Embed Size (px)
Citation preview
L’art bizantí
L’art bizantíOrigen: Constantinoble (Istanbul), fundada per Constantí el 330.El 395 és la capital de l’Imperi Romà d’Orient. Quan cau l’Imperi d’Occident, el 476, Constantinoble mantingué la dignitat imperial durant mil anys més.El regnat de Justinià, al segle VI, el ja anomenat Imperi Bizantí, assolí el seu màxim esplendor. Als segles VIII i IX es produeix l’etapa de destrucció d’imatges, l’iconoclasta. Després es produí un nou renaixement cultural bizantí, fins que al segle XV (1453), Constantinoble fou conquerida pels turcs otomans.
Localització:
Part oriental de l’Imperi Romà, l’exarcat de Ravenna a Itàlia i Rússia (principat de Kiev) i altres països eslaus. Durà 1000 anys i es distingeixen 3 grans etapes:
Segles V al VII: - Regnat de Justinià (527-565) - Dinastia dels Heraclis (S. VII)
Període iconoclasta (726-843) - Destrucció d’imatges. - Prohibició de fer-ne i exhibir-ne.
Període posticonoclasta (843-1453). Cisma d’Orient (1054), naixement de l’Església Ortodoxa oriental. Hi destaquen dues etapes: - La dinastia macedònia, o “segona edat d’or” (867-1056). Gran desenvolupament de les arts pictòriques (mosaic i icones). - La dinastia dels Paleòlegs (1259-1453). Renaixement cultural i expansió de l’art bizantí als pobles eslaus.
Evolució artística
Característiques generals
L'art bizantí és producte de la combinació de tres elements: - La tradició grega i hel·lenística. (Relleus, perspectiva i elegància clàssiques) - La tradició urbanística i monumental romana. (Voltes, cúpules i procediments constructius) - Les influències orientals i cristianes. (Marbres, mosaics, esmalts, imaginería cristiana) Les manifestacions artístiques principals són: arquitectura i mosaic (influències múltiples: romana, cristiana i grega i oriental).
Arquitectura.
L'arquitectura bizantina es va caracteritzar per l'ús de l'arc de mig punt, la planta de creu grega o la planta basilical (planta rectangular amb una o més naus), per l'ús de la volta de canó i d’aresta i la cúpula (semiesfèrica), la mitja cúpula i les petxines, així com pel luxe en la decoració dels interiors.
La planta basilical d’inspiració tardoromana o paleocristiana fou usada fins a principis del segle VI. També mantingueren l’atri o nàrtex, més reduït, la coberta de fusta de dos aiguavessos i afegiren la tribuna o matroneu (espai per les dones a la part superior dels murs de les naus laterals).
Al segle VI, amb Justinià, s’evolucionà cap a formes més orientalitzades. Així apareixen les grans cúpules més dinàmiques gràcies a les petxines o les trompes (fan d’unió entre l’espai circular de la cúpula i les plantes poligonals).
La volta de canó per cobrir es espais longitudinals i la volta d’aresta (la intersecció de dues voltes de canó) als espais quadrangulars.
A B
C D
Les empentes, a la volta d’aresta es concentren als punts: A, B, C i D
Salmer
Eix de la volta
Clau Línia de clau Extradós
Intradós
Llum
Imposta
Estructura d’una volta de canó
PetxinaTriangle
esfèric, en el diedre de la
caixa de murs o en els arcs torals, i que recull, en la
part superior, la base de la
cúpula.
TrompaSemicon situat
damunt la caixa de murs, com una volta
volada feta en un racó, amb el vèrtex a la part més baixa
per passar d’una planta circular
(dalt) a una ortogonal o quadrada.
http://www.xtec.cat/serveis/cda/c5900032/empentes_fitxers/frame.htm#slide0008.htm (vocabulari arquitectònic)
http://upcommons.upc.edu/e-prints/bitstream/2117/1589/11/10-ACC%20antic.%20Bizanci.pdf
La columna coríntia deriva de la tradició romana. Els capitells incorporen a la part superior el cimaci, peça en forma de piràmide truncada i invertida, decorada amb diversos motius i que alleugera el pes del capitell.
Les principals construccions van ser els palaus i les esglésies ,entre les quals destaquen la de Santa Sofia, a Constantinoble, i la de San Marc, a Venècia. Els exteriors són de gran austeritat, i estan construïdes amb pedra o maó. L’interior presenta gran riquesa decorativa.
L'arquitectura bizantina es va estendre per Occident , a Itàlia (Venècia: San Marco; Ravenna: San Vitale; Palermo: Monreale) i a Espanya (Catedrals de Toro, Zamora, Salamanca i Plasència), França, Alemanya...
L'arquitectura bizantina continuarà, després de la caiguda de l'Imperi, als països eslaus com ara: Rússia, Ucraïna i Bulgària, a més de la pròpia Grècia.
Ravenna: San Vitale(segle VI)
Els exteriors són molt austers, construïts amb pedra i maó, per l'escassetat del marbre.
Els interiors però presenten una gran riquesa decorativa.
Té la planta centralitzada
Basílica de San Apolinar Nuovo, Ravenna (Itàlia). Segle VI.
Exterior de maó i interior ricament decorat amb mosaics. Planta basilical.
Pintura i mosaic Els murs i les cúpules es van recobrir amb mosaics, que constitueixen la màxima expressió de l'art bizantí.
Els artistes, en el seu desig de ressaltar l'espiritualitat dels personatges, els representaven de manera idealitzada sobre un fons de color daurat, tant en els mosaics com en les icones, pintures menudes sobre fusta. Les figures són rígides, apareixen dispostes de front i no s'hi observava profunditat ni volum, l’ornamentació és exagerada i els falta expressió.
Els mosaics són de temàtica religiosa o civil, de tradició romana. Mosaics i Justinià i Teodora a San Vitale (Ravenna).
També feien miniatures i decoració de llibres.
Escultura Molt poca importància degut a les contínues heregíes iconoclastes (moviments integristes cristians que prohibien les representacions de estàtues civils o religioses) Es manté la decoració vegetal i geométrica als capitells, frisos i d'altres elements
Detall d'un mosaic amb els Reis d'Orient (San Apollinare Nuovo, Ravenna)
Mosaic de SantaSofia
Mosaic de Justinià i el seu seguici, San Vitale, Ravenna.
Mosaic de Teodora i el seu seguici, San Vitale, Ravenna
Justinià i Teodora, emperadors de Bizanci al segle VI (detalls)
Santa Sofia de ConstantinobleSanta Sofia de Constantinoble
Documentació general
Nom: Basílica de Santa Sofia de ConstantinobleArquitectes: Artemi de Tral·les i Isidor de MiletCronologia: 532-537Localització: Constantinoble (actual Istambul, Turquia)Estil: bizantíMaterials: maó i marbre, interior mosaicsSistema constructiu: arquigravat i voltatDimensions: rectangle de 69,70 m x 80,90 x 55,90 m (alt)
http://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Sofia_(Istanbul)
Elements de suport i suportats
La planta forma un rectangle al centre del qual, 4 grans pilars delimiten un quadrat de 31 m de costat. Aquests suporten una bona part del pes de la cúpula.
Damunt els pilars hi ha 4 grans arcs de mig punt i un sistema de petxines (triangles esfèrics) defineixen el cercle sobre el qual s’aixeca la cúpula semiesfèrica, de dimensions inaudites en aquella època (més de 54 m d’alçada i 31 m de diàmetre).
Anàlisi formal
Atri o nàrtex (entrada)
Pilars, arcs i petxines no eren suficients per sostenir la cúpula, i es col·locaren a la part est i oest d’aquesta dues mitges cúpules o semicúpules. Aquestes es sostenen per pilars i exedres (espais de planta semicircular) disposats octagonalment.
Quatre grans contraforts exteriors ajuden a sostenir també la gran cúpula central.
El mur i el tambor presenten gran número de finestres, que són els focus de llum.
L’ interior presenta una planta basilical, de tres naus. Al centre de la nau principal s’aixeca la gran cúpula, de 31 m de diàmetre i 54 m d’alçada. Aquesta se sustenta sobre 4 arcs de mig punt que defineixen 4 petxines que transformen l’espai quadrat en circular.
En alçada les naus laterals mostren dos pisos d’arcades superposades. El superior funcionava com a tribuna des d’on els alts càrrecs seguien les cerimònies religioses.
Un eix longitudinal va des de l’entrada fins a l’absis. Als dos costats de la nau central hi ha una nau lateral molt dividida i separada de la primera pel doble pis de columnes i arcs que hem vist.
Les finestres del tambor generen un anell de llum sobre el qual sembla “surar” la cúpula. Tot dona sensació d’irrealitat.
Cada element decoratiu estava pensat per fer més viva la llum que entra per les finestres. El paviment original era de mosaics i marbres policromats. Murs, capitells i columnes estaven coberts amb lloses de marbre. Tot reflectia amb força la llum.
Els musulmans taparen amb estuc tots els mosaics i hi col·locaren plafons amb inscripcions.
Imatges de l’interior
A l’exterior el que més destaca és la gran cúpula, sobre un tambor de finestres, els grans contraforts i el mur estructural també amb finestres.
El color vermell de l’exterior li dona un aspecte bastant sobri, que contrasta amb el luxe dels elements interiors.
Després de l’ocupació turca (1453), la basílica es convertí en mesquita, i s’hi afegiren 4 alts minarets i una sèrie d’edificis annexos.
Entorn i integració urbanística
Malgrat el seu colossalisme, l’antiga basílica harmonitzava perfectament amb el seu entorn. També dominava estratègicament un dels accessos a l’estret del Bòsfor. Mes tard, els minarets i els annexos afegits quan es convertí en mesquita, donaren al conjunt un aspecte una mica caòtic.
Interpretació
Santa Sofia es construí sobre les restes d’un temple del segle IV consagrat per Constantí on s’hi guardà, segons la tradició, un fragment del lignum crucis (la vera creu).
Quan l’església de fusta anterior es va cremar, Teodosi II en feu construir una altra dedicada a la Saviesa Divina (Hagia Sophia). S’acabà el 416 i fou destruïda per una revolta el 532.
Justinià i Teodora, al segle VI, per mostrar el seu poder, van reconstruir i embellir la capital de l’imperi, l’aixecaren un nou temple de grans dimensions i també el consagraren a la Saviesa Divina.
El temple havia de fer ostentació del poderSuprem de l’emperador, màxima autoritat de l’imperi.
Aquest temple havia de mostrar el poder d’un imperi teocràtic, per la qual cosa confià l’obra a un geòmetra i teòric Artemi de Tral·les (Turquia) i a Isidor de Milet, reconegut geòmetra i arquitecte bizantí, director de l’acadèmia platònica, professor de la universitat d'Alexandria i Constantinoble, autor també d’un tractat sobre les voltes.
Originàriament estava situada al costat del palau imperial i de l’hipòdrom. Això posa en evidència l’estreta relació existent entre el poder civil i el poder religiós en l’època de Justinià.
L’historiador bizantí Procopi diu que l’emperador aconseguí “que aquesta església es convertís en un producte inusitat de belesa, superior a la capacitat d’aquell qui la contempla, que en queda meravellat; i superior a tot el que pugui imaginar qui en sent parlar en un lloc llunyà”.
Models i influències
Santa Sofia pertany a l’edat d’or de l’art bizantí. Se la considera la síntesi de la tradició clàssica grecollatina i la tradició constructiva de l’Àsia Menor (oriental). Hi ha elements romans, com la planta basilical, els suport sobre pilars principals i la grandària del conjunt. L’espai central amb cúpula ens porta a les cobertes d’Àsia Menor. Aquí s’usà per primer cop el sistema de petxines a escala monumental i es convertí en característica fonamental de l’art bizantí i després de l’arquitectura occidental.
La seva magnificència influí en altres esglésies de Constantinoble en època de Justinià, com Santa Irene, i el seu model es reproduí molts cops, a menor escala, en altres llocs de l’imperi.
Santa Irene de Constantinoble(S. VI-VIII)
