. Pel bé o servei prestat, les famílies paguen un preu a les empreses. L'estat, d'altra banda, recapta impostos de les empreses i de les persones físiques. També concedeix subvencions a les empreses i subsidis a les famílies. L'acció governamental sol suposar la coacció institucional sistemàtica a l'exercici de la funció empresarial. El grau d'intervenció del sector públic a l'antiga Unió Soviètica era del 100% (socialisme científic o real). A Espanya, el pes del sector públic en termes del PIB total és del 40%, el 50% a Alemanya, el 60% a Suècia, 35% als Estats Units, 20% a Hong Kong ...

FAMÍLIES EMPRESES

(Mercat dels Factors Productius)

(Mercat de Béns i

Serveis)

ESTAT

Salari (fluxe monetari)

Preu (fluxe monetari)

Bé (fluxe real)

Treball (fluxe real)


38

Activitat 3.1.

Classifica els següents agents econòmics:

. Tribunal Internacional de La Haya, Ministeri d'Economia, Diputació de Barcelona, Professor d'economia en un institut públic, Professor de matemàtiques en un institut concertat, Professor de medicina universitari, Professor d'educació primària, Educadora infantil en una guarderia municipal, Educadora infantil en una guarderia privada, Comissió Europea, família del president del govern, Renfe, Iberia, Telefónica, ONG Pallassos sense fronteres, Correus.

Activitat 3.2. Raona si les següents persones compleixen els requisits per considerar-se treballadors per compte d'altri: - un empresari de la construcció - una mestressa de casa - un estudiant - un funcionari - un obrer de la construcció a l'atur - un cambrer - un obrer de la metal·lúrgia - un advocat - un metge Activitat 3.3. Raona si les afirmacions següents són vertaderes o falses: - La racionalitat és un supòsit de comportament que es compleix sempre que l'acció sigui conscient. - L'objectiu principal dels accionistes de les empreses és maximitzar els beneficis. - L'objectiu principal dels directius de les empreses no sempre és maximitzar els beneficis. - El mercat és el mecanisme conegut que millor assigna els recursos. - El principal objectiu de l'estat és maximitzar el bé comú o benestar general. - Quan una persona es dedica a ajudar els pobres i no busca maximitzar els seus ingressos, la seva conducta no és racional. - Les empreses tenen obligacions no solament amb els seus accionistes, sinó també amb l'entorn social que l'envolta (responsabilitat social de l'empresa). - L'estat està en disposició de corregir les fallades del sector privat.


39

Activitat 3.4. Completa les frases de manera que tinguin sentit: 1) Les famílies prenen les seves decisions ... 2) El sector públic... 3) Els agents econòmics no sempre actuen ... 4) Una persona que viu d'interessos o lloguers ... 5) El flux circular de la renda mostra de forma simplificada... 6) Els lobbies o grups d'interès... a) les relacions entre els diferents agents econòmics d'una societat. b) són una fallada de l'estat. c) buscant el màxim benefici monetari amb les seves decisions. d) és un rendista. e) estableix el marc jurídic i institucional d'una societat. f) en funció de les seves preferències i del seu nivell d'ingressos. Activitat 3.5. "L'única responsabilitat social de les empreses és la utilització dels seus recursos en activitats que generin un benefici, sempre respectant la llei i sense frau ni engany. " (Milton Friedman, Premi Nobel d'economia el 1976).

Discuteix. S'han de preocupar les empreses únicament d'obtenir un benefici? O han d'ajudar també organitzacions sense ànim de lucre, universitats i altres bones causes? Augmenta la percepció positiva d'una empresa el que aquesta ajudi a la col·lectivitat? O hauria d'utilitzar l'empresa els seus fons per augmentar salaris, repartir dividends i disminuir preus?

Activitat 3.6.

Hal Rosenbluth va escriure un llibre, The customer comes second, en el que defensava que l'èxit de la seva empresa era satisfer als seus empleats, primer, i en segon lloc els clients. Hi estàs d'acord? Creus que satisfer els desigs dels empleats d'una empresa assegura la satisfacció dels clients?

Activitat 3.7.

Durant alguns dies d'estiu del 2008, el preu del barril Brent de petroli va assolir els 140 $. Les grans empreses petrolíferes (ExxonMobile, BP, Gulf, Shell, Repsol) van augmentar els seus beneficis enormement.

Significa això que estan servint els interessos del client? O més aviat que s'enriqueixen a costa del client?


40

Activitat 3.8. Una empresa japonesa d'electrònica es fixa com a objectiu anual augmentar la seva quota de mercat mundial. És una bona decisió? No s'haurien de fixar com objectis un augment del benefici? Quina relació hi ha entre un objectiu i un altre? Activitat 3.9. Segons Frederick Reichheld, autor de The loyalty effect, la durada mitja d'un lloc de treball als Estats Units és de només tres anys, mentre a Alemanya són vuit anys. És bo canviar d'ocupació periòdicament? És bo establir llargues relacions laborals amb els empleats, proveïdors i clients de l'empresa?


41

Unitat 4. La funció productiva de l'empresa

4.1. Per què existeixen les empreses

Ronald Coase (Premi Nobel d'Economia el 1991) va assenyalar que el mercat com a mecanisme de coordinació no s'ajusta a la manera de funcionar de les empreses. Dins d'aquestes, els treballadors "obeeixen" les ordres de la direcció. Si s'afirma que la coordinació és obra del mecanisme dels preus, per què són necessàries les empreses? Fora de les empreses, els preus dirigeixen la producció. I els preus són fruit dels intercanvis al mercat. En canvi, dins d'una empresa, l'empresari-gerent dirigeix la producció d'una manera “autoritària”.

Coase, en un article titulat "The nature of the firm" (1937), diu que l'empresari existeix perquè estalvia "costos de transacció". Imagina, per posar un exemple, que decideixes reformar la cuina del teu habitatge. Necessites, per a això, tot un ventall de serveis professionals (lampista, fabricant de mobles, instal·lador...). Tens dues possibles opcions. La primera és buscar cada un d'ells separadament, contactar, negociar un contracte, acordar un preu, quedar un dia i supervisar i verificar que l'obra o servei es realitza correctament. Això implica uns costos de transacció considerables. En canvi, una segona opció seria contactar amb una sola empresa de reformes de la llar. Ells s'encarreguen de tot. Els costos de transacció (recerca, negociació del contracte i verificació del treball realitzat) s'han reduït considerablement. Per tant, les empreses existeixen perquè redueixen els costos de transacció. A partir d'aquí, Coase es planteja una segona pregunta. Per què no existeix una sola empresa que realitzi tota la producció mundial? La resposta és que tal com avança la dimensió empresarial, també creixen els costos de control, gestió i comunicació. En paraules del mateix Coase "... una empresa tendirà a créixer fins que els costos de l'organització d'una transacció addicional dins de l'empresa s'igualin als costos de la realització de la mateixa transacció per mitjà d'un intercanvi al mercat obert, o als costos de la seva organització en una altra empresa”.

4.2. Producció i Costos (totals, mitjos i marginals)

L'empresa és una organització amb ànim de lucre que satisfà les necessitats dels seus clients mitjançant la producció de béns o prestació de serveis. L'emprenedor, sempre alerta de les descoordinacions socials existents, dirigeix el procés productiu amb l'objectiu de donar una millor solució a un problema o necessitat existent. Per a això, combina els inputs necessaris (terra, treball, capital) per produir el bé necessari.

La producció total serà la quantitat del bé obtinguda. A curt termini, considerem que el capital és fix. D'un dia per l'altre, no podem ampliar la dimensió de la fàbrica. Per a això, es requereix temps (buscar nous terrenys, compra de nova maquinària ...). En canvi, el treball sí que és variable a curt termini. Podem contractar nous treballadors ràpidament o es poden acomiadar, amb moltes més dificultats a Espanya, en cas de no haver-hi demanda al mercat.


42

Una llei important que opera en el curt termini és la llei de rendiments decreixents. Donat un capital, la introducció de nous treballadors incrementa el producte total, però arribarà un moment en què ho farà a un ritme menor. I fins i tot el producte total pot arribar a decrèixer.

En el nostre cas, el primer treballador augmenta el producte en 10 unitats. El segon treballador l'augmenta només en 8 unitats fins un total de 18. Ja opera la llei de rendiments decreixents. El tercer treballador augmenta el producte total només en 7 unitats fins un total de 25, mentre que la introducció del quart treballador no solament no augmenta la producció, sinó que la disminueix en 2 unitats fins 23. La producció mitjana és la relació entre la producció total i el nombre de treballadors: Pme = PT / L

La productivitat marginal és l'increment a la producció total quan es contracta un treballador addicional. En el nostre exemple, la productivitat marginal del primer treballador és 10, la del segon treballador és 8, la del tercer treballador és 7 i la del quart treballador és -2.

Pmg = ∆PT / ∆L

Una determinada tecnologia productiva serà més eficient que una altra quan aconsegueixi més producció amb els mateixos factors productius o, alternativament, la mateixa producció utilitzant menys factors productius. Així, l'eficiència tècnica consisteix a produir el màxim output possible utilitzant els mínims inputs possibles (treball i capital).

L'eficiència econòmica consisteix a seleccionar la més barata de les tecnologies tècnicament eficients. Cal considerar que el cost del treball és el salari a pagar als treballadors i que el del capital és el tipus d'interès que l'empresa ha de pagar a les entitats financeres per obtenir prestats uns recursos.


43

Activitat 4.1.

Una empresa que produeix material de ferreteria disposa de les següents tecnologies:

Tecnologia Treball (hores) Capital (màquines) Output A 6 2 10.000 B 2 6 10.000 C 4 4 9.500 Calcula:

. la productivitat del treball i del capital de la tecnologia A.

. el cost total per a cada tecnologia, sabent que el salari per hora és de 30 € i el cost de la màquina és de 40 €/màquina.

. Indica quina tecnologia és més eficient tecnològicament i econòmicament. Els costos totals d'una empresa es divideixen en costos variables i costos fixos. CT = CV + CF

Els costos variables depenen del nivell de producció (per exemple, les compres de matèries primeres). En canvi, els costos fixos no depenen de la producció (per exemple, el pagament del lloguer o dels impostos municipals). Numèricament: CF = A (constant)

CV = cv unitari x q


44

Els costos totals mitjos són la relació entre els costos totals i la quantitat. Equivalen a la suma dels costos fixos mitjos i els costos variables mitjos. CTMe = CT / q = (CF + CV) / q = CF/q + CV/q = CFMe + CVMe

Finalment, el cost marginal és l'increment en el cost total quan augmentem la quantitat produïda en una unitat addicional. CMg = ∆CT / ∆q Gràficament, el cost marginal té també forma de U com els costos totals mitjos i els costos variables mitjos. A més, els intersecciona en el seu punt mínim.


45

Activitat 4.2. Rosa ven flors en un mercat municipal. Las tasses d'ocupació de la via pública son 50 euros i els costos de compra de la mercaderia (CV) són: 1 ram, 40 €; 2 rams, 70 €; 3 rams, 90 €; 4 rams, 100 €; 5 rams, 105 €; 6 rams, 115 €; 7 rams, 130 €; 8 rams, 160 €; 9 rams, 200 €. Completa la següent taula i representa gràficamente els CTMe, CVMe i CMg: Quantitat CF CV CT CTMe CVMe CFMe CMg 0 50 0 1 50 40 2 50 70 3 50 90 4 50 100 5 50 105 6 50 115 7 50 130 8 50 160 9 50 200 Si el preu de venda és de 45 €, calcula els ingressos totals i els beneficis totals (IT = p x q ; BT = IT – CT).

Quantitat CT IT = p · q BT = IT - CT 0 1 2 3 4 5 6 7 8 9


46

Els costos marginals coincideixen amb l'oferta d'una empresa:

Si el preu de venda al públic (PVP) fos l'indicat en el punt A (superior als costos totals mitjos), l'empresa obtindria beneficis extraordinaris.

Si el preu fos l'indicat en el punt B, els ingressos totals equivaldrien als costos totals i no hi haurien beneficis extraordinaris. Aquest punt també es denomina llindar de rendibilitat. Si el preu fos l'indicat en el punt C, els ingressos totals serien inferiors als costos totals i l'empresa tindria pèrdues. Tanmateix, els ingressos cobreixen la totalitat dels costos variables i una part dels fixos. Per tant, l'empresa no cessaria la seva producció a fi de no perdre el marge de contribució parcial al finançament dels costos fixos. En el punt D, el preu equival als costos variables unitaris. Per tant, els ingressos totals cobreixen els costos variables totals i la pèrdua és equivalent a la totalitat dels costos fixos. A l'empresa li és igual produir o no. Aquest punt es denomina llindar de producció. Finalment, en el punt E no es cobreixen ni els costos variables. La totalitat dels costos fixos és una pèrdua i el preu de venda és inferior al cost variable unitari. Les vendes no cobreixen ni les compres realitzades i convé tancar l'empresa.

4.3. Economies d'escala

A llarg termini, tots els factors de producció són variables: el treball i el capital. Així com els rendiments decreixents és la llei que opera en el curt termini (amb el capital constant), les economies d'escala és la llei que domina el llarg termini. Considerem les 3 situacions següents:


47

Situació Quantitat Capital Treball Inicial 100 1 2 A 200 2 4 B 250 2 4 C 175 2 4 Partim d'una producció inicial de 100 unitats, amb 1 màquina i 2 treballadors. Suposem que dupliquem els factors productius i, per tant, passem a tenir 2 màquines i 4 treballadors. En la situació A l'output també es duplica, passant de 100 a 200 unitats. Seria un cas d'economies constants a escala.

En la situació B, l'output augmenta més que proporcionalment respecte als factors de producció. Seria un cas d'economies d'escala o rendiments creixents a escala. En la situació C, la producció augmenta menys que proporcionalment que els factors de producció. Parlaríem de deseconomies d'escala o rendiments decreixents a escala. Una de les raons que alimenta el creixement i la major dimensió de les empreses és la recerca d'economies d'escala. Algunes de les causes de la consecució d'economies d'escala són les següents:

a)Compra al major. Les grans empreses multinacionals compren una gran quantitat de productes. Això els permet beneficiar-se d'importants descomptes que podran traduir-se en menors preus. Un exemple és IKEA, fundada per Ingvar Kamprad, al comprar grans quantitats de fusta pels seus mobles amb importants reduccions de preu.

b)Millores en la gestió empresarial. Quan la dimensió de l'empresa és petita, la direcció de l'empresa pot ser unipersonal, ocupant-se d'àmbits com la comptabilitat, producció, màrqueting ... En canvi, quan la dimensió empresarial augmenta, es fa factible la contractació d'un personal directiu específic, expert en comptabilitat, producció i màrqueting.

c)Técniques. Alguns processos productius són molt cars si s'opera en una escala reduïda. Imagina una línia de producció de cotxes per fabricar una dotzena d'automòbils al mes. El cost unitari pot reduir-se si s'augmenta la producció. Dins de les raons tècniques destaquem l'especialització, les indivisibilitats en la utilització de la maquinària i la reducció de costos d'emmagatzematge

d)Financeres. El cost financer a les grans empreses és menor a causa de la seva major solvència i nivells de garantia més elevats.

e)Reducción del risc. Una empresa de gran dimensió està més diversificada i és menys vulnerable a una crisi puntual en un determinat sector.


48

4.4.Divisió del treball, especialització i intercanvi

La nostra vida en societat és una immensa xarxa de relacions humanes recíproques. Aquestes relacions no han estat creades d'una forma deliberada, sinó que obeeixen a un procés espontani. Un factor important que contribueix a la nostra moderna societat tal com la coneixem és la divisió del treball. Concretament, dividim els coneixements i treballem només en una àrea molt reduïda de la immensa xarxa global. Si actuéssim de forma aïllada, hauríem de generar de nou una informació que d'altres ja han generat prèviament. Això superaria la nostra capacitat. Treballant mancomunadament l'home aconsegueix assolir major nombre d'objectius que treballant aïlladament. I és que l'ésser humà gaudeix de diferents capacitats innates, sent afavorit per realitzar algunes tasques i estant pràcticament impossibilitat per realitzar-ne d'altres. També els recursos naturals es troben distribuïts de forma molt desigual a la terra, requerint l'especialització i la cooperació de tots els països.

Quant més ampli sigui el mercat i major la població, més intensa podrà ser l'especialització i la divisió del treball. Fixa't com a les grans ciutats, en general, hi ha treballs més especialitzats que en l'àmbit rural. En una gran població hi hauran metges de múltiples especialitats, mentre que als pobles hi sol haver un sol metge generalista. També a les ciutats hi ha advocats especialitzats en camps jurídics molt específics (civil, mercantil, laboral, administratiu, penal...), mentre que als pobles potser hi haurà una gestoria que serveix per realitzar els tràmits legals més bàsics. Xenofonte, a l'antiga Grècia clàssica, ja se'n va adonar:

"Als petits pobles el mateix treballador fa cadires i arades i taules, i sovint ell mateix construeix cases, mentre que a les grans ciutats trobem un home fabricant només sabates d'home i un altre només sabates de dona ... Un home viu tallant vestimentes i un altre component les diferents peces”.

El mateix Adam Smith, a La riquesa de les nacions, fa un especial èmfasi en els avantatges de la divisió del treball4. És cèlebre el fragment en el qual relata l'especialització existent en una fàbrica d'agulles. Sense especialització, un treballador, amb el seu màxim esforç, podria produir una agulla diària. Però la situació canvia radicalment si es divideix el procés productiu en diferents tasques. Un home estira el filferro, un altre el redreça, un tercer el talla, un quart l'afila, un cinquè el llima en un extrem per col·locar el cap de l'agulla ... Així fins a completar 18 operacions diferents. Amb una plantilla de 10 treballadors (algú executava 2 o 3 tasques), la producció total era de 48.000 agulles diàries. Per tant, 4.800 agulles per treballador. Les xifres són contundents. Sense especialització, un màxim d'1 agulla diària per treballador. Amb especialització, 4.800 agulles diàries per treballador. L'increment és de gairebé un 480.000%.

4 Adam Smith extreu aquest exemple sense citar-lo de l'Enciclopèdia Francesa. El mateix exemple, quan va ser citat pel seu amic Adam Ferguson, va servir per posar fi a la seva amistat. I és que Adam Smith va denunciar Adam Ferguson per plagi.


49

Un altre exemple real molt més recent de l'especialització i la divisió del treball és el de Henry Ford i la seva empresa automobilística. Va aconseguir crear una cadena de muntatge per la qual avançava el cotxe i els operaris s'especialitzaven en la instal·lació de les diferents peces. Mentre altres fabricants tardaven dies a completar la fabricació del seu cotxe, Henry Ford produïa el seu famós Ford-T en menys de dues hores. Una vegada constatat que la divisió del treball augmenta la producció, el següent pas és l'intercanvi. Cada persona s'especialitzarà en aquelles tasques en les quals sigui especialment traçut i li despertin major interès. Com per viure amb un mínim de confort necessitem múltiples béns i serveis, haurem d'intercanviar el nostre producte pel d'altres. Aquesta situació va ser estudiada per David Ricardo, economista clàssic anglès, i es coneix com la llei de l'avantatge comparatiu o llei d'associació. És igualment aplicable al comerç internacional. Considerem, en la situació del clàssic Robinson Crusoe5 les possibilitats de progressar que té Robinson a l'illa deserta. Estant sol a l'illa no és possible la divisió del treball. Totes les tasques necessàries per sobreviure les ha de realitzar sense companyia. Quan apareix Divendres, a més d'aconseguir un company, comença la possibilitat d'especialitzar-se i dividir-se les tasques. Suposem que Divendres és més hàbil que Robinson Crusoe i que en un dia de feina pot pescar 5 peixos o agafar 12 cocos tropicals. Robinson només pot pescar 2 peixos o recollir 10 cocos.

Producció Diària Peixos Cocos

Robinson 2 10 Divendres 5 12 Total 7 22 Considerem que, en un termini de 30 dies, cada un d'ells dedica 15 dies a pescar i 15 dies a recollir cocos.

Producció en 30 dies (sense especialització) Peixos Cocos

Robinson 15 x 2 = 30 15 x 10 = 150 Divendres 15 x 5 = 75 15 x 12 = 180 Total 105 330 Divendres té avantatge absolut en ambdues tasques: pescar peixos i agafar cocos. Tanmateix, és relativament més hàbil pescant peixos. Direm que té avantatge comparatiu en aquest àmbit i que en la divisió del treball, Divendres s'encarregarà de la pesca i Robinson d'agafar cocos. Suposem que Robinson dedica 18 dies del mes a recollir cocos i 12 dies a pescar, mentre que Divendres fa el contrari. Durant 17 dies pesca i en els 13 dies restants recull cocos. La producció seria la següent:

5 El seu autor, Daniel Defoe (1660 -1731), va ser també un pioner de la premsa econòmica.


50

Producció en 30 dies (amb especialització) Peixos Cocos

Robinson 12 x 2 = 24 18 x 10 = 180 Divendres 17 x 5 = 85 13 x 12 = 156 Total 109 336 Observem com la producció total ha augmentat amb la divisió del treball i l'especialització. Queda clar que quan cada persona s'especialitza en aquelles tasques en les quals és més eficient, la producció global augmenta, havent-hi marge per a un intercanvi que beneficiï a totes les parts.

Els preus límits que permetran un intercanvi mútuament beneficiós per a ambdós, Robinson i Divendres, són els costos d'oportunitat del coco en termes dels peixos. En el nostre cas, el límit inferior serà l'equivalència entre 1 coco i 0,2 peixos; i el límit superior serà l'equivalència entre 1 coco i 0,416 peixos. Qualsevol preu intermedi serà vàlid.Per exemple, 1 coco i 0,3 peixos.

1 coco = 0,2 peixos (límit inferior)

1 coco = 0,416 peixos (límit superior)

1 coco = 0,3 peixos (preu de l'intercanvi)

Considerem que Robinson ven a Divendres 30 cocos, a canvi de rebre d'aquest 9 peixos. La situació quedaria de la següent manera:

Resultat després dels intercanvis Peixos Cocos

Robinson 33 150 Divendres 76 186 Total 109 336 Comprovem com ambdós, tant Robinson com Divendres, milloren la seva posició amb l'intercanvi. Abans del procés, Robinson tenia 30 peixos i 150 cocos. Després de l'intercanvi, té 33 peixos i 150 cocos. Per la seva part, Divendres tenia 75 peixos i 180 cocos abans de la divisió del treball. I després d'especialitzar-se en la pesca i d'intercanviar l'excedent, disposa de 76 peixos i 186 cocos.

Guany Net després dels intercanvis Peixos Cocos

Robinson +3 0 Divendres +1 +6 Total +4 +6 4.5. Preus i Costos Determinen els costos els preus de venda o són els preus de venda els que condicionen els costos? Molts respondrien que els costos determinen els preus de venda. D'aquesta


51

manera, raonem que si comprem a 50 €, per exemple, el normal és vendre a 70 € i obtenir un benefici unitari de 20 €. És el que s'anomena mark-up: Preu = Costos x (1 + marge de benefici) Així, si els costos són 100 € i el marge de benefici és del 25%, llavors: Preu =100 € x (1 +0,25) =125 €

Malgrat que aquesta és una norma d'ús pràctic freqüent, també és cert que té moltes excepcions. Quan una empresa posa els seus productes “en liquidació”, el preu de venda és inferior al cost. L'empresa té pèrdues, però la seva necessitat d'aconseguir diners líquids l'impusa a vendre amb uns preus inferiors als costos.

Realment, el que passa és que els preus determinen els costos i no al revés. Quan es ven un bolígraf per 5 €, no és que els costos siguin 4 € i el marge 1 €, sinó que l'expectativa de poder vendre demà per 5 € és la que ens fa incórrer avui en uns costos de 4 €. Per entendre'ns, la pastanaga són els preus que mouen a l'ase, que són els costos. L'emprenedor, amb la seva perspicàcia habitual i característica, fa una estimació constant dels béns i serveis que la societat demandarà en el futur. En la mesura que sigui capaç de produir-los incorrent en uns costos inferiors al seu preu, obtindrà un benefici. Els costos són el valor subjectiu atorgat a la fi a què es renuncia quan s'actua. O, en un sentit més restringit, la valoració monetària dels factors de producció. Quan s'obtenen beneficis, els ingressos són superiors als costos, indicant que els recursos s'assignen molt correctament a la satisfacció d'una finalitat més valorada que la d'altres a què s'ha renunciat.

Al contrari, l'obtenir pèrdues és un senyal que els recursos escassos no s'estan utilitzant de la millor manera possible. Per posar un exemple, la construcció de l'AVE (tren d'alta velocitat) tindria pèrdues i no seria rendible des d'un punt de vista privat. I és que els recursos destinats a aquesta obra de tecnologia tan avançada, són més urgentment necessitats per a la millora i conservació de la xarxa de rodalies. Per això és tan important la consecució de beneficis. És el millor senyal que tenim d'una correcta assignació dels recursos escassos per tal de satisfer de les necessitats dels consumidors.


52

Activitat 4.3.

Una empresa produeix camises amb les següents tecnologies:

Tecnologia Treball (hores) Capital (màquines) Camises A 4 6 8.000 B 6 4 8.000 C 5 6 7.500 a) Calcula la productivitat del factor treball i del capital de la tecnologia A. b) Calcula el cost total de cada tecnologia, sabent que el cost del treball és de 200 €/hora i el cost del capital 400 €/màquina. c) Indica quina tecnologia és la tècnicament i econòmicament més eficient.

Activitat 4.4. Decideixes vendre figures de ceràmica en una fira ambulant. Pagues 200€ per ocupació de via pública i els costos variables (mà d'obra i argila) són els següents:

Quantitat Cost Variable (€) 1 10 2 18 3 24 4 30 5 35 6 41 7 50 8 60 9 72 El preu de venda de la figura de ceràmica és de 80 €. a) Calcula numèricament en una taula els costos totals, els costos totals mitjos, els costos variables mitjos, el cost marginal, els ingressos totals, l'ingrés marginal, els beneficis totals i el benefici marginal. b) Representa gràficament els costos totals mitjos, els costos variables mitjos i el cost marginal. c) Explica en què consisteix la llei de rendiments decreixents. Quina quantitat de figures de ceràmica maximitza el benefici?

Activitat 4.5. Una empresa produeix 50 bolígrafs amb un cost de 25 €. Si s'augmenta la producció a 51 bolígrafs, el cost ascendeix a 25,40 €. Quin és el cost marginal de la unitat 51?


53

Activitat 4.6.

Es coneixen les següents dades d'una empresa:

Número de treballadors Producció total 0 0 1 4 2 10 3 25 4 38 5 43 6 43 7 39 Calcula la productivitat mitja i la productivitat marginal de l'empresa i representa-les gràficament. Activitat 4.7. Completa la següent taula:

Treball (hores)

0 1 2 3 4 5 6

Producció Total

0 150 760

Productivitat Mitja

200 150

Productivitat Marginal

200 150

Activitat 4.8. Un fabricant de bicicletes disposa de les següents dades:

Número d'operaris Producció de bicicletes 1 10 2 22 3 32 4 40 5 45 6 45 7 41 a) Calcula la productivitat mitja i la productivitat marginal. b) Apareixen rendiments decreixents? En quin moment? c) Quines poden ser les causes d'una productivitat marginal negativa?


54

Activitat 4.9. Per produir 600 mitjons es disposen de dues alternatives: La tecnologia A utilitza 3 unitats de treball i 4 de capital; el mètode B utilitza 5 unitats de treball i 2 de capital. Si el preu del treball és de 12 euros per unitat i el preu del capital és de 18 euros, quin mètode utilitzarà el productor? Per què?

Activitat 4.10.

Les dades d'una empresa són:

Producció Costos Fixos Costos Variables 0 10 0 1 10 20 2 10 38 3 10 54 4 10 68 5 10 80 6 10 90 7 10 95 Calcula el cost total, el cost total mig, el cost variable mitjà, el cost fix mitjà i el cost marginal. Representa'ls gràficament. Descriu el que observes. Quin tipus d'empreses presenten aquesta evolució en els seus costos totals mitjos? Quins efectes tindrà sobre la competència?

Activitat 4.11. Per obtenir 10 unitats d'un producte, una empresa disposa dels següents processos de producció:

Tecnologia Treball Capital A 1 3 B 1,5 1,5 C 1 2 D 2 1,5 E 2 1

Quins processos són eficients tècnicament i quins no? Pots dir quina és la tecnologia econòmicament més eficient?

Activitat 4.12. Com són els rendiments d'aquestes dues tecnologies?


55

Tecnologia A Treball 1 2 3 4 5 6 Capital 2 4 6 8 10 12 Producció 3 6 9 12 15 18

Tecnologia B Treball 1 2 3 4 5 6 Capital 2 4 6 8 10 12 Producció 2 4 7 11 16 22 Lectura 4.1. "Ronald Coase és indubtablement un dels autors amb major influència en la manera en la qual actualment pensem i entenem el paper dels directius d'empresa en el sistema productiu. És més, crec que és just dir que Coase ha estat el responsable de col·locar les tasques directives com l'objecte central d'estudi de l'Economia de l'Empresa; encara que segurament ell insistiria que, al dia d'avui, aquest canvi d'enfocament encara no és complet. Per entendre la importància de la seva contribució, cal partir d'una dada: el pensament econòmic amb què es va trobar Ronald Coase en els seus anys de formació bàsicament ignorava la importància del management com a factor de producció. La teoria imperant es basava en la metàfora de la mà invisible d'Adam Smith: un sistema de preus descentralitzat aconseguia per si mateix l'assignació de recursos més eficient. Llavors, les activitats econòmiques podien ser coordinades perfectament mitjançant un sistema de preus sense necessitat de cap altre mecanisme de coordinació. Amb aquest supòsit, quedava fora de l'anàlisi tot el que no fos el sistema de preus, inclòs el paper del directiu per coordinar i planificar la producció. L'empresa era, de fet, una caixa negra en la qual s'ignorava totalment el que passava des que entraven els factors de producció fins que sortia l'output per a la seva venda. No es consideraven les decisions que depenen directament de sistemes administratius en lloc dels preus de mercat.

Així, es deixava sense explicar la importància d'un factor de producció la tasca del qual és coordinar: els managers. D'aquesta forma, l'Economia s'oblidava de la importància de l'administració de les empreses per a la creació de riquesa. Coase, només amb 21 anys, va entendre que existien diferents costos d'utilització del mecanisme de preus que no eren tinguts en compte per la teoria de la seva època. Per començar, els preus han de ser "descoberts" ja que de vegades no són observables a simple vista. A més, la determinació dels preus, en certs casos, pot requerir una negociació costosa i incerta. També existeixen costos de redactar els contractes i comprovar que s'estan complint. Tots els costos associats a la utilització del mecanisme de preus de mercat han estat anomenats "costos de transacció" i són la peça angular en què es basa el pensament de Coase. La sola existència de costos de transacció implica que hi ha situacions en les quals és eficient utilitzar mecanismes alternatius de coordinació per a l'assignació de recursos. La figura del mànager cobra rellevància com a coordinador de l'assignació de recursos en situacions en les quals els costos de


56

transacció són alts i, per això, és més eficient la planificació del directiu que confiar simplement en els mecanismes de mercat.

Aquesta manera d'entendre l'empresa ha estat desenvolupada i ampliada posteriorment per un altre il· lustre autor com Oliver Williamson per analitzar l'etern buy or make dilema amb el qual sistemàticament es troben les empreses. Ha de realitzar una empresa ella mateixa un input necessari per al seu procés productiu o ha de fer outsourcing i comprar aquest input essencial en el mercat? Formar els propis treballadors o sotscontractar-los a tercers? Convé sotscontractar la comptabilitat a una empresa especialitzada? La resposta, segons les intuïcions de Coase posteriorment desenvolupades per Williamson: "depèn críticament dels costos de transacció de cada una de les alternatives". Sotscontractar l'elaboració de la comptabilitat a una consultora especialitzada pot, a primera vista, resultar més barat a causa que la seva especialització li permet oferir el servei amb menors costos. Tanmateix, és possible que els costos de transacció de sotscontractar la comptabilitat siguin substancials. Cal negociar el contracte, establir les responsabilitats de cada part, verificar que la consultora no filtri informació estratègica als competidors, comprovar periòdicament que la consultora estigui realitzant correctament el seu treball ...

Tots aquests costos de transacció poden ser superiors al cost nominal del contracte i, sumats al mateix, poden fer que l'alternativa de portar la comptabilitat pels propis empleats de l'empresa sigui, considerant el cost real, molt més barata. Finalment, cal ressaltar que aquesta contribució a l'estudi de la naturalesa de l'empresa al costat de la seva aportació pionera a l'Anàlisi Econòmica del Dret van portar a Coase a obtenir un merescut Premi Nobel d'Economia el 1991.”

Adaptat de Juan Santaló, Ronald Coase, el primer en explicar per a què necessitem managers. a) Per què necessitem empreses i managers?

b) Quina diferència hi ha entra la visió d'Adam Smith i la de Ronald Coase ?

c) Què és l'outsourcing?

d) Busca a Internet i escriu una breu biografia de l'economista Ronald Coase.


57

Unitat 5. El mercat: l'oferta i la demanda

5.1. La demanda

La demanda reflecteix la quantitat d'un bé que el consumidor està disposat a comprar a un preu determinat (ceteris paribus). La relació entre preu i quantitat és negativa, això és, a preus elevats estarem disposats a comprar poca quantitat, mentre que quan el preu baixa estem disposats a comprar més quantitat. Si el preu d'un CD és de 5 € no estem disposats a comprar cap CD; si és de 2 € estem disposats a comprar 2 CDs; si el preu unitari és d'1 €, 4 CDs; si el preu unitari és 0,5 €, després compraríem 8 CDs; si disminueix a 0,25 €, 20 CDs.

Gràfic 5.1. Demanda d'un bé. Les decisions rellevants es donen al voltant dels punts indicats al gràfic. La realitat ens situa, doncs, en punts (números discrets, en matemàtiques) i no en una hipotètica corba (números continus, en matemàtiques) que sortiria d'enllaçar els diferents punts:

Gràfic 5.2. Corba contínua de demanda.


58

Altres factors que influeixen en la demanda d'un bé són els preus d'altres béns relacionats (substitutius i complementaris), la renda, les expectatives i els gustos dels consumidors. Són béns substitutius aquells que compleixen la mateixa funció, per exemple, una poma i una taronja, una corbata i una corbata de llacet, un bolígraf i una ploma estilogràfica... Quan puja el preu d'un, augmenta la demanda del bé substitutiu i quan disminueix el preu, disminueix la demanda del bé substitutiu. Així, per exemple, quan puja el preu de les pomes, augmenta la demanda de taronges; quan baixa el preu de les corbates, disminueix la demanda de corbates de llacet; quan augmenta el preu de les plomes estilogràfiques, augmenta la demanda de bolígrafs...

Són béns complementaris aquells que s'usen conjuntament, com una raqueta de tennis i una pilota, l'ordinador i els programes informàtics, el cotxe i la gasolina... Quan augmenta el preu d'un, disminueix la demanda del bé complementari i quan baixa el preu, augmenta la demanda del bé complementari. Per exemple, quan augmenta el preu de les pilotes de tennis, disminueix la demanda de raquetes; quan augmenta el preu de la gasolina, disminueix la demanda d'automòbils ...

Les relacions de substitució i complementarietat es donen tant en els béns de consum com en els factors de producció. Així, el capital i el treball són factors de producció substitutius, doncs un bé es pot produir utilitzant capital o utilitzant mà d'obra. Quan augmenta la renda del consumidor, hi ha béns que experimenten un augment de la demanda superior a l'augment de renda (béns superiors o de luxe), hi ha béns que experimenten un augment de la seva demanda inferior a l'augment de renda (béns normals) i hi ha béns que experimenten un descens de la seva demanda (béns inferiors). Són exemples de béns inferiors la margarina o l'arengada (quan augmenta la nostra renda, deixem de consumir margarina i arengada perquè demandem mantega i sardines, posem per cas). Són exemples de béns superiors la demanda d'hotels de luxe i els serveis educatius de qualitat (si la nostra renda augmenta el 10%, la despesa en hotels de luxe pot augmentar el 15% i la inversió en educació el 20%). Són exemples de béns normals les sabates i els articles de la llar (si la nostra renda augmenta el 10%, la despesa en sabates pot augmentar un 5% i la despesa en articles de la llar un 7%, per exemple). Les expectatives que tinguem sobre el preu futur dels béns afecta també a la seva demanda actual. Si pensem que la gasolina pujarà de preu demà, omplirem avui el dipòsit del nostre cotxe (augmenta la demanda). Si creiem que existeix una impressionant bombolla immobiliària i que el preu de l'habitatge caurà, posposarem la compra d'un pis (disminueix la demanda). Per tant, ens fixem com les expectatives reforcen el sentit del seu autocompliment. Si creus que pujarà el preu de la gasolina, la teva acció d'omplir el dipòsit de combustible hi contribueix. Si creus que la bombolla immobiliària rebentarà, la teva negativa a entrar al mercat de l'habitatge ajuda a desaccelerar els preus del sector i fer punxar la bombolla. Les teves creences importen! El que creus pot acabar succeint en la realitat. No subestimis, així, el poder de les teves expectatives de futur.

En relació als gustos, res no està escrit. De gustibus non est disputandum, deien els antics. Si es difongués el bon gust i l'estimació per la música de qualitat (no dic música


59

clàssica, encara que la major part de la música clàssica és música de qualitat), augmentaria la demanda de concerts per a orgue o cant coral, per exemple, disminuint la demanda de sons heavy o hip-hop.

5.2. L'oferta

L'oferta indica la quantitat d'un bé que estan disposats a oferir les empreses a un preu determinat (ceteris paribus). La relació entre preu i quantitat és positiva en l'oferta, ja que com més alt sigui el preu, més quantitat de producte estan disposades a oferir les empreses. I al contrari.

Així, per exemple, si el preu de venda d'1 CD és de 0,25 € les empreses poden no estar disposades a fabricar-lo en no obtenir beneficis. Si el preu és de 0,5€, la producció pot ser de 2.000 unitats. Si el preu augmenta a 1€ la producció també augmentarà, suposem a 4.000 unitats, en entrar noves empreses al mercat. Si el preu és de 2€, en haver-hi més possibilitats de benefici augmentarà la producció fins a 8.000 unitats.

Gràfic 5.3. Oferta d'un bé.

Fixem-nos de nou com les decisions rellevants es donen al voltant dels punts indicats al gràfic. La realitat ens situa en números discrets i no en una hipotètica corba contínua que sortiria d'enllaçar els diferents punts:


60

Gràfic 5.4. Corba d'oferta contínua.

Altres factors que influeixen en l'oferta d'un bé són la tecnologia, el cost dels factors de producció i les expectatives. La tecnologia augmenta l'oferta d'un bé (permet obtenir major producció gastant el mateix en els factors de producció).

L'augment del cost dels factors de producció (els sindicats impulsen els salaris a l'alça, augmenten els impostos a les empreses...) disminueix l'oferta. I viceversa: la disminució del cost dels factors de producció augmenta l'oferta. Si les expectatives són que el preu d'un bé augmenti, les empreses deixaran d'oferir-ho avui per vendre'l més endavant. I viceversa.

5.3. Equilibri en el mercat

L'equilibri al mercat es produeix quan els plans dels compradors i dels venedors es fan compatibles. Gràficament, seria la intersecció entre l'oferta i la demanda (considerem un mercat de 1.000 consumidors):

Gràfica 5.5. Equilibri de mercat.


61

El punt d'equilibri del mercat és un preu de venda d'1 € i una producció de 4.000 unitats de Cds. Si el preu fos 2€ hi hauria una oferta de 8.000 unitats i una demanda de 2.000 CDs. Les empreses acumularien existències i, per vendre-les, oferirien descomptes i rebaixarien el preu. Quan el preu baixa, augmenta simultàniament la demanda i disminueix l'oferta, fins a arribar a l'equilibri amb un preu d'1 €. Si el preu de venda anés 0,5 €, l'oferta seria de 2.000 unitats i la demanda de 8.000. Les botigues s'omplirien de consumidors desitjosos de comprar CDs a aquest preu de ganga i molts d'ells no podrien fer-ho per falta de producte. El preu tindria tendència a pujar, incentivant les empreses a produir-ne més i temperant la demanda alhora. L'excés de demanda s'anul·la quan el preu arriba a 1 €.

En tot cas, convé notar que la formalització matemàtica de les corbes d'oferta i demanda té un valor acadèmic, però que no es correspon amb la realitat. En la realitat, la informació no està donada, sinó que és subjectiva i es troba dispersa entre els milions de persones que formem la societat; la informació és tàcita i no s'articula formalment en un llenguatge matemàtic (sabem com nadar a l'aigua sense necessitat de saber el principi físic d'Arquímedes).

El preu reflecteix valoracions subjectives diferents per part del comprador i el venedor. Quan s'intercanvia un quilo de pomes a 2 €, el comprador valora més les pomes que els 2 €, mentre que el venedor valora més els 2 € que les pomes. Si no fos així, l'intercanvi no hi seria. Amb l'intercanvi, tots guanyen: el comprador i el venedor. Com més desenvolupada és una societat, més gran és l'especialització i la divisió del treball i més possibilitats hi ha d'intercanvi.

Les 6 lleis de tendència del preu (3 de demanda i 3 d'oferta) són les següents: . El preu serà més gran com més gran sigui l'extensió de la demanda. . El preu serà més gran com més intensa sigui la valoració del bé per part del demandant. . El preu serà més gran com menor sigui la valoració dels diners per part del demandant. . El preu serà menor com més gran sigui l'extensió de l'oferta. . El preu serà menor com menor sigui la valoració del bé per part de l'oferent. . El preu serà menor com més gran sigui la valoració dels diners per part de l'oferent. També és important destacar que és el preu el que determina els costos i no al revés. La confusió que els costos determinen el preu prové del fet que, amb competència, el preu tendeix a igualar-se amb els costos. Però el preu és la pastanaga que guia l'ase que són els costos, i no a l'inrevés.

Els costos són el valor al que renunciem per aconseguir la nostra finalitat. Els costos també són el valor monetari dels factors de producció. Així, per exemple, si vols ser notari hauràs de renunciar a sortir de festa per tancar-te a estudiar (que són els costos). El temps d'estudi, el preu de les classes i del material d'estudi també són costos. 5.4. Intervenció de l'estat en el mercat

Què succeeix si l'estat no accepta el preu de mercat? Suposem el cas dels productes agrícoles. Els agricultors protesten freqüentment per les seves condicions de vida. Amb violència exigeixen preus dels productes agrícoles més alts i aranzels a fi d'eliminar la competència exterior. Els polítics cedeixen a les seves reivindicacions (més de la meitat


62

del pressupost europeu està destinat a la Política Agrícola Comuna) i fixen uns preus mínims dels productes agrícoles per sobre del preu de mercat. Els resultats immediats són l'excés dels productes intervinguts. I és que a un preu de 2 € l'oferta és de 8.000 unitats, mentre que la demanda només de 2.000 unitats. Ja que el preu no pot ajustar-se a la baixa, hi ha un excedent de 6.000 unitats. Podria fer-se una donació de productes agrícoles als països en desenvolupament? Podria vendre's l'excés al mercat nacional? Cap de les dues possibilitats no és real. El destí més freqüent de l'excés de producció sol ser la crema. Es destrueix l'excés de productes agrícoles i no es torna al mercat nacional perquè això faria baixar el preu de venda.

Tampoc no ens queda el consol de pensar que els destinataris dels subsidis agrícoles són els agricultors més pobres i necessitats, que milloren així la seva carestia. No és així. Els principals beneficiaris d'aquest disbarat són els grans terratinents, són els nobles que acumulen grans extensions de terres. Seria el cas de la duquessa d'Alba a Espanya i del duc de Westminster o de la pròpia reina Isabel II a la Gran Bretanya. Alhora, aquest excés de producció agrícola comporta altres efectes indesitjats. Com l'agricultura és l'activitat més intensiva en el consum d'aigua i en l'ús de pesticides, els excessos agrícoles provoquen escassetat d'aigua i molta contaminació. Comparat amb l'agricultura, la indústria no consumeix tanta quantitat d'aigua i contamina també molt menys. A més, en impedir l'entrada de productes agrícoles estrangers, condemna els països del tercer món a la misèria i força a què els seus habitants intentin abandonar el seu país d'origen en pasteres, provocant problemes d'immigració al país de destí.

Gràfic 5.6. Preus mínims: excés d'oferta.

L'altra possibilitat és que l'estat fixi preus màxims per sota del preu d'equilibri. Pensem en el control del lloguer dels habitatges. Amb la intenció que tots puguem accedir al lloguer d'un habitatge a un preu mòdic, l'estat té temptacions de fixar un preu màxim que no arribi al preu de mercat.

Si el preu màxim és de 0,5 €, la demanda és de 8.000 però l'oferta només de 2.000 unitats. Hi ha un excés de demanda (escassetat) de 6.000 unitats. Es busquen habitatges


63

de lloguer, però no es troben. El resultat aconseguit és just el contrari del que es pretenia.

Amb el temps, aquesta falta d'habitatges de lloguer no farà altra cosa que agreujar-se. Pel costat de la demanda, la creixent població demandarà més habitatge social de lloguer. Pel costat de l'oferta, els propietaris dels pisos es trobaran que no poden rendibilitzar la seva inversió i voldran vendre l'immoble o desfer-se d'ell. El pagament dels llogaters pot no ser ni suficient per fer front a l'IBI, les taxes de recollida d'escombraries, el manteniment de l'immoble... La conjunció d'una major demanda i una menor oferta de pisos de lloguer, no farà sinó agreujar el dèficit inicial.

Gràfic 5.7. Preus màxims: escassetat.

5.5. Diferents situacions en la determinació dels preus

La determinació dels preus pot donar-se en situacions diverses: un comprador i un venedor (intercanvi aïllat), un comprador i molts venedors (competència unilateral entre venedors), un venedor i molts compradors (competència unilateral entre compradors), diversos compradors i venedors (competència bilateral).

Una situació on l'administració pública compri tot el material d'oficina a diverses empreses proveïdores seria un exemple del segon cas (un comprador i molts venedors). És el competidor que valora el seu producte més baix que realitza l'intercanvi al preu més reduït.

La subhasta seria un exemple del tercer cas (un venedor i molts compradors). La concessió de les llicències dels mòbils de tercera generació a la Gran Bretanya i Espanya va ser mitjançant subhasta. Les empreses de telefonia (Telefónica, Vodafone...) licitaven entre elles i la que pagués el preu més alt es quedava amb la llicència dels mòbils de tercera generació. El mètode de subhasta a la Gran Bretanya, desenvolupat


64

per experts en la teoria dels jocs, va donar molts beneficis a les arques de l'estat britànic. I és que les empreses, portades per unes expectatives de beneficis massa optimistes, van pagar molts diners per adjudicar-se les llicències.

Un exemple de determinació del preu en competència bilateral ens el dóna Eugen von Böhm-Bawerk amb un quadre de deu compradors i vuit venedors de cavalls i el grau de valoració subjectiva de cada un d'ells:

Compradores C1 C2 C3 C4 C5 C6 C7 C8 C9 C10 Valoración 300 280 260 240 220 210 200 180 170 150 del caballo 100 110 150 170 200 215 250 260 Vendedores V1 V2 V3 V4 V5 V6 V7 V8 Amb un preu de 210, hi hauria 6 compradors disposats a comprar el cavall (de C1 a C6), però només 5 venedors disposats a vendre'l (de V1 a V5). Si el preu augmenta a 215, hi hauria 5 compradors (C6 es retira, ja que el màxim que està disposat a pagar és 210) i 6 venedors (V6 estaria disposat a l'intercanvi). El preu ha de ser més gran que 210 i menor que 215. Un preu de 213 o qualsevol valor intermedi seria el preu de mercat. Són les valoracions subjectives d'aquests parells marginals de compradors i venedors els que determinen el preu. Concretament, el preu estarà determinat per les valoracions subjectives de l'últim comprador inclòs i el primer venedor exclòs. I viceversa, l'últim venedor inclòs i el primer comprador exclòs. Les altres valoracions són irrellevants en la determinació del preu.

Quants menys compradors i venedors hi hagi, més tendirà el preu a quedar dins d'un interval mínim i màxim. Per exemple, el preu de mansions superluxe amb superfície superior als 600 m2. En canvi, si en l'intercanvi intervenen molts compradors i venedors, el preu es determinarà en un interval més reduït. Per exemple, el preu d'un pis de 80 m2 en una zona mitjana.

Discriminació en el preu

Aquesta situació es produeix quan el venedor, per a un mateix bé o servei, fixa diferents preus per a diferents clients. És el cas d'un metge, que per a una mateixa operació, cobra un preu alt a un client ric i un preu més baix a un client menys diners. Perquè la discriminació de preus tingui lloc, són necessàries dues condicions: que això produeixi un guany al venedor i que el bé o servei no pugui ser revenut. Aquesta és la raó per la qual alguns serveis personals, on és impossible la revenda, tinguin diferents preus per a diferents compradors.

5.6. Elasticitat de la demanda

Elasticitat preu

Hauràs notat que hi ha productes que quan experimenten una petita pujada de preu, deixes de comprar-los. Altres que, no importa quant augmenti el preu, que el consum no disminueix. I altres que davant petites rebaixes en el preu experimenten un gran


65

augment en el consum ... El concepte que mesura aquestes realitats és l'elasticitat. Un dels motius més importants per estudiar l'elasticitat és que indica als productors les variacions dels seus ingressos totals davant variacions en el preu. Si un producte no té béns substitutius rellevants, com el petroli, un augment del preu provocarà un augment important en els ingressos dels productors. En canvi, quan el producte té béns substitutius, posem per cas una poma Golden, si el productor decideix augmentar el seu preu, el consumidor pot substituir-la fàcilment per una poma Starking, disminuint els ingressos del venedors de pomes Golden. L'elasticitat es defineix com la relació entre la variació percentual de la quantitat demandada i la variació percentual del preu. Elasticitat preu = (∆q/q) : (∆p/p) = (q1 – q0)/q0 : (p1 – p0)/p0

Suposem que a un preu de 2 € el quilo de meló, es compren 5 quilos. Si el preu puja a 3 €, es compren 4 quilos. L'elasticitat preu del meló serà: Elasticitat preu = (4-5)/5 : (3-2)/2 = -0,4 Així, l'elasticitat preu del meló és 0,4 (sol expressar-se en termes absoluts). És una demanda relativament inelàstica. Observem que la recta és bastant inclinada.

Gràfic 5.8. Demanda inelàstica. Ara, sense sortir de la fruiteria, considerem el cas de la pitahaya, una fruita importada del Brasil i Amèrica Central. A un preu de 15 € en comprem 4 unitats. Si el preu augmenta a 16 €, en comprem 1 unitat. Elasticitat preu = (1-4)/4 : (16-15)/15 = 11,25 (en valor absolut)


66

L'elasticitat preu de la pitahaya és 11,25. La demanda és bastant elàstica, ja que una petita variació en el preu produeix una important variació en la quantitat. La recta resultant és força horitzontal (poca pendent).

Gràfic 5.9. Demanda elàstica. En definitiva, les possibilitats són: 1) Elasticitat = 0. Demanda absolutament inelàstica (recta perpendicular a l'eix de les abscisses) 2) 0 <Elasticitat <1. Demanda inelàstica (recta inclinada) 3) Elasticitat = 1. Elasticitat unitària (tangent de la recta unitària) 4) 1 <Elasticitat <∞. Demanda elàstica (recta no inclinada) 5) Elasticitat = ∞. Demanda absolutament elàstica (recta horitzontal a l'eix de les abscisses) Factors que determinen l'elasticitat de la demanda: 1) Béns de luxe i de primera necessitat. Els béns de primera necessitat tenen una demanda inelàstica, mentre que l'elasticitat dels béns de luxe és més elàstica. 2) Percentatge de la renda que es gasta en el bé. Els béns en els que el consumidor es gasta un percentatge de la renda més petit tenen una demanda més inelàstica que els béns en els que el consumidor es gasta un percentatge de la renda superior. 3) Existència de béns substituïbles. Si el bé té productes substituïbles, la demanda és elàstica, mentre que si no té substituts pròxims (com el petroli) la demanda és inelàstica. 4) El temps. A llarg termini les demandes tendeixen a ser més elàstiques. Elasticitat renda de la demanda Es defineix com la relació entre la variació percentual en la quantitat i la variació percentual en la renda. Elasticitat renda = (∆q/q) : (∆R/R) = (q1 – q0)/q0 : (R1 – R0)/R0


67

Distingim 3 possibilitats: 1) Elasticitat <0. Es tracta d'un bé inferior (en augmentar la renda disminueix el seu consum). 2) 0 <Elasticitat <1. Es tracta d'un bé normal (en augmentar la renda augmenta el seu consum, encara que en un percentatge inferior). 3) Elasticitat> 1. Es tracta d'un bé superior o de luxe (en augmentar la renda augmenta el seu consum en un percentatge superior). Aplicacions de l'elasticitat. Variació dels ingressos dels productors. Ingressos dels productors = Despesa dels consumidors = p x q Quan la demanda és inelàstica, un increment dels preus augmenta l'ingrés dels productors i una disminució del preu el disminueix.

Gràfic 5.10. Ingressos i demanda inelàstica. L'ingrés dels productors és de 9 € (3 x 3) a un preu de 3 €, però quan el preu s'incrementa a 6 €, els ingressos també s'incrementen fins a 12 € (6 x 2). En canvi, si la demanda és elàstica, una disminució dels preus augmenta els ingressos i un augment dels preus els disminueix.


68

Gràfic 5.11. Ingressos i demanda elàstica. A un preu de 5 €, els ingressos són 5 € (5 x 1). Si el preu disminueix a 3 €, els ingressos augmenten a 30 € (3 x 10). Activitat 5.1. Escriu els factors que influeixen en la demanda i en l'oferta. Activitat 5.2. Per què es diu que hi ha una relació positiva o directament proporcional en l'oferta i negativa o inversament proporcional en la demanda? Activitat 5.3. Indica quin tipus de moviment o desplaçament experimenta la demanda de taronges com a conseqüència de:

Moviment Desplaçament ↑ ↓ → ←

Augment del preu de les taronges

Disminució del preu de les taronges

Augment del preu de les pomes


69

Disminució del preu de les pomes

Augment del preu de les pilotes de futbol

Augment de la renda disponible Disminució de la renda disponible

Campanya publicitària a favor de les pomes

Es descobreix que les taraonges són anticancerígenes

S'observa que les taronges són fertilitzades amb productes químics altament tòxics

Es preveu que el preu de la taronja augmenti en el futur

Es preveu que el preu de la taronja disminueixi en el futur

Es preveu que el preu de la poma augmenti en el futur

Activitat 5.4. Indica quin tipus de moviment o desplaçament experimenta l'oferta de cafè com a conseqüència de:

Moviment Desplaçament ↑ ↓ → ←

Augment del preu del cafè Disminució del preu del cafè Augment del salari de la mà d'obra que recull cafè

Disminució del preu de les màquines torradores de cafè

Millora de la tecnologia productiva

Augment dels aranzels sobre el cafè

Expectativa que el preu del cafè augmenti l'any vinent

Expectativa que el preu del cafè disminueixi l'any vinent

Expectativa que el preu de la pinya tropical augmenti força més que el preu del cafè


70

Activitat 5.5. En el mercat de música, els compradors de CD (demanda) i les empreses discogràfiques (oferta), presenten les següents dades: Preu (en euros) 30 25 20 15 10 Quantitat demandada de CDs 100 200 300 400 500 Quantitat ofertada de CDs 500 400 300 200 100 a) Representa gràficament el mercat de CD amb aquestes dades. b) Indica quin és l'equilibri del mercat. Què passaria si el preu fos 15 euros? I si fossin 25 euros? Activitat 5.6. Un pintor artístic pinta 10 quadres durant el mes de gener. Per això necessita 8 kg de pintura a 8 € / kg i 150 hores de treball a 10 € / hora. Realitza una exposició pública i els posa a la venda a un preu mitjà de 200 €. El mes de febrer, en veure que no es venen tots els quadres, baixa el preu a 150 € i produeix un total de 7 quadres. El mes de març, després de guanyar un certamen nacional, puja el preu a 300 € i pinta un total de 15 quadres. a) Representa gràficament l'oferta de quadres del pintor. b) Calcula els beneficis del pintor sabent que, a més dels costos de pintura i mà d'obra, paga un lloguer mensual de 500 €. Activitat 5.7. Raona si les següents afirmacions són vertaderes o falses: a) Quan el mercat està en equilibri, no hi ha ni abundància ni escassetat de producte. b) La demanda de petroli és elàstica. c) La demanda de sal és inelàstica. d) En augmentar la renda disponible augmenta la demanda de tots els béns i serveis. e) Una disminució dels impostos provoca un augment de l'oferta. f) Les expectatives no influeixen ni en la demanda ni en l'oferta. g) Una disminució de la renda disponible pot suposar l'augment de la demanda d'alguns béns i serveis. h) L'augment del preu del te provoca una disminució de la demanda de cafè. i) L'augment del preu de la gasolina provoca una disminució de la demanda d'automòbils.


71

Activitat 5.8. Els béns substitutius són béns alternatius que s'exclouen mútuament en el consum. Per exemple, l'amanida i el gaspatxo són béns substitutius com a primer plat del menú, també el rap al forn i l'estofat de vedella com a segon plat i la crema catalana i la fruita del temps com a postres. Altres exemples són l'estudi de batxillerat o de cicles formatius de grau mitjà, la universitat o cicles formatius de grau superior, el cafè o el te, el pont aeri o el tren d'alta velocitat, la corbata o el llaç ... Els béns complementaris són béns que van units en el consum. Per exemple, la raqueta de tennis i les pilotes de tennis, el bolígraf i el paper, el cotxe i la gasolina, el cafè i la llet ... a) Escriu 3 exemples de béns substitutius. b) Escriu 3 exemples de béns complementaris. Activitat 5.9. Un comerciant ven, entre d'altres comestibles, 50 quilos de tomàquets a 0,80 € / kg i 10 caixes de bombons a 8 € / unitat. Quan baixa el preu del tomàquet a 0,75 € / kg ven 52 quilos i quan ho puja a 0,90 € / kg ven 54 quilos. Quan baixa el preu de la caixa de bombons a 7 € / unitat ven 13 caixes i quan ho puja a 9 € / unitat ven 8 caixes. a) Calcula l'elasticitat preu de la demanda de tomàquests i bombons. b) Interpreta els resultats obtinguts. Activitat 5.10. Durant els darrers anys, la contractació de servei domèstic a l'estat espanyol ha disminuït, mentre que la renda per càpita ha augmentat. Vol dir això que el servei domèstic és un bé inferior o hi ha altres explicacions? Activitat 5.11. Les funcions d'oferta i demanda del bé X són: Qx = 10 + 14 Px Qx = 300 – 15 Px Determina el preu i la quantitat d'equilibri d'aquest bé. Què passaria si l'estat fixés un preu màxim de 12 euros? I un preu màxim de 8 euros? Què passaria si l'estat fixés un preu mínim de 12 euros? I un preu mínim de 8 euros?


72

Activitat 5.12. Davant d'una bona collita, els agricultors, de vegades, destrueixen una part de la mateixa per augmentar els ingressos. Quina interpretació econòmica té aquest fet? Activitat 5.13. Si l'elasticitat renda de la demanda d'habitatge a l'estat espanyol és 1,64, l'elasticitat renda de la cervesa 0,54 i l'elasticitat renda de l'arengada -0,25, què passarà quan la renda per càpita augmenti de 20.000 euros a 21.000 euros? Es pot considerar que la despesa en cervesa haurà disminuït? I la despesa en arengades? Què passarà si la renda per càpita disminueix de 20.000 euros a 19.000 euros? Activitat 5.14. Un comerciant de sardines i caviar té les dades següents: Elasticitat-preu de les sardines = 0,25 (valor absolut) Elasticitat-renda de les sardines = -3,2 Elasticitat-preu del caviar = 4,5 (valor absolut) Elasticitat-renda del caviar = +9 Elasticitat creuada de les sardines i el caviar =? a) Les sardines i el caviar, són béns substitutius o complementaris? ¿Quin serà el signe de l'elasticitat creuada? b) Si l'empresari pot augmentar els preus un 30%, en quin producte ho ha de fer? c) Si la renda dels consumidors augmenta un 10% anual, com afectarà els ingressos de l'empresari? Activitat 5.15. L'elasticitat-preu de la demanda d'un bé és 5 (en valor absolut). A un preu de 6 euros es venien 100 unitats. Si ara es venen 150 unitats, quin és el nou preu? Activitat 5.16. El propietari d'un comerç divideix els seus productes en funció de la seva elasticitat-preu (en valor absolut): - Productes A: elasticitat-preu de 3,9 - Productes B: elasticitat-preu de 1 - Productes C: elasticitat-preu de 0,1


73

a) En quin grup de productes li aconsellaries que disminuís el preu? Per què? b) Si el comerciant vol augmentar els seus ingressos, què ha de fer amb el preu de cada grup de productes? Activitat 5.17. Test (admet respostes múltiples) 1. En quin cas es desplaça a la dreta la demanda de la llet Pascual? a) Si puja el preu de la llet Pascual b) Si baixa el preu de la llet Pascual c) Si puja el preu de la llet Ato d) Si baixa el preu de la llet Ato 2. Quan la demanda d'un producte és inelàstica: a) Una disminució en el preu implica l'obtenció d'un ingrés per vendes menor b) Un augment en el preu implica l'obtenció d'un ingrés per vendes més gran c) L'ingrés no té res a veure amb l'elasticitat de la demanda d) Una disminució en el preu no altera els ingressos per vendes 3. La demanda de gasolina disminuirà si: a) Disminueix el preu de la gasolina b) Augmenta el preu dels automòbils c) Augmenta el preu del bitllet de metro d) Augmenta la renda per càpita de la població 4. Si el preu del mercat de bicicletes és inferior al d'equilibri: a) Les forces del mercat tendiran a disminuir el preu b) Les forces del mercat tendiran a augmentar el preu c) Els demandants tindran escassetat de bicicletes en el mercat d) Els demandants tindran excés de bicicletes en el mercat 5. En el preu d'equilibri: a) la demanda iguala l'oferta b) hi ha escassetat de producte c) hi ha excés de producte d) no hi ha ni escassetat ni excés de producte 6. El cafè i el sucre són béns complementaris. Si disminueix el preu del sucre: a) Augmenta la demanda de sucre b) Augmenta la demanda de cafè c) Disminueix la demanda de sucre d) Disminueix la demanda de cafè 7. Els viatges a l'estranger és un exemple de: a) bé normal b) bé superior c) bé inferior d) globalització econòmica, social i cultural


74

8. Si l'elasticitat preu de la demanda d'un bé és -2, una reducció en el preu del 10%, augmentarà la quantitat demandada en un: a) 30% b) 20% c) 10% d) 15%


75

Unitat 6. Mercats i Competència El tipus de mercat depèn del nombre d'empreses que componen un sector determinat, de si es controla el preu (o no), de si es pot entrar i sortir lliurement del mercat (o no) i de si es gaudeix d'algun privilegi normatiu establert en la legislació. En una estructura de competència perfecta, les empreses no poden modificar el preu de mercat, són preu-acceptants (price-taking) i no tenen poder de mercat ni capacitat individual per influir en el preu. S'ha d'entendre la competència perfecta com un procés dinàmic (una pel·lícula en moviment) i no com a una cosa estàtica (una foto en un moment determinat). En una estructura de competència imperfecta, les empreses sí que poden modificar el preu de mercat, són preu-oferents (price-offering o price-making) i tenen poder de mercat i capacitat individual per influir en el preu. En cas que la causa de la falta de competència siguin normes legislatives que beneficien a uns quants a compte de la majoria, el procés dinàmic (pel·lícula en moviment) es deté i s'enquista en una situació estàtica que assigna incorrectament els recursos.

Competència Imperfecta Competència Perfecta Monopoli Oligopoli Competència

Monopolística Número

d’empreses Moltes Una Poques Moltes

Influència en el preu

Ninguna Molta Força Alguna

Producte Homogeni Únic Homogeni o diferent

Diferenciat

Publicitat No n’hi ha No en necessita Força Molta Exemples Productes

agrícoles Aigua, gas, electricitat

Bancs, Petrolieres, Cotxes, Hipermercats

Restaurants, Supermercats, Perruqueries

Taula 6.1. Diferents tipus d’estructures de mercat. 6.1. Competència Perfecta La competència perfecta és una situació ideal dels mercats de béns i serveis en els que la interacció de l'oferta i la demanda determina el preu. La demanda individual de l'empresa és perfectament elàstica. Això vol dir que el productor pot vendre la quantitat que vulgui al preu vigent, però que no vendrà res si puja el preu. La raó és que el consumidor pot obtenir dels seus competidors el mateix producte a un preu més baix. El que la demanda de l'empresa sigui horitzontal és compatible amb el fet que la demanda total del mercat tingui la seva típica pendent negativa.


76

Gràfic 6.1. Demanda individual d’una empresa, per exemple, un productor de patates.

Gràfic 6.2. Oferta i Demanda en el mercat de patates. El benefici a llarg termini en aquest tipus de mercat és nul. Si a curt termini s’obtenen beneficis extraordinaris, això provocaria l'entrada en el sector de noves empreses, ja que no hi ha barreres d'entrada. Un augment de l'oferta tendiria a fer disminuir els preus, cosa que eliminaria el benefici. Així, a la fig. 6.2 es representa un estat inicial en el mercat de patates amb un preu per quilo de 3 €. Els agricultors poden vendre qualsevol quantitat de patates a aquest preu. Considerem que la demanda total de patates augmenta (Demanda de Mercat '), ja que la població creix i a més es considera un producte saludable amb alt valor nutritiu. Això farà que el preu de la patata també augmenti a 4 € el quilo. A aquest preu més elevat es poden aconseguir beneficis extraordinaris, el que farà que nous agricultors destinin les seves terres al cultiu de patates. Quan el tubercle arribi al mercat augmentarà la seva oferta (Oferta de Mercat '), el que farà disminuir el preu de la patata fins a 3 €. Els beneficis extraordinaris tornen a desaparèixer a aquest preu. En aquest tipus de mercat, les empreses assignen els recursos correctament. La valoració del producte per part de la societat (el preu) coincideix amb la valoració del producte per part de les empreses (el cost marginal o cost de l'última unitat produïda). També les empreses fabriquen un nivell de producció que correspon al nivell de costos mínims.


77

És important assenyalar que la competència és un procés dinàmic i no una situació estàtica. S’ha d’examinar el caràcter competitiu del procés de mercat en lloc de considerar que la competència perfecta és una situació on moltes empreses fan el mateix i venen totes a un únic preu. Podria donar-se la paradoxa, en considerar erròniament la competència perfecta com una situació estàtica, que oblidéssim el mateix procés competitiu que es dóna en la realitat. També donaria peu a la introducció de mesures intervencionistes per part de l'estat per a "fer complir" a les empreses una teòrica norma del model estàtic de competència perfecta (preu = cost marginal) que no es dóna en la realitat. Per tant, la teoria de l'equilibri competitiu ha de ser complementada per una teoria del procés que ens porta, en el límit, a aquest hipotètic i ideal equilibri. 6.2. Monopoli En una situació estàtica de monopoli ha una única empresa que produeix un producte que no té substitutius propers. Per tant, el preu el fixa l'empresa, que té un gran poder de mercat. Atès que el mercat està compost per una sola empresa, la demanda de mercat i la demanda de l'empresa coincideixen. L'empresa tria si fixa un preu molt alt al seu producte (venent poc) o un preu més baix (venent més).

Gràfic 6.3. Demanda d’un monopolista. Anàlisi estàtica. Realitzant una anàlisi estàtica (com una fotografia), veiem que en situació de competència perfecta ens situaríem en el punt A, on coincideixen el preu i el cost marginal. La valoració del producte per la societat (el preu) coincideix amb la valoració per part de l'empresa (cost marginal). Resulten un preu de competència perfecta i una quantitat de competència perfecta.


78

En canvi, un monopolista no es situaria en el punt A. Considerem que el benefici és la diferència existent entre els ingressos totals i els costos totals: Benefici (quantitat) = Ingressos (quantitat) - Costos (quantitat) En termes matemàtics, derivem una funció i igualem a 0 quan busquem maximitzar (o minimitzar). Si derivem la funció dels beneficis per a obtenir el seu màxim, obtenim: Benefici '= Ingressos' - Costos '= 0 Ingressos '= Costos' Atès que la derivada dels ingressos són els ingressos marginals i la derivada dels costos són els costos marginals, obtenim: Ingrés Marginal = Cost Marginal En altres paraules, el monopolista, per maximitzar el seu benefici particular, es situaria en el punt B (on la corba de costos marginals iguala els ingressos marginals). Fixem-nos també que l'ingrés marginal no coincideix amb el preu, sinó que l'ingrés marginal és menor que el preu (al vendre més quantitat de producte ha de baixar el preu, afectant el canvi de preu no només a l'última unitat venuda sinó a totes elles). Aquest punt B porta associats una quantitat i un preu de monopoli. Si ho comparem amb la quantitat i el preu de competència perfecta, les diferències són clares: Quantitat de Competència Perfecta > Quantitat de Monopoli Preu de Competència Perfecta < Preu de Monopoli Per tant, el monopolista fixa un preu superior al que hi hauria en competència perfecta i produeix una quantitat de producte inferior. L'assignació de recursos no és la correcta, perquè la valoració del producte que fa la societat (el preu) no coincideix amb la del monopolista (el cost marginal). Com que el preu de venda al públic és superior al cost marginal, s’obtenen beneficis extraordinaris. Amb tot, cal advertir que aquesta anàlisi estàtica del monopoli només té valor acadèmic. L'economista nord-americà Murray Rothbard (1926 - 1995), en la seva obra "Man, Economy and State" assegura que el preu de monopoli és il· lusori: "És completament fals que el control sobre el preu que exerceixen Ford i el granger sigui diferent. És igual per a tots dos, és a dir, els dos tenen un control absolut sobre la quantitat que produeixen i el preu que pretenen obtenir, i cap sobre la transacció preu / quantitat que finalment té lloc Se sol objectar que Ford pot obtenir "poder de monopoli" perquè el seu producte té una marca comercial o de fàbrica coneguda, cosa que no li passa al granger. Però això és posar el carro davant del bou. La marca comercial i la seva difusió deriven del desig dels consumidors pel producte en qüestió i són, per tant, un resultat de la demanda i no un instrument previ per obtenir algun poder monopolístic. Res impedeix al granger Bob Jones designar el seu producte amb la marca comercial Blat de Bob Jones i intentar vendre'l així. El fet que no ho faci vol dir que no seria una mesura rendible, donades les condicions de mercat específiques del seu producte.


79

No té sentit definir el preu de monopoli com aquell que s'obté en vendre una menor quantitat de producte a un preu més alt, ja que el mateix es pot dir del "preu de competència perfecta". No hi ha manera de definir el "preu de monopoli" perquè tampoc podem definir el "preu de competència perfecta". En el mercat, no es pot distingir si un preu és de monopoli o competitiu o subcompetitiu. Només es pot parlar del "preu de mercat lliure". La conclusió és, doncs, que no només no hi ha res dolent en el preu de monopoli, sinó que el mateix concepte no té sentit. En el mercat lliure, no podem diferenciar conceptualment el preu de monopoli del competitiu. Tots els preus del mercat lliure són competitius.” En la realitat quotidiana, no pretenguem que un executiu de RENFE, per exemple, ens escrigui la funció dels seus costos marginals. No els coneix. El que és realment important és si existeixen o no privilegis per a algunes empreses. El realment important és si l'Estat impedeix coactivament la lliure competència. Si la resposta és que sí, llavors hi ha un monopoli governamental que resulta perjudicial per als interessos de la majoria de la població, encara que molt beneficiós per a la minoria que els explota. Si la resposta és que no, que no hi ha privilegis per a cap empresa en particular, aleshores la situació de monopoli no és perjudicial per a la societat. Tot el contrari: l'única empresa que hi ha al mercat, existeix perquè és la més eficient i és capaç de produir un bé més altament valorat que la competència. Pensem en Microsoft. Té un monopoli gairebé total dels sistemes operatius dels PCs Tanmateix, això no és perquè l'estat imposi barreres d'entrada a altres empreses competidores, sinó a la qualitat del seu producte. La majoria de nosaltres, lliurement, preferim tenir un sistema operatiu Windows de Microsoft en els nostres ordinadors. Però també podríem utilitzar un sistema operatiu de codi obert com Linux, o el sistema Macintosh d'Apple ... Després, si l'enveja dels competidors de Bill Gates triomfa i els tribunals americans i, sobretot, europeus fallen en contra de Microsoft, la situació, lluny de millorar, empitjora. Si s'obliga a dividir l'empresa Microsoft en diverses unitats de negoci més petites que competeixin entre si, és possible que analíticament aconseguim que el preu sigui igual al cost marginal. Però el que no diu és que els costos marginals poden augmentar tant que el preu es dupliqui o tripliqui. El resultat final, per tant, serà pitjor que l’inicial. Es discuteix molt en quina mesura els beneficis extraordinaris del monopolista són un senyal d'explotació a la societat. Això dependrà, com hem dit, de si hi ha impediments institucionals per part del govern a l'exercici de la competència. El monopoli, en un mercat lliure d'obstacles governamentals pel que fa al seu accés, té el mateix significat que un productor que tingui un control exclusiu sobre els inputs necessaris i que bloquegi l'accés competitiu a la producció dels seus productes. L'important en el monopoli no és que hi hagi un únic fabricant d'un determinat producte. El determinant és si existeix o no llibertat per competir, és a dir, si existeix o no llibertat d'accés a una activitat productiva. Si hi ha llibertat per competir, com en el cas de Microsoft, no podem dir que el preu de monopoli és alt i que el productor s'apropia de la renda dels consumidors de manera injusta. Cas diferent seria que no hi hagi llibertat per competir, com en el sector de les farmàcies o estancs (per exemple), on hi ha barreres d'entrada imposades per llei. Per a mi, el concepte rellevant de monopoli és si el fabricant està o no protegit de l'amenaça d'altres empresaris que facin el mateix que ell. Si es bloqueja l'accés al mercat, si hi ha barreres d'entrada, es desvia el procés empresarial competitiu cap a altres activitats i el monopolista pot viure tranquil, aliè a la


80

competència, i carregant preus alts o abusius als consumidors. I és que l'element cabdal de la funció empresarial és la capacitat de descobrir oportunitats de negoci inexplorades. L'empresari és la força equilibrant que proporciona les correccions que reclamen les oportunitats inexplorades. El procés de competència empresarial condueix a preus més baixos, noves mercaderies, noves tecnologies o noves formes d’organització. Tipus de monopoli . Monopoli governamental El monopoli subsisteix gràcies a una llei que dicta l'Estat o a un decret que atorga a certa empresa el dret en exclusiva per produir un bé o servei. Per exemple, seria el cas de l'antiga Tabacalera o, també, de les farmàcies i estancs. El nombre de farmàcies d'una ciutat està determinat en funció d'uns paràmetres com la població i la distància entre elles. Si bé no hi ha una única farmàcia en una gran ciutat, tampoc hi estan totes les que la iniciativa privada crearia. El fet de fixar per llei un límit màxim als llocs de venda de fàrmacs, concedeix un poder de mercat als venedors monopolistes. . Monopoli legal Inclou les patents sobre un producte o un procés productiu, els drets d'autor sobre un treball intel·lectual o creació artística, així com les marques comercials. La protecció legal del monopoli de patents industrials es justifica com una forma d'estimular la investigació i el progrés tecnològic. Hi estàs d’acord? . Monopoli natural Aquesta situació es dóna quan es disposen d'importants economies d'escala. La naturalesa d'alguns serveis públics (electricitat, aigua, gas i telèfon) fa que com més gran sigui l'empresa, menors siguin els costos unitaris del producte i més barat es pugui vendre. Les empreses més petites, en tenir costos més alts, no poden competir i es poden veure obligades a tancar.

Gràfic 6.4. Costos mitjans decreixents en el monopoli natural.


81

Considerem aquest cas, on els elevats costos fixos inicials fan que, per a una producció de 5 milions, els costos totals mitjans siguin de 15 unitats monetàries. En canvi, per a una producció de 20 milions, els costos baixen a 3 unitats monetàries. Si el mercat total fos de 20 milions i existissin 4 empreses competint (cadascuna amb una quota de 5 milions), els preus haurien de ser tan alts com per cobrir el cost de 15. El monopoli natural és aquella situació en què, d'una forma "natural", una única empresa abasta tot el mercat i aconsegueix importants reduccions de costos. En aquest cas, l'Estat pot: - Fixar un preu màxim al qual es podrà vendre el producte, per evitar preus abusius. - Nacionalitzar la producció. L'empresa passaria a tenir titularitat pública. L'Estat adopta aquesta solució quan el bé o servei és d'interès social: sanitat, ensenyament ... 6.3. Oligopoli L'oligopoli és un tipus de mercat en el qual participen poques empreses que tenen entre elles una forta interdependència. Cada empresa influeix amb les seves decisions als seus competidors i, al mateix temps, és influïda per les decisions dels seus rivals. Un exemple clàssic d'aquesta possibilitat són les "guerres de preus", on la rebaixa del preu per una empresa es veu contestada amb rebaixes per part de les empreses rivals. La "teoria dels jocs", iniciada per l'economista austríac Oskar Morgenstern i John von Neumann amb la seva obra conjunta "Theory of games and economic behaviour", planteja les accions empresarials com un joc d'estratègia. Es tracta de predir el comportament de l'empresa rival davant els canvis en els mercats per tal de desenvolupar l’estratègia més convenient. Considerem el següent cas, conegut com el "dilema del presoner". Presoner X Confessa No Confessa

Confessa 5 anys per X 5 anys per Y

10 anys per X 1 any per Y

Presoner Y

No Confessa 1 any per X 10 anys per Y

2 anys per X 2 anys per Y

Taula 6.2. El dilema del presoner. Considerem que s'ha comès un crim i que la policia captura a dos sospitosos, que manté en cel·les independents i no comunicades. Ambdós són culpables i còmplices del crim. Tenen davant seu dues possibilitats: col·laborar amb la policia i confessar el crim o no col·laborar i romandre callats. Si els dos no confessen, la pena serà de 2 anys de presó per a cada un, perquè no hi ha proves fermes que els involucrin en el crim. Si els dos confessen el seu crim, la pena serà de 5 anys de presó per a cada un. Si resulta que el pres X confessa i el pres Y no confessa, les penes seran d'1 any de presó per a X, per col·laborar amb la justícia, i 10 anys per Y, que no ha col·laborat. Si el pres X no confessa i el pres Y sí, les penes seran de 10 anys per a X i 1 any per Y. Romanent incomunicats, els dos presos confessaran i tindran una pena de 5 anys cada un. No obstant això, aquesta no és la millor situació per a ells. Si els dos no confessessin, la pena només seria de 2 anys. Un exemple d'aquesta situació va ser la "guerra de remuneracions en els comptes corrents" mantinguda per les entitats financeres. Actuant per separat, els bancs van


82

incrementar l'interès que oferien els seus comptes corrents per tal de captar nous clients i més dipòsits. El beneficiat va ser el client i el perjudicat el banc o caixa d'estalvis. Fruit d'aquesta situació, les entitats financeres van tornar a baixar la remuneració dels comptes corrents i aprendre a no iniciar noves "guerres de preus". Els bancs i caixes d'estalvi surten guanyant i els clients perdent. Un altre exemple de joc d'estratègia entre dos participants, és el desenllaç del concurs de TV3 (Televisió de Catalunya) "Sis a traïció". Al final del concurs arribaven 2 finalistes i el premi en metàl·lic es repartia segons les següents regles: Participant X Comparteix el

premi No el comparteix

Comparteix el premi

Mitat per X Mitat per Y

Tot per X Res per Y

Participant Y

No el comparteix Res per X Tot per Y

Res per X Res per Y

Taula 6.3. El dilema de “Sis a traïció”. La millor solució conjunta és repartir-se el premi, però com que X no sap si serà traït per Y, i viceversa, en molts desenllaços del programa els participants es van anar amb les mans buides al trair-se mútuament i decidir no compartir el premi. Les fusions d'empreses (vertical, horitzontal i de conglomerat) tendeixen a eliminar la competència i així actuar com a monopoli. També poden aconseguir economies d'escala, millorant la competitivitat. La fusió vertical implica empreses que controlen diferents etapes del procés productiu d'un mateix producte. Per exemple, Repsol-YPF té camps d'extracció de petroli a l'Argentina, refineries, companyies de transport i gasolineres. La fusió horitzontal implica empreses que desenvolupen la mateixa funció. Per exemple, la fusió entre l'elèctrica italiana ENEL i FECSA-Endesa, precedida dels fallits intents d'absorció per part de Gas Natural i de l'alemanya E-ON. La fusió de conglomerat agrupa empreses independents dins d'una mateixa organització. Per exemple, Rumasa, l'antic holding de José María Ruiz Mateos, i Nueva Rumasa, la seva continuadora. El càrtel és un acord entre totes les empreses oligopolistes per tal d'actuar com un monopoli. Així es maximitzen els beneficis dels integrants del càrtel. Un dels més coneguts és l'OPEP (Organització de Països Exportadors de Petroli), amb seu a Viena. L'OPEP controla el 43% de la producció mundial de petroli, el 51% de les exportacions de cru i el 75% de les reserves de petroli. Els països fundadors són Aràbia Saudita, que és el líder, Iran, Iraq, Kuwait i Veneçuela. Posteriorment s'han incorporat 7 països més. El càrtel pot actuar de dues maneres: amb el repartiment de quotes o mercats (els països de l'OPEP acorden una producció màxima diària de barrils de petroli per tal de garantir uns preus del cru elevats) i amb el desenvolupament d'una competència al marge dels preus (les empreses diferencien la presentació i la publicitat del seu producte, però no entren en "guerres de preus"). Com explicàvem en el dilema del presoner, els membres de l'OPEP tenen incentius particulars per trencar l'acord conjunt i augmentar unilateralment la producció de petroli, beneficiant-se del seu preu més elevat (un presoner té incentius a confessar, més encara si l'altre no confessa).


83

Com en el dilema del presoner, si tots els països no compleixen l'acord conjunt i augmenten la producció, el preu del petroli baixarà en els mercats i tots els països integrants del càrtel es veuran perjudicats (si els dos presoners acaben confessant, la pena que els correspon de 5 anys de presó per a cada un no és la millor situació i perjudica a tots dos, ja que podrien haver-los condemnat només a 2 anys de presó). 6.4. Competència monopolística Es diu competència monopolística o monopolista aquell mercat que té característiques de la competència perfecta i del monopoli. Cada empresa ven un producte únic i diferenciat (monopoli), però competeix amb infinitat de marques de productes substitutius propers (competència perfecta). Si a la competència perfecta hi ha moltes empreses, no hi ha barreres d'entrada i el producte és homogeni, en competència monopolística també hi ha moltes empreses, tampoc hi ha barreres d'entrada, però el producte és diferenciat. Un bé no diferenciat és el malson de tots els directors de màrqueting i venedors; es tracta d'un bé que no té trets peculiars: un litre de combustible per un avió, un metre cúbic de formigó o una acció de Telefònica a la borsa de valors . Quan el públic veu un bé com no diferenciat, el que més li importa és el preu baix, donat un nivell esperat de qualitat. En canvi, quan el producte és diferenciat, el venedor té un cert grau de control sobre el preu. Un exemple d'aquest tipus de mercat seria el dels restaurants. Hi ha un gran nombre d'ells i no hi ha barreres d'entrada per obrir un negoci de restauració. No obstant això, el preu del menú no és idèntic. Hi ha restaurants xinesos amb preus molt reduïts (menys de 10 €) i restaurants com El Bulli de Ferran Adrià amb preus més elevats (cost mitjà per persona superior als 300 €). Tots els restaurants ofereixen genèricament el bé "menjar", però les diferències en la seva composició, procés i presentació justifiquen aquesta variabilitat en el preu final.

Producte/Servei diferenciat Producte/Servei no diferenciat Exclusiu Àmpliament disponible Car Barat Amb marca (Brandname) Sense marca Únic Estàndard Estatus alt Estatus baix Taula 6.4. Diferències entre un producte diferenciat i un producte comú. Qui produeix béns comuns, amb preus i característiques del producte iguals, sempre pot diferenciar-se amb el servei. Un exemple el trobem amb el ciment, un bé comú. L'empresa mexicana Cemex, tercer productor de ciment mundial, ha desenvolupat la capacitat de lliuraments ràpides i fiables que diferencia qualitativament el seu producte del de les firmes competidores. Les maneres de diferenciar un producte són múltiples, i solen adoptar una d'aquestes formes: . Disseny atractiu. Per exemple, els electrodomèstics Braun. . Facilitat a l'hora de fer la comanda. Per exemple, la llibreria virtual Amazon.com.


84

. Fiabilitat i durabilitat. Per exemple, els automòbils Volkswagen.

. Rendiment superior. Per exemple, els automòbils Porsche i Lexus.

. Innovació tècnica. Per exemple, els vehicles amb motors híbrids Toyota i Honda.

. Seguretat per al propietari. Per exemple, els automòbils Volvo i Saab.

. Comoditat de l'entorn. Per exemple, les llibreries Borders, on els clients poden seure en un còmode sofà i prendre's un caputxí mentre fullegen els llibres. . Branding o creació de marca. Entre les grans marques esmentar, per exemple, a Google, IKEA, Zara, Starbucks, Nokia ... En un mercat de competència monopolística, les empreses s'enfronten a una corba de demanda de pendent negatiu (mentre que en competència perfecta les empreses tenen una corba de demanda horitzontal al preu de mercat). Així, l'empresa en competència monopolística segueix la regla del monopolista per maximitzar beneficis, fabricant la quantitat que iguala el cost marginal a l'ingrés marginal i fixant el preu que li correspon segons la demanda.

Gràfic 6.5. Competència monopolística amb beneficis.

Gràfic 6.6. Competència monopolística amb pèrdues.


85

Gràfic 6.7. Competència monopolística a llarg termini sense beneficis extraordinaris. Els pioners en l'estudi de la competència monopolística van ser l'economista nord-americà Edward Chamberlin (1899-1967), amb la seva obra "Theory of monopolistic competition", i la britànica Joan Robinson (1903-1983), amb "Economics of Imperfect competition". Analitzen fenòmens com ara la publicitat, les marques comercials i la diferenciació de productes. Van intentar reemplaçar una teoria d'equilibri de la competència perfecta que viola clarament les condicions del món real per una altra teoria d'equilibri en què les condicions que es donen per descomptades semblen estar d'acord amb les que es troben al mercat. Posteriorment, economistes com Israel Meir Kirzner (1930- ), amb les seves obres "Creativitat, capitalisme i justícia distributiva" i "Competència i empresarialitat", assenyala que la competència monopolista falla en passar per alt l'explicació més senzilla de la diferenciació dels productes ( senyals del procés competitiu en acció) i que no reconeix el caràcter de desequilibri dels fenòmens que intenta explicar. De fet, la teoria de la competència perfecta i de la competència monopolista tenen ambdues el defecte de ser teories de l'equilibri, descartant qualsevol possibilitat d'explicar el procés dinàmic del mercat. Les empreses del món real no s'enfronten a corbes de demanda conegudes per endavant. Lectura 6.1.

Tom Smith y la increíble máquina de hacer pan

(R.W. Grant)

Esta peregrina historia trata del buen Tom Smith

que le quitó el hambre al mundo y pasó de héroe a vil.


86

Tom fabricaba juguetes eran su especialidad.

Por eso a todos asombra cuando se pone a hacer pan.

La máquina que ha inventado no es de poco más o menos: hace el pan casi de balde, en rebanadas y envuelto.

¿Imagináis el milagro?

¿Calculáis las consecuencias? Al fin come el mundo entero gracias a Smith y su ciencia.

Lo recibe el Presidente,

todo el mundo le festeja, y honores y distinciones llueven sobre su cabeza.

Pero, ¿hay algo tan voluble como la cochina fama?

De Tom, héroe hoy, nadie se acuerda mañana.

El tiempo vuela; y Smith, aunque se ha hecho millonario,

no es ya nadie para quienes comen su pan a diario.

"¿De dónde viene ese pan?" le preguntáis a la gente;

y ellos comen y se extrañan: "¡Ah!, ¿pero no lo hubo siempre?"

¿Qué todo va bien, Smith?

No contabas con la huéspeda. Si no, ved lo que pasó

a partir de aquella fecha en que, al subir los impuestos, y aun sin irse de la mano,

tuvo que subir el pan. ¡Ahora cuesta ya un centavo!

"¿Qué pasa?", clama la gente.

"¿Qué pretende el muy infame? ¿Quiere apilar más millones a costa de nuestra hambre?"

(Vean su caricatura

-gran panza, hocico porcino- quitando el pan de la boca a un famélico chiquillo.)


87

Como el Pueblo es lo primero,

nadie lo podrá discutir que en asuntos de esta clase

a él le toca decidir.

Intervienen presurosos los agentes del gobierno,

y lo que encuentran les pasma: El "trust del pan", nada menos.

La cosa se pone seria, y, curándose en salud,

Smith decide pasarse por la oficina antitrust.

Allá va, sombrero en mano: "Los han engañado a ustedes.

No he quebrantado la ley". Pero el funcionario advierte:

“En época tan compleja no basta la ley, hermano.

Es mucho más eficaz dejarlo de nuestra mano.

Y por si usted no se encuentra ducho en estos menesteres,

le diré cuál es la norma para que de una vez se entere:

Aumento ilegal de precio

es cobrar más que un colega, pero si cobra usted de menos

es desleal competencia.

Y téngalo bien presente, no haya en esto confusión: Si cobran todos lo mismo

será confabulación.

Debe competir, es cierto, pero ande con pies de plomo, pues si conquista el mercado ¡qué más claro monopolio!"


88

¿Precio abusivo o escaso? El uno al otro no quita.

Si el Bien Público está en juego, ¿por qué no la parejita?

Y, pues no cuesta trabajo,

a mayor abundamiento le añaden el monopolio.

¡Hay que hacer un escarmiento!

"¡Cinco años!" truena el juez "y bien pudieran ser más.

Hay que enseñar a esta gente respeto a la sociedad".

Ahora el pan lo hace el gobierno,

y -no es preciso decirlo- todo está bien controlado y el público protegido.

Claro que el pan sale a dólar.

Pero el Estado lo vende a medio centavo. (El resto lo paga el contribuyente.)

a) Resumeix l'argument d'aquest text poètic. Què provoca la pujada del preu del pa a un cèntim? Com reacciona la gent davant aquest encariment del pa? I els agents del govern de l'oficina antitrust? Quin és el veredicte del jutge? Qui produeix finalment el pa? Quin és el preu final de venda i els costos de fabricació del pa? b) José María Ruiz Mateos va ser un empresari nat que va desenvolupar una vertiginosa carrera empresarial sent molt jove. Va fundar els holdings Rumasa (65.000 empleats) i Nova Rumasa (16.000 empleats). El 1983 va ser expropiat pel govern de Felipe González. Aquest al·legava que Rumasa havia evitat pagaments a Hisenda durant anys per valor de milions. També considerava que Rumasa estava en fallida virtual, mantenint-se a la superfície exclusivament a causa de fraus comesos en els llibres de comptabilitat de l’empresa. Bill Gates és l'empresari i filantrop nord-americà cofundador de l'empresa de programari Microsoft (juntament amb Paul Allen), productora dels sistemes operatius més utilitzats a tot el món. L'empresa s'ha vist embolicada en diversos processos judicials acusada de pràctiques monopolístiques, arribant-se a especular fins i tot amb la possibilitat que els tribunals nord-americans exigeixen dividir l'empresa, com ja va passar amb altres empreses nord-americanes en el passat. Les acusacions es relacionen amb la vinculació de diversos programes al seu sistema operatiu, el que és considerat pels seus competidors un abús de posició dominant. És el cas del navegador Internet


89

Explorer, el reproductor d'arxius multimèdia Windows Media Player, o el sistema de missatgeria instantània Windows Messenger inclòs en el sistema operatiu Windows. Elabora una llista d'arguments a favor i en contra d'aquests dos exemples de grans empresaris que han tingut problemes amb la justícia. Activitat 6.1. En quin tipus de mercat situaries a l'empresa SEAT, un petit pagès que conrea patates i albergínies, FECSA-Endesa, Correus, Airbus, Vodafone i el BBVA? Activitat 6.2. És desitjable la diferenciació de productes per al consumidor? Per què les empreses es gasten tants diners en publicitat? Pots esmentar una activitat de promoció comercial per part de les empreses que sigui alternativa a la publicitat? Activitat 6.3. ¿Veritable o fals? Justifica la teva resposta. a) Una empresa monopolista pot fixar el preu que vulgui al seu producte, mentre que una empresa competitiva no. b) En una indústria oligopolista les empreses tenen un comportament molt interdependent. c) Un càrtel afavoreix a les empreses que l'integren sempre que es respectin els acords assolits. Activitat 6.4. Test 1) El determinant en un monopoli és:

a) Que hi hagi una sola empresa b) Que l'empresa tingui poder per fixar el preu c) El lliure accés (o no) al mercat d) Que el producte sigui homogeni

2) En un oligopoli: a) Hi ha una única empresa b) b) Hi ha més de dues empreses i menys de deu c) Existeix interdependència entre les empreses d) No hi ha barreres d'entrada

3) En competència monopolística hi ha: a) Moltes empreses amb un producte diferent


90

b) Moltes empreses amb un producte homogeni c) Poques empreses amb un producte diferent d) Poques empreses amb un producte homogeni

4) En un monopoli natural: a) Les empreses segueixen el líder b) Hi ha economies d'escala que fan que la mida més eficient d'una empresa sigui la gran c) Les empreses es fusionen entre si d) Res de l'anterior

5) Quines característiques són aplicables a un mercat perfectament competitiu? a) No hi ha barreres d'entrada al mercat b) El producte és homogeni c) Hi ha moltes empreses i compradors d) Tot l'anterior

6) En un mercat de competència monopolística: a) El producte és homogeni b) Hi ha barreres d'entrada al mercat c) Hi ha beneficis extraordinaris a llarg termini d) Els productes estan diferenciats, encara que són substitutius pròxims

7) Una empresa tindrà més control sobre el preu si: a) Diferencia seu producte b) Aconsegueix privilegis de l'estat i limita la competència c) Aconsegueix una patent d) Tot l'anterior

8) Un exemple de càrtel és: a) Coca-Cola b) L'Organització de Països Exportadors de Petroli c) Metges sense fronteres

d) Res de l'anterior 9) La indústria d'avions civils (Airbus i Boeing) és un exemple de:

a) Competència perfecta b) Monopoli c) Oligopoli d) Competència monopolística

10) Els pioners en l'anàlisi de la competència monopolística van ser: a) Murray Rothbard i Israel Meir Kirzner b) Edward Chamberlin i Joan Robinson c) John Maynard Keynes i Karl Marx d) Adam Smith i David Ricardo

Activitat 6.5. Què són les barreres d'entrada en un mercat? Quants tipus en coneixes? Són totes igualment justificables? Què és una patent? I un model d'utilitat? Per què no hi ha més farmàcies i estancs? Amb quantes companyies es pot contractar el gas i l’electricitat? Amb quines condicions? Quin és el preu de l’electricitat a Espanya? I en altres països?


91

Activitat 6.6. Digues a quin tipus de mercat corresponen els següents productes i serveis: La producció d'una pel·lícula, el blat, la distribució de petroli, un tall de cabells, els sistemes operatius per a ordinador, el transport ferroviari, el transport aeri, la fabricació d'avions, la venda de tabac, la fabricació de tabac, els restaurants , els telèfons mòbils, el vi a granel, el vi Rioja, els llibres de text, l'aigua de l'aixeta, l'aigua mineral, els bancs, la fabricació d'automòbils, el lloguer d'automòbils. Activitat 6.7. Forma frases unint les lletres (inici) amb els números (final): a) La competència monopolista b) Sense diners c) Els oligopolis d) La publicitat té e) La recerca d'un producte diferenciat f) Un monopoli natural g) Schumpeter defensa el h) A la competència perfecta i) En la competència imperfecta 1) les empreses no tenen poder d'influir sobre el preu (price-taking). 2) monopoli com a forma organitzativa empresarial superior al de la competència perfecta. 3) és típica d'un mercat monopolista. 4) tendeixen a competir a través de la publicitat i no a través dels preus. 5) permet als venedors un marge per modificar els preus dels seus productes. 6) no hi ha mercats. 7) una funció informativa i una altra persuasiva. 8) presenta costos mitjans decreixents a llarg termini. 9) les empreses tenen poder per influir sobre el preu (price-making). Activitat 6.8. Justifica si les següents afirmacions són falses o vertaderes: a) El monopolista té poder per fixar el preu de venda i també la quantitat. b) El funcionament d'una indústria oligopolística té elements semblants als d'una partida de pòquer. c) La millor solució per als integrants d'un oligopoli és la col·lusió (el càrtel), però el seu problema és mantenir-lo.


92

Activitat 6.9. A la guerra bancària per la remuneració dels comptes corrents, el Banc Santander va augmentar l'interès amb què retribuïa els comptes corrents dels seus clients. Una hora després, el BBVA va fer el mateix. Immediatament, tots els bancs augmentaven l'interès remuneratoris dels comptes corrents en el seu afany per aconseguir nous clients. Van aconseguir els bancs els seus objectius? Quina va ser la conseqüència d'aquest episodi? Quin tipus de mercat s'ajusta més al cas explicat?


93

Unitat 7. Mercats dels Factors Productius.

Els factors productius són els recursos naturals, el treball, el capital i la funcióempresarial empresarial. La renda és el pagament que perceben els factors productius per contribuir en el procés de producció.

Factor de Producció Ingrés o Renda Terra o Recursos Naturals Lloguer Treball Sous i Salaris Capital Interès Funció Empresarial Beneficis Taula 7.1. Factors de producció i rendes.

La demanda d'un factor productiu és derivada, perquè depèn de la demanda final del bé o servei que contribueix a produir. Així, per exemple, la demanda d'informàtics (factor treball) depèn de la demanda final d'ordinadors i serveis informàtics i la demanda de terra urbanitzable (factor terra) depèn de la demanda final d'habitatges i del seu valor esperat. L'ingrés per un factor de producció es divideix en ingrés de transferència i renda econòmica. L'ingrés de transferència és el seu cost d'oportunitat i depèn de l'ús alternatiu que se li pugui donar. La renda econòmica és tot el rebut per sobre de l'ingrés de transferència.

Així, per exemple, el salari d'un jugador de futbol de primera divisió està format gairebé exclusivament per renda econòmica. Considerem el cas d'un jugador del Milà. El seu sou anual és de 6,7 milions de dòlars (18.356 dòlars diaris). El Reial Madrid va intentar fitxar-lo per 16 milions anuals (43.836 dòlars diaris). L'astre de tan sols 25 anys va declinar l'oferta. Si hagués fitxat pel Reial Madrid, la seva renda econòmica hagués estat de 9,3 milions de dòlars (16 milions - 6,7 milions). Considerem ara que un metge diagnostica a Kaká una greu malaltia cardíaca que l'obliga a deixar els terrenys de joc per dedicar-se a vendre diaris amb un sou de 10.000 dòlars anuals (27 dòlars diaris). En aquest cas, l'ingrés de transferència sent jugador del Milà era de 10.000 dòlars i la resta fins a completar els 6,7 milions de dòlars era renda econòmica. Els factors que perceben elevades rendes econòmiques són aquells que per alguna raó són escassos, únics i insubstituïbles.

7.1. El mercat de recursos naturals

La terra, entre els recursos naturals, ha estat històricament un factor molt important. En les últimes dècades, altres factors naturals, com els recursos energètics, la pesca, l'aigua o l'aire s'han anat incorporant a l'anàlisi, a mesura que avança el desenvolupament econòmic i es converteixen en factors escassos.

A curt termini, l'oferta de terra pot considerar-se rígida (perfectament inelàstica), ja que la seva disponibilitat està donada i no pot dedicar-se a altres usos (no podem, d'avui per demà, canviar el tipus de cultiu d'un terreny agrícola o l'ús donat a un habitatge). Si es produeixen augments de demanda (alimentats per una bombolla immobiliària que


94

instal·la en la ment de la societat un increment accelerat del preu de l'habitatge), tot això es traslladarà als preus.

Gràfic 7.1. Oferta de terra a curt termini.

Com la terra no pot dedicar-se a cap ús alternatiu, tot l'ingrés obtingut és renda econòmica. A llarg termini, l'oferta de terra no és tan rígida (és més elàstica), ja que, si es volen construir nous habitatges, es poden requalificar terrenys de rústics a urbans.

Gràfic 7.2. Oferta de terra a llarg termini.


95

L'oferta de terra a llarg termini no és totalment vertical, sinó més elàstica. Un augment de la demanda produeix un increment del preu (de Preu a Preu') menor que en el cas del curt termini (de Preu a Preu''). Una altra diferència amb el curt termini és que no tot és renda econòmica. Gràficament, l'àrea que està per sota de l'oferta serien els ingressos mínims necessaris per mantenir a la terra en el seu ús actual (ingressos de transferència) i l'àrea per sobre de l'oferta la renda econòmica.

7.2. El mercat de treball.

L'oferta i la demanda de treball, per a cada tasca específica, hauria de determinar quina quantitat de treball es contracta i amb quin salari.

En el cas dels jugadors de futbol, actors de nivell i, en general, persones amb característiques úniques, l'oferta de treball seria totalment rígida.

Gràfico 7.3. Mercat de treball de persones amb característiques úniques.

Com la quantitat de treballadors amb habilitats úniques no es pot augmentar, tot augment de la seva demanda es traduirà en majors rendes econòmiques.

Tanmateix, si la mà d'obra és no qualificada i molt abundant, l'ocupació dependrà de la demanda de treballadors, que pot variar en funció de les necessitats del mercat. Si augmenta la demanda de treball, augmenta la contractació i s'ocupen més persones no qualificades, però el salari no varia.


96

Gràfic 7.4. Mercat de treball de mà d'obra no qualificada. Les implicacions de l'anàlisi són clares: tota persona hauria de desenvolupar unes habilitats i capacitats que el converteixin en únic en el seu camp d'especialització. La demanda de treball és derivada, això és, es demanden treballadors en la mesura que aquests fabriquen uns productes o presten uns serveis que després es venen per obtenir beneficis. El valor actual del producte marginal és la multiplicació de la productivitat marginal del treball pel preu descomptat del producte:

VPMgL = preu (descomptat) x PMgL

Si considerem que un treballador fabrica 1 kg de cargols en una hora, que es vendran a 20 € dins d'un any, el valor actual d'una hora de treball seria 1 x 20/ (1 +0,05) =19 €, considerant un tipus d'interès del 5% anual. L'empresari estaria disposat a pagar-li un màxim de 19 € per hora.

Si un enginyer, durant una setmana, produeix dos programes informàtics que es vendran per 800 € dins de 2 anys, el valor actual d'una setmana de treball serien 2 x 800/ (1 +0,05)² =1.451 €. Per tant, l'empresari estaria disposat a pagar-lo 36,3 € per hora (suposant una jornada laboral de 40 hores setmanals).

Ens fixem que si l'empresari volgués "explotar" l'enginyer informàtic pagant-li només 20 € per hora, aquest podria buscar feina en una altra empresa que li pagués millor. Amb llibertat d'accés al mercat, tots els productors estarien disposats a contractar-lo, iniciant una licitació per ell fins a arribar a un salari per hora de 36 €. L'empresari estarà disposat a pagar al treballador el que aquest aporti al procés productiu. En altres paraules, l'empresari pagarà al treballador un salari que iguali el valor actual de la seva productivitat marginal:


97

W = VPMgL = preu (descomptat) x PMgL

D'on es dedueix:

W/preu = PmgL

W és el salari nominal i (W/preu) és el salari real. Clarament, el que interessa és el salari real i no el nominal. De res no ens serveix cobrar 1.000 € al dia si el preu d'un menú, per exemple, és de 2.000 €. El nostre salari nominal de 1.000 € és molt elevat, però no és suficient ni per poder menjar. En canvi, considerem un sou nominal de només 1 € diari, però amb un preu del menú de 0,10 €. En aquest cas, el salari nominal és molt reduït, però el salari real és molt superior (1 / 0,10 = 10).

Gràfic 7.5. Oferta i demanda de treball.

La demanda de treball l'exerceixen els empresaris i és el nombre de treballadors que les empreses estan disposades a contractar cada nivell de salaris. L'oferta de treball comprèn els treballadors disposats a treballar a un nivell donat de salaris. La demanda de treball serà elàstica (més plana) si: la demanda del bé final és elàstica, si resulta fàcil substituir treball per capital, si el cost salarial representa una proporció important del cost total i si considerem un període de temps llarg. Una millora de la productivitat del treballador és bàsica i fonamental per a la bona marxa de la societat. Desplaça la corba de demanda de treball i millora el salari i el nivell d'ocupació simultàniament. Altres factors que augmenten la demanda de treball són: un canvi tecnològic, l'augment del preu dels factors de producció substitutius del treball (si augmenta el preu de les màquines, es contractaran més treballadors), la disminució del preu dels factors de producció complementaris al treball (si disminueixen els impostos que l'empresari ha de pagar per contractar treballadors, augmentarà la demanda de treball).


98

Els sindicats són organitzacions de treballadors que s'erigeixen com a contrapartida al poder dels empresaris. El sindicat negociarà uns salaris mínims per sota dels quals no sigui legal contractar cap treballador, així com altres aspectes de l'ocupació (hores extres, jubilacions anticipades, normes de seguretat en el lloc de treball...). Tradicionalment, els sindicats són dipositaris de les idees marxistes de conflicte d'interessos i de lluita entre el "capital" i el "treball", oblidant la naturalesa fonamentalment cooperativa d'aquestes relacions i la mútua dependència que existeix entre l'empresari i el treballador. I és que l'única forma que un empresari exploti els treballadors és obstaculitzar a aquests la possibilitat de treballar per a altres empresaris. De la mateixa forma, el sindicat, en fixar salaris mínims, beneficia als treballadors en actiu i perjudica els futurs treballadors que encara no han entrat al mercat laboral (com els estudiants). És necessari comprendre que la competència en el mercat laboral no es dóna entre empresaris i treballadors, sinó entre empresaris per aconseguir els millors treballadors i entre treballadors per aconseguir feina en les millors empreses.

Durant cosa més d'un segle, els sindicats s'han mogut entre dos pols oposats. Del no reconeixement i il· legalitat s'ha passat a una organització privilegiada que pot actuar al marge de les regles generals del dret fent ús de la coacció. Sol dir-se que les millores salarials i, en general, els avenços de la classe treballadora es deuen als sindicats. Tanmateix, a Kenya els salaris no són més baixos que a Anglaterra degut a què en el país africà no hi hagi sindicats. Són més baixos a causa que la productivitat del treballador és menor o, el que és el mateix, existeix menys capital invertit per persona. Amb acumulació de capital, Kenya incrementaria els salaris, al marge de l'acció de la institució sindical. I igualment passaria amb el salari no monetari (condicions de jubilació, seguretat en el lloc de treball, transport, menjars ...). De res no serveixen proclames o discursos a favor de la higiene i seguretat en el lloc de treball en tribus primitives, on abunden les fams i la carestia general. No s'avança amb lleis sancionadores, sinó amb un marc institucional que respecti els drets de propietat i els acords contractuals, permetent l'acumulació de capital.

Un de dels mecanismes més nocius i que restringeix l'aparició de noves oportunitats de treball és la negociació col·lectiva amb caràcter coactiu. L'estat transfereix aquí part del seu poder de coacció a sindicats, que fixen unes determinades remuneracions i condicions de treball a tot un sector de l'activitat econòmica. Els perjudicats són els treballadors, que en cap moment no han manifestat el seu propòsit de delegar en les institucions sindicals el seu poder de decisió. I és que els treballadors més productius reben un salari menor al què podrien haver obtingut negociant individualment, mentre que els treballadors menys productius guanyen més, a causa que els salaris es fixen al voltant d'un resultat mig. De fet, els treballadors menys productius es trobaran sense feina, ja que no poden negociar un salari inferior al fixat al conveni col·lectiu i, per tant, cap empresari no estarà disposat a pagar-ne pels seus serveis laborals més que el valor de la seva productivitat.

Com afecta el salari mínim al mercat de treball? El govern introdueix un salari mínim, a fi de garantir un nivell de vida digne. Així, en el 2010 i per al cas d'Espanya, el salari mínim interprofessional és de 633 € mensuals o 8.860 € anuals. El 2009 van ser 624 € mensuals i el 2008, al voltant de 600 € mensuals. Tanmateix, la mesura no aconsegueix els seus objectius d'assegurar la digna subsistència del treballador. En primer lloc, per la diferència ja explicada entre salaris reals i salaris nominals. De res no ens serveix un


99

salari nominal de 9.000 € anuals si el preu dels productes bàsics augmenta i el salari real també es redueix. En segon lloc, perquè la fixació d'un salari mínim crea atur.

Gràfic 7.6. Efectes del salari mínim en el mercat de treball.

Si el salari mínim fixat està per sobre del salari d'equilibri, molts treballadors estan disposats a agafar un treball. Tanmateix, pocs empresaris estan disposats a pagar un preu tan alt. La diferència entre els treballadors que busquen feina i els llocs demanats pels empresaris és l'atur ocasionat. També s'ha de notar que l'atur afectarà més les persones menys qualificades i els joves que busquen la seva primera feina. En canvi, protegirà els treballadors més veterans que ja van aconseguir entrar en el mercat laboral i als treballadors que tenen llocs de treball més qualificats.

Els sindicats diuen preocupar-se del nivell del salari mínim per solidaritat amb els treballadors menys afavorits. Tanmateix, a semblança dels gremis de l'Edat Mitja, moltes vegades la intenció és excloure competència. I és que el salari mínim exclou del mercat laboral els treballadors menys qualificats i amb menor productivitat.

De manera semblant, les indemnitzacions per acomiadament tenen com objectiu protegir el treballador de les mesures arbitràries de l'empresari. Tanmateix, està en el propi interès de l'empresari cuidar i no acomiadar els seus millors treballadors, ja que el seu negoci se'n ressentiria. En segon lloc, un empresari que acomiadés arbitràriament els seus treballadors aviat seria castigat pel mercat, ja que es guanyaria una fama d'inseguretat en el lloc de treball que li faria haver de pagar més als seus empleats per compensar la seva inestabilitat laboral. En tercer lloc, les altes indemnitzacions per acomiadament (és el cas d'Espanya) frenen noves oportunitats d'ocupació. Davant d'un augment de la demanda, els empresaris prefereixen cobrir la major producció amb hores extres dels seus actuals treballadors, en comptes de recórrer a la contractació de nous empleats. En països on les indemnitzacions per acomiadament no són tan elevades (com


100

als Estats Units), un augment de la demanda es tradueix amb més facilitat en la creació de nous llocs de treball.

La desocupació involuntària no existiria en un mercat lliure, ja que els recursos són escassos (la feina també) i les necessitats il· limitades. Si les necessitats són il· limitades, sempre hi haurà béns per produir i serveis per prestar. Els recursos humans que sobrin en algun sector econòmic sempre faltaran en d'altres. Si no existissin traves o imposicions normatives, sempre seria possible el pas d'un sector econòmic a l'altre per part de la força treballadora. Uns quants i generalistes articles en el Codi Civil serien necessaris i suficients per a això. L'estat dictaria les regles de joc sense pretendre determinar els resultats, protegint els drets de propietat privada, fent complir els contractes voluntaris i, en general, mantenint l'ordre legal. Tanmateix, la realitat actual és que l'estat també pretén determinar els resultats, dictant nombroses normes que afecten els salaris, les condicions de treball i altres múltiples aspectes del mercat laboral. La legislació laboral és molt detallada i els seus articles pretenen aconseguir uns resultats concrets, allunyant-se del caràcter abstracte i general que es requeriria. El mercat laboral es torna rígid i perd flexibilitat, augmentat l'atur.

Resulta paradoxal que països sense legislació laboral protectora absorbissin a milers d'immigrants, creant incomptables llocs de treball i que, després d'uns anys, les nombroses "lleis socials" obliguin els seus néts a abandonar el país per falta d'oportunitats. L'oferta de treball, constituïda per les persones que busquen una feina, serà més elàstica (més plana) si: el mercat és flexible i permet canviar d'ocupació sense massa problemes (mobilitat geogràfica i ocupacional) i si el període que considerem és llarg (el treballador tindrà temps per adquirir noves capacitacions i adaptar-se a les necessitats del mercat).

L'oferta de treball augmentarà si: creix la població activa, augmenten les preferències del treballador pel treball en detriment del lleure o augmenten les compensacions extrasalarials. 7.3. El mercat de capital

Hi ha béns de consum i béns de capital. Els béns de consum satisfan d'una forma directa i immediata les necessitats humanes. Per exemple, una ampolla d'aigua apaga la teva set i un cotxe et transporta d'un lloc a un altre. El primer és un bé de consum perible (s'esgota instantàniament) i el segon és un bé de consum durador (permet un ús múltiple i reiterat).

Un bé de capital, tanmateix, satisfà les nostres necessitats d'una forma indirecta i no immediata. Així, per exemple, una màquina embotelladora té un valor derivat de l'aigua que és capaç d'embotellar. Ens fixem que un mateix bé pot ser de consum o de capital, en funció de l'aplicació que se li doni. Un ordinador d'ús domèstic satisfà necessitats immediates (bé de consum), mentre que els ordinadors d'una empresa es considerarien béns de capital.


101

Carl Menger (1842-1921), a la seva obra "Principis d'Economia Política", classifica els béns com d'ordre primer, segon, tercer... Els béns de consum serien els de primer ordre, ja que satisfan de forma immediata les nostres necessitats (una ampolla d'aigua). Els béns de segon ordre serien béns de capital i servirien per produir béns de primer ordre (per exemple, la màquina d'autoservei que proporciona ampolles d'aigua).

Els béns de tercer ordre també serien béns de capital i servirien per produir béns de segon ordre (per exemple, els equips de producció que fabriquen la màquina d'autoservei d'ampolles d'aigua). I així successivament. Com més capitalitzada està una economia, més abunden els béns de capital d'ordre superior. I al revés. Com més primitiva i endarrerida és, menys abunden els béns de capital d'ordre superior. Per tant, el capital són béns de producció no originaris (que són la terra i el treball). Perquè el capital produeixi béns de consum, sempre es necessita temps i que es combini amb el treball humà.

L'oferta de capital (prestamistes) la realitzen aquelles persones que estalvien, això és, que consumeixen menys del que produeixen. A canvi de renunciar a un consum present, perceben una remuneració o tipus d'interès. Si tu estalvies 100 euros i els prestes, renuncies a gaudir d'un consum present a canvir de rebre 110 euros l'any vinent (en aquest cas, el tipus d'interès seria el 10%). Per tant, renuncies a una satisfacció immediata a canvi d'accedir a una satisfacció superior en el futur.

D'altra banda, la demanda de capital (prestataris) augmentarà amb un cost del capital reduït i disminuirà quan augmenti el cost del capital. Si tu t'has d'endeutar, ho faràs més fàcilment si has de pagar un interès del 2% que si has de pagar un interès del 10%.

El capital que demanda l'empresari pot provenir de l'estalvi de la pròpia empresa o, especialment, de les famílies. A diferència dels prestamistes, que prefereixen el consum futur al consum present, els prestataris prefereixen el consum present al consum futur. Per aquesta raó s'endeuten avui per tornar en el demà el principal del préstec més els interessos. El sistema bancari i creditici, així com els altres mitjancers financers, transformen els diners estalviats per les famílies en capital prestat a llarg termini a una empresa. En la realitat, és el Banc Central Europeu (BCE) qui fixa el tipus d'interès als països que tenim l'euro com a moneda. Amb freqüència aquest interès és artificialment baix, a causa de la gran creació de moneda que fa el banc central. El falsejament del tipus d'interès per part del BCE, un dels preus més importants de la nostra societat, així com la gran concessió de préstecs per part de la banca comercial no té efectes innocus o neutres, sinó que desencadena tota una sèrie d'efectes nocius i perjudicials que seran examinats en la següent unitat.


102

Activitat 7.1. Test 1) El Salari Mínim fixat pel govern: a) Intenta assegurar una renda bàsica mínima als treballadors b) Crea atur c) Dificulta l'entrada al mercat laboral d) Totes les anteriors 2) La demanda de treball: a) És una demanda derivada b) Depèn de la productivitat del treballador c) Depèn de la demanda final del bé o servei d) Totes les anteriors 3) La retribució d'un futbolista és bàsicament renda econòmica perquè: a) Si treballés de professor d'economia cobraria el mateix b) Qualsevol pot donar puntades de peu a una pilota c) No produeixen cap producte d) Cap de les anteriors 4) El treball és objecte d'intercanvi perquè: a) Las persones ofereixen la seva força de treball b) Els empresaris demanden força de treball c) Totes les anteriors d) El treball no és objecte d'intercanvi, ja que la dignitat dels treballadors està per sobre de les lleis de l'economia 5) La productivitat del treball depèn de: a) La qualitat del sistema educatiu b) L'aplicació de les noves tecnologies c) Totes les anteriors d) El número d'hores treballades 6) Las rendes d'un factor productiu estan formades per: a) Ingressos de transferència b) Rendes econòmiques c) Totes les anteriors d) Salaris i interessos 7) Un mercat de treball lliure i competitiu pagarà amb salaris idèntics: a) Hombes i dones b) Els treballadors d'un sector econòmic determinat c) Els treballadors que realitzen la mateixa tasca en sectors econòmics diferents d) Els treballadors que tinguin el mateix valor de la productivitat marginal 8) En un mercat de treball competitiu: a) No existirà atur involuntari b) El salari igualarà el valor descomptat del producte marginal del treballador c) El salari igualarà el valor descomptat del preu final del bé multiplicat per la productivitat marginal del treballador d) Totes les anteriors 9) La negociació col·lectiva: a) Millora la situació de tots els treballadors b) Té en compte tota la diversitat de treballs existents dins d'un sector econòmic determinat


103

c) Perjudica els treballadors més productius i a les persones que desitgen entrar al mercat laboral d) Cap de les anteriors 10) La manipulació del tipus d'interès per part del Banc Central Europeu: a) Té efectes neutrals sobre la societat b) Té efectes positius sobre la societat, ja que tipus d'interès artificialment baixos estimulen l'economia c) Té efectes negatius sobre la societat d) Els seus efectes depenen de la conjuntura econòmica

Activitat 7.2.

Pensa en la teva ocupació futura i indica els factors que influiran en el teu futur sou. Activitat 7.3.

A inicis del segle XIX, un treballador britànic anomenat Ned Ludd va iniciar un moviment que porta el seu nom, atacant i destruint a cops la maquinària, perquè pensava que aquestes deixaven els obrers sense treball. Realment la màquina desplaça el treballador? Activitat 7.4.

Busca a Internet el sou que cobren 2 jugadors de futbol de la primera divisió espanyola (per exemple, un davanter centre i un defensa). Per què cobren tant? I per què hi ha tanta diferència de sou entre ells?

Activitat 7.5.

El prestamista deixa diners al prestatari. Com influiran en el tipus d'interès els següents factors?

. El grau de preferència pel carpe diem del prestamista

. Les polítiques del Banc Central Europeu

. El risc (probabilitats que el prestatari no torni el préstec)

. Les expectatives d'inflació

. El termini de devolució del préstec


104

Activitat 7.6.

D'acord amb la classificació de població activa (ocupada i desocupada) i inactiva, classifica les persones següents:

- Roger, tenista en baixa temporal per problemes a l'esquena - Carles, estudiant de batxillerat inscrit a l'INEM - Laura, estudiant d'un cicle de grau superior no inscrita a l'INEM - Andreu, llicenciat en dret i taxista de professió - Úrsula, llicenciada en dret i opositora a jutge - Rigoberto, immigrant il· legal que treballa en la construcció - Javier, llicenciat en història i doctorat en arqueologia, que busca feina i no la troba - Amapola, que treballa a l'ONG Pallassos sense Fronteres - Ampar, mestressa de casa Activitad 7.7. Raona si les següents afirmacions són verdaderes o falses: a) El salari mínim afavoreix els treballadors més humils. b) El salari mínim pot perjudicar els treballadors, especialment els menys capacitats i els que desitgen entrar al mercat laboral per primera vegada. c) La taxa d'atur és la relació entre els desocupats i la població en edat de treballar. d) No és possible associar un tipus de renda a un factor productiu. e) El salari fluctua lliurement segons l'oferta i la demanda. f) El tipus d'interès serveix per assignar el capital entre diferents alternatives possibles. g) La taxa d'activitat és la relació entre la població activa i la població en edat de treballar. h) La taxa d'ocupació és la relació entre la població ocupada i la població en edat de treballar i) La taxa d'ocupació és la relació entre la població ocupada i la població activa. Activitat 7.8. Calcula el valor actual d'una màquina que genera 2.000 euros durant 3 anys i que després es ven com a ferralla per 150 euros. Considera que el tipus d'interès és del 10%.


105

Unitat 8. Les fallades del mercat. Els crítics del mercat solen argumentar que no sempre el mercat condueix a l'eficiència econòmica ni a resultats justos. En aquests casos, si la "mà invisible" d'Adam Smith fracassa, proposen que intervingui la "mà visible" de l'Estat. Les fallades del mercat més recurrents són les següents: 1) L'aparició d'externalitats 2) El subministrament de béns públics 3) Els monopolis 4) La distribució desigual de la renda 5) Els cicles econòmics i l'aparició de crisis periòdiques En els tres primers, l'assignació de recursos és ineficient. El concepte d'eficiència econòmica va ser establert per Wilfredo Pareto (1848-1923) com un estat en el qual no és possible millorar la situació d'un individu sense empitjorar la d'un altre. A.C. Pigou va considerar que només l'acció del govern pot eliminar les |fallades del mercat, assumint sense qüestionar el fracàs del mercat i l'èxit de la intervenció pública. La quarta fallada indica una distribució de recursos inacceptable des d'un punt de vista ètic. L'últim error presenta el mercat com el culpable de les oscil· lacions econòmiques recurrents i, en definitiva, de la falta d'estabilitat econòmica. 8.1. Les externalitats Les externalitats són els efectes positius o negatius de l'activitat humana sobre altres agents econòmics, sense que aquests paguin o siguin compensats per això. Les externalitats tenen lloc quan les accions d'una persona n'afecten una altra i els costos i beneficis rellevants no es reflecteixen en els preus de mercat. Les externalitats són positives quan l'activitat d'un subjecte suposa un benefici per a un tercer: la cura d'un jardí particular, la millora d'un tram de carretera per part d'una empresa, el tractament de les aigües fluvials per part d'una empresa si les deixés més netes del que hi havia en origen ... Quan existeixen externalitats positives es diu que el mercat produeix una quantitat de producte per sota de l'òptim social i que serien necessàries subvencions públiques per estimular la producció. Les externalitats són negatives quan l'activitat d'un subjecte suposa costos per a un tercer: el soroll d'un veí que molesta als del seu voltant, la contaminació atmosfèrica o de l'aigua per part d'una empresa que expulsa el fum a l'atmosfera o els residus al riu, la degradació de la convivència per la pèrdua dels valors cívics ... Quan existeixen externalitats negatives es diu que el mercat produeix una quantitat de producte superior a l'òptim social i que seria necessari gravar-lo amb impostos per reduir la producció. Altres intervencions públiques poden ser, a més de castigar amb impostos les externalitats negatives i fomentar amb subvencions les externalitats positives: . establir límits màxims de producció (dificultat d'obtenir informació i de seguiment de les empreses) . establir llicències o permisos de contaminació (mercat de compra-venda de drets de contaminació entre les empreses més ecològiques i les més contaminants).


106

En general, es dóna per fet la fallada del mercat i l'èxit de la intervenció pública, bàsicament a través d'un joc d'impostos i subvencions. Tanmateix, l’existència d'externalitats positives que no poden cobrar-se no impedeix a la gent actuar. Tots en solem arreglar i vestir adequadament abans de sortir al carrer, causant una externalitat positiva en el consum a tots els nostres conciutadans. Seria absurd, tanmateix, pretendre cobrar de tot aquell que es creués en el nostre camí per haver-lo alegrat la vista o, almenys, fet més suportable la visió. En relació a les externalitats negatives, sí que hi ha costos que es traslladen als tercers. Tanmateix, la solució no sempre passa per l'estat, sinó per "internalitzar-les". I per què les externalitats s'internalitzin es requereix que els drets de propietat estiguin perfectament definits. Posem dos exemples. És freqüent trobar a les ciutats una acumulació d'escombraries i deixalles en llocs públics, generant un efecte negatiu sobre el conjunt de la població. És més difícil trobar abocadors d'escombraries en espais privats com un domicili particular o el domicili social d'una empresa. En el primer cas, el dret de propietat sobre la via pública no està perfectament definit, cosa que genera incentius a deixar allà les deixalles. I és que el benefici de desfer-se de les escombraries recau íntegrament sobre l'incívic que ho faci, mentre que els costos de la seva acció no els suporta ell exclusivament, sinó tota la col·lectivitat. El segon exemple seria l'existència d'un borratxo a la via pública. Molesta els vianants, però mentre no violi alguna llei, no es sol fer res. En canvi, aquest borratxo no podria molestar si estés en un espai privat, ja que el propietari li ho impediria. Per tant, el mercat pot resoldre el problema de les externalitats a través d'una clara delimitació dels drets de propietat. Coase, en el seu treball The problem of social cost, es refereix a la fàbrica que contamina l'atmosfera i fa malbé la collita d'un veí. Indica que el mercat arribaria a trobar una solució a través de transaccions voluntàries entre les parts. On el dret de propietat està clarament delimitat, el propietari té tots els incentius per cuidar i multiplicar els recursos. En cas que no ho fes, per exemple, si un agricultor destruís els seus camps, el primer perjudicat seria ell mateix. No són les vaques o les gallines els animals que tenen problemes de subsistència, sinó les balenes o els elefants els que estan en perill d'extinció. Quan un recurs no té propietat privada i és de propietat comuna, desapareixen tots els incentius per a la seva conservació i el recurs tendeix a esgotar-se i a desaparèixer. Com diu el refrany, lo que es del común es del ningún. Podria objectar-se que no és fàcil assignar drets de propietat als oceans, o que les carreteres i camins sempre han estat públics. El primer és cert, però no el segon. A l'Anglaterra del segle XVIII, les comunicacions terrestres en més bon estat eren de propietat privada, fins que la intervenció governamental va fer que passessin a mans de l'estat. I encara que delimitar els drets de propietat en un oceà no sembla fàcil, el mateix mercat podria desenvolupar la tecnologia necessària per fer-ho. Així, per exemple, recordem que la tecnologia del filat i la marca del bestiar va permetre l'assignació de drets de propietat sobre el bestiar que corria solt pels prats. Abans d'això, les vaques estaven en perill d'extinció perquè eren un recurs públic. Des que són propietat privada, el problema ja no existeix. Així, doncs, com establir drets de propietat sobre els peixos? Algunes tecnologies que apunten en aquesta direcció són el Sistema Integrat de Vigilància Marina, desenvolupat originalment per seguir submarins, l'ús de satèl·lits i GPS, o l'aqüicultura d'aigües profundes i els coralls artificials. Qualsevol d’ells obriria nous sectors i mercats, generant oportunitats de benefici i llocs de treball.


107

8.2. Béns públics Un bé públic pur és aquell tipus de bé que reuneix dues característiques: no hi ha competència en el consum (el consum d'un individu no priva el consum d'altres) ni tampoc possibilitat d'exclusió (no es pot o no és rendible excloure consumidors que no paguin el servei). Exemples de béns públics purs poden ser els fars o un parc municipal. Sol dir-se que el mercat fracassa en la provisió d'aquest tipus de béns. I és que cap empresa privada no estaria disposada a incórrer en uns costos que després, via preus de venda, no pogués recuperar. Si es preguntés als residents d'una ciutat quant estarien disposats a pagar per la construcció d'un parc municipal, hi hauria incentius a no revelar les verdaderes preferències. Potser s'estigués disposat a pagar una suma elevada pels beneficis d'un espai verd comú, però el fet que una vegada proveït es pugui gaudir d'ell gratuïtament, introdueix incentius per amagar la veritat i esperar que el cost l'assumeixi íntegrament el veí. És el que es coneix com el problema del polissó o free-rider. Si el mercat no pot proveir aquest tipus de béns, sol argumentar-se que ha de ser l'Estat qui es faci càrrec d'ells. Tanmateix, el Premi Nobel d’Economia Ronald Coase va investigar el típic exemple dels fars i va demostrar en el seu treball "The lighthouse in economics" que els fars, a Anglaterra, van ser originalment proveïts per empresaris privats. També si visitem la capital britànica ens adonarem que, dels quatre-cents jardins municipals que té, aproximadament uns quaranta són privats. Això vol dir que els veïns són els propietaris del jardí i carreguen amb les despeses de la seva conservació. En general, l'aspecte que presenten aquests frondosos jardins és magnífic i constitueixen un goig per a la vista del vianant (externalitat positiva en el consum). I és que, en realitat, cap bé té característiques que el converteixin en un bé públic o privat, sinó que tots els productes tenen característiques públiques i privades en diferent mesura, depenent de les valoracions subjectives dels individus. Fins i tot béns tan privats com els mitjons, en la mesura en què disminueixen la transmissió de la transpiració, es converteixen en béns públics. I no per això són fabricats per l’estat. 8.3. Monopolis Ja s'ha estudiat en la unitat 6 les diferents estructures de mercat. Tant en el monopoli com en l'oligopoli, els productors tenen un poder discrecional sobre la fixació dels preus. Sol argumentar-se que si la producció i el preu s'estableixen per maximitzar el benefici dels productors sense que l'economia assoleixi la combinació òptima de productes, el mercat falla en l'assignació dels recursos. De tota manera, també es va fer menció al verdader sentit de monopoli. I no és precisament el poder discrecional sobre la fixació dels preus per part del productor. Un venedor de cigrons pot fixar perfectament un preu de venda superior al de mercat, de la mateixa manera que Microsoft pot fixar el preu de venda que consideri convenient per als seus productes. Per a una empresa, la prova de l'àcid no està en la potestat de fixar els preus, sinó en els clients que compren els seus productes al preu fixat. Si el venedor de cigrons no aconsegueix vendes suficients, no li quedarà cap altra opció que disminuir els preus. I el mateix és vàlid per a una gran empresa com Microsoft.


108

Tampoc no és l'existència d'un únic productor el que defineix l'essència del monopoli. I és que, des d'un àmbit local i a petita escala, el venedor de cigrons pot ser l'únic productor d'un diminut poble. I no per això ha de perjudicar necessàriament el conjunt de la població i aconseguir beneficis extraordinaris a costa seva. El que realment defineix el monopoli és l'existència de barreres d'accés al mercat. Si en algun sector específic una empresa té el privilegi de la producció o de la distribució d'un producte en exclusiva, llavors sí que pot parlar-se de monopoli (amb possibilitats d'enriquiment sense necessitat de competir). L'assignació de recursos no és la correcta. Tanmateix, no pot culpar-se'n al mercat. Són centenars els llicenciats en farmàcia que anhelen poder exercir en un negoci propi i, tanmateix, no poden. Desitjosos estarien de servir la clientela i exercir la seva professió amb els coneixements que tant els ha costat aprendre. Tanmateix, la restrictiva regulació ho impedeix. La normativa legal espanyola fixa criteris de població i de distància mínima entre farmàcies, a més de concedir llicències només a farmacèutics. Queda clar que les barreres d'entrada en un sector i el monopoli en la producció o distribució (per exemple, de fàrmacs) no pot considerar-se una fallada del mercat lliure, sinó justament un efecte de l'absència real de lliure competència. Lectura 8.1. Article de premsa (El País, 29/06/2006) Brussel·les dóna dos mesos a Espanya per liberalitzar l'obertura de farmàcies La CE considera la norma espanyola discriminatòria i les condicions d'accés, excessives La Comissió Europea va donar ahir dos mesos a Espanya perquè elimini les restriccions legals que regulen l'establiment de farmàcies. Es tracta del segon apercebiment de Brussel·les per considerar que les normes vigents són restrictives per a la distribució de productes farmacèutics, "discriminatòries" en l'adjudicació de llicències en algunes comunitats i amb condicions "excessives" per a l'accés a la propietat d'aquests establiments. La norma espanyola fixa criteris de població i de distància mínima entre farmàcies, a més de concedir llicències només a farmacèutics. Si en dos mesos Espanya no corregeix aquesta legislació, Brussel·les enviarà l'expedient al Tribunal de Justícia Europeu, amb seu a Luxemburg. La Comissió Europea també va decidir ahir advertir per les restriccions en el sector de les farmàcies a Àustria i Itàlia. El cas d'aquest últim país, l'expedient del qual està més avançat, va ser enviat directament a l'esmentat Tribunal "per incompatibilitat de les lleis italianes amb la llibertat d'establiment que fixa el Tractat comunitari". En relació a la distribució territorial, la Comissió considera que el sistema que limita el nombre de farmàcies a Espanya és "desproporcionat" i fins i tot "contraproduent" respecte a l'objectiu d'assegurar una bona oferta de medicines en una àrea determinada. A Espanya hi ha més de 20.000 farmàcies. La normativa espanyola -la fixa el Ministeri de Sanitat encara que pot ser modificada per les comunitats autònomes- exigeix per a cada farmàcia una població mínima d'entre 2.800 i 4.000 habitants i una distància mínima de 250 metres entre establiments (les comunitats poden escurçar aquesta distància). Hi ha diverses excepcions a aquestes regles per a les zones rurals, turístiques i territoris muntanyosos.


109

La Comissió suggereix que seria més adequat un sistema alternatiu que especifiqués que no pugui obrir-se una nova farmàcia en una zona ben assortida fins que n’hi hagués almenys una en una altra zona sense farmàcies. La proposta comunitària es recolza en l'experiència de comunitats com Navarra, que autoritzen l'obertura d'establiments per sota del límit de nuclis urbans de 2.800 habitants. La concessió de llicències és un altre dels aspectes criticats. Brussel·les qualifica de "discriminatòries" les normes vigents en alguns territoris com la Comunitat Valenciana, que donen prioritat als farmacèutics amb experiència professional al mateix territori per obtenir llicència d'obertura. Les autoritats comunitàries consideren igualment "excessives" les limitacions relatives a l'accés a la propietat d'aquests establiments. Segons la legislació espanyola, només els farmacèutics poden ser propietaris i administrar farmàcies obertes al públic. I no poden tenir més d'una farmàcia en propietat o copropietat alhora. Per a la Comissió es tracta de "dues restriccions excessives respecte al legítim requisit d'assegurar que les relacions entre els pacients i els farmacèutics siguin exclusivament confiades a professionals qualificats en farmàcia". En resum, Brussel·les considera que les restriccions sobre la propietat de les farmàcies o la possessió de més d'una no són necessàries per aconseguir els objectius sanitaris. El Ministeri de Sanitat no va voler ahir pronunciar-se sobre aquesta decisió. No obstant això, la Llei del Medicament que aprovarà avui el Congrés reforça l'anomenat model mediterrani de farmàcia, amb restriccions en el funcionament però amb bon servei. El text defineix la farmàcia com un "establiment sanitari privat d'interès públic", informa Lucía Abellán. El sector va acollir amb recel la iniciativa comunitària. El president del Consell General de Col·legis Farmacèutics, Pedro Capilla, va reclamar que es reconegui el bon funcionament del sistema a Espanya i va confiar que Brussel·les reflexioni quan coneguin les al·legacions dels farmacèutics. "Espero que entenguin que el model espanyol és molt seriós com per fer assaigs", va subratllar. Capilla assegura que a Espanya "el 99% de la població té una farmàcia on viu i els preus figuren entre els més baixos d'Europa". Per a la Federació Empresarial de Farmacèutics Espanyols (FEFE), "són altres" països els que han de modificar els criteris d'establiment de farmàcies, segons va assegurar ahir la seva presidenta, Isabel Vallejo, a Europa Press. Vallejo va anar més lluny en assenyalar: "No som nosaltres els equivocats, sinó els altres, i potser Europa hauria de seguir els criteris d'Espanya". La presidenta dels farmacèutics va afirmar que a Espanya hi ha 20.500 establiments. "És el país de la Unió Europea", va dir, "amb més farmàcies per habitant. Tenim el mateix nombre que Alemanya, que ens dobla en població." Vallejo va rebutjar els arguments de la Comissió i va recordar que els Estats membres "tenen competència exclusiva en matèria sanitària". Després de llegir aquest text, contesta les següents preguntes: 1) Quins criteris regeixen l'obertura d'una nova farmàcia a Espanya? 2) Calcula la població i el nombre de farmàcies que hi ha a la teva ciutat. 3) Valora les paraules de la presidenta dels farmacèutics d'Espanya quan afirma que "No som nosaltres els equivocats, sinó els altres, i potser Europa hauria de seguir els criteris d'Espanya”.


110

8.4. Distribució desigual de la renda Fins i tot acceptant que el mercat és el millor mecanisme assignador dels recursos escassos i capaç de crear una enorme quantitat de béns i serveis, la distribució de la renda és desigual. Alguns individus es beneficiaran més que altres del gran augment de la producció. En altres paraules, hi haurà rics i pobres. De fet, les desigualtats materials de riquesa han estat sempre presents al llarg de la història universal. Ja està escrit que "al que té, li serà donat, i tindrà més; i al que no té, fins i tot el que té li serà tret"6. En aquesta paràbola dels talents ja es mostra una distribució de partida desigual que, amb el pas del temps, no solament no presentarà cap tendència dinàmica a disminuir, sinó que augmentarà i amplificarà la desigualtat originària. De fet, una igualtat de rendes absoluta és una utopia i qualsevol desenvolupament o avenç històric, econòmic o social ens allunya de la igualtat material. És als estadis més primitius de la humanitat on més igualtat ha existit i, sens dubte, sempre amb el denominador comú de la pobresa més extrema i les condicions de vida més dures i abjectes. A mesura que l'acció humana aconsegueix dominar l'entorn natural i millorar el nivell de vida, les desigualtats apareixen irremeiablement. Un dels majors crítics de la desigual distribució del mercat va ser Marx. Per als marxistes, el capitalisme implica una major producció de riquesa, però donada l'explotació del capitalista a través del mecanisme de la plusvàlua, la pauperització i empobriment del proletariat seria creixent, mentre que la concentració de la riquesa a les mans d'uns quants, també. Ja hem vist a la unitat 7 que el valor del salari en el mercat res té a veure amb la plusvàlua marxista, sinó amb el valor descomptat de la productivitat marginal. Els intents de control governamental produeixen una concentració monopolística que Marx atribueix al mercat, fent que els treballadors rebin un salari menor del que haguessin rebut en un mercat lliure. I és que el mercat és un procés permanent de descobriment d'oportunitats i de creació de riquesa. La riquesa té "amo" des que és produïda i intercanviada, mitjançant els preus canviants dels béns de consum i dels factors de producció.

6 “El Regne dels Cels és també com un home que, en sortir de viatge, va cridar els seus

servidors i els va confiar els seus béns. A un li va donar cinc talents, a un altre dos, i un de sol a un tercer, a cada un segons la seva capacitat; i després va partir. De seguida, el que havia rebut cinc talents, va anar a negociar amb ells i en va guanyar uns altres cinc. De la mateixa manera, el que en va rebre dos, en va guanyar uns altres dos, però el que en va rebre un de sol, va fer un pou i va enterrar els diners del seu senyor. Després d'un llarg temps, va arribar el senyor i va arreglar els comptes amb els seus servidors. El que havia rebut els cinc talents es va avançar i li va presentar uns altres cinc. "Senyor, li va dir, m'has confiat cinc talents: aquí hi ha els altres cinc que he guanyat". "Està bé, servidor bo i fidel, li va dir el seu senyor, ja que vas respondre fidelment en el poc, t'encarregaré de molt més: entra a participar del goig del teu senyor". Va arribar després el que havia rebut dos talents i li va dir: "Senyor, m'has confiat dos talents: aquí hi ha els altres dos que he guanyat". "Està bé, servidor bo i fidel, ja que vas respondre fidelment en el poc, t'encarregaré de molt més: entra a participar del goig del teu senyor". Va arribar després el que havia rebut un sol talent. "Senyor, li va dir, sé que ets un home exigent: culls on no has sembrat i reculls on no has escampat. Per això vaig tenir por i vaig anar a enterrar el teu talent: aquí tens el teu! " Però el senyor li va respondre: "Servidor dolent i mandrós, si sabies que cullo on no he sembrat i recullo on no he escampat, hauries d'haver col�locat els diners al banc, i així, a la meva tornada, l'hagués recuperat amb interessos. Treieu-li el talent i doneu-li a qui en té deu, perquè a qui té, se li donarà i tindrà de més, però al que no té, se li traurà fins i tot el que té”. (Lluc 19, 11-28)


111

L'Estat només ha d'intervenir per assegurar unes condicions de vida dignes a aquelles persones que, per circumstàncies, no puguin valer-se per elles mateixes en aquest procés dinàmic de creació de riquesa. Per exemple, es podria admetre la provisió de béns i serveis públics per part d'un ajuntament (salut, educació...) si un subjecte aïllat i sense família sofrís una minusvàlua que li impedeixi treballar. Les persones que no puguin aportar res al procés productiu i, alhora, no puguin ser ateses per entitats benèfiques o fundacions privades, haurien de ser assistides pels organismes públics municipals. Aquesta mini-distribució de rendes a nivell local, que res té a veure amb la macro-distribució d'un Estat centralista, és compatible amb el mercat. Com deia Pau de Tars, "qui no vulgui treballar, que no mengi". Això és, aquell que, tenint capacitat, no vulgui participar en el procés productiu, no pot demanar que l'estat el mantingui. Un altre cas seria el que no pugui treballar per causes alienes a la seva voluntat. És clar que una persona amb minusvàlues que li impedeixen treballar té ple dret a la vida i a ser alimentat. Això justifica l'acció de l'estat a favor de discapacitats o en situacions d'emergència. Aquest tipus d'ajuts governamentals hauria de complir uns requisits bàsics: no ser proveïts de forma monopolista, estar organitzats a nivell municipal i no estatal i ser finançat a través dels impostos indirectes pagats pels habitants del municipi. En una economia de mercat competitiva i oberta es genera riquesa i es tendeix a millorar la situació de tots. Qui estigui en el grup més ric i benestant no té cap garantia de romandre allà en el temps. Està obligat a posar en joc la seva riquesa i satisfer les contínues necessitats dels consumidors en un mercat competitiu. Si no respon adequadament a les volubles demandes de la gent, la seva riquesa disminuirà i passarà a ocupar un grup de rendes més baixes. Bill Gates és una de les persones més riques del món gràcies a la seva empresa Microsoft. Tanmateix, fa 20 anys, no estava allà. N'hi ha prou amb fer una ullada a l'índex Forbes de les persones més riques del món per veure com els noms van canviant any a any. Mentre uns escalen posicions a l'índex, d'altres desapareixen del rànquing. Per sortir de la pobresa, l'home ho ha de fer a través del seu treball productiu. La falsa il· lusió que es pot incrementar el nivell de vida sense produir res, l'esperar que un tercer et solucioni tots els teus problemes condueixen al debilitament de la fibra moral d'una societat, a l'erosió del sentit de responsabilitat i, en definitiva, a la pèrdua de la llibertat. Llibertat i progrés econòmic i social solen anar junts. Totalitarisme i pobresa, també. No pot dir-se que la desigualtat sigui, doncs, una fallada del mercat, sinó que la desigualtat en la distribució de rendes és inherent a l'acció de l'home. L'única igualtat que hi ha d'haver en un ordre de mercat és la igualtat formal davant de la llei. Tots, sense importar l'edat, el sexe, la raça o la religió, hem de ser iguals davant de la llei. Resumint, igualtat material de rendes, no, i igualtat formal davant de la llei, sí. En el procés competitiu de mercat, com en una cursa esportiva, no pot pretendre's que tots acabin guanyant (igualtat material), però sí que tots surtin del mateix lloc de sortida, complint unes mateixes normes (igualtat formal).


112

8.5. Crisis estructurals El mercat és un mecanisme que assigna molt bé els recursos, generant un gran increment de la producció i possibilitant l'augment del nivell de vida. Tanmateix, sol dir-se que crea crisis periòdiques. El creixement no és lineal, sinó cíclic. Hi ha períodes d'expansió econòmica seguits d'altres de recessió. No hi ha més que recordar el famós relat bíblic dels set anys de vaques grasses seguit de set anys de vaques flaques, per adonar-nos que el fenomen no és recent i que ve d'antic. La humanitat sempre ha conegut crisis periòdiques. No obstant això, la naturalesa de les crisis és diferent. En l'antiguitat, amb societats molt basades en l'agricultura i la ramaderia i amb uns mercats poc desenvolupats, unes condicions climatològiques adverses podien desencadenar una recessió en un àmbit geogràfic local. En l'actualitat, l'economia està molt més globalitzada. Algunes de les últimes crisis patides van ser originades per atacs terroristes (l'atac a les Torres Bessones de Nova York, 11 de setembre de 2001), la Guerra del Golf (de 1990 a 1991) o la Guerra de l'Iraq (des de març de 2003). Tanmateix, les crisis més greus actuals tenen un caràcter marcadament monetari i financer (crisi financera de Mèxic de 1994, del sud-est asiàtic el 1997, de Rússia el 1998 ...), per no destacar la greu situació que vivim en aquests moments, des d’inicis del 2008. A més, la dimensió de les crisis actuals és d'àmbit internacional. Pot culpar-se'n al mercat? Què és una crisi econòmica? És l'etapa de reajustament de l'estructura productiva, que ha estat distorsionada per la creació incontrolada de diners i crèdit. L'estructura productiva són les diferents etapes en què es divideix la producció. Hi ha empreses que s'especialitzen a produir béns de consum, com una pizzeria, una botiga de roba o un concessionari de cotxes. Altres empreses s'especialitzen a produir béns de capital, situant-se més lluny del consum final, com les drassanes, uns grans forns o una fàbrica productora de cotxes. En general, existeix una tendència a allargar els processos de producció, perquè aquests tendeixen a ser més productius. Aquest allargament està limitat per l'estalvi i la disponibilitat de capital. Quan el banc central decideix crear nous diners, ho mana fabricar i l'introdueix en la societat mitjançant una reducció dels tipus d'interès. Els bancs comercials també concedeixen abundants crèdits a les empreses i les famílies. Aquesta política de diners barats provoca que els empresaris s'equivoquin massivament, fent-los aparèixer com a rendibles projectes d'inversió que en realitat no ho són. S'inicien processos de producció més llargs, sense que l'estalvi de la societat hagi augmentat realment. L'optimisme s'estén i aquesta etapa d'exuberància irracional de l'activitat crea un boom econòmic que no té cap base real. Reacccions del mercat El primer efecte és un augment del preu dels factors de producció: solars i construccions, treballadors i mà d'obra, equip capital. Com s'han introduït nous diners en la societat, els empresaris es llancen a invertir, licitant alegrement com en una subhasta pels factors de producció.


113

El segon efecte és un augment més gran encara en el preu dels béns de consum. Això es deu a què els nous diners, a les butxaques de la gent, es gastaran en béns de consum, donat que no hi ha hagut cap estalvi. Aquest augment de la demanda tendeix a augmentar els preus. Però, paral·lelament, l'oferta de béns de consum es redueix, ja que els empresaris han invertit recursos en les indústries de béns de capital a costa de les indústries de béns de consum. Aquesta disminució de l'oferta també tendeix a augmentar els preus dels béns de consum. El tercer efecte és la tendència a augmentar els tipus d'interès. I és que els tipus d'interès no deixen de ser un preu, molt important i estratègic (el dels béns presents en funció dels béns futurs). Amb tipus d'interès més elevats, augmenten també els costos financers de les empreses i els empresaris comencen a adonar-se que les inversions iniciades no són rendibles, sinó ruïnoses. Aparició de la crisi La crisi apareix quan es fan evidents els errors d'inversió. S'ha produït un excés d'inversió en indústries de béns de capital i, en canvi, s’ha sots invertit en les indústries de béns de consum. És urgent un reajustament de l'estructura productiva: liquidar els projectes d'inversió no rendibles i traslladar la mà d'obra cap a les indústries de consum. No és una crisi d'excés d'inversió ni tampoc d'escassetat de consum (subconsum). És una crisi d'inversió massiva equivocada (malinvestment) i de falta d'estalvi (o excés de consum). Amb més estalvi, es podrien acabar els processos d'inversió iniciats i inacabats. És com si un constructor iniciés la construcció d'una gran mansió i esgotés tots els seus recursos als fonaments. Si hagués estat més prudent, construint una casa més petita, hauria pogut acabar-la. Com evitar les crisis, com retardar-les i com solucionar-les Les crisis s'eviten quan els processos d'inversió s'allarguen com a conseqüència de l'augment de l'estalvi real de la societat i no dels diners inflacionaris creats pel govern i la banca. L'aparició de la crisi pot retardar-se quan l'expansió monetària i creditícia augmenta a una taxa progressivament accelerada. Però, en tot cas, l'arribada de la depressió és inevitable. De la mateixa manera que la creixent ingestió d'alcohol condueix a una ressaca més llarga, quants més diners s'introdueixin en la societat per evitar la crisi més difícil serà el reajustament necessari en l'estructura productiva i majors sofriments socials es produiran. Inflació i atur. Estanflació Es diu freqüentment que, a curt termini, existeix una relació d'intercanvi o trade-off entre la inflació i l'atur. Que és possible reduir l'atur a costa de més inflació i, viceversa, que es pot reduir la inflació a costa de suportar més desocupació. A curt termini, la desocupació està motivada perquè els salaris són massa alts. Quan els salaris són superiors als de mercat sorgeix la desocupació. Si els mercats fossin flexibles i els salaris poguessin pujar o baixar, en una depressió els salaris baixarien, però no hi hauria desocupació. Tanmateix, la rigidesa institucional del mercat de treball (salari


114

mínim, cotitzacions socials, legislació laboral ...) impedeix que els salaris reals puguin baixar, sorgint l'atur. Els treballadors que costen a l'empresari més del que produeixen són acomiadats o deixen de ser contractats. A llarg termini, la creació de diners i l'expansió creditícia també creen atur. I és que la distorsió de l'estructura productiva causada per la fabricació de diners requeriran tard o d’hora un transvasament de treballadors des de les indústries de béns de capital a les de béns de consum. Si els mercats no són flexibles, hi haurà atur. Això explica la dolorosa estanflació (estancament + inflació). Una depressió econòmica no es pot curar, sinó només no prevenir. Quan apareix, fruit dels excessos monetaris i financers, el millor que es pot fer és procurar que l'economia sigui el més flexible possible. Concloent, les crisis periòdiques que patim no es deuen a fallades del mercat, sinó a errors estructurals en el sistema monetari i financer.


115

Activitat 8.1. Col·loca les següents situacions a la columna que li correspongui: Un fumador passiu Un mitjó (que impedeix la transpiració) Un mitjó (que protegeix del fred) Una fàbrica que contamina el riu Un apicultor que contribueix a la fertilització dels camps adjunts Una ONG o entitat benèfica que rehabilita persones alcohòliques Un jardí privat molt bé cuidat Un abocador d'escombraries no autoritzat

Externalitat sobre el consum Externalitat sobre la producció Positiva Negativa Positiva Negativa

Activitat 8.2. Classifica els següents béns o serveis segons les seves característiques: Un parc municipal Un entrepà Un aula de la universitat pública (col·lapsada) Un aula de la universitat pública (força buida) Un trasplantament de cor per la Seguretat Social (amb llargues llistes d'espera) L’assistència mèdica en un Centre d'Assistència Primària Un pis de protecció oficial Un viatge en RENFE-rodalies Un viatge en EasyJet Un far


116

Bé públic pur

(no rivalitat, no exclusió) Bé mixte

(sí rivalitat, no exclusió) Bé mixte

(no rivalitat, sí exclusió) Bé privat pur

(sí rivalitat, sí exclusió)

Activitat 8.4. Què és l'enveja? Creus que una societat amb grans desigualtats en la distribució de la renda tendirà a ser més envejosa que una societat igualitària? Justifica la teva resposta. Enumera 3 fets històrics, econòmics o socials que puguin estar motivats per l'enveja (per exemple, les acusacions de pràctiques monopolistes contra Microsoft per part de les companyies rivals). Activitat 8.5. Classifica a la columna que li correspongui: El BCE disminueix els tipus d'interès al 2% L'augment de les hipoteques concedides augmenta un 25% anual El patró or Davant de l'ensorrament de les borses, el BCE injecta 100.000 milions d'euros Davant dels símptomes de crisi, el govern estableix mesures proteccionistes (s'obstaculitza el lliure comerç internacional) Davant dels símptomes de crisi, el govern suprimeix aranzels (promou el lliure comerç) Davant dels símptomes de crisi, el govern augmenta els impostos i la despesa pública Davant dels símptomes de crisi, el govern disminueix els impostos i la despesa pública

Crea crisi No crea crisi Dificulta la recuperació

Facilita la recuperació


117

Activitat 8.6. Com es determina el grau d'intervencionisme (econòmic i polític) d'un estat? Classifica de major a menor intervencionisme econòmic: Estats Units, Espanya, Alemanya, Xina, Cuba, Corea del Nord, Suècia, Zimbabwe. Classifica de major a menor intervencionisme polític: Estats Units, Xina, Cuba, Zimbabwe, Rússia, Alemanya, Canadà, Suïssa. Activitat 8.7. Raona si són verdaderes o falses les següents afirmacions: a) El mercat no intervingut produirà una quantitat de producte que no es correspon amb la demanda del mercat. b) El mercat intervingut produirà just la quantitat de producte que demanda el mercat. c) El preu de venda d'un producte sempre informa dels costos de producció i del marge de benefici que s'emporta el propietari. d) El preu de venda d'un producte no informa dels costos de producció, encara que com a norma general el preu de venda sol comprendre els costos més un marge de benefici. e) Una despesa social pública elevada (pensions, subsidi d’atur ...) afavoreix el creixement econòmic en augmentar el nivell de solidaritat social. f) Les crisis econòmiques periòdiques dels països occidentals és la prova més clara que el mercat té fallades. g) Un bé públic mai pot ser proporcionat pel mercat, sinó que ho ha de ser per l'estat. Activitat 8. 8. De les següents afirmacions, raona quina de les dues et sembla més correcta: a) L'estat no ha d'intervenir en el funcionament del mercat, llevat de per assegurar la subsistència de les persones que, per les raons que siguin, no poden valre’s per si mateixes. L'estat ha d'intervenir en l'activitat econòmica per solucionar els mals que genera el mercat (contaminació, crisis periòdiques...). b) Un impost per càpita idèntic seria just i eficient econòmicament. Els impostos han de ser progressius, per tal que més pagui qui més cobra.


118

Activitat 8.9. Uneix els números (inici) amb les lletres (final) perquè tingui sentit: 1. Les externalitats poden ser 2. Una de les competències bàsiques del sector públic és 3. La competència 4. Les externalitats sorgeixen d'una 5. La fixació d'un tipus d'interès artificialment sota per part del Banc Central a) promou un saludable procés dinàmic b) positives o negatives c) defectuosa definició dels drets de propietat d) és una de les causes més importants de les crisis econòmiques e) establir el marc jurídic i institucional de la societat Activitat 8.10. Explica els instruments amb què l'estat intenta eliminar els efectes negatius de la contaminació. Quin pot ser més eficient? Els parcs públics solen ser molt més bruts i més mal cuidats que els jardins privats. Els lavabos públics solen estar en condicions deplorables, mentre que els lavabos del domicili particular són impecables. Les carreteres públiques solen estar en molt pitjor estat que el corredor de casa teva. Per què?


119

Unitat 9. Les variables macroeconòmiques. El PIB.

La macroeconomia s'ocupa de l'estudi de l'economia en el seu conjunt. En considerar el nivell de preus, no li interessa, com en la microeconomia, el preu d'un bé en relació amb un altre (el preu de les pomes i de les taronges, o el preu de la gasolina i del cotxe...), sinó el nivell general de preus de tots els béns i serveis. En prendre mesures agregades, ha de recórrer al càlcul de mitjanes aritmètiques i ponderades, estadístiques, números índex ... El resultat és una pèrdua de precisió. Com deia Winston Churchill, el primer ministre britànic durant la Segona Guerra Mundial, "existeixen mentides, grans mentides i estadístiques". Amb això vol dir que hem d'estar alerta al resultat de les estadístiques i que hem de ser prudents en la seva interpretació. Això s'entendrà si prenem, per exemple, l'IPC (Índex de Preus al Consum), que es pren com una mesura de la inflació. Segons l'Institut Nacional d'Estadística, l'augment de l'IPC del 2009 a Espanya ha estat del 0,8%, el del 2008 del 1,4% i el del 2007 del 4,3%. Tanmateix, des de l'any 2000 assistim a una bombolla immobiliària que fa augmentar el preu dels pisos i habitatges per sobre del 20% fins l'esclat de la crisi. Com és possible que els habitatges s'encareixin més del 20% i l'IPC sigui només el 4,3%? Molt simple: el preu de l'habitatge no entra en els càlculs de l'IPC.

9.1. Objectius macroeconòmics i instruments

Generalment es considera que els objectius macroeconòmics que s'ha de plantejar qualsevol societat són els següents:

. Creixement de la producció. Es mesura amb el creixement del PIB (Producte Interior Brut). . Estabilitat de preus. Aconseguir una baixa inflació es considera un objectiu macroeconòmic, ja que els grans augments dels preus impedeixen que aquests compleixin la seva funció, impedeixen la correcta assignació dels recursos i destrueixen el poder adquisitiu dels salaris. L'increment general dels preus o inflació és un càncer que si no es controla pot destruir la pròpia societat. Un exemple d'això va ser l'anomenada hiperinflació alemanya en temps de la República de Weimar (1919-1933), que va suposar la pujada de Hitler al poder i l'inici de la Segona Guerra Mundial el 1939. . Reducció de l'atur. Els factors productius haurien de tenir plena ocupació. Quan una persona busca feina i no en troba, romanent desocupada, no solament pateix internament en termes d'angoixa i frustració personal, sinó que també la societat perd la contribució positiva d'un dels seus membres.

. Estabilitat dels cicles econòmics. Si observem la història del segle XX i inicis del XXI, veiem que és una successió de booms and busts (períodes d'expansió i recessió). A períodes de creixement i eufòria econòmica el segueixen períodes de crisi i depressió. Sense anar més lluny, l'economia espanyola ha experimentat un boom artificial des de mitjan els 90, que ha originat creixements del PIB considerables:


120

Producto Interior Bruto. Base 2000 . Crecimiento en volumen.

Año Tasa de variación interanual (%)

2007 3,8 2006 3,9 2005 3,6 2004 3,3 2003 3,1

2002 2,7

2001 3,6

2000 5,0

1999 4,7

1998 4,5

1997 3,9

1996 2,4 Taula 8.1. Creixement del PIB. Font: Instituto Nacional de Estadística.

Tanmateix, aquest creixement no és ni estable ni sostenible a llarg termini. Primer es va formar una bombolla o sobrevaloración del preu dels valors mobiliaris a les Borses que va esclatar en el 2000 i després una bombolla o sobrevaloración del preu dels immobles que va mostrar els primers símptomes d'esgotament en el 2007 i que es va accentuar en el 2008.

Instruments de l'Estat per aconseguir els objectius macroeconòmics:

Per a la consecució dels objectius macroeconòmics, l'Estat pretén desenvolupar una sèrie de polítiques econòmiques:

. Política fiscal. Implica establir els impostos i les despeses públiques. L'exerceix el govern.

. Política monetària. Implica establir el tipus d'interès i augmentar la quantitat de diners. L'exerceix el Banc Central Europeu.

. Política de tipus de canvi. Implica, per exemple, devaluar la moneda d'un país perquè els béns d'aquest país siguin més barats amb relació als estrangers i així millorar les vendes a l'exterior. Espanya no pot exercir la política de tipus de canvi des que la pesseta va desaparèixer amb l'entrada en vigor de l'euro el gener del 2002.

. Polítiques d'oferta. Dirigides a millorar l'eficiència, la productivitat i la competitivitat de les empreses.


121

9.2. El Producte Interior Brut (PIB)

És el conjunt de béns i serveis produïts per un país en un any. El càlcul es fonamenta en què tots els béns i serveis tenen una valoració monetària i per això es pot agregar qualsevol tipus de producte.

En la comptabilització, només s'inclouen els béns finals, però no els intermedis. Per fer pa, el forner compra farina. I per fer farina, es necessita blat. Només el preu del pa s'inclou al PIB, però no el de la farina i el blat necessaris. Tanmateix, la major part dels treballadors i recursos productius es dediquen a produir els béns intermedis i no els béns finals. Per això el PIB no recull la major part de l'esforç productiu brut de la societat. A més, el PIB és un indicador tan sols aproximat del benestar d'una societat, però no és exacte per les següents raons:

. No inclou les activitats realitzades fora del mercat. La feina d'una mestressa de casa, per exemple, al no ser remunerat, no s'inclou al PIB.

. No comptabilitza l'economia submergida. La producció no declarada no forma part del PIB. . Sí que comptabilitza la producció de productes indesitjables, com la indústria armamentística. . No considera les externalitats, com el deteriorament del medi ambient. . Molts serveis públics (sanitat, educació...) no tenen un preu de mercat amb què puguin ser comptabilitzats.

. No pren en consideració la qualitat del producte o servei (només el preu). Així, per exemple, un ordinador actual és molt més potent, ràpid i barat que un PC de fa 10 anys i, tanmateix, la seva contribució al PIB seria menor.

Existeixen 3 mètodes de càlcul del PIB: mètode de la producció, de la renda i de la despesa. Per a això partim de la igualtat:

Producció = Renda o Ingrés = Despesa

Així, per exemple, si un conferenciant dóna 10 xerrades mensuals a 200 € la conferència, el valor monetari de la seva "producció" són 2.000 €. Els seus ingressos de 2.000 € li permeten gastar en béns i serveis fins a aquest límit. La possibilitat d'endeutar-se no treu validesa a aquesta igualtat bàsica i fonamental. Mètode de la producció

Consisteix a sumar el valor de tots els béns finals (no intermedis) que es produeixen en un país durant un any. Per no comptabilitzar alguns béns per duplicat o triplicat, només considerem el valor afegit per totes les empreses.


122

Valor afegit = Ingressos per vendes - Cost de productes intermedis

Posem un exemple:

Empresa Input (cost factors)

Output (preu de venda)

Valor Afegit (en euros)

Agricultor 5 10 10 – 5 = 5 Molinero 10 20 20 – 10 = 10 Panadero 20 50 50 – 20 = 30 PIB =5+10+30 =45 Taula 8.2. Mètode de la producció L'agricultor compra llavors (input) per valor de 5 u.m. i ven el blat (output) per valor de 10 u.m. El moliner compra el blat a l'agricultor per 10 u.m. i ven la farina a 20 u.m. Finalment, el forner compra la farina a 20 u.m. i ven el pa a 50 u.m. El PIB és la suma de tots els valors afegits, això és, 45 u.m.

Mètode de la renda

És la suma de totes les rendes que perceben les famílies com a retribució per la participació dels factors productius. La remuneració de la terra o recursos naturals és el lloguer, la remuneració del treball són els sous i salaris, la remuneració del capital són els interessos i la remuneració de la funció empresarial són els beneficis.

Factor de Producció Remuneració Terra Lloguer Treball Salaris Capital Interessos Empresari Beneficis Taula 8.3. Factors de producció i remuneracions

Des d'aquesta perspectiva, el PIB és la suma de totes les rendes generades.

PNNcf = Renda Nacional = lloguers + salaris + interessos + beneficis La diferència entre Preus de Mercat i Cost dels Factors és l'IVA (impost indirecte) i les subvencions a les empreses:

p.m. = c.f. + IVA – subvencions

c.f. = p.m. - IVA + subvencions

La diferència entre la magnitud Neta i Bruta són les amortitzacions o depreciació del capital: Brut = Net + amortització

Net = Brut – amortització


123

La diferència entre la magnitud Interior i Nacional és que el producte interior comprèn el producte produït dins de les fronteres d'un país, mentre que el producte nacional comprèn el producte produït per les empreses nacionals. Així, per exemple, la producció de Coca-Cola (empresa nord-americana) a Madrid és Producte Interior Brut espanyol, però Producte Nacional Brut dels Estats Units. I les vendes de Zara (empresa espanyola) a Londres forma part del Producte Interior Brut de la Gran Bretanya i del Producte Nacional Brut espanyol:

Interior = Nacional + rfen – rfne

Nacional = Interior - rfen + rfne

rfen = renda dels factors estrangers en territori nacional, rfne = renda dels factors nacionals en territori estranger

PIBpm = PNBpm + rfen – rfne

PNBpm = PNBcf + IVA – Subvencions

PNBcf = PNNcf + amortitzacions

PNNcf = RN (Renda Nacional) = lloguers + sous + interessos + beneficis RP (Renda Personal) = RN - Impost sobre Beneficis - cotitzacions socials - beneficis no distribuïts

RPD (Renda Personal Disponible) = RP - IRPF + subsidis (o transferències de l'estat) = consum + estalvi

Activitat resolta

De la comptabilitat nacional d'una economia es coneixen les següents dades: Lloguers 100, Salaris 400, Interessos 150, Beneficis 200, rfen 10, rfne 15, IVA 250, Subvencions 75, Amortització 50, Beneficis no distribuïts 20, Cotitzacions a la Seguretat Social 40, Impost sobre el benefici 60, IRPF 80, Transferències de l'Estat o Subsidis 45.

Calcular el PIB a preus de mercat, el PIB a cost dels factors, el PNB a preus de mercat, el PNB a cost dels factors, la Renda Nacional, la Renda Personal i la Renda Personal Disponible. Sabem que la Renda Nacional = PNN a cost dels factors = lloguers +salaris + interessos + beneficis =100 + 400 + 150 + 200 = 850

Renda Personal = Renda Nacional - beneficis no distribuïts - cotitzacions a la Seguretat Social - impost sobre beneficis = 850 - 20 - 40 - 60 = 730

Renda Personal Disponible = Renda Personal - IRPF + Subsidis =730 - 80 + 45 =695


124

PNB cost dels factors = PNN cost dels factors + amortització =850 + 50 =900 PNB preus de mercat = PNB cost dels factors + IVA - Subvencions =900 + 250 - 75 =1.075

PIB preus de mercat = PNB preus de mercat + rfen - rfne =1.075 + 10 - 15 =1.070 PIB cost dels factors = PIB preus de mercat - IVA + Subvencions =1.070 - 250 + 75 =895

Mètode de la despesa

Pel mètode de la despesa, el PIB es calcula sumant totes les despeses en béns i serveis finals realitzats pels consumidors, les empreses i el sector públic.

PIBpm = C + I + G + X – M

C és el consum de béns i serveis per part de les famílies.

I és la inversió privada en béns i serveis per part de les empreses.

G és la despesa pública en béns i serveis per part del sector públic.

X són les exportacions o vendes de béns i serveis a altres països.

M són les importacions o compres de béns i serveis a altres països.

El consum és la part del PIB adquirida per les famílies i és, amb diferència, el principal component del PIB (més del 60% del total). No s'inclou al PIB la compra de béns usats (cotxes de segona mà) i tampoc no forma part del consum la compra d'actius per part de les famílies (accions, bons o immobles).

Segons Keynes, la funció de consum a curt termini té un component exogen (consum mínim) i varia en proporció directa amb la renda disponible:

C = C0 + c · Renda disponible

Keynes denomina al paràmetre "c" propensió marginal a consumir. Si c =0,80 indica que un 80% de la renda es consumeix (i un 20% s'estalvia). Si c =0,95 un 95% de la renda es consumeix (i un 5% s'estalvia).

La inversió és la suma de:

1.Planta i béns d'equip (fàbriques, magatzems, edificis industrials, maquinària...) 2.Variación d'existències (béns produïts però que encara no s'han venut) 3.Construcción residencial (habitatges, estiguin ocupats o no) Segons Keynes, la inversió depèn bàsicament de les expectatives empresarials o animal spirits i no del tipus d'interès.

La despesa pública comprèn el consum del sector públic (despesa en béns i serveis) i la inversió del sector públic (autopistes, aeroports, hospitals públics...). S'exclouen les


125

transferències, que són els pagaments del sector públic a les economies domèstiques sense contraprestació (pensions, subsidi d'atur, interessos del deute públic).

Activitat resolta Tenim el següent model keynesià: C =100 +0,90 · Renda disponible I =150 G =350 X =50 M =150 Calcular el PIB a preus de mercat i el multiplicador keynesià. PIBpm = Y = C + I + G + X - M =100 +0,90 · Y +150 + 350 + 50 -150 Y =500 +0,9 · Y Y -0,9 · Y =500 Y · (1 -0,9) =500 Y =1 / 0,1 · 500 =10 · 500 = 5.000 El PIB serien 5.000 u.m. i el multiplicador keynesià 10.

9.3. PIB nominal i PIB real

El PIB nominal valora els béns i serveis a preus corrents de l'any en curs. El PIB real valora els béns i serveis a preus constants d'un any base. Els augments del PIB nominal contenen canvis en els preus (no desitjats) i en les quantitats (desitjats).

Els augments del PIB real només contemplen increments en les quantitats (desitjats). Deflactor del PIB = PIB nominal / PIB real x 100

El deflactor del PIB és l'índex més utilitzat per valorar el nivell de preus, perquè inclou tots els béns i serveis finals d'una economia.

Un altre índex molt comú és l'Índex de Preus al Consum (IPC) que representa el cost d'una cistella de béns i serveis consumida per una economia domèstica representativa. A diferència del deflactor, només considera un escàs nombre de béns i serveis dins de la producció nacional total.

Año PIB real (preus

constants, base 1995)

PIB nominal (preus corrents)

Deflactor del PIB

Inflació (Deflactor)

2002 554.747.000 696.208.000 125,5 4,2 2003 558.513.000 743.046.000 130,7 4,5 2004 583.294.000 789.858.000 135,4 3,6


126

2005 600.209.000 839.619.000 139,9 3,3 2006 621.817.000 906.789.000 145,8 4,2 2007 646.068.000 979.332.000 151,6 3,9

Any IPC

(Base 2001) Inflació (IPC)

2001 100 2002 103,538 3,5 2003 106,684 3,0 2004 109,927 3,0 2005 113,630 3,4 2006 117,624 3,5 2007 122,682 4,3

L'increment percentual es calcula sempre utilitzant la següent fórmula: Taxa d'increment = (Valor1 -Valor0) / Valor0 Així, per exemple, la inflació del 2006 (via deflactor) seria: Inflació 2006 = (145,8 -139,9) / 139,9 = 4,2% I, de la mateixa manera, la inflació del 2006 (via IPC) es calcularia: Inflació 2006 = (117,624 -113,630) / 113,630 = 0,035 = 3,5% Considerant una economia simple amb 2 sectors:

Béns de consum Béns de capital Preu Quantitat Preu Quanitat Any 2010 4 5 8 3 Any 2011 5 6 10 5 PIB nominal any 2010 = PIB real (base any 2010) = 4 x 5 +8 x 3 = 20 + 24 =44 PIB nominal any 2011 = 5 x 6 +10 x 5 = 30 + 50 = 80 PIB real any 2011 (base any 2010) = 4 x 6 +8 x 5 = 24 + 40 = 64 Variació percentual PIB (total) = (80 - 44) / 44 = 0,818 = 81,8% Aquest increment del PIB es deu en part a l'augment de les quantitats produïdes i en part a l'augment indesitjat dels preus: Variació percentual PIB (preus) = ((5 x 5) + (10 x 3) - 44) / 44 =11 / 44 =0,25 L'augment del PIB degut únicament a la inflació és del 25%. Variació percentual PIB (quantitats) =64 - 44 / 44 = 20 / 44 = 0,454 = 45,4% La contribució de la producció a l'increment del PIB total és del 45,4%. Variació total = Variació preus + Variació quantitats + Variació preus x Variació quantitats


127

En el nostre exemple:

81,8% = 25% + 45,4% + 25% · 45,4% = 0,25 + 0,454 + 0,25 · 0,454 = 0,818 En definitiva, no és significatiu calcular l'increment del PIB en termes nominals, ja que aquest inclou l'efecte de la inflació (augment indesitjat dels preus) i l'augment de la producció (augment desitjat). La dada significativa és l'augment del PIB en termes reals.

9.4. Crítica dels comptes de la Comptabilitat Nacional

És una meravella del procés d'interacció social el com els aproximadament noranta elements físics bàsics es combinen per acabar produint milions de béns de consum diferents. Considerem de nou, per exemple, la producció d'un bé de consum bàsic com el pa. Són necessàries una sèrie d'etapes productives prèvies fins a poder arribar a ell: l'agricultor conrea blat, el blat es converteix en farina, la farina es converteix en pa i el pa arriba finalment al comerç minorista (fleca) llest per al seu consum.

1. Blat 2. Farina 3. Pa (majorista) 4. Pa (minorista) Diner Podem assenyalar 3 característiques generals del procés productiu dels béns de consum:

1.L'estructura productiva està composta per diferents etapes de producció.

2.Cada etapa de producció requereix temps (l'agricultor necessita un any natural complet des que sembra la llavor fins que cull el blat, el forner a l'engròs requereix unes hores per a l'elaboració del pa, el comerç minorista pot necessitar uns minuts per vendre el pa).

3.S'afegeix valor a cada etapa de producció. Per exemple, el rectangle de la quarta etapa productiva representa els ingressos bruts anuals que perceben els comerços minoristes per la venda de pa al menor, de la mateixa forma que el rectangle de la primera etapa productiva són els ingressos bruts dels agricultors per la venda de blat. La Comptabilitat Nacional i el càlcul del PIB no pren en consideració les etapes de béns intermedis anteriors al consum final. No recull la despesa bruta monetària total que es produeix en totes les etapes o sectors productius de l'economia, sinó només la despesa en béns finals. S'omet, d'aquesta forma, la despesa en tots els productes intermedis que


128

formen part de les etapes del procés productiu i que passen d'una etapa a l'altra al llarg de l'any.

D'altra banda, les xifres del PNB oculten les diferents etapes del procés productiu. En el nostre exemple, només es consideraria la quarta etapa (venda minorista de pa), però no les tres etapes anteriors (la producció de blat, la fabricació de farina i la venda a l'engròs de pa).

En definitiva, el càlcul del PIB elimina l'enorme volum d'esforç empresarial que cada any es dedica a la producció de béns intermedis i que constitueix la part més important de l'activitat econòmica. Incloure el valor dels béns intermedis per al cas dels Estats Units superaria en més de dues vegades l'import de les xifres oficials del seu Producte Nacional Brut.


129

Activitat 9.1. Test 1.El Producte Nacional d'un país pot calcular-se per 3 mètodes diferents: a)Consumo, Inversió i Despesa pública b)Producción, Renda i Despesa c)Producción, Despesa i Inversió d)Producción, Despesa i Consum 2.La despesa d'un turista americà a Espanya es considera: a)Importació b)Exportació c)Consum d)Inversió 3. Quina circumstància no recollirà el PIB espanyol? a)El salari d'un treballador de Wisconsin que treballa a Pamplona b)El salari d'un treballador de Pamplona que treballa a Wisconsin c)Els cotxes SEAT produïts a Martorell (Barcelona) d)Els cotxes General Motors produïts a Figueruelas (Saragossa) 4.Quin serà el valor del Consum d'un país amb les següents magnituds macroeconòmiques: PIB =500, I =100, G =400, X =50, M =250? a)100 b)200 c)300 d)150 5. Quina de les següents fórmules és correcta? a)PIBpm = PIBcf - IVA + Subvencions b)PNNcf = PNBcf - amortització c)PNNcf = PNBcf + amortització d)PIBpm = PNBpm - rfen + rfne 6.El concepte de Despesa Pública inclou: a)Només el consum de l'estat en béns i serveis b)El consum públic i la inversió en infraestructures públiques c)La formació bruta de capital d)La inversió en planta i béns d'equip 7. Per passar de la Renda Personal a la Renda Personal Disponible: a)Es resta l'IVA i se sumen les transferències de l'estat b)Es suma l'IRPF i es resten les transferències de l'estat c)Es resta l'IRPF i se sumen les subvencions d)Es resta l'IRPF i se sumen els subsidis 8.Assenyala les afirmacions correctes: a)El deflactor mesura l'augment dels preus de tots els béns d'una economia, mentre que l'IPC només el d'alguns béns b)El deflactor és la relació entre el PIB nominal i el PIB real c)El IPC sempre ha de ser inferior al deflactor del PIB d)El IPC inclou el preu dels habitatges 9.Assenyala quines transaccions no s'inclouen al PIB: a)La compra d'un cotxe de segona mà


130

b)La compra en una subhasta d'un quadre de Picasso c)La feina realitzada per una mestressa de casa

d)La compravenda d'estupefaents al mercat negre 2.Els quatre països que tenen un major PIB en termes absoluts són (de major a menor): a)EUA, Japó, Alemanya, Gran Bretanya b)EUA, Japó, Alemanya, Xina c)EUA, Xina, Japó, Alemanya d)Xina, EUA, Japó, Índia Activitat 9.2. Una empresa té un cost de producció de 20 milions d'euros. L'IVA és del 8% i les subvencions rebudes 0,4 milions d'euros. Quin és el preu de mercat? Activitat 9.3. El PNBcf d'un país és de 10 milions d'euros. L'amortització del capital és el 15% i la població és de 20 milions d'habitants. Calcula la renda nacional i la renda per capita. Activitat 9.4. Els beneficis de Vodafone a Espanya, formen part del PIB o del PNB espanyol? I si la filial de Vodafone a Espanya està participada en més del 25% del capital per socis espanyols? Activitat 9.5. A quins components del PIB (despesa) afecten les següents operacions? a)L'ajuntament paga el sou dels seus funcionaris municipals b)La família García es compra una casa a Marbella c)L'Opel de Saragossa ven 5 Corses que tenia en estoc d)La família Pérez se'n va de vacances a Mallorca e)La família Pérez se'n va de vacances a Malta f)Els alemanys compren taronges de València g)Et compres un CD de Bach per escoltar bona música Activitat 9.6. El PIB d'un país l'any 2005 és de 1.000 u.m. i en el 2006 és de 1.300 u.m. Si la inflació ha estat del 3%, calcula el PIB real del 2006. El PIB d'un altre país va ser de 20.000 u.m. en el 2005 i de 21.500 u.m. en el 2006 amb una inflació del 10%. Calcula el PIB real del 2006 i raona si l'economia d'aquest país ha crescut o no.


131

Activitat 9.7. Què contribueix més al PIB d'un país: l'extracció de la mina d'1 quilo d'or o d'1 quilo de plata? ¿1 hora de treball qualificat o 1 hora de treball no qualificat? Activitat 9.8. PIB (despesa) Calcula el PIB i el multiplicador keynesià: C =50 +0,95 · Renda disponible I = 150 G = 300 X = 100 M = 200 Activitat 9.9. PIB (ingrés o renda) Calcula el PIBpm, PIBcf, PNBpm, PNBcf, RN, RP i RPD: rfen 15, rfne 20, IVA 150, Subvencions 30, Amortitzacions 40, Lloguers 100, Salaris 450, Interessos 150, Beneficis 250, Impost sobre els beneficis 50, Cotitzacions a la Seguretat Social 70, Benefici no distribuït 80, IRPF 120, Transferències (subsidis) 60. Activitat 9.10. PIB (ingrés o renda) Calcula els salaris, els beneficis no distribuïts, les transferències (subsidis) i el consum: PIBpm 4000, rfen 10, rfne 5, IVA 200, Subvencions 0, Amortitzacions 50, Lloguers 745, Interessos 1.000, Beneficis 500, RP 3.000, Impost sobre els beneficis 145, Cotitzacions a la Seguretat Social 400, RPD 2.500, IRPF 600, Estalvi 250. Activitat 9.11. Calcula el PNNpm, la RPD, els beneficis no distribuïts i els impostos indirectes (IVA): PNBpm 55.000, RN 45.000, RP 40.000, Cotitzacions a la Seguretat Social 3.000, Impost sobre els beneficis 1.000, impostos directes (IRPF) 6.000, Transferències 1.000, Subvencions 1.000, Amortitzacions 4.000.


132

Unitat 10. Renda, Consum, Estalvi i Inversió. Inflació: causes i efectes. 10.1. Renda, consum, estalvi i inversió La renda personal disponible és la part de la renda nacional que arriba finalment a les famílies, després de pagar els impostos directes (IRPF) i rebre transferències de l'estat o subsidis (si és el cas). La renda personal disponible pot ser gastada o estalviada, això és, pot dedicar-se al consum o a l'estalvi. El nivell de consum i estalvi depenen del volum de renda, ja que quant major sigui la renda, més gran serà el consum i també la capacitat d'estalvi. Quant menor sigui la renda, menor serà el consum i també la capacitat d'estalvi. El Consum Segons John Maynard Keynes (1883-1946), Consum = C0 + c . Renda personal disponible On "C0" és el consum mínim (una constant) i "c" la propensió marginal al consum (percentatge de la renda que una persona destina a consumir). Ens fixem que una persona de rendes baixes, dedicarà un alt percentatge dels seus ingressos al consum ("c" s'aproparà al 100%), mentre que una persona amb rendes més elevades, podrà dedicar un percentatge superior a l'estalvi ("c" serà menor). Keynes és l'economista del curt termini. Com a llarg termini tots estem morts (in the long run we are all dead), Keynes tracta d'estimular l'activitat econòmica d'avui amb despesa pública, dèficits, deute públic, augment del consum i disminució de l'estalvi. L'important és reactivar l'economia a curt termini, sense prendre en consideració si les receptes emprades portaran la prosperitat o la devastació en el llarg termini. Tanmateix, notem que nosaltres estem vivint avui el que per als nostres avis era el llarg termini. Si els nostres antecessors haguessin seguit les receptes keynesianes i no haguessin estalviat, el nostre nivell de vida no seria el que és. Si nosaltres, pensant només en el presenta més immediat, esgotem els recursos de petroli, els nostres descendents heretaran el problema que nosaltres haurem causat. Friedrich Hayek (1899-1992, Premi Nobel d’Economia el 1974) es va oposar a Keynes i va demostrar que l'estalvi impulsa el creixement econòmic, mentre que les receptes keynesianes generen cicles recurrents d'eufòria i depressió econòmica, comportant "pa per avui i gana per demà". Milton Friedman (1912-2006, Premi Nobel d’Economia el 1976) desenvolupa la teoria de la renda permanent i Franco Modigliani (Premi Nobel d’Economia el 1985) la teoria del cicle vital, segons les quals el consum dels individus es basa no solament en la renda disponible anual, sinó també en el nivell de renda a llarg termini (al llarg de la vida). Un exemple d'això pot ser la compra d'una casa mitjançant hipoteca. Com el termini de devolució d'una hipoteca és a llarg termini, els càlculs tenen en compte no solament la renda corrent, sinó també la renda futura esperada. Amb aquesta perspectiva més a llarg termini, el consum d'un individu pot superar la renda disponible quan es disposen de pocs ingressos (etapes d'infantesa, joventut i vellesa). I al contrari, quan s'està en la


133

maduresa de la vida i amb una bona posició en el mercat de treball, les rendes o ingressos poden ser molt superiors al consum. La renda relativa de James Duesemberry explica els hàbits de consum d'una persona segons el grup social al qual pertany. Duesemberry es fixa en els aspectes que provoca la imitació social (si tu et compres un MP4 d'última generació, potser el teu amic et vulgui imitar). Martin Feldstein estudia la influència que tenen els sistemes generosos de la Seguretat Social sobre l'estalvi. Com a conseqüència de la protecció que s'espera de l'Estat en un futur, l'estalvi es redueix. L'estalvi És la renda disponible que no es consumeix: Estalvi = Renda personal disponible – Consum Substituint la fórmula keynesiana de consum, obtenim: Estalvi = Renda personal disponible - (C0 + c · Renda personal disponible) Estalvi = Rpd – C0 - c · Rpd = -C0 + (1 - c) · Rpd = -C0 + s · Rpd Així com Keynes denomina "propensió marginal al consum" a "c", "s" és la "propensió marginal a l'estalvi". Es compleix que s + c =1 Per exemple, si c =0,8, llavors s =1 - c =0,2. Això vol dir que es consumeix un 80% de la renda i s'estalvia el 20% restant. Si c =1, llavors s =1 - 1 =0. Això vol dir que es consumeix íntegrament tota la renda i que l'estalvi és nul. L'estalvi és la llavor de tot desenvolupament social i econòmic. El nostre nivell de vida depèn en gran manera del que van estalviar els nostres avantpassats. La part de la producció que no es consumeix s’inverteix i passa a augmentar el capital disponible. I els béns de capital augmenten la productivitat, amb la qual cosa augmenten els ingressos i, amb això, la capacitat de despesa. Si Estats Units és avui la primera potència econòmica, es deu a la gran quantitat d'estalvi de les anteriors generacions que ha cristal·litzat en un capital altament productiu. En la mesura que les actuals generacions d'americans deixen d'estalviar i passen a consumir més del que produeixen (s'endeuten), Estats Units perd pes econòmic i pateix una regressió. D'altra banda, la Xina és una gran potència emergent. La seva gran capacitat d'estalvi, l'acceptació del principi de propietat privada i la progressiva liberalització del règim poden convertir-la en la pròxima superpotència mundial, després d’haver superat el Japó.


134

La inversió És el segon component de la demanda agregada darrere del consum i és, segons Keynes, el component més volàtil del PIB. En realitat, la inversió no és tan volàtil com deia Keynes i la seva variació al llarg del cicle econòmic es deu al procés d'expansió creditícia artificial realitzat pel sistema bancari amb el suport últim del Banc Central.

Els empresaris prenen les seves decisions d'inversió, sobretot, en funció de les seves expectatives de futur. En períodes de recessió com els actuals, quan la crisi comença a notar-se, la inversió disminueix notablement. En períodes d'expansió, quan el futur es percep amb més optimisme, la inversió augmenta. La inversió té una doble connotació: és part de la demanda i, alhora, genera oferta. Recordem que la despesa total comprèn el consum (públic i privat), la inversió empresarial i les exportacions netes. Per tant, en aquest sentit, la inversió és una part de la despesa total (demanda). Alhora, una inversió en una nova planta productiva, genera major ocupació i producció (oferta). Hi ha tres tipus d'inversió:

a) Formació de capital fix: inversió en planta i béns d'equip. És l'acumulació de béns de capital (fàbriques, magatzems, edificis industrials, maquinària...).

b) Augment d'existències. Les empreses mantenen estocs de primeres matèries i de productes en curs d'elaboració, així com estocs de productes acabats per fer front a les comandes. L'acumulació d'existències es comptabilitza com a inversió.

c) Edificis destinats a habitatge. S'inclouen dins de la inversió, malgrat ser béns de consum no peribles.

Inversió bruta = inversió neta + amortització La inversió neta augmenta l'estoc de capital de l'economia. L'amortització o depreciació del capital és el desgast dels mitjans de producció. Factors que condicionen la inversió:

a) Expectatives empresarials. Són els animal spirits, en paraules de Keynes. La confiança en l'evolució de la situació econòmica és el factor més important de la inversió. Si es prediuen anys de "vaques grasses", la inversió augmentarà. Si es prediuen anys de "vaques flaques", no s'invertirà tant.

b) Les facilitats creditícies donades pels bancs i caixes d'estalvi. Una major disponibilitat de crèdits tendeix a impulsar projectes d'inversió que a la llarga poden resultar no rendibles. Tot crèdit que no provingui de fons estalviats, sinó de la creació artificial de diners per part del sistema bancari contribueix a crear bombolles o sobrevaloraciones en el preu dels actius i, a la llarga, crisi i recessions.

c) El tipus d'interès. Si augmenta el tipus d'interès, augmenta el cost dels préstecs i, per tant, menor serà la quantitat de recursos financers destinats a la inversió. Al contrari, si disminueix el cost dels préstecs, és més probable que augmenti la quantitat de recursos financers destinats a inversió.


135

Amb tot, això últim no es pot assegurar. Considerem el cas de Japó, instal· lat en una profunda crisi des que va explotar la bombolla immobiliària a finals de 1980. És tan gran el pessimisme que, fins i tot amb interessos oficials del 0,5%, la gent no s'anima a demanar préstecs al banc.

d) Nivell d'utilització de l'empresa. Si les instal·lacions productives estan infrautilitzades, un augment de la demanda no portarà a més inversió. En canvi, si la capacitat productiva de l'empresa es troba al límit, un augment de la demanda és possible que incrementi la inversió.

La condició d'equilibri del flux circular de la renda és (sense sector exterior): Inversió + Despesa pública = Estalvi + Impostos Si introduïm el sector exterior, l'expressió passaria a ser: Inversió + Despesa pública + Exportacions = Estalvi + Impostos + Importacions Estalvi = Inversió + (Despesa pública – Impostos) + (Exportacions – Importacions) Despesa Pública Actualment, el sector públic intervé en la societat de múltiples formes (a l'estat liberal clàssic, la despesa pública es reduïa a la intervenció de 5 ministeris: ministeri de defensa, ministeri d'assumptes exteriors, ministeri d'interior, ministeri de justícia i ministeri d'economia). Avui, en canvi i per exemple, manté un exèrcit, unes forces de policia i un sistema de justícia. També presta serveis sanitaris, educatius, assistencials ... Aquesta despesa forma part del producte nacional brut. L'estat també paga transferències als individus (pagaments per part del sector públic que no impliquen contraprestació, com el subsidi de desocupació o les pensions de jubilació). Aquestes no formen part de la despesa pública. Quan la persona desocupada o jubilada decideixi gastar aquesta transferència, la despesa es convertirà en consum, però no en despesa pública. Exportacions netes Les exportacions són les vendes de béns i serveis d'un país a l'exterior, les importacions són les compres d'un país a l'exterior i les exportacions netes són la diferència entre exportacions i importacions. 10.2. Oferta i Demanda Agregades L'anàlisi dels agregats econòmics (oferta agregada, demanda agregada, nivell general de preus...) és pròpia de Keynes, l'economista anglès fundador de l'intervencionisme fiscal i monetari. La demanda agregada és la despesa total que els diferents sectors de l'economia estan disposats a realitzar en un determinat període: DA = C + I + G + XN On C és el Consum, I la inversió, G la despesa pública i XN les exportacions netes (exportacions - importacions).


136

D'altra banda, l'oferta agregada és la quantitat total de producte que les empreses estan disposades a ofertar en un període de temps, a un determinat nivell de preus.

Variables

Reals

Demanda Agregada

Variables

Financeres PIB

Inflació

Atur

Oferta Agregada

Taula 10.1. Oferta i demanda agregades.

Consum

Inversió

n

Despesa Pública

Exportacions Netes

Diners

o

Actius Financers

Treball

Capital

Funció empresarial

Tecnologia

Productivitat

Utilització de la

capacitat productiva


137

En l'equilibri macroeconòmic tindrem el nivell de preus en l'eix d'ordenades, el PIB en les abscisses, l'oferta agregada tindrà pendent positiva (a mesura que augmenta la producció les empreses han de contractar més treballadors i màquines, amb la qual cosa augmenten els costos) i la demanda agregada tindrà pendent negativa (al baixar els preus, la quantitat total demandada pels agents econòmics augmenta).

Gràfic 10.1. Oferta i demanda agregades. La demanda agregada mostra la relació entre el nivell general de preus i la despesa agregada que els agents econòmics estan disposats a realitzar. L'oferta agregada mostra la relació entre el nivell general de preus i la producció total que les empreses estan disposades a realitzar. L'equilibri macroeconòmic (visió estàtica) es troba en el punt d'intersecció de l'oferta agregada amb la demanda agregada, punt en el qual els demandants estan disposats a comprar la mateixa quantitat que les empreses estan disposades a produir i vendre. El PIB de plena ocupació (Y potencial) mostra el nivell en el qual tots els factors productius s'utilitzen i no hi ha, per tant, atur. A mesura que ens aproximem al PIB de plena ocupació l'oferta agregada presenta una pendent més pronunciada, ja que per augmentar la producció és necessari incórrer en augments significatius de costos. És possible que el PIB de plena ocupació o potencial no coincideixi amb el PIB real.


138

Gràfic 10.2. Equilibri macroeconòmic segons Keynes. En un primer tram, l'oferta agregada és elàstica i en té poca de pendent. La interpretació econòmica és que amb nivells tan baixos de PIB, l'economia té recursos ociosos (mà d'obra aturada, empreses que funcionen a mig gas...). Un augment de la demanda agregada de DA1 a DA2 té efectes molt positius sobre l'economia, ja que augmenta el PIB (de PIB1 a PIB2) sense que augmenti el nivell general de preus. Si augmentem la demanda agregada de DA2 a DA3, el PIB també augmenta (de PIB2 a PIB3), però el nivell general de preus comença a pujar. Si continuem augmentant la demanda agregada (fins a DA4), els efectes comencen a ser francament negatius, perquè augmenta poc el PIB i molt el nivell general de preus. La interpretació és que l'economia funciona ja a ple rendiment, l'ocupació és molt alta i les empreses estan al límit de la seva capacitat. En aquestes circumstàncies, voler forçar més la maquinària econòmica no dóna resultats positius, ja que és difícil trobar factors de producció que incrementin el PIB, i els augments de la demanda agregada només aconsegueixen augmentar els preus. En l'anàlisi de Keynes, una economia podria trobar-se en el punt A, encara que el nivell de plena ocupació sigui el punt C. En la seva interpretació, s'hauria de recórrer a la despesa pública de l'estat perquè augmentés la demanda agregada (de DA1 a DA3), augmentant la renda nacional (de PIB1 a PIB3) i sense incrementar ostensiblement el nivell general de preus. El multiplicador keynesià Aquest concepte va aparèixer en el tema anterior en calcular el PIB pel mètode de la despesa: PIB = Y = C + I + G + X – M Y és el PIB. C és el consum de béns i serveis per part de les famílies. I és la inversió privada en béns i serveis per part de les empreses.


139

G és la despesa pública en béns i serveis per part del sector públic. X són les exportacions o vendes de béns i serveis a altres països. M són les importacions o compres de béns i serveis a altres països En el model de Keynes més simple: C = C0 + c · Y I = I0

G = G0

X = X0

M = M0

Substituint, Y = C0 + c · Y + I0 + G0 + X0 – M0

Y – c · Y = C0 + I0 + G0 + X0 – M0

Y · (1 – c) = C0 + I0 + G0 + X0 – M0

Y = 1 / (1 – c) · (C0 + I0 + G0 + X0 – M0) = multiplicador keynesià · despesa autònoma D'aquesta forma, si c =0,90 (un 90% de la renda es consumeix i un 10% s'estalvia), el multiplicador keynesià serà: 1 / (1 - c) = 1 / (1 - 0,9) = 1 / 0,1 = 10 Segons Keynes, un augment en la despesa d'1 euro comportaria misteriosament un augment en el PIB total de 10 euros. Amb la seva interpretació de les crisis econòmiques com a crisis de subconsum o de falta de demanda, queda totalment oberta la porta a l'augment de la despesa (pública). Si el PIB real observat, per exemple, és de 10.000 u.m. i el PIB de plena ocupació és de 15.000 u.m., la solució per sortir de la recessió i aconseguir el nivell de plena utilització dels recursos productius és augmentar la despesa en 500 u.m. Aquest nivell de despesa i l'efecte del multiplicador aconseguirien, segons Keynes, augmentar el PIB en les 5.000 u.m. (500 x 10) necessàries per aconseguir el nivell de plena ocupació. En la interpretació gràfica es considera en l'eix Y la despesa i en l'eix X la producció (PIB). Els punts geomètrics en els quals es compleix que la producció i la despesa són iguals vénen donats per la recta bisectriu (recta de 45°):


140

Gràfic 10.3. Efecte del multiplicador keynesià. S'observa com un petit augment de la despesa desplaça cap a dalt la recta de despesa agregada, aconseguint un nou equilibri en el punt B. Com a resultat, l'augment del PIB és superior a l'augment de la despesa per efecte del multiplicador keynesià. Recordem la formulació numèrica del multiplicador keynesià: Y = C + I + G C = C0 + 0,8 · Y Y = C0 + 0,8 · Y + I + G Y – 0,8 · Y = C0 + I + G 0,2 · Y = C0 + I + G Y = 5 · (C0 + I + G) On Y és la renda nacional, C el consum, I la inversió i G la despesa pública. Es considera que el consum és una funció estable de la renda (en aquest cas un 80% de la renda es consumeix). El multiplicador keynesià és 5. Tot el que hem de fer per augmentar la renda nacional en una quantitat és augmentar la despesa en 1/5 de l'esmentada quantitat. Ja que els keynesians consideren que la inversió és un factor volàtil, el més efectiu és augmentar la despesa pública. Si, a més, els diners gastats són de nova creació, el govern no hauria de recórrer als fons privats. La popularitat del famós multiplicador keynesià ha decrescut a mesura que els economistes s'han adonat que és només l'anvers de la funció de consum. Per comprendre l'absurd del concepte del multiplicador keynesià, considerem que: Y = P + D


141

On Y és la renda nacional, P la renda personal de qualsevol persona i D la renda dels altres. Si considerem que la renda dels altres suposa el 99,999% de la renda nacional: D = 0,99999 · Y Y = P + 0,99999 · Y Y – 0,99999 · Y = P 0,00001 · Y = P Y = 100.000 · P Arribem a la conclusió (absurda) que el multiplicador personal és potentíssim (100.000). Per solucionar tots els problemes de depressió i desocupació, n'hi hauria prou amb què el govern imprimeixi un determinat nombre de bitllets i els lliuri a cada un de nosaltres. Una despesa personal nostra d'1 € farà augmentar en 100.000 € la renda nacional!! En general, no és vàlid afirmar que un increment de la despesa produirà un augment amplificat de la producció. Només un augment de l'estalvi i de la inversió, sobre la base d'expectatives de beneficis, permet un futur augment de la producció de béns de consum. Quan diem que hi ha hagut un augment de la despesa de consum d'un 10% en un determinat punt, és que hi ha d'haver un descens del 10% de la despesa en un altre lloc. L'augment de la despesa de consum només pot ser general si disminueix l'estalvi. Però si disminueix l'estalvi, hi haurà menys fons disponibles per a la inversió. I si hi ha menys fons per invertir, com es pot augmentar la producció? Repetim, doncs, que no és la despesa el que fa augmentar la producció, sinó l'estalvi i la inversió. En realitat, tot el principi del multiplicador keynesià (i de l'accelerador, que es refereix a la influència amplificada que té el creixement de la demanda de béns i serveis de consum sobre la demanda de béns de capital) és fal·laçment mecànic. Els empresaris s'adapten als canvis i els que tenen èxit són els que millor prediuen el futur. De fet, una essència del lliure mercat és l'estimació de dades del futur incert. Per què suposar que els empresaris no seran capaços d'ajustar la inversió a la demanda? De fet, això és el que estan fent contínuament. Si un economista keynesià, armat amb el seu multiplicador creu que està més capacitat per gestionar els negocis, per què no es converteix en empresari i es queda ell mateix amb els beneficis? 10.3. Augment de la renda amb i sense estalvi voluntari Augment de l’estalvi La renda personal disponible es destina al consum o a l'estalvi. Si considerem un augment voluntari de l'estalvi, això redundarà necessàriament en un menor consum. Les empreses que produeixen béns de consum veuran els seus ingressos reduïts, la qual cosa originarà una disminució dels beneficis o l'aparició de pèrdues comptables. Al contrari, aquelles empreses que produeixin béns de capital veuran com augmenten els seus beneficis. En definitiva, el creixement de l'estalvi dóna lloc a una disparitat entre les taxes de benefici de les diferents etapes de l'estructura productiva. Els empresaris disminueixen la producció de béns de consum i augmenten la producció de béns de capital, produint-se un allargament temporal dels processos productius. El tipus d'interès disminuirà, per l'existència de fons disponibles provinents de l'estalvi.


142

Això farà que molts processos productius o béns de capital que fins llavors no es consideraven rendibles comencin a ser-ho i, per tant, els empresaris començaran a emprendre'ls. A més, quan l'estalvi augmenta, els béns de consum que queden sense vendre compliran l'important paper de fer possible el manteniment dels diferents agents econòmics que treballen en la indústria de béns de capital. Compleixen així un paper molt semblant al que tenia l'acumulació de mores quan Robinson Crusoe va decidir produir un bé de capital (una vara de fusta), període de temps durant el qual no va poder dedicar-se a recollir-les. En tercer lloc, ja que els preus dels béns de consum final disminueixen, el salari real augmentarà . Això significa que els treballadors, amb les mateixes rendes monetàries, podran adquirir una quantitat i qualitat major de béns i serveis. Al mateix temps, l'augment dels salaris reals farà més interessant per als empresaris la substitució de mà d'obra per béns de capital. L'existència d'una quota de capital per treballador més alta augmentarà la productivitat del treball, la remuneració obtinguda i el nivell de vida. També permetrà reduir la jornada de feina sense patir reduccions dels salaris. En definitiva, aquest és el procés de creixement i desenvolupament més sa i sostingut, amb menys desajustos i tensions socials i econòmiques. També demostra que és falsa la "paradoxa de l'estalvi", segons la qual Keynes considerava que l'augment de l'estalvi social és perniciós, perquè disminueix el consum, la demanda agregada i la producció. Res més lluny de la realitat. Hem vist com l'augment de l'estalvi fa que l'estructura productiva s'allargui, sorgint noves indústries de capital i de béns de consum durador, augmentant la productivitat del sistema econòmic i incrementant la producció final de béns i serveis de consum i els salaris reals. Disminució de l’estalvi El raonament que hem seguit en el cas d'un augment voluntari de l'estalvi, podem fer-ho igualment a la inversa per al cas d'una disminució de l'estalvi. Si la societat en el seu conjunt decideix estalviar menys, es produirà un increment en la demanda de béns i serveis de consum. Aquest boom sobre el consum donarà lloc a un escurçament de l'estructura productiva, desplaçant-se recursos productius de la indústria de béns de capital a la de béns de consum. El descens de l'estalvi farà que el tipus d'interès augmenti, valorant-se més els béns presents que els futurs. Finalment, el salari real disminuirà, ja que els preus dels béns de consum augmenten, incentivant la substitució d'equip capital per mà d'obra, ara relativament més barata. Es produeix un empobriment generalitzat de la societat. Històricament, Boccaccio, en un interessant passatge de la introducció al Decamerón, escrit a mitjan segle XIV, descriu un procés com el que acabem d'analitzar. L'impacte de la Gran Pesta del segle XIV sobre els ciutadans de Florència va fer que es generalitzés l'expectativa que l'esperança de vida s'anava a reduir dràsticament. La gent, en comptes d'estalviar, es va llançar a un consum desmesurat, en fidel aplicació del Carpe diem. Aquest consum de l'estoc de béns de capital va disminuir la capacitat productiva i la producció de béns i serveis de consum, donant lloc a un empobriment generalitzat de la societat florentina de l'època. Endeutament sense estalvi Finalment, s'han de considerar els efectes de l'expansió creditícia (augment de la


143

concessió de préstecs i crèdits bancaris) sense que hi hagi un augment previ de l'estalvi. En aquests casos els empresaris es llançaran a iniciar nous projectes d'inversió, traspassant recursos de la indústria de béns de consum a la indústria de béns de capital, actuant com si l'estalvi hagués augmentat, cosa que no ha succeït. Això provocarà un procés de desajust o descoordinació en el comportament dels diferents subjectes econòmics. Es produiran errors d'inversió massius, a causa que el tipus d'interès està manipulat i artificialment reduït en el procés d'expansió creditícia. Projectes empresarials que no serien rendibles en condicions normals són ara empresos amb alegria. L'activitat econòmica s'excita i comença un període d'apogeu o expansió no sostenible. Dóna la impressió com si fos possible emprendre processos de producció més llargs sense cap sacrifici ni acumulació prèvia de capital. L'eufòria social s'apodera de la comunitat, mentre les descoordinacions creixents passen inadvertides: els empresaris inverteixen com si l'estalvi no parés de créixer, mentre els consumidors es llancen a una voràgine consumista sense preocupar-se d'estalviar. El primer efecte d'aquest pervers procés és l'augment del preu del treball i dels recursos naturals. En efecte, els salaris augmentaran per dos motius. En primer lloc, els nous crèdits fan que els empresaris demandin treballadors per iniciar nous projectes. En segon lloc, en no existir un estalvi previ, no s'han alliberat treballadors de les etapes més pròximes al consum. Aquesta pujada del preu del treball i dels recursos naturals fa que el cost dels nous projectes d'inversió comenci a ser superior al pressupostat. El segon efecte de l'expansió creditícia sense estalvi previ és la pujada en el preu dels béns de consum. I és important ressaltar que aquest increment en el preu dels béns de consum serà superior a l'increment dels salaris. El tercer efecte és el gran augment en els beneficis de les empreses de béns de consum final. Això es deu a què els costos d'aquestes empreses (salaris, matèries primeres, energia...) han augmentat menys que el preu de venda dels béns de consum. Això fa replantejar als empresaris les seves noves inversions, empreses en béns de capital que recullen uns beneficis inferiors, considerant la retirada dels projectes més capital-intensius per portar-los de nou cap a les etapes més pròximes al consum. El quart efecte és la disminució dels salaris reals (w/p), a causa que el preu dels béns de consum ha augmentat més que el salari monetari dels treballadors. Això incentiva els empresaris a substituir maquinària i equip capital per treballadors, produint-se una disminució de la demanda de béns de capital en les etapes més allunyades del consum, la qual cosa agreujarà la situació de la indústria de béns de capital amb l'aparició de pèrdues o de menors beneficis. El poder adquisitiu del salari monetari dels treballadors disminueix, produint-se un empobriment en el nivell de vida. La quota de capital per treballador disminueix i la productivitat també. Notem que aquest efecte és contrari al que actuava en cas d'increment de l'estalvi voluntari. Llavors l'augment de l'estalvi disminuïa la demanda i el preu dels béns de consum, incrementant els salaris reals i incentivant la substitució de treballadors per maquinària, augmentant la demanda de béns de capital i fent que els beneficis de les empreses de les etapes més allunyades del consum augmentessin. Amb l'augment dels salaris reals també augmenta el poder adquisitiu dels treballadors, la quota de capital invertit per treballador i la productivitat.


144

El cinquè efecte és l'increment dels tipus d'interès dels crèdits a un nivell superior al que tenien abans del començament de l'expansió creditícia. Tard o d’hora, el boom iniciat sense previ estalvi i només partint dels crèdits bancaris posarà de manifest que els projectes d'inversió empresos no són rendibles. L'aparició de pèrdues en les empreses de capital, les que estan més allunyades del consum, és el primer signe inevitable de l'aparició de la crisi. La depressió econòmica és bàsicament deguda a una falta de recursos reals estalviats per completar uns projectes d'inversió massa ambiciosos. Per tant, no és una crisi de falta de consum, com diuen els keynesians, sinó d'excés de consum i manca d'estalvi o, el que és el mateix, d'un excés d'inversió massiva i errònia. Els empresaris han invertit allà on no haguessin d'haver invertit, enganyats per l'expansió creditícia de la banca. És com si Robinson Crusoe, a l'illa deserta, havent estalviat només un grapat de mores es llancés a construir una barca. No hauria acabat de rematar la quilla de l'embarcació, que ja es trobaria necessitat de béns de consum per al seu suport. El mateix succeeix amb la indústria de béns de capital que, abans de poder completar els seus projectes d'inversió, ha esgotat tots els seus estalvis i capital, i no té més remei que abandonar-los, tancant nombroses fàbriques i deixant molts treballadors a l'atur. També és important destacar que després que s'hagi produït tot el reajustament dolorós i necessari, les circumstàncies no tornen a ser les de l'inici, abans de l'expansió creditícia, sinó que han canviat notablement. Hi ha hagut importants pèrdues de capital i moltes inversions no es podran reconvertir, havent de donar-se per perdudes. La reducció de l'equip capital per càpita disminuirà la productivitat del treball, els salaris hauran de reduir-se en termes reals i es produirà un generalitzat empobriment de la societat. 10.4. La inflació. Causes i efectes Popularment, es considera que la inflació és l'augment generalitzat i sostingut dels preus. Aquest és el significat més estès en l'actualitat. Tanmateix, originàriament, inflació era l'augment de la quantitat de diners en circulació. Tard o d’hora, un augment de la quantitat de diners en circulació crea augments generalitzats dels preus. Per tant, s'ha canviat el significat de la paraula "inflació": de significar la causa s'ha passat a la conseqüència. Un dels efectes que ha produït aquest canvi és el de confondre la naturalesa de la inflació. La inflació és sempre i a tot arreu un fenomen monetari. L'increment en la quantitat de diners sempre origina augments generals dels preus. I és que l'increment en la quantitat de diners és inflació. Quan canviem el significat, també canviem la naturalesa del fenomen inflacionari. Qui no ha sentit dir que el culpable de l'augment dels preus són els empresaris, que busquen així augmentar els seus beneficis i perjudicar el consumidor? O que el culpable de la inflació és l'OPEP (Organització de Països Exportadors de Petroli)? Ja que és molt difícil arreglar el greuge una vegada s'ha generalitzat la confusió,


145

acceptem que per inflació s'entengui l'augment generalitzat de preus. Però necessitem un nou terme per referir-nos a la "creació de diners". Proposo la paraula inflacció, ja que són objecte de múltiples (i errònies) al·lusions. Així, la creació de diners origina augments generalitzats dels preus. Això és, la inflacció crea inflació. Causes de la inflació 1) Inflació per excés de demanda La creació de diners Els economistes denominats monetaristes, liderats per Milton Friedman (1912 - 2006), consideren que la inflació és sempre i en tot lloc un fenomen originat pel creixement incontrolat de la quantitat de diners en circulació. Per veure clar aquesta idea capital, considerem l'equació quantitativa dels diners: M x V = P x Y On M és la quantitat de diners, V la velocitat de circulació dels diners, P el nivell general de preus, Y la renda nacional o PIB. Segons estudis del propi Milton Friedman, la velocitat de circulació dels diners es manté relativament estable en el temps. En tot cas, mostra una tendència a disminuir el seu valor amb les innovacions financeres (targetes de crèdit, caixers automàtics, banca electrònica...). També el PIB, a curt termini, es manté estable; a llarg termini, el PIB augmenta amb els increments de productivitat. Donades aquestes tendències, un augment de M es trasllada a P. Un augment de la massa de diners en circulació tendeix a provocar un augment del nivell general de preus. I al revés, una disminució de la quantitat de diners en circulació tendeix a provocar una disminució del nivell general de preus. Si un cafè val avui 1 € i es multiplica la quantitat de diners en circulació per 10, podem esperar, a llarg termini i aproximadament, que el preu d'un cafè es multiplicarà també per 10 i passarà a ser de 10 €. Per tant, l'augment de la quantitat de diners (i la concessió de crèdits bancaris) és la causa principal de la pujada generalitzada dels preus. És important assenyalar que, en contra de la creença dels monetaristes, un augment en la quantitat de diners no té el mateix efecte en tots els preus. Mai no succeeix que tots els agents econòmics d'un país, de la nit al dia, ens aixequem amb el doble de diners a les nostres butxaques i que els preus es multipliquin també per dos. Si fos aquest el cas, no hi hauria majors problemes. Però la realitat és que, en duplicar-se la quantitat de diners en circulació, uns preus augmenten més i més aviat que d'altres. És precisament aquest canvi en els preus relatius la causa dels problemes. Els diners no són neutrals, però els monetaristes creuen que sí que ho són, i que una expansió en l'oferta monetària tendeix a augmentar proporcionalment el nivell general de preus. Per tant, per als monetaristes la creació de diners afecta de manera uniforme i proporcional tots els sectors de l'economia.


146

Els monetaristes passen per alt tot el desajust i descoordinació en les etapes de producció que comporta la creació de diners. I és que l'enfocament monetarista és bàsicament macroeconòmic , i ignora tots els efectes microeconòmics de la creació de diners sobre l'estructura de la producció. Els monetaristes, com els keynesians, no tenen una teoria adequada del capital i són incapaços d'apreciar de quina manera la creació de diners i l'expansió creditícia, més que produir augments en el "nivell general de preus", afecten a tots els preus relatius i generen crisi i recessions. Per als teòrics monetaristes, com Milton Friedman, les crisis es deuen a una "contracció monetària". Amb això confonen la causa amb la conseqüència i és tan absurd com afirmar que la causa de les angines és el dolor de coll i la febre ocasional. I és que els monetaristes obliden que les crisis econòmiques són el resultat de la creació de diners i l'expansió creditícia, que distorsionen l'estructura productiva i provoquen, finalment, contraccions monetàries i recessions. La política dels monetaristes per lluitar contra les crisis econòmiques és incrementar la quantitat de diners en circulació, evitant la contracció monetària que sol produir-se quan apareixen els símptomes de recessió. No s'adonen amb això que l'únic que poden aconseguir és ajornar una mica la inevitable arribada de la recessió, fent que els seus resultats siguin encara més greus . L’increment de despesa pública Una altra possibilitat de creació d’inflació pel costat de la demanda és que augmenti la despesa pública (o disminueixin els impostos) i que augmenti el consum, la inversió i les exportacions netes. El resultat també seria un augment del PIB d'equilibri i una pujada del nivell general de preus. La interpretació gràfica seria un desplaçament de la corba de demanda agregada a la dreta. Partint del punt A, una política monetària expansiva (creació de diners) o una política fiscal expansiva (augment de despesa pública o/i reducció d'impostos) ens situarien en el punt B (demanda agregada). Els augments del PIB són notables, encara que també augmenta la inflació. Un nou impuls de la demanda (demanda agregada '' ) ens portaria fins al punt C. En aquest cas, havent-se sobrepassat el punt de plena ocupació, els augments del PIB són modestos i, en canvi, l'augment del nivell de preus és molt més important.


147

Gràfic 10.4. Inflació de demanda.

1) Inflació de costos Pel costat de l'oferta, l'augment del preu del petroli, l'increment dels costos de producció (salaris, despeses financeres) o una catàstrofe natural, desplaçarien l'oferta agregada a l'esquerra, reduint el PIB i augmentant el nivell general de preus.

Gràfic 10.5. Inflació de costos. A més, hi ha tota una sèrie de factors que agreugen el problema. En tota societat són freqüents les rigideses en sectors determinats. De fet, als països desenvolupats, s'observa una evolució bastant diferent en els preus dels béns dels sectors industrials respecte als preus del sector serveis. En la indústria els preus creixen molt més


148

lentament que en els serveis, tant pels majors avenços en la productivitat com per la competència internacional més forta. D'altra banda, els preus són flexibles a l'alça però no solen ser-ho a la baixa. Tot augment de costos i augment de la demanda tendeix a traslladar-se cap el consumidor final elevant els preus. Tanmateix, la reducció de costos, els augments de productivitat o la disminució de la demanda no es tradueix de forma automàtica en preus més baixos. Els sindicats solen negociar els augments de salaris partint de l'augment dels preus (IPC) i no partint de la productivitat del treballador, podent generar una espiral preus-salaris. No tot augment de salaris té un caràcter inflacionista. Només quan l'increment dels salaris dels treballadors sigui més gran que l'augment de la seva productivitat. També les diferents evolucions dels preus als diferents sectors, lluny de permetre un ajust específic per a cada mercat concret, provoquen una difusió dels problemes. Els preus més elevats als sectors més rígids arrosseguen tots els altres, generant una espiral inflacionista. A més, com més rígids siguin els mercats i més deficients les condicions de la competència, més tendència hi haurà a què els augments de salaris d'un col·lectiu de treballadors sigui reivindicat per altres col·lectius, amb independència de la productivitat i del nivell d'acompliment aconseguit en el seu lloc de treball, generant una espiral salaris-salaris. Al gràfic 10.6 es representa el procés iniciat davant d'un augment dels preus. Els treballadors intenten mantenir el seu poder adquisitiu amb un augment dels salaris (desplaçament de l'Oferta Agregada1 a Oferta Agregada2), iniciant una espiral alcista preus-salaris. Al final, l'efecte sobre el nivell de producció és nul i, tanmateix, s'ha alimentat una inflació galopant (de P1 a P2, P3, P4 ...).

Gràfic 10.6. Lluita de rendes. Els negociadors al mercat per l'increment dels preus tindran una posició de força o debilitat en funció de les elasticitats de l'oferta i la demanda. Així, per exemple, suposem que s'eleven els preus nominals un 15%. Si la demanda és inelàstica (cas A), els preus més elevats es traslladaran als compradors i es recuperarà poder adquisitiu dels


149

treballadors. Si, al contrari, la demanda és elàstica (cas B), els preus augmentaran poc i la quantitat es reduirà dràsticament, resultant un perjudici final encara més gran.

Gràfic 10.7. La força en el mercat i l’elasticitat de la demanda. 3) Els economistes i la inflació És en l'anàlisi de la inflació i dels diners, en general, quan sorgeixen les diferències més importants entre els economistes. Simplificant-ho molt i a efectes didàctics, direm que per als economistes de l'escola austríaca els diners són molt importants, per als economistes monetaristes els diners són importants i per als economistes keynesians els diners no importen. Les semblances entre monetaristes i keynesians són més grans que les diferències existents entre ells. En el quadre següent es recullen dotze diferències entre l'escola d'economia austríaca i els grans corrents macroeconòmics :

Escola Austríaca Macroeconomistes neoclàssics i keynesians

1. El temps té un paper destacat en els processos econòmics

1. No es considera la influència del temps

2. L’estalvi és clau i determina l’estructura productiva i el tipus de tecnologia que s’utilitzarà

2. L'estalvi no és important i la funció de producció es fixa i ve donada per l'estat de la tècnica

3. Es disposa d’una elaborada teoria del capital

3. No es disposa d’una teoria del capital

4. El capital és un conjunt heterogeni de béns que es deprecien i que s’han de renovar

4. El capital es considera com un fons homogeni que s’autorreprodueix sol

5. La demanda de béns de capital varia en direcció inversa a la demanda de béns de

5. La demanda de béns de capital varia en la mateixa direcció que la demanda de béns


150

consum (la inversió exigeix estalvi i disminució del consum)

de consum

6. El procés productiu és dinàmic i es compon de múltiples etapes productives

6. L'estructura productiva és estàtica (flux circular de la renda) i està en equilibri

7. Les crisis tenen causes endògenes (creació de diners i expansió creditícia)

7. Les crisis tenen causes exògenes (psicològiques, tecnològiques i errors de política monetària)

8. La creació de diners modifica l'estructura de preus relatius

8. La creació de diners afecta el nivell general de preus, però no modifica els preus relatius

9. Explica la macroeconomia en termes microeconòmics (variació de preus relatius)

9. Els agregats macroeconòmics impedeixen analitzar les realitats microeconòmiques subjacents

10. Els preus de mercat tendeixen a determinar els costos de producció

10. Els costos històrics de producció tendeixen a determinar els preus de mercat

11. Els costos de producció són subjectius i no estan donats

11. Els costos de producció són objectius i es consideren donats

12. El tipus d'interès es determina per les valoracions subjectives de preferència temporal i s'utilitza per descomptar el corrent futur de rendiments esperats

12. El tipus d'interès està determinat per la productivitat o eficàcia marginal del capital i es concep com la taxa interna de retorn d'una inversió

Efectes de la inflació La inflació és un dels càncers de la nostra societat. Tanmateix, els seus efectes nocius es dilueixen i no són tan evidents com l'atur, el terrorisme o la dificultat per accedir a un habitatge... Les mateixes causes de la inflació, en canviar el significat de la paraula, no es perceben amb tanta claredat. Alguns dirigents sindicals diuen que el culpable de la inflació són els empresaris avariciosos que, amb el seu afany de lucre, augmenten els preus dels seus productes; i alguns responsables de la patronal responen que són els augments incontrolats dels salaris els culpables dels augments dels preus. Per contra, la causa última de l'augment de la quantitat de diners i del crèdit concedit queda freqüentment oculta i amagada. 1) Pèrdua del poder adquisitiu dels diners Les conseqüències de la inflació tampoc no són tan palpables com el no trobar feina. Tanmateix, són tant o més perverses. Es percep una pèrdua del valor real dels diners. Com a dada real, 100 ptes. eren suficients per comprar un bitllet de transport públic el 31 de desembre de 2001. Un dia més tard, l'1 de gener de 2002, el preu era d'1 euro (166,386 ptes.). L'increment, per tant, és del 66,386%. Ja que els ciutadans necessitem una quantitat de diners en efectiu per a despeses quotidianes com pagar el transport, prendre un cafè o comprar el diari, el resultat és que hem d'augmentar el saldo líquid de diners que portem a sobre. Com la nostra renda total disponible és limitada, això implica que disposem de menys diners per a la despesa en altres béns i serveis. Per tant, ens hem empobrit i el nostre poder adquisitiu real s'ha reduït a conseqüència de la


151

inflació. La capacitat d'estalvi és menor, es redueix l'acumulació de capital i la productivitat. Això és tant més greu quan considerem l'efecte combinat de la inflació amb els impostos. Considerem, per exemple, l'impost progressiu de l'IRPF . Un treballador amb una base impositiva de fins a 4.080 euros pot pagar un 15% en impostos, això són, 612 euros. Per efecte de la inflació del 10%, aquesta xifra augmentarà a 4.488 euros sense que el salari real millori. Tanmateix, el tipus impositiu sí que haurà augmentat fins i tot al 24%, fent que el treballador hagi de pagar més a Hisenda, veient reduïda la seva capacitat adquisitiva real. Posem per cas també un impost del 30% sobre totes les rendes, entre les que s'inclouen els interessos. Un tipus d'interès nominal del 10%, suposant una inflació del 9%, implica un interès real aparent de l'1%. Cada 100 euros generen 10 euros d'interessos, dels quals 9 compensen la pèrdua de poder adquisitiu de la inflació i 1 euro quedaria com a rendibilitat real. Ara bé, l'aplicació de l'impost obliga a un pagament de 3 euros (el 30% de 10), fent que la rendibilitat real tingui un valor negatiu del -2%. 2) Perjudica els creditors i beneficia els deutors La inflació no afecta a tots per igual. Els més perjudicats són els grups de població que tenen rendes o ingressos fixos (pensionistes, jubilats, persones que viuen del lloguer d'habitatges o locals, creditors). Els salaris també solen augmentar menys que els preus, amb el qual la inflació perjudica la majoria de la classe treballadora. Tanmateix, la inflació beneficia els deutors, a tot aquell que s'endeuti amb crèdits o hipoteques a interès fix. En aquest cas, a mesura que vagin passant els anys, la inflació redueix el valor real de l'amortització del préstec. Sol assenyalar-se que l'Estat és un gran beneficiat de la inflació. I és que l'Estat és deutor, no solament pel deute públic emès, sinó també en el pagament de pensions i subsidis, en els salaris dels funcionaris i en el pagament (no molt ràpid) dels seus creditors. En tot això la inflació suposa una reducció de les càrregues reals. D'altra banda, els ingressos de l'Estat tendeixen a créixer amb la inflació, perquè els impostos progressius impliquen pagar més quan creixen les rendes monetàries (encara que les rendes reals no hagin variat o fins i tot hagin disminuït). La inflació provoca efectes redistributius i desigualtats socials, fins i tot quan és anticipada pels agents econòmics, actuant en contra dels creditors i dels més febles de la societat. 3) Augment de la desocupació Com ja s'ha estudiat en la unitat 8, la creació de diners distorsiona l'estructura productiva d'un país. Generalitza errors massius en la inversió i dilapida l'escàs capital existent en projectes que no són els més urgentment desitjats ni necessitats per la societat. La crisi és el procés pel qual es posen de manifest tots els errors comesos, començant la purgació. Els projectes empresarials han de reorientar-se o simplement tancar-se per inviables. Els sectors que havien prosperat gràcies als diners fàcils, com la construcció, s'esfondren i els seus treballadors engreixen les xifres d'atur. La desocupació serà tant més greu i prolongada com menor sigui la flexibilitat del sistema econòmic.


152

4) Pèrdua de competitivitat internacional Les exportacions es redueixen, ja que els preus dels béns i serveis nacionals augmenten més que el d'altres països. En canvi, les importacions augmenten en ser més atractives per a la demanda interna. 5) Mala assignació dels recursos: Distorsiona la funció informativa dels preus i dificulta les decisions a llarg termini. Ja s'ha estudiat en les primeres lliçons la funció essencial dels preus, en una economia de mercat, per a la correcta generació d'informació i incentius. La inflació altera aquesta funció bàsica, i l'assignació de recursos es realitza incorrectament. És fals suposar que la inflació afecta tots els preus per igual. La injecció de nous diners beneficia unes persones i sectors determinats (els que primer reben els nous diners) i en perjudica altres (els que queden a les últimes posicions de la cadena social), de la mateixa manera que els nous diners incrementen en major mesura i més aviat el preu d'uns determinats béns que el d'altres. El canvi en els preus relatius provoca una incorrecta assignació dels recursos, al mateix temps que augmenta la incertesa. Les empreses no poden realitzar plans d'inversió a mitjà i llarg termini, perquè l'estructura de costos, els preus i els marges de beneficis esperats canvien erràticament. El nombre de projectes empresarials disminuirà davant d'aquesta incertesa. Les decisions de les economies domèstiques també es veuen afectades per la inflació. L'expectativa de pujades de preus fa més atractiu avançar el consum, ja que els productes són avui més barats que demà. En un procés generalitzat d'inflació, els treballadors més ineficients poden amagar els seus inferiors rendiments i rebre salaris superiors als que els correspondrien. També les produccions amb preus sobrevalorats atreuen majors recursos dels que serien socialment necessaris. La inflació també debilita la competència, ja que l'augment de preus fa més difícil la comparació de les diferents ofertes per trobar la més satisfactòria. A més, els anomenats "costos de menú" fan referència als costos que comporta el canvi en la informació sobre preus a les etiquetes dels productes, les cartes dels restaurants, els catàlegs, la publicitat de les ofertes... La inflació provoca un fre a l'activitat econòmica i al creixement. En afectar negativament l'estalvi i la inversió, deteriora la posició en el llarg termini, deteriora la confiança internacional en l'economia nacional, estimula produccions ineficients i distorsiona la correcta assignació dels recursos.


153

Activitat 10.1. Test (admet respostes múltiples) 1. En una economia amb sector públic i sense sector exterior, el PIB està format per:

a) Consum, inversió i despesa pública b) Consum interior, consum exterior i inversió c) Consum, estalvi i inversió d) Consum, inversió i exportacions netes

2.Si el govern decideix augmentar la despesa pública en els pressuposts generals de l'estat:

a) La demanda agregada es desplaça a la dreta b) L'oferta agregada es desplaça a la dreta c) La demanda i l'oferta agregada es desplacen a la dreta d) El dèficit públic augmentarà

3. Una mesura consistent a millorar la formació del batxillerat, cicles formatius i universitats aconsegueix augmentar la productivitat. Es tracta d'un exemple de: a) Política de demanda b) Política d'oferta c) Política monetària d) Política fiscal 4. Si el govern decideix augmentar els impostos, els efectes probables són: a) Una disminució del PIB b) Un augment del PIB c) Un augment del dèficit públic d) Un augment del consum i disminució de la inversió 5. Demanar augments de salari per sobre de la productivitat del treball produeix: a) Inflació de demanda b) Inflació de costos c) Deflació d) Estanflació 6. L'estanflació: a) És l'aparició conjunta de recessió i inflació b) Segons Keynes, és impossible que passi c) És el que succeeix després de la creació massiva de diners d) Es va donar a la dècada de 1970 7. Quina variable no influeix sobre la demanda agregada? a) La inversió b) El consum c) Els diners d) La productivitat 8. La inflació es produeix: a) Per l'augment de la quantitat de diners en circulació b) Per raons de demanda c) Per raons d'oferta d) Totes les anteriors 9. Un efecte de la inflació és: a) La pèrdua del poder adquisitiu dels diners b) L'incentivar l'endeutament i perjudicar l'estalvi


154

c) La pèrdua de competitivitat dels productes d'un país d) L'increment de l'atur

10. Quan en la societat s'injecten diners de nova creació: a) Els efectes a curt termini poden ser d'eufòria econòmica b) Els efectes a llarg termini són l’augment de l'atur i la inflació c) Augmentaran tots els preus en la mateixa proporció d) Augmentaran alguns preus més que d'altres Activitat 10.2. Completa les oracions: 1. El preu d'un diari l'any 1975 eren 10 pessetes i actualment val .............. L'increment percentual ha estat d'un ............... 2. El salari mínim interprofessional l'any 1975 eren 9.200 pessetes i actualment és de ............ L'augment percentual és un .............. 3. Una barra de pa costava 8 pessetes l'any 1975 i actualment val ............. L'augment ha estat del ........... 4. Joan va pagar 100 € el 2008 per una cistella de béns de consum bàsics i 105 € per la mateixa cistella en el 2009. Per tant, l'IPC ha estat del 5%. El salari nominal de Joan era de 1.000 € el 2008 i de 1.040 € el 2007. Quin és el salari real del 2007? Ha perdut o ha guanyat poder adquisitiu? Activitat 10.3. Digues com afecten el consum, l'estalvi i la inversió: Consum Estalvi Inversió Augment del tipus d’interès Disminució del tipus d’interès Augment de l’estalvi (curt termini) Augment de l’estalvi (llarg termini) Augment de la despesa pública (curt termini)

Augment de la despesa pública (llarg termini)

Millora de les expectatives de futur El govern augmenta els impostos Augment inesperat de la inflació Hiperinflació Digues com afecten a l’oferta i demanda agregades: Oferta agregada Demanda agregada La millora tecnològica Disminució de la productivitat Augment de les exportacions


155

Augment de les importacions Augment de l’estalvi (curt termini) Augment de l’estalvi (llarg termini) Augment del preu del petroli Activitat 10.4. Raona si són verdaderes o falses les següents afirmacions: a) Com més pobre sigui un país, més sacrifici implica estalviar. b) El consum suposa un alt percentatge del PIB. c) L'estalvi és perjudicial, ja que el que s'estalvia es deixa de consumir. d) L'estalvi significa renunciar a un consum present per poder gaudir d'un consum superior en el futur. e) La inversió és un component molt volàtil del PIB. f) El tipus d'interès no influeix en la inversió. g) Un augment de la competitivitat internacional d'un país redueix la demanda agregada. h) Segons Keynes, l'augment de la despesa pública produeix augments superiors del PIB. i) Segons els liberals, el creixement del PIB permet augments de la despesa. j) La inflació és sempre i en tot lloc un fenomen monetari. Activitat 10.5. En una economia sense sector exterior (amb consum, inversió i despesa pública), el 80% de la renda de les famílies es dedica al consum. Calcula quin seria el multiplicador keynesià. Suposa que el govern intenta augmentar el PIB en 200 u.m. per incrementar l'activitat econòmica i disminuir la desocupació. Quin seria l'augment de la despesa pública necessària? Considera ara que el 99% de la renda de les famílies es dedica al consum. Com afectaria això els resultats anteriors? Finalment, considera que les famílies consumeixen el 110% dels seus ingressos (s'endeuten). Quins serien els resultats? És això coherent? Activitat 10.6. Una economia presenta les següents dades: Consum autònom 100, propensió marginal a consumir 80%, IRPF 20%, inversió 200, despesa pública 400, exportacions 50, importacions 150, propensió marginal a importar 10%. Calcula el valor del multiplicador keynesià i el nivell de renda d'equilibri. Què passarà si la despesa pública augmenta en 100? I si les importacions autònomes augmenten en 200?


156

Unitat 11. La desocupació. 11.1. Definició i costos Es considera que una persona està a l'atur quan, sent capaç i tenint ganes de treballar, no troba un lloc de treball. No es considera aturada la persona que, podent treballar, no desitja fer-ho per qualsevol causa com els estudis, les feines domèstiques ... Tampoc es consideren aturats les persones que no formen part de la població activa (nens i ancians) i les que busquen feina encara que estiguin treballant (per millorar professionalment o simplement canviar de lloc de treball). La població activa la formen les persones en edat legal de treballar (entre 16 i 65 anys) i està formada pels ocupats i els desocupats. No formen part de la població activa (són inactius) els estudiants i les mestresses de casa, per exemple, sempre que no busquin un lloc de treball. La taxa d'activitat és la relació entre la població activa i la població total: Taxa d'activitat = Població activa / Població en edat de treballar x 100 La taxa d'atur o desocupació indica la relació entre els aturats i la població activa d'un país: Taxa d'atur = Aturats / Població activa x 100 La taxa d'ocupació és la relació entre els ocupats i la població en edat de treballar: Taxa d'ocupació = Ocupats / Població en edat de treballar x 100

Població ocupada Població activa Població en atur

Població en edat de treballar

Població inactiva Taula 11.1. Població en edat de treballar, població activa i població inactiva. Des del moment en què una de les condicions per estar aturat és buscar una feina activament, es desprèn que la frontera dels qui s'han de considerar aturats no és totalment rígida. Es pot considerar aturada una persona que rebutja alguna oferta laboral? Quan es considera la recerca de treball com a activa? Pot considerar-se fora de la població activa a qui no es mou per trobar feina, però que, tanmateix, no refusaria una oferta laboral atractiva? Com s'ha de considerar el titulat universitari que treballa de repartidor de pizzes o el cap de família que té una feina eventual a temps parcial i de baixa retribució? S'ha de considerar que la subocupació és una part de la desocupació? No implica la subocupació l'existència d'uns recursos infrautilitzats? Les fonts estadístiques més importants per calcular l'atur en l'estat espanyol són l'Enquesta de Població Activa (EPA), que elabora trimestralment l'Institut Nacional d'Estadística, i l'Estadística d'Atur Registrat (EPR), que ofereix mensualment el Instituto Nacional de Empleo.


157

L'EPA es realitza sobre una mostra de 65.000 famílies al trimestre o, el que és el mateix, unes 200.000 persones. La primera enquesta que es realitza a cada família es fa de forma personal per entrevistadors fixos de l'INE. Les successives enquestes es poden realitzar per telèfon o de forma personal. Es consideren ocupades les persones de 16 o més anys que durant la setmana de referència han estat treballant durant almenys una hora a canvi d'una retribució en diners o espècie. Es consideren parats les persones de 16 o més anys que durant la setmana de referència han estat sense treball, disponibles per treballar i buscant activament feina. Es considera que una persona busca feina de forma activa si ha estat en contacte amb una oficina pública d'ocupació a fi de trobar feina, ha enviat una candidatura directament a un possible lloc de treball, ha indagat a través de relacions personals, s'ha anunciat o ha respost a anuncis de diaris, ha estudiat ofertes d'ocupació, ha participat en una entrevista de feina... Es consideren inactius la població de 16 o més anys no inclosa en les categories anteriors. D'altra banda, l'INEM proporciona mensualment l'Enquesta d'Atur Registrat, que recull les inscripcions de demandes de treball que es realitzen a les oficines públiques d'ocupació. Les xifres de l'EPA i l'EPR són indicatives del nivell d'atur, encara que no coincideixen. L'EPA sol oferir unes xifres d'atur més elevades, ja que fan referència a tota la població activa, mentre que l'EPR únicament fa referència a les persones inscrites en les oficines de l'INEM.

Atur i Inflació (2003) Eurozona España EEUU Japón Taxa d’atur 8,8% 11,3% 6,0% 5,2% IPC 2,1% 3,1% 2,3% -0,3% Taula 11.2. Font: Banco de España (www.bde.es). Espanya observa uns pitjors registres tant en l'atur com en inflació, comparant-nos amb els països integrants de la Unió Monetària Europea, els Estats Units i el Japó. Amb tot, la taxa de desocupació se situava a Espanya en cotes superiors al 20% a finals de la dècada dels anys 70. A més dels mals resultats en inflació i atur, és igualment preocupant la desigual incidència de l'atur entre sexes, edats i territoris. Així, per exemple, la taxa d'activitat masculina en el 2002 era del 66,9% i la femenina de només el 41,8%. La taxa mitjana d'atur de l'11,3% resulta de combinar el 8% per als homes i el 16,4% per a les dones. Entre els joves menors de 25 anys, l'atur pujava al 22%. I per Comunitats Autònomes, mentre Aragó i Navarra tenen el 5,5% de desocupació, Andalusia i Extremadura s'apropen al 20%. Activitat resolta Prenent les dades de l'Institut Nacional d'Estadística, calcular la taxa d'atur, la taxa d'ocupació, la taxa d'activitat i els increments percentuals respectius.


158

Any Actius Ocupats Aturats Població (16-65 anys)

2006 21.585.000 19.748.000 1.837.000 30.057.839 2007 22.190.000 20.356.000 1.834.000 30.564.565 Taula 11.3. Encuesta de Población Activa (EPA). Fuente: INE Taxa d’atur (2006) = 1.837.000 / 21.585.000 = 0,085 = 8,5% Taxa d’atur (2007) = 1.834.000 / 22.190.000 = 0.0826 = 8,26% Incremento de l’atur = (0,0826 – 0,085) / 0,085 = -0,028 = -2,8% Taxa d’ocupació (2006) = 19.748.000 / 30.057.839 = 0,657 = 65,7% Taxa d’ocupació (2007) = 20.356.000 / 30.564.565 = 0,666 = 66,6% Increment de la taxa d’ocupació = (0,666 – 0,657) / 0,657 = 0,0136 = 1,36% Taxa d’activitat (2006) = 21.585.000 / 30.057.839 = 0,718 = 71,8% Taxa d’activitat (2007) = 22.190.000 / 30.564.565 = 72,6% Increment de la taxa d’activitat = (0,726 – 0,718) / 0,718 = 0,015 = 1,5% Activitat 11.1. Visita la web del Banc d'Espanya (http://www.bde.es) o de l'Institut Nacional d'Estadística (http://www.ine.es) i calcula la taxa d'atur masculina i femenina, així com la taxa d'ocupació masculina i femenina (anys 2010 i 2011). Quines raons justifiquen la diferència? Quina és l'evolució de la taxa d'ocupació masculina i femenina en els últims anys? A què es pot deure aquesta tendència? El següent gràfic resumeix els principals fluxos entre població activa i inactiva, així com entre ocupats i aturats:

1. Persones que canvien d'ocupació. 2. Persones que no buscaven feina però entren en el mercat de treball. 3. Persones que abandonen el mercat de treball (jubilats, dedicació a estudis, tasques de la llar...). 4. Persones que perden la feina (aturats). 5. Persones aturades que troben feina. 6. Persones que buscaven feina i deixen de fer-ho. 7. Persones que no buscaven feina i ara desitgen treballar.

INACTIVITAT

TREBALL

ATUR

2

1

3

4

5

7 6


159

Activitat 11.2. Classifica les següents situacions al gràfic anterior: Maria acaba els estudis de dret i decideix buscar feina, Juan és acomiadat per problemes en la seva empresa, Carlos es prejubila amb 60 anys, César és un brillant estudiant d'informàtica que el contracta la NASA, Pedro es desanima i decideix no renovar el carnet d'atur a les oficines d'ocupació, Carme no troba feina i decideix augmentar la seva formació professional en tècniques de disseny assistit per ordinador, Anna és aturada de llarga durada i decideix autoocupar-se creant la seva pròpia empresa. El problema de l'atur ocupa sempre una de les primeres posicions en el rànquing de les preocupacions dels ciutadans, segons enquestes del Centre d'Investigacions Sociològiques. La gravetat del problema de l'atur| deriva tant de la durada d'aquesta situació com del nombre de persones que es troben desocupades. Des d'una perspectiva individual, la persona desocupada pateix psicològicament i, des d'una perspectiva econòmica, la desocupació suposa recursos disponibles que la societat no utilitza. Això fa que no s'assoleixi tot el potencial de producció i que l'economia no creixi tot el que podria. Per al sector públic, la desocupació suposa una reducció dels ingressos (menys recaptació dels impostos sobre la renda i d'IVA) i un augment de les despeses (més prestacions socials i subsidis de desocupació). Això pot generar dèficit públic, dèficit que pot portar a un augment de la pressió fiscal o a una reducció dels serveis públics o a un major endeutament amb la consegüent pressió a l'alça dels tipus d'interès o a tot simultàniament. A més de la pèrdua d'eficiència, la desocupació també implica un efecte redistributiu clarament regressiu. I és que la desocupació afecta en major mesura les llars menys afavorides, les persones amb menors qualificacions, els treballadors de major edat o els col·lectius marginals. La desocupació, especialment la de llarga durada, és una causa important de les diferències de renda entre les persones. En la mesura que el treball és un mitjà d'inserció social, la desocupació danya la cohesió social, l'autoestima de l'aturat i la seva pròpia salut física, les relacions familiars o la mateixa estabilitat democràtica. També condueix a l'augment dels furts, per qüestió de mera supervivència, perjudicant la seguretat ciutadana. El subsidi d'atur disminueix els efectes negatius de la desocupació, però no els suprimeix. Corregeix els símptomes, però no la malaltia. El subsidi actua com un estabilitzador automàtic del cicle econòmic: quan l'economia entra en crisi i s'eleva la desocupació, el subsidi d'atur permet que la demanda de les economies domèstiques no disminueixi encara més. D'altra banda, el subsidi d'atur pot generar incentius a no treballar o a retardar l'entrada en el mercat de treball. 11.2. Tipus i causes de la desocupació 11.2.1. Tipus d’atur Una primera classificació dels tipus de desocupació és la que distingeix l'atur friccional, l'atur cíclic, l'atur estacional i l'atur estructural.


160

L'atur friccional equival a una taxa natural de desocupació i el tenen totes les economies. Es produeix pel simple procés de recerca de feina i és el menys greu. Així, quan una persona acaba els seus estudis i entra al mercat laboral o quan un treballador busca canviar d'empresa, es requereix un temps. Mentre duri el procés de recerca i selecció del feina, aquestes persones estaran desocupades. L'atur cíclic sorgeix amb els processos recurrents de crisis periòdiques. Així, quan el cicle és alcista i s'experimenta un període d'expansió, l'atur disminueix. Al contrari, en èpoques de recessió l'atur augmenta. Aquesta percepció intuïtiva va ser confirmada per l'economista nord-americà A. Okun. Ja que la població activa normalment creix i que també creix la productivitat dels treballadors, és necessari que el PIB creixi per sobre d'un determinat percentatge per impedir que augmenti la taxa d'atur. Fins i tot el fet que es redueixi el ritme de creixement de l'economia pot provocar un augment de la desocupació. Així, per exemple, si l'economia passa de créixer un 4% a fer-ho un 2%, és probable que augmenti la desocupació perquè es deterioraran les expectatives futures. De tota manera, la llei d'Okun no té en consideració l'autoocupació com a via per pal·liar el problema de l'atur partint de la pròpia iniciativa. L'autoocupació és un mitjà per reduir la desocupació que no passa realment pel mercat de treball i com a tal convé destacar-lo. En general, quantes més facilitats hi hagin i menys obstacles existeixin a la creació d'empreses, menor serà el ritme de creixement del PIB que és necessari per generar ocupació. També pot passar que les xifres d'atur disminueixin sense un creixement paral·lel del PIB. En tal cas, l'explicació sol estar en algun factor extern com la modificació dels criteris estadístics. L'atur cíclic afecta la totalitat de l'economia i no només a un sector o zona geogràfica específica. L'atur estacional té una certa periodicitat i s'associa a les variacions sectorials que són conseqüència de canvis climàtics i estacionals. Així, per exemple, l'època de recollida de la fruita precisa de mà d'obra en un període temporal determinat. També la venda d'orxata i gelats tendeix a concentrar-se en el període estiuenc. El sector turístic de la costa, en general, concentra la seva activitat durant l'estiu i quan arriba la tardor tanquen els establiments i augmenta l'atur estacional. El tipus d'atur més greu és l'estructural. Té caràcter permanent i denota desajustos en l'estructura productiva de l'economia. Un exemple seria el sector naval espanyol. Tradicionalment, Espanya ha comptat amb importants drassanes. No obstant això, l'aparició en l'escena internacional de països emergents com Corea del Sud i el Brasil ha fet que els vaixells espanyols deixessin de ser competitius. La nacionalització de les drassanes per part del govern espanyol no soluciona el problema, encara que sí que emmascara l'atur estructural en aquest sector productiu. Un component important de l'atur estructural prové de la dificultat que tenen els sectors en alça per absorbir els excedents de treball que expulsen els sectors en baixa. La baixa mobilitat funcional (capacitat per adaptar-se a feines diferents de les exercides habitualment) i geogràfica (capacitat per desplaçar-se a altres ciutats necessitades de mà d'obra) són obstacles importants per aconseguir un major encaix entre l'oferta i la demanda de treball.


161

Activitat 11.3. Identifica sobre quin tipus d'atur incidiran les següents mesures: a) Creació d'un espai d'intercanvi a les facultats, de manera que les empreses donin a conèixer les seves necessitats de treball als alumnes de l'últim curs i aquests lliurin els seus CV a les empreses. b) Fomentar el turisme de costa a l'estiu, el de muntanya a l'hivern i el turisme rural o/i cultural durant els mesos de primavera i tardor. c) Flexibilitzar i liberalitzar l'economia. d) Creació d'empreses que operin en Internet posant en contacte de forma ràpida les ofertes i demandes de treball|feina. Lectura 11.1. Crear una empresa: Missió (gairebé) impossible? Posar en marxa una empresa continua sent una dura cursa d'obstacles que tot emprenedor ha de portar a terme per tirar endavant el seu projecte. Aquest fet, a més d'evidenciar un conjunt de mancances per part de l'Administració per obrir un negoci empresarial, incideix, i molt greument, tant en l'eficiència com en la competitivitat del conjunt de l'economia espanyola. Dilatar els terminis i que siguin nombroses les visites a les diferents finestretes administratives té repercussions directes sobre la (no) creació de noves empreses. Haver de realitzar almenys 10 gestions administratives i esperar de l'ordre de 47 dies perquè un projecte empresarial vegi la llum, no fa més que incidir negativament en el clima per fer negocis. Així es posa de manifest a l'últim informe del Banc Mundial, on, en una anàlisi de 178 economies, Espanya se situa al lloc 38 en el grau de facilitat per dur a terme negocis, però es perd en el 118 pel que respecta a l'obertura i posada en marxa d'un negoci. Aquestes xifres contrasten i molt amb els registres de les grans economies de l'OCDE. De fet, països del nostre entorn com França, el Regne Unit o Alemanya necessiten menys dies. Fins i tot Portugal, que necessita set dies per posar en marxa una activitat, ens supera, necessitant-se acudir a un nombre semblant d'administracions per tenir al dia els papers, registrant així un important avenç respecte a l'anterior rànquing publicat. Malgrat tot, han estat alguns els intents per millorar aquesta situació. Tal és el cas de la Societat Limitada Nova Empresa, una nova forma jurídica que tenia com a principal finalitat obrir una societat en 48 hores. La realitat és que s'han registrat avenços limitats, ja que els terminis s'aproximen als 15 dies. L'informe del Banc Mundial posa de relleu com, per segon any consecutiu, Singapur es situa al primer lloc de la classificació per les facilitats que ofereix per fer negocis. A continuació se situen Nova Zelanda, els Estats Units i Hong Kong. La Xina, l'Índia, Indonèsia, Turquia, Egipte o el Vietnam han realitzat avenços en facilitar el clima per fer negocis.


162

Font: Adaptació de negocios.com. Dividir la classe en 2 grups: el primer ha d'esbrinar quins són els tràmits de constitució d'una societat mercantil (S.L. i S.A.) i el segon grup els tràmits necessaris per fer-se autònom. Cada grup pot dividir-se al seu torn en 4 subgrups (tràmits de constitució, tràmits amb Hisenda, tràmits amb el Ministeri de Treball i tràmits amb l'Ajuntament). Fonts possibles: http://www.crear-empresas.com/socmerctram.htm (societats mercantils) http://www.crear-empresas.com/autonomotram.htm (autònoms) 11.2.2. Causes de l’atur A) Des de la perspectiva neoclàssica, l'explicació de la desocupació es troba en la resistència a la baixa dels salaris reals quan aquests són massa elevats. En aquest sentit, l'existència de salaris mínims impedeix que la gent que estaria disposada a treballar per menys pugui fer-ho. El salari mínim interprofessional (SMI) a Espanya per a l'any 2010 és de 633 euros mensuals. A això s'han d'afegir les cotitzacions a la Seguretat Social. Lluny de beneficiar les classes menys afavorides, el SMI les perjudica. Si el valor de la productivitat marginal d'un treballador poc qualificat és de, per exemple, només 600 euros, aquest quedarà aturat i expulsat del mercat laboral. Cap empresari no estarà disposat a pagar-li més del valor que aporta al procés productiu. En el gràfic 11.1 es representen les oportunitats salarials que poden esperar els treballadors qualificats i els no qualificats. Els primers poden esperar un conjunt ampli d'ofertes. El seu nivell normal de salaris seria W2, però també tenen algunes possibilitats d'aconseguir un salari superior W3, sempre per sobre del salari mínim. Tanmateix, els treballadors no qualificats tenen un interval salarial molt tancat i no tenen cap altra possibilitat que treballar a un salari W1. Com que el SMI és superior a


163

W1, aquests treballadors quedarien aturats i no podrien entrar ni tan sols al mercat laboral.

Gràfic 11.1. Expectatives salarials Com a regla general, els salaris disten molt de ser preus lliures i estan sotmesos a moltes rigideses i restriccions institucionals. El salari no sol adequar-se a la productivitat, llevat d'excepcions, sinó que es fixa en funció d'unes categories laborals predeterminades i unes qualificacions mitges. Les revisions del salari depenen més de la pèrdua de poder adquisitiu que de l'evolució de la productivitat o els beneficis de l'empresa. Les reivindicacions salarials mai no parlen de la productivitat del treballador i tendeixen a l'homogeneïtzació (dins de l'empresa i dins del sector). Els sindicats no defensen els interessos de la classe treballadora en general, sinó el dels treballadors afiliats en particular. I molt menys es preocupen dels treballadors a l'atur, que són fora de l'empresa i del mercat laboral, sense cap presència en les negociacions. En els últims temps s'observa una dualització al mercat laboral. Mentre alguns treballadors tenen feines estables i raonablement ben remunerades, d'altres només aconsegueixen treballs precaris i amb retribucions inferiors .


164

Gràfic 11.2. El salari mínim i l’atur.

B) Des de la perspectiva keynesiana, l'atur existeix quan la despesa és insuficient per absorbir la producció. Quan disminueix la demanda agregada, la producció decau i la demanda del factor treball també, augmentant l'atur i reduint de nou la demanda en un cercle que s'autoalimenta. Si aquesta és la causa de la desocupació, la política econòmica a seguir sembla evident: estimular la demanda, augmentar el consum i la despesa pública, que el multiplicador keynesià amplifiqui la política expansiva i creï llocs de treball. Tanmateix, ja hem estudiat en la unitat 10 que la màgia del multiplicador keynesià té truc. I que els impulsos de la demanda, si provenen de la creació de diners i de l'expansió creditícia, lluny de solucionar la desocupació, el que fan és crear-ne més. A llarg termini, la creació de diners i l'expansió creditícia creen una mala inversió generalitzada i un atur massiu. I és que la distorsió de l'estructura productiva causada per la fabricació de diners requerirà tard o d’hora un transvasament de treballadors des de les indústries de béns de capital a les de béns de consum. Si els mercats no són flexibles, hi haurà atur. Això explica la dolorosa estanflació (estancament + inflació) i la crisi del sistema keynesià, que no preveia aquesta possibilitat. De fet, els keynesians sempre han mantingut que hi ha una relació d'intercanvi o una oposició entre desocupació i inflació. En altres termes, els governs podien escollir entre una situació amb baixa desocupació i alta inflació i una altra situació amb elevada desocupació i baixa inflació. Aquesta creença es recolzava empíricament en la corba de Phillips, que posava de manifest una relació inversa entre la inflació i la desocupació.


165

Gràfic 11.3. Corba de Phillips: relació inversa entre inflación y atur.

L'avantatge de la corba de Phillips és que indicava un camp d'operacions sobre el qual el govern pot actuar, establint que tota política econòmica (expansiva o contractiva) assumirà costos en termes de l'objectiu a què es renuncia (atur o inflació). D'aquesta manera, el govern pot optar per una política expansiva que aconsegueixi una baixa desocupació del 3% a costa de generar una inflació del 10%, o bé per una política contractiva que redueixi la inflació al 2% a costa de pujar la taxa d'atur a l'11%. Tanmateix, Milton Friedman i els monetaristes van posar de manifest que aquesta relació no es compleix en el llarg termini.

Gràfic 11.4. Corba de Phillips a llarg termini.


166

Partint del punt A amb una desocupació del 7%, les polítiques monetàries i fiscals expansives només poden situar-nos en el punt B temporalment. Amb el temps, la societat incorpora unes majors expectatives d'inflació, els empresaris s'adonen que els costos han augmentat i el benefici ha disminuït. Els salaris reals no han augmentat i l'atur torna a la taxa natural de desocupació del 7% (punt C). En el llarg termini, no hi ha cap oposició entre atur i inflació i la corba de Phillips és totalment vertical. C) Des de la perspectiva austríaca, l'atur sorgeix quan els treballadors estan ocupats allà on no ho desitgen els consumidors. I això és conseqüència de la creació incontrolada de diners per part del Banc Central i de l'expansió creditícia per part dels bancs comercials, que originen errors massius d'inversió i, finalment, atur i recessió. Així, quan el banc central decideix crear nous diners, ho mana fabricar i l'introdueix en la societat mitjançant una reducció dels tipus d'interès. Els bancs comercials també concedeixen abundants crèdits a les empreses i les famílies. Aquesta política de diners barats provoca que els empresaris s'equivoquin massivament, fent-los aparèixer com a rendibles projectes d'inversió que en realitat no ho són. S'inicien processos de producció més llargs, sense que l'estalvi de la societat hagi augmentat realment. L'optimisme s'estén i aquesta etapa d'exuberància irracional de l'activitat crea un boom econòmic que no té cap base real. El primer efecte és un augment del preu dels factors de producció: solars i construccions, treballadors i mà d'obra, equip capital. Com s'han introduït nous diners en la societat, els empresaris es llancen a invertir, licitant alegrement com en una subhasta pels factors de producció. El segon efecte és un augment molt més gran en el preu dels béns de consum. Això es deu a què els nous diners, a les butxaques de la gent, es gastaran en béns de consum. Aquest augment de la demanda tendeix a augmentar els preus. Però, paral·lelament, l'oferta de béns de consum es redueix, ja que els empresaris han invertit recursos en les indústries de béns de capital a costa de les indústries de béns de consum. Aquesta disminució de l'oferta també tendeix a augmentar els preus dels béns de consum. El tercer efecte és la tendència a augmentar els tipus d'interès. I és que els tipus d'interès no deixen de ser un preu, molt important i estratègic (el dels béns presents en funció dels béns futurs). Amb tipus d'interès més elevats, augmenten també els costos financers de les empreses i els empresaris comencen a adonar-se que les inversions iniciades no són rendibles, sinó ruïnoses. La crisi apareix quan es fan evidents els errors d'inversió. S'ha produït un excés d'inversió en indústries de béns de capital i una manca d’inversió en indústries de béns de consum. És urgent un reajustament de l'estructura productiva: liquidar els projectes d'inversió no rendibles i traslladar la mà d'obra cap a les indústries de consum. No és una crisi d'excés d'inversió ni tampoc d'escassetat de consum (subconsum). És una crisi d'inversió massivament equivocada (malinvestment) i de falta d'estalvi (o excés de consum). Amb més estalvi, es podrien acabar els processos d'inversió iniciats i inacabats. És com si un constructor iniciés la construcció d'una gran mansió i esgotés tots els seus recursos als fonaments. Si hagués estat més prudent, construint una casa més petita, hauria pogut acabar-la.


167

Les crisis s'eviten quan els processos d'inversió s'allarguen com a conseqüència de l'augment de l'estalvi real de la societat i no dels diners inflacionaris creats pel govern i la banca. L'aparició de la crisi pot retardar-se quan l'expansió monetària i creditícia augmenta a una taxa progressivament accelerada. Però, en tot cas, l'arribada de la depressió és inevitable. De la mateixa manera que la creixent ingestió d'alcohol condueix a una ressaca més llarga, quants més diners s'introdueixin en la societat per evitar la crisi més difícil serà el reajustament necessari en l'estructura productiva i majors sofriments socials es produiran. Aquest procés explica l’atur a llarg termini . A llarg termini, la creació de diners i l'expansió creditícia creen atur massiu. I és que la distorsió de l'estructura productiva causada per la fabricació de diners requerirà aviat un transvasament de treballadors des de les indústries de béns de capital a les de béns de consum. Si els mercats no són flexibles, hi haurà atur. Això explica també la dolorosa estanflació (estancament + inflació). A curt termini , la desocupació està motivada perquè els salaris són massa alts. Quan els salaris són superiors als de mercat sorgeix la desocupació. Si els mercats fossin flexibles i els salaris poguessin pujar o baixar, en una depressió els salaris baixarien, però no hi hauria desocupació. Tanmateix, la rigidesa institucional del mercat de treball (salari mínim, cotitzacions socials, legislació laboral...) impedeix que els salaris reals puguin baixar, sorgint l'atur. Els treballadors que costen a l'empresari més del que produeixen són acomiadats o deixen de ser contractats. Activitat 11.4.

Estats Units Atur Inflació 1995 5,6% 2,3% 1996 5,4% 2,2% 1997 4,9% 1,9% 1998 4,5% 1,1% 1999 4,2% 1,8% 2000 4,0% 2,4% Font: National Institute Economic Review, Nº 175, gener 2001. National Institute of Economic and Social Research. 1. Analitza les dades de la taula anterior i comenta si es compleix la corba de Phillips a curt termini. 2. Entra en la web del Banc d'Espanya (http://www.bde.es), anota les xifres oficials d'atur i inflació dels últims anys i comenta si es compleix la corba de Phillips. 3. Comenta les diferències d'atur i inflació entre Espanya i els Estats Units. Quines poden ser les causes?


168

Actividad 11.5. A report by the UK Department of Trade and Industry and development agencies for Wales and London published in February 2001 predicted that the British call centre industry, an important provider of jobs in many depressed areas, may lose a significant number of jobs to India. The author of the report, Mike Havard, said, “India is building some of the highest-quality call centres in the world, supported by state of the art technology and staffed by a skilled, English-speaking workforce. Many of the facilities are better than the best the UK can offer”. He urged British operators to improve the quality of their service, for example oby reducing the time callers have to wait for an operator, if they do not want to lose business. Fuente: The Guardian (adaptado).

1. What type of unemployment may some UK workers experience according to the report?

2. Discuss whether an increase in government spending would reduce such unemployment.

Activitat 11.6. Argumenta si les següents proposicions són verdaderes o falses: 1. La taxa d'atur a Espanya sol augmentar quan finalitza la temporada d'estiu. 2. La recepta dels economistes keynesians per solucionar l'atura és l'augment de la demanda i de la despesa pública. 3. La població activa és més gran que la població en edat de treballar. 4. Els economistes keynesians sostenen que la culpa de l'atur són els salaris massa alts. 5. A llarg termini, el govern pot elegir entre una baixa xifra d'atur amb inflació elevada o una inflació moderada amb atur elevat. Activitat 11.7. Test (admet respostes múltiples) 1. La població activa: a) forma part de la població en edat de treballar b) comprèn la població ocupada i els desocupats c) comprèn la població ocupada, els desocupats i els inactius d) cap de les anteriors 2. Un estudiant d'empresarials forma part de: a) la població activa b) la població inactiva c) els ocupats d) els desocupats


169

3. Una mestressa de casa: a) consta com desocupada segons l'Enquesta d'Atur Registrat (INEM) b) pot constar com desocupada segons l'Enquesta de Població Activa (INE) c) pot alternar les seves tasques de la llar amb una ocupació al mercat laboral d) cap de les anteriors 4. Un estudiant que ha acabat empresarials i comença a buscar feina es troba en situació de: a) atur friccional b) atur estructural c) atur cíclic d) atur estacional 5. Els subsidis de desocupació: a) actuen com a estabilitzador automàtic b) solen suposar un percentatge major de la despesa pública en èpoques d'expansió c) poden fer retardar l'entrada en el mercat de treball d) totes les anteriors 6. Espanya, al ser un destí turístic mundial, té un important: a) atur friccional b) atur estructural c) atur estacional d) atur cíclic 7. Quines mesures prendria un economista keynesià per reduir l'atur? a) augmentar la despesa pública b) augmentar la demanda agregada c) baixar els impostos i reduir el dèficit públic d) facilitar la concessió de crèdits bancaris 8. Quines mesures prendria un economista liberal per reduir l'atur? a) reduir la despesa pública b) flexibilitzar el mercat de treball c) suprimir el salari mínim d) facilitar la concessió de crèdits bancaris 9. Entre les polítiques per reduir l'atur es troba: a) promoure el creixement econòmic b) simplificar els tràmits de creació d'empreses c) reduir els impostos i la despesa pública d) totes les anteriors 10. La corba de Phillips: a) mostra a curt termini una relació inversa entre atur i inflació b) no contempla la possibilitat de l'estanflació c) mostra que es pot reduir la taxa de desocupació de forma permanent amb la creació de diners d) va ser reformulada per Milton Friedman i els monetaristes


170

Activitat 11.8. Una economia registra les dades següents: Població total 45 milions, població inactiva 25 milions, població ocupada 17 milions, població en edat de treballar 22 milions. Quina és la població desocupada, la taxa d'activitat, la taxa d'ocupació i la taxa d'atur? Activitat 11.9. Considera les següents dades (en milers de persones): Total Homes Dones Població en edat de treballar 34.000 16.469 17.531 Població activa 18.515 11.125 7.510 - ocupats 16.402 10.202 6.200 - parats 2.113 923 1.190 Inactius 15.485 5.455 10.020 Calcula la taxa d'activitat i ocupació del conjunt de la població espanyola. Calcula la taxa d'ocupació i la taxa d'atur masculina. Calcula la taxa d'ocupació i la taxa d'atur femenina. Activitat 11.10. Forma frases amb sentit unint els números (inici) amb les lletres (final): 1. Per als keynesians, l'atur 2. Per als neoclàssics, l'atur 3. La corba de Phillips sembla corroborar la idea keynesiana a curt termini 4. L'atur estacional s'origina 5. L'atur friccional 6. La rigidesa del mercat de treball 7. La creació descontrolada de diners i l'excessiva concessió de crèdits a) és una causa de l'atur b) és el menys greu i pot considerar-se voluntari c) és un problema de falta de demanda agregada i se soluciona amb augments de despesa d) succeeix per la inflexibilitat a la baixa dels salaris e) en activitats econòmiques que només requereixen mà d'obra en èpoques concretes de l'any f) però no es compleix a llarg termini g) generen atur estructural a llarg termini


171


172

Unitat 12. Les polítiques econòmiques. L'intervencionisme fiscal. 12.1. El sector públic i les polítiques econòmiques La política econòmica és la intervenció de l'estat en l'economia per aconseguir uns determinats objectius econòmics. Els objectius més habituals són:

a) Creixement econòmic. El creixement econòmic permet augmentar la quantitat i qualitat dels béns i serveis prestats a la societat. Això significa augmentar el nivell de vida i el benestar dels ciutadans. Els indicadors econòmics més habituals del creixement econòmic són el PIB i la Renda Nacional.

b) Estabilitat de preus. El control de la inflació és un altre objectiu bàsic. El control dels preus de béns i serveis és bàsic per evitar pèrdues de poder adquisitiu i aconseguir, en general, una correcta assignació dels recursos. Els indicadors econòmics més habituals de la inflació són l'IPC i el deflactor del PIB.

c) Plena ocupació. És negatiu deixar recursos sense utilitzar, especialment quan ens referim al factor treball. Per això es considera que hi ha plena ocupació quan (gairebé) tota la població activa està ocupada. Els indicadors més habituals del nivell d'ocupació són la taxa d'atur, d'ocupació i d'activitat.

Per intentar aconseguir aquests objectius, l'estat utilitza una sèrie de polítiques econòmiques: a) Política fiscal. És la intervenció de l'estat sobre l'activitat econòmica, realitzada

mitjançant la despesa pública i la recaptació d'impostos. b) Política monetària. És la intervenció del Banc Central a través de la quantitat de

diners i el tipus d'interès, amb l'objectiu de mantenir l'estabilitat de preus. Per als països de la zona euro, és el Banc Central Europeu el que té aquest poder des del 1 de gener de 1999, de la mateixa manera que als Estats Units és la Reserva Federal (Fed) des de 1913.

c) Política exterior o canviària. És la intervenció de l'estat sobre les transaccions amb altres països, a través del tipus de canvi, les restriccions a les importacions o el subsidi de les exportacions.

d) Política de rendes. L'estat intervé directament en els salaris, per exemple, per evitar que els preus es disparin.

Establir el marc legal La funció bàsica de l'estat és la definició i defensa dels drets de propietat, a través de lleis abstractes i de caràcter general. L'estat contribuiria a establir el marc jurídic-normatiu de la societat. Fixaria les regles de joc i les faria complir. Si fem una comparació amb un esport (el tennis), les funcions de l'estat serien:


173

a) Redactar el reglament (funció legislativa): dimensions de la pista, alçada de la xarxa, partit al millor de 3 o 5 sets, existència de mort sobtada en cada set (Tie Break) ...

b) Aplicar el reglament (funció executiva): el jutge de cadira aplica el reglament i arbitra el partit entre els jugadors.

c) Establir sancions, si cal, o resoldre dubtes sorgits en el joc (funció judicial): el jutge àrbitre resol els incidents que puguin aparèixer i que escapen a la normalitat del joc.

L'estat compatible amb un ordre liberal protegeix els drets de propietat privada, fa complir els contractes voluntaris i, en termes generals, manté l'ordre legal, però no pretén establir resultats. L'estat compatible amb el lliure mercat és reduït, perquè les seves funcions també ho són. Adonem-nos que si l'estat no falla en assignar els drets de propietat, desapareixen les externalitats i els béns públics. Per tant, la presència d'externalitats negatives es deu més a una incorrecta definició dels drets de propietat que a una fallada exclusiva del mercat. El creixement econòmic requereix un marc institucional adequat en el qual es respectin els drets de propietat. Quan els drets de propietat no són segurs (expropiació, taxes impositives confiscatòries o altes taxes de criminalitat) desapareixen els incentius a estalviar, invertir i produir. L'activitat econòmica es submergeix i el compliment dels contractes es fa més costós. No és estrany el recurs a màfies organitzades per fer complir els contractes. Pensem, si no, en el cas de Rússia. L'expansió de les funcions de l'estat arriba de la mà de Keynes i a la funció reguladora se li afegeix la funció redistributiva, la provisió directa de béns i serveis, i la funció estabilitzadora. Mentre a la majoria de països desenvolupats la despesa pública representava un 5% del PIB a principis del segle XX, en els primers anys del segle XXI supera el 30% en gairebé tots, i en alguns casos fins i tot el 50%. I és que durant el segle XX l'estat ha assumit nombroses tasques addicionals a les considerades bàsiques (defensa contra l'atac d'un exèrcit exterior, defensa contra el crim intern i justícia per a garantir el respecte als drets bàsics de tot ésser humà). Amb Keynes, l'estat assumeix nombroses tasques addicionals: salut i educació; pensions de jubilació i serveis socials, serveis de transport per carretera, mar i aire; administració de teatres, museus, canals de televisió i ràdio; provisió de serveis d'aigua i electricitat; administració de camps i vinyes, fàbriques i impremtes, hotels i sales de festes ... Redistribució de la renda Per a això l'estat recapta impostos i realitza transferències als particulars. L'estat pot detreure als rics una part de la renda més gran que els pobres, pot realitzar transferències a grups desfavorits i augmentar la despesa pública en zones deprimides.


174

Per finançar les seves despeses, l'estat necessita establir impostos als individus i empreses. Els impostos poden ser proporcionals, progressius o regressius, segons si de les rendes altes graven una proporció igual, més alta o més petita que de les rendes baixes. Els impostos proporcionals són els que menys ineficiències creen en el sistema econòmic. Els impostos progressius frenen l'acumulació de capital i afavoreixen el frau fiscal, mentre que els impostos regressius són contraris al concepte més elemental d'equitat. Els impostos també poden classificar-se en directes i indirectes. Els impostos directes recauen sobre el contribuent que genera rendes (impost sobre la renda de les persones físiques) o les empreses (impost sobre el benefici de les societats mercantils). Els impostos indirectes recauen sobre el consum de béns i serveis (impost sobre el valor afegit). Els impostos indirectes no són tan perjudicials per a l'economia com els directes, ja que no graven directament el treball productiu o la funció empresarial. Els principis bàsics d'un bon sistema impositiu són la simplicitat, la neutralitat i l'equitat. El sistema fiscal no és simple quan la liquidació dels impostos es torna molesta i extremadament complexa. El sistema fiscal no és neutral quan interfereix en les decisions dels individus i empreses. L'equitat del sistema fiscal no té un únic significat. Uns defensen el principi del benefici (aquells que es beneficien de l'activitat de l'estat han de pagar més) i altres defensen el principi de capacitat (els individus més productius han de pagar proporcionalment més). L'impost que menys s'aparta del compliment dels 3 principis és l'impost de capitació o encapçalament. Aquest impost estableix una quantitat a pagar per càpita. Uneix a la seva gran simplicitat la virtut de la transparència en la distribució de la càrrega fiscal. Així, quan el govern decideix emprendre una determinada acció pública, la despesa que recaurà sobre cada ciutadà es pot calcular molt fàcilment. I el ciutadà apreciarà clarament l'esforç del finançament, podent manifestar-se a favor o en contra de la mateixa. Per contra, l'impost més subreptici i ocult és la inflació. Els seus efectes s'han estudiat en la unitat 10. A diferència dels impostos explícits, la inflació és un impost que no s'aprova al parlament. Tampoc apareix davant la població com un veritable impost, encara que no deixa de ser un impost sobre les tinences de diners en efectiu. I en tercer lloc, se sol donar la culpa dels seus efectes a altres, com empresaris i comerciants. Provisió de béns i serveis L'extensió de les funcions de l'estat fa que alguns serveis que es consideren bàsics (salut, educació ...) siguin prestats pel sector públic. També hi ha organismes i empreses públiques que subministren directament béns i serveis (televisió pública, ràdio nacional, drassanes ...).


175

Estabilització de l'economia Per combatre les fluctuacions cícliques, les autoritats econòmiques controlen la despesa pública, els impostos, la quantitat de diners i el tipus d'interès. En els apartats següents examinarem la política fiscal com a instrument estabilitzador de l'activitat econòmica. 12.2. La intervenció de l'estat i la política estabilitzadora La gran depressió del 1929 marca una frontera pel que fa a la intervenció de l'estat. A partir d'aquesta data, la por a noves recessions fa augmentar de forma massiva el pes tant quantitatiu com qualitatiu del sector públic en la societat. El capdavanter i gran defensor de l'acció governamental és John Maynard Keynes (1883-1946), autor de The general theory on employment, interest and money (1936). Keynes defensa l'augment de la despesa pública i la inflació monetària i creditícia com una manera efectiva de lluitar contra les depressions econòmiques. Amb això s'oposa als liberals, que confien en el lliure mercat per situar l'economia en la plena ocupació i que defensen la reducció de la intervenció de l'estat i el control de la quantitat de diners i crèdit en circulació. L'optimisme dels economistes clàssics es basa en la flexibilitat dels preus i salaris com a mecanisme d'ajust. Així, davant un augment temporal de l'atur, el descens dels salaris garantiria que les empreses contractessin més treballadors. No obstant això, la pressió sindical pot impedir que els salaris s'ajustin a la baixa, convertint l'atur en un problema crònic. Per solucionar aquest problema, Keynes proposa impulsar la demanda agregada mitjançant l'intervencionisme fiscal i monetari. Oblida que l'atur, tot i ser massiu, es concentra més en uns sectors que en d’altres, essent també necessàries polítiques microeconòmiques per remuntar la crisi. No obstant això, els keynesians només pensen en termes estrictament macroeconòmics i en magnituds agregades. Com indica el gràfic de la figura 12.1, Keynes indica que la societat pot trobar-se en un nivell de PIB (Y efectiva) molt inferior al potencial (Y potencial). L'economia està en recessió i l'atur és un problema important. La solució keynesiana és augmentar la demanda agregada a través de la despesa pública fins situar-nos en el PIB de plena ocupació.


176

Gràfic 12.1. Equilibri macroeconòmic en el model keynesià.

Una de les idees bàsiques de Keynes és que el PIB efectiu no ha de coincidir amb el PIB potencial. Pensa que el mercat no assegura un mecanisme d'ajust automàtic que condueixi la societat cap a una producció potencial de plena ocupació. Per això requereix la intervenció de l'estat i l'augment de la despesa pública, augmentant la demanda agregada fins al nivell de plena ocupació (Y potencial). 12.3. La política fiscal La política fiscal la conforma la despesa pública de l'estat, les transferències i el tipus d'impostos. El govern, a través d'això, pretén ajustar la demanda agregada, incidint sobre el PIB, l'ocupació i el nivell de preus. Així, per exemple, segons Keynes, un augment de la despesa i una disminució dels impostos (política fiscal expansiva) conduiria a una major producció i ocupació, però també a un major nivell general de preus.

↑ Despesa pública ↓ Impostos → ↑ Renda disponible → ↑ Consum, ↑ Inversió → ↑ Demanda agregada→ ↑ Producció, ocupació i inflació


177

Gràfic 12.2. Política fiscal expansiva. En canvi, el decrement de la despesa i l'augment dels impostos (política fiscal contractiva) conduiria, sempre segons Keynes, a una menor producció, ocupació i també a un descens de la inflació.

Gràfic 12.3. Política fiscal contractiva.


178

Les polítiques discrecionals Són les decisions que pren el govern d'una manera conscient i meditada. Exemples en l'àmbit fiscal: a) Programa d'obres públiques: la construcció de l'AVE, el transvasament d'aigua de l'Ebre, la construcció d'una autopista ... b) Programa de transferències: ajudes a col.lectius marginals, bonificacions sobre les cotitzacions a pagar a la Seguretat Social (per conversió d'un contracte temporal en un contracte fix, per contractar a majors de 45 anys, per contractar a dones subrepresentades en el sector ... ), ajudes a les famílies pel naixement d'un fill ... c) Projectes públics d'ocupació: facilitar la contractació de treballadors desocupats ... d) Variació dels tipus impositius: el govern pot baixar del 35% al 30% el tipus impositiu de l'impost sobre els beneficis de les empreses, reduir de 5 a 4 els trams fiscals de l'IRPF ... Les mesures discrecionals presenten grans retards temporals en la seva aplicació. Així, des que apareix una desacceleració fins que el govern percep que cal actuar, poden passar mesos. Els tràmits polítics, institucionals i burocràtics per aprovar una disposició són lents. Finalment, pot haver retards en l'execució d'una obra pública ja aprovada, de manera que l'impuls discrecional del govern a l'activitat econòmica arribi massa tard, quan l'economia ja ha superat per si mateixa la fase recessiva, tenint per tant un efecte contraproduent . Els estabilitzadors automàtics Són aquells mecanismes que contribueixen a frenar una expansió econòmica o reduir l'impacte d'una recessió, i no són necessàries mesures de caràcter discrecional. Són un exemple d'estabilitzadors automàtics els subsidis d'atur, que es redueixen en èpoques d'expansió (més ocupació i poc atur) i augmenten en les fases recessives del cicle (menys ocupació i més atur), contribuint a reduir la demanda en el primer cas i a mantenir el consum en el segon. D'aquesta manera, els estabilitzadors automàtics contribueixen a reduir les oscil.lacions del cicle econòmic. Els impostos progressius també es consideren estabilitzadors automàtics, incrementant la recaptació (i contribuint a moderar el consum) quan augmenta l'activitat econòmica i reduint la recaptació (contribuint a estimular el consum) quan disminueix l'activitat econòmica.


179

Gràfico 12.4. Efecte dels estabilitzadors automàtics sobre les etapes expansives y recessives del cicle econòmic. Polítiques estructurals Són les mesures per crear, a mitjà i llarg termini, les condicions perquè la producció, l'ocupació i els preus evolucionin favorablement. Destaquen entre elles: a) Liberalitzar els mercats fomentant la lliure competència en sectors com el de l'energia, telecomunicacions, electricitat ... No és suficient el passar d'una situació de monopoli públic a un monopoli privat, sinó que s’ha d’aconseguir la desregulació dels mercats i la possibilitat de competir lliurement sense restriccions d'entrada. b) Modernitzar o reconvertir determinats sectors econòmics que ja no són competitius. Tal va ser el cas de la reconversió de la indústria del carbó al nord d'Anglaterra durant el mandat de Margaret Thatcher (1979-1990). En el cas espanyol, la indústria naval espanyola, en perdre competitivitat davant l'empenta de països emergents com Brasil o Corea del Sud, es va nacionalitzar. Si bé això evita problemes a curt termini, com la pèrdua dels llocs de treball a les drassanes, no és cap solució a mitjà i llarg termini. 12.4. Efectes de l'intervencionisme fiscal Els economistes keynesians parteixen del supòsit que els mercats són inestables i que la intervenció del govern en l'àmbit fiscal i monetari és necessària per aconseguir una redistribució més justa de la renda i una major estabilitat econòmica. L'estat s'apareix a aquests efectes a un ens situat fora de l'òrbita dels negocis humans, independent de la vida de l'home, amb un gran poder per influir en la societat. Se suposa que l'estat té un coneixement total i perfecte de la situació econòmica d'un país, podent accelerar l'activitat en èpoques de recessió i frenar en èpoques d'expansió. No es considera que


180

una part important de la informació està disseminada entre milions d'individus de forma subjectiva i tàcita (no expressable matemàticament). Tampoc es considera que és més important tractar individualment cada un dels diferents sectors econòmics, abans que l'economia en termes globals. Quan hi ha crisi, aquesta es deixarà notar molt més en determinats sectors i indústries i, per tant, les mesures governamentals han de ser concretes i restringides. Són més importants les mesures microeconòmiques que les grans decisions a escala global i macroeconòmica. Dues mesures comuns de política fiscal expansiva són l'augment de la despesa pública a través de la construcció d'obres públiques i les empreses nacionalitzades. Tanmateix, el problema està en com finançar aquestes obres. Si l'estat incrementa els impostos o emet obligacions de l'estat, es redueix la capacitat de consum i d'inversió del sector privat. En res augmenta la despesa agregada. Si, en canvi, es financen amb inflació, les coses empitjoraran a llarg termini. Sí que a curt termini es pot ser diferir per algun temps la crisi. Però quan arribi l'inevitable final, la depressió serà tant més greu com per més temps el govern l'hagi vingut ajornant. Un altre error bàsic de l’intervencionisme fiscal és ignorar que el capital disponible és sempre escàs. Quan el govern emprèn grans obres públiques, està detraient factors de producció d'unes activitats que són més necessàries a altres activitats menys necessàries. La faraònica inversió en el Tren d'Alta Velocitat, per exemple, pot causar admiració i també són molt visibles els llocs de treball creats directament. El que no és visible, però, són els llocs de treball destruïts o que s'han deixat de crear i el dèficit d'inversió que ha comportat en altres serveis més urgents i prioritaris, com el servei de trens de rodalies. Aquesta mala inversió, més que ser la solució a la crisi, genera atur a llarg termini i és una de les causes de la recessió. Els impostos també frenen l'acumulació de capital, tant més si són impostos directes (impost sobre la renda de les persones físiques i l'impost sobre els beneficis de les societats). I és que els impostos redueixen la renda disponible de les persones, que s'assigna a consum o estalvi. Un menor consum significa una menor demanda de factors de producció i, consegüentment, un decrement de la inversió i de la quantia de capital. En el segon cas, un menor estalvi pot significar: a) una menor demanda de diners, la qual cosa produeix una tendència alcista en els preus i una disminució del salari real i, consegüentment, menors ingressos i menor capacitat adquisitiva. b) una menor aportació de fons al mercat de capitals, amb tot el que això implica: menor inversió, menor capitalització, menor demanda de treball i menor nombre de treballadors ocupats. El consum de capital que implica tant l'augment de la despesa pública com dels impostos, condueix a un empobriment en el nivell de vida general. Si un treballador nord-americà és molt més productiu i es beneficia de salaris deu vegades superiors als d'un treballador filipí, no és fruit de les polítiques fiscals expansives dels Estats Units, sinó a la superior acumulació de capital i la seva correcta inversió. Els impostos, d'altra banda, desanimen la producció (a més impostos, menys esforç productiu).


181

Els keynesians consideren que la renda es distribueix de manera molt desigual entre els diferents membres de la comunitat i que l'intervencionisme de l'estat ha de procurar una "justa" redistribució de la mateixa. És l'objectiu tantes vegades reivindicat d'aconseguir la "justícia social". No obstant això, no està clar en absolut el significat d'aquest terme. Per als agricultors, seria injust no rebre subvencions a la producció agrícola o no tenir els preus garantits. No obstant això, per al pintor que no ven un sol quadre, és de justícia que l'estat es faci càrrec de la seva producció de tan alt valor artístic. També la indústria espanyola del cinema reclama més suports de l'estat, davant el que consideren competència il· legítima de Hollywood ... En l'economia de mercat no hi ha un procés de producció i un altre de distribució. Els béns no són primer produïts i després distribuïts, sinó que tots els béns, des d'un principi, són sempre propietat d'algú. Un ordre de cooperació social fecund i durador no pot basar-se en impostos confiscadors que tracten de treure a uns i donar a altres, en l'intent d'aconseguir un quimèric estat de "justícia social". L'economia de lliure mercat no resisteix reiterades depredacions. L'acumulació de capital i la inversió productiva pressuposen que no es donaran aquests atacs. Si els impostos continuen elevats, la gent preferirà dilapidar el capital, abans de veure com el fruit del seu treball és expropiat per l'estat. La major part de la recaptació impositiva s'hagués dedicat a la formació de capital addicional. Si l'estat aplica la recaptació a atendre les seves despeses, l'acumulació de nous capitals disminueix. El progrés tècnic es paralitza i la quota de capital invertit per obrer disminueix. L'increment de la productivitat s'atura i s'impedeix l'increment dels salaris reals. A més de dificultar l'acumulació de capital, s'afavoreix una tendència cap a l'immobilisme, desapareixent el marc competitiu propi de l'economia de lliure mercat. Els empresaris ja no hauran d'ajustar-se incessantment als desitjos dels consumidors, sinó que podran abandonar-se a la rutina i fossilitzar-se en el seu conservadorisme. És cert que la pressió impositiva els impedeix acumular nou capital. Però l'important per als empresaris ja situats és que s'impedeix l'entrada en el mercat i la competència dels nouvinguts. Els impostos fomenten la rigidesa i l'immobilisme, afavorint als empresaris ja consolidats. Després, la intervenció fiscal converteix la propietat en un privilegi i fa que els rics no hagin de servir als consumidors per continuar mantenint la seva riquesa. 12.5. Els Pressupostos Generals de l'Estat És la relació detallada de les despeses i de les previsions d'ingressos que tindrà Hisenda Pública durant un any. Per a un keynesià el pressupost és un instrument important de política fiscal que s'utilitza per aconseguir la plena ocupació dels recursos i combatre les fluctuacions del cicle econòmic. Els liberals són crítics amb l'intervencionisme fiscal i concedeixen més importància a les forces del lliure mercat.


182

Taula 12.1. Pressupostos Generals de l’Estat consolidats. Font: Pressupostos Generals de l’Estat. Les despeses corrents són les despeses destinades a proporcionar a la societat serveis públics com educació, sanitat, justícia, defensa ... Es divideixen en els salaris dels funcionaris, la compra de béns i serveis a les empreses privades, el pagament d'interessos i les transferències corrents (pensions de jubilació, subsidis d'atur ...). La inversió (operacions de capital) està destinada a mantenir i ampliar la capacitat productiva del país: carreteres, ports i aeroports, hospitals i escoles ... Les operacions financeres reflecteixen l'amortització de deute per part de l'estat. Pel costat dels ingressos, els ingressos corrents comprenen els impostos directes (impost sobre la renda de les persones físiques, Impost sobre Societats), els impostos indirectes (IVA), les taxes (pagament per la utilització d'un servei públic, com la matrícula d'una universitat pública, l'entrada a una exposició pública ...), les transferències corrents (recursos generats per la loteria estatal) i els ingressos patrimonials (rendes que proporcionen els béns propietat de l'estat). Els ingressos de capital (operacions de capital) comprenen l'alienació d'inversions (venda de béns propietat de l'estat o privatització d'empreses públiques, com Repsol i Iberia) i les transferències de capital (fons procedents de la Unió Europea i que es destinen a finançar inversions, com l'AVE). Les operacions financeres reflecteixen l'endeutament de l'estat.


183

El saldo pressupostari és la diferència entre els ingressos i les despeses. Així, el pressupost pot estar equilibrat (ingressos = despeses), presentar un dèficit (ingressos < despeses) o un superàvit (ingressos > despeses). Les polítiques keynesianes defensen que l'estat s'endeuti per aconseguir la plena ocupació, de manera que durant la fase recessiva el pressupost presenti un dèficit i, en l'etapa expansiva, superàvit. Les polítiques liberals critiquen, en general, la intervenció de l'estat en l'economia i, en particular, l'endeutament de l'estat. L'autoregulació del mercat fa innecessària la política fiscal i la despesa pública ha de limitar-se a l'estrictament necessari, és a dir, la definició i la defensa dels drets de propietat mitjançant les normes generals de Dret. La intervenció fiscal crea inflació, dilapida el capital acumulat i provoca l'expulsió del sector privat. Per finançar el dèficit públic, l'estat pot recórrer a: a) Pujar els impostos. És una mesura impopular que sol aplicar-se en les fases expansives del cicle econòmic en generar una menor alarma social. b) Emetre deute públic. L'estat s'endeuta amb els particulars i empreses, emetent títols de deute públic (lletres del tresor, bons i obligacions de l'estat). L'organisme que ho gestiona és el Tresor Públic. c) Creació de diners. Encara que a curt termini aquesta mesura pot generar una sensació de falsa eufòria econòmica, a llarg termini desencadena tots els efectes perversos que s’han estudiat a la lliçó 8 (el cicle econòmic). En els països de la zona euro aquesta decisió l'executa el Banc Central Europeu. Lectura 12.1

Las Letras del Tesoro son valores de renta fija a corto plazo representados exclusivamente mediante anotaciones en cuenta. Se crearon en junio de 1987, cuando se puso en funcionamiento el Mercado de Deuda Pública en Anotaciones.

Las Letras se emiten mediante subasta. El importe mínimo de cada petición es de 1.000 euros (166.386 pesetas), y las peticiones por importe superior han de ser múltiplos de 1.000 euros.

Son valores emitidos al descuento por lo que su precio de adquisición es inferior al importe que el inversor recibirá en el momento del reembolso. La diferencia entre el valor de reembolso de la Letra (1.000 euros) y su precio de adquisición será el interés o rendimiento generado por la Letra del Tesoro.

Actualmente el Tesoro emite Letras del Tesoro con los siguientes plazos:

Letras del Tesoro a 6 meses


184



Por tratarse de valores a corto plazo, las variaciones de su precio en el mercado secundario suelen ser bastante reducidas; por tanto, suponen un menor riesgo para el inversor que prevea o pueda necesitar vender estos valores en el mercado antes de su vencimieto.

Los bonos y obligaciones del Estado son valores emitidos por el Tesoro a un plazo superior a dos años. Bonos del Estado y Obligaciones del Estado son iguales en todas sus características salvo el plazo, que en el caso de los Bonos oscila entre 2 y 5 años, mientras que en las Obligaciones es superior a 5 años.

Los Bonos y obligaciones del Estado se emiten mediante subasta competitiva. El valor nominal mínimo que puede solicitarse en una subasta es de 1.000 euros, (166.386 pesetas) y las peticiones por importes superiores han de ser múltiplos de 1.000 euros.

En la actualidad el Tesoro emite:

Bonos a 3 años.

Bonos a 5 años.

Obligaciones a 10 años

Obligaciones a 15 años

Consulta la pàgina web del Tresor Públic (http://www.tesoro.es) i troba la següent informació:

• Quin era el volum de deute en circulació a Espanya a finals del 2010? Pots desagregar el total (volum de lletres del tresor, bons i obligacions de l'estat)?

• Quin tipus d'interès han donat les lletres, bons i obligacions durant l'any 2010? I el 1995? A què pot ser deguda aquesta diferència?

• Començaries un negoci del qual obtinguessis la rendibilitat de les lletres del tresor? Per què?

Lectura 12.2

El Consejo de Ministros aprobará el próximo viernes un paquete fiscal que inyectará 10.000 millones de euros en la economía española, lo que debería atenuar su desaceleración, informó hoy el vicepresidente y ministro de economía, Pedro Solbes.


185

Vamos a poner a disposición de los ciudadanos españoles una cifra a grosso modo de unos 10.000 millones de euros", dijo Solbes en una rueda de prensa en el Banco Mundial. En el paquete se incluye la rebaja tributaria de 400 euros para los contribuyentes, que se hará efectiva en la nómina que les llegue en el mes de julio, según fuentes del Ministerio. Entonces recibirán de golpe 200 euros, correspondientes a los primeros seis meses del año. Esa medida costará al erario público 6.000 millones de euros. Además, el Gobierno inyectará otros 4.000 millones de euros en la economía con medidas para facilitar la financiación de las pequeñas y medianas empresas, y con avales para los bancos que extienden créditos para la compra de viviendas de protección oficial, entre otras acciones, de acuerdo con las fuentes. Solbes dijo que España se puede permitir ese gasto gracias a que la reducción de la deuda pública de los últimos años da margen de maniobra al Gobierno para estimular la economía en tiempos de debilidad. Eso es lo que el Fondo Monetario Internacional (FMI) ha recomendado a algunos gobiernos para hacer frente a la crisis internacional. Pero Solbes no coincidió con otras evaluaciones del FMI, que celebra este fin de semana su asamblea anual conjunta con el Banco Mundial. Expresó al director gerente, Dominique Strauss-Kahn, en una reunión bilateral, el desacuerdo del Gobierno de España con las previsiones económicas del organismo, que contemplan que el país crezca un 1,8 por ciento este año y una décima menos en 2009. Las cifras oficiales, divulgadas en diciembre, apuntan a una subida del Producto Interior Bruto del 3,1% en 2008 y el 3% en 2009. El organismo también ha indicado que el fin del "boom" inmobiliario ha aumentado la Vulnerabilidad del sistema financiero español. "Yo creo que no", afirmó, en cambio, Solbes, quien dijo que "nada va a afectar la solvencia y solidez de las instituciones españolas". Pero el Gobierno tampoco meterá la mano en el mercado de la vivienda, aclaró el ministro. Solbes señaló que "el Gobierno no va a intervenir nunca para mantener el precio de la vivienda. Una exención fiscal generalizada no serviría absolutamente para nada, sino que elevaría los precios" de las casas. Adaptat de La Vanguardia (13/04/2008) 1) Quin tipus de política fiscal, expansiva o contractiva, aplica el govern? 2) Com afecta la política fiscal expansiva a l'economia? 3) Indica les mesures discrecionals que adopta el govern davant de la recessió econòmica. 4) Què va passar amb els 400 euros de deducció de l’IRPF proposats pel govern?


186

Activitat 12.1. Digues a quin tipus de política econòmica (fiscal, monetària, exterior o de rendes) corresponen les següents mesures adoptades pel govern: a) Concessió de subsidis a les empreses exportadores b) Augmentar la quantitat de diners en circulació c) Supressió de l'Impost sobre les Activitats Econòmiques d) Establir el Salari Mínim Interprofessional en 800 € mensuals e) Establir aranzels a la importació de productes agrícoles f) Pujar el tipus d'interès al 5% g) Establir una ajuda de 3.000 € per naixement h) Actualitzar les pensions de viduïtat i) Establir el copagament en les prestacions sanitàries Activitat 12.2. Creus que la política fiscal aconsegueix sempre una millor distribució de la renda? Raona la resposta Activitat 12.3. A quin tipus de política fiscal corresponen les mesures adoptades per l'estat? a) Flexibilitzar el mercat de treball b) Construcció d'una escola c) Incrementar el tipus marginal de l'IRPF d) Pagament del subsidi d'atur e) Liberalitzar el mercat de les telecomunicacions f) Oferir cursets de formació per a treballadors desocupats Activitat 12.4. Què és el saldo pressupostari? Quins signes pot tenir el saldo pressupostari? Quina diferent visió tenen els keynesians i els liberals sobre el dèficit públic? Quines mesures pot utilitzar l'estat per finançar el dèficit públic? Activitat 12.5. Raona si és fals o verdader: a) La política fiscal expansiva pot crear inflació. b) La principal diferència entre els impostos i les taxes és que, en els primers, el contribuent rep quelcom a canvi i en els segons no.


187

c) La despesa pública dels Pressuposts Generals de l'Estat és un dels components de l'oferta agregada. d) És freqüent que en etapes de recessió hi hagi dèficit públic i que en la fase expansiva el saldo pressupostari tingui un signe positiu. e) Els keynesians defensen que l’estat fixi estabilitzadors automàtics a l'economia. f) Els liberals són partidaris de la intervenció de l'estat en l'economia. g) El dèficit públic s'ha d'evitar, excepte en situacions d'expansió econòmica. h) La funció principal de l'estat és establir l'ordenació jurídica i institucional d'una societat. i) La pujada d'impostos per pagar la despesa pública és molt més impopular que la creació de diners. Activitat 12.6. Enllaça cada terme de la primera columna amb el que li correspongui de la segona columna: a) Superàvit públic 1. Graven la renda de las famílies o els

beneficis de les empreses. b) Dèficit públic 2. Existeix un únic tipus impositiu,

independentment que la base imposable sigui major o menor.

c) Impostos proporcionals 3. El tipus impositiu augmenta quan la base imposable disminueix.

d) Impostos progressius 4. Graven el consum realitzat pel consumidor final.

e) Impostos regressius 5. Situació pressupostària on les despeses públiques són superiors als ingressos.

f) Discrecional 6. Decisió presa pel govern conscientment.

g) Estabilitzador automàtic 7. Quan en el pressupost públic els ingressos superen les despeses.

h) Impostos directes 8. El tipus impositiu augmenta quan la base imposable també augmenta.

i) Impostos indirectes 9. Mesura que disminueix les expansions o esmorteeix les recessions sense necessitar mesures discrecionals.

Activitat 12.7. Test (admet respostes múltiples): 1. Una política fiscal contractiva: a) Redueix la demanda agregada b) Consisteix en un augment dels impostos o/i una disminució de la despesa pública


188

c) Frena el creixement econòmic d) Equilibra el pressupost 2. El govern pot augmentar l'activitat econòmica i l'ocupació: a) Reduint els impostos b) Establint bonificacions a les cotitzacions a pagar a la Seguretat Social c) Augmentant els impostos i la despesa pública d) Liberalitzant l'economia 3. Assenyala les afirmacions correctes: a) Un dèficit públic continuat té efectes negatius indesitjats b) L'augment de l'activitat i la flexibilitat dels preus redueixen l'atur c) Quan es redueixen els impostos, mantenint la despesa pública, l'activitat econòmica augmenta d) En les etapes contractives convé augmentar la despesa pública des del punt de vista keynesià o disminuir impostos i despesa pública des del punt de vista liberal 4. Assenyala les afirmacions incorrectes: a) Un augment de la despesa pública pot augmentar l'activitat econòmica a curt termini b) L'estat pot endeutar-se sense problemes, ja que el deute se’l deu a si mateix c) L'augment dels impostos augmenta l'activitat econòmica d) La política fiscal no té problemes temporals de retard en la seva aplicació 5. L'existència d'estabilitzadors automàtics provoca: a) Un augment dels ingressos públics en l'etapa expansiva b) Un augment dels ingressos públics en l'etapa contractiva c) Un augment de les despeses en l'etapa expansiva d) Un augment de les despeses en l'etapa contractiva 6. A causa de l'efecte expulsió del sector privat (crowding out): a) La política fiscal és més efectiva b) La política fiscal és menys efectiva c) Els funcionaris substitueixen els treballadors d) El sector privat rep una competència deslleial del sector públic 7. És correcte dir que els estabilitzadors automàtics: a) Són instruments amb funció anticíclica b) són, per exemple, l'IRPF i el subsidi d'atur c) són, per exemple, l'IVA i l'IS d) frenen l'economia en temps de recessió 8. El pressupost públic: a) Recull les previsions dels ingressos públics b) Recull les previsions de les despeses públiques c) Recull les previsions dels ingressos i despeses públiques d) Cap de les anteriors 9. Una política fiscal expansiva consisteix en: a) Disminuir els impostos b) Augmentar la despesa pública


189

c) Augmentar el tipus d'interès d) Disminuir la quantitat de diners 10. Els defensors de l'eficàcia i importància de la política fiscal són: a) els keynesians b) els monetaristes c) els liberals d) els sindicalistes Activitat 12.8. Completa les següents frases: 1. Un govern keynesià és .................... intervencionista que un govern liberal. 2. Dos exemples d'impostos proporcionals són ............................................ 3. Un exemple d'impost progressiu és .................................................................... 4. Un exemple d'impost directe és ....................................................................... 5. Un exemple d'impost indirecte és ........................................................ 6. L'impost que provoca distorsions menors en el sistema econòmic és ............................................ 7. Els instruments de finançament del dèficit pressupostari són ......................................................................................................... 8. Un exemple de taxa és .......................................................................... 9. L'IVA grava ........................................ mentre que l'IRPF grava les rendes del ............................................. 10. El principi de progressivitat en els impostos significa que qui més té més ..................................... 11. La remuneració actual de les Lletres del Tresor és del ................................ 12. La construcció de l'AVE és un exemple de ............................................... 13. Dos exemples d'estabilitzadors automàtics són ........................................ 14. La política fiscal expansiva consisteix en .................................................... 15. Un greu inconvenient de la política fiscal són els ....................... temporals


190

Unitat 13. Els diners i els bancs. La política monetària. "Per destruir la civilització occidental, n'hi ha prou amb destruir la seva moneda" Vladimir Ilich Ulianov, Lenin (1870-1924) 13.1. Què són els diners. Definició i origen del diner El diner és tot mitjà d'intercanvi generalment acceptat. L'origen dels diners no ho hem de buscar en una imposició per part de l'estat ni en un contracte social. Tampoc no seria cert dir que els diners van ser inventats pels fenicis, civilització antiga del Pròxim Orient. Els diners sorgeixen espontàniament com a conseqüència de la lliure interacció de persones que persegueixen els seus propis objectius. I l’objectiu de l'acció humana és la satisfacció de les nostres necessitats. L'ésser humà busca incessantment millorar la seva condició, buscant el canvi de la situació actual a una altra que es considera més satisfactòria. El comerç sempre ha estat un dels mitjans més poderosos per millorar l'existència humana. Si haguéssim de subsistir sense intercanvis, això és, d'una forma autàrquica, el nostre nivell de vida cauria dràsticament. Una de les bases del desenvolupament és l'especialització o divisió intel·lectual del treball i el posterior intercanvi. I és aquí on els diners apareixen en l'escena històrica. Sense diners, un bé s'ha d'intercanviar per un altre bé. És el que es denomina troc o intercanvi directe. Així, per exemple, Joan, que és agricultor i conrea blat, desitja consumir carn. Per això buscarà Pere, que és ramader. Joan oferirà blat i demandarà carn i, viceversa, Pere oferirà carn i demandarà blat. El canvi, tanmateix, presenta tres greus inconvenients: a) Ha d'existir una doble coincidència de necessitats. En el nostre exemple, Joan demanda el que ofereix Pere i viceversa. Què passaria si Pere, en lloc de demandar blat, desitgés un càntir? Cabria la possibilitat que Joan l'agricultor oferís el seu blat a Jaume el terrisser, a canvi d'un càntir. Després, Joan podria oferir el càntir a Pedre el ramader, a canvi de carn. En tot cas, està clar que el troc dificulta les possibilitats d'intercanvi i limita la divisió del treball (qui es dedicarà a estudiar llatí si ningú no està interessat en oferir cap bé o servei a canvi de rebre una classe de llatí?). b) Els béns intercanviats han de ser fàcilment divisibles. Si la relació d'intercanvi a la qual arriben un propietari de gallines i un agricultor és de, per exemple, una dotzena d'ous per un quilo de blat, l'intercanvi pot realitzar-se de múltiples maneres (2 quilos de blat =24 ous, mig quilo de blat =6 ous, 250 grams de blat =3 ous ...). Tanmateix, si la relació d'intercanvi voluntari a la qual arriben un venedor de cavalls i un propietari de vaques és de, posem per cas, 1 cavall per 2 vaques, com pot materialitzar-se l'intercanvi quan només es disposa d'1 vaca?


191

c) Necessàriament, l'oferent i el demandant s'han de trobar en el mateix moment i lloc. A la coincidència de necessitats, se li ha d'afegir la coincidència en el temps i l'espai de la compra i la venda. Això és, no pot posposar-se la compra. Per solucionar els problemes que planteja el canvi, algunes persones, amb perspicàcia empresarial, van descobrir que existeixen alguns béns molt líquids que poden ser fàcilment intercanviables. L'exemple per excel·lència és l'or. És un bé que conserva bé el seu valor i que té una demanda universal. Això permet que Joan l'agricultor, no estant interessat en el bestiar sinó en aconseguir un càntir, pugui vendre blat a Pere el ramader a canvi d'una quantitat de metall preciós. Amb l'or aconseguit pot dirigir-se a Jaume el terrisser, a qui comprarà el càntir. No és ja necessària la doble coincidència de necessitats. Tampoc no es requereix la divisibilitat del bé en qüestió. Si la relació d'intercanvi és d'1 cavall = 2 vaques, es pot vendre una sola vaca a canvi d'una quantitat de diners. Sens dubte, l'or sí que té la qualitat de ser fàcilment divisible. Finalment, amb els diners tampoc no es requereix la coincidència de la compra i la venda en el mateix espai i temps, sinó que es pot posposar la compra. En el nostre exemple, Joan l'agricultor desitja comprar carn a Pere el ramader. Pagant-lo amb diners, no és necessari que Pere compri el blat de Joan ara en el mateix moment, sinó que pot diferir la compra. Així, els diners permeten posposar el consum al futur. També hi ajuda el caràcter no perible dels diners. És important assenyalar que els diners no neixen per imposició legal de l'estat, sinó que els diners són un fenomen que sorgeix de l'intercanvi i es deriva del propi funcionament del mercat. Tampoc no seria cert dir que els diners van ser inventats pels fenicis, encara que en ser un poble comerciant, sí que van ser dels primers en adonar-se que els diners contribuïen als seus objectius i facilitava molt l'intercanvi comercial. Com el llenguatge o el dret, els diners representen una institució social que no sorgeix de la decisió d'una persona, sinó que és fruit de l'evolució espontània de la societat, en intentar solucionar els problemes que representava el troc o intercanvi directe. Amb el canvi indirecte, els béns i serveis es canvien per diners. Amb el desenvolupament, els intercanvis indirectes o monetaris cobren molta més importància que els intercanvis directes. En tot cas, perquè l'intercanvi tingui lloc, és precís una desigualtat de valoracions subjectives del bé o servei entre l'oferent i el demandant. Per a què Joan l'agricultor pugui vendre blat a Pere el ramader, Pere ha de valorar més el blat que compra que no els diners que paga per ell; si no fos així, no el compraria. En altres paraules, el que es rep s'ha de valorar en més que els diners que es lliuren a canvi. Els beneficis de l'intercanvi indirecte o monetari són l'especialització o divisió del treball, la proliferació dels intercanvis i la sobirania del consumidor (el productor està obligat a produir el que demanda el consumidor, perquè aquest es desprengui dels seus diners). Tipus de diners a) El diner-mercaderia El primer que es va utilitzar com a mitjà d'intercanvi van ser béns que tenien valor per si mateixos com a mercaderies: l'or i la plata per excel·lència i de forma generalitzada.


192

La història demostra que l'or i la plata van complir millor que altres béns les característiques d'uns bons diners i que, després d'un procés de selecció, es va adoptar com a moneda. En general, l'or s'utilitzava per a transaccions majors i la plata per a transaccions menors. Aquest bimetalisme va mantenir durant molt temps una relació de 16:1, fet que implica que per cada gram d'or s'havien de lliurar 16 grams de plata. També es van utilitzar com a diners el coure a Egipte, el bestiar a Grècia, els cigarrets en els camps de concentració durant la segona guerra mundial, la sal a l'antiga Roma, el dentalium (un tipus de mol·lusc) entre els indis originaris d'Amèrica, el sucre al Carib, les sedes a Pèrsia, els claus a Escòcia, el cacau entre els maies, les petxines marines en algunes illes del Pacífic... Quan la perspicàcia d'alguns va veure que aquestes mercaderies no només tenien utilitat directa com a bé de consum o factor de producció, sinó que servien com a mitjà d'intercanvi per obtenir béns i serveis en el futur, és quan es converteixen en diners-mercaderia. Carl Menger, el fundador de l'escola d'economia austríaca, proposa una teoria evolutiva dels diners, explicant que tot diner, en el seu origen, era una mercaderia que s'intercanviava entre gran nombre de persones. Per tant, el diner-mercaderia té una demanda original, a la que se suma una demanda monetària addicional com a mitjà d'intercanvi generalment acceptat. b) El paper-moneda o diner-crèdit Aquest tipus de diners sorgeixen del costum dels orfebres de la baixa edat mitjana de custodiar l'or i objectes de valor dels ciutadans, a canvi d'una quantitat de diners. En una època en què els assalts eren habituals, els orfebres (primers banquers de la història) estenien un rebut per l'or i metalls preciosos dipositats al seu càrrec. Això és, el propietari de l'or, fiant-se de l'orfebre, li diposita el metall preciós a canvi d'un rebut certificat a canvi. Aquest rebut de paper, molt més lleuger i manejable que l'or, era utilitzat com a mitjà d'intercanvi. L'orfebre havia de restituir l'or dipositat quan algú li presentava el rebut. Per tant, el paper-moneda atorgava al portador el dret a retirar l'or. A mesura que s'estén el seu ús, la gent va començar a emprar el paper-moneda en els seus intercanvis comercials en lloc de l'or. Aviat es van adonar els orfebres que, del total d'or custodiat, només una petita fracció l'havien de mantenir disponible. I és que el propietari de l'or solia utilitzar el paper-moneda per als intercanvis comercials, sense recórrer moltes vegades a la restitució del metall preciós. Per això, els primers bancs (orfebres) tenien incentius per emetre més rebuts certificats que or custodiaven, a canvi de rebre un interès. Sorgeixen així els primers préstecs. Quan el volum de crèdit concedit traspassava certs límits, començaven a circular els rumors sobre la insolvència del banc. Si els propietaris de l'or dipositat perdien la seva confiança en la institució bancària i exigien la devolució del metall preciós, el banc no podia fer-ho i es declarava en fallida.


193

c) Els diners fiduciaris o diner-fiat És el tipus de diner actual (euros, dòlars, iens...). Malgrat no ser canviable per or, continua utilitzant-se com a mitjà d'intercanvi generalment acceptat. No hi ha cap suport que permeti acudir al Banc Central i convertir-lo en or. Les lleis imposen l'euro com a moneda de curs legal i forçosa acceptació, convertint-lo en diner. El seu valor es basa només en la confiança que serà acceptat en els intercanvis comercials. Amb els diners fiduciaris el Banc Central té l'enorme poder de crear diners sense haver d'extreure or de les mines. L'estat pot realitzar polítiques fiscals expansives, augmentar la despesa pública i pagar amb diners fiduciaris els seus deutors, sense haver de recórrer a impopulars pujades d'impostos. d) Substitut monetari Instrument que, per convertir-se en diner, necessita bescanviar-se per qualsevol dels tres tipus de diners anteriors (per exemple, una línia de crèdit). Hi ha dos tipus de substituts monetaris: mitjans fiduciaris (substituts monetaris sense suport de les reserves bancàries) i certificats de dipòsit (substituts monetaris que sí tenen el suport de reserves bancàries). Propietats dels bons diners Al llarg de la història, els metalls preciosos (or i plata) han estat elevats pel mercat a la categoria de diners. Això és així perquè reuneixen les propietats del bons diners: a) Demanda universal. L'or és desitjat de forma generalitzada. Al contrari, altres béns com la gramàtica llatina clàssica tenen una demanda molt més reduïda. A la demanda original de l'or per la utilitat que aquest té (objecte de decoració, joies, ús industrial, instruments musicals com una flauta o trompeta d'or...), se li suma la demanda com a mitjà d'intercanvi. b) Bé escàs. Ha de ser difícil incrementar l'oferta del mitjà d'intercanvi. Aquest és el cas de l'or, l'oferta del qual ve donada i no pot augmentar-se (llevat d'extreure més or de les mines). Al contrari, la moneda fiduciària pot augmentar-se tant com es vulgui a través de la creació de nous diners. N'hi ha prou per a això amb posar en marxa la impressió de bitllets als sòtans del Banc Central. c) Divisible. El bé no ha de perdre valor en ajustar-se la seva quantitat a les necessitats de cada intercanvi. L'or és fàcilment divisible sense que s'alterin les seves propietats. Al contrari, els diamants no compleixen aquesta propietat (una peça gran té més valor que altres peces més petites que sumin el mateix pes).


194

d) Homogeni. Cada unitat del bé d'intercanvi ha de tenir les mateixes propietats i qualitats. Per exemple, l'or és un bé homogeni i el diamant no (diferències de puresa, variació dels quirats...). e) Transportable. Els béns d'intercanvi han de concentrar molt valor en poc pes (l'or) o han de poder moure's per si mateixos (el bestiar). f) Durador. El mitjà d'intercanvi ha de poder conservar les seves propietats amb el pas del temps, sense podrir-se o corrompre's. L'or compleix aquesta propietat, però els diners fiduciaris no (la inflació fa que el seu valor disminueixi contínuament). g) Dificultat per a ser falsificats. De nou, l'or no és falsificable, mentre que els diners fiduciaris sí ho són. Activitat 13.1. Són tots els mitjans d'intercanvi diners? Són els diners sempre un mitjà d'intercanvi? Raona la resposta. Característiques dels diners a) Els diners són un bé econòmic El bé que aconsegueix convertir-se en mitjà d'intercanvi comunament acceptat, això són diners, ha de ser escàs. No pot ser un bé lliure, ja que ningú no estaria disposat a intercanviar el fruit del seu treball per quelcom que pogués obtenir sense cap cost. b) Els diners compleixen les seves funcions amb independència de la quantitat que n’hi hagi en circulació Així, l'or, els diners històrics per excel·lència, és un mitjà d'intercanvi generalment acceptat, sense importar la quantitat que es dediqui a aquest ús monetari. Tan compliria les seves funcions si hi haguessin 1.000 tones d'or circulant com a diners, que si hi haguessin 500 o 2.000 tones. Els preus s'adaptarien al volum de diners en circulació i, en un context de lliure mercat, complirien correctament les seves funcions de proporcionar informació i generar incentius. El que de cap manera no és neutral són els processos que originen un augment de la quantitat de diners en circulació. Recordem l'equació quantitativa dels diners: M x V = P x Y On M és la quantitat de diners, V la velocitat de circulació dels diners, P el nivell general de preus, Y la renda nacional o PIB. Un augment de M es trasllada a P.


195

Un augment de la massa de diners en circulació tendeix a provocar un augment del nivell general de preus. I viceversa, una disminució de la quantitat de diners en circulació tendeix a provocar una disminució del nivell general de preus. Si un menú val avui 10 € i es multiplica la quantitat de diners en circulació per 10, podem esperar, a llarg termini i aproximadament, que el preu del menú es multiplicarà també per 10 i passarà a ser de 100 €. Per tant, l'augment de la quantitat de diners (i la concessió de crèdits bancaris) és la causa principal de la pujada generalitzada dels preus. L'important és assenyalar que, en contra de la creença dels monetaristes, un augment en la quantitat de diners no té el mateix efecte en tots els preus. Mai no succeeix que tots els agents econòmics d'un país, de la nit al dia, ens aixequem amb el doble de diners en el nostre haver i que els preus es multipliquin també per dos. Si fos aquest el cas, no hi hauria majors problemes. Però la realitat és que, en duplicar-se la quantitat de diners en circulació, uns preus augmenten més i més aviat que d'altres. És precisament aquest canvi en els preus relatius la causa dels problemes. L'augment de la quantitat de diners no és neutral i una expansió en l'oferta monetària tendeix a augmentar proporcionalment el nivell general de preus. La creació de diners no afecta de manera uniforme i proporcional tots els sectors de l'economia. Els monetaristes passen per alt tot el desajust i descoordinació en les etapes de producció que comporta la creació de diners. I és que l'enfocament monetarista és bàsicament macroeconòmic7 , i ignora tots els efectes microeconòmics de la creació de diners sobre l'estructura de la producció. Els monetaristes, com els keynesians, no tenen una teoria adequada del capital i són incapaços d'apreciar de quina manera la creació de diners i l'expansió creditícia, més que produir augments en el "nivell general de preus", afecten a tots els preus relatius i generen crisi i recessions. Per als teòrics monetaristes, com Milton Friedman, les crisis es deuen a una "contracció monetària". Amb això confonen la causa amb la conseqüència i és tan absurd com afirmar que la causa de les angines és el dolor de coll i la febre ocasional. I és que els monetaristes obliden que les crisis econòmiques són el resultat de la creació de diners i l'expansió creditícia, que distorsionen l'estructura productiva i provoquen, finalment, contraccions monetàries i recessions. La política dels monetaristes per lluitar contra les crisis econòmiques és incrementar la quantitat de diners en circulació, evitant la contracció monetària que sol produir-se quan apareixen els símptomes de recessió. No s'adonen amb això que l'únic que poden aconseguir és ajornar una mica la inevitable arribada de la recessió, fent que els seus resultats siguin encara més greus8 . I és que quan es creen diners del no res, els primers que el reben veuen augmentat el seu poder adquisitiu, mentre que els últims de la cadena social als quals els arriba el veuen reduït. El procés de creació de diners beneficia els deutors i perjudica els creditors, sense perjudici que la societat pot operar indistintament amb una quantitat més o menys elevada de diners. 7 Friedrich Hayek manifesta que la seva principal objecció a la teoria monetarista és que "donada la seva índole macroeconòmica, es fixa només en el nivell general de preus i pateix d'una incapacitat consubstancial per descobrir els efectes que sobre l'estructura relativa dels preus produeix una expansió dels mitjans de pagament disponibles. No contempla, per això, les conseqüències més greus del procés inflacionari: la mala inversió de recursos i la generació del corresponent atur laboral". 8 En paraules de Friedrich Hayek, "any attempt to combat the crisis by credit expansion will, therefore, not only be the treatment of symptoms as causes, but may also prolong the depression by delaying the inevitable real adjustments".


196

c) Els diners sempre són propietat d'algú Només els diners que inadvertidament hagin caigut al terra, per exemple, poden considerar-se que no tenen un propietari . Tanmateix, ens fixem que en aquests casos, a efectes econòmics, aquests diners no compleixen cap funció. I quan una altra persona se'ls trobi per atzar, podent utilitzar-se com a mitjà d'intercanvi, els diners tornen a ser propietat d'algú. d) El preu dels diners no és el tipus d'interès, sinó la seva capacitat adquisitiva Quan el forner ven pa, està oferint aquest bé a canvi de diners. És com si estigués demandant diners a canvi d'oferir pa. Així com diem que el preu del pa són 2 euros, podem dir que el preu d'1 euro és mitja barra de pa. Això vol dir que el preu dels diners són tots els béns que és possible adquirir amb aquest diner. e) No s'ha de confondre la demanda de diners amb la demanda de riquesa Els diners no són una finalitat absoluta en si mateixa, sinó un mitjà que ens permet assolir múltiples objectius. Quan algú desitja molts diners, no ho desitja per se, sinó com a mitjà per aconseguir altres finalitats (adquirir un habitatge, comprar-se un cotxe, anar-se'n de vacances a l'estranger, invertir en borsa ...). Només un avar total consideraria els diners com a finalitat en si mateixa, obtenint enorme satisfacció amb la seva acumulació. Tanmateix, en una majoria de circumstàncies, els diners són un mitjà útil per aconseguir altres objectius. f) El mercat de diners no és el mercat creditici, sinó el conjunt d'intercanvis d'una societat El revers del mercat de béns i factors productius és el mercat de diners. Quan el cerveser ven cervesa ho fa a canvi de demandar diners i quan l'obrer treballa en una fàbrica ho fa a canvi de diners. Per tant, el mercat de diners són tots els intercanvis que es realitzen en una societat. De forma particular i concreta, també és un mercat de diners el mercat creditici, en el qual s'intercanvien béns presents per béns futurs. Funcions dels diners a) Mitjà d'intercanvi. Els diners són el bé líquid generalment acceptat. Això permet reduir enormement els costos de transacció.


197

b) Dipòsit de valor. Els diners han de conservar el seu valor al llarg del temps. Així, per exemple, un gelat en els mesos d'estiu incompliria aquesta condició (es fondria), però el mateix gelat a l'Antàrtida podria complir-lo. c) Unitat de compte. Tots els preus s'estableixen sota el comú denominador dels diners, la qual cosa fa possible el càlcul econòmic (determinació del guany o pèrdua d'una operació mercantil a través dels preus). El paper moneda perd les seves funcions com a dipòsit de valor i unitat de compte en els períodes inflacionaris. Al contrari, en competència amb altres mitjans d'intercanvi i al llarg de la història, l'or ha estat el mitjà d'intercanvi més generalment acceptat. 13.2. Oferta i demanda de diners: determinació i variació del poder adquisitiu dels diners. Ja hem vist que el preu dels diners és el seu poder adquisitiu. Com qualsevol altre bé, el preu ve determinat per la seva oferta i la seva demanda. Demanda de diners La demanda de diners té 3 components: a) Demanda industrial És la demanda directa que té els diners com bé de consum o factor de producció. Així, en el patró or, aquest metall preciós no solament s'empra com a base dels diners en circulació, sinó que s'usa com a joia i també en usos industrials diversos. Al contrari, la demanda directa de la moneda fiduciària és molt més reduïda. La moneda actual no té cap valor intrínsec per se i només un avar pertinaç obtindria satisfacció de la mera acumulació de paper fiduciari. b) Demanda monetària És el component més important, la demanda de diners en funció de la seva capacitat adquisitiva. Es demanden diners perquè entenem que altres individus ho acceptaran en els nostres intercanvis, de la mateixa manera, que d'altres l'acceptaran en posteriors transaccions. En dir que la capacitat adquisitiva dels diners depèn de la seva demanda i que la demanda depèn de la seva capacitat adquisitiva, sembla que s'incorri en el vici metodològic del raonament circular: els diners tenen capacitat adquisitiva perquè es demanda i es demanda per la seva capacitat adquisitiva. Va ser Mises qui va solucionar aquest aparent cercle viciós amb el seu famós teorema regressiu dels diners. Així, el poder adquisitiu dels diners avui ve determinat per la demanda de diners d'avui, que al seu torn es basen en el poder adquisitiu dels diners ahir. Per tant, el poder adquisitiu dels diners no ve referit al mateix període de temps, sinó a l'anterior. Així com Carl Menger (1840-1921), el fundador de l'escola d'economia austríaca, explica l'aparició de la institució dels diners des del passat cap al futur d'una forma espontània i sense la intervenció de l'estat, Ludwig von Mises explica la capacitat adquisitiva dels diners seguint el camí contrari, del futur cap al passat.


198

Mises s'adona que, en el seu origen, els diners havien de ser alguna cosa amb una utilitat directa per ser demandat. Després, a la demanda no monetària se li anirà sumant la demanda monetària pròpiament dita, que sorgeix de ser un mitjà|medi d'intercanvi generalment acceptat. Amb el temps, la demanda dels diners com a mitjà d'intercanvi serà molt superior a la demanda original no monetària. El teorema regressiu dels diners ens permet explicar per què és possible un canvi no traumàtic en el tipus de diners, passant del patró or a l'actual sistema de moneda fiduciària. I és que la gent tenia, almenys a curt termini, l'expectativa que el bitllet fiduciari d'avui mantenia el mateix poder de compra que el bitllet convertible en or d'ahir. c) Les expectatives Quan la gent té expectatives que el preu dels diners serà demà superior al d'avui, augmenta la demanda de diners d'avui. Aquest augment de la demanda de diners contribueix a què l'expectativa s’autocompleixi, ja que l'augment de la demanda de qualsevol bé, ceteris paribus, fa augmentar el seu preu. I viceversa, si la gent pensa que la capacitat adquisitiva dels diners serà demà inferior a la d'avui, procedirà avui a desprendre's dels diners a canvi de la compra de béns reals. De nou, l'augment de l'oferta de diners fa que l'expectativa s’autocompleixi, ja que l'augment de l'oferta de qualsevol bé, ceteris paribus, provoca una disminució del seu preu. D'aquesta forma, veiem que les expectatives tendeixen a autorrealizarse. Oferta de diners L'oferta de diners o quantitat de diners en circulació es defineix com la suma de l'efectiu a les mans del públic (bitllets i monedes) més els dipòsits bancaris. El Banc Central Europeu, en funció del tipus de dipòsit bancari que considerem, defineix tres agregats monetaris per a la zona euro: M1 = Efectiu (monedes i bitllets) + dipòsits a la vista M2 = M1 + dipòsits a termini M3 = M2 + altres actius líquids (valors de renda fixa com lletres del tresor, instruments del mercat monetari, participacions de fons en el mercat monetari, cessions temporals...) L'agregat monetari més estable és M3 i per aquesta raó constitueix el valor de referència del creixement de la quantitat de diners per a l'Eurosistema. L'oferta de diners pot variar a causa de tres motius: a) Finançament del dèficit públic mitjançant creació de diners Ja que els governs tenen el monopoli de l'emissió de diners, hi ha la possibilitat que el dèficit o excés de despeses sobre ingressos es cobreixi mitjançant la fabricació de nou paper moneda. Aquest mètode és escandalosament inflacionari alhora que injust (per què hauria de poder pagar l'estat als seus proveïdors emetent moneda i les empreses i particulars no?). Aquestes pràctiques es denominen apel·lacions al Banc Central o monetització del dèficit i estan prohibides des de l'entrada en vigor del Tractat de Maastricht (1992).


199

Tanmateix, a la pràctica s'esquiven a través de les operacions de mercat obert (compra de Deute Públic per part de l'estat). b) Expansió creditícia Els bancs comercials augmenten la concessió de préstecs i crèdits (hipoteques, préstecs personals, préstecs a les empreses per finançar inversions en actiu fix...). Per a això, els bancs centrals reduiran el tipus d'interès i flexibilitzaran les condicions per concedir finançament. c) Operacions de mercat obert El Banc Central, ja sigui directament o a través de mitjancers, dóna ordres massives de compra (o venda) de valors en Borsa (bàsicament Deute Públic), provocant un augment (o disminució) de l'oferta monetària. Expansió monetària Un augment dels diners o del crèdit farà que el preu dels diners (la seva capacitat adquisitiva) disminueixi o, vist d'una altra forma, que els preus augmentin de forma generalitzada i que, per tant, el valor real de cada unitat monetària en termes de béns o serveis disminueixi. El volum de diners que hi hagi en circulació és indiferent, com hem vist en les característiques que han de reunir els diners, però no ho és la manera com s'incrementa o redueix els diners en circulació. Si l'increment de l'oferta monetària fos semblant a la d'un helicòpter que reparteix nous diners a tota la població de forma proporcional, els efectes serien nuls. Els preus relatius no variarien i la distorsió en l'economia seria mínima. No obstant això, l'expansió monetària no té lloc d'aquesta manera i això comporta els següents efectes negatius: a) Uns sectors es beneficien, mentre que altres surten perjudicats Les persones que rebin els nous diners creats veuran com augmenten els seus saldos monetaris sense que hagi variat el preu dels béns i serveis. Per tant, la seva capacitat adquisitiva ha augmentat i poden comprar més béns i serveis. Amb el temps, els nous diners es difonen per la societat (de la mateixa manera que la mel s’escampa i estén per una superfície) i els preus tendeixen a pujar. Així, els que van rebre en primer lloc els nous diners surten beneficiats, mentre que els últims de la cadena social en rebre'l surten perjudicats. En definitiva, la manipulació dels diners beneficia uns grups d'interès davant la resta dels individus. b) Els deutors es beneficien i els creditors (estalviadors) surten perjudicats La creació de diners beneficia els deutors perquè aquests tornaran, amb el pas del temps, unes unitats monetàries amb menor capacitat de compra. I viceversa, els creditors sortiran perjudicats perquè rebran unes unitats monetàries amb menor capacitat adquisitiva.


200

L'estalvi sempre és el gran damnificat, perquè la capacitat de compra en el futur serà inferior a l'actual. c) Distorsió de l'estructura productiva La creació de diners i l'expansió creditícia rebaixen artificialment el tipus d'interès. Això proporciona una informació falsa, en donar la sensació que l'estalvi real i la disponibilitat de fons són superiors als existents en realitat. Els empresaris inicien projectes d'inversió en la indústria de béns de capital, la que està més allunyada de les etapes de consum. El preu del treball i dels recursos naturals augmenta, i a mesura que els diners de nova creació d'estenen per tota la societat passant de mà a mà també augmentaran els preus dels béns i serveis. La societat demanda béns de consum que les noves inversions no poden satisfer (es demanden entrepans mentre que els nous diners creats s'han invertit, per exemple, en iniciar empreses tecnològiques a Internet). Això fa que els preus dels béns de consum augmentin molt (la demanda ha augmentat i, al mateix temps, l’oferta ha disminuït). Els nous projectes d’inversió iniciats aviat entraran en crisi i es posarà de manifest l'error massiu. Els recursos, sempre escassos, s'han invertit malament i s'ha generat una distorsió generalitzada de l'estructura productiva. La crisi no és més que el necessari procés de reajustament, sent més llarga i dolorosa com menys flexible sigui l'economia. Són exemples de crisis profundes el crac de 1929 i la crisi immobiliària del 2008. Totes tenen en comú la manipulació dels diners i del crèdit. Al contrari, amb un sistema de patró or, l'oferta monetària seria molt inelàstica i l'impacte de les crisis molt reduït. Amb una moneda vinculada a l'or només podrien incrementar-se els diners en circulació amb el descobriment i explotació de noves mines del metall preciós. I això, en el segle XVI, després del descobriment d'Amèrica i de l'entrada d'or americà al continent europeu, només va suposar un augment de l'or del 40% durant un període de 50 anys. Gens comparable a l'augment actual de l'oferta monetària, que s'expandeix cada any més d'un 15%, duplicant la quantitat de diners en circulació cada 4,5 anys. Variacions del poder adquisitiu dels diners Ja hem definit el preu dels diners com la seva capacitat adquisitiva. Això vol dir que si augmenten els preus dels béns i serveis, el preu dels diners disminueix (podrem comprar menys béns i serveis). I viceversa, si disminueixen els preus dels béns i serveis, el preu dels diners augmenta (podrem comprar més béns reals). Els canvis en el poder adquisitiu dels diners poden tenir dos orígens: a) Variacions monetàries o canvis en l'oferta i demanda de diners L'augment de l'oferta monetària, tard o d’hora, es tradueix en una pujada dels preus dels béns reals i, per tant, en la caiguda del poder adquisitiu del diner.


201

I viceversa, una disminució de l'oferta monetària condueix a una disminució dels preus dels béns reals i, per tant, a un increment del poder adquisitiu dels diners. b) Variacions reals o canvis en l'oferta i demanda de béns i serveis Una escassetat de béns alimentaris bàsics com el blat i l'arròs condueixen a un increment del seu preu. Considerant que aquests dos aliments formen part de la cistella de la compra habitual, el poder adquisitiu dels diners disminueix, ja que cal gastar més unitats monetàries per la compra de la mateixa quantitat de blat o arròs. I al revés, una disminució del preu dels mòbils d'última generació suposa un augment del poder adquisitiu dels diners, ja que podem comprar més mòbils amb les mateixes unitats monetàries que abans o bé tenir més unitats monetàries disponibles si comprem el mateix nombre de mòbils que abans. Característiques de la disminució del preu dels diners (la seva capacitat adquisitiva), segons tingui un origen monetari o real:

Monetari Real Un augment de l’oferta monetària provoca una pujada generalitzada i persistent dels preus. Els efectes es noten amb el temps i l’augment dels preus dels béns no és en la mateixa proporció ni en el mateix moment.

Un canvi en l’oferta o demanda d’algun bé provoca una variació en el preu d’aquest bé, però no una variació generalitzada de tots els preus.

Hi ha una variació en l'estructura dels preus relatius, precisament perquè els preus no pugen tots alhora ni en la mateixa proporció (aportació de Mises que escapa als economistes de l'escola de Chicago). Primer pugen els preus dels béns i serveis que es beneficien directament de la creació de diners i, progressivament, els altres preus. Els béns i serveis més propers al lloc on hi ha hagut la injecció monetària experimenten una pujada dels preus superior.

La variació dels preus relatius no és general i afecta només a uns béns concrets.

Produeix una redistribució de la renda: uns individus hi guanyen i altres hi perden

No hi ha una redistribució de la renda i només es veuen afectats els consumidors i productors d’un determinat producte.

La inflació, entesa popularment com l'augment generalitzat del preu dels béns reals, està causada per l'augment de la quantitat de diners en circulació. A igualtat de circumstàncies, la creació de diners o inflacció (paraula proposada de nova creació) redueix la capacitat adquisitiva dels diners.


202

Pot passar, com de fet va succeir en la dècada de 1920, abans del crac del 29, que augmenti la quantitat de diners en circulació i que els preus no variïn. Això es deu a què la introducció de nous avenços tècnics en les empreses i la major capacitació de la mà d'obra provoca grans augments de productivitat. Aquest augment de la producció compensa la creació de diners i permet que els preus es mantinguin inalterats. Tanmateix, això no vol dir que sota una inflació aparentment controlada, se succeeixin una sèrie de greus errors en cadena que, tard o d’hora, acabin desencadenant una greu recessió. Va succeir en els anys previs a la gran depressió de 1929 i es repeteix de nou en els anys que precedeixen la crisi de 2008. Al contrari, el descens de la quantitat de diners en circulació, a igualtat de circumstàncies, provoca una disminució generalitzada dels preus dels béns reals. Durant el segle XIX, la quantitat de diners-or es va mantenir bastant estable i els preus dels béns i serveis van baixar considerablement. Aquesta deflació no va tenir, tanmateix, un origen monetari (reducció de la quantitat de diners en circulació), sinó real (avenços en la productivitat i augment de la producció de béns i serveis). 13.3. Els bancs i la creació de diners Quan van sorgir els primers bancs al final de l'Edat Mitja, els orfebres custodiaven l'or i els metalls preciosos que rebien en dipòsit dels seus clients. El banc havia de tornar-lo quan el client així ho manifestés, sense ser necessari cap preavís. Però els primers bancs aviat es van adonar que els clients no sol·licitaven la devolució de la totalitat de l'or dipositat. Això els va motivar a deixar-lo a un tipus d'interès determinat. I amb aquesta pràctica es superposen dos tipus de contractes de naturalesa diferent: el contracte de dipòsit i el contracte de préstec. En el primer, el client diposita una quantitat d'or al banc, redimible a la vista. El banc s'obliga a custodiar-lo i carrega una comissió al client que, en qualsevol moment, pot retirar el seu or. En el contracte de préstec, el client diposita una quantitat d'or i es compromet a no retirar-lo durant un determinat termini, cobrant del banc uns interessos. Això permet al banc prestar aquesta mateixa quantitat a un altre individu i cobrar uns interessos superiors. La suma de les comissions dels contractes de dipòsit i del diferencial d'interessos en els contractes de préstec originaven els beneficis bancaris. Aquests beneficis eren normals, no extraordinaris i comparables amb la resta dels sectors econòmics.

Contracte de Dipòsit Contracte de Préstec Diferències jurídiques

1. L’element essencial és la custòdia del diner.

1. L’element essencial és que el prestamista o creditor permet la disponibilitat dels béns presents a favor del prestatari o deutor.

2. El contracte és a la vista i no hi ha termini de devolució.

2. El contracte és a un termini determinat, retornant en el venciment el capital més interessos.

3. L’obligació del dipositari és mantenir en tot moment el diner a disposició del

3. L’obligació del prestatari és retornar els diners en el termini acordat, més els


203

dipositant (coeficient de caixa del 100%).

interessos pactats.

Diferències econòmiques 1. No es canvien béns presents per béns futurs.

1. Sí es canvien béns presents per béns futurs.

2. No es liquiden interessos (donat que no es canvien béns presents per béns futurs).

2. Sí es liquiden interessos (donat que es canvien béns presents per béns futurs).

3. Hi ha una disponibilitat dels diners completa i contínua a favor del dipositant.

3. Hi ha una disponibilitat del diner completa a favor del prestatari (i no del prestamista i menys encara del dipositant).

En els dipòsits a la vista (contracte de dipòsit) el banc no pot fer ús d'aquests diners i deixar-lo a una altra persona, mentre que en els dipòsits a termini (contracte de préstec) el banc sí que pot fer ús dels diners, deixant-lo a una taxa d'interès superior a la que pagarà al dipositant, amb l'obligació de tornar els diners en el termini acordat. Activitat 13.2. Busca en Internet els beneficis aconseguits l'últim any per tres de les grans entitats financeres de l'estat espanyol: Banco Santander Central Hispano, Banco Bilbao Vizcaya Argentaria i Caixa de Pensions. Quin és l'increment de beneficis respecte l'any anterior (en percentatge)? Busca a continuació el benefici i l'increment percentual respecto l'any anterior de tres empreses pertanyents a altres sectors. S'aprecien diferències? Quines poden ser les causes? Els primers banquers es van adonar que els seus clients no requerien retirar la totalitat de l'or dipositat. Això va originar que l'or que tenien com a contracte de dipòsit, exigible a la vista i sense previ avís, comencés a deixar-se a tercers, confonent-se la naturalesa original dels contractes de dipòsit i de préstec. En la mesura que el banc deixi els diners rebuts com a dipòsit a la vista, està generant una doble disponibilitat dels diners, ja que el mateix serà propietat tant de qui va fer el dipòsit original com de qui va rebre el préstec per part del banc. En definitiva, el banc està creant diners del no res. Es comença a perfilar l'activitat bancària com la captació dels diners dels estalviadors, deixant-se als agents econòmics necessitats de finançament. El sistema bancari actual és de reserva fraccionària, ja que els bancs comercials només han de mantenir un percentatge dels dipòsits dels clients inactiu al Banc Central. El percentatge de diners que les entitats financeres mantenen inactius per ordre del Banc Central es denomina coeficient legal de caixa9.

9 Durant un període molt prolongat de temps, superior als cent cinquanta anys, el Banc de Amsterdam es va distingir per mantenir un coeficient de caixa del 100%, això és, va mantenir la disponibilitat dels diners rebuts a favor del dipositant a tota hora. Gràcies a això Europa sencera va tenir una major estabilitat en els preus, l'equilibri en els intercanvis i una proporció més constant entre l'or i la plata, que feien de moneda. Desafortunadament, a finals del segle XVIII el Banc de Amsterdam va començar a violar sistemàticament els principis jurídics en què havia estat fundat, quan la ciutat de Amsterdam va exigir que el banc li deixés gran part dels seus dipòsits per fer front a la creixent despesa pública derivada


204

El sistema bancari actual, a més de ser de reserva fraccionària, es caracteritza per l'existència d'un Banc Central que actua com a prestador d'última instància10. Això propicia el que en economia es denomina moral hazard o conductes de risc. Els bancs poden incórrer en una expansió creditícia excessiva i irresponsable, sabent que el Banc Central els ajudarà quan es presentin els problemes financers. Si els bancs no tinguessin la possibilitat d'accedir a un prestador d'última instància que garantís la devolució dels dipòsits, el sistema bancari es veuria en l'obligació d'autocontrolar-se. En la mesura que el banc operés responsablement, es guanyaria la confiança del públic i s'asseguraria una rendibilitat i clientela sostenible en el temps. Al contrari, si el banc operés irresponsablement, arribaria un moment en què no podria tornar els dipòsits, perdent la confiança del públic i destruint la reputació del banc. Veurem com els bancs creen diners a partir d'aquest sistema i per a això considerarem el balanç d'una entitat financera. En el passiu del balanç estaran els dipòsits rebuts dels clients, i en l'actiu les reserves immobilitzades al Banc Central i els préstecs concedits a tercers. Considerarem, a efectes didàctics, que el coeficient de caixa és del 10% i que el dipòsit inicial al Banc A és de 1000 €. El banc, perseguint cobrar el màxim d'interessos, no tindrà els 1000 € immobilitzats al Banc Central, sinó que en prestarà 900 € i en mantindrà només 100 € en el seu compte amb el Banc Central: Banc A Actiu (inicial) Passiu (inicial) Reserves 1000 € Dipòsits 1000 € Actiu (final) Passiu (final) Reserves 100 € Dipòsits 1000 € Préstecs 900 € El préstec concedit pel Banc A de 900 € es dipositarà en el compte bancari del prestatari (Banc B). De nou, el Banc B del prestatari intentarà rendibilitzar els seus recursos, mantenint immobilitzat només 90 € (10% de 900 €) i prestarà els 810 € restants: Banc B Actiu (inicial) Passiu (inicial) Reserves 900 € Dipòsits 900 € Actiu (final) Passiu (final) Reserves 90 € Dipòsits 900 € Préstecs 810 €

de la guerra entre Holanda i Anglaterra. El coeficient de caixa es va reduir del 100% a menys del 25% i això va suposar la desaparició definitiva de l'antic prestigi del Banc de Amsterdam. 10 Recordem com en la crisi financera de les hipoteques subprime, el banc anglès Northern Rock va rebre injeccions de liquiditat per part del Banc Central de la Gran Bretanya. És més, davant de la persistència dels seus problemes financers, va acabar sent nacionalitzat.


205

De la mateixa manera, el préctec de 810 € s’ingressarà en el Banc C, que repetirà de nou el procés: Banc C Actiu (inicial) Passiu (inicial) Reserves 810 € Dipòsits 810 € Actiu (final) Passiu (final) Reserves 81 € Dipòsits 810 € Préstecs 729 € El resultat final d’aquest procés de creació de diner per part dels bancs, basat en el sistema de reserva fraccionària, és el següent: Dipòsits Reserves Préstecs 1000 € 100 € 900 € 900 € 90 € 810 € 810 € 81 € 729 € 729 € 72,9 € 656,1 € … … … 10000 € (total) 1000 € (total) 9000 € (total) Al final del procés, és possible quantificar l’augment de diner fiduciari amb la següent fórmula: Diner bancari = 1 / coeficient de caixa · Dipòsit inicial = multiplicador bancari · dipòsit inicial = 1 / 0,10 · 1000 € = 10 · 1000 € = 10000 € En definitiva, considerant un coeficient legal de caixa del 10%, cada euro que entra en el sistema bancari es multiplica per 10. Aquest procés multiplicador del diner es pot interrompre si un individu prefereix mantenir els saldos monetaris d’efectiu a casa seva en lloc del banc. També és important tenir en compte que, de la mateixa manera que l’augment dels dipòsits bancaris multiplica el diner, el reintegrament dels dipòsits bancaris iniciaria el procés contrari de contracció de l’oferta monetària. En un sistema bancari de reserva fraccionària, l’oferta monetària està subjecta a fortes expansions i contraccions, creant un “efecte acordió” que té greus conseqüències sobre el conjunt de la societat. El coeficient legal de caixa a la zona euro és del 2%. Activitat 13.3. Explica quin serà l'augment de l'oferta monetària amb un nou dipòsit de 1000 € i un coeficient de caixa del 2%. I si el banc, per precaució, manté un 3% addicional en forma de reserves? I si se'n reintegren 2000 € del banc per mantenir aquest efectiu a casa?


206

13.4. La política monetària Controlar la quantitat de diners en circulació i el tipus d'interès són les variables monetàries fonamentals en què intervé el Banc Central per aconseguir el seu objectiu bàsic d'estabilitat dels preus11. La política monetària és el conjunt de mesures adoptades pel Banc Central per aconseguir l'estabilitat dels preus. Per als països que integren la Unió Monetària Europea, el responsable de dissenyar i executar la política monetària és el Sistema Europeu de Bancs Centrals (SEBC), que està integrat pel Banc Central Europeu (BCE) i tots els bancs centrals nacionals. El nucli del SEBC és el BCE, fundat l'1 de juny de 1998. Les principals funcions del SEBC són:

- Definir i executar la política monetària de la zona euro. - Autoritzar l'emissió de bitllets de curs legal en la Unió Europea. L'emissió física

de moneda la realitzen els estats membres, però és el BCE el que aprova el volum d'emissió.

- Supervisar les entitats de crèdit, garantint l'estabilitat del sistema financer i promovent el bon funcionament del sistema de pagaments.

- Realitzar operacions de canvi de divises.

Tipus de política monetària Les decisions de política monetària giren al voltant de la quantitat de diners en circulació i del tipus d'interès. La política monetària expansiva consisteix a augmentar la quantitat de diners en circulació o disminuir el tipus d'interès. L'abundància de liquiditat i de diners barats es tradueixen en un augment de la renda disponible, en la mesura que es paguen menys interessos pel deute mantingut. Això pot impulsar a l'alça el consum i la inversió, la qual cosa redunda en una major producció, ocupació i inflació. Al contrari, la política monetària contractiva consisteix a reduir la quantitat de diners en circulació o augmentar el tipus d'interès. La menor liquiditat i l'encariment dels préstecs tendeixen a disminuir la renda disponible, en augmentar els interessos que es paguen. Això provoca que el consum i la inversió disminueixin, la qual cosa es tradueix en una menor producció, ocupació i inflació. ↓ Tipus d’interès ↑ Quantitat de diner en circulació - ↑ Renda Disponible - ↑ Consum, Inversió – ↑ Demanda Agregada - ↑ Producció, Ocupació i Preus

11 L'objectiu bàsic del Banc Central Europeu és que l'augment dels preus dels béns de consum als

països de l'eurozona no superi el 2% anual. La Reserva Federal (Banc Central dels Estats Units) té un doble objectiu: l'estabilitat dels preus i el creixement econòmic.


207

↑ Tipus d’interès ↓ Quantitat de diner en circulació - ↓ Renda Disponible - ↓ Consum, Inversió – ↓ Demanda Agregada - ↓ Producció, Ocupació i Preus Taula 13.2. Efectes de la política monetària expansiva i contractiva. Instruments monetaris Els instruments que utilitza el SEBC per executar la política monetària són els següents: a) Operacions de mercat obert. Són el principal instrument de la política monetària, per la qual el BCE subhasta periòdicament actius financers a un tipus d'interès, fix o variable, i en una quantitat determinada. L'operació més típica de mercat obert és la compra per part del Banc Central d'un títol de deute públic a un banc comercial. El Banc Central paga el banc comercial en el compte que aquest manté amb el primer. El banc comercial haurà augmentat les seves reserves i les podrà utilitzar en qualsevol moment per convertir-les en efectiu. El tipus d'interès fixat pel BCE en aquestes subhastes és el referent principal del sistema bancari, ja que els bancs comercials, quan presten, ho fan a un interès superior i, quan reben dipòsits, els remuneren per sota del mateix. El BCE, des del seu origen, ha mantingut els interessos artificialment baixos en l'eurozona, promovent una expansió monetària i creditícia que ha desencadenat la greu recessió a finals del 2007. b) Facilitats permanents. Existeixen dos tipus de facilitats permanents: la facilitat marginal de crèdit i la facilitat de dipòsit. La facilitat marginal de crèdit permet a les entitats financeres obtenir crèdit a un dia, a un tipus d'interès predeterminat. Així mateix, la facilitat de dipòsit els permet efectuar dipòsits a un dia, remunerats a un tipus d'interès també predeterminat. Les facilitats permanents permeten mantenir els tipus d'interès del mercat a un dia entre un límit inferior (facilitat de dipòsit) i un límit superior (facilitat marginal de crèdit), a més de ser un sistema d'ajust de la liquiditat dels bancs comercials. c) Reserves mínimes obligatòries. És el "coeficient de caixa" o "coeficient de reserva", a l'eurozona un 2%, que els bancs comercials han de mantenir immobilitzat en els comptes que tenen amb el Banc Central. Aquest coeficient s'aplica als passius de les entitats de crèdit que tinguin un venciment inferior als 2 anys, mantenint-se les reserves immobilitzades al Banc Central durant un mes i es remuneren al tipus d'interès de les operacions principals de finançament de l'eurosistema.


208

13.5. El balanç del Banc Central. L'oferta monetària, el multiplicador monetari i la base monetària. Amb la integració d'Espanya a la zona euro, a partir de l'1 de gener de 1999, el Banc d'Espanya perd la capacitat de definir autònomament la política monetària, que passa a ser potestat del Sistema Europeu de Bancs Centrals (SEBC). El SEBC està integrat pel BCE i els bancs centrals dels països membres de la Unió Monetària Europea. L'objectiu bàsic del SEBC és mantenir l'estabilitat dels preus, havent de gestionar la política monetària per aconseguir aquest objectiu. El SEBC defineix l'estabilitat de preus com un creixement de l'índex harmonitzat de preus de consum de la zona euro inferior al 2%. Les principals funcions del Banc d'Espanya com a membre del SEBC són: - Executar la política monetària decidida pel BCE - Actuar d'agent col·locador de deute públic (lletres del tresor, bons i obligacions de l'estat) - Prestar serveis de tresoreria al sector públic (el Banc d'Espanya porta els comptes del Tresor, realitzant pel seu compte ingressos i pagaments) A més, el Banc d'Espanya du a terme el control i inspecció de la banca comercial (inspeccionant el seu funcionament i sancionant pràctiques il· lícites), gestiona la política de canvis i el control de divises (controlant els cobraments i pagaments internacionals, elaborant freqüentment la balança de pagaments) i realitza una funció d'assessorament (emetent informes i mantenint publicacions periòdiques de caràcter estadístic). El balanç del Banc Central reflecteix les partides que li permeten realitzar les seves funcions. Així, a l'actiu trobem les aplicacions dels fons del Banc Central: a) Crèdits al govern. A través de les operacions de mercat obert, el banc central finança la despesa pública a través de la compra de títols de deute públic (lletres del tresor, bons i obligacions de l'estat). b) Crèdits al sector bancari. El banc central pot concedir crèdit als bancs comercials a un tipus d'interès oficial de referència. c) Or i divises o crèdits al sector exterior. En un sistema de patró or (segle XIX i bona part del segle XX), els diners eren canviables per or a una paritat o equivalència preestablerta. Actualment, amb els diners fiduciaris, ja no és possible la conversió en or. Però els bancs centrals continuen mantenint actius en or, així com divises estrangeres (dòlars i iens), que reflecteixen la posició del sector exterior: augment de divises si existeix superàvit esterior i reducció de divises en cas de dèficit exterior. Per la seva part, el passiu del Banc Central està compost pel passiu monetari i el passiu no monetari.


209

En el passiu monetari figuren l'efectiu a les mans del públic i les reserves (actius de caixa del sistema bancari). La suma és la base monetària o diner d'alta potència: BM = E + R On BM és la base monetària, E és l'efectiu i R les reserves. Donada la identitat comptable entre l'actiu i el passiu, Actiu = Passiu Total actius del Banc Central = BM + Passiu no monetari BM = E + R = Total actius del Banc Central - Passiu no monetari = Crèdit al govern + Crèdit als bancs + Or i divises - Passiu no monetari Ens fixem que qualsevol augment de les partides de l'actiu es traduirà immediatament en un augment de la Base Monetària, que provocarà una expansió de l'oferta monetària, tal com veurem a continuació.

Actiu Passiu Crèdits al govern Reserves bancàries Crèdits al sistema bancari Efectiu en mans del públic

Passiu monetari o

Base monetària Or i divises Capital i reserves del Banc

Central Altres actius Dipòsits del sector públic

Passiu no monetari

Taula 13.2. Balanç del Banc Central. OM = E + D On OM és l'oferta monetària, E l'efectiu i D els dipòsits bancaris. Si dividim l'oferta monetària entre la base monetària, obtenim OM / BM = (E + D) / (E + R) OM = (E + D) / (E + R) . BM OM = (e+1) / (e+r) · BM = multiplicador monetari . base monetària On e = E / D, r = R / D En el sistema actual de reserva fraccionària, el multiplicador monetari és superior a 1. Tanmateix, si el coeficient de caixa fos del 100%, el multiplicador sempre seria igual a 1. Ens fixem que el control del Banc Central sobre l'oferta monetària (OM) no és complet i ho pot fer només de forma indirecta. El Banc Central controla parcialment el coeficient r (R/D), però no el coeficient e (E/D) ja que no pot assegurar quina proporció


210

mantindrem els individus en forma de diners en efectiu i quina proporció en forma de dipòsits bancaris. El Banc Central tampoc no té un control complet de la Base Monetària, ja que la posició excedentària o deficitària del sector exterior influirà augmentant o disminuint els diners d'alta potència. El Banc Central, a la pràctica, només pot incidir sobre l'oferta monetària de dues maneres: a) Modificant el coeficient de reserves. Si el Banc Central desitja augmentar la quantitat de diners reduirà el coeficient legal de caixa i els bancs comercials podran utilitzar l'excedent monetari concedint més préstecs, augmentant l'oferta monetària. b) Alterant la base monetària. Una operació de mercat obert consistent en la compra d'un títol de deute públic per part del Banc Central es traduirà en l'emissió de nous diners i en l'augment de l'oferta monetària. D'altra banda, la relació entre l'oferta monetària i l'estabilitat dels preus (objectiu últim del Banc Central) tampoc no és immediat. Considerant la igualtat, M · V = P · Y on M és l'oferta monetària, V la velocitat de circulació dels diners, P el nivell general de preus i Y el PIB real, ens adonem de què: a) un augment de l'oferta monetària pot ser compatible amb l'estabilitat dels preus i del PIB, si el descens de la velocitat de circulació compensa l'augment de M. b) un augment de l'oferta monetària pot ser compatible amb l'estabilitat dels preus, si el PIB també augmenta i la velocitat de circulació es manté constant. c) un augment de l'oferta monetària, mantenint constants la velocitat de circulació i el PIB, generarà augments en el nivell general de preus. 13.6. El sistema financer espanyol El sistema financer està constituït pel conjunt d'institucions que fan d’intermediaris entre els oferents i demandants de recursos financers. La principal distinció és entre intermediaris financers bancaris i no bancaris. Els bancaris creen diners, mentre que els no bancaris no emeten diners en sentit estricte. Els intermediaris financers bancaris són el Banc d'Espanya, la banca privada, les caixes d'estalvi, les caixes rurals i les cooperatives de crèdit. El Banc d'Espanya té el monopoli de l'emissió de moneda i el sistema bancari també modifica l'oferta monetària, ja que en estar basat en un sistema de reserva fraccionària concedeix una quantitat de préstecs molt superior a les reserves que manté.


211

El Banc d'Espanya no és un intermediari financer que treballi amb particulars ni amb empreses, sinó que concedeix finançament al sector exterior (compra de divises), al sector públic (crèdits al Tresor Públic i adquisició de deute públic) i al sistema bancari (crèdits a la banca comercial). El Banc d'Espanya emet les monedes metàl·liques i els bitllets de curs legal, això és, l'efectiu. ICO (Instituto de Crédito Oficial) Banco de España

Bancs Sistema creditici Sistema Sistema Caixes d’estalvi

Monetari bancari Caixes rurals Sistema Cooperatives de crèdit financer Altres intermediaris financers: la Borsa, fons i societats d’inversió mobiliària, companyies d’assegurances, fons de pensions, societats de leasing, societats de factoring, mútues patronals, entitats gestores de la Seguretat Social, societats de targetes de crèdit, societats mediadores del mercat de diner, societats de garantia recíproca Tabla 13.3. El sistema financer espanyol.


212

La banca privada obté el finançament a través dels dipòsits dels clients i del seu capital propi. Aquest passiu l'utilitza per finançar al sector privat (crèdits i préstecs) i al sector públic (compra de lletres del Tresor a curt termini o d'obligacions de l'estat a llarg termini). Les caixes d'estalvi actualment realitzen les mateixes funcions que els bancs comercials. Es diferencien per la seva forma jurídica (no són societats anònimes) i per la seva especialització en la captació de fons de petits estalviadors. Les caixes rurals i les cooperatives de crèdit també realitzen les mateixes funcions que els bancs i caixes d'estalvi. Dins dels mitjancers financers no bancaris, destaquem les característiques de la Borsa, l'Institut de Crèdit Oficial (ICO), les companyies d'assegurances, les societats i fons d'inversió mobiliària, els fons de pensions, les societats de lísing i facturatge i les societats mediadores al mercat de diners. La Borsa és un mercat de valors o títols en els quals les empreses es financen mitjançant l'emissió d'accions o obligacions. Al mercat primari s'emeten títols nous, mentre que al mercat secundari es negocien aquests títols, proporcionant liquiditat als mateixos. La negociació més important és la d'actius financers (accions, obligacions i títols de deute públic). L'inversor que diposita els seus estalvis en Borsa persegueix una plusvàlua (preu de venda superior al preu de compra) o l'obtenció d'un dividend (participació en el benefici de les empreses). Els títols que s'emeten poden ser de renda fixa (obligacions i títols de deute públic), que garanteix el pagament d'un interès determinat i la devolució del capital al final del període, o de renda variable (accions), on la rendibilitat no està predeterminada i dependrà dels beneficis de l'empresa. Cada Borsa defineix un índex general que augmentarà si la demanda de compra de títols supera l'oferta o que disminuirà si l'oferta de venda supera la demanda. Alguns exemples són l'índex de la Borsa espanyola (Ibex35), el de la Borsa nord-americana (DowJones), Japó (Nikei), Gran Bretanya (Footsie), Alemanya (DaxXetra) o França (Cac40). La importància de la Borsa es mesura pel nivell de capitalització borsària o valor efectiu dels títols cotitzats en relació amb el PIB. La Borsa espanyola (Madrid, Barcelona, Bilbao i València) és poc important pel volum de contractació. La capitalització dels bancs suposa més de la tercera part de la capitalització total, seguida de serveis públics regulats que no operen en règim de competència (telefònica, elèctriques ...). L'ICO (Institut de Crèdit Oficial) ofereix finançament als sectors que la política econòmica del govern considera prioritaris. Les companyies d'assegurances emeten pòlisses, que s'hauran de traduir en una indemnització als clients en cas de produir-se l'esdeveniment assegurat. En previsió que ocorri el sinistre, les companyies d'assegurances han de mantenir abundants reserves en títols de renda fixa, públics i privats. Les societats i fons d'inversió mobiliària són instruments d'estalvi que reuneixen un gran


213

nombre de persones que volen invertir els seus diners (la diferència entre societats i fons és que les societats es financen mitjançant l'emissió d'accions i tenen personalitat jurídica pròpia, mentre que els fons no). Ambdues posen en comú els diners d'un grup de persones i una entitat gestora s'ocupa d'invertir-lo (cobrant comissions per això) en una sèrie d'actius que poden ser accions, títols de renda fixa, actius monetaris, derivats... i fins i tot en altres fons d'inversió o una combinació de tots ells. Existeixen diferents tipus de fons com els FIM (Fons d'Inversió Mobiliària) i els FIAMM (Fons d'Inversió en Actius del Mercat Monetari). Als FIM la llei els exigeix tenir almenys el 80% del seu patrimoni invertit en valors de renda fixa o de renda variable admesos a negociació en una borsa de valors. Els FIAMM han de tenir invertit almenys un 90% de la seva cartera en renda fixa a curt termini (venciment no superior a 18 mesos). Els fons de pensions tenen com objectiu complementar la pensió de jubilació que paga la Seguretat Social. Els associats realitzen aportacions durant la vida laboral que només poden rescatar-se en la jubilació. Això permet als fons de pensions la seva inversió en actius de llarg termini. Les societats de lísing o arrendament financer permeten el finançament empresarial en elements d'actiu fix a canvi del pagament d'una quota periòdica. Al final del contracte hi ha l'opció de compra del bé, mitjançant el pagament d'una quantitat addicional. Les societats de facturatge proporcionen finançament a les empreses a través de la compra dels seus drets de cobrament (efectes comercials, pagarés d'empresa...). A canvi d'això, les empreses paguen uns elevats interessos i comissions. Les societats mediadores al mercat de diners estan especialitzades en la gestió d'actius molt líquids. Si només es limiten a posar en contacte compradors i venedors es diuen brokers, mentre que si poden comprar i emetre actius financers es diuen dealers. Activitat 13.4. Busca alguna notícia financera d'interès en algun dels nombrosos portals digitals (www.negocios.com, www.expansiondirecto.es, www.5dias.com, www.ft.com). Fes un resum i explica-la. Entra en la web o en alguna oficina d'algun banc o caixa d'estalvis. Demana informació sobre les condicions de concessió (tipus d'interès, termini, comissions...) d'un préstec hipotecari i d'un préstec al consum. Busca informació sobre les característiques i història d'algunes monedes antigues (el dracma grec, el denari romà o el maravedí de la península ibèrica). Busca informació sobre tres Fons d'Inversió Mobiliària (FIM) que inverteixin en renda variable i tres que inverteixin en renda fixa. Quina rendibilitat han proporcionat els últims cinc anys?


214

Activitat 13.5. Test (admet respostes múltiples): 1. L'avantatge dels diners és que: a) facilita l'intercanvi de béns i serveis b) permet crear riquesa al Banc Central amb la màquina de fer diners c) no perd valor amb la inflació d) res de l'anterior 2. Els mercats financers: a) són només una petita part del mercat dels diners b) posen en contacte els prestadors (els que deixen diners) amb els prestataris (els que reben prestat) c) intercanvien béns presents per béns futurs d) necessiten un lloc físic concret 3. Són exemples històrics de diners: a) l'or i la plata b) el bestiar c) els cigarrets d) la sal 4. La creació dels diners és: a) imposició de l'estat b) obra dels antics grecs c) un resultat de les forces espontànies de la societat d) res de l'anterior 5. Són propietats d'un bon diner el que sigui: a) durador b) divisible c) homogeni d) bé immoble 6. La funció més important dels diners és la de: a) mitjà d'intercanvi b) dipòsit de valor c) unitat de compte d) res de l'anterior 7. El component de la demanda més important en una moneda fiduciària és: a) la demanda industrial b) la demanda monetària c) les expectatives d) totes les anteriors 8. Quan el Banc Central compra directament o indirectament una Lletra del Tresor: a) està creant diners "del no res" i genera inflació b) no altera l'oferta monetària c) està finançant la despesa pública d) està finançant la despesa privada 9. La creació de diners: a) beneficia tots per igual b) perjudica tots per igual c) beneficia els deutors i perjudica els estalviadors d) res de l'anterior


215

10. En l'actual sistema financer: a) els bancs tenen perfectament separat el que és un contracte de dipòsit del que és un contracte de préstec b) hi ha una confusió entre aquests diferents contractes, de manera que el banc deixa el que rep en dipòsit c) els bancs comercials es comporten com si creessin diners d) res de l'anterior 11. Amb un coeficient de caixa del 2%: a) el multiplicador bancari és 50 b) el multiplicador bancari és 10 c) cada euro que entra en un banc es converteix en 50 al final del procés d) res de l'anterior 12. En el passiu d'un banc comercial trobem: a) el seu capital propi i els dipòsits dels clients b) els préstecs hipotecaris i les reserves al Banc Central c) els dipòsits i els préstecs hipotecaris d) res de l'anterior 13. En l'actiu del Banc Central trobem: a) la base monetària i els crèdits al sector públic b) els crèdits al sector públic, al sector bancari i al sector exterior c) els crèdits al sector públic i la base monetària d) res de l'anterior 14. El Banc Central: a) té un control total del multiplicador monetari, de la base monetària i del nivell de preus b) té un control total del multiplicador monetari, de la base monetària, però no del nivell de preus c) no té un control total ni del multiplicador monetari, ni de la base monetària ni del nivell de preus d) res de l'anterior 15. La Borsa de Valors: a) no té una influència real important sobre la producció de béns i serveis b) permet el finançament de les empreses que cotitzen en ella c) és com un gran casino d) permet l'intercanvi d'actius financers 16. Els mitjancers o intermediaris financers: a) no generen riquesa real, només financera b) poden generar riquesa real c) són bàsicament els bancs i caixes d'estalvi d) res de l'anterior 17. La Borsa de Valors: a) són mercats primaris perquè les empreses formalitzen les seves ampliacions de capital b) són mercats secundaris perquè es compren i venen les accions creades, proporcionant l'adequada liquiditat c) no són un termòmetre de l'economia actual, sinó que reflecteixen expectatives dels beneficis futurs de les empreses d) tot l'anterior 18. L'exemple més clar de renda variable són: a) les obligacions


216

b) les accions c) les lletres del tresor i les accions d) els pagarés d'empresa i els certificats de dipòsit 19. L'exemple més clar de renda fixa són: a) les obligacions b) les accions c) les lletres de canvi d) res de l'anterior 20. Una operació de lísing: a) permet la incorporació d'un bé de capital a l'empresa, a canvi d'un lloguer mensual b) permet l'opció de compra al final del contracte c) proporciona finançament a les empreses a través de la compra dels drets de cobrament (factures, lletres de canvi, pagarés...) Activitat 13.6. Entra en la web del Banc d'Espanya (www.bde.es) o en les pàgines financeres de qualsevol diari i troba l'interès actual de l'Euribor, la rendibilitat de les lletres del Tresor i de les obligacions de l'estat i el tipus d'interès fixat pel Banc Central Europeu (www.ecb.int). Compara-ho amb el tipus d'interès fixat per la Reserva Federal nord-americana (www.federalreserve.gov) i amb el tipus d'interès vigent a Japó (http://www.boj.or.jp/en/).


217

Unitat 14. El comerç internacional i la balança de pagaments. "Cap nació no va ser arruïnada mai pel comerç" (Benjamín Franklin, 1706-1790) "Si venc una beguda alcohòlica és il· legal, si se serveix la beguda a Chicago és un acte d'hospitalitat" (Al Capone) "En els intercanvis comercials, la prosperitat d'un beneficia els altres" (Frederic Bastiat) 14.1. El comerç internacional És interessant destacar que l'activitat comercial és més antiga que l'activitat agrícola. De fet, al continent europeu hi ha indicis de comerç entre punts allunyats des de l'època paleolítica, fa 30.000 anys. Però va ser només després de les grans exploracions dels segles XV i XVI, amb el descobriment del nou continent i les rutes de comerç des d'Europa cap a l'Àfrica i Àsia, que l'era moderna de comerç internacional va començar el seu desenvolupament. La revolució en els transports i les comunicacions van permetre un gran apogeu als mercats internacionals de capital i de béns, però també en el mercat de treball. Així, 60 milions d'europeus van emigrar des de 1820 fins a 1920: tres cinquens als Estats Units, molts d'altres dins del continent europeu i un percentatge important a països llatinoamericans, encapçalats per Argentina. Es buscava escapar de la pobresa i al continent americà els salaris reals eren més alts. Aquest món pròsper i cosmopolita va ser destruït per dos fets i per un canvi ideològic: la Primera Guerra Mundial i la Gran Depressió, i el repudi de la doctrina liberal. Avui ens trobem en una Tercera Revolució Industrial, que ha canviat la nostra forma de vida amb la irrupció d'Internet. La velocitat de les comunicacions ha alterat les relacions humanes en tots els nivells, des del treball al lleure. El coneixement i la informació es fan més accessibles, a una gran velocitat i a un cost molt menor. Això facilita el control computaritzat de la producció, redueix el cost del capital i augmenta la seva versatilitat, fent possible la ràpida creació de nous productes. La tradicional organització de l'empresa canvia, buscant major flexibilitat per adaptar-se al canvi continu. La globalització és la integració de noves àrees en un espai comú d'intercanvi de béns, serveis, capitals i persones. Actua desenvolupant una progressiva divisió internacional del treball, eliminant restriccions a les llibertats individuals. En la unitat 4 ja estudiem els avantatges de la divisió del treball i de l'especialització. En les societats modernes, dividim els coneixements i treballem només en una àrea molt reduïda de la immensa xarxa global. Si actuéssim de forma aïllada, hauríem de generar de nou una informació que d'altres ja han generat prèviament. Això superaria la nostra capacitat. Treballant mancomunadament l'home aconsegueix assolir major nombre de finalitats que treballant aïlladament. I és que l'ésser humà gaudeix de diferents capacitats innates, sent afavorit per realitzar algunes tasques i estant pràcticament impossibilitat per realitzar-ne d'altres.


218

La divisió del treball pot entendre's com el sistema sota el qual l'individu viu produint només una cosa o molt poques coses, sent proveït pel treball d'altres en la major part de les seves necessitats. El que és aplicable als individus ho és als països. Els països tenen recursos diferents i capacitats tecnològiques diverses. Mentre Espanya necessita el petroli d'Aràbia Saudita, el país àrab importa mercuri de les mines d'Almadén. També les diferències climàtiques incidiran a la producció de diferents productes agrícoles, així com els gustos o preferències dels consumidors. Les diferències entre les nacions poden estar en una diferent dotació de factors de producció (recursos naturals, mà d'obra i capital), tecnologia i condicions climàtiques. Aquestes diferències faciliten l'especialització en la producció d'aquells béns per als quals estan comparativament més dotats, de manera que puguin obtenir-los a un cost més baix. Aquesta situació va ser estudiada per Adam Smith i David Ricardo, economistes clàssics anglesos. La "llei de l'avantatge absoluta" d'Adam Smith ens mostra el caràcter benèfic que tenen els intercanvis internacionals per als Estats. Així, cada país té interès en exportar tot producte obtingut a un cost més baix que a l'estranger. I al revés, li convé importar qualsevol producte quan aquest sigui més barat a l'estranger. La "llei de l'avantatge comparatiu" o "llei d'associació" de David Ricardo demostra que cada país obté benefici, no solament del lliure comerç, sinó també de l'especialització en una producció en la qual no té ja un avantatge absolut, sinó relatiu. Ho hem estudiat (unitat 4) aplicant-lo a l'intercanvi entre dues persones (Robinson Crusoe i Divendres) i és igualment aplicable al comerç internacional. Suposem l'intercanvi entre la Gran Bretanya i Portugal, suposant que un treballador anglès pot produir 5 unitats de teixit o 12 de vi, mentre que un treballador portuguès només pot produir 2 unitats de teixit o 10 unitats de vi.

Producció Diària Teixits Vins

Portugal 2 10 Gran Bretanya 5 12 Total 7 22 Considerant que, en un termini de 30 dies, cada un d'ells dedica 15 dies a teixir i 15 dies a produir vins, la producció seria:

Producció en 30 dies (sense especialització) Teixits Vins

Portugal 15 x 2 = 30 15 x 10 = 150 Gran Bretanya 15 x 5 = 75 15 x 12 = 180 Total 105 330 La Gran Bretanya té avantatge absolut en ambdues tasques. Tanmateix, és relativament més eficient en els teixits. Diem que la Gran Bretanya té avantatge comparatiu en els teixits i per això s'especialitzarà a teixir, mentre Portugal ho farà en la producció de vins. Suposem que Portugal dedica 18 dies del mes a produir vins i 12 dies a teixir, mentre que la Gran Bretanya fa el contrari. Durant 17 dies produeix teixits i en els 13 dies restants vins. La producció seria la següent:


219

Producció en 30 dies (sense especialització) Teixits Vins

Portugal 12 x 2 = 24 18 x 10 = 180 Gran Bretanya 17 x 5 = 85 13 x 12 = 156 Total 109 336 Observem com la producció total ha augmentat amb la divisió del treball i l'especialització. Queda clar que quan cada persona o país s'especialitza en aquelles tasques en les quals és més eficient, la producció global augmenta, havent-hi marge per a un intercanvi que beneficiï a totes les parts. Els preus límit que permetran un intercanvi mútuament beneficiós per a ambdós països, la Gran Bretanya i Portugal, són els costos d'oportunitat del teixit en termes del vi. En el nostre cas, el límit inferior serà l'equivalència entre 1 ampolla de vi i 0,2 peces de teixit; i el límit superior serà l'equivalència entre 1 ampolla de vi i 0,416 peces de teixit. Qualsevol preu intermedi serà vàlid. Per exemple, 1 ampolla de vi per 0,3 teixits (1 vi = 0,3 teixits). Considerem que Portugal ven a Gran Bretanya 30 ampolles de vi, a canvi de rebre 9 unitats de teixit. La situació quedaria de la següent manera:

Resultat després dels intercanvis Teixits Vins

Portugal 33 150 Gran Bretanya 76 186 Total 109 336 Comprovem com ambdós països, la Gran Bretanya i Portugal, milloren la seva posició amb l'intercanvi. Abans del procés, Portugal produïa 30 teixits i 150 ampolles de vi. Després de l'intercanvi, posseeix 33 teixits i 150 ampolles de vi. Per la seva part, la Gran Bretanya produïa 75 teixits i 180 ampolles de vi abans de la divisió del treball. I després disposa de 76 teixits i 186 ampolles de vi.

Guany Net després dels intercanvis Teixits Vins

Portugal +3 0 Gran Bretanya +1 +6 Total +4 +6 Així, el procés d'especialització i intercanvi és igualment vàlid tant per a dos països com per a dos individus. De fet, el comerç internacional consisteix en l'intercanvi de béns, serveis i capitals entre individus de diferents països. Els avantatges associats al lliure comerç poden concretar-se en els següents punts: - Facilita l'especialització i la divisió internacional del treball.

- Fomenta la competència, els avenços tecnològics, les millores de qualitat, la reducció de costos i l'augment de la productivitat.

- Augmenta el benestar i el nivell de vida. - Promou la diversitat cultural i l'enriquiment intercultural.


220

14.2. Proteccionisme versus lliure comerç El proteccionisme defensa la intervenció sobre el comerç internacional, obstaculitzant el lliure comerç. Les raons que addueixen són les següents: a) Protecció de la indústria nacional. Els proteccionistes demanen mesures protectores i privilegis per a la indústria autòctona que no pot competir amb la indústria estrangera. Freqüentment s'argumenta que això és necessari per defensar els llocs de treball nacionals. L'argument sol ser el següent: "Quan els xinesos fabriquen les joguines (entre molts altres productes), els japonesos fabriquen els automòbils i els argentins produeixen la carn que consumim, al nostre país s'enfonsen les empreses de joguines, s'acomiaden els obrers del sector de l'automoció i els ramaders es queden sense feina". Es demana una substitució de productes estrangers per productes nacionals que beneficia a les empreses del país, però que perjudica al consumidor, que ha de pagar un preu més elevat per un producte de qualitat igual o menor. Aquest argument és fals. No és cert que hi hagi una quantitat determinada de feines que, en cobrir-se amb treballadors estrangers, impedeixi l'ocupació dels treballadors nacionals. L'estalvi experimentat amb la compra de productes xinesos, japonesos i argentins més barats farà augmentar el consum d'altres béns de consum com, per exemple, roba de qualitat, llibres i viatges. Les persones que sobren poden incorporar-se a aquests sectors. A Espanya, a començaments del segle XIX, més del 90% de la població activa treballava en l'agricultura. Actualment, aquesta xifra és inferior al 5%. Significa que un 85% dels espanyols estan avui sense treball? Sens dubte que no. La idea que existeix una quantitat constant de treball i que quan un aconsegueix una ocupació és a costa de la pèrdua d'un altre és falsa, i ha portat a sol·licitar el repartiment del treball, a destruir màquines, a exigir aranzels i a reclamar un fre a la immigració. Com diu un refrany xinès, "quan els vents de canvi bufen, uns es construeixen refugis mentre d'altres aixequen molins de vent". Quan els carruatges van ser substituïts pels automòbils, quan les màquines d'escriure van ser desplaçades pels ordinadors o quan els discs de vinil van ser substituïts pels discs compactes, uns de nostàlgics van plorar i d'altres es van adaptar al canvi. En general, la política adequada és la protecció del consumidor, abans que la concessió de privilegis al productor. Uns mercats oberts al lliure comerç possibilitarà la compra dels productes més competitius. La renda disponible de les famílies augmentarà i permetrà que una nova demanda pugui canalitzar-se cap a altres sectors productius que, de d’altra manera, no haguessin tingut ni tan sols la possibilitat de desenvolupar-se. Quan importem mercaderies més barates estalviem uns recursos que ens permeten apostar per nous projectes empresarials. Mentre els llocs de treball mantinguts amb la protecció de la indústria nacional són "visibles", els llocs de treball que es deixen de crear en aquests nous sectors són "invisibles", precisament perquè mai no s'arriben a crear.


221

Que aquesta raó és absurda es veu quan s'aplica dins de les fronteres nacionals. Si les importacions barates són perjudicials, la ciutat de Barcelona hauria de prohibir l'entrada de mercaderies de l'exterior. També València, Saragossa o Burgos haurien de fer el mateix. També un barri sortiria beneficiat si no compra a altres barris i una família sortiria guanyant si no compra res a altres famílies i se'l fabriquen tot ells mateixos. Tot el raonament és absurd i les persones amb prou feines podrien produir el suficient per sobreviure. Quan algú compra alguna cosa en una botiga, està important, i si pot comprar barat no és una pèrdua, sinó un guany. El comerç no és un joc de suma zero on el que guanya el que exporta ho perd el que importa, sinó que tots guanyen. L'indicador realment important no és el signe de la balança comercial (exportacions - importacions), sinó el volum de negocis total, ja que tant les exportacions com les importacions suposen un guany. D'això es desprèn que la millor política sigui el "lliure comerç unilateral", és a dir, la supressió de les traves al comerç, encara que altres països mantinguin els seus aranzels. Si altres països volen renunciar a una gamma més àmplia de productes barats i de qualitat augmentant els seus aranzels, que ho facin. El més intel·ligent és no seguir el seu exemple. És interessant comprovar com l'ocupació ha crescut amb més intensitat en les economies més obertes i que recorren en major mesura a les tecnologies modernes. Estats Units, entre 1983 i 1995, va generar 24 milions de llocs de treball més dels que es van destruir. I no eren feines mal remunerades (anomenats "McJobs"), sinó tot el contrari. No és cert que aquest augment d'ocupacions es degui a un descens dels salaris i és que una part cada vegada més gran del sou s'abona en remuneracions no monetàries com assegurances mèdiques, accions de l'empresa, places de guarderia... b) Protecció de la indústria naixent. Aquest argument defensa la protecció comercial temporal per a la indústria nacional que just es troba en les seves primeres etapes. La raó que es dóna és que la indústria nacional no pot competir encara amb una indústria estrangera més competitiva i que no sobreviuria sense la protecció de l'estat en un mercat global. Un dels problemes d'aquest argument és que la, en principi, transitòria protecció de la indústria nacional, sol convertir-se en indefinida. Aquesta protecció contínua de la indústria autòctona li impossibilitarà que mai no pugui competir en termes internacionals. De nou la protecció del mercat nacional suposa la concessió de privilegis als productors nacionals, a costa de perjudicar tots els consumidors, que hauran de pagar un preu superior per un producte de menor qualitat. En altres termes, és com si es volgués protegir el creixement d'un nen, privant-lo de tot contacte amb el món exterior. No ens adonem que, precisament per assegurar un creixement sa i equilibrat, és necessari que el nen interactuï amb tot el seu entorn ampli i divers. Exactament igual, els països oberts al comerç exterior són els que desenvolupen més ràpidament la seva indústria. I els països que estableixen aranzels, obliguen els consumidors a adquirir productes de les empreses nacionals, gràcies al qual aquestes prosperen. Tanmateix, en no tenir competència, no modernitzen la seva producció ni baixen els preus dels productes. En conseqüència, una elit s'enriqueix a costa d'una gran massa de la població que es veu forçada a comprar productes més cars i de menor qualitat, ja que no tenen capacitat d'elecció.


222

c) Protecció d'indústries d'interès nacional. Aquest argument defensa que sectors considerats estratègics, com la indústria bèl·lica, estiguin a les mans d'empreses nacionals. Pensar que els polítics estan més ben capacitats que el mercat per saber quins sectors seran a la llarga més competitius, és un gran error. Precisament el mercat es caracteritza per mobilitzar una gran quantitat d'informació que es troba dispersa en la ment de cada un dels individus que componen la societat. Hi ha pocs exemples d'apostes industrials promogudes per l'estat que hagin obtingut èxit i molts fracassos costosíssims: l'intent del Brasil de crear una indústria informàtica, els projectes dels països sud-americans en l'àrea de l'automoció, el fracàs de l'ordinador de cinquena generació o d'una plataforma petrolífera controlada a distància pel Ministeri d'Indústria Japonès, el fracàs de l'avió Concorde anglo-francès... d) Recaptació de diners. El cobrament d'aranzels als productes importats suposa una important font d'ingressos per a l'estat. L'intervencionisme sobre el lliure comerç es concreta en alguna de les mesures següents: aranzels, quotes o contingents, subvencions o subsidis a l'exportació i mesures no aranzelàries. a) Aranzels. Un aranzel és un impost que el govern exigeix als productes estrangers importats per elevar el seu preu al mercat nacional i protegir així les empreses autòctones, que d'una altra forma haurien de competir amb productes més barats i/o de major qualitat. Hi ha dos tipus d'aranzels: ad-valorem (s'apliquen sobre el valor del producte) o específics (és un impost unitari per cada unitat física importada). Els països desenvolupats gravem amb aranzels els productes dels països en vies de desenvolupament que nosaltres mateixos fabriquem més cars. La roba té aranzels més elevats que el cotó, el cafè torrat que el sense torrar, la melmelada i confitura que les fruites amb què es fabriquen. Amb això aconseguim dificultar el desenvolupament dels països en vies de desenvolupament, que tindran moltes dificultats per vendre roba, cafè torrat o melmelada i confitura. Molts africans es veuen forçats a intentar arribar a Espanya amb precàries pasteres. Una vegada aquí, la immigració, sobretot si hi ha crisi, resulta un problema. I quina és la solució que proposen els polítics? Augmentar l'ajut al desenvolupament. Hi ha un estudi específic12 que estima que una reducció del 40% dels aranzels generaria uns beneficis de 70.000 milions de dòlars anuals, un 75% dels quals serien per als països en vies de desenvolupament. Això equival a més del total de l'ajut al desenvolupament que reben aquests països. També el llibre blanc sobre globalització elaborat pel govern laborista britànic13 sosté que una reducció a la meitat dels aranzels a la importació reportaria als països en vies de 12 Hertel, Thomas y Martin, Will (1999). Would developing countries gain from inclusion of manufactures in the WTO negotiations? Genève: WTO, Centre William Rappard (Paper presented at the WTO/World Bank Conference on Developing Countries in a Millennium Round, 20-21 de setembre de 1999), http://www.itd.org/wb/hertel.doc 13 Short, Clare. Eliminating world poverty: making globalisation work for the poor. London: HMSO, 2000 (White Paper on International Development, december 2000), http://www.globalisation.gov.uk/intro.htm


223

desenvolupament uns 150.000 milions de dòlars, tres vegades la cooperació al desenvolupament de tot el planeta. b) Quotes a la importació o contingents. Són restriccions quantitatives que el govern imposa a la importació de determinats béns. Amb independència del preu, es limita la quantitat que es pot importar. Les quotes redueixen l'oferta d'un bé i, per tant, fan que pugi el preu del bé importat. Aquesta pujada del preu beneficia els que tenen el privilegi de tenir les llicències d'importació que concedeix l'estat. Els que surten perdent són sempre els consumidors, que paguen un preu massa elevat pel producte. A més, l'estat tampoc no recapta gens perquè la diferència entre el preu de venda en l'interior del país (elevat) i el preu al mercat internacional (inferior) se la queda íntegrament els qui tenen les llicències per vendre. c) Subvencions a l'exportació. Són ajuts als productors nacionals de determinats béns perquè puguin exportar els seus productes a preus inferiors. Per exemple, les vaques lleteres holandeses reben un subsidi diari per part de la Unió Europea de 6 euros diaris (quan hi ha molts habitants del planeta malvivint amb menys de 2 dòlars al dia). Aquesta llet holandesa pot ser venuda a Kenya a un preu inferior al de la pròpia llet africana, impossibilitant el desenvolupament del mercat lleter local. D'altra banda, la composició de la llet europea no és digerida correctament per la població africana, causant estralls en la salut i augmentant la seva mortalitat. La subvenció de la producció càrnia dins de la Unió Europea és un altre exemple de bogeria. En comptes de permetre la compra de carn d'Argentina o Sud-àfrica, on els caps de bestiar poden moure's i pasturar lliurement sobre àmplies superfícies, se subvenciona l'apilament del bestiar en poc espai i l'alimentació a base de farina procedent dels cadàvers dels seus semblants. Ens estranya que sorgeixin després rares malalties com la de les "vaques boges"? Durant la crisi de les vaques boges, McDonald's va tractar d'evitar la perillosa carn europea mitjançant la importació de carn de Sud-amèrica, però això no va ser possible perquè estava gravada amb altíssims aranzels. Ja que els subsidis es concedeixen en funció de la mida dels cultius i del nombre de caps de bestiar, resulta que els grans latifundistes són els principals beneficiaris dels fons públics (el major perceptor d'aquests ajuts és la família real britànica i, a Espanya, la duquessa d'Alba). En altres paraules, menys de l'1% de la població de la Unió Europea percep gairebé el 40% de tot el pressupost comunitari de la PAC (Política Agrària Comuna). S'estima que la PAC causa als països en desenvolupament unes pèrdues per beneficis no ingressats d'uns 20.000 milions de dòlars anuals, això és, el doble del PNB de Kenya14 .

14 Anderson, Kym; Hoekman, Bernard y Strutt, Anna (1999). Agriculture and the WTO: next steps.Washington, DC: Banco Mundial/CEPR, agosto 1999, http://wbweb4.worldbank.org/wbiep/trade/papers_2000/ag-rie-sept.pdf.


224

Els governs de la Unió Europea subvencionen l'agricultura amb uns 35.000 milions de dòlars anuals i la producció industrial de productes bàsics amb més de 40.000 milions de dòlars. El cost total del conjunt de traves comercials de la Unió Europea (aranzels, quotes, subvencions a l'exportació...) s'estima en unes pèrdues del 5-7% del PNB de la Unió Europea. Això significa tres vegades el PNB de Suècia15. Amb aquests diners es podria haver regalat a cada un dels treballadors protegits un Rolls-Royce a l'any. La mà d'obra i el capital que podrien augmentar la prosperitat de la Unió Europea es retenen en sectors agrícoles i ramaders no competitius gràcies als aranzels i subvencions. Així, la Unió Europea promou la pobresa dels països en vies de desenvolupament no per afavorir tots els ciutadans europeus, sinó per beneficiar el lobby reduït d'alguns violents agricultors16. Un tema relacionat és el dúmping, que té lloc quan les empreses venen a l'estranger a un preu inferior al cost o al preu establert al mercat interior. d) Barreres no aranzelàries. Són regulacions administratives que discriminen a favor dels productes nacionals i en contra dels estrangers, en establir normes de qualitat, mediambientals i sanitàries molt estrictes. Seria el cas, per exemple, de prohibir les importacions que no compleixin amb la normativa ISO 900017 o ISO 1400018 . En exigir als països en vies de desenvolupament que adoptin els nostres mètodes sense poder permetre-ho, el que aconseguim és acabar amb la seva indústria, deixant via lliure als països industrialitzats per operar en aquest àmbit. Això perjudica els desfavorits del món i beneficia la indústria dels països desenvolupats. Si els polítics dels països desenvolupats són sincers en el seu intent d'ajudar els països en vies de desenvolupament, haurien d'estimular el comerç i compartir tecnologia i coneixements, en lloc de deixar de fer negocis amb ells. La millora dels estàndards mediambientals i laborals poden ser discutits en altres fòrums com, per exemple, el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUE) i l'Organització Internacional del Treball (OIT). I el treball infantil? S'han de prohibir les importacions de productes fabricats per nens amb jornades de treball llargues i extenuants? Quan ho fem, cometem l'error de tractar

15 Messerlin, Patrick (2001). Measuring the costs of protection in Europe. Washington, DC: Institute for International Economics. 16 Per exemple, José Bové, sindicalista francès del sector agrícola. 17 Les normes ISO 9000 són normes de qualitat establertes per l'Organització Internacional per a l'Estandardització. Es componen de guies relacionats amb els sistemes de gestió. La seva implantació en les organitzacions suposa un dur treball i els beneficis perseguits són la millora contínua i un major compromís amb el client. 18 La norma ISO 14000 és un conjunt de documents de gestió ambiental que, una vegada implantats, afectarà tots els aspectes de la gestió d'una organització en les seves responsabilitats ambientals i ajudaran les organitzacions a tractar sistemàticament assumptes ambientals, a fi de millorar el comportament ambiental i les oportunitats de benefici econòmic.


225

els països en desenvolupament sota els estàndards dels països desenvolupats, oblidant que Occident també tenia jornades de treball llargues i extenuants fa amb prou feines unes generacions. Per als països en desenvolupament, l'elecció no està entre tenir una mala feina o tenir una bona feina, sinó entre tenir una mala feina o no tenir cap feina. I per als països del Tercer Món, que no tenen ingressos, això seria una tragèdia. Quan el Congrés dels Estats Units va prohibir a la cadena de supermercats Wal-Mart la compra de roba manufactura per nens, què va succeir? En el seguiment d'aquests nens efectuat per diverses organitzacions internacionals, es va comprovar que molts d'ells van anar a parar a la prostitució (¡!). La millor manera d'acabar amb el treball infantil i de millorar el nivell de vida és el creixement econòmic, i el comerç internacional és un dels millors mitjans que hi ha per contribuir al creixement. En relació amb la protecció mediambiental, per als països del Tercer Món és molt més important pal·liar la gana que protegir el medi ambient. Amb la millora del nivell de vida, ja es destinaran recursos per preservar el medi ambient. I és que un país avançat pot desenvolupar una tecnologia ecològica (depuració de gasos d'escapada, sistemes de desguàs, estudi d'energies alternatives...) que un país en desenvolupament no pot permetre's. D'altra banda, l'explotació del medi natural és molt més gran allà on els drets de propietat privada no estan definits. Per exemple, els boscos tropicals de l'Amazònia s'estan explotant vertiginosament per ser terrenys comunals (només un 10% de la selva amazònica és propietat privada) i la pesca dels mars es sobreexplota perquè no existeixen drets de pesca clarament definits. Les majors catàstrofes mediambientals del planeta (Chernobyl...) han passat en dictadures comunistes, on no hi ha la propietat privada. Els defensors del lliurecanvi proposen un comerç entre països, lliure de les traves que el sector públic imposi. La polèmica entre els lliurecanvistes i els proteccionistes té la forma dels que estan a favor de la globalització i els que estan en contra. Si la competència entre empreses fomenta l'eficiència i augmenta la creació de riquesa, què importa la nacionalitat de l'empresa? Els arguments a favor del lliure comerç són els següents: a) Major eficiència dels factors de producció. L'especialització d'un país en la producció d'aquells béns en els quals té avantatge comparatiu, augmenta les possibilitats de producció, incrementant l'ocupació i el benestar social. Els economistes Sachs i Warner, de la universitat de Harvard, han elaborat un estudi sobre els efectes del comerç, examinant l'evolució de 117 països entre 1970 i 1989. Demostren una relació estadística significativa entre el lliure comerç i el creixement econòmic: els països amb polítiques lliurecanvistes tenen un creixement entre 3 i 6 vegades superior al dels estats proteccionistes. En un altre estudi dels economistes Frankel i Romer es sosté que si un país amplia els seus intercanvis comercials en el 10% del PNB, la renda per capita augmenta entre el 5 i el 20%. Aplicat a un país com Nigèria, això significa treure de la pobresa 25 milions


226

dels seus habitants. En el cas de l'Índia, salvaria de la misèria absoluta 250 milions d'habitants. En general, quan un país ha impulsat el lliure comerç i un altre s'ha abstingut de fer-ho, el primer creix més que el segon: Vietnam i Birmània, Costa Rica i Hondures, Uganda i Kenya, Xile i Bolívia. Així, els països en desenvolupament globalitzats s'aproximen als països rics, mentre que els no globalitzats es queden cada vegada més endarrerits. Les economies poden créixer més ràpid mitjançant l'aprofitament de la prosperitat i tecnologia d'altres països. Anglaterra va tardar 58 anys en duplicar el seu nivell de riquesa el 1780, el Japó va tardar només 34 anys en duplicar la seva riquesa el 1880 i Corea del Sud únicament 11 anys per fer el mateix el 1980. b) Increment de la competència. Amb un mercat més ampli, les empreses del país hauran d'augmentar la seva eficiència per no perdre quota de mercat. Tot això promou un saludable procés dinàmic, en el qual les empreses baixen els preus i augmenten la qualitat dels productes. c) Economies d'escala. Amb l'ampliació de la mida del mercat, algunes empreses poden disminuir els costos de producció. d) Més varietat i quantitat de béns i serveis. Productes tan necessaris com el petroli, per exemple, no estarien disponibles sense l'existència del comerç entre empreses de diferents països. De fet, podem fixar-nos en productes de consum tan bàsics com una tassa de cafè. La ceràmica de la tassa pot provenir de la comarca de l'Empordà (Girona), mentre el cafè pot ser de Colòmbia i l'acer amb què està feta la cullereta de Suècia. Realment, si l'oposició al comerç internacional fos efectiva, el nostre nivell de vida cauria dràsticament. 14.3. Formes de relacions comercials L'OMC (Organització Mundial del Comerç) ha pres el relleu, des de gener de 1995, del GATT (General Agreement on Tariffs and Trade) en el seu objectiu de reduir els obstacles al lliure comerç internacional. Un principi bàsic d'actuació del GATT era la clàusula de "nació més afavorida", en virtut de la qual qualsevol reducció d'aranzels amb algun país membre de l'organització s'ha d'estendre a tots els restants membres de la mateixa. Els principis bàsics que regeixen l'OMC són: . Comerç sense discriminació. És el mateix principi del GATT, segons el qual qualsevol acord entre dos països de l'OMC és extensible al conjunt de països que formen part de l'organització. . Protecció només aranzelària. L'OMC limita les mesures proteccionistes a l'aplicació d'aranzels, amb una tendència a la seva eliminació. . Promoció de la competència lleial. L'OMC persegueix formes deslleials de competència com les subvencions a l'exportació. . Impuls de la reforma econòmica. Es promou que els productes de països en vies de desenvolupament accedeixin als mercats internacionals.


227

Paral·lelament a l'acció de l'OMC, alguns països han establert blocs de lliure comerç de caràcter regional. Els més significatius són les àrees de lliure comerç, les unions duaneres i els mercats comuns. a) Àrees de lliure comerç Es caracteritza perquè no té aranzels interns entre els països integrants, però cada membre té llibertat per establir els aranzels que vulgui amb la resta del món. Això provoca que un país no membre que vulgui exportar a un país membre es dirigeixi al que té uns aranzels exteriors més baixos, i des d'allà canalitzi els seus productes als restants països membres. Per impedir aquest tipus d'actuacions, les àrees de lliure comerç solen establir que els béns exportats d'un país membre a un altre país membre només es realitzaran sense aranzels quan més del 50% del valor del bé sigui produït al país exportador. Un exemple d'àrea de lliure comerç és l'Associació Europea de Lliure Comerç (EFTA), integrada per Noruega, Suïssa, Liechtenstein i Islàndia. Així, si Espanya exporta taronges a Suïssa, pagant l'aranzel suís corresponent, Suïssa no podrà exportar-les sense aranzels a Noruega, per exemple, perquè les taronges no provenen de l'EFTA. En canvi, si Espanya exporta corretges de rellotges a Suïssa, pagant l'aranzel suís corresponent, i Suïssa fabrica i acobla els rellotges, Suïssa sí els podrà exportar sense aranzels a Noruega, ja que un alt valor del bé s'ha produït dins de l'espai de l'EFTA. Totes aquestes normes i el seu seguiment requereixen d'un molest control administratiu. b) Unions duaneres Els països integrants no tenen tampoc aranzels interns entre si i, a diferència de les àrees de lliure comerç, estableixen una tarifa externa comuna a totes les importacions de la resta del món. L'aranzel exterior comú elimina els problemes derivats de la desviació de comerç a un país, característic de les àrees de lliure comerç. Un exemple d'unió duanera són els països integrants del Mercosur: Argentina, Uruguai i Brasil. c) Mercats comuns El mercat comú suposa un pas més cap a la liberalització, al permetre la lliure circulació de béns, serveis, capital i mà d'obra entre els països integrants. S'adopten també polítiques comunes en matèries com la seguretat social, impostos, transports i agricultura. L'exemple més representatiu és el Mercat Comú Europeu, origen de l'actual Unió Europea. 14.3.1. La Unió Europea (UE) L'origen de la Unió Europea és la Comunitat Econòmica Europea (CEE), formada el 1957 per Alemanya, França, Itàlia, Bèlgica, Holanda i Luxemburg. Posteriors adhesions van ser les de la Gran Bretanya, Irlanda i Dinamarca (1973); Grècia (1981); Espanya i Portugal (1986); Àustria, Suècia i Finlàndia (1995); Estònia, Letònia, Lituània, Polònia, República Txeca, Eslovàquia, Hongria, Eslovènia, Xipre i Malta (2004); Bulgària i Romania (2007). En total, i de moment, 27 països membres.


228

El Tractat de la Unió Europea (1991), més conegut per Tractat de Maastricht, marca el camí cap a la unió econòmica, monetària i política. Les principals institucions de la Unió Europea són: a) Comissió. Òrgan executiu que dissenya les polítiques i les presenta al Consell de Ministres. b) Consell de Ministres. Òrgan decisori format per un representant de cada país. c) Parlament europeu. Els seus membres són elegits directament pels ciutadans de cada país. d) Tribunal de Justícia. Independent de les restants institucions, decideix si un país incompleix els acords establerts per la Comissió. Les fonts de finançament de la Unió Europea són: a) Impost sobre el Valor Afegit (IVA). El 2% de la recaptació de cada país es destina a la Unió Europea. b) Aranzels sobre productes agrícoles importats c) Drets de duanes d) Aportacions dels països membres en funció del seu Producte Nacional Brut Les principals polítiques de la UE són: a) Política agrícola. En suposa més de la meitat del pressupost i el seu objectiu bàsic és augmentar la renda dels agricultors de la UE. S'instrumenta mitjançant el Fons Europeu d'Orientació de Garantia Agrícola (FEOGA). b) Política regional. El seu objectiu és reduir les diferències entre les regions dels països membres. S'instrumenta mitjançant el Fons Europeu de Desenvolupament Regional (FEDER) i els fons de cohesió. c) Política social. El seu objectiu és la formació professional dels aturats i s'instrumenta mitjançant el Fons Social Europeu (FSE). 14.4. La balança de pagaments És el registre sistemàtic de les transaccions econòmiques entre els residents d'un país i els residents a la resta del món durant un any. Els ingressos serien les entrades de divises al país que elabora la balança de pagaments, com les exportacions o les entrades de capital. Els pagaments serien les sortides de divises del país, com les importacions o les inversions que el país fa a l'exterior. El saldo de la balança de pagaments és la diferència entre els ingressos i els pagaments. Si els ingressos superen als pagaments direm que existeix un saldo positiu o superàvit. Al contrari, si els pagaments superen als ingressos existirà un saldo negatiu o dèficit.


229

L'estructura de la balança de pagaments consta de tres subbalances: compte corrent (mercaderies, serveis, rendes i transferències corrents), compte de capital (transferències de capital; patents, drets d'autor i marques registrades) i compte financer (inversions directes, inversions en cartera, altres inversions i variació de reserves). a) Compte corrent Està integrat per quatre grups d'operacions: balança comercial o de mercaderies, compte de serveis, compte de rendes i transferències. La balança comercial recull l'exportació (ingressos) i la importació de mercaderies (despeses). Quan un país exporta un bé, el país estranger destinatari de la venda està remunerant els factors productius nacionals i, per tant, la renda nacional augmenta. Al contrari, quan Espanya importa un cotxe d'Alemanya, al país germànic se li remuneren els seus factors productius i la renda nacional espanyola disminueix. El compte de serveis inclou les transaccions de productes no tangibles (turisme, transports, serveis a empreses, assegurances...). Les prestacions de serveis a l'estranger seran ingressos i els serveis rebuts d'estrangers seran despeses, obtenint-se el saldo mitjançant la diferència entre els ingressos i les despeses. El compte de rendes recull les rendes del treball obtingudes en un país que no és el de residència del treballador i les rendes del capital (interessos, dividends...) obtingudes en un país que no és el de residència del propietari del capital financer. El compte de transferències corrents inclou totes les partides sense contrapartida, com les donacions al desenvolupament, les remeses d'emigrants o les transferències estatals corrents. El saldo per compte corrent comprèn la suma dels saldos de mercaderies, serveis, rendes i transferències. Si presenta superàvit (ingressos > despeses), l'economia nacional està finançant la resta del món. Al contrari, si presenta dèficit (despeses > ingressos), l'economia nacional està sent finançada per la resta del món. b) Compte de capital Inclou les transferències de capital i l'adquisició i alienació d'actius no financers (no produïts). Les transferències de capital sense contrapartida són la condonació de deutes al deutor i els fons rebuts per la Unió Europea, com els fons de desenvolupament regional i els fons de cohesió social. La segona subpartida és l'adquisició o alienació d'actius no financers no produïts, com els recursos naturals i immobles, i les transaccions amb actius intangibles, com patents, drets d'autor, marques...


230

c) Compte financer Està integrat per la inversió directa, la inversió de cartera, altres inversions i la variació de reserves. Recull les inversions d'Espanya a l'exterior i les inversions de l'exterior a Espanya, els préstecs i dipòsits d'Espanya a l'exterior i els préstecs i dipòsits de l'exterior a Espanya, així com les reserves (or i divises). La inversió directa tracta de mantenir una presència estable en l'empresa invertida, arribant a un grau d'influència significatiu en la seva gestió. La inversió de cartera són les transaccions en valors negociables que no es classifiquen com a inversió directa. Per exemple, títols de deute públic, accions i derivats financers (opcions i futurs). Les altres inversions inclouen els préstecs del país a l'estranger i els dipòsits bancaris oberts a l'estranger (sortides), així com els préstecs rebuts de l'estranger i els dipòsits bancaris oberts per estrangers al nostre país (entrades). Les reserves són bàsicament l'or i les divises (moneda estrangera) que té un país i que serveixen per finançar els desequilibris de la seva balança de pagaments. Les anotacions en la balança de pagaments es regeixen pel principi comptable de la partida doble19 . Totes les operacions tenen una doble anotació: una en el deure i una altra en l'haver (una a la columna d'entrades i una altra a la columna de sortides). Per això, des d'un punt de vista comptable, la balança de pagaments està sempre equilibrada i la suma dels saldos de totes les subbalances (compte corrent, capital i financer) és sempre zero: Saldo compte corrent + Saldo compte de capital + Saldo compte financer =0 Saldo compte corrent = - (Saldo compte de capital + Saldo compte financer) - Saldo compte corrent = (Saldo compte de capital + Saldo compte financer) És important comprendre que un superàvit en la balança per compte corrent suposa un dèficit en les balances de capital i financer. Això és, l'excedent aconseguit pels ingressos en béns, serveis, rendes i transferències, es compensa amb sortides de capital a l'estranger o acumulació de divises al Banc Central. I al revés, un dèficit en la balança per compte corrent suposa un superàvit en les balances de capital i financer. Així, si els pagaments per béns, serveis, rendes i transferències no són compensats amb ingressos, es financen a costa de l'entrada de capital estranger o amb la pèrdua de reserves (divises) del Banc Central. Si el dèficit per compte corrent és persistent, el país augmentarà el seu deute extern per les entrades de capital estranger que necessita i les reserves de divises del Banc Central s'esgotaran. Aquest és el cas de l'economia espanyola, que presenta un dèficit crònic de la balança per compte corrent, compensat bàsicament pel saldo positiu de la balança financera. Així, el dèficit per compte corrent, l'any 2010, supera el 10% del PIB. Dins de la balança per compte corrent, destaca negativament la subbalança comercial (dèficit del 8,2% del PIB) i positivament la de serveis (superàvit del 2,3% del PIB). Les 19 Mètode desenvolupat per Fra Luca Paciolli, religiós franciscà, a la seva obra Summa de arithmetica, geometia,proportioni et proporcionalità (1494). Suposa un dels grans avenços de la humanitat.


231

subbalances de rendes i transferències corrents presenten un signe negatiu, i és que si les remeses d'emigrants eren una font important de renda en els anys seixanta i setanta, la recent arribada massiva d'immigrants a la península ha invertit aquesta tendència. El superàvit de la balança de capital, que depèn bàsicament de les transferències de capital amb la Unió Europea, va retrocedir fins a situar-se en el 0,6% del PIB. La necessitat de finançament final de l'economia espanyola es va cobrir fonamentalment amb les entrades de capital en forma d'inversió de cartera (màxim històric equivalent al 20,3% del PIB). Activitat 14.1. Registra els següents fets segons el format de la balança de pagaments: a) Carlos, de nacionalitat espanyola, realitza un viatge a Andorra i gasta 500 € en allotjament b) Compra un reproductor DVD per 200 € c) Té un compte bancari a Andorra que li produeix 25 € d) Ven taronges valencianes als andorrans per 300 € e) Inverteix 1000 € en accions d'un banc andorrà f) Els dividends de les accions són de 100 € g) Decideix comprar un pàrquing a Andorra per 20.000 € Balança de Pagaments Entrades Sortides Saldo Balança per compte corrent . Comercial 300 (d) 200 (b) +100 . Serveis 500 (a) -500 . Rendes 25 (c)

100 (f) +125

. Transferèncias corrents Balança de capital . Transferències de capital . Adquisició d’actius no financers 20000 (g) -20000 Balança financera Variació de

Passius Variació d’Actius

. Inversió directa

. Inversió de cartera 1000 (e) -1000

. Altres inversions

. Variació de reserves 500 (a) 200 (b) 1000 (e) 20000 (g)

25 (c) 300 (d) 100 (f)

+21275

Saldo final 22125 22125 0 Activitat 14.2. Registra en la balança de pagaments les anotacions següents:


232

a) Una empresa espanyola compra una empresa alemanya per valor de 2000 € b) Els turistes europeus es gasten a Espanya 1000 € c) Una empresa espanyola paga 850 € a una empresa suïssa per una assegurança d) Un compositor espanyol cobra 200 € de drets d'autor per una obra estrenada a França e) Els immigrants magribins transfereixen 300 € al seu país d'origen f) Espanya concedeix 100 € en concepte d'ajut anual al desenvolupament g) Espanya rep 550 € dels fons al desenvolupament de la Unió Europea h) Un alemany compra un pàrquing a Mallorca per 5000 € i) Un espanyol compra patents americanes per import de 3500 € j) El BSCH compra el 51% del banc britànic Abbey Road per 2500 € k) Els japonesos compren accions de Telefónica per valor de 600 € l) El grup bancari britànic HSBC concedeix un préstec a Zara per import de 3500 € m) Un grup d'espanyols obre comptes bancaris per import de 6000 € a Citybank Balança de Pagaments Entrades Sortides Saldo Balança per compte corrent . Comercial . Serveis 1000 (b) 850 (c) +150 . Rendes 200 (d) +200 . Transferèncias corrents 300 (e)

100 (f) -400

Balança de capital . Transferències de capital 550 (g) +550 . Adquisició d’actius no financers 5000 (h) 3500 (i) +1500 Balança financera Variació de

Passius Variació d’Actius

. Inversió directa 2000 (a) 2500 (j)

-4500

. Inversió de cartera 600 (k) +600

. Altres inversions 3500 (l) 6000 (m) -2500

. Variació de reserves 2000 (a) 850 (c) 300 (e) 100 (f) 3500 (i) 2500 (j) 6000 (m)

1000 (b) 200 (d) 550 (g) 5000 (h) 600 (k) 3500 (l)

+4400

Saldo final 26100 26100 0 Activitat 14.3. Registra en la balança de pagaments espanyola les següents operacions: a) Una empresa valenciana ven llimones a França per valor de 5.000 €. b) Un inversor espanyol adquireix accions de Vodafone per valor de 6.000 €. c) Una empresa espanyola adquireix el 52% del capital social d'una empresa italiana per 400.000 €. d) Una empresa espanyola cobra per un treball d'assessoria financera a una empresa


233

alemanya 8.000 €. e) Espanya rep fons estructurals de la UE per valor de 45.000 €. f) El BSCH concedeix un crèdit a un alemany per import de 25.000 €. g) Un inventor americà cobra per la patent d'un microxip informàtic 20.000 € a una empresa espanyola. h) Kosovo ven a Espanya un solar perquè edifiqui la seva ambaixada per valor de 250.000 €. i) Un emigrant espanyol cobra una pensió de 30.000 € del govern alemany per haver treballat a Alemanya durant més de 30 anys. j) Una empresa francesa adquireix el 20% del capital social d'una empresa espanyola per valor de 220.000 €. k) Un espanyol contracta una assegurança amb Zurich Assegurances (empresa suïssa) per valor de 1.000 €. Activitat 14.4. Si existeix un dèficit en la balança per compte corrent i de capital, què passa a la balança financera? Activitat 14.5. Quins avantatges té una unió duanera respecte a una àrea de lliure comerç respecte la simplificació en la gestió de les duanes? En quin sentit una unió duanera implica una pèrdua de sobirania dels països que la conformen? Activitat 14.6. Visita l'URL de l'empresa Amazon (http://www.amazon.com) i valora el funcionament de la pàgina, els productes que ofereix, la facilitat d'ús i els mitjans de pagament. Activitat 14.7. Explica què és la teoria de l'avantatge comparativa. Posa exemples de la vida real. Activitat 14.8. Econolàndia té 100 treballadors que fabriquen 4 ordinadors al mes cada un. I 100 treballadors que fabriquen 10 camises al mes cada un. Empresalàndia té 50 treballadors que fabriquen 3 ordinadors al mes cada un i 50 treballadors que fabriquen 5 camises al mes cada un. a) Quina és la producció de cada país sense comerç entre ells? b) Qui té avantatge comparatiu en la producció d'ordinadors? I en la producció de camises?


234

c) Com canviaria la producció total si s'especialitzen? Quin seria el resultat final? Activitat 14.9. Unolàndia té 20 treballadors que fabriquen 10 cotxes al mes cada un i 20 treballadors que fabriquen 30 motos al mes cada un. Doslàndia té 20 treballadors que fabriquen 15 cotxes al mes cada un i 20 treballadors que fabriquen 25 motos al mes cada un. a) Quina és la producció de cada país sense comerç entre ells? b) Qui té avantatge comparatiu en la producció d'ordinadors? I en la producció de camises? c) Com canviaria la producció total si s'especialitzen? Quin seria el resultat final? Activitat 14.10. Proposa un exemple en el qual dos països fabriquen ordinadors i hamburgueses. Un té avantatge comparatiu en la fabricació d'ordinadors i l'altre en hamburgueses. Demostra que el comerç pot beneficiar ambdós. Activitat 14.11. Enumera les mesures proteccionistes. Indica quines mesures són proteccionistes i quins lliurecanvistes: a) Incorporació d'Espanya a la Unió Europea. b) Espanya concedeix una subvenció als productors de blat igual a la diferència de preu amb el blat importat de Polònia. c) Espanya redueix els aranzels als països llatinoamericans a la meitat per afavorir el seu desenvolupament econòmic. d) Espanya imposa una quota de 100.000 cotxes importats de la Xina. Quins guanys són més visibles, els del lliure comerç o els del proteccionisme? Quins sectors econòmics es beneficien del proteccionisme? Quins efectes té això en la política econòmica que adopta el govern? Activitat 14.12. Raona si les següents afirmacions són verdaderes o falses: a) Si un país és menys productiu que un altre en tots els béns, no existirà cap incentiu per comerciar. b) Encara que un país sigui menys productiu que un altre en tots els béns, per la teoria de l'avantatge comparatiu el primer país s'especialitzarà en el que menys malament sap fer i comerciaran. c) Els aranzels sobre les patates fan que pugi el preu de les patates en l'interior del país. d) Cap país no es beneficia del comerç internacional. e) Tots els països es beneficien del comerç internacional. f) Alguns països es beneficien del comerç internacional més que d'altres.


235

14.5. Mercats de divises Una divisa és una moneda estrangera, com el dòlar americà, el ien japonès o el franc suís. Els mercats de divises, per tant, són aquells en els quals es compren i venen monedes de diferents països. Així, al mercat de divises de la zona euro, una família nord-americana que vulgui passar les seves vacances a Mallorca o les empreses que importin productes europeus demandaran euros a canvi d'oferir dòlars. D'altra banda, una família espanyola que vulgui enviar els seus fills a estudiar a Harvard o una empresa espanyola que inverteixi en una d'americana demandaran dòlars a canvi d'oferir euros. Dins del mercat genèric de divises, es pot distingir quatre tipus concrets de mercats: a) Mercat al comptat. Les divises són objecte de lliurament immediat, dins dels dos dies hàbils següents. b) Mercat de futurs. Les divises s'intercanvien en una data futura predeterminada, a un preu convingut. c) Mercat d'opcions. Una opció és un contracte que atorga al seu comprador el dret, però no l'obligació, de comprar o vendre una determinada quantitat de divises a un preu determinat, en un període de temps estipulat. d) Mercat de derivats. Concentra el major volum d'operacions de divises en dos tipus d'instruments: els contractes a termini i els swaps (intercanvi d'un corrent de pagaments realitzable en una moneda per un altre corrent de pagaments en una altra moneda). El tipus de canvi nominal és el preu d'una moneda en relació amb una altra, això és, el nombre d'unitats de moneda estrangera que s'han de donar per obtenir una unitat de moneda nacional. Per exemple, si el tipus de canvi dòlar/euro és 1,5 voldrà dir que un dòlar i mig s'intercanvia per un euro. Alternativament, també es pot dir que 1 dòlar equival a 0,66 euros, això és, que el tipus de canvi euro/dòlar és 0,66. Per plantejar el funcionament bàsic del mercat de divises, utilitzarem el tipus de canvi dòlar/euro (nombre de dòlars que equivalen a un euro).


236

Gràfico 14.1. El mercat d’euros. Un tipus de canvi dòlar/euro de mercat d'1,5 significa que cada euro es canvia per un dòlar i mig. Una depreciació o devaluació de l'euro respecte al dòlar significa que per cada euro s'obtenen menys dòlars. Això succeiria, per exemple, si passem d'un tipus de canvi dòlar/euro d'1,5 a un tipus de canvi dòlar/euro d'1,4. Quan l'euro es deprecia, els importadors i turistes nord-americans poden comprar més béns i serveis europeus per la mateixa quantitat de dòlars. Això estimularà les exportacions europees. Al contrari, els europeus podrem comprar menys béns nord-americans amb la mateixa quantitat d'euros, ja que aquesta moneda ha perdut valor respecte al dòlar, afavorint la disminució de les importacions. L'apreciació o revaluació de l'euro respecte al dòlar implica que per cada euro s'obtindran més dòlars. Per exemple, en passar d'un tipus de canvi dòlar/euro d'1,5 a 1,6. En aquest cas, els importadors i turistes nord-americans podran comprar menys béns i serveis europeus amb la mateixa quantitat de dòlars, fet que incidirà negativament en les exportacions europees. En canvi, les importacions europees de béns i serveis nord-americans augmentaran, ja que l'euro ha guanyat valor respecte al dòlar. Un dels factors que determinen que una moneda es depreciï o apreciï respecte a una altra és el diferent comportament dels preus als diferents països. El tipus de canvi real mostra la relació a què poden intercanviar-se els preus dels béns d'un país pels d'un altre: Tipus de canvi real = (Pn . tc) / Pex Pn és el preu d'una cistella de productes de consum en l'interior del país, Pex és el preu dels mateixos productes a l'estranger i tc és el tipus de canvi nominal. Els béns nacionals s'encareixen respecte als estrangers quan puja el tipus de canvi real i s'abarateixen quan disminueix. Així mateix, el tipus de canvi real pot augmentar per qualsevol de les següents causes: a) augment dels preus nacionals (Pn);


237

b) augment del tipus de canvi nominal (tc); c) disminució dels preus estrangers (Pex) De la mateixa manera, el tipus de canvi real pot disminuir quan: a) disminueixen els preus nacionals (Pn); b) disminueix el tipus de canvi nominal (tc); c) augmenten els preus estrangers (Pex). La teoria de la paritat del poder adquisitiu estableix la relació existent entre els preus de mercat i els tipus de canvi. La idea és senzilla: si un bé costa 2 dòlars als Estats Units i 1 euro a l'eurozona, és natural considerar que el tipus de canvi és de 2 dòlars per euro. Qualsevol paritat que es desviï notòriament d'aquesta originaria algun tipus de pressió al mercat de divises. Per exemple, si el tipus de canvi oficial fos d'1 dòlar per euro, els posseïdors de dòlars demanarien la conversió massiva dels seus dòlars en euros, adquiririen els béns a Europa per importar-los els Estats Units. La demanda d'euros a canvi de dòlars apreciaria l'euro (depreciaria el dòlar) fins que el tipus de canvi oficial se situés en 2 $ =1 €. Així, a llarg termini, el tipus de canvi entre dues monedes tendiria a igualar els preus d'una cistella idèntica de béns i serveis a cada país. Això explicaria que un país amb taxes d'inflació sistemàticament superiors a la dels països competidors sofreixi una pèrdua en el valor de la seva moneda (depreciació del tipus de canvi nominal). Activitat 14.13. La revista The Economist elabora l'"índex Big Mac", elaborat sobre la base del menú de McDonald's. El preu del Big Mac és de 5 dòlars als Estats Units i 4 euros a l'eurozona. Amb un tipus de canvi nominal d'1 € =1,5 $, calcula la sobrevaloración de l'euro i estableix el tipus de canvi a llarg termini segons la teoria de la paritat del poder adquisitiu. El tipus de canvi segons la teoria de la PPA hauria de ser aquell que iguala el preu d'idèntiques cistelles de béns. En el nostre cas, 5 $ =4 €, o bé, 1 € =5/4 $ =1,25 $. Ja que el tipus de canvi oficial és 1 € =1,5 $, l'euro està sobrevalorat respecte al dòlar (o el dòlar infravalorat respecte a l'euro). Concretament, la sobrevaloración de l'euro és del 16,6% ( =1,5 -1,25 / 1,5 ) Demanda d'euros Hi ha dos motius fonamentals per demandar euros: les exportacions de béns i serveis i les entrades de capital estranger. Els productes europeus exportats a l'estranger estan fixats en euros. Per això, l'americà que els importi, per pagar-los, haurà de canviar dòlars per euros. De la mateixa manera, els turistes nord-americans que visiten els països de l'eurozona hauran de pagar en euros, havent d'oferir els seus dòlars a canvi d'euros. Les entrades de capital financer és l'altra causa de la demanda d'euros. Així, els


238

ciutadans o empreses nord-americanes que comprin actius europeus (accions, obligacions, deute públic...) hauran d'oferir també dòlars a canvi d'euros. Variables que afecten la demanda d'euros Les quatre variables més importants que afecten la demanda d'euros són el tipus de canvi real, la renda del país estranger (en el nostre cas Estats Units), el diferencial entre els tipus d'interès europeus i el tipus d'interès nord-americà, així com les expectatives. Els dos primers afecten les exportacions i importacions de béns i serveis, mentre que el diferencial de tipus d'interès i les expectatives afecten bàsicament les entrades i sortides de capital. 1. El tipus de canvi real. Les exportacions depenen del preu relatiu dels béns nacionals respecte dels estrangers: uns preus relatius baixos afavoreixen les exportacions, mentre que uns preus relatius alts dificulten les exportacions i afavoreixen les importacions. En definir el tipus de canvi real com (Pn . tc) / Pex, la demanda d'euros dependrà de les tres variables: . Els preus nacionals (Pn). Un augment dels preus europeus encareix relativament els béns i serveis de la zona euro, reduint les exportacions i la demanda d'euros. Al contrari, una disminució relativa dels preus europeus abarateix els béns i serveis de la zona euro, afavoreix les exportacions i la demanda d'euros. . El tipus de canvi nominal (tc). L'apreciació o revaluació del tipus de canvi nominal encareix les exportacions europees (abarateix les importacions nord-americanes), reduint la demanda d'euros (augmentant la demanda de dòlars). Al contrari, la depreciació o devaluació del tipus de canvi nominal abarateix les exportacions europees (encareix les importacions nord-americanes), augmentant la demanda d'euros (reduint la demanda de dòlars). . Els preus estrangers (Pex). La disminució dels preus estrangers encareix relativament els béns i serveis europeus, reduint les exportacions i la demanda d'euros. Al contrari, l'augment dels preus estrangers abarateix relativament els béns i serveis europeus, augmentant les exportacions i la demanda d'euros. 2. La renda del país estranger. Si augmenta la renda dels Estats Units, els ciutadans nord-americans disposaran d'una renda disponible superior, afavorint les exportacions europees i la demanda d'euros. Al contrari, si la renda dels Estats Units disminueix, els ciutadans nord-americans no tindran tant poder adquisitiu, havent de reduir les seves importacions de productes europeus i reduint també la demanda d'euros. 3. El diferencial de tipus d'interès. L'entrada de capitals a curt termini depèn bàsicament del tipus d'interès a què es remuneren els actius financers del país. Així, per exemple, si el tipus d'interès bàsic de l'economia nord-americana és del 2% i el de l'eurozona és del 4%, els inversors internacionals tenen incentius a comprar actius financers europeus (vendre actius financers nord-americans), ja que la remuneració que ofereix l'eurozona és superior a la nord-americana. Això provoca l’entrada de capitals a Europa, l'augment de la demanda d'euros i una tendència a l'apreciació del tipus de canvi dòlar/euro. Al contrari, si el tipus d'interès fixat pel Banc Central Europeu fos inferior al de la Reserva Federal, els inversors internacionals desinvertirien en l'eurozona per invertir en actius financers d'EUA, provocant una sortida de capitals d'Europa, el descens de la demanda d'euros i una tendència a la depreciació de l'euro amb relació al dòlar.


239

4. Les expectatives. Si existeix l'opinió generalitzada que l'euro està sobrevalorat respecte al dòlar, els inversors internacionals desinvertiran en els actius denominats en euros per invertir en actius financers nord-americans. Això augmentarà la demanda de dòlars (reduirà la demanda d'euros), provocant entrades de capitals en EUA (sortides de capitals d'Europa) i promovent l'apreciació del dòlar respecte a l'euro. Al contrari, si l'opinió és que l'euro està infravalorat respecte al dòlar, els inversors internacionals invertiran en actius financers europeus (desinvertint en actius nord-americans), augmentant la demanda d'euros (reduint la demanda de dòlars), provocant entrades de capitals a Europa (sortides de capitals d'EUA) i promovent l'apreciació de l'euro (depreciació del dòlar). Un cas cèlebre és el de George Soros, financer d'origen hongarès, que va guanyar una fortuna apostant el setembre de 1992 a la depreciació de la lliura esterlina. La seva opinió era que la lliura esterlina estava sobrevalorada. Per això, va realitzar massives vendes de la moneda britànica al comptat, reservant-se el dret de compra de la lliura a termini. Això va fer tremolar al Sistema Monetari Europeu, va posar en escac el Bank of England i va suposar un increment de les seves finances personals de... 1.100 milions de dòlars. Oferta d'euros La contrapartida de l'oferta d'euros és la demanda de dòlars. Els motius fonamentals per ofertar euros són les importacions de productes nord-americans, la despesa dels turistes europeus en EUA i les inversions europees en el país de George Washington i Thomas Jefferson. Els productes que els europeus importem d'EUA estan fixats en dòlars. Per això, per pagar-los, haurem de canviar euros per dòlars. De la mateixa manera, els turistes europeus que visitin els Estats Units hauran de pagar en dòlars, havent d'oferir a canvi els seus euros. Les sortides de capital financer de l'eurozona és l'altra causa de la demanda de dòlars. Així, els ciutadans o empreses europees que comprin actius nord-americans (accions, obligacions, deute públic...) hauran d'oferir també euros a canvi de dòlars. Per tant, l'oferta d'euros (demanda de dòlars) es fonamenta en les importacions de béns, el turisme i les sortides de capital financer d'Europa a EUA. Variables que afecten l'oferta d'euros Les quatre variables més importants que afecten l'oferta d'euros són el tipus de canvi real, la renda nacional, el diferencial entre els tipus d'interès europeus i el tipus d'interès nord-americà, així com les expectatives. Els dos primers afecten les exportacions i importacions de béns i serveis, mentre que el diferencial de tipus d'interès i les expectatives afecten bàsicament les entrades i sortides de capital.


240

1. El tipus de canvi real. Les importacions depenen del preu relatiu dels béns nacionals respecte dels estrangers: si els preus dels productes nord-americans són més baixos que els europeus, es tendiran a importar. En definir el tipus de canvi real com (Pn . tc) / Pex, l'oferta d'euros dependrà de les tres variables: . Els preus nacionals (Pn). Un augment dels preus nacionals encareix relativament els béns i serveis del país, reduint les exportacions i augmentant les importacions. Per pagar les importacions denominades en dòlars, s'ofereixen euros. . El tipus de canvi nominal (tc). L'apreciació o revaluació del tipus de canvi nominal encareix les exportacions europees i abarateix les importacions nord-americanes, havent d'oferir per a això euros a canvi de dòlars. . Els preus estrangers (Pex). La disminució dels preus estrangers encareix relativament els béns i serveis europeus, augmentant les importacions (reduint les exportacions) i oferint euros a canvi de dòlars. 2. La renda nacional. Si augmenta la renda disponible dels ciutadans del país, també ho faran les importacions de productes d'EUA. Per a això s'oferiran euros a canvi de dòlars. 3. El diferencial de tipus d'interès. La sortida de capitals a curt termini de la zona euro es donarà quan el tipus d'interès d'EUA sigui superior al d'Europa. 4. Les expectatives. Si existeix l'opinió generalitzada que el dòlar està infravalorat respecte a l'euro, els inversors internacionals desinvertiran en els actius denominats en euros per invertir en actius financers nord-americans. Això augmentarà la demanda de dòlars (oferta d'euros), provocant entrades de capitals en EUA (sortides de capitals d'Europa) i promovent l'apreciació del dòlar respecte a l'euro. 14.6. Sistemes de tipus de canvi Els principals sistemes de determinació del tipus de canvi són: tipus de canvi fixos i tipus de canvi flexibles. Un sistema de tipus de canvi és el conjunt de normes que descriuen el paper del Banc Central al mercat de divises. Tipus de canvi fixos En aquest sistema, el valor d'una moneda està fixat respecte a una altra moneda o cistella de monedes. Per mantenir el tipus de canvi en el nivell fixat, el Banc Central intervé en el mercat de divises comprant i venent euros.


241

Gràfic 14.2. Tipus de canvi fix. El Banc Central fixa el tipus de canvi oficial (tc) i intervé si les forces del mercat el situen en un altre valor. Si el mercat situa el tipus de canvi a un nivell inferior (devaluació de l'euro: augment de l'oferta d'euros o reducció de la demanda d'euros) respecte al tipus de canvi oficial, el Banc Central haurà d'intervenir comprant euros. Al contrari, si el mercat situa el tipus de canvi a un nivell superior (revaluació de l'euro: disminució de l'oferta d'euros o augment de la demanda d'euros) respecte al tipus de canvi oficial, el Banc Central haurà d'intervenir venent euros. Les intervencions del Banc d'Espanya comprant i venent euros fan que es perdi el control de la política monetària. D'aquesta forma, el Banc Central comprarà euros per evitar la devaluació de la moneda i vendrà euros per evitar la revaluació. Quan el Banc Central adquireix euros a canvi de vendre divises, redueix la base monetària i provoca una reducció amplificada de l'oferta monetària. D'altra banda, quan el Banc Central compra divises a canvi de desprendre's d'euros, augmenta la base monetària i provoca una expansió multiplicada en l'oferta monetària. Les necessàries intervencions del Banc Central per mantenir el tipus de canvi oficial (comprant i venent euros) provoquen la pèrdua de control de la política monetària. Si el desequilibri entre les forces del mercat i el tipus de canvi oficial és permanent, les autoritats monetàries hauran de rebaixar el tipus de canvi oficial (devaluació) o elevar-lo (revaluació). En una devaluació, els productes nacionals resulten més barats per als importadors estrangers, fet que provoca un increment de les exportacions nacionals a mig i llarg termini. Per la seva part, els productes estrangers resulten més cars per als residents del país, fet que tendeix a disminuir les importacions a mig i llarg termini. Tanmateix, en el curt termini, és probable que el país no pugui disminuir les importacions de productes estrangers, provocant una situació de dèficit exterior. Això pot deure's a la falta de productes substitutius, com succeeix a Espanya en el cas de petroli.


242

Encara que el preu del cru augmenti, la no existència de reserves petrolíferes en territori nacional i la dependència del sector energètic, no possibiliten la reducció de les importacions de petroli. S’ha de suposar, però, que en el llarg termini la creativitat empresarial pugui desenvolupar noves formes de creixement sense necessitat de dependre del petroli, explotant noves formes d'energia. En una revaluació, d'altra banda, els productes estrangers resulten més barats, fet que provoca un increment de les importacions. Les exportacions, més cares en termes relatius, tendiran a disminuir. L'avantatge més destacable del sistema de tipus de canvi fix és que afavoreix el comerç internacional i fomenta les inversions de capital en reduir el nivell d'incertesa del tipus de canvi. L'exemple més pur d'això és el "patró or", on cada moneda estava definida per un determinat pes en or i, per tant, la relació de canvi entre les diferents monedes venia donada pels seus respectius pesos en metalls preciosos20 . El sistema de patró or clàssic va ser vigent tot un segle (des de 1816 fins a la Primera Guerra Mundial) i va suposar el període de major creixement, pau i esplendor de la civilització occidental. En el període d'entreguerras hi va haver un intent fallit de restaurar el patró or, que va ser avortat per la gran depressió de 1929. En finalitzar la Segona Guerra Mundial, els acords de Bretton Woods es van basar en l'existència de tipus de canvi fix entre totes les monedes del sistema i el dòlar, amb uns marges de fluctuació, i en una relació fixa del dòlar amb l'or21. Aquest sistema va durar fins el 15 d'agost de 197122 i des de llavors no ha estat restablert. Tipus de canvi flexibles En un sistema de tipus de canvi flexibles, el tipus de canvi es determina per les forces del mercat sense la intervenció ni de l'Estat ni del Banc Central. D'aquesta manera, un augment de l'oferta d'euros (importacions de béns, serveis i sortides de capital) causarà la depreciació de l'euro, mentre que un augment de la demanda d'euros (exportacions de béns, serveis i entrades de capital) provocarà l'apreciació de la moneda europea. Ja que el tipus de canvi s'ajusta lliurement per igualar l'oferta i la demanda de divises, els bancs centrals no tenen per què mantenir reserves de divises ni és necessari la seva intervenció per mantenir un determinat tipus de canvi. Amb aquest sistema, a diferència de l'anterior, els governs mantenen l'ús discrecional de la política monetària i fiscal.

20 En el seu origen, 20 dòlars =1 unça d'or =28 grams d'or. Durant l'època del patró or clàssic (des del final de les guerres napoleòniques fins a la I Guerra Mundial), 1 lliura esterlina =5 dòlars (aproximadament). 21 35 dòlars = 1 unça d’or. 22 El president nord-americà Richard Nixon declara la inconvertibilitat del dòlar en or. La causa subjacent era la gran expansió monetària orquestrada per la Reserva Federal per finançar la guerra del Vietnam.


243

Tipus de canvi mixtos

És una situació intermèdia entre els sistemes de flotació lliure i els tipus de canvi fixos. Es permet una certa flexibilitat a l'oscil· lació del tipus de canvi, sempre que es mogui dins d'uns límits determinats anomenats bandes de fluctuació. Aquestes bandes de fluctuació indiquen la depreciació o apreciació màxima que pot tenir una moneda en relació amb la seva paritat central. En aquest sistema, el Banc Central intervé només quan el tipus de canvi presenta una oscil· lació que sobrepassa el límit superior o inferior.

Gràfic 14.3. Intervenció del Banc Central per evitar que el tipus de canvi surti de les seves bandes de fluctuació en un sistema de tipus de canvi mixtos o intervinguts. Quan el tipus de canvi presenta una apreciació superior a tc3, el Banc Central ha d'intervenir venent euros (comprant dòlars per la quantitat representada per A0A1) al mercat de divises, la qual cosa augmenta l'oferta d'euros fins que el tipus de canvi torna a situar-se dins de la banda de fluctuació normal. D'altra banda, si el tipus de canvi presenta una depreciació inferior a tc1, el Banc Central ha d'intervenir al mercat de divises comprant euros (venent dòlars per la quantitat B0B1), el qual augmenta la demanda d'euros i el tipus de canvi torna a situar-se en el seu marge d'oscil· lació normal. Aquestes intervencions del Banc Central, comprant i venent divises, provoquen augments i disminucions no desitjades sobre l'oferta monetària, igual que en un sistema de tipus de canvi fixos.


244

Els tipus de canvi en la Unió Monetària Europea La constitució de la Comunitat Econòmica Europea va tenir com objectiu establir un mercat comú que permetés la lliure circulació de béns i serveis, treballadors, capital i tecnologia, eliminant les artificials fronteres dels estats europeus. A inicis de la dècada dels noranta, la CEE va posar en marxa un ambiciós pla d'integració monetària que consistia en la substitució de les diferents monedes nacionals per l'euro com a moneda comuna. La unió monetària va suposar la pèrdua d'autonomia de la política monetària dels estats membres. Abans del naixement de l'euro, Espanya, secularment deficient en termes de productivitat i competitivitat internacional, podia impulsar la seva economia recorrent a la depreciació de la pesseta. Quan el govern depreciava la pesseta, els productes nacionals s'abaratien, la qual cosa impulsava les exportacions, i els productes estrangers s'encarien, la qual cosa afavoria la disminució de les importacions a llarg termini. D'un cop de ploma, i de forma només temporal, l'activitat econòmica nacional rebia un impuls expansiu. Amb l'entrada de l'euro23, això ja no és possible. La política monetària s'executa des del Banc Central Europeu i també la política fiscal perd autonomia en una unió monetària, ja que l'alta mobilitat dels factors productius contribueix a harmonitzar els tipus impositius i es limiten el dèficit públic (3% del PIB) i del deute públic (60% del PIB). Les característiques bàsiques de la Unió Monetària Europea són les següents: . El Banc Central Europeu (BCE) dissenya i executa la política monetària a la zona euro i té com a objectiu aconseguir una inflació inferior al 2%. . El BCE és independent dels estats i no pot finançar governs ni empreses públiques. . El Pacte d'Estabilitat limita el dèficit públic a un màxim del 3% del PIB i el deute públic a un màxim del 60% del PIB. . Creació de l'euro com a moneda única Aquestes característiques presenten trets positius com l'eliminació del risc de tipus de canvi entre les antigues monedes de cada país, l'ampliació dels mercats financers, una major estabilitat dels preus i la millora de les finances públiques. Tanmateix, i malgrat els criteris de convergència establerts al Tractat de Maastricht, les diferències entre els països europeus continuen sent notables. Les ordenacions jurídiques continuen sent molt diferents i l'acceptació d'una moneda única implica limitar la capacitat de cada país per reaccionar segons les seves pròpies circumstàncies a canvis bruscos de l'entorn.

23 El naixement virtual de l'euro va ser l'1 de gener de 1999 (les operacions del mercat de divises amb tercers països, les operacions del mercat de capitals i l'emissió de deute públic es realitzen en euros), mentre que la introducció real va ser l'1 de gener de 2002. Els països que inicialment van conformar la zona euro van ser Holanda, Bèlgica, Luxemburg, França, Alemanya, Itàlia, Àustria, Finlàndia, Irlanda, Espanya i Portugal. Grècia va adoptar l'euro l'any 2001.


245

Activitat 14.14. Test (admet respostes múltiples): 1. Una compra de dòlars per part del Banc Central té l'efecte següent al mercat de divises: a) Un augment de la demanda de divises b) Un augment de la base monetària c) Una disminució de la base monetària d) Una expansió de l'oferta monetària 2. Una venda de dòlars per part del Banc Central té l'efecte següent al mercat de divises: a) Un augment de la demanda de divises b) Un augment de la base monetària c) Una reducció de la base monetària d) Una disminució de la base monetària 3. L'augment de les exportacions europees a USA té com a efecte: a) Un augment de l'oferta de dòlars b) Un augment de la demanda d'euros c) La devaluació del dòlar respecte a l'euro d) La devaluació del dòlar respecte a totes les divises del món 4. La sortida de turistes europeus a Nova York té com a efecte: a) Un augment de l'oferta d'euros b) Un augment de la demanda de dòlars c) La devaluació de l'euro respecte al dòlar d) La devaluació de l'euro respecte a totes les divises del món 5. Si el Banc Central Europeu fixa un tipus d'interès superior al de la Reserva Federal: a) Es produirà una entrada de capitals a Europa provinent dels Estats Units b) Es produirà una sortida de capitals d'Europa cap als Estats Units c) L'euro tendirà a apreciar-se respecte al dòlar d) El dòlar tendirà a depreciar-se respecte a l'euro 6. Si el tipus de canvi oficial dòlar/euro és superior al d'equilibri: a) Es produirà un excés en l'oferta d'euros i demanda de dòlars b) Es produirà un excés en la demanda d'euros i oferta de dòlars c) L'euro està sobrevalorat i això perjudica les exportacions d) La despesa en importacions augmentarà i l'euro tendirà a depreciar-se 7. Si el tipus de canvi oficial dòlar/euro és inferior al d'equilibri: a) Es produirà un excés en la demanda d'euros i oferta de dòlars b) Es produirà un excés en l'oferta d'euros i demanda de dòlars c) L'euro està infravalorat i això encareix les importacions d) La despesa en exportacions augmentarà i l'euro tendirà a apreciar-se 8. Si una moneda es devalua: a) A llarg termini, les exportacions tendiran a augmentar i les importacions a disminuir b) Augmenta l'orgull nacional dels responsables de la política econòmica del país c) A curt termini, pot augmentar el dèficit de la balança per compte corrent d) Afectarà el comerç interior del país de forma important 9. Què és el tipus de canvi nominal? a) El preu de la moneda d'un país en relació amb la d'un altre país


246

b) El nivell general de preus d'un país dividit pel nivell general de preus d'un altre país c) La relació entre el valor de les exportacions i el valor de les importacions d) La quantitat d'exportacions dividit per la quantitat d'importacions 10. Què és el tipus de canvi real? a) El preu de la moneda d'un país en relació amb la d'un altre país b) El tipus de canvi nominal corregit per la relació de preus entre el país i l'estranger c) La relació entre el valor de les exportacions i el valor de les importacions d) La quantitat d'exportacions dividit per la quantitat d'importacions Activitat 14.15. Entra en la web del Fons Monetari Internacional (www.imf.org). Comenta quins són les condicions que estableix el FMI per atorgar préstecs. Activitat 14.16. Entra en la web del Banc d'Espanya (www.bde.es) o en la del Banc Central Europeu (www.ecb.int) i llegeix la síntesi dels informes mensuals. Activitat 14.17. Entra en la web del Servei d'Estudis de "la Caixa" (www.lacaixa.es) i llegeix la síntesi de l'informe mensual sobre l'economia espanyola. Activitat 14.18. Argumenta si les següents afirmacions són verdaderes o falses: 1. El Banc Central d'un país pot fàcilment impedir la devaluació de la seva moneda, encara que el mercat cregui el contrari. 2. Els moviments dels tipus d'interès no tenen efectes internacionals. 3. Els diferencials d'inflació és un factor important en l'evolució dels tipus de canvi a llarg termini. 4. Les transaccions més nombroses al mercat de divises responen a moviments de capital, més que de mercaderies. 5. Els tipus de canvi fixos donen certesa a les transaccions de mercaderies i capitals, mentre que els tipus de canvi flexibles introdueixen incertesa als mercats. 6. Per evitar la depreciació de l'euro respecte al dòlar, el Banc Central Europeu pot augmentar el tipus d'interès a curt termini de l'eurozona.


247

7. Warren Buffet, una de les majors fortunes mundials, va treure profit de la sobrevaloración de la lliura esterlina venent la moneda anglesa en grans quantitats als mercats de divises. 8. La devaluació del tipus de canvi de la moneda d'un país pot augmentar la seva competitivitat. 9. A llarg termini, un dels elements més determinants en l'evolució dels tipus de canvi és la inflació. 10. A curt termini, un dels elements més determinants en l'evolució dels tipus de canvi són els tipus d'interès i les compres de mercat obert per part del Banc Central. Activitat 14.19. Suposis que la relació entre dues monedes (franc suís i corona danesa) és: 1 franc suís =55 corones daneses A aquest tipus de canvi, les diferents partides de la Balança de Pagaments de Suïssa (en milions) són: Exportacions de béns i serveis: 80 Entrades de capital: 30 Importacions de béns i serveis: 200 Sortides de capital: 40 a) Trobar el saldo de la balança per compte corrent i la variació en les reserves de divises. b) Quines mesures ha de prendre el Banc de Suïssa si no vol que el sector exterior afecti la liquiditat interna. c) En un sistema de tipus de canvi flexibles, quin serà el tipus de canvi d'equilibri si les exportacions i importacions de béns es comporten d'acord amb les següents equacions: X = tc +25, M =420 -4 . tc On tc: 1 franc suís = tc corones daneses Solució: a) El saldo de la balança per compte corrent serà: Exportacions de béns i serveis - Importacions de béns i serveis = 80 - 200 = -120 La variació de les reserves vindrà recollida pel saldo de la Balança de Pagaments: Exportacions + Entrades de capital - Importacions - Sortides de capital 80 + 30 - 200 - 40 = - 130 b) La disminució en les reserves de divises significa una disminució de la Base Monetària per valor de 130 milions de francs suïssos (7.150 milions de corones daneses). Perquè aquest dèficit en el saldo de la balança de pagaments no es tradueixi en una contracció de l'oferta monetària, el Banc de Suïssa pot:


248

- Augmentar el finançament del dèficit públic amb apel·lació al Banc de Suïssa per valor de 130 milions de francs suïssos - Augmentar el finançament a la resta del sistema bancari en 130 milions de francs suïssos - Realitzar compres de mercat obert per valor de 130 milions de francs suïssos c) Si: X = tc +25, M =420 -4 tc, 1 franc suís =55 corones daneses Llavors: X = 55 + 25 =80, M =420 -4 . 55 = 200 Que concorda amb les dades inicials. El tipus de canvi d'equilibri serà aquell que iguali l'oferta de divises amb la demanda de divises: Exportacions de béns i serveis + Entrades de capital = Importacions de béns i serveis + Sortides de capital tc +25 + 30 = 420 -4 tc +40 5 tc =405 tc =81 1 franc suís =81 corones daneses Així, per corregir el dèficit en la balança de pagaments, el franc suís es deprecia respecte a la corona danesa. La depreciació és d'un 47% (=81 - 55 / 55). Activitat 14.20. Suposem que 1 € =1,5 $ ( o bé 1 $ =0,6 €) i que la Unió Europea estableix un aranzel del 10% sobre les importacions de blat. Calcula: a) Després de pagar l'aranzel, quants euros valdrà un quilo de blat importat des del Canadà si el preu a la frontera del dòlar canadenc és d'1 dòlar/quilo? b) Si el preu del blat produït a Europa és de 0,65 €/kilo, s'importarà blat del Canadà? I si no existís l'aranzel? Activitat 14.21. Espanya ven taronges als Estats Units a 3 euros el quilo. Si el tipus de canvi és 1 € =1,5 $, Quant costa el quilo de taronges en dòlars? I si l'euro s'aprecia i passa a cotitzar a 1 € =1,6 $? Com afecta l'apreciació de l'euro (depreciació del dòlar) al comerç entre Espanya i els Estats Units?


249

Activitat 14.22. Si el preu d'un telèfon mòbil últim model és de 250 $ a Chicago, i el tipus de canvi euro/dòlar és de 0,7 € per cada dòlar, a) Quin és el preu en euros del telèfon mòbil? b) I si el tipus de canvi fos de 0,75 € per cada dòlar, quin seria el nou preu en euros? c) L'euro respecte al dòlar, s'ha apreciat o depreciat? d) S'importarien més o menys mòbils si es dóna aquesta situació respecte al valor inicial? Activitat 14.23. Si augmenten les inversions dels Estats Units en Europa, què succeirà amb el tipus de canvi euro/lliura? Si l'euro passa de valer 1,5 dòlars a valer 1,7 dòlars, quina de les dues monedes s'ha depreciat i quina s'ha apreciat? Què succeirà amb les exportacions i importacions europees? En què es diferencia una depreciació d'una devaluació? Activitat 14.24. En relació amb el tipus de canvi euro/dòlar, què succeiria si el tipus d'interès d'Europa fos més alt que l'americà? Què succeiria si augmenta la renda dels Estats Units? Activitat 14.25. Quines són les diferències entre un sistema de tipus de canvi fix i un de flexible? En quin no és necessari que el banc central mantingui reserves de divises? Què succeiria en un sistema de tipus de canvi fixos si tingués lloc un descens de l'oferta de divises (disminució de les exportacions, per exemple) que superés el marge de fluctuació permès? I si es produeix un augment de l'oferta de divises (augment de les exportacions, per exemple) que també supera el marge de fluctuació permès?


250

Unitat 15. Creixement i desenvolupament. 15.1. El creixement El creixement fa referència a l'increment de la producció real, a l'expansió de les possibilitats de producció i, per tant, a la possibilitat d'accedir a més i millors béns i serveis. A llarg termini, la producció augmenta a causa de la major quantitat i qualitat dels factors productius i a la millora de la tecnologia. Generalment, el creixement econòmic es mesura per l'evolució del PIB i del PIB per capita d'un país. Recordem que la taxa de creixement del PIB entre dos anys, considerem 2006 i 2007 per al cas d'Espanya (xifres en milers de milions d'euros), es calcula amb el quocient: Creixement del PIB 2006-2007 = (PIB07 - PIB06) / PIB06 = (646 -621,8) / 621,8 = 0,0389 =3,89% Per obtenir el PIB per capita es divideix el PIB real pel total de la població (en milions d'habitants): PIB per capita del 2006 = PIB2006 / Población2006 =621,8 / 44,395 =14 (en milers d'euros) PIB per capita del 2007 = PIB2007 / Población2007 =646 / 45,200 =14,29 (en milers d'euros) Creixement del PIB per capita 2006-2007 = (14,29 -14) / 14 = 0,021 =2,1% Observem que ambdós, PIB i PIB per capita, augmenten. Tanmateix, l'augment del PIB per capita és inferior a l'increment del PIB, a causa d'un augment més que proporcional de la població. Alguns dels beneficis del creixement econòmic són els següents: . Quan hi ha creixement econòmic i un augment de la producció, l'ocupació també sol augmentar, encara que hi hagi avenços en la productivitat. La millora de la productivitat es tradueix en una major competitivitat dels productes nacionals al món, la qual cosa també contribuirà a augmentar les exportacions i l'ocupació. . Major nivell de vida. La societat disposarà de majors béns i serveis per persona, podent gaudir al mateix temps de més temps lliure. . L'estat augmentarà la recaptació sense necessitat d'apujar els tipus impositius. Alguns inconvenients del creixement poden ser: . Un creixement descontrolat pot generar una dinàmica inflacionista acompanyada de dèficits públics, així com una degradació del medi ambient i l'esgotament de determinats recursos naturals.


251

El creixement ha de ser sostenible, això és, compatible amb la capacitat productiva del país i no generar tensions inflacionistes o dèficits pressupostaris. També ha de ser respectuós amb el medi ambient. . D'altra banda, una condició bàsica per al creixement és l'estalvi, la qual cosa implica la disminució voluntària del consum. I quan es parteix d'uns nivells de pobresa considerables, estalviar pot significar un sacrifici difícilment assumible. 15.2. Causes del creixement econòmic El creixement es deu bàsicament a l'augment de la quantitat i qualitat dels factors productius, a les millores de la tecnologia, al lliure comerç i a l'estabilitat macroeconòmica i política: - Augment de la quantitat i qualitat del factor treball - Augment de la dotació de capital físic - Millores de la tecnologia i innovació - Lliure comerç i obertura a l'exterior - Estabilitat macroeconòmica i política Augment de la quantitat i qualitat del treball Hem de distingir el nombre de treballadors disponibles en un país, el nombre d'hores treballades i la qualificació de la mà d'obra. Així mateix, el nombre de treballadors disponibles en un país depèn bàsicament del creixement de la població, la immigració de treballadors, la taxa d'activitat laboral i la taxa d'ocupació. El creixement de la població ve donat pel creixement vegetatiu, això és, la diferència entre naixements i defuncions. La decisió de tenir (o no) fills pot considerar-se des de la perspectiva econòmica24 . Així, a mesura que la dona va progressivament entrant en el mercat de treball amb un nivell de capacitació superior, el cost d'oportunitat de tenir fills i cuidar-los augmenta. Això vol dir que el temps de dedicació als fills té un cost econòmic major en termes de salaris deixats de percebre en el mercat de treball. Els costos de proporcionar una educació de qualitat als fills també augmenten. Tot això redunda en una disminució de la natalitat i en una menor fertilitat (número mig de fills per dona en edat fèrtil). En canvi, als països pobres, tenir fills resulta relativament "barat", ja que les mares tenen un nivell educatiu i professional relativament baix, dedicant-se fonamentalment a les tasques de la llar. D'altra banda, els nens són una font d'ingressos per a les famílies, ja que des d'edat molt primerenca comencen a treballar. La immigració suposa l'arribada de mà d'obra d'altres països i augmenta l'oferta de treball. Espanya ha rebut una gran afluència d'immigrants durant els anys del boom econòmic, cobrint molts llocs de treball en la construcció, serveis i turisme. Amb la fi

24 Tratado sobre la familia, de Gary Becker (1981), Premi Nobel d’Economia el 1992.


252

de l'època de les vaques grasses i la destrucció d'ocupació, la immigració passa de ser considerada necessària a plantejar-se com un seriós problema. El govern espanyol ha respost oferint incentius que els immigrants abandonin Espanya i tornin al seu país d'origen (contradictòriament, els polítics també neguen la gravetat de qualsevol crisi, generant incentius a no abandonar el país). El problema fonamental és que la situació als països d'origen de la immigració no ha millorat substancialment. El nombre de treballadors disponibles per treballar també dependrà lògicament de la taxa d'activitat (població activa / població en edat de treballar) i de la taxa d'ocupació (població ocupada / població en edat de treballar). Així, la taxa d'activitat i ocupació a Espanya durant l'any 2004, va ser només del 56% i 50% respectivament. Segons dades de l’oficina estadística de la Unió Europea:

Datos referidos al segundo trimestre de cada año

En porcentaje

TASAS DE ACTIVIDAD TASAS DE OCUPACIÓN

TASAS DE PARO

2001 2002 2003 2001 2002 2003 2001 2002 2003 AMBOS SEXOS

Unión Europea 56,1 56,4 56,7 52,0 52,1 52,2 7,3 7,6 8,0 Bélgica 50,9 51,2 51,4 47,7 47,7 47,4 6,2 6,9 7,7 Dinamarca 65,1 65,6 65,5 62,4 62,8 61,9 4,2 4,3 5,4 Alemania 57,5 57,3 57,3 53,0 52,4 51,7 7,8 8,5 9,8 Grecia 48,7 48,7 48,6 43,8 44,0 44,2 10,2 9,6 8,9 España 51,9 53,1 54,1 46,6 47,2 48,1 10,4 11,1 11,1 Francia 55,5 55,7 56,1 50,7 50,9 51,1 8,6 8,7 9,0 Irlanda 59,1 59,4 59,6 56,9 56,9 56,9 3,7 4,3 4,5 Italia 48,3 48,8 49,3 43,7 44,3 44,9 9,6 9,2 8,9 Luxemburgo 53,8 54,7 54,8 52,8 53,3 52,8 1,8 2,6 3,7 Países Bajos 64,2 64,9 64,7 62,8 63,2 62,3 2,1 2,6 3,6 Austria 58,2 59,1 58,9 55,9 56,2 56,2 4,0 4,9 4,7 Portugal 61,3 61,8 62,1 58,9 59,0 58,3 3,9 4,5 6,1 Finlandia 63,3 63,2 62,8 56,8 56,6 56,3 10,3 10,4 10,5 Suecia 62,7 62,7 62,8 59,8 59,6 59,3 4,7 5,0 5,6 Reino Unido 62,1 62,4 62,5 59,2 59,2 59,5 4,7 5,0 4,8

Taula 15.1. Tasses d’activitat, ocupació i atur en els països de la Unió Europea. El segon element important per determinar la disponibilitat total del factor treball és el nombre d'hores treballades. Als països desenvolupats, el nombre mig d'hores treballades per treballador ha disminuït en els últims anys. Aquest és un senyal que, així que augmenta el nivell de vida, l'individu valora més l'elecció del lleure que la del treball. Amb tot, treballar menys hores no és sinònim de menors retribucions, ja que l'acumulació de capital fa més productiu el treball humà. Així, segons dades del BBVA per al 2005, els espanyols treballem una mitjana de 1.774 hores anuals, mentre que la mitjana en la Unió Europea era de només 1.555 hores (a


253

França els empleats treballen una mitjana de 1.432 hores anuals i a Alemanya 1.438 hores). Tanmateix, Espanya no arriba a la mitjana d'Estats Units (els nord-americans treballen una mitjana de 1.815 hores anuals). Tanmateix, mentre que el nombre d'hores treballades a Espanya ha anat augmentant per sobre de la mitjana europea, la productivitat del treball en l'economia espanyola ha crescut a un ritme inferior a la mitjana comunitària des de mitjan els 80. El deteriorament de la productivitat espanyola no es produeix només respecte a la UE, sinó també als Estats Units. De fet, el valor de la productivitat espanyola es va situar el 2005 en el 74% de la corresponent als Estats Units, davant el 86% de 1995. Dos dels possibles determinants estructurals del comportament de la productivitat són el dèficit de capital humà i de capital tecnològic. El tercer element important és la qualificació de la mà d'obra o capital humà. Els coneixements del treballador i les capacitats adquirides en el lloc de treball són un element crucial en la productivitat del treball. La tecnologia i els béns de capital poden adquirir-se de l'exterior, però la seva aplicació requereix directius, obrers i coneixements tècnics que només una població qualificada té i que no poden ser importats. Augment de les dotacions de capital físic El capital físic d'un país està constituït pel capital productiu (instal·lacions, maquinària i béns d'equip) i per les infraestructures (carreteres, ferrocarrils, ports i aeroports...). La inversió neta positiva augmenta l'estoc de capital i és un dels elements clau del creixement econòmic. Un dels factors determinants del subdesenvolupament econòmic seria, per tant, l'escassetat d'estalvi que no permet ni l'acumulació de capital ni la inversió necessària. Millores de la tecnologia La tecnologia és el coneixement actual mitjançant el qual el sistema productiu fabrica béns i proporciona serveis. El progrés tecnològic suposa la introducció de nous mètodes de producció o organització, permetent la producció d'una quantitat superior de béns i serveis amb la mateixa quantitat de recursos. El progrés tecnològic depèn dels recursos destinats a investigació, desenvolupament i innovació (I+D+i). La investigació és l'activitat mitjançant la qual es crea nou coneixement. El desenvolupament tracta d'aplicar aquest nou coneixement a la producció. Finalment, la innovació és la plasmació d'aquest nou coneixement en la realitat productiva.


254

El realment important és que s'arribi a innovar. Espanya es caracteritza perquè dedica, d'entrada, pocs recursos a la investigació. Però el pitjor és que aquests escassos recursos es tradueixen en una innovació final encara més pobra. Una causa d'això és la falta de connexió existent entre el sistema universitari i l'empresa, donant-se el cas que la investigació realitzada per la facultat de farmàcia de la Universitat de Barcelona genera uns descobriments científics que es protegeixen mitjançant patents, però que esdevenen coneixement inútil per a la indústria farmacèutica per la seva falta d'aplicabilitat al món real. En no comprar ningú aquestes patents per la seva falta d'utilitat, serà l'estat espanyol el que, amb diners públics ho faci, completant un cercle viciós d'ineficiència. Espanya té 25 sol·licituds de patents per cada milió d'habitants, mentre que el Regne Unit en té 782, els Països Baixos 449 i Alemanya 302. Només Portugal va sol·licitar menys patents que Espanya.

SOLICITUD DE PATENTES Y PUBLICACIÓN DE ARTÍCULOS CIENTÍFICOS EN LA UE

(por cada millón de habitantes) País Solicitudes

de patentes (2006)

Artículos Científicos

(2005)

Reino Unido 782 1.639

Países Bajos 449 832

Finlandia 319 1.734

Alemania 302 1.072

Suecia 282 2.129

Dinamarca 230 2.034

Bélgica 173 1.461

Austria 137 1.315

Francia 127 972

Italia 71 1.722

España 25 810

Portugal 8 581

Taula 15.2. Font: Organización para la Cooperación y Desarrollo Económico (OCDE).

D'altra banda, el rànquing mundial de les millors universitats que anualment publica la Universitat Jiao Tong de Shanghai constata que les universitats espanyoles no són competitives en el context internacional. Així, cap universitat a Espanya no es situa entre les 160 millors del món i tampoc entre les 50 amb més prestigi d'Europa. La primera que apareix entre les 200 primeres és la Universitat de Barcelona, situada al lloc 170. La segona universitat d'aquest país en el rànquing és la Complutense de Madrid, al lloc 248.


255

RANKING DE MEJORES UNIVERSIDADES DEL MUNDO Posición Universidad / País

1 Harvard / EEUU 2 Standford / EEUU 3 California (Berkeley) / EEUU 4 Cambridge / Reino Unido 5 Inst. de Tecnología de Massachussets / EEUU 6 Inst. de Tecnología de California / EEUU 7 Columbia /EEUU 8 Princeton /EEUU 9 Chicago / EEUU 10 Oxford / Reino Unido 170 Universidad de Barcelona / España 248 Complutense de Madrid / España

Taula 15.3. Ranking mundial de les millors universitats. És molt clara la supremacia nord-americana en qualitat universitària, ocupant vuit dels deu primers llocs, mentre que els altres dos llocs són per a Cambridge i Oxford al Regne Unit. A Espanya falla el finançament i la gestió de recursos, la formació del professorat, el nivell i la viabilitat en els títols universitaris i, fonamentalment, l'activitat investigadora i la seva transferència a la societat. Lliure comerç i obertura a l'exterior El comerç internacional permet produir per a un mercat mundial. Això activa i amplifica la teoria de l'avantatge comparativa (estudiat en la unitat anterior). De la mateixa manera, l'accés a un mercat de major dimensió permet aprofitar economies d'escala i rendibilitzar més ràpidament els productes. Un mercat de major dimensió també crea una dinàmica de sana competitivitat i ofereix grans oportunitats per a la innovació. Estabilitat macroeconòmica i política Està clar que l'estabilitat macroeconòmica (inflació controlada, baix dèficit públic), un ordre jurídic competent, l'absència de guerres i de corrupcions polítiques (escàndols urbanístics, cobrament de comissions...) són factors importants per aconseguir el creixement econòmic.


256

15.3. El desenvolupament econòmic El desenvolupament econòmic és un concepte més ampli que el creixement econòmic, ja que a més de suposar el creixement del PIB, implica també millores socials en el camp de l'educació i la sanitat, així com reformes institucionals i legals. Així, el grau de desenvolupament o subdesenvolupament comprèn un ventall ampli d'indicadors entre els quals destaquen els següents: la renda per capita, la taxa d'estalvi, el nivell d'atur, l'índex d'analfabetisme, l'estructura sanitària, el creixement de la població, l'esperança de vida, l'estructura productiva... Alguns dels elements que condicionen el subdesenvolupament són: la incorrecta assignació dels recursos (1), l'escassetat de capital físic i humà (2), els desequilibris macroeconòmics estructurals (3) i la falta d'un entorn institucional i legal adequat (4). (1) La assignació dels recursos no és l'adequada, ja que existeixen moltes limitacions a l'actuació del lliure mercat. Això es tradueix en nivells d'atur elevats, capacitat productiva ociosa, baix nivell d'estalvi que finança inversions no rendibles, política de control de preus, presència important d'empreses públiques que no funcionen amb criteris d'eficiència econòmica, càrrega fiscal sobre la població excessiva... (2) Els països en vies de desenvolupament es caracteritzen per la falta de fàbriques, maquinària i infraestructures de tot tipus. El requisit per a l'acumulació de capital és l'estalvi, la qual cosa és difícil i dolorós quan es parteix d'un nivell d'ingressos molt baix. Desgraciadament, la fixació del tipus d'interès per part de les autoritats del país dificulta encara més l'estalvi i la inversió, al situar el tipus d'interès real en termes negatius25. . El capital humà, adquirit a través de l'educació formal i de l'experiència en el lloc de treball, és un altre factor clau per al desenvolupament social i econòmic. Els països en vies de desenvolupament tenen una sèrie de regulacions estatals que limiten les possibilitats que el sector privat ofereixi serveis educacionals. D'altra banda, la falta de recursos fa que els nens i nenes s'incorporin al treball a edats molt primerenques, abandonant el sistema educatiu. L'estat podria incentivar la inversió en capital humà concedint beques-salari als alumnes que prolonguessin la seva escolarització. (3) L’aplicació de polítiques fiscals i monetàries expansives es tradueix en dèficits fiscals i altes taxes d'inflació que impedeixen que els preus compleixin les seves funcions, desanimant la inversió i generant conflictes entre treballadors i empresaris. Els països en vies de desenvolupament freqüentment han de recórrer a l'endeutament extern i a grans depreciacions del tipus de canvi, desanimant la inversió estrangera i domèstica. També recorren amb freqüència a la substitució d'importacions per producció nacional, en un intent de promoure la industrialització del país. Per a això s'estableixen alts aranzels i quotes a la importació. Tanmateix, amb el temps, el no aprofitar els avantatges del lliure comerç presenta molts inconvenients. Els escassos recursos s'utilitzen ineficientment en la producció de béns massa intensius en capital, mentre que la limitada extensió del mercat domèstic impedeix l'aprofitament d'economies d'escala.

25 Interès nominal = interès real + inflació esperada o, el que és el mateix, interès real = interès nominal - inflació esperada. Considerant el cas de Zimbabwe l'any 2006, el tipus d'interès d'intervenció del banc central va ser del 500%, mentre que la inflació oficial va ser del 1.281%. Després, l'interès real =500% -1281% = -781%.


257

(4) Finalment, els països en vies de desenvolupament no solen oferir una defensa eficaç del dret de propietat. Els governs corruptes són els primers en violar sistemàticament els drets humans fonamentals sense que existeixi un sistema judicial independent que el condemni. Tot això foragita la inversió exterior i no afavoreix l'estalvi interior ni l'acumulació incipient de capital. No hi ha receptes preestablertes per sortir del subdesenvolupament. Tanmateix, algunes línies d'acció bàsiques serien: (1) Els mercats competitius són el millor sistema d'assignació de recursos i la millor manera per aconseguir un sistema eficient de producció i distribució. Per tant, el mercat ha de funcionar sense intervencions de l'estat. La funció de l'estat és establir el marc legal de la societat, definint i protegint els drets de propietat. Ha d'existir una normativa que estableixi els principis de propietat legítima, l'elaboració de contractes i la resolució de litigis. Els governs han d'assegurar que els sectors més necessitats i desfavorits tinguin accés als serveis essencials, però no han d'entrar en el funcionament dels mercats. El govern no ha de pretendre regular la vida privada de les persones ni l'activitat mercantil de les empreses. Obligar les empreses a complir milers de folis de normatives i regulacions desincentiva l'activitat productiva, impedeix l'aparició de noves empreses i fa que les empreses existents destinin recursos per pressionar els polítics o subornar els funcionaris26. Els països de l'est d'Àsia (Xina, Taiwan, Malàisia, Singapur...) gaudeixen d'un gran desenvolupament perquè van optar per garantir el dret de propietat i defensar la iniciativa privada i la competència, amb una política monetària que manté la inflació en nivells baixos. A Hong Kong, per crear una empresa, no són necessaris permisos ni llicències. Això promou la iniciativa privada i disminueix la corrupció, que sovint creix a l'ombra de la concessió de llicències per part de l'administració pública. En canvi, països com Corea del Nord i Birmània van optar per polítiques oposades i avui són un exemple de misèria. També el continent africà és un exemple de pobresa extrema, amb un creixement anual entre 1965 i 1990 de només el 0,8% . (2) La inversió en capital humà és enormement necessària als països subdesenvolupats i genera una alta rendibilitat, però la necessitat d'assegurar uns ingressos fa que els nens i nenes deixin l'escola i comencin a treballar a una edat molt primerenca. Una possible solució per allargar l'escolarització i assegurar l'alfabetització de la població dels països subdesenvolupats podria ser el pagament d'una beca-salari a les famílies que no abandonen el sistema escolar. El tipus d'educació primària és la més necessària, mentre que els estudis universitaris no ofereixen una rendibilitat social tan elevada.

26 En paraules del filòsof xinès Lao-Tsé, fa més de 2.500 anys, "quantes més lleis es promulguen, major serà el nombre de lladres i bandits".


258

De la mateixa manera, la medicina preventiva és més necessària que la medicina curativa. (3) El govern ha de ser prudent amb la despesa pública. La política fiscal ha de ser continguda, evitant dèficit i endeutaments excessius que posin en perill l'estabilitat econòmica. De la mateixa manera, han d'evitar-se les expansions monetàries en generar inflació i provocar una pèrdua de competitivitat internacional. (4) Es necessita un marc jurídic-institucional que garanteixi els drets més elementals com el dret a la vida i a la propietat. L'estat no pot permetre la proliferació dels assassinats, les matances, el robatori i el pillatge. En aquestes condicions, ningú no invertiria en els països en vies de desenvolupament. L'estat ha d'assegurar el dret bàsic a la vida i a la propietat privada, al mateix temps que deixa d'intervenir en el funcionament dels mercats. L'accés a la globalització (entesa com al lliure intercanvi de béns, serveis, treball, capital i tecnologia) és un mitjà molt potent per aconseguir el desenvolupament i accelerar el creixement econòmic. Per a això es necessita més obertura a la inversió internacional i al comerç de béns i serveis, afavorint la instal·lació d'empreses multinacionals al país. 15.4. La globalització La globalització és la intensificació dels intercanvis internacionals de béns, serveis, treballadors, capital i tecnologia. En bona mesura la causa de la globalització són les noves tecnologies, que redueixen els costos de comunicació i també els costos de transacció, afavorint els intercanvis i la difusió de la tecnologia i del coneixement. El major pes de les exportacions i importacions en relació amb el PIB és una de les mesures més tradicionals del "grau d'obertura" de les economies. Segons indicadors del Banc Mundial (2007), la suma de les exportacions més les importacions van passar de representar el 44% del PIB mundial el 1980 al 58% el 2005. Si aquest indicador de la globalització comercial és important, els de la globalització financera són espectaculars. Així, el volum de diners que es mou cada dues hores als mercats financers internacionals equival al PIB de Catalunya (producció total en un any). I en un dia, els mercats financers mouen un total d'1,5 bilions de dòlars. No obstant això, no tots els béns tenen al mateix grau de globalització. En general, la indústria i alguns serveis competitius (traded sectors), exemples de dinamisme empresarial i d'innovació tecnològica, es troben sotmesos a una forta competència internacional. En canvi, altres sectors non-traded escapen a la competència de la Xina i d'altres països emergents. Exemples de sectors non-traded poden ser alguns productes agrícoles protegits i subvencionats per l'estat, així com les activitats que sorgeixen a l'ombra del poder polític. Els sectors traded són beneficiosos per al conjunt de la població, responen a les preferències dels consumidors i es basen en la innovació de productes i processos, reduint els costos i augmentant l'eficiència. En canvi, els sectors non-traded busquen els privilegis atorgats pel govern, de manera que l'important no és la formació que un


259

tingui, sinó els "endolls" adequats. Es correspon amb la cultura del pelotazo, del fer-se ric de la nit al dia sense cap tipus d'esforç ni sacrifici. La globalització augmenta el tamany dels mercats, afavoreix l'especialització i els augments de productivitat, estimulant el creixement econòmic. L'augment de la renda per capita dels països pobres hauria de ser superior a la dels països rics, ja que les entrades de capital i la difusió de la tecnologia als països pobres, en partir d'uns nivells molt baixos, haurien de proporcionar rendibilitats molt elevades. El resultat dels treballs empírics en el període comprès entre 1970 i 200027 prenent un total de 138 països mostra que les taxes globals de pobresa s'han reduït significativament. Així, la fracció de la població mundial amb menys d'1 dòlar diari s'ha reduït del 20% al 12% entre 1990 i 2000. Aquesta reducció espectacular de la pobresa a escala mundial és molt perceptible a Àsia (Índia i la Xina), on 260 milions de persones han abandonat el llindar de la pobresa absoluta. No obstant això, al continent africà les taxes de pobresa pugen i el nombre de pobres ha augmentat en 60 milions. I és que mentre l'economia xinesa està cada vegada més globalitzada, els països africans viuen aïllats i al marge del fenomen globalitzador. Per tant, afirmar que les desigualtats han augmentat amb la globalització és erroni, almenys per quatre raons: 1. La idea que les diferències globals han incrementat es basa en les xifres publicades per l'ONU i també pel Banc Mundial. Però hi ha un problema amb aquestes xifres, i és que no han estat ajustades al poder adquisitiu, això és, amb la capacitat real de compra de les persones28 . Perquè ens entenguem, 1 euro a Espanya no té el mateix poder adquisitiu que al Congo, per exemple. En no tenir en compte aquesta consideració, les xifres de pobresa es sobrevaloren. Així, afirmar que el 20% de la població més rica del planeta és 74 vegades més rica que el 20% més pobre és erroni. Quan s'ajusten les dades al poder de compra real, resulta que el 20% més acabalat és només 16 vegades més ric que el 20% més deprimit. 2. En segon lloc, els nivells de pobresa dels diferents països no són comparables entre si. Als Estats Units, el llindar de pobresa es situa en uns 9.000 dòlars anuals. Aquells que són considerats pobres als Estats Units no viuen en la misèria. Un 72% de les famílies nord-americanes pobres posseeixen un o diversos automòbils, el 72% disposa de rentadora, un 20% de rentaplats, un 50% d'aire condicionat, un 60% de forn microones, un 93% de televisió en color, un 60% de reproductor de vídeo i un 41% és propietària del seu habitatge29. 3. En tercer lloc, quan s'afirma que el 20% de la població nord-americana més pobra només guanya el 3,6% del PIB del país estem fent una foto en un moment determinat, i ens oblidem del que succeeix a continuació. En estudiar les desigualtats de renda d'una manera estàtica, ens oblidem que hi ha una mobilitat contínua ascendent dins dels grups socials. Només el 5,1% dels nord-americans que pertanyien el 1975 al 20% més pobre

27 Sala i Martín, Xavier (2006); The World distribution of income: falling poverty and convergence. Quarterly Journal of Economics, Vol. 121, número 2, pp. 351-397. 28 Per posar un exemple, 1 euro no té el mateix poder adquisitiu real a Espanya que a la República Democràtica del Congo. A un canvi d'1 euro =877 francs congolesos (juliol de 2008), el poder de compra de 877 francs congolesos al Congo resulta molt superior al poder de compra d'1 euro a Espanya. 29 Norberg, Johan (2005). En defensa del capitalismo global. Unión Editorial, Madrid.


260

de la població continuava sent-ho el 1991. Un 60% havien prosperat notablement i fins i tot el 30% dels més pobres del país el 1975 s'havien col·locat entre el 20% més ric el 1991. El remei més efectiu contra la pobresa és la possibilitat d'actuar per un mateix per sortir d'aquesta situació. El temps mig d'un nord-americà per sota del llindar de pobresa és de 4,2 mesos i només un 4% de la població nord-americana pot considerar-se pobre de llarga durada (més de dos anys). La resta dels pobres (immigrants sense recursos, estudiants...) podran ascendir ràpidament dins de la societat. 4. Són les discriminacions i els privilegis els causants de la desigualtat de rendes, especialment en els estats no democràtics. En definitiva, no és la globalització el causant de l'augment de les desigualtats, sinó precisament la falta de globalització i la corrupció institucional. L'economista Niclas Berggren estudia la manera com un major grau de liberalisme econòmic influeix en les desigualtats de renda i obté que l'anivellament més ràpid de rendes es produeix als països en desenvolupament que opten pel lliure comerç amb l'estranger i la llibertat de moviments internacionals de capital. Aquestes són les dues expressions més clares de la globalització. Un altre índex que reforça la tesi que les desigualtats a nivell mundial han disminuït i no pas augmentat és l'IDH (Índex de Desenvolupament Humà), que combina diversos aspectes del desenvolupament, com les rendes de la població, el nivell de formació i l'esperança de vida. Aquest índex té un valor màxim d'1 (prosperitat absoluta) i un mínim de 0 (misèria absoluta). En els últims 40 anys, l'IDH ha augmentat a tots els països, però molt especialment als països en vies de desenvolupament (on ha passat de 0,26 a 0,65 entre 1960 i 2000). En canvi, als països rics de l'OCDE, l'IDH ha augmentat en menor proporció (de 0,8 a 0,93). Les desigualtats del món són atribuïbles a l'economia de lliure mercat, però no perquè aquesta hagi empobrit a algunes nacions, sinó perquè ha generat molta riquesa i prosperitat a les que l'han adoptat. La desigual distribució que hi ha al planeta es deu a la desigual distribució de l'economia de lliure mercat. Si el que volem és disminuir la pobresa i la misèria, és necessari liberalitzar l'economia. Culpem dels nostres mals a la falta de llibertat i no tinguem enveja dels que prosperen amb la llibertat. En l'aspecte social, les evidències empíriques assenyalen que les classes mitjanes són les que surten més mal parades del procés de globalització. Així, les desigualtats entre les persones de classe alta i les de classe mitjana augmenten, mentre que la distància entre la classe mitjana i la classe baixa es redueix a causa que els sectors més desfavorits són beneficiaris de les polítiques socials de l'estat del benestar. Aquesta tendència és doblement preocupant. En primer lloc, perquè les classes mitjanes sempre han estat el motor de tota societat. I en segon lloc, perquè es polaritza la societat en dos extrems. En l'extrem superior, les classes altes accedeixen a una educació d'excel·lència, freqüentment privada, que els proporciona bastantes probabilitats de mantenir el seu estatus i el seu glamour. Al contrari, en l'extrem inferior, les classes mitjanes i baixes accedeixen a una educació mediocre que no els permetrà ascendir socialment. És necessari evitar que continuï la tragèdia d'un sistema educatiu que es converteix en mecanisme amplificador de les diferències amb un potencial de desigualtat major que mai, per recuperar aquell sistema educatiu que genera capital humà i permet l'ascens social30 . 30 Tugores Ques, Juan (2008). I després de la globalització? Eumo Editorial, Vic.


261

1993 2000 2030 % Població % Renda % Pobla. % Renda % Pobla. % Renda

Classe Baixa

76 29 82 28,7 63 17

Classe Mitja

8 12 7,6 13,8 16,1 14

Classe Alta

16 58 10,5 57,5 20,9 69

Taula 15.4. Font: Banc Mundial (2007). Es considera classe baixa una renda inferior a la renda per capita del Brasil. Es considera classe alta una renda superior a la renda per capita d'Itàlia.

S'observa que, entre 2000 i 2030, la classe mitjana ha doblat el seu pes dins del conjunt de la població i tanmateix no ha augmentat la renda. En canvi, la classe alta augmenta el seu percentatge de renda. Lectura 15.1. Llegeix el següent article aparegut en la premsa i contesta les següents preguntes: - Quines no són les causes dels amotinaments que van tenir lloc als suburbis de París? Quina pot ser la causa? - Pensa en l'ocupació que t'agradaria exercir dins d'uns anys. Calcula aproximadament el temps que et portaria i el cost econòmic. Com reaccionaries si, després de tot aquest sacrifici, no trobessis feina i estiguessis aturat? - Creus encertat defensar el creixement econòmic zero i l'estancament social? Sense fe i sense llei 27 d'octubre de 2005. 10 estudiants de secundària estan jugant a futbol al suburbi parisenc de Clichy-sous-Bois. Arriba la policia per identificar-los i s'escapen. Tres d'ells s'amaguen en un transformador elèctric d'EDF. Dos moren electrocutats i el tercer sofreix ferides greus. A partir d'aquí comencen a cremar-se vehicles i comerços, centres educatius i hospitals, s'estenen els amotinaments en altres ciutats... fins que l'ambiciós polític Sarkozy, titllant d'escòria la joventut del banlieue, decreta l'estat d'urgència i l'expulsió dels implicats en els actes vandàlics. Què està passant a la Grand France? Es deu a l'extrema marginalitat dels joves ciutadans francesos, descendents d'immigrants en segona o tercera generació? Certament que els primers incidents provenen de barris perifèrics i no del bulevard Saint-Germain. Però tampoc no es pot parlar pròpiament d'extrema pobresa. A Evry, on un home va ser mort, prospera una universitat i la població gaudeix d'abundants zones verdes. Es deu a la deixadesa política i a la falta d'inversions públiques socials? No oblidem que França té una economia marcadament keynesiana i fortament intervencionista. Els governs, tant de dretes com d'esquerres, han invertit en equipaments socials.


262

En aquestes zones, els treballadors socials són multitud com també ho és la delinqüència juvenil, en un entorn dotat d'equipaments públics com guarderies, piscines, clubs juvenils i espais col·lectius. S'hauria pogut invertir més? Segur que sí. Però no seria cap garantia que, en cas d'haver-se duplicat l'esforç pressupostari, s'haguessin evitat els problemes. Es deu al fonamentalisme islàmic? Sembla ser que no. Els líders musulmans s'han posicionat en contra de les revoltes i han prohibit als seus adeptes participar en els tumults. D'altra banda, molts amotinats provenen de l'Àfrica occidental i no són musulmans o bé són musulmans sense especials sentiments religiosos (sans foi et sans loi, sense fe i sense llei). Els francesos haurien de reconstruir el seu ego nacional i no menysprear tots aquells que no es corresponen amb aquest ideal. És el que el sociòleg Alain Touraine anomena "la falsa consciència dels francesos quan parlen d'ells mateixos". I els polítics haurien de flexibilitzar aquesta economia encarcarada que amb un creixement raquític frustra la il· lusió col·lectiva d'una població que no pot millorar la seva situació social. S'ha de tornar a activar la possibilitat de progressar socialment. I això, amb estancament i sense creixement econòmic, és certament difícil. Jordi Franch Parella. Àfrica: la no globalització El continent africà ofereix, en general, una imatge desoladora de pobresa, corrupció, conflictes armats, malalties i mort. Un primer aspecte a destacar és que l'Àfrica es caracteritza per la falta de globalització, per la seva no integració en els mercats internacionals. Així, el 1960 comptava amb un 5% del comerç mundial i avui amb prou feines representa l'1%. L'Àfrica ha sofert algunes de les pitjors dictadures: Mugabe a Zimbabwe, Mobutu al Zaire, Arap Moi a Kenya ... Aquests líders s'han apropiat de béns mitjançant l'expropiació i el robatori (s'estima que Mobutu va aconseguir una fortuna propera als 4.000 milions de dòlars). Constitueixen verdaders "estats vampir", en el sentit que no pretenen estimular la iniciativa privada i l'esperit empresarial, sinó apoderar-se dels recursos del seu país. També l'ajut al desenvolupament que arriba benintencionadament dels països del primer món no assoleix el seu destí final, ja que moltes vegades és desviada pels governs corruptes africans a finalitats no desitjats (compra d'armes, comptes corrents dels dictadors a Suïssa...). Països com Kenya, Zàmbia, Zimbabwe i Nigèria són exemples d'antiglobalització i d'economies corruptes i estrictament regulades. Nigèria, que compta amb grans reserves de petroli i recursos naturals, continua sent un país extremadament pobre. Mentre la majoria dels nigerians viu amb menys d'un dòlar al dia, el saló del tron del rei és d'or comprat amb els diners del petroli.


263

Hi ha algunes excepcions? Existeixen alguns pocs països africans que han apostat pel lliure comerç i per una economia més oberta. Botswana garanteix el dret de propietat i no ha recorregut a la nacionalització d'empreses. Des de la seva independència el 1966, ha estat la positiva excepció democràtica en un continent omplert de dictadures. Ha apostat pel lliure comerç i per una economia més oberta. Gràcies a això, és el país menys corrupte de l'Àfrica i el creixement econòmic ha sobrepassat fins i tot el dels països de l'est asiàtic, amb índexs superiors al 10% entre 1970 i 1990. Altres excepcions són Uganda, Ghana i l'illa de Maurici. Tots ells han començat a garantir el dret de propietat, han retallat les despeses militars i reduït els impostos, han controlat la inflació i reforçat la seva competitivitat, han reduït les traves al comerç i als mercats financers. Exemples com els anteriors de "lleons" africans (equivalents als "tigres" i "dracs" asiàtics) demostren que també les persones dels països africans són inventives i emprenedores i que poden sortir lentament de la pobresa extrema. L'ajut al desenvolupament que puguin rebre els països africans no ajuda a millorar la seva situació. Bàsicament, perquè aquests diners contribueixen a mantenir en el poder dictadors corruptes. Concedir ajut sense exigir a canvi democràcia i reformes com la garantia de la propietat privada, l'obertura dels mercats o un pressupost públic equilibrat equival a subvencionar les dictadures. A la pràctica, els països donants no exigeixen reformes a canvi i solen ajudar aquells països amb què mantenen llaços polítics, especialment les antigues colònies. Bill Gates, president de Microsoft, ha destinat ell sol més diners per la lluita contra les malalties (sida, malària, tuberculosi...) que el propi govern dels Estats Units. Lectura 15.2. Llegeix el text i contesta les següents preguntes: - És la globalització una realitat a l'Àfrica? - Com poden ajudar els països rics els països més pobres de l'Àfrica? Quin és l'ajut més efectiu? - Per què la llet autòctona de Tanzània és més cara que la llet holandesa? - Quina mesura seria tan o més beneficiosa que la condonació del deute per als països pobres? - Quin tipus de política segueix la Unió Europea amb els productes agrícoles, proteccionista o lliurecanvista? Qui beneficia i qui perjudica aquesta política? La esperanza de África

Después de asistir a docenas de reuniones, comidas y cenas en el marco del Fórum Económico Mundial celebrado esta semana, me fui de Davos convencido de que el mundo está empezando a cambiar. Por primera vez en muchos años, me pareció ver luz al final del túnel del tercer mundo.


264

El problema económico más importante al que se enfrenta la humanidad es la pobreza de África. Desde la independencia hasta finales de los ochenta, se afrontó el problema con donaciones y planificación central. La cosa fue un fracaso total. Durante los noventa, siguieron las limosnas y se introdujeron políticas parcialmente liberalizadoras impuestas desde el norte. Algunos países empezaron a progresar, pero no lo suficiente como para cantar victoria. Mientras tanto, los países ricos han seguido creciendo y ampliando diferencias.

Siempre he creído que el problema de África no se solucionaría hasta que los propios gobiernos pusieran su casa en orden. Y es ahí donde vi señales muy positivas en Davos. Durante una cena de líderes africanos (quienes, por cierto, tuvieron un alto grado de protagonismo en el fórum de este año), un dirigente de la ONG Oxfam le preguntó en voz baja al presidente de Senegal, Abdoulaye Wade, que cómo pensaba aliviar los males que la globalización estaba causando en su país. Su sorpresa fue mayúscula cuando Wade contestó: “¿qué globalización?, ¿qué mercados? ¡La globalización todavía no ha llegado a África y mi gobierno está haciendo todo lo posible para que llegue pronto y podamos beneficiarnos de ella!”. Ante una respuesta tan clara, yo solo pude exclamar: “Bravo”.

En la misma reunión, los presidentes Obasanjo de Nigeria, Mbeki de Sudáfrica y Mkapa de Tanzania hablaron en términos similares. Expresaron la necesidad de que los gobiernos africanos garanticen la paz y la estabilidad ya que la incertidumbre política perjudica la inversión. Dijeron que se requieren gobiernos que garanticen el cumplimiento de la ley y el mantenimiento de los derechos de propiedad, que eliminen las trabas burocráticas que impiden la creación de empresas y que luchen contra la corrupción que plaga la administración pública. Sin estos requisitos, decían convencidos, la globalización y el progreso nunca llegarán al continente negro. Me dio la impresión que, por fin, algunos líderes africanos estaban dispuestos a poner orden en sus países.

Pero los africanos no podrán solucionar sus enormes problemas sin la ayuda de los países ricos. Y cuando digo ayuda, no me refiero solamente a darles limosnas sino más bien a dejarles trabajar, producir y vender en los mercados mundiales. El año pasado, 40 millones de litros de leche se echaron a perder en el norte de Tanzania mientras los supermercados de la capital, Dar Es Salaam, solamente vendían leche holandesa. ¿Cómo es posible que sea más barato comprar leche holandesa que leche tanzana en Tanzania? La explicación es bien simple: los productos europeos disfrutan de obscenas subvenciones, lo que les permite competir (deslealmente) con los de los países pobres. Los contribuyentes europeos y americanos pagamos más de mil millones de euros diarios (repito, diarios) en subvenciones y protecciones agrícolas. Con esa extravagante cantidad se podría invitar a cada una de las vacas europeas a pasar un mes de vacaciones en un hotel de cinco estrellas en las Bahamas, con viaje de ida y vuelta en avión de primera clase. ¡Quien está loco no son las vacas, sino nuestras autoridades!

“No queremos limosnas”, decía indignado Wade, “queremos que nos dejen trabajar y competir en condiciones justas”. Y el presidente del Senegal tenía toda la razón. La solidaridad no se manifiesta condenando a los ciudadanos africanos a depender perpetuamente de nuestra caridad, sino permitiendo que se ganen la vida dignamente vendiendo los frutos de su trabajo en condiciones de igualdad. Y la eliminación de nuestras subvenciones agrícolas debería ser el primer paso para conseguir esa igualdad.


265

Se calcula que la eliminación de la protección agrícola en Europa y Estados Unidos aumentaría el PIB africano en unos 100.000 millones de euros anuales. Es importante recordar que el total de la deuda africana que se busca condonar asciende “solamente” a 130.000 millones. ¡La posibilidad de ganar 100.000 millones cada año deja pequeños los beneficios de perdonar la deuda una sola vez! En este sentido, sería importante que las ONGs que intentan moldear la opinión pública a favor de la condonación de la deuda, dedicaran una parte importante de sus energías a crear un movimiento de oposición al pernicioso (y costoso) proteccionismo de los países ricos. Los resultados de dicha campaña serían mucho más beneficiosos para África. No obstante, eso no será nada fácil puesto que los agricultores europeos forman un poderoso y violento “lobby” que bloquea carreteras y quema camiones con suma facilidad. De hecho, es irónico que uno de los líderes del movimiento anti-globalización es un tal José Bové, caricaturesco pastor francés con un extenso currículum de vandalismo en su haber. El movimiento que lidera ese señor se opone a la globalización porque, según dicen, perjudica a los países pobres. Pero a Bové no le interesan para nada los países pobres. Él sólo quiere proteger las rentas de los agricultores franceses a través del chantaje político violento. Y dada la peculiar propensión de las autoridades europeas a bajarse los pantalones ante los chantajistas, quien acaba perdiendo son los más pobres de los pobres, los ciudadanos africanos.

En Davos me dio la sensación de que los líderes del tercer mundo están cambiando para bien. Que cambien los europeos va a ser mucho más difícil, pero mantengo la esperanza.

Xavier Sala i Martín Activitat 15.1. Test (admet respostes múltiples) 1. Un índex freqüent utilitzat per mesurar el creixement econòmic d'un país és: a) L'increment del PIB. b) El saldo de la balança de pagaments. c) La taxa d'inflació. d) La taxa d'atur. 2. Un índex per mesurar el benestar econòmic d'un país és: a) El PIB per càpita. b) El saldo de la balança de pagaments. c) La taxa d'inflació. d) La taxa d'atur. 3. Un índex per mesurar el grau de desenvolupament d'un país és: a) L'esperança de vida. b) La taxa d'alfabetització. c) El PIB per càpita (en PPA). d) El nombre de dies de vacances de què es gaudeix.


266

4. Quin dels següents indicadors és significatiu per al desenvolupament d'un país? a) El capital físic. b) El capital humà. c) La tecnologia. d) Un tipus d'interès baix. 5. Un requisit bàsic perquè es doni el creixement és: a) La reducció del consum per augmentar l'estalvi i la inversió. b) La intervenció de l'estat per aconseguir la distribució igualitària de la renda. c) La revolució industrial. d) L'augment de la productivitat del treball. 6. Quina afirmació no és correcta? a) La globalització dels fluxos de béns, treball, capital i tecnologia ha accelerat el creixement i desenvolupament econòmics. b) Els economistes liberals defensen la continuïtat de l'estat del benestar en l'economia mundial. c) El Banc Mundial concedeix crèdits a llarg termini als països en vies de desenvolupament. d) El Fons Monetari Internacional assessora i concedeix ajut als països per solucionar els seus problemes estructurals. 7. El millor ajut que poden rebre els països en vies de desenvolupament és: a) La donació d'aliments. b) El 0,7% del PIB dels països desenvolupats. c) L'impuls de les reformes institucionals (defensa de la propietat, compliment de contractes...) i l'eradicació de la corrupció. d) La promoció de l'estalvi intern, la captació de capitals externs i la seva correcta inversió. 8. Els països en vies de desenvolupament es caracteritzen per: a) Exportar matèries primeres i importar productes manufacturats. b) Una baixa taxa d'estalvi per habitant. c) Un sistema polític corrupte. d) Elevats dèficits públics i taxes d'inflació. 9. Quin invent ha significat un gran avenç per al desenvolupament mundial? a) Internet i les tecnologies de la informació i comunicació. b) La PlayStation i la indústria de videojocs. c) Els projectors multimèdia i les pissarres digitals interactives a les aules. d) El desenvolupament de vehicles impulsats amb energia elèctrica. 10. Quin és el "trinomi virtuós" sobre el qual s'ha de basar un creixement sa i sostenible? a) L'estalvi, la inversió i les exportacions. b) El consum, l'endeutament i les importacions. c) El dèficit públic, el consum i les exportacions. d) L'estalvi, la inversió i la despesa pública.


267

Activitat 15.2. Assenyala els principals avantatges del creixement econòmic i alguns inconvenients. Alguns estudiosos defensen la bondat d'un creixement zero. Estàs d'acord? Raona la teva resposta. Activitat 15.3. Examina la taula 15.1. Quins països de la UE tenen una taxa d'activitat i d'ocupació inferior a la d'Espanya? Quins països tenen una taxa d'atur superior a la d'Espanya? Quines poden ser les causes? Quines solucions proposaries? Activitat 15.4. Visita la següent pàgina web (http://es.wikipedia.org/wiki/Desarrollo_humano). Quins són els 10 països del món amb major IDH (Índex de Desenvolupament Humà)? I quins els 10 països amb menor IDH? Explica quines mesures es poden adoptar per promoure el desenvolupament social i econòmic d'un país. Activitat 15.5. Què és la globalització? Quins indicadors es prenen en consideració per mesurar el grau de globalització? Assenyala les conseqüències positives i negatives de la globalització. Quines receptes necessita el continent africà per sortir del subdesenvolupament? Activitat 15.6. Visita la web del Banc Mundial (http://www.worldbank.org). Situa't en els projectes i programes que du a terme actualment el Banc Mundial (http://go.worldbank.org/QISC8B8VB0). Escull un país i descriu algun dels projectes vigents. Activitat 15.7. El premi Nobel de Economía de 1998, Amartya Sen, defensa que el concepte de desenvolupament és un concepte ampli que inclou no només indicadors econòmics, sinó també socials. Indica quins són els principals indicadors econòmics i socials.


268

Activitat 15.8. Raona si les següents afirmacions són verdaderes o falses: a) El PIB per càpita és un dels principals indicadors del creixement d'un país. b) Perquè un país desenvolupat inverteixi en països en vies de desenvolupament és necessari que les regles de joc siguin clares. c) Els països pobres solen tenir altes taxes d'estalvi per habitant. d) La millora de la productivitat contribueix al creixement econòmic. e) L'augment del capital físic i humà contribueix a la millora de la productivitat. f) L'estalvi és la causa de l'augment del capital físic i humà. g) El PIB per càpita indica aproximadament la quantitat de béns i serveis que cada persona d'un país podria comprar en un any si els ingressos es dividissin en parts iguals. h) El PIB per càpita no indica les desigualtats d'ingressos entre els habitants d'un país.


269

Unitat 16. L'economia espanyola. 16.1. El període de postguerra: l'autarquia (1939-1958). Pla d'Estabilització de 1959 i desenvolupament de la dècada de 1960. Crisi econòmica en la dècada de 1970. Finalitzada la guerra civil, el règim va reforçar el sistema intervencionista i proteccionista instaurat a inicis de segle XX. Amb mentalitat molt militar i molt poc econòmica, el general Franco pretenia un control total del país, com si d'una caserna militar es tractés. Per a això va regular preus, salaris, el tipus de producció i va establir mesures proteccionistes al comerç internacional (fixant el tipus de canvi de la pesseta, controlant les importacions i les inversions de capital estrangeres). La dictadura intentava respondre al bloqueig de la comunitat internacional31 amb l'intent d'aconseguir un màxim nivell d'autosuficiència. El comerç internacional va representar un escàs 5% del PIB l'any 1950 (només Argentina exportava blat i aliments bàsics a Espanya), mentre que l'any 2005 superava el 50%. Es va perseguir una política de substitució d'importacions per productes nacionals. La major part de les empreses industrials (SEAT, Endesa...) eren estatals i formaven part de l'Institut Nacional d'Indústria (INI). El mercat espanyol era reduït (28 milions de persones) i pobre. La meitat de la població activa treballava en l'agricultura i només el 18% en la indústria. Les matèries primeres i l'energia eren escasses i les infraestructures molt deficients. Els béns de consum eren escassos, la inflació elevada i el crònic dèficit exterior reduïa les divises. La clau per al gran desenvolupament de la dècada dels 60 va ser l'obertura de l'economia espanyola a l'exterior amb el Pla d'Estabilització de 1959. Els objectius van ser: a) Liberalització del comerç exterior i de les inversions estrangeres b) Política fiscal contractiva (reducció de la despesa pública i del dèficit públic) c) Política monetària contractiva (reducció dels crèdits al sector privat i augment del tipus d'interès) d) Devaluació de la pesseta Els efectes immediats van ser la reducció de la demanda, l'augment de l'atur i una millora del saldo de la balança de pagaments. Les exportacions van augmentar, l'emigració dels treballadors a Alemanya també (implicant un augment de les remeses rebudes) i Espanya comença a convertir-se en una potència turística mundial. Es produeix un gran augment del comerç exterior i de les inversions estrangeres (les importacions passen de representar el 7% del PIB al 17% i les exportacions augmenten del 10% del PIB al 15%). El dèficit de la balança comercial es cobreix amb els ingressos del turisme, les remeses d'emigrants i l'entrada de capital exterior. Amb tot, les mesures proteccionistes continuen. Els aranzels graven especialment els béns de consum, s'ofereixen incentius a l'exportació mitjançant la reducció d'impostos i les facilitats creditícies, les subvencions públiques a la siderúrgia i drassanes continuen, i l'INI estén el seu camp d'acció. La protecció dels sectors tèxtil i siderúrgic els

31 Espanya no va ser admesa en el Pla Marshall, promogut pels EUA, per ajudar la reconstrucció de l’Europa destruïda per la guerra mundial.


270

converteix en no competitius i tecnològicament endarrerits. L’avantatge comparatiu d'Espanya es troba en la mà d'obra barata, mentre que el mercat de treball continua sent molt rígid i l'alt nivell d'atur o subocupació només és maquillat a través de l'emigració de la població en edat de treballar els països europeus. L'agricultura perd població activa a favor de la indústria i els serveis. El consum d'energia augmenta i es substitueix l'ús de carbó pel de petroli. Els processos de producció es capitalitzen a poc a poc i augmenta la importància dels béns de capital (construcció, metal·lúrgia, productes químics i equips de transport). L'emigració interior deixa àmplies zones despoblades rurals interiors per iniciar un període de prosperitat a la zona litoral. A finals de 1973 l'economia espanyola mostra símptomes d'esgotament en el seu model de desenvolupament. El règim franquista viu els seus últims moments (el general Francisco Franco mor el 1975) i es prepara la transició a un règim polític democràtic i constitucional. En l'àmbit internacional, té lloc l'anomenada crisi del petroli (1973 i 1979). Així, el preu del barril de petroli es multiplica per 5 entre 1973 i 1974. L'estímul de la demanda nacional va produir un greu deteriorament de la balança de pagaments. Les primeres eleccions democràtiques tenen lloc el 1977. Per facilitar la transició, les polítiques econòmiques van ser molt laxes. Els salaris van créixer més que la inflació, la política monetària va ser expansiva i la pesseta va haver de devaluar-se un 20%. Era precís estrènyer de nou el cinturó i això és el que van fer tots els partits polítics, els empresaris i els sindicats en subscriure els Pactes de la Moncloa. L'objectiu fonamental de disminuir la inflació implicava el control de l'oferta monetària (política monetària contractiva) i del dèficit públic (política fiscal contractiva). També es controlava el creixement dels salaris. Per preparar l'entrada a la CEE era precís disminuir les regulacions de l'estat i augmentar la flexibilitat dels mercats i de les institucions, en el marc d'una economia més oberta. 16.2. Recuperació en la dècada de 1980 i integració en la Unió Europea. L'economia espanyola experimenta una reactivació entre 1985 i 1989, a causa d'una conjuntura internacional favorable (entrada de capitals exteriors) i a la política econòmica interior de lluita contra la inflació. Això es va perseguir a través de la política monetària restrictiva (control de l'emissió de diners), la reducció del dèficit públic i el control del tipus de canvi. El tipus d'interès va augmentar i amb això l'entrada de capitals internacionals. L'apreciació de la pesseta va danyar la competitivitat dels productes nacionals en augmentar el seu preu des del punt de vista dels altres països. Per entrar en la Unió Econòmica i Monetària Europea (UEM), el Tractat de Maastricht va establir els següents criteris: a) Dèficit públic inferior al 3% del PIB b) Deute públic inferior al 60% del PIB c) Inflació no superior en 1,5 punts a la mitjana dels tres països amb taxa d'inflació més baixa


271

d) Tipus d'interès no superior en 2 punts a la mitjana dels tres països amb tipus d'interès més baixos e) No devaluació de la moneda L'economia espanyola, a inicis de 1990, incomplia el primer i tercer criteri, en tenir un dèficit públic i inflació superiors al permès. A més, l'augment dels costos unitaris del treball erosionava la competitivitat i contribuïa a un dèficit creixent de la balança comercial i a una major inflació. El govern va realitzar una política de contenció del dèficit públic i una política monetària orientada a controlar la inflació, evitant l'expansió de la despesa pública de la dècada de 1980. Es va intentar també flexibilitzar el mercat de treball i del terra, encara que amb resultats insuficients. Es va aconseguir ingressar en la Unió Monetària Europea el 1999 en el grup dels primers països. Des de l'any 1997, l'economia espanyola ha conegut una dècada de creixement superior al 3%, superior a la mitjana de la Unió Europea, aconseguint la convergència amb el nivell mig de vida dels 27 països de la UE. Així, la renda personal disponible ha passat de 10.341 euros el 1995 a 17.244 euros el 2006, creant ocupació i disminuint l'atur fins el 8,5% en el 2006, a prop de la mitjana europea del 7,9%. Tanmateix, aquest creixement és, en part, fictici i clarament insostenible. Es basa en una expansió monetària i creditícia que, tard o d’hora, ha d'originar una crisi que purgui els massius errors d'inversió comesos durant la fase alcista. Les ocupacions creades no són qualificades i es concentren en la construcció i en serveis turístics de baix valor afegit. La crisi ha començat a manifestar-se en el 2008 i és més que probable que afecti Espanya amb major severitat que els restants països europeus. És necessari l'augment de l'estalvi, la inversió i les exportacions. Millorar la productivitat i la competitivitat són assignatures pendents des de fa molt temps. També és necessària la reforma institucional d'alguns mercats de productes, faltats de competència, i del mercat de treball, que encara conserva moltes rigideses heretades del sistema franquista. Ha de reduir-se la despesa pública i augmentar la transparència dels pressupostos i de la inversió pública. Amb una estructura productiva més flexible i competitiva el diferencial negatiu d'inflació disminuiria i la competitivitat seria major. 16.3. Espanya en l'economia global, convergència real i distribució sectorial de l'activitat productiva. Com hem vist, la consecució dels criteris de Maastricht ha permès a Espanya formar part del primer grup de països en adoptar l'euro. La integració en la Unió Europea i una major obertura de l'economia nacional és un factor que per si sol contribueix a un major creixement econòmic.


272

(Exportacions + Importacions) / PIB de Espanya 1978 1986 2002

27,9% 35,9% 58,5% Taula 16.1. Pes del comerç exterior respecte al PIB. Font: Banco de España. Si comparem el grau d'obertura de l'economia espanyola amb el de l'eurozona, els Estats Units i el Japó, veiem que el major grau d'obertura correspon a Espanya, en segon lloc als països europeus i finalment Estats Units i Japó.

Grau d’obertura (en % del PIB, any 2002) Eurozona Estats Units Japó Exportacions (béns i serveis)

19,7% 9,3% 10,7%

Importacions (béns i serveis)

17,7% 13,3% 10,1%

Grau d’obertura 37,4% 22,6% 20,8% Taula 16.2. Pes del comerç exterior internacional respecte el PIB. Font: BCE. La mateixa dinàmica de major integració de l'economia espanyola en l'economia internacional es reforça si observem l'evolució dels fluxos de capitals. Així, els fluxos de capitals privats internacionals, que en mitjana mundial han passat, entre 1990 i 2001, del 10,3 al 21,6% del PIB, ho han fet a Espanya de l'11,4 al 28,3%; i les inversions estrangeres directes, que a nivell mundial passen del 2,7 al 5,1% del PIB, a Espanya augmenten del 3,4 al 8,7% en el mateix període. En termes de convergència real, encara queda camí per recórrer, encara que el diferencial negatiu s'ha anat reduint com mostren les dades del PIB per càpita. El 1960, el PIB per càpita d'Espanya se situava al 60% de la mitjana de l'eurozona, mentre que en el 2002 era el 85,2%. Ja l'any 2007 se situava en el 93,5% amb un import de 24.200 euros.

PIB per càpita (2002) Euros % respecte l’eurozona

Eurozona 23.720 100 Estats Units 33.463 141,1 Japó 24.985 105,3 Espanya 20.220 85,23 Taula 16.3. Comparació internacional del PIB per càpita. Font: Banco de España. En fer comparacions de renda per càpita entre diversos països, un primer problema és la disparitat de monedes existents. Amb el tipus de canvi, solucionem aquest problema. Però persisteix una altra dificultat, i és que una mateixa quantitat de diners té un poder adquisitiu molt diferent en funció del cost de la vida, que varia notablement d'un país a l'altre o d'una regió a l'altra. Això és el que pretén corregir el PIB per càpita en termes de PPA (Paritat de Poder Adquisitiu). Les diferències entre PIB per càpita i PIB per càpita ajustat en termes de PPA poden ser considerables.


273

PIB per càpita per Comunitats Autònomes (índex Espanya = 100)

1995 2000 2005 Andalusia 74,6 73,7 78,1 Aragó 107,8 104,5 106,3 Astúries 88,2 83,6 87,6 Canàries 96,5 94,8 91,0 Cantàbria 93,0 93,5 97,9 Castella-Lleó 96,1 90,5 94,1 Castella-La Manxa 82,1 78,6 79,5 Catalunya 121,5 121,8 118,5 Comunitat Valenciana 95,2 96,5 92,1 Extremadura 64,1 63,7 67,7 Galícia 81,6 77,7 81,7 Illes Balears 121,3 123,2 110,4 La Rioja 114,5 113,9 106,8 Madrid 130,8 136,0 130,0 Múrcia 82,7 83,9 85,1 Navarra 125,9 127,3 125,5 País Basc 119,3 122,5 127,0 Ceuta 84,4 85,2 90,8 Melilla 89,3 84,4 88,6 Taula 16.4. Font: INE. Una altra consideració a tenir en compte quan examinem el PIB per càpita de les diferents comunitats autònomes espanyoles és l'efecte redistributiu de la renda que produeix el pagament d'impostos de les comunitats relativament més riques a les més pobres. Quina ha de ser la magnitud del dèficit fiscal raonable és un debat obert. Després d'un llarg període de temps d'opacitat fiscal, recentment s'han fet públiques a Espanya les balances fiscals de les comunitats autònomes. Els resultats varien en funció del mètode utilitzat (flux monetari o càrrega-benefici). En qualsevol cas, no sembla raonable permetre que una comunitat autònoma amb un PIB per càpita per sobre de la mitjana nacional, quedi en una situació comparativament pitjor després de la redistribució fiscal. Es debat quina ha de ser la "solidaritat" justa interterritorial. Per posar un exemple, si la comunitat autònoma A té una renda de 4 u.m. abans d'impostos i la comunitat autònoma B una renda d'1 u.m. abans d'impostos, el pagament d'1 u.m. d'A a B, donaria un resultat final de 3 u.m. per a A i 2 u.m. per a B. La "solidaritat" ha permès reduir la diferència de renda existent, però mantenint el rànquing inicial. Tanmateix, si el criteri de "solidaritat" obligués la comunitat A a pagar 2 u.m. a la comunitat B, el resultat final seria de 2 u.m. per a A i 3 u.m. per a B., invertint-se la posició relativa després del pagament d'impostos.


274

Taula 16.5. Balances fiscals de les CCAA amb el sector públic estatal. Font: Ministerio de Economía y Hacienda.


275

El PIB per càpita es pot desglossar de la següent manera: PIB / pobl. total = pobl. 16-65 / pobl. total x pobl. ocupada / pobl. 16-65 x PIB / pobl. ocupada En altres paraules, el PIB per càpita depèn de tres components: a) Percentatge de la població total que està en edat legal de treballar (taxa de població activa) b) Percentatge de la població en edat legal de treballar que està treballant realment (taxa de població ocupada) c) Producció realitzada per la població ocupada (productivitat per treballador ocupat) Les dades de la taula 16.4 mostren que el menor PIB per càpita d'Espanya en comparació amb els països europeus de la Unió Econòmica i Monetària (UEM) té actualment la seva causa fonamental en la menor productivitat per treballador ocupat. És destacable també el gran progrés que experimenta la taxa d'ocupació, que augmenta gairebé vint punts percentuals entre 1995 i 2007. Aquest fet no és aliè a la bombolla immobiliària i al boom de la construcció experimentat durant més de deu anys. És raonable pensar, per tant, que amb la punxada de la bombolla i l'aturada del sector immobiliari, la taxa d'ocupació empitjorarà. També és previsible que augmenti el diferencial negatiu del PIB per càpita espanyol.

PIB per càpita d’Espanya en comparació amb la UEM (UEM = 100) 1960 1970 1980 1990 1995 2000 2007 PIB per càpita real (en PPC)

61,3 81,2 79,1 82,4 84,2 89,2 93,5

Població 16-65 anys / Població total

99,9 98,7 97,2 97,2 101,1 101,7 103,3

Taxa d’ocupació 91,3 93,3 81,6 82,7 81,0 91,6 100,1 Productivitat per treballador ocupat

67,1 85,0 96,2 97,3 99,3 94,7 90,8

Taula 16.6. Font: Banco de España. L'anàlisi del procés de convergència real entre Espanya i la Unió Europea apunta a l'important repte de la productivitat, que és una assignatura pendent de l'economia espanyola. Millorar la productivitat requereix un replantejament de les polítiques econòmiques del sector públic i de les estratègies empresarials, implicant la millora del capital humà, l'augment de l'estalvi, una aposta pel I + D + i (Investigació, Desenvolupament i innovació), el dinamisme emprenedor i la creativitat empresarial.

Incidència de les TIC Espanya UE-25 Estats Units 2003 2006 2003 2006 2003 2006 Llars amb connexió a Internet (%)

25,2 39,0 45,1 51,0 50,5

Despesa en TIC sobre el PIB (%) 5,4 4,6 6,4 5,8 7,9 5,4 Taula 16.7. Font: Banco de España.


276

Espanya no pot basar el seu avantatge comparatiu en una mà d'obra abundant i barata com en la dècada de 1960. Altres països tenen ara aquest atractiu (des de la Xina i l'Índia fins el Brasil i Mèxic, passant pels antics països de l'est d'Europa i el Magreb). Cal oferir altres atractius en el marc d'una economia globalitzada, trobant un lloc en la divisió internacional del treball. Tampoc no podem continuar confiant en la recepció indefinida dels fons estructurals i agrícoles de la Unió Europea que tant han beneficiat fins el moment Espanya (en el 2002 van representar l'1,2% del PIB). Un altre àmbit en el qual és palpable el canvi de l'economia i societat espanyoles és en la redistribució del pes dels diferents sectors econòmics. Com s'observa a la taula 16.8, cap el 1955, gairebé la meitat de la població vivia de l'agricultura, mentre que els serveis suposaven un 25% de l'ocupació nacional. En les següents dècades, la població emigra del camp cap a zones urbanes, a la recerca d'ocupacions industrials, en la construcció i en els serveis. Actualment, la punxada de la bombolla immobiliària comença a destruir ocupacions al sector de la construcció i la crisi fa que el turisme, "primera indústria considerada nacional", no generi l'ocupació desitjada.

Evolució de l’ocupació per sectors d’activitat a Espanya (1955-1995) Sectors productius 1955 1975 1995 Agricultura i pesca 44,9% 22,9% 8,4% Indústria 22,6% 26,9% 20% Construcció 6,3% 9,9% 8,8% Serveis 26,2% 40,3% 62,7% Taula 16.8. Font: BBVA. Podem complementar les dades de l'ocupació amb dades més recents del valor afegit brut que aporten els diferents sectors productius:

Evolució del Valor Afegit Brut (VAB) per sectors productius a Espanya (%)

Sectors productius 1995 2002 2007 Agricultura i pesca 4,6 3,4 2,9 Energia 4,1 3,1 2,95 Indústria 19,0 17,0 15,1 Construcció 7,9 9,6 12,2 Serveis 64,4 66,9 66,8 Taula 16.9. Font: Banco de España. Les xifres de la taula mostren visiblement el declivi del sector primari (agricultura i pesca), així com també del sector secundari (indústria). Els serveis s'estabilitzen al voltant del 67% del PIB i la construcció experimenta una gran empenta, convertint-se en la locomotora de l'activitat econòmica dels últims anys, encara que de manera clarament no sostenible. A partir del 2008, la punxada de la bombolla immobiliària i la caiguda del sector de la construcció es perceben clarament.


277

Comparativament, Espanya encara no té una economia tan terciaritzada o centrada en els serveis com els països de l'eurozona i, sobretot, els Estats Units i el Japó.

Comparació internacional de la distribució del PIB per sectors productius (%). Any 2002.

Sectors productius Espanya Eurozona Estats Units Japó Sector primari (agricultura, pesca)

3,4 2,3 1,3 1,3

Sector secundari (indústria, energia, construcció)

29,7 27,4 21,6 29,4

Sector terciari (serveis)

66,9 70,3 77,1 69,3

Taula 16.10. Font: BCE, a partir de dades de 2002 de l’Eurostat.


278

Activitat 16.1. Test (admet respostes múltiples) 1. Quina de les següents actuacions no va tenir lloc durant el període de la postguerra i autarquia (1939-1959)? a) Control de preus i salaris per part del govern b) Substitució d'importacions per productes nacionals c) Creació de l'Institut Nacional d'Indústria d) Liberalització del mercat de treball 2. Què va contribuir a l'èxit del Pla d'Estabilització de 1959? a) La disminució del tipus d'interès b) L'obertura d'Espanya a l'exterior (expansió del turisme i entrada de capitals estrangers) c) La liberalització dels mercats de béns i del mercat de treball d) L'augment de la despesa pública 3. Quin va ser el fet econòmic més significatiu en l'expansió de la dècada de 1960? a) La relaxació de les normes morals amb l'arribada del biquini a les platges b) L'augment del comerç exterior i de les inversions estrangeres c) La substitució d'importacions per producció nacional d) El Pacte de la Moncloa 4. Quins van ser els objectius del Pla d'Estabilització de 1959? a) La liberalització del comerç exterior i de les inversions estrangeres b) La política monetària contractiva c) La política fiscal contractiva d) La devaluació de la pesseta 5. Quina situació econòmica va originar la firma dels Pactes de la Moncloa el 1977? a) L'arribada massiva de turistes a Espanya b) Una situació de crisi internacional agreujada amb la transició c) Una inflació elevada i preocupant d) La mort de Franco 6. Quins efectes a curt termini causen les polítiques de reducció de la despesa i de contenció de la demanda (estrènyer el cinturó), com el Pla d'Estabilització i els Pactes de la Moncloa? a) Recessió i augment de l'atur b) Momentània eufòria econòmica c) Deteriorament de la balança de pagaments d) Augment dels impostos 7. Quins efectes a llarg termini ocasionen les polítiques de reducció de la despesa i de contenció de la demanda, com el Pla d'Estabilització i els Pactes de la Moncloa? a) Inici d'un període de creixement sostingut b) Augment vertiginós de la inflació i de l'atur c) Estanflación d) Cap de les anteriors 8. Quins efectes a curt termini causen les polítiques d'augment de la despesa i d'expansió de la demanda, típica recepta keynesiana? a) Recessió i augment de l'atur b) Momentània eufòria econòmica c) Deteriorament de la balança de pagaments d) Disminució dels impostos


279

9. Quins efectes a llarg termini ocasionen les polítiques keynesianes d'augment de la despesa i expansió de la demanda? a) Inici d'un període de creixement sostingut b) Augment vertiginós de la inflació i de l'atur c) Estanflación d) Cap de les anteriors 10. Quin objectiu no era propi dels Pactes de la Moncloa de 1977? a) La disminució de la inflació b) El control del creixement dels salaris c) La integració d'Espanya en la Comunitat Econòmica Europea d) La substitució d'importacions per afavorir el desenvolupament de la indústria nacional 11. Què va ocasionar la pèrdua de competitivitat internacional de l'economia espanyola a finals de la dècada de 1980? a) La política monetària contractiva va elevar el tipus d'interès, la qual cosa va causar l'apreciació de la pesseta, la disminució de les exportacions i l'augment de les importacions b) La corrupció política del govern c) L'augment de divises al Banc d'Espanya d) L'augment del nombre de suspensos a la universitat 12. El Tractat de Maastricht estableix els requisits necessaris per ingressar en la Unió Monetària Europea. Quins no són certs? a) Dèficit públic inferior al 4% del PIB b) Deute públic inferior al 50% del PIB c) Inflació inferior a la mitjana dels tres països amb taxes d'inflació més baixes d) Tipus d'interès inferior a la mitjana dels tres països amb tipus d'interès més baixos 13. Quin és un dels problemes econòmics més importants d'Espanya actualment? a) El diferencial d'inflació amb la resta dels països de la zona euro b) La baixa productivitat del treball c) L'augment de l'atur d) La falta de reformes estructurals i institucionals Activitat 16.2. Visita la web de l'Organització Mundial de Comerç (http://www.wto.org), selecciona l'idioma espanyol, després Recursos, Estadístiques, Estadístiques del comerç internacional (últim any disponible) i Gràfics. Quina és l'evolució de l'increment del PIB i de les exportacions mundials de mercaderies en els últims anys? Quina és la participació de la Unió Europea, els Estats Units, la Xina i el Japó en el comerç mundial de mercaderies i serveis? Quins són els cinc principals exportadors i importadors mundials de mercaderies? On figura Espanya? Quins són els cinc principals exportadors i importadors mundials de serveis? On figura Espanya?


280

Activitat 16.3. Visita la web de l'Institut Nacional d'Estadística (http://www.ine.es), selecciona Economia, Principals resultats de comerç exterior (Comerç Exterior), Principals resultats, Balança comercial per importacions/exportacions i any. Comenta l'evolució del saldo de la balança comercial. Quines implicacions té aquest saldo comercial negatiu i creixent? Selecciona a continuació Balança de pagaments (comptes econòmics), Principals resultats anuals, Compte Corrent i Compte de Capital, Consultar tot. Comenta l'evolució conjunta de la balança per compte corrent (mercaderies, serveis, rendes i transferències corrents) i la balança de capital. Selecciona a continuació Compte financer, Consultar tot. Comenta els resultats. Activitat 16.4. Visita la web de l'Institut Nacional d'Estadística (http://www.ine.es), selecciona Economia, Comptabilitat regional d'Espanya (Comptes econòmics), Principals resultats, PIB per càpita (taula 2). Examina l'evolució de tres comunitats autònomes pobres que estiguin per sota de la mitjana espanyola (per exemple, Extremadura, Andalusia i Galícia) i la de tres comunitats riques que es trobin per sobre de la mitjana espanyola (per exemple, Madrid, Catalunya i les Illes Balears). Discuteix la tendència a convergir o divergir d'aquests indicadors de PIB per càpita regionals. Com afectaria aquests resultats la consideració del PIB per càpita en Paritat de Poder Adquisitiu (PPA)? I la renda personal disponible després de la redistribució de la renda que suposa l'ajust fiscal interterritorial? Activitat 16.5. Visita la web de l'Institut Nacional d'Estadística (http://www.ine.es) i selecciona Síntesi estadística, Espanya en xifres, última edició disponible. Elegeix algun dels àmbits descrits (població, comptes nacionals, sector exterior...) i realitza una breu exposició a la resta de la classe.

Documents

Apunts d'Economia