CANÇONS I CONTES INFANTILS - · PDF file11.- Cançó Tripulant la meva nau (Lletra i música de Mireia Muñoz. La cançó acompanya el conte "3 estels, 3 contes" escrit per la mateixa

CANÇONS I CONTES INFANTILS AUTORA: MIREIA MUÑOZ MESTRA DE MÚSICA A EDUCACIÓ INFANTIL I CICLE INICIAL DE PRIMÀRIA COL·LEGI ADELA DE TRENQUELLEÓN, BARCELONA Tots aquests continguts es poden trobar al blog http://gordolobomiri4.blogspot.com.es/

En aquest document, s’inclouen els textos dels 9 primers 1.- Cançó a Joan Miró (Música de Manel Hernandez, del grup d'animació "Articulat", lletra de

Mireia Muñoz) http://www.youtube.com/watch?v=cED2XjZlnqw&list=PL4189AE5319517C69

2.- Conte sobre Xesco Boix (Els nens i nenes de P5 del curs 2008-09 van ajudar amb els

dibuixos): http://www.youtube.com/watch?v=EvJJ310m20U&index=4&list=PL4189AE5319517C69

3.- Cançó a Picasso (Música tradicional escocesa, lletra de Mireia Muñoz)

http://www.youtube.com/watch?v=fMPANHkFF9U&list=PL4189AE5319517C69&index=2 4.- Cançó a Antoni Gaudí (Música de "Viva la gente", lletra de Mireia Muñoz)

http://www.youtube.com/watch?v=FdtzvJTZkzs&index=1&list=PL4189AE5319517C69 5.- Conte fades i estacions. Primavera (Cançó i conte de Mireia Muñoz)

http://www.youtube.com/watch?v=fU7TS_7OYO8&list=PL485CBC26CBD6A30D 6.- Conte fades i estacions. Estiu (Cançó i conte de Mireia Muñoz)

http://www.youtube.com/watch?v=6_hPbDSp_U4&list=PL485CBC26CBD6A30D&index=4 7.- Conte fades i estacions. Tardor (Cançó i conte de Mireia Muñoz, dibuixos de Laura Aresté i

Martí) http://www.youtube.com/watch?v=ptF9mcEUFwo&index=3&list=PL485CBC26CBD6A30D

8.- Conte fades i estacions. Hivern (Cançó i conte de Mireia Muñoz)

http://www.youtube.com/watch?v=Soq2NKfgk54&index=2&list=PL485CBC26CBD6A30D 9.- Cançó de les fades (Música i lletra de Mireia Muñoz)

http://www.youtube.com/watch?v=eIa5sGPvzEI&list=PL485CBC26CBD6A30D&index=5 10.- Cançó La festa de Tots Sants (Música i lletra de Mireia Muñoz)

Versió 1: http://www.youtube.com/watch?v=qM6xbxFXDNU&index=4&list=UU-aPsVSRsGkLMYPSbHcxlfA

Versió 2: http://www.youtube.com/watch?v=UJ5IP0_mMEk&list=UU-aPsVSRsGkLMYPSbHcxlfA

11.- Cançó Tripulant la meva nau (Lletra i música de Mireia Muñoz. La cançó acompanya el conte "3 estels, 3 contes" escrit per la mateixa autora i publicat per l'Editorial Setzevents) http://www.youtube.com/watch?v=i7iCjbKy5JY&index=11&list=UU-aPsVSRsGkLMYPSbHcxlfA

12.- Cançó La bruixa empipadora (Lletra i música de Mireia Muñoz)

http://www.youtube.com/watch?v=9m8__GeLpzY&index=15&list=UU-aPsVSRsGkLMYPSbHcxlfA

13.- Cançó La fàbrica dels núvols (Lletra i música de Mireia Muñoz. Acompanya el conte Instant

màgic publicat per l'Editorial Setzevents, i altres contes, que podeu llegir aquí: http://gordolobomiri4.blogspot.com.es/2010/02/la-fabrica-de-nuvols-illustracio-de-joy.html)

http://www.youtube.com/watch?v=XWv_Cb0_bLQ&list=UU-aPsVSRsGkLMYPSbHcxlfA&index=6

14.- Cançó del linx (Lletra i música de Miria Muñoz)

http://gordolobomiri4.blogspot.com.es/2014/09/canco-del-linx-mireia-munoz.html

Cançó a Joan Miró. Mireia Muñoz Garcia

CANÇÓ A JOAN MIRÓ

Joan Miró: va ser pintor,

ceramista i escultor

Va arribar a ser tan famós

com Picasso i com Van Gogh.

Va pintar tots els estels,

personatges amb tres pèls

i vols d’ocells que passegen

entre la Terra i el Cel




com Picasso i com Van Gogh

Llunes, punts, sols i planetes

i quadres plens d’estrelletes,

al taller pintava metres

d’escales, taques i lletres


ceramista i escultor.


com Picasso i com Van Gogh.

Blaus, vermells i verds i grocs

negres, blancs ,els seus colors.

Pintava sense cap por

per fer la vida millor




com Picasso i com Van Gogh

Amb diferents materials

sorra, cordes, ferro i pals

va poder fer grans murals

i escultures sense igual.

XESCO BOIX, EL MÚSIC QUE VIU AMB LES ESTRELLES.

Hi havia una vegada un aprenent de músic. Tenia ulls de bona persona i un somriure

que el feia ser amic de tothom, de totes les persones, de les flors, dels estels, del món

sencer. També tenia unes ulleres i una gorra que sempre duia posada al cap. Li deien

Xesco. Quan era petit, li havien regalat una guitarra meravellosa, li agradava cantar i

fer de mestre. Per això va estudiar a la universitat i també es va fer músic. Quan es

va fer gran va pensar la manera d’acostar les cançons del seu país als nens i nenes,

als pares i les mares, als avis i les àvies... Ell no volia deixar de ser un nen i passar a

un món de grans avorrit i sense imaginació. Un bon dia se’n va anar de viatge amb la

seva guitarra, travessant l’oceà Atlàntic i durant un temps les seves cançons sonaven

en anglès; en aquells anys va poder aprendre moltes coses. Quan va tornar del seu

viatge ple d’aventures i de nous amics, duia la maleta carregada de músiques i de

contes. També va portar un company per a la seva guitarra: un banjo.

La guitarra i el banjo es van fer molt amics i sempre acompanyaven en Xesco en els

seus viatges i l’ajudaven a fer que la seva música arribés al cor de tots els qui

l’escoltaven. Les seves cançons parlaven de pau i de llibertat. Volia aconseguir un

món millor; cantant i fent cantar els nens i nenes els ajudava a fer-se grans, els

ensenyava a estimar, a jugar, a divertir-se, a ser bons amics, a tenir el cap clar i el cor

net.

Però un dia aquell aprenent que ja s’havia convertit en un músic excel·lent, se’n va

anar per sempre i des d’aleshores viu entre les estrelles del cel, i pot viatjar sobre els

núvols de cotó cap a una banda o l’altra del món. Però va deixar unes llavors: la seva

guitarra i el seu banjo, que es van enamorar i van tenir molts fills: eren els seus contes

i les seves cançons, unes d’amor, altres calmoses, altres de gresca, altres infantils...,

però totes elles duien una mica de la màgia d’en Xesco, convidaven a somriure i

acostaven els amics, i per això encara ara ens fan sentir bé... Molts dels seus

companys les van aprendre i les segueixen cantant als nens i nenes de tots els pobles

i ciutats del nostre país.

...Si voleu, vosaltres també en podeu cantar alguna... (a veure si arriba fins a les

estrelles i el mateix Xesco les sent i somriu!.)

***************************************************************************************************

Algunes de les cançons que cantava en Xesco Boix:

. Hola, hola

. El cargolet

.El ciclista de pega

.La bicicleta

.Ningú no comprèn ningú

.Cric cata crec

.El cucut

.El cucut i l’ase

.Brilla estel

.Fes non non

.El petit vailet

.Hem sembrat un camp de mill

.Cercles

.Iukaidi, iukaidà

.Les rodes del cotxe

.Som un vaixell

.Tinc un conill

.Tenia un gall

.La cançó de les balances

.L’alosa

.Vull ser lliure

.Un peixet en el fons de l’estany

.Xiulet alegre

.El “papu”

.L’aranya

.La mosca

.En Joan petit

.Conte: la sopa de pedres

.Conte: la granota tocada del bolet

.Conte: l’Abiyoyo

Pàgina 1 de 1

CANÇÓ: PABLO PICASSO (MÚSICA: Perdut en la immensa mar blava. Popular escocesa) Tenia ofici de pintor també va voler ser escultor fins i tot va fer d’escriptor, i va ser amic de Joan Miró. Pablo Picasso pintava el color de les emocions amb blau, la tristesa i amb rosa la felicitat. Triangles, quadrats i rodones servien per fer molts retrats pintava els homes i les dones cubisme era el nom del seu art. Pablo Picasso pintava el color de les emocions amb blau, la tristesa i amb rosa la felicitat. No li va agradar gens la guerra “Guernica” és un quadre molt trist per tornar la pau a la Terra va dibuixar un blanc colomí. Pablo Picasso pintava el color de les emocions amb blau, la tristesa i amb rosa la felicitat. Els toros, cavalls i coloms van ser els seus temes preferits, i Velázquez i les Menines també personatges del circ. Pablo Picasso pintava el color de les emocions amb blau, la tristesa i amb rosa la felicitat. Mireia Muñoz.

Cançó a Antoni Gaudí. Pàgina 1 de 1

CANÇÓ A ANTONI GAUDÍ

Va deixar per la ciutat

obres de ferro forjat

en fanals i en els reixats

a veure qui troba el drac.

Pel Parc Güell de caminada

trobareu la sargantana,

trencadís per tot arreu

si al banc ondulat descanseu!

ANTONI GAUDÍ,

AMB RAJOLES FEIA MOSAICS;

UN GRAN ARTISTA

VA SER UN HOME MODERNISTA;

ES FIXAVA EN LA NATURA,

GENI DE L’ARQUITECTURA.

I ARA TOTHOM ESTÀ ENAMORAT

DE LES OBRES QUE ENS HA DEIXAT.

I ARA TOTHOM ESTÀ ENAMORAT

DE LES OBRES QUE ENS HA DEIXAT

La Pedrera feta d’ones

com el mar de Barcelona,

hi ha claror per les escales

i xemeneies encantades.

La casa Batlló, al terrat

té les escates d’un drac,

les parets de tots colors

llueixen fins que es fa fosc.

ANTONI GAUDÍ....

Les columnes semblen arbres

totes juntes fan un bosc

i la música que hi sona

sempre arriba al fons del cor.

A la Sagrada Família

va treballar nit i dia,

fins que va creuar la via

mentre passava el tramvia.

ANTONI GAUDÍ....

Mireia Muñoz.

Conte de Primavera. La fada Crisàlide

Mireia Muñoz. Pàgina 1 de 4

CONTE DE PRIMAVERA: LA FADA CRISÀLIDE

Aquella nit li va costar dormir, el seu ocellet estava malalt. Quan l’Ona es va llevar, el

canari ja no hi era. Els pares li van explicar que a partir d’ara, viuria al cel. La nena no

ho entenia. Va esmorzar el got de llet amb galetes que li havia preparat la mare, es va

rentar, pentinar i vestir i va marxar camí de l’escola.

Com cada dia va arribar al Castell del tres Dragons, on sempre es trobava amb l’Àlex i

en Roger. Eren molt bons amics. S’ho passaven molt bé junts.

Tocant al castell hi havia un parc molt gran, envoltat d’una tanca amb diferents

entrades. L’anomenaven La Ciutadella. L’Ona hi va entrar, els altres encara no hi eren i

es va fixar en una petita papallona blava que semblava dir-li “vine!”. La va seguir. En

els jardins del parc hi havia una gran varietat de flors donant la benvinguda a una

primavera recent estrenada. La petita papalloneta va aturar-se sobre una flor que tenia

tots els colors de l’arc de sant Martí, molt a prop dels tres dragons de ferro que donaven

nom al castell.

Al cap de pocs minuts, en Roger va arribar i va veure l’Ona. Li queien les llàgrimes!.

Era la primera vegada que la veia plorar. Si l’Ona era molt forta i molt valenta!.. Què li

havia passat?:

-“Ona, què t’ha passat?, n’has fet alguna de molt grossa i t’han renyat,a casa?”

- “No!”

- “Mira, ara arriba l’Àlex. No et preocupis, ja t’ ajudarem”

-“Hola, bon dia!”- va dir l’Àlex- “Ona, per què plores?”

- “El meu canari s’ha mort, ja no el puc tornar a veure”



Una llàgrima de l’Ona va caure sobre la flor irisada i aleshores va aparèixer. Tots tres la

veien, tota blava, delicada, amb unes aletes transparents i petitíssimes. Era una fada, la

Crisàlide.

Havia nascut a trenc d’alba, en el moment en què les estrelles que brillaven a la nit

deixaven pas als primers raigs de sol que il·luminaven aquell cel blau de primavera.

L’Àlex no s’ho podia creure. Una fada!, allà, en un parc enmig de la gran ciutat!. Estava

adormida. En Roger, que tenia esperit científic, la va agafar amb molta cura i la va posar

dins l’estoig de la flauta travessera de l’Àlex. L’Ona estava meravellada.

-I ara què fem amb la fada?

-De moment res, serà el nostre secret. Potser ha vingut perquè ploraves.- deia en

Roger a mitja veu, per no despertar-la.

- No es pot quedar tancada amb la meva flauta per sempre!, no tindrà prou aire i

necessita respirar - deia l’Àlex

- Tranquil!, quan arribem a l’escola deixes l’estoig una mica entreobert a la

prestatgeria del fons. Això només és per a uns minuts. No la voleu perdre,oi?.

Nois, som els primers caçadors de fades de la història!.- Va dir en Roger.

- Doncs va, marxem. No vull fer tard a classe.- va dir l’Ona- I de la fada, no se’n

pot dir res, d’acord?

- És clar. Tampoc s’ho creuria ningú, que tenim una fada.

En arribar a l’escola, van entrar a la classe i l’Àlex va deixar la flauta amb l’estoig

entreobert a la prestatgeria, al costat dels diccionaris i els llibres de lectura. La fada

seguia dormint.



Quan la Crisàlide es va despertar va sortir sense fer soroll i va observar el lloc on era.

Semblava interessant. Ningú no la veia, era una fada i era màgica. Només la podia veure

l’Ona que l’havia fet aparèixer, i els seus amics Àlex i Roger perquè eren amb ella en el

precís moment en què la llàgrima li va caure a sobre.

A l’hora del pati en Roger va acostar-se a veure si la fada encara dormia, però no hi era.

L’Ona somreia. La petita fada estava al seu costat. Van sortir a jugar. Els dos nois van

marxar amb els seus companys a fer un partit de futbol i l’Ona es va amagar en un racó,

sota les escales per parlar tranquil·lament amb la seva fada blava.

-“ Hola, jo sóc l’Ona. Ets una fada de veritat? com et dius?”

- “Crisàlide. Sóc una fada de primavera. He vingut per ajudar-te. T’he sentit plorar

durant la nit. Per això la papallona t’ha portat fins a mi.”

-“ El meu canari s’ha mort. Es va posar malalt, no tenia forces ni per piular. Em fa

molta pena...Cada dia em despertava amb el seu cant.”

- “ Saps una cosa?, encara és viu a dintre teu. Ningú no es mor del tot si segueix

present en el pensament i en el cor de les persones. Només es tracta d’una

transformació, a la primavera tot torna a la vida, es renova.”

-“ M’alegrava el dia de bon matí…”

-“Doncs fes-ho tu, això. Alegra el dia del altres de bon matí i sentiràs que el teu

ocellet és amb tu, al teu costat. Aquesta és la força de l’amor”

- “I com es fa, això?”

- “Canta. He observat que us agrada la música a tu i als teus amics, oi?”

-“Si. L’Àlex toca la flauta travessera, en Roger la bateria i jo estic aprenent a cantar

i a tocar la guitarra. Volem formar un grup.”

-“Perfecte!”- va dir la Crisàlide.- “Veniu tots tres a la sortida de l’escola.”



Després de classe, l’Ona es va reunir amb en Roger i l’Àlex i van decidir que serien una

banda de música.

Van anar al Castell dels tres Dragons i la Crisàlide va treure la seva vareta de fada:

- “Ona, et nomeno “Portadora de l’Alegria”. La teva tasca serà ajudar els

altres a sentir-se millor, tal com feia el teu canari amb el seu cant. A tu, Àlex, et

nomeno “Portador de la Pau”, amb la teva música arribaràs al cor de les

persones, i tu Roger seràs “Portador de l’equilibri.”, representaràs la

constància, la teva bateria serà com el batec que marca el ritme de la vida.”- La

Crisàlide els va tocar amb la vareta i l’Ona va somriure.

Allò era fantàstic!.

-“D’ara en endavant sereu la “Banda dels Tres Dragons”, la vostra missió serà

enriquir les vides dels altres. La vostra música serà com l’aigua o el vent, tan

flexibles que arriben a tots els racons, adaptant-se sempre a allò que els

envolta. Transmetent emocions, ajudareu a curar els cors ferits, portareu

esperança i pau i encomanareu alegria. Heu de treballar plegats i esforçar-vos

en aprendre i millorar.”- La fada Crisàlide els va tocar amb la vareta d’estels i tots

tres es van omplir amb la seva màgia. La “Banda dels tres Dragons” començava un

nou camí i la fada es va fondre amb el vent per anar a ajudar a altres persones.

Conte d’estiu: La fada Aiguaviva i la balena perduda.


CONTE D’ESTIU: LA FADA AIGUAVIVA I LA BALENA PERDUDA

Aquesta nit el cel s’ha omplert de llums i de colors. Des de la platja, l’espectacle de focs

artificials anunciava l’arribada de l’estiu. Tothom menjava coca i els grans brindaven

amb cava. La quitxalla ens divertíem llençant petards i encenent bengales lluents, la

revetlla de sant Joan sempre és màgica.

Tot just comencen les vacances i passaré uns dies amb els avis, a la costa.

El meu avi és mariner, sempre ha viscut al costat de la platja. Al vespre, quan comença

a fer-se fosc li agrada passejar per la sorra de la cala. Hi té una barca petitona i de

vegades em porta a fer un volt. La foscor no li fa por, ell sap orientar-se mirant les

estrelles. Mai no es perd, però aquesta nit no ha volgut sortir. Se’l veia capficat. Després

de la festa hem anat cap a casa.

Quan m’he llevat, l’avi era al menjador mirant el mar des de la finestra. Bufava vent de

llevant.

-“Aquest llevant ens portarà pluja, Ton. El mar està enfurismat.”

No sé com s’ho fa, però sempre l’encerta. Uns minuts més tard, una cortina d’aigua

s’estenia fins a l’horitzó. Plovia a bots i barrals i les barquetes ancorades a la cala es

movien d’una banda a l’altra. La força de la pluja formava bombolles sobre l’aigua del

mar i de l’estiu ni rastre. Començava a refrescar.

Cap al migdia ha parat de ploure i hem sortit. Mentre jo jugava a la sorra, l’avi

comprovava l’estat de la seva barca. Per sort, tot estava bé.



-“Voldràs anar a fer un tomb pel mar després de dinar, Ton?”

-“Sí, és clar!”

A mitja tarda hem pujat a la petita embarcació de l’avi. Fa olor de sal i d’aventures.

M’encanta aquesta barca!. L’aigua estava en calma, però l’avi no ha volgut endinsar-se

gaire després de la llevantada. Aleshores, l’he vist. Era un ésser molt gran, nedant entre

les roques a prop de l’escullera.

-“Avi,mira!”

-“ Què passa,Ton?”

-“Mira cap a les roques. És molt gros!”

-“Ton!, és una balena grisa”

-“Ai! que se’ns menjarà!.Tinc por, avi!”

-“No home,no!. Les balenes no mengen persones. A més a més, si ni tan sols tenen

dents!. S’alimenten de plàncton i de petits crustacis.”

-“Però què hi fa aquí, tan a prop de la platja?”

-“Pobreta. Deu ser una cria, és molt jove. Està espantada i ha trobat un racó per amagar-

se però ara no sap sortir.”

-“Ho saps tot, de les balenes?”

-“Sempre he viscut al mar, jo. Les balenes en aquesta època se’n van cap al mar de

Ligúria, a Itàlia on passen l’estiu. Aquesta s’ha perdut. Amb la tempesta s’ha

desorientat i ha arribat fins aquí.”

-“I ara què farem?”

-“L’hem d’ajudar a trobar el camí i les altres balenes. Però necessitem ajuda, sols no ho

podrem aconseguir. Tornem a la platja. De moment no diguis res, d’acord?”



-“D’acord!”.

Hem deixat la barca ancorada a la cala i hem pujat pel camí de ronda. No sabia quina en

portava de cap, l’avi, però semblava molt segur del què feia.

-“Avi, on anem?”

-“A buscar l’Aiguaviva.”

-“L’Aiguaviva?, qui és?”

-“La fada Aiguaviva. És amiga meva, viu a tocar del camí de ronda, a prop d’aquell

penya segat. A l’estiu sempre és per aquí. S’ocupa de les coses de la mar i dels seus

habitants.”

-“Avi!, jo no hi crec, en fades. Són cosa de nens petits!”

-“Ja hi creuràs!, si no, no la podràs veure. T’asseguro que existeix”.

Una persona gran com el meu avi, creient en fades?. Com és possible?.

Arribats al penya segat hem vist un pintor fent un quadre molt bonic, l’hem saludat i

ens hem parat a descansar una mica més endavant. El meu avi ha començat a xiular com

si fos un ocell.

-“Mira Ton, ja vé. La veus?”

-“No.”

-“Hi has de creure. Treu-te aquestes idees del cap, les fades existeixen des que el món és

món!. Tanca el ulls, respira fons, concentra’t i aleshores mira.”



L’he vist!, els meus ulls no m’enganyen. Era un ésser petit, gairebé transparent, com

l’aigua. Duia els cabells al vent i tenia unes ales molt petites. Ha saludat el meu avi com

si fossin vells amics, i l’avi li ha explicat tot allò de la balena.

L’Aiguaviva és una fada molt llesta. De seguida ha dit que ens ajudaria i ha volgut venir

amb nosaltres a la barca. Quan parla, sembla que canti. Té la veu dolça i melòdica. Hem

tornat a buscar la balena. Se la veia trista i perduda. No s’havia mogut, i per sort ningú

més l’havia descobert. La fada li ha parlat i l’ha tranquil·litzat. Després li ha dit a l’avi

que a la nit, a la claror de la lluna ens trobarem tots tres a la platja.

La nit no arribava mai!. A la fi havent sopat hem tornat a la cala, al costat de la barca.

L’Aiguaviva ens esperava. Hem encès el fanalet i ens hem preparat per a l’aventura.

M’han fet posar una armilla salvavides de color groc i hem anat fins a alta mar. Ens hem

aturat quan ja érem mar endins i l’Aiguaviva ha fet sortir tres estels lluents de la seva

vareta. En un tres i no res han vingut dues sirenes i ens han seguit fins el lloc on era la

balena perduda. Les sirenes saben cançons màgiques i per això podien ajudar-nos.

Imitant el cant de les balenes han fet sortir la cria del seu amagatall, la portaran a mar

obert. L’Aiguaviva m’ha dit que no la deixaran fins que trobin altres balenes que també

vagin cap al mar de Ligúria. Aleshores hem tornat cap a casa. L’Aiguaviva s’ha quedat

a dormir amb nosaltres, li he preparat un llit amb la meva gorra vermella. Demà

l’acompanyarem a casa seva pel camí de ronda i potser veurem aquell pintor fent un

quadre de molts colors.

Conte de tardor: la fada Falguera Pàgina 1 de 5

Mireia Muñoz

CONTE DE TARDOR: LA FADA FALGUERA

Quan s’acaba l’estiu, el Montseny es vesteix de molts colors. Però això no sempre ha

estat així. Fa molts i molts anys, quan arribava la tardor tot el bosc era del mateix to

marronós de les fulles seques.

Actualment podeu observar per tot arreu els tons groguencs d’algunes fulles, altres es

tenyeixen de marrons i ocres. També hi ha fulles pintades de vermell o granat, i en

queden encara algunes que mantenen el color verd. Els castanyers daurats regalen el

seus fruits al bosc, igual que els cirerers d’arboç, els roures, les alzines o els pins

pinyers. Molts bolets grocs, carbasses, marrons o blancs neixen i creixen al voltant dels

arbres.

En aquestes muntanyes hi viuen animals ben diferents: l’esquirol, el cabirol, el senglar,

la guineu, la mostela, la llebre, la mallerenga, el duc, el gripau, la sargantana de cua

llarga, el llangardaix verd, el tritó o les formigues; tots ells, grans o petits, saben que

han de preparar-se per a l’arribada del fred. Passegen pel bosc o pels rierols buscant

menjar que emmagatzemen al seu cau, s’alimenten tan bé com poden per tal de tenir

forces per passar l’hivern,... A la tardor els matins poden ser assolellats, però les nits

comencen a ser fresques. També hi ha ocells com el pit-roig, l’oreneta, el gaig, la griva,

la garsa o la merla que buscaran la manera més còmoda de passar els dies freds. Alguns

fins i tot marxaran a països més càlids i tornaran a la primavera omplint l’aire de dolça

música.


Mireia Muñoz

Al bell mig del bosc hi viu la Falguera, una de les fades de la tardor encarregada de

tenir cura dels boscos. Té un amor incondicional per la natura i per la vida en general.

Prenent una branca per vareta escampa la seva màgia i convida les bestioletes a

preparar-se per a l’arribada del temps fred i sec de l’ hivern, fa que els bolets trobin les

condicions ideals per créixer sota els pins si són rovellons, o al voltant de les alzines i

castanyers en el cas dels rossinyols que són uns bolets ataronjats i també fa venir el

vent del nord per ajudar les fulles a caure dels altíssims arbres d’arrels profundes. Així

els ajuda a estalviar energies per a l’ hivern i enfortir-se per fer créixer noves fulles quan

arribi el bon temps.

Però aquella tardor la Falguera no havia sortit de casa, els animalets estaven preocupats.

Potser li havia passat alguna cosa... El Pit-Roig va decidir anar a veure-la, a casa seva.

Quan hi va arribar, veié la porta entreoberta. Se sentia algú que...plorava?.:

- Fada Falguera!, què t’ha passat?, per què plores? – va dir l’ocellet

- Ai!, tinc un greu problema ocellet!

- Digues, potser et podria ajudar...

- Ai, ai!, el meu bosc!, el bosc de tots!, ai!

- M’estàs espantant, Fada Falguera. Què li passa al bosc?

- No te n’has adonat?, el bosc cada cop és més petit, els homes talen arbres per

a construir les seves cases, i destrueixen el bosc, la natura, i els caus de molts

animals que viuen aquí...Haurem de marxar lluny, a un altre bosc, a un altre

país potser... Aquest bosquet m’agrada!. És molt trist haver de deixar casa

teva per una cosa així... No tinc forces per explicar-ho a tothom... Estic tan

trista, Pit-Roig...


Mireia Muñoz

- Entre tots trobarem una solució, segur que hi és. Però mentrestant, prepara’t,

has de portar la tardor a tots els racons del Montseny, te’n recordes?. Tothom

t’espera!

- D’acord, Pit-Roig. Ho faré.

- Molt bé, aniré a parlar amb els meus amics i farem córrer la veu. Ho

arreglarem, ja ho veuràs Fada Falguera!.

- Gràcies per haver vingut a veure’m, Pit-Roig. M’has animat molt!

Quan la Falguera va sortir de casa, l’esquirol saltant de branca en branca, d’un

arbre a l’altre, va anar a avisar el Duc, el vell mussol que mig dormia dalt del seu

niu. La petita Mallerenga els va veure i va anar a buscar el Cabirol. El pit-roig va

cridar el Gripau i aquest a les sargantanes. La Merla va trobar la Llebre i la

Llebre va portar la Mostela que era al seu cau, amagada sota terra. La Guineu, el

Porc Senglar i les Formigues, també hi van anar. Tots volien parlar amb la Fada

Falguera i es van reunir a tocar del riu, on vivia el Tritó.

- Hola Fada Falguera!, et volem ajudar. – Va dir el Mussol des de la branca

d’un pi.

- Gràcies, amics!, no sé què podem fer per defensar el nostre bosc... No

m’agrada que els homes destrueixin el bosc, i molt menys que desapareguin

els caus, els nius, els llocs on vivim.

- Hem de fer alguna cosa per tal que s’adonin de la riquesa que hi ha al bosc –

deia el Cabirol.

- Si, potser hauríem de fer que el nostre bosc sigui cada dia més bonic!- deia

el Pit-Roig


Mireia Muñoz

- Tots hauríem de col·laborar.- comentava l’Esquirol

- Nosaltres, les formigues també us ajudarem!- exclamà la Reina Formiga.

- Estic pensant..., hem de trobar la manera de fer que el nostre bosc cridi

l’atenció, que sigui el més bonic de tots i que els homes el vulguin cuidar i

protegir...- deia el mussol Duc des del seu arbre. La Fada Falguera s’anava

animant.

Cada animaló hi va dir la seva i entre tots van decidir organitzar-se per fer del

seu el més bonic de tots els boscos. Una de les idees que van proposar va ser

donar a les fulles dels arbres colors diferents, si la fada podia fer-hi alguna cosa.

I la fada Falguera va pensar com ho podria fer... Potser si aconseguien fer suc de

cireres d’arboç i de camagrocs podria barrejar-lo amb unes gotes de rosada i

regar les arrels d’alguns arbres que en beure aquell líquid de color faria que les

fulles es tornessin més vermelloses o més esgrogueïdes, i els altres arbres

podrien seguir tenint les fulles verdes i alguns altres amb tons marrons quan

s’assequessin un cop entrada la tardor. Les formigues que són molt treballadores

s’encarregarien de portar les cireretes i la mostela i la guineu van dir que

portarien bolets grocs i ataronjats. La petita fada Falguera recolliria les gotes de

rosada i entre tots farien la mescla. La vareta de la fada faria la resta. Així ho

van fer i al cap de poc temps, les fulles dels arbres anaven canviant de color.

Semblava que hi hagués una força lluminosa que sortia del bell mig del bosc. Els

ocells cantaven a cor què vols, el Tritó que viva al riu procurava que l’aigua fos

ben neta i entre tots tenien cura de tenir un bosc ben net i endreçat.


Mireia Muñoz

Quan els homes es van acostar al bosc amb les destrals per començar a talar els

arbres, es van adonar de la bellesa d’aquell lloc ple de colors i del cant dels

ocells, i es van quedar bocabadats:

- Mireu quin bosc tan bonic!, no podem fer-lo malbé. Haurem d’anar a un altre

lloc a construir les nostres cases – deia un dels homes

- Sí, tens raó- deia un altre-. És un lloc preciós. Hem de protegir aquest espai,

ningú no podrà fer caure ni un sol arbre.

- Els ocells, i tots els altres animals necessiten viure en pau- van pensar.-

Haurem de fer alguna cosa.

Aquells homes van anar a parlar amb l’alcalde i entre tots van fer possible que el

bosc fos un espai protegit, on els arbres, les plantes i els animals poguessin viure

tranquils.

Des d’aquell any la fada Falguera surt contenta cada tardor i escampa les gotetes

de rosada barrejades amb el suc groc o ataronjat dels bolets i amb el vermell de

les cireres d’arboç i les fulles dels arbres es van tenyint de colors, i tots els

animalets l’ajuden feliços de tenir un bosc tan bonic per a viure-hi.

Conte d’hivern: la fada Gebrada i el cadell de llop.


CONTE D’HIVERN: LA FADA GEBRADA I EL CADELL DE LLOP

Ja ha arribat l’ hivern. Tot blanc, tot fred, tot neu...Des dels cims de les altes muntanyes

cobertes de neu sembla que tot s’hagi adormit. Els animals hivernen als seus caus, els

ocells han volat cap a indrets més càlids. Pels caminets del bosc la molsa cobreix troncs,

pedra i sòl.

La fada Gebrada tota blanca i silenciosa, passeja tranquil·la entre l’arbreda. És

l’emperadriu del temps fred. Tot neu, tot blanc, tot glaç. El vent xiula i rabent fa caure

les darreres fulles seques d’alguns arbres. La dama blanca, la Gebrada, sent un udol

llunyà, sembla que demani ajuda. Qui deu ser?. Les delicades aletes transparents de la

fada es mouen de pressa i volant, volant arriba a la clariana. És allà. Indefens i tremolant

s’endevina la figura d’un cadell de llop. No deu tenir més de tres setmanes, ha nascut

fora del temps primaveral, que és quan acostumen a néixer els llobatons. Potser per això

és allà, tot sol. Ha perdut la seva mare i ara no sap on anar, no té res per a menjar ni un

lloc on aixoplugar-se. I se’l veu molt dèbil. Quan la Gebrada s’hi acosta el llobató li

ensenya les dents, però la fada no s’espanta. Amb la seva veu suau tranquil·litza el

cadell i l’acaricia amb dolcesa. Embolcalla el petit llop amb la seva màgia de fada i li fa

fora les pors. L’animaló s’adorm i la Gebrada pensa la manera d’ajudar-lo a passar

l’hivern. La bandada dels llops no és allà a prop. Si pogués trobar-li una família, una llar

càlida..., el llobató tot sol enmig del bosc no podrà sobreviure...I si...?

A prop del bosc hi ha una masia, la família que hi viu està formada per un pare, una

mare, un avi, una àvia, una tieta i cinc infants d’entre tres i dotze anys. Hi tenen

animals: un gall i deu gallines, una dotzena de conills, un cavall, un parell de vedells i

dos gossos que vigilen, però allà...hi hauria lloc per a un cadell de llop?. La Gebrada

s’entristeix una mica, no veu la manera de trobar una llar per al petit llop, i allà tot sol es



morirà de fred i de fam. L’ hivern al bosc pot arribar a ser molt dur. Tot fred, tot neu, tot

gel. Ja falta poc per Nadal... Una idea pren forma: Nadal!. Les famílies celebren les

festes nadalenques i fan un pessebre amb figuretes, molsa, caminets de sorra,

muntanyetes de suro i rius de paper de plata. Quina bona pensada ha tingut la Gebrada!.

Convertirà el llop en una figureta de pessebre, amb la seva vareta de glaç el pot fer petit,

petitíssim, com una figura més. I el farà entrar en una mena d’hibernació durant un

temps, fins que passin aquestes dates i el petit llop s’hagi recuperat una mica.

La fada blanca fa aparèixer la seva vareta de gel i amb moviments precisos i suaus

aconsegueix el seu propòsit: el cadell sembla una figureta, un gos-llop que vigilarà les

ovelles de plàstic que acompanyen els pastors. D’una revolada agafa el llop i el col·loca

al seu lloc en el pessebre que han fet els nens de la masia. Ningú no la veu, és una fada.

Abans de marxar, però, fa un petit encanteri sobre les figuretes immòbils, fa caure una

pluja d’estels amb la vareta glaçada, dóna instruccions i fa un petó al llobató que es

queda ben quiet al costat del ramat, i la Gebrada se’n va feliç cap al bosc. De tant en

tant anirà a veure el seu petit amic del pessebre. Tot està ben pensat: a la nit, quan

tothom dorm les petites figuretes prenen vida i alimenten i amanyaguen el cadellet

nouvingut, visiten l’Infantó de l’establia, entonen boniques cançons i juguen una estona

sense fer fressa. Quan surt el sol i se sent el gall que anuncia el bon dia, les figuretes i el

llobató s’adormen i no es mouen. Els nens de la casa juguen amb els pastors, les ovelles,

el gos-llop que no saben d’on ha sortit i els angelets, fan avançar les figures dels tres

reis d’Orient que viatgen amb els seus patges i els camells. El petit llop se sent feliç.

A poc a poc van passant els dies a la masia, i el petit cadell convertit en el gos-llop del

pessebre viu noves experiències i aprèn a relacionar-se amb els seus companys. Els

pastors són bona gent i s’ajuden els uns als altres, també els dos pescadors, la noia que

porta l’aigua, els que porten fruita, llet o formatge per a la família de l’establia, els



angelets que juguen amb el Nen... El llobató també vol acostar-se al petit però té

dubtes...els llops fan una mica de por a les persones, tot i que els pastorets l’han acollit i

el cuiden molt bé.

La nit de Nadal a la masia han celebrat un sopar especial, han convidat tota la família i

el tió ha portat regals a tots, petits i grans. Ja de matinada les persones han anat a dormir

i quan els llums s’han apagat, les estrelles han il·luminat el pessebre i les figuretes s’han

despertat. El petit gos-llop s’ha acostat a l’establia i ha vist que el Nen li somreia. Quin

regal!. S’han fet amics per sempre. El tió ha volgut celebrar amb les figuretes aquella nit

tan dolça i ha portat un sopar especial per a tots. La fada Gebrada s’ha afegit a la festa i

el cadellet ha estat tota l’estona al seu costat. S’està fent fort, té el pèl lluent i el musell

humit, i se’l veu content. Quan passin les festes i els nens endrecin el pessebre i guardin

les figuretes fins l’any que ve, la fada desfarà l’encanteri i tornarà el llobató al bosc.

Segur que podrà trobar un lloc entre els seus. A punta de dia el gall canta i la masia es

desperta, totes les figuretes tornen al seu lloc, ben quietes i la fada Gebrada se’n torna al

bosc vestit d’hivern . Tot fred, tot neu, tot blanc.

Uns dies més tard arriba una altra nit màgica:la nit de reis!. Els nens de la masia han

acostat les figures a l’establia, els patges guarden els camells mentre les Majestats

d’Orient ofereixen els seus presents a l’Infant: or perquè és rei, encens perquè és Déu i

mirra perquè és home. Han preparat uns plats amb torrons i neules, copes de vi bo per

als reis i per al seu seguici, i galledes plenes d’aigua per als seus camells. També han

deixat les sabates ben netes a tocar de la llar de foc entre el pessebre i l’arbre de Nadal

tot ple de llumetes de colors i de boles lluents. I després de veure la cavalcada i de

sopar, han anat a dormir ben aviat. Quan es llevin, tindran sorpreses!. Aquella nit, al

pessebre ningú no es belluga. Tot saben que als Reis d’Orient no els agrada trobar ningú

despert mentre reparteixen els seus regals. El gos-llop vigila. De sobte sent un soroll, els



altres no han sentit res però les seves orelles de llop capten sons que les persones no

poden sentir: són els reis que arriben a la masia carregats de paquets!. Per a la mare, per

al pare, pel als avis, per a la tieta, i per als més petits, la Laia, l’Arnau, la Queralt, en

Pere i la Tanit. Descansen una mica al costat de la llar de foc i s’entretenen a mirar el

pessebre. Quins nervis!. El rei Baltasar agafa el petit gos llop i el mira als ulls:

- Sembla que tingui vida pròpia!. Ja t’has portat bé, llobató? . Em sembla que si,

té et porto un regal per a tu i els teus amics... Endevino certa màgia en aquest

pessebre..., alguna fada d’hivern ha estat aquí, oi?.

El rei Baltasar torna el gos-llop al seu lloc i deixa caure unes fulles esmicolades de

maria lluïsa, que és la planta de l’amistat, sobre totes les figuretes. Abans de marxar

dóna unes fulles de menta al petit llop per tal que l’ajudin a estar sa. Els altres reis

també li porten coses:

- Jo et porto una mica de morera blanca. És la planta de la saviesa, petit llop- li

diu el rei Melcior.

- Doncs jo, amic llop, t’ofereixo fulles de roure que representen la valentia- diu el

rei Gaspar.

Quan els reis ja són fora, les petites figuretes cobren vida com cada nit. La visita

dels mags d’orient els ha omplert de joia. Tots estan contents. La fada Gebrada els

ha anat a veure i els ha portat menjar. Ja fa quatre setmanes que el petit llop viu al

pessebre. Fins d’aquí a un mes hi seguirà estant. A la masia els nens desaran totes

les figuretes quan arribi el dia de la Candelera, el dos de febrer. I el llobató ja tindrà

gairebé tres mesos de vida.

El temps passa de pressa i la Candelera ja ha arribat. La Tanit, l’Arnau, la Queralt, la

Laia i en Pere són els encarregats de recollir el pessebre. La fada Gebrada, abans

que comencés a sortir el sol ha desfet l’encanteri del pessebre i s’ha endut el llobató



al bosc. Abans d’arribar a la clariana on el va veure per primer cop agafa la seva

vareta de gel i el petit llop deixa de ser una figureta i recupera la seva mida normal.

S’ha fet gran i fort i, amb l’ajut de la fada, troba la bandada de llops que havia

perdut a principis de l’ hivern. L’han acceptat de bon grat. És una mica més jove

que els altres llobatons, però sembla que els regals que va rebre dels tres reis

d’orient l’ajuden a ser fort, a actuar amb saviesa i a mostrar valentia. Per això tots el

respecten.

El llobató s’ha anat fent gran i, a poc a poc, ha deixat de ser un cadell i s’ha

convertit en un llop adult. Ja té tres anys i és qui mana en la seva bandada. És fort,

valent i molt savi gràcies als tres reis d’orient i a l’ajuda de la fada Gebrada. Des del

dia que es van conèixer són amics per sempre i cada Nadal, amb els encanteris de la

fada, visiten d’amagat les seves estimades figuretes del pessebre de la masia enmig

del blanc hivern. Tot gel, tot fred, tot neu.

Fades i estacions. Pàgina - 1 - de 1

CANÇÓ: SI VEUS UNA FADA

SI VEUS UNA FADA ESTARÀS DE SORT AMB LA SEVA MÀGIA OMPLIRÀ EL TEU COR 1.- El bosc ja l’espera quan ve la tardor, la fada Falguera el pinta de colors. 2.- La fada Gebrada blanca com la neu, el fred li agrada, l ’hivern és tot seu 3.- A la primavera neix dins d’una flor, Crisàlide blava, fada de l’amor. 4.- La fada Aiguaviva amb l’estiu ha arribat, les sirenes crida, viu a prop del mar

Documents

CANÇONS I CONTES INFANTILS - · PDF file11.- Cançó Tripulant la meva nau (Lletra i música de Mireia Muñoz. La cançó acompanya el conte "3 estels, 3 contes" escrit per la mateixa