APUNTS O NOTES D’HISTÒRIA DE LA VILA DE

CASSERRES

AUTOR: Mn. Ramon Camps

COPISTA: Lluís Prat

Aquesta edició ha sigut preparada per Josep M. Costa amb fotos de iglesies i creus fetes per ell mateix i amb la col·laboració de Maria Genescà que va indicar la seva ubicació. Correu-e: j.costa@ieee.org Març 2001

- 1 -

Índex

Capítol Pàgina

NOTES D’HISTÒRIA LOCAL 4 Del nom “Casserres” 3 Dels seus pobladors 3 Dominació goda 4 Sant Pere de Casserres 5 Irrupció dels alarbs 5 El serrat dels moros 6 L’antiga parroquial 6 Dates del Sant titular 7 Béns del curat 8 Col·legi sucursal del Seminari de Solsona 9 Creus d’entrada al poble 9 Signe particular de la Creu de Sant Salvi 10 L’anterior església de Santa Maria 11 Confraria del Roser 11 L’església nova de Santa Maria 12 Culte i devoció a Ntra. Sra. de l’Antiguitat 13 El cementiri annex a Santa María 14 Govern del poble 15 De l’època feudal 15 La família Marimon 16 Capella de l’Àngel 17 Església de Ntra. Sra. dels Àngels 17 Del títol de vila reial 20 Carrers de la vila 21 Indústria i comerç 22 El comte d’Espanya 23 Guerra dels Matinés i última civil 25 Costums típics 26 Institucions socials 26 Adveniment da la república 28 Alliberament i restauració 29

- 2 -

NOTES D’HISTÒRIA LOCAL

Difícil tasca és voler escriure la història

d’un poble petit, sobretot si no compta amb un arxiu d’on es pugui treure documents, o almenys d’alguns monuments antics que per l’estil artístic de sa construcció supleixin a aquells, per a indicar al cronista els aconteixements cabdals dels segles passats i poder fonamentar moltes tradicions transmeses de generació a generació.

Per tant em trobo totalment preocupat, puix que no tinc cap arxiu que mereixi els honors d’antiguitat, ni monuments artístics, ni tradicions populars que puguin resistir el contrapès d’una severa crítica. Sols vull transcriure aquí el que he pogut espigolar d’ací i d’allà de paraula o d’escrit.

Del nom “Casserres” El nom peculiar d’un lloc, poble,

comarca o nació prové algunes vegades d’algun gran succés, com el nom de “Babel” que es dóna a la campanya en que succeí la confusió de llengües i la dispersió dels homes (Gèn. XI, 9). D’ell prengué el nom de Babilònia la famosa ciutat que s’hi edificà.

Altres vegades li dóna nom la qualitat del terreny, com la cèlebre vall de les “Salines” prop del Mar Mort, les aigües en excés salades del qual no perden, malgrat la filtració d’entre terra, l’abundància de sal que la priva de tota vegetació. En ella derrotà David als Idumens, morint-hi divuit-mil homes.

A vegades també les fonts i els rius donen nom a pobles i comarques, com Moisès posà el nom de “Marà” al lloc d’aigües amargues, les quals convertí prodigiosament en dolces i potables (Exod. XIII).

Espanya és nomenada també Ibèria per ser en gran part banyada pel riu Ebre. Cardona, per ser edificada sobre el riu Cardoner. Caldes de Montbui, per bullir en son terme fonts d’aigua calenta.

La forma, figura i posició topogràfica també el donen algunes vegades. Montserrat, per exemple, Queralt (penya alta, segons els historiadors R. Santamaria i R.B. Ribera, fundats en la gramàtica etimològica catalana del Dr. Grandia), com també La Quar oKoma, que vol dir penya alta i pelada (Dr. Anglarill en la història del Santuari). Cisquer, poble situat sobre una penya, tant el d’aquest nom que és en aquesta part del Pirineu com aquell de sota el Cadí, en la ribera del Segre.

Freqüentment el prenen els pobles dels primers habitants o dels seus notables restauradors. El poble Hebreu del seu antic Patriarca Heber; Roma dels seus fundadors; Constantinoble (abans

Bizanci) del seu embellidor el gran Constantí; Alexandria del gran Alexandre; Antioquia d’Antioc, etc...

Quan no es troba circumstància particular en que fundar la procedència etimològica d’un nom, es busca un motiu que més o menys faci o tingui avinença amb ell. Si aquest és raonable i versemblant, es pot admetre bonament; però si és talment imaginari o mitològic s’ha de despreciar i buscar-ne un altre.

Així doncs, refusant completament el motiu mitològic del nom de Casserres que indica fundar-se en el gravat a la pedra sobre la porta de l’Església (avui parroquial de la vila) que representa dos cans que aguanten amb les potes una serra de fuster en actitud de serrar, admeto el motiu

o circumstància topogràfica que defensava Mn. Climents Quintana, fundador del Col·legi o Seminari Menor del bisbat a Sant Pau d’aquesta, i il·lustrat filòleg i autor d’una gramàtica llatina (en l’aula del qual jo vaig cursar dos anys de llatí), el qual ens feia datar les composicions així: “Castri Serra”, que vol dir: Castell o campament de la serra. No em donà explicacions de la seva opinió, però sens dubte que volia designar amb aquest nom el grup de cases edificades al redós del castell o casa pairal del Sr. Marquès de Marimon en aquesta vila, per a diferenciar-lo del castell dels Moros (les ruïnes dels quals poden observar-se encara), que defensava la part habitada al seu entorn. De totes maneres és més versemblant i raonable que el precitat dels dos gossos, i fins que l’admès pel dibuixant Josep Reig, en el nou segell d’aquest Ajuntament; perquè deixa l’extravagància dels cans o gossos i conté el símbol del castell, si bé prescindeix de l’instrument de fuster. Estic conforme en que sigui, aquest, símbol d’una muntanya que remati en puntes i arestes, com Montserrat, però no d’una serralada de superfície plana com la nostra. No cal confondre la idea de serrat, que és tot promontori de forma cònica, amb la de serra, que és el de superfície plana (però cantelluda).

Dels seus pobladors És del tot impossible penetrar en la

foscor dels segles primitius per a contestar res clar i concret. Si hi ha tanta confusió en aquest punt d’història respecte dels primers habitants d’un continent o d’una nació, què pot saber-se de cert d’un lloc insignificant en el mapa del món?

Sols puc fer constar aquí el que diu l’Exm. Dr. Torres i Bages en la Tradició Catalana, llibre segon, pàgina 147: “Segons el que diu

- 3 -

l’última paraula de la ciència en aquest país hi vingueren gairebé totes les antigues races humanes. Uns proto-pelargos o hereus de la descendència de Cam, emigració antiquíssima i dels primers temps del diluvi, que s’estengué per les riberes mediterrànies; les immigracions de procedència ària, com els celtes, i les semítiques, com els fenicis, i, a més, els establiments grecs, que a Catalunya tingueren el cèlebre Emporion.”

Continua el citat llibre dient més avant: “sabuda de tothom és la lluita entre cartaginesos i romans i la victòria d’aquests, que portà una completa romanització de tot el país, arribant la seva civilització fins les afraus més feréstegues i llunyanes. No devien commportar-se gaire bé amb els moradors naturals d’aquest país, per quant Indíbil í Mandoni, cabdills dels ilergetes (lleidatans) i ansetans (de Vic) promogueren el terrible alçament contra els romans, tirant-los a l’altra part de l’Ebre.”

Aquest moviment de rebel·lió es calmà amb la vinguda de Marcus Porciu Cato, més amb aires de negociador que de conqueridor, qui logrà la pau i l’harmonia, concedint a l’antiquíssima Tarragona el nom de Metròpoli de la Colònia vencedora. De manera que alguns emperadors es preocuparen del progrés i embelliment d’aquesta, construint-hi palau per habitació de temporada, com Cèsar August, per a descansar de la feixuga càrrega de govern de tan dilatat imperi.

Gualba, ex-governador de Tarragona, al ser proclamat emperador fou obsequiat pels fills de la Colònia vencedora amb el present d’una corona d’or de quinze lliures de pes.

Al decaure la glòria de l’imperi romà vingué gent bàrbara del nord, mes no pogueren amb tot son despòtic domini esborrar les petjades de civilització que els romans deixaren en els costums de la terra, de manera que la invasió gòtica, tant en la Gàl·lia Narbonense com en la regió Tarraconense, no fou més que un enfosquiment o un retràs del seu avenç.

Prova d’això és el que diu l’eruditíssim i crític Aguirre en sa Col·lecció Màxima, vol. 3, pàgina 114, parlant de la carta que els Bisbes de la província de Tarragona enviaren com en consulta per a l’ordenació del Bisbe de Barcelona, Nimdinari a favor d’Ireneu, sacerdot de lloables costums, al Papa Hilari, que fou llegida i despatxada en el Concili que celebrava a Roma l’any 465 amb assistència de més de 40 Bisbes. El Metropolità Arcani amb els altres sufraganis aprovaren la designació d’Ireneu com a successor de Nimdinari, atenent a les virtuds d’aquell; puix que deien al Papa que, malgrat el furor dels bàrbars invasors, devastant gairebé totes les Esglésies d’Espanya, la província de Tarragona romandria guardadora de les lleis i cànons. El Concili no aprovà el nomenament de successors per ésser contrari a la disciplina de Roma, i els prelats de la

Tarraconense cumplimentaren degudament allò ordenat pels Pares del Concili.

Dominació goda El savi P. Mariana, al capítol I, llibre V,

de la seva història d’Espanya, al tractar de la invasió dels bàrbars del nord d’Europa, afirma que la tribu goda prevalgué i superà en el domini de la terra a les altres que hi entraren; pel que són considerats els gods com els principals fundadors de la monarquia espanyola.

Mes, com ja he indicat a dalt, en la seva dominació d’uns tres segles, amb tot son barbarisme, no pogueren esborrar la civilització que fomentaven els romans, i sobretot no assoliren implantar les extravagàncies supersticioses del seu paganisme malgrat les persecucions furioses contra els bons cristians de nostres terres. Al contrari, amb elles revifaren més la veritable fe de l’Evangeli; i de conqueridors de la cosa material passaren a vençuts en el terreny de l’esperit.

Vegi’s el que diu el gran doctor J. Isidor, Bisbe de Sevilla, al parlar d’aquesta victòria de la fe cristiana en el llibre d’història dels sueus:

“Era l’any 448 quan Rechila, rei o cabdill de la tribu sueva, convertit al catolicisme, contragué matrimoni amb la filla de Teodoric, rei dels gods. Augurà el seu regnat amb la conquesta de Vascònia; després, ajudat del seu sogre, recorrent la regió de Saragossa, s’apoderà per un engany de la ciutat de Lleida, i amb el poderós auxili dels gods subjectà a son poder la província Tarraconense, que servía a l’imperi romà. A l’últim, el rei Teodoric fou derrotat i decapitat.”

Si, com es llegeix en la història, entraren a Espanya l’any 413, com s’explica que als 35 anys s’hagués ja convertit el rei d’aquella tribu salvatge? I, quant a la conversió dels gods, escriu el que segueix Moreno Cebada en el llibre I, capítol XXX de la història de l’Església: “Trepitjant el cadàver de son germà Teodoric, pujà al tron l’any 460 el fratricida Enric. Qui diria que l’autor d’un crim, com el fratricida, no havia d’imitar en el govern als seus antecessors? Qui diria que un fratricida havia de ser el primer rei que dictés lleis de rectitud i justícia a un poble bàrbar? Enric ocupà definitivament la major part d’Espanya, deixant arrambats als sueus a Galícia, i assegurat el seu triomf dictà un codi de lleis al país, que no era altra cosa que una simple consignació dels costums gods. Tot el que fos la imperfecció d’aquest codi, quant de menys prova una tendència desconeguda entre els bàrbars. Reconeixen que les armes no eren, ni podien ser, l’únic element de la grandesa i de la prosperitat d’un poble, i començaven a substituir la vida llicenciosa per la moralitat d’una civilització.”

Sens dubte que el nou codi, encara que imperfet, contribuiria molt en suavitzar el seu ferotge temperament, per a conviure en pau i

- 4 -

harmonia amb els connaturals del país. Però sobretot per a aplanar el camí a l’Església, que treballava amb ardor per a la reforma de costums i per a la conversió dels pagans. Prova d’això són els concilis celebrats en aquella època a Tarragona, Girona, Lleida i Barcelona; i com apoteosi final, el III de Toledo, celebrat a primers de Maig del 589 amb assistència de més de 60 Bisbes, el propi rei Recaredo, la reina Valda i son nombrós seguici, proclamant-se solemnement la unitat de fe catòlica en tots els àmbits de la nació espanyola.

Sant Pere de Casserres És tradició molt antiga que en el punt

que ocupa la casa “Els Porxos de Canudas del Prat” hi havia una església dedicada a l’apòstol Sant Pere amb casa-habitació per a monjos o ermitans. Encara es veu rastre d’una capella romànica. Depenia de Sant Cerni de Tabèrnoles. Damià Serra, veí de Guardiola, el 30 d’Octubre del 1533 vengué el mas de Sant Pere de Casserres a Bernat de Pinós, Baró de Gironella.

La il·lustrada “Hormiga de Oro” de Barcelona publicà anys passats un escrit documentat sobre la veritat de l’esmentada tradició. He fet alguna diligència per si podia trobar el número de la revista entre amics subscriptors d’aquesta, però com que no tenien la col·lecció completa no m’ha donat resultat. Seria bo d’acudir a la casa editorial, que tal vegada la tindrien.

L’existència de l’Església en el punt citat és del tot certa; puix que a l’explanar-se en aquell indret la carretera des d’aquesta a Gironella s’hi trobaven vàries calaveres amb els ossos articulats, tal i com s’havien enterrat; i, a més, un sarcòfag o pica de pedra que contenia ossos desconjuntats d’alguna personalitat allí enterrada des de molt antic. De manera que es pot dir certament que allí hi havia hagut un cementiri i, com és sabut de tothom, el fossar dels cristians en aquells temps no era sinó que en l’interior del propi temple o dels claustres del monestir o bé al voltant de les seves parets foranes. En aquesta masia hi ha un camp nomenat de Sant Pere, com consta pel document de possessió del mas veí de “Can Roca”. Mes, com alguns ignorants han confós aquest Sant Pere de Casserres amb un altre que està situat al N.E. de Vic, a uns deu quilòmetres de distància, copiaré traduït un escrit sobre l’església i monestir de referència, que publicà la revista comercial de “Casa Jorba de Manresa”. Aquest nom, “Casserres”, és derivació o corrupció de Castro Serra (aquest articulista és també del meu parer), que es llegeix en pergamins dels segles IX i X. L’astrònom l’anomena “Castrum serram” en la vida de Lluís el Piadós.

La situació és estratègica i original. El riu Ter en la fondalada serpenteja aquelles afraus. Pertany a la parròquia de Sant Esteve de Tabèrnoles; fou castell de defensa en les èpoques

romana, goda i visigoda, conquerit pel comte Borrell de Barcelona, qui edificà l’Església dedicant-la a Sant Pere Apòstol. L’any 826 la recobraren els moros, tornant en possessió dels cristians a principis del segle X, restaurant l’Església Ermetradis, vescomtessa de Cardona, qui hi fundà un monestir Cluniacense. Al morir son Prior, Carles de Cardona, quedà extingit, quedant agregat als Jesuïtes de Betlem de Barcelona per donació del rei Felip II, confirmada pel Papa Gregori XII. Dissolta la Companyia de Jesús, Salvador de March comprà els béns a l’Estat el 10 de Setembre de 1772.

Últimament Sant Pere de Casserres ha estat declarat monument nacional, per l’artístic de la seva construcció, que és d’estil purament romànic, com ho deixa veure la seva fotografia publicada en l’article copiat en l’esmentada revista.

Irrupció dels alarbs Enfonsada la corona de la monarquia

espanyola en les aigües del riu Guadalete, el país restà atuït, espantat. L’èxode dels pobles i fins dels camps fou general, amagant els tresors, traslladant les relíquies dels sants i imatges més venerades a llocs recòndits per a salvar-les de la profanació dels ferotges sectaris de Mahoma. La revolució fou tan espantosa que no se’n llegí d’altra de major en els anals de la història de les nacions.

L’erudit crític historiador La Fuente, llibre IV, cap. VIII, escriu: “Caure enderrocada en un sol dia una monarquia de tres segles; veure’s de repent envait un poble, vençut, subjugat per gent estranya, de diferent llenguatge, de diversa religió; fins d’indumentària en el vestir; venir homes desconeguts d’improvís i sense anunciar l’ultimatum preventiu de declaració de guerra; lluitar un dia per a dominar vuit segles, i sorprendre la mort a una nació, és certament un succés prodigiós que raríssimament passa en el transcurs dels segles.”

Els fonaments de la monarquia serien talment podrits, o eren de fang, com els peus d’aquella estàtua de Nabucodonosor que vegé en somnis, la que fou enderrocada del seu pedestal al sol truc en el sòcol d’una pedra que casualment es desprengué d’una muntanya veïna. (Dan., cap. II, v. 33 i 34). Així fou; i els moros vencedors pogueren plantar triomfalment la bandera de la mitja lluna per tots els àmbits d’Espanya, sense topar amb qui els barrés el pas.

No obstant, passada la sorpresa de la primera victoriosa embranzida, els cristians arrambats a les muntanyes del Cantàbric i del Pirineu reaccionaren i es juramentaren lluitar contra els invasors, morint si era precís, abans que renegar de la seva fe i subjectar-se a l’esclavitud ignominiosa dels sectaris del Coran.

Així que l’any 716, Pelai, fill de Favila, duc de Cantàbria, es posà com valerós guerriller al

- 5 -

front de les forces reunides a les muntanyes de Covadonga; arrimats, els cristians s’ajuntaren amb aquell grapat d’herois valents, iniciant-se, després d’invocat l’auxili del cel, la gloriosa reconquesta de la pàtria. Més tard, el rei francés Carlemany conquerí les ciutats de Pamplona i Jaca; i els catalans, ajudats pels seus companys de la Gàl·lia Narbonense, escombren el Pirineu de sarraïns i reconquereixen els vessants del Ter i Llobregat fins a Vic i Manresa amb els pobles de la respectiva rodalia.

El serrat dels moros És el promontori sobre la riera de Clarà

en la tortuositat que fa al migdia de Sant Pau. És d’ampla base, la cortesa de forma sòlida té roques soltes que amb el temps s’han després de la cimera, que sembla una gran trona de roca serrada de varis metres d’altura.

En el temps que no hi havia armes de foc podia servir bé de talaia o defensa dels habitants de Sant Pau i cases properes, ja que dominava per tres cantons tota la fondalada de Clarà fins al pla de la vila. Això m’inclina a creure que, malgrat que tingui el nom dels moros, aquests no l’utilitzaren ni el fortificaren, perquè si bé perseguiren als fugitius fins les altures del Pirineu, no s’establiren entre muntanyes i llocs despullats, sinó en terrenys còmodes i fèrtils, fortificant-s’hi amb torres i castells de ferma i sòlida construcció, que la llima del temps encara no ha destruït. Així, es pot observar al castell de Solsona, que per aterrar algunes de les seves torres s’hagué d’emprar la pólvora i la dinamita. El rastre d’alguna edificació que hi havia en el serrat, tant a la costa com a dalt la petita planícia del turó, no indiquen pas condicions semblants. Amb mon company d’estudis, Jaume Mas, qui després professà i morí a la Congregació dels PP. de l’Immaculat Cor de Maria, ho teníem tot resseguit, buscant-hi nius, i els troços de parets que es troben no són de pulides pedres, ni d’argamassa de ciment.

A més, com acabo d’indicar, podia ser un punt estratègic i defensar fàcilment de tot accés imprevist als de Sant Pau, amb que es comunica mitjançant roca espadada, si bé de no tanta altura com el turó; no pels de la banda de la vila, per on farien, en tot cas, les seves incursions, sobretot per a la captura de dones joves per als seus harems.

No obstant això, és tradició antiga que en el planell sobre la costa esmentada del “Tarrabast” s’hi lliurà un combat amb els cristians, i que en record de la victòria obtinguda per aquests s’hi alçá una Creu, per nom la “Creu-Roja”. No afirmo ni nego la veracitat d’aquesta tradició. Però, respectant la bona fe de nostres avantpassats, he de dir que no trobo prou fonamentada la seva creença.

Tenia l’esmentada Creu un sòcol de dos graons, de pedres ajuntades, l’arbre d’uns dos metres d’altura era llis fins el peu de la creu, de

ferro, amb que acabava. En aquest repeu hi havia algun gravat o inscripció que, pel desgast del temps i per una capa com de molsa petrificada, no podia desxifrar-se’n res. De tota manera, no marca res de l’estil de construcció del temps en que els moros rondaven per aquests països. Podia ser, en tot cas, reconstruïda més tard, potser com a memòria d’algun succés molt posterior al de referència en l’esmentada tradició.

A l’explanar-se la carretera que passa a frec dels seu emplaçament, fou arrencada primerament la part de ferro i després enderrocada del tot, no per ordre ni consentiment de l’empresa sinó per treballadors seus d’ideals anticristians, que, segons em digueren, se’n faltà poc perquè, com a càstig, no hi paguessin el pa, puix que al caure l’arbre fregà el costat d’un dels principals agitadors de la profanació.

L’antiga parroquial L’Església de Sant Pau, Bisbe de

Narbona, era la matriu de les altres de la feligresia. Passà a filial de Ntra. Sra. dels Àngels l’any 1892 per decret de l’Exm. Sr. Bisbe de Vic, Administrador Apostòlic de Solsona, residint-hi un Coadjutor, en lloc del Rector, que es traslladà a aquesta vila.

L’estil arquitectònic d’aquella ès el romànic, si bé la portalada principal, amb son arc del tot rodó, columnetes gastades pel temps i sos

- 6 -

capitells, és netament bizantina. No consta l’any de sa construcció, però no dubto en afirmar, per altres semblants que conec, que és del segle XI.

J. Vilardaga1 diu (Efemèrides Bergadanes, n° 24) que fou consagrada l’any 907 pel Bisbe Nantigi d’Urgell. Seria altra de l’actual? Quan era Vicari General de Seu d’Urgell el meu amic Dr. Jaume Viladrich vaig voler esbrinar si en aquell arxiu episcopal hi havia l’acta de consagració, ja que va pertànyer a l’esmentada diòcesi fins l’any 1595, en que es fundà el Bisbat de Solsona; mes la diligència fou de resultat negatiu.

Té una sola nau de bastanta capacitat, com requeria l’extensió jurisdiccional, que abraçava tot el caseriu des de “Bernadar” al Molí de Cal Cirera, en el rierol que baixa de Mondarn, i des de “La Resclosa”, que és al marge del Llobregat fins a Can Aloy i casa Fábrega, que ara pertanyen a Sant Pere de l’Esglaiola. El cor, els revocats de les parets i la cornisa que l’enrotlla, desgraciadament desdiuen del bon gust arquitectònic que li donaren els constructors. La volta no és ben rodona i remata amb forma d’ametlla, sostenint la gran massa de pedra del campanar quadrat, amb dues sonores campanes.

El retaule és també molt antic. Al nínxol principal, la imatge del titular en actitud de beneir al poble, revestit de pontifical. Al nínxol del segon pis de l’altar hi ha una imatge de Maria Santíssima, que crec en diuen de la Consolació. Als dos costats, dos quadres en pintura que representen, l’un l’acte de consagració del bisbe, i l’altre el martiri que el Sant sofrí en confessió de la santa fe predicada a Narbona. Hi ha altres pintures petites de sants, de molt mèrit, a les pintures murals de les parets del presbiteri, algunes gastades i d’altres totalment esborrades. L’espai de l’àbsid que hi ha darrera servia de sagristia. L’actual fou construïda per l’últim rector resident, estructura de l’entès mestre d’obres Josep Canudas Alsina (Jep d’aquesta). Les dues capelles laterals, l’una dedicada a Ntra. Sra. del Roser i l’altra al Sagrat Cor de Jesús (que substituí al Sant Crist i sa Mare Dolorosa, que estan al costat del presbiteri) són també obra dels paletes Canudas, pares de l’esmentat Josep, com ho indica l’estil de sa estructura.

Tan extensa parròquia era servida pel rector i un sol coadjutor, que havien de binar en les festes de precepte. El primer pujava a celebrar la missa matinal a l’Església de la vila i el Vicari anava a celebrar-la a Sant Miquel de Fonojadell. La segona la celebrava cadascú a l’Església de la seva residència. En les festivitats principals de l’any 1 Ho diu el P. Villanueva (Viaje literario a las Iglesias de España, vol, XX, pàg, 85); Sant Pau de Casserres va ésser consagrada pel Bisbe d’Urgell Nantigi el 20 de Gener del 907, a instància del comte de Barcelona, Miró, essent ja difunt el comte Guifré, que havia manat fer-la construir.

després de la celebració de la segona baixava a Sant Pau per a cantar la parroquial el Coadjutor de la vila.

Al davant de l’Església s’hi veuen encara sepultures obertes a la roca. El cementiri, al darrera, serví alguns temps per als de la vila, a l’impedirse’ls d’enterrar al costat de l’Església de Ntra. Sra. Dels Àngels.

Dates del Sant titular Quan es beneeix una Església pública se

la dedica a un Sant canonitzat, no basta sols beatificat. El fundador o els devots que han ajudat en la construcció salen proposar-lo al Prelat de la diòcesi, que l’ha de nomenar.

És un xic estrany que es dediqués el nostre temple parroquial a un Sant molt desconegut, que sols és titular d’altres, doncs, que jo sàpiga, al nostre bisbat, el d’Anglesola, i el de l’extinguida parròquia de Terrasola; d’un Sant que no figura en el Missal ni Breviari, ni gairebé en cap dels calendaris que es publiquen per aquí. Solament trobo una raó de conjectura, i és que tal volta al venir els de la Gàl·lia Narbonense a l’ajuda dels cristians, com més amunt s’ha apuntat, a la guerra contra els moros, se’n quedarien alguns per a repoblar el país i propagarien les glòries del gran evangelitzador de la seva pàtria, inculcant als seus fills i als dels conveïns la devoció al Sant miracler, bisbe de Narbona.

Alguns, fins i tot lletrats en altres rams del saber, han confós la personalitat de nostre Sant titular amb la de l’Apóstol Sant Pau. Nostres mares tenien per costum invocar a nostre Sant Patró quan veien caure algú, sobretot a son propi fill, dient: “Sant Pau gloriós!”, atribuint així a nostre titular el do de la gràcia de preservar de prendre mal, que es considera especial del Sant Apòstol, que, si be fou tres dies cec i trastornat al caure de cavall, anant en persecució dels cristians, quedà del tot curat de cos i ànima per miracle manifest.

A d’altres els he sentit dir moltes vegades: “El gloriós Sant Pau, bisbe de Narbona, és casat i no té dona”. Mes, preguntats sobre el fonament d’aquesta dita popular, no han sabut explicar-ho. Doncs per a uns i altres copio traduït del llatí el que diu el Martirologi Romà, que es llegeix als cors cada dia a l’anunciar a l’hora de Prima els natalicis dels Sants de que fa memòria l’Església l’endemà: “Onze de les Kalender d’Abril: A Narbona, a França, natalici de Sant Pau, Bisbe, deixeble dels Apòstols, del que es diu que era, Sergi Pau, Procònsul, qui fou batejat per l’Apòstol Sant Pau, i venint amb ell a Espanya, el deixà a Narbona després d’haver-lo consagrat bisbe; allí, acomplert no peresosament l’ofici de predicador, preclar en miracles, emigrà al cel.”

Per a més intel·ligència noto que en la paraula natalici s’ha d’ entendre el dia de la mort; que l’onze de les kalendes d’Abril és el 22 de

- 7 -

Març, i que, si bé no és de fe el que diu el Martirologi, és la tradició oficial de l’Església Romana. No pot dir-se així de la pia tradició que també vull notar, i és que els dos Sants vingueren a Espanya l’any 59 o 60, que desembarcaren a Tarragona, que predicant l’Evangeli passaren per Vic, on hi ha com a memòria un carrer dit de Sant Pau, en el que jo havia tingut la parada cursant en aquell Seminari. A més, segons carta del Papa S. Esteve a Frodino, bisbe de Barcelona, i d’un manuscrit de St. Pere de Roda, predicaren l’Evangeli a l’Empordà.

En el Martirologi publicat per Gregori XIII es fixà la festa litúrgica del seu natalici de 22 de Març al dia 11 de Desembre. Abans aquest dia era festiu, com si fos de precepte en tota la parròquia. En les Misses de l’Església de la vila es feia adorar la seva santa Relíquia; hi assistien molts devots, sobretot els Paus i Paules, a la major cantada solemne de la parroquial. La festa litúrgica l’ha d’observar el clero resident en la demarcació antiga de la parròquia.

Per últim deixo annexos al full els goigs del Sant, compostos per mi i cantats per primera volta el dia del Sant Patró de 1934. A l’Oremus es diu -solemnitats- el dia 11 de Desembre i dies infraoctaus, que acaben després de segones vespres el dia 16. És l’oració primera del Comú de Confessors Pontífex, d’on es pren tot el restant de l’Ofici i Missa, fent-hi sols commemoració de Sant Damas en l’ofici i Missa resats. De fèria i dominica se’n fa sempre, i d’aquesta es diu també novena lliçó i últim Evangeli en la Missa, com també d’ella ha de celebrar-se el dia següent infraoctau de la Immaculada amb color violat, sense Glòria ni Credo. La 2a oració i Prefaci de la Immaculada i la 3a de Sant Pau; o bé la pròpia de la Concepció, 2a oració de Dominica i la 3a la de Sant Pau. Així ho ordena actual vigent rúbrica2.

Béns del curat La seva còngrua es feia abans amb la

percepció de delmes dels drets d’estola i peu d’altar segons la consulta de la parròquia i dels béns propis del benefici curat. Aquests eren la casa-habitació i les terres annexes.

No és d’alabar el mal aspecte que dóna al conjunt dels edificis el tros de casa que sobresurt de la línia recta de l’Església. Altra perspectiva tindria la seva vista natural, com en fotografia, si fos tot una alineada filera. Semblaria una casa Abacial.

No sé exactament els límits de les terres, però crec que per orient arriben al rasant de Cal Daniel, pel sud a la riera voltant el serrat dels moros; pel ponent s’eixampla per la fondalada fins al roc de les escales i pel nord el pla i comprèn fins a la font de Cal Daniel. 2 L’actual ja no és així. (N. de C.).

Tots aquests béns propis foren salvats de l’immens lladrocini de la desamortització, segons frase de l’eminent crític historiador Menéndez y Pelayo; però amb les lleis (atemptàries) contra l’Església els altres quedaren abolits, l’autoritat civil no recolzava la seva solvència, i sols els timorats i de recta consciència els satisfeien cristianament. Si bé l’Estat es comprometé en el concordat amb l’Església de 1851 rescabalar els danys i perjudicis, i pagar en endavant el Culte i Clerecia degudament, llegint els articles 33 i 34 es veurà com vol acomplir mesquinament el seu compromís de justícia. Doncs essent aquesta parròquia de terme no podia cobrar al màxim més del signat allí, uns 500 duros a l’any, i el Coadjutor fins a 200, i encara mermats amb els descomptes d’Habilitació, i els que el govern imposava per raons de pobresa de l’ erari públic. La petita subvenció d’uns 50 duros a 100 cada any, segons la categoria de la parròquia, la satisfeien els Srs. Bisbes de la recaudació de la Creuada, de que són administradors, i a més havien d’ingressar a hisenda el descompte imposat a dita subvenció fent acusar rebut a cada partícip d’haver-la cobrat de l’erari de l’Estat.

Quan el rector es traslladà a la vila continuà usufructuant els esmentats propis del curat, adjudicant al nou Coadjutor la casa i l’hort. Aquest cobrava còngrua de la caixa diocesana per haver-se-l’hi fundat a aqueix fi un petit benefici, amb intervenció i cooperació del Bernadas; puix deia que els feligresos de Sant Pau cridarien tots contra ell, si quedaven sense un capellà residencial que els prestés serveis.

En l’arranjament parroquial del Sr. Bisbe, Ramon Riu, quedà l’Església de Sant Pau, erigida en Tenència i amb la nòmina corresponent i suprimida la filial de Sant Miquel de Fonojadell. Assabentat el Rvd. Ramon Alsina Aloy, Vicerrector i professor molts anys del Seminari de Solsona, assolí el traspàs del benefici de Sant Pau a l’església de Sant Pere de l’Esglaiola, d’on era natural, segregant-la de Sant Climent de l’Espunyola, i adscrita a la matriu de Ntra. Sra. dels Àngels, amb la seva demarcació de cases, que es féu de nou.

Poc temps durà la Tenència de Sant Pau, puix que al reformar-se l’arranjament parroquial esmentat, quedà suprimida, erigint-se en canvi com a tal l’Església de Sant Sadurní de Fonollet, segregant-la amb les cases de sa demarcació de la parròquia de Puigreig.

L’amo de Canudas, assabentat prèviament per una confidencia secreta d’allò que passaria al ser executada la tal reforma, al presentar, com a Patró que és, el candidat al benefici de família, demanà al Sr. Bisbe dues gràcies: que fixés al nom obtentor la residència que era lliure a Sant Pau, amb càrrec annex de prestar el servei parroquial a les cases de la feligresia, i que, en recompensa de la càrrega de la fundació, cedís i

- 8 -

agregués al benefici de família de Canudas tots els béns propis del curat de Casserres, que radicaven a l’Església de Sant Pau per a administrar-los i usufructuar-los el seu obtentor legítim. Complaent, el Sr. Bisbe concedí les dues gràcies incloent-les per decret en el document de col·lació canònica que es feu a favor de l’actual possessor Rvd. Ramon Canudas Cotí3.

Col·legi sucursal del Seminari de Solsona El Rvd. Climents Quintana deixà el

càrrec de coadjutor en aquesta i obrí primerament un col·legi de primer ensenyament. Mes, tancat el Seminari del Bisbat amb motiu dels disturbis de la guerra civil, escollí uns quants jovenets, entre ells l’actual Bisbe4 d’aquesta, i d’alguns recomanats de Berga, i a part de la classe dels de primer ensenyament els donava instrucció de gramàtica llatina. Com alguns, sobretot els recomanats de Berga, eren de família pobra, treient-se el pa de les dents els el compartia caritativament. Al vacar a la tarda del dijous i altres, recorrien les cases de la rodalia per a recaptar el que generosament els donaven.

Pacificat el país i obert de nou el Seminari Conciliar, no parà fins a obtenir del Vicari Capitular, Dr. Jaume Segarra, l’aprovació d’apertura de la seva projectada sucursal, instal·lada de moment en la pròpia casa rectoral de Sant Pau, habilitant-se la planta baixa i el segon pis quasi totalment. Al cost d’aquesta habilitació i sobretot pel tros de nova construcció hi contribuïren molt generosament, d’una manera especial, els hisendats de Sant Pau. El mestre d’obres fou el d’aquestes, Josep Canudas Alsina.

Al començar, jo i trenta companys, el primer curs de llatí el Setembre de 1878, ja funcionava el tros de planta nova. Quin goig deuria experimentar el sembrador del cada dia més nombrós planter! Tenia per auxiliar un diaca, que cantà allí la primera Missa, durant el curs acadèmic. Era el que fou després el fundador de la residència dels PP. de l’Immaculat Cor de Maria, a que pertanyia, en St. Joan de Berga, d’on era natural.

No obstant la benaurança de la sucursal, “el gozo en un pozo”, con diu la dita castellana, fou destituït el seu fundador i, al Setembre de 1884, els alumnes i professors d’aquesta començaren el curs al Seminari de la capital diocesana.

Aquesta, fàbrica d’aprenents eclesiàstics es transformà en fàbrica de llonganisses a càrrec de Josep Malet, llonganissaire de Sant Llorenç de Morunys. Després d’uns quants anys tancá aquesta indústria i comerç retirant-se a la seva pàtria.

3 Ja no és l’actual, (N. de C.). 4 Ja no és l’actual, (N. de C.).

Després s’utilitzà el casal per a lloc de refugi de religiosos Cistercienses amb el Rvd. Pare Abat de Froint Froide de França, mentre preparaven el “Mas de Colom de Tàrrega” en lloc apropiat als quefers i ocupacions d’una nombrosa comunitat. Allí hi romangueren fins que, cessada la persecució religiosa, pugueren retornar a França, establint-se a sant Miquel de Cuixà del vessant del Canigó.

Per últim, l’actual5 professor del benefici residencial de família Canudas comprà a carta de gràcia el casal amb ses pertinències a l’Ilm. Sr. Bisbe, Vidal i Barraquer.

Creus d’entrada al poble Era una dita popular dels vells que a

Casserres no s’hi entrava per mar ni per terra; però amb fonament tan sòlid com el seu diré que no s’hi podia entrar, es vingués pel cantó que es vingués, sense topar amb el senyal del cristià, que és la Santa Creu.

Pel camí de Berga es trobava amb la Creu-Roja, de la que ja he parlat, i després amb les tres de fusta sobre un túmul de pedra polida en forma de sepulcre. Si pel de Gironella, amb la de Sant Salvi, que tenia un pal de fusta, empotrat a una pedra rodona que li feia d’escambell. Si venia pel de Puigreig, la de Salitons, d’uns tres metres d’altura, feta l’any 1775, de pedra, rematant amb creu de ferro. El dia de Sant Marc els de Puigreig pujaven a Sant Marsal en processó, cantant en aquesta Capella la Missa de Lledànies. Molts es quedaven a passar el dia per esplai, i a la tarda feien aplec al pla de Salitons amb concurrència dels casserrencs, menjant la típica truita amb mel a la Barraca del Lladó.

Si entrava pel barri de la Clota trobava al cap del carrer de la Creu el monument sagrat, que sobre dues grades de pedres soltes s’alçava uns cinc metres. El tronc de la creu de ferro amb que acabava era d’una sola peça. Aquí haig de fer pausa

5 Ja no és l’actual, (N. de C.).

- 9 -

en la narració per explicar el seu enderrocament. A instàncies d’alguns veïns acordà l’Ajuntament del primer any de la República, 1931, desplaçar-la del punt i cal·locar-la en altre lloc, que no fes nosa al trànsit de circulació. Al saber-ho vaig entrevistar-me amb alguns seguidors, amb el propi president i Sr. Secretari, proposant-los que si em cedien el tronc artístic jo em cuidaria del nou emplaçament, estalviant despeses al municipi. Fou ben acollit per tots, sols amb l’objecció que se’n tractaria en la pròxima sessió del consistori. Al matí del dia celebrador, al començar el jornal els obrers que eixamplaven la via de comunicacions del carrer a la carretera, l’aterraren i esbocinaren la preciosa pedra de l’arbre amb gatzara i expressions ofensives als piadosos sentiments d’alguns veïns, que es queixaren perquè se’ls imposés correcció. Al vespre, hora de sessió, s’interpel·là l’alcalde sobre el succeït aquell matí, limitant-se a contestar amb evasives, dient que ell prou havia ordenat respectar la creu i procurar que no la fessin malbé; però per un descuit involuntari els va caure i es va trencar. Replicà atinadament l’interpel·lat: “Quins paletes tan imbècils, que no sabessin prendre les degudes precaucions! Vergonya em donaria d’anomenar-me tal!”.

Es tirà un vel al succeït; però l’alcalde no pogué encobrir la seva complicitat, disgustant així als qui li feren carcanetes amb son vot per a escalar aquell setial de la presidència, per ell tan envejat.

Tornant al solc que he deixat, si el vianant entrava pel Camí de Cardona passava prop la Creu de Sunyé; era de pedra, però de poca altura l’arbre, amb son pedrís. El dia de processó de Lledànies de la setmana de l’Ascenció s’hi pujava des de baix a Santa Maria. Com que des d’allí es veu clara la silueta de Montserrat, s’entonava l’antífona, vers i oremus corresponent en honor de la Patrona de Catalunya.

Si es venia pel cantó de Solsona es trobava la Creu de Can Aloy; i al pla de la Cabana del Bernadàs una altra de petita i de fusta. Al mig del poble, a cada cantó o façana hi havia repartides a distancia unes creus de fusta de tres pams per a

practicar l’exercici devot de les 14 estacions del via-crucis en la Setmana Santa, i com plantada al mig del cor dels bons casserrencs s’alçava majestuosa la creu a la plaça d’aquest nom. Dos grans blocs escalonats de pedra picada rodons feien de pedestal a la columna, que rematava en una bola, tot d’una peça, que servia de repeu al signe de redempció del món. Era també de pedra i amb el desgast del temps s’enderrocà. Voltaven aquesta creu totes les processons de via curta.

Tot visitant d’aquesta vila podia quedar convençut que tenia ben guanyada l’honrosa nota de religiositat de que gaudia la comarca.

Signe particular de la Creu de Sant Salvi Què volia dir als vianants al passar pel

seu costat aquell senzill testimoni mut? Què els volia indicar o recordar? Quant al significat genèric i doctrinal, el mateix que les altres creus de més visitent importància i mèrit artístic; però aquesta de Sant Salvi pel seu propi nom tenia un significat particular, era un trist memorial que volia, recordar-nos quelcom embolcallat en vel espès del rodolar dels segles passats. Esbrinem-ho.

Al desmuntar el terreny per la construcció d’un viver d’aigües es descobriren vàries sepultures amb sos esquelets encara articulats; algunes eren obertes a la roca, com es pot encara reconèixer avui.

Doncs per l’argument adduït al tractar de S. Pere de Casserres, ja es pot treure la conseqüència certa que allí hi havia en altre temps un temple sagrat. Era regla invariable l’enterrament dels fills de l’Església en son interior o voltant seu. El titular d’aquest temple era Sant Salvi, Santa Maria o Sant d’altre nom?

“Hic opus et labor”. Aquí sí que em veig amb treballs a contestar concretament. Per una tradició vella he sentit afirmar a compatricis dels més vells que he conegut que al punt que ocupava dita creu, que desaparegué del tot ocultament durant els treballs de la carretera, hi havia un convent. D’ésser això una realitat històrica, ja tinc desllindat el punt de la meva qüestió: el significat particular de la creu de Sant Salvi: església, habitants i cementiri. Però faltaria saber a quina ordre religiosa pertanyien els monjos o frares del suposat convent i es podria deduir per conjectures quin era el seu Sant Patró, o a qui tenien ells especial devoció.

Preguntats els que em parlaven del per ells suposat convent, amb ingenuïtat contestaven: “això sí que no li puc dir, si era de Sant Benet, S. Bernat, de Sant Francesc o de S. Agustí”, etc., etc. No obstant la fosquetat d’aquest extrem, tinc en mon poder una relació històrica del trasltat de Santa Eulàlia a la Cripta de la Catedral de Barcelona l’any 1339, impresa el 1906 per Francesc J. Altés, còpia i traducció de l’original del Rvd. Josep Mas, beneficiat-arxiver d’aquella, per la

- 10 -

qual queda confirmada l’existència d’un convent en aquesta, si be tampoc consta de quina ordre era.

Copio el que fa referència a aquesta qüestió. En la molt llarga llista de grans personatges i entitats del braç civil, eclesiàstic i militar que hi assistiren, en la pàgina 9 consta la de Fra Arnald, Prior del monestir de Santa Maria de Casserres; i al descriure l’ordre guardat de tanta multitud en la processó, a la pàgina diu: “En el desè lloc seguien els canonges i beneficiats, i el Prior i Prepòsit de S. Cugat del Vallès, el Prior de S. Pau del Camp, el Prior de Santa Maria de Fonturubia, el Prior de Santa Eulàlia del Camp i el Prior de Santa Maria de Casserres, revestits de capes de porpra, als dos costats”.

Amb aquest document sembla ben fonamentada la tradició referida sobre el que es diu del convent, i per tant el que ens volia recordar aquella modèstia i senzillesa del testimoni mut, la Creu de Sant Salvi.

L’anterior església de Santa Maria Segons vaig recollir de paraula de

l’octogenari Martí Niubò Soler Barnadàs, ocupava poc més o menys el punt de l’actual, però encarada d’altra manera, puix que s’hi entrava pel cantó de ponent. La seva capacitat era la tercera part inferior, però tenia davant la porta un cobert sostingut per pilastres per a no quedar a la intempèrie la gent en dies de més concurrència. A cada costat hi havia els dos ossaris o sarcòfags que són empotrats dintre la nova en les parets laterals.

No tenia sinó una capella lateral en que s’hi venerava una imatge de la Mare de Déu, la que fou després posada sobre la calaixera de la sagristia de la nova església. En aquella no hi havia camaril ni sagristia; però també tenia annex un petit cementiri en el que feia temps no s’hi enterrava, perquè les muralles eren molt caigudes, podent-se fàcilment entrar, fins per les cabres i gossos.

El retaule de l’altar major en que es venera la Mare de Déu de l’Antiguitat contenia en pintura alguns misteris del Sant Rosari. Tot l’edifici estava molt desmarxat, ja que pels anys de 1838 i 39 en que el Comte d’Espanya Cap Blanc tenia el quarter general de les forces carlistes de Catalunya, de qui era Cap-General, la destinà a dipòsit d’armes, sobretot d’artilleria. Quasibé amenaçava ruïna; de manera que, acabada la guerra civil, es parlà desseguida de la conveniència de fer-la nova, a la construcció de la qual vaig ajudar com un dels majors contribuïdors.

D’aquesta església se’n deia de la Mare de Déu de l’Antiguitat? No, respongué resolt, de Santa Maria, com encara es fa.

Aquesta relació descriptiva es per a mi del tot verídica, perquè el vell Barnadàs era tingut per tothom tan ingenu i senzill que, com altre

Natanael, no tenia en la seva ment ni trampa ni engany.

D’ella es dedueix ben clar la seva antiguitat, tant per la posició d’entrada pel cantó de ponent, per regla general i constant de les antigues (excepte si era una porta lateral) com pel seu estat de ruïna. Consta per un pergamí de l’any 1396 que Pere Cella vengué a Pere Perarnau una vinya, que estava sota el domini de Santa Maria de les Antiguitats, i el 28 de Setembre de 1553 Guillem Asmarats, veí de Gironella, vengué a Pere Perarnau, d’aquesta parròquia, el mas destruït i terres de la Cella, situat en la parròquia de Santa Maria de les Antiguitats, en el terme de Sant Pau de Casserres. El títol de parròquia de Santa Maria de les Antiguitats li donen documents de l’any 1403, a la que pertanyien els masos de la Cella, del Puig, de la Fàbrega i d’altres desconeguts.

Copiant les notícies dels documents esmentats amb les copiades de l’arxiu de la Catedral de Barcelona, en treuré les conseqüències: primera, que si bé de l’església a dalt descrita no es pot afirmar que existís en la primera meitat del segle XIV, en que era Prior Fra Arnald de Torrent, en aquest segle era venerada la Verge amb el títol de “Santa Maria Antiquitatis” en església parroquial d’aquesta advocació i distinta de la parroquial de Sant Pau, com ho especifica clarament el vell pergamí.

Així doncs, aquesta església vella, si no era la pròpia monasterial, va ésser la seva hereva, o substituta, acollint en la capella lateral la seva imatge titular, i a l’atri els dos sarcòfags de pedra que resguardava.

La segona és que el nom de Prior que es dóna a Fra Arnald de Torrent indica que no pertanyia a l’ordre Agustiniana, Premonstratense, Franciscana ni a cap de les religioses militars, que al superior del convent li deien Prebost, Prepòsit, Guardià i Comendador. Els Carmelites, que també li diuen Prior, eren tan desconeguts a Espanya, com es llegeix en l’Ofici diví de la festa, que no pocs instaren al Papa Honori III per la seva extinció. Queda reduït el plet entre la benedictina, dominicana i potser alguna altra. Mes, veient-se la marca característica dels Frares Predicadors de la devoció al Sant Rosari, i establerta en aquella església, i no en la de dintre la vila, la Confraria del Roser, no crec que sigui una temeritat afirmar que el monestir de Santa Maria d’aquesta era habilitat pels fills del gloriós Sant Domènec, instituïdor del Sant Rosari.

Confraria del Roser Vaig a explicar la fundació d’aquesta

antiga confraria, copiant del llibre dels confrares els detalls principals que indiquen el seu establiment, el seu desenrotllament, vicissituds i peripècies del seu funcionament en els tres-cents deu anys que conta l’existència.

- 11 -

La confraria del Roser fou establerta en la capella de Santa Maria de l’Antiguitat el 14 de Juny de l’any 1626, segons acta signada pel Notari públic Pere Cardona Niubò.

La llicència “in scriptis” del dia, mes i any citats és del M. Rvd. P. Fra Jeroni Mos, provincial d’Aragó de l’Ordre de P.P. Predicadors, comissionant i delegant les seves facultats al Rvd. P. Fra Tomàs Planes, Rector del Col·legi i Prior del Convent de Solsona, qui subdelegà al Rvd. Rector de Sant Pau de Casserres per al seu establiment, nomenant-lo Prior de la Confraria, instal·lada a l’altar major d’aquesta església, com als seus successors en el càrrec. També es nomenaren priors i priores auxiliars a Cristòfol Fàbrega, Miquel Gallart, Joana Niubò i Caterina Cirera. Per més intel·ligència adverteixo que les casades en aquell temps deixaven el cognom patern seu i usaven el propi del seu marit. Així s’observa en tota classe de documents.

En el llibre dels confrares s’hi havien d’inscriure “gratis omnio” homes, dones, xics i grans. S’havien de celebrar quatre cantars, o aniversaris de difunts els dies 2 de Febrer, 25 de Març, 15 d’Agost i 8 de Setembre, o al primer dia si en ells no podia fer-se. També s’ordena que es faci processó, portant els confrares els rosaris a les mans, cada primer diumenge de mes. El del mes d’Octubre i de Maig amb més solemnitat.

Els priors i priores havien de servir un any, fent de sa part les diligències que calien per a aplegar almoines, que després d’anotades en el llibre corresponent pel Sr. Rector, es dipositaven en la caixa de la confraria, que tenia tres claus, una pel Sr. Rector, i les altres per a cadascuna de les priores. Que al voltant de la imatge de Ntra. Sra. de l’Antiguitat de l’altar major s’hi posi un rosari com insígnia i senyal de Ntra. Sra. del Roser, o bé que hi posin una altra imatge amb el Rosari a son gust.

Els priors i priores es comprometen al ser elegits en la forma de reglament a servir un any, sota pena de 40 sons si refusen fer-ho. Podran ésser reelegits als 4 anys després d’haver cessat en el càrrec.

La confraria farà cremar dos ciris de cera blanca a l’altar major de l’església parroquial de Sant Pau durant els Oficis divins en les quatre festes anyals i altres dies de solemnitats de l’any.

Entre el Rvd. Joan Robert, Rector que era de Sant Pau, el Batlle i el cònsol de la vila es comprometeren a no deixar fer ballades en les festes del Roser, per a evitar els inconvenients que se’n segueixen: renyines, morts, dissensions i altres coses que resulten en ofensa de N. Sr. Déu, i en lloc de guanyar la indulgència, pequen mortalment, el que no s’ha de consentir de cap manera.

El 30 de Març, de 1817 el Rvd. P. Fra Domènec Bruguera, Rector del Col·legi de P.P. Dominics de Solsona, fundà la confraria del SS. Rosari en una Capella novament edificada de la

parroquial església de Sant Pau. Aquesta nova confraria es considerà com una sucursal de la de la vila que havia estat fundada a Santa Maria, segons afirma en una nota del llibre dels confrares el doctor Fèlix Salvans, Rector.

El Rector, Rvd. Josep. Viladrich, féu erigir en la capella del Roser de Ntra. Sra. dels Àngels la confraria, segons rescripte del M. Rvd. P. Josep Maria Sanvito, Mestre general de l’Ordre de P. P. Predicadors, sense fer menció de les altres dues, fundades en la Parròquia. Mes en l’esmentat document s’adverteix al sol·licitant que sigui única la confraria del Roser en aquell lloc, devent-se agregar a ella les altres d’aquest títol que hi hagi en altres esglésies. Les altres coses les detalla l’escrit datat l’any 1878, que es guarda en el llibre de la confraria, del que he tret aquestes anotacions.

L’església nova de Santa Maria Cessats els disturbis de la guerra civil,

aprofitant el període de bonança que es comença a la derrota del Regent del regne, general Espartero, declarada major d’edat Isabel II l’Octubre de 1844, s’afanyaren a complir el seu vot de construir el nou palau de Ntra. Sra. de l’Antiguitat. Si bé que en una pedra que brota sobre el finestral rodó es fa constar l’any 1848, el temple no s’inaugurà fins l’Agost de l’any 1851. En efecte, el dia 25 del mes, el Rvd. Rector d’aquesta, Pau Vilella, amb tota solemnitat, traslladant-se des de l’església de Ntra. Sra. dels Àngels la santa imatge, féu la benedicció canònica de l’església, pregonant les glòries de nostra santa Patrona el M. Iltre. orador Dr. Joan Torrabadella, fill de la casa “Capitanet” d’aquesta, Rector i després Canonge de la Catedral de Solsona.

El cos de l’edifici en forma de creu és obra de Gregori Canudas, i les dues capelles laterals, de son fill Josep, l’any 1883. Té uns cent pams de llarg, 70 pams el creuer de les capelles i uns 33 d’ample la nau central. La façana, que mira a migdia, és senzilla, amb porta quadrilateral. Sobre el llindar hi ha aquesta inscripció: “Ab aeterno ordinata sum, et ex antiquis antequam terra fieret (Prov. VIII)”. Sobre una pedra ben

- 12 -

polida hi ha un anagrama del sant nom de Maria, i al capdamunt un arc de pedra del que penja una campana6.

Entrant a mà esquerra, l’escala del cor, i a poques passes, empotrada una de les dues personalitats jacents, les mortals despulles de la qual es conserven en la caixa de pedra, com abans he dit. L’altra és davant l’altre pany de paret; l’una porta penjada una estola, un senyal de ser eclesiàstica; l’altra empunya una espasa com a militar. Ambdues caixes tenen gravades inscripcions esborrades on no es llegeix sinó: “Hic jacet...”. Ni l’entés en aquesta matèria pogué desxifrar res més.

La capella de Sant Josep a mà esquerra i l’altra de Sant Antoni de Pàdua formen els braços del creuer, amb cimbori i finestrals7. L’altar de S. Josep fou construït l’any 1890 i decorat per Joan Fígols, de Berga, l’any 1891. El de S. Antoni, construït el 1895 i decorat per Joan Ros Santmiquel, de Solsona, l’any 1898. El plànol d’altar i imatges són del molt acreditat taller d’Agustí Potelles, escultor de Vic.

El presbiteri té dues grades amb alta reixa de ferro, decorat com l’altar l’any 1863. L’altar era de guix, molt senzill; en el fons del nínxol gran el tron de nostra Reina, i en les dues columnes del costat els seus pares, Sant Joaquim i Santa Anna8. A cada corn d’altar una porta per a entrar a la sagristia i pujar al camaril, les parets del qual són burilades al foc. La imatge de Ntra. Sra., que es venera actualment, fou restaurada l’any 1888 pel citat escultor de Vic. No s’assembla en res a l’anterior, però de més artístiques qualitats i belles formes9.

Aquella imatge de Maria, que alguns en deien del Roser, col·locada, com em relatà Martí Niubò, sobre la calaixera de la sagristia, estigué alguns anys en un racó de la mateixa, i després desaparegué sigil·losament, anant a parar sens dubte als armaris de museu d’antiguitats10.

Culte i devoció a Ntra. Sra. de l’Antiguitat

Culte i devoció són distintes coses, però inseparables, perquè l’una és la vida de l’altra, com

6 Durant 1’última guerra van tirar 1’arc a terra i la campana és al campanar de la vila. Fa poc que hi ha un arc nou, i aquest any (1960), el 15 d’Agost es batejará una campana nova, pagada per la família Barnadàs, i hi serà col·locada. L’acte tindrà lloc acabada la tradicional processó que es celebra aquest dia, (N. del C.). 7 Ambdós foren destruïts durant l’últina guerra, (N. del C.). 8 Cremats al temps de la guerra. Ara hi ha Sant Pere i Sant Antoni de Pàdua, (N. del C.). 9 Ha estat restaurada dues vegades més, (N. del C.). 10 Josep Mas diu que a Amèrica, (N. del C.).

l’ou que ix de la gallina i la gallina de l’ou. Sense culte no hi ha devoció, i sense devoció el culte també desapareix.

Aquesta església ni tan sols té capellà designat, com solen tenir quasi totes, per a ordenar i fomentar el culte, i procurar que s’infiltri en el cor dels fidels fervents i filial devoció a nostra Mare Santíssima baix el títol en que aquesta s’hi venera. El benefici que es fundà anys passats, en efecte fou posat sota l’advocació o títol de Ntra. Sra. de l’Antiguitat, però no se li imposà respecte d’aquesta església al seu obtentor cap càrrec. Solament té una família designada com a priors que cuiden de la neteja i ornat del temple, i apleguen les almoines en les funcions que s’hi celebren. Abans tenia el càrrec de dirigir la funció o rés del Rosari enter que a la una de la tarda es resava totes les festes de l’any. Hi havia assistència sobretot d’homes, perquè deien que, acomplerta aquesta devoció, estaven més lliberts per anar allà on els semblés a passar la tarda. Actualment presta amb gust i bona voluntat els referits serveis a nostra celestial Patrona i advocada la família Canal de casa La Fàbrega.

No té tampoc l’església cap subvenció o capital dipositat per a complir en ella cap fundació piadosa. Solament i exclusiva s’han de cobrir les despeses que implica el culte i reparacions en l’edifici de l’espontània i generosa voluntat dels fidels.

L’altar major últimament construït fou costejat per un devot casserrenc, Pau Grifell, que, no tenint successió dels dos matrimonis, deixà part de la seva fortuna a aqueix fi, amb la condició que l’havia de decorar son nebot, Silvestre Grifell, pintor i daurador, com son oncle, a Solsona. Si no s’ha acomplert l’encàrrec és degut a que, amb la reforma que es féu a l’altar, que era un esguerro de dalt a baix, se li afegiren molts jornals i despeses de material, que eren imprevistos i no inclosos al pressupost, l’import del qual està dipositat a la caixa diocesana amb aqueix fi. Les despeses de la reforma de l’altar, que foren unes mil cinc-centes pessetes, es cobriren del fons d’almoines pròpies d’aquesta església. Un dels motius que el determinaren a tan notable acte de generositat, ens va dir ell, va ser que “vaig fer l’aprenentatge del meu ofici a l’ampar de la Verge”, quan els pintors decoraven el seu altar i camaril. Essent alcalde de Solsona acompanyà l’Iltrm. Sr. Bisbe en la Pastoral Visita que féu a aquesta el 29 d’Agost de 1920, i l’Iltrm. l’honora nomenant-lo padrí de la Confirmació que administrà l’endemà.

Tots els bons casserrencs que viuen en altres punts, al retornar a respirar els aires sanitosos de la pàtria, no es descuiden pas de fer una visita de devoció a nostra Patrona de l’Antiguitat. Aquí acuden en massa els de la vila i parròquia a implorar auxili en totes les calamitats públiques de pesta, guerra, secada i plagues del camp. Aquí hi vénen en processó els de Sant Pau i de la vila el

- 13 -

dilluns de Lledànies de l’Ascenció11, cantant la Missa de rogatives A aqueix tron de la gràcia acuden per a celebrar les festes principals de Maria, pujant, al despedir-se, al camaril per a estampar un bes d’amor filial a la divina Mare i nostra protectora. Aquí acuden privadament tots els seus devots, que com fills d’Eva, gemeguen i ploren pels treballs i penes inseparables d’aquesta vida miserable. Aquí sobretot les bones mares, acomplerta la cerimònia parroquial de presentar-se al temple per a oferir a Déu el fruit de ses entranyes, vénen a repetir l’oferta i presentalla amb son fill als braços perquè la divinal Mare els doni la celestial benedicció. Fins el Cercle d’Obrers de la vila tingué la bona pensada de posar sota l’advocació de Ntra. Sra. de l’Antiguitat l’any 1916 la germandat de socors mutus dels socis malalts.

Aquí acuden tots, bons i malalts, i ningú se’n torna desconsolat. Prova n’és tot aquest Sant Casal, puix que cada grapat d’arena, cada paletada de calç, cada pedra, fusta, ciri, i els molts objectes que es necessiten pel culte sagrat, són un testimoni, però constant i eloqüent, perquè tot és el de la devoció, i de l’almoina de gratitud per una gràcia obtinguda.

Prova d’això són les Misses resades i cantades que s’hi celebren durant l’any, les freqüents visites, sobretot en les festes, que tot el dia té les portes obertes, cremant els ciris del canelobre, i els llavis dels devots saboregen entretant les seves oracions, especialment la del Sant Rosari, que desgranen les seves mans. L’última mostra de clemència que vull dar de nostra intercessora, per haver-ne sigut testimoni, és de l’any 1882, la primavera del qual fou tan secana que a primers de Maig els sembrats ja eren rossos i secs, però sense espiga ni gra, com els fanassos dels marges al mes d’Agost. Es feren moltes rogatives a Sants i Santes, però fins que s’acudí a aqueix tron de clemència no s’obtingué l’auxili oportú. Al mes de Juny estava remeiada la falta d’aigua de les fonts i dels camps. Es féu una funció solemne amb música, es passejà a Nostra Senyora per tata la vila processionalment, predicant en la funció el Dr. Bonaventura Ballús, Vicerrector del Seminari de Solsona. Les tardanes foren tan abundants que supliren la paupèrie miserable de les primerenques.

Amb malta raó es canta en els seus Goigs, que adjunto ací: “Casserres us adora per Mare de pietat”.

El cementiri annex a Santa María Bona pensada tingueren en escollir el

punt d’emplarçament. Saberen compaginar, si no al peu de la lletra en alguna part, les lleis civils amb l’antiga eclesiàstica de sepultar els cristians al 11 Actualment ja no es fa, (N. del C.).

voltant del temple. A més, així com és una satisfacció familiar el reunir els membres difunts en una fossa general de família, és del gust i bon grat de tots els bons fills de l’Església que les seves mortals despulles descansin sota l’ombra de la Creu, al costat de nostra benvolguda Mare.

El cost de sa construcció (excepte el del terreny, el propietari del qual diu que encara se l’hi ha de pagar), fou satisfet pel que es recollí en subscripció pública i part de cooperació del fons municipal, segons els comptes, la còpia dels quals guarda la família Barnadàs. Segons la inscripció gravada al llindar de la porta, fau construït l’any 1869.

L’únic encarregat era el Sr. Rector o son lloctinent. No hi havia fossar designat, i la família del difunt havia de buscar el personal i fer les diligències a costa seva de cada enterrament. Mes després de fets alguns nínxols particulars a l’arbitri i cost de la família, sense títol de propietat ni numeració, es posà un fosser per major ordre i comoditat, assenyalant-li el municipi un sou pels cossos que hi hagués de morts accidentades, en que actua l’autoritat civil.

La manca d’ordre i de concert de construcció de sepultura particular fou causa d’una amonestació de l’Excm. Sr. Bisbe perquè es fessin diligències oportunes a fi d’evitar en avant els defectes observats. A l’efecte vaig fer un esboç de reglament, presentant-lo a l’examen i discussió del consistori municipal, quedant aprovat de moment, amb pròrroga de temps necessari per quan hi hagués fons disponibles a l’erari municipal per a la construcció d’un dipòsit de cadàvers i d’un cementiri civil al costat de l’eclesiàstic, amb porta forana d’entrada, tal com es feia constar en el projectat reglament.

Es féu un pressupost general d’obres públiques, incloent-hi les al·ludides despeses de cementiri; mes els propietaris, mal entesos i mal aconsellats per alguns de la vila, combateren a foc i a sang l’esmentat pressupost d’obres, i quedà tot paralitzat.

Vingué el nou régim, i aquell alcalde que volgué dissimular la seva cooperació en l’enderrocament de la Creu del carrer d’aquest nom passà pel dret (millar dit, pel tort) incautant-se del cementiri sense cap indemnització i negant tot dret o llei a la parròquia, segons es desprèn de la correspondència que mitjançà entre les dues autoritats locals. El1 també féu inscriure sobre la portalada “Cementiri municipal”, esborrant la inscripció que hi havia sota d’un cap de mort, que deia: “Oh mort, quan amarg és ton record”. S’esbocinà la Creu de pedra de sobre la portalada i tot signe religiós; si bé al poc temps hi fou ella reposada per l’alcalde gestor, Sr. Ricard Barniol Reixach, no es va treure el rètol o fals títol de propietat municipal.

- 14 -

Dono per acabada l’excursió o passeig pels afores de la vila que he fet; que si algun cop m’he estat a parlar quelcom de dintre d’ella, ha estat de pas, com a vianant que no s’atura per examinar les coses. Eixugo, doncs, la ploma i plego el ram com per a reposar de la via costosa que he hagut de fer, per a sortir-me de les trifulgues i entrebancs en aquest passeig d’estudi.

Després d’un estudiós deteniment emprendré de nou la tasca de transcriure aquí tot el que sàpiga, referent a les coses, objectes, edificis i fins de persones, com he fet en la primera excursió, acabant amb un resum dels tropells, destrosses i cremes de la vandàlica tempesta que ha passat.

Govern del poble Pel que s’ha notat en el capítol

“L’antiga parroquial”, quant a l’eclesiàstic depenia del Bisbat de la Seu d’Urgell, fins que s’erigí el de Solsona. Tots dos han format part de la província eclesiàstica Tarraconense, des de la primera divisió d’esglésies que consta per les signatures dels assistents al Concili Nacional d’Elvira, al començament del segle IV, i especialment per la signatura del Sant Bisbe Just d’Urgell, en els Concilis provincials I de Lleida, II de Saragossa (sufragània de Tarragona), II de Barcelona i altres; com també per haver dedicat el Sant Bisbe, qui morí l’any 551, un llibre al seu Metropolità Sergi, de Tarragona. Havent augmentat les Esglésies Episcopals, es féu per al rei Wamba, restaurador de la disciplina eclesiàstica (com li digueren els Bisbes en el Concili XI de Toledo, celebrat el 675), nova divisió i creació de Metropolitanes i Sufragànies. A la nova província Cartaginense, o de Toledo, se li assenyalaren vint diòcesis, a la Tarraconense quinze, a la Lusitània tretze, a la Bètica o de Sevilla onze, a la de Galícia nou, i, a la Gòtica o de Narbona vuit. Total, 76 Bisbats.

Si bé per l’article V del Concordat de 1851 fou suprimit el Bisbat de Solsona, quedant subjecte a la Mitra de Vic, gaudí no obstant de certa autonomia, nomenant-se per l’Administrador Apostòlic un Vicari General Gobernador de la diòcesi en nom d’aquell, i, als quatre anys després, es nomenà un Administrador Apostòlic propi, resident a Solsona, governant amb independència el Bisbat. L’actual12, Ilm. Sr. Dr. Valentí Comelles, compatrici nostre, titular d’Amatha, prengué possessió el 16 de Maig de 1920, i el 6 de Setembre de 1933 fou nomenat Bisbe propi de la restaurada seu de Solsona pel Papa Pius XI, a instàncies de l’Excm. Sr. Cardenal Vidal Barraqué, Metropolità de Tarragona.

No puc ésser pas tan explícit en el que es refereix al govern civil i polític de nostra vila, sobretot en els primitius temps. Però, per tenir-ne

12 Ja no és l’actual, (N. de C.).

una idea general, adjunto aquí el que diu l’autor de la Història de Berga en la pàgina 32, de la manera de governar dels Lacetans (país al que pertanyia aquest), un dels dotze en que es dividia la regió catalana en aquell temps.

“Un Règul amb un consell de sacerdots (que eren tinguts en gran respecte per un caràcter sagrat i per ser els únics dipositaris del saber humà) governava els pobles no per codis de lleis escrites, sinó per tradicions i pràctiques fidelment conservades dels avantpassats.” I, al tractar del govern civilitzat dels Romans, diu, en la pàg. 52, que procuraven romanitzar els pobles conquerits, que, al cap de pocs anys, es notà la gran influència de les seves lleis i pràctiques, que foren causa del canvi de sos bàrbars costums, visquent en harmonia amb els conqueridors del país. El govern dels pobles petits era de dos o tres homes escollits, que es deia diumvirat o triumvirat respectivament. El qui capitanejava deu soldats es deia decurió, i, si cent, centurió. Les altes autoritats eren nomenades tribuns, prefectes, magistrats, cònsols i senadors.

Durant la dominaciò goda pogueren continuar els pobles governant-se amb les mateixes lleis, poc més o menys, essent tractats amb certa benignitat pels vencedors; a la qual cosa contribuí l’haver-se casat el rei Ataulf amb la presonera de guerra, l’hermosa Gala Placídia, germana de l’últim emperador Romà, qui assolí suavitzar el caràcter ferotge del seu amat consort, deposant l’odi i rencor que abans mostrava a tot el qui era romà. No pot dir-se pas així en el canvi de govern per la invasió dels sarraïns, que desfogaren el seu furor contra els pobles cristians, els quals hagueren de fer vida de bosc per molts anys, fins que Lluís el Piadós, rei d’Aquitània, fill de l’emperador Carles el Gran, passant el Pirineu conquerí Roses, Empúries, Girona, Vic (fortificant el “Castrum-serram” sobre el riu Ter), Berga, Manresa i Solsona, repoblant les comarques desolades dels contorns.

De l’època feudal Conquerida per Lluís el Piadós aquesta

terra, al retornar al seu país hi deixà alguns dels principals caps per a la reconstrucció dels pobles i cultiu de les terres. D’aquí prové el feudalisme: els representants del rei, com apoderats seus, entregaven als seus amics i servents les terres per a explotar-les en emfiteusi, que és el que es sol fer ara en la plantació de vinyes i en l’explotació d’erms i de boscos.

Deurien ser molt agravosos els cànons i exaccions al principi del règim feudal, que els cultivadors dels camps es vegeren obligats a acudir en formal i solemne queixa a l’emperador Carles, per conducte d’una comissió o embaixada, composta per 32 membres, la majoria militars, i dos d’ells sacerdots. La resposta per escrit fou poc més o menys així: “He encarregat a l’Arquebisbe

- 15 -

Joan que s’entrevisti amb el meu amat fill, el rei Lluís, per a tractar i resoldre el negoci segons sigui de dret i de justícia”. Es manà als comtes i senyors que respectessin les franquícies i tractes dels cultivadors de la terra, i que se’ls restituís tot el que se’ls hagués defraudat.

En altre document del mateix Carles el Gran se’ls fa constar que havia près sota la seva particular protecció a tots els fugitius del domini dels moros que s’acollissin al govern seu, en el que gaudirien de llibertat amb la sola obligació d’estar disposats a prendre les armes quan els ho manessin els comtes i senyors, a qui pertocava regular el servei militar en nom del rei, o de l’emperador.

D’aquí es veu que no hi havia exèrcit permanent, sinó que es formava quan ho requeria el país, o el rei el reclamava, deixant els nobles les comoditats de família i els treballadors les eines del seu ofici o art, per a empunyar les armes contra els enemics de la religió, de la pàtria o d’algun interès particular del comte o del senyor feudal de la comarca amenaçada.

Els litigis civils o familiars es resolien moltes vegades pel desafiament, que és una guerra particular, prohibida pel dret natural o diví. Els tribunals de justicia els presidia el comte o senyor, per si o per representant, qui solia fallar les qüestions i diferències entre els veïns del poble, com si es tractés d’un assumpte propi i exclusiu patrimoni del seu senyor.

El primer comte instituït per Lluís el Piadós de les terres per ell conquerides, que abans he notat, fou Wifret el pelut (Guifré el Pilós), amb el títol de comte de Barcelona. Fortificà el castell de Cardona el segle IX i l’entregà a Ramon Folch d’Anjou amb el títol de vescomte (Història de Cardona, pel Rvd. Josep Abat, pàg. 12). Al morir Wifret dividí el comtat entre sos fills, nomenant a Miró (el quart d’ells) comte de Cerdanya, que comprenia, a més de la Cerdanya, el territori de Conflent i comarca del Llobregat (Història de Berga, de J. Vilardaga, pàgs. 88 i 90).

La família Marimon Els comtes, vescomtes i barons, qui

regularment vivien en el poble principal dels termes de sa jurisdicció, tenien en els pobles més petits els seu representant, que era nomenat el senyor del lloc respectiu. El de nostra vila era la família il·lustre de Marimon. Per un llibre imprès de la vida de l’Ilm. Dr. Raimond de Marimon, Bisbe de Vic des de l’1 de Maig de 1721 al 16 de Gener de 1744, que vaig trabar en el Santuari de Gresolet quan hi exercia el càrrec de Capellá custodi, puc fer constar aquí el que d’aquell vaig copiar.

“Es la casa de Marymón tan esclarecida y celebrada en Europa, que ya en los tiempos de D. Ramón el Grande, conde de Barcelona y Príncipe de Aragón, se contaba en las

primeras de Cataluña, por el bizarro Don Genaro de Marymón, que por sus hazañas fue muy favorecido de su soberano, el Conde. Sus sucesores le imitaron, sirviendo con mucho esmero de fidelidad y valor en las armas a los Reyes de Aragón y de España, como lo autentican las reales Cédulas de D. Juan II de Aragón y de Navarra, año 1458, Felipe II y Carlos II de España, año 1680.

Romeo de Marymón fue Camarero de Jaime II de Aragón y Baile General de Cataluña. D. Bernardo, General de Caballería de D. Juan y Camarero de D. Martín de Aragón. Por lo cual este Rey concedió el título de Marqués de Serdañola a D. Félix para sí y para todos sus descendientes, como también el de Ministro de Capa y Espada en el Supremo Consejo de Aragón.

D. Félix casó con Da Gerónima de Corbera, Marquesa de dicho nombre, de cuyo matrimonio tuvo 12 hijos; D. José, que heredó el título, a cuya nobleza añadió ser Consejero Real en el supremo de Italia y Aragón, y Superintendente de la R. Fábrica de Galeras. Era de vivo ingenio, sólida piedad, garboso porte y entereza catalana. Su hermana Da María casó con el conde de Guara, celebrado Aragonés que esmaltó su nobleza con el lustre de piedad y letras. El tercer hijo, D. Juan, Caballero de S. Juan de Jerusalén, que tanto se distinguió como Maestre de Campo en la defensa de Barcelona en 1697. Don Francisco, que vistió la humilde sotana de Jesuita, ilustre en letras y virtudes, concluyó el magnífico templo que tiene la Compañía de Barcelona. D. Pedro, Caballera del Hábito de S. Juan, D. Miguel, Arcipreste de Ager, y Obispo electo de Solsona. Doña Francisca y Leonor murieron en la primavera de su edad.

Don Félix, Coronel, alma y espíritu de los bravos Catalanes que se ganaron por sus proezas el sobrenombre de Dragones de Marymón y el aprecio y confianza de Felipe V, el animoso D. Antonio, Deán de Gerona y Auditor de la Sagrada Rota. D. Bernardino, Teniente General del ejército Real, Capitán Teniente de Granaderos, que hizo maravillas de valor en la guerra de Italia, y conquista del Reino de Nápoles.

D. Raimundo fue el noveno de los hijos. Nació en Barcelona a 15 de Febrero de 1678, bautizado al 18 del mismo mes en Sta. María del Mar, apadrinado por D. Juan de Marymón y de Corbera y Da Inés Ramón y de Tord, de muy calificada nobleza. Fue la corona de sus hermanos y compendio de virtudes cristianas, educado por un docto y ejemplar sacerdote, pedagogo de la casa y familia de tan noble prosapia. Cursó el latín y humanidades en el Colegio de Cordellas, bajo la dirección de P.P. Jesuitas, como también la Filosofía en otro Colegio de Cataluña. Estudió Leyes y Cánones en la Universidad de Salamanca, obteniendo el grado de doctor en ambas facultades. De Salamanca pasó a Madrid, donde residía su padre, como Consejero del Supremo de

- 16 -

Aragón. Ordenóse de Subdiácono en Zamora, de Diácono en Sevilla y de Presbítero en Toledo, ejerciendo el sagrado ministerio en Madrid. El Rey Felipe V, prendado de sus esclarecidas dotes de sabio y virtuoso, le nombró Arcediano de Tarragona y, a propuesta del Rey, el Papa Clemente XI le nombró Gobernador y Vicario General Apostólico por ausencia del propio Pastor. Elegido por Obispo de Vic, fue consagrado en Barcelona el 1 de Mayo de 1721, posesionado el 20 del mismo, gobernó sabiamente la diócesis, muriendo en olor de santo el 16 de Enero de 1744.”

La casa residència del Sr. Marquès era a la plaça de la Creu, el perímetre de la qual ocupen les avui conegudes per Cal Soques i Xich-Andal. Tenien per a la recaudació dels delmes i administració dels seus béns un agutzil, que era la família Rossinyol, que vivia en casa pròpia, la que avui es coneguda per Cal Bill. La façana de les dues cases denota la noblesa i bon gust artístic de l’època en que foren construïdes pels seus habitants.

Capella de l’Àngel Al redós del castell de Casserres, sobre

roca espadada, que forma el tossal en que està emplaçada la Casa de la Vila i altres cases del carrer dit del “Tossal”, s’edificà un barri de cases, i pel servei dels habitants de la barriada, a finals del segle XIV s’hi va edificar una Capella sota la invocació de Sta. Maria de l’Àngel. Heus ací les dates de sa fundació, tretes de pergamins de Cal Batlle, que m’ha facilitat el bon amic Josep Mas Garriga, actual13 amo d’ella, com també les referents a les esglésies de Sant Pere i de Sta. Maria de les Antiguitats.

“Pere Pujol, de Casserres, en judici davant el batlle pel duc (de Cardona?) confessá que Ramon de Vídues, prevere beneficiat de S. Miquel de Viver, i Pere Pujols de Capolat, li havien comprat 12 sous, censats per a l’obra de la Capella que intentaven construir “sub invocatione B. Mariae de l’Àngel” en el terme de Casserres, document que fou datat a 8 de Novembre de 1380.”

Molt diligent en aquest assumpte es mostrà el Rvd. Ramon de Vídues, puix que el 9 del mateix mes i any comprava a Ramon de Ricart i a sa muller Sibila, per a l’obra de l’esmentada Capella, un casal que confrontava amb terra de Ricart per sol ixent i amb l’era del mas de la Sala, per ponent amb el camí d’anar a Manresa i amb un altre pati que Berenguer de Bernans havia ja cedit per l’obra de la Capella. Foren testimonis de la carta de venta Guillem Seuder, notari de Berga, i Francesc Sasserra, batlle de Casserres, autoritzant el document el Rector d’aquesta, Berenguer de Serradenya. El mateix dia en prengué possessió el

13 Ja no és l’actual, (N. de C.).

Rvd. Ramon de Vídues, introduint en el lloc de la finca per Ramon Ricart, essent aquest expel·lit, en presència d’Arnau de Sant Pere, Ramon de (Vilormeu) i Berenguer de Perarnau, tots de Casserres. El nou possessor hi posà una làpida per ell redactada i dedicada a la Capella que s’hi anava a construir.

Cinc anys després, a 30 de Juliol de 1385, Maria de Pujols, de Capolat, hereva de Pere de Pujols, i la seva mare Selarmonda confirmaren totes les deixes del pare fetes a la Capella de Sta. Maria de l’Àngel, reservant-se el dret de patronat que aquell tenia. Dita Maria de Pujols, muller de Guillem de Pujols (a) Fígols, a 10 de Març de 1391 elevà a escriptura pública la donació de molts censals que el seu pare havia fet de paraula solament a l’esmentada església de l’Àngel, en construir-la junt amb Ramon de Vídues “in barrio castri de Casserres”. L’escriptura fou lliurada a favor del R. Pere de la Igleyola, beneficiat de l’esmentada capella.

El 1452, essent-ne patrons Bartomeu Pujol de Capolat i Francesc Parcerissa de la Ribera, el dia 20 de Setembre firmaren àpoca de 25 lliures al batlle de Ripoll, fill del difunt Pere, notari de Berga. L’any 1458 Pere Font comprà un cens de tres sous a favor de l’església de Sta.Maria de l’Àngel, de que era beneficiat.

A mitjans (no recordo exacta la data) del segle XVII Da Leonor de Tort i Despalau, vídua de Josep de Marimon, féu en aquesta església la fundació de la Missa de deu en tots els dies festius amb el producte de la venda d’una peça de terra, llindant per orient amb el torrent de la font, amb el camí públic per migdia, amb honors de Josep Vilamarí i de Montserrat Barnadàs per ponent i de l’esmentada Montserrat per tramontana. El preu de venda fou de 60 lliures amb el dret de poder batre les garbes a l’era de la casa gran, que es deia de la Senyora, després de Sta. María i ara plaça del mercat. Consta això per escriptura pública del comprador, que vaig traduir a llengua vulgar a petició del seu posseïdor, Josep Graner (àlias) Pep Quirze, de Casserres, mestre titular de construccions a Barcelona.

El perímetre d’aquesta capella l’ocupa l’actual església parroquial, construïda l’any 1681, en l’espaiosa façana de la qual es veu encara la porta i finestral gòtic tapiats de la capella de l’Àngel, que no podia tenir més de 6 a 8 metres d’amplada, segons marquen les pedres del seu carreu.

Església de Ntra. Sra. dels Àngels El barri de cases abans esmentat deuria

haver-se engrandit molt pel llarg espai de tres segles; per tant, es féu convenient, si no necessari, alçar l’espaiós i magnífic temple de Ntra. Sra. dels Àngels sobre la capella de l’Àngel, aprofitant d’ella sols la paret d’entrada.

- 17 -

Res puc fer constar clarament dels

valents empresaris o promotors d’una obra de tanta importancia, per no trabar-se registrats els noms honorables dels seus fundadors, ni tampoc el gran capital que hi invertiren. Però no dubto en afirmar que fou obra de l’esplendidesa i generositat de la il·lustre i religiosa família de Marimon, del seu administrador Rossinyol i del primer contribuent territorial, Francesc Niubò (a) Barnadàs, amb l’ajut i cooperació de tots els seus servants i bones amistats de tot el poble.

Testimonien aixó els dos plafons de l’altar major, al peu de les imatges de S. Pere i S. Pau14, i les dues tombes davant el presbiteri”. Els dos plafons tenien com en medalló, l’un el bust de cap i espatlles d’un home de barba espessa, curta i rinxolada i l’altre d’una senyora jovenil, modesta i ben tapada de cap i pit, els que, segons tradició general dels vells del poble, eren el facsímil o retrat dels molt il·lustres Srs. Marquesos de Sardanyola i Corbera. Les Tombes eren, com diu la inscripció gravada a la llosana, de cadascuna de les sepultures particulars, l’una d’Ignasi Rossinyol i dels seus i l’altra de Francesc Niubó i Barnadás, qui morí a 30 d’Abril de 1685.

Ara bé, aquests privilegis i tan honroses distincions no solen pas concedir-se sinó als patrons fundadors d’una Església i als més destacats benefactors. Per tant és ben raonable la meva afirmació.

Tampoc no sé els noms dels bons artistes de la fàbrica general del temple, sobretot del

14 Els sants foren cremats i els retrats no hi deuen ser ja, a

bé estan espatllats.

magnífic altar major. M’atinc en això de bons artistes perquè, encara que avui l’aspecte general del temple no guarda les degudes proporcions que exigeixen les regles del bon gust artístic, puix que la mida des de la tarima de l’altar major fins a la porta és igual a l’amplada de les tres naus, no era així al principi. Tenia una sola nau, puix que si bé hi havia també capelles laterals, no hi havia passadís de l’una a l’altra, com ara15. Foren ampliades més tard, com ho marca la diferència de color de les pedres de les parets foranes, amb l’apreciació a simple vista de la irregularitat d’amplada interior, puix que la filera de mà dreta es un metre més gran de fondària que la de l’esquerra.

El campanar, assentat sobre l’antiga paret forana de la Capella de l’Ángel, fou acabat posteriorment amb les pedres que cedí el Senyor Marquès en enderrocar la torra contigua a la casa gran de sa propietat, com consta en una inscripció d’una llosa sota el finestral de ponent del campanar.

El rellotge vell marcava les hores al públic en l’esfera de paret, i amb les campanes del cloquer. Al mateix temps les cantaven des de dalt el cor dues campanetes sonores als fidels del temple per a poder observar rigorosa exactitud en el començament de les funcions.

La sagristia vella era a la capella de la part de l’Espístola de l’altar major. Al construir-se la nova pel R. Ecònom. Josep Vernans, pels anys 1876 o 77, es destapià la paret de la capella de l’altar del Sant Esperit; i després, el R. Rector Josep Viladrich feu construir en aquella un altar gòtic dedicat al Patriarca S. Francesc, obra del molt anomenat Agustí Potellar, escultor de Vic, havent-s’hi erigit la venerable Ordre Tercera pel P. Fra Domènec del convent del Remei de Vic. En aquesta capella s’hi celebraven les funcions pròpies i les reunions de regla per a les conferències i canvis de personal de juntes.

Després de la instal·lació de l’Apostolat de l’Oració i del foment de devoció al sagradíssim Cor de Jesús, decaigué l’Ordre Tercera de penitència; de manera que, als 10 o 12 anys, projectà el Rvd. Viladrich l’allargament i decoració de la capella del Santíssim Sagrament i el canvi dels altars de les dues capelles. Però per la diferència d’amplada de les capelles s’hagué de retallar l’altar del Sant Crist, o dels Dolors, i aixamplar el de Sant Francesc, de llavors endavant dit del Sagrat Cor, per a col·locar-se la seva imatge al nínxol central, fent aquella pendent amb la del Sagrat Cor de Maria, obres totes elles del citat escultor A. Potellas, així com el propi altar. La decoració d’aquest, i la de tota la capella és de Joan Ros Sanmiquel, de Solsona, com també l’aparell del Monument de Setmana Santa.

15 Ara no hi ha capelles laterals.

- 18 -

Ignoro els noms d’escultor i decorador de l’altar major. L’un es contentà en esculpir la data de construcció en la primera grada de l’altar, que és de l’any 1704, i l’altre, en un petit medalló del sagrari hi posà 1799. Incloent-se Sant Pau en les dotze imatges dels Sants Apòstols, sens dubte suprimí la de Sant Maties. En el primer pis eren S. Pere, S. Pau, S. Joan i S. Jaume. en el segon, Sts. Andreu, Bartomeu, Jaume, Simó, Tomàs i Mateu; i en el tercer, Sts. Felip i Judes. En el nínxol, la Mare de Déu voltada d’Àngels i en el de cap d’altar S. Isidre Llaurador.

Sobre les portes laterals hi ha en la primera estrada esculpits els misteris primer i segon de goig. En la segona el tercer de goig i l’adoració dels reis màgics, i en la tercera el cinquè i el tercer misteri de glòria, rematant amb la imatge del Pare etern al mig i les figures emblemes de les virtuds cardinals als costats. Tot l’altar de dalt a baix és farcit de cares d’àngels i fins d’animals, de flors, fruites i de palmes i llorers, i dues corones reials sobre el medalló dels busts dels Srs. Marquesos.

La festa litúrgica de la titular de la parróquia és el 15 d’Agost, per no haver-hi en el columnari diocesà cap ofici de la Mare de Déu amb el títol dels Àngels. El dia 2 del mes d’Agost es guanya el jubileu de la Porciúncula. Era molt visitada aquesta església de dia i nit pels qui havien d’acudir al jornal obligat. Ara quasi no es coneix que sigui dia de jubileu.

Per les funcions i culte de la Mare de Déu hi havia dues priores que captaven a domicili de les cases, dins la vila, tots els dies festius, i un obrer que ho feia en la missa major de totes les festes.

L’altar del Sant Esperit és de l’estil de l’altar major, fou construït o decorat l’any 1717. Així es llegia en un medalló del costat de l’altar. Al mig d’ell hi havia esculpida la vinguda de l’Esperit Sant. Entre els apòstols i deixebles s’hi veia a primer terme a Sant Pau amb l’espasa, el que denotava la ignorancia d’aquell escultor, puix que ben lluny estava Saule del cenacle aquell día de Pentecostès. Al capdamunt de l’altar s’hi venerava Sta. Llúcia V. i M., cantant-se-li una Missa i Goigs el dia de la seva festa, i moltes de resades durant l’any.

En l’esmentat altar hi havia l’antiga confraria o gremi dels Paraires, coneguts pels teixidors de llana i cànem, celebrant-s’hi amb solemnitat la festa de Pentecostès amb missa cantada i processó. Tenia bandera pròpia la confraria, de color vermell, i dos priors que es cuidaven del culte de l’altar.

Al cantó de l’Evangeli hi havia l’altar del Roser, d’estil plateresc. St. Domènec i Sta. Caterina, de genolls, alçant les mans per a rebre el Sant Rosari que els oferien: a l’un, la Verge Maria i, a l’altre, el Nen Jesús, que aguantava amb la má esquerra. Al cap de l’altar hi havia Sant Josep, la imatge del qual es transportava a l’altar major en els dies de la novena i festivitat. Als dos costats de l’altar hi havia uns medallons ovalats, dos misteris del Rosari: el primer i el quart de Glòria, que acreditaven el pinzell del pintor que els produí. S’hi celebraven les funcions de la confraria, primitivament fundada a Sta. Maria de l’Antiguitat, com he explicat en el capítol “Confraria del Roser”, i s’hi resava cada dia una part de Rosari amb la visita al Santíssim Sagrament abans del toc de l’Ave Maria i de difunts del vespre.

Segueix en antiguitat el de Sant Bartomeu, que era una obra ben deixada en el seu estil compost. En el front de la taula, que simulava un sepulcre en forma de copa, hi havia pintada aquesta data: 1799. Al mig del retaule, la imatge del titular d’estatura natural; al costat de sa mà dreta (mostrant el coltell ensangonat, instrument de son martiri) hi havia St. Antoni de Pàdua, i a l’altre costat St. Francesc Xavier.

Al cap d’altar, un quadre d’escultura de la Mare de Déu de la Mercè, amb dos captius que imploraven agenollats el seu rescat.

Segons escrit del P. Rivadencira, any 1624, un ídol que havia fet emmudir St. Bartomeu declarà als seus sacerdots les senyes personals de l’Apòstol per a buscar-lo i matar-lo; altrament no podia lliurar-se del seu poder que el tenia fortament lligat amb cadenes roents de foc. “Té el cabell negre”, els digué, “i arrissat, rostre blanc, ulls grans, nas recte, barba llarga i grisa, estatura regular, vestits blancs i nets, que no se li embruten ni se li espatllen amb 26 anys que els duu. Fa oració cent vegades al dia i altres tantes de nit. Té la veu de trompeta i parla totes les llengües. Sap les

- 19 -

coses ocultes i aixó mateix que us dic. Va acompanyat d’àngels que el defensen i, si ells no volen, no el trobareu.” Així els succeí durant els tres dies seguits que el buscaren amb afany.

Hi era establerta una antiga confraria amb quatre priors, que cuidaven de cobrar la quota de dos sous anyals i de les festes, com també d’acompanyar amb atxes el Sant Viàtic dels confrares. Tenia bandera pròpia de color vermell i celebrava amb gran solemnitat la festa de St. Bartomeu, que vingué a ser la festa major de la vila, cantant-se l’endemà Missa d’aniversari dels confrares difunts i els Goigs del Sant ambdós dies.

També es cantava en honor de St. Antoni Missa i Goigs el dia 17 de Gener i el 13 de Juny.

L’any 1869 es féu la fundació dels Chors de St. Lluís i Sta. Filomena sota el patrocini de la Immaculada en l’altar de St. Ramon per haver-hi al cap d’ell una imatge de Maria de la Concepció. Mes, en construir-se després altar propi amb les tres imatges dels sants titulars de la confraria, es traslladá l’altar de St. Ramon a la capella de sota el campanar, en que es feia la novena preparatòria de la festa amb cant de Missa i Goigs. Tenia bandera de color blanc i prior que recollia almoina cada festa.

L’altar de la Puríssima Concepció fou decorat l’any 1876 per Pau Grifell, d’aquesta, pintor que residia a Solsona. Fou agregada la Congregació dels Chors a la primària de St. Lluís de l’església de l’Esperit Sant de Roma el 1880, a fi de poder guanyar les indulgències i gràcies annexes a aquella. El 1900 es feren algunes mudances en els estatuts primitius de la Congregació amb l’aprovació de l’Ilm. Sr. Bisbe de Solsona, Sr. Ramon Riu Cabanas, i foren impresos en la impremta de St. Josep de Manresa en l’any citat. Tenia pel millor esplendor de les festes de reglament dos priors i dues priores, i els comissionats de cada Chor, que recollien les quotes. També una bandera blava i dos penons de seda blanca en que hi havia brodada la imatge de St. Lluís en l’un i de Sta. Filomena en l’altre.

A més de les festes de reglament, es celebraven els principals aconteixements, com va ser el de l’any 1920, en que es commemorá el 60 aniversari de la fundació amb un pelegrinatge al Santuari del Miracle el dia 11 d’Agost, celebrant allí la festa de Sta. Filomena, cantant la Missa major el Rt. Miquel Comas, Coadjutor d’aquesta, alternant el chor de congregantes (que eren unes 70) amb els RR. Pares Benedictins del Santuari i en la que vaig predicar sobre el motiu que la Congregació festava. A la tarda fórem rebuts en el saló del tron del palau episcopal per l’Ilm. Sr. Bisbe, compatrici nostre i congregant, que felicitàrem com a tal amb un parlament afectuós i amb un cant apropiat. Abans d’emprendre el retorn, férem una visita espiritual amb resos i cants a la

Mare de Déu del Claustre, que es venera a l’Església Catedral de Solsona. Per averies del llarg viatge retornàrem tard, i el poble frisós ja ens esperava en massa a la plaça, cantant junts en ella amb gran alegria i entusiasme l’himne propi d’aquest triomfal pelegrinatge.

Per últim he de notar que l’altar de guix de St. Isidre que hi havia porp les fonts baptismals, amb les imatges laterals de St. Sebastiá i St. Llàtzer, i de St. Cosme i Damià al cap de l’altar, fou reemplaçat l’any 1923 per un de fusta d’estil bizantí amb les esmentades imatges, sols amb la diferència que les de Sts. Cosme i Damià eren sota el pedestal del Sant Titular. Pel seu culte tenia un prior i bandera pròpia de color verd16.

Del títol de vila reial El barri de que he parlat al camençament

del capítol “CapelIa de l’Àngel” no estava subjecte al Senyor feudal de Berga, com altres pobles del territori del Berguedà, que eren poc més o menys els que avui formen el seu partit judicial. Al morir el Comte Vifret, el 1025, nomenà senyor feudal del Berguedà a un seu fill, Bernat, i al fill Ramon deixà l’altre territori de Catalunya que havia estat reconquerit dels moros.

Segons escriu J. Vilardaga, pàg. 165 de la Història de Berga, acabada la conquesta de Mallorca, el rei Jaume I el Conqueridor cedí en feu aquesta vila al senyor feudal del territori Berguedà, com a recompensa per l’ajuda per ell prestada en aquella guerra. Fet que prova clarament que aquesta vila depenia directament de la corona reial d’Aragó i que per aixó s’anomenava vila reial, la subjecció de la qual era molt més honrosa que la del senyor feudal, que oprimia ordinàriament amb impostos i prestacions personals pobles del seu territori. Un altre avantatge tenien els pobles súbdits de la Corona Reial i és que podien tenir representants a Corts per a defensa dels interessos i drets del poble. En canvi, els administradors del Senyor feudal, qui ordinàriament no vivia pas amb els seus subordinats, abusaven de la seva autoritat per a apropiar-se les verdures dels horts i fruits dels camps a son caprici, no atrevint-se a formular cap queixa contra els qui en abús del seu poder podien estrangular-los sense formació de causa, o sentenciarlos a la forca per jutges partidaris, comprats amb diners a favor seu. Així ho llegeixo en la citada Història de Berga, pàg. 176, fets que succeien sota el domini del comte de Pallari, senyor del Berguedá, per part de sa muller Sibila, única filla de D. Pere de Berga, qui morí a l’avançada edat de 85 anys, el 1275.

16 De tots els altars citats i confraries, no en queda cap. Hi ha el major, és clar, però fet malbé, no podent-s’hi observar algunes de les coses que l’autor cita. L’altar del SS, és al fons de la nau esquerra i la del Roser al fons de la dreta, (N. del C.).

- 20 -

No es d’estranyar, doncs, que els municipis dels pobles en les divergències sorgides entre el rei Pere el Gran i els Senyors feudals, el que volia mermar les atribucions d’aquests, es declaressin molts a favor de la corona, per a batre el seu orgull i tirania, i obtenir la llibertat municipal. Per sort, nostra vila no tardà molt en adquirir-la, perquè la comtessa de Pallars, Sibila, filla d’Arnau Roger i de Sibila de Berga, amb consentiment de son marit Huch de Mataplana, es desprengué del feu de Berga i pobles comarcans per venda al Rei Jaume II d’Aragó, segons escriptura firmada a Salou a onze de les kalendes de Juliol (aixó és 21 de Juny) de l’any 1309, per la quantitat de 180.000 florins i adint-li a favor de la venedora el castell de Gelida i Cervelló, la vila de Tamarit i d’Arbúcies i el lloc de St. Pere de Gruneria.

La corona reial que rematava els busts dels Srs. Marquesos en l’altar major i el segell parroquial d’aquesta denoten també clarament el títol de que es gloriava nostra vila des de temps antics.

Carrers de la vila El major comprèn des de cal Barnadàs al

capdavall del poble que mira al Nord. Total, les cases són fetes, o reconstruïdes, de mitjans del segle XVII a finals del XVIII.

La pesta mortífera, nomenada “foc de St. Antoni” que assolà aquest país el 1347 i les guerres contínues que esdevingueren foren causa de la desolació i ruïna del barri primitiu; i sobretot per haver estat incendiat l’any 1653 per D. Gabriel de Llupià, desfogant el seu furor en aquest poble, que no sols seguia el partit dels Miquelets francesos, sinó que era el focus d’insurrecció, segons diu J. Vilardaga, pàg. 263 en la citada Història de Berga. Resta un portal de la casa no 7 que per l’arquitectura de sa construcció denota ser d’època anterior a l’incendi. La casa Bernadàs, que fou reformada l’any 1814, segons marca el llindar del portal, subsistí almenys una part, puix que la mestressa, Maria Anna Niubò, fa constar sobre la porta del pis que condueix a la galeria de sol ixent, l’any 1654. En la casa n° 5, sobre la llinda de la finestra o balcó, es llegeix Fouch feta any 1657 -és de Jaume Escaler-. La del n° 23, de 1664. Però els portals esvelts de llosanes ben polides de la major part de les altres indiquen la data de sa construcció en la segona meitat del segle XVIII, com ha diu la del no 16.

El carrer de les escodines es també ben bé del temps del carrer major, puix que en el portal de la casa nº 4 hi ha gravada la data: 1630, i en la del no 5, 1639; si bé que el restant de les seves façanes denota ser obra d’època molt més posterior, com quasibé totes les altres. S’anomena “Les Escodines” perquè totes són fonamentades sobre la codina o roca (esquerida). A últims del segle passat

es posà la façana de Casa la Vila, que dóna a aquest carrer, una placa de marbre blanc, que deia: “Plaza de la Constitución”; però ningú mai no féu ús d’aquest canvi de nom.

La Casa nova de la Vila fou construïda sobre el mateix solar de la vella, i de Cal Sord, i ara la façana principal que dóna al carrer del Tossal és en línia recta, i en aquella hi brotava com una torre quadrada de pedra de polit carreu, que privava la vista de l’entrada de l’edifici, que a més de la planta baixa (que servia de presó i despatx de secretaria) tenia dos pisos per a escoles d’un i altre sexe. Fins el primer pis les parets eren de pedra acarreuada, d’ell en amunt, d’argamassa, el que indica que hi fou afegit posteriorment. Com que tenia tanta alçada, per sobre les cases del carrer major a ella adossades dominava l’horitzó de sol ixent i nord. Quan es féu el ramal de carretera de Gironella, es tirà a terra una d’aquestes, obrint-se ampla via de comunicació entre els dos carrers, quan abans ho feien sols per una fosca i estreta gruta dessota aquella casa.

La plaça de la Creu, que hi havia al mig (he fet la descripció de la qual en el capítol “Creus d’entrada al poble”) comprenia les cases més properes a l’Església: la residencial del Marquès i algunes que són de posterior i senzilla construcció; l’una data de l’any 1722, l’altra de 1745 i les restants no aparenten res important, ni antiguitat, excepte la casa d’En Rossinyol, que ara pertany al carrer de la Creu, que es formà al costat oriental del camí de Manresa. El costat occidental no es formà fins la segona meitat del segle XIX, i era com trencat a separat del casc vell de la vila.

Al cap del carrer de la Creu parteix en via transversal de ponent a orient el carrer dels Bonsaires, les cases del qual no denoten res de gust artístic, ni de novetat.

El corredor que comunica el carrer de la Creu amb la plaça de Sta. Maria és el passatge d’En Rossinyol. Els vells en deien l’era de la Senyora, per ser propietat del Sr. Marquès. El nom de Sta. Maria se li donà al temps del Secretari de l’Ajuntament, Joan Torrebadella Mas, molt entusiasta devot de Sta. Maria. En aquesta era de la Senyora hi feien garberes i les hi batien amb permís dels propietaris. Al deixar la residència en aquesta vila, venent-se les terres els Srs. Marquesos, el públic pagès es servia de l’era indistintament per a les feines de batre. Amoïnat i queixós amb raó, el més proper veí, D. Josep Ricart (a) Mestric, de les molèsties conseqüents i dels perills d’incendi de la seva casa, va fer diligències per a comprar al propietari de l’era els drets i aconseguir que no hi pogués batre ningú sense el seu permís. El poble, recolzat per l’Ajuntament, s’hi oposà, entaulant-se un plet en el tribunal contenciós i administratiu que durà molts anys, perquè s’apel·là de la sentència primerament donada fins a última instància, que també va ser contrària al demandant. Per això, disgustat, determinà treure el domicili d’aquesta,

- 21 -

anant a exercir la seva professió de metge a Barcelona amb la família. El seu únic fill continuà a Barcelona com a metge, que també era pèrit en el seu ofici, com ho sé per pròpia experiència, al consultar-lo en una crònica malaltia, dictaminant-la amb bon auguri, de manera que vaig aconseguir amb son procediment una notable millora, i he anat tirant fa trenta cinc anys. Morí D. Josep sense successió i l’heretà el Sr. Marquès de Sta. Isabel.

Continuà el poble agrícola en fer els treballs del batre en l’era de la Senyora, com també en el carrer de les codines, fins que l’Ajuntament del Sr. Metge Tasserra es féu càrrec de la raó dels veïns que es queixaven de sofrir les molèsties que tals feines els ocasionaven, i llogà un camp a aqueix fi als afores de la vila. En construir-se la carretera es tregué el mur de paret que la separava dels camps, s’engrandí i s’urbanitzà, edificant-se el nou carrer de la Carretera.

Indústria i comerç Indústria és el fruit de l’enginy i del

treball, i comerç el guany que ens proporciona el trasllat o cessament de propietat del fruit de nostre enginy i treball.

La generalitat del poble es dedica a l’art de l’agricultura, que per la bona qualitat del terreny li rendeix abundància de fruit, i de vàries qualitats. No obstant, necessita enginyar-se per a suplir les deficiències del seu ofici i dedicar-se al comerç, o a algun altre art que l’ajudi a cobrir les necessitats de la vida.

L’art principal a que s’ha dedicat nostra vila és el teixit. Ben clarament ho testimonia el gremi o confraria dels Paraires, de que parlo en el capítol “Església de Ntra. Sra. dels Àngels”. Com que no es coneixia el cotó, amb el seu enginy i treball obtenien del cànem dels camps i del bestiar de la comarca teles i draps per a vestir-se ells i família i vendre’n als qui no sabien exercir aquest art.

Tenien una espècie de batan de fusta dentada, que tancat semblava un banc. A un cap hi havia una ansa i a l’altre una argolla de ferro. Amb la mà dreta obrien el batan, amb l’esquerra ficaven el garbell del cànem, i trucs i batzacs sobre d’ells fins que el veien polit i ros com una cabellera de noia de 20 anys. Als que es dedicaven a aixó els deien els pentiners, perquè en efecte pentinaven el cànem amb la pinta del batan, que el deixaven a punt per a trinxar-lo o per fer-ne cordes i soles d’espardenyes, treballs que tenien ocupats a d’altres intel·ligents de l’art.

La neteja i filatura de la llana era més senzilla i no tan pesada. La pentinaven amb un respall de puntes de ferro, que nomenaven cardes, i la filaven les dones a mà amb la filosa i fus, o bé amb un torn. De les troques en feien mitges, o tricots per a guardar-se del fred.

El teixir el cànem o llana era de més importància i feina dels homes. Del teixit de cànem sol en diuen tela, i de llana “panyo”. Si l’urdit era de llana i la trama de cànem, o al revés, resultava el “panyo” més garrafal. L’últim teixidor d’aquest ram fou Lluís Comelles Serra (a) Frare.

La indústria del cotó fou més general, de manera que s’hi ocupava gran part del poble. Una de les primeres fàbriques que s’instal·laren en aquesta conca del Llobregat fou la de l’Ametlla, d’aquest terme municipal. Però en aquesta vila hi havia molta gent, tant homes com dones, que es dedicaven a la indústria aquesta, suplint a força de braços i cames l’energia de l’aigua del riu.

Mereix l’honor d’estampar-se aquí el nam de Pau Parcerissa (a) Barrusca, propietari del mas i de la Caseta de la Fàbrega, d’aquesta, pel seu talent i activitats demostrades en la indústria cotonera. A més dels obrers que tenia ocupats en la planta baixa de la casa que habitava, plaça de la Creu, tenia a compte seu instal·lats molts altres telers en cases particulars. No sols teixien el cotó, sinó que, excepte la filatura, feia els preparats del canell, urdidor, tiny, blanqueig i bitlles.

Alguns fabricants de Berga, com el Gendrau (a) Cerdà, també hi tenien alguns telers; però quan l’hereu del Pau, qui no tingué les dots del seu pare, hagué de tancar la fábrica, llavors el Rodergas de Berga continuà el negoci amb major escala per mediació d’un majordom seu, que baixà a residir aquí. Als pocs anys canvià de rumb retirant els telers de mà pels moguts a força hidràulica, a Berga.

Vingué a suplir la falta de treball pels teixidors Domènec Corominas (a) El Pitau, fabricant en Avià, tenint aquí per encarregat o representant a mon germá. Per la llibreta del setmanal que guardo, es veu que a més dels teixidors hi havia el traginer, que transportava el fil i els teixits de la urdidora, canolladora, bitllatge i rodadora de la máquina del canell.

Marcava els teixits amb aquest timbre

VARIOS TEJIDOS HILO -AVIÀ-

DOMINGO COROMINAS que jo conservo amb llibreta de setmanal de l’any 1889 i següents. Al plegar el negoci es retirà a Cuba, d’on era natural sa muller.

Mon germà i família continuaren l’ofici a compte d’un fabricant de Berga alguns anys, essent els últims teixidors de mà en aquesta. Conduia l’electricitat a aquesta Josep Torre (a) Roch; instal·là a casa seva alguns telers moguts amb la força elèctrica. Després amplià, junt amb un soci de Manresa, el negoci en la fàbrica construïda

- 22 -

pel propietari del camp del Minguet. Acabats els anys d’arrendament, transportà la maquinària a Navàs, servint la fàbrica de garatge pels automòbils de la companyia de Puigreig, que fa el servei d’aquesta.

Altres petites indústries s’explotaren, que per oportunitat deixaré anotades. En la riera de Clarà hi havia dos molins fariners i el de Cirera en la de Mondorn. Com que és molt escàs el cabdal ordinari d’aigües, s’hi instal·là un motor; mes el rendiment de les moltures no bastava per cobrir el cost de la llenya que devorava, tornant a funcionar dintre poc temps amb la força del cabdal embassat de l’aigua del rieral.

Els intel·ligents mestres d’obres “Canudas” montaren un molí de vent, que hagueren de deixar abandonat, per no donar-los el resultat que n’esperaven.

Pau Torrabadella (a) Ramon Mestre, feia fideus i altres pastes per a sopa amb la força que desenrotllava un animal en el bogi. Al traslladar-se a Berga per a ampliar el negoci amb aquesta indústria, deixà en aquesta la maquinària, que avui fa funcionar17 per a remeiar l’escassetat de matèries alimentícies el seu possessor Josep Mas Garriga, que heretà de son pare que la havia fet anar, adquirint-la en propietat de Ramon Torrabadella Reig.

Valentí Alsina Vallès, en la plaça de la Creu, n° 6, feia xocolata i altres drogues, molent el cacao i afinant les pastes amb un corró de ferro, que a força de braus rodava sobre d’elles en una taula de marbre o de pedra afinada i polida.

Josep Niubó Marsenyach perfeccionà l’esmentada indústria instal·lant un molí amb la força d’un cavall al bogi, que el seu hereu Jaume Niubò Puig substituí després per un motor de gas o d’olis bruts. Com que ell mateix desempenyava la secretaria d’aquest Jutjat municipal, descuidà el negoci industrial, havent de tancar l’establiment, anant a guanyar-se la vida amb la ploma a Sallent, Manresa, Martorell, Mataró i altres menys importants pobles.

Encreuant-se aquí les vies antigues de ferradura de Manresa a Berga i de Cardona a Vic, hi havia moltes botigues de comerç, on es proveien del necessari els veins i forasters.

Amb les dues carreteres que uneixen la vila amb les principals ciutats i amb les fires i mercats que s’hi fan ha augmentat el seu comerç en gran escala, de manera que no sols hi acuden els comarcans pel proveiment i venda d’articles, sinó els arramassadors i proveidors dels mercats de Vic, Manresa, Terrassa, Sabadell i Barcelona.

17 Des de no fa molt, ja no funciona, (N. del C.).

El comte d’Espanya Al morir a últims de Setembre de 1833

el rei Ferran VII, esclatà una llarga guerra civil, que per la seva durada és coneguda per la dels set anys. El partit addicte a D. Carles recolzava la seva legitimitat en el fet de no deixar altre fill que Isabel, no tenint per legal l’abolició, feta per testament del seu pare, de la llei sàlica, publicada per Felip V.

La primera partida que s’alçà en armes a favor de Carles V a Catalunya fou la de Jeroni Galceran a Llussanès. Gran renom i fama obtingueren en aquesta regió les comanades per Ros d’Aroles i les dels germans Tristany d’Ardèvol i Castells, els qui, amb les forces del Pep de l’Oli i Llarch de Copons, als tres mesos de setge s’apoderà de Berga, l’onze de Juliol de 1837. S’instal·là allí la junta superior de Catalunya, establint una acadèmia militar a Borredà i traslladant al monestir de la Portella la Universitat de Cervera, que no tingué mitja dotzena d’alumnes plegats.

El general-cap de l’exèrcit de Principat, Urbistando, fou substituït a instàncies de la Junta pel qui havia estat en temps de Ferran V Capità General de Catalunya, D. Carles, Comte d’Espanya (a) Cap-Blanch. Vingué de França i entrà a Berga, còmodament ajaçat en una llitera conduïda a espatlles de fornits voluntaris de la causa.

Aquest acte revela el capriciós caràcter del nou Cap-General, així com els altres del seu govern demostraren els bàrbars i capriciosos instints que havien omplert Barcelona d’horrors en el temps del seu comandament. Els lladregots no sols infestaven aquesta comarca sinó que el seu atreviment era l’amo dels carrers dels pobles, que els botiguers de comestibles havien de vigilar molt i tancar amb portes forrades de ferro per no ser assaltats; i no era segur per les dones transitar amb les cistelles de comestibles comprats, ni escapava moltes vegades de la rapinya la bossa dels diners, ni les joies de valor que penjaven de ses orelles.

La primera providència del comte fou ordenar la construcció d’una forca en les entrades dels pobles del seu domini per a penjar-hi els malfactors, i destinar una casa per a presó que en aquesta era la masia de Cal “Quel”, les parets foranes de la qual demostren18 que eren espitllerades com una torre ben fortificada. El comte en deia “La torre del hambre”. Els instruments de suplici estaven a l’ordre del dia; de manera que tenia el país atemoritzat.

Tenia casa a Berga, però com que el quarter general estava establert en aquesta hi habità la major part del temps, en la casa Barnadàs, durant el seu comandament, que fou del 4 de Juliol de 1838 al 26 d’Octubre de 1839. De tot es cuidava el

18 Ara són enguixades, (N. del C.).

- 23 -

capriciós comte, imposant severes penes per faltes lleugeres, com per exemple al passar pels carrers i no veure’ls ben escombrats, i a les dones mal pentinades, a qui enviava dos ordenances per a fer l’ofici de perruquers o xolladors.

Fóra llarg de contar les ordres severes i capricioses seves, que denoten que tenia com atacs de bogeria. Solament en citaré alguna particularment. Féu blanquejar les masies dels voltants de Berga, i als pocs dies després, pel temor que el Baró de Meer, general Isabelí, s’apoderés de la ciutat, ordenà incendiar-les perquè no s’hi pogués parapetar.

A l’amo de Canudas del Prat, que no tenia ganes de casar-se, li proposà fer-ho amb una de Pardinella de Gavarrós, sota la pena de mantenir a costes seves una companyia de soldats si no el volia obeir.

El caràcter cruel i extravagant del Comte topà aviat amb la Junta, destituint a alguns dels seus membres, junta que era composta d’Orteu Torrabadella, Calvo, Ventós, Milta, Ferrer, Vilella i Sampons, els qui tramaren un complot contra d’ell. Vegi’s com ho detalla J. Vilardaga en sa Història de Berga, pàg. 328 i següents.

El 26 d’Octubre de 1839 es reuní en Avià, amb assistència del Comte i de l’intendent Lavandero, que menava una escorta de 25 cavalls. La sessió es celebrà en la casa rectoral. Després de tractar-se d’alguns assumptes d’administració, el Doctor Ferrer entrà amb dos homes armats per a comunicar al Sr. Espanya la destitució del Cap-General de les forces de Catalunya, ordenada des de Navarra pel rei D. Carles V, i transmesa a la Junta pel seu comissionat, doctor Espar. Abans de comunicar-li Ferrer amb la seva mà esquerra la dreta del Sr. Espanya, amb la dreta li tapà la boca, mentre que un dels armats alçava un punyal sobre el cap del Comte, dient-li Ferrer: “Exmo. Sr.: el Rey, nuestro señor, ha dispuesto que V.E. deje el mando del ejército del Principado y que salga inmediatamente de la provincia.”

Estupefacte el Camte i tots els circumstants, hi hagué un moment de sepulcral silenci que trencà el Sr. Lavandero, demanant que es deixés parlar al Sr. Comte, i sota la paraula d’honor que no cridaria, li deixaren enraonar, el qual digué amb serenitat: “Vamos, señores, qué es esto? Me parece que para sainete basta lo que acaba de pasar.” “No se trata de comedia, ni sainete”, replicà Ferrer, “sino de que V.E. obedezca las órdenes del Rey inmediatamente, saliendo esta misma noche para Andorra.”

El Rvd. Bartomeu Torrabadella, manifestà que les ordres eren urgents, sense que s’esperés l’arribada del Sr. Segarra, Gobernador militar de Berga, per a possessionar-se, com a successor, del comandament general de Catalunya, per a substreure i alliberar el Sr. Comte del furor

dels malts descontents que tenia a causa de ses crueltats, al saber la seva destinació.

Coneixent el Sr. Espanya que no li quedava cap ressort per a sortir del seu crític estat, es donà per vençut, implorant la clemència de la junta perquè li tinguessin les consideracions degudes pels serveis prestats a la causa que havia defensat. El Rvd. Sr. Sampons tractà de tranquilitzar-lo amb paraules suaus, però en va. A les nou d’aquell vespre sortia per una porta excusada de la rectoria, escortat per Ferrer i son germà, armats, amb campanyia dels Srs. Torrabadella, Sampons, Vilella i l’estudiant Macià, envers Coforp. Perquè l’escorta de 25 cavalls, que estava formada en la placeta de davant de la rectoria, no s’apercebís de l’empresonament i sartida a l’exili del General, el comandant dels Mossos d’Esquadra, que guardava l’interior de la casa, baixà a donar al cap de l’escorta l’ordre de poder-se retirar al poble, distant uns 100 metres, puix que el Sr. Comte havia determinat quedar-se allí aquella nit. L’escorta, sense la menor sospita del tràgic succés, s’allotjà tranquil·la a les cases, abeint la falsa ordre d’aquell comandant.

A la matinada del dia 27 es separaven de la comitiva en el poble de Cisquer alguns membres de la Junta, quedant el pres en mans de Ferrer i Mossos d’Esquadra, qui l’abligaren a treure’s el vestit de militar i muntar en una mula; a les tres jornades de camí arribaren a Organyá, a les nou del vespre del dia 30. Allí acordaren l’extrangulament del pres, i al ser al pont d’Espia sobre el Segre, consumaren el crim, tirant-lo, lligat a una gran pedra, daltabaix. En escorcollar-lo per si duia diners o alguna joia de valor, no li trabaren sinó alguna relíquia religiosa pendent del coll.

El Sr. Pirada, en sa Història de la guerra civil que publicà, diu que la seva ploma es resisteix a escórrer completament el vol d’aquella trama, que inclou intensa negror. Però com que el Sr. Vilardaga, pàg. 329 de sa Història, culpa en particular al Dr. Joan Torrabadella, dient que, vil instrument del Comte, es convertí en un de sos més mortals enemics, he de sortir en defensa de nostre il·lustre i venerat compatrici descrivint la referència obtinguda per vells d’aquell temps per la que es veu la intervenció directa del Dr. Torrabadella en la destitució del Sr. Carles d’Espanya del càrrec de Cap-General.

Mirava atentament la seva conducta, i mitjançant el confident J. Canudas (a) Pau-Jaumes d’aquesta, pogué assabentar-se sigilosament de la correspondencia que aquest duia al Sr. Comte; pel que es confirmà la sospita del Dr. Torrabadella que es maquinava una traició. En efecte; li fou segrestada una carta dirigida al governador militar Isabelí de Vic en la que li deia que faria reunir la Junta Carlista a l’Hostal del Vilar, terme de Sant Boi de Llussanès; que ell faria marxar de la comarca les seves forces amb el pretext d’esperar al Baix Llobregat, i així no temés fer una sortida

- 24 -

envers aquest punt, perquè fóra fàcil copar la Junta directiva.

El confident del Comte, que exposà la vida per complaure la curiositat de l’amic Dr. Bartomeu, portà el part secret a Vic amb el sant i senya que a les voltes de la plaça major es passegés amb una canya verda per bastó, i al ser interrogat per un desconegut si duia tabac per vendre li contestés negativament, que seguís aquell home fins la casa que entrés per a deixar allí el comunicat escrit que li havia confiat el Sr. Comte. Entretant el Dr. Torrabadella agenciava amb tota urgència i secret la destitució, tal com he descrit. Per tant no hi ha motiu a dir de nostre compatrici la falta de lleialtat al seu superior, ni de la causa que defensava, puix que sofrí l’empresonament, ordenat pel General Corbera, al santuari de Queralt, i morí en l’exili a Loreto, d’Itàlia.

El dia 4 de Juliol de 1840 sortí d’aquesta el General Espartero cap a Berga, de la que s’apoderà després de vigorosa resistència dels carlistes, obligats a passar la frontera amb el General Cabrera, publicant-se el dia 7 la terminació de la guerra civil.

Guerra dels Matinés i última civil A 1848 tornaren en campanya els

partidaris de la causa carlista, als que el poble donà el nom de Matinés. No durà gaire temps aquesta guerra, i poques gestes succeiren en aquesta comarca. El Sr. Castells, qui dirigia les forces, fou ferit en els carrers de Berga, i s’hagué de retirar sense poder apoderar-se’n.

Durant aquesta guerra aparegué per primera volta en campanya la bandera republicana, sense molestar-se uns a altres, els seus defensors amb els carlistes, malgrat l’antagonisme del seu respectiu règim i ideal polític. Aquesta estranya germanor demostra i prova la legitimitat de la causa i motiu de la guerra, per ésser general el descontent del govern de la joveneta reina Isabel, malgrat tenir bones i belles qualitats personals.

Per les públiques mostres de pietat i religió que donava sota la direcció del Rvd., avui Sant, P. Antoni Ma Claret, fau destronada el Setembre de 1868, i fou entronitzat rei per la junta revolucionària amb el vot de les Corts Amadeu de Saboia, germà del rei d’Itàlia.

El partit carlista, que semblava esmorteït des de sa última temptativa, revisqué potent, i, a l’Abril de 1872, l’antic cap Sr. Castells, al crit de “Fora l’estranger”, s’alçà en armes en aquesta comarca, essent secundat per altres partidaris de la justa causa, com Benet Morlans, Ramon Rosal (a) Ramonet (Né), de Berga, i Joan Camps, de Prats de Llussanès, mestre públic d’aquesta vila, a qui seguiren dos germans Torrabadella, dos Ratera i son cosí Andreu Ratera, mon germà i el cosí Anton Alsina, Josep Sala i alguns altres deixebles i amics

simpatitzants del seu ideal, com el guardaboscs Sr. Comellas, pare de nostre Excm. Sr. Bisbe.

L’entusiasme anava creixent, de manera que a la nit del 4 de Juliol entraren a Berga, com per sorpresa, les forces carlistes, si bé que l’endemà l’abandonaren per saber que hi anava una columna liberal, a la que no es veurien amb ànims de resistir.

L’anarquia dominant en proclamar la república l’onze de Febrer de 1873, havent abdicat el rei Amadeu, contribuí a l’augment dels partidaris de la causa carlista, animats amb la presència del pretendent, Carles VII, a Navarra i Bascongades, i de la de son germà Alfons i sa esposa Da Blanca, o Maria de les Neus, a Catalunya.

A primers de Març del 73 atacaren Berga les forces de Miret i de Saballs, caps carlistes, que sumaven uns 700 homes, de la que s’apoderaren a últims de mes. Però a l’arribada de les tropes dels Generals Cabrineti i Martínez Campos s’hagueren de retirar cap a Serchs i Guardiola.

Amb la victòria dels carlistes a Alpens, on morí el General Cabrineti, es proposaren apoderar-se de Berga, reunint un exèrcit de 4.000 peoners, 300 cavalls i 2.000 del somatent dels pobles veïns, i dues peces d’artilleria de muntanya, començant el setge a mig Juliol, fins a últims de Setembre, que es vegeren obligats a retirar-se amb reforços rebuts del Brigada Reyes, del Coronel Casanovas, i sobretot en arribar-hi el comvoi de 150 carros al comandament del Brigada Aleix Cañas, que derrotà als qui li barraven el pas des del pla de Cal Riera fins aquesta, qui tingueren moltes baixes, recollint els morts en carros que els portaren a aqueix cementiri. El combat durà dos dies i fou el més desastrós d’aquesta guerra, incendiant-se vàries cases de la comarca en que estaven parapetats els carlistes al comandament de Gaietà Freixa, ex-coronel de la guàrdia civil de la província.

Nostra vila era el fortí dels carlins per impedir el pas de les tropes que passaven pel camí ral de Manresa per a anar a auxiliar la guarnició de Berga, que quasibé era bloquejada constantment. En ses alternatives feia aquella (composta del regiment d’Extremadura i de dos batallons de voluntaris republicans, capitanejats pel cèlebre Joan Martí (a) Xic de les Barraquetes) les seves sortides pels pobles veïns per expulsar d’ells els carlins. Així és que haguérem de sofrir varis combats durant la guerra. Si les forces contràries no venien sobtadament, al saber-se en temps la vinguda, quasi quedava deserta la vila. Nosaltres solíem refugiar-nos a Can Iclésies de Montclar, on vivia el nostre oncle Jaume. Fora del temps de perill, convivíem tranquil·lament amb les tropes carlistes, que habitualment, o de pas, hi eren aposentades, sense molestar als veïns pacífics de la vila.

- 25 -

Costums típics Un poble isolat, o incomunicat amb els

centres de població, conserva la seva fisonomia i els costums rutinaris dels temps passats, i és conegut per l’accent fonètic del seu parlar i fins per sa manera de vestir. Així es distingeixen encara els habitants o descendents de les diferents comarques de Catalunya.

Si bé no té el nostre poble una fonètica especial, com alguns de la pròpia comarca de l’Alt Llobregat, conserva certes rutines consuetudinàries que vull explicar com una curiositat històrica, encara que no sigui de gran importància. Unes eren de caràcter profà i altres marcadament religioses.

El tipus obligat d’una de les disfresses de Carnaval era, sempre que sortien al carrer, el de 1’ós: aquesta màscara simulava a aquest animal; duia unes banyes de marrà, vestit d’una peluda saca o drap i lligat amb una corda, que el subjectava a voluntat d’un comparsa disfressat. Aquest feia petar unes xurriaques amb les que atissava a la bèstia a ballar i córrer furiosament per a espantar a la canalla que li cridava des de lluny: “ós, ós, ós, ós...”, escapant-se prompte al sentir els pets de les xurriaques i el trinc del collar de morisquer, o picarolets que l’ós portava com un jou. No sols empaitava a la quitxalla sinó que molestava als transeünts del carrer que podia arreplegar.

El primer diumenge de Maig (a més de la solemnitat religiosa reglamentària de la confraria del Roser, en que es cantava la Missa i processó de curs llarg amb assistència en lloc distingit de priors i priores i de 4 nens, vestits d’àngel, amb ales de cartó, repicant un picarolet platejat que els penjava del coll amb cadeneta blanca) es plantava a l’era de la Senyora un pi molt alt, pelat menys de la copa, en la qual s’hi penjava una coca que ningú era capaç de despenjar, fins que aterrava la biga, passades les festes de St. Bartomeu. Tant en aquestes com en el dia de plantar el pi, s’hi veien ballades, faltant al compromís de les autoritats locals, de qui he parlat en el capítol “Confraria del Roser”.

A la processó del Santíssim en la solemnitat de “Corpus”, a més de les enramades i altars que es guarnien als carrers del trajecte, hi anaven al davant tots els nois de la vila, sonant el “Retintin”, que era un instrument musical d’un canó de canya d’un pam o més i un “bocadillo” com una pipa de fumar, pel que es bufava; mentre hi havia aigua al canó, feia un cant cam el tiu, tiu, tiu del rossinyol, nom pel qual era també conegut aquest instrument. Les mestresses de les cases del trajecte de la processó tenien aparellats al peu de les portes perols d’aigua per a proveir-ne els nois el seu instrument.

La nit de Nadal, a l’“Hortet”, que ara hi ha la font de les Escodines, s’hi feia un gran fogueral tota la nit de la llenya que hi portaven, d’allà, on podien, assaltant els patis i baluarts de les

cases. Tocades les 12 hores de la nit menjaven les butifarres i coques que tenien a punt (sens rompre el dejuni i llei d’abstinència) buidant-hi molts porrons de vi i aiguardent, en espera de l’hora d’anar a l’Església per a cantar alegres cançons populars en les matines i Missa del Gall.

Però el costum antic d’anar els homes amb capa en les funcions principals religioses denota més que cap altre la pietat i devoció, fama de la qual gaudia nostra vila en la comarca. Els que no en tenien, mancats de possibilitats per a comprar-ne, la manllevaven als amics i veïns per a assistir als enterraments i per a rebre els sagraments, fent de padrins en aquests, i els priors, sobretot de les confraries, sempre que en les funcions hi assistissin amb atxa encesa. Donava bo de veure la colla de priors en les festes solemnes postrats al voltant de l’altar durant el cànon de la Missa Major, Comunions generals, processons solemnes i en les particulars del Sant Viàtic i enterraments dels respectius germans confrares.

Institucions socials Vull abastar en aquest capítol totes

aquelles empreses o plans a desenrotllar que tendeixen a assolir directament la perfecció individual de les persones acoblades en comunitat, o que desitgen participar dels beneficis d’aquesta. Segons els medis que en ella s’emprin per aconseguir el seu fi, es poden classificar i anomenar respectivament religioses, instructives, recreatives, comercials, caritatives i polítiques. De cadascuna d’aquestes classes puc constatar aquí.

Havent ja tractat per endavant de les confraries, que pertanyen a la primera classificació de religioses, passo a tractar de les altres; d’algunes d’elles lacònicament, per no haver subsistit gaire temps i pels pocs profitosos resultats seus. Començo per la més antiga i de més llarga durada, que s’anomenava “Germandat de Ntra. Sra. dels Àngels”. Era una institució social de caràcter caritatiu, o de mutu auxili entre els germans malalts principalment. Ignoro l’època exacta de sa fundació, com també els noms dels fundadors; però en sentia parlar ja des de la meva infantesa, quan passava el recaudador a cobrar a domicili dels associats la quota mensual, el qui, des del portal de la casa, ja els cridava: “La Germandat”. A més del subsidi pecuniari a que tenia dret el soci malalt, se l’acompanyava amb atxes el dia del sepeli, i podia participar del sufragi de la Missa, que es cantava pels socis difunts, i en honor de Ntra. Sra. dels Àngels, la seva titular, el primer diumenge d’Agost anualment. En el temps més pròsper de la “Germandat”, que mantenia a compte seu un metge peculiar pels associats, es solemnitzava la festa titular amb predicador foraster, que feia el panegíric i l’oració fúnebre en el cantar dels difunts l’endemà. Per tant, la societat tenia un caire marcadament religiós. Jo en vaig ser membre una

- 26 -

temporada, però advertint després algunes anomalies en la direcció i administració del fons, i per la diversitat d’ideologia política local dels directors, vaig separar-me’n completament.

La societat “Joventut Catòlica” fou fundada pels anys 1877 o 1878. Tenia el seu reglament el caràcter recreatiu i religiós, de manera que en la directiva hi havia un Rvd. Sacerdot proposat pels membres de la Junta i aprovat per l’autoritat eclesiàstica, nomenat Conciliari, encarregat de vigilar l’exacte acompliment dels estatuts i de donar consell en els acords presos en les juntes per la bona marxa de la societat. Fou nomenat primerament el Rvd. Llorents Llumà, natural de Morunys, qui regentava l’escola de nois, a la que jo vaig assistir fins que vaig anar al col·legi de Sant Pau per a cursar gramàtica llatina.

Es formà un cor de joves, que prenia part en totes les funcions d’Església, i es muntà un teatre per a il·lustrar i divertir honestament als socis i a sos familiars, apartats de tota altra profana diversió.

Durant el temps del Conciliari Dr. Josep Canudas Ricart es féu una reforma de reglament, canviant-se el nom amb el de “Centre Catòlic”, donant-se gran impuls per a assolir les lloables i pietoses finalitats que la nova societat es proposà. A sa iniciativa es degué l’adquisició, per subscripció dels socis, de la preciosa imatge de Ntra. Sra. de Lourdes, obra de l’intel·ligent escultor Agustí Potellas, de Vic, per a regalar-la al nou Santuari de La Nou, pujada a coll allí des de la “Rodonella” del Pont de Raventí. Érem 24 els portants. En fer-ne entrega a l’església, el President, Sr. Valentí Pi, nostre coral amic, féu el bell parlament d’entrega en nom de la societat, contestant-li el Rvd. Dr. Isidre Ribera, Arxiprest de Gironella, delegat del M. Iltre. Sr. Ramon Casals, Vicari Capitular de Solsona, per a fer una benedicció solemne de l’església i imatge del nou santuari, construït pel mestre d’obres Josep Canudas Alsina, d’aquesta vila. Era el dia 15 de Setembre de 1886, com ho canta la pedra de marbre d’una pilastra d’aquell presbiteri.

L’estandart de l’associació era de forma original, essent l’admiració del públic en les vàries pelegrinacions en que figurà, com per exemple a Montserrat, en celebrar-s’hi el tercer centenari de St. Lluís Gonzaga l’any 1891. Representava un quadre de la Immaculada de Lourdes, subjectat al cap d’una asta daurada. La imatge en tela pintada era obra del notable pintor Joan Canudas, Coadjutor de la Companyia de Jesús, natural d’aquesta vila, qui l’executà al gust dels qui l’encomanaren. Al darrera hi ha brodat en or el flamant Cor de Jesús amb aquesta inscripció al voltant: “Centro Católico de Casserras”. Quan s’extingí aquest, s’adjudicà com a propi de l’Apostolat de l’Oració de la parròquia.

Al domicili social d’aquell s’hi instal·là un “Sindicat agrícola”, que fou continuador de la seva tasca, si bé amb diferent caire de govern i de procediment.

Al mateix temps, alguns altres socis d’aquell fundaren el “(Cercle) d’Obrers”, que tenia sala d’espectacles i escola de nois als baixos, a més de la sala de cafè i joc al pis de sobre. Servia també com a foment del bon partit polític de la localitat, i eixamplà la seva profitosa actuació instituint una secció d’auxili mutu entre els socis, tal com he notat al capítol “Culte i devoció a Ntra. Sra. de L’Antiguitat”.

El benemèrit patrici, M. Iltre. Rvd. Sr. Josep Segalés, Canonge Degà de la Metropolitana de Tarragona, a més d’haver regalat a nostra parroquial un potent armònium i preciosos ornaments sagrats que ell usava en el seu oratori privat, instituí un patronat d’ensenyament primari, nomenant custodis i administradors del capital deixat de 15.000 pessetes nominals, als Rvds. Rectors d’aquesta i de Gironella i a l’amo de la casa Barnadàs per a invertir els rèdits en subvenir a l’escola de nois, o noies, amb obligació d’assistir els concurrents a l’escola, o escoles, subvencionada al funeral que tots els anys se li ha de fer en aquesta parroquial.

Com que al propi temps el Rvd. Ecònom d’aquesta, Joan Canudas, juntament i d’acord amb Martí Niubò Soler, redotà un benefici antic de la familia Barnadàs, que es deia de St. Francesc Xavier, canviant aquest títol amb el de Ntra. Sra. de l’Antiguitat, amb l’obligació de regentar l’obtentor l’escola privada de nois, la subvenció del patronat Segalès es destinà a l’escola de les Rvdes. Germanes Terciàries Dominiques.

El col·legi privat de nois, de quina fundació he parlat en en el capítol “Col·legi sucursal del Seminari de Solsana”, continuà dirigit per Rvds. Sacerdots nomenats per l’ordinari de la diòcesi, que havien de mantenir les quotes mensuals dels concurrents. En dues temporades fou regentat per seglars nomenats pel propi Rector d’aquesta: l’un ho va ser per l’Ecònom Rvd. Josep Vernaus, i es deia Joan Canudas (a) “Vilamarí”, qui també regenta algun temps l’escola nacional; l’altre es deia Ramon Barnadàs (a) “Mestre xic”, que tenia el títol professional.

No tenia local fix, sinó que ordinàriament era al domicili del propi professor. Ara està instal·lat a la planta baixa de la casa rectoral, reformada durant el domini roig, el Comité del qual l’havia destinat per escola pública.

No funcionà durant el temps de la revolta, ni quan executava el càrrec de mestre nacional amb propietat el Rvd. Francesc Tàpias, natural de Taradell, prop de Vic, escola a la qual també havia assistit.

L’escola de les Rvdes. Germanes Tericàries Dominiques fou molt temps pública, ja

- 27 -

que la superiora, More Antònia Vilanova, tenia la plaça de mestra nacional amb propietat, i arriba a una avançada edat, d’uns 80 a 90 anys. Al morir, s’instruí l’oportú expedient per a continuar l’ensenyament en col·legi privat en son propi domicili, fins que l’hagueren d’abandonar en esclatar l’antirreligiosa revolta, destinant-lo el Comité a casa de refugiats i magatzem d’avituallaments públics.

Adveniment da la república De resultes de les eleccions municipals

del 12 d’Abríl de 1931, lluitant en elles catòlics i monàrquics per una banda i republicans, això és, socialistes, comunistes, separatistes i ateus, o indiferents en religió, per l’altra, vingué el canvi del règim, malgrat haver triomfat la candidatura monàrquica, puix que sortiren elegits en aquesta 22.150 candidats, i sols 5.875 en la contrària, antimonàrquics. Com va ser, doncs, que el dia 14 ja es proclamés la república? El Legionario de Madrid del dia 19 dels citats mes i any, nº 1051, ho atribuí al marcat triomf dels antimonàrquics principalment en les capitals de província, citant en comprovació ele vots obtinguts a Madrid, 91.000 els republicans i 35.000 els monàrquics. Fa recalcar l’esmentat periòdic que aquell triomf fou degut a l’entusiasme i activitat en l’organització de la campanya electoral esquerrana, i al retraïment i manca d’esperit i sacrifici dels catòlics monàrquics, que s’abstingueren de votar 75.000 en aquella capital. El que diu de Madrid per desgràcia passà a la majoria de les grans poblacions, en que abundà la legió de covards, amfibis i traidors als seus propis ideals i sentiments catòlics i monàrquics, que no acompliren amb el gravíssim deure de recolzar amb son vot, com digué l’Emm. Cardenal Segura, la candidatura que oferia més garanties per al bé de la Religió i de la Pàtria. Sense cap dubte hauria estat ben diferent el resultat si no s’hagués comès en tan gran nombre el pecat d’omissió, que digué l’Emm. Sr. Cardenal Reig, abstenint-se sense causa justificada d’emetre els catòlics el seu vot.

El pitjor fou que molts d’ells (fins i tot alguns sacerdots i frares) votaren la candidatura antimonàrquica, carregant la consciència amb el pecat de comissió. Acaba el citat periòdic així el seu comentari: “És impossible pensar en el que ha succeït sense que la sang s’encengui en les venes, s’irritin els nervis i s’aixequin els punys en protesta contra la malaurada legió de poltrons, covards, imbècils i traidors.”

Ben urdida la trama i preparat el complot per la maçoneria, una comissió d’afiliats a ella tingué la barra i atreviment d’encararse amb el Rei i son govern, engegant-los a passeig, quedant ells amos de tot, com a Govern Provisional presidit per Alcalà Zamora, republicà de bona fe, però equivocat catòlic de pega.

No tardà la fera revolucionària en reganyar les dents i descloure les urpes; puix que a l’onze del mes de Maig s’esbafà cremant esglésies i convents i perseguint de mort en algunes poblacions als religiosos i ministres del Senyor, i fins alguns Bisbes, com per exemple de Màlaga i Toledo. La república, o govern del poble baix, és el de menys. Els trets van contra la Religió, contra la propietat, contra la família i contra els fonaments de la societat. El que busca és l’excitació dels baixos fons de la humanitat per encendre els odis i rencors en preparació de l’hecatombe final, puix que la revolució no es deté mai. I si per atzar arriba a escalar el Poder, no para fins enfonsar a l’abism els règims polítics que la consenten. De la subversió criminal i inhumana, de les propagandes antirreligioses i de les escoles sense Déu, indefectiblement n’ha de surtir la desnaturalització humana amb totes ses monstruositats. Fins el propi mestre revolucionari, Alexandre Lerroux, en un moment de sinceritat, com a pública retractació de sa conducta, en un discurs en la ciutat de Huelva, recriminà públicament els estralls del nou règim, de quin govern formava part, dient així: “Cuando yo he visto que violentamente se arrancaba de algunos altares el Crucifijo, cuando he visto befar las sagradas imágenes, incendiar sus templos i derramar la sangre de los ministros del altar, he protestado en nombre de un sentimiento que he compartido desde mi infancia…” Pel soroll de la gran ovació de l’auditori no es pagué sentir el final del discurs eloqüent de l’orador.

En aquesta no es feu altra demostració de simpatia del nou règim sinó la de cremar els assaltants de la Casa de la Vila el quadre del Rei Alfons XIII i retirar la placa del Sagrat Cor de Jesús de la façana, apoderar-se del Cementiri parroquial, destrossar la Creu de la porta i canviar el títol de propietat. El mestre de nois retirà el Sant Crist i l’amagà a la carbonera de l’escola. La Sra. Mestra (per consell meu) no el retirà fins que li manà l’Alcalde, en inaugurar-se el local de les escoles municipals noves.

Aquestes demostracians d’odi a la religió, a sos ministres i al poble fidel, es repetien i anaven augmentant, gràcies a la pública sembra mortífera dels socialistes marxistes i esquerrans separatistes, excitant tots els dies de paraula i per escrit a cometre semblants ultratges i crims impunement. Aquesta propaganda subversiva atiava el foc de l’odi de les multituds, que es desfogaren el 6 d’Octubre de 1934 a Catalunya i Astúries principalment, amb robatoris, incendis i matances.

La llibertat i complaença excessiva de les autoritats, que no reprimien com fóra de rigor i justícia, provocaren a la gent d’ordre i sobretot a la part sana militar per defensar-se de la tirania del règim.

Frustrat el cap d’estat del 10 d’Agost preparat i dirigit pel general Sanjurjo, foren

- 28 -

desterrats els militars i altres personalitats civils, sospitosos de complicitat en aquell alçament. No curaren el mal ni s’esmenaren; ans al contrari, s’anà agreujant la fatídica situació pública. El criminal assassinat del diputat del bloc manàrquic, Calvo-Sotelo, el 13 de Juliol de 1936, pels agents de seguretat pública a mansalva i traició fou el toc d’alarma per a llançar-se a la lluita contra el despotisme i la tirania del Govern, i el dia pròxim 18 esclatà a Canàries i al Marroc el gloriós Moviment d’alliberament de la pàtria, preparat i dirigit pels Generals Franco, Sanjurjo, Mola i altres de reputada fama i gloriosa actuació.

La mala sort de Sanjurjo, que morí cremat per l’explosió del motor de l’avió en que venia de son exili de Portugal, i el fracàs del General Godet, qui caigué presoner de la Generalitat l’endemà d’arribar a Barcelona per la direcció del Moviment nacional, envalentiren al Govern, que dels bàrbars del Nord i dels negres sarraïns d’Àfrica. Va ésser tan general que ni els boscos i racons de muntanya foren refugis prou segurs per a escapar de la xusma furiosa, que, com esbart de feres, ens perseguia a tot arreu.

El dia 22 de Juliol encara vaig dir Missa públicament en aquesta, sumint les sagrades formes en previsió per a salvar-les de la sacrílega profanació. Al migdia vaig rebre l’avís d’un membre del Comitè revolucionari que aquella tarda s’havia d’incendiar l’església, i per tant poguérem salvar i amagar molts ornaments sagrats, i nostres vides, que perillaven segurament. Aquell vespre, veient que no pujaven els incendiaris de Puigreig, com esperaven els del Comitè, s’arriscaren a la profanació sacrílega de les imatges i sagrats ornaments, i si no fou incendiat el temple va ser per les justes reclamacions de les cases veïnes, que perillaven de l’incendi i pròpia destrucció. Amb camions ho transportaren tot al camp “Pou del Titó”, i al cap de quatre dies encara hi havia fumerol del gran caliu i pilot de cendra. Si es salvà part del retaule major no fou per manca de ganes, sinó per por de rebre algun truc del fustatge en l’enderrocament. És el vergonyós testimoni mut dels criminals intents de la xusma perversa d’aquesta abans tan religiosa vila.

En dies posteriors profanaren i saquejaren Santa Maria, Sant Pau, Fonollet, Sant Pere i fins l’oratori de les monges d’ensenyament.

Alliberament i restauració Tiro un vel a aquesta negra pàgina de la

història i passo per alt en contar les mil i tristes peripècies que patírem en el llarg terme del domini roig-marxista perquè no cabrien en aquest quadern.

Havent-se fet un pregó obligant a tots els veïns menors de 60 anys a prendre part en la defensa contra les properes forces dels nacionals que venien de Solsona, quedàrem al poble quatre

vells, dones i canalla, sense cap autoritat, a la intempèrie i caprici dels incendiaris i lladregots.

A les tres de la tarda del 31 de Gener de 1939 entraren al poble els alliberadors, després d’un fort tiroteig en que hi moriren uns 30 per cada banda dels bel·ligerants.

D’acord amb els dos capellans castrenses, en espera de tenir netejada la parroquial església, convertida en vivenda dels refugiats (com la de Sta. Maria) determinàrem celebrar la santa Missa a la plaça del mercat en els dies festius propers, en el balcó-tribuna de la casa “Jepet”. Feta el dia 12 la reconciliació canònica de la parroquial, es digueren a continuació dues Misses (la matinal i la major) amb sermó de circumstàncies en cadascuna a càrrec meu i del Rvd. Coadjutor Rafel Rovira, que havia retornat de Sòria, on prestava el servei ministerial. Fins que retornà de París el Rvd. Rector d’aquesta, actuava d’Ecònom per nomenament que jo tenia, firmat del Governador eclesiàstic diocesà des del mes d’Octubre anterior amb amples facultats per subdelegar a qualsevol altre sacerdot dintre els límits parroquials, encara que fossin extradiocesans, com ho eren el Dr. Josep Sellas, canonge de Vic, el Dr. Josep Alsina, de Manresa, el Rvd. Manuel Roca, de Barcelona i alguns altres (els noms dels quals no recordo) que residien ocultament en cases d’aquesta feligresia.

De moment s’arreglà la taula i graderia de l’altar major, i el día del Dijous Sant poguérem inaugurar l’altaret interí del Sagrat Cor de Jesús per a fer-hi les funcions litúrgiques de la festa, i guardar la reserva del Santíssim Sagrament en endavant.

La imatge de nostra santa Patrona, la Verge de l’Antiguitat, fou salvada de l’incendi i de la profanació per la diligent previsió del prior del Santuari, Albert Canal, que l’ocultà a casa seva. Mes, tement que no la-hi trobessin amb els saqueigs i registres que practicaven en busca de tresors i objectes religiosos, l’amagà a la “bauma molla”, on fou trobada per l’amo del termenal, qui se l’emportà, amagant-la a la golfa de casa seva. Per les peripècies del canvi de domicili, i sobretot per les mollenes de la bauma, quedà completament despintada i mutilada del braç dret. S’envià prompte a Barcelona per la convenient restauració i el 22 d’Octubre del propi any es pogué solemnement entronitzar al sant temple amb gran joia del poble i comarca.

Al matí a la parroquial hi hagué molt concorreguda Missa de Comunió general i després solemne ofici cantat per la Capella de Berga. En una i altra funció hi vaig predicar. A la tarda es féu el triomfal trasllat de la sagrada imatge seguint els carrers i places de la vila, davallant a Santa Maria per la carretera de Gironella. Fou tanta l’assistència que, en arribar els davanters de la processó allà baix, tot just sortia del poble el tabernacle de nostra Santa Patrona. Com que s’havia de fer la

- 29 -

reconciliació del seu temple, es féu parada a la porta, entrant després aquella primerament que la multitud, que l’aclamava amb fervorós entusiasme. Hi hagué solemne funció amb sermó i besamans al camaril, recollint-se crescudes almoines dels seus devots.

També es féu la reconciliació del cementiri, reposant-se sobre la portalada la creu i esborrant el fals títol de cementiri municipal.

Entretant es feia la neteja i decoració de l’antic temple parroquial, s’utilitzá un saló del mas “Canudas” en que es celebrava la santa Missa i funcions de la feligresia. Davall la llosana que servia d’ara d’altar en lloc de la pedra de marbre en l’altar major de St. Pau s’hi trobà un vas que contenia un escrit sense firma que diu així: “Als tretza de mars de mil sicents y vuit per poder assentar lo retaula, fouch necessari mourer la pedra o llosa del altar, y en lo pilar de sota dita llasa dins una pica fouch trobada la present capseta dins la qual si trabaren aquestes reliquias les unes mesclades ab les altres per causa que los drapets ab que estaban embolicades eren consumits en pols, y també los rètols de las dites reliquias estaven molt consumits y casi no’s podian llegir ninguna cosa, sino alguns trossets, y entre de aquestos ni havia dos trossets que deyen: “hic sunt reliquiae S. Pauli narbo”, y tres trossets que deyan: “hic sunt reliquiae S. Nazarii”, y un trosset que deya: “hic sunt reliquiae S. Victorii”, y altre trosset que deya: “dedicata est”, que devia ésser algun trosset de la carta que contenia l’acta de consagració de esta iglesia, y no’s pagué lIegir altra cosa ni saber altra claricia. Laudet, Aps., et Virgo Maria et Sanctus Paulus narbo et omnes Sancti. Amen.”

Aquest escrit no és firmat ni signat; però el caràcter i tipus de la lletra és consemblant a la del Rvd. Rector Robert, que ho era en l’època en que aquell es lliurà. Presentat a l’Emm. Sr. Bisbe per a la revisió, no li donà prou crèdit per manca de firma. No obstant, donà llicència “ad cautelam” al Rvd. Tinent Beneficiat per a fer la reconciliació del temple, i venerar en global les relíquies dels Sants contingudes en el vas. La reconciliació es va fer com si hagués estat consagrat per delegació especial del Prelat en la festa dels Apòstols St. Pere i St. Pau de l’any de la victòria.

La casa del “Soler de St. Pau” en acció de gràcies d’haver salvat els interessos i preservat de mal a tota la família edificà una capella pública, dedicada al Sagrat Cor de Maria per especial devoció sota aquest títol, la que s’inaugurà el dia festiu del naixement del Sant Precursor del Senyor del segon any de la victòria.

El 18 d’Octubre de 1942, amb motiu d’estrenar l’altar major de marbre i la benedicció d’una preciosa imatge de St. Pau, de Narbona, es celebrà una gran festa, amb Missa de Comunió general, solemne Ofici cantat per la Capella

parroquial de Gironella amb acompanyament d’armònium i sermó pel Rvd. Josep Calveras, Ecònom de La Nou, que hi predicà un tríduum de preparació per a la recepció dels SS. Sagraments en la festiva diada.

_____________________

- 30 -