COMENTARI DE TEXT n Batxiller - sancristobalsl.com · posició d'accedir a un mitjà de comunicació com el diari Avui per a insultar obertament els militars. Pense que és important

COMENTARI DE TEXT

2n Batxiller

DOSSIER DE COMENTARI DE TEXT

ASIGNATURA: Valencià: llengua i literatura II

FECHA: 30-04-09 CURSO: 2n Batxillerat

Índex

Índice de contenidoÍndex.....................................................................................................................................................2Manual del bon colpista........................................................................................................................3

COMENTARI..................................................................................................................................3La guerra d'Iraq, una guerra colonial pel petroli..................................................................................7

COMENTARI..................................................................................................................................8Tecnologia...........................................................................................................................................11

COMENTARI................................................................................................................................12Pena de mort a Enrique Iglesias ........................................................................................................17

COMENTARI................................................................................................................................18'Fitnam', entre la por i la llibertat d'opinió..........................................................................................23

Solució...........................................................................................................................................25El valencià i la globalització...............................................................................................................27

COMENTARI ...............................................................................................................................29Val més dedicar les hores de català a l’estudi de l’anglès .................................................................33

COMENTARI ...............................................................................................................................33Contra la música.................................................................................................................................37

COMENTARI................................................................................................................................37

Página 2 de 37




Manual del bon colpistaIu Forn

Patim una pandèmia de militars d'una molt alta graduació (possiblement absenta) als que no els agrada l'Estatut. O sigui que com que estan enfadadets es dediquen a amenaçar-nos de treure els tancs al carrer. Bé, doncs, o els treuen d'una vegada o callen (també d'una vegada). I si al final creuen que han de fer el que històricament han fet en aquests casos, permetin-me uns consells d'amic:

Si entren a BCN per la Diagonal, deixin els tancs i agafin el tramvia, que estem parlant d'una ciutat sostenible.

Un cop a la Diagonal veuran que a mà dreta hi ha la seu de La Caixa, ja saben, aquests de l'opa que vol matar de gana Ej-paña. És evident que mereix ser assaltada. Però molt de compte!!! Si en un despatx es troben una noia alta i rossa, deixin-la estar. Podria ser una filla del rei que treballa a l'empresa.

Si en ple saqueig de la ciutat decideixen tornar a endur-se papers, millor que esperin que retornin els que ara estan venint de Salamanca. Si se'ls emporten junts, aprofitaran el transport i estalviaran uns calerons, que sempre van bé.

Recordin que l'ordenança de civisme de BCN prohibeix la pràctica de la prostitució en segons quins supòsits. Per tant, millor que vinguin sense les seves mares.

Avís important: ¿saben el Financial Times, aquest diari que dimarts afirmava que l'article 8 de la Constitució té "imperfeccions", que demanar ser una nació és un anhel democràtic i que l'actitud del PP en el cas Mena "pot representar una amenaça més gran a la unitat d'Ej-paña que les ambicions autonomistes de Catalunya"? Doncs aquest diari no és català. Per bombardejar-lo haurien de trucar a informació de la Gran Bretanya i demanar-los l'adreça a ells.

Ah, i una cosa molt important que em deixava: sobretot facin cas del senyor Tribunal Suprem i només arribar apuntin-se a ballar sevillanes, no fos cas que acabessin aprenent català.

Diari Avui

Página 3 de 37




COMENTARI

El tema del text és: els militars i Catalunya.

Aquest tema es resumeix en que després de les declaracions d'un militar d'alta graduació, l'autor dóna uns consells per si de cas els militars volen donar un colp d'Estat: que utilitzen el transport públic, que vagen amb compte amb la sede de La Caixa per si troben a la filla del rei, que esperen a que tornen els documents de Salamanca per a tornar a dur-se'ls, que vinguen sense les mares per tal d'evitar problemes de prostitució a carrer i que el Financial Times no és un periòdic català. Finalment aconsella no integrar-se.

Quant a l'estructura, la vorem en tres nivells, del més articular al més general. Les idees principals són:Paràgraf 1:– Els militars amenacen amb un colp d'Estat, que ho facen o que callen

Paràgraf 2:– Si entren per la Diagonal que agafen el tramvia

Paràgraf 3:– La seu de La Caixa mereix ser atacada, però compte amb la filla del rei

Paràgraf 4:– Si volen endur-se documentació, millor que esperen a que torne la de Salamanca, eixirà més

econòmic

Paràgraf 5:– Que vinguen sense les seues mares perquè la prostitució està prohibida

Paràgraf 6:– El Financial Times defensa les peticions catalanes, si volen bombardejar-lo no està a Catalunya.

Paràgraf 7:– No intenten integrar-se, no deprenguen català i apunteu-se a dependre sevillanes.

Quant als constituients, trobem la presentació, que fa també de conclusió, ja que es presenta la tesi. Aquesta presentació comprén el primer paràgraf. El cos argumentatiu el trobem des de el segon paràgraf fins al final del text, i és ací on s'analitza la tesi.

Per lo tant l'estructura textual és analitzant, pròpia del mètode deductiu, ja que al principi del text l'autor exposa la tesi (“si al final creuen que han de fer el que històricament han fet en aquests casos, permetin-me uns consells d'amic”) i després es dedica a analitzar-la.

Página 4 de 37




2. Caracterització.

En el pla de la cohesió textual, trobem molts elements díctics, tant personals (amenaçar-nos, permetin-me, em deixava...) fent que l'autor estiga molt present al text com temporals (ara, dimarts...) fent que el text siga molt dependent del seu context i inclús socials (entren -vostés-, veuran -vostés-) ja que tot el text està redactat utilitzant el tractament de vostés, augmentant així la distància entre l'emissor i el receptor, malgrat haver-lo anomenat amic al final del primer paràgraf.

També donant cohesió al text trobem els elements fòrics, tant anafòrics (militars d'una molt alta graduació... als que no els agrada, Financial Times aquest diari) com catafòrics (Avís important: després ho explica; una cosa molt important que em deixava: explicació de la cosa), així es veu reforçada la unitat del text.

Quant als connectors oracionals, podem apreciar la simplicitat dels mateixos, reduïts pràcticament als causals doncs i per tant, els relatius i també els condicionals si com correspon a un text que desenvolupa una hipòtesi, això fa que el text siga un text sintàcticament senzill de comprendre, sense una sintaxi molt complicada, i amb predominança de les subordinades de relatiu.

La coherència del text ve donada per l'ús de vocabulari relatiu al camp semàntic de l'exèrcit (bombardejar, saquejar, tancs, assaltada...). És aquest camp semàntic el que predomina el text. Trobem al text recurrències lèxiques, encara que que el text és prou curt (amenaça, traure els tancs, Barcelona, la ciutat), i quant a les relacions semàntiques trobem relacions de hiponímia (bombardejar) i hiperonímia (assaltar) entre d'altres. Aquestes recurrències i relacions semàntiques contibueixen a cohesionar el text.

A l'apartat de figures retòriques cal destacar l'ús de la ironia, ja que tot el text està escrit en to irònic. La clau d'això està, clarament, quan defineix als colpistes com “amics” (permetin-me uns consells d'amic) però d'altra banda, se refereix a ells de “vostés”. La ironia, junt a algunes hipèrboles (vol matar de gana a Ej-paña...) comprendeixen el cor del text, que no pot ser entès sense tindre clar el seu caràcter irònic. Encara que és la més important, no és l'única figura retòrica al text, també podem vore, per exemple, una personificació (senyor Tribunal Suprem).

La intenció de l'autor és informar de lo ridícul que seria portar les tesis del General Mena a la pràctica, aleshores, la seua intenció és informativa. Per lo tant, la funció lingüística predominant és referencial. Secundàriament però podem observar una segona inenció de convéncer al lector del error del general Mena, utilitzant per a això la funció connativa.

La modalitat oracional predominant, és, com és habitual en aquests tipus de textos, la enunciativa, i la oració interrogativa que troben al penúltim paràgraf té com a funció ridiculitzar als presumptes destinataris del missatge (els colpistes) ficant de relleu la seua ignorància.

Página 5 de 37




El text està fortament modalitzat, en tots els aspectes, des del fonètic (Ej-paña) per a ridiculitzar al cap de l'exèrcit, morfològic (ús de diminutiu en “enfadadets”), semàntic (el joc de paraules entre la graduació militar i la alcohólica), sintàctic (la simplicitat sintàctica suggereix una falta de capacitat del receptor per a entendre estructures més complexes) fins al text sencer, la construcció del qual té com a finalitat ridiculitzar i inclús insultar. Contribueix a modalitzar el text l'ús d'adjectius (és evident..., democràtic, important...), i sobre tot, el connector Per tant del paràgraf 5, del qual s'infereix què l'aparició de les mares dels militars aniria en contra de l'ordenança de civisme de Barcelona, concretament el apartat de la prostitució (està qualificant als militars de fills de puta, per lo tant).

L'àmbit d'ús és evidentment periodístic, ja que estem davant un article destinat a la seua publicació en un diari. El registre lingüístic utilitzat és un registre culte, ja que no troben cap característica del llenguatge col·loquial o vulgar, i el vocabulari està ben triat, etc. La varietat utilitzada és l' estàndard del català oriental, per lo tant trobem el·lements de variació diatòpica (deixin, agafin, noia...). La varietat diafàsica correspon al moment comunicatiu, ja que no troben cap “eixida de tó”, fins i tot per a insultar als militars no se utilitza el habitual però vulgar “fill de puta” o “puta” sino que se expressa d'una altra manera (al text no es diu puta sino prostitució). Quant a la variació diastràtica tenim a un autor culte que utilitza el llenguatge i els seus recursos amb correcció i eficàcia.

El tipus de text és instructiu, ja que pretén ensenyar als colpistes com han de fer el colp d'estat, i el mateix títol recolza aquesta idea.

El text és un article d'opinió, concretament una columna, ja que ve signada i la seua extensió és la pròpia d'aquest tipus de textos. A més tracta un tema d'actualitat.

3. Conclusió i valoració crítica.

Estem davant un text a l'autor del qual, evidentment, se li ha “anat la ma”, és un exercici extrem de llibertat d'expressió, però com tot extrem té els seus inconvenients, i es que ha abusat de la seua posició d'accedir a un mitjà de comunicació com el diari Avui per a insultar obertament els militars. Pense que és important que cada persona puga expressar les seues opinions, i que és molt important no imposar cap tipus de censura, ni tan sols la tan anomenada últimament “auto-censura”, que no és més que una manera de pressionar al personal per a que no tinga valor de dir el que pensa. D'altra banda, som els lectors els que hem de fer-nos una idea de la catadura moral de l'individu en qüestió i actuar en conseqüència. Iu Forn s'ha passat, ara pense que la sol·lució ideal no és ficar-li un juí com ha passat, sinó fer-li vore que realment s'ha passat, que siga capaç d'assumir la seua errada i demane perdó públicament, i si no ho fa, aleshores actuar en conseqüència i per exemple, no comprar el diari mentre escriga aquest periodista. Pense que allò que és important és que no se torne a donar aquesta situació, no que Iu Forn o el diari paguen una multa.

Página 6 de 37




La guerra d'Iraq, una guerra colonial pel petroli

Fa dotze anys va haverhi la primera guerra d' Iraq. La dictadura iraquiana havia envaït Kuwait, un estat que pertany a les Nacions Unides. Com altres estats del Golf, Kuwait no era el producte d'una història nacional pròpia que donés naixement normal a un Estat postcolonial, sinó el resultat de les maniobres geopolítiques i petrolieres angleses. Però era un estat de l'ONU. La guerra contra l' Iraq va tenir fa dotze anys una justificació aparent que podia ser prou convincent per a alguns, és a dir, el càstig a un Estat de l'ONU que n'ha envaït un altre. És clar, però, que les potències occidentals no sempre apliquen la mateixa regla, per exemple, no havien pas castigat la dictadura d'Indonèsia quan es va apoderar del territori de Timor, amb un balanç de moltíssims morts, després de la descolonització portuguesa el 1974 75. Ningú no va anar a alliberar Timor fins que 20 anys després va caure la dictadura capitalista militar d'Indonèsia.

Que Iraq fos una dictadura no podia ser tampoc motiu suficient de guerra, perquè els Estats Units molt sovint han donat suport a dictadures, com les d'Indonèsia, Filipines, Brasil, Nicaragua, Xile i moltes altres, com la del general Franco, des de 1953 fins a la seva mort el 1975. Quan el president Aznar defensa el paper històric dels Estats Units al general Franco en l'època que Fraga (fundador i president del PP) era ministre de Franco. Els que som més grans, recordem l'abraçada d'Eisenhower a Franco en l'aeroport de Madrid el 1959, Franco li arribava al pit, tot plegat era una mica ridícul, però el suport dels Estats Units li va prolongar la vida política al general 15 o 20 anys. Això no va ser cap broma... Que Estats Units defensa les democràcies és, doncs, mentida.

Ara bé, si Iraq va envair Kuwait, la veritable raó no foren els drets històrics sobre aquest territori, sinó el petroli, i la veritable raó de la guerra per alliberar Kuwait no fou la defensa d'un Estat de l'ONU ni la lluita contra la dictadura d'Iraq, sinó el petroli. Ara, la segona guerra contra Iraq serà també pel petroli, aquest cop no pas el petroli de Kuwait, sinó el petroli d'Iraq.

Juan Martinez Alier. Catedràtic de la UABDiari de la pau. Segona època número 1

Setmana del 31 de gener al 6 de febrer de 2003

Página 7 de 37




QÜESTIONS:

1. Fes el comentri crític del text.

2. Contesta a dues de les següents qüestions:

A) Segmenta morfológicament:

– geopolítiques - postcolonial - arribava

B) Analitza sintàcticament:

– Que Iraq fos una dictadura no podia ser tampoc motiu suficient de guerra, perquè els Estats Units molt sovint han donat suport a dictadures.

C) Dóna sinònims per a les seguentes paraules:- cop - descolonització - petroli

D) Quina figura retòrica trobem al fragment següent? "La dictadura iraquiana havia envaït Kuwait" Explica-la

COMENTARI

A. Tema, resum, estuctura.

Estem davant un text que ens parla de la doble moral de les potències occidentals, concretant-lo en la guerra d'Iraq.

L'estructura del text és la següent: tenim la introducció a les quatre primeres línies del text on es comenta la guerra d'Iraq i l'estatus de Kuwait; després tenim el cos argumentatiu, que va des de la línia quatre fins a l'últim paràgraf i finalment, les conclusions que estan a l'últim paràgraf.

A la introducció trobem la presentació del tema (la guerra d'Iraq) i la presentació del estat de Kuwait.

Quant al cos argumentatiu, trobem que el primer argument és el que se va donar per a declarar la guerra a Iraq: el càstic a un estat que havia envaït un altre. Després es desacredita aquest argument explicant que les potències occidentals no sempre apliquen la mateixa regla, i dóna l'exemple de Timor. Al següent paràgraf tenim un altre argument desacreditat: la invasió d'Iraq no va ser per què era una dictadura, ja que en altres casos Estats Units recolzen dictadures, i dóna exemples com el de Espanya baix la dictadura de Franco.

Página 8 de 37




Finalment estàn les conclusions, què son dos i una predicció. La primera conclusió és que si Iraq va envair Kuwait va ser pel petroli. La segona que la veritable raó de la guerra per alliberar Kuwait també va ser el petroli. I la predicció és que la segona guerra d'Iraq serà pel petroli, però no el de Kuwait sinó el d'Iraq.

Com a resum podem dir que les potències occidentals fan un gran exercici d'hipocresia, ja que donen unes raons humanitàries per a les seues guerres, però en realitat es mouen per interessos econòmics, com va passar a Iraq, on se va envair un país pel seu petroli donant raons de defensa de la població i de la democràcia, mentre que es recolzaven dictadures i es toleren altres invasions.

B. Caracterització.

Estem davant un text de tipus expositiu-argumentatiu, ja que exposa una idea i utilitza l'exposició per a presentar-la i també l'argumenta per a que el lector reflexione sobre les verdaderes causes de la invasió d'Iraq. En aquest text, predomina la funció referencial, ja que l'autor pretén sobre tot informar de quina és i ha sigut l'actuació en Iraq, però secundàriament podem trobar una funció connativa, ja que l'autor també pretén convèncer al lector de la seua visió del conflicte.

L'àmbit d'ús és evidentment, periodístic, ja que és un article destinat a una publicació periòdica adreçada al públic en general. I per això ens trobem un text sense massa complicació ni sintàctica ni semàntica ni morfològica, així com un tema d'actualitat. Quant al gènere discursiu, és una columna, ja que ve signat per l'autor, el qual reflecteix la seua opinió personal i la seua extensió és la pròpia d'aquest tipus de texts.

La modalitat oracional predominant és l'enunciativa, de fet no en tenim d'altres modalitats al text. Aquesta modalitat enunciativa dóna apariència d'objectivitat al text.

Malgrat aquesta apariència d'objectivitat ens trobem amb un text fortament modalitzat com ho demostra l'ús que l'autor fa dels adjectius qualificatius, que marquen positivament o negativa els substantius que l'interessen (ridícul, convincent...), el mateix que amb substantius positius o negatius (mentida, broma...) i verbs (ha envaït, alliberar...). D'altra banda, també trobem construccions que reflecteixen el grau de convicció de l'autor (prou convincent, no podia ser...).

Quant al registre utilitzat, és l'habitual estàndard dels mitjans de comunicació massiva, cosa lògica si pensem que és un text adreçat a qualsevol tipus de lector.

Diatòpicament podem comprovar la procedència oriental de l'autor en variacions com l'ús de la doble negació amb pas (no havien pas l. 7, aquest cop no pas l. 22) pròpia no només de la varietat oriental sinó a més de la zona nord, també del possessiu amb v (seva l. 13) o expressions com tot plegat (l. 16) o una mica (l. 16), pròpies de la varietat oriental.

Página 9 de 37




Diastràticament podem vore com estem davant un autor culte, com podem comprovar per el vocabulari específic utilitzat (postcolonial, descolonització, geopolítiques...), l'us de períodes oracionals llargs amb multitud de connectors (des de la línia 6 fins la 10 només tenim una frase), o també els sinònims i les figures retòriques utilitzades (que ja veurem més endavant). Aquests elements ens demostren el nivell sociocultural mig-alt de l'autor.Diafàsicament tenim un text que respon perfectament a les característiques d'un text escrit, on la comunicació és diferida i unidireccional, i el text ha passat amb un procés de planificació i revisió que ha eliminat qualsevol dubte, incorrecció, etc.

Com a conclusió podem vore que és un text perfectament adequat al seu àmbit d'ús, gènere discursiu i intenció comunicativa.

També trobem al text elements díctics, els quals donen cohesió al text. Tenim díctics personals (els que som més grans, ...), i temporal (Fa dotze anys, 15 o 20 anys...). Aquests elements cohesionen el text, ja que el relacionen amb un espai i un temps determinat.

Podem observar també elements fòrics com per exemple l'anàfora: Kuwait no era ... Però era un estat de l'ONU (línies 2-4); o Eissenhower ... Franco li arribava... (línies 15-16), i també catàfores com: una justificació aparent... el càstig a un estat de l'ONU... (línies 5-6) o: li va prolongar la vida política al general (línia 16). Aquests elements contribueixen clarament a cohesionar el text.

Quant als connectors trobem de diferents classes, abunden però els causals (perquè), cosa gens estranya, ja que estem davant un text argumentatiu que analitza les causes d'una guerra. També els explicatius és a dir (5) i els exemplificatius per exemple (7) apareixen al text. Els connectors que més abunden però són els adversatius però (4, 6, 17) i sinó (20, 22), també lògic si pensen que dóna arguments que després contrasta amb altres exemples.

Marcadors oracionals també trobem, ja que podem observar com el tampoc del començament del segon paràgraf serveix per a relacionar allò dit anteriorment amb lo que dirà al paràgraf. El mateix que el Ara bé del tercer paràgraf que serveix per a introduir les conclusions.

Tant els marcadors discursius com els connectors serveixen clarament per a crear un text perfectament cohesionat.

Semànticament estem davant un text perfectament coherent, i això ve donat per l'ús de termes relacionats amb el militarisme (guerra, envair, càstig, apoderar, territori, alliberar, militar, lluita...) i la política (dictadura, estat, ONU, capitalista, potències, president, PP, política, democràcies...). És en torn a aquests dos camps semàntic què tot el text se articula.

Entre aquests termes s'estableixen relacions semàntiques com la de sinonímia (envair, apoderar...), antonímia (apoderar, alliberar), i també hiperonímia i hiponímia (militar - general). Aquestes relacions reforcen la cohesió textual. A més les recurrències lèxiques contribueixen a reforçar aquesta cohesió (guerra, dictadura...)

Página 10 de 37




Finalment, podem comprovar con l'autor utilitza també les figures retòriques, a més de amb intenció poètica, també com a element cohesionador. Trobem al text una metonímia a la primera línia on diu: “la dictadura iraquiana havia envaït Kuwait” on d'una banda es personifica la dictadura, per tal de donar-li més responsabilitat, i d'altra la metonímia que substitueix al dictador per l'exèrcit, que és qui efectivament ha realitzat la invasió. A la línia 10 trobem una metàfora, on se compara un mètode de govern com és la dictadura amb un objecte que pot caure o alçar-se. Aquesta metàfora és possible gràcies al paral·lelisme entre la piràmide de poder, on el que més mana està més alt i el món físic on les coses que estan altes poden caure. També la línia 11, on comenta que Estats Units ha donat suport a les dictadures. De nou una forma de govern no necessita cap suport físic, com els objectes que sí que ho necessiten per no caure. Aquestes metàfores tenen com a objectiu donar una visió de les dictadures con si foren uns objectes en equilibri inestable, imatge allunyada que la que ells mateix els interessa: la de grans entitats inamovibles.

3. Valoració crítica i opinió personal.

El text és un text amb un tema d'interès, ja que comenta un fet el qual ha causat millers de morts, a més l'autor ha sabut destapar les mentires amb les quals ens desinformen els mitjans de comunicació controlats pels invasors. L'argumentació és abundant i inqüestionable, ja que es basa en fets contrastables: les coses que comenta han passat i ningú ho pot negar.

El text destapa les mentires i les hipocresies que caracteritzen l'actuació dels EUA des de ja fa molts anys, potser des de sempre, apuntem només uns quants exemples:

– Afganistan no va ser envaït a causa de l'atentat de les torres bessones, ja que la majoria dels terroristes eren saudís i no afgans, però sí que van aconseguir construir un oleoducte que creuava el país i que el règim talibà no autoritzava.

– La veritable causa de la Guerra de Secesió americana (1860-1864) no va ser millorar les condicions dels esclaus, ja que no van millorar (eren lliures, però igual de pobres i havien de treballar en les mateixes condicions), a més la família de Lincoln es va fer rica traficant amb esclaus africans. Peró la pujada dels imposts a les importacions sí que va ser la causa de la rebel·lió dels estats del Sud, ja que perjudicava seriosament la seua economia rural.

Són només un parell d'exemples que reflecteixen la hipocresia dels governs dels EUA quant a la seua actuació, la imatge que volen donar i les veritables raons de les seues actuacions. Com sempre s'ha dit la història l'escriuen el vencedors. Ara potser no està clar, però segur que l'escriu qui te més mitjans.

Página 11 de 37




Tecnologia

Els amics del bon cinema a casa hem anat comprovant com, als comerços del ram, el flamant DVD s'imposa gradualment sobre el vídeo. Els avantatges d'aquest nou artefacte són incontestables: major durada i qualitat d'imatge i també molta més capacitat d'informació. De fet, en cada DVD que comprem hi cap molt més que una pel·lícula. Per exemple, doblatges i subtítols en diversos idiomes. Els càndids de costum, s'havien il·lusionat pensant que, gràcies a aquestes vastes possibilitats podrien sentir els seus films preferits també en català. Doncs no, De moment el català està exclòs de les opcions possibles, almenys en la majoria del DVD's comercialitzats a l'Estat espanyol. Sembla que és massa car. Però no solament el català es queda fora. Avui mateix he vist una edició d'El timbal de llauna, de Volker Schlöndorf, comercialitzada per Filmax, que ens ofereix només dues opcions lingüístiques: l'anglès i el castellà. Aquesta, pel que sembla, és l'alternativa de la modernitat. El timbal era una coproducció francoalemanya, basada en el text del Nobel Gunter Grass i interpretada per grans actors (és a dir, gent que sap pronunciar la ira, la tendresa i l'estupor). L'any 1980 es va estrenar entre nosaltres en versió original alemanya amb subtítols. Eren els bons temps de la cinefília. Ara, gràcies a les meravelles de la tecnologia, no podem escoltar una obra maestra ni en la seua llengua ni en la nostra. El futur ja és ací..

Avui, 4 de febrer de 2002

COMENTARI

1. Tema, resum i estructura.

El tema del text és la evolució tecnològica al món del cinema. En ell ens conta l'autor com el tradicional vídeo ha donat pas al més avançat DVD gràcies als seus avantatges: major durada, possibilitat d'incloure més idiomes, subtítols, etc. Els avantatges però s'enfronten al mercat i la indústria, és per això que els possibles avantatges es veuen invalidats perquè el català no s'inclou per se massa car, i lo mateix passa amb llengües “minoritàries” al nostre pais, encara que siga la llengua original de l'obra. Així aquests possibles pros passen a ser contres perquè no ens permeten veure les pel·lícules en la nostra llengua (i de vegades tampoc en versió original).

Les idees principals d'aquest text són:

– El DVD s'imposa sobre el vídeo– El català i altres llengües estan excloses dels DVD's per ser massa cares.– Per culpa del DVD no podrem veure pel·lícules en català, i de vegades ni tan sols en la

seua llengua original.

Página 12 de 37




Aquestes idees principals les recolza amb l'exemple de l'obra de Volker Schlöndorf El timbal de llauna. Obra enregistrada originalment en alemany i que en el DVD no es pot veure ni en versió original alemanya ni en català, i compara la situació actual amb l'estrena de l'obra en 1980 quan va ser estrenada en versió original subtitulada, i aleshores es va poder gaudir completament de la interpretació dels actors.

Les primeres quatre línies fan d'introducció, ens situen el tema del text. A partir de la quarta línia fins a la línia 13 és el cos argumentatiu, on explica la situació amb el DVD i fica l'exemple que hem comentat abans, i les dos últimes línies suposen la conclusió del text expressada, com veurem més endavant, en un to irònic.

Com hem comprovat, l'estructura del text és la clàssica dels texts expositiu-argumentatius introducció-cos argumentatiu-conclusió, amb la tesi al final (gràcies a les meravelles de la tecnologia, no podem escoltar una obra maestra ni en la seua llengua ni en la nostra), és aleshores, una estructura sintetitzant o inductiva. Passem ara a la caracterització del text.


Con ja hem dit, el text és un text de tipus expositiu-argumentatiu, cosa cap estranya en un article d'opinió com els que ens ocupa. Aquest concretament pertany al gènere editorial, ja que no ve signat i l'extensió és la pròpia d'aquest gènere. El seu àmbit d'us és, evidentment periodístic, ja que va ser publicat al diari Avui al 2002.

La intenció del text és informar sobre la situació del DVD en relació amb la política lingüística de la indústria cinematogràfica, aleshores la seua funció lingüística predominant seria la funció referencial. Trobem però que els articles d'opinió en general i els editorials especialment marquen la línia ideològica i editorial del diari, i aleshores trobem una intenció secundària que seria orientar l'opinió del lector, i paral·lelament una funció lingüística secundaria conativa. Com a més és un text molt modalitzat (ja ho veurem més endavant) on es pot endevinar el sentiment de l'autor al respecte, deixant veure, també secundàriament, una funció expressiva, relacionada amb la intenció de l'autor de mostrar la seua indignació davant la situació actual, cosa que es pot veure clarament en la utilització del la ironia com a recurs expressiu, però d'això ja en parlarem més endavant.

La modalitat oracional predominant és la enunciativa, habitual en aquests tipus de texts, ja que la descripció de la realitat exigeix la major objectivitat possible, i encara que després es subjectivitze el text d'altra manera, la forma ha de ser lo més objectiva possible, ja que com ja hem dit la seua intenció predominant és informar.

I malgrat la predominància de oracions enunciatives, el text no és del tot objectiu, ja que està fortament modalitzat, i els element modalitzadors abunden al text. Des de els adjectius qualificatius (bon cinema, bons temps de la cinefília, incontestables, vastes possibilitats, grans actors, els càndids de costum....) que valoren els substantius als quals hi acompanyen, fins les perífrasis

Página 13 de 37




verbals (sembla que és massa car, aquesta, pel que sembla) que reflecteixen com el autor dubta de la veracitat de les afirmacions, passant per el quantificadors (molta més informació, molt més que una pel·lícula, només dues opcions...) que també valoren subjectivament els substantius als quals hi acompanyen (segurament si les dos opcions disponibles foren català i alemany no hi ficaria el només, i quant als positius molt ja veurem la seua interpretació irònica.). Inclús algun substantiu modalitza el text donada la seua interpretació irònica (les meravelles de la tecnologia)

El registre lingüístic utilitzat és el habitual registre formal, ja que no trobem cap fórmula de registre més solemne ni vulgarismes, o frases fetes, o qualssevol altre signe de llenguatge col·loquial o vulgar.

Quant a la variació diastràtica podem comprovar que ens trobem davant un autor culte, aficionat al cinema, i que utilitza un vocabulari precís i adequat al tipus de text que estem comentant. Diatòpicament, encara que l'extensió és breu, podem comprovar que l'autor parla una varietat occidental de català (utilitza seua en voltes de seva), ara bé, ha de ser de les comarques del nord, probablement Lleida o Tarragona, ja que utilitza avui en voltes del valencià hui, i a més utilitza el numeral femení dues en voltes del més comú al sud dos.. Diafàsicament podem veure que el llenguatge utilitzat és el habitual per a aquest tipus de text, un lèxic culte i específic, encara que també trobem el hiperònim (quasi universal) artefacte, el qual resta precisió al discurs. El context però soluciona perfectament el possible malentès. És un text destinat a ser llegit per tothom, i probablement per això no trobem frases llargues sinó oracions curtes separades per punts (tenim inclús una oració de cinc paraules). Els períodes oracionals són extremadament curts i els connectors, con ja veurem, molt senzills.

Com hem pogut comprovar, és un text perfectament adequat. Lingüísticament podem veure com és un text formal i correcte, però sense cap artifici culte, sinó més aviat col·loquial (recordem l'ús de artefacte). Molt senzill de comprendre per a qualsevol, degut a la seua manca de complicació lèxica, sintàctica o inclús semàntica, encara que siga un autor culte. La seua intenció és l'habitual en aquests texts, i la funció lingüística també. I lo mateix podem dir de la modalitat oracional i de la modalització, habituals en aquest tipus de text i adequades al gènere textual i el seu àmbit d'us.

Quant a la cohesió textual podem comprovar com la modalització del text està relacionada amb un ús intensiu d'elements díctics personals en primera persona, tant del singular com del plural (nosaltres, he vist, hem anat comprovant...) els quals situen el text en relació amb els seus referents personals. Altres díctics que podem trobar al text són els temporals. Com la majoria de texts periodístics tracta temes d'actualitat, i aquest temps d'actualitat ha de reflectir-se mitjançant díctics com el Avui de la línia 8 o ara en la línia 14. La relació de l'autor davant el receptor està condicionada per l'ús que fa de la primera persona del plural. Tot el text està redactat incloent el receptor en el mateix grup que l'emissor (el dels amants del bon cinema), els exemples són múltiples: ...hem anat comprovant com..., ens ofereix només dues..., no podem escoltar... Aquesta forma d'incloure el receptor en el mateix grup que l'autor del text és un recurs per a reflectir proximitat entre l'emissor i el receptor: la relació és de igualtat.

Página 14 de 37




Altre element cohesionador del text es l'ús de fórics que podem apreciar per exemple en la anàfora de la línia 2 (aquest nou artefacte), 5 (aquestes vastes possibilitats), o 10 (Aquesta, pel que sembla...). Aquests elements es refereixen a conceptes que ja han eixit al text donant-li cohesió.

Quant als connectors són extremadament senzills. Com ja hem vist abans, els períodes oracionals són extremadament curts, predominant les oracions separades per punts. De totes maneres troben explicatius (és a dir), copulatius (i), un parell de relatius (que) i disjuntius (però, almenys). Com poder comprovar, la simplicitat sintàctica que ja hem comentat es reflecteix en la absència d'altre tipus de connectors com causals, etc.

Donada la simplicitat sintàctica, es fa necessari per a aconseguir la cohesió textual l'ús de marcadors discursius com De fet (línia 3) o per exemple (línia 4).

La coherència semàntica la podem valorar si ens fixem entre d'altres en la xarxa lèxico-semàntica utilitzada, on predomina clarament el vocabulari relacionat amb el cinema (DVD, subtítols, doblatges, cinefília, producció, interpretar...). Altre element de coherència és l'aparició de recurrències lèxiques com DVD, el qual apareix com a DVD i com a artefacte, pel·lícula i film, subtítols, etc. Poden veure diferents relacions semàntiques en el text com la sinonímia (pel·lícula i film, sentir i escoltar...), hiperonímia-hiponímia (artefacte-DVD), antonímia (versió original, doblatge...). Aquestes relacions que s'estableixen entre paraules del mateix text és altre dels elements que col·labora en la coherència textual.

Finalment, trobem un element crucial per a donar coherència al text, i que a més és el que explica el vertader significat del text: la ironia. No és l'única figura retòrica que podem trobar al text, però sí és la més abundant i significativa. Podem trobar, per exemple, la metàfora de la primera línia (el flamant DVD) on compara la novetat i brillantesa del DVD amb flames. o la de la línia 8 (el català es queda fora), on compara el DVD amb un lloc físic al qual pots entrar o eixir. Com hem dit és la ironia el recurs més utilitzat a aquest text i la podem trobar des de la segona línia (els avantatges d'aquest nou artefacte són incontestables) pareix que ho diu seriosament, però la clau per a interpretar-lo la trobarem més endavant, a les línies 5 i 6 (gràcies a aquestes vastes possibilitats podrien sentir els seus films preferits també en català. Doncs no) on després d'una altra afirmació irònica (podrem sentir els film en català) ens desmunta la il·lusió (Doncs no), i són aquestes dues paraules les que ens donen la vertadera dimensió del text perquè ens indiquen que hem d'interpretar-lo en clau d'ironia. Després trobem més expressions iròniques com la de la línia 10 (Aquesta, pel que sembla, és l'alternativa de la modernitat.) o les dues últimes línies senceres, les més importants del text, ja que suposen la tesi que no tindrien sentit si no les interpretarem irònicament, és per això que dèiem que la ironia és el recurs més important del text, ja que es el que li dona coherència semàntica.

Podem concluir el apartat de coherència i cohesió afirmant que és un text prou cohesionat malgrat el poc ús dels connectors gràcies als altres elements comentats, i perfectament coherent gràcies sobre tot a l'ús de la ironia com a recurs que ens dona el vertader significat del text.

Página 15 de 37




3. Conclusió i valoració personal.

L'autor reflectix la típica situació de diglòssia en la qual tenim una llengua dominant (el castellà o anglés) i una minoritzada (el català, i secundàriament l'alemany). Les llengues minoritzades es veuen perjudicades especialment en un entorn de globalització com l'actual.

Aquestes situacions diglòssiques sovint terminen amb la desaparició de la llengua minoritzada que va desprestigiant-se progressivament. Cal, per tal d'evitar-lo, una intervenció científica i política per tal de normativitzar la llengua d'una banda i de normalitzar-la per altra. Cal protegir les llengues minoritzades perquè són reflex d'una cultura, són patrimoni cultural, i el mateix que es restauren quadres del segle XVII, hem de protegir les llengües minoritzades, hem de sol·licitar a les administracions públiques el recolzament decidit a aquestes llengües, facilitant als científics la seua normativització i potenciant el seu ús en tots els àmbits per tal de nomalitzar-les.

Podem concluir dient que el text és un text apropiat, que els recursos utilitzats per a orientar l'opinió del lector són adequats, però el text no suporta l'anàlisi profunda del missatge. L'autor es recolza en un únic exemple (el del Timbal de llauna) per a traure conclusions, i com tot científic sap, un corpus insuficient (i aquest podrien anomenar-lo no només insuficient sinó raquític) només pot portar a conclusions errònies. I ja que l'autor subjectiva utilitzant la primera persona, nosaltres anem a fer lo mateix: tinc con un parell de dotzenes de pel·lícules a casa, i només cinc d'elles no tenen el català com a opció lingüística, i a més en dues d'elles és comprensible perquè van ser adquirides als Estats Units, de fet una d'elles només es pot escoltar en anglès o holandès, sense subtítols. El cas és que, encara que no li falta raó a l'autor me pareix exagerat generalitzar de la manera que ho fa. Està clar que utilitzar llengües minoritàries no pareix el millor negoci possible, però realment en general sí que s'estan incloent. D'altra banda és lògic que l'autor lluite per allò que pensa que és just (i ho es), però de vegades el fet que els nostres interessos siguen ignorats ens pot fer especialment susceptibles, i pense que aquest és el cas.

Página 16 de 37




Pena de mort a Enrique Iglesias Aquesta setmana es posa a la venda el disc nou de Joaquín Sabina, I9 días y 500 noches. Amb aquest motiu, dilluns hi va haver una presentació que va permetre al cantant aprofitar la mil vegades refregida idea de Francisco Ayala «La pàtria de l'escriptor és la seva llengua» per fer una declaració de nacionalisme lingüístic: «Amb el pas dels anys he arribat a la conclusió, i també a la convicció, que la meva pàtria és el meu idioma.» I va rematar aquestes paraules amb rotunditat: «Encara que no m'agrada, em sembla que jo imposaria la pena de mort als artistes hispans que canten en anglès.».

Déu n'hi do, que un dels paladins musicals del vell progressisme es declari de cop a favor de la pena de mort. I que no s'equivoquin els del lliri a la mà argumentant que només ho ha dit per provocar i aconseguir titulars que cridin l'atenció. ¿Per què Sabina no pot tenir dret a estar a favor de la pena de mort, igual que els Ynestrillas que corren pel món? De la mateixa manera que, amb el pas dels anys, molts dels antics partidaris de la pena de mort van acabar oposant-s'hi, també els de l'americana de pana tenen dret a canviar d'opinió.

A més, el que Sabina denuncia clama a Déu. Tots aquests cantants hispans portoriquenys, cubans, espanyols que, per diners i projecció internacional, canten en la llengua del pirata Drake, no són més que uns traïdors que reneguen de la llet que van mamar del Cid. ¿Per això es van sacrificar Pizarro, Cortés i Álvar Núñez Cabeza de Vaca?

Quan la pena de mort ja estigui convenientment restaurada al món hispànic, jo faria el judici durant la mitja part del Festival de l'Oti. Seria un judici anual. Fets presoners per un cos de legionaris d'elit, cabra inclosa, cada any els hispans que haguessin cantat en anglès tindrien dret a defensar-se davant d'un tribunal format a saber pel mateix Sabina, dos representants de l'Ateneo de Madrid, un del Café Gijón, Rociíto Carrasco, l'últim guanyador del premi Goya als Millors Efectes Especials, l'estudiantina en ple de la Facultat de Dret de la Complutense i José Antonio Camacho, aquest últim a perpetuïtat. Si se'ls declara culpables, per fugir dels mètodes d'execució anglosaxons sense caure en el garrot, últimament tan denigrat (no sé per què), jo promouria un mètode nou, que enllacés tradició i creativitat. Posem per cas que aquest any toqués jutjar Ricky Martin. Com que és evidentment culpable, se'l condemna a mort en un tres i no res i, sense més dilació que una pausa publicitària, se l'empala amb una pica de torero. Tot seguit se'l col·loca sobre una muntanya de llibres de Blanco White i George Santayana de traïdors n'hi ha hagut sempre mentre hi cala foc una hostessa mamelluda i amb minifaldilla.

Una postil·la. ¿Imaginen per un instant que un cantant català hagués dit: «Imposaria la pena de mort als artistes catalans que canten en espanyol»? Ni l'excusa d'haver-ho dit només per provocar i aconseguir titulars l'hauria salvat de les denúncies dels paladins del bilingüisme i del multiculturalisme, que l'haurien acusat de tancat i de xenòfob. ¿S'imaginen les tertúlies radiofòniques? En canvi, això de Sabina no ha provocat ni el més mínim rebombori. De la qual cosa es desprèn, un cop més, que les virtuts del mestissatge només són inapel·lables si l'individu que s'ha de mestissar no té ni un paraigües per protegir-se de l'al·luvió.

Quim Monzó El tema del tema, Barcelona: Quaderns Crema, 2003

Página 17 de 37




COMENTARI

1. Tema, resum, estructura

El tema del text és el bilingüisme musical. Aquest tema es desenvolupa de la següent manera: primer ens explica la roda de premsa que Joaquín Sabina va fer i on va dir que “imposaria la pena de mort als artistes hispans que canten en anglès”. Després comenta, irònicament que, igual que els partidaris de la pena de mort que canvien d'opinió els progressistes també tenen dret a canviar-la. Després continua recolzant la postura de Sabina i descriu com hauria de ser el juí, el jurat, la execució i inclús les hostesses que ajudarien en el juí-especlacle, i ací termina la ironia al text. Després ens invita a que pensem per un només què hauria passat si haguera sigut un artista català el que haguera dit això, i conclueix dient que el mestissatge es admès sempre que el mestissat siga pobre.

La estructura la veurem en tres nivells diferents: des del més particular al més general. Primer analitzarem les idees principals.

Paràgraf 1:– El dilluns es va presentar el nou disc de Joaquin Sabina, i a la roda de premsa va dir que

la seua pàtria és el seu idioma i també que imposaria la pena de mort als artistes hispans que canten en anglès.

Paràgraf 2:– Reflecteix la sorpresa de l'autor per les declaracions d'un progressista declarat a favor de

la pena de mort, però recolza la postura de Sabina dient que ell també té dret a canviar d'opinió, igual que els partidaris de la pena de mort.

Paràgraf 3:– Sabina té raó, tots els hispans que canten en anglès reneguen de la seua llengua

Paràgraf 4:– Descripció del juí i la execució.

Paràgraf 5:– Si el mateix ho haguera dit un artista català l'haurien acusat de tancat i de xenòfob, però

allò de Sabina no ha causat la més mínima reacció, per lo tant el mestissatge només és admès si el que ha de mestissar-se és pobre.

Quant als constituents del text troben que n'hi ha una introducció formada pel primer paràgraf, és en eixe primer paràgraf on se presenta el tema. Després el cos argumentatiu abarca des del segon paràgraf fins la última oració del text, lloc en el qual se donen els arguments per a la conclusió que és l'última oració del text.

Com podem comprovar, estem davant un text amb la tesi al final (“les virtuts del mestissatge només són inapel·lables si l'individu que s'ha de mestissar no té ni un paraigües per protegir-se de l'al·luvió”), per la qual cosa la estructura del text és sintetitzant.

Página 18 de 37





Estem davant un text de tipus expositiu-argumentatiu, ja que exposa un tema i argumenta sobre ell. La seua intenció comunicativa predominant és la informativa, ja que el que l'autor pretén és informar-nos de les declaracions de Sabina i de què hauria passat si allò mateix ho haguera dit un cantant català. Junt a aquesta intenció principal podem apreciar una secundària: orientar la opinió del lector, ja que l'autor també ens vol convèncer de que les actituds xenòfobes només són denunciades quan venen de part dels poc poderosos. Paral·lelament amb la intenció informadora, trobem que la funció lingüística predominant és la referencial, utilitzada per a descriure el context; i secundàriament, i relacionada amb la intenció orientadora trobem una funció secundària conativa, ja que és la utilitzada per a influir en el receptor.

L'àmbit d'ús és, evidentment periodístic, ja que el text va ser publicat en la publicació El tema del tema, i el gènere discursiu, com és habitual en els textos expositiu-argumentatius d'aquest àmbit d'ús és un article d'opinió, a més tracta un tema d'actualitat i està escrit amb un llenguatge accessible per a tot tipus de lector. Aquest text és, concretament una columna, ja que està signat per Quim Monzó i l'extensió és la pròpia d'aquests tipus de textos.

La modalitat oracional predominant és la enunciativa, ja que les interrogatives que apareixen al text son puntuals, les primeres tenen una funció irònica i son retòriques, y les de l'últim paràgraf són per a que l'autor es planteje el tema. En el cas de la primera s'utilitza com a excusa per a que l'autor done la seua resposta i en el cas de la segona la contestació està insinuada en la resposta de l'anterior. Malgrat aquestes interrogatives, la modalitat oracional predominant és clarament enunciativa i això és per a donar apariència d'objectivitat al text.

Malgrat aquesta objectivitat el text està fortament modalitzat i això ho podem observar en els adjectius qualificatius (tancat, xenòfob, denigrat, traïdors...), marcats negativament. També en alguns substantius, igualment negatius (excusa) o que ja impliquen algun tipus d'interpretació subjectiva (rotunditat). altre element modalitzador són els verbs que impliquen una valoració o interpretació subjectiva com per exemple rematar, equivocar... Finalment, els quantificadors (molts, ni el més mínim...), alguns adverbis (evidentment...) i algunes expressions (clama a Deu, Deu n'hi do...) també ens deixan vore la opinió de l'autor.

El registre lingüístic utilitzat és el habitual formal, encara que troben algunes frases fetes, pròpies de la llengua col·loquial (clama a Deu, Deu n'hi do...) que són només puntuals al text i no el dominen.

Quant a la variació diatòpica, podem afirmar que l'autor és un parlant de la varietat oriental del català, i això ho podem comprovar en l'ús que es fa dels possessius amb v (meva), els subjuntius dels verbs en -i (cridin, declari, equivoquin...) i la frase feta Deu n'hi do, utilitzada només en català oriental.

Página 19 de 37




Diastràticament podem afirmar que estem davant un autor culto, i no només per conèixer-lo com a autor de novel·les o per la cultura demostrada amb la cita de Francisco Ayala, sinó també pel domini lingüístic demostrat amb l'ús de vocabulari culte (postil·la, dilació, paladí ...), d'oracions relativament llargues (la segona oració ocupa pràcticament tot el primer paràgraf) amb ús abundant de connectors oracionals. També l'ús de figures retòriques (que vorem més endavant) indica un nivell de domini lingüístic prou elevat.

Diafàsicament trobem elements que pertanyen a situacions comunicatives diferents del discurs periodístic: són les frases fetes (clama a Deu i Deu n'hi do, la llet que van mamar...), pròpies de contextos més col·loquials, que són utilitzades per a donar frescura al text i captar l'atenció del lector.

Com a conclusió podem dir que estem davant un text perfectament adequat al seu context, àmbit d'ús i gènere discursiu, amb elements que poden parèixer impropis, però que tenen la seua funció. A més són merament anecdòtics.

El text és un text perfectament cohesionat, i comentem a continuació alguns dels recursos que fan possible aquesta cohesió.

Quant a la dixi del text, trobem marques de la presència de l’emissor a la línia 18 amb el pronom personal “jo” i el condicional “faria”, i a la línia 26 es torna a repetir el “jo” i aquesta vegada el condicional “promouria”. Pel que fa a la dixi social, veiem que l’autor ha establert certa distancia entre emissor i receptor incitant al receptor a participar però parlant-li amb cert grau de formalitat (“¿Imaginen...?” línia 32), clar que també inclou al receptor a la línia 27(“posem”). A més, trobem marques de dixi temporal com són: “aquesta setmana” (línia 1), “dilluns” (línia 2), “amb el pas dels anys”(línies 4 i 12), “aquest any” (línia 27) i “en un tres i no res” (línia 28).

Altre element cohesionador és l'ús de fórics, tant anàfores (“amb aquest motiu” l. 2) com catàfores (“per fer una declaració de nacionalisme lingüístic: «Amb el pas dels anys he arribat a la conclusió ...” a la línia 4, on parla d'una declaració que després explica)

Quim Monzó fa servir pocs connectors lògics a l’extensa columna, potser a causa de l’abús amb la copulativa <i>. Hi predominen, de tota manera, els temporals (quan, mentre), els condicionals (si, l. 24), causals (com que, l. 27), finals (per, l. 4 i 25) i d’altres de la sintaxi subordinada adverbial. Cenyint-nos als marcadors i connectors textuals lògics que hem detectat sense afany d’exhaustivitat, els classifiquem de la següent manera:-additius: i (n’hi ha desenes, per tot arreu), ni (l.33), tot seguit (l. 29), a més (l.14), i també (l. 5)-disjuntius d’exemplificació: posem per cas (l. 27)-contrastius: en canvi (l. 36)-consecutius: de la qual cosa (l. 37)Tots aquest connectors fan més entenedor el text perquè, d’una banda, situen l’ordre cronològic dels fets i de l’altra veiem progressar la informació establint relacions de suma, alternança, contraposició i conseqüència entre els seus elements.

Página 20 de 37




El vocabulari utilitzat s'articula en torn al camp semàntic lingüística (llengua, anglés, català, castellà, espanyol...) i jurídic (juí, jutge, jurat, sentència, execució, pena...), l'ús d'aquest vocabulari dóna cohesió al text. Entre aquest vocabulari s'estableixen algunes relacions semàntiques com d’hiperonímia trobem “hispans” i els seus cohipònims serien “portoriquenys, cubans , espanyols”. Paraules sinònimes que trobem al text són “anglés” i “la llengua del pirata Drake” i com a antònims tenim “anglés” i “espanyol”. També trobem una repetició de l’expressió temporal “amb el pas dels anys”, també de la paraula “paladins” que la nomena dues vegades una al pricipi i altra cap a la fi del text, i “traïdors”.

Per acabar l’apartat volem destacar dues figures retòriques: les metàfores, en forma de circumloquis: “els del lliri a la mà” (els pacifistes), “els de l’americana de pana” (socialistes i comunistes del franquisme i la transició), “la llengua del pirata Drake” (la llengua anglesa), paladins musicals (defensors). La ironia és un mecanisme omnipresent al text ja que l’autor simula assumir un paper de jutge i executor de la sentència que Sabina havia declarat contra els hispans que cantaren en anglés. Només al final s’allunya d’aquesta posició. Tot aquest repertori, i més casos que no dóna temps a tractar, mostren a la perfecció el punt de vista irònic i crític de Quim Monzó ja que ens fa creure que assumeix el llenguatge de la dreta i la tradició espanyola més castissa i, potser, menys tolerant amb les altres cultures i llengües de l’estat. La ironia és el recurs més important del text. Difícil de captar, l’autor no dóna massa pistes per a mostrar l’allunyament i rebuig de les tesis de Sabina sinó al final. Al llarg del text es mostra com un individu més que combrega amb les idees del nacionalisme lingüístic i les assumeix donant el dret als progressistes de tornar-se reaccionaris. De seguida munta un judici assumint fictíciament el rol del cantautor. Això ens despista. A l’últim paràgraf aclareix una mica, en comparar les afirmacions de Sabina amb les que podria haver dit un català, que tot allò dit és un muntatge on l’exageració és un recurs més per a provocar.

Com podem comprovar, tenim un text perfectament cohesionat, gràcies al perfect ús que l'autor fa de tots els elements comentats.


L'ús intensiu que l'autor fa de la ironia aconsegueix que aquest text puga ser fàcilment malentés. És clar que el text necessita un lector madur i progre per a ser plenament entés. Així és que tanta pluja d’exageracions, metàfores, ironies, pressuposicions, enumeracions i més recursos, tant d’excés, de recarregament, poden resultar inoperants o poc efectius per a orientar opinions de lectors si no és que es coneix molt l’autor i s’accepta el seu estil exuberant.

Té raó quan afirma que els parlants de llengües no minoritzades solen fer declaracions impunes contra les minories, mentre que parlants de llengües com ara el valencià, si feren declaracions a l’estil de Sabina, serien ràpidament jutjats als mitjans de comunicació. Les tesis del nacionalisme lingüístic d’Ayala no són bones per a ningú, però és evident que hi ha llengües amb recursos i llengües sense, les quals necessiten el suport dels seus parlants i la planificació lingüística propagadora dels seus governs “autònoms”. És el cas de les llengües estatals de la perifèria espanyola, amb desigual fortuna i fidelitat per part dels ciutadans que les haurien d’emprar.

Página 21 de 37




'Fitnam', entre la por i la llibertat d'opinióDijous passat, després de molts intents de censura, es va estrenar a internet la provocadora pel.lícula Fitna. Emès per vegada primera gairebé clandestinament, el curtmetratge del diputat holandès Geert Wilders pretén demostrar que la relació entre l'Alcorà i la violència és inherent al propi text, sense l'existència de l'Islam moderat, i alerta mitjançant la projecció demogràfica, utilitzant la mateixa Holanda com a mostra sobre la possibilitat que en un futur proper els musulmans tinguin prou poder polític per afeblir les estructures sociològiques de l'Europa judeocristiana, creant canvis inquietants en la seva forma de vida.

La pel.lícula, clarament polèmica i feta per a l'escàndol tant per la cruesa de les seves imatges com pel seu missatge pla i sense eufemismes, en part populista, pot veure's a YouTube i a centenars de blocs, després que Live-Leak, l'empresa britànica que va acceptar allotjar-la a la xarxa després de la negativa a televisar-la de totes les cadenes holandeses, va decidir suspendre la seva emissió després que alguns dels seus empleats fossin amenaçats de mort.

No mereix major anàlisi el curt en si, on després de les pàgines d'un Alcorà es veuen escenes dels atemptats de Nova York, Madrid i Londres, d'una nena de tres anys que declara per a la televisió saudita que els jueus són porcs i micos, de la decapitació de Ken Bigley el 2004 i de clams a la guerra santa d'imams i del president de l'Iran. El que sí que exigeix un profund debat és fins a quin punt Occident decidirà, amb aquest precedent, limitar la llibertat d'expressió. No va sorprendre veure com la por als atemptats i la poca confiança en la força de les lleis i en l'eficàcia dels mecanismes de seguretat van fer amuntegar-se, tant en el si de la UE com als despatxos de l'ONU, a les seves primeres figures per demanar disculpes anticipades als musulmans, per si s'havien sentit ofesos, a manca d'hores per emetre el documental.

I em pregunto des del meu laïcisme militant: ¿per ventura algú de les Nacions Unides va demanar perdó als catòlics per l'estrena de L'última temptació de Crist o de Je vous salue, Marie o per l'emissió a l'MTV alemanya de Popetown, el dibuix animat produït per la BBC protagonitzat per un Papa boig i un cardenal corrupte? ¿Per ventura algú del Consell d'Europa va demanar perdó als jueus per l'estrena de La passió, de Mel Gibson? No, ningú no es va disculpar i tampoc hagués correspost: la llibertat d'opinió no pot estar supeditada a qüestions religioses, quelcom que Occident semblava haver superat fa sis segles.

Però rere els polítics molts ciutadans europeus mostren avui una paràlisi creixent apuntalada per un discurs, pretesament progressista i políticament correcte, que no només dóna als violents un rol d'interlocutors vàlids sinó que, fins i tot, considera que Occident ha de penedir-se i assumir-se culpable d'altres "suposades ofenses" que van des de les Croades fins a la guerra d'Iraq, arribant a l'extrem de responsabilitzar a qui són amenaçats de mort de provocar les seves pròpies amenaces, com ara a la diputada somaliholandesa Ayaan Hirsi Alí, a l'escriptor hindú Salman Rushdie o al dibuixant danès Kurt Westergaard, entre d'altres.

L'argument és sempre el mateix: si alguna cosa molesta als islamistes arribarà la violència, una violència que fins i tot està justificada, com reacció al nostre etnocentrisme. Aquest efecte acaba filtrant-se cap a la base de la societat i així, en lloc de sortir al carrer i reaccionar, els veïns d'Hirsi Alí van pressionar perquè marxés de l'edifici on residia, així com l'amo de l'hotel on vivia un dels dibuixants de les caricatures del periòdic Jyllands-Posten.

Escrivia Oriana Fallaci que qui en la guerra deia no tenir por era un imbècil o un cretí, i al dia d'avui el perill que Occident renunciï a les seves llibertats per por al terrorisme és real, un escenari que només agreujarà el xoc de civilitzacions que avui ja pocs poden negar.

Blanco FERNANDOEl Periòdic, 03-04-08

Página 22 de 37




COMENTARI

El tema del text és el terrorisme i la llibertat d'expressió.

L'autor comença comentant l'estrena d'una pel·lícula provocadora i anti-islamista que ha sigut censurada i ha trobat problemes per a distribuir-se degut a amenaces per part dels islamistes. El líders de la UE i l'ONU han demanat disculpes als musulmans per la distribució del curtmetratge, però la llibertat d'expressió no pot estar supeditada a qüestions religioses. En Europa, a més dels polítics molts ciutadans consideren que Occident ha de penedir-se per les suposades ofenses a l'islam, ja que si alguna cosa molesta als islamistes arribarà la violència, provocada pel nostre etnocentrisme. El perill que occident renuncie a les seues llibertats és real, i això només agreujarà el xoc de civilitzacions que sofrim.

L'estructura la vorem en tres nivells, començant amb les idees principals.

Paràgraf 1:– Estrena d'una pel·lícula anti musulmana, després d'intents de censura

Paràgraf 2:– Mitjançant amenaces de mort van aconseguir que algunes empreses es negaren a distribuir-la

Paràgraf 3:– Després de l'estrena, dirigents de l'ONU y la UE es van demanar disculpes als musulmans

Paràgraf 4:– La llibertat d'opinió no pot estar supeditada a qüestions religioses

Paràgraf 5:– Hi ha una postura que manté que occident ha de penedir-se de qualsevol cosa que puga ofendre

als musulmans

Paràgraf 6:– Si alguna cosa molesta als musulmans arribarà la violència, com a reacció al nostre

etnocentrisme

Paràgraf 7:– El perill que occident renuncie a les seues llibertats és real, i això només pot agreujar el xoc de

civilitzacions.

Página 23 de 37




A continuació analitzarem els constituents textuals.

La introducció, la trobem des del principi del text fins a la fi del segon paràgraf, ja que és ací on se descriu la situació vivida amb l'estrena de la pel·lícula amb les amenaces de mort.

Desprès trobem el cos argumentatiu, que comprén el paràgrafs segon al sext, ambdós inclusive, amb diferents arguments que ens porten a la conclusió del text, que està al sèptim paràgraf.

Entre els arguments trobem d'exemplificació (tot allò relatiu a l'estrena del curtmetratge és un exemple, així com les referències a les Croades, la guerra d'Iraq, Salman Rushdie, Ayaan Hirsi, etc.), de generalització (molts ciutadans, l'argument sempre és el mateix...), i d'autoritat (cita a Oriana Fallaci)

Quant a l'estructura del text, aquesta és sintetitzant, ja que troben la tesi al final ( “el perill que Occident renunciï a les seves llibertats per por al terrorisme és real, un escenari que només agreujarà el xoc de civilitzacions”), com a conclusió dels arguments anteriors.

//TERMINAR//

Página 24 de 37




El valencià i la globalització

Ara fa uns dies, amb motiu de la commemoració del 25 aniversari de la Llei d´Ús i Ensenyament del Valencià, lÁcadèmia Valenciana de la Llengua va organitzar un simposi sobre el plurilingüisme a Europa i va presentar també un nou volum del Llibre blanc de l´ús del valencià, coordinat per lácadèmic Honorat Ros. Amb tot això, lÁcadèmia es mostra preocupada sobre el futur del valencià i vol donar una nova empenta a la utilització de la llengua en els distints àmbits de la vida social. El Llibre blanc inclou estudis sobre cada àmbit (des de lénsenyament, a la religió o els mitjans de comunicació) i proposa mesures per a millorar la situació al respecte. Sens dubte, els darrers vint-i-cinc anys han vist canviar molt el context en què es desenvolupa la vida dels valencians i l´ús de la nostra llengua. Em referiré ací només a un factor de gran influència en aquest sentit, com és la globalització econòmica i social.

La integració dÉspanya en la Unió Europea, lány 1986, va significar ja un important pas en lóbertura del nostre país. A més a més, a escala mundial hi havia en marxa un procés de globalització que sáccelerà a partir del 1989 amb la caiguda del mur de Berlín. Aquest procés s´ha vist impulsat també pels formidables avanços tecnològics en els camps del transport, la informació i les telecomunicacions. A hores dára, és clar que tot això ha condicionat notablement l´ús del valencià en cada esfera de la vida ciutadana. No és només la pèrdua de pes social que ha conegut el valencià (front al castellà) els darrers anys (tal com va revelar el primer volum del Llibre blanc), sinó també la formidable importància que ha adquirit alhora lánglès en el món econòmic i cultural. Quin paper pot seguir jugant el valencià en el context actual de globalització?

Hi ha qui pensa que el valencià està de sobra, que és una llengua a extingir que fins i tot molesta en les tasques formatives i de recerca de les nostres universitats. Qui així pensa no només estima poc la nostra llengua, sinó que ignora també el valor afegit que sempre aporta una llengua a lúnivers cultural dúna societat i de la humanitat en conjunt. En aquest sentit, resulta interessant la lectura del llibre Vida amunt i nacions amunt, coordinat per Manuel Lanusse, Joan A. Martínez i August Monzon, publicat recentment per la Universitat de València; un llibre que tracta de reflexionar sobre la societat valenciana en aquest temps de globalització.

És cert que les nostres són avui unes societats globals i interdependents, on les llengües dún ús tan ampli com el castellà (que séstà convertint en una llengua de gran abast mundial) i lánglès són uns instruments de comunicació formidables. Conèixer bé aquestes llengües i utilitzar-les adequadament és molt important, i cal que això tinga un suport per part de les autoritats públiques. Però el valencià hi pot jugar també el seu paper: no és sols una llengua d´ús familiar i localista, sinó també un instrument de creació i comunicació cultural. I com que és la més vulnerable de les nostres llengües, mereix un especial impuls per part de les autoritats públiques, tal com demana lÁcadèmia Valenciana de la Llengua. «En aquest moment, no avançar és recular», ha dit Honorat Ros, i el nou Llibre blanc proposa 38 mesures urgents per tal de seguir avançant en l´ús del valencià. Convindrà fer cas a lÁcadèmia si volem un futur per al valencià. Un futur que és possible fins i tot en un context de globalització.

JOSEP MARÍA JORDÁN GADULF Levante-emv 12-11-08

Página 25 de 37




QÜESTIONS.

1. Fes el comentari crític del text (7p.)

2. Contesta a dues de les quatre preguntes següents:1. Analitza morfològicament: “plurilingüisme”(l. 2), “referiré” (l. 8) i “globalització” (l. 38)2. Donat el context en el qual apareixen explica el significat o dóna sinònims per a:

“tasques” (l. 22), “abast” (l. 30) i “localista” (l. 33), “commemoració” (l.1), “ empenta”, (l. 5)3. Analitza sintàcticament: “ És cert que les nostres són avui unes societats globals i interdependents, on

les llengües dún ús tan ampli com el castellà i lánglès són uns instruments de comunicació formidables ” (l. 29-31)

4. Explica la visió lingüística de l'autor des d'el punt de vista del fenómen de llengües en contacte. (llengua dominant, minoritzada, etc.)

COMENTARI Qüestions:

1.a) pluri-lingu-isme-Ø (pref-lex-suf-mn)b) refer-i-ré- Ø (lex-vt-mta-pn)c) glob-al-itz-a-ció- Ø (lex- in-in-in-suf-mn)

2.a) Tasques: feinesb) abast: tot allò que pot abarcarc) localista: referit a un territori locald) conmemoració: celebracióe) empenta: impuls

3.

4. L'autor reflecteix una situació de diglòssia en la qual tenim una llengua dominant (el castellà) utilitzada en qualsevol àmbit, i una llengua minoritzada (el valencià) considerada útil només en un àmbit familiar. Per tal de solucionar esta situació i aconseguir un prestigi per a la llengua minoritzada cal la intervenció a nivell polític, una intervenció destinada a aconseguir la normalització de la llengua minoritzada. De la normativització no parla el text (tema complicat en la Comunitat Valenciana), i açò que és el necesari pas previ a la normalització.

Página 26 de 37




COMENTARI

1. Tema, resum i estructura.

L'autor d'aquest text ens diu que el valencià es mereix un tracte millor per part de les autoritats públiques perquè és la més vulnerable de les nostres llengües. La globalització ha donat pes social a les llengues majoritàries, i les ha reforçades en el seu paper dominant, enfeblint encara més les minoritzades. Però les llengües aporten valor cultural a una societat i a tota la humanitat, per això és important conéixer i utilitzar també les llengües minoritàries.

El tema del text és aleshores la situació del valencià.

L'estructura la veurem en tres nivells, des del més particular al més general. Començem per les idees principals:

Paràgraf 1:– La situació lingüística ha canviat molt en els darrers 25 anys, entre d'altres a causa de la

globalització.

Paràgraf 2:– Degut a la integració espanyola en la UE i als avanços tecnològics, el valencià ha perdut

pes social en favor del castellà i l'anglès.

Paràgraf 3:– Hi ha qui pensa que el valencià està de sobra, però això és ignorar l'aportació d'una

llengua a la cultura d'una societat.

Paràgraf 4:– És important conèixer les llengües dominants, però el valencià també, i com és la

llengua més vulnerable es mereix un tracte especial per part de les autoritats públiques.

Quant als constituients, trobem una introducció al primer paràgraf, on es presenta el tema del text, un cos argumentatiu en el segon i tercer paràgraf on se donen els arguments per a la conclusió, la qual la trobem al quart paràgraf.

L'autor utilitza per a recolzar la seua tesi un argument d'autoritat a la línia 32, quan cita al president de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.

L'estructura textual és sintetitzant, pròpia del mètode inductiu, ja que trobem la tesi al final del text (“convindría fer cas... per al valencià”)

Página 27 de 37




2. Caracterització

El tipus de text és expositiu-argumentatiu ja que exposa el tema de la situació del valencià i argumenta sobre ell per a arribar a la conclusió de que necessita ajuda de les institucions.. La intenció de l'autor és doncs doble: per una banda, lo més important és informar de la situació del valencià, utilitzant per a això la funció referencial de la llengua. Secundàriament, però l'autor ens intenta convèncer de que el valencià necessita ajuda, i utilitza per a això la funció connativa del llenguatge.

L'àmbit d'ús és periodístic, per això el tema d'actualitt i el vocabulari accesible. El génere, com és habitual en els textos expositiu-argumentatius d'àmbit periodístic és article d'opinió, concretament una columna, ja que l'article està signat pel seu autor i l'extensió és la pròpia d'aquest tipus de text.

El registre utilitzat és l'estàndard habitual dels mitjans de comunicació masiva. Diatòpicament podem comprovar la procedència occidental de l'autor, ja que trobem verbs en subjunctiu acabats en -a en voltes de -i (tinga l.29) i l'ús d'accelerà (l.12) en voltes de va accelerar. D'altra banda, trobem l'orientalisme avui (l. 26), probablement per influència d'altres lectures o mitjans de comunicació.

Diastràticament estem davant un autor culte, com ho demostra l'ús d'un vocabulari variat i adequat, de frases llargues amb moltes subordinades (la primera frase ocupa quatre línies) i de figures retòriques i sinònims (que vorem més endavant).

Diafàsicament és un text escrit amb les seues característiques típiques, i l'únic moment en el qual es fa referència a la llengua oral no trobem cap tret d'oralitat (vocatius, oracions incorrectes o inacabades...)

La modalitat oracional predominant és enunciativa, per tal de donar objectivitat al text, encara que trobem una interrogativa al final del segon paràgraf, la funció de la qual és servir d'excusa a l'autor per a contestar-la ell mateix.

Malgrat aquesta apariència d'objectivitat el text està fortament modalitzat, ja que podem apreciar la subjectivitat de l'autor tot arreu. Per exemple en l'ús d'adjectius qualificatius (formidables l. 28, gran l.9 ...), els quals els utilitza para referir-se a elements que ell valora positivament o negativa; també alguns substantius estan marcats positivament o negativa (importància l. 16, impuls l. 32...), verbs (estimar l. 20, reflexionar l. 24, avançar l. 33, recular l. 33...) i l'expresió és clar (l. 14) la qual reflecteix el grau de convicció de l'autor.

Com a conclusió podem dir que, com hem vist, estem davant un text perfectament adequat al seu tipus, àmbit d'ús i gènere discursiu.

Quant a la cohesió, ve donada per diversos factors, com la dixi, de la qual ne podem trobar temporal (ara fa uns dies l. 1, avui l. 26, els darrers anys l. 7...), personal (les nostres l. 26...), i socials, ja que l'autor utilitza la primera persona del plural per a incloure al lector, creant així una relació de proximitat.

També els fórics contribueixen a la cohesió del text, i en ell podem trobar elements fórics com l'anàfora de la línia 12 (aquest procés), que fa referència al procés que ha comentat abans.

Página 28 de 37




Dels connectors, trobem de diferents tipus, pero abunden especialment els de contrast sinò utilitzats per a contradir tesis contràries a les de l'autor. També abunden els relatius.

La xarxa léxico-semàntica dominant és la de la llengua (castellà, valencià, anglès, llengua, plurilingüe...) i la de la societat (globalització, econòmica, social...).

Entre aquestes paraules s'estableixen unes relacions, i això també contribueix a la cohesió textual. Trobem, per exemple sinònims (gran,formidable), antònims (avançar, recular) i també hiperònims (llengua) i cohipónims (anglès, castellà...)

També les recurrències lèxiques fan que el text estiga més cohesionat, i trobem moltes, per exemple castellà, valencià, anglés, formidable...).

També podem trobar figures retòriques, com la metàfora de la línia 14 (esfera de la vida) o la de la 10 (obertura del nostre pais). A la primera que hem comentat l'autor compara els àmbits de la vida amb esferes, pel seu caràcter limitat. A la segona, és evident que un país no es pot obrir, així que l'autor està comparant la capacitat de relació d'un país en el fet que una porta estiga oberta, si alguna cosa està oberta pot existir comunicació al través, però no si està tancada, per això la metàfora.


L'autor no argumenta suficientment les seues afirmacions, perquè allò que l'autor intenta és donar arguments lògics i científics, i no sentimentals.

És comprensible el desig de potenciació i promoció d'una llengua, però hem d'admetre-ho, no per raons lògiques o científiques, sinó per raons sentimentals.

De fons està el concepte segons el qual la lògica i pragmàtica són raons de pes i la devaluació dels sentiments, probablement qüestió de moda, tal i com demostra l'evolució de la moda literària, sempre fluctuant entre la formalitat i raó (neoclasicisme) i el sentimentalisme (romanticisme). Actualment, i probablemen gràcies a la impressionant evolució tecnològica, els valors sentimentals estan devaluats, i per això quan intentem justificar actes promovits pels sentiments les justificacions es queden fluixes.

Personalment, estic d'acord amb la intervenció política sobre la llengua per a normalitzar el seu ús, però caldria primer normativitzar-la coherentment, però això és altra història...

Página 29 de 37




Val més dedicar les hores de català a l’estudi de l’anglès

Les hores de castellà també? I les de música, educació física, història i geografia? Fins i tot les de matemàtiques, ciències naturals i filosofia? Home –dirà algú–, no exagerem! I doncs, per què només i específicament les hores de català en benefici de l’anglès? Aquesta qüestió planteja dos problemes importants: el de la utilitat dels coneixements que es poden aconseguir a l’escola i el del paper de la llengua com a matèria i com a vehicle de l’ensenyament. Començarem per aquesta segona qüestió, a veure si podem deixar les coses una mica clares, des de punts de vista diferents.

Tot sovint, hi ha qui s’exclama contra la degradació del medi natural i, més en concret, parla del perill que suposa la reducció de la massa forestal del planeta. També s’aixequen constantment veus responsables que alerten sobre l’extinció possible de moltes espècies vegetals i animals (pobres coales i pobres linxs ibèrics!). Aquestes crides no són purament estètiques i proteccionistes de les espècies en perill d’extinció, les veus més responsables tenen molt present que cal defensar la diversitat perquè la Terra és com és gràcies a tot el que conté. I una pèrdua aparentment puntual podria provocar un daltabaix: una cadena imprevisible de canvis que poc o molt, alterarien el conjunt o, si més no, un ecosistema. [...]

El que és ben curiós, però, és que l’esperit conservacionista no s’estengui també cap a les llengües, moltes en perill d’extinció imminent com ha enunciat amb arguments i xifres (algunes esfereïdores) la professora Carme Junyent a Vida i mort de les llengües. Hem dit més d’una vegada que al món encara hi ha unes sis mil llengües, i els experts creuen que, en el segle que comença, els humans veuran com el cabal lingüístic es redueix a la meitat, aproximadament. Malament, doncs, si en l’horitzó del futur comença a dibuixar-s’hi un planeta que camini cap a la simplificació total: una espècie animal (girafes), una de vegetal (pomeres) i una de lingüística (anglès). Que vols un animal de companyia? Girafa. I de postres, què? Poma. Do you speak English? Un malson, és clar. Un malson que implicaria també la uniformització de voluntats, estils i idees: la desaparició de la diversitat ens abocaria a una humanitat de clònics; mal alimentats, a més.

Jesús TUSÓN, Una imatge no val més que mil paraules. Contra els tòpics, Barcelona, Editorial Empúries, 20012, p. 63-64.

COMENTARI (FET PER UN ALUMNE)

El text que se’ns ha proposat és un fragment de l’obra Una imatge no val més que mil paraules, de l’escriptor Jesús Tusón. Iniciarem el comentari atenent a la coherència.

En primer lloc, el títol del text és parcialment temàtic, ja que en part acull l’eix sobre el qual gira el document però no reflecteix exactament el tema concret. Pel que fa al tema, podem citar-lo de la

Página 30 de 37




següent manera: denúncia sobre la pèrdua de llengües: l’anglés substituït pel català, l’inici d’un malson cap a la uniformització.

Un resum del text pot ser aquest: cada vegada són més les hores que s’empren per a l’estudi de l’anglés enfront d’altres llengües com el català que veuen reduïdes les seues oportunitats. L’autor critica aquesta simplificació lingüística i exposa que igual com s’intenta no perdre la biodiversitat del planeta, perquè aquest és així per la varietat que conté, no s’han de perdre les llengües. Si no, arribarà el moment en què tanta simplificació conduirà el món a no tindre més que una sola llengua, un animal i un vegetal: regnarà la uniformitat i formarem una societat de clònics.

Quant a l’estructura organitzativa que presenta el document, aquesta apareix dividida en tres paràgrafs de manera externa, i de forma interna constatem l’estructura tripartita següent:

-Introducció (l. 1-6): ací l’autor planteja el problema que abordarà. Sembla que es vol utilitzar hores de l’estudi del català per a l’anglés. Tusón mostra amb preguntes retòriques la seua indignació davant aquest fet i passa a tractar-ho a continuació. -Desenrotllament (l. 7-21): aquest fragment s’inicia amb un exemple sobre l’extinció d’espècies animals i vegetals, que l’autor utilitza per a fer una comparació amb la pèrdua de llengües. Ens diu que hi ha organitzacions o “veus responsables” que s’oposen a aquesta pèrdua de varietat biològica i que són conscients de la necessitat de defensar la diversitat. A continuació planteja la mateixa qüestió però aplicant-ho a les llengües, moltes de les quals estan en perill de desaparéixer. L’autor comença i acaba el text amb preguntes retòriques en to irònic. -Conclusió (l. 21-23): ací l’autor planteja la conclusió a la qual ell arriba, i és que la desaparició de les llengües com podria ser el català, suposaria un malson i a més una pèrdua d’eixa important diversitat. Acabaríem tenint un planeta d’abundants clons.

Pel que fa a l’estructura temàtica que presenta el text, considerem que és climàtica i inductiva. Jesús Tusón planteja en primer lloc el problema del desig –formulat per algú- d’utilitzar hores d’estudi del català en benefici d’altres llengües. Aquest és el fet que l’autor farà servir com a base per a desenvolupar el text i denunciar al final d’aquest la pèrdua de la diversitat lingüística i les conseqüències de la desaparició de les llengües.

Respecte a la tipologia textual, es tracta d’un text expositiu-argumentatiu. Planteja un fet que s’ha donat a la nostra societat (desig de substituir hores lectives de català per l’anglés) i s’utilitza com a base per desenvolupar el tema i establir la denúncia de la pèrdua de llengües. Tot açò l’autor ho argumenta mitjançant exemples continguts en el segon paràgraf (extinció d’espècies biològiques) o utilitzant arguments d’autoritat, quan fa referència a Carme Junyent i a la creença dels experts.

Respecte a la finalitat que busca l’autor, aquest pretén modificar l’opinió del lector. Vol fer-li vore què suposaria realment la pèrdua de llengües com el català, així com conscienciar-lo sobre la necessitat d’actuació per a evitar aquesta pèrdua de la diversitat.

Pel que fa a l’àmbit d’ús, es tracta d’un text acadèmic ja que és un fragment extret d’una de les obres assagístiques de Jesús Tusón: Una imatge no val més que mil paraules. A pesar de ser acadèmic, l’autor s’implica en el text mostrant la seua opinió i buscant d’arribar als lectors i conscienciar-los. Es tracta, com a gènere textual, d’un fragment d’assaig sociolingüístic en el qual l’autor expressa la seua denúncia envers la desaparició de les llengües.

Página 31 de 37




Respecte a la variació lingüística, el text està escrit en la varietat oriental del català, com podem observar a les línies 14 o 19 amb l’ús de morfemes verbals del subjuntiu en “i” (“estengui, camini”). També es pot observar en la preferència lèxica d’alguns termes (“aixequen”, lín. 7). Quant a la varietat diastràtica, trobem al text un nivell d’ús estàndard, on pràcticament no apareix llenguatge dificultós o de caràcter tècnic, d’acord amb l’objectiu de l’autor d’arribar a un públic variat, no expert en la matèria, per mitjà d’un grau de formalitat mitjà. A més, fa ús d’exemples que faciliten la comprensió. El registre és formal, acord amb el nivell d’ús determinat.

Es tracta d’un discurs directe i monologat, encara que l’autor introdueix algunes cites en estil indirecte com al segon paràgraf. (“veus responsables alerten sobre...”). L’autor model és una persona òbviament preocupada per les llengües, conscienciada sobre el que suposaria la pèrdua d’aquestes, i defensora, per tant, de la diversitat lingüística. A més, coneix el tema que tracta i sap com fer-lo arribar bé al lector i aconseguir fer-lo pensar.

Les funcions lingüístiques presents al text són la referencial, l’expressiva i la conativa. La funció referencial es troba present en tota comunicació i amb aquesta l’autor planteja informació de manera objectiva (l. 3, 4 i 5). La funció expressiva apareix per tot el text ja que l’autor expressa la seua crítica i ens parla des del seu punt de vista.

Finalment, amb la funció conativa Tusón busca aproximar-se al lector i conscienciar-lo sobre allò que la pèrdua de llengües suposaria.

Finalitzarem l’apartat d’adequació atenent a la modalització. Com ja hem dit, l’autor mostra un to subjectiu i s’implica en el discurs. A més fa servir un to irònic per a plantejar la seua denúncia, que es pot apreciar sobretot al principi i al final del document. El text presenta en general oracions enunciatives, però apareixen les preguntes retòriques al primer i al darrer paràgraf, que defineixen aquest to irònic; o exclamacions a la línia 2 i la 10 (“Home, no exagerem!” i “pobres coales i pobres linxs ibèrics!”). Trobem lèxic valoratiu i expressions com “malament”(l. 18), “ben curiós” (l. 14), “esfereïdores” (l. 15), “mal alimentats” (l. 24) o “específicament” (l. 3), entre d'altres. Com que ja hem comentat les ironies presents, sols resta fer referència als signes de puntuació utilitzats. Podem trobar la cursiva a la línia 21 per a reproduir un fragment en una altra llengua o bé el títol d'una obra, a la línia 16. Apareixen els parèntesis a les línies 9, 15 i 20 per a mostrar-nos exemples o fer algun comentari o incís, així com els dos punts a les línies 4 i 19 per a introduir nova informació.

Quant a la cohesió abordarem els mecanismes gramaticals i els lexicosemàntics. Pel que fa als mecanismes de cohesió gramatical, citarem aquells que corresponen a la referència situacional, és a dir, la dixi. S'utilitzen díctics de primera persona del plural, com s'observa en l'ús de morfemes verbals o pronoms coma ara “exagerem” (l. 2), “hem dit” (l. 16), o “ens” (l. 22). Amb aquesta utilització del plural inclusiu l'autor mostra formar part de la societat a la qual es dirigeix i, per tant, estableix una major proximitat amb el destinatari. En aquest apartat cal esmentar la presència de dixi textual per l'ús del demostratiu de proximitat (analitzable també com a proformes o mots generals que engloben semànticament una idea anterior). En trobem a la línia 3 (“aquesta qüestió”), amb la qual l'autor fa referència a la pregunta retòrica que acaba de presentar, o a la línia 10 (“aquestes crides”) amb què es fa referència a les veus que s'aixequen en contra de la pèrdua de biodiversitat.

Página 32 de 37




Com a mecanismes de cohesió lexicosemàntica trobem la repetició de termes com ara “pèrdua”, “extinció”, “diversitat” o “llengua”, que són mots clau sobre els quals gira el tema del document. També podem citar la presència de substitucions referencials o sinonímiques com ara “Terra” per “planeta”, o “uniformització” per “pèrdua de diversitat”. Entre els hiperònims podem citar “ecosistema”, que inclou termes com “espècies vegetals i animals. Respecte als camps semàntics, relacionats amb el terme “biodiversitat” apareixen “ecosistema, medi natural, espècies animals i vegetals, massa forestal”..., o el relacionat amb la sociolingüística, com és evident tenint en compte el tema del document: “llengua, cabal lingüístic, desaparició o extinció, esperit conservacionista”...

Per acabar aquest apartat abordem els connectors. Dins d'aquests podem trobar-ne d'oposició com ara “però” (l. 14) amb el qual l'autor expressa la seua incomprensió davant el fet que “l'esperit conservacionista” no s'estenga també a l'àmbit de les llengües; disjuntius restrictius com ara “si més no” (l. 13), que equivaldria a un “almenys”; connectors causals: “perquè” (l. 11), mitjançant elqual l'autor introdueix el motiu pel qual cal defensar la Terra; n'hi ha d'additius d'addició com ara “també (l. 14) o “i”, present per tot el text i amb el qual l'autor afegeix noves idees i informacions.

Posaré punt final al comentari amb la meua valoració. Compartisc amb l'autor la situació que presenta al text: la pèrdua de llengües és un fet que afecta a les societats modernes i, com afirma Tusón, pot tenir greus conseqüències. Trobe que és un tema d'interés general i d'actualitat. Està plantejat de manera clara i per mitjà d'exemples per a aconseguir una més gran comprensió del lector. A més, amb l'ús del to irònic deixa vore clarament la seus posició crítica contra els diferents sedassos proteccionistes. Així doncs, l'autor aconsegueix l'objectiu d'informar-nos de les contradiccions socials tot presentant-nos un text coherent i ben cohesionat.

El problema plantejat al text s'ha de considerar amb cura. L'extinció de les llengües és un fet greu que hem de tenir present ja que, com diu Tusón, pot abocar-nos a la uniformització de la societat. Les llengües són realitats vives, cadascuna recull una tradició, una cultura, la història d'un poble. Totes són sentides importants per a cada comunitat de parlants i per això s'ha d'intentar mantenir i promoure aquesta riquesa i diversitat tan valuoses.

Jesús Tusón és, com hem subratllat adés, un escriptor preocupat per la defensa de la llengua i està disposat a lluitar amb arguments per la seua conservació. No sols ha escrit l'obra en la qual s'inclou el fragment proposat per a l'anàlisi, sinó que també té altres obres de sociolingüística com ara Històries de la paraula, on també reflecteix la seua preocupació per la pèrdua de les llengües (de la nostra), i en propugna la defensa.

Página 33 de 37




Contra la músicaJoan Fuster

¿No es produirà, qualsevol dia, una reacció a favor del silenci? Trobe que anem pel camí d’una saturació alarmant. Mai, la gent –les multituds- no havien tingut accés a la música sinó de tard en tard, i amb motius de festa religiosa o profana. Les classes altes, potser una mica més, però tampoc no gaire. Inventaren el gramòfon i els seus discos primitius, i això ja fou una mena de “democratització”. Amb els transistors i els altres trucs més o menys electrònics, la música ha esdevingut l’aliment sistemàtic de l’orella humana. En els bancs, en les botigues, en els cementeris civilitzats, en els bars, en els trens, a tot arreu, la música us acompanya, Pel carrer, veieu individus que caminen amb els auriculars posats, i els conductors de cotxes engeguen, amb el vehicle, la seua ràdio-cassette. I no cal ni parlar dels locals especialitzats: les discoteques, per exemple. Ara no importa quina música siga: Bach o els Rolling, Mantovani o Peret, una “cobla” o un “corrido” de Placido Domingo. Cadascú, probablement, s’ajusta a les seues preferències, i que Déu Nostre Senyor ens faça a tots sants. El cas és que, vulguem-ho o no, naveguem permanentment enmig d’un “discurs sonor” qualsevol. Com que és molt fàcil de fer-ho, podríem atribuir-ne la culpa a les “multinacionals” del ram. I no ens equivocaríem...¿Un retorn al silenci? Serà difícil. En les àrees urbanes, el silenci no existeix. I, de més a més, ¿per a què el silenci? Hem abandonat els usos de la conversa gratuïta, i tenim por de la soledat. Tot va lligat. El problema és que “sentim” música, i no l’ “escoltem”...

Sagitari (1984)

COMENTARI(FET PER UN ALUMNE)

L’anàlisi de l’adequació o pragmàtica textual s’inicia amb definició de l’àmbit d’ús, que segons la classificació d’Aracil pertanyeria a l’àmbit de l’oci, en concret, a l’àmbit literari ja que l’autor pretén arribar al lector de manera estètica, amb un joc lingüístic i estilístic. El seu gènere és l’assaig, doncs és una prosa d’idees amb una forta base argumentativa. És per això que la finalitat passa per intentar influir en l’opinió del lector persuadint-lo i provocant-lo a una reflexió.

Página 34 de 37




Les funcions del llenguatge que fan possible aquesta finalitat són, en primer lloc la funció referencial: S’hi poden trobar exemples en què s’usa la 3ª persona i es dóna informació d’un referent concret, com per exemple “No havien tingut accés”, “Inventaren”. També està present la funció apel·lativa mitjançant la qual l’emissor fa partícip el receptor del seu missatge i l’inclou en l’enunciat: “Us acompanya, ens faça, vulguem, naveguem...”. La funció estètica queda evidenciada amb les figures retòriques que Fuster fa ús, la metàfora, “l’aliment sistemàtic de l’orella humana”; les interrogacions retòriques, “¿Un retorn a silenci? (...) ¿per a què el silenci?”; la ironia, “Déu Nostre Senyor ens faça a tot uns sants”; l’antítesis, “Bach o el Rollings....”; l’enumeració “En els bancs, en les botigues...”

La tipologia textual predominant és l’argumentativa, Fuster va raonant, va divagant, al voltant d’una idea o tesi i ho fa mitjançant uns arguments lògics per aconseguir la seua intenció o finalitat. També en fa ús per a argumentar, d’altres estructures textuals com ara l’expositiva “Mai la gent...” per donar informació, o la descriptiva “En el bancs (...) Pel carrer (...) ... les discoteques, per exemple”, i fins i tot es podria veure una estructura textual predictiva amb el futur “Serà difícil”.

El canal a través del qual arriba l’enunciat al receptor és l’escrit: la font indica que es tracta d’un fragment de l’obra de Fuster Sagitari, per tant s’ha difós mitjançant la publicació d’un llibre. Estarà preparat ja que Fuster haurà elaborat la seua estratègia discursiva fent ús de la revisió i la correcció, així doncs no hi ha espontaneïtat ni tampoc simultaneïtat en el temps de composició i recepció, tot i que Fuster pretenga transmetre un llenguatge en situació més o menys espontani, és per això que s’hi pot observar algun exemple d’oralitat en les frases inacabades, “Ens equivocaríem...”; les rectificacions immediates que fa el discurs oral perquè no té possibilitat de correcció, “la gent -les multituds-“ , “Les classes altes.... però tampoc no gaire”. Aquest recurs d’estil fusterià es deu a què fa com una mena de confessió a un lector que sembla tenir al davant. Evidentment no comparteixen espai de comunicació els interlocutors i es tracta d’un discurs unidireccional perquè l’emissor en cap moment passa a ser el receptor, és un monòleg on no hi ha resposta del receptor.

Respecte al tipus d’emissor i de receptor, l’emissor real és Joan Fuster i el receptor real és l’alumnat de 2n de batxillerat que realitza el comentari de text. Pel que fa a l’emissor i al receptor model es pot fer una aproximació a partir dels coneixements enciclopèdics i marc que hi apareixen. Quant als primers s’hi pot destacar que n’hi ha pocs, solament quan cita “Bach o els Rollings, Mantovani o Peret, una cobla o un corrido de Plácido Domingo”, tot i que Peret es deuria classificar com coneixement marc ja que el conèixer aquest cantant es deuria al fet de compartir el mateix entorn social i cultural. Així doncs, cal arribar a la conclusió que el text no aporta molta informació específicament culta o especialitzada ni tampoc molt localitzada en un entorn molt definit, és a dir, que l’emissor s’adreça a un receptor per parlar-li d’un tema en termes molt genèrics, coneguts, sense massa pretensions comunicatives, compta amb un receptor d’uns coneixements generals i quotidians amb un llenguatge que no destaca per la complexitat sinó que més bé és de fàcil enteniment i d’un estil literari senzill i assequible.

La relació entre l’emissor i el receptor li aporta al text un nivell de formalitat mitjà. L’àmbit d’ús i el tipus de gènere permet un cert apropament entre els interlocutors: en un principi Fuster marca una distància, “la música us acompanya”, “veieu individus” (l. 10), però posteriorment s’inclou també en la reflexió i utilitza un plural inclusiu “Vulguem, naveguem, podríem, hem...”

Página 35 de 37




Quant a l’anàlisi de la variació lingüística, determinar la procedència dialectal de l’emissor queda evident ja a la segona línia amb la desinència verbal de primera persona del present d’indicatiu “Trobe”, o també a la línia 16 amb la desinència de tercera persona de present de subjuntiu “faça”, a més del possessiu no consonantitzat “seua” a la línia 12, propi del català occidental i més concretament característic del valencià, tot i que l’ús de la varietat estàndard li permet usar lèxic com: “mica, gaire o engeguem”.

El comentari del text “Contra la música” de Joan Fuster, que pertany al llibre Sagitari, i que com indica la font va ser publicat el 1984, s’inicia amb l’anàlisi de la coherència o semàntica textual. En primer lloc el resum del contingut significatiu quedaria de la següent manera: Potser algun dia es torne al silenci per contrarestar la quantitat de música que s’escolta. Si temps enrere solament s’escoltava en festes o era propi de les classes altes, després amb el gramòfon, els transistors i altres aparells arriba a tot el món per llocs ben diferents i tot tipus de música. I és que sempre hi ha una convivència amb el soroll; el silenci no és ben bé possible. En realitat, s’ha deixat de practicar la conversa fàcil i s’ha trobat la música per no caure en la solitud, i en tot cas, malauradament, se sent però no s’escolta.

El tema que transmet el text és la música, plantejat des d’una problemàtica de l’abús que d’ ella se’n fa. El que vol dir Fuster com a intenció comunicativa és que aquesta invasió de soroll que ve a representar tot tipus de música, a qualsevol indret, és el resultat de la falta de conversa i per evitar, que la gent s’hi trobe sola; però el que denuncia Fuster és que, amb tot, allò que s’aconsegueix és que tot i sentir música, no es fa amb sentit, amb contingut.

L’enunciat arranca amb títol temàtic, que resulta paradoxal una vegada arribat al final i entesa la intenció comunicativa de l’autor. Si l’expressió “contra” s’entén literalment es diria que Fuster està en contra de la música però després de llegir i comprendre el text allò que s’entreveu és que en realitat no està en contra de la música ja que reclama que se l’escolte, sinó que evidencia com la música entra a la gent per l’oïda però no els arriba al cervell, no arriben a entendre-la, a comprendre-la, a gaudir-la de manera comprensiva.

L’anàlisi de l’estructura del significat del text s’inicia amb una mena d’introducció a les dues primeres línies en què s’exposa un dilema on la primera idea manifesta la hipotètica conseqüència a la segona idea: “reacció” per “saturació”. Després d’aquest plantejament lògic comença la seua argumentació fent una referència a la tradició d’escoltar música. Apel·lant a la quantitat d’ocasions en què es tenia accés a la música, compara la gent en general, les masses, amb les classes altes; si les primeres solament ho feien a les festes, les segones, encara que hi accedien en més ocasions, tampoc no n’eren moltes. Segueix argumentant el contrast amb un nou mitjà de difusió popular de la música: el gramòfon i els discos; a més, argumenta amb la qualitat que és la democràcia. Per reforçar la importància que la música suposa per a l’ésser humà, fa una analogia metafòrica de la música com “aliment” de l’orella i, per aquesta necessitat nutritiva s’hi sent a tots els indrets per curiosos que siguen, com el “cementeris civilitzats”, que amb aquest adjectiu el que fa és apel·lar de forma irònica a la qualitat. A continuació exposa una comparació de tres situacions: escoltar música individualment mitjançant auriculars, o la música que envolta al cotxe, o als llocs especialitzats com són les discoteques. Continua remarcant la situació actual establint una simetria d’igualtat entre tot tipus de música per defensar la seua idea anterior d’ “aliment”, i ara com a “discurs sonor” per la necessitat de les persones d’envoltar-se de so. Busca un responsable i beneficiari que seria una

Página 36 de 37




multinacional. I no presenta una solució després d’una pregunta retòrica, a la qual dóna immediatament una resposta escèptica “¿Un retorn al silenci? Serà difícil”. Però més escèptica resulta la següent “I, a més a més ¿per a què el silenci?”, ja que trenca les expectatives comunicatives de veure el silenci com una cosa desitjable però que ara, paradoxalment, qüestiona. I així s’arriba a la vertader intenció de Fuster, evidenciar que “s’han abandonat els usos de la conversa gratuïta, i tenim por de la soledat. Tot va lligat. El problema es que “sentim” música, i no l’ “escoltem”...” açò vindria a representar la seua tesi expressada de manera conclusiva.

El text sembla que presenta una estructura analitzant, però al final es veu que fa una argumentació inductiva o sintetitzant que el porta a la seua idea principal o tesi, a les últimes línies. Aquest plantejament argumentatiu va com si analitzés el silenci i va formant la idea que hi ha molt de soroll per tot arreu, amb la música, que s’ha imposat a qualsevol lloc gràcies als aparells que fan possible la seua difusió. Amb tot això el receptor arriba al final de l’argumentació i es troba amb una nova reflexió: primer que tornar al silenci serà difícil, segon que a les zones urbanes els silenci és impossible i, per últim, i sorprenentment es pregunta que en realitat “¿per a què el silenci?” És a dir que després de pensar que és una conclusió pessimista, el lector s’hi troba amb un dilema, una incompatibilitat i una relativització del problema. Tot per acometre la vertadera intenció comunicativa, que és destacar, emfatitzar i, fins i tot, denunciar la por a la soledat perquè ja no es conversa amb fluïdesa, desinteressadament. Aleshores l’autèntica individualitat substitueix les relacions amb els altres perquè la gent no pot estar sola. I per últim, desplaça l’atenció i torna a donar un gir a les expectatives comunicatives: si s’entenia, fins i tot per títol, que l’autor està en contra de la música, ara s’hi observa que el que pretén destacar l’autor és que la música té un significat que cal escoltar per entendre’l.

La progressió temàtica que permet avançar el contingut textual és la de temes derivats. Des del principi del text arranca partint d’un hipertema, escoltar música, i va desenvolupant temes derivats: el primer seria la saturació i la possibilitat d’una reacció; el segon referint-se al passat fa una comparació de les classes socials; el tercer, va fent referència a tot allò que ha fet possible la difusió de la música a qualsevol lloc i de qualsevol tipus; el quart busca un culpable de la situació; el cinqué torna a plantejar el silenci però ara com una impossibilitat; i finalment planteja un nou tema referit a la conversa, a la solitud i a la vertadera forma d’escoltar la música.

S’hi podria observar una isotopia respecte a la idea d’escoltar música i també respecte a la idea del silenci.

Página 37 de 37

Documents

COMENTARI DE TEXT n Batxiller - sancristobalsl.com · posició d'accedir a un mitjà de comunicació com el diari Avui per a insultar obertament els militars. Pense que és important