Delicadesun caramel agredolç

Per Oriol Osan

Fotografia: David Ruano

BENZINA_11

rribo a les tres de la tardaa la Fàbrica de creacióFabra i Coats, a SantAndreu, sota un sol agra-dable d’una primavera queno acaba de despuntar. El

vigilant de la porta m’indica com accedir al’edifici central d’aquest enorme complexfabril (12.000 m2) propietat de l’Ajun -tament i futur laboratori de creació artísticamultidisciplinari. A la tercera planta d’unanau diàfana, de 10 del matí a 4 de la tarda,i només amb una petita pausa per a fer unmos frugal, cada dia, des del passat 19 d’a-bril, les T de Teatre assagen el seu vuitèespectacle, Delicades. Després de deambularper espais deserts –amb prou feines m’hecreuat amb dues ànimes-, recalo al meudestí. No hi ha ascensor, sinó un muntacà -rregues que no es pot utilitzar, així que pujoa peu, i com que estic refredat, arribo a daltesbufegant. Sento veus a l’altra banda de laparet i prefereixo esperar uns segons alreplà, més que res per recuperar l’alè i nointerrompre l’assaig amb la meva expiraciósincopada.Només creuar l’ampit –gairebé de punte-

tes, per no fer soroll i evitar una esguerradaentrada triomfal- escanejo la sala buscant lamirada còmplice de l’Eli Iranzo, l’ajudantde direcció, i apuntadora, que m’espera.Inevitablement, la meva irrupció interrompla sessió. De forma absurda, intento fer via ino destorbar els artistes més temps delnecessari. Encaixo d’una volada la mà del’Alfredo Sanzol, l’autor i director de l’es-pectacle, que seu a primera fila, i amb uncop de cap i un ‘hola’ en playback saludo laresta de la Companyia, mentre amb la màels faig un gest que intenta dir “feu, feu”. Adalt d’una tarima hi ha l’Albert Ribalta i laMarta Pérez enmig d’una escena, a baix,rere una taula, observant atentament, laCarme Pla, l’Àgata Roca i en Jordi Rico, iuna mica més enrere, dormitant en un sofà,la Mamen Duch. La Míriam Iscla, la finsara cinquena integrant de les T de Teatre,ha emprès el vol en altres direccions (actu-alment forma part de la companyia residentdel T6, al TNC). Per primer cop en elsdinou anys d’història de la Companyia elrepartiment inclou dos actors.A la tarima, l’Albert i la Marta són un

pare i una filla. Ell li demana que l’agreguial Facebook. S’enyora d’ella, pel que sem-bla, perquè ja ha crescut: “no sé com aturarla nostàlgia de quan eres petita”, li diu emo-cionat. I la filla, desmenjada, mentre maste-ga avellanes i xarrupa d’una llauna, li etzibafloretes del tipus “Em fa pena que vulguis

ADesprés d’un any i mig,les T de Teatre, segellde prestigi i popularitat,es tornen a reunir perpresentar el seu nouespectacle, Delicades,“una història d’històries”que farà treballar l’espectador. Escrita i dirigida per Alfredo Sanzol i amb la incorporació per primeravegada en la seva trajectòria de dos actorsen el repartiment, l’obras’estrena el proper 25 dejuny al Teatre Polioramadins la programació delGrec Festival de Barcelona2010, i es podrà veurefins l’1 d’agost.

BENZINA_12

ser amic meu. No ho entenc” o “No tinc capnecessitat d’estar amb tu”. Recoi, penso jo,quin bon rotllo! Aquest és el nou humorque gasten les T de Teatre?Refullejo d’una ullada el dossier de

premsa, per saber si se m’ha escapat unaacotació imprescindible que justifiqui elgir que acabo de presenciar. M’han enre-dat? On queda l’època de Petits contesmisògins, Homes!, Criatures o la sèrie tele-visiva Jet Lag en què et recargolaves deriure a la butaca? L’enigma –que aviat tindria resposta-

continua una estona més. L’Alfredo faquatre observacions i ordena repetir el blocsencer (format per quatre històries), “d’unatirada”. Els sis actors es mobilitzen i en un

tres i no res comença una breu funció inin-terrompuda, de la qual en sóc un especta-dor privilegiat.Enceten amb una escena familiar, tots

drets a l’escenari. Elles, amb un paraiguade color blau, obert. No sé de què va, peròles cares i els posats em traslladen a laguerra, o a l’exili, i m’imagino els refugiatstravessant a peu els Pirineus nevats.Resulta que són unes germanes que s’aco-miaden del seu germà, que marxa al front.La peça amb prou feines dura uns minuts.Desapareixen tots i es queden tres actors:l’Albert, la Mamen i la Carme. Ara és unafamília catòlica, apostòlica i romana querecrimina a la minyona, anomenada Maria,perquè, diuen, inculca al seu fill pensa-

“

”

La companyia hatrobat una nova líniade treball. Lluny deles pressions d’haverd’estrenar cada temporada, esperenel temps que facifalta a tenir un bonmaterial entre lesmans. Llavors s’agrupen de nou is’hi posen. Una companyia que nocaduca però que permet a les sevesintegrants endegarcarreres en solitari oen altres formacionssense la cotilla d’haver de fer-hototes a la una.

BENZINA_13

ments de “rojos”. “No som intel·lectuals,fem negocis. Som tractants de bestiar” liengalta la mestressa. I li diu al seu marit:“Aquesta tarda anem a missa, perquè ensvegin!”. I el matrimoni deixa la pobraMaria, interpretada per la Carme, palplan-tada dalt de l’escenari i eixugant-se les llà-grimes amb un mocador que instantsabans s’ha tret de sota la màniga. Llavors,de cop, la Maria revifa transformada en laMargarita, que narra un amor furtiu ambun peixater de la vila. Acaba el monòleg,entre llucets i sardines, concloent que“sobre els secrets se sosté un poble!”. És elprimer cop que somric. I ella, que m’haobservat mentre interpretava, sembla quem’ho agraeixi, perquè quan baixa de la tari-

ma per deixar pas a la següent escena embusca amb la mirada en senyal d’aprovació.Això és Delicades, una història d’histò-

ries (18 en total), construïda amb frag-ments i trossos, amb elements que en apa-rença no tenen relació però que configurenun univers particular que faran treballarl’espectador. Delicades juga amb elscontras tos. Et porta a llocs on no espera-ves, et descol·loca. Comences a veure cosesdes d’un altre cantó, des d’una òptica dife-rent. Viatges en un temps emocional, nonecessàriament cronològic. I és que Delicades havia de ser un llibre

de contes que mai va veure la llum. Unaobra dedicada a una àvia i les seves germa-nes –i també als seus marits-, dones d’una

generació dura i difícil, la de la guerra, a quiprecisament les circumstàncies no van dei-xar ser delicades. “El llibre no es va arribara fer, però vaig conservar-ne el títol, quem’agradava”, explica Alfredo Sanzol. I eltítol ha donat peu a una obra de teatre, ambidèntica filosofia, formada per aquestes his-tòries enllaçades que homenatgenGuadalupe, Gervasia, Isabel, Filomena,Trinidad i María Luisa, l’àvia del director.“El material el vaig treure dels records quejo tinc d’elles, d’allò que elles m’explicaven idel que la meva mare m’explicava d’elles... id’ells”, desglossa l’autor. Però no s’amoïnin,Delicades no és un espectacle en blanc inegre, ni tant sols en sèpia, no és un espec-tacle fosc sobre la guerra civil espanyola,sinó un espectacle d’humor –singular, aixòsí- que té la sang de color. “L’obra no té un sentit de l’humor tant

obvi, tant palès, tant evident, com podentenir altres funcions, sinó que és mésimplícit i has d’entrar més en el joc. I elsactors sortim a jugar a això”, explica MartaPérez: “Delicades és humor, però no comè-dia, sinó un humor agredolç. T’agrada i etfa reflexionar. És molt interessant i gratifi-cant, perquè treballes l’humor des d’unpunt de vista molt profund, des de la veri-tat, des de dins, i et sorprens més a tumateix. Llegeixes l’obra i t’adones que témoltes capes, es veu només la punta del’humor, com en un iceberg, però hi ha méspòsit... està molt equilibrat”. L’AlbertRibalta assenteix i afegeix: “és un espaimolt suggerent. Són uns llocs que et que-den més llunyans i, per tant, pots tenir lamirada neta, i això fa que pots observar l’o-bra des de la tendresa, i la vas descobrint apoc a poc”.Aquest és el segon espectacle de les T de

Teatre escrit i dirigit per una mateixa perso-na, una fórmula de col·laboració que laCompanyia va encetar amb Javier Daulte enel seu exitós Com pot ser que t’estimi tant. Defet, van ser elles mateixes qui, després deveure Sí, pero no lo soy al Teatre Lliuredurant la temporada 2008/2009 van anar abuscar Alfredo Sanzol. “Ens agradava coma autor, ens agradava el seu sentit de l’hu-mor i crèiem que podíem funcionar amb ell,que ens podíem entendre”, continua laMarta. I no s’han equivocat. Delicadesmanté els trets més característics que handefinit el segell i la trajectòria de T deTeatre i que es resumeix en set espectacles,una sèrie de televisió, més de 2.000 fun-cions i més de 820.000 espectadors. El2006, en motiu del seu quinzè aniversari,traduït, precisament, en l’espectacle 15 -untrencaclosques d’esqueixos recuperats detotes les seves obres anteriors- van rebre el

Rico, Duch, Roca, Pérez, Ribalta, Sanzol, Pla.

BENZINA_14

Premi Butaca Honorífica a la TrajectòriaProfessional.“Tot es crea a partir del que proposa

l’Alfredo”, comenta Ribalta, content delretrobament amb les seves ex-companyes deJet Lag : “una forma molt creativa amb unsrols que no són els actuals”. No menys curiósés el procediment que Sanzol utilitza en elseu procés creatiu. Tant bon punt té clar elspersonatges i el material recopilat, tecleja eltítol de l’obra al cercador Google (en aques-ta ocasió ho va fer tant en castellà com encatalà) i es queda amb les primeres entradesque li surten. Llavors fa una original barrejai creuament d’informació entre una cosa iuna altra, amb un resultat més que sorpre-nent. Per raons òbvies totes les històriestenen un nexe en comú però el seu desenvo-lupament és d’allò més heterogeni. Si no,com s’explica que en un mateix muntatge esparli d’un roser que era mort i que sobtada-ment ressuscita? O d’una costurera queenganxa un crucifix a la paret amb cimentperquè no li prenguin els milicians? O d’unapintora que intenta amb tota la seva ànimavendre un quadre? O d’una dona que neces-sita l'ajuda heroica dels seus veïns per matarun ratolí? O d’un percussionista d'una banda

militar que ofereix un concert de platerets?O d’un soldat que envia un amic fotògraf acasa de la seva xicota perquè la fotografiïnua? O d’una àvia que narra al seu nét elconte de Santa Casilda, que va convertir lesroses en pans...?La companyia ha trobat una nova línia

de treball. Lluny de les pressions d’haverd’estrenar cada temporada, esperen el tempsque faci falta a tenir un bon material entreles mans. Llavors s’agrupen de nou i s’hiposen. Una companyia que no caduca peròque permet a les seves integrants endegarcarreres en solitari o en altres formacionssense la cotilla d’haver de fer-ho totes a launa. Ara mateix, per exemple, Carme Plapràcticament empalma aquests assajos ambles representacions de Tres dones i un llop, aLa Villarroel (“els dilluns, que no hi ha fun-ció, vaig més descansada!”, diu rient, sabe-dora que no es pot fer fàstics a les oferteslaborals, perquè mai se sap), i en Jordi Ricoal Romea amb The Hamlet’s circus.Com pot un madrileny criat a Navarra

seguir sense problemes un assaig en català idonar les indicacions oportunes si algunacosa no va a l’hora? Sanzol va entrar en con-tacte amb la llengua de Ramon Llull el

2003 durant el festival de teatre contempo-rani València Escena Oberta per qui vaescriure i dirigir l’espectacle de carrerMóviles. Els anys següents va ferCalleidoscopio i Cómo levantar piedras sinhundirte en las aceras per al mateix festival.El cuquet va anar a més fins al punt decomençar a llegir llibres en aquesta llenguai arribar a entendre-la amb una normalitatenvejable i gairebé establir-hi una relaciófamiliar. Els actors ho corroboren, perquèno els en deixa passar ni una! A més, Sanzolestà especialment satisfet i orgullós de latraducció al català, ja que “manté tota lasonoritat del llenguatge, i també l’emoció”.Per avui ja n’hi ha prou. L’Alfredo dóna

per acabada la sessió, i cadascú comença arecollir les seves coses. Algú apunta quefóra bo començar a venir als assajos ambalguna peça del vestuari. En breu es traslla-daran a assajar a Rubí, al Teatre La Sala,per encarrilar la part tècnica. Recta finald’un procés que acabarà al TeatrePoliorama el proper dia 25, on estrenaranenmig d’una gran expectació. I és que cadadia no arriba un nou espectacle de les ‘TGirls’, com les anomena amb simpatia mésd’un...

La quadratura del cercleAlfredo Sanzol (Madrid, 1972) va estu-diar Dret i als vint-i-tres anys va decidircanviar de rumb i dedicar-se a la direccióteatral. El seu primer muntatge Como losgriegos (1999) va ser nominat als Maxcom a Millor Espectacle Revelació. L’any2005 va iniciar una estreta col·laboracióamb el reconegut director de teatreGerardo Vera com a ajudant de direcció al’espectacle La voz humana (Teatro de laZarzuela) i Divinas palabras (CentroDramático Nacional). L’any 2007 exerceixd’ajudant de direcció de Vera a Un enemi-go del pueblo (CDN). Entre d’altres, haescrit i dirigit Sí, pero no lo soy (4 nomina-cions als Premis Max 2009) al CentroDramático Nacional i ha estrenat les sevesobres Risas y destrucción (2005) i Díasestupendos (2009) a la Sala La CuartaPared de Madrid.Amb Delicades es tanca un simpàtic

cercle. Sanzol va tornar a Madrid el 1995per estudiar direcció d'escena a laRESAD, el mateix any en què les T deTeatre van aterrar-hi amb Homes! “Jo lla-vors tenia 23 anys”, explica, “i quan vaigveure aquelles dones, tan bones actrius,tan gracioses, tan intel·ligents, tan moder-

nes i tan de tot, fent anar i venir el temadels “homes” amb humor àcid, que sortiadel dolor i de la compassió, una sàtirahumana, amb una interpretació seriosa,amb la qual et parties de riure, ambaquell espai on no hi havia res, i no hifeia falta res, elles que es movien per allàcom si haguessin nascut allà, com si fos-sin éssers creats per la nostra imaginació,que ens parlaven sense afectació, de veri-tat... Allò era de debò”. Homes!, de laqual se’n van fer més de 850 funcionsamb prop de 350.000 espectadors, estava

dirigida per Sergi Belbel, i va ser una deles raons per les quals Sanzol es va aventurar a escriure Delicades: “Em vanagradar aquelles històries curtes”, confessa. Ara, ha estat precisament elmateix Belbel qui ha traduït la seva obraal català i Sanzol ha pogut dirigir, quinzeanys després de veure-les embadalit alTeatro Marquina, aquell grupet denoietes que pràcticament llavors començaven. Una bonica simbiosi a tres bandes que quadra el cercle iniciat una pila de temps enrere.