Nadal del 1968

Lluís Carulla i Canals-Maria Font i Bemaus i fills, desitgen als seus amics

Bon Nadal # Bon Any Nou

PARLAMENTS DE

PAU CLARIS I DE

PAU DURAN A L'ASSEMBLEA DELS TRES BRAÇOS

i 1 de scicmbro de 1640

-41

Josep Saiicibre - 1968 Edició de l'autor - Madrazo 58 - Barcelona

[edició ocasiona] dedicada als amics, amb moliu del Nadal,

Lluís Carulla i Canals Compositor - Bach, 13 - Barcelona.

Imprès per Ed ig ra f

Tamarit, 132 - Barcelona - Desembre ]968

VWh:^'^^ > .

TOLS els de casa itgraiin a iní).sst·M Saiiabir la seva j^ciitilc'sa, j^iafics a la qual us [)o<lciii Icr a lols vusallrfs. aiiiits, ac|uc'S[ i)bs('í]ui uatialfiu. Rclx'u-lo, (loiR-s. jutitanicnt amb cl desig" d'uií

BON N'AHAI, I BON AN\ NOU

L\)b.si.'í]ui (.'s ac]ut."sta fclifií') piàiiK'ra, Í única lliis aN·Lii, del paiiaiiirni que y.i pronunciar - ia trcs-tf nis vint-i-vuií anys, cl dia 1 1 de scinnbrt ' de IfiUí, Lot just ocorregLU e! Corpus de Saiig^ el canonge Pau Claris, a l'Assemblea dels Tres Braves de la Ceueralilai de Calalunya, iustiuieiò de la qual Pau Claris era President.

Aquest parlamcni iou resposia al bisbe Pau Duran de la Seu d'Urgell, que defensava una línia traetuaeió piílítiea dianieii·alnií·ni oposada.

lïds nianuseriïs d'aquests díseursos han esiai descoberts recentmein a Paris per mossèn Sanabre.

Nosaltres vàrem conèixer ben de prop í'l seu i^oig d'liisu>riadoi· arran de la troballa dels dos famosos, diseuiiïs i lins ;ua inirt)bats ])arlan"ietns. dels (]uals alguns historiadors havieit arribat a uegar-ne l 'exisiènna, per insulidència de dades i de ÜLibilitai de les [)tíqnissimes que se'n tenien.

Aquest Nadal, en donar al cercle intini dels nostres amics les primícies de la troballa, els volem icr pariieijiar del mateix goig quel ' il · lus-ire liisioriatioi" de la Guerra dels Segadors \'a sentir en el silenci tl'Lnia taida de ix'cerca i estudi de la Biblioteca Nacional de Paris, en prendre ctnisciéncia t]ue tenia a les mans dcjs documents principals, incdiïs, d"una de les hores més trà­giques de la hisiòri;! de la nostra leria.

Ullis Carulhi

^

/

X

',vr '^':^ Mossèn Josep Sanabrc

Una \'i(la al st'iAci ilc l.i Í I I ^ C M Í ^ Í K Í Ó l i i s iò r i í a .

29 Tiratgí.' tic 150 exempla r s ,

t'ls 7:3 ]>riiiUTs, en p a p e r clc fil, numera i s ,

i signats, ]:)er g'eniilcsa de iiH>sséu Sanabi-e,

a pci ie ió nosira .

LI C. C,

ïl·lusíracions de l'època i llei llibre "Los Fiieros de Caíaluna" de Josep Coroleu i Josep Felki i Forgas. Barcelona. 1878

RES PFR A KLL ! o r \ A SKR n.K A 1 OI S Pau Claris, clocior pvcclar, aU'iilissini canonge tic la Seu d'rrjjicll; dipiiiai LICI

Principat de Caialunva; icstaiu'adoi'ÍIC ICS llibertats pàtries, cjuan, a proposta seva, Lluis XIII el Just. Cristianíssim Rei de França, Uni elegit conue de Baixclona, l'any 164L íCòpiii i li;niiui in clí" IingrifiW\ rtí/altnií·^ o l'i·iilerriimnil i f\v-//iiit's ile ni-li/·.ir·- !)ijjiili)l l'sleiifislii- ///• ('.iiliihin·m. hm Clnri·., ),k- fi;is|iai- S.il.i, •nlrci.al l';mv Mi! 1 .lU .ur In 1,11 Ri< iii·licuj

f"

sss* ^ ' l r $ l i ^ ^ ^ ^ ^ ^ ^ ^ ' 92f

5 ^

^ Sibí nullus^omnibus omnis ímt. I

A « i • ̂ ^^'^^^Ir^^ ^^1 ^ Í I L W V Í £ » H . ve fC y » * / . - v ^ c ? / : t in t f .

^ . S A

au Claris nasqué a Barcelona a primers de gener de 1586, de família originària de Berga i els seus avantpassats constiiuiren una dinastia d'homes de lleis. Sabem que fou nomenat canonge de la catedral de la Seu d'Urgell pel març de 1612, després d'haver obtingut el doctorat en els drets canònic i civil. Pel gener de 1626 el Capítol de la Seu d'Urgell el nomenà síndic a les corts de Lleida. Des de 1627 residí a Barce­lona, on actuava de síndic d'aquell Capítol

catedralici defensant els drets de la seva església i de la Generalitat de Catalunya. El 1637 el Capítol de la Seu el nomenà representant al con­cili provincial de Tarragona: i pel juliol de 1638, davant la tempesta po­lítica imminent, fou elegit diputat pel braç eclesiàstic per al trienni de 1638-1641, càrrec que portava anexa la Presidència de la Generalitat de Catalunya.

£/ n començar el mandat presidencial s'inicià l'agreujament de les re­lacions polítiques de la Generalitat amb el Govern central de Madrid, particularment quan els francesos envaïren, a primers de Juny de 1639, el Rosselló. Recuperat Salses per iexèrclt peninsular, a primers de gener de 1640, en entrar a Catalunya aquells terços i començar una veritable guerra amb els pagesos dels pobles catalans. Pau Claris, com a president de la Generalitat, es constituí en defensor del país. exi­gint el respecte de les Constitucions de Catalunya pels soldats del rei Felip IV. Aquesta actuació indignà el govern de Felip ÍV i provocà el trencament amb els ministres reials de Madrid i de Barcelona, el ma­nament reial de la seva detenció i, finalment, la revolta dels segadors i del país. l'assassinat del comte de Santa Coloma, etc.

D ̂avani l'arnenaça d'ocupació militar de Catalunya per l'exèrcit reial. Pau Claris envià missatgers a França a demanar tropes auxiliars per tal de defensar-se de l'exèrcit espanyol que avançava vers Catalunya.

E n la reunió dels Tres Braços de la Generaliiat de l'U de setembre de 1640, en què fou decidit de demanar ajut militar a França, els caps dels partits català i espanyolista. Pau Claris i Pau Duran, bisbe de la Seu d'Urgell, pronunciaren els dos memorables parlaments que trobàrem en un manuscrit guardat a la Biblioteca Nacional de Paris i redactat per Mossèn Magí Sevela, beneficiat de Santa Coloma de Queralt, als volts de Ió40:

-^au Claris ha estot una de les personalitats polítiques catalanes més discutides; aclamat d'uns i odiat d'altres. Aquesta discussió de la seva ac­tuació dels darrers mesos de la seva vida ha perdurat fins als nostres dies.

JL al com deixà escrit l'historiador Rovira i Virgili: "Caigut en l'oblit durant el període del màxim decaïment nacional català, ressorgí amb nova glòria en els primers anys de la renaixença." La nostra genera­ció l'enlairà i després el blasmà. Les làpides evocadores del seu nom foren trencades, i la seva estàtua aterrada i la seva imatge (pintada per conegut artista i situada en el gran saló del Palau de la Generalitat) fim esborrada, com a indigna d'aquell honor. Encara més, alguns histo­riadors, menyspreant el testimoni de molts autors contemporanis, inten­taren de negar les seves memorables gestes públiques. Una d'aquestes gestes que fou donada per inexistent, fou l'històric discurs pronunciat l'li de setembre de 1640 a la Generalitat.

L· atnentahiement, cal remarcar la gran injustícia, passió i poca se­rietat amb què fou tractat Pau Claris. No la glossarem, però copiarem algunes ratlles "de l'estudi biogràfic i històric de Pau Claris" publicat per Rovira i Virgili l'any 1922: "En Pujol i Camps, en son discurs d'en­trada a l'Acadèmia espanyola de la història, en 1886, esvai la fama oratòria de Pau Claris, fent remarcar que aquell discurs -que publi­quem- damunt del qual es bastí la glòria vuit-centista del patrici, era una pura invenció retòrica de l'escriptor portuguès {Melo}; sense el discurs, Claris, per Víctor Balaguer, restava esborrat de les pàgines de la història. "Va sé yo ahora -digué en Balaguer a la seva contesta al discurs llegit en 1886 per Pujol i Camps a la seva recepció a l'Acadèmia

I. Manuscrit espanyol, vol. 114. fot. 3SO-3S6 Biblioteca Nacional. París.

espanyola de la història- que ese Pablo Claris de virtiides romanas, alcanzò agigantadas proporciones en el lihro escrilo por el mísero presó de Lisboa (Meloj: ya sé ahora que esos discursos titolivicos, cuya lectura me hacia estremecer de orgullo y de patriotismo, son retóricos artifi­ciós... etc."

A ntoni Rovira i Virgili, desprès d'una sentida lloança de Claris, es­criví: "El discurs de Claris davant la Junta dels Braços generals és un famós discurs que mai no fou pronunciat. No ho fou en el mes de setem­bre de 1640, ni en cap altra data... Ni la forma ni el contingut del dis­curs no corresponen a la veritat. Els discursos que Claris devia pronun­ciar a la Junta de Braços havien d^ésser molt diferents... Als documents i publicacions coetanis no es troba cap referència ni al·lusió al cèlebre discurs imaginari, etc, etc." No volem copiar més paraules, però afegi­rem: la nostra història demana una rigorosa revisió per despullar-la de tanta passió, falsa presumpció i ignorància, i tenim un deure col·lectiu de desgreujar els nostres homes tan injustament bescantats. Com a his­toriador i eclesiàstic ens plau de fer-ho de l'il·lustre membre del nostre estament Pau Claris.

A primers d'octubre de 1641 arribaren a Barcelona els delegats del govern francès i, després de diverses entrevistes amb Claris i d'altres per.sonalitats catalanes, fou acordat l'ajul militar que França donaria a Catalunya; i a primers de desembre entraren a Catalunya els sol­dats espanyols per Tortosa i els francesos per la Jonquera. Entaularen els primers combats seriosos als afores de Barcelona el 26 de gener de 1641, en la memorable batalla de Montjuïc, perduda per f exèrcit espanyol, que reculà I endemà mateix cap a Tarragona. Uns dies abans, els Braços generals proclamaren Lluís Xíïí Comte de Barcelona. Vint-i-quatre dies després fou fet públic que Pau Claris estava malalt greu. i el 27 de febrer moria a casa seva. El dietari de fa Generalitat enregistrà la seva morí amb aquestes paraules: "Causà la seva mort tanta aflicció a tota la província, en particular a Barcelona, que des del major al me­nor ho sentiren tant, que no hi hagué qui no llançàs llàgritnes per haver perdut lo pare, protector, defensor i llibertador de sa Pàtria, com exten­sament ho diran les històries en lo esdevenidor." Aquesta mort fou una derrota per a Catalunya i uno victòria per a França.

. / • - ^ " • • i . · · • • • • • • • í · ^ - v ^ . · a - -

D esprés de preseníar Pau Claris, cal fer la del bisbe Pau Duran, que podem resumir en una frase: jou un servidor fideííssim a la causa del rei. Acabada la memorable sessió dels Braços de la Generalitat, el bisbe Duran marxà vers Perpinyà, ocupat pels terços espanyols. A primers de novembre de 1640 es traslladà per mar a Vinaròs, com sabem per la lletra que envià a Felip IV des de Vinaròs, en la qual comunicà: "El lu~ nes pasado llegué a esta villa de Vinaroz con saiud, con el proceso de las casas de Perpinàn. conforme al orden que S.M. me dió en sa real car­ta de 28 de sepiiembre, el cual remidré desde Tortosa, donde me ha ordenado el marqués de los Vélez que vaya." En la mateixa lletra, el bis­be Duran feia història dels serveis prestats al rei en els darrers anys, informant-lo de la seva impopularitat a Catalunya, explicant que anava errant per aquelles terres i afegint: "Hace tres meses que no tengo nin-guna nueva ni de Urgei, ni de Barcelona: y en Perpinàn. niuy en par­ticular los cahos del exercito, me ban tenido guarda, teniéndome por la persona mas peligrosa de todo el condado. por las amenazas que contra mi se publicahan en Catalana: y los amotinados de las montanas lo han bien luosirado, pues si tardo un dia mas a irme de Perpinàn a Colliure me matan por el camino, però yo al punto que tuve la carta de S.M. que me viniese, temiendo alguna emboscada, si sabían antes que me iba, me fiu a Colliure con una escuadra de qiiince caballos, y lo acerté, porque el otro dia. yendo con otra escuadra y un alférez de caballo por el mismo camino, a las ocho de la noche, en un paso por donde yo había pasado la misma hora, le salió una emboscada y le mataran y otros dos con él; y después. en el puerto, intentaran cortar los cabos de las galeras, para que la grande tramontana que haa'a, las sacase del puerto y le per­di eran}

.rribat a Tortosa, seguint les consignes del virrei i cap de l'exèrcit invasor de Catalunya, el marqués de los Vélez l'acompanyà fins als volts de Barcelona. El bisbe Duran pot ésser considerat com el principal res­ponsable de la sagnant repressió executada al Perelló, l'Hospitalet de l'Infant i Cambrils pel desembre de 1640. Felip IV li premià els serveis amb els dos més importants càrrecs públics de Catalunya: de canceller de l'Audiència i de l'arquebisbat de Tarragona. Lo seva conducta in­dignà els catalans i produí una violenta reacció contra la seva persona.

JOSEP SANABRE

2. Consell d'Aragó, lligall 286. Arxiu Corona d'Aragó. Barcelona.

N O V A S ORDINARI AS

VINGVDAS AB L \ ESTAiE-ta de Paris.

C O N T E N E N L O E N T E R R O DE l O A N B A N I E R Scnor de Mulhamarïde Norbus,y de VverdcniCa-

ualkr,y Confcllcr de EfraCsgran Marifcalsy Ge* ncraUrtlm dels exercits de las araias

de Suècia*

DONAS TAMBÉ RELACÏO, DE COM lu Marques de los Vclez as arribat a MÜà; y confirma

csmbc la rcbolto de la Andatuzia.

Ab LUcencia: En Barcelona, en la Eftampa dc ïau-me Romeu j dcuancSant laumCj

Any l í ^ u

GAZETA VINGVDA A ESTA

CIVTAT DE BARCELONA, PER lo Ordinari de Paiis, vuy k A de

Maíigi Any 1̂ 41*

^ J ZtïC£iíClU,

£n Barceloní ^ en U Eftampa de laume l^ovea»

Primers periòdics de Catalunya, impresos a l'è(K)ra tle Pau Claris.

~.SÍ:\'I !•>'•: i.A l'AMÍi-iA i·i.Akis r . scr i OR [.A I-AMÍÍ.IA CLARIS

f)F, UAIÍCRI.DNA liR I!KR<;A

sr.crT.i. pr.RsoN'AR D'EN I'AT CLAUIS

Del fascicle La tomba d'En Pau Claris, r\ue pròxirtimnent pnblicurà l'Aiiintamcril de Barcelona)

i'.ls csfLUs de U'S lainilics Claris, de Barce­lona i Berga i el segell ]:)ersc>nal de Pau C l a r i s . íDc-i lliljrc Ptiii Cliin^. iis/ii'/i Ihugràjk il·lNum. ( l 'A. Rc) \ i r j i \ ' i r f í i l i . ll;iri<'lniLi \W2'i.)

Discurs de Pau Duran, bisbe de la Seu d'Urgell

ompanys i germans, és cert i no puc negar que començo aquest parlament espantat i desconsolat, atenent que sóc dels darrers vots en aquesta junta i que heu manifestat la raó sense que cap de vosaltres l'hagi coneguda. Atnb violència, m'heu fet sortir de la meva Església perquè us acompanyés en aquesta reunió; jo em qualificaria de desafortunat, si la meva resistència m'ha­

gués valgut: tant estimo ara el servei que puc prestar-vos en parlar-vos com us dec.

Us s estic contemplant a tots embolcallats amb la vostra passió, i això em dóna temença de la vostra desorientació, i així mateix m'obli­ga a posar-vos alerta i a avisar-vos que us trobeu davant del precipici. Em veig igual a vosaltres en el pla de la naturalesa, superior a alguns en la fortuna i en aquelles obligacions antigues de la sang i de la pàtria, afegint-hi el premi que he trobat entre vosaltres, contra l'ús dels temps, sense saber determinar quines són majors, encara que sé que to­tes són amables.

ÍJ enyors, us dic que la meva pàtria ajligida, el meu estat exempt d'afec­ció i la meva vella experiència d'algunes observacions, la meva edat absent d'esperança, i per tal més decantada al desengany; tot just m^ obligo que us sigui constant company i conseller fidel,

r eig que tots esteu convençuts que per a reparar les misèries i les desgràcies que avui sofrim, originades per les insolències dels soldats

forasters, fa necessari agafar les armes per la defensa dels naturals i dels famosos privilegis que hem heretat dels nostres antecessors. Jo no puc negar, primerament, que la vostra causa és justíssima, admeto el perquè ha caigut damunt la nostra República; jo he sentit moltes llàs­times i queixes dels nostres patricis i conec igualment la llibertat de les legions; però, per quina raó abans no hem de provar d'altres mitjans més suaus i proporcionats que aquest tan violent, del qual us podeu valer en qualsevol hora? No són el cauteri i la llanceta la primera cura de l'aposíema; abans la medicina va instituir els maditratitis, i molts mals, rebels a la duresa de l'acer, cediren a la facilitat de les pols.

Mr retenen venjar la vostra Pàtria de les insolències dels soldats, i voleu omplir-la d'altres tants? I qui us venjarà d'aquests altres? La sober-gueria d'aquestes gents no consisteix en la nació, sinó en llur ofici i no són aquests insolents per llur condició de castellans, així foren els ro­mans i els grecs; n'hi ha molts d'altres de diferents nacions i tots es comporten llicenciosament; aleshores és fonamentat el recel que els mateixos catalans que han de dedicar a aquest mateix exercici, us re­sultin igualment molestos a la República que els castellans que no po­dem sofrir, perquè no és pas suau el natural dels nostres per no tenir temença del seu orgull en aquesta vostra necessitat i perill.

A ra analitzem el cas dels estrangers. Qui han d'ésser aquests. No hi ha a Espanya nació que no sigui parcial. Com tampoc no hi ha provín­cia a Europa on no arribi l'imperi o el respecte d'aquell que tenim per senyor. França és l'única que animarà la vostra feblesa; fa molts dies que triomfa, cosa que us donarà alè, a mi em desanima i si la for­tuna no ha canviat els seus tradicionals costums, la podem veure en hores de davallada; però. no vull valer-me d'aquest accident i digueu-me, quina certesa tindreu que aquells contra els quals us vàreu armar, es voldran armar avui per defensar-vos i quan tindreu certesa de la seva ajuda, amb quin gravamen us facilitaran aquest auxili?

\^uau arribarà i quin serà, i què podreu fer vosaltres sense ell. A fa nació francesa ningú no li nega el seu valor, però tots constatem la seva inconsistència; considereu per tal el perill, que una vegada comprome­sos en la guerra i declarats contra el vostre rei, no us trobeu mancats d'aquestes assistències. Mireu bé a tol el que us comprometeu i el pe­rill comú a què us aventureu. De les vostres voluntats depenen les de tot el poble. No malbarateu la seva innocència en una passió. Encara que tot esdevingui prósperament, què és el que determineu si us pro­poseu proclamar-vos República lliure? És evident que enmig de dos reis tan grans és impossible, com es diu d'aquell miserable peix que desit­jarà volar, perquè o se'l menja una balena o el desfà una àguila. Si voleu un nou príncep, qui hi ha digne de l'imperi?; si el voleu estranger, per que l'espereu propici? Dieu que la llibertat dels vostres furs us per­met de prendre les armes per a llur defensa; però davant d'una demos­tració tan contrària als costums de les gents, com us defensareu de l'aaisació de desagraïts, en veure que us voleu venjar de la mateixa magnificència; no m'atreveixo a declarar que us sigui il·lícit, però us pregunto si no és convenient i es lícit al ciutadà de passejar-se en car­rossa daurada, però, si aquesta gran pompa és causa de costós em­penyorament, podria acusar-se I d'imprudent.

MJues coses són necessàries a aquell qui comença una guerra i la pri­mera, de conèixer-se; la segona, de conèixer el seu contrari. Com­pareu breument aquesta diferència, què som i contra qui ens armem. Tots vosaltres coneixeu la situació del nostre país, obert a les invasions per mar i per terra, que potser per la naturalesa ens ha donat per fre­nar-nos. Vosaltres sabeu prou bé la pobresa dels nostres recursos, és la moderació més que la prosperitat que ens fa rics i la vostra prudència són les vostres mines.

O bserveu fins a on arriben els límits de la nostra república, on es troben els comerços, els tractats i les navegacions? Aquests són els nervis que mouen la potència de l'imperi, i han d'ésser la base de les

vostres conquestes. Ara el passat ens fa enveja, però cal que no l'oblidem.

I ^ w / són els famosos capitans que han de governar els vostres exèr­cits? No dubto que la sang dels il·lustres que ens acompanyen, s'en­frontarà davant de qualsevol perill en homenatge de la Pàtria, però cal que sapigueu que entre el valor i la ciència hi ha una gran despro­porció. Como es diu el port on es troben les vostres esquadres que han de defensar les vostres costes? En quines planes pasturaran els valerosos batallons que heu de formar? Quins són els intel·ligents enginyers que han de planejar les vostres fortaleses? Doncs, si Jo, home humil i igno­rant, per la sola llum de la raó veig els vostres designis sense base, quantes més falles no hi descobriran els homes experts en la guerra? Quines seran les persones que us hauran d'aconsellar? Raoneu, senyors, a on us porta la vostra indignació. Davant d'aquest panorama, gireu els ulls envers el qui voleu tenir per enemic: Felip IV, que es diu rei de les Espanyes i que el podeu considerar amo de les riqueses del món. Pocs són els qui desconeixen el seu nom i llur grandesa. Quanta gent es mourà contra vosaltres a la veu d'una ordre seva? Què li costarà d'aple­gar els seus exèrcits contra el vostre atreviment? Molts seran els vassalls fidels que s'oferiran com a instruments per a castigar-vos i poca incon-moditat costarà als seus exèrcits de Flandes, Sicília i Nàpols fer traslla­dar alguns de llurs famosos terços de soldats veterans, i amb quin ardor vindran aquests terços a alliberar i venjar els seus germans perseguits per la vostra fúria? Quants capitans es presentaran a la seva cort a de­manar que els encarregui de participar en la vostra ruïna? Vosaltres heu de demanar que us vinguin a defensar i els serà pregat pels qui vo­len venjar-lo.

xí les esquadres d'un i altre mar amb poc esforç infestaran les vos­tres costes, totes les forces marítimes del Rosselló són seves. Quan en altres temps ens enfrontàrem amb Joan senyor d'Aragó, aleshores Espanya estava dividida en molts braços, i els més forts us ajudaren a

alçar e! feble cos de la vostra república, trobàreu un Enric de Castella

que us facilità socorsos i un Pere de Portugal que es posà al vostre cos­

tat i un Renat d'AnJou que us va admetre com a vassalls, i a tots oferi­

reu nova servitud...

A ra, el joc del món i de la fortuna és organitzat d'altra manera. Vigi­

leu que no perdeu d'una sola jugada la justa llibertat que havíeu gaudit

fins ara. Un sol rei serà l'ofès i molts es presentaran per al càstig.

M\ecordeu com va acabar una lleugera inquietud dels biscaïns el 1638,

abans que Espanya s'informés de la culpa ja estaven castigats. Gireu

les vostres mirades als portuguesos que considereu germans, amb qui­

na facilitat el 1637 varen aplacar llur orgull davant dels exèrcits de

Mérida. Contempleu els aragonesos, els vostres veïns i amics, en quina

forma es varen humiliar després que B. Alonso de Vargas els féu besar

el bastó. Els valencians es contenten amb el sol nom de regne. I Navar­

ra, malgrat el seu veïnatge i parentiu amb França i la vella baralla pel

seu dret, ha enverinat la seva obediència i ni ha negat la guerra, ni la

fatiga de tots els seus vas.salls.

í^ enyors, rei tenim i pare, no sols cristià sinó catòlic de renom; com

major sigui la nostra justícia, en la mateixa mesura ha de créixer la

nostra confiança, agenollats exposem-li la nostra misèria i que parli

solament la nostra fidelitat. Informem el nostre rei mitjançant una per­

sona plena de veritat i zel, despullada de tot respecte humà. Justifiquem

la no.stra causa amb Déu, sa majestat i les gents, aquest és el mitjà de

la tranquil·litat i de la pau i de l'esmena i aleshores podrem esperar el

veritable i infal·lible socors de l·omnipotent senyor Rei dels reis, empa­

ra dels afligits i Déu dels exèrcits; jo, almenys, prenent la seva divinitat

per jutge de les meves accions, dono paraula que sempre us portaré amb

aquest sentit i amb aquest sentiment.

gp'y 8x"i cJmnJ

• \

nuttt 'tif nMttuzs '^ i^u»y u/èíctntr /ísTTUJu^ £6n^^^^^tu^er/óca.nit yc au^tncn-àira. "^^^'^

t/c/àítrJe.iuít Jítn^ tne.iie,a£a uLiíí ^Ctju.d£. ^>7iííim jT^mt^^ yk-zàiatz-t- u^^X ^ 'VÍ . Í ^«^íit^

iCa.'&^íLm.yL·a. crv

t7 Jet- ScnciíU. Mé^^r. ííC^^ík.

'/L ^'a '^ijyn^Ç^*'

Discurs del Canonge Pau Claris President de la Generalitat de Catalunya

ohilissim i ajligidíssim concurs: Ni les me­ves llàgrimes ni el vostre dolor no em per­meten d'alku'gar-me. Amb tot, però, la matèria és tan greu, que no m'hi podré pas cenyir tan breument com desitjo, puix l'es­perit que mou la meva llengua troba que tot allò que trigarà a explicar-se, us deurà de temps en l'execució que us espera.

Heu escoltat atents la plàtica d'aquest meu docte prelat. Ara us pre­go, com a ciutadà particular, que escolteu els meus raonaments, i, com a cap de la vostra Junta, us encarrego que examineu la substància d'aquestes i aquelles paraules, car jo sé que la meva opinió no prendrà forces èn la meva autoritat per a persuadir-vos, ans en si mateixa. No crec que aquest baró que heu escoltat pensi diferentment del consell que us ofereix. No penso pas tan impiament, ni m'avindréa entendre que és el pastor mateix el qui mena les ovelles a l'estaciò del llop. Ans arribo a persuadir-me que els homes alletats per la servitud ignoren del tot aquella disposició i llibertat de l'ànim que ha de menester el vertader repúblic, per ventura el més prudent, o el més temperat, de tots els que

• sou ací. No per cert, l'avantatge que ens porta no és altre que haver per­dut el sentiment, de tan exercitada la paciència en d'altres oprobis, puix que, com a nobilíssims catalans, voleu regular les vostres accions per la pauta de les humilitats i llagoteries d'un home, antic cortesà.

AXeus ací Catalunya, esclava d'insolents; els nostres pobles, com a amfiteatres de llurs espectacles: els nostres béns, botí de llur ambició:

Autòjrnirdr P;ÍII Claris.

els nostres edificis, matèria de llur ira; els camins,, esdevinguts segurs per la indústria de les nostres justícies, ara tornen a ésser infestats; les cases dels nobles, els serveixen de fàcils hosteries; llurs sostres d'or i de pintures precioses, cremen llastimosament en llurs fogueres. Però com han de tractar amb reverència els palaus, els qui no es desdiuen a ésser incendiaris de temples? I doncs davant totes aquestes desgràcies, n'hi ha que pretenen ara de persuadir-nos d'amples negociacions i mansuetuds. Vertaderament, el qui corregeix el foc amb delicades vares, més aviat l'ajuda que no pas el castiga. Divina cosa és la clemència, però tocant a l'honra de sa casa, Crist mateix ens ensenya de descenyir-nos el cor­dill contra els seus enemics fins a tirar-los-en fora. Diu que hem d'em­prar mitjans suaus; això és, sens dubte, acusar la nostra justificació.

\Juant de temps ha, senyors, que patim? Des de 1626 aquest nostre país serveix de quarter de soldats. Pensàrem que el 1632, amb la pre­sència del nostre príncep, les coses millorarien, i ens deixà amb major confusió i tristor: en suspens la República, imperfectes les Corts. Abans els mitjans suaus no s'acabessin, llargs dies pregàrem, ploràrem i escri­vírem. Però ni els precs no trobaren clemència, ni les llàgrimes consol, ni resposta les lletres. Rompre les venes al primer bat dels polsos, no ho aprovo. Vegeu, però, senyors, que el molt dissimular amb els mals és augmentar-ne la malícia: allò que ara podreu estroncar amb una demos­tració generosa, no ho adobareu pas després amb molts d'anys de re­sistència.

Cx om més us encareix la pietat del nostre príncep, tant més hem d'asse­gurar-nos que no castigarà la defensa com a delicte. Perquè l'àliga si­gui la sobirana entre els ocells, no pas per això deixa la natura d'armar d'urpes i de bec els altres ocells inferiors; jo crec que no és perquè hi competin, ans perquè puguin conservar-se. Els homes, foren fets homes. Perquè si ells mateixos s'haguessin fet, més altament s'haurien fabricat. És clar: puix que essent ells alafi homes fets per ells, alguns, oblidant

llur principi i llur fi, els sembla que amb la porpra han revestit una alira natura. Jo no comprenc pas dins aquesta generaliíaí iots els prínceps, ni pròpiament el nostre rei. ans reconec en la seva reial persona virtuts dignes d'amor i de reverència. Però sigui'ns lícit de dir que, per al vassall afligit, tant se val que el govern es malmeti per malícia o per ignorància. Fer a nosaltres, senyors, tals són els efectes. Ací disputem de la causa, puix si veiem que pels mitjans fàcils caminem vers la nostra perdició, ens convé mudar de vida.

j a no cal ventilar si hem de defensar-nos -això ho té determinat la fúria del qui ve a cercar-nos-, sinó creure que no solament és convenièn­cia temporal, ans més aviat obligació en què la natura ens ha posat. Dos mitjans sembla ara la cosa més difícil de trobar. Penseu, senyors, que ningú no topa la perla a la superfície del mar. No falteu vosaltres, de la vostra banda, amb la diligència, com ens falta la fortuna de la seva amb la benaurança, ans doni ima brevissima volta pels negocis del món; i a poques passes veureu que no ens podran mancar amics i auxiliars. Di­gueu-me si és veritat que a tot Espanya són comunes les fatigues d'aquest imperi, com dubtarem que també sigui comú el desplaer de totes les seves regions. Una ha d'ésser la primera que es queixi, i una la ptimera que trenqui els llaços de l'esclavitud. A aquesta, seguiran la majoria. Oh!, no us excuséssiu, vosaltres, de la glòria de començar primer! Bis­caia i Portugal ja ens han fet senyal, i no és de creure que callin ara de satisfets, ans de respectuosos. També llur redempció està a càrrec de la vostra gosadia. Aragó, València i Navarra, és ver que dissimulen les veus, però no pas el sospirs: ploren tàcitament llur ruïna. ï qui dubta

• que corn més humils semblen, més a prop són de la desesperació?

l^astelfa, soberga i miserable, no aconsegueix un triomf petit sense llargues opressions. Demaneu als seus habitants si no viuen envejosos de l'acció que portem per a la nostra llibertat i defensa. Puix si aquesta consideració us promet aplaudiment i aliança dels regnes d'Espanya, no tinc per més difícil la dels auxiliars. Dubteu de l'empara de França.

essent cosa indubtable? Digueu de quina banda considereu el dubte. El poble, decantat a viure exempt, prou afavorirà l'opinió que diem. El rei, la fortuna del qual naturalment es rebaixa amb la grandesa d'Espanya, prosseguint la guerra començada, quina major felicitat li pot entrar per les seves portes sinó trobar de bat a bat les del nostre país, a l'entrada de Castella?

iòi d'això us ve temença, jo dic que us anticipareu al perill. Que obser­var desordenadament els accidents venidors, no és pas prudència. Bas­tarà de conèixer-los per a posar-hi remei, sense destorbar amb aqueix recel les accions convenients. Anglesos, venecians i genovesos sols amen llur interès a Castella, cercant-hi un pont per on passin llurs repúbliques l'or i la plata. Si llurs tresors prenien un altre camí, aqueix mateix dia llevarien llur amistat. I comprèn els atentlssims holandesos: no havien pas d'avorrir en nosaltres de repetir les petjades per on gloriosament caminaren vers la llibertat: ni ens negaran tampoc les assistències, si els les demanem, subministrades aqueixos dies a d'altres nacions, puix un cop introduïda la guerra dins Espanya, els socorsos de Flandes havien d'ésser més contingents, la qual cosa és favorable a llurs designis.

X robeu el nostre país estret entre Espanya i França: això és ésser in­grats a la natura, a qui deveu la mar enfront, que ens enriqueix amb ports: la muntanya a l'esquena, que ens assegura les asprors, puix que les dues vessants que miren a les dues majors potències d'Europa amb llur oposició ens enforteixen. Què us manca, doncs, catalans, sinó la vo­luntat? Que no sou descendents d'aquells famosos homes que després d'haver estat obstacle a la supèrbia romana, foren també flagell a lafe-

\ licitat dels africans? Que no guardeu encara relíquies d'aquella famosa sang dels vostres avantpassats que venjaren les injúries de l'Imperi Oriental domtant la Grècia? 1 els mateixos que contra la ingratitud dels Paleòlegs, en curt nombre, us estenguéreu a donar lleis per segona volta a Atenes? Qui us ha tornat altres? Jo no ho crec, per cert, sinó que sou els mateixos, i que no trigareu més a semblar-ho que el que trigarà la fortuna a donar ocasió justa al vostre enuig. Puix, que més justa l'espe-

reu que redimir la vostra pàtria? Venjàreu greuges estrangers i no sereu capaços de saíisfer-vos els propis?

Mi,- eu els cantons d'esquissars. gent inhàbil, mancats de política i de religió incerta, com deixaren l'ombra de la diadema imperial: mireu com ara sol·liciten, o compren, llur aplaudiment els prínceps majors. Vegeu els bataus o províncies unides, sense la justificació de la vostra causa, com la fortuna els ha donat la mà fins a pujar-los al seu propi tron. Si no voleu creure alguns d'aquests exemples, i el temor per ven­tura us força a imaginar-vos menys sortosos, regireu qualsevol pedra d'aquesta vostra ciutat, que cap d'elles no s'excusarà de contar-vos la famosa resistència que féu al setge del senyor En Joan, el segon d'Ara­gó, fins que al nostre albir, als ulls del món, ell hi entrà com a vençut i nosaltres el rebérem com a triomfants. Si us detura la grandesa del rei catòlic, atanseu-vos-hi amb la consideració, i li perdreu el temor: no hi ha estàtua de metalls preciosos que el fang no afebleixi, ni basten les fatals armes d'Aquil·les, si petja amb planta desarmada. Ja veieu la potència del nostre rei quants anys ha que pateix: ben cert. podem dir davant les seves ruïnes que millor es mesurarà la seva grandesa pel que ha perdut, que no pas pel que ha fruït: tant és el que cada dia es va perdent de nou. Si voleu places, moltes us n'oferiran Flandes i Lom-bardia, apartades ja de la seva obediència: si voleu regions, demaneu-ho a unes i altres índies: si voleu armades, la mar i el foc us en donaran raó: si capitans, responen per ells la mort o el desengany. Alguns filò­sofs pensaren amb Pitàgores que les ànimes passaven dels uns cossos als altres. í certament ho poden afirmar els polítics en les monarquies, on sembla que la felicitat que anima llur cossos, en deixant-los cadàvers, passa a donar esperit i alè a d'altres oblidades nacions: tal podem es­perar que ens succeeixi.

ÈT erò si ultra això que hem referit, arribeu a témer la confusió que us pot fer la presència del nostre príncep, no dubto que teniu raó. Dub­to, però, que us en doni causa. No sou pas, vosaltres, de tanta estima-

r ció als ulls dels qui l'aconsellen, que el rei d'Espanya alteri la serenitat del seu imperi per fer-vos la guerra. Jo goso afirmar que tots esteu des­tinats com a botí d'algim vassall: no serà major f instrument.

./íquest és a la fi, senyors, el vertader judici de tes nostres coses. Si l'estat d'elles us sembla digne de nova paciència, el qui es trobi més abundant d'aquesta virtut reparteixi amb els altres, no pas amb raons artificioses, sinó amb mitjans adients a la moderació del nostre mal. Jo . no sóc pas de l'opinió que armeu els vostres naturals perquè seguint llur enuig presenteu batalles contingents. No dic pas que amb demesiasolji-citeu la indignació del rei. No dic pas que a Sa Majestat negueu el nom de Senyor. Dic, emperò, que prenent les armes ardídament, mireu de defensar-hi la vostra llibertat, els vostres honrats furs; que guarniu les vostres viles i ciutats; que fortifiqueu les parts flaques; que repareu les fortes; que generosament demaneu satisfacció dels delictes d'aquests bàrbars que ens oprimeixen; que us sigui atorgat llur apartament de la nostra regió i el descans de la Pàtria, i que si no us fas atorgat, ho exe­cuteu vosaltres. A quesí és el meu parer. O que si també trobeu dura aquesta resolució, en aquest punt, tractem tots plegats de desemparar i deixar d'una vegada la miserable Pàtria a d'altres homes sortosos. I si a mi, com a aquell qui més tristament viu, sentint les vostres llàstimes, em teniu per company carregós, que amb aqueixa llibertat arribo a parlar-vos; o si algú troba que, per més exempt de perill, hi meno més fàcilment, dic: senyors, que cedeixo Tota la jurisdicció que tinc al vostre govern. Torneu-vos~en en bona hora als peus del vostre príncep. Ploreu-hi Feu acréixer amb la vostra humilitat la insolència dels qui us perse­gueixen. I sigui jo, el primer, acusat en llurs tribunals: llenceu a la-bra-víssima mar de llur enuig el perniciós Jonàs, que si amb la meva mort s'ha de calmar la tempestat i perill de la Pàtria, jo mateix, des d'aquest lloc on me posàreu per mirar pel bé de la República, caminaré vers la prudència de l'enutjat monarca, arrossegant cadenes, perquè sigui da­vant ella odiosíssim fiscal i acusat de les meves pròpies accions.

s

M ori jo! Mori jo infamement i respiri i visqui l'afiigida Catalunya!

k

PiiLi Chiris p;irla al poble: "Rt's-peclcu t'ls meus ciicniicíi" iilcl llibiL-La;- Fucros ilf Culnlnnü)