Diumenge 8 de novembre de 2009 Dominical filemot de dotze fotògrafs aprenents i un dia a la setmana d’aquells tres mesos, durant dues ho- ... Serrano, Salvador Solergastó i Marta

Reportatge Or i gris a Hollywood PÀGINES 6 i 7 Reportatge Les piràmides de Gizeh i la nova Memfis Un re cor -regut pel Caire. PÀGINES 8 i 9 Entrevista Jordi Roig «A Figueres es critica molt, però es fan poques coses». PÀGINA 10

Dom

inic

alDiumenge 8de novembre de 2009

Diari de Girona

ReportatgeUna altra GironaUn grup d’estudiants de fotografiaretrata diferents barris de la ciutati els seus veïns. PÀGINES 2 i 3

ReportatgeCaiacsamb ànimaUn lloretencfabrica barquesamb mètodesancestrals.PÀGINES 4 i 5

2 DominicalDiumenge 8de novembre de 2009

DominicalPasseig General Mendoza 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

DirectorJordi Xargayó

CoordinacióPili Turon

DissenyMartí Ferrer

AdministradorMiquel Miró

PublicitatPaco Martí

FOTO PORTADA: ANIOL RESCLOSA (UNA IMAT-GE DE L’EXPOSICIÓ «L’ALTRA GIRONA» A LAMERCÈ); CARLES COLOMER (NARCÍS FORSTREBALLANT EN UN CAIAC)

8 de novembre de 2009

4 i 5 ReportatgeCaiacs amb ànimaEl lloretenc Jordi Fors s’haespecialitzat a construir caiacsde manera artesanali seguint mètodes ancestrals.

6 i 7 EntrevistaOr i gris a HollywoodUn llibre recupera imatgesde l’altra cara de la Mecadel Cinema, acompanyadesper poemes de Bob Dylan.

8 i 9 ReportatgeRecorregut pel CaireLes piràmides de Gizeh són unade les visites obligades per alsturistes a la capital d’Egipte;però no són l’única possibilitat.

10 EntrevistaJordi Roig«A Figueres es critica molt,però es fan poques coses»

11 Arquitectura Parc de l’Arbredade Begur

SUMARI

La Girona que no surt a les guies turísti-ques, la que normalment no es visita».Captar l’essència d’aquesta altra Girona

és el repte que el fotògraf Martí Artalejo (Salt,1968) va proposar als alumnes que tenia en elcurs de fotografia documentalista que impar-tia al Centre Cultural de la Mercè els mesos d’a-bril, maig i juny. Per aconseguir-ho, el mateixArtalejo es va posar al capdavant d’un esca-mot de dotze fotògrafs aprenents i un dia a lasetmana d’aquells tres mesos, durant dues ho-res, es van dedicar a retratar en el seu entornveïns de diferents barris de la ciutat: Sant Nar-cís, Santa Eugènia, Pedret, Pont Major, Palau,Montilivi, Font de la Pólvora, Vila-roja i SantDaniel van ser l’escenari d’un treball de campel resultat del qual es mostra en l’exposició Gi-rona (2) l’altra. Fotografia documentalista,que es pot visitar fins al proper divendres, dia13 de novembre, precisament a la Mercè.

Josep Batlle, Josep Ferrés, Marta Ferriol, San-dra Hidalgo, Maria Cecilia Hrdlicka, Manel Mo-lina, Pere Quero, Josep Sánchez, Rebeka Serrano, Salvador Solergastó i Marta Tugas sónels noms dels fotògrafs que van acompanyarMartí Artalejo en el periple per la Girona queno surt a les guies i que normalment no es vi-sita. Però que està plena de personatges inte-ressants, actius, que es preocupen per la qua-litat de vida del seu entorn i que s’impliquenen entitats que treballen per afavorir els mésdesfavorits. «Hi ha gent molt arrelada al barri igent nouvinguda, però en tots els casos sóngent amb empenta, gent molt trempada, gentque fa país», resumeix Artalejo.

Aquests són els personatges que el mestrefotògraf i els seus dotze seguidors van anar abuscar pràcticament a casa seva, als carrerspels quals caminen habitualment, a les placeson paren el sol, als bancs on s’asseuen. Per

Reportatge


Fotos:1En la imatge gran,una persona observauna de les fotogra-fies exposades alCentre Cultural LaMercè de Girona; laresta són els retratsfets per Martí Ar -talejo i els seusalum nes en diferentsbarris no cèntrics deGirona.

aconseguir-ho, va ser necessari, abans, un in-tens treball de camp per determinar qui haviende ser els models. I en aquest punt Artalejo esmostra molt agraït a la xarxa de centres cívicsde Girona, que li van proporcionar informaciósobre persones especialment significatives encadascun dels barris que es volien visitar.

Persones com Amparo Izquierdo, una de lesprimeres que va viure a Sant Daniel; o Cándi-da García, elegida per un grup de joves de Fontde la Pòlvora per ser la seva representant enen el projecte; o Manel López, un jubilat de Vila-roja que treballa per ajudar persones que tam-bé han deixat la feina; o Jorge Morales, un po-eta xilè establert a Sant Narcís que dirigeix larevista El Llop Ferotge; o Martí Carreras, presi-dent de l’Associació de Veïns del mateix barri,que va voler deixar clar el seu desacord ambles obres del TAV; o Conxita Cufí, nascuda i re-sident al Pont Major; o Luis Herrera, darrer pre-

goner de la Festa Major del Pont Major, moltimplicat al centre cívic; o José Luis Pérez Sán-chez, un jove mot actiu propietari del bar Mai-den’s de Pedret; o Elvira Micaló, la dona mésgran del barri de Pedret que tot i els seus 92anys i la pluja que queia va assistir a la inau-guarció de l’exposició; o Ignasi Forcano, cape-llà de Sant Pau; o Xavier Soler, impulsor d’unainiciativa perquè la gent dediqui el temps lliu-re que té a col·laborar amb els altres; o RamonTernero, farmacèutic de Montilivi... Són nomésalguns dels noms de les persones que han es-tat retratades per a aquest projecte.

No tots van acceptar de bon grat, d’entrada,la proposta, però a mesura que van anar sabentquè es pretenia, la majoria s’hi va prestar en-cantada. Fins i tot van poder elegir el lloc onvolien ser fotografiats. I després, el dia con-vingut, van ser visitats per aquesta dotzena defotògrafs aprenents i el seu professor, amb les

seves càmeres digitals, els seus trespeus, elsseus equips... Als barris es generava expecta-ció. En alguns casos fins i tot massa: «“Que vie-nen los de Callejeros”, cridaven a Font de la Pól-vora mentre anava arribat més gent», recordaMartí Artalejo.

L’equip de fotògrafs consensuava com s’ha-via de fer cada fotografia –col·locació de la cà-mera, obertura del diafragma, velocita d’obtu-ració, objectiu...– i les imatges resultants, enblanc i negre, són les que s’han positivat per al’exposició. Amb la resta d’imatges que cadas-cun dels fotògrafs anava captant amb la sevarespectiva càmera, s’ha preparat un audiovisuala manera de making of que resumeix de ma-nera molt gràfica l’essència del projecte. Unprojecte que, segons Martí Artalejo, és proba-ble que tingui continuïtat properament en al-tres barris de la ciutat que no surten a les guiesperò que posseeixen un ric patrimoni humà.

Una altra GironaUn grup d’estudiants de fotografia han retratat en el seu entorn veïns de diferents barris de la

ciutat, i ara mostren el fruit del seu treball en una exposició al Centre Cultural la Mercè

TEXT: ALFONS PETIT FOTOGRAFIA: ANIOL RESCLOSA

Un petit taller al barri de Venècia de Lloretde Mar, atapeït de fustes i eines, és el lo-cal d’operacions de Narcís Fors, un arte-

sà especialitzat en la construcció de caiacs a lacarta –tant pel que fa al seu ús com a les ca-racterístiques de la persona que hi navegarà–i l’únic de Catalunya que ho fa seguint tècni-ques ancestrals, sense que això signifiqui obli-dar els mètodes moderns. Per difondre la sevaactivitat, Fors ha escollit un nom significatiu:Belone, la denominació científica del peix agu-lla, un exemplar mediterrani de cos molt allar-gat que es caracteritza per nedar amb molta ra-pidesa i deixar-se veure a fora de l’aigua quanfa mal temps o fuig dels seus predadors; unaimatge fàcilment identificable amb els caiacsque fabrica.

El projecte personal de Narcís Fors té moltpresent el bagatge històric de la seva profes-sió, pel que segurament no és cap casualitatque el seu lloc de treball sigui en el mateix sec-tor del municipi on es fabricaven els vaixellsque s’embarcaven cap a les Antilles; com tam-poc ho és que hagi començat la reproducciód’una de les piragües típiques de la Costa Bra-va als anys quaranta, per a la qual parteix d’u-na barca autèntica –l’última de Lloret– presta-da per una família del poble.

UN GIR A LA VIDA Narcís Fors ha aparcat la seva formació en cièn-cies ambientals i marines per dedicar-se a con-feccionar caiacs gairebé com si fos un sastre,ja que elabora peces úniques a la mida delsseus propietaris: «faig caiacs amb personalitat,amb ànima, orgànics» –explica l’artesà, que ex-plica que sempre s’ha sentit atret per la mani-pulació de la fusta. Per arribar fins a aquí, haassistit a cursos, fòrums i simposis internacio-nals centrats en aquestes embarcacions pròpiesdels esquimals, a més de dedicar-hi moltíssi-mes hores.

El canvi de rumb en la seva vida professio-nal el va prendre fa deu anys i va construir elseu primer caiac l’any 2002. La immersió defi-nitiva en aquest món la va realitzar al Canadà,on va viure un any amb el doble objectiu d’a-prendre la tècnica i perfeccionar l’anglès –l’i-dioma vehicular d’aquest món, com en tantsd’altres. En l’actualitat, Fors es dedica a la sevapassió de manera gairebé exclusiva –fins l’anypassat encara ho va compaginar amb altres fei-nes temporals– i aquests dies, fins al 15 de no-vembre, exposa la seva producció en la 48aedició del Saló Nàutic Internacional de Barce-lona; en el qual també ofereix una activitatpràctica que permet conèixer el procés d’ela-boració d’un caiac.

Durant la seva estada al Canadà, el català vacontactar amb un especialista en caiacs d’es-trips, Jürgen Köppen, una de les modalitats méscomplexes i refinades que ara Fors domina.Tant llavors com en els viatges posteriors al ma-teix país i al nord de l’estat de Washington vaconèixer tècniques de construcció noves i vaentrar en contacte amb altres fabricants, tant decaiacs com de vaixells de més envergadura.

En aquest període, Narcís Fors també va te-nir l’oportunitat de conèixer una persona dequi en reconeix la influència a l’hora de treba-llar, el mestre d’aixa canadenc Bill Mc Kee, queli va descobrir l’ús de les eines japoneses i eltreball amb vapor que li serveix per donar for-ma a la fusta. Entre el material amb el qual Forstreballa als caiacs hi ha ribots, serres i altres ei-

Caiacs ambànima i personalitat

Un lloretenc fabrica les embarcacions pròpies dels esquimals seguint tècniques ancestrals

TEXT: PILI TURON FOTOGRAFIA: CARLES COLOMER


2

1

Reportatge


nes antigues japoneses, unes peces de manu-factura molt treballada i diferenciada de les oc-cidentals que –d’acord amb les explicacions delseu propietari– no són simples estris, sinó ele-ments representatius d’una filosofia de vida,d’un concepte aplicable a totes les facetes i que,per tant, també implica una manera particularde treballar. «Són mostres d’una cultura antigatradicional», remarca. Per exemplificar-ho, i en-cara que només sigui a tall anecdòtic, l’artesàfa notar les diferències entre la serra que utilit-zen els nostres fusters i la japonesa que, per es-trany que sembli, no s’accionen de la mateixamanera. De totes maneres, aquest no és l’únicmaterial amb el qual treballa el lloretenc, que,tot i utilitzar mètodes tradicionals, tampoc re-nega dels endolls.

Al taller de Belone es fabriquen caiacs se-guint tècniques de construcció tradicionals imodernes. Pel que fa a les primeres, Narcís Fors

fa embarcacions ajustant-se a un dels mètodesmés antics, Skin on frame, amb el qual acon-segueix una reproducció dels caiacs originalsque utilitzaven els poblats àrtics per caçar ma-mífers marins i que encara competeixen a Gro-enlàndia. Un dels seus trets més destacables ésque, per tal de potenciar-ne la flexibilitat, perfixar l’estructura de fusta que serveix de baseal caiac no s’utilitza ni cola ni claus. El mètodeimita el dels esquimals, però el material s’haadaptat als temps i les pells que antigament co-brien la fusta s’han substituït per teixits mo-derns com nilons i polièsters –encara que enl’acabat s’apliquen tints similars a la pell natu-ral engreixada. Per elaborar un d’aquests caiacs,Fors hi dedica entre 80 i 140 hores.

400 HORES, 6.200 EUROS En aquests moments, en el seu taller de Lloretha començat un caiac amb una de les tècni-

ques modernes més complicades, Strip plank(nucli de llistons), que –segons apunta Fors–necessitarà unes 400 hores de feina per acabar-lo i pel qual cobrarà 6.200 euros. Per fer-lo, uti-litza fusta de cedre del Pacífic i una tècnica moltelaborada que consisteix a encaixar les pecesuna a una, ajustant-les amb un ribot i sense ferservir grapes. A Belone també es fabriquencaiacs d’acord amb una altra tècnica moderna,Stich & Glue (nucli de contraplacat), s’hi podencomprar adaptacions infantils del caiac groen-landès i materials per a la construcció amateur;a més d’assistir a cursos per fabricar aquest ti-pus d’embarcacions amb tècniques tradicionals–l’any passat, una persona es va endur a l’Al-guer el caiac que va aprendre a fer amb Fors,embarcant-lo en un avió de Ryanair– o a tallersdedicats a l’elaboració de pales groenlandesesamb cedre o laminades que, com tota la resta,també es fan a mida de l’usuari.

Fotos:1 i 2Narcís Fors al seutaller del barri deVenècia de Lloret. 3L’artesà treballaen la reproducciód’una barcatípica de la CostaBrava als anys 40.Aquesta és l’únicaque es conserva aLloret de Mar. 4 i 8Fors mostra el pro-cés que segueix perelaborar les embar-cacions. 5En primer terme,l’estructura del caiacque està construintara.6 i 7Algunes de les einesjaponeses que utilit-za Narcís Fors.

3

4

5

7

6

8

Un manuscrit perdut, oblidat per tothom,fins i tot pel seu propi autor. Unes imat-ges en blanc i negre, redescobertes en

plena era digital. I el record d’una època, dau-rada segons els tòpics, que també tenia les se-ves ombres. Tot això és Fotorretórica de Holly-wood, (ed. Global Rhythm), un llibre que re-descobreix el Hollywood clàssic a través d’u-nes fotografies que Barry Feinstein havia rea-litzat durant la dècada dels 60, i que van ins-pirar 23 poemes del seu amic Bob Dylan. Finsfa dos anys tot aquest material havia romàs alsarxius de Feinstein, que no recordava l’exis-tència d’unes imatges fredes que són l’altre cos-tat del mirall d’Alícia: el país de les meravellestambé té joguines trencades, maniquís aban-donats, capses que amaguen artificis i gransmansions d’habitacions buides.

El mateix Feinstein també havia arribat aHollywood atret pels cants de sirena de laindústria del cinema; la seva primera feinava ser com a ajudant de producció a la Co-lumbia Pictures. Però malgrat acabar esde-venint un dels cronistes oficials de la vidasocial de celebritats del cinema i la música,Feinstein va iniciar aquest projecte sense àn-sies de glamur: «Pensava que Hollywood

Or i grisa HollywoodTota llum produeix ombres i l’esplendor de la Meca del cinema

també té un revers; fotos i poemes de Barry Feinstein i BobDylan mostren déus i fantasmes a «Fotorretórica de Hollywood»

6 DominicalDiumenge 8 denovembre de 2009

TEXT: MARTA PALLARÈS

Una altra visióde Judy Garland(...) vaig mirar enrere / ellencara tenia la mirada fixa enmi / i ella seguia a puntd’agafar-se el coll / res no haviacanviat / «quina gent mésestranya / hi ha a les tevesfestes», vaig dir-li / a l’amfitriona/ que sentada a la xemeneia /amb les cames encreuades /m’observava / hi havia alguns /llums entre nosaltres / ella no vadir ni paraula

(...) looked back / he still wasstarin at me / an she was stillabout t grab her throat / nothinhad changed / «strange peopleat / your parties» i saidt the host / the host satcrossleggedon a mantle / looked down at methere were some / lights betweenus / she didnt say a word

(...) at the top’s point of the peak / at the weary uncalledfor peak / at the top / at the eclipse top / at theuninhibited throne / of someone’s / triple breastedkingdom / going / going / gone / an never no more /returnin back

Quan no hi ha talents a l’aparcament(...) a la punta del cim / a l’esgotat cim impertinent /al cim / al cim eclipsat / en el tro desinhibit / d’unregne aliè / amb tres pits / marxo / marxo / me n’heanat / i mai / retornaré

1

4 5

Reportatge

7 DominicalDiumenge 8 de novembre de 2009

constituïa un bon material per a un assaigfotogràfic, així que vaig començar a fer fo-tografies de coses xocants», com per exem-ple un ostentós Rolls Royce davant d’una ofi-cina de l’atur. Amb el temps, l’estranyamenti paradoxa continuarien però amb més mit-jans al seu abast: seva és la desoladora foto-rafia de dos peluixos davant de la piscina deMarilyn Monroe el dia de la mort de l’actriu.Norma Jean, nascuda i morta a Los Angeles,filla d’una talladora de negatius de la RKO ide pare desconegut, el «somni dels fotògrafs»amb més de 30 portades l’any 1945, sem-blava destinada a encarnar com ningú lesdues cares de l’star system.

Però a la fotografia li faltaria la retòrica sino fos per l’aportació de Bob Dylan al pro-jecte: són 23 poemes que s’atenen a la par-titura del desconcert líric que el músic prac-ticava en aquella època: «una poètica de l’ar-bitrarietat» plena de metàfores aleatòries, decomparacions sobtades. Sense puntuació,amb paraules enjogassades i felices per sor-tir dels llocs comuns, de neologismes in-compresos i fins i tot incomprensibles queajuden a crear una imatge més completa delgran poeta de la música popular del segle

XX. Dylan, el geni esquerp que precisamentva dir en alguna ocasió que la diferència en-tre allò escrit i la música és que «la cançós’esvaeix en l’aire i el paper perdura».

A la introducció d’aquesta Fotorretòrica,Billy Collins proposa un experiment «tan sen-zill com cruel»: que els músics de rock aban-donessin l’escenari per deixar el cantant totsol davant el micro, recitant les paraules dela darrera cançó. Davant la inconsistència demoltes de les líriques musicals, Collins dei-xa un espai breu per a les excepcions, unapetita llista el primer lloc de la qual estarà«eternament» ocupat per Bob Dylan. I de laconjunció del seu art literari amb Feinsteinen va sorgir aquest projecte a quatre mans,a quatre ulls, alhora dens i visual.

La trobada entre els dos artistes va ser aldespatx del mànager de Dylan, Albert Gross-man. Ambdós van compartir un viatge deDenver a Nova York, i d’allà en va néixer unrespecte mutu que va acabar fructificant enuna llarga relació professional i personal.Feinstein explica que quan va revelar les fo-tografies d’aquest llibre «vivia amb la músi-ca» de Dylan, i afirma que és «el seu prefe-rit, un geni». I fins i tot dins de la seva se-

quedat habitual, el músic reconeix que «l’en-cantaven» les imatges de Barry, «per la sevaatmosfera desolada, i òbviament pel tema;m’agradava com enfocava les imatges, lesombres i les llums, aquesta mena de coses».No és casualitat que l’acabés convertint enel fotògraf oficial de la seva mítica gira del’any 1966, la que va marcar una fita en lahistòria del rock electrificant guitarres i des-endollant l’esperit folkie. I airant la majoriadels seus seguidors, tot cal dir-ho.

En aquest llibre, Feinstein va posar a ladisposició de Dylan un material increïble, ri-quíssim en la seva capacitat per mostrar unaimatge desconeguda d’uns actors i actrius«molt rígids». I el poeta s’hi va abocar ambfúria, coneguda com és la seva passió perdesmuntar façanes: l’artificiositat i la pompade Hollywood havien de ser, per força, bo-nes dianes per a la ploma afilada de Dylan,que tot i ser llavors encara molt jove ja do-nava mostres del greu caràcter que el pas deltemps convertiria en ermitanisme.

Tot i així, els dos artistes també mostrenuna certa pietat, una tendra dolçor emocio-nada en algunes fotografies i lletres. Dylanés capaç de deixar el cinisme de banda en

la brevíssima elegia quededica a Marilyn Mon-roe. I Feinstein combi-na rotlles de cel·luloideabandonats com vellesglòries del cinema mut,amb una mirada com-passiva als assistents alfuneral de Gary Cooper,inclosa la màscara deduresa trencada de Mar-lene Dietrich. Tambémostra moments delHollywood mític (o mi-tificat), amb un esplèn-did Steve McQueen pi-lotant un monoplaça, oamb algunes llambrega-des a la cerimònia delsOscar que va coronarun altre pilot, en aquestcas de quàdrigues, l’any1960: William Wyler di-rigint Ben-Hur, quan aLos Angeles encara s’hifumava.

Sigui com sigui, lamirada aliena sobre larealitat és tan sols un fo-cus, un objectiu que secentra només en lesparts del paisatge res-saltades per fotògrafs iliterats. Així que ambaquesta Fotorretórica ales mans, probablementel millor serà seguir elconsell del propi Feins-tein: «Espero que l’en-tenguin. Bé, tant de boho disfrutin. I no s’hoprenguin seriosament,només és Hollywood».

La fredor deDietrich plorantper Gary CooperNo t’atreveixis apreguntar el nomdel teu escultor /amb la vistaclavada enrere, lesfrontisses del tempsaturades / mentre lacuriositat funestatenyeix el fur internde la bellesa /aquell d’ulls tristoses convertirà en sal

t dare not ask yoursculpturer’s name /with glance backhooked, time’shinges halt / ascuriosity’s doom inksbeauty’s claim / thatsad - eyed he shallturn t salt

i could peg them all / just by the sight / of their box’s name / untilone day / i abruptly discovered / that all of them / could do thesame / «i think we’re foolin / each other» / said me / «why dontwe take off / our clothes an see?» / lots listened / someapplauded / all talked / one day i came back / an found the wordidiot crawled across my box (...)

Secrets de les actrius en capses a tots etiquetava / enfeia prou amb mirar / el nom de les seves caixes / fins que undia / vaig advertir bruscament / que tots ells / podien fer elmateix / «crec que ens enganyem / els uns als altres» vaig dir/ «perquè no ens treiem / la roba i veiem què passa?» / moltsvan escoltar / alguns van aplaudir / tots van parlar / un diavaig tornar / i vaig trobar la paraula / idiota gargotejada / a lameva caixa (...)

Fotos 1Bette Davis.2Restes de cel·luloi-de.3William Wyler, Oscar al millor direc-tor per «Ben-Hur». 4Judy Garland.5Aparcament per atalents en un estudicinematogràfic.6Marlene Dietrich alfuneral de GaryCooper.7Capses amb perru-ques, disfresses isostenidors per aJulie Andrews, KimNovack o CydCharisse, entre d'altres.

(Imatges captadesper Barry Feinstein,extretes del llibre«Fotorretórica deHollywood»).

2

6 7

3

Egipte són les piràmides de l’altiplà de Gi-zeh i la nova Memfis, el Caire, organismetan estranyament viu –17 o 20 milions

d’habitants?– com lleig i malconformat en per-pètua revulsió. El Caire són els cementiris con-vertits en vivendes i el Museu Egipci i els dosbraços del Nil entorn de Gezira i la ciutadellade Saladí, el nus d’Esbèkia, i la Mesquita d’ala-bastre i els altres mil minarets de les mesquitesamb els muetzins cridant a l’oració i el Basar deKhan el Khalili.

– Les Piràmides i l’Esfinx. Les piràmides del’altiplà de Gizeh, a la banda de ponent del Nil,ens agradi o no, són tombes funeràries. Des dela III dinastia fins a finals de l’Imperi Antic,aquesta zona desèrtica es cobrí de necròpolisreials. Enllà de les arxiconegudes gran piràmi-de de Kheops, amb les de Kefren i Micerí, el te-rreny colgà els sepulcres de les esposes reialsi dels grans funcionaris de la IV dinastia. La zonaestava dedicada als ritus funeraris del món d’ul-tratomba, com demostren templets i embar -cacions rescatades pels arqueòlegs, els quals,al sud de l’Esfinx –unida a la de Kefren i ambun embarcador al davant– s’han descobert vi-vendes i cementiris dels constructors. Les trespiràmides, disposades per ordre de dimensionsi antiguitat en una diagonal de gregal a llebeig,segueixen el cinturó d’Orió per crear un vincleentre el lloc d’enterrament terrenal del faraó iel regne celestial on passaria l’eternitat en com-panyia de les estrelles i dels déus.

La gran piràmide de Kheops tenia una alça-da de 146,42 metres, una massa de 3 milionsde m3 i una superfície de 52.900 m2. Cada cos-tat de 230 metres està orientat a un punt cardi-nal i el doble de cadascun dividit per l’alçadadóna el número pi (3,1416...). Mai no s’ha tro-bat el cos del faraó ni la cambra funerària, demanera que els passadissos actuals (una cam-bra subterrània sols accessible als experts) aixícom l’ascendent que, després de la gran gale-ria, condueix a la cambra reial amb un sarcò-fag buit, i l’horitzontal, que porta a la cambrade la reina, podrien ser simples carnades perdespistar saquejadors.

Els anys 50 del segle passat es trobaren uneslloses immenses que segellaven part d’una bar-ca de cedre del Líban, parcialment desmunta-da, avui exposada al Museu de la Barca Solar;l’any 1987 es trobà un segon vaixell. Hom creuque els faraons van fer enterrar barques origi-nals (potser les que els transportaren pel Nilfins a les piràmides) a fi que els servissin coma mitjà de transport cap a la nova vida.

La de Kefren –15 metres més curta a la sevabase i 3 menys d’alçada que la de Kheops– tédos passadissos d’accés al sarcòfag. I cal avisar:fan baixada i tenen un metre d’alçada per und’amplada, de manera que més d’un visitantque ha pagat entrada... ha de tornar enrere. Lesdimensions de la de Micerí són menys espec-taculars (alçada 65 metres, costats de 105), peròté la particularitat d’oferir una cambra funerà-ria falsa damunt de la veritable després d’un re-corregut subterrani. (Si ens adonem que el re-corregut de Kefren és horitzontal i el de Khe-ops, vertical, tenim els tres escalons de la vidacomplets, els tres nivells de l’univers: el que hiha sota, damunt i per sobre del nostre plane-ta.)

El conjunt de cada piràmide comprèn un tem-ple funerari (el temple alt), una petita piràmi-de annexa (amb funció ritual) i una calçada quecomunicava amb el temple baix o lloc d’acolli-da del mort (el Temple de la Vall, potser permomificar-hi el faraó) en els límits del desert,unit al Nil per un estany o un canal. En aquestsentit, el recinte tenia una sensació de més fres-

Reportatge

8 DominicalDiumenge 8de novembre de 2009 la nova Memfis

Les piràmides de Gizeh i

Un recorregut per alguns dels monuments més destacats del Caire, la capital d’Egipte

TEXT I FOTOGRAFIA: LLUÍS I LLUC BUSQUETS

Fotos:Sobre aquestes lí -nies, la piràmide deKheops amb els visi-tants. 1L’Esfinx amb lapi ràmide de Kefrende cara.2Camells per fer untomb entorn de lespiràmides.3Els blocs immensosde la piràmide deKheops, amb la deKefren al darrere.

1

3

2


cor que no pas ara, quan a ningú no se li haacudit una cosa tan simple com portar aigua alrecinte, sense que per això hagi de perdre laseva sensació de desert. Altrament, avui dias’explica que la construcció de les piràmidesno fou un esclavatge opressiu com es creia, sinómés aviat una dàdiva faraònica que prete niadonar feina a milers de treballadors del campdurant els mesos d’impossible conreu de terresper les crescudes del Nil. Així, doncs, la sevapròpia construcció, creà riquesa i anivellà clas-ses, ja que els obrers cobraven un sou que ha-via de sortir de les arques del faraó.

Lligada a la segona hi ha l’Esfinx –lleó ambcap humà–, la primera i més gran de tot el món,que ens hem d’imaginar pintada de vermell iamb el tocat del cap a ratlles blaves i grogues:data del 2.500 aC, té 27 metres d’alçada i 57 dellarg i representa la imatge del déu Ra com aguardià simbòlic de la necròpolis reial, amb elprobable rostre del faraó Kefren, encara queper a alguns experts seria anterior fins i tot a laconstrucció de la seva piràmide. Avui dia es vi-siten els temples adjacents relacionats amb lapiràmide de Kefren.

– De Memfis a la Ciutadella de Saladí i ala mesquita d’Alabastre. Cal encara visitarMemfis –capital de l’antic Egipte– i la mítica ne-cròpolis de Sakkara amb la seva Piràmide grao-nada i algunes de les cambres més pregonesd’Egipte. I, després, cap la Ciutadella de Saladí(Salah al-Din) i la Mesquita d’Alabastre o de Mo-

hammad Alí. Saladí fortificà i emmurallà una antiga forta-

le sa medieval el 1176 a fi de protegir la ciutatdels atacs dels croats cristians. Per què elegíaquella fortalesa? Per la puresa d’aire que allíhi havia. Ho demostrà penjant trossos de carnper tota la ciutat, que es van anar podrint, lle-vat dels d’aquell lloc, que es van mantenir fres-cos durant molts de dies. El problema és quela fortificació la va fer amb pedres de les pirà-mides, saqueig que Saladí havia ordenat i que,segons conten, li costà la maledicció dels fa-raons.

Fos el que fos, allí els sultans mamelucs hiestabliren el seu quarter general i hi bastiren al-guns edificis, entre els quals, el gran palau deQasr al-Ablaq i un aqüeducte de gairebé 3,5km. En època otomana –del s. XVI a les pri-meries del XX– va ser la veritable ciutat alta.Aleshores, Mohammad Alí, que arribà al poderel 1805, hi establí la seva residència i la seu delgovern (el palau d’Al-Gauhara va ser la seu delgovern egipci fins al seu trasllat al Palau Ab-din), reféu la muralla i realitzà altres recons-truccions. Se’l considera el fundador del Cairemodern. Entre 1830 i 1857 hi féu construir unamesquita a imitació de les otomanes, obra del’arquitecte grec Yusuf Buchnaq, portat ex-pressament d’Istambul. Es coneix com la Mes-quita d’alabastre pel material amb què fou edi-ficada i té una cúpula central de 52 metres d’al-tura i dos esvelts minarets de 82 metres. Des de

la terrassa-jardí del darrere de la mesquita, quedóna al palau de l’Al-Gauhara, al sud, ofereixuna esplèndida vista panoràmica damunt la ciu-tat.

– El-Hussein i Khan el-Khalili. Els com-panys de viatge volen passar una tarda al Ba-sar del Khan Khalili, que deu el seu nom a unaconstrucció de 1380 per a caravanes (Khan) del’emir Iaharks al-Kalili. Servidor, amb pocs ca-rrerons i poques compres en tinc prou. M’es-tableixo, doncs, a la plaça de la mesquita d’Al-Hussein, a prop del Cafè Fishaui (Cafè dels ge-lats), d’on era parroquià el nobel Naguib Ma-fuz i on vaig a fer una foto. Prenc un te a lamenta, estic voltat de mesquites d’esvelts mi-narets –al-Azhar, al-Mualyad...– i de madrasses,i tinc la vida dels cairotes i dels turistes al meudavant. Quina diferència, per exemple, la fu-mada amb narguil d’uns i dels altres fent l’es-nob! A les cinc es disparen les crides a l’oraciódels muetzins i el veí de taula em diu que va afer-la: el veig entrar a la mesquita de Hussein,d’on tornarà al cap de 40 minuts. Bado; és a dir,practico el manament de Josep Pla. Els ulls seme’n van d’un lloc a l’altre. Els cairotes fumenamb el narguil i, per qualsevol cosa, cal unamica de baixix (propina): reserva de seient al’ombra, obtenir amb promptitud un karkadéfresc, un suc de mango, una fakhfakhina (còc-tel de fruites) o el cèlebre omali, un dolç depasta, llet, nous, coco i panses que es cuina alforn i se sol servir calent.

Fotos:Sobre aquestes lí -nies, el Cafè Fishaui,d’on era parroquià elpremi Nobel NaguibMahfuz. 4L’Esfinx amb la pi rà-mide de Kefren deperfil.5Les cúpules de laMesquita d’Alabas -tre per dins.6La Mesquita d’Ala -bastre per fora.7Paradeta al mercatde Khan el-Khaliliamb diferents objec-tes.8La Ciutadella deSaladí.

4

5 6

8

7

Jordi Roig (Figueres, 1972) és historiadori professor d’educació secundària. Ha es-crit diferents treballs de divulgació histò-

rica en publicacions especialitzades i mitjanslocals. Per un d’aquests, fet en col·laboracióamb altres autors, va ser finalista del premi Ta-sis-Torrent de premsa local i comarcal que con-voca la Diputació de Barcelona. És coautor del’Abans. Figueres. Recull gràfic 1875-1967. Im-plicat en entitats socials, parla de l’actualitatd’aquestes organitzacions i de la seva evolu-ció.

Publica, amb l’historiador Enric Pujol, unrecull gràfic sobre la història de Figueres.És un col·leccionable que es compra du-rant 52 setmanes. No tenen por que el pú-blic es cansi? És una fórmula de l’editorial.Treballa d’aquesta manera i ha funcionat. Tam-poc és un criteri nostre. Em fa l’efecte que vadirigit a persones que s’estimen molt Figueres,que són gent gran. Un perfil que, un cop a lasetmana, agafant la premsa, es converteix enun costum. Que pot crear una mica d’hàbit.Allò que diuen: a veure quina novetat hi ha,quina foto.

Crear un vincle. Sí, a banda de treure a lallum fotografies inèdites, amb la qual cosa ésuna aportació nova.

És aquest el criteri, aplegar fotografies in-èdites? No necessàriament. Crec que la gràciaés la combinació de fotografies adequades pera cada tema, més l’aportació popular. És un lli-bre participatiu. Hem anat a trucar a algunesportes, alguns col·leccionistes que sabíem quepoden tenir postals i fotos. I valorem la gentque té imatges molt estimades per ells. És laseva oportunitat per fer que fotografies moltestimades estiguin en una edició de qualitat.

Hi ha alguna cosa que l’hagi sorprès deltreball? (s’ho pensa) En l’àmbit escolar, el des-cobriment de la força de les acadèmies popu-lars. Sempre havíem sentit a parlar de l’escolapública i la religiosa. Doncs a Figueres hi ha-via acadèmies on s’aplicaven les noves ten-dències pedagògiques. Aquest esperit més decanvi, sorgit de França, de Ferrer i Guàrdia, quetrencava motllos. Un exemple molt clar, elCol·legi Empordanès, del mestre Pei. Allà es vaformar Josep Pallach, un gran pedagog. Va serel mateix Pei qui el va convèncer perquè es-tudiés. Motivaven els alumnes de classe treba-lladora perquè continuessin estudiant.

La història social és un camp per apro-fundir? En el camp de la història local no s’hiha treballat gaire. A Figueres s’ha treballat elperíode de la República, potser s’ha valorat lapolítica per damunt d’aquest tema. Recordol’estudi de Manolo Moreno. La història localcosta molt de fer, has d’anar a les fonts primà-ries i és la menys valorada. Amb aquest llibre,en participar-hi molta gent, segurament sí quetens una satisfacció immediata.

Va ser finalista del premi Tasis-Torrentamb un treball conjunt sobre el segle XXempordanès, per al Setmanari de l’Alt Em-pordà. Creu que la història té un lloc alsmitjans? I tant! Ho hem vist amb el tema del’exili. La premsa busca l’oportunitat de fer lescoses. En el cas de Figueres, sembla que erauna ciutat més important a inicis de segle d’a-llò que ho és ara. Potser cal recordar i fer me-mòria, perquè així es fa identitat.

Com a professor, com engresquem elsalumnes per atreure’ls a la història? És unapregunta molt difícil! S’han d’utilitzar recursos:recórrer a l’anècdota, al cas concret. Així potsarribar molt més als alumnes. Pots utilitzar mit-jans audiovisuals. El cinema és un mitjà per-fecte, sempre que estigui ben treballat. O queells cerquin informació. Les noves tecnologiesajuden l’ensenyament. El fons de la Biblioteca

Fages de Climent es pot consultar per Internet,això permet una interacció. També utilitzar l’es-pai urbà. La Guerra Civil és un ganxo en aquestsentit.

Des de jove ha format part d’ONG. Hi harelleu generacional? Hi ha gent jove moltmotivada. El tema de les ONG no és un feno-men immutable. Es transforma. Potser ara lagent és menys constant, entren amb força i des-prés tasten una altra cosa. Algunes entitats di-rien que són entitats de cooperació o movi-ments socials. El concepte està mediatitzat, is’ha associat a la cooperació per al desenvo-lupament. Des de Girona ens hem mobilitzatmolt per les infraestructures, i aquestes entitatssón alhora plataformes de defensa del territo-ri. La paraula voluntari és polèmica. Perquèsembla més dòcil, i la gent que vol canviar lescoses es reclamen ells mateixos com a activis-tes.

Va estar a Nicaragua: conèixer la desigual-tat transforma la mirada? És un impac te,però tot i això t’acostumes. I te n’adones, quela cooperació allà és de fa molts anys. Aixòcrea complicitats i dependències. Nicaragua téuna emigració brutal cap als Estats Units is’han creat vincles de dependència molt grans.Segur que hi ha països que ho necessiten més.Des del Grup d’Empordanesos i Empordane-ses per la Solidaritat (GEES) cooperem amb unpoble, Nianao, del Senegal, que no té res. Ésa la província de Kolda. Allà fa falta tot. De ve-gades hem de veure on som més necessaris.

Àfrica és una prioritat i tenim molts africansd’aquesta regió.

El Senegal és dels estats més democràticsdel continent. Segurament ho és, però quanparlem de democràcia a Àfrica és un concep-te relatiu. La gent es mor per qualsevol cosa.Només hi ha un CAP, amb una sola infermera.És brutal.

Llavors, accepta la crítica que diu que lesONG posen pedaços però que els països se-gueixen les mateixes inèrcies? Tot i queelles tampoc no ho poden canviar tot. L’ac-cepto. L’ONG hauria de fer una mica de polí-tica. Els mecanismes per sortir de la pobresasón molt lents. I qualsevol canvi ha de depen-dre de nosaltres, Europa, que se n’aprofita através de tractes comercials.

Què canviaria de Figueres, si pogués? Can-viaria el desinterès dels mateixos figuerencs.Falta més autoestima. Durant uns anys s’haviaposicionat com una ciutat a l’alçada de Giro-na, i ara no ho és en absolut. Es critica molt,però es fan poques coses. Fins i tot tenimaquest èxode, respectable, de gent que se’n vaa viure als pobles perquè hi ha molta immi-gració. Aquesta no és la manera.

Hauria de ser un canvi ampli? Sí, des de l’A-juntament han de tirar del carro, però les enti-tats s’hi han d’implicar més. Demanem estudisuniversitaris, però no ens adonem que falta for-mació.

Entrevista


JORDI Roig Historiador

El figuerenc Jordi Roig assenyala que es considera aprenent d’historiador. Creu en la capacitat dela història per fer reflexionar l’alumnat. Amb Enric Pujol, publica una història gràfica de Figueres,i es mostra crític amb l’evolució de la capital de l’Alt Empordà durant els últims anys.

“A Figueres escritica molt,però es fan

poques coses”TEXT: MOISÈS DE PABLO FOTOGRAFIA: ANIOL RESCIOSA

“Des de

l’Ajuntamenthan de tirar

del carro, peròles entitats s’hihan d’implicar

més.Demanem

estudisuniversitaris,però no ensadonem que

falta formació.

“

El parc de l’Arbreda, situat a l’entrada deBegur per la banda de l’oest, és un indretemblemàtic de la localitat per les seves

grans dimensions, perquè s’hi programen mol-tes activitats populars i festives, perquè és unazona excel·lent per anar-hi a passejar o a pararla fresca, i perquè fa les funcions de pulmóverd. Actua, a més, de nexe d’unió entre el Be-gur més antic i el que ha crescut en els darrersanys, la qual cosa reforça el seu paper en elpresent i el futur del municipi. La intervencióque hi van fer els arquitectes Rafael Aranda,Carme Pigem i Ramon Vilalta per configurar elparc actual va servir per dotar-lo de l’equipa-ment necessari per complir aquelles funcions,però al mateix temps va aconseguir un elevatnivell arquitectònic, tant que va ser una de lesobres seleccionades en l’apartat d’espais exte-riors dels Premis d’Arquitectura de les comar-

ques gironines coresponents a 2008. En el catàleg dels premis, els arquitectes olo-

tins, especialistes en intervencions en espais al’aire lliure, descriuen d’entrada l’espai sobre elqual actuaran i apunten en quin sentit enfoca-ran el seu projecte: «Entrant a Begur, pel seucantó oest, es troba l’Arbreda, espai destinat aparc urbà. El que era un espai natural amb untorrent i una plantació d’arbres al costat del po-ble, pot ser ara frontissa entre el nou creixe-ment i el nucli, cap a la plaça de l’Església delqual, cor de Begur, s’accedeix per un carreróen pendent, des d’aquí. Aquesta arbreda pre-senta una forma de bossa amb una topografiade gran presència determinada pel torrent cen-tral, ara sec. Com a parc urbà vol aglutinar ungran nombre d’activitats per a tothom, grans inens, de caire esportiu, lúdic i cultural».

A l’hora de plantejar la seva intervenció, afe-

geixen que «la seva morfologia, situació i elsusos esperats comporten una organització del’Arbreda en teranyina, on hi van trobant el seulloc talussos i passos de distintes mides i qua-litats, per a usos diferents, a nivells i relacionsdistintes, que van adaptant-se a la totpografiaexistent. Els usos més “construïts”, un bar, gra-des, pista d’actuacions,... s’uneixen per confi-gurar una construcció principal que resolgui la“porta” en pendent al parc». D’aquesta mane-ra, «un gran nombre d’elements participen entot el conjunt, a més de l’arbrat que es com-pleta juntament amb altra mena de vegetacióen matoll i plantes florals».

Les imatges reproduïdes sobre aquestes lí-nies evidencien la força estètica de la propos-ta d’Aranda, Pigem i Vilalta; l’ús del parc per anombrosos esdeveniments, que l’estètica noestà en absolut renyida amb la funcionalitat.

Arquitecturagironina


Un indret emblemàticBona part de la força estètica del projecte deriva de la combinació d’elements vegetals i metàl·lics

Parc de l’Arbreda (Begur)

Mésinformació

– Demarcacióde Gironadel Col· legid’Arquitec tesde Catalu nya,plaça Cate dral,8, Girona.972 41 27 27 www.coac.net/Gi rona.

TEXT: DdG FOTOGRAFIA: ANIOL RESCLOSA

Fitxatècnica

ProjecteParc de l’Ar bre -da.MunicipiBegur.Autors Rafael Aranda,Carme Pigem iRamon Vilalta.Promotor Ajuntament deBegur.ConstruccióFloret, s.l. iSerralleria Met.F. Collell, s.l. Col·laboradorsNoèlia Portugal,Gemma Puig -vert, Grau-DelPozo enginyers,s.c., i Blázquez-Guanter.

El gest és, gairebé, maquinal: ens posen al davantun plat d’espaguetis amb una salsa a l’estil bo-

lonyès, això és, amb carn, i hi aboquem una gene-rosa quantitat de formatge ratllat... El formatge rat-llat és un company habitual no només de molts platsde pasta, sinó de sopes com la minestrone i totesles seves variants, i de coses tan característiquescom la sopa de ceba a l’estil de Les Halles. Usem,també, formatge ratllat en molts plats, de pasta ovegetals, que acabem amb un cop de gratinador,per formar aquesta crosta tan agradable a la vista,però també al tacte bucal –textura– i al paladar.

És una d’aquestes coses en les quals a penes ensfixem, un d’aquests ingredients aparentment se-cundaris als quals no donem massa importància...però que en té. I és que hi ha molts formatges rat-llats. Normalment, quan pensem en el formatge rat-llat, l’identifiquem amb el parmesà. És natural: ésitalià, com la pasta. Però, sobretot, és un gran for-matge, un dels millors formatges de vaca de pastadura del planeta. Parlem, és clar, de l’autèntic par-migiano-reggiano, aquestes peces d’uns trenta qui-los de pes, elaborades amb llet de vaca procedentde dues munyides diferents, però del mateix dia,madurat de 20 a 24 mesos i procedent de les pro-víncies de Parma, Reggio, Mòdena, Bolonya i Màn-tua. És un formatge del qual ja en parla Boccaccioal segle XIV.

Aquests dies circula per les televisions un anun-ci que qualifica de «pijo» un altre formatge impor-tant, el grana padano. S’assembla a l’anterior, peròno és el mateix. I, si tenim en compte el que s’en-tén per «pijo», el grana padano, en imitar el par-migiano-reggiano, entraria en la definició... siaquesta no fos aplicable només a les persones. Entot cas, l’anunci és força deplorable. El formatge,no, encara que no arribi al nivell del seu «parent».

El que és verdaderament important és que usemel formatge acabat de ratllar. En això passa com ambtantes espècies, amb el pebre al capdavant: les queja vénen mòltes no són el mateix que les que es

compren senceres. La millor manera de gaudir d’unbon formatge ratllat és, naturalment, ratllar-lo unmateix. En un dinar de confiança, i de pocs comen -sals, pot fer-se circular la falca de formatge i un rat-llador, perquè cadascú s’administri al seu gust; enun altre cas, el millor és ratllar prou quantitat justabans de seure a la taula i servir-lo en un bol –elclàssic és de fusta– del qual l’agafen els comensals.

La família del gruyère també s’hi presta molt. Re-cordin: el gruyère té ulls petits, i el dels grans fo-rats és l’emmental. Té una diferència funcional moltclara amb el parmesà: el formatge italià, en fondre’s,no forma fils; el suís-francès, sí, com sap bé tothomqui hagi gaudit d’una sopa de ceba o d’una «fon-due», fils que donen lloc a una sèrie de situacionsmés divertides que molestes.

Tots els esmentats són formatges de llet de vaca;però també poden ratllar-se, i es ratllen, els de lletd’ovella, sempre que siguin de pasta dura, curats.Un plat tan conegut com els spaghetti alla carbo-nara es completa, si volem ser ortodoxos, amb for-matge pecorino romà, no amb parmesà.

Hem parlat de formatges italians, francesos, suïs-sos... Es poden ratllar formatges espanyols? Sensdubte. Un bon maó, sempre que estigui ben curat,pot fer perfectament les vegades d’un parmesà; i,quant a formatges d’ovella, res impedeix ratllar unmanxec curat, un idiazábal... Passa que ens agra-den més aquests formatges per menjar tal qual, enfalques, que per reduir-los a ratlladures, però do-nen excel·lents resultats.

El fet important és que els formatges siguin bons,que tinguin el seu DNI –tots els esmentats estan em-parats per algun tipus d’IGP, que ha d’aparèixer alseu exterior– i, sobretot, que no se’ls ratlli fins al’últim moment. Amb aquestes mínimes precau-cions, el formatge ratllat deixarà de ser un elementrutinari en els nostres plats i es convertirà en un fac-tor important. I és que, a vegades, són els actors derepartiment, injustament anomenats «secundaris»,els que donen categoria a una pel·lícula.

Secundari de luxeCAIUS APICIUS GASTRòNOM


AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès

Atracti-va

presenta-ció d’unmoderncava ela-borat al100% ambla varietatde raïmnegre Pi-not Noir.Vuit horesde mace-ració delmost ambles pellsper donar-li l’atractiucolor rosatviu, queressaltaamb l’am-pollatranspa-

rent. Aroma de fruita vermella, decirera i maduixa de bosc. En boca,interessant i provocador sabor tro-pical que recorda el mango. Moltadequat com a aperitiu ben fred, itambé amb plats senzills de pri-mavera i amb postres de fruita. Uncava per sorprendre i quedar bé.

El celler elaborador: Caves Mont-Ferrant, situades a Blanes i funda-des l’any 1865, són les més anti-gues de totes les que subsisteixen,i les més innnovadores pels pro-ductes nous que continuament ela-boren. Mereixen una visita. Per amés informació: www.girovi.cat.

Mont-Ferrant 06

El vi

Brut Rosé

Al’època de les plaques d’inducció, els so-fisticats forns de vapor, els microones ialtres artilugis, encara podem parlar de

foc, aquest gran descobriment del Paleolític,com l’Eudald Carbonell ha posat de manifestals jaciments d’Atapuerca.

Sense foc, és evident, no hi ha cuina. Enca-ra que la moda actual determina que, sobretotper influència italiana i japonesa, hom devorisushis de peix i tota mena de carpaccios –finsals més inversemblants–, convindran amb mique allà on hi ha foc hi ha civilització. I allà onhi ha civilització, i foc, hi ha cuina.

Però, paradoxalment, allò que més ens fas-cina de la cuina a l’aire lliure és el foc. La coc-ció dels aliments sota l’acció directa de les bra-ses –i d’una xera més o menys abraonada, pas-sant per les brases i el caliu–, ens continua fas-cinant. Ens mirem un foc com qui mira un te-levisor, o quasi. Justament ara, que hem domi-nat el foc fins a tal punt que hom ha aplicat ala cuina les tècniques espacials –i d’altres– méssofisticades, que han donat lloc a les cuinesd’inducció que, de forma màgica per a qualse-vol profà, cuina per imantació fèrrica i sensecap mena de foc aparent. Però el foc, la flama,el caliu, ens continua fascinant igual que als

nostres avantpassats d’Atapuerca. La fascinació del foc a què al·ludim fa que en

totes les cultures hi hagi menges basades en lacocció a l’aire lliure. Des de la, teòricament,més avançada del món, com és la nord-ameri-cana fins a aquest racó de món desconegut(pels altres) que són els Països Catalans. Aquí,les ara il·legals costellades, cargolades (Cata-lunya Nord), sardinades, torrades i escalivades(de «calius»)... diverses formen part, indubta-blement, de l’imaginari gormand col·lectiu.Com en formen part els «moregades» per als an-dalusos, les «sardinhas as brasas» (i fins el ba-callà) per a gallecs i portuguesos, les sardinesi besucs al foc directe per als bascos, la «caga-rolada» (no és cap error) i la «musclada» per alsllenguadocians, l’«arní» a la brasa per als grecs,el «lechón» per als caribenys, el sagrat mexui dela festa de després del Ramadà per als magri-bins i, no cal dir-ho, el no menys sagrat «asa-do» per als argentins. Als nord-americans, bal-dament no siguin un prodigi reconegut de cui-na, en canvi, ningú els traurà la consuetudinà-ria barbacoa. L’adscripció a la identitat de lacultura ianqui es fa a través d’aquest ritus ini-ciàtic: hem passat de l’homo faber d’Atapueraa l’homo barbacoensis de la nostra era... O d’A-

tapuerca, de Talteüll o de Serinyà a l’eructe dela Coca-cola.

De fet –i a fe que hom ho pot comprovar insitu–, l’accés a l’amistat o acceptació d’una co-munitat americana consisteix a ser convidat auna barbacoa. O «barbecue», la pronunciacióanglesa del mot haitià barbacoa. El bon ameri-cà és l’homo barbacoensis. Si sou vegetarià, hoteniu malament. Llevat que només us alimen-teu de panotxes de blat de moro, que és de lespoques matèries vegetals que els nordameri-cans saben fer a la brasa (res de carxofes, depebrots, d’albergínies, i fins de cebes o patatesi de la constel·lació meravellosa de verduresmediterrànies que hom pot escalivar). El foc, oel caliu, a més, pot ennoblir els superbs calçots,les tavelles de faves a la gitana, els fràgils to-màquets, els agraïts alls, els dolços moniatos ifins els sorprenents espàrrecs. I, naturalment,tota mena de peix i marisc. Josep Pla afirmava,d’una banda, que la qualitat d’un peix o d’uncrustaci es mesura per la seva capacitat de sertractat d’aquesta manera i que, d’altra banda,aquesta és la millor forma de contractar el mi-llor de l’art de la pesca: de les senzilles sardi-nes –a les quals exalta per damunt de tot– a lesnobles llagostes i llobregants.

La fascinaciódel foc

Gastronomia


JaumeFàbrega«Bona Vida»http://blocs.mes -vilaweb.cat/jau -mefabrega

Les típiques receptes dels pescadorscomporten sovint coccions molt simples,a la brasa. Alguns crustacis, com la lla-

gosta, el llamàntol o la cabra s’hi presten par-ticularment, ja que la seva closca protegeix lacarn i fa que quedi tova i molt gustosa. A Llan-çà, quan n’hi havia prou, es feia així; si no n’hihavia per a tothom, llavors es feia amb arròsamb patates.

Elaboració– Partiu la cabra (ben fresca) pel mig i pel llarg,mirant de no perdre els seus sucs.

– Teniu un bon foc.– Coeu-la a les brases, pels dos costats, peròmés temps per la part de la closca.– Un cop feta, opcionalment, amaniu-la amboli.

– La cocció pot trigar uns 15 minuts, depèn dela grandària i del foc.

Notes– Es pot servir amb una vinagreta (oli extra ver-ge d’oliva, vinagre, pebre).– Actualment ja quasi no queden cabres (ocranques, com es diu a les Balears), per laqual cosa es fan servir les procedents de ga-lícia (centolla, en espanyol centollo).– Podeu fer servir una barbacoa corrent. Si vo-leu un bon caliu, cal que l’enceneu una horaabans.

Cabra a la brasaLa recepta

En totes les cultures hi ha menges basades en la cocció dels aliments a l’aire lliure

Ingredients

� 1 cabra (una o mitja per persona,segons la grandària; se sol comptaruns 400 grams per persona) � oli (opcional)

Establiments

antics


Recentment acabada la Guerra Civil, l’any1940, en una Girona empobrida, desgas-tada i amb el racionament imposat per les

autoritats franquistes, Maria Serra i Castellà i elseu marit, Joan Comas i Rigau, van muntar unapeixateria precisament a les Peixateries Vellesde la ciutat, on ara hi ha els Magatzems La Pal-ma. Quan feia mal temps i els pescadors no sor-tien a pescar es quedaven sense gènere, comels passava a la resta dels peixaters, i molts esdedicaven a altres feines per poder subsistir.

Durant els primers temps anaven a buscar elpeix a Lloret de Mar, algunes vegades en bici-cleta, més tard en carro i després en un camió.A més dels clients de Girona, també en teniende Salt i d’altres indrets del voltant de la ciutat.

A la postguerra, Maria Serra i Joan Comas vanagafar un lloc al Mercat d’Abastaments, que vaser construït per presoners de guerra. Aquestmercat –encara en funcionament a la plaça delLleó, renovat i modernitzat–, va ser inauguratl’any 1942. Els primers llocs de venda de pro-ductes costaven 4.000 pessetes, tota una fortu-na en aquella època, però el mercat era un delsllocs de més afluència de gent a l’hora de com-prar perquè s’hi podia trobar gairebé de tot.

A partir de l’any 1950, el matrimoni Serra-Co-mas adquiria el peix a Roses. Les vendes vananar augmentant i l’any 1960 la família va deci-dir obrir una botiga al carrer de la Neu, canto-nada amb el carrer de Mercaders, establimentque molts gironins encara recorden perquè acan Serra es comprava el peix i a can Ventura,uns metres enllà, hi havia olives, conserves i ba-callà. El comerç de Girona de llavors es con-centrava als voltants de la Rambla i el Barri Vell,tot i que el carrer Nou començava a despuntar.

Joan Comas i Maria Serra van tenir un fill, Jo-sep Comas i Serra, que es va casar amb TeresaBall-llovera Ossa, i van començar a portar el ne-goci, conservant sempre la mateixa clientela,que bàsicament era de la capital, malgrat que,amb l’aparició dels cotxes utilitaris, ja els venienclients d’altres municipis de la comarca.

A començaments dels anys setanta, la famíliatenia la parada de la plaça del Mercat i la boti-ga del carrer Mercaders. Ambdós llocs funcio-naven molt bé. Entre 1992 i 1993, la botiga eradirigida per Maria Serra i Castellà, ajudada per

una dependenta, i Teresa Ball-llovera portava laparada de la plaça del Mercat, amb una emple-ada de confiança que hi va estar molts anys,Rosa Trullàs. Amb el temps es va decidir tancarl’establiment del carrer de Mercaders, però con-tinuant amb la parada al Mercat, més rendible.

El matrimoni Josep Comas-Teresa Serra –mésconeguda com «Teia»– va tenir dos fills, Teresa

i Josep Comas i Ball-llovera. Aquest darrer, l’any1994 va agafar les regnes del negoci i el va re-convertir. Es va potenciar la intermediació ambaltres empreses, però sempre servint els clients,industrials o particulars el peix de la Costa Bra-va. Actualment l’empresa només conserva la pa-rada de la plaça del Mercat, que s’ha ampliat iadaptat als temps moderns.

Peixos SerraGironaCreat just després de la Guerra Civil i emplaçat inicialment a les

Peixateries Velles, és un dels establiments amb més tradició enaquest ram a la ciutat; ara manté una moderna parada al mercat

Història

La història es re-munta a l’any1940, quan esva obrir la pri-mera peixateriade la família ales anomenadesPeixateries Ve-lles de Girona.L’any 1942 vaadquirir una pa-rada a la plaçadel Mercat deGirona i, pocsanys després,una botiga alcarrer de Mer-caders. Durantun temps vanfuncionar lesdues cases,però darrera-ment es va tan-car la peixateriadel carrer deMercaders i no-més funcionaara la paradadel Mercat.

Origen1940.FundadorsMaria SerraCastellà i JoanComas Rigau.Propietariactual Josep Comas iBall-llovera.TreballadorsCinc.ActivitatVenda de peixal detall i inter-mediació.

TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU

De seguida que mossèn Baborés va rebre lanotícia que els partidaris de la Constitució

de Cadis s’havien sortit amb la seva, va saberquè calia fer. Encara guardava el trabuc i mu-nició dels anys de Napoleó. Començava a serhora de treure-li la pols perquè segur que arali seria d’utilitat.

Josep Baborés Homs va néixer el 1758 a Vall-fogona de Ripollès però aviat en va marxar perestudiar per capellà. Primer va assistir al semi-nari de Girona, però més endavant va traslla-dar-se al d’Osca per, finalment, acabar la sevaformació al de Barcelona. Una vegada ordenatsacerdot va ser enviat a Vallgorguina per ocu-par la plaça de vicari. S’hi va estar fins que eldesignaren rector d’Orpí. El seu darrer destí vaser la parròquia de Gualba, al Vallès Oriental.

Ideològicament, Baborés era el que es co-neix com un integrista, és a dir, una personaultraconservadora especialment pel que fa aqüestions religioses. Per això, quan Napoleó vaenvair la Península Ibèrica i, per tant els pre-ceptes laics sorgits de la Revolució Francesacreuaren els Pirineus, no va dubtar a prendreles armes per organitzar una intensa resistèn-cia guerrillera a la zona del Vallès. Per aconse-guir mobilitzar els seus feligresos va fer servirla poesia. Tot i que ho va fer amb pretensionsmés propagandístiques que literàries, els seustextos encara són dignes d’esment pels estu-diosos. Alguns títols de les seves obres són His-tòria de la guerra de 1808 a 1814 i Resumende lo que ha hecho Gualba contra los gabachos;a més de l’opuscle Passió de Nostre Senyor Jesu-Christ i un catecisme en vers que va veure lallum el 1819 i que es va reeditar el 1976.

Josep Baborés Homs va morir el 18 de se-tembre de 1822, quan tenia 64 anys, afusellatper les tropes constitucionalistes. Napoleó ha-via caigut derrotat el 1814 i el rei Ferran VII ha-via recuperat un poder que va administrar ambmà de ferro. Això va provocar que el 1820 ungrup de militars i polítics liberals se sollevés perimposar la Constitució de Cadis de 1812, on en-tre altres coses es posava punt final a la Inqui-

sició i es defensava la lli-bertat religiosa. BaborésHoms s’hi oposà lluitantcom ho havia fet contraNapoleó i això li va cos-tar la vida.

El 1823, una tropa devoluntaris francesos,anomenats els Cent MilFills de Sant Lluís, va en-trar a Espanya, i va aca-bar amb els constitucio-nalistes. Ferran VII va re-cuperar el poder absoluti va perseguir de mane-ra implacable els seusopositors durant deuanys que es coneixencom l’Ominosa Dècada.

Col.leccionisme


JosepBaborésXAVIER CARMANIU

Gironins delsegle XIX

XavierCarmaniuMainadéHistoriadori periodista

Amb el nomenament recent de la ciutatbrasilera de Rio de Janeiro com a seu delsJocs Olímpics de l’any 2016 –en dura pug-

na final amb la candidatura de Madrid– i la cadacop més propera cita de Londres 2012, la ma-quinària filatèlica, numismàtica i les que co-rresponen a altres vessants col·leccionistes tor-nen a estar en el seu punt àlgid, per deixar cons-tància del major esdeveniment esportiu del món,i per satisfer alhora la gran quantitat d’aficionatsàvids de recollir tota mena d’efectes i d’objec-tes al·lusius.

Per notícies rebudes, l’administració postalcarioca ja té programades nombroses sèries desegells que anunciaran amb prou antelació l’es-deveniment. Malgrat que encara falten unsquants anys, recordem que aquest fet ha estathabitual en anteriors edicions, com per exem-ple la de Barcelona ’92, quan s’emetrien durantels mesos i anys precedents diverses sèries ambuna petita sobrecàrrega que va anar destinadaa ajudar el pressupost dels Jocs.

COL·LECCIÓ SAMARANCH A GIRONAParal·lelament a les proves esportives del ca-lendari olímpic, els organitzadors munten actesculturals, entre els quals, exposicions filatèli-ques. Els antecedents els tenim l’any 1985, quanla FIP –Federació Internacional de Filatèlia– i laseva branca FIPO –Filatèlia Olímpica–,en col·la-boració amb el COI, van organitzar a Lausanneuna primera competició d’aquest tipus, alesho-res amb més de 200 participants i uns 1.500 qua-dres. Hi van tenir molt a veure dos grans filate-

listes catalans, el president del COI Joan Anto-ni Samaranch, i el seu assessor en aquestes tas-ques, senyor Vidal Torrens. Una part de l’ex-traordinària col·lecció de tema esportiu de Sa-maranch va ser exposada a Girona en el marcde l’exposició estatal «Exfilna ’87».

Aquella exhibició, batejada amb el nomd’Olymphilex, tindria continuació l’any 1987 aRoma, amb la curiositat que per primera vega-da en la història l’administració postal del Vati-cà n’emetria un fullet-bloc commemoratiu. S’hiva retre homenatge al baró Pierre de Coubertinen el 50è aniversari de la seva mort. La terceraedició va coincidir amb els Jocs de Seül ’88. Dosanys més tard, la cita era a la ciutat búlgara deVarna; i la cinquena trobada es va produir l’any1992, del 29 de juliol al 6 d’agost, amb motiudels XXV Jocs de Barcelona.

En la presentació de l’Olymphilex’ 92, co-missariada per l’especialista Sebastià Sabaté, Sa-maranch va dir: «Des de la primera edició cele-brada el 1985 a Lausanne, ha anat augmentantdia rere dia l’interès del món internacional dela filatèlia vers aquesta manifestació, que a ho-res d’ara s’ha convertit en un dels esdevenimentsmés prestigiosos en l’àmbit dels actes culturalsrelacionats amb els Jocs Olímpics. Estic segurque Olymphilex’92 de Barcelona, inscrita dinsdel programa de l’Olimpíada Cultural, es reve-larà un cop més com la cita obligada per als fi-latelistes d’esports olímpics del món sencer icom un esdeveniment cultural de gran interèsper a tots aquells que seran a Barcelona ambocasió dels XXV Jocs».

Rio de Janeiro,

olímpica

XavierRomero

Patricia Ribera RieraDirectora

APRIMAMENT

Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals

Primeravisita

gratuïta

Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaçi durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.

• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equili-

brada basada en principis energètics.

� 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA

Novetats filatèliques i numismàtiques anuncien la seu dels Jocs

MA

RC

MA

RTÍ


MisterSofà

Ctra. Barcelona (l’Avellaneda) - Tel. / fax 972 20 82 14 - GIRONA

Camp o ciutat?Escull: teixits gruixuts, estampats geomètrics i colors terrosos per al camp; pecesd’estil «retro», tons sòlids i materials sofisticats per aconseguir un look més urbà

ANA RODRÍGUEZ

1

5

6

7

8

9

10 1

2

3

4

Tendències


1Jaqueta dejacquard, OddMolly.2Vestit, Naf Naf.3Armilla, Kookaï.4Pantalons,Armand Basi.5Shorts, Naf Naf.6Botes, NeroGiardini.7Jaqueta de pell,Armand Basi.8Brusa amb collmao, Escorpion.9Faldilla, Jocavi.10 i 11www.laredoute.es.12Brusa, Mango.13Botins, Armand Basi.14Mini de tallglobus, Kookaï.15Texans baggy,Lee.16Abric, Lacoste.17Americana,Javier Simorra.18Fulard, Kookaï.19Maxi samarreta,Mango.

L’ART DEL DESCANS

C/ Rutlla, 11 - Tel./Fax 972 20 34 23 - 17002 GIRONA ı C/ Maluquer Salvador, 3 - Tel. 972 22 33 43 - 17002 GIRONA ı Pl. Rector Ferrer, 4 - Tel. 972 26 20 98 - 17800 OLOT

11

17

18

19

14

15

13

12

16

Música


Novetats

The Rolling Stones al MadisonSquare Garden, 40è aniversari

Els dies 26 i 27 de novembre se celebra el 40 ani-versari de l’enregistrament dels concerts de TheRolling Stones al Madison Square Garden, quevan donar lloc a un dels millors àlbums en directede la banda: Get Yer Ya-Ya’s Out! Per commemo-rar-ho, la discogràfica ABKCO Records editaràGet Yer Ya-Ya’s Out! The Rolling Stones In Con-cert -40 Aniversari Deluxe Box Set i Super DeluxeBox Set, que sortiran a la venda el proper 30 denovembre. Al contingut musical s’hi afegeix mate-rial audiovisual: el DVD amb la pel·lícula MayslesBrothers Get Yer Ya-Ya’s Out.

Nou àlbum de The RaveonettesEl duo danès The Raveonettes té disc nou: In andout control (Vice Records), un treball que acosta labanda de rock cap a sons més pop, però sense queaixò signifiqui aparcar la personalitat roquera delgrup. Darrera la producció d’aquest àlbum, fomatper onze temes nous, hi ha Thomas Troelson.Aquest és el quart disc d’estudi de The Raveonet-tes –és a dir, Sune Rose Wagner i Sharin Foo– i arri-ba dos anys després de Lust, lust lust; els altres dostítols de la seva discografia són Pretty in black(2005) i Chain gang of love (2003).

Les cares B de MorrisseySwords (Universal) aplega 18 temes de Morrissey,cap de nou perquè tots són cares B dels seus tresdarrers discos: Your are the quarry, Ringleader ofthe tormentors i Years of refusal. El disc va sortir ala venda la setmana passada, amb una edició limi-tada que inclou un CD extra amb 8 cançons en di-recte gravades a Warsaw durant la gira d’aquestany. Good looking man about town i Because of mypoor education són les dues cançons que obren itanquen el recopilatori de l’exlíder de The Smiths.

Battiato contra els políticsEl cantautor italià Franco Battiato expressa en laseva nova cançó Inneres auge (en alemany, l’ull in-terior) tota la seva indignació pels excessos delspolítics italians. El també cineasta, escriptor i filòsofcarrega en el seu nou treball, utilitzant dures metà-fores, contra certs models que imposa la societatactual, i inclou exemples que els mitjans de comu-nicació italians han interpretat com a crítiques alsúltims episodis de la vida política del seu país. «Hiha qui diu: Què hi ha de dolent a organitzar festesprivades amb belles joves per alegrar líders i ser-vidors de l’Estat?", es llegeix en el text de la cançó.Battiato també es pregunta «què poden fer les lleison regnen només els diners?».

Che Sudaca: «Tudo é...»Allunyats de pretensions tan ambicioses com «can-viar el món», Che Sudaka aspiren a cotes més re-alistes. «Ens queixem i diem el que no ens agrada,com qualsevol ciutadà que llegeix el diari», decla-ren els integrants del grup argentinocolombià quepresenta el seu quart disc d’estudi, Tudo é possi-ble. Che Sudaka va néixer a Barcelona el 2002. Ambla «bona ona» per bandera, el grup combina les lle-tres reivindicatives, defensores de diferents causessocials i humanitàries, amb un so alegre i festiu quebeu de l’ska, el punk, el reggae, el metall o la músi-ca folklòrica. «És una barreja del que teníem abansd’arribar a Espanya i del que hem après en els úl-tims temps», asseguren els seus integrants.

Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 � Sin miraratrás DavidBisbal 2 � Antes deque cuente diezFito y losFitipaldis 3 � Nuestracasa a la izquier-da La oreja deVan Gogh4 � Loba Shakira 5 � Liebe istfür alle daRammstein

REGNE UNIT

1 � 3 WordsCheryl Cole 2 = Crazy LoveMichael Bublé 3 � This is itMichael Jackson 4 � Cominghome Soldiers5 � OvercomeAlexandra Burke

ESTATSUNITS

1 � The TwilightSaga: New MoonSoundtrack 2 � Southernvoice TimMcGraw 3 � Crazy loveMichael Buble 4 � TheBlueprint 3Jay-Z 5 = The time ofour livesMiley Cyrus

AQUESTA TARDOR LA MOSCA DE GIRONA CONTRAATACA DE NOU!!!amb la seva fragància postestiuenca vol seduir-te un altre cop. Compra-la i deixa’t embogir per la seva llibertat

embriagadora i enganxa-te-la i enganxa-la al vehicle del teu veí, amic, company i… Fins i tot, si pots, regala un adhesiu al teu pitjor enemic perquè somrigui uns moments!

PUNTS DE VENDA: PAPERERIA PAPIRONA (Hortes, 20), JAN COL·LECCIÓ (Ferreries Velles, 11), i també als ja habituals LLIBRERIA CARLEMANY, LLIBRERIA GELI i LLIBRERIA 22Recordeu que ara també podeu aconseguir l’Auca per tan sols 3 euros amb la mosca inclosa.

Vint-i-cinc anys i 278 números és el ba-lanç de Rockdelux, una revista musicalespecialitzada –tot i haver ampliat el seu

radi d’acció a la literatura, el cinema i altresmanifestacions artístiques– que aquest no-vembre celebra les noces de plata. Aquest ésel color escollit per a la portada de l’especialque commemora l’aniversari: 200 pàgines de-dicades a analitzar l’última dècada i farcidesde llistes –una pràctica habitual de la publi-cació– amb els 100 millors discos internacio-nals i els 60 nacionals, les 30 millors pel·lícu-les, els 20 millors còmics, els 20 millors llibresimprescindibles, les millors sèries de televisió,els millors concerts... Una sèrie que es com-pleta amb una selecció de les millors cançonsd’aquests deu anys, reinterpretades pels di-buixants i il·lustradors Paco Alcázar, NachoAntolín, Txarly Brown, Gallardo, Jordi Laban-da, Miguel Ángel Martín, Javier Olivares, PepoPérez, Sonia Pulido, Rafamateo, Joaquín Re-yes, Juanjo Sáez, Sequeiros i Fermín Solís.

La regressió comença recuperant l’últimadècada de la revista a través de les seves por-tades, començant per la que protagonitzavaBeth Orton el gener del 2000 i Jay-Z el mespassat. Entre llista i llista, hi ha articles sobre

els avenços tecnològics que han marcat l’e-volució de la música els primers anys del se-gle XXI, una revisió dels estils sonors d’aquestmateix període o una anàlisi de la indústriamusical espanyola.

La selecció Rockdelux dels 100 millors dis-cos internacionals s’obre amb MerriweatherPost Pavilion d’Animal Collective i es tancaamb Desperate youth, blood thirsty babes deTV On The Radio, passant per Untrue de Bu-rial, Murray Street de Sonic Youth, els àlbumshomònims de LCD Soundsystem, The Liberti-nes i Franz Ferdinand, Third de Portishead,Vespertine de Björk o Auguri de DominiqueA. En el cas de la producció espanyola, la trias’ha quedat en 60 títols que comencen ambLa leyenda del espacio de Los Planetas, Elmundo según de Sr. Chinarro i Cajas de música difíciles de parar de Nacho Vegas, percontinuar amb Popemas de Nosoträsh, Alegriad’Antònia Font, Estratexa de Manta Ray, Settota la vida de Mishima o Sueña la Alhambrad’Enrique Morente. Tot plegat, per jugar «a parlar de les coses que ens agraden» –seguintla invitació del director de la revista, Santi Carrillo, a l’editorial de l’especial 25 aniversa-ri.

RockdeluxLa revista celebra el vint-i-cinquè aniversari amb una edició

especial de 200 pàgines que repassa el millor de l’última dècada

TEXT: PILI TURON

Després d’una llarga trajectòria com a di-rector teatral, Rob Marshall va debutara la gran pantalla amb l’adaptació d’un

musical que coneixia molt bé, Chicago i el re-sultat no va poder ser més òptim: un bon gra-pat d’Oscars, un èxit de taquilla incontestablei l’aplaudiment (gairebé) unànime de la críti-ca. El seu següent treball, Memòries d’unageisha, ja no era tan afortunat, segurament per-què Marshall no té un estil propi i aquest me-lodrama, que partia d’un llibre de narrativamés que discutible, evidenciava totes les se-ves mancances.Deu ser per aixòque ha decidit tor-nar al musical ambNine, luxosa ver-sió fílmica d’unaobra de Broadwayque, al seu torn, jaera una relecturadel magnífic 8 ½ de Fellini. La cinta té aspira-cions d’Oscar i els primers tràilers apunten aun producte un pèl academicista, una mica enla línia del que se li podia retreure a Chicago,però al mateix temps dotat d’un sentit únic al’hora de conjugar música i imatge.

El títol fa referència al nombre de dones quemarquen l’existència de Guido Contini, unprestigiós director de cinema obsessionat enla compaginació de la vida professional i lasentimental. Guido travessa una crisi creativai s’adona que la majoria de decisions que hapres respecte a les dones han estat equivoca-

des. És el començament d’un viatge intros-pectiu pels laberints de la seva memòria, enun intent de redempció que el porta a desco-brir que les relacions amb les dones del seupassat no són tan diferents de les que té en elpresent.

Nine no ho ha tingut fàcil per arribar a lespantalles; la vaga de guionistes en va demo-rar el rodatge, i després Marshall va haver desubstituir l’actor inicialment escollit, Javier Bar-dem (va al·legar esgotament: veient la seva fil-mografia recent, no és estrany), per Daniel

Day-Lewis. El protagonista de Pozos de am-bición no ho té fàcil, perquè el personatge deGuido Contini va ser interpretat als escenaris,i amb molt d’èxit de crítica, per companys deprofessió tan reconeguts com Raul Julia i An-tonio Banderas. Al costat de Day-Lewis, brillaun espectacular planter d’actrius que inclouPenélope Cruz, Marion Cotillard, Nicole Kid-man, Kate Hudson, Stacy Ferguson, JudiDench i Sophia Loren. El guió ve firmat perMichael Tolkin i Anthony Minghella, en el queva ser un dels seus últims treballs abans demorir el març de l’any passat.

Rob Marshalltorna al musicalEl director de «Chigaco» i de «Memòries d’una geisha»

presenta «Nine», una luxosa versió fílmica d’una obra deBroadway que aspira a estar en la cursa dels Oscars

TEXT: PEP PRIETO

Cinema


GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e [email protected] www.llibreria22.net

El repartimentDaniel Day-Lewis encapçala el planter

d’actors, al costat de Penélope Cruz, MarionCotillard, Nicole Kidman i Kate Hudson

Terminator Salvation

Director: McG.Intèrprets: Christian Bale,Sam Worthington.Distribuïdora: Sony.Durada: 130 minuts.Sense ser res de l’altre món,aquesta quarta entrega de lafamosa nissaga, centrada enJohn Connor, és un entretin-

gut exercici de pirotècnia que sorprèn si es té encompte que el dirigeix l’autor de Los ángeles deCharlie. El millor del film són Sam Worthington, lamúsica de Danny Elfman i l’aparició especial digi-talitzada d’Arnold Schwarzenegger. Per passarl’estona. P. P.

Las crónicas mutantes

Director: Simon Hunter.Intèrprets: Thomas Jane,John Malkovich.Distribuïdora: Aurum.Durada: 111 minuts.Un pastitx que apel·la a la sè-rie B de tota la vida per docu-mentar la guerra, en un mónfutur desolador, entre dos

bàndols amb uns quants secrets amagats. Té elseu encant, sobretot perquè Simon Hunter no dis-simula les seves influències i les homenatja ambsimpatia. Pel que fa al repartiment, realment es-plèndid, no deixa de meravellar la predisposicióde John Malkovich a embarcar-se en refregits comaquest. P. P.

La vida antes de sus ojos

Director: Vadim Perelman.Intèrprets: Uma Thurman,Evan Rachel Wood.Distribuïdora: Manga.Durada: 90 minuts.L’autor de Casa de arena yniebla firma aquest notablemelodrama centrat en unasupervivent de la matança de

Columbine i les seves dificultats per enterrar elpassat. El film segueix dues línies narratives: ladel dia de la tragèdia a l’escola nord-americana iuna altra ambientada vint anys més tard, en laqual Perelman rastreja les petjades que deixa eltrauma. Tan senzilla com efectiva, destaca tambéper les excel·lents interpretacions d’Uma Thurmani Evan Rachel Wood. P.P.

La maldición de las hermanas

Director: Charles i ThomasGuard.Intèrprets: Emily Browning,Elizabeth Banks.Distribuïdora: Paramount.Durada: 87 minuts.Remake d’una pel.lícula co-reana de 2003, La maldiciónde la hermanas s’apunta a la

moda de les pel.lícules de fantasmes amb rere-fons pricològic. Una noia traumatitzada per lamort de la seva mare torna a casa després d’ha-ver-se estat en un psiquiàtric i s’adona que les co-ses han canviat. La seva germana la tracta ambfredor i el seu pare té una amant: caldo de cultiuidoni perquè comencin les aparicions de perso-natges del més enllà i els crits entre els especta-dors

DVD

Dr. E. Ayats Cataracta

Dra. T. Teixidor Oftalmologia Pediàtrica i Estrabismes

Dr. M. Arcediano Glaucoma i òrbita

Dr. F. Duch Cirurgia Refractiva amb làser

Dr. A. Jürgens Cirurgia Vies Llagrimals

Dra. O. Martínez Electrofisiologia i Neurooftalmologia

Dr. E. Ordoñez Oftalmologia General

Dr. M. Zapata Retina i diabetis ocular

Dra. S. Bover Oftalmologia General

Dra. M. Darné Oftalmologia General

Juli Garreta, 13, 2n pis - 17002 Girona Tel. 972 412 413Consultes Externes Clínica Girona www.oftalis.com URGÈNCIES 24 HORES

Documents

Diumenge 8 de novembre de 2009 Dominical filemot de dotze fotògrafs aprenents i un dia a la setmana d’aquells tres mesos, durant dues ho- ... Serrano, Salvador Solergastó i Marta