35
Publicats a la revista del CESC | Ignasi Charles CESC (Centre Excursionista de Sant Celoni) COMPENDI D'ESCRITS

Compendi d'escrits

Embed Size (px)

DESCRIPTION

Compendi d'escrits publicats a la revista del CESC (Centre Excursionista de Sant Celoni)

Citation preview

Publicats a la revista del CESC | Ignasi Charles

CESC (Centre Excursionista de Sant Celoni)

COMPENDI D'ESCRITS

Compendi d’escrits 2

ÍNDEX

MONTSERRAT - CAVALL BERNAT_____________________________________________ 3

CRÒNICA D’UNA PRIMERA: “LES OMBRES DE JÚPITER” (410 MTS, 6B/A2+)_________ 7

100 ANYS DE LA PRIMERA ASCENSIÓ AL “PICU” (NARANJO DE BULNES)__________ 12

LES QUATRE PARETS I EL “MIRALL IMPENETRABLE”___________________________ 17

NOVES OBERTURES, NOVES AVENTURES_____________________________________ 23

REPETINT UNA DE LES VIES MÍTIQUES DE LA PARET DE L’AERI__________________ 31

Compendi d’escrits 3

MONTSERRAT - CAVALL BERNAT (JULIOL 2004)

Probablement l’agulla més impressionant i elegant de tot Montserrat. Punt de

referència de l’alpinisme català i cita obligada per a tot escalador.

De perfil esfereïdor, la seva silueta captiva el cor de qualsevol que sàpiga

apreciar la grandesa de la natura. Per un escalador, la seva verticalitat i el seu

aspecte de fortalesa inexpugnable causen una atracció única que es tradueix

en unes ganes boges de trepitjar el seu cim. Així doncs, és comprensible que

en la primera meitat de la dècada de 1930 tots els escaladors miressin el Cavall

com un gran objectiu a conquerir. Hi ha intents documentats els anys 20 i, el

1924, escaladors de Terrassa van resoldre el pas clau (flanqueig en placa de 8

m) de la futura ruta normal. El camí del cim quedava així obert.

El 27 d’Octubre de 1935, la muntanya viu un dels moments històrics i més

codiciat: tres escaladors superen el flanqueig obert pels de Terrassa i s’enfilen

amb èxit pel diedre fisurat (“la berruga”) fins assolir el cim: El cavall ha estat

vençut!!!

Josep Costa, Josep Boix i Carles Balaguer conquereixen l’agulla més

emblemàtica del massís de Montserrat.

A partir d’aquest moment i al llarg dels anys els escaladors fixaran el seus

objectius cap al vessant més espectacular i amb un major desnivell, el que en

deien en aquella època: “El cavall pel davant”. D’aquesta manera van obrir-se

les tres rutes més atractives i lògiques:

El 1954 la Puigmal, el 1961 l’Anglada-Guillamon i el 1971 la Punsola-Reniu.

Cadascú té la seva història personal amb el Cavall Bernat. Per a uns ja és un

vell conegut, per a d’altres és una agulla que forma part dels seus somnis, així

com la seva conquesta.

El dijous 15 de Juliol d’enguany quatre membres del G.A.E vam quedar per

anar a escalar l’emblemàtica agulla. L’Ivan López i en Pep Arboix volien escalar

la magnífica via normal i en Xavi Barceló i jo volíem fer l’Anglada-Guillamon.

Compendi d’escrits 4

La via normal consta de tres llargs. El primer és un curt flanqueig per una placa

de Vº fins arribar al peu de la famosa “Berruga”. Aquí comença el magnífic

diedre del segon llarg. El tercer llarg és una placa ja fàcil que ens porta fins al

cim.

La via Anglada-Guillamon és una via oberta el 1961 per possiblement un dels

millors escaladors del nostre país: Josep Manuel Anglada i el seu cosí

Francesc Guillamon.

La ruta discorre per una vistosa fissura de la cara est, la qual s’enlaira gairebé

fins al cim.

Sempre que repeteixo una via oberta en aquells temps, no deixo d’admirar els

seus primers ascensionistes. Amb el material de l’època eren capaços, amb

gran astúcia, d’obrir vies increïblement verticals i difícils. És el cas del Josep

Manuel Anglada, pioner decisiu que ens va permetre assolir per primera

vegada i per vies noves les cotes dels sis, set i vuit mil metres d’altitud als

Andes i al Himàlaia. Artífex també de les primeres nacionals del Eiger i la

Walker, però segurament on la majoria dels escaladors ens traiem el barret és

quan repetim alguna de les seves apertures a Ordesa, Riglos, Dolomitas o

Montserrat.

Tot això em fa pensar en l’evolució de l’escalada. Si abans eren capaços d’obrir

aquestes vies amb aquell material, per mi és un repte intentar repetir les vies

d’aleshores intentant apurar en lliure el que abans es feia amb artificial i

intentant passar sense clavar claus on abans se’n clavaven. És una manera de

demostrar que l’escalada ha evolucionat i segueix evolucionant.

Si ha millorat el material, les cordes, els peus de gat, els mosquetons … és clar

que s’ha d’intentar escalar les vies obertes als anys 40, 50, 60 de manera

diferent a com les escalaven.

Així doncs, amb aquesta mentalitat, vam anar a escalar les vies normal i

Anglada-Guillamon del Cavall Bernat.

Compendi d’escrits 5

Hem de matinar ja que en Xavi entra a treballar a les tres de la tarda, així

doncs, a les sis del matí sortim de Sant Celoni i a les set ja estem al refugi de

Santa Cecília. Preparem el material i a caminar ... passem el Serrat del Moro, la

paret de l’Aeri, la paret de Patriarques, i ja veiem la fabulosa silueta del Cavall

acompanyada de la magnífica perspectiva de la paret de Diables. Passem tota

la paret de Diables i ara sí, ens trobem a peu mateix del Cavall Bernat. Toca

començar la canal de pujada. En Xavi i jo haurem de remuntar la meitat de la

canal i anar a buscar l’inici de la via, mentre que l’Ivan i en Pep hauran de pujar

fins al coll per anar a trobar l’inici de la normal.

Arribat al punt ens separem i ens desitgem una bona escalada. Són dos quarts

de nou quan enceto el primer llarg de l’Anglada-Guillamon. De material portem

14 cintes express, una baga, baguetes i tres aliens. Els tascons, els pitons, el

martell s’han quedat a casa i els friends grossos al cotxe (decisió d’última hora).

El primer llarg no té assegurances però és fàcil i hi ha algun arbre. És curt i em

permet empalmar amb el segon llarg que sí té assegurances. Munto la reunió i

ràpidament puja en Xavi que tan bon punt arriba, surt i encapçala el tercer llarg.

Una magnífica fissura de 6b+ que surt tota en lliure.

De tant en tant, un crit al buit i una resposta d’aquest ens indica que els

companys van fent la seva a la via normal.

Per part nostre, seguim amb la feina d’anar desxifrant el trencaclosques

d’aquesta fissura per tal d’escalar-la en lliure. El quart llarg es complica, la

fissura és més estreta, és una mena de diedre fisurat on les presses de peus

són minúscules. Em demana el màxim de concentració, els dits els vaig

col·locant als forats on usualment és claven els pitons, mirant de trobar la

seqüència correcta per tal de resoldre el llarg sense haver d’agafar-me a cap

assegurança. El resultat és un magnífic llarg de 7a+ amb reunió dintre d’una

petita bauma que ens fa sentir com ocells al seu niu. Sentim crits al cim!! L’Ivan

i en Pep ja són dalt. El cinquè llarg escalem algun tros en lliure però la major

part en artificial, és un lliure molt difícil: 7c+ , potser algun dia ...

L’últim llarg és un 6c molt bonic, meitat fissura meitat placa montserratina, on al

final ja tomba i es converteix en terreny fàcil tot i que no s’ha de baixar la

guàrdia ja que les assegurances són escasses. Mentre arribem sentim els

Compendi d’escrits 6

companys que ens esperen (fa una hora que hi són). Foto de rigor, ganyips,

vista i localització de les espectaculars vies de la paret de Diables que la tenim

a tocar, i ràpel cap avall. En total hem estat tres hores per fer la via Anglada-

Guillamon i de material em fet servir les cintes express i l’alien groc (5è llarg).

A dos quarts de dues tornem a ser al cotxe i cap a Sant Celoni.

Compendi d’escrits 7

CRÒNICA D’UNA PRIMERA: “LES OMBRES DE JÚPITER” (410 mts, 6b/A2+)

Oberta el 20-21 de març de 2004

“Les Ombres de Júpiter” . Aquest és el nom de l’última via oberta al congost de

Montrebei. Un nom que evoca al misticisme dels estels fent honor al lloc on es

troba, un dels punts amb més energia de tot Catalunya, i on ningú queda

indiferent després d’haver-hi estat.

La via era, potser, una de les últimes línies lògiques que quedava per obrir a la

paret d’Aragó.

Ja feia un any que el Miquel m’ho havia comentat, però el temps passava i no

arribava el moment, fins fa dues setmanes, quan se’m van presentar tres dies

de festa i la motivació suficient com per ficar-me en una moguda d’aquestes.

Truco al Miquel i ... els astres estan alineats!! En té moltes ganes!!

No en parlem més, quedem a Balaguer el divendres 19 a les nou de la nit. Jo

vinc de Sant Celoni, ell baixa de Tremp. Fem canvi de cotxe, carreguem tot el

material a la furgo, omplim totes les ampolles i garrafes d’aigua, i cap a Viella.

Passem Tolva i recordem que el desviament cap a l’abandonat poble de l’Estall

no està gaire lluny. Efectivament! Frena que ens el passem!

Entrem a la pista que porta a l’Estall, el final d’aquesta ens durà prop de la

paret, en total 1 hora de pista tortuosa on cal anar en compte si no es porta un

cotxe alt.

Dormim i els despertadors fan la seva feina, a dos quarts de vuit estem en peu i

esmorzant.

La idea és portejar els petates amb tot el material i part de l’aigua fins a peu de

paret, i mirar d’obrir 3 o 4 llargs.

Comença l’agonia... després d’una hora de caminada i agobiats del pes

arribem al possible inici de via. Deixem el material i comencem a estudiar de

prop les dificultats. Ens separem de la paret i amb els binocles ja ens adonem

que, aproximadament més amunt de mitja paret, hi ha un tram desplomat i

vermell on s’haurà de treballar de valent.

Compendi d’escrits 8

Preparem el material, organitzem les cordes i, entre una cosa i l’altra,

comencem a les 12. A les cinc de la tarda tenim tres llargs oberts, 60, 55, i 50

mts respectivament, en total 165 mts de dificultats fins a 6b i A2. Decidim baixar

i deixar el proper llarg per l’endemà, un diedre que té molt bona pinta, rematat

per un sostre força espectacular. Així doncs, deixem tot el material i l’aigua que

ens sobra a l’últim punt on hem arribat. Fixem les tres cordes que portem i

rapelem fins a terra. Ara la tornada a la furgo és molt més ràpida, els petates

van buits i les cames ho agraeixen.

Fem un bon sopar, ens hidratem tot el que podem, preparem el material per

entrar a viure un parell de dies a la paret i a les deu de la nit ja estem dormint, a

les sis començarà la batalla altra vegada.

Els despertadors no han fallat i ens obliguen a activar-nos. Notem els cossos

entumits de la pallissa del dia anterior, però la motivació s’imposa i de seguida

estem amb els sacs recollits dins del petate i amb una hora de camí per

endavant. Es nota que els petates no pesen tant com el primer dia i no arribem

tan rebentats. Ens col·loquem els arnesos, preparem el material per ascendir

per les cordes fixades el dia anterior i som-hi! a suar-la!

Començo pujant jo de manera que, quan arribi al punt més alt, tindré temps a

reposar fins que arribi el Miquel, i així encetar el que serà el quart llarg de la

via. Què cansat que és “jumar”!! i sort que vam fixar primer la corda primeta (9

mm), perquè ens arriba a tocar “jumar” l’últim llarg amb aquesta i em sembla

que ens fem caqueta tots dos, quin ambient !!!.

A les deu som tots dos al punt més alt arribat el dia anterior, amb un

prometedor diedre per sobre. Mengem una mica i a la

feina! Els llargs es succeeixen, els petates pesen, però

els remuntem força bé. Després de tres llargs sense ús

d’expansió i de dificultats de V+ arribem al punt on ja

havíem vist, des de baix, amb els prismàtics, que seria el

llarg més laboriós.

Creiem que sortirà un llarg en escalada artificial on

haurem de ficar molts spits (expansius col·locats

manualment) i, amb aquesta idea, comencem el llarg. A

Compendi d’escrits 9

la dreta un petit diedre fisurat, on creiem que s’hauria de pujar en artificial, surt

en lliure de 6a i m’anima a sortir en lliure per una placa desplomada on intueixo

una repiseta que em servirà per parar-me a spitar. La intuïció no em falla i, amb

uns moviments, m’hi planto. La feina és meva per col·locar el maleït spit!

Després de 20 o 30 minuts el tinc ficat. Estem animats, veiem que el llarg pot

sortir més ràpid del que ens pensàvem, i segueixo un trosset més en lliure. Puc

col·locar un clau, però estic esgotat i decidim fer un relleu. El Miquel em

despenja i em relleva a la feina.

Comença una bonica dansa amb els ganxos en travessia fins a trobar una zona

on pot clavar claus. El temps passa, però el Miquel va guanyant pam a pam

aquest tros d’artificial delicat A2+. Un plom, un ganxo, i el Miquel que li veu

color en lliure... són moments de tensió… surt del ganxo i amb moviments i

actes de fe, arriba a una mena de coveta petita on, més o menys, està còmode

i pot ficar un clau força bo. El tram ha estat dur (6a tècnic). D’aquí surt en

artificial fàcil A1 fins a una placa on ja, en lliure, arriba a la que serà la setena

reunió. Són dos quarts de sis i encara queda paret.

Teníem coll avall que després d’aquest llarg ja érem al cim i en canvi queden

uns 100 mts!

La setena reunió no és un bon lloc per dormir, tot i que duem hamaques,

aquestes són de xarxa i sempre és molt millor una bona repisa on poder estirar-

se bé. Decidim tirar amunt i provar sort amb la que serà la vuitena reunió, a

veure si trobem més bon lloc. Després de 60 mts hi arribem ja de nit. No està

malament... un pot dormir a la repiseta i l’altre a l’hamaca però… falta tan poc

pel cim !!! i a més, fa com una mena de collet i corre massa vent.

El Miquel em mira i ja li veig la mirada de boig. No serà el primer cop, ni ben

segur l’últim, en què obre un llarg de nit, així que, es treu el casc, es fica el

frontalet, i amb calma i tranquil·litat veig com un punt de llum s’enfila paret

amunt. És una ombra de Júpiter.

Jo apago el meu frontal per reservar pila per quan em toqui. Ja és a dalt, em

crida: “reunió!!!” i comença l’últim ball que faran els petates per la paret.

Compendi d’escrits 10

Encenc el frontal i l’altra ombra de Júpiter guanya metres a la paret. Arribo a

dalt, arrosseguem els petates cap a lloc segur, ens desfem els nusos i ens

felicitem per la feina feta. Sobre els nostres caps no hi ha lluna, però un mar

d’estels ens inunda d’energia. N’hi ha una que brilla de forma especial, creiem

que és Júpiter. Al nostre davant s’intueix tot el perfil de la magnífica paret de

Catalunya. Fa vent, fred, i portem més de 13 hores d’activitat sense

pràcticament haver menjat. Buidem els petates de qualsevol manera, rescatem

els sacs del fons i cap a dintre a escalfar-nos i a recuperar forces. Mengem

com senglars totes les existències que tenim i ens hidratem tot el que podem.

El son pot amb nosaltres i passem una nit llarga, conscients d’esperar que els

primers raigs de sol calmin el nostre fred i escalfin la nostra ànima.

Quina sortida de sol tan maca se’ns regala...

Ara sí que podem veure tota la Paret de Catalunya, majestuosa, i evoquem tots

els noms de les vies que, any rere any, escaladors de tot arreu del país han

anat escalant, vivint les seves pròpies aventures... El Diedre Audovert, la

Tempesta Nocturna, la Pesadilla de los Dioses, la Nirvana, la Cassiopea, la

Nazgul, la via del Corbeau,.... i tantes d’altres que fan d’aquest lloc un dels

indrets on es concentren les vies de major dificultat i compromís del país, i on

els escaladors de diferents generacions han sabut respectar l’ètica del lloc.

Així ho hem volgut fer nosaltres.

Compendi d’escrits 11

Compendi d’escrits 12

100 ANYS DE LA PRIMERA ASCENSIÓ AL “PICU” (Naranjo de Bulnes) (SETEMBRE 2004)

Diumenge 5.

5 de setembre, festa major a Sant Celoni. 30 Kg de petate entre material, roba,

menjar, fogonet, ... fan que les vertebres de la meva esquena estiguin més

juntes que mai. És tard i la gent ja escalfa motors pel concert de la nit, jo agafo

el tren direcció Sants. Aquest any no hi haurà festa major.

Vells records em venen al cap de quan començava a escalar, torno a tindre les

mateixes sensacions que aleshores, tren, bus, tenda d’acampada, fogonet, i

una paret de teló de fons. Tots els ingredients per a una aventura, l’únic que ha

canviat són els anys que han passat, l’experiència adquirida, però si el teló de

fons segueix sent una incògnita el component d’aventura segueix estant

present.

Arribo a Sants i en mitja hora surt el bus cap a Donostia. Hi ha sort, no va ple i

puc disposar dels dos seients per a mi sol. Passen les hores i de tant en tant

una becaina. En total són 6 hores de bus de les quals, amb optimisme, n’hauré

dormit 3.

Dilluns 6.

A les 7 del matí em ve a buscar l’Oier, el que serà el meu company de cordada

en aquesta visita al “picu”. Ara feia temps que no ens veiem però, com sempre,

la relació humana s’imposa al temps. Carreguem el petate al seu cotxe, anem a

esmorzar i cap a Asturies.

En tres horetes arribem a Arenas de Cabrales, fem uns entrepans en previsió

de la pallissa de caminar que ens espera i ens dirigim cap a Sotres. El dia és

gris i amb boira i, a sobre, la previsió del temps és dolenta fins dijous.

Comencem a dubtar sobre si podrem escalar o no. De moment el que compte

és pujar els dos petates al refugi Vega Urriello, així doncs ens carreguem els

Compendi d’escrits 13

“pianos” de 30 kilets i comencem la caminada. Després del via crucis, arribem

al refugi Vega Urriello. Cerquem un bon lloc a prop del refu per plantar la tenda

i ens instal·lem. A partir d’ara la rutina serà la de cuinar i menjar dintre del

refugi, i la tenda tan sols per dormir i organitzar material.

Estem destrossats, i jo m’adormo a qualsevol lloc. El refugi és acollidor i la gent

agradable, tot està emboirat i no podem veure res tot i que sabem, per les fotos

que hem vist, que tot just darrera del refu s’aixeca la imponent cara oest del

Pico Urriello (Naranjo de Bulnes).

Coincidim amb el grup de “jovenes alpinistas” que hi estan de concentració una

setmana i preguntem si han pogut escalar. Només a primera hora del matí,

després ja ha plogut i no ha parat, és el segon dia que porten així.

Desolador!!! Demà estarà tot moll...

Sopem i cap al niu. Demà ja es veurà.

Dimarts 7.

Al matí fa fred i hi ha molts núvols però podem delectar els nostres sentits

veient la majestuosa silueta del “picu”. La cara oest està tota molla, així que

decidim anar a la cara sud a veure si hi ha més sort. Després d’una horeta

d’aproximació arribem a la cara sud però, hi ha dues cordades escalant-hi, així

que ens decidim per la espectacular cara est que diuen que és la que té millor

roca. Ens decantem per la primera via oberta en aquesta cara, la

Martínez/Somoano (250m, V+). La roca és increïblement bona i ens permet

avançar amb rapidesa. Els llargs es succeeixen molt ràpid i a l’altura del sisè

llarg comencen a caure gotes... Veiem com les cordades que tenim a la vista

comencen a rapelar la paret. Nosaltres, amb la motivació que portem a sobre,

pensem que són quatre gotetes de res i seguim escalant. Ajunto el setè i vuitè

llargs en un, ja plovent, i arribo a la reunió xop. Ens queda un llarg per acabar

la via però ara sí que plou de debò, i el soroll dels trons comença a ser massa

proper... hem de sortir d’aquí “cagant llets”. Dues hores més tard arribem a la

tenda on ens canviem (els calçotets estan xops) i ens escalfem amb un bon té.

Estem contents perquè hem pogut escalar, però decebuts per la merda de

temps. El nostre principal objectiu és fer la Rabadá/Navarro a la cara Oest

Compendi d’escrits 14

però, si el temps segueix així, les fissures no s’assecaran. Avui hem aprés la

lliçó tot i que ja veníem advertits, aquí les tempestes és munten en un tres i no

res.

Dimecres 8.

Fa vent i fred. Esmorzem al refugi i la gent no acaba de tenir-les totes amb el

temps. Les cordades se’n van a escalar cap a la cara sud que és la cara més

curta i on és més fàcil rapelar i baixar de la paret amb rapidesa. Jo no vull

tornar a pujar altre cop cap a la sud, i menys amb les bambes molles del dia

anterior, i l’Oier sembla que està d’acord amb mi. Decidim jugar-nos-la,

provarem a l’oest. L’aproximació és curta, per tant la podem fer amb xancles i

podem deixar el calçat moll a assecar a dintre del refugi. Sense adonar-nos-en

ja estem liats escalant la via Sagitario (200m, 6b). És una via que s’acaba a

meitat de paret, al Anfiteatro de Tiros de la Torca, però que ofereix una

escalada de mig dia que ja ens va bé per la previsió metereològica de la tarda

(pluja). Resulta una escalada un tant exposada en ocasions però maquíssima

alhora. En tres horetes fem la via i rapelem per la mateixa. A la tarda la meteo

se’ns en riu a la cara i no plou. Podríem haver fet la Rabada/Navarro...

Avui estem contents per la escalada però tots dos coincidim en el mateix:

volem trepitjar el cim del “Picu”. Demà ens llevarem d’hora i entrarem a l’oest

per la Rabadá/Navarro, peti qui peti.

A la nit no plou!!! Però fa un vent molt fort, la tenda es plega de tant en tant

fent-nos despertar espantats al notar els pals a la cara (ja ho diuen que a

vegades les condicions aquí són “patagòniques”).

Dijous 9.

A les 7 toca diana. A dos quarts de nou estem esmorzats i a les nou comencem

a escalar la Rabadá/Navarro [750m, 6a, A2 (7a)]. Oberta el 1962, va ser la

primera via oberta a la cara Oest i, com diuen els medis especialitzats, és la

clàssica entre les clàssiques, imprescindible per a tot escalador. Monument a

l’audàcia d’aquesta magnífica cordada d’aragonesos. Fem la via tota en lliure i

les dificultats pugen fins a 7a autoprotegint-nos. Empalmem el primer i segon

Compendi d’escrits 15

llargs en un, el quart i el cinquè també en un, el sisè i el setè també en un, en el

gran diedre fem un petit ensamble i finalment el llarg dissetè i divuitè també els

fem en un. A les 17:00 trepitgem el cim del “picu”. Avui ens em guanyat el

sopar al refugi!!!.

A la nit gresca i xerrada amb la gent del refugi. L’Oier em diu que es veu cansat

per escalar l’endemà i que en principi reposarà, així que me’n vaig de “ligue” a

buscar parella. No trigo gaire a lligar-me un jove de Granada que pertany al

grup de “Jovenes Alpinistas” que, com jo, té moltes ganes de fer la via

Murciana també a la fabulosa cara oest. Quedem d’acord amb el material que

em de dur i en l’hora d’esmorzar.

Divendres 10.

Fa molt de vent i molt de fred però una cita és una cita, així doncs em presento.

Acabem de preparar el material amb el Matías i esmorzem. A les nou ja estic

escalant el primer llarg de la Murciana [500m,6a/A2 (7c+)] i metre a metre

anem apropant-nos al cim. No acostumo a escalar amb desconeguts, però

aquest cop funciona molt bé, ens entenem força bé com a cordada i no surgeix

cap problema. El vent i el fred no ens deixen fins pràcticament la novena

reunió, on gaudim d’una estona de sol. És nota que el company és Andalús,

tant bon punt li ha tocat el sol no ha parat d’explicar acudits.

La via és senzillament genial. La roca és excel·lent, va enllaçant tot de murs

compactes on les assegurances són les mínimes i ens demana atenció per

anar trobant per on va la via i per col·locar proteccions (majoritàriament aliens i

camalots petits i mitjans). Abans de les 16:00h som al cim abraçant-nos com si

fes anys que escaléssim junts. És curiós el vincle tant fort que es crea amb la

persona que es lliga a l’altre punta de la corda i més en aquest tipus de vies.

Tornarem a sopar al refugi per celebrar-ho.

Per l’endemà anuncien mal temps cap al migdia, així que decidim que

escalarem alguna via ràpida al matí i a la tarda ja marxarem cap a Donostia.

Dissabte 11.

Compendi d’escrits 16

La via escollida està a la cara est i es diu “Espejismos de Verano” (250m, 6a).

Fem cordada de tres: l’Oier, el Matías i jo. La via té una roca molt bona, com

tota la cara est, i s’ha d’anar autoprotegint, tot i tenir alguna assegurança.

A la tarda desfem el camp base (la tenda) i marxem ràpid per quedar-nos amb

la imatge del “picu” d’aquesta setmana increïble doncs és dissabte i comença a

arribar gentada ... (el refugi té capacitat per 100 places i pel cap de setmana els

pujaven 200 persones).

En total han estat 2.000 metres de roca acumulats, però el millor sens dubte

han estat les sensacions viscudes, les converses, el caliu de la gent ...

Chapeau pels senyors Pedro Pidal i Gregorio Pérez per obrir a pel, sense

calçat i amb una corda lligada a la cintura la que va ser la primera via del “picu”

enguany fa cent anys. I chapeau també pels aragonesos Rabadá i Navarro per

obrir al 1962 el que va significar la conquesta de la increïble cara oest.

Compendi d’escrits 17

LES QUATRE PARETS I EL “MIRALL IMPENETRABLE” (JULIOL 2005)

Fa un mes que no escalo. He estat vivint en un somni i tot just ara, veient

aquestes magnífiques agulles de granet de Bavella (Còrsega) i sentint el

traginar del material dels escaladors, començo a despertar. Em torno a sentir

amb ganes d’escalar, d’entrenar, i és que la meva ment i el meu cos havien

quedat buits. Físicament encara arrossego seqüeles, no tinc sensibilitat al dit

gros del peu. Psicològicament ha fet falta un mes. Podia haver estat més però

suposo que la visió d’aquestes agulles de granet ha accelerat el procés de

recuperació.

Feia dos mesos que escalava a Montserrat de forma ininterrompuda. Amb un o

altre company vam anar fent passejades verticals, sobretot escalant aquelles

vies que encara restaven per fer, i això es nota en la forma física. El rodatge va

ser força bo: La “Punsola Reniu” al Cavall en lliure, la “Puigmal”, “l’Esperó de la

llum” a la Talaieta d’en Barbé (una via nova amb caràcter), la “Fragancia

Tropical” i la “Fragel Rock” a la Paret de l’Aeri, “l’Alfanui” a la paret de

Patriarques, “El Vianant” a la Paret de Santa Cecilia, la “Degeneració

expansiva” al Bisbe, en definitiva molts metres verticals acumulats.

Aquest era un bon moment per intentar un antic projecte que tenia en ment:

pujar a les 4 parets de Montserrat més emblemàtiques per mi (Cavall Bernat,

Paret de Diables, Paret de l’Aeri i Serrat del Moro) en un dia. Projecte que tenia

aparaulat amb un amic de Reus però que ara estava de baixa per unes

congelacions als peus.

És curiós, quan alguna cosa ha de tirar endavant el destí ja t’hi porta. Apareix

l’Albert Segura i quan li explico el projecte aviat s’engresca i amb l’eufòria del

moment deixa caure a l’aire: - I quan acabem ens fiquem al “Mirall

Impenetrable”. I jo que no vull que les paraules se les endugui el vent

Compendi d’escrits 18

enseguida m’aferro a elles i deixo anar un: “fet” que sols espero que no hagi de

penedir-me’n, i és que el Mirall Impenetrable és una via que sempre havia

volgut fer però mai havia trobat un company per anar-hi.

Així doncs el projecte inicial es complica. Primer mirem d’encadenar les 4

parets i després ens fiquem al “Mirall Impenetrable” que és una via que ens

requerirà 3 o 4 dies.

Quedem per fer l’activitat el dilluns dia 11 de Juliol.

La setmana anterior no escalo gens. Tan sols medito. Intento fer-me a la idea

del què m’espera. Imagino com serà l’escalada, on s’haurà d’anar ràpid, on en

compte, els horaris, el sol, el material, ... Cada dia m’hi recreo, és un meditar

constant. No és res més que una preparació mental per suportar el que ens ve

a sobre.

El diumenge a la tarda ja sóm a Montserrat per organitzar el material que

durem per l’activitat de les 4 parets i els petates amb el material que durem per

fer el “Mirall Impenetrable”.

Un cop tot preparat anem a dormir que l’endemà toca diana a les 4:30.

Ens llevem, esmorzem tranquil·lament i ara sí, a les 5:30 comença una cursa

que esdevindrà frenètica tal i com l’havia imaginat.

A les 6:00 estem a peu de via del Cavall Bernat. A les 6:50 som al cim. Hem

volat per la “Punsola”. La fem en dos llargs de corda i ensambles. A les 8:00

som al peu de la via “Sánchez-Martinez” de la Paret de Diables i a les 10:00

som al cim. Baixem per la canal dels avellaners on tenim una ampolla d’aigua

amagada. A les 11:00 som al peu de la via “Antonio Garcia Picazo” de la Paret

de l’Aeri. A les 14:30 fem cim a l’Aeri. Anem tocats. A la via “A.G.P” ens ha

picat molt el sol. Baixem cap al cotxe a buscar l’altra corda per poder fer la via

“Mas-Brullet” al Serrat del Moro i poder rapelar. El cotxe fa d’imant i ens hi

apalanquem més del compte (mengem, bebem,...) i finalment ens

autoconvencem que s’ha d’acabar el que hem començat. A les 16:30 som al

inici de la via “Mas-Brullet” i a les 19:30 som al cim. A les 20:30 tornem a ser al

cotxe. En total han estat 15 hores d’activitat.

Compendi d’escrits 19

Estem força esgotats. Ens relaxem, hidratem, i comencem a fer el sopar.

Mentrestant fem uns bons estiraments.

No volem ni pensar en la pallissa de pujar 30 kg o més cadascú fins al peu de

la Paret de l’Aeri. De fet sembla que hi ha un pacte de silenci sobre el tema i

mentre sopem no se’n parla.

Anem a dormir i ens llevem d’hora, a les 6:00, per mirar d’evitar la calor de la

pujada.

Ara sí que fem una fila!!! Semblem dos cargols. Els petates van d’una banda a

l’altre i anem a poc a poc ...

Tot va lent però aconseguim pujar els maleïts petates fins al peu de paret. Ha

estat una lluita esgotadora.

Fem a sorts veure a qui li toca començar i ... buff!! Me n’he lliurat!! Podré

descansar!! Així doncs l’Albert comença el viatge per aquest mar de pedra que

és la Paret de l’Aeri. Aquest primer llarg està graduat d’A4 i l’Albert l’està lluitant

de valent. Ha col·locat una peça molt bona i optem per fer un relleu. El pobre

porta moltes hores al sol. Pujo a l’últim punt assolit i segueixo amb la feina. Més

ràpid del que m’esperava acabo el llarg. És tard però em trobo molt motivat i li

dic a l’Albert que pugi netejant el llarg que començaré el segon i escalaré fins

que es pongui el sol. El segon llarg també està graduat d’A4 però la roca és

molt bona i avanço ràpid a base de ganxos. Ja comença a caure el dia quan

arribo a la reunió. Instal·lo la corda estàtica i mentre rapelo fins al terra per

començar a preparar el bivac l’Albert puja a jumars (estri per ascendir per

cordes) per la corda dinàmica netejant el llarg.

Quin contrast més increïble! Ahir corríem per les parets, vam arribar a fer 280

mts en 50 minuts i en canvi avui portem tot un dia per fer 70 metres. Hem

passat de viure al regne de l’estrès constant a viure al regne de la paciència

absoluta.

L’escalada en lliure és ràpida, una dansa del teu cos per realitzar cada

moviment. L’escalada artificial és lenta, molt lenta, és enginyeria de paret. La

ment passa a ser l’eina principal, ha de treballar per resoldre el trencaclosques

que té al davant. Què col·locar a la paret ara? Per avançar pam a pam, poc a

poc. I amb compte, amb molt de compte, perquè tots els estris que poses han

Compendi d’escrits 20

d’aguantar el teu pes, però saps que difícilment aguantaran una caiguda. Estàs

en una situació de tensió constant.

Estem motivats! Aquest matí teniem els nostres dubtes de si pujaríem o no,

però ara estem il·lusionats. Només hi ha una cosa que ens preocupa: la via ha

estat reequipada fa dues setmanes. Han col·locat parabolts a les reunions ja

que era una de les vies afectades pel vessament de gasoil de la paret de l’Aeri.

El cas és que a la ressenya que portem marca que hi ha d’haver uns ploms

posats i en canvi en els dos primers llargs no hi eren. Això ens fa pensar que

quan la van reequipar també van netejar i tan sols han deixat algun plom per

marcar per on va la via. Fem números i si les matemàtiques no fallen, no

portem prous ploms.

Deixem les nostres inquietuds per l’endemà i fem el primer bivac a peu de

paret. Al matí remuntem per la corda estàtica fins l’últim punt fixat i l’Albert

comença el tercer llarg. Marca 6b i en poc més d’una hora l’enllesteix. Remunta

tot el material mentre jo escalo el llarg i em preparo per iniciar el quart. Aquest

comença en lliure de 6b i segueix per una fisureta en artificial d’A3 que, veient

un plom posat al final de la fisura em dóna per sortir en lliure fins aquest. Ha

valgut la pena el risc, m’he estalviat molt de temps en aquest tram. Arribo a la

reunió i es repeteix la seqüència. Jo remunto el material i l’Albert neteja el llarg.

Quan arriba a la reunió, agafa el material i comença el cinquè llarg d’A4, ja a la

tarda del nostre segon dia.

La graduació es deixa notar i l’avanç és lent però cap a les 19:00 arriba a la

reunió i movem el nostre vaixell uns metres més per aquest mar de pedra.

Portem 5 llargs fets! No ens ho acabem de creure. Estem anant força ràpid,

però ja veiem que ens mancaran ploms. Començo el sisè llarg, ja tard, però

amb la idea de posar els mínims ploms possibles i reservar-los per l’últim llarg

on sabem que faran molta falta. Així doncs començo el llarg d’A5.

Sentim uns crits des de la carretera!!! És un amic que viu a Monistrol que ha

pujat a donar suport. Sembla mentida com ens animen aquells crits llunyans.

Contestem amb uns crits que en el fons volen dir: gràcies Ferran!

Compendi d’escrits 21

Estic tres hores per fer 10 mísers metres. És de nit i haig de baixar a l’hamaca.

Triangulo les tres assegurances precàries i l’Albert em despenja. Quina tensió!!

Preparem l’hamaca, el tendal, el fogonet i a sopar i dormir al nostre niuet!!

El tercer dia es desperta molt calorós. Són les vuit del matí que ja em trobo

treient fum pel cap i suant de tant pensar com collons progressar un pam. A les

14:00 arribo a la reunió després d’una última sortida en lliure cardíaca on

entrant a la reunió m’ha petat un còdol de la mà esquerra i una mica més i em

caic ... una mà invisible m’ha empentat i m’ha tornat a col·locar a la paret.

L’Albert puja netejant el llarg. Estem contents, he fet servir 2 ploms per aquest

llarg i l’Albert, mentre jo feia el llarg, n’ha reciclat 4 dels que ja havíem fet servir

anteriorment. Potser encara podrem fer l’últim llarg.

I així és. L’Albert s’estirà molt a cada pas per mirar d’allargar al màxim els

passos i estalviar-se ploms. Arribant a la reunió fa una sortida en lliure molt

arriscada que, per sort, surt bé.

Hem fet el “Mirall Impenetrable”. Sens fa de nit i sortim com podem per dormir

ja tranquils però sense aigua dalt al cim de la Paret de l’Aeri.

En total han estat 4 dies increïbles d’activitat que per mi han significat la

superació d’uns límits que la ment m’havia fet creure que tenia.

Compendi d’escrits 22

Compendi d’escrits 23

NOVES OBERTURES, NOVES AVENTURES

TOSSAL DE L’OBAGA DE LA FONT

ALT URGELL – SERRA D’AUBENÇ

(DESEMBRE 2005)

Fa uns dies l’Anna em passava la fotocòpia de les ressenyes d’unes vies

d’escalada obertes per un amic seu a una paret anomenada Tossal de l’obaga

de la font. Feia dies que tenia ganes de sortir i sentir-me aïllat d’aquest món

que va tant de pressa, tenia la necessitat d’anar a petar a algun lloc perdut.

Una trucada de telèfon i en Miquel Blanco, gran coneixedor de l’Alt Urgell, em

proposa anar a obrir una línia a una paret perduda de la mà de Déu. Tot va

encaixant, el fluir de la vida és un plaer que quan es descobreix s’ha de saber

degustar.

- Quants metres?

- Molta feina?

Les meves preguntes ja manifesten el meu interès.

- Res, 300 metrets, però calculo que seràn 3 o 4 dies de feina. La part de baix

està molt descomposta i serà una escalada molt laboriosa.

I com es diu la paret?

- Tossal de l’obaga de la font.

Vaja!, és clar que hi haig d’anar, masses “casualitats” ... tot m’hi empeny.

Preparo el material per sortir divendres cap a Coll de Nargó que és on viu el

Miquel. Petate, sac de plomes, plumó, gore-tex, forro, tèrmiques, guants

(sembla que me’n vagi d’expedició) però la veritat és que últimament aquests

dies està fent molt de fred. L’hamaca es queda a casa ja que la idea és obrir un

parell de llargs el primer dia, baixar a dormir a terra i l’endemà obrir-ne 3 més i

dormir en una repisa que s’intueix des de sota (observació del Miquel que va

anar a controlar la paret amb binocles), i finalment el tercer dia sortir per dalt.

Tot molt maco parlant per telèfon!!!

Compendi d’escrits 24

Tossal de l’obaga de la font

Divendres al vespre em trobo a Coll

de Nargó, sopant i veient per fi una

fotografia de la paret. Què maca que

es veu! Per fi veig la línia que deia el

Miquel ...

L’endemà al matí sortim cap a la

paret. Cotxe, pista forestal amb

cadena (no diré com la vam passar) i

finalment aparquem on el cotxe diu prou. Organitzem els petates i comencem a

caminar. Déu n’hi do el que pesen, sort que el Miquel s’havia currat un porteig

de menjar i aigua el dia anterior! En mitja horeta ja contemplo la vall i la paret,

quin lloc més solitari i màgic. Em sento fent un viatge a través del temps cap a

èpoques remotes, i és que el lloc està aturat en el temps. Tres quarts d’hora

més i estem a peu de paret, sota un gran desplom on el Miquel havia trobat un

bon lloc per muntar el bivac i ja hi tenia tot el menjar i l’aigua. Desfem els

petates, organitzem el material per obrir avui un parell de llargs, anem fins a

peu de via (es veu molt descompost) i ens ho fem a sorts: li toca!

En Miquel es lliga, es carrega el material i comença a escalar. Al cap de 4

metres comencem a ser conscients que per aquí serà un perill pujar, tot està

trencat i la possibilitat d’endur-se un “piano” cap avall és molt alta. Al cap de 6

metres la raó entra en joc i decidim assenyadament que ens baixem. A

vegades no entenem aquest comportament obsessiu-compulsiu que tenim:

tenim tota la paret per nosaltres, pràcticament està tota verge i ens encaparrem

en obrir la línia més llarga però més il·lògica. De psicòleg!!!

Així doncs, en Miquel baixa, ens calmem i decidim anar més a l’esquerra a obrir

unes plaques grises de roca bona. Un altre de psicòleg:

- Agafem 4 spits (expansius), 8 claus variats, tots els friends, la corda de 10’5

i la de 9 mm d’auxiliar i l’obrim en el dia.

Suposo que és la convicció amb què m’ho ha dit per la qual jo no hi poso cap

mena de pega. O és el meu inconscient que valora l’experiència d’en Miquel en

aquest tipus d’ascensions i fa que em quedi tan ample. La qüestió és que anem

Compendi d’escrits 25

Obrint el segon llarg (6a+) de la via “Sant Honorat”.

a obrir una via d’uns 230 metres amb el material justet, com si anéssim a fer

una via ja oberta, equipada, i que sabéssim per on va.

La qüestió és que en 10 minuts sóc a peu de via amb la corda lligada i tot el

material a sobre (aquest cop la sort m’ha estat favorable i em toca començar a

mi). Doncs res, cap amunt. Escalo, la roca és bona, molt bona. De tant en tant

col·loco una assegurança i segueixo

escalant, ara sí, ara tot està fluint,

sóc un amb la roca, amb la paret,

amb la vall, amb el mar de boira que

tinc darrera, ara el temps i l’espai són

una única cosa en la qual m’hi trobo

atrapat. 55 metres més tard estic en

una repisa perfecta, on hi podríem fer

una festa i tot, munto la reunió sota

una fisura-diedre-babaresa increïblement estètica. -Reunió!!

I en Miquel comença a pujar. La reunió és un arbre molt bo i un tascó. La vista

del mar de boira és increïble i davant nostre com un vaixell a la deriva, perdut

en la immensitat, està Sant Honorat, aquesta petita cinglera de conglomerat

que està sent la reina del dia. Quina passada pensar que sóc el primer en

trepitjar aquesta repisa... la pell de gallina.

En Miquel arriba, agafa els trastos i li fot canya a la fisura. –Buff, buff. Al lloro

Ignasi.

No li faig ni cas. Són molts anys escalant junts i ja sé com es comporta i com

gesticula quan realment està apurat. Ara, realment, s’ho està passant d’allò

més bé. Quaranta metres més amunt sento com fica un parell de claus.

–Reunió!!

Pujo pel llarg que acaba d’obrir. Surt un llarg mantingut de sisè grau. Arribo a la

reunió, el llarg que em toca ara es veu dur de collons. Sóc sincer amb mi

mateix i sé que si ho intento jo serà més probable que hagi de parar-me,

penjar-me i posar un spit (expansiu) que no pas si ho intenta el Miquel, que per

a molts de nosaltres és un dels millors aperturistes sense col·locar expansions

Compendi d’escrits 26

que tenim a Catalunya. Així doncs li faig un canvi. Ell obrirà aquest llarg i jo el

següent, accepta encantat. Surt de la reunió directe cap al desplomet que ens

barra el pas per accedir a un diedre. Ara sí que bufa de debò, això sí que deu

ser dur. Finalment desisteix, i és que abans que spitar preferim variar l’itinerari.

En comptes de tirar recte, haurem d’evitar el desplomet fent una travessa cap a

la dreta i després tornar en diagonal a l’esquerra per unes plaques de roca

bona. La roca guia al Miquel 50 metres amunt fins a una repiseta on monta la

reunió. Arribo i encapçalo el següent llarg. 55 metres més amunt i després

d’una sobredosi de cinquè grau, munto la reunió en una repisa molt còmode. El

Miquel fa els últims metres de l’esperonet final de quart grau que ens porta al

cim. Quina vista més guapa!!! Quin mar de boira!!! I Sant Honorat està

preciós!!!, no ens ha deixat en tot el dia, ha estat vetllant per nosaltres. Així

doncs, li dediquem el nom de la via. Aquest nou itinerari obert de la forma més

neta possible, sense expansius i en rotpunk es dirà: “Sant Honorat” (230 mts,

6a+).

La baixada és sorprenentment ràpida i còmode. Una canal evident cap a

l’esquerra ens durà en 20 minuts a peu de via. Són prop de les cinc i comença

a pondre’s el sol. Anem al nostre bivac, deixem el material i anem a preparar

llenya. En un hora tenim un foc encès que seria l’enveja de qualsevol

xemeneia. Hi ha moltes hores per endavant fins a les 8 del matí del dia

següent.

La màgia del lloc i del foc ens envolta. Aquí, en aquesta mena de caverna on

estem aixoplugats, amb el foc projectant les nostres ombres, recordo a Plató, la

seva caverna i la diserció sobre la realitat, i me n’adono del poderós moment

que visc, ara i aquí.

El foc deixa pas a les brases i aquestes ens escalfen el sopar. Les torrades

amb all avui són més bones que mai. L’escalfor d’aquest foc avui és millor que

mai. L’escalada avui ha sigut millor que mai, segurament perquè estem tan

presents que l’ahir ha deixat d’existir i tot passa a ser més que mai una vivència

única. És així com vivia, sentia i s’emocionava l’home prehistòric?

Compendi d’escrits 27

L’endemà al matí són les brases que deixen pas al foc altra vegada i és aquest

qui manté les nostres ànimes calentes. Avui

repetirem una via oberta per un company mort als

Alps. Serà el nostre petit homenatge a un gran

escalador.

La via es diu: “Ni contigo ni sin ti” (200 mts, 7a) i

està situada a la part dreta de la paret. A uns 15

minuts del nostre bivac. La via resulta ser molt

guapa, atlètica i estètica.

Avui a les 4 tornem a ser al nostre bivac. El cant

de les gralles ja ens avisa que el Sol trigarà poc a

marxar. Reanimem el foc i tornem a hipnotitzar-nos

amb ell. Avui és diumenge i cap a les 6 de la tarda veiem tot de llumetes

parades a la carretera d’Oliana, com una gran filera de formigues. Tothom

baixa d’Andorra i va cap a casa. Un gran benestar ens envaeix i es reflexa en

els somriures de les nostres cares. Quina gran sort tenim (probablement

buscada) de poder viure així.

La gran obra de teatre comença. Venus fa la seva aparició en escena. Passa

una estona i ja veiem la constel·lació d’Orió i tants d’altres estels que no

coneixem però que sempre estan allà, al mateix lloc. I la Lluna? La Lluna és

plena però encara està al camerino posant-se guapa i trigarà dues horetes a

sortir a l’escenari. Mentrestant, anem preparant el sopar que demà ens espera

un altre gran dia. Demà hem decidit obrir una altra via, més a la dreta de la via

Sant Honorat. La idea és obrir-la com aquesta, en el dia i sense expansions.

Ens llevem quan surt el Sol i, com deurien fer els homes de Cromanyó, tornem

a encendre el foc amb l’ajuda de les brases d’ahir nit i ens quedem traginant i

preparant l’esmorzar prop del foc. De fet som com homes primitius, només hem

substituït l’anar a caçar per l’anar a escalar, la resta es manté igual.

Babaressa de 40 m (6c) del 4artllarg de la via “Ni contigo ni sin ti”

Compendi d’escrits 28

En 5 minuts estem preparats a peu de la línia que hem escollit i fent a sorts a

veure qui comença. Llàstima!, li ha tocat al Miquel començar. Es veu un primer

llarg preciós, i així surt. Roca excel·lent, 55 metres de sisè grau que escala

sense problemes. L’única pena ha estat que ha tingut que col·locar un spit a la

reunió, per reforçar-la. El segon llarg és també de roca boníssima i de preses

grosses que em permeten assegurar-me força bé. La reunió la munto d’un

arbre bo. El tercer llarg surt en travessia cap a l’esquerra i té un tramet un xic

trencat però la resta també és de roca bona amb algun pas difícil. El quart llarg

és de roca immillorable i de disfrutar. Pràcticament oblido que estic obrint i que

no sé la dificultat que tindran els propers metres, tan sols escalo per on la roca

em va guiant. Quines sensacions més intenses!

-Reunió!! (l’he muntada d’un arbre i dos pitons).

El Miquel puja amb el fred dintre el cos. El Sol fa una

hora que ha deixat de tocar-nos. Quan arriba a la

reunió no s’hi està gaire per no refredar-se i surt en

flanqueig cap a la dreta per on la paret ens deixa un

punt feble per passar. Quaranta metres més amunt

assoleix el cim. Pujo jo, amb les convulsions al cos

del fred que he passat a l’estar quiet a la reunió, i

arribo al cim. El regal és el Sol que ens escalfa. La

baixada torna a ser per la canal de fa dos dies i en

20 minuts estem altre cop al bivac, a casa nostra.

I el nom de la via? Doncs, sens dubte, pel lloc on

està la paret, pel bibac on hem viscut, per la forma de viure aquests tres dies i

per com l’hem obert, la via es dirà: “El Síndrome del Cromanyó” (220 mts,

6a+).

Roca excel·lent a la via: “ElSíndrome del Cromanyó”

Compendi d’escrits 29

Tossal de l’Obaga de la Font

Via: “SANT HONORAT” (230mts, 6a+) - TOTALMENT DESEQUIPADA -

1ª Asc. 17/12/2005 Miquel Blanco i Ignasi Charles

Horari: 4h. Portar: 14 cintes llargues, 2 o 3 jocs d’aliens, 1 joc de friends (1, 2 i 3 repetits), 1 joc de tascons i 5 pitons variats (3 univ, 1 “u”, 1 “v”). Roca molt bona exceptuant algun petit tram. Descens molt ràpid i còmode per la canal de l’esquerra (25 min a peu de via).

1- “SANT HONORAT” 2- “EL SÍNDROME DEL CROMANYÓ”

Compendi d’escrits 30

Tossal de l’Obaga de la Font

Via: “EL SÍNDROME DEL CROMAYÓ” (230m, 6a+) - TOTALMENT DESEQUIPADA -

1ª Asc. 17/12/2005 Miquel Blanco i Ignasi Charles

Horari: 4h. Portar: 14 cintes llargues, 2 o 3 jocs d’aliens, 1 joc de friends (fins al nº 3), 1 joc de tascons i 5 pitons variats (3 univ, 1 “u”, 1 “v”). Roca excel·lent. Plaques estriades estil Vilanova de Meià. Descens molt ràpid i còmode per la canal de l’esquerra (25 min a peu de via).

1- “SANT HONORAT” 2- “EL SÍNDROME DEL CROMANYÓ”

Compendi d’escrits 31

REPETINT UNA DE LES VIES MÍTIQUES DE LA PARET DE L’AERI

MONTSERRAT

VALENTIN-CASANOVAS (290 mts, 7c/A1e)

ABRIL 2006 (per Quim Artigues)

Són les 11:30, ens trobem de cara a la paret. Una canal i una mini via ferrata

ens han dut fins aquí, al peu de la paret de l’Aeri, a Montserrat. L’Ignasi, que ja

coneix el camí amb escreix, no ha perdut pistonada; “al meu ritme”, diu ell.

Esbufegant, em trobo entre l’espasa i la paret: un mar de roca s’estén més

enllà de la vista, alçant-se imponent i majestuós cap al cel; des d’aquí resulta

difícil endevinar-ne la fi. A l’esquena, metres de desnivell en forma de canals

que prometen un bon ambient.

Decidim a cara o creu l’ordre dels sacrificis del dia i, gràcies a un gest

inconscient de més de la mà de l’Ignasi, em permeto una treva suplementària

mentre ell es lliga i es calça els peus de gat. Em fa mal de mirar amunt i aviat

de mirar avall, comença l’aventura. L’aventura té un nom: Valentín Casanovas,

i una història de pors i angoixes que aquí, a peu de via, només em permeto

d’entreveure instintivament. Que aquesta via l’obrissin dos “nanos” l’any 1976

sense haver complert encara la majoria d’edat ho aprenc un cop a casa amb el

fresc sabor de boca.

Oberta per Antonio García Picazo i José Rodriguez ,“Rodri”, aquesta via de

gairebé 300 metres és la 4ª que es va obrir en el mar de conglomerat que

presenta la paret de l’Aeri. El nom és en homenatge a un amic de José

Rodriguez que morí a Núria fent muntanyisme. També conta la història, que en

plena bavaresa i amb l’últim “taco” de fusta a uns 15 metres, embotit com una

salsitxa, “Rodri” va empotrar la bandolera del material a la fissura per poder

burilar la reunió. Temps de gestes i desgràcies, temps de pioners de la vertical.

Però tornem on érem, al peu de la via on l’Ignasi s’aferra a les petites preses

que defineixen massa bé aquest primer tram de A2 o 6c+. Sense dubtar gaire

es planta a la reunió i comença a recollir corda. S’ha acabat l’espera, em toca.

Compendi d’escrits 32

Procuro no pensar-hi massa, però la sensació d’ofec davant una empresa difícil

em ronda pel cap. Per on ell ha passat només hi trobo passos d’adherència i

equilibri. Em penjo d’una cinta, els parabolts infonen confiança. A partir del

segon llarg són escassos. Arribo fins a la reunió i recupero l’alè; la serenitat i

entusiasme amb què l’Ignasi s’enfronta als passos clau m’obsessiona. Però en

el segon llarg tinc el deure de no obsessionar-me quan, recorregut el primer

tram de V i el segon de 6b+ (en A0 sobre pitons tan vells que podrien ser

originals de l’obertura de l’any 76), em trobo en un claustrofòbic diedre

desequipat. Després de posar tants friends com em permeten la postura i les

poques forces que em queden, trobo un pitó entre les herbetes que fa que

pugui controlar la “moto” que m’ha causat perdre un peu a causa d’un

trencament de la roca. Recupero la serenor i sense més remei arribo a la

reunió. Moments com aquests podrien durar tota una vida. Puja l’Ignasi, que

torna a encadenar la tirada sense penjar-se. M’està posant alt el llistó.

Em quedo en estat absent mentre tira amunt, sortejant el que esdevé una llisa

placa d’entre 6a i IV. Un enorme desplegament d’elegància, sobrietat i equilibri

li permeten encadenar aquest tercer llarg tant exposat, pel qual jo m’arrossego,

diguem-ne, sense tanta elegància.

A la reunió comentem la jugada que ens espera. A la ressenya del llibre “Les

100 millors escalades de Catalunya” marca el tram d’A1 o 7c. Per fi

descobreixo a què es refereix tant de número: una cremallera de burils

ascendeix per una placa llisa i trencadissa que desemboca en un sistema de

fissures. Estreps en mà, i que consti que es tracta del primer cop, em decideixo

a realitzar la tasca. De buril en buril pujo treballosament , pensant en els anys

que porta aquí el material. En dos dels burils hi falta la plaqueta. Baixo fins a

l’anterior per col·locar-la més amunt, però està encallada. L’Ignasi em dóna

consells i trucs variats, alternatives que en qualsevol altra ocasió desestimaria

per temeràries, però que ara em semblen d’allò més encertades. Seguint les

seves indicacions passo una baga primeta pel coll del buril, hi penjo l’estrep i

em poso a pedalejar, tot encomanant-me a St. Afortunat perquè no se’m surti

l’invent de lloc i consolant-me perquè les assegurances anteriors són

abundants, tot i que precaris.

Compendi d’escrits 33

De patiment en patiment arribo cansat i embotit a la reunió. Repeteixo,

moments com aquests podrien durar tota una vida.

Quan l’Ignasi comença a enfilar-se qual Tarzan entre lianes, detectem un error

en la manera que l’asseguro. L’inconvenient del material nou és que sempre

manca temps per llegir-ne les indicacions d’ús, i són moments com aquest els

que s’encarreguen de gravar-ho amb foc a les nostres ments de principiant.

Vist i no vist tinc l’Ignasi a la reunió. La pràctica, l’experiència i la forma li donen

ales en aquestes

situacions.

Un altre tram d’A1 i una

petita part de l’estètica i

imponent bavaresa

conformen el 5è llarg.

L’artificial, farcit de

sorpreses com burils

amagats i un tascó

empotrat en un forat

montserratí, combinat

amb una bona dosi de força de voluntat, permeten que l’Ignasi es planti a la

recta final del llarg: una fissura estreta que cal superar en bavaresa i que a més

cal anar equipant. Encadena el llarg bufant, s’ha quedat sense cintes a 5

metres de la reunió i el passeig resulta extenuant, mentalment i físicament. M’hi

enfilo d’aquella manera i supero la bavaresa amb una barreja de goig i de

pànic. Un cop a la reunió convido a l’Ignasi a encapçalar el següent llarg,

trencant així la lògica progressió que portem, però és que el següent tram de

bavaresa resulta encara més paorosa vista des de sota.

En algun punt es deixa veure un taco de plàstic empotrat, no resulten del tot

tranquil·litzadors. Per aquest motiu, l’Ignasi ha portat un friend del nº4, un

artefacte de la mida del palmell de la mà. Desencaixar les mandíbules

d’aquesta bèstia entre la roca deu provocar un efecte alliberador, i no parlo

precisament del pes. El problema és que cal escollir bé el lloc perquè només

n’hi ha un i l’Ignasi està decidit a posar-lo al bell mig del tram.

Inici de l’atlètica bavaresa de 6a+,

4art llarg.

Compendi d’escrits 34

És possible que no hi càpiga res més petit, però tot i així s’endu alguna altra

peça que resulta ser útil.

La bavaresa resulta un pas bastant atlètic però, amb tècnica suficient, esdevé

una agradable i monòtona escalada. Aquest pati d’avui però, no la fa gens

avorrida.

Arribo a la reunió esbufegant; m’hi esperen l’Ignasi i un niu de cries

emplomallades reclamant menjar a la mare absent. La criden insistents, però

podria ser que aquesta, desconfiada, hagi decidit desaparèixer, espantada per

la nostra inesperada visita.

El següent és un llarg de IV desequipat pel qual escampo material arreu del

petit diedre pel que m’enfilo. Avui no em sento massa serè. Un cop sóc a la

reunió la ment em fa ballar el cap. No ha dit quelcom l’Ignasi d’un possible

escapament abans d’arribar al punt negre

de la via? Aquí, sota el prominent sostre

on s’amaga la temuda xemeneia, cal

exhaurir totes les possibilitats. Quan

arriba on sóc jo, l’Ignasi m’indica la

drecera al cim: una travessia que hauria

de ser fàcil però que no ho sembla tant.

Decidim el més assenyat, seguir

endavant. Abans de la xemeneia (més

aviat un forat horitzontal que supera la

meva imaginació geomètrica i que

transpira sensacions d’allò més viscerals)

i sortint de la reunió, una fissura perfecta

talla un xamfrà de roca espatarrant que deixa a l’Ignasi a la boca del llop.

Després de superar uns passos atlètics i molt desplomats, introdueix l’espatlla

esquerra en el forat mentre dóna cops de peu insistents; en breu el forat ha

engolit mig cos del meu company i jo començo a tenir suor freda. Voldria que

no em toqués mai, però no serà així. Pujo pel diedre i començo a embotir-me a

la xemeneia; els crits d’ànim de l’Ignasi em permeten baixar la pressió i

concentrar-me en el preciós pas que estic fent i que m’estava perdent per culpa

Suant a la mítica xemeneia del 8è

llarg.

Compendi d’escrits 35

dels nervis. Amb el cul penjant en el buit i l’esquena còmodament estirada em

permeto girar el coll i veure on sóc. A l’esquerra, l’opressió de la roca que

s’estreny, i a la dreta, el buit alliberador del camí recorregut que deixem enrera.

És estrany com la bellesa i el patiment van, en ocasions, agafats de la mà.

Sortim de la xemeneia amb l’ajut d’un cordino que penja de la reunió, un pas

crític en què per un segon veus desfilar el buit, el pati i la via, mentre decideixes

quin dels dos peus volats cal posar primer i, sobretot, on. La repisa on es troba

la reunió esdevé un santuari per a l’esperit alterat. Ràbia que em torna a tocar,

encara tremolo. Intento convèncer l’Ignasi, però acabo convencent-me a mi

mateix que és l’últim llarg i només m’estic deixant portar per l’histerisme. Els

dos primers parabolts corresponen a un tram de 6a de flanqueig. Aviat un tram

de IV em retorna la confiança i el següent de II em recompensa amb la plenitud

i la satisfacció del cim. Moments com aquests sí que duren tota una vida!

Un cop a dalt tots dos, una gran via queda a les nostres esquenes, un bagatge

que dura per sempre i que ajuda a seguir endavant; superat això, aquesta por i

aquesta incertesa no poden més que animar-nos a compartir d’altres moments

similars..., però potser més endavant. Gràcies company!

Quim Artigues