Del llatí a les llengües romàniques

GHCI-PAC2 Santiago Paricio 1

El llatí vulgar i la formació de les llengües romàniques.

PAC 2 - Gramàtica Històrica Catalana I

Filologia catalana - UOC13.04.2008

Santiago Jorge PARICIO MARTÍN

Aquesta obra està subjecta a una llicència Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons. Per veure'n una còpia, visiteu http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/2.5/es/ o envieu una carta a Creative Commons, 171 Second Street, Suite 300, San Francisco, California 94105, USA.


Índex general

1. Introducció teòrica.

2. Del llatí a les llengües romàniques.

5. Conclusions.


Diferència entre dialecte i llengua. Lingüística.

Tradicionalment, un dialecte és un sistema desenvolupat i sotmès lingüísticament a la seva llengua mare (e.g. castellà -> andalús).

Des de la lingüística formal, es postula que tots tenim una llengua interna natural única (e.g. català-i). La llengua externa és una abstracció. No es podrien diferenciar [1].

Sociològica. Es parla de dialecte quan els parlants d’una llengua s’identifiquen

i es sotmeten a un altra (e.g. cas d’Itàlia). Hi poden influir qüestions històriques, de prestigi social o les polítiques lingüístiques.

Política. Es parla de llengua quan està reconeguda per una institució

política mitjançant la legislació oficial establerta (e.g. valencià / català).


Mètodes lingüístics de diferenciació La comparació: es comparen les evolucions fonètiques,

sintàctiques, morfològiques, el vocabulari bàsic, etc. per saber la filiació i el grau de parentesc. Els resultats són massa variables depenent dels dades estudiats (e.g. gascó / occità).

La intercompresibilitat: s’estudia si els parlants en situació normal es poden comunicar. És molt subjectiva. Amb aquest mètode, per exemple, portuguès i castellà es poden considerar una llengua [2].

La dialectometria: a partir de l’aplicació de fórmules matemàtiques i d’estadística, es pot establir un determinat patró de variació amb què fer-hi delimitacions [3]. També resulta variable.

Cap mètode lingüístic és fiable perquè la diferenciació depèn, a més a més, de factors històrics, polítics i socials. En especial, dins la romània, aquestes variables encara són més complexes.

“UN IDIOMA ÉS UN DIALECTE AMB

EXÈRCIT I MARINA”


Concepte de família lingüística.

És un grup o conjunt de llengües diferents que, tanmateix, tenen un origen comú. La llengua de la qual procedeixen s’anomena llengua mare.

Quan llengües no emparentades directament però apropades geogràficament presenten coincidències, implica que hi ha hagut un contacte i intercanvi de trets que, amb el pas del temps, pot terminar per igualar-les. Aquest fenomen es basa en la “hipòtesi de les ondes” [2].

La teoria tradicional de l’evolució estableix un model de desenvolupament arbori (1). Tot i això, altres hipòtesis plantegen models d’equilibris “interromputs” o “puntuats” (1). Ambdós postulen marcs de treball diferents quant a l’estudi dels canvis lingüístics [2].

21


Índex general



5. Conclusions.


Naixement i tipologia del llatí.

El llatí era una llengua indoeuropea que es parlava a la Península Itàlica en una petita regió central. Pel seu poder militar i econòmic va tornar-se la llengua imperial de la qual van néixer les romàniques.

Al seu voltant, però, altres llengües indoeuropees (e.g. l’osc, umbre, gal·lo, grec) o no indoeuropees (e.g. etrusc o rètic) són més generals i tenen sistemes d'escriptura i cultures més avançades.


Varietats del llatí.

Arcaic: (orígens – s. II aC) No se’n tenen registres escrits. Preclàssic: (s. II aC – I aC) N’hi ha textos escrits, però no

gaires. Clàssic: (s. I aC – 14 dC) Es tracta d’un tipus de llatí fixat per

a usos escrits. Serà la llengua de cultura de Roma. Postclàssic: (14 dC – s. III) Es va perdent la unitat i apareixen

elements populars. Tardà: (s. III - VIII) és el llatí parlat i escrit fins al naixement de

les llengües romàniques. Medieval: (s. VIII - XV) és només escrit, variable, prestigiat. Humanístic: (s. XVI -) és el llatí rescatat com a llengua culta

pels moviment renaixentistes europeus.Llatí vulgar: es tracta d’una denominació ambigua: quin llatí és? Existeixen moltes hipòtesis, però, simplificant molt, podríem dir que és el llatí oral [criollitzat [4]] que va ser comú a tota la romània i va ser la base de les futures llengües romàniques.


Característiques del llatí vulgar.

Canvi de la quantitat per la qualitat: d’un sistema de 10 vocals tòniques es passa a un altre de 7 en llatí vulgar (similar al català).

Simplificació de diftongs: AURU>ORU>or i síncope de vocals breus àtones: OCULUM>OCLU>ull.

Aparició de palatals: (des del s. III) [, , t, t, , ]. Caiguda de consonants finals: HOMINEM>home. Canvis flexius: de tres a dos gèneres en els noms i

pèrdua de declinacions quasi total. També major ús de diminutius i expressivitat.

Reestructuració o creació de paradigmes (determinants, nexes, preposicions...) i de l’ordre dels arguments oracionals.

Tendència sintètica en la creació del temps.

Llatí vulgar de la zona del català, no pas general en algunes casos.


Restes del llatí clàssic en l’actualitat.

Cal diferenciar els mots patrimonials dels semicultismes i dels cultismes. Els segons no han passat per tots els episodis regulars. Els tercers són casos d’adaptació o d’adopció de mots llatins que, per emprar-se directament del llatí clàssic i per fixar-se així, no han sofert canvis (només adaptacions morfològiques o gràfiques).

OCULU -> oculista / ull però *ullista. DIRECTU -> dret / directe. MIRACULU -> mirall (patr.) / miracle (semic.) / miraculós (cult.)

En alguns casos, els cultismes es conserven pel seu ús ritual o pel seu caràcter escrit o judicial. Però, sovint, són deguts a la necessitat d’anomenar nous elements inexistents de manera que s’havien d’emprar de la llengua universal fins a fa poc: el llatí.


Les llengües anteriors a la romanització.

Substitució lingüística: amb l’arribada del llatí, les llengües parlades als territoris colonitzats comencen a desaparèixer deixant només paraules, topònims i alguns trets...

Substrat: degut a la diversitat lingüística anterior, seran moltes les llengües que influiran i comptaran a l’hora d’establir diferències interlingüístiques.

Les més conegudes són: Basc: Encara parlat. La seva extensió era més gran.

Pobles d’aquesta filiació ocuparien l’ària de l’actual nord d’Aragó, Catalunya nord-oest, Sud-oest francès, País Basc, Navarra, La Rioja, i part de Cantàbria i Castella i Lleó.

Celtibèric: Desaparegut. Era llengua celta continental. Es parlava per la Ibèrica. Pobles preceltes o paraceltes haurien ocupat la resta occidental peninsular [5].

Ibèric: Desaparegut. Llengua mediterrània. Es parlaria des de Marsella per tota la costa m fins al sud-est peninsular.

Altres llengües: no indoeuropees i també indoeuropees de les quals no se’n tenen gaires dades (grec, fenici, púnic, etc.)


Procés de conquesta i colonització.

La conquesta romana va començar amb molta força per la costa mediterrània (e.g. Tarraco i Empúries) i es va expandir per l’Ebre cap a Navarra. Aquesta zona serà la Tarraconense, molt important, amb una població estable de colons que s’establiran en nous assentaments i, amb la caiguda del poble celtibèric i la pau amb els pobles bascos, resultarà en un nucli molt potent d’expansió romanitzant.

Un altre punt serà per la Bètica, on els colons van ser molt menys estables i acostats.

La Lusitània va ser una tercera ària de conquesta que, pujant per la via de la plata, arribaria a tot el nord-oest peninsular, menys interessant i gairebé sense població romana, la qual cosa retardarà el procés de substitució.


Romanització i altres esdeveniments. Quan comença la colonització, el llatí es troba

amb llengües molt diferents. La romanització d’aquests pobles tindrà repercussions futures al català. De fet, algunes fenòmens fonètics pel substrat (sonorització de sordes intervocàliques o vocalització de KT>it -pel celta-), i, és clar, també topònims, antropònims i determinats tipus lèxics.

Els parlars germànics van funcionar com a superstrat del català des del V fins al VIII amb francs visigots, però no hi van influir gaire, només en alguns tipus lèxics (antropònims, topònims, etc.).

L’àrab imprimeix un canvi més important per la durada de la seva ocupació i els restes que va deixar: nombroses arabismes i la creació d’un parlar romànic: el mossàrab, que es va fusionar amb la conquesta dels seus territoris per part dels cristians cap al sud i que, en català, com a en les altres llengües, van ser peça fonamental de l’evolució del romanç.

711

415

218 aC

1) Pobles preromans (bascs, ibèrics i celtes).

2) Invasió romana i romanització.

3) Invasió dels visigots i, desprès, dels francs.

4) Invasió àrab, berber i arabització.


Causes de la fragmentació

Tipus de substrat anterior a la romanització. Procedència geogràfica i cronologia del llatí

(dialectes diatòpics). Antiguitat de la conquesta. Distància amb els centres de poder (no tan sols de

Roma sinó també dels nuclis regionals). Intensitat de romanització (velocitat i nivell

d’assimilació cultural i lingüística) Diferències socials dels colonitzadors (dialectes

diastràtics i diafàsics). Influència de llengües hegemòniques posteriors a la

caiguda de l’Imperi (germàniques, àrabs, eslaves...) Evolució interna dels parlars. Estructura social, de les xarxes i vies de

comunicació.


Tipus de llatí: innovació vs. conservació.

El tipus de llatí que es va imposar en una determinada regió va condicionar molt la seva evolució cap a una o altre llengua o dialecte romànic.

Per exemple, a la península Ibèrica la província Tarraconense (cas del futur català i l’aragonès) es va romanitzar prou i amb colonitzadors de classes socials més baixes que no a la Bética (futur castellà, asturlleonès i galaicoportuguès) on les classes socials parlaven un llatí més culte i, potser, arcaïtzant.

També aquesta variació va influir substancialment dins la tipologia els dialectes del català, on a la part oriental i costera es va assolir un llatí més innovador i col·loquial que no a la part occidental –és a dir, interior–, on el llatí va ser més conservador.


Gal·loromània o iberoromània: on és el català?

Encara no hi ha acord amb la classificació del català com a part de la gal·loromània o de l’iberoromànica. [6]

Aspectes polítics més que no lingüístics han contribuït a aquesta confusió i disputa.

La solució actual més acceptada es la classificació del català com a llengua pont entre tots dos nuclis, compartint característiques d’un i d’altre.

També s’ha parlat d’una possible ària occitanoromànica. Hi trobaríem l’occità, el català [i l’aragonès]. Tres llengües “pont” des de la posició ibèrica o gal·la.


Quadres de lexic comparat. El lèxic que millor es presta per a l’estudi d’agrupacions

romàniques és el lèxic romànic bàsic diferencial (147 mots).

Els resultat del seu estudio són [7]: castellà-portuguès 85.7%, català-occità 74.8%, francès-occità 73.4% i aragonès-català 62.5%.

Si s'analitzés la variació dialectal d’aquest lèxic, l’establiment de fronteres encara seria més complicat. En resum, existeix una continuïtat dins la romània.

Portuguès Castellà Aragonès Català Occità Francès

bocejar bostezar badallar badallar badalhar bâiller

feder heder pudir pudir pudir puer

comer comer minchar menjar manjar manger

ferver hervir bullir bullir bullir bouillir

trigo trigo trigo blat blat blé


La influència d’altres llengües. El grec hi ha influït com a font de cultismes i tecnicismes científics

(telèfon, biologia...). L’occità, per una forta relació entre ambdues llengües, ha fet que

moltes paraules entressin al català com a occitanismes (veire, empatxar, ambaixada...).

L’aragonès també hi ha influït i ha tingut importància capdal dins el valencià i el català d’Aragó.

El francès ha introduït gal·licismes tant a l’Edat Mitjana (jardí, xemeneia, timbre...) com a des del s. XVII (xofer, debut, xalet...).

L’italià, des de l’Edat Mitjana i el Renaixement (novel·la, macarró, sonet...)

L’anglès, és clar, i cada vegada més (esport, futbol, software...) El castellà, amb una influència hegemònica que ha arribat a fer

perillar la mateixa llengua catalana, també hi ha ficat molts elements de qualsevol classe; des del lèxic (tarda, preguntar, burro...) fins a la sintaxi (desaparició d’en i hi, verb ésser, clítics...).


Índex general



5. Conclusions.


Procés de l’evolució

Llatí clàssic

Llatí vulgar

Preromanços

Llengües romàniques

Evolució interna o pidginització

Expansió i colonització romana

Dialectalització del continuum romànic

Evolució interna (Orígens)

Fixació del model literari clàssic

Més dialectalització

Paral·lelament a l’evolució lingüística, la ciutat de Roma comença una increïble expansió militar i econòmica cap a la construcció del Imperi Romà.

En aquesta expansió, llengua, cultura, religions, legislació, etc. són espargides per tot el món conegut.

El procés d’assimilació lingüística no s’assola d’igual manera a totes les terres ni és igual el tipus de llatí; la qual cosa imprimeix les primeres distincions.

La caiguda de l’Imperi i el naixement dels nous estats o ciutats estat fa que el procés de fragmentació es multipliqui.


Arbre de les llengües romàniques

Llatí

[Centre i orient][Occident]

- Romanès

- Italià.

- Retoromànic

- Sard

- Francès

- Francoprovençal

- Occità

- Català

- Aragonès

- Castellà

- Asturià

- Galaicoportuguès

Òrbita del imperi carolingi

Òrbita de la monarquia asturlleonesa

Ària occitanoromànica?

Esquema adaptat de Metzeltin (2004) [8].

Òrbita del món romanès

Òrbita del món itàlic


Quines llengües es parlen a Espanya? Davant la creença més popular que diu

que s’hi parla una llengua general (castellà) i tres llengües cooficials (català, basc i gallec); la realitat és més complicada.

Així doncs, llevat el basc (única que no és romànica), s’hi parlen 6 llengües derivades del llatí [9]:

Gallegoportuguès. Asturià. Castellà. Aragonès. Occità (aranès). Català.


El català, llengua romànica.

“La romanitat és una realitat present i quotidiana per a nosaltres cada cop que, per establir comunicació, per rebre informació o per deixar constància del nostre pensament, obrim la boca, agafem la ploma, despengem el telèfon, engeguem el televisor o teclegem a l’ordinador. No en som generalment conscients, però és ben bé així.”

L.E. López del Castillo [8]


Notes de bibliografia. [1]: J. URIAGEREKA (2005): Pies y cabeza: una introducción a la sintaxis

minimalista. Madrid: A. Machado Libros. [2]: R.M.W. DIXON (1997): The Rise and Fall of Languages. Cambridge

University Press. [3]: Cf. <URL: http://ca.wikipedia.org/wiki/Dialectometria>. [4]: S. GOYETTE (2000): The emergence of the romance languages from latin.

A case for creolization effects. Ottawa: University of Ottawa. [5]: F. BURILLO (2007): Los celtíberos: etnias y estados. Barcelona: Crítica. [6]: Per a saber-ne més, cf. LL. LÓPEZ DEL CASTILLO (2000): El català,

llengua romànica. Barcelona: Edicions 62. [7]: LÓPEZ via J.J. SEGURA <URL: http://www.charrando.com/infodoc8.php>. [8]: M. METZELTIN (2004): Las lenguas románicas estándar (Historia de su

formación y de su uso). Uviéu: Academia de la Llingua Asturiana. [9]: F. FERNÁNDEZ (2007): “Plurilingüismo y contacto de lenguas en la

Romania europea” en J.E. GARGALLO i M. REINA (2007): Manual de lingüística románica. Barcelona: Ariel.

Per a una visió àmplia, bona i actualitzada de la Romània: J.E. GARGALLO i M. REINA (2007): Manual de lingüística románica. Barcelona: Ariel.

Per a tota l’exposició, en general, s’ha seguit el manual de l’assignatura GHCI (UOC), mòduls 2 i 3.

Documents

Del llatí a les llengües romàniques