11

Benet XVI, en un acte acadèmic durant el seu recent viatge aAlemanya, va citar l’opinió negativa d’un bizantí del segle XII sobrel’Islam. A banda del seu ressò mediàtic, aquest cita ha tingut unaresposta excessiva, tant verbal com d’actituds col·lectives, per partdels creients musulmans, que s’han sentit ofesos. El Papa va declararimmediatament que les seves paraules no pretenien ofendre ningú, imenys encara una altra confessió religiosa. Cosa inusual entre elsgrans dirigents, Benet XVI s’ha disculpat per les interpretacions ques’hagin pogut deduir de les seves afirmacions i ha reiterat diversesvegades el seu profund respecte per l’Islam. Creiem que hem de fer costat sense reserves al Papa. En primerlloc hem de defensar la llibertat d’expressió de tothom, per alt quesigui el càrrec que ocupi; i, en segon lloc, hem d’afirmar que lesparaules i arguments es retornen i es discuteixen amb paraules iarguments i no pas atiant la ira col·lectiva i, encara menys, causantdanys en persones o béns. I no hi fa res que en el passat, o fins i totpotser en certes actituds del present, els catòlics hàgim fet el mateix.

Pel passat s’ha demanat perdó. I si hem actuat així en el present, doncs hemactuat malament i en disconformitat amb l’arrel de l’evangeli. Hem de penedir-nos-en i hem de reparar el mal fet. I en tercer lloc, també hem de proclamarque el Sant Pare no ha pretès ofendre ningú i això es pot deduir no només deles seves explícites paraules sinó de la seva trajectòria intel·lectual i humana.No estaria de més demanar una certa reflexió als nostres germans musulmanssobre la convivència en pau de les religions arreu del món, com a exigènciadels drets humans, i en conseqüència, de la necessitat de reciprocitat. Ni aquíhem d’impedir l’existència de mesquites, ni en zones de cultura musulmanas’hauria d’impedir la construcció d’esglésies i la pràctica pública del cristianisme.

En un àmbit més reduït, a Catalunya hem tingut eleccions autonòmiquesavançades. Pocs canvis en els resultats, increment del vot en blanc i un triomfesclatant de l’abstenció. Aquesta fatiga o desencís de la ciutadania a l’hora departicipar en els comicis ens hauria de preocupar a tots i, principalment, alsactors públics de la política. Gosem assenyalar alguns punts de reflexió: ¿noestem desgastant grans paraules com, per exemple, "solidaritat", "excloent" o"progrés"? ¿Cal una agressivitat tan agra en les campanyes electorals nomésper obtenir un vot emocional? ¿No són excessives les ambigüitats ocontradiccions entre el que es diu i el que es pacta l’endemà de les eleccions?¿No es podria articular algun tipus de connexió entre els votants i el llistat depersones desconegudes que introduïm a l’urna? Sigui com vulgui a tots ens hade preocupar que s’actuï amb respecte, correcció i veritat en l’escenari de lapolítica i en l’àmbit de la participació ciutadana.

D’altra banda veureu que a la nostra revista hem introduït una nova seccióque tractarà de la relació entre el cristianisme i les ciències naturals. Creiemque és una exigència dels temps actuals l’aportació d’un gra de sorra constantsobre les aparentment conflictives relacions entre els dos àmbits deconeixement.

Els qui fem la revista aprofitem l’avinentesa per desitjar-vos un bon Nadali un any nou ple d’esperança tot recordant que el Senyor és bo per al qui en ellespera, per als qui el cerquen de cor (Lm. 3, 25).

2

EL P

ÒR

TIC

DE L

'AB

AT CONTEMPLACIÓ.

ACCIÓ.COMPASSIÓ.

CONTEMPLACIÓN.ACCIÓN.COMPASIÓN.

Tres paraules interessants. Tres paraulesque immediatament relacionem amb tresformes determinades de vida humana.

La contemplació té un ressò de cosapassiva, fins i tot inútil, d’excursió a bellsparatges, de vida plàcida, de descans, devida religiosa...

L’acció, en canvi, és activitat, dina-misme, moviment, esgotar-se, missió...

La compassió recorda una proximitata la feblesa, a la malaltia, al perdó... potserimpotència, potser passivitat... ¿frustra-ció?...

Tres paraules, tres camins diferents,amb una escassa implicació entre ells.Cada paraula és un món, un misteridesbordant de suggeriments. Per poder fermil camins. El camí que neix amb la vida,en la vida, i ens vol dur a més vida. Lavida mai no es resol en vida solitària,sempre és dinamisme d’encontre, desolidaritat, de compartir, de comunió... Ai,del qui està tot sol!, diu l’Escriptura. Per això,tot el que afecta la vida humana estàsempre mútuament implicat. La glo-balització ja va venir amb l’home, que l’haviscut amb eficàcia al llarg dels segles.Però a mesura que s’ha anat imposant larevolució tecnològica, jo diria que el ques’ha anat i s’anirà imposant cada vegadamés és la desglobalització. Per a beneficiglobal d’uns pocs. Lamentable. I angoixantper a molts...però així és.

D’aquesta manera cada dia és més difí-cil l’experiència del miracle de què ensparla el poeta Rilke:

... no obstant això hi ha en el món ungran miracle:Jo sento que tota la vida és viscuda.

Tres palabras interesantes. Tres pala-bras que inmediatamente ponemos en re-lación con tres formas determinadas devida humana.

La contemplación nos suena a algo pa-sivo, incluso inútil, excursión a bellos pa-rajes, vida plácida, descanso, vida religio-sa...

La acción, en cambio, es actividad, di-namismo, movimiento, agotarse, misión...

La compasión recuerda una cercanía ala debilidad, a la enfermedad, al per-dón...quizás impotencia, quizás pasivi-dad... ¿frustración?...

Tres palabras, tres caminos diferentes,con escasa implicación entre ellos. Cadapalabra es un mundo, un misterio desbor-dante de sugerencias. Para poder hacer milcaminos. El camino que nace con la vida,en la vida, y nos quiere llevar a más vida.La vida nunca se resuelve en vida solita-ria, siempre es dinamismo de encuentro,de solidaridad, de compartir, de comu-nión... ¡Ay, del que está solo!, dice la Escri-tura. Por esto todo lo que afecta a la vidahumana está siempre mutuamente impli-cado. La globalización ya vino con elhombre y la ha vivido con eficacia a lolargo de siglos. Pero a medida que se haido imponiendo la revolución tecnológi-ca, yo diría que lo que se ha ido y se iráimponiendo cada vez más es la des-globalización. Para beneficio global deunos pocos. Lamentable. Y angustiosopara muchos...pero así es.

De este modo cada día es más difícil laexperiencia del milagro que vive el poetaRilke:

...hay no obstante en el mundo un granmilagro:

3

Qui la viu, doncs?Són les coses, els vents, les flors, elsanimals...Qui la viu, doncs? La vius tu, oh Déu,la vida?

Ahir podíem afirmar-ho: la viu Déu!; ila viu l’home en sintonia amb aquestaFont de vida que és Déu, o la viu l’homeen el seu equilibri d’experiència de Déu.

Avui les experiències són múltiples, entotes les direccions i de tot color. Avuitenim nítides imatges de la nostra terraglobal, però sentim que està esquerdadaaquí baix. Avui vivim en el llogaret globali l’home se sent perdut i amenaçat,precisament en un llogaret on tots esconeixen i viuen centrats en el seu petitespai. Avui es dubta del Déu de la vida. Il’home perd el sentit de la seva vida.

Jo crec que la causa es troba en el fetque parlem —de tot en parlem molt— ino vivim. Parlem de globalització, peròno treballem per fer realitat i viure l’homeglobalitzat. Un camí que ens duu a l’homeglobalitzat, que passa per connectar en lanostra vida amb les tres paraules queencapçalen aquest escrit.

El contemplatiu és aquell que viu lacontemplació, és a dir que està obert arebre la petjada de la vida, la bellesa i lalletgesa de la vida, la bondat i la malícia.Seria aquell que ho prova tot en unasenzilla obertura a la vida i, sàviament, esqueda amb el que és bo, com ensenya santPau. D’aquesta forma deixa que el seu cores modeli cada dia amb la generositat dela vida, que en el seu espai interior es trans-forma en amor; un amor que dilata el cori que desperta en ell més nostàlgia de vida,més desig de vida. I tot aquest dinamismed’amor en un cor dilatat fa que la personaque ho experimenta senti la necessitat decomunicar-lo mitjançant una activitat deservei, i amb una característica concretaque anomenem compassió. És a dir, buscacomunicar un amor posant-se al costat de

Yo siento que toda la vida es vivida¿Quién la vive pues?Son las cosas, los vientos, las flores, losanimales...¿Quién la vive pues? ¿La vives tú, ¡ohDios!, la vida?

Ayer podíamos afirmarlo: ¡la viveDios!, y la vive el hombre en sintonía conesa Fuente de vida que es Dios, o la viveel hombre en su equilibrio de experienciade Dios.

Hoy las experiencias son múltiples yen todas las direcciones y de todos los co-lores. Hoy tenemos nítidas imágenes denuestra tierra global, pero la sentimoscuarteada aquí abajo. Hoy vivimos en laaldea global y el hombre se siente perdi-do y amenazado, precisamente en una al-dea donde todos se conocen y viven cen-trados en su pequeño espacio. Hoy seduda del Dios de la vida. Y el hombre pier-de el sentido de su vida.

Yo creo que la causa está en que habla-mos —de todo hablamos mucho— y novivimos. Hablamos de globalización, perono trabajamos por hacer realidad y viviral hombre globalizado. Un camino, el quenos lleva al hombre globalizado, que pasapor conectar en nuestra vida las tres pala-bras que encabezan este escrito.

El contemplativo es aquel que vive lacontemplación, es decir que está abiertoa recibir la huella de la vida, la belleza yla fealdad de la vida, la bondad y la mali-cia. Sería aquel que lo prueba todo en unasencilla abertura a la vida y, sabiamente,se queda con lo bueno, como enseña sanPablo. De esta forma deja que su corazónse modele cada día con la generosidad dela vida, que en su espacio interior se trans-forma en amor; un amor que dilata el co-razón y que despierta en él más nostalgiade vida, más deseo de vida. Y todo estedinamismo de amor en un corazón dilata-do hace que la persona que lo experimen-ta sienta la necesidad de comunicarlo me-diante una actividad de servicio, y conuna característica concreta que llamamos

4

Josep AlegreAbat de Poblet.

José AlegreAbad de Poblet.

l’altre, al seu nivell, respectant-lo, deixantque l’altre entri en la seva pròpia vida,essent capaç de "compassió", o "com-patir", és a dir, "patir l’altre", "suportar-lo", "acollir-lo tal com és". I tota aquestaexperiència de compassió la fa des d’aquestcor dilatat, que li dóna seguretat en la forçadel seu amor, per arribar a viure l’ex-periència d’un amor més profund, com hoés la comunió amb l’altre que és diferentde mi.

Avui no és fàcil treballar enaquesta línia de globalització, tandiferent, és clar, del que hauriad’anomenar-se "desglobalitzacióeconòmica" en la nostra societat.I no és fàcil, perquè aquestdinamisme de vida, que crea nousdinamismes de vida, és també unprocés de mort: va morint allò in-servible del vell sistema personalo institucional per crear un noumarc que faci possible l’home nou,veritablement en un camí deglobalització, que és un dina-misme permanent de vida viscudai estimada.

Ho vulguem o no, en siguemconscients o no, la vida és més quevida, és vida i mort alhora. Iaquesta paradoxa solament potviure’s impulsada per un dina-misme d’amor, des d’un cor gene-rós, compassiu, capaç d’assumir ladimensió de mort que comportala vida, com a llavor de noushoritzons de vida.

compasión. Es decir, busca comunicar unamor poniéndose junto al otro, a su nivel,respetándolo, dejando que el otro entreen su propia vida, siendo capaz de "com-pasión", o de "com-padecer", es decir "pa-decer al otro", "soportarlo", "acogerlo talcomo es". Y toda esta experiencia de com-pasión la hace desde ese corazón dilata-do, que le da seguridad en la fuerza de suamor, para llegar a vivir la experiencia deun amor más profundo, como viene a ser

la comunión con el otro que es dife-rente de mí.

Hoy no es fácil trabajar enesta línea de globalización, tan di-ferente, claro está, de lo que de-

bería llamarse "desglobalización eco-nómica" en nuestra sociedad. Y no esfácil porque este dinamismo de vida,que crea nuevos dinamismos de vida,

es también un proceso de muer-te: va muriendo lo inservible delviejo sistema personal o institu-

cional, para crear un nuevo mar-co que haga posible el hombre nue-vo, verdaderamente en un caminode globalización, que es un dina-mismo permanente de vida vividay amada.

Queramos a no, seamos cons-cientes de ello o no, la vida es másque vida, es vida y muerte a la vez.Y esta paradoja solamente puedevivirse impulsada por un dinamis-mo de amor, desde un corazón ge-neroso, compasivo, capaz de asu-mir la dimensión de muerte quecomporta la vida, como semilla denuevos horizontes de vida.

55

CRÒNICA DE L’ASSEMBLEA

L’arribadaEl dissabte 1 de juliol va fer un dia

esplèndid. La calor de les primeries del’estiu començava a fer-se present senseretards i la llum esclatant de la Conca deBarberà en els dies clars definia ambprecisió els encontorns petris del monestir.Alguns germans acompanyats de les sevesmullers havien matinat, i des de dos quartsde deu s’arraïmaven a l’ombra fresca de laPorta Reial. El P. Abat i altres monjosdepartien de manera distesa amb elspresents i anaven saludant els quiarribaven. De mica en mica els membresde la Germandat s’anaven aplegant a laSala dels Cups on havien estat oficialmentconvocats per iniciar la jornada. Calressenyar l’ambient de benestar col·lectiui d’alegria que surava en el brogitindestriable dels centenars de conversessimultànies que tenien lloc mentreesperàvem l’inici dels actes. Molts denosaltres feia ben bé un any que no ensvèiem.

La missaA les 10 en punt -en el monestir la

puntualitat de la campana és una ordredivina-el P. Prior va reclamar silenci pertal que comencés la processó en direccióa la basílica. Amb passa lenta i en fila dedos, els assistents a l’assemblea, seguits pertots els membres de la comunitatcistercenca, ens vam adreçar a l’esglésiaabacial. Els monjos van ocupar els seusllocs al cor. Els germans amb els seusacompanyants van situar-se als bancs dela basílica.

El P. Abat va convocar l’assemblea anual de la Germandat de Poblet corresponenta l’any 2006 el dissabte dia 1 de juliol. Va ser, com sempre, un esdevenimentfestivament religiós en el decurs del qual es va celebrar un cop més la comunió entrela font espiritual que emana de la comunitat pobletana i els germans i germanes quevolen viure el seu carisma en el món. Ens en fa la crònica Cristòfol-A. Trepat, eldirector de la revista.

Essent dissabte com era, va semblaroportú que la missa fos la de la Mare deDéu (Santa Maria en dissabte). Els melismesde l’antífona del cant d’entrada -Salvesancta Parens, enixa puerpera Regem, quicaelum terramque regit in saecula saeculorum...-anaven ressonant dins de la basílica totexpressant la serenor i la retenció del ritmede la vida, tan difícil de viure en el dia adia del món. Probablement la serenor i lareducció del temps a un punt immòbilsiguin atributs de Déu... i potser per aixòresulta habitualment més fàcil la trobadaamb el Pare quan la pau i els ritmesaccelerats de l’ànima s’alenteixen dins delsilenci o al bell mig d’una música que,resistint el pas del temps, s’instal·la en lapura melodia, com és el cas del gregoriàamb què s’iniciava l’eucaristia.

La lenta cadència de la missa monàstica-digna, lenta, pacífica i austera- semblavatrobar en l’estabilitat crua de les voltes delcreuer la seva estètica significant. El comés una part important del què. Per això elsgestos litúrgics no són en absolut pura for-ma, ans al contrari són el conjunt de signesque transposen l’ànima col·lectiva del’Església vers el misteri de Déu, presènciasilent que està per damunt de tot, que actuaen tots i és present en tots. (Ef. 4,6).

De l’homilia del P. Abat, senzilla ialhora punyent, val la pena destacar la sevacrida a l’optimisme i a la confiança. S’hadit que per a un cristià l’alegria és gairebéuna exigència moral. I és ben cert que enels temps que corren a Europa en generali a Catalunya en particular els creients nopassem per un dels millors moments de la

GER

MA

ND

AT

6

nostra història. Sí, hiha un progressiuallunyament de la feper part de moltsconciutadans; tenimdificultats per trans-metre el missatge deJesús als joves; resul-ta evident la pèrduaprogressiva de la fesociològica del nos-tre entorn... i mal-grat tot el P. Abatens encoratjava al’optimisme... ¿Quèsabem nosaltres —ensdeia— dels plans pro-vidents de Déu aldarrere d’aquestes cir-cumstàncies? D’unabanda cal fer el quebonament puguem (imai es fa prou!), peròd’altra banda calconfiar en la provi-dència. Al cap i a la fi la pasqua de Jesúsval per a tothom, sigui o no creient. I elscreients hauríem, a més, de sentir l’alegriade saber-ho i creure-ho.

L’assembleaEn acabada la missa els assistents ens

vàrem adreçar a la magnífica Sala Capitu-lar. L’abat ens va adreçar uns mots debenvinguda per tot seguit donar la paraulaal secretari i al tresorer de la Germandatper tal que presentessin la memòria anuali l ’estat financer respectivament. Acontinuació el P. Abat va donar la ben-vinguda als nous germans: els va imposarla medalla i els va regalar un exemplar dela regla de sant Benet. Finalment elpresident de la Germandat, Sr. AntoniGarrell, va adreçar als assistents el seu tra-dicional discurs. La idea que enllaçava laseva intervenció martellejava sobre unaidea fonamental: cal que entre totsconstruïm una Germandat arrelada en elsvalors cristians, que són també valorsplenament i autènticament humans, amb

projectes de futur i, d’una manera moltespecial oberta als joves.

Enguany la conferència va córrer acàrrec del president Pujol. Amb la sevahabitual capacitat comunicativa i bon hu-mor va aprofundir sobre un dels aspectesque havia assenyalat el president en el seudiscurs: la necessitat de tenir uns valorsclars i diàfans sobre els quals construir laconvivència.

La pregària del migdia

Abans del dinar, com és prescriptiu enla jornada monàstica, calia recollir-se pera la pregària de Sexta. Dirigits pel P. JosepMaria Recasens i presidits pel P. Abatvàrem recitar lentament a dos corsfragments dels salms 118, 60 i 63. El seucontingut semblava acordar-se ambl’homilia de la missa. D’una banda lanecessitat de pregar en moments de solitudo de dolor (quan vindreu a consolar-me?);l’alegria, però, de l’esperit que neix del’amor i de saber-se salvat (...jo m’estimo els

Com és habitual, a cada assemblea anual, a segona hora del matí, s'ofereix alsmembres de la Germandat una conferència sobre un tema rellevant. Aquest anyel president Pujol va ser invitat a parlar sobre els valors en la societat actual. A

la fotografia el veiem en un moment de la seva intervenció.

Foto

: BED

MA

R.

7

vostres preceptes, anhelo la vostra salvació, lavostra llei, Senyor, em farà feliç). La lecturabreu, extreta de la carta de Sant Pau alsRomans, també va resultar apropiada a lacelebració de la jornada: que Déu usconcedeixi també estar d’acord amb Jesucrist(...) per això accepteu-vos els uns als altrescom el Crist us ha acceptat.

El dinar i la tardaAbans del dinar es va procedir a repar-

tir el darrer número de la revista "Poblet".Al voltant de les dues es va celebrar el dinarde germanor amb la comunitat, al cellerdel monestir, servit, com cada any, pel res-taurant El Molí del Mallol, de Montblanc.Espai de trobada per excel·lència, l’àpat vaconstituir una bona ocasió per intercanviaropinions i aprofundir en coneixements.

Després del dinar, a la basílica, el TrioÀgora format pels joveníssims músics depoc més de 20 anys d’edat, Eduard Marcet(violí), Ricard Rovirosa (piano) i EdgarCasellas (violoncel) van oferir unesplèndid concert en el decurs del qual van

interpretar obres de Lluís Benejam i EnricGranados. Va ser comentada per tothoml’alta vàlua d’aquests músics i la seguretat isensibilitat amb què van interpretar triosd’alta dificultat tècnica. Un cop més es vaevidenciar que, malgrat tot el que sovintes diu, tenim avui a Catalunya la joventutmés ben preparada de la nostra història.

VespresLa jornada va acabar, com sempre, amb

la pregària de Vespres. La pregària de leshores continuava puntuant el decurs deldia com no podia ser altrament. Si havíemcomençat amb la pau de la celebracióeucarística, la salmòdia del capvespre,quan la tarda se’n va a jóc també a l’estiu,posava el punt i final a una jornada plenad’esperit, de reflexió, de coneixement i decultura. Amb el ressò del Magnificat enca-ra a l’ànima ens vàrem acomiadar fins al’assemblea de l’any vinent, si Déu vol, obé fins a altres actes convocats pelmonestir.

Cristòfol-A. Trepat

A l'església abacial, abans de Vespres, el Trio Àgora, format per tres músics joveníssims, va oferir un concertd'alta qualitat artística amb obres de Lluís Benejam i Enric Granados.

Foto: BEDMAR.

8

Dicurs del PresidentEl passat 2 de juliol es va reunir l’assemblea general de la Germandat de Poblet.

A la Sala Capitular, el president de la Germandat, senyor Antoni Garrell i Guiuva adreçar el seu tradicional discurs als membres de la Germandat i als seusacompanyants. A continuació reproduïm, pel seu evident interès, el seu discurs.

Reverendíssim Pare Abat, monjos dela comunitat de Poblet, president Pujol,que avui ens acompanyeu en la nostraassemblea anual, honorable conseller JordiWilliam, germans i germanes.

Benvinguda als nous germansEn primer lloc vull felicitar els nous

membres que, un cop rebuda la medalla ila regla de Sant Benet de mans del P. Abat,s’han incorporat a la nostra Germandat.Estic segur que per a tots vosaltres avui ésun dia especial, com va ser-ho per a totsnosaltres el dia que el Pare Abat, totatenent la nostra petició, ens acceptavadins de la Germandat i ens feia així unsespecials receptors dels béns espirituals dela comunitat del Monestir. Amb aquest pasheu reafirmat el vostre compromís ambels valors cistercencs que inspiren la nostraGermandat, valors que sempre haurien detenyir les nostres obres i actuacionsdiàries. La vostra incorporació és unaevidència més de l’actualitat i vitalitat dela nostra Germandat; vosaltres sou els quiens ajudeu a continuar treballant i amantenir encès el foc que escalfa elsnostres cors.

Una invitació al coratgeTots, vosaltres recent incorporats i els

qui ja fa temps que formem part de laGermandat, hauríem de reafirmarnovament, amb forces renovades, els

nostre compromís amb la fe que ens aplegai amb els valors que ens guien, tot actuantcom la pluja fina i suau que amb constànciai sense fer destrosses permet que les llavorsgerminin i creixin amb força.

El nostre compromís amb Poblet l’hemd’exercir de manera adulta, tot defugintles actituds arrelades en la por; una porque ens tempta a quedar-nos a casa, ambles portes i les finestres tancades, ignoranto no volent acceptar la realitat i renuncianta la defensa activa dels valors que hanconformat el que som.

Nosaltres, com a germans de Poblet,hem d’assumir l’obligació i el repte de servalents, de ser agents actius en l’exercici idefensa del principis i valors que guien elsnostres projectes. Ho hem de fer, això sí,amb una tolerància nascuda del respecte,lluny d’actituds arrelades en el fona-mentalisme, la imposició o la intransi-gència. Aquesta tolerància, però, no s’hade confondre amb la renúncia o ambl’absència dels principis que enquadren lesnostres obligacions i drets individuals icol·lectius. Cal recordar, cosa poc habi-tual avui, que són les obligacions i elsdeures els que justifiquen els drets i no pasa l’inrevés.

L’ètica de l’esforçCal entendre, tot actuant en conse-

qüència, que l’absència de valors, de missió

ASSEMBLEA DE LAGERMANDAT

9

i de projecte ens manlleva del deure i del’ètica de l’esforç. Parlo d’un esforçsemànticament doble, aquell que esdesprèn de l’etimologia del verb llatí colo,colui, cultum, que vol dir ‘cultivar’. Peròquan deien "cultivar" els pares de la cultu-ra llatina no es referien només a la terrasinó al treball de la terra i de les ideesalhora. És aquest doble significat, completi harmònic, treballar simbiòticament les ideesi la terra, el que s’amaga en el verb llatíacabat d’esmentar. El nostre esforç, doncs,s’ha d’encaminar tant al desenvolupament

interior com a la necessària obtenció delsrecursos materials per resoldre les nostresnecessitats bàsiques. Com veieu no és pastan lluny del cristià i benedictí ‘ora et la-bora’ que caracteritza la vida monàstica.

El resultat del conreu interior i exte-rior és la cultura. Aquesta cultura no tépas res d’espontani, ni de superficial, nide frívol. L’esforç que deriva en cultura ensha d’enfortir davant del mestissatge devalors que caracteritzen la societatcontemporània; i també ens ha d’enfortirdavant dels fonamentalismes, sovint de

caràcter islàmic, que portena l’enfrontament entre lescivilitzacions musulmana ioccidental; i, finalment,davant del consum irracionalque impedeix el desenvo-lupament sostenible i equi-librat del Planeta.

Pensament i emocióEn aquesta línia de

l’esforç reflexiu i decidit nopodem oblidar que el nostreprocés intel·lectual no és pasun procés aïllat del nostrecervell; ben al contrari delque sovint es pensa, elprocés cognitiu està for-tament condicionat per lesemocions, tal com ens indi-quen les investigacions delneurobiòleg portuguès Anto-nio Damásio1, el qual afirmaque ...les emocions indueixen icanalitzen els pensaments; peraquest motiu es pot afirmar:"sento, llavors existeixo!",aquest és un model previ i mésexacte al proposat per Descar-tes quan digué "penso, llavorsexisteixo".

Les emocions conduei-xen, amb massa freqüència,a renunciar a l’esforç, alsacrifici i a la perseverança.Aleshores actuem no com a

El president de la Germandat, Antoni Garrell, en un moment del seudiscurs en presència de l'abat.

Foto

: BED

MA

R.

10

savis constructors de futur sinó com aactors secundaris d’una successió de fetsincontrolables que requereixen serautointerpretats per l’autocomplaença,transformant la realitat de tal manera queal final el que percebem i sentim és fruitexclusivament de la nostra ment i de lanostra imaginació. Sovint les emocionsens empenyen a negar la realitat cer-tificant les paraules de Kant quan senten-ciava: existeix un món que experimentem iquelcom darrera d’ell: el món, tal com elpercebem, és una construcció de la nostra ment.

La Germandat avuiLa nostra Germandat, igual que altres

organitzacions socials, en el seu nai-xement es vertebrà i organitzà amb lavoluntat de controlar i guiar els esde-veniments. Els fundadors van voler serinductors dels fets que ells i altresdesenvoluparíem, actuant sobre els seusraonaments i sentiments per tal de ferpossible que a Poblet s’hi arrelés novamentla vida monàstica. La Germandat tenia unamissió i un projecte inspirat en el valorsmonàstics cistercencs. I van assolir els seusobjectius.

Ara nosaltres, en un món complex a larecerca d’identitat i de guiatges —món nosols més complex del que suposem, sinó méscomplex del que podem suposar2— hemd’assumir nous compromisos, ja que mésenllà de la seguretat, de vegades més queseguretat fins i tot prepotència, amb quèles organitzacions amb llarga tradicióhistòrica miren el món, hem d’acceptarque no tenim garantida la perpetuïtat; pertant no ens pot mancar el dinamisme,l’ambició de futur, la il·lusió i la capacitatd’assumpció de lideratge en la defensa ien la generació d’iniciatives i actuacionsimpregnades dels valors i actituds que ensapleguen en la germandat de Poblet. Unlideratge que és de servei, que hemd’assumir amb compromís, amb com-petència, amb generositat, amb actitudpositiva i amb responsabilitat, ja que solsd’aquesta manera estarem, discretament

però de manera ferma, al costat delmonestir quan la comunitat ens necessiti;només així tindrem la capacitat d’en-grescar els joves en el nostre procéscol·lectiu. Uns joves, vull afirmar-ho, quecaldria poder atansar al monestirmitjançant la Germandat i les activitats dela Fundació.

La Germandat i els jovesEls ideals que ens apleguen a la

Germandat, més enllà de les obligacionsque assumim com a germans, caldria po-der-los viure en família, almenys per partde tots els qui creiem que la família és laprimera societat.

En aquesta primera cèl·lula de lasocietat els pares han d’exercir el seu rold’educadors en les actituds i els valors quela impregnen. Aquesta és una obligació iuna responsabilitat que no es pot deixaren mans dels mitjans de comunicació demasses o del carrer; per aquesta raó calexercir aquesta responsabilitat ambconstància, tot desterrant aquelles con-ductes que anul·len la iniciativa dels fillsja que no s’ha d’oblidar que l’autoritat delspares acaba quan els fills són capaços dediscernir la veritat de la falsedat.

En definitiva, vull dir-vos que la nostraGermandat hauria de mirar el futur sensecofoisme, assumint cadascun de nosaltresles obligacions com a germans de Pobleten la mesura de les seves possibilitats tal icom ja vaig manifestar en la mevaintervenció de l’any passat; avui voldriaafegir-hi un nou aspecte que us proposoconsiderar: oferir Poblet als joves.

Hauríem d’aconseguir que els jovess’atansessin al monestir i als valorscistercencs que hem fet nostres. Avui hiha un sector de joves ben preparats que,després de grans esforços d’aprenentatge,es veuen sotmesos a condicions deprecarietat, manca d’oportunitats i tapsgeneracionals. També hi ha un gruix dejoves, més nombrós que l’anterior, queamb menys preparació queden exclosos

11

1. Antonio Damásio és director de l'Institut del Cervell i la creativitat de la Universitat del Sud de Califòrnia; fou premiPríncep d'Astúries el 2005.

2. Parafrasejant el biòleg J.B.S. Haldane.

del mercat, sense cap esperança enl’esdevenidor, tal com s’evidencià latardor passada amb els greus aldarullsals suburbis de moltes ciutats france-ses.

Cal assumir, doncs, que el jovestenen avui serioses dificultats per pla-nificar el futur. Per això els seria moltprofitós l’obtenció d’un equilibri sòlidentre les aptituds assolides mitjançantl’esforç i l’estudi, i les actituds arreladesen els valors. De ben segur que enaquest aspecte la Germandat elspodria ajudar i molt.

Els joves, no podem oblidar-ho,són els garants del futur, un futur quesense ells mai serà possible i quenosaltres estem obligats a facilitar-los.

CloendaPer això voldria aprofitar la meva

intervenció per demanar-vos reflexiósobre l’esdevenidor. Un esdevenidorcomplex, ple de desafiaments i reptesque justifiquen la missió de la nostraGermandat i l’establiment d’iniciativesi projectes en favor del monestir i dela seva comunitat de monjos; i també,cal reconèixer-ho, en favor de no-saltres mateixos. Tenim l’obligaciócristiana d’ajudar-nos a comprendre ia assumir, en el si dels nostres valors,els nous paradigmes que l’evolucióhumana ens presenta.

Cal recordar que aquesta missiól’hem escollit lliurament en demanarl’ingrés a la nostra Germandat. Peraixò estem obligats a assumir-la amb acti-tud proactiva i evidenciadora dels nostresvalors. Ens calen iniciatives per facilitarl’esdevenidor, iniciatives que exigeixenenergia i un coratge renovat.

Per això vull encoratjar-vos a viurePoblet enllà de les nostres trobades; us

encoratjo a obrir i fer partícips de la nostraGermandat aquells i aquelles que han desucceir-nos, els joves, homes i donesd’avui; i, finalment, us animo a mantenirencesa tots junts la flama del Cister queguia el nostre esdevenidor.

Antoni Garrell

Vista parcial dels assistents a l'Assemblea escoltant eldiscurs del president.

Foto

: BED

MA

R.

12

P. Abat, molt honorable presidentPujol, honorable conseller Jordi WilliamCarnes, membres de la comunitat cister-cenca de Poblet, estimats germans:

Seguint la tradició de celebrar lesAssemblees Plenàries de la nostra estima-da Germandat del monestir de Poblet sotaels arcs d’aquesta Sala Capitular passem aresumir-vos breument el que han estataquests darrers dotze mesos per a laComunitat, per a Poblet i per a la Ger-mandat.

La comunitat

El mes de setembre va tenir lloc a Romael Capítol General de l’Orde Cistercenc.Hi participaren com a capitular el pareAbat, com a secretari fra Lluc Torcal i coma notari fra Lluís Solà. El Capítol reelegíper cinc anys més l’abat Maur Esteve, an-terior abat de Poblet, com Abat Generalde l’Orde Cistercenc.

En la festivitat de sant Benet, 11 dejuliol, va fer la seva professió solemne fraRafael Barrué, rodejat dels seus familiars i

En el decurs de l’Assemblea, a la Sala Capitular, el Secretari de laGermandat, senyor Xavier Guinovart, va llegir la Memòria de l’any. Enreproduïm a continuació el contingut.

Memòria 2006

ASSEMBLEA DE LAGERMANDAT

Memòria 2006

ASSEMBLEA DE LAGERMANDAT

Foto

: BED

MA

R.

13

de molts amics de Poblet. Que Déul’acompanyi sempre en el seu camí als cimsmés elevats de doctrina i de virtuts, com ensdiu sant Benet a la Regla.

El passat dia 8 de gener, festa delBaptisme del Senyor, l’arquebisbe deTarragona, Jaume Pujol, ordenà de diacafra Lluc Torcal, un cop finalitzats els seusestudis a Roma. Actualment és prefected’estudis i està realitzant la seva tesi doc-toral. En la seva homilia l’arquebisbe varesumir amb aquestes paraules la novamissió de fra Lluc com a diaca: tu seràs ser-vidor de Crist i administrador del que Déu s’haproposat. Malgrat les nostres febleses, els fidelsesperen de nosaltres la força de la paraula deDéu, amb plena fidelitat a les veritats de la fecristiana. I no podem oblidar que es predicamés amb l’exemple que amb la paraula: laparaula de Déu s’ha d’encarnar en la nostravida, en la teva vida.

El dia 27 de gener, festa dels sants pa-res Robert, Alberic i Esteve, després deLaudes, van rebre de mans del pare Abaten aquesta Sala Capitular l’hàbit de novicifra Octavi Vilà de Tarragona i fra FrancescMunté de Cambrils, fins aleshorespostulants. Que s’acompleixin les paraulesque digué el pare Abat durant el ritual derebre els novicis: que allò que Déu hacomençat en vosaltres, ho dugui a terme.

El passat 21 de març el P. Josep MªRecasens va celebrar els vint-i-cinc anysde professió monàstica. Que Déul’il·lumini. El pare Abat en la seva homiliali dedicà aquestes paraules: els 25 anys devida monàstica del P. Josep M. són també unabonica ocasió per despertar més en nosaltresaquest desig. Per a tu Josep M. és ocasió dedonar gràcies a Déu pels dons rebuts del Senyorque t’ha permès de respondre cada dia a la sevacrida.

14

En el decurs del darrer any lacomunitat ha viscut la mort de fra ArnaldMercadé. El dia 31 de març moria desprésd’una llarga malaltia soferta amb cristianaresignació fra Arnald als 88 anys d’edat i59 de monjo. La missa funeral va ser pre-sidida per l’Abat General. Que la seva vidahumil, senzilla i lliurada plenament alsgermans sigui exemple per a tots. El pareAbat digué en la seva homilia: jo crec queFra Arnald va ser una d’aquestes personessenzilles que va viure la saviesa també senzillarevelada pel Fill de Déu. Com molts d’altrescristians va ser incorporat a Crist pel baptisme,i submergit en la seva mort. I es va prendreseriosament viure el seu baptisme de manera queva optar per fer-se monjo, per viure amb unafidelitat i una generositat més grans la sevavida de batejat en la vida monàstica. Perquèla vida monàstica és un anar vivint cada diaaquesta saviesa que pren possessió de nosaltresen el baptisme i per la qual ens incorporem a lamort de Crist, en l’esperança d’anar vivint enEll, d’anar vencent la mort fins a arribar a laplena manifestació del Ressuscitat.

Han continuat la seva formació aPoblet quatre membres de la comunitatde Natzarè. Dos d’ells van finalitzar elpassat més d’agost el Curs de FormacióMonàstica de l’Orde Cistercenc.

Els exercicis espirituals previs a laquaresma van ser predicats pel pare JordiLatorre, salesià.

Aquest curs començà la seva activitatacadèmica l’Escolasticat de Poblet ambparticipació de professors de la casa id’altres centres universitaris i directamentvinculat a l’institut Salesià. El nouescolasticat permetrà fer els estudis debatxillerat en teologia al monestir sensetenir necessitat de cursar-los fora dePoblet.

Durant el Tríduum Pasqual es van pro-gramar dues conferències a càrrec del parePrior i de fra Lluís Solà dirigides als hostesi als qui participen en aquests dies de lalitúrgia a Poblet.

La comunitat va visitar el passat mésd’octubre els monestirs de Boulaour iRieunette, la comunitat dels quals haviasojornat uns dies a Castellfollit el mes desetembre. S’ha rebut també la visita de lescomunitats de Leire i Lazkao.

La Generalitat de Catalunya vaconcedir a la comunitat la medalla de santJordi que recollí el P. Abat en un acte quetingué lloc al Palau Nacional de Montjuïcel 31 de novembre. Recordem que a títolindividual ha estat concedida anterior-ment als pares Agustí Altisent i AlexandreMasoliver.

L’onze de maig les comunitatsbenedictines, jerònimes i cistercenques deCatalunya participaren en els actes del125è aniversari de la declaració de la Marede Déu de Montserrat com a patrona deCatalunya i de la coronació de la Verge.

Especialment important és la posada enmarxa de la pàgina web del monestir, elpassat 25 de novembre. Un projectellargament esperat que finalment ésrealitat. En ella podran seguir el pols de lacomunitat i alhora hi trobaran textos pera la reflexió o les homilies predicades alMonestir. Esperem que sigui per a totsvosaltres i per als internautes un far quebrilli en la fosca.

Poblet

La Comissió de Monuments deTarragona, que tenia cura del Monestir dePoblet en el segle XIX, va fer diversesobres entre les quals va destacar elcobriment d’algunes dependències, en-tre les quals va destacar la del Dormitorigran (construït al 1300), una gran nau de87 metres de llarg suportada per bells arcsde diafragma i cabirons. Actualment s’estàrefent amb fusta nova de manera quetindrà la mateixa textura (al nou númerode la revista "Poblet" en podreu contem-plar l'aspecte).

Està previst també treure les "barreresarquitectòniques" que tant dificulten la

15

circulació de persones amb problemes demobilitat. Serà una bona millora per alsvisitants que vénen a Poblet. També estàprevist treure les humitats del claustregran, obra important en què des de moltsanys ençà no s’hi ha fet cap actuació. Elprojecte està en fase de tramitació al’espera de trobar els recursos necessaris.

La nova hostatgeria ha sofert un retardd’uns dos anys i mig. Esperem que l’obraestigui totalment acabada d’aquí a pocsmesos, atesa la importància que tindrà perpoder potenciar les activitats espirituals iculturals del Monestir. La nova hostatgeriapotenciarà la utilització del Palau Nou de

l’Abat amb congressos i altresesdeve-niments sense destorbar lavida comunitària.

Projecció pública del mo-nestir

Destaquem la visita delmetropolità romanès Mons. JosifPop, arquebisbe, que fou convidata Tarragona per a la celebracióconjunta de la festa dels seusmàrtirs Fructuós, Auguri i Eulogi.En acabat va visitar Poblet i va sercomplimentat pel pare Abat. Lavisita té un alt valor ecumènic, enparticular per haver-se realitzatdins de la setmana de la pregàriaper a la unió dels cristians.

També han visitat Poblet di-versos membres del govern de laGeneralitat com el consellerAntoni Siurana o la consellera deSalut Marina Geli. Altres visitesdestacades han estat les delMinistre d’Agricultura d’Hongria,József Gráf, el ple de la Junta di-rectiva del Futbol Club Barcelo-na, el cap de la Inspecció Generalde l’exèrcit amb seu a Barcelona oel secretari general d’Esquerra Re-publicana de Catalunya, JoanPuigcercós. Cal destacar el recentnomenament del senyor Jordi

William Carnes i Ayats, membre de laGermandat, com a conseller d’Agricultura.

Germandat

La Germandat va pregar pels seusdifunts amb les celebracions de sufragis aBarcelona i a Poblet.

Hem contribuït de nou a l’OrdeCistercenc amb una beca d’estudis per talque un monjo d’un monestir amb pocsrecursos pugui participar al curs deformació monàstica que es realitza alCol·legi Internacional sant Bernat a Roma.Aquests cursos són d’una enormeimportància perquè, respectant la cultura

Vista parcial dels assistents a l'assemblea.

Foto

: BED

MA

R.

16

local de cada Monestir i de cadaCongregació, mantenen la unitat i elsvalors universals de l’Orde Cistercenc.Esperem que enguany podrem mantenirl’ajut.

El dia 30 de novembre, com en els anysanteriors, es va realitzar el recés d’Advent.Després de la missa fra Lluís Solà va dic-tar una conferència amb el títol: El codigenètic de Jesús, el Crist. Una lectura de Mateu1, 1-17. A la tarda, després de dinar ambla comunitat al refetor en silenci, hi haguéuna sessió de Lectio Divina i la presentaciópel pare Abat del seu llibre anual sobreles Antífones de la O. La jornada acabà ambla participació dels assistents a les Vespres.Destaquem especialment, el valor espiri-tual del recés d’Advent, que amb un tomenys festiu que l’Assemblea, ens permetpreparar-nos per al Nadal amb unadimensió menys consumista i, d’altra ban-da, constitueix una segona cita anual perconviure tots junts, germans i monjos, enun ambient autènticament monàstic. Desque l’anterior Junta el proposà ha estat unèxit de participació. Animem els germansque no hi hagin assistit mai per tal que nos’ho perdin!

No s’entén la vida monàstica sensel’Ofici Diví, però tampoc s’entén sense lapràctica de la Lectio Divina. Evidentmentes tracta d’una activitat pensada per a totsels germans i també oberta als qui no hosón. Pensem que, sens dubte, constitueixun dels camins per deixar de ser nomésafeccionats a Déu i passar a intentar ser-ne atletes. Durant l’any s’ha reunit trescops el grup de Lectio Divina, que handirigit diversos monjos del Monestir.Solen assistir unes trenta persones a cadatrobada.

A la vigília de la Pentecosta es va con-vocar una altra vegada la jornada de recésamb joves (nois i noies), com a Pasqua del’Esperit. La finalitat d’aquesta trobada deconvivència amb els monjos consisteix aviure una jornada monàstica sencera idonar a conèixer la vida consagrada a Déu.

Enguany s’hi va fer present l’arquebisbede Tarragona, Jaume Pujol, que ens dirigíla paraula i dialogà amb els assistents.

Fundació PobletLa Fundació Poblet ha consolidat la

presència del Monestir en l’àmbit de lacultura. S’han realitzat la segona i la ter-cera jornada. La segona jornada, al’octubre passat, va tenir una grantranscendència als mitjans d’informació,atès que el conferenciant va ser elprofessor Romano Prodi, antic Presidentde la Comissió Europea i candidat, avui japresident, al Consell de Ministres de laRepública Italiana. La conferència ensparlava del lent camí de la institucio-nalització europea.

A la tercera jornada, celebrada el passat27 de maig, el conferenciant va sermonsenyor Timothy Verdon, nord-americà, canonge de la catedral deFlorència, el qual va parlar de L’humanismei la història d’Europa. L’assistència tambéva ser nombrosa.

Totes les jornades acaben amb unsmoments musicals i intenten potenciar elpaper cultural del Monestir de Poblet.

Aprofitem per agrair des de la Junta elsuport que rebem de la Comunitat. Tambévolem agrair les diverses aportacions itambé les col·laboracions que es duen aterme des de la Germandat, moltespecialment la del director i del consellde redacció de la nostra revista Poblet que,any rere any, va aconseguint un bonreconeixement dintre de l’àmbit religiós icultural a més de ser un instrument decomunicació entre la Comunitat i les per-sones que portem Poblet al nostre cor.

Fins aquí un ràpid repàs de les activitatque han tingut Poblet com a escenari.Moltes gràcies a tots el germans per la sevacol·laboració.

Xavier Guinovart

17

ESTAT DE COMPTESCom és habitual, en el decurs de l’assemblea es va informar de l’estat de comptes

de la tresoreria de la Germandat. A continuació transcrivim l’informe del tresorer,senyor Lluís Poca i Casanovas.

Balanç detallat de l’any 2005 tal i com el va presentar a l’assemblea el tresorer de la Germandat.

GERMANDAT DEL MONESTIR DE SANTA MARIA DE POBLETINFORME DE TRESORERIA DE L’ EXERCICI ANY 2005

CAPÍTOL D’INGRESSOS 44.074,70 €

1. Aportacions anuals 36.378,112. Subscripcions i aportacions a la revista del Monestir 665,003. Ingressos dinars diada de la Germandat 6.080,004. Inscripcions al curs de Cant Gregorià 950,005. Interessos de llibreta compte corrent 0,846. Condonacions despeses bancàries 0,75

CAPÍTOL DE DESPESES 46.467,51 €

1. Revista Poblet Any 2005 16.375,441.1 Núm.10 - Juliol de 2005, 770 revistes 7.785,441.2 Núm 11 - Gener de 2005, 780 revistes 8.590,00

2. Diada de germanor. Dia de la Germandat del Monestir 14.099,212.1 Dinar i respectius muntatges 11.408,812.2 Conferència, equips i muntatges so i imatge 1.026,002.3 Coral Espluguina 400,002.4 Revistes "Els Tres Reis Mags" 493,002.5 Vídeo enregistrament "Els Tres Reis Mags" 771,40

3. Curs de Cant Gregorià 3.305,083.1 Classes curs 3.000,003.2 Tríptics i impresos de material 305,08

4. Recés d’advent 2005 255,634.1 Material papereria i impressions 255,63

5. Llibre del P. Abat. Antífones 2005. Preparació per l’Advent 2.776,806. Aportacions a la Casa General per estudis i formació 8.000,007. Sobres, papereria i enviaments per correu 1.639,788. Despeses i comissions bancàries 15,57

RESULTATS EXERCICI ANY 2005 Totals ingressos: 44.074,70 € Totals despeses: 46.467,51 € Resultat exercici: - 2.392,81 €

IngressosEn el capítol d’ingressos les aportacions

dels germans representen la quasi totalitatdels recursos amb què es finança laGermandat. Agraïm, doncs, als germans laseva col·laboració, ja que això ens permet

fer front a les despeses que es generen enles diverses activitats i projectes que ema-nen de la Germandat vers el monestir i lacomunitat. La mitjana de les aportacions perGermà ha resultat ser de 125 € en el conjuntde les aportacions del 2005. El nombre to-

18

El tresorer de la Germandat, senyor Lluís Poca, en un moment de la sevaintervenció.

tal de germans a finals d’aquest darrer anyera de 371, dels quals gairebé el 80% rea-litzen aportacions al fons econòmic de laGermandat.

També volem agrair les tasques delsgermans que fan la seva aportació en treballo en espècie; aquesta, evidentment, no que-da reflectida en els números, però és tambéuna aportació generosa.

Les subscripcions a la revista de Pobletrepresenten un total de 665,00 € iactualment es compta amb un total de 26subscriptors que paguen una quota anual de25 €. Tanmateix alguns dels subscriptorshan aportat uns euros més al preu de taxade la subscripció, la qual cosa també elsagraïm per la generositat que representa.

DespesesEn l’apartat de despeses cal remarcar

l’import del cost de l’edició dels dos núme-ros anuals de la revis-ta Poblet per un importtotal de 16.375,44 € ique representa un35% de la totalitat deles despeses anuals. Eldia de la jornada degermanor re-presentàtambé un esforçeconòmic impor-tant.Les activitats di-ver-ses, juntament amb eldinar, representen untotal de despeses de14.099,21 €. En lapartida del cost deldinar s’hi reflecteix unimport de 11.408,81€ dels quals 6.080 €són co-berts a travésdels in-gressos detiquets del dinar i laresta per un import de5.328,81 € es realitzaa través del fons econòmic de la Germandat.

En el mes d’agost cal destacar,econòmicament parlant, el curs de cantgregorià que significà una despesa total de3.305,08 €. Part de la despesa es va cobriramb les aportacions dels participants al cursque suposà un total de 950 € en concepte

d’inscripcions.El mes de desembre també es col·laborà

amb l’edició del llibre Li deien Theotokos, laMare de Déu. Advent 2005 del P. Abat, ambmotiu de la preparació de l’Advent. El costés de 2.776,80 € que assumeix la Ger-mandat. El P. Abat obsequià cada germà ambun exemplar del llibre.

L’aportació a la Casa General per aestudis i formació de la comunitat fou de8.000 €, que s’enviaren en compliment dela missió d’ajuda i col·laboració que técompromesa la Germandat.

Per últim també cal remarcar les despesesi comissions bancàries que han estat de15,57 €. Tot i així hem d’agrair a l’entitatbancària, Caixa d’Estalvis de Tarragona, queens condoni l’import de les comissionsbancàries generades per les trameses decobrament d’aportacions realitzades a tra-vés de la domiciliació bancària.

En resum: el total d’ingressos durant l’any2005 ha estat de 44.074,70 € davant d’unesdespeses de 46.467,51 €, cosa que produeixun dèficit en l’exercici per un import de2.392,81 € i que s'eixugarà en el pressupostde l'any vinent.

Lluís Poca

Foto

: BED

MA

R

19

Ignasi Moncunill i Cirac, de Valls

Manuel Marín i Sáez, de Begur (Girona)

Francisco José Ayala i Grau, de Barcelona

Josep Maria Fossas i Felius, d’Espluga de Francolí

Ferran Cambón i Morales, de El Masnou (Barcelona)

Ilona Frijhoff i Jacobs, guia de Poblet

Ramon Franquès i Català, d’Espluga de Francolí

Ramon Maria Bou i Cartanyà, de Barcelona

Joan Colom i Bertran, d’Igualada (Anoia)

Salomón Hernández i Escudero, de Tarragona

Josep Lluís Andrés i Pascual, d’Alzira (València)

Fco. Javier Palacios i Tórtola, d’Alzira (València)

José Palacios i Boquera, d’Alzira (València)

Àngel Garcia i Fontanet, de Barcelona

ENTREGA DE MEDALLES I REGLADE SANT BENET ALS NOUS GERMANSA la sala capitular del monestir de Poblet, en el marc dels actes de

l’assemblea de la Germandat, de l’1 juliol 2006, el P. Abat va acollirels nous germans. L’acte, consistí en la imposició de la medalla

i el lliurament d’un exemplar de la regla de sant Benet.

Foto

: BED

MA

R

19

20

1. Camí cap al refetorEn el darrer número de la Revista vam parlar de

la pregària del migdia anomenada també Sexta.Aquesta pregària precedeix sempre el dinar conven-tual. Acabada, doncs, la pregària del migdia, els mon-jos i els hostes, precedits pel P. Abat, surten en filaper ordre d’antiguitat de la capella de sant Esteve i esdirigeixen en silenci al refetor on es col·loca cadascúal seu lloc. Drets i mirant-se de front, els monjos es-peren el senyal del P. Abat, el qual, inclinant el seucap indica al cantor que pot entonar l’antífona per ala pregària d’abans del dinar. Tothom respon cantanti el monjo hebdomadari -el qui presideix l’eucaristiadurant tota la setmana- entona l’oració. Un cop aca-bada, els monjos s’asseuen en el seu lloc en silenci.

2. Espais sagrats i espais profans?Per a sant Benet no hi llocs sagrats i llocs profans. Lluny d’ell un

maniqueisme d’aquesta mena. Per a ell tot el monestir és casa deDéu, i, per tant, lloc sagrat. Cada dependència del monestir té laseva missió i la seva utilitat, i totes mereixen el seu degut respecte.Fins i tot l’arquitectura de cada edifici, presenta un aspecte digne isobri. Així ho van entendre els monjos successors del sant Patriar-ca, i d’aquí ve que contemplem encara avui dia com un refetor o undormitori o una sala capitular romànics o gòtics, estan construïtsamb el mateix art i bellesa que l’església del monestir. Per a santBenet el monjo, en el monestir, s’ha de sentir immergit en un espaion tot el porti cap a Déu i així se senti sempre a la seva presència.

3. El lector setmanerSant Benet dedica un capítol sencer al lector setmaner, el capítol

XXXVIII. En aquest capítol indica ell unes normes disciplinars id’educació per tal que tot es faci amb ordre i respecte.

En primer lloc estableix que la lectura no ha de faltar mai a la

LA LECTURAAL REFETOR

En aquesta secció, tal i com fem habitualment,oferim un recorregut sobre l’horari monàstic. Avuitoca parlar del dinar de la comunitat en el refetor.Del sentit del silenci i de la lectura durant els àpatsens en parla el P. Josep Maria Recasens, monjode Poblet.

ESC

OLA

DE P

REG

ÀR

IA

20

21

taula. De la mateixa manera que elsmonjos escolten la Paraula de Déu enl’església, la lectura al refetor és uncomplement espiritual i un aliment del’esperit que els fa estar atents a les cosesde Déu. Així, l’afecció desmesurada almenjar que pogués sentir el monjo quedaequilibrada per la disciplina de lainstrucció divina.

En tot servei hi ha d’haver un ordre;per això sant Benet prescriu que es designiper a cada setmana el qui hagi de llegir alrefetor. D’aquesta manera s’evitenarbitrarietats així com l’afany de prota-gonisme, cosa tan poc adient a un monjo.El lector setmaner assignat, doncs,començarà a llegir el diumenge i ho faràen tots els àpats fins que s’acabi lasetmana.

El servei de lector setmaner és vist persant Benet al mateix nivell que el serveide lector de la Paraula de Déu al’eucaristia; per això assenyala unabenedicció especial per a ell després del’eucaristia, sobretot perquè no caigui enel perill de la presumpció. Cal notar queen temps de sant Benet no tothom sabiallegir, cosa que podria crear en el lectorprivilegiat un cert esperit de vanitat.

Atès que en el servei del dinar hi hamoviment i sorolls inevitables, sant Benetdemana formalment que no es parli gensi que el servei sigui prou diligent i atentper tal que ningú no es vegi obligat a par-lar per demanar alguna cosa, màxim al sodiscret d’un senyal que adverteixi alsservidors de taula. La lectura s’escolta ensilenci i sense comentaris, per tal de nocrear desordre. Només es preveu el casque el superior volgués fer un aclarimento un comentari que edifiquin els oients.

El germà lector setmaner és invitat aprendre una mica de vi amb aigua abansde començar a llegir per evitar lafeixuguesa del servei. Veiem aquí una notaclara de la humanitat de sant Benet quees fa càrrec del dejuni del lector setmaner,

ja que el lector menjarà després delsgermans junt amb els servidors de taula ide cuina.

El capítol acaba amb una prescripciósimilar a la de l’inici del capítol i que téun to general, tant per al lector com perals cantors. Sant Benet vol que tot es facien ordre, i que tant el servei de lector comel de cantor s’assignin a aquells que po-den edificar els oients.

4. La pràctica actualLa pràctica actual no difereix gaire del

que prescriu la Regla, llevat del fet que labenedicció del lector setmaner quedainclosa en la pregària que es fa per alsservidors a Laudes del diumenge.

Al començament del dinar es llegeixsempre un capítol o un cert nombre deversets d’un capítol de la Bíblia, que es vallegint tota sencera al llarg de l’any i delsanys. Després es llegeix un llibre,indistintament en català o castellà,normalment escollit pel P. Abat, que pottractar de temes diversos: biografies,història, entrevistes, teologia, etc. Alvespre es comença llegint el santoral del’endemà i a continuació un llibre diferentdel que s’ha llegit al migdia. Els diumengesi dies de festa solemne, tant a l’hora dedinar com de sopar, s’escolta músicaclàssica. Només en comptades ocasionses concedeix de parlar durant el dinar, enprofessions solemnes o ordenacions.

Acabat l’àpat, el P. Abat dóna un senyalamb una campaneta i tots els monjoss’aixequen de taula per fer la pregària dedesprés de l’àpat corresponent. En lapregària de després de dinar es pregatambé pels nostres benefactors pels qualsdemanem que el Senyor els concedeixi lavida eterna. Tot seguit, els monjos vansortint del refetor en silenci per ordred’antiguitat i precedits pel P. Abat.

Josep M. Recasens

22

De l’obediència familiar a la llibertat

Fora d’un claustre, fora d’una famíliareligiosa jerarquitzada, com es pot obeir?A qui obeir si no tinc a qui? No heu sentitmai la necessitat d’un pare o d’una mare,o d’un amic a qui fer cas? Hi ha una èpocade la nostra vida en què ens acompanyenestructures formals i amoroses a quiobeir. Però després, si aquells queacceptàvem com a superiors en la nostravida exerceixen llur superioritat ho-nestament, ho faran perquè esde-vinguem independents. Manaran perdeixar-nos de manar. Ens guiaran perquètendim a emancipar-nos. Un llibre deRamiro Calle1 distingia els falsos gurus

El monjo fa vots de pobresa, castedat i obediència. Tot i que el monjo sapque té un abat al qual ha d’obeir d’acord amb la regla de Sant Benet, els laicstambé hem de saber obeir. De vegades, però, costa saber a qui i com. Ens parlade l’obediència avui en Xavier Alonso, membre de la Germandat de Poblet.

dels autèntics: aquests emancipen,mentre que els falsos generen depen-dència. Qui millor ens estima, al final ensdonarà una puntada de peu, perquèacabem prenent definitivament el vol. Laimatge exacta és: l’oreneta obeeix justfins al moment en què s’atreveix a cauresola del niu. Qui sap si el pare i la mareoreneta l’empenyen i tot... La fi del’obediència comença amb una patacada.Així, l’obediència és quelcom que la vida,normalment, ofereix a les nenes i nens,i als joves de forma natural. Però despréshem de deixar d’obeir, per acabar demadurar, per acabar de ser lliures. Pertrobar-se tu a tu amb Tu, Senyor. Permirar-Te als ulls, sense crosses.

A l’endemà de caure del niu

Però ... i després de caure del niu, què1 Ramiro Calle. Verdad y mentira de los gurús, ed. Eyras, 1990.

OBEDIÈNCIADEL C

LA

UST

RE A

L C

AR

RER

Foto

: BED

MA

R.

23

passa? El camí és llarg i libèrrim. No l’heusentida mai, la vida, com a massa àmplia?Quan t’ofereix tantes coses que, senseadonar-te’n, et disperses, no avances,ensopegues? No heu sentit mai l’angoixa

de fer coses que no et milloren, que etfan donar voltes a tu mateix, que et fanexpert, en comptes de fer-te, una i altravegada, aprenent? Perduts en l’excés, operduts en la manca d’iniciativa... Però,qui és qui ens farà veure tot això? Unaangoixa feta de sensacions embolicades:fer-te gran, sentir-te cansat, recordaralguns errors però haver de continuarprenent decisions? Sovint, la rebel·liadels adults no és, sorprenentment, con-tra algú que ens mana, sinó contra laconstatació que ningú no ens mana, queningú no ens ajuda a decidir ... Voldríemtornar a tenir pare. El meu morí quan jotenia 38 anys:

Necessito un pare.Estic sol i em recordo de tu,

quan encara que joera impertinenttu em miravesamb tendresai dissimulaves

la teva jerarquia sobre mi.

Aprenent a dependre

Però l’instint i l’hàbit, ja, d’haver d’anarsol pel món ens ha allunyat defi-nitivament de la gent a qui obeíem. Mésenllà de la nostàlgia, de la tendresa delsamics, dels pares i d’algun conseller es-piritual, hi ha la soledat. En la soledatmés completa (que segur que també els

V. L’obediència (fragments)

El primer graó d’humilitat és unaobediència sense espera. Aquestaobediència és pròpia d’aquells quires no estimen tant com el Crist. (...)Aquests, doncs, abandonant al’instant les seves coses i renuncianta la voluntat pròpia, deixant totseguit el que tenien entre mans,deixant allò que feien sense acabar,amb el peu sempre a punt d’obeir,segueixen amb el fets la veu del quimana. (...). És que els empeny eldeler de pujar a la vida eterna, i peraixò agafen aquell camí estret delqual diu el Senyor: és estret el camíque condueix a la vida, de manera queno vivim a llur albir, ni obeint elspropis gustos i desigs, sinó caminantsota el judici i manament d’un altre(...) Però aquesta mateixa obe-diència només serà acceptable aDéu i dolça per als homes, quan elmanament sigui acomplert sensevacil·lació, ni retard, ni desgana, nimurmurant, ni protestant.

De la Regla de sant Benet

24

monjos viuen als monestirs), en la negrorde la nit fosquíssima, aprenem a plorar,però no com a nens sinó, per primer cop,com a fills. Senyor, Senyor, perquè m’hasdeixat? Senyor... Aprenem a dependre.Aprenem a dir "Senyor", a cridar-lo, quanja no tenim cap pare. Mentre que elSenyor esdevé de debò el pare amb quiparlem i a qui necessitem, els altres, elpare, la mare, la dona, els amics, en elnostre interior, es converteixen també eniguals, en els nostres amics del cor.Canvia la jerarquia.

Aquesta soledat i aquesta paternitatsón particularment difícils. La par-ticularitat de la companyia de Déu és quecosta molt de notar. Hi ha qui diu queDéu és escàpol, amagadís, tímid. Subtil,com el buf del vent. I així, el més normalés sentir-nos sols. Per seguir Jesús, Ell ensva indicar que seguíssim la nostra creu.La invitació a seguir-la, és la invitació aseguir la vida en soledat i a descobrir, aaprendre a notar que un cop hi som, noestem sols. És invitació a assumir límits,perquè la vida és Vida únicament dinsde corriols estrets. Més aviat, la vidaesdevé Vida única, immensament únicai meva, dins dels límits que em seransuggerits. L’obediència és acceptar límits.És estret el camí que condueix a la vida (Re-gla de Sant Benet, capítol V, "L’obe-diència", 12).

Trobem coincidències en tradicionsespirituals diverses: La saviesa Zen diu elmateix. La situació no té sortida. ¿Calacceptar-la? No: cal anar encara més lluny,diu el mestre Zen, no tan sols acceptar, sinócomprometre’t en la dificultat total. ¡Exigènciaparadoxal!, sens dubte, però que amaga unaveritat transcendent. Agafar compromísamb la dificultat total, ¿no és el mateixque acceptar límits, obeir a la vida, que

2 Karlfried Graf Dürckheim: Hacia la vida iniciática. Meditar, por qué y cómo. Ed. Mensajero. Bilbao: 1987.

és molt i molt concreta; no és unpatiment, una creu, una creu que obeïm,que seguim, sols, en soledat? A l’altrabanda del mur, hi ha el Trascendent. Commés insuportable li sembli a l’home naturaluna situació o un patiment, més a prop hi hala possibilitat d’experiència iniciàtica, sempreque sigui acceptada la regla de joc essencial:acceptar allò inacceptable. Llavors és possibledonar un pas, pujar el graó superior, potserfins i tot travessar un mur. Quan el carrerós’estreny, únicament permet donar el salt quees fa inevitable2.

Déu és sempre a la vora

Aquest estiu jo li explicava a un jesuïtaindi, Stan d’Souza, que havia pregat molta Déu perquè em permetés allargar lameva estada professional a Brussel·lesperò - li deia -Déu callava. Ara, que sócde nou a Barcelona, ara que sembla queDéu no va escoltar-me, recordo lesparaules de l’Stan, que em va dir en un e-mail: Even if God appears silent, He isalways present at our side. Tot i que Déusembli en silenci, sempre és a la nostravora. Malgrat la soledat, sempre és alnostre costat i, a més, té una voluntatconcreta respecte a cadascun de no-saltres. Ens assisteix i ens guia. Si estemamatents als senyals de la vida - i milloren silenci- , captarem moments, veus aqui obeir, encara que no tinguem davantnostre un abat. I ara, suaument, recordol’Stan d’Souza, el seu consell de paciènciai de tranquil·litat davant de les incerteses.Un home, fugaç dins la meva vida, a quiobeir. La vida en Déu, si és atenta, ofereixmolts moments a qui, o a què, obeir. Stand’Souza, el vell jesuïta indi de Brussel·les,que morí de càncer fa poques setmanes.Gràcies, Pare.

Xavier Alonso

25

CREURE ÉS RAONABLE?L'amplitud de la raó

Creure en Déu

En una recent homilia durant el viatgea la seva Baviera natal, el Papa Benet XVIes preguntava en què creuen els cristians

en realitat i, sobretot, què significa creurei si "creure" pot, de fet, existir encara enel nostre món modern1. Més endavant ell

Amb aquest article comença una nova secció de la revista "Poblet" titulada "Lesciències i la fe cristiana", dedicada a les relacions entre la fe i el pensament científic.El nostre primer encontre està dedicat a la raonabilitat de la fe des de la perspectivade la raó científica. Aquesta relació, al nostre entendre, és el pòrtic per establir undiàleg sincer i fecund entre la fe cristiana i les ciències naturals. Ens en parla FraLluc M. Torcal, monjo de Poblet, llicenciat en Física per la UAB i en Filosofia perla Pontifícia Universitat Gregoriana (Roma), que està fent la tesi doctoral sobrela interpretació filosòfica de la mecànica quàntica.

mateix responia al primer interrogant:Nosaltres creiem en Déu. Aquesta és la nostradecisió de fons i es tornava a qüestionar: Però

és això realment possible avui dia? És raonable?Des de l’il·luminisme dels segle XVIII una partde la ciència, si més no, s’esforça amb diligència

El Papa Benet XVI adreçant-se al públic acadèmic en la seva visita a la universitat de Regensburg(setembre de 2006).

1 BENET XVI, Homilia de la missa celebrada en l’esplanada del Islinger Feld de Regensburg del dia 12 de setembre de 2006.

LES C

IÈN

CIE

S I

LA

FE C

RIS

TIA

NA

26

a trobar una explicació del món on Déuesdevingui superflu2.

El Catecisme de l’Església Catòlica,reprenent la definició del Concili Vaticà Ii la doctrina de sant Tomàs d’Aquino(1225-1274), ens diu que creure és un actede l’enteniment que s’adhereix a la veritat divi-na sota l’imperi de la voluntat moguda per Déumitjançant la gràcia3. L’acte de creure ésalhora un acte humà i un do de Déu, caren la fe, la intel·ligència i la voluntat de l’homecol·laboren amb la gràcia divina4. En la me-sura en què la fe és un acte humà, aquestanecessita raons per creure, és a dir, motiusde credibilitat, el quals, però, no poden pro-curar una demostració evident, ja que si aixífos, la fe es convertiria en una conclusiónecessària d’un procés demostratiu i ja no se-ria, per tant, ni un acte lliure de l’home ni undo de Déu5.

Enteniment, voluntat lliure i gràcia di-vina o gratuïtat són els elements que elCatecisme considera essencials en l’actede fe6. Si la fe s’entengués com la conclusiód’un raonament humà, ni la llibertat ni lagratuïtat (el do de Déu) entrarien en laconsideració del que és la fe, cosa que calexcloure. Però, si la fe no és la conclusiód’un raonament demostratiu, vol dir aixòque la fe és irracional? Quin paper jugal’enteniment en l’acte de fe? El Catecismeens ajuda novament davant aquest petitescull: El motiu de creure no és el fet que lesveritats revelades es vegin clares i intel·ligiblesa la llum de la nostra raó natural. Creiem perl’autoritat de Déu que revela i que no potenganyar-se ni enganyar-nos. Però, perquè

l’homenatge de la nostra fe sigui conforme a laraó, Déu ha volgut que l’auxili interior del’Esperit Sant vagi acompanyat de les provesexteriors de la seva Revelació. I és així com elsmiracles del Crist i dels sants, les profecies, lapropagació i la santedat de l’Església, la sevafecunditat i la seva estabilitat, són signes certsde la Revelació, adaptats a la intel·ligència detots, motius de credibilitat que mostren quel’assentiment de la fe no és de cap manera unmoviment cec de l’esperit7. La fe, si bé no ésracional, en els sentit estret del terme, ésa dir, segons la raó purament demostrati-va, no és tampoc irracional -car no es creuperquè sigui absurd, com afirmen alguns-sinó que la fe és raonable i la raonabilitatli ve, essencialment, de tots els motius decredibilitat que l’article 156 del CEC aca-ba d’enumerar.

La fe il·lumina la intel·ligència hu-mana

Notem que el paper de la intel·ligènciaés més profund del que pot semblar a pri-mera vista, ja que l’adhesió al missatgecristià té un valor salvífic. Aquesta adhesióexpressa sobretot l’alteritat absoluta de lasaviesa i de l’amor que ens salven. (...) Lesparaules i els actes salvífics no depenen denosaltres [dels nostres recursos de creatures]sinó que provenen del misteri de Déu i, per tant,de l’Altre en allò que té de més radical8. Defet, nosaltres només accedim a l’alteritat através de la intel·ligència que ens facomprendre l’altre, el no-jo, precisament,quant a altre i no quant a en-mi. A més amés el paper de la intel·ligència en l’acte

2 BENET XVI, Homilia de la missa celebrada en l’esplanada del Islinger Feld de Regensburg del dia 12 de setembre de 2006.3 Catecisme de l’Església Catòlica (des d’ara CEC), 155. Cf. TOMÀS D’AQUINO, STh II-II, q 2, a 9; Concili Vaticà I [DS3010].4 CEC 155.5 S. PIÉ-NINOT, La Teología Fundamental, Salamanca 2001, 192.6 El recent compendi del CEC en preguntar-se per les característiques de la fe, respon: "La fe, do gratuït de Déu, accessiblea tots els qui la demanen humilment, és la virtut sobrenatural necessària per salvar-se. L’acte de fe és un acte humà, és a dir,un acte de la intel·ligència de l’home, el qual, sota l’impuls de la voluntat moguda per Déu, assenteix lliurement a la veritatdivina. A més a més, la fe és certa perquè es fonamenta en la Paraula de Déu "actua a través de la caritat" (Ga 5,6); i està encontinu creixement, gràcies, particularment, a l’escolta de la Paraula de Déu i de l’oració. La fe ens fa pregustar ja des d’arael gaudi del cel". Compendi del Catecisme de l’Església Catòlica, cap. III, nº 28.7 CEC 156.8 G. LANGEVIN, Dizonario di Teologia Fondamentale, a cura de R. LATOURELLE i R. FISICHELLA, veu: FEDE, 431.

27

de fe, és un ferm testimoni del respecteque Déu manifesta per la seva creaturacapaç de lucidesa, capaç de Déu9.

La relació entre l’enteniment i la fe ésulteriorment enriquida per un altre aspectede la comprensió de la fe. Recordant quel’acte humà de la fe és com un certconeixement imperat per la voluntat, és adir, una cogitació amb assentiment,cogitació de l’enteniment i assentiment dela voluntat, i tenint present encara quel’assentiment a Déu no és causat per lacogitació sinó per la voluntat, sant Tomàsd’Aquino10 afirma que per aquesta raó lafe no pot aturar el moviment de laintel·ligència a la recerca d’allò que creu.La voluntat, a més a més, està inclinada aassentir a les coses que posseeix per la

mateixa autoritat divina, que ens prometla benaurança sense fi. Per tot plegat, lafe donada a l’home amb el baptisme és jaun cert inici del bé de vida eterna que ensha estat promès. Però com que l’Escripturasosté que la vida eterna és el coneixementde Déu (Jn 17, 3), la fe es pot entendrecom un coneixement donat, com unconeixement infós que té per objecteprimari Déu mateix. Per aquesta raó, la fees pot comprendre com una il·luminació-com ens instrueix paradigmàticament lanarració catequètica del cec de naixementde Jn 9-, comprensió que desvetlla tota laprofunditat de la relació entre fe ienteniment. La fe, en la seva comprensiómés profunda, té una dimensió il·lu-minadora de la intel·ligència humana, queorienta l’home més enllà del seu horitzónatural i el condueix a Déu mateix11.

La raó científica no pot demostrarla irracionalitat de la fe

Un cop entès que la relació entre la fecom un do de Déu i l’enteniment i lavoluntat humans és molt més rica del quepot semblar en aparença, ens proposemara centrar la nostra atenció sobre laraonabilitat de la fe des d’un punt de vistamolt particular. Abans que res convé re-cordar que és propi de la dignitat perso-nal i de la responsabilitat humana tenirraons, motius, per creure: la fe cristianano és una fe cega. Aquestes raons, com jahem dit més amunt, no són el punt desuport formal per a la nostra fe, és a dir,són indispensables, però no suficients. Elssignes que ens motiven a creure es posendavant l’home no com a dades d’un proble-ma objectiu, sinó com a manifestacions d’unfet diví que toca l’existència humana quant atal12.

El punt de vista particular que adoptem

El filòsof Sant Tomàs d'Aquino (1225-1274)

9 Cf. Ibíd.10 Per aquest raonament es pot veure: TOMÀS D’AQUINO, QQDD de Ver, q 14, a 1-2 i 8.11 S. PIÉ-NINOT, La Teología Fundamental, Salamanca 2001, 196. Cf. també H.U VON BALTHASAR, Gloria. Una estéticateológica. 1. La percepción de la forma, Madrid 1985, 146-151.12 J. ALFARO, Preambula fidei, citat per G. LANGEVIN en Dizionario di Teologia Fondamentale, a cura de R. LATOUSRELLEi R. FISICHELLA, veu: FEDE, 431.

28

en aquest article no és, en sí, el mésimportant pel que fa a establir aquestmotius de credibilitat de la fe, anomenatspreàmbuls de la fe. Aquest punt de vistaparticular, que no és altre que el de larelació entre la raó científica i la fe, donatque forma part important -per no diressencial- de la nostra cultura moderna ipost-moderna, convé que sigui examinatamb un cert detall. Intentarem fer veureque la raó científica no pot demostrar lairracionalitat de la fe, perquè, precisament,la raó científica tancada en si mateixa, ésa dir, tal i com fou compresa des del’il·luminisme cap endavant, és causa decontradicció essencial en els sistemesformals que crea. Com a conclusiód’aquesta argumentació, no demostrareml’existència de Déu des de la ciència, caraixò és metodològicament impossible,però el que sí podrem veure, si el nostreraonament hi reïx, és que els pressupòsitsen què es basava l’il·luminisme en la sevapretensió folla d’allunyar Déu del món, iaixí del cor de l’home, són precisamentirracionals i que, per tant, parafrasejant lesparaules del Papa més amunt citades,l’esforç de l’home de ciència des del’il·luminisme per trobar una explicació delmón sense Déu es manifestarà, ara sí, comun esforç superflu.

Hem dit que aquest punt de vista noés en si mateix el centre del problema dela credibilitat o dels preàmbuls de la fe.En efecte, el centre de la credibilitat cris-tiana rau en primer lloc en els signes de larevelació que ens recordava el número 156del CEC, és a dir, en els miracles del Cristi dels sants, en les profecies de l’AnticTestament acomplertes en el Nou, en lapropagació i la santedat de l’Església, en

la seva fecunditat i la seva estabilitat i, pertant, en el testimoni dels cristians i en laseva coherència de vida, etc. Si bé, doncs,el nostre punt de vista no és l’essencial al’hora de tractar la problemàtica entorndels motius per creure, és un punt de vistaimportant per fer front a una culturadominat que presenta la ciència com l’únici últim paradigma de la veritat i, en elmètode empírico-matemàtic (apodíctico-deductiu), l’únic model de la certesa ra-cional.

Volem fer present, encara, com undarrer motiu previ al centre de la qüestió,que en abraçar aquesta problemàtica ensmou la convicció certa, que s’arrelaprecisament en la capacitat il·luminativade la fe, que entre fe i ciència no hi pothaver contradicció perquè, com afirmavaBenet XVI en l’homilia que encapçalaaquest article: Nosaltres creiem que a l’origende tot hi ha el Verb etern, la Raó i no lairracionalitat13.

Una comprensió limitada de la raó

L’intent d’allunyar Déu del món i delcors dels homes que perseguíl’il·luminisme, entre altres corrents depensament modern, rau en la sevacomprensió tancada de la raó i mésexactament en la reducció de laracionalitat únicament al paradigmacientífic. El Papa Benet XVI en el seudiscurs a l’Aula Magna de la Universitatde Regensburg, durant el seu encontreamb els representants de la ciènciad’aquella universitat, ho va resumir moltclarament: Aquest concepte modern de la raóes basa, en poques paraules, en una síntesi en-tre platonisme (cartesianisme) i empirisme, queha estat confirmat per l’èxit tecnològic. Per una

13 BENET XVI, Homilia de la missa celebrada en l’esplanada del Islinger Feld de Regensburg del dia 12 de setembre de 2006. També:"Encara que la fe estigui per damunt de la raó, mai no hi podrà haver un desacord veritable entre elles. Com que el mateixDéu que revela els misteris i comunica la fe ha fet davallar a l’esperit humà la llum de la raó, Déu no podrà negar-se ellmateix, ni la veritat podrà contradir la veritat". "Per tant, quan la investigació metòdica en totes les disciplines procedeixd’una manera veritablement científica i segons les normes morals, mai no s’oposarà realment a la fe, ja que tant les cosesprofanes com les coses de la fe tenen origen en el mateix Déu. Més encara, aquell qui amb humilitat i constància s’esforçaa penetrar en els secrets de les coses, és conduït, fins sense saber-ho, com per la mà de Déu, el qual, sostenint totes lescoses, fa que siguin allò que són". CEC 159.

29

part es pressuposa l’estructura matemàtica dela matèria, la seva racio-nalitat interna per dir-hod’alguna manera, que permetcomprendre-la i fer-la serviren la seva eficàcia operativa:aquest és el pressupòsit pla-tònic en el concepte modernde la naturalesa. D’altrabanda, es tracte de la utilitatfuncional de la naturalesaper als nostres fins, on nomésla possibilitat de controlarveritat o falsedat mitjançantl’experiment atorga la certesadecisiva. (...) Tot plegatcomporta dues orientacionsfonamentals decisives per ala nostra qüestió. Només eltipus de certesa que deriva dela sinergia entre matemàticai empíria ens permet parlarde cientificitat. Tot el quepretengui ésser ciència ha deconfrontar-se amb aquest criteri (...). Ésimportant encara per a les nostres reflexions,destacar el fet que el mètode quant a tal exclouel problema Déu, relegant-lo al lloc de proble-ma acientífic o bé pre-científic. Amb això, però,ens trobem davant d’una reducció de l’abastde ciència i raó que convé, almenys, qüestionar-

se. Ens en sortirem, només, (...) si superem lalimitació autodecretada de la raó a allò que ésverificable en l’experiment i li obrim de nou totala seva amplitud (...) Malgrat tot, la moder-na raó pròpia de les ciències naturals, junt ambel seu intrínsec element platònic, comporta (...)un interrogant que la transcendeix junt ambles seves possibilitats metòdiques. Aquestamateixa raó ha d’acceptar simplementl’estructura racional de la matèria i lacorrespondència entre el nostre esperit i lesestructures racionals que trobem en lanaturalesa, com un fet sobre el qual es basa elseu recorregut metodològic. Però, la preguntasobre el per què aquest fet existeix ha de serconfiada des de les ciències naturals a altresnivells i modes del pensament -a la filosofia i ala teologia14.

Les paraules citades delPapa clarifiquen el puntcentral de la qüestió so-bre les relacions entre laraó de les ciències i la fe.Aquesta superació de lalimitació autodecretadaper la raó a allò que és de-mostrable només empíri-cament a què invita el fi-nal del discurs anterior, jaha estat realitzat, si mésno, a nivell teòric. Preci-sament des de la mateixaraó s’ha demostrat, de for-ma per tant universal inecessària -i aquí rau laimportància d’aquestademostració-, que el tan-cament de la raó sobre símateixa, amb el criteri decientificitat més amunt

recordat, ha conduït a la inconsistència ia la contradicció a nivell lògico-formal.Anem a pams.

El naixement de la ciència moderna i elcientisme

Històricament el naixement de la

Pierre Simon de Laplace (1749-1827)va formular la hipòtesi deldeterminisme mecanicista.

Imatge d'Isaac Newton (1643-1727), el fundador dela ciència moderna.

14 BENET XVI, Discurs davant els representants de la ciència pronunciat a l’Aula Magna de la Universitat de Regensburg el dia 12de setembre de 2006.

30

ciència moderna al llarg dels ss. XVI iXVII, amb el desenvolupament delmètode matemàtico-experiemental i elnaixement del càlcul infinitesimal, obraparal·lela de Newton (1643-1727) iLeibniz (1646-1716), va eclipsar lafilosofia de la naturalesa i van fer de lesciències naturals, especialment de la físi-ca o de la mecànica, una nova metafísicade l’ens natural, és a dir, el marc teòrico-conceptual de comprensió del que era elmón natural, donant lloc al naixement dela ideologia científica de què ja hem parlati que, des d’ara, anomenarem racio-

nalisme científic o, més breu-ment, cientisme.

Entre les pretensions delcientisme hi havia la voluntatd’arribar a aquell sistema depostulats evidents per si ma-teixos que reduís en si totl’univers i del qual, per viapurament demostrativa, arribésa tots els fenòmens que s’esde-venen en el món. En altresparaules, l’arrel de la ideologiacientista rau en la pretensió deconstruir una ciència natural-que equival a l’única formapossible del coneixement humàsegons el criteri de cientificitati, per tant, a una teoria de tot elque existeix o pot existir- basa-da en la presumpta autoevi-dència de les lleis de la mecà-nica, és a dir, de les lleis deNewton, modelada segons elspostulats de la geometria eu-clidiana. Com a mostra d’a-questa manera de pensar pròpiade l’època n’hi ha prou a citarl’Ethica moregeometricodemonstrata

de B. Spinoza (1632-1677), una obra quepretén fer una metafí-sica deductiva, amb elrigor de la demos-tració geomètrica, desd’uns pocs axiomes15

autoevidents, o bé lahipòtesi del determi-nisme mecanicista16

absolut de l’universfísic que es troba enl’obra de Laplace(1749-1827).

Relativity de M.C. Escher (1898-1972). Aquest artista neerlandèsha estat un dels pintors que millor ha reflectit el pensament de la

ciència moderna. La seva obra sol dibuixar espais paradoxals moltdiferents dels espais habituals de representació.

El matemàtic GeorgCantor (1845-1918)

15 S’entén per axioma una proposició que hom admet sense demostració com a punt de partença d’una teoria o ciència.16 El determinisme és la doctrina i sistema filosòfic segons els quals qualsevol fet fenomènic és resultat necessari d’unconjunt de determinacions que poden ésser expressades i sintetitzades en una sèrie de lleis universals, les quals permetenpredir el futur del fenomen.

31

L’apogeu del cientisme il’inici de la seva crisi

El programa il·lumi-nista del cientisme vatenir el seu apogeu ambl’axiomatització de l’anà-lisi matemàtica Lagrange(1736-1813), d’Alembert(1717-1783), Cauchy(1789-1857), Dedekind(1831-1916)) i del con-cepte de límit (Weiers-trass (1815-1897), entre elfinal del s. XVIII i la pri-mera meitat del XIX, quedesvinculaven aquestadisciplina de qualsevolreferència a la intuïciógeomètrica. La ciència esconverteix en quelcomabsolut amb caràcter apodíctic17, elsubstitut de la metafísica i la filosofia engeneral. Però fou en aquets mateixmoment de màxim apogeu quan s’inicià -sempre a nivell teòric ja que el cientismecontinua essent a la pràctica la ideologiadominant- la seva davallada amb l’ano-menada crisi dels fonaments de la geo-metria i de l’anàlisi matemàtica, que, comse sap, són les bases epistemològiques imatemàtiques de la ciència moderna.

Amb l’aparició de les geometries noeuclidianes, obra de Bolyai (1802-1860) iLobacevskji (1793-1856), comencen atrontollar els fonaments de la geometriaapodíctica: des d’aleshores la geometriapassa a ser una ciència hipotètica i, enca-ra més important, l’evidència deixa de serel criteri de veritat absoluta dels postulatsde la matemàtica. A més a més, Riemann(1826-1866) acon-segueix axiomatitzar lageometria, generalitzant el seu treball ales geometries no euclidianes i fent cadavegada més semblant la geometria i la

matemàtica en general a lalògica formal. Amb totaixò s’inicià la reflexió queaprofundí en els fona-ments de la matemàtica ique, certament, no es fiàmés de l’evidència, de for-ma que el que es preniafins aleshores per des-comptat va ser sotmès arigorosa anàlisi racional.En aquest esforç racionalel món del pensament vaanar a parar al problemade les antinòmies quedesembocarà en la formu-lació dels teoremes deGödel (1906-1978), punton aquesta descripció del’evolució històrica del

pensament científic pretenia arribar.

Les antinòmiesLa primera de les antinòmies més

impor-tants va ser la de Cantor (1845-1918), relacionada amb les nocions omni-comprensives de "con-junt universal" o de"conjunt maximal" de la seva teoria noaxiomàtica del "conjunt" -noció generalamb la qual es pretenia a l’època abraçartots els conceptes matemàtics, com ara fi-gura, nombre, funció...-. Més important,tant per a la història del pensamentcontemporani com per al nostre propòsit,va ser l’antinòmia de Russell (1872-1970)en relació a la noció lògica de "classe to-tal" en l’intent logicista de Frege (1848-1925) de construir una teoria delsfonaments de la matemàtica basada en lanoció lògica de classe i no de conjunt. Laforça del descobriment de Russell estàlligada al fet que aquesta antinòmia és detipus lògic i no només de tipus matemàtic,és a dir, de tipus sintàctic18 i no semàntic19,de forma que era estructural a l’intent

El matemàtic Kurt Gödel(1906-1978).

17 Són apodíctics els judicis o raonaments que són necessàriament veritables o falsos, a diferència dels problemàtics oassertoris. Aristòtil emprà aquest terme per a designar les proposicions que no poden ésser refutades.18 En lògica, s’entén per sintaxi el conjunt de procediments demostratius de les formes proposicionals d’un determinatllenguatge formal. L’anàlisi sintàctica mira, per tant, a la coherència del sistema.19 En lògica, la semàntica fa referència a l’anàlisi de la consistència, de la veritat i del significat de les mateixes proposicionsi dels procediments demostratius del mateix llenguatge formal que analitza la sintaxi.

32

mateix de formalització. El resultat ésforça sorprenent des del punt de vista delcientisme: si les antinòmies no estanlligades ni a les particularitats d’algunesnocions matemàtiques ni a l’ús d’algunesnocions semàntiques, sinó que tenen unindubtable origen sintàctic, una arrel for-mal, en què consisteix aquesta arrel, aquestorigen? És aquí on cal situar els Teoremesd’incompletesa de Gödel (1931), enrelació a l’aritmètica formalitzada perPeano (1858-1932), i les seves extensionsa tots els sistemes formals duta a termeper Turing (1912-1954) Church (1903-1995) i Tarski (1902-1983). D’aqueststeoremes resultarà clar que el risc decontradicció (que porta a la explicitacióde les antinòmies) es troba inserit en lanoció mateixa de demostrabilitat formaldins del context d’una raó reclosa sobre simateixa.

El mite de la certesa absoluta

Abans de comprendre tot l’abast queels teoremes de Gödel impliquen en laconcepció de la ciència i del coneixement

en general, convé repassar ràpidament lesconseqüències que la revisió dels fo-naments de la matemàtica tingueren per ales altres ciències, en concret per a lamecànica (física). Els nous descobrimentsdel món físic amb què es desvetllà el s.XX i que dugueren a la formulació de lesnoves mecàniques relativista i quànticahan fet caure el mite de l’única ciènciamecànica apodíctica, la mecànicanewtoniana, tal i com, de fet, havia caigutel mite de l’única geometria apodíctica,l’euclidiana, amb el descobriment de lesgeometries no euclidianes. La mecànicaes va convertir també en ciència hipotèticai, per tant, substituïble per una teoria mésadequada, amb la qual cosa trontollava elparadigama del criteri de raonabilitat quepropugnava el cientisme. La raó vacomençar a eixamplar el seu radi d’abast.

És en aquets eixamplament de l’abastde la raó on cal veure les conseqüènciesepistemològiques dels teoremes de Gödel,Turing, Church i Tarski. Per claredat del’exposició recordarem només la primerade les dues formulacions dels teoremes deGödel. En ella s’hi afirma que tot sistemaformal, suficientment capaç d’incloure ensí els axiomes de l’aritmètica formalitzadade Peano, si aquest és consistent serànecessàriament incomplet. La consistènciagaranteix que un llenguatge formal noinclogui en el seu si fórmules con-tradictòries. La completesa, en canvi, ésaquella propietat que assegura a unllenguatge formal la capacitat de demos-trar (decidibilitat) qualsevol proposiciódel llenguatge, o la seva negació,correctament construïda en el talllenguatge. En altres paraules, la primeraformulació dels teoremes de Gödelassegura que si un sistema formal éssuficientment capaç d’incloure en sí elsaxiomes de l’aritmètica formalitzada dePeano, contindrà necessàriament en el seuinterior enunciats vertaders, la veritat ofalsedat del quals són indemostrables(indecidibles) dins d’aquell mateix siste-ma. Turing estengué aquest resultat, en

El matemàtic Giuseppe Peano (1858-1932).

33

principi limitat als sistemes formalscapaços d’incloure en sí l’aritmèticaformalitzada per Peano, a tots els sistemesformals i als mètodes algorítmics dedemostració i de càlcul en aquestssistemes.

Amb tot això es vol dir simplement quequalsevol sistema formal, com ara elllenguatge d’una teoria científica, si vol serconsistent, no podrà ni ser complet ni moltmenys autoreferencial -com la raó delcientisme pretén ser-: haurà de sersintàcticament obert, això és, la prova dela seva consistència haurà de ser externaal llenguatge formal en qüestió, i se-mànticament obert a altres llenguatgesformals per tal de provar formalment laseva veritat. Els llenguatges formals són,doncs, fràgils i la seva consistència és li-mitada. El que ja es pot anomenar "mitede la certesa absoluta" dels procediments

deductius quedà d’aquesta manera del totdestruït.

La novetat radical que van comportarels teoremes de Gödel rau en el fet que elcaràcter hipotètic -i, per tant, incomplet-de qualsevol teoria formal és establertjustament en forma de teorema i, per tant,amb validesa universal i necessària. És adir, els teoremes de Gödel, i les sevesextensions, limiten universalment lapotència de qualsevol sistema formal i delsllenguatges formalitzats de les ciències.Això cal entendre-ho bé: la limitació afec-ta a la potència del sistema formal, és adir, a la seva consistència i a la seva veritat,cosa que no implica en absolut que ja noexisteixin ni la veritat ni la coherència deldiscurs científic o del discurs racional, engeneral, com alguns des del nihilisme ra-dical han pretès que fos. Aquesta posicióextrema del nihilisme és, de fet, irracio-

El Danubi al seu pas per la ciutat bavaresa de Regensburg.

34

nal: en efecte, si es vol, es pot mantenir lacompletesa del sistemes formals i, per tant,l’autoreferencialitat de la raó, amb lacondició necessària -per tant, indefugible-que aquesta inclogui la contradicció al seuinterior. Acceptant la contradicció,certament, es poden negar tant la veritatcom la coherència de la ciència i dequalsevol altre discurs racional, peròalhora cal acceptar la impossibilitat dedialogar i de comprendre i la impossibilitatd’investigar i de recercar. Si s’accepta lacontradicció, s’entra de ple en l’escep-ticisme radical que només és coherent ambsi mateix si roman en el més absolutsilenci, perquè quan intenta defensar laseva posició, simplement, quan s’expressa,ja fa ús d’una lògica que no accepta lacontradicció en el seu si, com ja va ferveure Aristòtil al llibre IV de la seva Me-tafísica.

La mort científica del cientisme

Tornant al nucli del nostre argument,allò que es pot concloure dels teoremesde limitació és que la investigació, larecerca científica i racional, no tenen fi.Per tant, des d’ara, donat el caràcter uni-versal i necessari d’un teorema, cal consi-derar els sistemes lògics, incloent-hi lesteories científiques, com a sistemes obertssintàcticament i semàntica i, per tant,vinculats a un context d’aplicació concre-ta i capacitats per adequar els axiomes, ésa dir, capacitats per integrar dins seu, enprimer lloc, mètodes lògics d’invenció idescobriment en vista a la constituciód’axiomes adequats al seu objecte i sempremodificables i, en segon lloc, mètodesformals de prova per a la construcció deteories lògicament consistents, tot i querelativament, superant-se així tantl’estaticitat dels sistemes formals"moderns", d’abast pretesament universali acontextual, com l’arbitrarietat en lesdefinicions dels axiomes. Amb aqueststeoremes s’eliminen de la història del

pensament els excessos del racionalismeen general, i de la seva expressió ideo-lògica concreta: el cientisme. Algú hadefinit feliçment aquest procés com la"mort científica del cientisme"20.

Amb aquesta mort, la raó ha quedatalliberada de l’arbitrària autolimitació ques’havia imposat des de l’il·luminisme. A-questa limitació autodecretada se’ns hamanifestat totalment arbitrària, sense capmena de fonament i, per tant, del tot irra-cional. A més a més, s’ha demostratracionalment que la raó científica no potestar mai autoreferida, de forma que depènsempre de nivells externs al nivell propide formalització. Tot aquest procésd’autocrítica de la raó ha obert pas, d’unamanera necessària -perquè només enaquest nivell reflexiu es comprèn la veritati la coherència de la ciència- i rigorosa-perquè ve exigida des de l’anàlisi delsfonaments de la ciència mateixa i demos-trada de manera lògicament correcta-, ala reflexió filosòfica ja sigui sobre lametodologia de la ciència com sobre lanaturalesa del que tracta la ciència.

ConclusionsAquesta obertura a la reflexió

necessària i rigorosa ens col·loca al mateixnivell del pensament on el Papa Benet XVIcol·locava, en el seu discurs a la universitatde Regensburg, la pregunta sobre elperquè de l’estructura racional de lamatèria i de la correspondència entre elnostre esperit i les estructures racionalsque es troben en la naturalesa, és a dir,ens situa al nivell filosòfic i teològic.

En l'àmbit filosòfic, de manera estric-ta, perquè pròpiament som en un nivellreflexiu sobre els procediments d’unaactivitat humana com és ara la ciència(filosofia de la ciència) i sobre lacomprensió del món natural, de lesentitats dels món físic -objectesfenomènics de la ciència- (filosofia de lanaturalesa).

20 G. BASTI, Filosofia della natura e della scienza, Roma 2002, 183.

35

En l'àmbit teològic, en la mesura queaquesta reflexió sobre l’obertura de la raóconstitueix un signe de credibilitat per lafe. És un signe de credibilitat precisamentperquè la nostra raó no estant autoreferida,està referida d’alguna manera a quelcomque la transcendeix. En altres paraules, elfet mateix que la recerca científica i ra-cional no tingui fi, per mor que la raó noestà tancada en si mateixa, no significa queno hi hagi una veritat, com hem apuntatmés amunt, sinó que precisament hi had’haver una veritat que transcendeixiaquesta recerca i que alhora la dirigeixicom l’ànima del seu moviment, tot i que -quedi ben clar- cap teoria racional huma-na podrà mai pretendre abraçar la totalitatd’aquesta veritat en la història21.

La reflexió sobre els grans des-cobriments dels fonaments del pensamenthumà, a part de destruir el mite cientista,cosa en sí ja positiva perquè eixampla laraó cap a formes de racionalitat més vastes,apunta alhora, encara que veladament coma signe que és, vers quelcom que es trobatranscendint i dirigint aquest movimentd’obertura tant sintàctica com semànticade la mateixa raó. Naturalment, es tracta

del signe més extern a la fe perquè en simateix i per si sol no fa creure ningú. Peròés un signe necessari en una cultura enca-ra dominada a la pràctica per la irra-cionalitat d’una ideologia que precisamentnega Déu i la fe en nom de la sevaracionalitat arbitràriament autolimitada iirracionalment fonamentada.

Acabem amb les paraules finals deldiscurs del Papa als acadèmics deRegensburg: L’occident, des de fa molt temps,està amenaçat per l’aversió als interrogantsfonamentals de la seva raó (...). El coratged’obrir-se a l’amplitud de la raó, no el rebuigde la seva grandesa, aquest és el programa ambel qual una teologia compromesa en la reflexiósobre la fe bíblica, entra en la disputa del tempspresent. No actuar segons la raó, no actuaramb el logos, és contrari a la naturalesa deDéu(...). És a aquest gran logos, a aquestavastitud de la raó, que invitem en el diàleg deles cultures als nostres interlocutors22.

El nostre gran deure com a cristians esmostrar aquest eixamplament de la raócom un signe de credibilitat de la nostrafe, una fe que, per tant, és raonable.

Lluc M. Torcal

21 Cf. JOAN PAU II, Carta encíclica Fides et Ratio, 51.22 BENET XVI, Discurs davant els representants de la ciència pronunciat a l’Aula Magna de la Universitat de Regensburg el dia 12de setembre de 2006.

36

LA BÍBLIA, UN LLIBRE DE FEPER AL MÓN D'AVUI

Una capsa de records

Si m’ho permeteu, començarem per unexemple. Fa poc, els pares d’un amic vancelebrar les seves noces d’or. Vaig partici-par amb ells en l’eucaristia d’acció degràcies i a l’àpat familiar que va seguir.Arran d’aquesta celebració vaig tenirl’oportunitat de visitar aquest matrimoniancià, uns dies abans, a casa seva. Mésenllà del cafè i dels dolços, la conversa esva allargar per rumbs més íntims i ensaventuràrem per la sendera dels records,emmagatzemats al llarg de mig segle.

Al cap d’una estona la senyora es vadirigir a l’habitació matrimonial i d’unacòmoda antiga va prendre una capsametàl·lica que va dipositar sobre la tauletadel saló menjador i en va començar aextreure diversos objectes guardatsllargament amb zel. El primer va ser unfeix de cartes, de paper ja desgastat,guardades amb un llaç de cinta vermella:les cartes del seu festeig. Van seguirfotografies -entre les quals el retrat del dia

Accedir a la Bíblia no resulta fàcil. És un llibre antic, amb textos que podentenir uns tres mil anys d’antiguitat; obra d’una cultura que no és la nostra i escritaamb un llenguatge que no és el nostre. Constitueix un dels best sellers mundials: undels més venuts i , sens dubte, el més traduït de tots.I, no obstant això, són pocs els cristians que, abanda dels evangelis, s’atreveixin a llegir elseu contingut. És la intenció d’aquest articleaportar pistes que ens ajudin a conèixermillor què és i què no és la Bíblia aixícom la manera d’acostar-nos-hi. Ensparla de tot plegat el salesià P. JordiLatorre i Castillo, professor de Bíblia al’Institut Superior de Ciències ReligiosesMartí Codolar.

de les noces-, arracades de plata, unrellotge de butxaca, i fins l’acta notarialde la compra del seu habitatge -de la sevallar!-. Cada objecte extret anava seguitd’una història, d’un record... Aquella caixade records contenia cinquanta anys devida compartida; cinquanta anys d’il·lusió,de penes i de moltes alegries.

Tots nosaltres conservem textos,imatges, objectes que són sagrament d’unavida. El seu valor no es troba en ellsmateixos sinó en la seva capacitat designificació, d’evocació. Cadascund’aquests objectes evoca un fragment dela nostra vida i ens ho manté viu. Per aixòtots tenim necessitat, de tant en tant,d’asseure’ns davant de la nostra pròpiacapsa de records i d’evocar tot el que haestat la nostra vida.

A F

ON

S

36

37

La Bíblia és, fonamentalment, unacapsa de records. En aquesta capsa no hiha objectes, sinó textos formats, recollitsi escrits per molts autors anònims al llargde més de mil anys, i en tres llengüesdistintes: hebreu, arameu i grec. Textos enels quals la comunitat jueva dels tempsbíblics i la primera generació cristiana hivan cristal·litzar els punts forts de la sevavida. Narracions, cançons, poesies,llegendes, proverbis, cartes, lleis, tractats...Relats, alguns d’ells fruits de la ficció, ialtres, molts, basats en tradicionshistòriques antigues o en records mésmoderns. Tots aquests textos tenen encomú un aspecte: evoquen la vida de totauna comunitat.

Actitud davant la Bíblia: la fe

Passem a un segon exemple. La majoriahem tingut experiència de visionar unapel·lícula en projecció tridimensional.Últimament s’han posat de moda gràciesals avenços tecnològics; de fet, però, fadècades que ja es projectaven aquellespel·lícules en les quals els espectadorsrebien a l’entrada del cinema unes ulleresde cartró amb uns forats recoberts depaper transparent vermell i blau. Visionarla pel·lícula amb aquestes senzilles ulleresproduïa la sensació visual de la profunditatd’imatge, o tridimensionalitat. Les imatgesguanyen en profunditat. En treure’ns lesulleres, aquesta sensació de profunditat esperdia i la pel·lícula passava a ser vistanomés amb dues dimensions: imatges pla-nes sobre la pantalla.

Amb les ulleres posades o sense elles,no canvien ni els personatges, nil’argument, ni el paisatge, ni l’acció... lapel·lícula és sempre la mateixa. El queaporten les ulleres és la profunditat en laimatge. Així la visió és més completa, dedues dimensions es passa a tres: s’hi surtguanyant!

Totes les comparances resulten coixes;però, per a entendre’ns, podem dir que lafe actua com aquestes ulleres de paper de

cel·lofana. La pel·lícula és la vida personal,o la història humana. Amb ulleres o senseulleres, tots contemplem la mateixapel·lícula, tots vivim la mateixa història.Però la imatge que es percep no és lamateixa: d’una imatge plana passem a unaaltra amb profunditat. La fe aporta aixòprecisament, una profunditat a tot el queanem vivint.

D’una lectura purament fenome-nològica de la vida, de la història, de larealitat humana, passem a una lectura enprofunditat: percebem i acollim unrerefons que la sosté i la condueix, unmisteri que l’anima, una presència que enssurt a l’encontre i ens interpel·la.

Tornant al terreny bíblic, hem d’afegirque el poble jueu de l’època bíblica va sa-

La Bíblia és, fonamentalment, una capsa de recordsque conté una experiència creient en la història.

Foto

: Arx

iu P

oblet

.

38

ber llegir la seva històriaamb les ulleres de la feposades, i hi va descobrir lapresència de Déu; va saberllegir la presència de Déuen la seva vida. I d’aquestalectura va néixer l’expe-riència i la convicció queDéu anava sostenint la sevavida i guiant la seva història.El mateix li va succeir a laprimitiva comunitat cristia-na: va saber captar i acollirla presència de Déu en lapersona de Jesús de Nat-zaret i hi va reconèixer unaparaula que Déu li estavadirigint enmig de la sevahistòria humana.

Aquesta experiènciacreient es va anar cristal·lit-zant, com ja hem dit prèvia-ment, en els textos quecomponen la Bíblia. En ells no s’ha pretèsrecollir una experiència cultural asèptica,sinó precisament -i això constitueix la notamés característica del text bíblic- unaexperiència creient en la història; és a dir,són textos que ens expressen com Déu vaser percebut com a ben present al llargdels esdeveniments i dels personatges dela seva història.

Els gèneres literaris

La comunitat jueva dels temps bíblicsva anar desenvolupant maneres distintesde reconèixer i expressar la sevaexperiència religiosa. A partir de sensi-bilitats diverses es van crear motllesliteraris diversos per expressar la seva fe:són els gèneres literaris. Va anardesenvolupant quatre tipus bàsicsd’expressió de la vivència creientcol·lectiva: narratiu, discursiu, poètic ilegislatiu.

El gènere narratiu s’expressa mitjançantrelats en els quals els personatges vandesenvolupant diverses accions. Unes

vegades els relats són de caràcter històriccom les cròniques de la cort reial; altressón de caràcter fictici com les paràboles oels mites; altres són de caràcter mixt comles llegendes que parteixen d’una basehistòrica però alterada per la fantasia po-pular.

El gènere discursiu s’expressa mit-jançant monòlegs que exposen reflexionsi conviccions dels autors, com són els dis-cursos introduïts en les narracions i llocsen boca dels diversos personatges o tambéles cartes de Pau i d’altres autors del NouTestament.

El gènere poètic s’expressa mitjançantsímbols en forma d’imatges i figuresliteràries, metàfores i comparances, rimesi jocs de paraules, entre d’altres. És ungènere que tendeix més a comunicaremocions i conviccions que no pas atransmetre informació. Són moltes lespàgines bíbliques que pertanyen a aquestgènere; basti pensar en el llibre dels Salms,en els Proverbis, Job, i, per descomptat, entota l’abundant literatura profètica.

La Bíblia recull experiències històriques diverses situades en contextosdiferents al llarg de més de mil anys en tres llengües distintes: hebreu,

arameu i grec.

Foto

: A. M

illa.

39

Finalment, el gènere legislatiu s’expressamitjançant formulacions breus i concisesque intenten plasmar la diversa casuísticadel comportament humà. Aquí entren elsdiversos codis legislatius inclosos en elPentateuc i tota la normativa litúrgica quefa referència als sacrificis i al culte en eltemple, així com a les festes hebrees.

Cadascun d’aquests gèneres literarisd’expressió cabria subdividir-lo en d’altres.A través de tots ells el poble d’Israel vaanar plasmant i expressant l’experiènciareligiosa tinguda al llarg dels esdeve-niments de la seva història.

Què és la Bíblia per a nosaltres?

Hem començat dient que la Bíblia ésun llibre antic però és també un llibre ac-tual. És antic perquè, compost fa més dedos mil·lennis, és fruit d’un contexthistòric i d’una cultura ja passats que nosón els nostres. És actual perquè recull unasèrie d’experiències humanes de sofriment

i de felicitat que són comunes atotes les cultures i a totes lesèpoques perquè pertanyen a lamateixa existència humana.

És un llibre de creients, escritper a creients. Un llibre de perso-nes que des de la fe van percebrela presència de Déu en la sevahistòria, van llegir la paraula deDéu en les seves circumstàncies iens van relatar la seva vida xopadade Déu. Només des de la fe podemnosaltres captar la fondària del seumissatge i, més enllà d’aquestsrelats i d’aquestes poesies, mésenllà de les seves històries concre-tes ens hi sentim en sintonia,perquè també nosaltres hempercebut Déu en la nostra vida.Així la seva fe interpel·la la nostrafe i el seu exemple guia el nostrecamí creient enmig d’un mónsecularitzat.

La Bíblia és un llibre per a serllegit. Potser no d’una tirada, però

sí per parts, assaborint-lo i deixant-nos durper les seves paraules. Però per a això calsaber llegir, cal saber gaudir de la literatu-ra de la mateixa manera que per apreciaruna pel·lícula cal saber degustar elllenguatge fílmic i deixar-nos dur per lesescenes que contemplem ficant-nos dintrede la trama. Saber llegir una bona novel·lao un assaig, saber llegir poesia, saber es-coltar música, saber llegir en profunditatuna bona pel·lícula... constitueix la baseper saber llegir la Bíblia que conté narra-tiva, i poesia, discursos i reflexions, ficciói història.

És un llibre per a resar. Alimenta la nostraoració proporcionant-nos exemples iparaules amb les quals dirigir-nos a Déu.N’hi ha prou a pensar en el parenostre,l’oració que Jesús va ensenyar als seusdeixebles i que trobem en la Bíblia. Elsgrans creients que ens presenta la Bíblia -Abraham, Moisès, David, Maria, Jesús,Pau, i molts altres- van ser persones

La Bíblia és el llibre més traduït del món.

Foto

: A. M

illa.

40

d’oració. Podem usar les seves mateixesparaules en la nostra oració i podemaprendre de les seves actituds davant Déu:la seva confiança, la seva fidelitat, la sevaserenitat davant la prova, el seu goig perla companyia de Déu. A més, a la Bíbliatambé hi trobem els Salms, les oracionslitúrgiques que usava l’antic Israel, i quecontinuen utilitzant els jueus a lessinagogues i en les seves cases. L’Esglésiaels ha fet també oració pròpia al llarg delssegles i constitueixen un bon recurs per ala nostra pròpia oració personal.

La Bíblia és un llibre per a viure. No ésun llibre d’informació religiosa, ni tampocun llibre d’història o d’anècdotes piadoses.La Bíblia neix de la vida, d’una vida llegidades de la fe; i tendeix cap a la vida, a serviscuda. La Bíblia pretén ajudar-nos a viure

la fe en les nostres circumstànciesactuals, a transformar les nostresactituds en actituds coherents ambla presència de Déu que percebemen la nostra història. La Bíblia enseduca a viure amb major confiançaperquè Déu camina al nostre costat;ens educa a conservar la serenitaten el dolor i en l’adversitat perquèDéu ens sosté; ens educa a ser méssolidaris i tolerants amb els altresperquè Déu ha estat el primer acompartir amb nosaltres; ens edu-ca a ser més respectuosos amb lanaturalesa i més sobris en el seu úsperquè ella és obra de Déu per atots.

El diàleg entre la Bíblia i lanostra vida

La paraula de Déu que contéla Bíblia se’ns fa present mitjançantdos moviments complementaris. Elprimer parteix del missatge de Déui arriba a les nostres situacions con-cretes; llegint la Bíblia ens sentiminterpel·lats pel seu missatge icerquem d’aplicar-lo a la nostravida. El segon parteix de les nostres

circumstàncies per interrogar des d’ellesla paraula de Déu: des de la nostra vida,amb els seus interrogants i les sevesvivències, busquem en la Bíblia unail·luminació que ens ajudi a comprendre ia assimilar el que anem vivint dia a diades de la fe.

Així, doncs, la Bíblia és un llibre de laliteratura universal que expressa l’expe-riència de fe de tot un poble que va sabertrobar Déu en la seva vida de cada dia i enla persona de Jesús de Natzaret, i que ensofereix el seu missatge per interpel·lar iil·luminar la nostra vida d’avui, d’homes ide dones creients en un món secularitzat.

Jordi Latorre

La Bíblia és un llibre antic, que es refereix a una cultura que noés la nostra, situada en un espai concret, fonamentalment l'anticIsrael. Però és també un llibre actual ja que recull experiències

humanes comunes a totes les cultures i a tots els temps.

41

1. La inexpresibilitat del misteri

Si la Trinitat és el misteri central de lanostra fe, haurà de reflectir el que per anosaltres és de manera pràctica l’horitzóúltim de la nostra vida (de cada dia) i elreferent de les nostres angoixes i anhelsmés profunds. Aquest horitzó últim ésinabastable i inexpressable en el seumisteri. En paraules de Gregori deNazianz (s. IV): No hi ha cap himne prougran per adorar-te, ni cap nom per pronun-ciar-te. Ni cap idea per expressar-te. I segueix:O, Tu, font de tot nom i de tot pensament. Quinnom puc donar-te? O, Tu, que tens tots els mots,però que cap mot no t’escau prou. O, més enllà

de tot, més enllà de tot. Precisament per això,perquè en la seva identitat més autènticase’ns escapa i se’ns escaparà sempre larealitat de Déu-sempre-més-gran, Déu-sempre-més-enllà, no només podem sinóque devem parlar de la Trinitat amb unllenguatge que sigui significatiu per anosaltres, avui. No podem acontentar-nosamb les formulacions del passat perquè laTrinitat, el misteri de Déu, no es potexpressar amb cap fórmula, ni antiga ninova. El text bíblic i les formulacionsdogmàtiques, referents fonamentals de lateologia, quedarien buits de significat pera nosaltres sense una traducció in-

El nucli de la fe cristianaés, sens dubte, la fe en Déu.Aquest Déu inabastable ens ésrevelat per Jesús com un Déuúnic que alhora està constituïtper tres persones. Misteri inson-dable. Misteri, però, de Fe.¿Com acostar-nos avui a aquestmisteri central del cristianisme?Ens en parla la germana Tere-sa Forcades i Vila, benedictinadel monestir de Sant Benet deMontserrat i doctora en medi-cina. Actualment està preparantla tesi doctoral de teologia so-bre el concepte de persona de laTrinitat.

LATRINITAT, AVUI

"La Trinitat de la Misericòrdia", de la germana Caritas Müller, OP.

42

a una idolatria. Ens hem d’expressar ambparaules d’avui que facin visible el misterien l’horitzó vital d’avui, que és contingenti culturalment determinat.

I tanmateix, a principis del s. XXI, tot iser dolorosament conscients de la mancade consistència del nostre universsimbòlic, ja no podem seguir considerantl’horitzó cultural i històric de la nostra vidacom a horitzó no-últim més enllà del quales trobaria l’horitzó últim que assenyalemamb l’expressió "misteri de Déu". Segonsaquest model (que, insisteixo, avui ja noés vàlid), la tasca de la teologia seria feranar la mirada "més enllà", més enllà delconcret i el contingent, més enllà del queés històric i caduc, més enllà delsaccidents, les particularitats i les ex-cepcions vers les veritats immutables i elmón d’allò que és etern. Però això, a mésde ser impossible (el nostre temps hadescobert i denunciat a bastament aquestaarrogància de la raó humana), no semblacorrespondre a l’estil de Jesús, el gran re-

velador del misteri de Déu. Jesús, Déu-amb-nosaltres, presta atenció al concret ials detalls de la vida de cada dia. En elsrelats dels evangelis, Jesús ens convida unavegada i una altra a trobar Déu en elquotidià, no "més enllà" del quotidià, sinóen un misteri que se’ns fa invisible de tanvisible que és, que se’ns fa invisible de tanpresent, de tan aquí, de tan a prop que és.Hi ha realitats que de tan presents passendesapercebudes: en un mapamundi, perexemple, els noms dels continents són elsque estan escrits amb les lletres mésgrosses i clares i són també, alhora, els quecosten més de trobar precisament perquè,lluny d’estar "en un altre lloc", ocupen totl’espai i tota la resta de noms estan d’algunamanera "continguts" en ells. Així tambépassa amb Déu. "Jo sóc amb vosaltres" ensdiu Jesús. "Qui m’acull a mi acull aquellque m’ha enviat". I nosaltres enspreguntem una vegada i una altra "on ésDéu?" i sortim a cercar-lo als llocs mésexòtics i llunyans.

Fins que arriba un dia en què aquestaproximitat se’ns revela. Aleshores,corpresos pel misteri d’una presència queno té cap necessitat d’amagar-se per pre-servar la seva santedat i la seva trans-cendència, cerquem en la nostra vida decada dia i en la nostra humanitat creada aimatge de Déu, el reflex de la mateixa vidade Déu i del seu amor més íntim. Que ellssiguin u, Pare, com tu i jo som u, prega Jesúsabans de morir per nosaltres. Jesús demanaal Pare que nosaltres siguem u tal com elli el Pare són u, és a dir, que siguem u enl’Esperit. Aquest és el misteri de la Trinitat:que la vida de Déu no és la vida d’un éssersolitari i autosuficient sinó un misteri derelació, un misteri de veritable amorinterpersonal. Un sol Déu en tres perso-nes. Déu és amor. És, per tant, en la nostraexperiència de l’amor que podem cercar,tal com va fer St. Agustí, un vestigi trinitarial nostre abast.

De quantes maneres podem experi-mentar l’amor? Quantes menes d’amor hiha? Desenrotllaré a continuació la idea

Paternitat. Icona russa del segle XV. Galeria Jakov(Moscou).

43

que, essent l’amor u i el mateix, hi ha noobstant tres menes d’amor que no es po-den confondre. Tres menes d’amor que sóninseparables i inconfundibles, irreduc-tibles entre elles. L’una conté i alhora noconté a l’altra. Són diferents però d’igualdignitat perquè són un mateix amor. Onhi ha l’una hi ha l’altra, però no són iguals.No es poden separar, però tampoc no espoden confondre. Aquestes tres ex-periències de l’amor que tots podem feren la nostra vida quotidiana seran la nostraanalogia per parlar del misteri de laTrinitat. Parlaré primer dels tres amors i acontinuació relacionaré aquests tres amorsamb les tres persones de la Trinitat.

2. Els tres amors

Els tres amors, les tres maneres en quètots nosaltres experimentem l’amor tantsi som cristians com si no ho som, són: lareciprocitat, la donació pura i la recepciópura.

L’amor de reciprocitat: donar i rebre

Aquesta és la forma d’amor mésreeixida i feliç, la forma d’amor que no calexplicar gaire perquè tothom l’entén deseguida. Estimar és donar i rebre. Estimarno és una acció solitària sinó una relacióde, com a mínim, dues persones, que esvaloren l’una a l’altra, s’ajuden i s’estimen.L’amor de reciprocitat és diàleg, és ober-tura i acceptació recíproca.

De vegades sembla que l’amor dereciprocitat sigui l’única forma d’amor quemereixi aquest nom. Però, aleshores,l’amor no-correspost no és amor? Compuc ser jutjada al capvespre de la vida so-bre la meva capacitat d’estimar si aquestacapacitat no depèn només de mi?, si lapresència de l’amor en mi depèn de laresposta dels altres?

L’amor de donació pura: donar i no rebre

Aquesta forma d’amor s’ha d’explicar imatisar bé, perquè sovint dóna lloc amalentesos. En què consisteix la "puresa"de l’amor de donació? La resposta habi-tual és: "consisteix a estimar sense esperarres a canvi". Aquesta és l’afirmació que calque analitzem. Què vol dir, en realitat, es-timar "sense esperar res a canvi"? Si algú,per exemple, se’ns apropa i ens diu queens estima molt però que tant se li’n dónasi nosaltres li corresponem o no, què enpensarem, d’aquest amor? Es potanomenar "amor" una cosa així, que en llocd’omplir el cor de joia el deixa glaçat?"T’estimo però m’és igual si tu emcorrespons o no". Quin absurd i quinamentida! Això no és amor. Déu no ens hoha dit mai, això. Al contrari. Déu ens diuque és un Déu gelós i que li importa moltsi nosaltres li corresponem o no. Li im-porta tant com a una amant li importa el

44

Sí del seu estimat. Aquest és el missatgedel Càntic dels Càntics i de tots els profetes.Aquest és el missatge de Jesús. A laparàbola del fill pròdig, l’amor del pareno és correspost, però, malgrat la profun-da frustració que això significa, el pare nodeixa d’esperar, dia rere dia, la tornada delfill i la reciprocitat del seu amor. L’amorde donació pura dóna i no rep, però hoespera tot perquè els tres amors no es po-den separar (són un de sol) i l’amor dedonació pura només és amor si es viu enesperit de reciprocitat. Dono i espero rebre,... però si no rebo continuo donant iesperant. Aquest és l’amor que Déu ensté. Aquest és l’amor que Jesús ens demanaque tinguem pels enemics. Donar sensedesitjar la reciprocitat no és amor. Éspaternalisme i és dependència. Donar i,malgrat desitjar la reciprocitat amb total’ànima i amb totes les forces, seguirdonant quan no es rep, això és amor dedonació pura. L’amor de donació pura noes pot separar de l’amor de reciprocitatperò, com molt bé sap tothom que ho hagiexperimentat, l’un i l’altre no són el mateix.És molt diferent viure la reciprocitat queexperimentar el rebuig del teu amor, peròen ambdós casos l’amor és el mateix i ésde la mateixa dignitat.

L’amor de recepció pura: rebre i no donar

Com pot ser amor, i amor de la mateixaqualitat que l’amor de reciprocitat o l’amorde donació pura, un amor que només rebi i

no doni? L’exemple millor que he trobat finsara és l’acte de demanar perdó. Quan ésautèntic, l’acte de demanar perdó és unacte d’amor perquè neix del dolor que pro-voca prendre consciència que s’ha fet mala l’altre i si em dol vol dir que m’estimol’altra persona, que l’altra m’importa.Demanar perdó és un acte d’amor; ara bé,podem preguntar-nos: és un acte de"donació"? ¿Puc anar a demanar autèn-ticament perdó amb consciència que vaiga "donar alguna cosa"? La resposta és No.A demanar perdó només hi puc anarautènticament amb consciència de pobre,amb consciència que hi ha quelcom quejo "no tinc" i que només si l’altra m’ho dónapodré tenir (això és, el seu perdó).Demanar perdó és, doncs, un acte d’amorque no dóna res, un acte d’amor que nomésrep. "Rebre i no voler donar" no és amor,és infantilisme. Ara bé, una cosa és "rebrei no voler donar" i una altra de molt diferentés "rebre i no poder donar". Per a que siguiamor, la recepció (igual que la donació),s’ha de fer en esperit de reciprocitat.

La donació sense esperit de reciprocitatés "paternalisme o maternalisme". No ésamor i genera dependència. La recepciósense esperit de reciprocitat és"infantilisme". Només la donació o larecepció en esperit de reciprocitat sónamor i donen lloc a relacions lliures ialliberadores.

3. Analogia dels tres amors i les trespersones trinitàries

Déu és amor. Déu és un sol Déu en trespersones: Pare, Fill i Esperit Sant. En lanostra analogia dels tres amors, la perso-na del Pare correspon a l’amor de donaciópura, la persona del Fill correspon a l’amorde recepció pura i la persona de l’Esperitcorrespon a l’amor de reciprocitat.

En el credo afirmem que el Pare en-gendra el Fill i no a l’inrevés. Per això elPare és Pare (mare-pare) i el Fill és Fill(filla-fill). El Pare dóna la vida al Fill(donació pura). El Fill rep la vida del Pare

45

(recepció pura). Que el Fill sigui "recepciópura" no vol dir - i això és important - queel Fill sigui menys actiu que el Pare. Comhem vist en l’exemple del "demanarperdó", la receptivitat no és passivitat. Lareceptivitat demana coratge, força,valentia, pau interior i per això sovint ensespanta. El Fill no només es col·loca en laposició receptora en relació al Pare: Jo totho he rebut del Pare, sinó també en relacióa nosaltres: El que feu a un d’aquests petits, ami m’ho feu. La identificació de Jesús ambels pobres respon a la seva identitattrinitària de "recepció pura".

Ara bé, els tres amors no és poden se-parar i és en Esperit de reciprocitat que elFill accepta el do de si que li fa el Pare iaccepta també el do de si que estem cridatsa fer-li cadascun de nosaltres (sigueuperfectes / misericordiosos com ho és el vostrePare, això és, estimeu-me i estimeu-voscom el Pare us estima). A la creu, Jesúslliura l’Esperit i retorna així al Pare, enl’espai i el temps de la seva encarnació, lavida que aquest li havia donat des delprincipi. Aquest és el gest suprem de Je-sús, el gest que ens salva perquè introdueixper sempre en l’espai i el temps de la nostrahistòria la dinàmica de l’amor trinitari.L’amor trinitari és aquell en què la donaciópura (Pare) i la recepció pura (Fill) són in-separables de l’amor de reciprocitat

(Esperit). Déu ens convida a cercar semprei amb tothom la reciprocitat. Cercar (senseexigències ni violències) la reciprocitat ésestimar espiritualment. Lluny de voler dir"estimar sense esperar res a canvi", esti-mar "espiritualment" vol dir estimar i es-perar-ho tot a canvi, esperar que l’altre emcorrespongui igual com Déu espera quenosaltres el corresponguem, igual com elFill correspon a l’amor del Pare, o sigui,del tot i per sempre. L’amor espiritual,lluny de ser un amor apàtic o indiferent,és un amor ple a vessar de desig per l’altre.L’Esperit és la joia i la plenitud de l’amorde Déu de manera anàloga a coml’experiència de la reciprocitat és la joia ila plenitud del nostre amor. Tots els amorsde donació pura (quan dono i no rebo),això és, tots els amors no-correspostos queexperimentem aquí a la terra, estanguardats al si del Pare i trobaran un dia enl’Esperit de Déu la seva plenitud. Tots elsamors de recepció pura (rebo i no pucdonar) estan guardats al si del Fill itrobaran un dia en l’Esperit de Déu la sevaplenitud. La plenitud i la joia queexperimentem quan vivim una relació dereciprocitat és el do de l’Esperit que Déuens fa ja aquí a la terra i ens permetentrellucar la plenitud que ens espera alcel.

Teresa Forcades

45

46

Introducció

En els darrers temps s’han anatdesenvolupant diversos corrents depensament que intenten lluitar per recu-perar la dignitat i la igualtat de la donaen una societat que, tot i que s’hagi anatavançant lentament en aquest terreny,viu encara immersa en un arrelatandrocentrisme històric i cultural.Perspectives com el feminisme de laigualtat, el feminisme de la diferència ola perspectiva de la igualtat de gènere esconfronten sovint en la recerca d’unmateix objectiu. L’Església catòlica no esmanté tampoc al marge d’aquests debats,ans al contrari, s’esforça, des de diversesvies, per fer valdre i justificar també laseva postura evangèlica de defensa de ladignitat de tota persona humana, siguihome o dona.

En aquest article volem plantejar enquin context social i de pensament esmou l’Església catòlica pel que fa al paperde la dona en la seva pròpia estructura ien el món, i alhora reflexionar sobre la

LA DONAEN L'ESGLÉSIA

El tema de la funció i el lloc que ha d’ocupar la dona com a tal al’Església és una notícia que apareix de manera intermitent als mitjansde comunicació. D’altra banda sembla que en el decurs de la sevahistòria, l’Església, constituïda també per humans, ha estat filla delseu context social i no ha valorat ni ha promocionat la dona comho hauria hagut de fer d’acord amb el missatge genuí del cristianisme.Ens parla d’aquesta qüestió, sempre actual, Maria del MarGalzeran, doctora en pedagogia, professora de la UniversitatRamon Llull i responsable del Secretariat de Teologia a laUniversitat.

contribució específica queles dones podem fer-hi.Abans d’entrar, però, en lafonamentació d’aquestaproblemàtica des de l’an-tropologia bíblica, voldriafer alguna consideracióprèvia que podria ajudar asituar l’anàlisi posterior.

L’Església en el contextsocial actual.

En primer lloc cal dir quela situació de la dona al’Església és un reflex de lasituació de la dona en lasocietat en general. Comdèiem abans, la nostra so-cietat, malgrat que s’esforçaa defensar-ho, és encaralluny del tracte igualitarientre homes i dones.Només cal fer un repàsd’algunes dades esfereïdoresde l’informe sobre la desi-gualtat de la dona de Mans

47

Unides (2005): el 70% de pobres absolutsdel món són dones; dues terceres partsd’analfabets del món són dones il’alfabetització de dones joves és del 60%

enfront del 80% dels homes; nomésun 54% de dones en edat de treballarestan ocupades enfront d’un 80%d’homes; les dones guanyen entre un20 i un 30% menys que els homes i

desenvolupen tan sols un 1% delscàrrecs directius; d’un total de41.845 parlamentaris en elmón, només el 14,6% són do-nes; l’any 2003 s’interposarena Espanya 15.464 denúnciesper delictes contra la dona....Les dades parlen per si soles...

L’Església, amb la voluntat deser fidel al missatge evangèliccontra tot tipus de discri-minació, i sensible a aquestasituació, no ha deixat de pro-clamar en diversos docu-

ments1 la seva defensa i lluitaper la dignitat de la dona i perla seva visibilitat tant en lasocietat com en la mateixaEsglésia. Aquestes declaracionspoden contrastar, però, amb larealitat quotidiana, una realitatque arrossega el pes de no fagaires dècades en la que, perexemple, la dona no podia teniraccés als estudis teològics i en-cara ara no pot accedir a deter-minats càrrecs de responsa-bilitat eclesial com el deganatd'una facultat pontifícia. Però calinsistir que aquestes suposadescontradiccions hi són també enl’àmbit de la societat secular. Defet, hi ha institucions socials molt

més "masclistes" i segregacionistes queno pas l’Església, com són l’exèrcit i elfutbol, per exemple, així com una granpart de la publicitat que emeten elsmitjans de comunicació i que, en canvi,sovint semblen ser acceptades molt mésacríticament.

En qualsevol cas, com dèiem alprincipi, aquest context mundial encaraandrocèntric i desigual en el qual ensmovem ha de ser també un estímul i undeure per a tot cristià i per a l’Esglésiaper aconseguir modificar-lo i eradicar-lo.

De fet, el magisteri de l’Església s’haexpressat amb claredat davant d’aquestasituació: Diferents però iguals en dignitatseria la màxima que sintetitza la posturaoficial catòlica. Una postura que s’allunyad’aquelles posicions que confronten ladona amb l’home —al qual veuen comun rival a qui cal "vèncer"— o aquellesaltres que neguen o minimitzen fins al’extrem les diferències existents entre elsdos sexes. Complementarietat, col·la-boració, comunicació i comunió són elseixos claus que l’Església reclama per auna teologia de la dona, amb la voluntatde recuperar la seva visibilitat i la sevaespecífica contribució a la humanitat:Llega la hora, ha llegado la hora en que lavocación de la mujer se cumple en plenitud,la hora en que la mujer adquiere en el mundouna influencia, un peso, un poder jamás al-canzados hasta ahora. Por eso, en este mo-mento en que la humanidad conoce una mu-tación tan profunda, las mujeres llenas delespíritu del Evangelio pueden ayudar tantoa que la humanidad no decaiga2.

Els homes i les dones no som, doncs,iguals (hi ha diferències psicològiques,neurofisiològiques i culturals) i aquestes

1 Els més significatius d’aquests documents són la carta apostòlica Mulieres Dignitatem de Joan Pau II o la Carta alsBisbes de l’Església Catòlica sobre la col·laboració de l’home i la dona en l’església i el món, del cardenal Ratzinger).2 Joan Pau II: Mulieres dignitatem, p. 1.

48

diferències són positives sempre i quanno siguin motiu o objecte de discri-minació i infravaloració d’un/a respectede l’altre/a. Diferències que, com afirmenels documents eclesials, caldrà encami-nar cap a la comunió i l’intercanvirelacional.

El problema des de la perspectivade l’antropologia bíblica

La posició oficial de l’Església descan-sa en la gènesi de l’antropologia bíblica.Des d’aquesta perspectiva cal referir-nosnecessàriament als primers capítols delGènesi: Déu va crear l’home a imatge seva,el va crear a imatge de Déu, creà l’home i ladona. Déu els beneí dient-los: sigueu fecundsi multipliqueu-vos (Gn 1, 27-28). Déu creà,doncs, aquesta humanitat sexuada a"imatge i semblança" seva, iguals peròdiferents. De fet, tot el relat de la creacióés la construcció d’un món ordenat a par-tir de diferències (creà mar i muntanyes,la nit i el dia, peixos i ocells.....) i tot con-forma un món en harmonia i estretacol·laboració. Tal i com afirma el qui fouel cardenal J. Ratzinger, Adam experimentauna solitud que la presència dels animals noaconsegueix omplir, necessita una ajuda queli sigui adequada. El terme designa aquí noun paper de subaltern sinó una ajuda vital.L’objectiu és, en efecte, permetre que la vidad’Adam no es converteixi en un enfrontamentestèril, i al cap i a la fi mortal, solament ambsi mateix. Cal que entri en relació amb unaltre ésser que es trobi al seu nivell. Solamentla dona, creada de la seva mateixa "carn" ienvoltada del seu mateix misteri, ofereix a lavida de l’home un avenir3.

Ara bé, el pecat original, com diuRatzinger, alterarà la manera en quèl’home i la dona acolliran la sevadiferència vital orientada a la comunió.Fruit de la seducció de la serp, la

diferència essencial entre Déu i lahumanitat serà rebutjada per l’home i perla dona i aquest fet els condemnaràtambé a una vivència tràgica de la sevadiferenciació sexual: desitjaràs el teu home,i ell et voldrà dominar (Gn 3, 16). És lahumanitat qui trenca amb el dissenyoriginari de Déu, d’una relació encomunió i col·laboració d’home i dona,per la seva incapacitat d’acollir lavoluntat d’un Déu que els disposa la ple-na llibertat al seu davant.

Amb tot, i com a dona, una no potdeixar de preguntar-se per què aquestacondemna es va produir en aquestadirecció i no a la inversa. Probablementel més sensat sigui pensar que en elcontext social i històric en el qual elsrelats de la creació foren escrits (segle VaC), la dona ja vivia o "patia" lasubordinació al món masculí. Enqualsevol cas, els designis de Déu no erenpas aquests i serà amb la vinguda de Cristquan la rivalitat i les situacions de dominii d’infravaloració que patien les dones esveuran superables. Així s’afirma a la car-ta als Gàlates (3, 28): Ja no hi ha jueu nigrec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sónun de sol en Jesucrist. En Ell no hi hacabuda a la discriminació i a la desigualtatsinó una voluntat de comunió profundaentre tots els éssers humans enllà de lesseves diferències i especificitats. Cristrecordarà a la humanitat quins eren elsdesignis del seu Pare i acolliràespecialment aquells que han estatvíctimes de l’acció dels qui els vanincomplir: especialment les dones i elspobres. És per això que Crist s’atansaràd’una manera especial a les dones per re-tornar-los la dignitat (l’adúltera a Jn 7,53- 8,11; la cananea a Mt 15, 21-28; laSamaritana a Jn 4, 1-30 o la prostituta aMt 21, 31-32), per guarir-les dels seus

3 J. C. Ratzinger: Carta als bisbes de l’Església Catòlica sobre la col·laboració de l’home i la dona a l’Església i al món. P. 6

49

patiments (la dona amb hemorràgies aMc 5, 25-34; la dona encorbada a Llc13, 10-13 o la filla de Jaire a Llc 8, 40-42) o senzillament per convidar-les aseguir-lo (Mc 15, 40-41; Lc 8, 1-3); i entotes elles hi troba una obertura de cor,una capacitat d’escolta i de lliuramentconfiat més gran, fins i tot, que el quepresentaven molts dels homes quel’acompanyaven.

Aquesta comunió profunda de l’homei la dona en Crist no nega les diferències,ans al contrari; nega, però, les desi-gualtats i les discriminacions.

D’altra banda tot el relat de la històriadel poble d’Israel és expressat en termesd’aquesta diferenciació sexual. Sovint larelació que Déu estableix amb el seupoble es relata sota la metàfora d’unarelació nupcial: El teu Déu s’alegrarà detenir-te, com el nuvi s’alegra de tenir la sevanúvia (Is 62,5); crida d’alegria, Jerusalem,tu que eres estèril, que no havies infantat.Perquè el qui t’ha creat és espòs teu, el seunom és "Senyor de l’univers". El Senyor etcrida com una esposa abandonada i afligida(Is 54, 1; 5-6).

Però alhora aquest Déu espòs i pare,esdevindrà també un Déu maternal capaçde donar a llum, (Is 42, 14) he callat durantmolt de temps, no deia res, em contenia; peròara, com la dona quan infanta, crido,esbufego i pateixo o bé Dt 32, 18; Job 38,28-29; Is 66, 9 o Salm 22. Un Déu tambéque s’exercita en activitats maternals coml’alletament d’una mare al seu fill (Is 49,15 o Num 11,12) o l’acompanyament pera realitzar les primeres passes (Os 11, 1-4): Diu el Senyor: "Quan Israel era un noime’l vaig estimar, d’Egipte vaig cridar el meufill. Però ell és d’aquells que, com més els crides,més se te’n van. Jo mateix vaig ensenyarEfraïm a caminar agafant-lo pels braços,

però ells no han reconegut que jo els he guarit.Jo els atreia cap a mi amb llaços d’afecte iamor. Feia com qui aixeca un jou del coll ideixa lliure la boca, m’acostava cap a ell i lidonava menjar".

És a dir, en Déu mateix es produeix jaaquesta comunió profunda entre lahumanitat sexuada.

La contribució específica de la donaen el sí de l’església.

Què és el que pot aportar la donad’específic i diferencial en el si del’Església? Quins serien els valors mésgenuïnament femenins?

Per respondre a aquestes preguntesfaré algunes referències a les diferènciespsicològiques i morals analitzades per lespsicòlogues Nancy Chodorow i CarolGilligan4.

Segons els estudis realitzats peraquestes autores les dones desenvolupenuna personalitat més relacional que elsnois per la seva identificació, més fàcil,propera i reversible amb la mare, la qualcosa les predisposa a desenvolupar, enuna mesura més gran, relacionscomunicatives empàtiques i estretes. Perla seva banda els nois construeixen laseva identitat masculina separant-se dela mare (complex d’Edip) tallant així elsentit primari d’un nexe empàtic. Aquestfet provoca, segons les autores, quel’estructura psicològica femenina estiguimés centrada en aspectes relacionals,d’intimitat i de cura. Es tracta d’una es-tructura més favorable a desenvolupar elsvalors comunicatius (diàleg, empatia...)i els d’acolliment (connexió humana,comunió, hospitalitat....).

Des d’aquesta perspectiva goso afir-mar que davant una realitat eclesial que

4 GILLIGAN,C. : La moral y la teoría psicológica del desarrollo femenino. Fondo de Cultura Económica. México: 1987.

50

sovint es viu excessivament jerar-quitzada, distant o poc encarnada, lesdones, especialment, podem esdevenirtestimonis de l’Amor que acull, guareix iescolta; d’un amor que dirimeixconflictes, que és comunicatiu i quemanté una actitud constant de re-ceptivitat activa davant les necessitats iels problemes quotidians; un Amor comel de Maria, obert i receptiu a acollirinteriorment la voluntat del Pare (Llc 2,51-52), capaç d’aportar aquella calidesanecessària en les relacions que facin méshabitables i desitjables les nostrescomunitats eclesials. Un Amor disposata nodrir-se d’un diàleg permanent ifecund amb Déu (contemplació,pregària...), com l’actitud de Maria deBetània (Llc 10, 38-41); un Amor, endefinitiva, que aporti la mística necessàriacapaç de transformar els cors.

D’altra banda, en uns moments en quèens cal un retorn a "l’autenticitat", en quèla raó sembla haver-se posat també sotasospita i es necessita més que mai "tocarDéu", "vivenciar-lo", les dones podem,tot i que no únicament elles, esdevenirles persones claus per tornar a dotar designificació l’experiència cristiana, pertornar a "visualitzar" el rostre de Crist,per comunicar i tornar a fer creïble elmissatge de l’Església ( Mt 28, 1-10; Jn20, 17-18).

Finalment, davant la feblesa i lesdificultats en les comunicacionsinterpersonals i grupals, les dones podem

ser les impulsores i les ànimes per altreball intereclesial i en comunió,establint ponts de diàleg entre col·lectiusdiversos (Jn 4, 1-30, la Samaritana) iafavorint la col·laboració i la copar-ticipació entre tots els agents pastorals.

A tall de conclusió.

Tot i que és cert que hi ha forçapreveres i bisbes que s’impliquenactivament en la tasca de reduir i llimarles desigualtats entre homes i dones enel si de l’Església, a aquesta li cal encara,pel que fa a aquesta qüestió, lluitar moltper saldar l’abisme existent entre el desigde les seves declaracions i la realitat; i ésevident que, en aquesta transformació,les dones n’haurem de ser les pròpiesimpulsores i protagonistes.

D’altra banda encara que les donespodem contribuir de manera més espe-cífica i significativa a impulsar i fer viureels valors relacionals i comunicatius, elnostre àmbit de participació no pot que-dar reduït únicament a aquests aspectesi cal anar avançant molt encara en laconstrucció d’una Església viscuda des dela comunió profunda entre homes i do-nes, clergues i laics, i des de lacoparticipació igualitària en l’exercici deles responsabilitats eclesials. En defini-tiva, avançar cap a la construcció delveritable projecte d’Església-Poble deDéu, d’Església-Comunitat fraternal.

M. del Mar Galzeran

IL·LUSTRACIÓ:Del quadre Dues dones de Montserrat Gudiol.

51

Arribem a Poblet

¿No és ben curiós com arribem als llocs mésinteressants completament per casualitat? Tota laplanificació del món, llibres de viatges, internet i guiesturístiques no m’han pas ajudat a trobar un dels indretsmés bonics que m’han quedat a la memòria anys i anysdesprés de descobrir-lo. No, els llibres no en tenen laculpa. La culpa és meva i de les prioritats i concessionsque formen part de la preparació de qualsevol viatge.

El monestir de Santa Maria de Poblet no és pas unaatracció turística recent. La construcció del monestirdata del segle XII. La seva existència i situació no sóncap misteri —la guia verda Michelin la qualifica ambtres estrelles—. La UNESCO l’ha declarat patrimonide la humanitat (desembre 1991). Definitivament, noés que no existeixi! I amb tot, si no hagués estat cansat del trajecte en cotxe des delsPirineus fins a Tarragona, situada a la costa mediterrània espanyola, i si no m’haguésestimat més passar la nit en un petit poble en comptes d’una ciutat, mai no hauriadescobert aquest monument magnífic i encisador.

Poblet va ser visitat pel policia nacional Nir Alon, de nacionalitatjueva, l’octubre del 2005. Resultat de la seva visita va ser un article publicata Israel a la Revista ‘Teva Hadvarim’ (Núm. 125, Març 2006), de laqual publiquem la portada de l’article. Pel seuinterès li hem demanat permís per traduir-lo del’anglès i reproduir-lo aquí.

L'autor de l'article, Nir Alon.

MÓ

N M

ON

ÀST

IC

UN HAGGADAH PASQUAL ILES VINYES QUE ELS ENVOLTEN...

SOBRE ELS MONJOSCISTERCENCS:

Foto

: Jos

ep M

. Rec

asen

s.

52

Al vespre, quan em vaig desviar de laN-240 per entrar a Poblet, el monestir jahavia tancat les portes als visitants. Vàrembuscar un lloc per passar la nit. Mentremaniobràvem amb poca traça pelscarrerons del poble, les dues rodes deldarrere van quedar atrapades en un foratben fondo. Semblava que el cotxe no enpodria sortir. Encara no sé si va ser un grupd’escolars en dia d’excursió que vaaparèixer del no-res per ajudar-nos, o siens havíem quedat encallats a les portesd’un institut. La qüestió és que sense elseu ajut ens hauríem quedat allí finsl’endemà, esperant una grua que enstragués del forat. El cansament i lafrustració van estar a punt de fer-nos forade Poblet i tornar-nos a l’autopista deTarragona. Però en aquell moments’estenia una magnífica posta de sol rosa-da sobre les impressionants torres delMonestir, entre turons i vinyes. Per res delmón no ens hauríem volgut perdre unavisita al Monestir. I sortosament no hovàrem fer!

Vam trobar un lloc per passar la nit nogaire lluny, a l’Espluga de Francolí. Mentrecompràvem quelcom per sopar a la botigade queviures, vàrem conèixer l’amo, queens va explicar que tenia un amic a Haifa(Israel) que li havia enviat una preciosahamsa, la figura d’una mà de cinc dits queporta bona sort. Ens va jurar que des deldia que la va penjar a la botiga, la sevasort havia millorat. Al matí, després delcafè amb llet tornàrem a Poblet.

Situació i entorn del monestir

El Monestir de Santa Maria de Pobletes troba a Catalunya, a la comarca de laConca de Barberà, a una distància de mitjahora de cotxe des de Tarragona, direccióNord-oest, envoltada de l’esplèndidpaisatge dels turons del nord de la Serrade Prades, entre vinyes i boscos de rouresi pollancres. Aquest preciós escenari és elque primer saluda el visitant. El bosc dePoblet havia estat propietat del Monestirfins el 1835. El Monestir consta de diver-sos edificis considerats monumentals

El P. Prior, Francesc M. Tulla, davant la portalada barroca de l'església abacial.

Foto

: Nir

Alo

n.

53

segons els estàndards europeus, en el sentitque no hi ha cap altre monestir tan benconservat, i no solament l’església princi-pal, sinó tots els altres edificis construïtsal llarg del temps per servir una comunitatactiva i creixent. Poblet va ser protegitper la reialesa de la corona d’Aragó i vaser lloc d’enterrament de reis des del 1196,quan Alfons, el primer monarca de la co-rona d’Aragó, va ser enterrat a l’església.

Una mica d’història

El Monestir va ser construït entre elssegles XII i XVIII i ha estat recentmentrenovat i restaurat. Tot va començar l’any1150, quan Ramon Berenguer IV, comtede Barcelona, va cedir la terra per a laconstrucció d’un monestir cistercenc, coma política de repoblació després del’ocupació àrab. L’arquitectura era d’estilbenedictí - cap als costats d’un eix orientatd’est a oest— L’àrea del monestir constade tres parts, rodejades de murs que su-men dos quilòmetres de llargada. La partcentral és l’àrea tancada del monestirpròpiament, amb un pati al davant ienvoltada d’un mur. L’altra part, construïdaal segle XVI, s’emprava per agricultura iindústria lleugera. I, més enfora, trobementre els jardins del sud, la residència del’Abat. El monestir de Poblet és l’únic queha conservat tots els edificis de l’edatmitjana. En els seus inicis, la comunitatvivia de l’agricultura. Cap a finals del segleXII el monestir tenia dotze masiesindependents esteses per la CatalunyaOccidental. Al segle XIII el Monestir vaadquirir drets feudals sobre l’àrea delsvoltants i en el moment de més esplen-dor, al segle XIV, Poblet tenia jurisdicciósobre set baronies, posseïa seixanta poblesi prenia decisions polítiques com ladesignació dels alcaldes de deu pobles. Lariquesa del Monestir de Poblet i la creixentprotecció reial es veuen reflectides enl’esplèndida arquitectura dels edificis delsegle XIV. Els abats de Poblet vanaconseguir una puixant riquesa i poderpolític cosa que va provocar un cert

relaxament en la vida monàstica.

A partir del segle XIV la comunitat delMonestir de Poblet constava de més decent monjos. L’any 1835 tots els monestirsd’Espanya (Catalunya ja n’era part) van serliquidats com a part de la reforma empesapels sobirans, molestos amb el poder i lariquesa que s’acumulava dins els murs delsmonestirs. Poblet va ser abandonat,saquejat i parcialment destruït. Alguns delstresors catalans es van dur a la catedral deTarragona, on es van salvar del pillatge.No va ser fins el 1930, amb la visita delrei Alfons XIII a la zona, que va començarla seva reconstrucció amb fons estatals. Unany després d’acabada la Guerra Civil, el1940, l’abadia de Poblet començà de noua servir el seu objectiu inicial — ser el llocde pregària i recolliment dels monjoscistercencs—. Van ser quatre monjoscistercencs els qui van començar a retor-nar la influència espiritual del Monestir aCatalunya.

Una pàgina del Haggadah de Poblet.

Foto

: Nir

Alo

n.

54

Un "Haggadah" a la bibliotecade Poblet

L’abadia de Poblet gaudeix d’unamagnífica biblioteca amb arrelsquasi tan fondes com les torres depedra. Les primeres cròniques deJaume I d’Aragó (1213-1276) vanser escrites al Monestir. L’any 1380el rei en Pere III de Catalunya iAragó va fer donació de la sevacol·lecció de manuscrits al Monestiri més tard el duc de Cardona,representant del rei de Nàpols, vadonar també una col·lecció de 4.322manuscrits.

Per als visitants jueus d’Israel, lapeça més sorprenent de la biblioteca és la"Haggadah de Poblet" original, unHaggadah Pasqual (la Pasqua és lafestivitat jueva que commemora la fugidadels esclaus hebreus d’Egipte als voltantsdel 1300 aC.) escrit probablement al segleXIV a Catalunya mateix. El Haggadah téunes característiques determinades que elsituen a l’espai i al temps. Conté comen-taris que testifiquen qui va ser el seu pri-mer propietari, Momet de Peralada(Peralada, prop de Girona). L’any 1993se’n van publicar mil còpies facsímils aBarcelona. La còpia número 225 es trobaa la Biblioteca Nacional de Jerusalem. Amés de fotografies, el llibre inclouintroduccions en castellà i anglès quedescriuen la relació històrica entre elsmonjos de l’abadia de Poblet i els jues delsvoltants. Sembla ser que els primerscistercencs de la Borgonya (França) tenienforts lligams amb els jueus. L’Abat EsteveHarding, que esdevindria el tercer abat deCîteaux, va consultar erudits jueus per ferla més acurada traducció llatina de laBíblia. L’original d’aquest llibre, conegutcom la Bíblia de Sant Stephan Harding,es troba a Dijon. Als voltants de Poblets’hi havien establert diverses comunitatsjueves que tenien estretes relacionsd’amistat i respecte mutu amb els monjosde Poblet. Aquests lligams eren tan forts

que, al segle XIV, un període d’estretoreconòmica al Monestir, els jueus rics dela zona van proporcionar préstecssubstanciosos a l’abadia. No és clar comva arribar el Haggadah a Poblet. Elserudits es sorprenen que el Haggadahsobrevisqués a Espanya, on aleshores eraperillós tenir un manuscrit hebreu. Hi hamoltes anotacions al marge, escrites enhebreu, italià, francès, llatí i àrab. Semblaque en el segle XVII el Haggadahpertanyia a Sholomo Chaim, d’Itàlia,posteriorment a Naftali, fill de MordechaiCavaleiro i que va ser inspeccionat ambdetall per l’Església de Roma. Es desconeixcom el Haggadah va tornar a Catalunya iel seu lloc d’origen, però des de fa unsquinze anys es conserva en perfecte estata l’arxiu de l’abadia de Poblet.

El Monestir de Santa Maria de Pobletva ser, per a mi, una oportunitat de visitarun dels edificis més monumentals de lameva vida, dins d’un viatge a Catalunya,una magnífica perla en una zona precio-sa. La connexió jueva, que vaig descobrira través del Haggadah de Poblet, fa quela meva visita al monestir sigui encara mésespecial.

Nota sobre el monjos cistercencs

Els cistercencs, també coneguts com a

Dues pàgines del Haggadah de Poblet.

Foto

: Nir

Alo

n.

55

El P. Josep M. Recasens.

"monjos blancs" a causa del seu tradicio-nal hàbit blanc, són un orde monacalcatòlic. L’orde va ser fundat a França l’any1098 per Sant Robert, benedictí queaspirava a restaurar la forma de vidamonàstica d’acordliteralment amb laRegla de Sant Benet.Els monjos cister-cencs són conegutsper la seva dedicacióal treball manual, es-pecialment a l’agri-cultura. Els cister-cencs van ser elsgrangers d’Europacap a finals de l’EdatMitjana. Rebutjavenqualsevol donaciómaterial excepteaquella que podienguanyar-se treba-llant la terra. Pervendre la seva pro-ducció van crear unaintricada xarxa queva contribuir aldesenvolupamentfinancer de tota Eu-ropa. Les caracte-rístiques comercials dela xarxa i els treballadors que es vanintroduir als monestirs van erosionarlentament alguns principis que s’havienconsiderat sagrats, com l’esperit depobresa comunitària, i els cistercencs vananar perdent l’austeritat dels seus inicisquan sant Robert sortí amb 20 monjos del’abadia de Molesmes per retirar-se aCîteaux. La forma de vida cistercenca esva fer més flexible i menys rígida pel quefa a les fonts d’ingressos per a la comunitat.El luxe i la riquesa aviat van tornar a apo-derar-se dels monestirs. L’any 1335 el PapaBenet XII, també cistercenc, va imposarnormes per tornar l’orde als seus orígens.

En els segles XVII i XVIII l’ordecistercenc va estar a punt de extingir-se acausa de les reformes i revolucions que vanescombrar Europa. La recuperació no va

arribar fins a la segona meitat del segleXIX. Per la seva importància històrico-ar-tística, l’abadia de Poblet va rebre fonsestatals per a la seva restauració. Avui endia hi ha al voltant de 200 monestirs

cistercencs, de mon-jos i monges, arreudel món: uns són del’anomenada "comu-na observança", ambuns 2.500 membres iuns 4.000 membrespertanyen a l’ano-menada "estricta ob-servança". Els monjosde Poblet pertanyena la comuna obser-vança.

Mentre m’infor-mava per escriureaquest article vaigtenir l’honor i el plaerd’escriure’m amb undels monjos de l’aba-dia de Poblet, el pareJosep Maria RecasensGilabert, majordomdel monestir. La pri-mera reacció del Pare

Josep Maria a les meves demandes va serdivertida, però mostrava un sincer interèsen rebre el meu e-mail. "Com en sócd’afortunat, benvolgut Sr. Nir Alon,d’haver-vos conegut, vós, un autèntic jueu,que viu a Israel, prop de Jerusalem, laCiutat Santa!", em va contestar, i ensegüents missives va anar sorgint unarelació d’amistat. La meva més sincera gra-titud, Pare Josep Maria, pel vostre generósajut en la preparació d’aquest article!

Nir Alon(Traducció de Sílvia Borrell)

Foto

: Arx

iu P

oblet

.

56

Parlar amb el senyor Ramon Martíés descobrir mil detalls delMonestir explicats amb un profund

amor per la casa des de la perspectiva d’un

home profundament creient. Vàremrealitzar aquesta entrevista el dia 11 demarç del 2006 a la casa acollidora de laseva filla Lluïsa, la qual ens va ajudar

El senyor Ramon Martí de Cal Biel és una de les poques persones que encaraavui ens poden testimoniar el procés de reinstauració de la vida monàstica ja queva participar en el procés de restauració del monestir on, a més, hi ha deixat laseva empremta. Han realitzat l’entrevista el P. Jesús Maria Oliver, monjo dePoblet, i el senyor Xavier Guinovart, secretari de la Germandat.

RAMON MARTÍDE CAL BIELRAMON MARTÍDE CAL BIEL

Foto: A. Milla.

Foto

: BED

MA

R

L'E

NT

REV

ISTA

57

també a aclarir dates i detalls escoltatsun munt de vegades mentre el senyorRamon ens anava desgranant els seusrecords.

Perfil biogràfic

Ramon Martí va néixer a L’Esplugade Francolí l’any 1917. Era fill del ferrerEnric Martí i de l’Antònia Martí de CalBiel. De ben jovenet va anar aprenentl’ofici de la mà del seu pare. Als 14 anysel pare el va enviar a aprendre serralleriai sobretot forja artística a l’escola delsPares Salesians de Sarrià. Va tornar aL’Espluga quan va esclatar la guerra civila Barcelona (1936).

Va ser mobilitzat pel govern de la Re-pública per anar a la guerra. És un delspocs supervivents de la duríssima batallade l’Alfambra, prèvia a la reconquesta deTerol pel bàndol insurrecte (1938). Al fi-nal de la guerra va ser fet presoner i en-viat a diversos camps de concentració.Retornà a L’Espluga on va reprendre lafeina al taller familiar de forja artística i,a poc a poc, li va anar donant unadimensió important.

L’any 1951 es va casar amb la DolorsCanudes amb la qual van tenir dos fills:la Lluïsa i el Valentí. La Dolors,malauradament, va morir prematuramentl’any 1959. El seu fill i el seu nétcontinuen actualment el taller de forja almateix lloc.

Les seves obres es troben repartidesper diversos països. Fins i tot se n’ha fetressò el Time de Nova York.

Quin va ser el seu primer contacte ambPoblet?

Coincidint amb la arribada delsmonjos, el Sr. Eduard Toda va saber quejo havia estudiat forja artística amb elsPP. Salesians i em va preguntar si sabriafer un escut de Poblet. Però gairebéimmediatament després de l’entrevista esva posar malalt i va morir. Recordo quehi vaig anar amb el pare i ens va rebre ala casa del Patronat on ell residia. Allí emva dir que, des que residia a Poblet, jahavia fet posar més de 300 portes. L’anysegüent, el 1942, el P. Bernat Morgades(fill dels masovers de la masia del Simon)que em coneixia, em va encarregar els

Fotos: Arxiu Poblet i J.L. Trinidad.

1 2 3

1. En Ramon, amb el seu pare l'Enric Martí i Miquel (1887-1976) fundador de la ferreteria de cal Biel. 2. En Ramon Martíamb el seu fill Valentí i el seu net Marc. 3. En Ramon i el seu fill Valentí participant a la Setmana Medieval de Montblanc.

58

bastiments dels finestrals del refetor,dependència que en aquells momentss’estava restaurant.

Com va continuar el seu contacte amb elMonestir?

De la mà del P. Morgades vaig anarmantenint relació amb el primer Prior, elP. Rosavini, i després, a partir de 1950,amb el priors que el van succeir, els P.Jordana i el P. Robert. A continuació ambels abats Garreta i Esteva i fins avui.

També vaig mantenir contacte amb el

Sr. Felipe Bertrán Guell, que va ser el pri-mer president de la Germandat i quetambé va jugar un paper fonamental enla restauració del cenobi. Ell sempre deiaque els meu ferros cargolats formaven unconjunt harmoniós amb les pedres.

Tampoc no puc oblidar l’arquitecte dela Diputació, el senyor Salvador Ripoll iel seu ajudant, el senyor Esteve Nogués,recentment traspassat. Ells varen tambétreballar molt per a Poblet i vàrem tenirmolt de contacte durant els anys més in-tensos de la restauració.

Petita mostra dels molts treballs realitzats pel Ramon Martí al monestir de Poblet: 1. Torxa. 2. Setrilleres.3. Candeler. 4. Crist i Sagrari de la capella de sant Esteve. 5. Braser. 6. Detall de la porta del locutori.

1

4

3

2

5

6

Fotos: A. Milla.

59

Encara que la meva relació amb Pobletsuperava la purament professional,penseu que en alguns moments he arribata treballar dos anys sense cobrar! Sort quem’anava finançant de les altres feines! Enaquells temps treballàvem amb il·lusió ino pensàvem quan ens pagarien.

He conegut tots els monjos, tant elsque hi són, com els que s’han mort itambé els que han anat marxant perquèaquest no era el seu lloc.

Hi ha moltes coses de la casa quemolts monjos no coneixen. Quan vaigal monestir els les explico perquè nos’oblidi aquell període tan intens en quèquatre monjos italians varen prendrepossessió d’un monestir totalmentensorrat en uns moments molts difícilsper a tothom... no hi havia gairebé deres, misèria arreu...

Parli’ns una mica de la seva obra a Poblet.N’ha fet molta?

Quasi totes les portes, lampadaris,

creus, canelobres ibaranes de Poblet hansortir de la meva forjade l’Espluga.

Quan va començar aprendre volada la sevatasca al monestir?

Passats els primersanys i amb l’impulseconòmic de la Ger-mandat, es varen ini-ciar molts projectesde restauració quelògicament varen im-plicar també les cor-responents obres deforja. Aquests encà-rrecs em van permetrerespirar una mica,econòmicament par-lant, perquè cobravasense tant de retard

com em passava al principi. Així es vancomençar a valorar una mica tantes horesde feina. Abans no les hauria pogut co-brar perquè la comunitat no tenia diners,com aquell qui diu, ni per menjar cadadia.

Ens han dit que va fer un candeler del ciripasqual en pocs dies...

Sí... l’any 1946 el P. Morgades em vaencarregar un candeler per al ciri pasqual(avui és al museu de Poblet); només hihavia un problema, i és que m’ho va direl dimecres sant i el volia per al dissabtesant; vaig treballar sense quasi dormir finsque el vaig lliurar a les nou del matí deldissabte sant. I el primer comentari quevaig rebre per part del sagristà, FraGilbert, actualment monjo al monestirde Solius, és que era molt pesat permoure’l... encara cada any m’envia unaNadala i espero poder rebre-la encaramolts anys.

Hi ha algunes obres de les quals se senti

Foto

: A. M

illa.

El P. Prior, Francesc M. Tulla, amb Ramon Martí i elseu fill Valentí.

60

especialment satisfet?

Estic molt cofoi de la creu amb Cristper a la capella de Sant Miquel de la Ba-sílica, feta a les darreries de l’any 59. Larevista Time va enviar un fotògraf i lafotografia del Crist va ser publicada perla revista el 21 de març de 1960. L’any1960 vaig fer la porta del locutori al patide les Cases Noves; pesa 2000 quilos itothom qui la veu diu que té una granexpressivitat. També m’agrada unpassamà de catorze metres de llargada pera l’escala que porta a la sala de l’AbatMengucho, actual Museu de la res-tauració de Poblet. En la cua del drac vaigvoler representar-hi una de les pregun-tes del catecisme que ens ensenyavenquan érem petits i sols anàvem a Pobleta jugar a lladres i civils, per aquellsamagatalls entre les runes.

Perquè sovint les seves obres tenen tambéun significat amagat?

No fa gaire temps un monjo empreguntava què representava el dissenyd’un lampadari que actualment és al’església. Li vaig dir que si s’ho miravabé al centre hi podria veure Déu, rodejatdels quatre evangelistes i aquests, al seutorn, rodejats dels dotze apòstols.

A qui li agradaria recordar de Poblet?

Al P. Morgades. Érem del mateixpoble i vam ser amics des de petits. Ellva ser la primera vocació del monestiramb els pares Benet i Robert. Va ajudarmolt i va fer una bona connexió entre elsquatre monjos italians i els altres del país.Va veure que l’única solució per tirar

endavant el monestir era la constituciód’una Germandat. Quan hi va haver eldaltabaix que va comportar la marxa delP. Rosavini va actuar de massa bona fe.Va marxar al monestir de Lérins (França)i va tornar tot just perquè el poguessinenterrar al seu estimat monestir. Va mo-rir molt jove.

També recordo l’abat Edmon Garreta.Vàrem coincidir als Salesians i em va do-nar confiança i llibertat per executar lesmeves obres. També el P. Anselmo. Erael que pagava quan podia; va ser un santbaró a qui no puc oblidar.

Entre els seglars recordo especialmentl’arquitecte Ripoll. S’estimava més Pobletque casa seva. Va ser ell el qui vadescobrir que la Porta Daurada estava unamica soterrada; i ja amb les portes fetes,les vàrem haver de refer perquè tenia raó:eren curtes. Ah! I el senyor Nogués. Vaser un treballador incansable i discret.Quan feia els dibuixos per a la restauraciódel cimbori es va inspirar en els dibuixosde Laborde per resoldre el problema deles columnes; amb posterioritat vaaparèixer una pedra que va confirmar quela solució era la correcta.

Ens vol afegir alguna cosa més?

Només voldria dir que totes les creusdel cementiri de monjos les he fetes jo; iara que ja quasi no puc treballar, en vulldeixar unes quantes de fetes per als meusamics monjos de tota la vida, perquè sijo em moro abans també tinguin la creufeta pel Biel.

Jesús M. Oliver i Xavier Guinovart

61

La portada

Tot i que una mica idealitzat, el dibuixd’en Marià Ribas mostra una vista generalmolt fidel de l’estat original del claustremajor de Poblet als inicis del segle XIX.Veiem al damunt del claustre gòtic elsobreclaustre del segle XVI amb els seus

El P. Jesús M. Oliver, monjo de Poblet, ens parla, com és habitual en aquestasecció, d’algun aspecte o racó del monestir que alhora es relaciona amb la imatge dela portada extreta sempre d’un dibuix de Marià Ribas.

Aquest any es compleix el VI centenaride la mort de la reina Maria de Luna i lainterrupció de les obres del palau reial

de Martí l'Humà

senzills arcs rebaixats i, presidint-ho tot,el conjunt imposant pel seu volum delpalau reial de Martí l’Humà. La desapariciógairebé total del sobreclaustre ens permetavui admirar la gran bellesa d’aquest edificigòtic amb les seves tres boniques finestresi el fris flamíger que corona la part supe-

HO

SA

BÍE

U?

Vista general del claustre abans de 1830 segons dibuix de Marià Ribas.

62

rior. Abans, la perspectiva del sobre-claustre devia impossibilitar la contem-plació de tot el conjunt.

El palau del rei Martí

L’any 1397, a la seva tornada de Sicília,el rei Martí decidí construir un palau aPoblet per residir-hi en les seves estades.Potser ja no considerava les antiguesCambres Reials prou adients per al gustde l’època i dels seus interessos. Escollí,com a lloc ideal, l’espai que hi havia al’entrada de la clausura, al damunt del’antic dormitori dels conversos, trans-format en sala de cups en temps de l’abatPonç de Copons, i també les dependènciesproperes com l’atri de l’església abacial.

Per la Pasqua de 1400 el rei visità lesobres i sembla que avançaven a bon ritmesi tenim en compte el seu estat en elmoment de la seva interrupció sis anysdesprés.

Aquesta joia del gòtic civil català vaser encarregada al mestre Arnau Bargués,que havia treballat a la Casa de la Ciutatde Barcelona. Un bon equip de picape-

drers dels pobles veïns van col·laborar enl’acurada obra que encara podem contem-plar daurada per la pàtina dels segles. Elmestre Bargués fou ajudat per l’artistaFrançois Salau, d’origen francès, el qual,segons que sembla, devia treballar enalguns dels grans finestrals, de bellesacorprenedora amb els seus capitells, fri-sos i impostes d’un gòtic imaginatiu queno defuig la representació de la realitatquotidiana. Això darrer ho podem veureen detalls tan naturalistes com el delmonjo infermer o bé el del monjo lectorque conserva el punt de la seva lectura ambels dits dintre del còdex.

Com en altres edificis de l’època elpalau va ser concebut amb unes gransestances a les quals s’accedia per les esca-les que arrencaven d’un gran pati a l’airelliure. Aquest pati a Poblet és molt irre-gular a causa de les construccions jaexistents. El trobem just travessada la Por-ta Reial, a la seva dreta, de manera quel’accés al palau era possible sense haverd’entrar a la clausura monacal. Sobta perla seva senzillesa, no exempta degrandiositat i elegància, la façana princi-

Foto

: BED

MA

R

Façana principal del Palau del rei Martí centrada per un gran finestral gòtic flamíger. L'escala de l'esquerramena a l'entrada de la sala principal i la de la dreta a les dependències auxiliars.

63

pal la qual centra el gran finestralgòtic, una veritable joia de pedraflamígera que ens ha arribat enperfecte estat de conservació. Lesdues escales porten a les corres-ponents entrades que donen accés ales sales principals del palau i a lesdependències auxiliars.

El gran volum regular del palaupròpiament dit està decorat en laseva part superior per un fris flamígeramb unes peanyes de caps humansen la seva majoria —també hi haalgun drac— els quals, singula-ritzats, ens recorden uns personatgesavui anònims que devien viure alsinicis del segle XV.

Dues grans sales, una per la vida pú-blica del rei i la seva cort i l’altra per a lavida privada i familiar constitueixen elconjunt del palau. Aquestes sales escobreixen avui amb un enteixinat modernque sostenen uns grans arcs de diafragmai que es recolzen en unes belles impostesamb l’heràldica dels esposos Martí i Mariade Luna. Precisament quan s’havia deprocedir a tancar aquests arcs l’obra fouinterrompuda. No es completarà fins el1966, data en la qual podrà donar-se peracabada l’obra del palau després d’un tanllarg període de temps d’inactivitat cons-tructora.

Les dependències auxiliars ocupen avuil’espai que hi ha al damunt de l’atri del’església. Aquestes són més senzilles ibaixes de sostre; només resulta d’interèsla sala que anomenem capella reial perquècoincideix amb la façana romànica deltemple i la seva finestra resta inclosa alseu interior cosa que fa pensar que potserel rei pensava seguir el culte litúrgic delsmonjos des del seu interior.

Afortunadament la interrupció de lesobres es produí quan tota la seva decoracióestava realitzada i això ha permès de ferarribar als nostres dies un conjunt medie-val de primera qualitat ja que només vaser restaurat en petits detalls funcionals

com arcs o columnes cosa que no va afec-tar el conjunt. La destrucció del segle XIXva respectar aquest palau potser per lasituació poc accessible de la majoria delsseus elements.

Encara després de la mort del rei Martítenim constància d’algunes obres fetes peraprofitar el palau en temps dels abatsMiquel Delgado i Francesc d’Oliver. Afinals del segle XVI van construir aldamunt de la fàbrica de pedra un pis derajola que arribaria fins als inicis del segleXX segons podem veure en les fotografiesantigues i que, amb encert, la ComissióProvincial de Monuments de Tarragonava fer enderrocar.

L’edifici va perdre després del 1835 lateulada i sabem que ja el 1887 en teniauna de provisional que l’any 1924amenaçava ruïna.

El 1966 la Direcció General de BellesArts restaurà i donà per acabada l’obra ambuna nova teulada i tancant els arcs del’interior, refent les escales del pati ideixant-ho tot tal com avui ho podemveure. Prop de la porta principal una petitalàpida commemora l’esdeveniment. L’any1979 el seu interior va ser adaptat com amuseu on es poden veure alguns elementsartístics del monestir i col·leccions de

Foto

: BED

MA

R

Escut matrimonial de la reina Maria de Luna (s. XIV).

64

ceràmica, vidre, pintura, escultura iorfebreria.

La reina Maria de Luna

El dia 29 de desembre de l’any 1406 ales dues de la matinada moria a Vila-Realla reina Maria de Luna, primera esposa delrei Martí l’Humà des de l’any 1372. A lamort del seu cunyat Joan I l’any 1396 i enl’absència del seu espòs que es trobava aSicília va haver de fer-se càrrec del regnefins a la seva tornada l’any següent.

A l’interior del palau, a les impostes delsarcs que sostenen el sostre trobem el seuescut al costat del de Martí l’Humà i tambées troba a la capella reial de Santa Àgata aBarcelona.

La mort de la reina degué ocasionar unagran pena al rei si fem cas de les cartesamb què comunicava el traspàs de la sevaesposa. Potser va ser aquesta circumstànciala causa que explica la pèrdua d’interès percontinuar les obres del palau enconstrucció. També havia de cercar unanova esposa i tot plegat no deu ser nomésuna simple coincidència de dates.

El rei, en carta a la seva tia la reina

Maria de Xipre, manifestava el seu desigde portar el cos de la reina a Poblet. Haviaestat enterrada provisionalment al prioratpopuletà de Sant Vicenç, a la ciutat deValència l’any 1408. Més tard les sevesdespulles van ser dutes a Poblet idipositades en el que més tard serien elspanteons de la casa ducal de Sogorb iCardona, al costat del seu espòs Martí, dutde Barcelona l’any 1460 i dipositat almateix lloc. Al segle XVII tot va ser inclòsen els panteons ducals sota els arcs de lestombes reials. La destrucció del segle XIXi la posterior profanació de totes lestombes comportà la desaparició de lesrestes de la reina.

Avui mentre els altres reis i reines tenentots un monument funerari, res ensrecorda l’enterrament de la reina Maria deLuna. Potser fora oportú en aquestaavinentesa del VI centenari de la seva mortfer un petit record, una làpida perexemple, que conservés la memòria de lareina Maria de Luna al panteó reial dePoblet.

Jesús M. Oliver

Foto

: BED

MA

R

Vista de l'interior de les sales principals del palau del rei Martí. Avui és el museu on s'apleguen elements artísticsdel monestir i altres col·leccions.

65

CRÒNICA DE LA COMUNITATDe maig a octubre de 2006

Maig

Dia 11, dijous: hi ha hagut al monestir de Montserrat una trobada de monjos i mongesbenedictins i cistercencs de Catalunya amb motiu de la celebració del 125è aniversaride la proclamació de la Mare de Déu de Montserrat com a patrona de Catalunya. Hihavia els monjos benedictins de Montserrat i el Miracle, els cistercencs de Poblet iSolius, les monges benedictines de Sant Pere de les Puel·les, Sant Benet de Montserrati Santa Maria de Puiggraciós, i les cistercenques de Vallbona i Valldonzella. Tambés’hi han afegit les monges jerònimes de Sant Maties de Bellesguard. La celebració haconsistit en la celebració de l’eucaristia, presidida pel P. Abat de Montserrat Josep M.Soler. Després el P. Josep Enric Perallada ha donat una conferència sobre el significatde l’any jubilar que se celebra a Montserrat amb motiu d’aquest aniversari. Després del’àpat comú al refetor monàstic s’ha pogut visitar el museu i la biblioteca. La jornadaha acabat amb les Vespres presidides pel P. Abat de Poblet.El dimarts, dia 9, un grup de monjos de Poblet ja havien sortit per tal d’anar a peu aMontserrat sortint de Santa Coloma de Queralt, fent nit a Igualada. Els caminadorshan estat F. Xavier, F. Antoni, F. Lluc, F. Rafel, F. Edwin, F. Salvador, F. Benvindo i F.Lizito.Dia 18, dijous: El P. Abat ha anat al monestir de Montserrat per participar en laReunió dels Abats i Provincials de Catalunya.Dia 22, dilluns: El P. Abat ha anat al monestir de Valldonzella de Barcelona al’enterrament de la M. Vinyet Jacas, abadessa emèrita, que havia mort el dia 20, dissabte,a l’edat de 91 anys.Dia 26, divendres: El P. Abat ha anat al monestir de Valldonzella de Barcelona al’enterrament de Sor Teresa Galceran, que havia mort el dia 25, a l’edat de 91 anys.Dia 27, dissabte: Ha tingut lloc a Poblet la 3a Jornada d’Estudi, organitzada per laFundació Poblet, dins el cicle "Significat d’Europa i tradició del Cister". El tema de lajornada era: "L’humanisme i l’art a Europa" i el conferenciant ha estat el professorTimothy Verdon, canonge de la catedral de Florència i professor d’història de l’art a launiversitat de la mateixa ciutat. Hi ha hagut una taula rodona en la qual han participatel Dr. Robert Roda, Mn. Josep Martí i Aixalà i Mn. Armand Puig. A la tarda hi hahagut un temps de música a càrrec de la Coral Sant Joan de Déu.Dia 31, dimecres: Al matí la comunitat de Poblet ha anat al monestir de clarisses dela Serra de Montblanc on ha celebrat la missa juntament amb les monges, presidint elP. Abat. Així Poblet s’ha afegit a les celebracions del Centenari de la Coronació canònicade la Mare de Déu de la Serra, que se celebra enguany.

Juny

Dia 2, divendres: Ha visitat el monestir el Sr. Mordechai Ben Abir, jueu sefarditanascut a Argentina, la família del qual és originària de Falset i que actualment viu aIsrael. Va voler consultar la Hagadà medieval que es conserva a la biblioteca de Poblet,perquè hi ha una anotació al final del còdex que, segons ell, indica que el manuscrithavia pertangut a un avantpassat seu.Dia 3, dissabte: Avui, vigília de la Pentecosta, hi ha hagut un recés per a joves a

CR

ÒN

ICA

DE L

A C

OM

UN

ITAT

66

Poblet. Un grup de 20 joves hi han assistit, a més dels monjos joves de Poblet. Al matíhi ha hagut les reflexions de F. Lluís Solà sobre el tema "Deixebles de Jesús en l’Esperit:el seguiment de Jesús en el quart evangeli" i de F. Rafel Barruè sobre el tema "L’Esperiti el seguiment de Crist". Al migdia els assistents han participat a la Pregària del Migdiaa la sala capitular i han dinat al refetor amb la comunitat. A la tarda hi ha hagut untemps per a la lectio divina i un temps de conversa amb Mons. Jaume Pujol, arquebisbede Tarragona, abans de la celebració de les Vespres i la missa de la vigília de laPentecosta, presidida pel P. Abat. El recés s’ha acabat després del sopar al refetor i lesCompletes.Dia 10, dissabte: Reunió del Patronat de l’arxiu del President Tarradellas.Dia 14 dimecres: El P. Francesc Martínez-Sòria ha anat a Tarragona per assistir a lareunió del Consell Presbiteral de l’Arxidiòcesi de Tarragona, sota la presidència del’arquebisbe Mons. Jaume Pujol.Dia 17, dissabte: El Sr. Romano Prodi, primer ministre d’Itàlia, ha vingut a Poblet perassistir al casament del seu nebot Mauro Prodi, que avui s’ha casat a l’església delmonestir.Dia 21, dimecres: El P. Abat, acompanyat d’alguns monjos, ha assistit a la missaexequial del Sr. Isidre Batet, avi de F. Salvador, que ha tingut lloc a Santa Coloma deQueralt. Després hi ha hagut l’enterrament al seu poble natal de Bellprat.Dia 27, dimarts: Al vespre han arribat un grup de sis monges cistercenques del monestirde Lazkao (País Basc) per visitar Poblet.

Juliol

Dia 1, dissabte: Assemblea de la Germandat de Poblet. Com cada any, a l’inici del’estiu, la Germandat del monestir de Poblet ha celebrat la seva assemblea ordinària.La jornada ha començat amb l’eucaristia presidida pel P. Abat. Després de la missa, hiha hagut l’Assemblea on s’ha fet memòria de totes les activitats anuals. En el seudecurs s’han distribuït les medalles als nous germans. En acabar-se l’assembleapròpiament dita, l’expresident de la Generalitat de Catalunya Sr. Jordi Pujol ha dictatuna conferència. Després de dinar el Trio Àgora ha ofert un concert a l’església ambrepertori de Lluís Benejam i Enric Granados. La jornada s’ha acabat amb les Vespres.Dia 15, dissabte: El Sr. José Montilla, ministre d’Indústria del govern de Madrid, havisitat el monestir i ha dinat amb el P. Abat.A les 10 h. de la nit hi ha hagut un concert a l’església dins el cicle de concerts a laRuta del Cister. Ha actuat el Banchetto Musicale sota la direcció de Pere Ros, amb unprograma de músiques de França i Alemanya a l’època de les guerres de religió.

Agost

Dia 9, dimecres: Ha visitat el monestir i ha dinat amb la comunitat el Sr. Jordi LópezCamps, director general d’afers religiosos de la Generalitat de Catalunya.Dia 15, dimarts: El P. Abat ha presidit al monestir de la Serra de Montblanc labenedicció i entronització de la nova imatge petita de la Mare de Déu de la Serra.Aquesta nova imatge s’ha fet per subscripció popular com a record de l’any Jubilar delCentenari de la Coronació canònica de la Mare de Déu de la Serra.Dia 21, dilluns: F. Rafel Barruè i F. Edwin Oblitas han marxat cap a Roma per partici-par en el curs de formació monàstica que se celebra anualment a la Casa General del’Orde Cistercenc.

67

Dia 23, dimecres: F. Xavier Guanter ha celebrat avui el 25è aniversari de la sevaprofessió.

Setembre

Dia 2, dissabte: Un grup de pelegrins d’Alzira ha vingut a Poblet per participar a lesMatines, Laudes i missa conventual de la solemnitat dels sants Bernat, Maria i Gràcia.A la tarda el P. Abat ha anat a l’Espluga de Francolí per a la inauguració d’una exposicióde pintures de la Sra. Ilona Frijhoff, guia turística del monestir.Dia 3, diumenge: A la tarda el P. Abat ha anat al monestir de la Serra de Montblanc,on ha presidit la missa. Es tracta d’una de les misses de la novena que se celebra enocasió del Centenari de la Coronació canònica de la Mare de Déu de la Serra.Dia 4, dilluns: Ha vingut a Poblet i ha dinat amb la comunitat el Sr. Jordi WilliamCarnes, conseller d’agricultura de la Generalitat de Catalunya i membre de laGermandat de Poblet. Anava acompanyat del seu fill.Dia 5, dimarts: El P. Abat ha anat a Barcelona per a l’enterrament de la Sra. RosaMiró, germana de F. Ricard.Dia 9, dissabte: El P. Abat ha anat a Montblanc, al monestir de la Serra, on s’hacelebrat al matí una missa presidida per Mons. Joan Martí Alanis, arquebisbe emèritd’Urgell. A la tarda hi ha hagut una gran processó amb la Mare de Déu de la Serra,presidida per Mons. Jaume Pujol, arquebisbe de Tarragona.Dia 10, diumenge: El P. Abat ha anat al santuari de la Gleva on predicarà uns exercicisespirituals per als sacerdots de la diòcesi de Vic.Dia 11, dilluns: El P. Josep M. Recasens ha començat un viatge a Terra Santa, ambocasió de la celebració dels 25 anys de la seva professió. Va acompanyat de Mn. RafelSerra i Mn. Amador Canaldas.Dia 17, diumenge: Al vespre han arribat un grup de 8 monges del monestir cistercencde Boulaur per passar 10 dies de vacances a Castellfollit.

Octubre

Dia 2, dilluns: Ha arribat un segon grup de monges del monestir de Boulaur perpassar uns dies de vacances a Castellfollit.Dia 7, dissabte: Ha visitat Poblet un grup 26 Defensors del Poble de diversos païsosque estan celebrant un congrés a Barcelona. Encapçalava el grup el Sr. Rafael Ribó,Defensor del Poble de Catalunya.Dia 9, dilluns: Inici de l’any acadèmic 2006-2007. S’ha celebrat la missa conventualvotiva de l’Esperit Sant.Dia 26, dijous: El P. Abat, junt amb F. Rafel Barruè i F. Octavi Vilà ha anat a Àvila perparticipar en un congrés sobre Thomas Merton organitzat pel Centro Internacionalde Estudios Místicos de l’Ajuntament d’Àvila.Han visitat Poblet el Prior i dos monjos més del monestir benedictí d’Estibaliz, juntamb dos monjos del monestir de Lazkao (tots dos monestirs del País Basc). Venien deMontserrat, on han estat en ocasió de l’any jubilar celebrat per commemorar el 125èaniversari de la proclamació de la Mare de Déu de Montserrat com a patrona deCatalunya.Dia 27, divendres: Aquest matí han participat a la missa conventual i han visitat elmonestir quatre monjos del monestir benedictí de El Paular (prop de Madrid), amb elseu Prior al capdavant. Venien de Montserrat com els monjos d’ahir.

68

El 31 de maig la comunitat de Poblet esva desplaçar al Santuari de la Mare de Déude la Serra, a la veïna vila de Montblanc, ambla intenció de guanyar el Jubileu. Hi van ce-lebrar l'eucaristia pròpia de la Visitació de laMare de Déu amb la coneguda missa "DeAngelis". Al final de la celebració eucarísticavan cantar també els Goigs de la Serra.

La coronació canònica de la Mare de Déude la Serra tingué lloc el dia 8 de setembrede 1906. Ha estat solemnement com-memorada en els anys 1931, 1956 i 1981.Cada vint-i-cinquè aniversari de la coronacióhi ha una celebració festiva a la vila deMontblanc que es tanca el proper 8 desetembre amb una solemne processó detrasllat de la imatge fins a la vila i el seu retornal santuari. Després de la missa la comunitatde Poblet va fer els compliments a la reduïdacomunitat de monges clarisses que vetllen perla conservació i manteniment d’aquestSantuari.

JUBILEU A LA SERRA

PERSOMRIURE

per FER

LA

RO

DA

DELS D

IES

69

Origen de la idea

Diversos fueron los motivos que meimpulsaron a organizar esta carrera. Cuan-do se celebró por primera vez, el 16 deMayo 1987, no existía en Catalunya nin-guna ultra maratón que realmente mere-ciese tal nombre. Como meta de una ul-tra maratón, más aún si no es competitivani está ligada a una distancia prefijada,creo que debe buscarse un lugar con lamayor significación posible. Por otra par-te también deseaba compaginar el deportey la cultura. El monasterio de Poblet re-unía estas condiciones puesto que está si-tuado a 129 km. de Barcelona y su impor-tancia y significado en la historia de Ca-taluña y de Aragón queda fuera de todaduda, aparte de la belleza de su obra ar-quitectónica y la de sus alrede-dores. Las primeras carreras sehicieron en memoria de Marga-rita Frigola i Prats, campeona deEspaña de 100 km., muerta enaccidente poco antes de cele-brarse la primera edición.

Desde el año 1989 la carre-ra se ha organizado en el senode la Penya 100 km D. Catalán,lo que ha significado un aumen-to importante en el número departicipantes. Para la convoca-toria del año 2000 decidimoshacer algo extraordinario: unacarrera entre los monasterios deRipoll y Poblet (179 km.). Fuetitulada: De los Condes a los Re-

yes o 3 siglos de Historia en 48 horas. A ellavolveremos más adelante.

Esta carrera no es competitiva nifederada y está organizada por, para y en-tre amigos. Son sus objetivos fomentar laamistad y compañerismo entre nosotros,sentir la satisfacción de superar un retoimportante y dar a conocer a los partici-pantes lugares que de otra forma quizásno habrían visitado.

En los 20 años durante los que se harealizado esta ultra maratón hemos llega-do a Poblet un total de 130 corredores,que hemos cubierto unos 17.300 km. Sehan producido 39 abandonos.

Teniendo presente que desde hace bas-tantes años el número de corredores os-

1987-2006: POBLET ES LA METAUna manera singular y poco habitual de llegar a Poblet desde Barcelona es

hacerlo corriendo o andando. Desde 1987 y durante veinte años un grupo deesforzados corredores y una corredora han cubierto la distancia de Barcelona aPoblet sin otro vehículo que sus piernas. Durante el mes de mayo de 2006 hanrealizado su última y definitiva carrera. Nos da noticia de todo ello Miguel Ra-mos, su entusiasta organizador.

El P. Abad y el P. Prior, después de Completas, recibiendo a losesforzados corredores y a sus compañeros y compañeras una vez

alcanzada la meta.

70

cila entre 5 y 7, siempre los mismos aun-que más añosos, y que cada vez es másdifícil encontrar personas dispuestas aacompañarnos, decidimos que la del año2006 sería la última edición. Ésta tuvolugar los días 5 y 6 de Mayo.

Itinerario.

El itinerario de la carrera es el siguien-te: estrella central de la plaza Cataluñade Barcelona, calles Vergara y Pelayo,plaza Universidad, Gran Vía, plaza Es-paña, calles Cruz Cubierta y Sants, ca-rretera nacional II hacia Pallejà, SantAndreu de la Barca, Molins de Rei yMartorell. Allí dejamos esta carretera yseguimos hacia La Beguda, variante deMasquefa, Piera, Vallbona, Capellades,La Pobla de Claramunt, Igualada, SantaColoma de Queralt, Les Piles, Rocafortde Queralt, Sarral, Pira, La Guardia desPrats, Montblanc, l’Espluga de Francolí yla Puerta Dorada del Monasterio dePoblet. En total son 129 Km.

Desarrollo de la carrera.

Para aprovechar mejor la luz del día,para evitar las temperaturas extremas ypor las obligaciones laborales de los par-ticipantes, siempre se celebró durante unfin de semana y, excepto el año 2002, enprimavera. Preferentemente el segundo otercer sábado de mayo. La hora de salidaha ido variando de acuerdo con el tiem-po previsto para realizar la carrera y paraque todos los participantes pudieran es-tar en Poblet antes de las 21 horas delsábado.

En la primera edición salimos a las 6:02horas del mismo sábado, en la segunda alas 5:00 y en la tercera a las 4:00. Entrelos años 1990 y 2002 se hicieron 2 sali-das. Un primer grupo, el de los corredo-res más lentos, lo hacía a las 21 horas delviernes y un segundo grupo, los más rá-pidos, a las 24:00 de dicho viernes. Asípodíamos correr sin tanto apremio y losgrupos permanecían más compactos, lo

que facilitaba la labor de losavitualladores. A partir del año 2003 seha realizado una salida única a las 22 ho-ras del viernes. Los corredores disponende varios coches que transportan sus per-tenencias y les avituallan cada 8 ó 10 Km.

Como que al organizador de la carre-ra y redactor de este artículo, Miguel Ra-mos, le duelen las rodillas si corre, a par-tir del año 2004 decidió hacer todo elcamino andando. Sale a las 6 horas delviernes, duerme en Igualada y continúael sábado.

La carrera termina en la Puerta Dora-da que da acceso a la Plaza Mayor del mo-nasterio, cuya fachada principal queda alfondo. Es un momento de inmensa ale-gría.

A las 21 horas del sábado somos reci-bidos por el Padre Francisco Tulla, Prior,y por Fra Aliaga al pie de la cruz del AbadGuimerà. Algunos años también asistie-ron otros miembros de la comunidad. Enlos años 1999, 2005 y 2006 la recepciónla hizo el Padre Abad. Este reencuentroanual es sumamente emotivo. En él los co-rredores reciben una medalla por habersuperado la prueba y todos, corredores yacompañantes, algún pequeño obsequio.Nosotros entregamos a la comunidad através del Padre Tulla un recuerdo denuestra visita al monasterio, habitualmen-te una placa o un plato de cerámica o vi-drio. A las 22 horas tiene lugar la cena.Se duerme en el albergue Jaume I. El do-mingo, más o menos doloridos, solemosasistir a la misa de las 10 horas en el mo-nasterio. Todos lo hemos visitado condetenimiento al menos en una ocasión.

El año 2000: Ripoll - Poblet o De losCondes a los Reyes o 3 siglos de Historia en48 horas.

El año 2000 lo quisimos celebrar conuna carrera fuera de lo habitual. Quisi-mos rememorar en un tiempo de hasta 48horas, tiempo máximo fijado para cubrir

71

los 179 km. que separan Ripoll y Poblet,los 3 siglos que separan el primer docu-mento escrito que testifica la existenciadel monasterio de Ripoll, datado el 2 di-ciembre 888 y mausoleo de los condesde Cataluña, y el año 1153 en el que que-dó formada la primera comunidad plena-mente constituida de Poblet, mausoleo delos reyes catalana-aragoneses.

La carrera se celebró los días 29 y 30de abril. El itinerario fue el siguiente:Ripoll, colonia de Santa María, Prats delLluçanés, Avinyó, Artés, Manresa, Igua-lada, Santa Coloma de Queralt,Montblanc, l’Espluga de Francolí yPoblet. Terminaron la prueba un total de11 corredores.

Agradecimientos.

En primer lugar a la comunidad delmonasterio de Poblet, personificada en suPrior, el Padre Tulla, y en Fra Aliaga, porpermitir que la carrera termine dentro delrecinto del monasterio y por recibirnoscada año.

A las personas que desinteresadamentenos acompañan con sus coches, llevannuestras ropas, indican el camino, nos fa-cilitan agua y comida, etc. De entre ellashay que destacar a Ramón Rafi, ManoloNavarro y su esposa Ada, Joan Masachs,Eladio Lage y al Dr. Jara.

A Joan Jornet y a todo el personal dela Masía Sagúes, por habernos tratadocomo amigos a lo largo de tantos años

Al personal del albergue Jaume I, don-de siempre fuimos bien atendidos, con unrecuerdo para el Sr.Ramón, que fuera sudirector varios años, con el que llegamosa tener amistad.

A Domingo Catalán, que en 2 ó 3 oca-siones puso a nuestra disposición mate-rial deportivo con el que hacer una rifa yque también alguna vez nos dio dineroen efectivo.

A los laboratorios Fardi, que todos losaños nos regala muestras de sus produc-tos (Flectomin, Dermofardi, Halogel oNutratom), deseando citar al Sr. Sorianoy a la Sra. Elena, mis interlocutores.

Y, como no, a los corredores, los ver-daderos autores de esta historia. De en-tre ellos quiero destacar a Nuria Ruiz y aManolo García, que aparte de correrlamuchos años, me han ayudado en su or-ganización y me han dado ánimos cuan-do desfallecía.

A modo de conclusión

Creo que cuando como meta de unaactividad tipo excursión, viaje o carrerase toma un lugar sagrado (iglesia, monas-terio, ermita, etc.), siempre hay un ciertosentimiento religioso en la elección.

En la pequeña iglesia de la Santa Cruzen Cangas de Onís (Asturias), hay unaplaca con la ofrenda que de la iglesia hizoel rey Fávila cuando la reconstruyó en elaño 737. Con las debidas modificaciones,me pareció que aquella ofrenda podía seraplicada a nuestra carrera:

Ved aquí, cansados, a estos corredores.Que con su modesta organización,adornada con la ilusión,Brille esta carrera con esplendor.Plazca a Cristo esta carrera culminadaal pie de su Cruz.Como recompensa de estos esfuerzos que tepresentamos,¡Oh Cristo!, derrama plenamente tugracia sobre nosotros y que,después del transcurso de esta vida,podamos gozar de tu misericordiay correr por los infinitos caminos delcielo.Amén

Doy especialmente gracias a Dios por-que no hayamos sufrido accidente algu-no digno de mención.

Miguel Ramos

72

VISITA DE MORDECHAI BEN ABIR

L’israelià Mordechai Ben Abir (enargentí Marcos Caballero) i la seva espo-sa Fanny, nats a Tucumán (Argentina), iestablerts actualment al desert de Beer-Sheva, a Israel, van ser a Poblet eldia 2 de juny. Presenta la seva tesidoctoral a la Universitat de Barcelo-na, on demostra que els seusavantpassats sefardites eren de Falset,al Priorat.

La comunitat de Poblet va rebrefa uns anys la donació d’un Haggadahmedieval. El pare Altisent es va po-sar en contacte amb el professor J.Ramon Magdalena, de filologiasemítica de la Universitat de Barce-lona, per fer la fitxa del codi i perquèl’ajudés en la seva edició facsímil, a fide donar més difusió a l’obra.

Un exemplar d’aquest facsímil estàen poder dels Ben Abir, ja que al fi-nal del text parla d’un familiar seu.

Tot i que l’edició facsímil està ben feta, elmatrimoni Ben Abir tenien dubtes departs del text il·legibles que volien con-frontar amb l’original, ajudats pelprofessor Magdalena i la seva ajudant naMeritxell Blasco i Orellana; l’original,però, era com el facsímil i no es va poderaclarir res més. El grup anava acompanyatd’en F. Andreu Lascorz i Arcas, hebraistade Reus, que havia fet d’enllaç pelscontactes amb Poblet.

Des de la Biblioteca, on s’haviaconsultat el Haggadah, van anar alcapítol, a l’església i als panteons reials.En acabat van visitar l’enterrament delpare Altisent al cementiri. Tots elsmembres del grup el coneixien molt. Esva pregar per ell i el senyor Mordechaiva posar-hi al damunt una pedra, que téun significat especial.

Francesc M. Tulla

El professor Magdalena, el P. Prior, Mordechai Ben Abir,la seva esposa i Meritxell Blasco.

El senyor Mordechai Ben Abir i la seva esposaFanny.

73

LES VISITES DE ROMANOPRODI

El M. Hble. Sr. Romano Prodi ens havisitat ja tres vegades. La primera vegada,ara deu fer uns sis anys, va ser a instànciesdel seu nebot, Mauro Prodi, quan Roma-no era Cap del Govern i li tocava anar aMadrid a una reunió de l’OTAN. El nebot,aleshores, li va proposar que vinguésprivadament un parell de dies abans, el pri-mer per visitar el "barri gòtic" de Barcelo-na i el segon per visitar Poblet. Va veniramb l’esposa i els fills, va fer una visitaexhaustiva i es va quedar a dinar. Desprésseguí cap a Madrid i la família va tornar aItàlia.

La segona vegada que va visitar Pobletva ser el 22 d’octubre de l’any passat, quanencara no s’havien celebrat les últimeseleccions a Itàlia. Ho va fer per donar-nos una conferència sobre El lent camí dela institucionalització europea, convidat perla "Fundació Poblet".

Fa poc ha efectuat una tercera visita.Aquest cop, ja com a primer ministred’Itàlia, va venir amb l’esposa i els fills perassistir dissabte dia 17 de juny com atestimoni a les noces del seu nebot Mauroamb la senyora Anna Corsini. Van assistiral casament uns dos-cents italians. Lacerimònia va ser oficiada pel pare JordiM. Bou i Simó, monjo de Poblet, acom-panyat per dos preveres italians amics dela família.

Francesc M. Tulla

73

En Romano Prodi amb la seva néta als braços i ala dreta amb la seva dona Flàvia.

Foto

s: Pe

re T

oda.

7474

Marià Ribas i Bertran va ser un d’aquellshomes que amb el seu treball i entregapersonal van fer possible la Catalunya delsnostres dies. La seva vida va desenvolupar-se al llarg de gairebé tot el segle XX i vadeixar una especialpetjada cultural a lesterres del Maresme,on excavà jaci-ments ibèrics i ro-mans, a Mataró, laseva vila, i a Pobleton va treballar ambEduard Toda en elsprimers anys de larecuperació del mo-nestir. És precisa-ment d’aquesta dar-rera faceta de la sevafecunda vida quetracta el llibre quepresentem, un llibreque és fruit de lapetició que li va ferel qui escriu aques-tes ratlles.

Per a la feina ge-gantina i engresca-dora de la restau-ració de Poblet, Eduard Toda va saberenvoltar-se de persones competents i degran qualitat en les seves especialitats. Elnoi Marià Ribas l’ajudà en el projecte defer una recuperació gràfica del que haviaestat Poblet abans del 1835; així va néixerla col·lecció de làmines "Poblet 1830" quepodem contemplar al Museu de laRestauració de Poblet, instal·lat l’any 1982a la sala anomenada de l’abat Mengucho.Aquest treball minuciós, bon exemple dela manera de treballar de l’autor i de la

RECONSTRUCCIÓ DE POBLET(de 1930 a 1936)

Marià Ribas i Bertranseva excel·lent qualitat com a dibuixant,és la imatge més aproximada que tenimdel monestir abans de l’exclaustració delsegle XIX. Per preparar els dibuixos, MariàRibas va fer tota una sèrie de mesures i

esbossos presos delnatural sobre lesruïnes que avui te-nen un gran valordocumental i histò-ric. Això ve acom-panyat d’alguns delsseus innombrablesdibuixos i de l’estu-di que, per encàr-rec també de Toda,va fer per il·lustrar lahipòtesi de la pri-mera tomba de Jau-me I. El text escritamb una prosa fàcili entenedora com-pleta el treball grà-fic i ens ajuda a veu-re els primerstemps, abans de laguerra, en els qualsamb gran il·lusió icompetència es tre-

ballava per recuperar aquest gran mo-nument monàstic, joia medieval de Cata-lunya.

L’autor, ja d’edat molt avançada, va ferentrega del seu llibre als monjos el maigde 1996; res, però, feia preveure que amitjans setembre del mateix any ensdeixaria després d’una breu malaltia.

Jesús M. Oliver

RESSEN

YES

75

(Poblet als segles XVII i XVIII)Eduard Toda i Güell (1855-1941)Edició a cura de Gener Gonzalvo i Alexandre Masoliver

Els dos escriptorsque han tingut curade l’edició presentendos aspectes prouimportants del llibre.En primer lloc cal dirque el manuscrit ori-ginal de Toda es vaelaborar al llarg demolts anys i no varestar enllestit fins el1933, justamentquan l’autor s’ins-tal·là a Poblet on va

viure fins a la seva mort (1941).Gener Gonzalvo ha fet un estudi seriós

de l’obra escrita de Toda i del seu ambiciósprojecte inacabat d’història del monestir, dela qual La davallada de Poblet és el volum III.El volum IV, La destrucció de Poblet, es vapublicar el 1935, el mateix any que el volumdedicat a la seva reconstrucció. Calgué es-perar fins el 1997 per veure publicat el volumIII que ara ressenyem. D’altra banda,Alexandre Masoliver, amb precisió de granhistoriador, explica de manera moltentenedora el que van ser Espanya iCatalunya al llarg dels segles XVII i XVIII,com a marc imprescindible per a l’obra deToda. A més ha procedit a normalitzar eltext escrit, fet que no hauria complagutToda, perquè ell juntament amb FranceschMatheu, Narcís Oller, Bonaventura Basse-goda i Jaume Collell, acadèmics de BonesLletres, es va oposar al projecte normatiude Pompeu Fabra i de l’Institut d’EstudisCatalans.

Toda descriu amb abundància de dades icites el que succeí a Poblet especialment apartir de la reforma establerta per laCongregació, que contemplava l’elecciód’abats quadriennals. És particularmentinteressant l’explicació de la resistència dePoblet contra el nou sistema i també la de-fensa dels interessos del monestir en front

dels poder reials o dels superiors de l’ordeaixí com les lluites internes d’uns grups demonjos contra uns altres.

Per a la descripció dels fets, Toda usa elprocediment cronològic segons la successiódels abats i explica els períodes de penúriaeconòmica que va viure la comunitat i elsproblemes derivats de l’impacte de la gue-rra de Successió i la defensa que de l’arxiducCarles va fer l’abat Dorda. Alhora explica eldomini feudal dels abats sobre els pobles iviles del seu domini i els procedimentsjudicials, càstigs i empresonaments dels quidelinquien contra l’autoritat abacial. Tambéconta la defensa dels drets del monestir, encerts casos amb violència, per impedirl’ingrés a l’interior del cenobi a certesautoritats a les quals els privilegis antics dela casa no permetien de fer valer el dominiextern sobre l’abat.

Toda també exposa les males collites quecausaven efectes sobre l’economia delmonestir, els intents dels visitadors perredreçar la relaxació dels costums antics, lesdisposicions de les diferents dependènciesmonacals, el refetor i les cuines i els diferentsllocs on els abats, els priors o els monjoss’aplegaven durant els àpats i els dejunis oels diferents tipus d’alimentació ambexpressió precisa del que contenien elsmagatzems i el rebost de la casa.

Tot en conjunt permet endinsar-se en lavida íntima i les relacions amb l’exteriord’una comunitat de la qual es coneixienmoltes informacions gràcies a la història dePoblet del pare Jaume Finestres (1746). Lesaportacions de Toda van eixamplar elconeixement del passat del monestir i vanpermetre que el pare Agustí Altisent redactésel 1974 la gran història d’un dels monestirsamb més tradició, riquesa monumental iinfluència en els fets que es desenrotllaren aCatalunya entre els segles XII i XIX.

Joan Bassegoda

LA DAVALLADA DE POBLET

76

D

ÉU

A L

A X

AR

XA

Aquesta actualització ha estat fruitd’un encàrrec que el nostrearquebisbat de Tarragona rebé de

la mateixa Conferència Episcopal, i elnostre Arquebisbe, doctor Jaume PujolBalcells, n’ha estat l’impulsor il·lusionat iconvençut.

Amb aquest nou disseny es pretén do-nar a aquest Web un aire d’actualitat, pro-porcionar un mecanisme de cerca àgil i

senzill que permeti, sense complicacions,localitzar-ne els continguts, i dotar-lod’aquelles prestacions que l’hipotèticusuari espera trobar-hi.

Val a dir que el nombre de consultes (ide consultors) va creixent cada mes. Laclau d’aquest manifest interès és el nostre

LA PÀGINA WEB DE LACONFERÈNCIA EPISCOPALTARRACONENSE (C.E.T.):

compromís que cada dia, almenys unavegada, el Web "s’ha de moure". Efec-tivament, una persona vetlla perquè els quihi entrin trobin diàriament alguna novetat:notícies sobretot, comunicats, altresescrits.

Sense pretendre estalviar una navegaciópersonal que ajudi a verificar-ne in vivo elcontingut, vull assenyalar que el Web esproposa d’oferir, no sols el màxim d’in-

formació possible sobre laConferència Episcopal Tarraco-nense, sinó també facilitarinformacions útils provinents decada bisbat de les ProvínciesEclesiàstiques Tarraconense i deBarcelona. També es vol facilitara través d’ell informació sobre laConferència Episcopal Espanyo-la i sobre el Sant Pare i la SantaSeu. I, encara, s’hi ofereixen ma-terials d’utilitat més personal.

A través d’aquest mitjà avuitan generalitzat com és Internet,la Conferència Episcopal Tarra-conense vol facilitar a tots els quiper un motiu o altre hi tinguin

interès aquelles informacions que podenajudar a una aproximació a les nostresEsglésies diocesanes i al testimoni de Je-sús que elles aporten al món d’avui.

Joaquim Claver

Aquesta és l’adreça electrònica del Web de la Conferència Episcopal Tarraco-nense (C.E.T.) que, en el seu disseny actual, esdevingué operatiu el passat dia 4 dejuny, solemnitat de la Pentecosta. Ens la presenta mossèn Joaquim Claver Casellessecretari general i canceller de l’Arquebisbat de Tarragona.

www.tarraconense.cat