CULTURA

EntrevistaGonçalo M.Tavares

16

15 Arnau Puig‘De sons,músiquesi formes’

‘La vida en riusde prosa’

14

ClàssicsGogolrecuperat

12

4 Isidre Grau

‘Globe iglobalització’

ArtGaudí,romàntic igermànic

3 Sam Abrams

Suplement setmanal de l l ibres i art Dijous, 26 d ’abri l de l 2012

RafaelTasisLa literaturacom a acte de servei

TV3

/ ‘T

OR

NA

RE

M’

164927-1051025®

edito

rial em volgut obrir aquest

suplement de després de SantJordi amb un dels llibres mésinteressants que s’han

publicat els últims mesos encatalà. Es tracta de Diari íntim.Escrits autobiogràfics, de RafaelTasis, publicat per A Contra Vent,amb qui obrim i dediquem elreportatge central, a càrrec deXavier Serrahima. Diari íntim.Escrits autobiogràfics aplega unbon grapat de textos, des d’algunsque daten de quan era adolescent,a començament de la dècada del1920, fins a la difícil dècada del1950. L’obra de Tasis és la d’undels intel·lectuals compromesosdel seu temps, els que van haverde patir totes les inclemències delspitjors moments de la història delsegle XX, precisament quan estavendesenvolupant la seva obra.

La tenacitat podria ser la característicaunificadora de molts d’aquells escriptorsque van passar per diverses derrotes.

HNovel·lista, memorialista, divulgadorhistòric, dramaturg, crític, assagista,llibreter, impressor, traductor de l’anglès idel francès, antòleg i periodista, va

començar amb 16 anys a col·laborarregulament en els mitjans de l’època. Toti les dificultats, no va aturar la publicaciódesprés de la Guerra Civil, i a París, durantl’ocupació, hi van aparèixer llibres seus,

com també a Mèxic, posteriorment. És unautor a redescobrir i encara recordo quana 3 i 4 van recuperar dues novel·lespolicíaques estupendes, La Bíblia

valenciana i Un crim al Paralelo.Aplaudim la iniciativa d’aquestvolum, que manté viva la memòria iobra d’un home singular, amb unavida de novel·la. Una societatmínimament agraïda hauria decorrespondre l’esforç d’homes comTasis mantenint-los vius a través dela lectura. Seria just i necessari. També cal destacar laincorporació de segells nous encatalà. La petita editorial literàriaMarbot reedita la traducció delrecentment desaparegut JosepMaria Güell de Les ànimes mortes,de Gogol, amb què Pere Guixà obrela secció de crítica.. La mateixa

editorial havia publicat a final de l’anypassat un altre clàssic de la literaturavuitcentista russa, Pares i fills, d’Ivan S.Turguenev: bons llibres i bones edicions,que esperem que puguin continuar. ❋

Recuperacions notables

El Paral·lel va inspirar les novel·les policíaques de Tasis

DAVID CASTILLO coordinador

26 D’ABRIL DEL 20122

l dia que va morir van trobar damunt dela seva taula el poemari Ciudad del hom-bre: Barcelona (DVD) entre diaris, cor-respondència i un esbós de testament.

Era el 7 d’octubre de 1991. Un any i mig abanss’havia publicat Ciudad del hombre: Nueva York(Acantilado). Albert Pla, fascinat per la sevaobra, va escriure l’espectacle Supone Fonollosa,i Joan Manuel Serrat el tema Por dignidad, ba-sat en poemes seus. Cinc anys després es va edi-tar el llibre trobat al seu despatx. José María Fo-nollosa va deixar, així, de ser un poeta secret.

Fonollosa va ser un poeta silenciat durant 25anys. La crítica el va situar a la generació dels50, quan va publicar La sombra de tu luz i Um-bral del silencio. Després res. L’any 1951 va mar-xar a Cuba, on va escriure els llibres sobre NovaYork i Barcelona, però van haver de passar anysabans de veure’ls editats. Un encontre fortuïtamb Pere Gimferrer l’any 1987 va propiciarl’edició del primer llibre, i anys més tard es vapublicar el segon. Per aquelles mateixes datesQuaderns Crema va editar una novel·la en vers,Poetas en la noche.

Però, tot i aquell petit aldarull editorial, Fono-llosa mai no ha deixat de ser un perdedor consu-

Emat al més pur estil de la mitologia cultural ur-bana: un poeta maleït. Mai no serà un autor demasses, de culte com a molt. I, a hores d’ara, pot-ser ja ni això. Potser millor.

Pocs poetes moderns d’aquest país han sabuttransmetre l’angoixa urbana que aixafa els seuscaps com ell. Res de lirisme barat, de versifica-dor afectat. Ni una concessió a l’estètica. Deca-síl·lab blanc i mal·leable al servei d’un discurs li-terari, vital i ideològic: sexe, mort i vida quotidia-na a la ciutat. Poesia del discurs. Gairebé un rapsituacionista. La societat com a espectacle deca-dent, depriment i terminal. Amb elogis a l’alco-hol, al sexe sense amor, a l’obscuritat dels carre-rons o als cucs que ens devoraran més aviat omés tard, és difícil superar l’estadi d’autor deculte per a uns quants bojos del carrer de casa.

Tots els poemes de Ciudad del hombre. Barce-lona tenen per títol un carrer de la ciutat. Pocacosa queda per cantar sobre la demència urbanadesprés d’en Fonollosa. La resta sona buit. Pro-veu-lo, sobretot els que us considereu depreda-dors urbans, i ja veureu. Barcelona sembla mésdecadent i tot, després de passar per l’obra d’enJosé María Fonollosa. I el més fort és que potserés cert. ❋

MOTELBARSTOW

L’home i la ciutat: FonollosaRAFAEL VALLBONA

SENYORRUC GUILLEM CIFRÉ

26 D’ABRIL DEL 2012 3POETS’CORNER

uines idees més bones quehan tingut al teatre Globede Londres per fer visiblel’impacte de l’obra de Sha-

kespeare en l’àmbit internacional.N’hi ha dues que són dignes d’es-ment. Una es diu Sonnet Sunday o Eldiumenge dels sonets. Era diumengede la setmana passada, el dia 22d’abril, un dia abans de Sant Jordi idel dia de la mort de Shakespeare.Es tractava d’una lectura integraldels 154 sonets de Shakespeare engairebé una trentena de llengües,des de les llengües mortes com elllatí, fins a les llengües vives com elromanès o el suec, des de les llen-gües majoritàries com l’àrab fins ales llengües petites com el danès ol’holandès o les llengües minoritza-des com el gaèlic o el basc.

El català també va fer acte depresència de la mà de la companyiacatalana Parking Shakespeare. El di-rector de la companyia catalana,Pep Garcia-Pascual, va pujar a l’es-cenari de l’esplèndida reconstrucció

Qdel teatre Globe, el teatre londinencon Shakespeare va estrenar sovint,per llegir un dels sonets en la versióde Salvador Oliva. Segurament latria de la versió podia haver estatmés encertada ja que existeix unatradició de grans traduccions delssonets, d’autors de la talla de MagíMorera i Galícia, Carme Monturiol,Marià Manent, Joan Triadú, MariàVillangómez, Segimon Serrallonga,Gerard Vergés i Txema Martínez In-glés. Jo hauria apostat per Vergés oMartínez Inglés. En fi, massa sovintla cultura catalana funciona a partirde criteris de drets adquirits per partd’una mena de pseudoaristocràciaintel·lectual i no a partir de criterisestrictes d’excel·lència artística real.Però així van les coses.

Sigui com sigui, la iniciativa delGlobe és excel·lent i celebro que espugui posar en relleu la tradició de latraducció catalana dels sonets, unatradició que arrenca del 1913, ambSelecta de sonets de Morera i Galí-cia, i dura fins als nostres dies. En

aquest sentit, cal recordar que Anto-ni Clapés i Víctor Sunyol van publicara Cafè Central el 2010 la versió inte-gral i innovadora de Txema MartínezInglés, que havia guanyat el sisè pre-mi Jordi Domènech de traducció depoesia el mateix any.

La lectura multilingüe dels 154 so-nets va començar puntualment a les11 del matí. L’acte es va fer servircom a punt de partida per la segonainiciativa extraordinària, un festivalbatejat amb el nom de Globe to Glo-be. World Shakespeare Festival. Alllarg de la nova temporada, cada diadurant sis setmanes, es representa-ran les 37 obres originals de Shakes-peare en 37 llengües diferents delnostre planeta, des del hip-hop fins ala llengua de signes, de l’hebreu al’urdú, del rus a l’alemany.

És una autèntica llàstima peròaquest cop el català no hi ha tingutcabuda mentre que el castellà estàrepresentat tres vegades, per Mèxic,Argentina i l’Estat espanyol. Ai, Sa-garra, Desclot, Sallent...! ❋

Globe i globalització

Representenles 37 obresoriginals deShakespeare

en 37llengüesdiferents

del planeta

D. SAM ABRAMS

“La iniciativa delGlobe és excel-lent i celebro quees pugui posar enrelleu la tradicióde la traducciócatalana dels so-nets, una tradicióque arrenca del1913, amb Selectade sonets de Mo-rera i Galícia, i du-ra fins als nostresdies”

l capítol 18 del Gènesi, escrit capal 1500 aC, es relata com Abra-ham i Sara, ja vells, són visitatsper uns àngels. L’un és Déu i diu

a Abraham que tindran un fill. Sara riu,pensant en la circumstància d’ella i elseu marit ancià arribant a l’orgasme, po-dríem dir, quan ja fa tant que no es do-nen les circumstàncies per aconseguir-ho. Déu li recrimina el fet de riure com sifos una falta de fe del seu poder. I a ella seli estronca el riure.

Aquest és, probablement, el primeracudit –i a sobre, verd– que es conservaescrit, segons afirma Paul Johnson, pres-tigiós historiador i periodista britànicque ha publicat Humoristas a l’editorialÁtico de los Libros, amb traducció deJoan Eloi Roca. Es tracta d’un assaig enquè Johnson fa un recorregut per la vidai l’obra de personalitats que, segons ell,van gaudir de la vida i es van mostrarcom a mags de l’humor. “La galeria quehe reunit en aquest llibre és una estra-nya col·lecció de genis, fracassats, bor-ratxos, inadaptats socials, tolits i idiotes

Aamb un do. Només tenen en comú el de-sig, i la capacitat, de fer riure a un grannombre de persones.”

Johnson, afegint-hi humor negre, sàti-ra, sarcasme i acidesa de collita pròpia,ens ofereix uns mostrari d’humoristesintel·lectuals; que ningú hi busqui Chi-quito de la Calzada, per posar-ne un ex-emple que, d’altra banda, mereixeria unestudi antropològic seriós. Els 14 capí-tols del llibre recullen anècdotes i la basede pensament d’escriptors, però tambéde pintors, polítics i actors: Hogarth,Benjamin Franklin, Dr. Johnson, Tho-mas Rowlandson, Dickens, Toulouse-Lautrec, G.K. Chesterton, DamonRunyon, W.C. Fields, Charles Chaplin,Laurel i Hardy, els germans Marx, JamesThurber, Noël Coward i Nancy Mitford.L’edició inclou fotos dels protagonistes.

I el que no ho curi el riure, que s’hoemporti la mort. O és el que podem pen-sar a través d’Historia del veneno. De lacicuta al polonio, assaig d’Adela MuñozPáez publicat per Debate. La catedràticade química inorgànica ens condueix per

un recorregut per la fascinaciódels humans pel verí des del’inici dels temps. Muñoz, amés de la part de contextualit-zació històrica dels enverina-ments més famosos, hi afegeixla composició i efectes dels di-versos verins. Moren davantnostre Sòcrates, Cleòpatra, unreguitzell d’emperadors ro-mans com Claudi (assassinatper Agripina per donar-li la co-rona al seu fill Neró, que méstard la va enverinaria a ella),tot de nobles i plebeus de laItàlia renaixentista dels Borja ide la França de Lluís XIV, elmític Rasputin i fins i tot Hit-ler. El rei dels verins? L’arsè-nic, com ja va avançar AgathaChristie. El mal de panxa queprovoca transmuta l’expressióen una ganyota que podria ferdir Groucho Marx: “Mai oblidouna cara, però en el seu cas fa-ré una excepció.” ❋

MÉSTALLQUEVIANDA

Els humoristes més intel·lectuals i els verins més letalsLLUÍS LLORT

Els germans Marx surten al llibre de Johnson ARXIU


ots tenim al pensament exemples deprosa virtuosa, aquella que es fa llegirpel simple plaer de submergir-nos enel bany de paraules que encadena, so-

vint al marge de l’interès que ens desperta elcontingut. És el que ens passa amb qualsevoltext de Josep Pla o de Joaquim Ruyra, de to-nalitats ben diferents, que ens captiven per lafluïdesa del que diuen, gràcies a un lèxic moltajustat i a uns ritmes sintàctics de sonoritatsmusicals. L’adjectiu precís, la metàfora encer-tada i la traducció dels conceptes en imatgesacaben guanyant-se l’addicció del lector.

Quan aquestes habilitats s’apliquen al die-tarisme, sintonitzem fàcilment amb el pols del’autor. La naturalitat és la millor aliada perentendre les seves vivències més íntimes icreure’ns el seu despullament personal. Si lacreació de complicitat és la clau del gènerememorialístic, el cripticisme i els rebusca-ments en són els pitjors enemics. Només val laconfessió directa. Ho sap perfectament PaulAuster quan escriu el seu Diari d’hivern al vol-tant del seu seixanta-quatrè aniversari, ambla clarividència d’estar ingressant en l’hivernde la seva vida, i es proposa fer un cert inven-tari del camí recorregut.

No es tracta d’un registre d’incidències dià-ries, sinó de rememorar allò viscut, sense queel present (els escassos mesos de redacció) hitingui cap pes important. Lluny de la biografiacronològica, el que compta és la lliure associa-ció que porta d’un tema a l’altre, perquè, talcom se’ns diu a la contracoberta, “potser haarribat el moment de deixar de banda les se-ves històries i intentar analitzar com ha estatviure en aquest cos”.

Auster emprèn l’autoanàlisi en el sentitmés orgànic i funcional, com si estigués fent

Tuna dissecció clínica i objectiva de tot allò queha constituït el fet d’existir, fent repàs delsllocs on ha viscut, les ferides que ha patit elseu cos, les marques que li ha deixat la vida,els amors i desamors, els orígens i els desajus-tos familiars. Amb una anarquia només apa-rent, amb continus salts de tema, acaba ofe-rint un informe complet de com ha invertit lavida, amb més descripcions detallistes delsfets que interpretacions, gairebé obviant lacondició d’escriptor i l’obra escrita.

En tot cas, relacionar persona i autor ésuna feina que queda a càrrec dels seus lectors,lliures d’associar les circumstàncies ara enu-merades amb les històries que mentrestantva imaginar i expedir.

La prosa d’Auster és addictiva i es fa seguirper tots els racons que ell decideix explorar.Això no treu que en molts moments ens pre-guntem si totes les peripècies que ens explicatindrien gaire interès si no penséssim en l’au-tor que hi ha al darrere, el que ens ha seduïtamb tantes històries abonades a la música del’atzar.

Buscant altres maneres de transmetre l’ex-periència, penso en Octubre (2010), de Mi-quel Pairolí. Més que fer-nos saber com li haanat la vida, posa el focus en diversos mo-ments al llarg d’un any que li permeten refle-xionar sobre el pas del temps i la percepció delmón. A través d’un paisatge concret, el de lesGavarres, articula una mirada de validesa uni-versal perquè cada lector hi projecti les sevesemocions.

Són dues opcions ben distintes de quan labona prosa es posa al servei de la vida. En tro-baríem unes quantes més, potser tantes commirades d’autor. Totes són de bon aprofitar, sial darrere hi ha batecs personals. ❋

DISSOCIACIONS

La vida en rius de prosaPaul Auster utilitza una prosa senzilla en el seu dietari ‘Diari d’hivern’ TVE

ISIDRE GRAU

Dijous passat recollia un curiós terme per designar algú que no para maiper casa: banderot. La definició de l’Alcover-Moll és clara: “Persona ocio-sa que va d’una banda a l’altra xerrant inútilment” (Camp de Tarragona).Però resulta que aquest ús no vexil·lològic de les banderes no és privatiud’aquesta zona. L’alcoià Eugeni S. Reig també el recull al seu sucosíssimllibre Valencià en perill d’extinció. Reig defineix així la paraula bandera:“Persona que sempre va d’ací cap allà sense fer res de profit, que es me-neja molt, cap a un lloc i cap a un altre, com es meneja una bandera quanfa vent.” Ho associa a sinònims com ara dardaire o vaiver i hi aporta unacançoneta popular alcoiana que conté el diminutiu: “Ma mare em diubandereta, /jo li dic que té raó, / que totes les banderetes / ixen a la pro-cessó.” El llibre de Reig inclou també l’equivalent castellà de cada terme, ia aquesta accepció de bandera li adjudica andorrero, un mot que els dic-cionaris castellans defineixen amb el verb andar, tot i que en realitat pro-vé d’un terme que en àrab clàssic volia dir xarlatà. Els catalans tenim unafrase feta extraordinària: “fer l’andorrà” (fer l’orni, dissimular). No ens calanar ni a Suècia ni a Sueca per fer-nos els suecs. ❋

MOTACIONS

Andorrà?MÀRIUS SERRA

DEPORTADA

GelAutor: JoanCarles GonzálezEditorial:AguaclaraPàgines: 64Preu: 10 eurosAmb introducciódel poeta Lluís

Alpera, aquest és el catorzè poemari deGonzález Pujalte, que declara que cadacop se sent més abocat a escriurepoesia per ser llegida en públic.

Abril floritAutor:Celdoni FonollEditorial:CossetàniaPàgines: 192Preu: 19,80 eurosAquest és l’onzèllibre de versos que

Fonoll dedica a la natura i el tercer enconcret sobre plantes, amb 56 espèciesdels Països Catalans, totes amb la sevafotografia pertinent i el nom científic.

Passió,meditació icontemplacióAutor: Amador VegaEditorial:FragmentaPàgines: 200Preu: 17 euros

El recorregut que proposa l’autor enspermet veure elements per interpretarles relacions entre experiència estètica iexperiència religiosa.

La CatalunyaantifeixistaAutor: JosepAntoni PozoEditorial: DAUPàgines: 304Preu: 23 eurosAmb el subtítol Elgovern Tarradellas

enfront de la crisi política i el conflictesocial. Setembre de 1936-abril de 1937,l’autor ens descriu la lluita quedesembocaria en els Fets de Maig.

IcebergAutor:Paco RomeuEditorial: BromeraPàgines: 112Preu: 10,50 eurosAmb aquesta obraPaco Romeu vaguanyar el premi

de teatre Palanca i Roca d’Alzira. Lapeça, amb humor i misteri, té tresprotagonistes: un invàlid que va encadira de rodes, una cega i un sordmut.

La Llumanera deNova YorkAutor: Lluís CostaEditorial: Llibresde l’ÍndexPàgines: 188Preu: 14 eurosL’historiador LluísCosta ens ofereix

en aquest interessant assaig unaaproximació a la trajectòria del periòdiceditat en català que es va publicar aNova York entre els anys 1874 i 1881.

26 D’ABRIL DEL 2012 5

o deixa de ser discutible la consi-deració de La ciudad –llibre publi-cat el 1925 i ara feliçment recupe-

rat– com a precursor de la novel·la gràfi-ca. L’il·lustrador belga Frans Masereel(1889-1972), especialista en el terreny dela xilografia, va bastir amb aquest volumun fresc de la vida en una gran ciutat apartir d’una successió d’imatges sensediàlegs; no es tracta, però, d’il·lustracionsque segueixin un mateix fil argumental si-nó de dibuixos autònoms que formen partd’una mena de monumental mosaic.

En qualsevol cas, seria unadiscussió retòrica que noamagaria la importànciad’aquesta obra; a qui coneguiel New York City –una suc-cessió d’estampes ambienta-des a Nova York– de Will Eis-ner no li estranyarà queaquest autor fos un gran ad-mirador de l’obra de Mase-reel.

Reconegut pacifista ambgran interès per abordarafers d’interès social, Mase-reel va prendre partit oberta-ment a favor del comunismesoviètic durant els anys 20 i30 i va participar en nombro-

N ses activitats de caire antifeixista. La sevadenúncia de les desigualtats socials es faevident al llarg de les pàgines de La ciu-dad, un retrat de la deshumanització a lesgrans metròpolis on es contrasta l’estil devida de les classes adinerades i de l’altasocietat amb la sordidesa de la vida delsobrers. Violència, crims, pobresa, misèria,explotació laboral i prostitució són algunsdels aspectes que analitza la mirada deMasereel, amb un estil que evidencia laseva admiració pels gravats de Goya i elseu paral·lelisme amb els corrents artístics

de l’època, com l’expressio-nisme (tant el pictòric com elcinematogràfic). La ciudad potrecordar d’altres obres queper aquella època també vanmostrar la seva preocupacióper la deriva de les grans urbs,com les pintures de Grosz–un altre dels admiradors deMasereel–, pel·lícules comBerlín, sinfonía de una granciudad de Walter Ruttmann oMetrópolis de Fritz Lang (to-tes dues del 1927, posteriors aLa ciudad) o novel·les comManhattan Transfer, de JohnDos Passos, o Berlin Alexan-derplatz, d’Alfred Döblin. ❋

Còmic Xavier Roca

Simfonia d’unagran ciutat

La ciudadAutor:Frans MasereelEditorial:Nórdica LibrosMadrid, 2012Pàgines: 120Preu: 15 euros

FICCIÓ

Els més venuts a les llibreries lk situació respecte a la setmana passada 2 setmanes seguides en llista

NO-FICCIÓ

Amb la col·laboració de les llibreries: Abacus, Casa del Llibre, Catalònia, Documenta, Fnac, La Central, Laie, Proa Espais (Barcelona), Llibreria 22 (Girona), La Gralla (Granollers),Caselles (Lleida), Robafaves (Mataró), La Rambla (Tarragona), La Tralla (Vic) i L’Odissea (Vilafranca del Penedès)

01k

Memòries (III)De la bonança a un repte nou(1993-2011)

Jordi PujolPROA

08lk

09k

66

5

4

3

5

4

APM? El circ de la teleDiversos autors ARA LLIBRES

3

Viatge a l’optimismeEduard Punset DESTINO

Quan érem feliçosRafel Nadal DESTINO

1

El presoner del celCarlos Ruiz Zafón PLANETA

La dona veloçImma Monsó PLANETA

Jo confessoJaume Cabré PROA

Memòria d’uns ulls pintatsLluís Llach EMPÚRIES

1

En directeJosep Cuní i Pilar Rahola ROSA DELS VENTS

Diguem prou!Arcadi Oliveras ANGLE

El menjar de la famíliaFerran Adrià LA MAGRANA

01k

2

06lk

07l

11k

2 10l

L’avi de 100 anysque es va escapar per la finestra

Jonas JonassonLA CAMPANA

02l

Córrer o morirKilian Jornet ARA LLIBRES

7

02l

Crim de sangSebastià Alzamora PROA

8

02lk

Un cel de plomCarme Martí AMSTERDAM

7

03l

07l

06l

02k

8 01k

SingularsJaume Barberà VIENA


cantilado, el segell edi-torial de Jaume Vall-corba, acaba de publi-car Mano invisible, un

llibre de poemes relativamentrecent (la primera edició vaveure la llum el 2009, a Cracò-via) del polonès Adam Zaga-jewski, de qui el mateix editorté publicats altres tres llibres depoemes: Antenas, Deseo i Tier-ra del fuego (aquest darrer,també en català, Terra del foc,als Quaderns Crema). En el casde Mano invisible, com en eldels altres llibres de poemes–àdhuc el llibre en català–, latraducció és a càrrec de XavierFarré.

A Mano invisible, hom hi pottrobar tots els elements queconformen l’univers de Zaga-jewski: Lwów, la ciutat natal–llavors, Polònia; avui, Ucra-ïna–, abandonada el 1945 pertornar-hi només ocasional-ment, com a visitant (La casapaterna), però sempre presenta partir del record transmèspels pares, els oncles i d’altresemigrats (Miro la fotografia); elpare, supervivent a la guerra i alcomunisme, l’home de fermsprincipis, estimat i admirat,que es va apagant, a poc a poc(El pare ja no em coneix), fins aextingir-se; el tema jueu, impor-tantíssim en l’univers de Zaga-jewski, expressat aquí a partird’uns quants fotogrames delcracovià barri de Kazimierz(Elegia no escrita per als jueusde Cracòvia); algunes postalsamb racons d’un Occident pot-ser més endreçat i més pròsper,copsat, però, no pas sense es-guard crític (Els Jardins de Lu-xemburg).

Declarava Zagajewski, a l’en-trevista que ara fa un any vampublicar en aquestes pàgines,que la seva és una poesia de l’ex-periència. De l’experiència, sí,però tot sovint amb un vernísde tradició bíblica, de tradicióclàssica, com també de la lectu-

A

Poesia Josep Maria de Sagarra Àngel Il·lustracions: Dorota Zbikowska

HERBERTI ZAGAJEWSKI

ra atenta dels mestres admirats(Milosz, Herbert, GottfriedBenn, Hölderlin, Kavafis, Man-delxtam, Pasternak, ElizabethBishop, Yeats), cosa la qual alseu país li ha valgut –en el riccontext de la poesia polonesacontemporània– una opinió depoeta culte i fins classicitzant,opinió contra la qual Zagajews-ki ha protestat, si bé, en el fons,em fa l’efecte que s’hi retroba ifins s’hi sent cada cop més cò-mode.

Ecos més o menys intensosde les tradicions i dels poetes es-mentats, els podem trobar aMano invisible. Vull, però, des-tacar aquí un vers del recull–que us oferim en versió catala-na–, Abaltit sobre el tom de Ka-vafis, on Zagajewski s’acosta, através del poeta alexandrí, a laGrècia decadent, que contrapo-sa a la grisa realitat que li ésmés immediata.

La poesia de Kavafis ha fetfortuna a casa nostra, sobretotgràcies a les excel·lents versionsde Carles Riba, Eudald Solà iGabriel Ferrater; s’hi han inspi-rat escriptors com Maria ÀngelsAnglada, Narcís Comadira,Joan Margarit, Enric Sòria oÀlex Susanna. Darrerament, el2011, ha estat l’hel·lenista Eu-sebi Ayensa qui ens n’ha ofertEsborranys i poemes inacabats(Premi J. Domènech de traduc-ció de poesia).

Va ser Ayensa, justament,qui em va cridar l’atenció sobreel vessant kavafià d’un altre po-lonès, Zbigniew Herbert(1924-1988), “el més kavafiàdels poetes polonesos”, segonsWislawa Szymborska: “QuanAquil·les enfonsà el coltell al pitde Pentesilea, burxà tres cops–com cal– amb l’estri dins la fe-rida, i s’adonà –enartat totd’una– que la reina de les ama-zones era bella.” Fins ara l’obrapoètica de Herbert ha estat, pe-rò, poc divulgada a casa nostra:en català, n’han estat publicats

el llibre de poemes Informe desde la ciutat assetjada (en versióde Grzegorz Gryc, Edicions dela Guerra, 1993) i l’assaig Unbàrbar al jardí (en versió deManuel Bellmunt, Labreu,2009); en castellà, Informe des-de la ciudad sitiada y otros poe-mas (en versió de Xaverio Ba-llester, Hiperión, 1993) i els as-sajos, editats per Acantilado,Naturaleza muerta con brida.Ensayos y apócrifos (2008) iUn bárbaro en el jardín (2010),tots dos en versió de X. Farré.

Herbert –també fill deLwów– ha estat un dels dosgrans mestres de Zagajewski.L’altre?: Czeslaw Milosz (a Ma-no invisible, hi trobem un vers,Se’n va el gran poeta, dedicat,justament, al Nobel). Dos mes-tres, d’altra banda, que, cap ales acaballes de la seva vida, vanprotagonitzar un dur enfronta-ment, en relació amb el modelde transició política endegat aPolònia als anys 1980.

Després de la Segona GuerraMundial, Milosz s’havia posat alservei del nou govern polonès–comunista–, que va represen-tar a l’estranger, com a agregatcultural, primer als EUA i des-prés a França. Tanmateix, el1951 hi va trencar i es va exiliara París, i no va tornar al paísfins al 1993. Herbert, pel seucantó, silenciat a Polònia, vaportar una vida de diletant i, enesclatar les vagues del 1980, esva comprometre decididamentamb el sindicat Solidaritat, l’ac-titud complaent del qual ambels anteriors governs comunis-tes durant la transició polonesava denunciar, però, repetida-ment i, en concret, en una en-trevista del 1994, en què Her-bert es va enfrontar pública-ment no sols a Milosz, sinó tam-bé a Adam Michnik, el redactoren cap de Gazeta Wyborcza,l’òrgan del sindicat.

El 1987, el director d’escena idramaturg Zygmunt Hübner

A l’hora baixa, després d’un llarg, aspre dia,abaltit sobre el tom de Kavafisa la butaca sabedora prou de les meves febleses(com també dels comptats moments sublims),he vist desfilar aquests homes, joves i vells,que amb tanta excel·lència, amb classe, saberen perdre,assumiren amb inoïda, fulgurant promptitudla catàstrofe dels països, de les ciutats llurs(sistemàticament conquerides per Roma),mes no pas frívolament — llur gran consol era la llengua,la llengua inabastable, plàstica, de la Ilíada o de Sòfocles;com també quelcom que cap derrota no els podia arrabassar(o, si més no, així ho pensaven):la pertinença a la comunitat hel·lènica.Heus aquí Mires, Emilià, el poeta Fernazes,com també cert príncep de la Líbia occidental,per no dir ja del famós Antoni,que amb coratge s’acomiadà d’Alexandria,o del ridícul, maldestre Julià(aquest podia haver estat un agitador comunista).Tots ells, amb l’excepció de l’inesmenable Julià,els tenien sobretot ocupats els preparatiusper al son etern, l’embelliment de la derrota;gairebé tots també desperten la nostra simpatia,malgrat que en general no siguin herois(es guien més pel giny que no pas per l’honor).Mentrestant, el nostre abaltiment és per araun esbós que res no significa, l’anticip d’un tot més gran(com solen dir els redactors dels suplements literaris).Les nostres derrotes encara dormiten(o potser solament ens ho sembla),mentre els darrers vianants tornena llurs habitatges estrets,de nit, quan el cor batega més lenti el fum gris, dens, de cada diafuig xemeneia amunt com un esperit(la nostra vida crema).

Abaltits sobre el tomde Kavafis



(1930-1989) va transportaraquest conflicte a la Roma deNeró, en l’obra Els homes del’Emperador (el gener del 1990en vam publicar la versió catala-na a la revista Escena), on trespersonatges, Petroni, Sèneca iTràsea, defensen els seus diver-gents punts de vista respectedel poder absolut. Si en l’hedo-nista Petroni i el conformistaSèneca hi podem reconèixer unventall d’actituds de líders opo-sitors, en Tràsea, el senador ir-reductible, cal buscar-hi el bel-ligerant i intransigent Her-bert.

Abaltit sobre el tom deKavafis no és, però, l’únicvers a Mano invisible inspi-rat en l’obra de l’alexandrí:en d’altres poemes (Com elrei d’Àsine, Ràvenna o finsLa bella Garona), hi trobemressons del Kavafis historia-dor, que Zagajewski, el quallamenta no saber grec, llegeixen la brillant versió polonesade Zygmunt Kubiak, comtambé en les angleses d’Ed-mund Keeley i Philip Sher-rard, i, darrerament, en lade Daniel Mendelsohn.

A casa nostra, el Kavafishistoriador va ser valorat,de primer moment, per in-tel·lectuals com Carles Riba,el qual, a partir de la seva do-ble condició de poeta i hel·lenis-ta, s’interessà vivament perl’obra de l’alexandrí; un interèssobre el qual Eusebi Ayensa –enel seu actual sojorn a Atenes,com a director de l’InstitutoCervantes a la capital grega– hafet descobertes que posen demanifest la gran estima que Ri-ba sentia per Kavafis, a qui con-siderava “el más hondo de lospoetas griegos modernos queconozco”, com ho declara enuna lletra en castellà –recu-perada per Ayensa–,adreçada a Júlia Iatridi idatada el setembre del1954.

Sens dubte, l’habilitat deKavafis consisteix a construirimatges vivíssimes a partir detestimonis insignificants, comell mateix ho expressa al poemaCesarió: “[…] A la història benpoques / són les ratlles que estroben sobre tu. / Així més fàcil-ment t’he afaiçonat, noméspensant-te.” Una habilitat quepodem igualment reconèixer enil·lustres conterranis de Zaga-jewski, com el Nobel HenrykSienkiewicz, que, a Quo vadis

(1896), esprem Tàcit i Suetoniper donar vida al lluminós

quadre de la Roma de Neró;o com Tadeusz Micinski,

en la polifònica tragèdiasobre el Bizanci del segle

X, Basilissa Teofanó(1909).

En polonès exis-teix l’expressió

“sentir-se com unbàrbar en un jar-

dí”, que dóna tí-tol a l’esmentatassaig de Her-

bert, i un ressò dela qual trobem al poe-

ma Bàrbars, de Zagajews-ki: “Era de les nostres llengües

que dèieu: / potser estan fetessols de consonants, / de xiuxi-ueigs, remors i fulles seques”,que podria ser la rèplica al poe-ma Tot esperant els bàrbars, deKavafis.

I rebla Herbert, al vers AMarc Aureli: “Bona nit, Marc,apaga el llum / i desa el llibre.Sobre el teu cap / s’alça el bruitargentí de les estrelles, / aquest

cel parla una llengua estranya, /és un clam bàrbar de basarda /que no sap el teu llatí.”

L’antiguitat clàssica ens lavan explicar, a nosaltres, elsmeridionals, justament els bàr-bars il·lustrats del XIX, els des-cendents dels teutons i delsfrancs.

Els eslaus, pel seu cantó, hanaprès a estimar la cultura delspobles mediterranis, bé a travésd’aquests bàrbars il·lustrats, bédirectament, d’autòpsia, comen el cas de Herbert i, en part,de Zagajewski (“també nosal-tres coneguérem la soledat / i labasarda, i desitjàrem la poesia”,ens diu a Bàrbars); hi han esta-blert una complicitat i,a voltes,una comunitat d’interessos.

Al moment present, en quèassistim a un antagonisme crei-xent entre una Europa septen-trional predadora i una Europameridional ocupada en “l’embe-lliment de la derrota”, el móneslau calla i roman abaltit, de-manant-se quan li tocarà de dirla seva. Això sí, pel damuntd’aquest desgavell europeu, s’al-cen els versos de Kavafis –enversió de Riba–, dedicats a An-tíoc, rei de Commagena: “Vaviure com un just, un savi i unvalent. / Va viure com un grec,que encara és molt millor: / Nohi ha en la humanitat qualitatmés insigne; / sols entre elsdéus se’n trobarà cap de mésdigna.”

Llegiu Mano invisible, llegiuHerbert i, si us plau, no deixeude llegir Kavafis. ❋

Dos polonesoskavafians

26 D’ABRIL DEL 20128Dietari Xavier Serrahima

EL MEU TEMPS I er al públic majoritarifins fa tot just quatredies resultava gairebéimpossible fer-se una

idea, ni tan sols aproximada, dela colossal magnitud de la tragè-dia que suposà, per al món cul-tural i literari de la nostra terra,l’exili a què es veieren forçats lamajoria dels intel·lectuals des-prés de la Guerra Civil. Per mésque una bona part dels autorsd’aquesta versió catalana del se-gle d’or renaixentista eren prouconeguts –Josep Carner, JosepM. de Sagarra, Carles Riba,Mercè Rodoreda, Anna Murià,Pere Calders...–, d’altres con-temporanis seus, que posseïenuna vàlua artística similar, notenien pràcticament visibilitatfora dels àmbits acadèmics.

Els seus llibres, donat el casque el cataclisme bèl·lic haguéspermès que arribessin a veurela llum del dia, no s’havien re-editat i, per tant, eren introba-bles. Per fortuna, des d’untemps ençà algunes editorialscoratjoses i amb esperit de paíss’han proposat posar remei aaquesta malura que semblavairremeiable, posant a l’abast dellector no especialitzat obresdestacades que l’odi dels uns i lanegligència dels altres havieninjustament relegat a l’oblit, pu-blicant llibres, entre d’altres, deBladé i Desumvila, d’AmadeuCuito i de Ferran Soldevila.

Una nova i benvinguda recu-peració és Diari íntim. Escritsautobiogràfics (Acontravent),que aplega en un sol volum elconjunt de documents d’aquestcaràcter que Rafael Tasis anàredactant, de manera discontí-nua, al llarg de la seva vida: desque tenia tot just quinze anys,l’any 1922, fins a ranejar en lacinquantena, l’any 1951. Es-crits, d’interès desigual, queemprengué amb la finalitat de-clarada de “contribuir a deixaruna imatge real del que som [...]i una imatge ideal del que po-dríem ésser”.

Tal i com succeí amb la majorpart dels polifacètics autors dela seva generació, amb JosepPla, Rovira i Virgili i l’esmentatSoldevila al capdavant –crea-dors d’una obra extensa i admi-rable, generalment d’una quali-tat més que elevada–, acarà

PAcontraventpublica ‘Diariíntim. Escritsautobiogrà-fics’, deRafael Tasis,amb edició deMontserratBacardí iFrancescFoguet

aquesta àrdua tasca combinantla infatigable capacitat de tre-ball, tan aclaparadora com in-versemblant, que els caracterit-zava, amb la invencible volun-tat de servir el país que els ager-manava a tots: “A casa nostra ia dia d’avui, la literatura no potésser altra cosa que un acte deservei.”

Un “acte de servei”, tot i quetambé de pervivència, que con-fereix l’imprescindible tocd’unitat a aquest recull de pro-ses disperses en el temps i enl’espai, dotat d’un “gran interèshumà”. Interès humà no paspersonal, egoista o narcisista,sinó comú, que passa per da-vant –i, el que és més impor-tant, per damunt– de la seva in-dividualitat concreta, alliberatde grans pretensions o propò-sits: “En emprendre el meu in-tent d’autobiografia sincera [...]

que m’acompanya ja fa unsquants anys en la meva desor-denada tasca d’escriptor català[...] procuro dur al paper els epi-sodis més significatius [...]d’una vida vulgar de barceloní,en la qual els grans trasbalsoscol·lectius han tingut un reflexmés o menys intens.”

L’objectiu de l’autor de La bí-blia valenciana, doncs, no éstant un de particular, que l’afec-ti sobretot –i, encara menys,únicament– a ell, que li permetil’acompliment egòlatra delsseus més arrelats desitjos i il·lu-sions –“fantasies, les de sem-pre, els somnis de joia, de fama ide literatura”–, sinó un de mésgran abast: “La meva obra potprendre’s a benefici d’inventaricom una temptativa de recons-trucció de l’època que m’ha to-cat de viure, sobretot en tantque català.”

No obstant aquesta declara-ció de principis o intencions–que és tan veraç com insufi-cient, tan certa com limitada–ens erraríem de ple si cregués-sim que l’atractiu d’aquest vo-lum és exclusivament de caràc-ter genèric, global o extrapola-ble a qualsevol persona mínima-ment culta del seu temps.

Malgrat la modèstia de les se-ves declaracions, cal posar el de-gut èmfasi en el fet que, tot i re-conèixer que, en part, el seu va-lor prové d’aquesta extensió ge-nèrica, de descoberta o recobra-ment del seu temps, el quetransforma aquests escrits au-tobiogràfics en especialment in-teressants és el fet que ens per-met aproximar-nos al coneixe-ment de la vida del seu autor.Com destaquen amb bon criteriMontserrat Bacardí i FrancescFoguet, els seus curadors,aquest Diari íntim esdevé, so-bretot, “el retrat de la construc-ció d’una personalitat [...], eldiari de l’educació sentimentalde Rafael Tasis”.

Inicis d’adolescentEducació sentimental, viatgeiniciàtic i d’aprenentatge, o Bil-dungsroman biogràfic –si se’nspermet el terme– que, tanma-teix, considerem que no és rodódel tot. I, menys encara, en lesseves fases inicials. Les prime-res temptatives d’escriure unDiari íntim, corresponents alsanys 1922 i 1923, són, massavisiblement, una obra d’adoles-cència: plena de somnis, espe-rances i projectes –“Il·lusions!Bombolles de sabó sobre lesquals hom basteix la felicitat!”–però mancats tant del dominide les encara poc esmolades ei-nes literàries com d’un bagatgeexistencial suficientment ric,madurat, assaonat o macerat,per produir un fruit saborós i dequalitat.

Més propi del jove que tractade trobar el seu camí, i de tro-bar-se a ell mateix, que no pasd’un escriptor bregat en mil iuna batalles que recobra l’om-bra melangiosa de les seves pas-ses. El seu interès és més estric-tament arqueològic, de desco-briment dels fonaments primi-genis de l’arquitectura vital deTasis, del substrat del seu apre-

L’autornarra lainfernalfugida delsrepublicanscap a l’exili

“A casanostra, laliteratura ésun acte deservei”, vadir Tasis


nentatge de l’escriptura, que nopas literari. Tot i comptar ambuna gens menyspreable presèn-cia d’exemples de geni, que jus-tifiquen de sobra haver-los res-catat de l’ominosa ombra del’oblit, cal considerar-lo méscom una mostra de la voluntatde ser (escriptor) que no pasd’un escriptor realitzat; mésd’un escriptor en potència queno pas en acte, per dir-ho en ter-mes aristotèlics; més del seràque no pas de l’és.

És per aquesta raó que consi-derem que és a partir de les ano-tacions –Impressions de cadadia o Expansions íntimes– del1928 que el Diari íntim consoli-da el nivell d’intensitat, literari iexistencial, que el converteixenen tan rellevant com atractiu, jano tant sols per als seguidors del’obra tasiana, sinó per a qualse-vol persona amb un mínim de

vel·leïtats intel·lectuals, cultu-rals o artístiques.

Des del benaurat moment enquè es produeix la confluènciadel progressiu domini de les ei-nes literàries de l’autor barcelo-ní amb el solatge de l’experièn-cia, els escrits autobiogràficsemprenen el vol i abasten el seunivell de qualitat i d’encís quecorresponen a un autor de la se-va talla. Nivell que anirà acrei-xent-se fins a assolir el seu ci-mal indiscutible en el Diari deguerra i d’exili (1936-1944),que ofereix uns apunts magní-fics, dotats d’una poderosíssimaforça expressiva i descriptiva,que deixen en el lector o lectorauna petja indeleble.

En especial, són fantàsti-ques, colpidores, les pàgines–escrites, segons assevera elmateix Tasis, “arrencant-me atrossos vius el meu cor per a dis-

secar-lo en aquestes planes”–on relata, amb un estil directe icru, amarat de realitat i de veri-tat, que les converteix en inso-friblement atroces, la desespe-rada, caòtica i infernal fugidadels republicans cap a la fronte-ra i l’exili. Pàgines viscudes, es-crites amb tanta passió comacuïtat, descrites amb un realis-me i una veracitat corglaçado-ra, que, talment com una no-vel·la, fan reviure en l’escenarimig condormit de la memòriaaltres escenes bèl·liques tan es-garrifoses com les de Guerra ipau, de Tolstoi, Vida i destí, deGrossman, i La part que ens to-ca, de Manning.

Tant és així que bé podríemdir que amb els escrits més pu-rament literaris –que com mésva l’obra, més presents i més va-luosos són– aplegats en aquestrecull, Rafael Tasis dóna la volta

per complet a una de les man-cances que, en una ressenya pu-blicada al diari El Matí el 29 demaig del 1931, Maurici Serrahi-ma atribuïa a la seva novel·laprimerenca, Vint anys: “L’anà-lisi interna queda limitada alprotagonista, amb el perill, clàs-sic en les novel·les de joventut,de fer falsa autobiografia.”

Gens narcisistaSi en aquella obra de joventutTasis tendia a l’individualismemés que no era convenient enuna novel·la, en els seus escritsautobiogràfics madurs aconse-gueix superar amb bona nota elmés gran escull amb què d’habi-tud es troben aquells ques’aventuren a navegar per les ai-gües sempre perilloses dels es-crits memorialístics: centrar-seen exclusiva o principalment enla vida de la pròpia persona, en

l’àmbit més íntim o familiarque, pel fet d’ésser-ho, no acos-tuma a oferir més que un inte-rès circumstancial i limitat.

Malgrat que, per desgràcia,els que en redacten no ho tin-guin en general present –ans alcontrari: és el gènere on els ori-pells del narcisisme i la vanitatsolen esdevenir més desacom-plexadament presents–, la lite-ratura memorialística assoleixuna magnitud i un atractiu ma-jor com més àmplia i generosasigui la seva perspectiva, commés tingui present la consignad’Ortega y Gasset d’analitzar itenir en consideració no tansols el biografiat sinó el biogra-fiat i les seves circumstàncies.

En aquest sentit, tot i queamb una certa irregularitat,l’obra autobiogràfica de RafaelTasis té tothora present aques-ta necessitat. Tant és així quebé s’hauria pogut titular El meutemps i jo. Abast general quequeda patent en alguna de lesseves magistrals anotacions so-bre la Guerra Civil, que semblaextreta del capítol XII de la jaesmentada La part que ens to-ca, on es relata l’idèntic pati-ment que suposa per als soldatsla prohibició de no “aturar-seper assistir els ferits”: “M’ha im-pressionat molt una cosa quem’ha dit [Ferran]. Allò que méspor li feia no era de morir, sinóde caure presoner o ferit. No hiha temps de fer presoners, ni derecollir ferits, en un avanç. Elsmoros us travessen amb la ba-ioneta i ja està. Us deixen ales-hores estès al camp. I entre leslínies enemigues, les agoniesduren de vegades dies sencers,sense que pugueu fer-hi res. Uncompany meu va estar geme-gant, a uns quants metres de lesnostres trinxeres, tota una nit iun dia, fins que va morir. Era es-garrifós de sentir-lo. I no po-díem fer-hi res, perquè sortir arecollir-lo hauria estat quedar-nos-hi nosaltres.” ❋

Trenta-nou anys derecords de Rafael Tasis

A l’esquerra, retrat de RafaelTasis de la portada del llibre.En aquesta pàgina, exiliats alPortús el 1939 FONS JOAN SOLÉ I PLA

/ ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA-ANC

JO

26 D’ABRIL DEL 201210C

rítiq

ues Novel·la Pere Guixà

La ‘demonocràcia’de Gogol

l misteri de la narrativa rus-sa és insoluble. Historia-dors de la literatura es pre-gunten com va ser que,

d’una narrativa que fins a les aca-balles del segle XVIII era bàsica-ment oral i de traduccions i de tex-tos litúrgics, en sortissin al segleXIX cinc o sis autors universals.Entre aquests autors, el més miste-riós, i també el més festós i insòlit,és Gogol (1809-1852).

Els seus contes de Petersburg(molt millors que les irregulars nar-racions ucraïneses d’aplecs comMirgorod) configuren un món pe-culiar, però és a Les ànimes morteson aquest món s’enfila a cotes al-tes. El mateix títol dóna la mesurade la crueltat i l’absurd de la peripè-cia de Txítxikov, individu que té unpla magistral: la compravenda deserfs (anomenats ànimes, en rus),encara que siguin morts, ja que elsseus senyors, fins que no es feia unaltre cens de població, havien decontinuar pagant a l’Estat per ells. ITxítxikov, vet aquí l’engany, com-pra aquestes ànimes als senyorsamb el propòsit que l’Estat, un copTxítxikov demostri que té molts

Emujiks al seu servei, li concedeixiterres.

La novel·la és el recorregutd’aquest personatge per una capi-tal de província visitant els propie-taris. Grotescament, amb traçosexpressionistes, Txítxikov troba elgasiu i prògnat Pluixkin, la purita-na i pragmàtica Korobotxka, el per-donavides Nozdriov, i que també ésun estafador, però no tan graciós idotat d’entregent com Txítxikov…la demonocràcia de Gogol és inaca-bable, i passa lleugera i amplificadaper diàlegs vivaços i descripcionsque sovint tenen un acuïtat moralsubtil o un lirisme de doble fons.Quan ho vol, Gogol és tan versem-blant com un Txekhov, i tot seguit,el diàleg més quotidià, aquell quepotser passa en una taverna, pot fi-xar-se en un toll de cervesa, ple demosques que hi van, i que el deliries magnifiqui cap a la humorada iel símbol.

Volia calcar DantÉs ben sabut que Gogol volia calcarl’Infern, el Purgatori i el Paradísde Dant. Només va escriure el pri-mer, el paradís no existeix i la ver-

sió del purgatori la va cremar doscops, tot i que ens n’han quedat al-guns capítols (que solen trobar-seen totes les traduccions i també enla present). Aquesta divisió dantes-ca la va ordir Gogol en els últimsanys de la seva vida, quan el fervormístic el va escometre. De ben se-gur que en el gest de llançar els pa-pers al foc hi havia el triomf de lesraons literàries per sobre del desighumà de redimir la seva obra,d’una severitat inapel·lable. Algunspassatges de la segona part tenenmolta gràcia: Txítxikov encaras’entrevista amb alguns altres se-nyors feudals i té problemes amb lapolicia, i sembla indubtable que Go-gol volia portar la seva novel·la a unlloc més tranquil·litzador, ja que co-mencem a trobar-hi persones ambvirtuts. És recomanable llegir d’en-trada només la primera part.

Hi ha hagut moltes interpreta-cions d’aquesta novel·la: Nabokovparlava d’una obra autònoma, prò-pia d’una ment irracional i subs-tantiva que veia símbols per tot ar-reu, i hi afegia que l’artefacte deGogol podia passar a qualsevol llocdel món. A l’altra banda, hi ha els

qui hi veuen el retrat àcid de laRússia tsarista preindustrial i l’avísque un estat de domini de l’homecap a l’home és terreny desbrossatper a l’arribisme i la corrupció.

Anuncia obres posteriorsLes ànimes mortes, novel·la pica-resca, esperpèntica, hilarant, a migcamí entre el verisme i la fantas-magoria, formalment clàssica, ésuna d’aquelles obres del segle XIXque anuncien temes posteriors,com ara l’absurd vital i la separacióentre l’individu i el poder. L’homede la multitud, de Poe, o Bartleby,l’escrivent, de Melville, en serien al-tres exemples.

Aquesta novel·la traduïda al ca-talà per primer cop el 1984 per Jo-sep M. Güell (mort l’any passat,gran traductor de Dostoievski, Bul-gakov, Gorki, Gontxarov, Paster-nak, Radixtxev…), i ara s’ha revi-sat. Les ànimes mortes és la segonareferència en català del segell Mar-bot, després de Pares i fills, de Tur-guenev, clàssic del qual no teníemtraducció des del 1929. A la tardor,Marbot publicarà un clàssic més re-cent: Lanark, d’Alasdair Gray. ❋

Poesia Jordi Llavina

Poesia i nervil nervi que ressegueix lafonda raó de les coses”,aquest nervi vertebral

que apareix en un dels versos d’Ho-res tangents, o en una de les ratlles,si es vol –per tal com es tracta d’unllibre de poemes en prosa–, esdevédel tot central en parlar de la poesiade Miquel-Lluís Muntané; una poesiaque, en paraules del prologuista,Francesc Parcerisas, respon al’“operació de saber mirar”. Al meuentendre, el fruit del poema no s’ob-té després de fixar l’atenció en unacosa, sinó que apareix, d’entrada,sense que ens n’adonem, sense ser-ne gaire conscients, amagat comestà en els marges de la vida, formi-guejant com se’ns revela en les ho-res tangents.

Aquest és un llibre, primer de tot,molt ben escrit. Això s’hauria de do-

“E

Muntanésap mirar

i construirtextos bells,

que ensinterpel·len

nar sempre per descomptat, peròmalauradament no és pas així. Mun-tané sap, en efecte, mirar, però tam-bé sap escriure, construir textosbells, que ens interpel·len, que ensconviden a reflexionar sobre lesimatges recreades o sobre les ideeselaborades. La mirada del poeta re-

gistra l’esclat del món: “Vetllàvemamb dits sol·lícits la flor de l’ametllerque despuntava amb prou feines,desafiadora de torbs i de gebrades”,i es mostra especialment atenta aallò petit que, tanmateix, reveladorcom és, enclou el món: “Teníem perúnica comesa menar l’esquif queimaginàvem galió a través de l’esta-ny que suposàvem oceà.”

En el magnífic Pruïja del cuiner,posem per cas, “la pell d’un camem-bert retallada a consciència perl’acer implacable” o “el reflex de co-lor de cirera d’una gota de vi en elcristall d’una copa” ens alerten de lavida que ha albergat un restaurantfins fa ben poc. La precisió governaels exercicis d’estil de Muntané. Elpoeta intueix que la idea de l’aigua,de tota l’aigua del món, és contingu-da en “una gota que cavalca sobre la

tija nova d’un baladre”. En Ritual delfred, ens proposa una delicada pin-tura d’interior: la cuina “comença aespargir els indicis del brou”, i ve degust sentir-se segur dins la fortalesade la llar, “fer d’una flassada el niude la puput, d’una estufa el centredel sistema solar, i d’un baldó lafrontera amb el món. La felicitat, siés, ha de ser això”. Una frontera, vala dir-ho, a la qual Muntané ja haviadedicat algun poema d’un llibre an-terior, i que també en aquest es fapresent en més d’una prosa (Terrade frontera). Una passera, un guaretpedregós, aquelles eines que “sóntotes al seu lloc, a punt de servir lavoluntat agosarada que es decideixia prendre-les”... És el millor llibred’un poeta estricte, subtil, que espren molt seriosament la seva voca-ció, el seu ofici, la seva passió. ❋


ui és aquest Cerverí?”, fa un dels versos del tro-bador català més important, contemporani deRamon Llull i documentat a la cort reial des del

1267 fins al 1285, que va servir de model a generacionsposteriors de poetes i que ha estat citat per novel·listescom Joanot Martorell. La pregunta va despistar algun filò-leg del segle passat, encara que, fet i fet, va ser el mateixGuillem de Cervera qui va provocar-la, ja que va crear elseu personatge de ficció, amb el nom artístic de Cerverí deGirona, i el va dotar d’una biografia que va anar deixant lesseves empremtes en els seus poemes. Ja fa molts anys,però, que l’error de Joan Coromines en voler argumentarque Guillem de Cervera i Cerverí de Girona eren dues per-sones diferents va passar a la història, des dels temps enquè Martí de Riquer no es va creure la hipòtesi.

“Qui és aquest Cerverí?” Ara en sabem moltes més co-ses. Sabem que tenia formació escolar, encara que desco-neixem on l’havia adquirida, sabem que va entrar al serveidels Cardona com a trobador perquè eren els seus senyorsnaturals i que després, aconseguida una certa fama, va in-gressar a la cort reial, primer al ser-vei de Pere quan era infant i regnavael seu pare, Jaume I, i després quanva ser rei (1276-1285). Sabem quees poden establir etapes en la sevaproducció poètica, que participa enles polèmiques intel·lectuals del seutemps i en les tensions polítiques del’entorn de Pere el Gran, que estàatent a les noves tendències vingu-des de França sobretot.

Vet aquí un estudi impecable.Ben documentat, ben fonamentat,ben argumentat, ben explicat, sesosté damunt de dos pilars ben sò-lids: Cerverí de Girona i la cort dePere el Gran. El Cerverí que emer-geix d’aquest volum és un trobadorque actua sempre amb consciènciade ser-ho, un trobador professionalque construeix una obra rica en re-cursos estilístics i que és destre engran diversitat de gèneres, un tro-bador que assoleix fama de mora-lista i de savi, que posa la seva plo-ma al servei dels seus mecenes,que exhibeix també amb orgull laseva condició d’enamorat. “Mai no va néixer de mare unenamorat més perfecte que jo” diu a la Desirança, en unsversos que recorden els d’Ausiàs March, amb qui Cerverítambé es pot comparar per les extraordinàries dimensionsdel seu corpus, uns 120 poemes.

A partir de l’anàlisi global de l’obra de Cerverí, MiriamCabré ens introdueix a la cort de Pere el Gran, entesa nocom un lloc físic, sinó com un entorn cultural i polític, for-mat per un seguici d’unes dues-centes persones que esdesplacen sempre amb el monarca. A la casa del rei és ons’afavoreix la cultura, es potencien autors i s’instauren mo-des. Com a bon propagandista del seu mecenes, Cerverítransmet una imatge apologètica del rei Pere: en els seuspoemes hi apareix com l’encarnació de les virtuts corteses,del bon governant i del guerrer valent, imatge que és la querecull també Bernat Desclot (que el compara amb Alexan-dre de Macedònia) i la que apareix més tard al Curial eGüelfa.

Miriam Cabré ens parla d’un trobador, d’un context cul-tural ampli (la comparació de l’obra de Cerverí amb la deGiraut Riquier o la de Rutebeuf dóna profunditat a l’anàlisi),d’un monarca i d’una cort. Vet aquí la raó per la qual el llibrepot interessar un públic ampli, més enllà dels límits de ve-gades estrets de la filologia. ❋

“Q

Història

Antònia Carré

“Qui és aquestCerverí?”

Cerverí deGirona: untrobador al serveide Pere el GranAutora: Miriam CabréEditorial:Universitatde Barcelonai Universitat deles Illes Balears,2011Pàgines: 422Preu: 25 euros

Les ànimes mortesAutor. Nikolai V. GogolTraducció: Josep M. GüellEditorial: MarbotBarcelona, 2012Pàgines: 459Preu: 28 euros

Un retrat d’èpocadel novel·lista inarrador rusNikolai V. GogolARXIU

Hores tangentsAutor: Miquel-LluísMuntanéEditorial: EmboscallTordera, 2012Pàgines: 61Preu: 8 euros

Imatge del sistemanerviós que es vapoder veure enuna exposició aCosmocaixa deBarcelonadedicada als‘Paisatgesneuronals’


l recull poètic de Mireia Lleó(Barcelona, 1960), Mirall deversos, Rosa Leveroni en la

memòria 1910-1985, s’endinsa en lacreació de Leveroni que, paral·lela-ment, irradia els seus versos a l’au-tora d’aquesta obra. Al llarg del re-cull veiem com suren els versos deLeveroni al mirall de Lleó, i comaquesta els encalça dins de la sevaproducció poètica. És com si els ver-sos de Leveroni trobessin un ressò otornaveu en el contrapunt poètic del’autora de Mirall de versos.

Mireia Lleó, en la nota introductò-ria, afirma que la seva intenció ésapropar l’obra de Leveroni al públic,com un acte de desgreuge de la so-cietat amb la poeta. També fa saberal lector que ha recollit poemes deLeveroni editats al llibre Poesia, així

EMirall de versosRosa Leveroni enla memòria,1910-1985,Autora: MireiaLleó i BertranPròleg: Vinyet PanyellaEditorial: TémenosBarcelona, 2011Pàgines: 90Preu: 12 euros

com d’altres d’inèdits que ha recer-cat a l’arxiu Rosa Leveroni, a la Bi-blioteca de Catalunya, la majoriadels quals han estat recollits a l’Obrapoètica, a cura d’Abraham Mohino,publicada per CCG Edicions (2010).

Enlairar els versosLa poeta Vinyet Panyella ha prologataquest original treball poètic que volressaltar l’obra d’una poeta desapa-reguda, alhora que fluctuen els ver-sos d’una altra autora actual quetambé sap enlairar els seus versos.Per a Vinyet Panyella: “A Mirall deversos Mireia Lleó parteix d’un sentitde l’alteritat, que és l’estat o la quali-tat de ser altre, orientada vers el re-trobament de si mateixa en dos àm-bits netament leveronians: el cant iel somni.”

Mireia Lleó entra a l’obra de RosaLeveroni per construir amb els ver-sos de totes dues un sol cos poèticarticulat en quatre parts: L’amor, Elpas del temps, el record, Paisatge,somnis i Mort. Els versos s’entrecre-uen en un mateix viatge que portaun mateix destí a través de l’emmi-rallament. És a dir, la mirada poèticad’uns versos davant dels altres. Elspoemes que obren el recull parlende la solitud. Leveroni, escriu: “Joporto dintre meu / per fer-me com-panyia / la solitud només.” I Lleó:“La solitud és l’hoste silenciós / queviu en els replecs de la consciència.”

L’autora, a més de desgranar elsversos de Leveroni, introdueix citespoètiques d’autors com ara Dickin-son, Maragall, Salvat-Papasseit, Car-les Riba... Tot plegat serveix per enri-

quir el seu treball i convertir-lo en unespill poètic de dues grans poetes,Rosa Leveroni i Mireia Lleó, emmira-llades en un mateix joc poètic.

Amb la mateixa intensitatEn el darrer apartat del llibre, dedicata la Mort, la sensibilitat de les duespoetes sobresurt en una mateixa in-tensitat. El poema de Leveroni diu:“He parlat de la mort com d’unaamiga / que partí vers una illa inco-neguda / i saps que tornarà i ha deportar-te / un enfilall d’obscuresmeravelles.” I el poema de MireiaLleó: “He vist de tan a prop la mortque no s’ajorna / rondant pel cel-obert, entrant per la finestra. /L’agost era suau, el fred era dinsnostre. / Sovint he dit la mort. Ac-cepto el seu pas mut.” ❋

Reflexos entre Lleó i LeveroniPoesia Ferran Aisa

ui conegui l’extensa i diversa obraliterària de Rafael Vallbona (Barce-lona, 1960) ja sap que una de les

seves flaques són els viatges i el reflex queen fa en alguns o gairebé tots els seus lli-bres. La novel·la Camins damunt les dunesno només no se n’escapa sinó que, encerts passatges, té un regust d’autènticaguia de viatges, malgrat que el terme noacabi d’agradar a l’autor. Una guia de viat-ges, però, matisada per la mirada poètica,la descripció a partir dels sentits i la com-prensió de l’empremta humana.

Una de les escapades més repetides del’autor, sense pretendre fer cap ral·li, haestat al Sàhara Occidental, sembla que enalguna ocasió fins i tot en bicicleta, una al-tra de les seves afeccions gens amagades.Això li ha permès conèixer de primera màla cultura amaziga.

I la novel·la es repenja sobretot en la di-vulgació als joves lectors d’aquesta cultu-ra, una població oriünda del Magrib que vaser empesa pels àrabs cap a les munta-nyes del Rif i cap al sud del Sàhara. Undels seus trets diferencials és la llengua. Ila confusió ètnica amb berber és un tòpicfreqüent, quan en realitat es tracta d’unamena de pejoratiu acostat al bàrbar i gua-nyat a pols per la seva rebel·lia a desapa-rèixer.

Tot és possible, amb esforçPer això, la novel·la obre i tanca, en el prò-leg i l’epíleg, amb una expressió que ne-cessita traducció simultània: “A poc a poc,el camell entra a la cassola.” Una mena derefrany que en català podria ser: “De més

Q

verdes en maduren”, és a dir, que tot éspossible amb esforç i tossuderia.

La trama de Camins damunt les dunesbarreja el jove Eddy, el fill d’una actriunord-americana de telenovel·la, separada,que està rodant uns episodis d’una sèrie alMarroc, amb l’amistat que es forja al de-sert entre ell i un jove amazic. Viatge,doncs, iniciàtic, per canviar la vida del joveprotagonista nord-americà que, en unmón de ningú –amb el pare allà i la mareaquí, però com si no hi fos– intenta trobarla seva llibertat per trobar-se ell mateix.

En una novel·la dins de la novel·la, l’au-tor explica la història d’Eddy, la seva aven-tura, en la veu d’un altre personatge quebusca també el seu lloc de fugida a travésdel viatge i que decideix anar als mateixosllocs que li explica a internet un aspirant adocumentalista, el jove Eddy, que ha pen-jat el resultat dels seus enregistramentsen vídeo del desert a YouTube.

Novel·la dins de la novel·la, i encara,rondalles dins la doble novel·la, amb la in-cursió d’històries breus paral·leles relacio-nades amb alguns paisatges, comunitats

o personatges que Eddy ha trobat en elviatge.

Aquesta barreja d’elements crea un cli-ma de lectura atractiu que fa que l’autorno caigui en la temptació d’escriure una tí-pica novel·la de mala relació entre fill ado-lescent i mare separada atabalada per lafeina, o una novel·la sobre l’aventura juve-nil d’un viatge a l’Àfrica, sinó un documentde la inquietud de l’ésser humà del segleXXI que cerca l’essència en els orígens...sempre a través de l’ull d’objectiu viatgerd’una Handycam professional, és clar. ❋

Juvenil Andreu Sotorra

El camell entra a la cassola

Rafael Vallbona ha viatjat molt al Sàhara Oriental i ho ha reflectit a la seva extensa obra CRISTINA CALDERER

Camins damuntles dunesAutor: Rafael VallbonaEditorial: La GaleraBarcelona, 2012Pàgines: 166Preu: 14,90 eurosA partir de 14 anys


La llamadade un extrañoAutor: RafaelAlcaldePremi L’HConfidencialEditorial: RocaBarcelona, 2012Pàgines: 350Preu: 19 euros

a llamada de un extraño ésuna recomanable novel·la quepodria haver estat patrocina-

da pel World Mobile Congress, teninten compte que el 80 o 90% de lesconverses transcrites són a travésd’un telèfon mòbil. Als organitzadorsde la fira, però, potser no els agrada-ria el missatge de l’obra: per culpade la tecnologia, tots estem despro-tegits davant el món, som accessi-bles fins a límits inimaginables per apersones (molt) hàbils saltant barre-res de seguretat i manipulant la psi-cologia humana, dèbil en si mateixa iencara més si hi ha la família pelmig. I això que l’autor deixa total-ment al marge les xarxes socials i laseva impúdica mostra de la quoti-dianitat.

Rafael Alcalde (Barcelona, 1961)ha guanyat amb aquesta obra la si-sena edició del premi de novel·la ne-gra L’H Confidencial, que admetobres en català i espanyol però quede moment només ha premiat en la

L segona llengua. No ho valoro, nomésho faig constar, perquè hi ha moltsmotius que ho podrien justificar.

Alcalde presenta una trama engi-nyosa: un desconegut a tocar de latercera edat que es fa dir López esva infiltrant en les relacions d’una fa-mília a través de telèfons i ordina-dors i, de mica en mica, arriba a do-minar-los psicològicament a based’unes llargues converses que esde-venen partides d’escacs amb pecesemocionals. El pare és un càrrec im-portant del món de l’energia nuclear,la mare és responsable d’una partd’un laboratori farmacèutic, el fillgran fa de mestre i tot just s’ha inde-penditzat i la filla estudia batxillerat is’enamora amb facilitat.

Què vol d’ells? Això ho sabrem alfinal de la novel·la. Com ho aconse-gueix? Aprofita la tecnologia per ac-cedir fins a la intimitat de cada per-sonatge. Gràcies al fet que coneix in-formació de l’entorn dels quatre per-sonatges, López els ajuda a solucio-

nar problemes de tota mena i els de-mana a canvi accions aparentmentinofensives. Fins que tot es va com-plicant i la família no pot evitar l’in-trús ni negar-li el que exigeix.

Rafael Alcalde afegeix una piruetatècnica: tot està narrat mitjançant eldiàleg, no hi ha cap descripció. No és

el primer cop que es fa: l’argentí Ma-nuel Puig va utilitzar el recurs i tam-bé Philip Roth va escriure Engaño(1990) només amb diàlegs, tot i queAlcalde es recolza en la crossa d’unamena d’acotacions en què ens ofe-reix el que pensen els personatges,

molts cops contrari al que diuen. Unrecurs que trenca el ritme de la lec-tura i del qual Alcalde fa un abús ro-tund. Llàstima.

Alcalde manté molt bé l’interès.En algunes ocasions creua la fronte-ra del que és versemblant (sobretottecnològicament) però no importagens perquè dins la trama que hacreat ens ho empassem de gust. Elspersonatges i tots els jocs psicolò-gics que s’hi estableixen estan benconstruïts i el final funciona.

Li veig un problema, però: en l’es-forç per crear uns diàlegs naturals(que ho són) en els quals tot quediexplicat i mastegat, sovint resultenreiteratius, previsibles. Si s’haguésretallat un bon gruix de pàgines, en-tre anades i tornades que no ensduen a cap banda i, sobretot, limi-tant molt el recurs de les acotacionsdel que pensen els personatges, se-ria millor. Amb tot, si us truca un talLópez, agafeu el telèfon, perquè pas-sareu una bona estona. ❋

Novel·la Lluís Llort

López, Gran Germà telefònic

L’autor fa unadenúncia de lafragilitat a què

ens sotmetla tecnologia

ohn Langdon-Davies va ser una micade tot: periodista, crític literari, viat-ger, historiador, pacifista, esquerra-

nós, parapsicòleg i enamorat i defensordels catalans i de Catalunya, “El país mésenllà dels Pirineus”, com deia ell, un paísque va conèixer a principis dels anys vintdel segle passat i on va connectar ràpida-ment amb intel·lectuals com ara MariàManent i Josep Pla. ¿Gràcies a qui, si no,Manent va poder conèixer la poesia xinesaque fa seva a L’aire daurat?

Langdon-Davies va escriure DancingCatalans, el millor llibre escrit mai sobre lasardana segons Josep Pla. Després que laGuerra Civil i el seu desastrós final i la sevafeina de periodista l’apartessin uns anysde Catalunya, Langdon-Davies torna a ins-tal·lar-s’hi un vespre fred del març del1950, en companyia de Patricia Langdon-Davies, la seva dona. Arriba malalt, pateixd’emfisema, el sol del Mediterrani li aniràbé. Pràcticament només porten un gat, unparell de paquets de llavors de zínnia iquinze petits volums de clàssics de la col-lecció Hamish Hamilton: d’aquí el títol delllibre que ha escrit fa uns mesos PatriciaLangdon-Davies, Kipling, de soltera.

El matrimoni havia estalviat prou perpoder obrir un hotelet en una Costa Bravaon encara no hi ha la massificació turísticai on els anglesos són vistos amb la matei-xa estranyesa amb què nosaltres veuríem

J

avui l’hotelet informal que van fer. Es deiaCasa Rovira, era al camí de Sant Amançde Sant Feliu de Guíxols, prop de la carre-tera que du a Tossa, on no passava maicap cotxe. Van anunciar-lo al The Times:“Autor anglès i la seva esposa acceptenhostes en una vella casa espanyola.” Casa

Rovira va funcionar fins al 2003. Entre elsclients, la novel·lista Rebecca West i Nan-cy Cunnard, milionària, de família aristo-cràtica, ja alcoholitzada, que va ser amigade Pablo Neruda, antifeixista i musa d’Al-dous Huxley, de Tristan Tzara o d’EzraPound i per qui Louis Aragon va estar a

punt de suïcidar-se. Entre la gent que hi vatreballar, Maria petita, una dona que teniael do estranyíssim d’endevinar cartes i queva sorprendre a la Societat per a la Recer-ca Psíquica de Londres i a la Fundació deParapsicologia de Nova York. Va perdreaquest do quan va enamorar-se. ❋

Assaig Xavier Cortadellas

La costa més brava

Patricia Langdon-Davies, esposa de John Langdon-Davies, narra part de les seves vivències ARXIU

El gat, unes llavorsi quinze llibresAutora: PatriciaLangdon-DaviesEditorial: Diputacióde GironaGirona, 2012Pàgines: 220Preu: 19 euros


Humanitat. La Fundació Foto Colecta-nia celebra el dotzè aniversari com a en-titat privada destinada a fomentar elcol·leccionisme de fotografia amb unamagnífica exposició de la col·lecció deMartin Z. Margulies, amb seu a Miami iara repartida entre els espais de la Fun-dació Suñol i els de Colectania. De diver-ses èpoques, des de pioners del segle XXfins a fotògrafs contemporanis, aquestacol·lecció destaca pel valor que atorga ala fotografia com a imatge en si mateixa.Régis Durand n’ha fet una tria en què,

amb el títol de La morada de l’home,s’endevina aquesta presència de l’home iels vestigis de la seva supervivència.

Èpica social. Régis Durand ens pre-senta un discurs sobre la col·lecció queinterpreta la vida de l’home com una ma-nera d’estar en el món. Les fàbriques, lesperifèries d’una societat moderna, for-dista, arrelada a la productivitat, és pa-tent a certes fotografies dels EUA, peròtambé a l’abandonament d’aquestes uni-tats industrials. Una sola imatge és ca-

paç de fer evident l’organització del tre-ball o la forma de viure d’un temps o d’unlloc. Stan Douglas a Detroit o Joel Stern-feld a les ruïnes de la Drop City, en serienun exemple. A Europa, Bernd & Hilla Be-cher representarien aquesta via. L’èpicasocial de l’aventura humana també dis-posa de la versió americana, amb WalkerEvans o Berenice Abbott, o europea,amb August Sander o Gillian Wearing.

Quotidianitat. Margulies és un col·lec-cionista d’art que va decidir ampliar la

seva mirada amb la fotografia, quan ambl’aparició de l’art dels anys seixanta i se-tanta els límits entre obra d’art i fotogra-fia s’esborren. Quan Ed Ruscha treballaa part de la pintura petits llibres fotogrà-fics que constaten les benzineres de LosAngeles o Boltanski decideix fer unaobra d’art del seu àlbum fotogràfic perso-nal o Cindy Sherman s’autorepresenta amitjan anys setanta amb la foto perfor-mance, s’està obrint un camí sense re-torn a la imatge com a signe, que aquestacol·lecció exemplifica. ❋

ART&CO

Col·leccionar fotografiaPILAR PARCERISAS

Gaudí, romàntic i germànic

ots els grans crea-dors tenen l’extraor-dinària capacitat de

viatjar del que és particular alque és universal, i a l’inrevés,amb una facilitat increïble. Dela mateixa manera que elspeus de Fred Astaire es mo-uen sense que en notem l’es-forç i les hores d’assaig, o queJordi Savall mou l’arc de laviola de gamba com si fos lacosa més senzilla del món,l’arquitectura d’Antoni Gaudíse’ns presenta als nostres ullscom si una mà màgica l’ha-gués modelat en dos segons.Gaudí idea un sistema senzi-llíssim i natural d’aire condi-cionat a la Casa Batlló, gaire-bé invisible, amb petites ober-tures al carrer que situadesestratègicament fan circularaire fresc per tot l’edifici. Niens n’adonem. Els panys deles portes dels seus edificiss’adapten a les nostres mansperfectament. Gaudí, ecològici ergonòmic, avant-la-lettre. Allòpetit és tan important com allògran, quan les torres que disse-nya s’enlairen cap al cel en unapregària infinita, quan les ondula-cions de la façana emulen gran-dioses formacions rocoses de lanatura.

L’obra de Gaudí recorda so-vint l’obra de Bach. El músic ale-many, malgrat el seu gran èxit,va ser sempre un home humil isenzill. “L’únic propòsit de la mú-sica hauria de ser la glòria deDéu i la recreació de l’esperit hu-mà”, deia el compositor. Esticconvençuda que Gaudí i Bach, sihaguessin pogut coincidir en el

T

ARTISTADES

temps, s’haurien entès d’allòmés bé. Els uneix la profunditatintel·lectual, la bellesa estètica il’espiritualitat.

Quant més excavem en l’obragaudiniana, més ens meravella.Gaudí no s’acaba mai. Una de lesexposicions més estimulants del’Any Gaudí, el 2002, UniversGaudí, que es va poder veure alCentre de Cultura Contemporà-nia de Barcelona (CCCB), comis-sariada per Juan José Lahuerta,ens va demostrar les nombrosesarrels de l’obra gaudiniana. Gaudíes relaciona, entre d’altres, ambels dibuixos de Venècia de Rus-kin, els prerafaelites anglesos,

amb l’arquitecte Viollet-le Duc,amb Wagner o amb l’obra deMarià Fortuny fill. Només per po-sar alguns exemples.

Un nou estudi sobre l’arqui-tecte dóna ara una nova volta al’obra gaudiniana. El filòsof Car-les Rius Santacana acaba de pu-blicar Gaudí i la quinta potència,editat per la Universitat de Bar-celona, on l’autor desenvolupauna curiosa teoria que relacionaGaudí amb el romanticisme tar-dà alemany, en concret amb lesteories del filòsof Friedrich Sche-lling, i amb el pintor DesideriusLenz, membre de l’escola d’artde Beuron i autor de la decoració

de diverses esglésies i monestirsbenedictins arreu d’Europa, queva morir dos anys després quel’arquitecte.

El més curiós del llibre de Riusés que la seva tesi se sustenta apartir de l’observació amb tot lu-xe de detalls d’una de les obresde Gaudí menys conegudes pelpúblic, la Casa Bellesguard, queavui en dia és una residència par-ticular. Malgrat ser una de lesobres que mai apareixen a lesguies turístiques, la Bellesguardaplega gairebé tots els elementsde la filosofia i simbolisme gaudi-nians. La casa, que té molt decastell, imposa d’una manera

molt especial, malgrat que avuien dia quedi mig oculta per la se-va proximitat a la Ronda de Daltde Barcelona. L’elegant creu dequatre braços és l’element mésvistós d’aquest edifici.

La casa va ser encarregada aGaudí el 1900 per Maria Sagués,en uns terrenys que tenen unaforta càrrega simbòlica catalanis-ta. En els terrenys on es va bastirla casa es diu que hi havia lesrestes d’un antic palau del reiMartí l’Humà, l’últim rei de la di-nastia catalana autòctona, mortel 1410. Des del castell, el rei po-dia gaudir d’una vista magníficasobre Barcelona. Segons JoanBassegoda, a Gaudí li van encar-regar un habitatge, però ell vaconvertir l’obra “en un homenat-ge a la memòria del rei Martíl’Humà”. Una actitud que po-dríem definir típica del romanti-cisme i de la Renaixença.

Escriu Carles Rius que Gaudíes va prendre la Casa Belles-guard com un assaig viu del quehavia de ser l’Església ideal, quehavia proclamat Lenz en les se-ves obres i estudis teòrics. Lenzadvocava en les seves obres perun cristianisme místic, que estè-ticament bevia tant de les arrelsde l’art cristià occidental –ambun estil neogòtic força caracterís-tic– com de l’art egipci i oriental.A tots els detalls de la Casa Be-llesguard, segons demostra el lli-bre de Rius, hi ha l’empremtad’aquesta escola artística de l’esteuropeu. Les comparacions for-mals entre les pintures de Lenz iles formes de l’arquitectura de laBellesguard confirmen aquestcuriós lligam de Gaudí amb lacultura germànica. ❋

La imponent Casa Bellesguard és la protagonista d’un nou estudi sobre Antoni Gaudí JUANMA RAMOS

MONTSE FRISACH

26 D’ABRIL DEL 2012 15DECARAALAGALERIA

La llar de l’obra gràfica

a estar a punt de posar-li un nom associat al ro-mànic i a l’avantguardacatalana de postguerra,

Taüll, però no li acabava de fer elpes, i tot fullejant un llibre del seuamic de l’ànima, Alexandre CiriciPellicer, va trobar una alternativamés afinada. Eude, el nom de laprimera dona artista que va sig-nar la seva obra, el Beatus de Gi-rona. Artista, dona i valenta, unacombinació perfecte, va pensar.

Fina Furriol es va encomanar al’esperit d’aquesta monja pioneraper obrir la galeria d’art a Consellde Cent, al maig del 1975, durant30 anys. Fins que es va morir, el2007, la seva vida va ser la sevagaleria. Infatigable, no tenia maicap pressa per anar-se’n a casa.Fina Furriol era, a més, la galeris-ta més afable i afectuosa de Con-sell de Cent. Optimista de mena,amb un somriure vital i encoma-nadís, diuen que no tenia ene-mics. Tothom l’adorava. Sotauna aparença de despistada, s’hiamagava una persona perspicaç,molt intel·ligent i sensible amb lacreació artística contemporània.No se li escapava res.

La Fina va emmalaltir el 2004i, a partir de llavors, la seva ger-mana Maria Rosa la va començara ajudar. Professora d’anglès i decastellà, la Maria Rosa semprehavia dit “d’aquesta aigua no enbeuré”, és a dir, que mai no latrobarien a la galeria de la Fina.Però quan la va veure tan feblede cos, i encara tan il·lusionadaper la galeria, es va adonar que sino li donava un cop de mà la Finas’extingiria abans d’hora. Des-prés de la seva mort, molt plora-da a tot el sector, la Maria Rosa

V

va decidir continuar. I així, l’aven-tura d’Eude ha pogut restar fidelals principis de la fundadora.

Anem al començament de tot.Quan tiba, l’art tiba fort, però perobrir una galeria, i encara mésals anys setanta, es necessitauna bona empenta. A la Fina, vin-

culada al món de l’educació,l’empenta decisiva li va donar Jo-sep Maria Subirachs. “Si mai volsobrir una galeria, diga’m-ho quet’ajudaré”, li va prometre l’escul-tor. I va ser així: Subirachs la vaposar en contacte amb els Gili ijunts van engegar el projecte de

la galeria 42, a la rambla de Cata-lunya. Tot plegat, al final, va sermolt efímer, però per a la Fina vaser una gran escola per submer-gir-se en el món de l’obra gràfica,el que seria el seu món.

Quan van quedar lliures elsbaixos del número 278 de Con-

sell de Cent –hi havia una altragaleria que va abaixar persia-nes–, Fina Furriol s’hi va llançarsense por. I això que ja estava apunt de fer cinquanta anys.

Tenia molt clar què volia fer.Fascinada pel món anglosaxó,l’entusiasta galerista es va arris-car amb obra gràfica d’artistesestrangers, la majoria mai expo-sats a Barcelona. El còmplicemés incondicional de les sevesdèries va ser Franco Bombelli, fi-gura clau en la història del gale-risme a Catalunya, que fins i totva arribar a ser durant un tempssoci d’Eude.

Amb un padrí tan privilegiat,va inaugurar la galeria amb unamostra de Richard Hamilton, quela va acompanyar en personaquan va celebrar el vint-i-cinquèaniversari d’Eude. Henry Moore,David Hockney, Jasper Johns...són alguns artistes genials que laintrèpida Fina Furriol va introduir,sempre amb obra gràfica, al nos-tre país. Més tard, va incorporaral seu catàleg els tòtems de l’artcatalà i espanyol. Conscient queel negoci era complicat, va triarobrir línies amb l’aposta per ar-tistes emergents i un altre segellpropi, per la fotografia, llavorsuna raresa en les galeries barce-lonines. Eude va promoure la pri-mera exposició de Man Ray aBarcelona.

Amb un dels fons més farcitd’obres de totes les galeries de laciutat, Maria Rosa Furriol va tirarendavant desafiant, però, unstemps ben poc agraïts per al sec-tor. “Procuro no pensar gaire enel futur”, assegura. Això sí, la re-conforta pensar que no ha traïtles idees de la seva germana. ❋

Miró o Picasso? Miró.Un poeta. García Lorca.Un músic. Mozart.Triï un segle. El XX.La seva obra més estimada. ‘Lightning and queenbee’ (1980), de Joseph Beuys.Quina ciutat representa l’art? París.

Una peça que mai no es vendria. ‘Les formigues’(1974), de Miró.L’art ha d’estar subvencionat? Sí.Per què la gent ha de comprar art? Per créixerpersonalment.Com seria el món sense art? Sense sensibilitat nipensament.

“L’art ens fa créixer personalment”Maria Rosa Furriol, al costat d’una fotografia en què apareix la seva germana Fina ANDREU PUIG

MARIA PALAU

ada temps té les seves cons-tants i coordenades, que preci-sament això és el que fa que ca-da temps sigui únic i original,

fins i tot en un desastre general. Però ar-riba un moment en què determinats ins-truments –la manera com tractem larealitat del nostre entorn– imposen iproposen nous muntatges, altres mane-res d’emprendre la vida, d’un ser quel-com arranjat d’una altra manera quecom fins aleshores. A l’àmbit dels sorolls–ho és tot el que trona o dringa al nostre

Centorn– de sobte n’hi ha uns que enssemblen o els adoptem com a sons. Unavegada assumits i adaptats els tenimcom la representació i l’expressió del quetot seguit seran les nostres músiques,aquells sons que ens hem fet nostres,hem inclòs a la nostra sensibilitat auditi-va. Però de sobte ens trobem que fem unpas endavant: apareix un instrumentque recull sorolls i que nosaltres conver-tim, tot manipulant-lo, en sons que, aixímateix, sense que ja corresponguin a resdel que fins aleshores crèiem que era ex-

pressió de la realitat, tanmateix ens ofe-reixen quelcom que acceptem com a mú-siques.

De tot això me n’he adonat en assistira una sessió del grup musical Acarícia’mel Morro a l’estudi d’un dels seus autors,Àlex de Fluvià, artista pintor. Aleshoreshe verificat la similitud que hi havia ambles formes de la plàstica gestual actualque utilitza uns colors/sons que combinaen un sintetitzador creador que cadapersona és. Què sigui la realitat, és unaaltra qüestió. ❋

TRUQUEN!

De sons, músiques i formesARNAU PUIG

Una de les obres d’Àlex de Fluvià

UNTROSDECONVERSAAMB

A.C. Per què el tema del mal?

G.T. És el gran tema de la litera-tura. Tolstoi ja deia allò de: “Les fa-mílies felices no tenen història.” Lavida comença amb un conflicte,amb un incident, i la literatura tam-bé. De fet, en aquesta novel·lam’interessa parlar de la reacció fí-sica i química que es produeix justabans de l’acte de maldat. M’inte-ressa sotmetre els personatges aun experiment social i humà.

A.C. I adoptes una miradacientífica?

G.T. Sí, com a narrador m’agra-da adoptar certa distància dels es-deveniments. El narrador no fa unjudici de valors. No és dolent, ni tansols s’entusiasme ni s’excita. Nointento interferir en allò que estàpassant a la novel·la. Tracto els ho-mes com si fossin animals contra-posats a la moral de la màquina.

A.C. No t’entenc.

G.T. Tenir un bon cor o tenirsentiments en general només faque molestar la competència tèc-nica. La qüestió del llibre és que siel protagonista fos bondadós, nopodria ser un científic eficaç. La se-va mà no pot tremolar i per això hade ser una persona freda. És el di-lema entre adoptar la moral huma-na o la moral de la màquina.

A.C. Però tu quina moral de-fenses?

G.T. Els éssers humans hem dedefensar que, tanmateix, és boque la nostra mà tremoli, encaraque la fermesa sigui beneficiosa enun moment determinat, és terriblea llarg termini. M’agrada plantejaraquests dilemes al lector, quequan tanqui el llibre, continuï refle-xionant. Els llibres no han de sercàpsules tancades que t’ho reso-len tot. Qui vulgui solucions que esfaci d’una església o d’un partit po-lític. Jo escric per intentar enten-dre, però no per oferir solucions deres perquè crec que això seria pe-rillós.

A.C. Al llibre hi ha altres

punts d’ombra relacionats ambaquest metge. Hi ha una escenamolt brutal de quan el seu pare lidemana que violi la criada perposar-lo a prova.

G.T. Sí, aquesta escena fad’ombra al llarg de la novel·la, queés com la història d’un fill que voldemostrar al seu pare que ja sapanar amb bicicleta. Tota l’estonavol deixar clar que ell és el fort enrelació amb el seu germà, però lamalaltia i la decadència física en-tren en joc i ell no pot acomplir elsideals del seu pare. A diferència dela meva novel·la anterior, Jerusa-lem, que era fragmentària, aquí te-nim com a unitat el cervell del pro-

tagonista. M’hi he volgut posar adins, i he optat per fer una novel·laclàssica.

A.C. No fotis!

G.T. Sí, clàssica en el sentit quehe agafat el personatge des de laseva pubertat fins al final de la sevavida, encara que en lloc de ser unanovel·la de formació, la meva, ésuna novel·la de deformació perquèla deformació moral del protago-nista marca la seva relació amb lesaltres persones.

A.C. I quin és el paper del ro-damón que entra en la seva vi-da?

G.T. No ho sé, de debò. Jo notinc mai cap pla a l’hora d’escriure.No sé qui apareixerà en els meusllibres. Una de les possibles inter-pretacions és que fa el paper delboig, de l’incontrolat, obre un es-voranc en el cervell del metge i té aveure amb el desig, en la frustracióde tota lògica.

A.C. Comentaves abans lafragmentació de la novel·la Jeru-salem. Aquest que presentesara també és un llibre molt frag-mentat.

G.T. M’agraden els capítolscurts, que es puguin llegir autòno-mament, així faig una estructuramaquinal, que funcioni per peces.Ara ens centrem en això i ara enallò i entremig els espais en blancsón molt importants perquè sónper remarcar que el llibre no és perempassar-se’l i prou. S’ha de llegiramb lentitud, per pensar.

A.C. En canvi, tu escrius depressa.

G.T. Escric d’una manera ma-laltissa. Tinc cinc paraules, una odues imatges, i m’hi poso cinc ho-res sense tenir ni idea de què sorti-rà. Estic escrivint i investigant alho-ra. No m’interessaria escriure so-bre allò que ja sé que passarà.Aquest llibre va sorgir d’una imat-ge que després no surt: algú re-sant al costat d’una màquina delsegle XVIII i com el so de l’oracióentra en competència amb el sode la màquina. Aquest és el granconflicte del nostre temps entrel’oració i la tècnica. Entre la possi-bilitat que et demanin de resar inomés recordis la taula de multipli-car o bé, a l’inrevés, que també ésperillós.

A.C. Ets creient?

G.T. Tinc molta fascinació perla creença. Penso que un creient téalguna cosa més que jo no tinc,que ha entès quelcom que jo no heentès. Sempre tinc la idea que jono sóc només racional i pertanyoen un altre món, però no l’entenc ino hi ha cursos perquè l’apren-gui. ❋

Gonçalo M. TavaresAcaba de pu-blicar Apren-der a rezar en laera de la técni-ca (Mondado-ri), una novel·laon porta a l’ex-trem la qüestióde la moral il’eficàcia, pro-tagonitzadaper un cirurgiàque precisa-ment és bo enla seva feinaperquè no tésentiments,funciona comuna màquina.És una gran no-vel·la amb l’es-til inconfusiblei les dèries re-currents del’escriptor por-tuguès

FOTO: PERE VIRGILI

ADA CASTELLS

contracultura

Documents

CULTURA