Eines formals d’anàlisi gramatical - filcat.uab.catfilcat.uab.cat/clt/activitats/ice/2014/cat/GALLEGO_ICE_2014.pptx.pdf · del fenomen gramatical i fa que la discussió (i argumentació)

Oració i discurs Eines formals d’anàlisi

gramatical

Ángel J. Gallego Centre de Lingüística Teòrica Gramàtica Orientada a les Competències

1. Objectius

  Discutir el criteri del “tamany” per determinar els diferents tipus d’objectes lingüístics: paraula, frase, oració, discurs, etc.

  Desmitificar la distinció oració vs. discurs, tant per estudiar gramàtica com per escriure textos

1. Objectius

  No faré cap proposta concreta.

  Sí voldria defensar, però, la idea que determints conceptes (típicament associats al "discurs") es poden tractar amb les eines habituals (les de l’oració), i que una bona estratègia és fer-ho amb exemples petits.

1. Objectius

  En termes metodològics, fer servir exemples petits afavoreix la localització del fenomen gramatical i fa que la discussió (i argumentació) sigui més tractable.

2. Full de ruta

1.  La paradoxa del "gramàtic-o-escriptor"

2.  La distinció oració vs. discurs

3.  Un enfocament unitari

4.  Conclusions

3. La Paradoxa GoE

  La majoria de textos de batxillerat/secundària adopten un enfocament orientat a l’ús del llenguatge.

  Aquest enfocament té a veure amb la comprensió i la creació de textos (de diferent tipus). Això també es reflecteix a les PAU.

  Hi ha molta bibliografia sobre com escriure textos—a tots els nivells educatius.

  Darrerament, això també passa a les universitats.

3. La Paradoxa GoE

  Actualment, la majoria dels graus de lletres tenen:

- assignatures metodològiques

- assignatures de normativa

- assignatures de llengua (oral i escrita)

3. La Paradoxa GoE

 L’objectiu principal de totes aquestes assignatures és fer que els estudiants escriguin millor

  Sorprenentment, els estudiants arriben a quart de grau (quan han de fer el TFG), i molts encara manifesten dificultats en aspectes de comprensió i expressió escrita.

3. La Paradoxa GoE

  Repeteixo: estem parlant d’alumnes d'uns 21 anys, amb un ‘entrenament’ específic en escriure textos durant bastants anys.

  Per què passa això? Segurament hi ha diferents factors que hi conspiren:

- Escriure és una activitat complexa - Cada vegada es llegeix menys - La influència de les noves tecnologies - etc., etc.

3. La Paradoxa GoE

  Sovint, aquests enfocaments de tipus comunicatiu són 'macro'. Això implica que no tinguin en compte aspectes de (la) gramàtica (de l'oració).

  Es parla de tipus de textos (científic, argumentatiu, etc.), de conectors (d'inici, adversatius, de reformulació), de coherència, de cohesió, de discurs, etc.

3. La Paradoxa GoE

 Molts d'aquests termes no es defineixen—o es defineixen molt vagament. Normalment, l'estudiant troba llistes que ha de memoritzar.

 El que no s’acostuma a fer és aprofundir el coneixement gramatical (intern a l’estudiant).

 A més, la sintaxi -- s’assumeix -- no serveix per fer textos, només per estudiar gramàtica (on 'gramàtica' vol dir 'gramàtica de l'oració').

3. La Paradoxa GoE

  Segons aquest plantejament, sembla que els estudiants han de ser o gramàtics o escriptors.

 Però la realitat ens diu que els experts (escriptors i gramàtics professionals) acostumen a ser totes dues coses. Això és paradoxal.

  Òbviament, també pot ser una coincidència . . .

3. La Paradoxa GoE

 Però per què no aprofitar un factor que ja tenen (el seu coneixement gramatical) i potenciar-lo perquè siguin millors escriptors?

 Potenciar-lo vol dir que el coneguin millor… perquè el facin servir millor.

(1) a. *Cap llibre, l’he llegit b. Aquell llibre, l’he llegit

3. La Paradoxa GoE

  Bertrand Russell

Partly by means of the study of syntax, we can arrive at a considerable knowledge concerning the structure of the world

3. La Paradoxa GoE

  Aquesta visió té arrels en un enfocamen filosòfic racionalista. El llenguatge humà va sorgir sense motivació funcionalista i va permetre desenvolupar (enriquir) el pensament. Això vol dir:

-‐ interpretar l'entorn - fabricar eines sofisticades - reflexionar - capacitat inferencial - fer plans - imaginar

3. La Paradoxa GoE

 “Desenvolupar el pensament” no s’ha de veure com una activitat reflexiva, abstracta o filosòfica. És a dir, inútil.

 Desenvolupar el pensament té aplicacions pràctiques: escriure, llegir, parlar, etc.

3. La Paradoxa GoE

  Quins són els problemes per plantejar aquesta possibilitat i veure si funciona?

  Alguns tenen a veure amb el que s'ha dit a la primera xerrada del curs: èmfasi en les etiquetes, no es complementa l'enfocament comunicatiu amb el coneixement gramatical de l’estudiant, etc.

4. Oració vs. Discurs

  Llibres de text consultats:

-‐ Lengua castellana y literatura. Baula. 2002. A -‐ Apóstrofe 2. Lengua y literatura. Casals. 2003. B -‐ Bitácora 2. Lengua castellana y literatura. Teide. 2008. C -‐ Altaveu 2. Llengua i literatura. Teide. 2009. D -‐ Portal. Llengua catalana i literatura. Santillana. 2005. E


  Plantejament bàsic d’aquests llibres:

①  Gramàtica i comunicació sovint separades ②  Les funcions del llenguatge: emisor,

receptor, etc. ③  Plantejament estructuralista: signe

lingüístic, ús de la llengua, etc. ④  Es veu des del "morfema" fins a la

"subordinació adverbial"


  Els models estructuralistes treballaven més les relacions paradigmàtiques (fonètica, morfologia) que les sintagmàtiques (sintaxi).

  Els enfocaments comunicatius acostumen a considerar una visió (únicament) social del llenguatge.

  Aquesta visió és important (crucial), però parcial.


  Exemples:

"Anomenem llenguatge la capacitat que tenim de comunicar-nos, és a dir, de transmetre'ns coneixements, ordres, desigs, etc." (D:8)

"Ens comuniquem per mitjà de textos . . ." (D:18)

"A part de ser una unitat de sentit i d'entonació, l'oració és una unitat sintàctica i, com a tal, ja saps que descansa en dos pilars fonamentals: el subjecte [...] i el predicat [...]" (D: 20)


  Exemples:

"Per construir un text no n'hi ha prou d'aplicar les regles que ens permeten tenir oracions ben formades: cal que hi hagi una coherència informativa, cohesió sintàctica, adequació al context" (D:51)


  Exemples:

"El ser humano es un ser social por naturaleza" (C:11)

"La oración [...] es la unidad que comunica un mensaje con sentido completo" (C:11)

"Normalmente, la oración se compone de sujeto y predicado [...] El sujeto es el protagonista de la oración, aquel ser vivo, objeto, ente o concepto del que decimos algo" (A:74)


  Exemples:

"Una lengua es el instrumento a través del cual los seres humanos se expresan y transmiten su conocimiento o emociones [...] una herramienta que permite que los individuos de una determinada zona puedan comunicarse en un momento temporal" (A:90)


  Hi ha diferents qüestions que voldria considerar amb més calma.

  Per restriccions de temps, em centraré en tres:

i.  La relació entre llenguatge i comunicació ii.  La definició d'oració vs. text / discurs iii.  El tractament de la subordinació adverbial

(després, amb Edita Gutiérrez)


  Que el llenguatge es fa servir per a la comunicació és incontrovertible.

  Una pregunta diferent és si les seves propietats de disseny serveixen per a aquest propòsit de manera òptima.

  La resposta sembla negativa.


  L'Evolució de la comunicació. 2002.


  Trets no funcionals del llenguatge:

(1) ambigüitat

(2) morfologia no interpretable

(3) expletius


  Trets no funcionals del llenguatge:

(1) He vist la Maria amb ulleres

(2) Les noies simpàtiques

(3) There is a unicorn in the room


  La mateixa variació lingüística sembla un tret ‘disfuncional’ per a la comunicació.


  Borges, La biblioteca de Babel

Ya se sabe: por una línea razonable o una recta noticia hay leguas de insensatas cacofonías, de fárragos verbales y de incoherencias [...] Afirman los impíos que el disparate es normal en la Biblioteca y que lo razonable (y aun la humilde y pura coherencia) es una casi milagrosa excepción.


  Definició d'oració: objecte lingüístic amb sentit complet

  Com definim "sentit complet"?

  Hi ha seqüències amb "sentit parcial"?

(1) Els somnis blaus sense color parlen

(2) *Blaus sense parlen color somins els


  Quan passem al discurs (o el text), estem fent servir un coneixement totalment diferent?

 Recordem:



  Quan passem al discurs (o el text), estem fent servir un coneixement totalment diferent?

 Recordem:



  Per construir un text, hi ha d'haver adequació al context. Però també quan construim una oració:

(1) Compte amb la porta

(2) Compte amb aquesta porta

[davant una persona cega, apud Brucart 2009]


  Per construir un text, hi ha d'haver coherència informativa. Però també quan construim una oració:

(1) Aquesta resposta, no la tinc

(2) *Aquesta resposta, no ∅ tinc


  Per construir un text, hi ha d'haver cohesió sintàctica (concordança, selecció semàntica, marca de cas, etc.). Però també quan construim una oració:

(1) *El papel está entre el libro

(2) El papel está entre las hojas


  O sigui, no és immediatament obvi que hi hagi dues gramàtiques: una de l’oració i una altra del discurs.

  De la mateixa manera, no hi ha una “gramàtica del SN” i una “gramàtica del SV”. Hi ha una única gramàtica, amb les especificitats de cada nucli lèxic.


  Alguns enfocaments formalistes van deixar de banda l'estudi del discurs.

  El motiu és senzill : perquè es van deixar de banda l'estudi de determinats aspectes interpretatius (estructura informativa, referència, relacions lèxiques, etc.).

  Propostes més recents han fet contribucions substantives en aquest terreny: programa cartogràfic, teoria del lligam, etc.


  Hi ha un altre factor important: normalment s'assumeix que el lloc natural dels fenòmens gramaticals és l'oració.

  És un domini en el qual es veuen les funcions sintàctiques (subjecte, OD, OI, CRV, atribut, etc.) i altres qüestions: oració activa / oració passiva, oració enunciativa / oració interrogativa, etc.


  La oración y sus funciones. Arco/Libros: Madrid. 1997.


  Aspects of the Theory of Syntax. MIT Press. 1965.

La gramàtica genera oracions La primera regla és: (1) O → SN SV


  Repaso de sintaxis tradicional. Arco/Libros: Madrid. 1994.


  Repaso de sintaxis tradicional. Arco/Libros: Madrid. 1994.

"Mal libro no es sintaxis de oraciones tal y como se estudia en bachillerato no me valio para nada de nada"


 Un dels problemes d'aquest enfocament és la terminologia precisament:

 Hi ha moltes etiquetes: oració, proposició, frase, clàusula, fragment, etc.

 La distinció “oració” vs. “proposició” es presenta en termes de dependència / independència sintàctica.


  Un exemple:

"Las proposiciones presentan la estructura sujeto + predicado, pero carecen de independencia sintática, pues forman parte de otra unidad lingüística superior" (B:62)

(1) [O Me apetece [P que asistas a la fiesta ] ]


  Si hem de fer servir una altra etiqueta quan un objecte "forma parte de otra unidad lingüística superior", llavors. . .

(1) [Y la teva idea ] (SN)

(2) [X La crítica a [Y la teva idea ] ] (SN?)


  A més a més, "proposició" és una una etiqueta semàntica—té a veure amb el sentit (es defineixi com es defineixi):

"El terme proposició al·ludeix a realitats diferents segons l'escola d'estudiosos que s'usi, encara que tots tenen en comú el fet de considerar una proposició com un conjunt de paraules amb sentit.” [Viquipèdia]


  Les següents oracions són manifestacions de la mateixa proposició:

(1) Fa calor (2) Hace calor (3) It is hot


  En resum: el ball terminològic és considerable. I no ajuda pas l'estudiant.

 El problema desapareix, almenys parcialment, si assumim una distinció més simple i intuitiva per al parlant.

LÈXIC EXPRESSIONS

LINGÜÍSTIQUES (SINTAGMES)


  És interessant estudiar objectes més petits que l'oració per estudiar sintaxi:

(1) El Rey cazaba elefantes (2) La caza de elefantes del Rey (3) *La caza ∅ elefantes del Rey

(3) Mi billete {de/a} París (4) Mi libro {de/*a} París


  És interessant estudiar objectes petits:

En la ciencia se habla de cosas muy simples, y se hacen preguntas muy

difíciles sobre ellas. A medida que las cosas se vuelven demasiado complejas, la ciencia no puede abordarlas. El motivo por el que la física puede conseguir profundidad es

porque se limita a cosas extremadamente simples, que se abstraen de la complejidad

del mundo. [Chomsky 2010]


  És interessant estudiar objectes petits:

Cuando un átomo se vuelve demasiado complicado se lo dan a estudiar a los

químicos. Cuando los problemas se hacen demasiado complicados para los químicos, se los pasan a los biólogos. Los biólogos a

menudo se lo dan a los psicólogos, y finalmente acaba en manos de los críticos

literarios [cultural studies].

[Chomsky 2010]


  Un bon exemple d'aquest èmfasi descriptiu el tenim quan parlem d'unitats supraoracionals: "oració composta" i "discurs".

 El discurs / text s’entén com un conjunt de secuències, frases o enunciats. Hi ha una macro-estructura (el discurs mateix) i una micro-estructura (l’oració).


 El "paràgraf" és una unitat discursiva difícil de definir. Respon a criteris no necessàriament gramaticals: estilístics, de dimensions, etc.

It may be deemed inelegant or heavy to go along too far on a page or a series of pages, without an indentation or section break

[Longacre 1979: 116]


 Alguns factors (gramaticals) rellevants per a la construcció d’un discurs (Josep M. Brucart en tornarà a parlar divendres).

a.  conectors discursius

b. ordre de paraules

c.  dependències anafòriques nominals

d. dependències anafòriques temporals

e.  relacions semàntico-lèxiques


  Què fa que (1) sigui coherent?

(1) Juan está enfermo. Aun así, ∅ vendrá a clase.


  Què fa que (1) sigui coherent?

(1) Juan está enfermo. Aun así, ∅ vendrá a clase.

Anàfora nominal #Juan está enfermo. Aun así, ∅ vendrán a clase Anàfora temporal #Juan está enfermo. Aun así, habrá venido clase Conector lògic #Juan está enfermo. Por ello, vino a clase

4. Un enfocament unitari

  Assumiré el següent:

i.  Moltes (gairebé totes) eines de l’anàlisi de l’oració es poden aplicar a l’anàlisi del discurs

ii.  Això no vol dir que l’anàlisi sigui mecànicament idèntica. És a dir, no té sentit fer una anàlisi arbòria d’un paràgraf

iii.  Analitzar no és dibuixar: analitzar és reflexionar sobre els elements d’un objecte lingüístic i les seves relacions


  El parlant intuïtivament fa una distinció bàsica, no artificial: lèxic i objectes sintàctics.

  El lèxic conté unitats lingüístiques (paraules) amb diferents tipus d’informació: fonètica, morfològica, sintàctica, semàntica, enciclopèdica.

  Aquestes informacions (trets) donen instruccions de combinació.


  Exemples:

(1) He {dit/*menjat} que en Joan és allà

(2) Si {vens/*venir}, no t’ajudaré

(3) Trabaja. Sin embargo, {∅/*que} no aprueba


  La sintaxi de les llengües naturals fa servir un mecanisme de combinació màximament simple: una regla de combinació. “Ajunteu” (Merge)

  Ajunteu agafa dues unitats per formar-ne una de nova:

(1) Ajunteu (A, B) = C

(2) Ajunteu (Joan, balla) = {Joan, balla}


  Les noves unitats lingüístiques són objectes sintàctics complexos: sintagmes.

  En principi, el tipus d’objectes lingüístics que tenim són aquests: paraules, conjunts de paraules (sintagmes) i conjunts de conjunts de paraules (sintagmes més complexos).

  L’oració, des d’aquesta perspectiva, és un sintagma més.


  Aquesta anàlisi de l’oració provoca reaccions diverses. Però és l’opció més natural.

 Quan combinem X i Y, el resultat no és un objecte totalment independent.

(1) Ajunteu (D, N) = *SAdj

(2) Ajunteu (V, N) = *SP

(3) Ajunteu (SN, SV) = O


  Dir que una oració és un sintagma implica determinar quin és el seu nucli.

  Hi ha més d’un criteri per determinar quin és el nucli d’un objecte sintàctic (cf. Bosque 1989, Bosque i Gutiérrez-Rexach 2009).


  Considerem l’exemple següent:

(1) Un estudiante recogió un examen. Lo respondió rápidamente y lo dejó en una mesa

 Què en podem dir, gramaticalment?

- relacions predicat-argument - relacions anafòriques (verbals i nominals) - estructura informativa (tòpic-focus) - relacions interoracionals (connectors, etc.)


  Els aspectes més rellevants per al text, segurament, són dos: relacions anafòriques i connectors.

  Tenim teories interessants sobre el funcionament de tots dos fenòmens:

- Teoria del Lligam

- Teoria Temàtica (els connectors són predicats)


  Teoria del Lligam (Chomsky 1981): explica les propietats referencials de diferents tipus d’expressions nominals.

a. Anàfores morfològiques (em, es, etc.)

b. Pronoms (ell, la, etc.)

c. SNs plens (en Joan, el noi, etc.)


  Princip A

(1) En Joan es pentina (Joan = es)

  Principi B

(2) En Joan el pentina (Joan ≠ el)

  Principi C

(3) Ell va veure en Joan (Ell ≠ Joan)


  La Teoria del Lligam, però, no serveix si els objectes lingüístics són grans.

(1) En Joan ha arribat. Li vam dir que no.

(Joan = li)

 En gramàtica, els fenòmens són locals: concordança, selecció semàntica, funcions sintàctiques.


  Hi ha alternatives. Potser la més popular és la Teoria de la Representació del Discurs (DRT).


(1) Un estudiante recogió un examen. Lo respondió rápidamente y lo dejó en una mesa.


  Hi ha alternatives. Potser la més popular és la Teoria de la Representació del Discurs (DRT; cf. Heim 1982).





estudiante (x)

examen (y)

mesa (z)



estudiante (x) x recoge y

examen (y) x responde y

mesa (z) x deja y en z




  Estructura informativa: informació coneguda vs. informació nova.

(1) A: Què ha dit en Pere?

B: #Això, ho ha dit en Pere

B’: #En Pere, ha dit això

B’’: EN PERE ha dit això (i no en Joan)


  Divisió d’un text en paràgrafs. Són rellevants criteris gramaticals? Sembla que no.



1 paràgraf = 1 idea



1 paràgraf = 1 idea

però: no totes les ideas són igual de complexes, ni totes es poden reduir a un paràgraf

5. Conclusions

 La reflexió/anàlisi gramatical es pot fer amb unitats que més o menys grans.

 És preferible (metodològicament) agafar unitats més petites, perquè es poden analitzar i utilitzar millor.

 Un text és un objecte molt complex—segurament, podrem dir-ne moltes coses, però a un nivell descriptiu.

5. Conclusions

 L’oració (i qualsevol sintagma) no és un objecte primitius, sinó derivat. Hi ha molts fenòmens gramaticals (morfològics, semàntics i sintàctics) que es poden estudiar fora de l’oració.

 Desenvolupar la nostra competència pràctica amb unitats més petites (sintagmes) ens hauria d’ajudar a construir objectes més complexos (textos).

Gràcies

Documents

Eines formals d’anàlisi gramatical - filcat.uab.catfilcat.uab.cat/clt/activitats/ice/2014/cat/GALLEGO_ICE_2014.pptx.pdf · del fenomen gramatical i fa que la discussió (i argumentació)