Irene Egea i Cristina MañasCOPS A L’ÀNIMA

La primera vegada que vaig veure a la Júlia fou fa deu anys. Ella era una estudiant de neurologia amb molt futur pel davant y jo un simple conserge. Només uns mesos més tard ella va desaparèixer, fins avui. Fa una setmana.

CLAUS DE VIDA

La vaig trobar a una festa benèfica organitzada pel doctor Price, conegut psiquiatra i marit de la Júlia. Intentava recollir fons per una organització, de la que jo era col·laborador, que lluitava contra la violència de gènere i la desigualtat entre sexes.

“TOTS SOM IGUALS”

La Júlia portava un vestit vermell de màniga llarga i coll alt, malgrat a la calor de la sala. Semblava no forma part d’aquella societat: no somreia i tractava d’evitar converses amb la resta de convidats. Vaig decidir apropar-me, vaig decidir parlar-li després de tants anys.

LA JOIA VERMELLA

Els seus ulls blaus van fixar-se en mi amb interès. Em va somriure i em va dir que em recordava tot i no haver parlat mai abans. Entre nosaltres va néixer un sentiment d’amistat instantani i no va dubtar en portar-me a un lloc sota les escales on ningú podia veure’ns.

AMAGAR-SE D’UN TIRÀ

- Sembles un bon home, Spike – Va xiuxiuejar amb parsimònia – Has d’ajudar-me. Se que no ens coneixem, però tinc un gran problema... – Va mirar intranquil·la els dos costats i va rebaixar-se el coll del vestit: una marca s'estenia pel seu coll, semblava q l’haguessin intentat escanyar.

NO TOT ÉS ALEGRIA

La vaig mirar horroritzat, no volia imaginar qui havia sigut capaç de cometre aquell acte, però el doctor Price no era ni tan bo ni tan sincer com volia fer-se veure.- Has de venir a la seu de l’organització ara mateix. -Vaig dir. En aquell mateix moment em vaig adonar que algú ens vigilava.

DARRERE LA PORTA

El doctor Price va entrar amb fúria a l’interior de l’habitacle. Ambdós el vam mirar absorts, però vam ser incapaços de fugir.- La Júlia mai marxarà d'aquí, no li permeto. Soc el seu marit i disposo que es quedi a casa amb mi. Per sempre.

NO EM POSEEIXES

Em penso que hauria d’haver sigut més valent i haver portat a la Júlia amb mi, però estava massa espantat. Només vaig poder-li recordar que havia de fugir i picar la porta de l’organització, que allà estaria segura.

NEIX UN COBARD

Malgrat la esgarrifosa escena que jo havia presenciat, la festa continuava amb una tendra ignorància. Els músics tocaven, les parelles ballaven i els membres de l’organització conversaven amb avidesa. Vaig desaparèixer. Abans de perdrem en la nit, vaig girar-me per comprovar que marit i dona havien tornat a la festa.

AMAGATS DE LA REALITAT

Aquesta setmana no he sortit del meu pis i he tractat de no dormir. Cada cop que tancava el ulls la horripilant escena de la festa es repetia: la marca en el coll, els crits, les amenaces...Sempre he ajudat a dones amb problemes i els remordiments de no poder ajudar-la m’estan matant. Per què no vaig fer res?

DESESPERACIÓ

No he contestat a les trucades telefòniques. I si una d’elles era de la Júlia? I si la Júlia havia rebut una pallissa? I si la Júlia no podia salvar-se? I si la Júlia era morta? I si la Júlia...? No em queden preguntes, perquè cada una té una resposta pitjor que l’anterior.

JÚLIA...

Sento cops a la porta. Serà algun company de feina preocupat per mi? Em miro al mirall i tracto d’arreglar mínimament el meu aspecte. Missió impossible.

COPS A LA PORTA

Obro la porta amb desgana i em trobo amb una sorpresa que em torna de nou a la vida. És la Júlia, està viva, però amb esgarrapades i blaus. Em va explicar que va escapar-se aquella mateixa nit, però no se sentia amb força per venir-me a veure fins avui al matí.

UN FINAL FELIÇ

No entenc com hi ha homes que són tan cruels com per maltractar les seves parelles. Tots som iguals i hi ha gent que encara no es capaç de comprendre-ho. Lluitaré cada dia per evitar més cops i morts inútils sense sentit, també per que els criminals que cometen aquesta actes es presentin davant la justícia.

S’acomiada finalment, Spike Morgan.