Dossier de l’espectacle An old monk - Temporada alta · i compositor Kris Defoort, An old Monk, joc de mots perquè la peça s’inspira en la música del llegendari músic de jazz

Foto: Kurt Van Der Elst

www.temporada-alta.net

An old monkJosse De Pauw - Kris Defoort

Dossier de l’espectacle

!! CONTINGUTEXTRA!Consulta el CanalYoutube, el web i el blog del Festivalper trobar més continguts de l’espectacle


Els Joglars

02

“An Old Monk és sens dubte un dels millors espectacles de la temporada. Josse De Pauw narra la història i la celebra. Enginyós, divertit, fidel a la vida. La música també. Tot és energia i llibertat. Thelonius Monk hauria estat boig per aquest espectacle”Le Temps


Els Joglars

03

Fitxa

DadesDia i hora: Diumenge 8 de novembre a les 18 hLloc: Teatre de SaltPreus: 30, 22€Durada: 1 h 10 min

Espectacle en francès amb sobretítols en català

ESTRENA A CATALUNYA

Text: Josse De Pauw (inspirada en la música del llegendari músic de jazz Thelonius Monk)Composició musical: Kris DefoortIntèrpret: Josse de PauwMúsics: Kris Defoort Trio : Kris Defoort (piano), Nicolás Thys (baix elèctric) i Samuel Ber(bateria)Imatges: Bache Jespers i Benoît van InnisProducció: LOD muziektheaterCoproducció: Théâtre Vidy-Laussanewww.lod.be


Els Joglars

04

Les facultats que coronen al belga Josse De Pauw com un dels grans actors de l’escena europea són in-qüestionables. Vam tenir ocasió de comprovar-ho al Temporada Alta de 2012 quan va protagonitzar El cor de les tenebres de Guy Cassiers. Ara, l’intèrpret, escrip-tor i cineasta torna per protagonitzar la història d’un monjo que vol recuperar la joventut perduda per mitjà de la dansa, un home vell a la recerca d’una nova opor-tunitat. El compositor i pianista Kris Defoort s’encar-rega de la part musical d’un espectacle que s’inspira en els temes de Thelonious Monk, referència jazzística i de llibertat d’un espectacle que busca transgredir les fronteres del llenguatge escènic.

Referencia de la interpretación del teatro europeo, Josse De Pauw nos sirve la historia de un viejo monje que busca recuperar la juventud bailando. Música i teatro unidos por la inspiración de liber-tad del jazz.

A hugely influential actor on the European theatre scene, Josse De Pauw presents the story of an old Monk who hopes to regain his youth by dancing. Music and theatre united by the inspiring freedom of jazz.


El prestigiós actor Josse De Pauw, s’alia amb el músic Kris Defoort per estrenar a Catalunya aquest muntatge



Els Joglars

05

About the body and the mind and how impossible it is for them to be in tune with one another.Except perhaps during a little dance.

Josse De Pauw

1Do a little dance.A man does a little dance.Body pressed against a dream-body.

2A man doesn’t dance anymore or far too rarely.Vain attempts to become a monk.The great yearning is for silence and aloneness.

3And then from nowhere the fancy for a little dance comes upon him.Curious whether the pleasure of living is still part of it.

The old monk does a little dance. And then another. And another.

A joint venture by Kris Defoort and Josse De Pauw was an old idea. Their work schedules had never previously allowed it, but then we had it: An Old Monk.

Josse De Pauw performs a piece he wrote himself, with music by Kris Defoort inspired by Thelonius Monk. About wanting to live at all costs.

Sobre l’obra...And old monk



Els Joglars

06

L’escena internacional continua sent la principal apos-ta de Temporada Alta. Hi ha molts noms que tornem atrobar en la seva programació, però d’altres –com al-guns joves creadors de la nova connexió Flandes– am-plien la mirada sobre l’escena europea actual. William Kentridge ja va meravellar al Temporada Alta de 2008 amb la fantàstica escenificació d’Il ritorno d’Ulisses, l’òpera de Monteverdi. En l’edició d’enguany presenta Ubu i la comissió de la veritat, un dels seus especta-cles fundacionals amb la Handspring Puppet Com-pany, testimoni artístic compromès del desenllaç de l’apartheid sud-africà. També repeteix el lituà Oskaras Koršunovas, que dóna noves formes als clàssics però extraient- ne l’essència sense distraccions: quan en-cara tenim fresc el record de la seva versió de La gavi-na de Txèkhov de la passada edició del festival, Koršu-novas presenta enguany Krapp’s last tape, una de les peces cabdals de Beckett. Un altre conegut del públic de Temporada Alta és Fabrice Murgia, que presenta Notre peur de n’être: analista de l’individu en la soci-etat actual, les seves peces s’emparen en la tecnolo-gia per presentar amb cruesa els dèficits humanitarisdel desenvolupament. I, per la seva banda, Declan Donnellan presenta un altre clàssic: Mesura per me-sura, de Shakespeare, amb els intèrprets del teatre Puixkin de Moscou,una de les peces més políticament incisives del dramaturg anglès. Thomas Ostermeier ha estat un dels directors d’escena més influents de les darreresdècades i això ens ha menat a patir, com a espectadors, més d’una pèssima imitació de la seva poètica. En aquesta edició, però, l’Ostermeier de debò presentarà la versió escènica d’una obra mestra fílmi-ca, El matrimoni de Maria Braun de Rainer Werner Fassbinder, una d’aquelles manifestacions artístiques fonamentals per entendre fins a quin punt la cultura ha estat fonamental a Alemanya per assumir el seu terrible segle XX. Una vídua jove s’enfronta a la misèriade la postguerra alemanya, un panorama en què només pot oferir el seu sexe per sobreviure. Fassbind-er va començar a explicar que l’esforç de guerra ale-many no només es podia comptar amb baixes al front, i ara Ostermeier en fa una lectura teatral. Bon moment

per recordar el camí recorregut a una ciutadania ale-manya i europea cada vegada més abocada a la insol-idaritat. El gran mestre Peter Brook i la seva col·lab-oradora Marie-Hélène Estienne presenten The Valley of Astonishment, basat en un poema èpic del persa Farid Attar, La conferència dels ocells, una peça ambi-ciosa si hem de fer cas a les paraules de Brook: “Con-duirem l’espectador per nous i desconeguts territo-ris a través de persones les vides dels quals són tan intenses que en qualsevol instant poden passar del paradís a l’infern tornar una altra vegada al paradís”. Com ja va fer fa molts anys a partir de la biografia de l’armeni Gueorgui Ivànovitx Gurdjieff (Meetings with Remarkable Men), Brook explora la natura humana i la seva capacitat de transcendència. Per altres vies, allò que precisament es va proposar Txèkhov: el gran actor anglès Michael Pennington ressegueix la vida del dramaturg rus en un tour de force interpretatiu en solitari (Anton Txèkhov) a la mesura del seu potencial escènic. Un programa ple, doncs, de noms coneguts que presenten, però, noves creacions. Una manera de fidelitzar l’espectador.

Connexió Flandes, per anar més enllà encaraAquest any l’escena flamenca, present des de fa moltes edicions a Temporada Alta, pren cos en forma de cicle dins de la programació del festival, una línia d’espectacles anomenada Connexió Flandes. Dins d’aquest cicle es podran veure les quatre propostes que apuntem tot seguit.L’actor Josse De Pauw, company d’aventures artístiques de Guy Cassiers, presenta, amb el pianista i compositor Kris Defoort, An old Monk, joc de mots perquè la peça s’inspira en la música del llegendari músic de jazz Thelonius Monk. Un monjo vol recuperar la joventut perduda a través de la dansa. Balla, sense cap altre objectiu que moure’s seguint la música amb entusiasme i en solitari. Un enfrontament amb la

Fidelitzant espectadorsTeatre Internacional + Connexió Flandes


Els Joglars

07

vellesa, una negació de la mort, que s’encara amb energia, malgrat la inutilitat de la batalla i la certesa de la derrota. La saviesa interpretativa de Josse De Pauw que vam poder gaudir a El cor de les tenebres, el muntatge de Cassiers a partir de l’obra de Conrad, es posa ara al servei d’un espectacle també de creació contemporània que reflexiona sobre el pas del temps i la seva petjada en l’individu. La música en directe deDefoort i la projecció d’un centenar d’imatges acom-panyen les evolucions de De Pauw en un muntatge in-tens, molt ben acollit al Festival d’Avinyó de 2014.

Cassiers també torna a Temporada Alta d’engua-ny amb un nou espectacle: Le sec et l’humide, un muntatge sobre textos del novel·lista nord-americà d’expressió francesa Jonathan Littell, que fa deu anys va sorprendre el món literari amb la seva novel·la Les Benignes, guanyadora del Premi Goncourt 2006. El sec i l’humit(publicat en català per Quaderns crema) és un assaig a partir del relat del líder belga nazi Léon Degrelle so-bre la campanya de Rússia. El muntatge compta tam-bé amb el bagatge d’una recerca sonora a l’Ircam de París i combina sons, projeccions i els comentaris d’unhistoriador sobre les tesis més abjectes del nazi belga. Cassiers s’ha sentit atret per l’univers literari de Littell; de fet, aquest muntatge s’emmarca en un projecte ambiciós sobre l’autor nord-americà, The Littell Proj-ect, que tindrà continuïtat amb una peça sobre Les Benignes. En un sentit molt diferent, però sense sortirde la creació contemporània, al Centre Cultural la Mercè es podrà veure Perhaps all the Dragons, una instal·lació de Berlin (Bart Baele i Yves Degryse) que disposa unes pantalles sobre una taula en forma de

cercle, espectacle portàtil en què s’expliquen anèc-dotes de vida bastant inversemblants i aparentment desconnectades entre si, però unides per la teoria dels sis graus de separació. Completa el cicle d’espec-tacles flamencs l’espectacle UnDosTresUnDos, d’Al-bert Quesada, català establert a Brusel·les. Una mira-da més aprofundida, doncs, sobre l’escena flamenca d’avui per a tots aquells espectadors que volen anar més lluny encara.

Eduard MolnerText extret del suplement especial Temporada Alta

publicat a La Vanguardia el passat 19 de setembre



Els Joglars

08

El vell Monk balla. Mentre que la seva banda se centra realment en el groove deixa el piano, estira les seves extremitats rígides i es posa a ballar. Balla sense cap altre objectiu que el de ballar, alegre i solitari al mateix temps. A Un Monjo Vell (An Old Monk), Josse de Pauw i el Kris Defoort Trio es llencen junts al ball. L’espectacle ha esdevingut una suite, una llarga oda sobre el desig “d’aixecar els vells ossos més enlaire de l’esperat” i in-tentar fer un cop més alguns passos de ball.

Un vell que s’aventura a tornar a ballar. Aquest especta-cle és un acte de resistència a l’envelliment?

Josse De Pauw: ‘Envellir és inevitable, només podem acceptar-ho, la resistència, però, és el que ho fa di-vertit. Volia crear un espectacle que parlés de l’envel-liment, del desgast del cos, però també de les ganes de seguir ballant o de tornar a començar a ballar. L’es-pectacle abasta tres etapes: la joventut, l’edat adulta i la vellesa. Quan ets jove, balles. En aquesta etapa, el ball també és una manera d’anar a caçar, de cercar el cos que et cal. El cos perfecte, el que el que et va per-

fecte. Després ve un temps en què ja no balles. Si més no és el que veig en molts homes. Un període domi-nat pel sentiment que s’espera de tu tota mena de coses, i ets presoner de les cadenes de l’edat adulta. Aleshores és quan la vida es fa monòtona. Fins que, fi-nalment, arriba el moment en què dius ‘ja n’hi ha prou’ i tornes a tenir ganes de ballar. No per un sentit infantil de cap mena, sinó perquè t’agrada. Senzillament, tens ganes de ballar. I aleshores, aquest ball no és només un ball. Representa el plaer de viure, el rebuig del con-formisme, la vida fora i més enllà de la norma.’

Què representa Thelonious Monk per a vostès?

Kris Defoort: ‘L’espectacle no és sobre la vida de The-lonious Monk, però utilitzem la seva música com a fil conductor. Abans d’arribar a Monk, havíem experi-mentat amb improvisacions lliures, amb composicions meves. La música de Monk, però, encaixava, el tempo era perfecte. Monk també té una densitat emocional i una diversitat de capes superposades, que correspon a allò que estàvem cercant. És melancòlic, però no és

Els autors diuen...Josse De Pauw - Kris Defoort



Els Joglars

09

mai melodramàtic. El seu to, la manera de tocar les notes al piano expressen al mateix temps la tristesa i el riure-se’n d’un mateix.’

Josse De Pauw: ‘Monk mai és inequívoc. És al mateix temps seriós i alegre, trist i divertit, una mica com és la vida. L’espectacle també hauria de posseir totes aquestes diferents capes. El nostre objectiu és el jazz autèntic. El diàleg amb la música és natural, amb po-ques coses fixades prèviament. És la primera vegada que m’encarrego del text i de la música amb tanta llibertat. Abans de tot perquè em sento molt bé amb la interpretació lliure de conjunt d’aquest trio. Si ens escoltem atentament els uns als altres, tot es posa al seu lloc. El moviment principal està determinat, però no ho està l’itinerari concret que serveix per anar del començament al final. Torna a ser como la pròpia vida!’

El títol de l’espectacle no només al·ludeix a Monk, sinó també al desig de quietud. L’edat intensifica aquest desig d’estar sol?

Josse De Pauw: ‘Hi ha força gent que, en un moment determinat, els agradaria de passar un temps en un monestir. Un Monjo Vell (An Old Monk) també parla d’aquests intents, generalment inútils, d’esdevenir un monjo. Això, però, no exclou necessàriament el ballar. Com dic durant l’espectacle “el monjo vell aixeca els seus ossos més enlaire del que s’esperava i fa una pi-rueta.”’

Kris Defoort: ‘És clar que Monk també tenia quelcom de monacal. També vivia en el seu propi món, immo-bilitzat en la seva pròpia solitud.’

Josse De Pauw: ‘Però això no ens passa a tots? Avui en dia, probablement diríem que Monk era autista, al-gun amb un trastorn límit de la personalitat. Ara ten-im etiquetes per això. Estic convençut que tothom té períodes en la seva vida en que és autista, o parano-ic, o esquizofrènic. És un estat de vida, una etapa en què el cervell no va en el mateix sentit que el cos. Ena- morar-se també es podria considerar com una malal-tia. A l’espectacle, el cos jove que balla –enamorat- presenta els mateixos símptomes que la diabetis que es diagnostica al personatge en una etapa posterior de la seva vida.’

El fet d’envellir vostè mateix, l’ha ajudat a crear un es-pectacle com aquest?

Josse De Pauw: ‘Sento allò que sento. No és una casu-alitat que hagi creat aquest espectacle ara.’

Paral·lelament a l’espectacle es projecten un centenar de dibuixos de Benoît.

Josse De Pauw: ‘Vaig enviar a Benoît un munt de fo-tografies meves fetes per Bache Jespers. Ha dibuix-at sobre aquestes fotos per fer-ne un joc visual. Em coneix molt bé. Li vaig demanar rient que dibuixés la meva vida i és precisament el què ha fet. Aquestes imatges són un bonic resum de l’espectacle. En la feina de Benoît també es barregen la lleugeresa i la malen-conia. Sovint m’ha fet riure, tanmateix però, també ataca les coses de la vida. La seriositat no és l’oposat de la lleugeresa. I la lleugeresa no és necessàriament superficial. Els conceptes com l’optimisme i el pessi-misme sempre m’han semblat expressions més aviat histèriques. Realment no em diu res. Cal prendre la vida seriosament, observar atentament i en un mo-ment determinat expressar-ho en paraules. Bé o mal, esquerra o dreta, optimista o pessimista: per a mi són categories sense sentit. La vida és infinitament més complicada que això. I molt més fascinant. I, en la seva complexitat, molt més lleugera. Res no és mai in-equívoc. I tornem a la plenitud de Monk.’

Kris, quan toca amb el seu nou trio, a vegades deixa el ritme, però roman fermament ancorat al groove.

Kris Defoort: ‘Cada vegada més miro de donar la ma-jor llibertat a cada persona dins del trio. Lander i Nic reinventen el groove in situ cada cop que actuen. I a més, aquest groove no és realment col·lectiu; en al-guns moments sembla com si cadascun de nosal-tres interpretés completament separat dels altres, però després del desviament ens tornem a trobar. Mirem de reunir diferents ambients: ballable, groovy, ple d’ànima, meditatiu. A vegades puc anar-me’n cap quelcom de profundament líric i melancòlic, però en Lander i en Nic ho aturen ràpidament. Amb aquesta mateixa llibertat ens atansem a Monk. No decidim pas gran cosa prèviament: tenim una bossa plena de composicions de Monk on podem anar a cercar. A vegades interpretem quatre dels seus temes super-posant-los. També és un redescobriment per a mi, per


Els Joglars

010

per bé que és una música amb la qual m’identifico. Quan vivia a Nova York vaig estar tot un any interpre-tant únicament Monk. Els seus temes són evidents, no calen explicacions. A vegades veus aquests hàbils músics de jazz interpretant estàndards i, de cop i volta, fan escoltar Monk. En aquest moment hi ha un prob-lema. Perquè no poden sense més ni més aplicar tot allò que han après als temes idiosincràtics de Monk. Encara que només fos pel seu estil de composició, els músics estan obligats a reinventar el seu llenguat-ge i allunyar-se del seu terreny segur. Monk obliga els músics a començar a ballar també.’

Li agrada ballar, Josse?

Josse De Pauw: ‘Sí, sempre m’ha agradat ballar. Estic gairebé segur que durant aquesta diguem-ne etapa intermèdia, sempre he ballat més del que veia ballar al meu voltant. M’agrada perdre’m en el ball. Això em ve de família. Els meus pares ballaven molt, i els agrada-va anar a ballar. Abans de marxar, posàvem la taula en un costat i ballàvem. Deu discos senzills en un llarg eix, deu cops tres minuts. Tot barrejat: vals, quickstep, jive. Ara encara, una festa familiar no està completa dins que tots els fills han ballat amb la seva mare. Per tant és un ambient que he descobert quan era petit. Des de ben petit m’han fet compartir un cert swing que em fa sentir bé.’

Els costa seguir estimant els seus cossos que envelleix-en?

Josse De Pauw: ‘Cal aprendre a gestionar els “bobos”, com diem a Brussel·les a les petites queixes i els petits dolors que acompanyen la vellesa. Però no és difícil de viure amb ells.’

Kris Defoort: ‘Per als músics de jazz, l’avantatge és que sempre podem seguir tocant amb el que tenim, per bé que cada cop es redueix més i més. Això també pot fer la música molt més interessant. Ens abeurem a noves fonts. Ornette Coleman ha seguit desenvolupant i refinant el seu llenguatge personal, que encara és un monument. El contrari també és possible. Fa alguns anys, vaig assistir a un concert penós d’un pianista de jazz Oscar Peterson. L’havia vist en un concert, molt abans, quan encara podia ser un virtuós. Més tard se li va paralitzar la mà esquerra. Durant tot el concert va intentar tocar com quan era jove. Y això era molt

tràgic.’

Josse De Pauw: ‘Quan érem joves pensàvem que sempre tindríem aquest cos perfecte. Ens podem permetre la il·lusió que tot està solucionat. Aquesta temeritat és la força de la joventut. Un dels avantatg-es d’envellir és que el record del cos de somni és molt més senzill de gestionar que la situació quan encara hi era. És el secret de qualsevol fe; com que no existeix hi pots creure tant com vulguis.’

En un moment determinat, Monk va decidir no tornar a tocar mai més un piano. Ja no en tenia ganes.

Josse De Pauw: ‘Això també és possible. Aquest estiu per un moment vaig dir-me: Ho deixo. Em sentia can-sat i malalt. Però, a mida que ens atansàvem al assa-jos d’Un Monjo Vell (An Old Monk) cada cop tenia més ganes de tornar a començar. Per tant està clar: encara no ha arribat el moment de deixar-ho.”

Kris Defoort: ‘Si ho deixessis ara, Josse, saps que la da-vallada seria molt ràpida.’

Vosaltres dos sou realment tan vells?

Kris Defoort: ‘Tinc cinquanta-quatre anys. No està pas massa malament. Faré un altre disc i després, a par-tir dels seixanta anys, només sortiré de gira. Una mica com tu, Josse.’

Josse De Pauw: ‘Tinc seixanta anys. No és una catàstrofe, però ja no pots tornar a dir que ets a la meitat. I un cop passada la meitat, les coses van costa avall, no es pot negar. Pujar a cavall és una mica més fàcil, però quan caus et claves una bona patacada.’

Wannes Gyselinck


Els Joglars

011

(08/11/2012) ***** “Les paraules i la música es barregen perfectament les unes amb les altres. L’espectacle és un veritable diàleg entre el narrador i els diferents músics. De Pauw aconsegueix treure molta energia de la música, que a l’inici l’impulsa a fer un “ball”. En fases posteriors de l’es-pectacle entra en diàleg amb tot el trio o amb cadascun dels seus membres. Tota la vetllada flueix sobre la improvisació i la llibertat. Aquesta unitat i el plaer de treballar els uns amb els altres ens ofereix un espectacle efervescent. És senzillament teatre musical en la seva millor expressió. El que ens hem trobat aquí és una interpretació gairebé perfecta.”

Johan ThielemansCOBRA.BE

(09/11/2012) “De Pauw i la música ballen junts en un veritable duo. Kris Defoort, el baix Nic Thys i el bateria Lander Gyselink improvisen i, a través de la seva pròpia música, penetren en la de Thelo-nious Monk. Assoleixen el lirisme, l’exuberància i els contrastos per contraris, i ajuden a crear l’at-mosfera. Un Monjo Vell (An Old Monk) es caracteritza per la lleugeresa, la malenconia i una sana obstinació. Thelonious Monk sens dubte hauria ballat.”

Karel Van KeymeulenDE STANDAARD

(11/11/2012) “Una oda a la vida meravellosament satisfactòria i jazzy.”

Els Van SteenbergheKnack

(14/11/2012) “De Pauw condueix el procés. El resultat és una llista de termes mèdics per a les que-ixes que poden aparèixer amb els anys, amb la participació del públic que, amb entusiasme i a ple pulmó sembla expulsar la trombosi i la incontinència com si fossin esperits malignes. Mentrestant, el trio de jazz també respon amb entusiasme a la història i tant l’actor com els músics creen un tot irresistible que es fusiona bé. Quan el ballarí del piano finalment s’apaga, arriba el moment per a la reflexió, sobre les fotografies de mida real (de Bach Jespers) amb afegits expressionistes (de Benoit van Innis). Veiem el cos del ballarí De Pauw, unes vegades adornat i d’altres no, en diferents fases. Una sèrie d’imatges oníriques que fan possible que l’espectador fantasiegi una historia com-parable basada en la seva pròpia experiència vital.”

Roger Arteeltheatermaggezien.net

(18/11/2012) “Sembla com si Josse De Pauw hagués oblidat com fallar. Un Monjo Vell (An Old Monk) és un solo de Josse De Pauw realment magnífic. Flotant entre el concert i el monòleg teatral, entre la iconoclàstia i la dansa íntima, entre la tragèdia commovedora i un humor provocador, parla de tot allò que fa humà a l’ésser humà. No tria el camí fàcil i, al final, fins i tot se’n va cap a una mena d’an-ticlímax misteriós, però em subjuga sense cap mena d’esforç. Per això els dic: vagin ràpidament a reservar les seves entrades, perquè pel que he sentit totes les funcions són gairebé plenes – i amb raó.”

Griet Op de BeeckDe Morgen

La crítica n’ha dit...


Els Joglars

012

(20/11/2012) “Un meravellós Josse De Pauw en algun lloc entre l’esperança i la desesperació. El trio interpreta a Thelonious Monk, però també els seus temes propis, com “L’endemà de l’endemà” (Le lendemain de lendemain), sempre assaonats amb improvisació. Lander Gyselinck mereix un esment especial, perquè és un bateria amb una sensibilitat enorme per al timbre. De Pauw mateix també és convincent a nivell musical. En un moment determinat recita “Estem somiant?” (Are we dreaming) del bard britànic Kevin Coyne, amb una dicció magnífica i un ritme excel·lent, creant un moment climàtic commovedor.”

Didier Wijnants,De Morgen

(21/11/2012) “ A l’espectacle musical Un Monjo Vell (An Old Monk), Josse De Pauw i els músics de jazz formen un quartet meravellós, perquè en aquesta funció De Pauw és un músic entre músics. I les seves pròpies frases poètiques, que col·loca sota, a sobre, entre i darrera de les notes dels seus músics, són elles mateixes una composició meticulosa amb els seus temes i tornades recurrents i fins i tot un veritable número musical. “Un Monjo Vell” (An Old Monk), és enginyós, commovedor, instant i summament musical. És, en resum, teatre musical com ha de ser, i el que és més, extrema-dament ballable.”

Robbert van Heuventheaterkrant.nl

(18/06/2013) “Un Monjo Vell (An Old Monk) és sens dubte un dels deu millors espectacles de la temperada. Josse De Pauw narra la història i celebra. Enginyós, divertit, fidel a la vida. La música també. Tot és energia i llibertat, Thelonious Monk hauria estat boig per aquest espectacle.”Le Temps

(29/10/2013) **** “La música del trio de Kris Defoort té tres pilars: les composicions de Defoort, temes de Monk i la improvisació, que s’entrellacen per conformar un tot de lliure pensament i crear en gran mesura l’atmosfera. De Pauw és un narrador d’històries i un actor magistral, que omple l’escenari amb la seva veu, el seu llenguatge i el seu cos.” Het Parool

(29/10/2013) “Aquesta representació és jazz pur en l’estil d’interpretació i el llenguatge, tan lliure com la manera en què en Monk mateix tocava. Amb el seu cos gran i poderós i la seva veu resso-nant, De Pauw lloa la vitalitat de la vida, oscil·lant i aclaparadora.”NRC Handelsblad

(13/11/2013) “El descobriment de la vetllada va ser sens dubte “Un Monjo Vell” (An Old Monk). De-sprés d’un període d’incubació de deu minuts, fas teves les regles del joc i t’endinses en el món de Josse De Pauw. Les teves orelles reben una interacció entre text i música ben equilibrada, i quan es desdibuixa breument, gaudeixes de les confessions pures, divertides, commovedores i fins i tot tràgiques d’aquest “monjo vell”, que s’apropa molt a les nostres pròpies vides amb les seves pors i petits trets, i finalment amb l’absurditat del seu narcisisme.” jazzmagazine.com

(18/07/2014) “[Josse De Pauw] es mou, en simbiosi perfecta amb els músics sorprenents. Una magnífica invitació a alliberar-se de qualsevol mena de contenció i viure lliurement.”le dauphiné


Els Joglars

013

(19/07/2014) “Una bonica lliçó de vida, sense pedanteria i plena d’empenta, servida per la presèn-cia d’un trio de músics de jazz perfectament al seu lloc en aquesta obra, la música dels qual inter-connecta completament amb el monòleg de l’actor.”lesinrocks.com

(19/07/2014) “Dos talents sorprenents, cadascun en el seu àmbit! Perquè no pensar en ells com un quartet, tan gran és la fusió entre tots i cadascun dels intèrprets que evolucionen amb elegància entre improvisacions i introspeccions? Perquè no veure-ho senzillament com un tot, un espectacle que gairebé assoleix la perfecció, magníficament interpretat per quatre artistes, que comparteix-en abans que res la seva alegria de viure?”infernomagazine.com

(24/07/2014) “A l’escenari apareix un gran ballarí. Josse De Pauw parla com balla, deixa que les seves paraules i el seu cos interactuïn. L’actor fa desfilar la vida, amb les seves mediocritats i ru-tines, ho deixa passar tot però només com esclata en el seu cap. L’home de cos massís, pesant esdevé a l’escenari una presència graciosa, aèria i elegant.”l’Humanité


Els Joglars

014

(1959) va estudiar gravació i música antiga al Conser-vatori d’Anvers, i jazz-piano, composició i improvisació lliure al Conservatori de Lieja . Entre 1987 i 1990, va viure a Nova York, el bressol del jazz. Després del seu retorn a Bèlgica, va continuar la seva odissea musical com a compositor, pianista i improvisador, a més de liderar el sextet KD’s Basement Party, el trío KD’s De-cade, Octurn, Dreamtime i, més recentment, Sound Plaza. Kris Defoort també ha treballat amb artistes i conjunts a l’escena del jazz contemporani com Jim Black, Mark Turner, AKA Moon, Vegetable Beauty, Gar-rett List, Paul Rodgers y Han Benninck, entre d’altres. Des de 1998, Kris Defoort és compositor resident a LOD. A finals de 2001, Kris Defoort va ser seleccionat per LOD, Ro Theatre, deSingel, La Monnaie i d’altres per composar l’òpera The Woman Who Walked into Doors, basada en el llibre de Roddy Doyle del mismo nombre. L’any 2002, Defoort va crear Conversations with the Past, una peça per a instruments de vent, pi-ano, arpa, contrabaix i percussió, encarregat per la Fil-

harmònica d’Anvers. El 2003 va crear el seu Quartet de corda núm. 1 juntament amb la peça ConVerSations/ConSerVations, un projecte basat en la música del Renaixement. Com a artista resident al centre d’arts BOZAR la temporada 2006 - 2007, es va fer evident el seu mestratge musical en tots els aspecte: com a pianista improvisador i com a compositor. El 2009, es va produir a La Monnaie de Brussel·les l’estrena mun-dial de la seva segona òpera House of the Sleeping Beauties, produïda per LOD, Toneelhuis i La Monnaie i dirigida per Guy Cassiers. El 2010, Kris Defoort va crear Brodsky Concerts, el seu nou projecte LOD, una obra basada en els textos de Joseph Brodsky, en la qual compartia escenari amb l’actor Dirk Roofthooft

Josse de Pauwautor i actor


Els Joglars

015

(1959) va estudiar gravació i música antiga al Conser-vatori d’Anvers, i jazz-piano, composició i improvisació lliure al Conservatori de Lieja . Entre 1987 i 1990, va viure a Nova York, el bressol del jazz. Després del seu retorn a Bèlgica, va continuar la seva odissea musical com a compositor, pianista i improvisador, a més de liderar el sextet KD’s Basement Party, el trío KD’s De-cade, Octurn, Dreamtime i, més recentment, Sound Plaza. Kris Defoort també ha treballat amb artistes i conjunts a l’escena del jazz contemporani com Jim Black, Mark Turner, AKA Moon, Vegetable Beauty, Gar-rett List, Paul Rodgers y Han Benninck, entre d’altres. Des de 1998, Kris Defoort és compositor resident a LOD. A finals de 2001, Kris Defoort va ser seleccionat per LOD, Ro Theatre, deSingel, La Monnaie i d’altres per composar l’òpera The Woman Who Walked into Doors, basada en el llibre de Roddy Doyle del mismo nombre. L’any 2002, Defoort va crear Conversations with the Past, una peça per a instruments de vent, pi-ano, arpa, contrabaix i percussió, encarregat per la Fil-

harmònica d’Anvers. El 2003 va crear el seu Quartet de corda núm. 1 juntament amb la peça ConVerSations/ConSerVations, un projecte basat en la música del Renaixement. Com a artista resident al centre d’arts BOZAR la temporada 2006 - 2007, es va fer evident el seu mestratge musical en tots els aspecte: com a pianista improvisador i com a compositor. El 2009, es va produir a La Monnaie de Brussel·les l’estrena mun-dial de la seva segona òpera House of the Sleeping Beauties, produïda per LOD, Toneelhuis i La Monnaie i dirigida per Guy Cassiers. El 2010, Kris Defoort va crear Brodsky Concerts, el seu nou projecte LOD, una obra basada en els textos de Joseph Brodsky, en la qual compartia escenari amb l’actor Dirk Roofthooft

Kris Defoortmúsic


Els Joglars

016


Els Joglars

017

Un festival de:

Patrocinadors oficials:

Mitjans oficials:

Mitjans patrocinadors:

Documents

Dossier de l’espectacle An old monk - Temporada alta · i compositor Kris Defoort, An old Monk, joc de mots perquè la peça s’inspira en la música del llegendari músic de jazz