d e I aiiiateurii§»nie a l a profeii;{§»ioiialitaÉ

radicidiiiilinent, el pres-fi íi de la tuncit) arxi-visticii nt) havia tingue

cap mena de corrclació amb la seva antis^uitat i utilitat pública. Durant selles va teñir, en la niaju-ria deis castis, un carácter marj^inal, i s'eniplapu'a —en una alternanga gairebé pen'ersa-^ o bé en el marc de la gestió deis docunients o bé en el de la recerca histórica. Dit de manera mes precisa, de manera alterna .se la situava en l'ámbit de la fiíncíó juridicoadministrativa o es prenia n<:>més en consi-deració el seu vessanc bÍstoric<.>cukural. L'atribució de ia tunció arxivística a un d'aquests sectors deri-vava immediatament en la mes absoluta despreo-CLipació per l'ultre. Així, i llevat d'isolades excep-cions, quan l'arxiu exercia plenament la seva urili-tat en el sector de la gestió de la documentado administrativa, qucdava absolurament deslligat de la seva responsabílitat en la cura del patrimoni documental de carácter historie.

Aquesta contradicció irresolta determinava l'existencta de diies menes d'arxivers: aquell que tenia una forta formació juridicoadministrativa —sovint procedent del món del dret o de la fe pú­blica— i aquell que representava la figura de Teai' dit expert en paleografía, diplomática i llatí medie­val i, en la majoria deis casos, amb una solida for­mació d'historiador. Rarament es donava, per no dir gairebé mai, una concepció global de la ñjnció arxivística que permetés la coasolidació d'un perfil de professíonal mes polivalent, amb responsahüitat sobre tota mena de fons, documents i suports.

Com J!i hem assenyalat alguna altra vegada, l'arxivística es desUiura del déficit de ser conside­rada un ofici marcadament práctic i aconsegueix assolir un indiscutible carácter científic a mitjan segle XIX, moment en que es formulen els seus

ICaiiioii AIIKM'CII i rii;:iu-i'aM

principis essencials —els de procedencia o provi-nenijia i respecte a l'ordre primitiu—, apareixen les primeres compilacions doctrináis que configu­ren un eos reóric solid i sistemátic, tixant de manera definitiva unes técnitjues de tractament documental especifiques, i es posen en marxa les primeres escoles especialíczades de formació.

Així, l'arxivística s'incorpora plenament a l'elenc de les ciencies, ates que compta amb un objecte ciar d'atenció, els arxius, reíx a formular una metodología propia i te una finalitat precisa —la conservació i la recuperació de la informa-cit>—, un ámbit d'investigació i estudi ben defi­nir i una indiscutible personalitat propia, fruir d'ha\'er assolit un carácter formatiu interdisci-plinari i transversal.

Es en aquest context en que l'assumpció del pr inc ip i de l ' a rx iv ís t ica in tegrada pe rmet avanzar en la consolidació científica de la pro-fessió, en la mesura que propicia la cohcsió deis dos ámbits tradicionals de qué s'havia ocupar, superant així la dicotomía arxius administratius / arxius histories, facílítant la creació d'associa-cions i organismes internacitmals encarregats de promoure'n la difusió i coneixement í, sobretot, internacíonalí tzant directrius i principis tan rellevants com ara la necessitat de gestionar de manera integral i harmónica els documents des del moment en qué es generen a les oficines fins que íngressen a les insticucions arxivístiques.

A nivell gironí, el desverílament de l'arxivís­tica es produeix d'engá del restabliment de la democracia amb la convocatoria de les primeres eleccions democrátiques el 1978 i, fonamental-ment , en l 'ámbit de l 'Adminis t rac ió local. L'existéncia durant el franquisme d'uns pocs pro-fessionals que vetUcn, sovint amb una gran penú-

16Í6I 56 Revista de Girona / ni'ini. l í? nmeiubre - doeiiibrc 19^9

riii de mitjans, per la prcscrvació deis fons muni­cipal, notarial i eclesiastics, facilita que amb l'arri-bada ais ajuniaiiients democratice d'uns polícics amb il-iusions i nous projectes s'inipulsi intensa-ment aquest sector de l'administració i la cultura.

Aixi, la pradua! intei;ració d'una serie de joves professionals, la majoria tormats a les aules de la universítat gironina, afavoreix l'arrencada d'un moviment que maldará dccididameni: per dignificar el patrimoni i.locumental institucional i obrira de bat a bar les portes deis arxius a uns ciiitadans que fins aleshorcs s'ban trobat amb unes administracions opaques i secretistes. Els arxius adquireixen així el sen carácter de patri­moni públic, de manera que al llarg deis anys vuitanta s'assisteix a una florida Je puhlicacions locáis i a un ressorgiment de la recerca univer­sitaria que té la seva base mes ferina en la políti­ca de reorganització i obertura deis servéis d'arxiu d'arreu de les terres gironines.

També és en aquest períodc que Tarxivística gironina esdevé la punta de llanca de la recupera-ció de Tinterés per la salvaguarda del patrimtini documental cátala. A banda de dur-se a terme una profunda renovació de les infraestructures i deis servéis deis arxius arreu, en pocs anys es dig­nifiquen els arxius de les administracions I de multes altres entitats, i aquest moviment permet r emergénc iá de sectors poc valorats fins al moment, com el món de les imatges, de la carto­grafía o de la documentació arquitectónica, per posai només uns ¡locs exemples. Sense anim d'exhaustivitat, remarquem la decisiva influencia gironina en la formació i desenvolupament de l'Associació d'Arxivers de Catalunya —valgui la dada il-lustrativa que els tres presidents que ha tingut l 'entirat al llarg deis seus quinze anys d'cxisténcia han estai gironins—-, el paper prota­gonista exercit en la consideració del patrimoni fotografié, els arxius privats, la documentació car­

tográfica o la dinamització cultural, i la gran pro-tusió de publicacions d'instruments de descripció —guies, invcntaris i catálcgs deis arxius—-, que han potenciat l'exercici digne de la recerca per part deis usuaris universitaris i els ciutadans.

Voldria cloure aquesta breu pan(.>ramica remarcant el fet que la professionalitat del sector arxivístic ha estat un procés pie de dificultats, i que el reciclatge i Tactualització de coneixe-ments ha estat ptissible gracies a la voluntat del coMectiu i a la formació especialitzada impulsada des de l'Associació d'Arxivers de Catalunya en col'laboracii) amb universitats i institucions cata­lanes. Enguany, sembla que som en el moinent historie de superar un deis déficits mes clamoro­sos que presenta la nostra profcssió, que és la manca d'una titulació universitaria específíca. Si bé rarxi\-ística gironina, com la catalana, s'ha nodrit tradicionalment de professionals provi-nents de Uicenciatures en historia, és evident que !a centralitat de l'arxivística a l'administra­ció pública i l'empresa privada, i sobretot, la plu-ralitar deis coneJxements que enclou, exigeix una formació especialitzada de segon cicle en l'ambit universitari. La presentació per part de totes les associacions espanyoles d'una proposta consensuada de Ilicenciatura en arxivística, i l'esperani^a de poder-la traduir aviat en una reali-tat tangible a diverses universitats espanyoles, consfituiria el coroldari d'una professió que ha reeixit a preservar la memoria i, albora, implicar­se en el desenvolupament d'una Administració mes democrática, transparent i participativa. O dit de manera mes retórica, una professió clau per garantir l'adequat equilibrí entre la preserva­d o de la memoria histórica i el desenvolupament de la socictat de la informacló.

Ramón Alberch ¡ Fugueres és arxiver en cap di.' rAjLini;inient de Barcelona.

Típica i?TiíitgL'

d'im arxiver.

Revista de Girona / m'ini. I '7 nox'cnihre - (.lescmhre 1 9*0 57 |6^7|