5CERVANTES I ELS ORÍGENS DE LA NOVEL·LA MODERNA

L’obra de Cervantes i en especial el seu llibre capital, el Quixot, és fonamental en el desenvolupament de la novel·la europea per una sèrie de raons:

1. Amplitud de l’obra narrativa: La Galatea (1585), novel·la pastoral.

Novelas ejemplares (1613), dotze relats que fixen el model de novel·la curta (a l’estil italià). El títol i el pròleg insisteixen en el valor profitós i moral. Tracten temes diversos mitjançant intrigues elaborades, mesclen distints subgèneres i combinen idealisme i realisme.

El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha (1605-1615), paròdia de les novel·les de cavalleria, convertides en desordenada successió d’històries extravagants.

Los trabajos de Persiles y Segismunda (1617), successió d’entretingudes peripècies pròpies de la novel·la bizantina.

2. Construcció de personatges individualitzats que alhora esdevenen símbols universals (don Quixot, en símbol universal de l’home idealista). La tipologia de l’heroi o protagonista és del tot original:

Gentilhome manxec, embogit amb la lectura dels llibres de cavalleria, confon la realitat amb la ficció i vol imitar els seus herois; empès per nobles ideals, decideix eixir als camins per «arreglar entuertos», desfer greuges, protegir els dèbils, implantar la justícia i merèixer l’amor de Dulcinea. Don Quixot ha estat considerat el símbol de l’home idealista que lluita per imposar la seua veritat contra el món.

Don Quixot és llançat a contrastar el seu món interior amb la realitat del seu temps, i sempre n’ix malparat, burlat o agredit pels seus contemporanis. Les seues absurdes aventures, que sempre acaben en ridículs fracassos, el perfilen com un antiheroi, com un ésser humà amb grandeses i misèries.

3. El recurs del viatge és fonamental per al desenvolupament narratiu. L’acció principal està constituïda per tres viatges o eixides que realitza don Quixot (la primera en solitari, i les altres dues acompanyat pel seu escuder). Aquestes eixides amplien el panorama vital i expressen àmpliament la pròpia visió del món.

La primera part (1605) relata les dues primeres eixides per terres de la Manxa i Andalusia. El pelegrinatge per terres d’Aragó i Catalunya fins a Barcelona i el seu retorn a la Manxa ocupa tota la segona part (1615).

En la segona eixida se succeeixen històries protagonitzades per altres personatges i fins i tot s’hi intercala una novel·la curta titulada El curioso impertinente.

Aquestes històries, en principi, no guarden relació amb la principal, però permeten la combinació de gèneres narratius sense que en cap moment es perda la coherència narrativa. D’aquesta manera, el Quixot combina multitud de gèneres, com la novel·la pastoral, la picaresca, la bizantina o la morisca, de vegades sota la forma de paròdia o imitació burlesca. Tot plegat converteix la novel·la de Cervantes en un resum de gèneres narratius.

4. En les absurdes aventures l’acompanya el rústec Sancho, mogut en un principi pel desig de riqueses i poder. A partir de la segona eixida, Sancho serà el contrapunt de don Quixot:

Quixot Sancho Gentilhome Llaurador

Somiador Realista i pràctic, prudent i astut

Idealista Materialista

Generós, sobri espiritual Interessat i golafre

6 Gràcies a ells, es presenten distintes maneres representatives de veure el món, de pensar i de parlar.

Els constants diàlegs entre cavaller i escuder reflecteixen la riquíssima humanitat d’ambdós protagonistes.

Que amb el temps s’influeixen mútuament i contagien els seus punts de vista: els diàlegs de la segona part (tercera eixida) reflecteixen que don Quixot deixa d’enganyar-se a si mateix i recupera el seny, mentre que Sancho és arrossegat per la imaginació. S’arrodoneixen.

Sancho Panza representa el sentit pràctic de la vida, la visió realista i materialista de les coses (tanmateix, a mesura que avança la novel·la també s’acosta a la visió idealista del seu senyor).

5. Joc de màscares narratives. A través de la multiplicitat de narradors, Cervantes aposta per la llibertat creadora, el perspectivisme i la paròdia de la novel·la de cavalleries. Podem distingir quatre veus:

L’historiador aràbic Cide Hamete Benengeli, autor original de la història. El morisc mentider, traductor de l’àrab a l’espanyol. L’autor ficcionalitzat en la narració: Cervantes, que va encarregar la traducció després de

trobar el manuscrit aràbic a Toledo. Hi ha també narradors parcials d’històries intercalades: el desconegut autor d’El curioso

impertinente; el captiu d’Alger, Cardenio o el morisc Ricote.

Aquest joc d’autors, traductors, narradors i lectors produeix una gran llibertat creadora, alhora que sembra l’ambigüitat i el dubte en moltes pàgines.

Metaliteratura (llibre sobre llibres i sobre literatura). Cervantes és un dels primers escriptors moderns, perquè el jo del creador apareix nombroses vegades en el text disfressat de fascinants màscares, unes vegades per excitar la curiositat del lector i d’altres per reflexionar sobre el procés de l’escriptura mateix: paròdia dels llibres de cavalleria, escrutini de la llibreria, diferències amb Lope de Vega, independència dels personatges, crítica de l’obra de Fernández de Avellaneda, raonament sobre les històries intercalades. Mitjançant aquesta tècnica sembra dubtes en el lector i el posa en estat d’alerta. L’avisa de la tensió entre el que s’escriu i el que s’ha deixat d’escriure.

6. El resultat és una novel·la polifònica, totalitzadora i moderna. Per exemple, la varietat de registres expressius comprèn la retòrica barroca, el llenguatge popular, el discurs arcaïtzant, la reflexió metaliterària o el domini del llenguatge poètic.

Estilísticament, el Quixot destaca per la seua heterogeneïtat. No posseeix un estil uniforme, sinó que és admirablement polifònic. Els seus múltiples personatges estan caracteritzats per la seua manera de parlar i segons les circumstàncies en què es troben. En aquest magne concert d’estils, característic de la novel·la moderna, se senten les veus de la ciutat i de l’aldea, dels cabrers i dels aristòcrates, de marcolfes o de clergues, de la més noble retòrica o de les burles més vulgars. En especial destaca la infinitat de tons del Quixot, segons que en siga la disposició, i l’expressió sensata i rústega de Sancho, tan amic dels refranys.

7. Gràcies a aquesta arquitectura i a l’enorme èxit, l’obra de Cervantes influeix en la narrativa europea del segle XVIII en aspectes com la individualitat dels personatges, la paròdia dels gèneres o l’humor irònic.

La projecció del Quixot en la literatura espanyola podria exemplificar-se mitjançant la novel·la satírica del P. Isla, Fray Gerundio de Campazas, alias Zotes (1758-1768), l’heroi de la qual és un ridícul predicador, embogit amb els ensenyaments dels predicadors barrocs. Durant el segle XVIII hi va haver distints intents fallits —per part d’escriptors menors— de continuar la novel·la original amb amplificacions de Sancho Panza, o d’imitar la sàtira en altres aspectes de la vida contemporània.

José Cadalso, en les Cartas marruecas (1789) pren el procediment del manuscrit trobat i a més assenyala la importància i el sentit del Quixot.

Al segle XVIII l’herència cervantina es va deixar sentir en novel·les angleses d’autèntica qualitat.

7 Henry Fielding: Don Quixot a Anglaterra (1734) és una celebrada obra teatral; la novel·la Tom

Jones (1749) compta amb un autèntic Quixot anglès, ple de tolerància i comprensió, humor i contrastos entre materialisme i idealisme. Un dels personatges de la seua novel·la Joseph Andrews, escrita, segons l’autor, «a la manera de Cervantes», és Abraham Adams, «rector quixotesc del segle XVIII», en qui comença una mena de santificació de l’heroi cervantí. En Tom Jones la relació entre senyor i criat conté ressons de la novel·la cervantina.

Laurence Sterne: Tristam Shandy (1769) l’imita en la construcció paròdica de formes narratives, en les seues fonts fictícies, en l’humor i en les freqüents apel·lacions al lector. Hi ha nombroses referències al Quixot i reconeixement implícit de l’ocupació de l’humor cervantí.

Als segles XIX i XX la influència s’estendrà en autors com ara:

Benito Pérez Galdós se sabia de memòria pàgines senceres del Quixot. En les seues novel·les pul·lulen criatures quixotesques mitòmanes i visionàries. Per exemple, en La desheredada (1881), Isidora Rufete està tan imbuïda en lectures fulletonesques i obsessionada per la noblesa del seu llinatge que porta una vida fictícia fins a l’esfondrament final. El seu pare és boig i el seu oncle es diu Santiago Quijano-Quijada. Altres títols quixotescos són El amigo manso (1882), solitari i somiador; Nazarín (1895) i Halma (1895), a manera de novel·les complementàries, igual que les dues parts del Quixot; Tristana (1892), la protagonista de la qual sembla «la dona de la trista figura».

La influència de Cervantes és palesa en Flaubert: Madame Bovary i don Quixot xoquen amb la realitat després de les il·lusions creades arran de la lectura de novel·les –de cavalleries o sentimentals. Emma Bovary és un Quixot amb faldilles, d’imaginació exaltada per la lectura de novel·les sobre heroïnes romàntiques i a les quals vol emular per fugir de la monotonia i vulgaritat de la seua vida provinciana.

Graham Greene assumeix la tradició cervantina de Fielding en el seu Monsenyor Quixot (1982) a través del protagonista, rector d’El Toboso, que creu descendir de l’heroi cervantí.

Material complementari: http://elpais.com/diario/2005/05/21/babelia/1116632358_850215.html http://www.elcultural.es/version_papel/LETRAS/11089/La_universalidad_del_Quijote_por_German_Gullon