Cuando salga a la luz este editorial quizá ya se habrá producido un ataque militar contra Irán. Al menos es lo que anuncian las noticias que nos hacen llegar los medios. Israel parece decidido a lanzar un ataque contra las instalaciones nucleares iraníes bajo la sospecha de que esconden la fabricación de bombas nucleares.

Antes, sin embargo, una aclaración previa sobre las centrales nucleares. La tecnología utilizada para la producción de energía a través de centrales nucleares tiene un doble uso (civil y militar), dado que de los residuos de las centrales se puede obtener plutonio que debidamente tratado sirve para fabricar bombas termonucleares. Asimismo, el uranio utilizado como elemento para alimentar las centrales necesita de un enriquecimiento de

un 4% y para usos biomédicos se necesita llegar a un enriquecimiento de un 20%, ahora bien, superar este porcentaje significa que existe el deseo de construir una bomba atómica. Estas razones, más el añadido de la peligrosidad que se desprende de las centrales nucleares tras los accidentes de Chernóbil y Fukushima, y sus catastróficas consecuencias ambientales y humanas hacen que, desde un punto de vista ecopacifista, nos opongamos frontalmente a la existencia misma de centrales nucleares.

Volviendo a Irán, este país siempre ha aspirado a dominar todo el ciclo de producción nuclear para producir energía eléctrica para sus centrales. Finalmente lo ha conseguido, tiene minas (pág. 2 )

Tambores de guerra en Oriente PróximoSUMARIO

Tambores de guerra en Oriente Próximo . . . . . . . 1

La expansión de la OTAN en África . . . . . . . . . . . . . . 2Tomàs Gisbert

AFRICOM y recursos naturales . . . . . . 4Pere Ortega

La presencia extranjera en Somalia . . . . . . . . . . . . 7Teresa de Fortuny y Xavier Bohigas

‘MADE IN E .U .’: armas europeas en África . . . . . . . 9Anna Sánchez

Un año de revueltas en Siria: un año más de represión al estilo Al Asad . . . . . . . . . . 12Valentina Saini

Noticias . . . . . . . . . . . . . . 14

MATERIALESDE TRABAJO

44

El Centre d’Estudis per a la PauJM Delàs es miembro de

la ENAAT (European NetworkAgainst Arms Trade)

y colaborador del SIPRI(Stockholm International Peace

Research Institute)

ABRIL 2012

Portaaviones USS Enterprise (CVN 65) y el crucero lanzamisiles USS Vicksburg (CG 69)

en su paso por el estrecho de Bab el-Mandeb

ww

w.c

usnc

.nav

y.m

il

2

CENT

RE D

’ESTU

DIS

PER

A LA

PAU

JMDE

LÀS

d’ajut exterior. Aquesta és una qüestió preocupant perquè té possibilitats de fabricar la bomba.

Ara bé, d’altra banda, l’Iran és signatari del TNP (Tractat de No Proliferació Nuclear), el qual l’impedeix fabricar bombes nuclears i alhora l’obliga a deixar-se inspeccionar amb regularitat pels observadors de l’OIEA (Organisme Internacional d’Energia Atòmica). Els darrers informes emesos pels inspectors de l’OIEA inclouen indicis que fan sospitar sobre la possibilitat de que l’Iran pugui estar en camí de la fabricació de la bomba atòmica. Sospites que s’incrementen davant la negativa de Teheran de deixar inspeccionar algunes instal·lacions nuclears.

Un altre factor d’alt risc i que no s’esmenta quan es parla del perill d’un Iran nuclear és que aquest país està rodejat d’una flota de vaixells de guerra i de bases militars dels EUA a l’Aràbia Saudita, Bahrein i Diego García. També de països hostils, Israel i Pakistan, que tenen armes nuclears i que no són firmants del TNP, i sobre els quals mai s’ha exercit cap pressió ni sanció per a que es desarmin, sinó tot el contrari: els

( pág. 1) EUA els ha ajudat a fer-ho. Tots ells són factors que impulsen a l’Iran a armar-se i segurament a desitjar posseir la bomba nuclear per sentir-se immunes a un atac.

A més, l’Iran és un país situat davant de l’estret d’Ormuz per on circula un terç del petroli mundial i on s’hi troben grans reserves d’hidrocarburs. Un atac a l’Iran dispararia els preus del barril de petroli i tindria un efecte devastador per a l’economia de tot el món, especialment pels països europeus tan dependents d’aquesta energia.

Davant d’aquesta nova crisi, cal exercir tota la pressió possible sobre els nostres governs perquè s’emprenguin totes les mesures necessàries per tenir negociacions que impedeixin una nova guerra al Proper Orient. Negociacions que no haurien d’incloure a l’Iran únicament, sinó que també haurien d’anar dirigides a que Israel, Pakistan i també l’Índia es desarmin de les armes nuclears que posseeixen per tal d’aconseguir un Proper Orient lliure de l’amenaça nuclear. Aquest pas podria obrir el camí cap al desarmament nuclear de les potències.

L’expansió de l’OTAN a l’Àfrica

L’Àfrica s’està convertint en un camp de batalla estratègic entre les potències mundials, en particular els EUA, la Unió Europea, Rússia i la Xina. La guerra de Líbia ha estat un nou capítol de l’expansió de l’OTAN a l’Àfrica.

La discreta però creixent penetració de la Xina en el continent per assegurar-se el subministrament de recursos energètics necessaris per al seu imparable creixement econòmic no ha deixat indiferents els Estats Units, la qual cosa reflecteix la importància que el continent africà té per als seus interessos. Així, l’octubre del 2008 es creava un nou comandament militar unificat de les forces nord-americanes a l’Àfrica, l’AFRICOM. De la mateixa manera, l’anomenada guerra contra el terror i la seva continuació, la guerra secreta engegada per Barack Obama, han augmentat les operacions militars clandestines i d’intel·ligència nord-americanes a diversos països africans (Somàlia, Marroc i Algèria).

L’OTAN ha ajudat a implementar la política nord-americana en el continent. La cobertura argumental d’aquesta política la va donar el Concepte Estratègic de 1999 de l’OTAN, actualitzat el 2010 a la cimera de Lisboa, que ha convertit tot el món en l’escenari de l’anomenada seguretat euroatlàntica. En aquest document s’estableix el subministrament dels recursos energètics com una prioritat en la política de seguretat. Així, doncs, en els darrers anys, l’OTAN ha anat desenvolupant una activa penetració política i militar en el continent africà.

El 2006 l’OTAN realitzava un exercici a gran escala, anomenat Seadfast Jaguar 06, a les illes de Cap Verd amb la participació de més de 7.000 efectius de 25 dels 26 membres que llavors formaven part de l’Aliança Atlàntica. Aquestes maniobres donaven la validació final, tot constatant la seva plena operativitat, de la Força de Resposta Ràpida de l’OTAN (NFR, per les seves sigles en anglès), una força de reacció

3

CENT

RE D

’ESTU

DIS

PER

A LA

PAU

JMDE

LÀS

ràpida de fins a 25.000 efectius capaç de desplegar la força expedicionària arreu del món dins d’un període màxim de cinc dies.

D’altra banda, aquesta expansió de l’Aliança Atlàntica ha anat acompanyada d’una progressiva col·laboració políticomilitar amb la Unió Africana (UA). De 2005 a 2007 l’OTAN va col·laborar amb la missió de la UA a Darfur (AMIS), transportant per mitjans aeris 37.000 efectius de la UA i entrenant més de 250 membres de l’AMIS. L’OTAN també està implicada a AMISOM, la missió a Somàlia de la UA. Des del 2007 ha transportat milers d’efectius d’Uganda i de Burundi a Mogadiscio

per participar en operacions de combat en suport de l’aïllat Govern Federal de Transició. Des del 2008 ha establert una presència naval permanent davant de la Banya d’Àfrica, primer en les operacions Allied Provider i Allied Protector, i des de 2009, i sense final a la vista, per l’operació Ocean Shield. El setembre de 2007 s’iniciava l’assistència a la Força de Reserva Africana (ASF) de la UA, que pren com a model la Força de Resposta Ràpida de l’OTAN. L’OTAN dóna assessorament, entrenament i capacitació, i des de 2009 molts militars de la UA han passat per l’escola de l’OTAN a Oberammergau, a l’estat alemany de Baviera.

La guerra de Líbia ha estat la prova de foc real per a la NFR, i un dels seus efectes materials serà la incorporació de Líbia a l’associació

militar de l’OTAN Diàleg Mediterrani nascuda el 1994, integrada per Egipte, Tunísia, Marroc i Algèria, però també per Mauritània, Jordània i Israel. Fins ara Líbia era l’únic país de la riba mediterrània d’Àfrica que no n’era membre. L’OTAN entrenarà les forces armades del nou règim libi.

Els EUA i la UE volen assegurar-se l’accés als enormes recursos energètics i de matèries primeres de l’Àfrica, en competència amb els països emergents i en especial amb la Xina i Rússia, no només amb contractes comercials, sinó construint tot un entramat de relacions polítiques i militars. El suport a operacions de

la UA, el suport a la creació de la Força de Reserva Africana (ASF), l’entrenament militar de forces africanes a les escoles de l’OTAN i la difusió de les doctrines i ideologies militars de l’Aliança Atlàntica permeten crear relacions i lligams que asseguren una incidència política real en les elits dirigents, al mateix temps que garanteixen una bona part del sucós mercat de compres d’armament africà, que també es objecte de competència.

Si l’OTAN va ser una peça clau per assegurar l’hegemonia nord-americana a Europa occidental durant la guerra freda, primer, i a tot Europa, després, ara l’Aliança Atlàntica pretén jugar el mateix paper a l’Àfrica.

Tomàs Gisbert

Vehicles destruïts per una atac aeri de l’OTAN prop de Brega, Líbia, a l’abril de 2011te

akdo

or.c

om

4

CENT

RE D

’ESTU

DIS

PER

A LA

PAU

JMDE

LÀS

El febrer de 2007, el Departament de Defensa dels Estats Units va anunciar la creació de la infraestructura d’un nou comandament militar denominat AFRICOM i destinat a coordinar tots els interessos militars i de seguretat nord-americana al continent africà. Aquest comandament passa a inserir-se a l’arquitectura militar que els EUA ja tenen desplegada per moltes altres regions del planeta. Des de 1983, els EUA ja disposen del comandament CENTCOM a l’Orient Mitjà i als països del Golf Pèrsic, incloent Egipte, amb la missió de vetllar pels interessos nord-americans i dels seus aliats en aquesta regió. A més, des de 1947 existeix el PACOM, que abasta tota l’àrea del Pacífic i que inclou les illes africanes de Madagascar, Comores i Maurici.

Abans de la creació de l’AFRICOM, i fins a desembre de 2006, quan els EUA van començar a ajudar Etiòpia en la seva invasió a Somàlia, aquests comandaments ja havien mantingut una relativa presència a l’Àfrica, i sovint utilitzaven forces especials per entrenar, equipar i treballar conjuntament amb els exèrcits nacionals de països africans aliats.

El 30 de setembre de 2008 es va crear finalment l’AFRICOM. Amb una seu provisional

a Stuttgart (Alemanya), mentre no es troba un lloc més apropiat a l’Àfrica, es van començar a desenvolupar diferents activitats:

A Algèria, els nord-americans van constituir ■■

un Centre d’Estudis i d’Investigació sobre Terrorisme, el qual es va completar amb una base d’escolta electrònica i de comunicacions situada a la rodalia de Tamanrasset, al sud algerià. Per la seva situació geogràfica, la zona meridional d’Algèria es troba en l’epicentre de tota la regió del Sahel, i propera als pous de gas algerians.Al Marroc, el Pentàgon va voler desplegar ■■

un sistema de comunicacions i de connexió entre l’AFRICOM i el Comandament de Forces estacionades a Europa amb seu a Stuttgart, i instal·lar una base naval a Tan Tan, al sud d’Agadir. Tots dos projectes continuen en estudi sense haver-se materialitzat.A Níger, al Txad i a Mali es va proposar ■■

instal·lar-hi casernes per a la formació de comandaments i unitats especials antiterroristes, dirigides per oficials nord-americans de l’escola de Fort Bragg. També es va estudiar la possibilitat de situar ■■

la comandància d’AFRICOM a Libèria.

AFRICOM i recursos naturals

Un soldat de l’exèrcit de Djibouti entrenant amb un militar d’EUA el febrer de 2011

ww

w.u

sara

f.arm

y.m

il

5

CENT

RE D

’ESTU

DIS

PER

A LA

PAU

JMDE

LÀS

Pel que fa a l’illa de Sant Tomé i Príncep, ■■

atesa la seva posició estratègica en el Golf de Guinea, on es duen a terme prospeccions i s’han trobat pous de petroli, s’ha especulat que podria ser el lloc escollit per instal·lar-hi una base naval nord-americana.Una coalició internacional de 18 països ■■

liderada per França, Regne Unit i els EUA, i coordinada per l’OTAN, a l’empara de dues resolucions de Nacions Unides (17/3/2011), va iniciar atacs a Líbia. Aquesta nova guerra es va dirigir des del lloc de comandament que els EUA tenen a la base de Stuttgart a Alemanya, seu d’AFRICOM. D’aquesta manera, AFRICOM rebia reconeixement com a organisme que coordina i planifica les intervencions militars a l’Àfrica.

Totes aquestes activitats militars dels EUA han estat dirigides a exercir el control sobre els recursos naturals africans, especialment els hidrocarburs que flueixen cap a Amèrica del Nord i, en aquest sentit, contrarestar la cada vegada més important presència de la Xina a l’Àfrica. A més a més, també han tingut l’objectiu de continuar amb el compromís de la lluita antiterrorista iniciada després dels atemptats de l’11-S a qualsevol punt del planeta.

Competència pels recursos naturals

Aquest compromís dels EUA amb Àfrica, basat en un enfocament militar, reflecteix l’interès del Govern nord-americà durant l’etapa de la presidència de George Bush per a controlar els recursos estratègics del continent africà, especialment el petroli, el gas i l’urani. S’ha de recordar que Nigèria és el cinquè país exportador de cru als EUA i que juntament amb Guinea Equatorial i Angola proveeix del 20% d’hidrocarburs aquest país, amb possibilitats d’arribar al 25% l’any 2015. El naixement d’AFRICOM subratlla, doncs, l’interès dels EUA per l’accés i control de les indústries extractives, i molt particularment del petroli.

El Sudan i la Líbia de Gaddafi, que van estar inclosos en la llista del Departament d’Estat dels EUA com a països que promovien el terrorisme, van passar a ser considerats com a socis en la lluita contra el terror. Els dos països havien desplegat reeixides campanyes diplomàtiques que els havien permès millorar les seves relacions amb Washington. En aquesta dinàmica, les companyies nord-americanes s’han

beneficiat de les llicències d’explotació de cru a Líbia i alhora de l’accés als recursos petroliers del Sudan.

L’acostament de la Casa Blanca a Sant Tomé i Príncep podria explicar-se per la posició estratègica de l’illa en el Golf de Guinea, on es va trobar petroli. I on s’especula que seria el lloc escollit per a una base naval nord-americana. Sant Tomé i Nigèria comparteixen una àrea amb reserves de petroli estimades en 11.000 milions de barrils.

L’estratègia nord-americana a l’Àfrica és similar a la de França i Regne Unit, pel fet que opta per la presència militar, però va més enllà que aquestes, tal i com apunta la creació d’un comandament especial. En canvi, difereix de l’estratègia duta a terme per la Xina. La Xina ha optat en l’últim decenni per incrementar les seves relacions comercials amb els països africans, amb l’interès posat a aconseguir recursos minerals i energètics que ajudin a la forta demanda que aquest país necessita per al seu desenvolupament. L’interès pels recursos africans per part de la Xina es mostra en l’intercanvi comercial. Xina va importar d’Àfrica el 2010 per valor de 100.000 milions de dòlars (segons el FMI). D’altra banda, 500.000 xinesos han emigrat per treballar a l’Àfrica en les diverses inversions d’aquest país. Al Sudan la Xina ha invertit 15.000 milions i n’importa petroli i productes agrícoles; a Etiòpia, 15.000 milions i n’importa minerals; a Nigèria, 10.700 milions en infraestructures i extracció de petroli; a RD Congo, 8.860 milions en fusta i construcció; a Angola, 4.500 milions en infraestructures; a Sud-àfrica, 3.600 milions en indústria; a Gabon, 2.600 milions en l’extracció de fusta i petroli. A més, Pequín va aportar més de 8.000 milions de dòlars a Angola, Nigèria i Moçambic el 2006, quantitat que supera amb escreix els 2.300 milions de dòlars que el Banc Mundial va destinar a tota l’Àfrica subsahariana aquell mateix any.

La guerra contra el terror

En el marc de l’estratègia de lluita contra el terrorisme, els EUA van reforçar la seva presència militar a la Banya d’Àfrica a través de l’establiment d’una caserna militar a Djibouti, on 800 efectius, inclosos 400 soldats d’elit, van establir una base amb l’objectiu de mantenir vigilada aquesta zona davant les sospites de l’existència de grups terroristes vinculats a Al-Qaida.

6

CENT

RE D

’ESTU

DIS

PER

A LA

PAU

JMDE

LÀS

La presència del grup Al-Shabab a Somàlia amb campaments d’ensinistrament de gihadistes presumiblement lligats a Al-Qaida va convertir Somàlia en un altre objectiu militar dels EUA, que el setembre de 2009, mitjançant una ordre militar, va assassinar el líder del grup local afiliat a Al-Qaida. Així mateix va enviar vaixells de guerra per vigilar les costes somalis, ja que la fràgil estructura governamental, els escassos nivells de control a les fronteres i la inestabilitat política, econòmica i social del país són elements que converteixen Somàlia en refugi de grups terroristes.

El port de Mombasa (Kenya) alberga una base per a avions militars dels EUA encarregats de controlar qualsevol senyal d’activitat terrorista a la costa est d’Àfrica. Alhora Kenya alberga la major estació de la CIA a la regió, a qui preocupa que el grup somali Al-Shabab pugui establir-se en aquest país.

Al Sudan, grups d’oficials nord-americans establerts vigilen que aquest país pugui esdevenir una base de grups armats salafistes.

A més, EUA ha enviat tropes a la regió del Sahel, on equips nord-americans formen les forces antiterroristes locals del Marroc i Algèria per a la seva actuació en la regió, des de Mauritània passant per Algèria, Txad, Mali, Níger i Burkina Faso. L’esforç forma part d’un programa denominat Iniciativa Pansaheliana, dissenyat per proveir entrenament antiterrorista.

En aquest sentit, l’abast global que es pretén donar a la lluita antiterrorista es desvirtua en la mesura que s’enfoca en aquelles regions amb recursos estratègics, com l’Orient Mitjà, Àsia Central i Àfrica. El llenguatge utilitzat amb el terrorisme s’ha convertit en una excusa al servei d’interessos específics i ha servit per justificar les accions que busquen protegir aquests interessos per tot el món. Així, el març de 2011 l’administració Obama publicava la Ressenya Quadriennal de la Defensa 2010 (QDR en anglès). Aquest document definia els plans militars dels EUA per als pròxims quatre anys. La QDR aprofundia les línies dissenyades en l’Estratègia Nacional de Defensa de 2008 del final del mandat de George Bush i definia les operacions militars que s’havien d’utilitzar en guerres no convencionals.

La QDR ja s’està duent terme i unitats militars dels EUA estan treballant a la Banya d’Àfrica i al

Sahel proporcionant capacitació, assessorament i equipament a les forces armades del país col·laborador sobre com combatre, expulsar o desmantellar les xarxes terroristes i insurgents. En concret, els EUA han desenvolupat forces especials per combatre en conflictes de petita escala o de baixa intensitat, per realitzar operacions secretes amb assassinats selectius de presumptes terroristes en diverses localitzacions, com les dutes a terme al Iemen, Somàlia o Pakistan a suposats militants d’Al Qaida amb míssils teledirigits i avions no tripulats.

Oposició a l’AFRICOM

La nova obsessió dels EUA amb l’AFRICOM i el seu enfocament militar té diverses conseqüències:

Augmenta la interferència dels EUA en els ■■

assumptes interns dels països de l’Àfrica.Atraurà més armament militar al continent, ■■

augmentant el risc de desestabilització interna dels països que ja pateixen conflictes armats o tensions internes.Ajudarà a construir mecanismes de ■■

major repressió des dels estats contra els dissidents polítics, reforçant pràctiques antidemocràtiques.

Un oficial de l’exèrcit d’EUA durant la visita a Uganda de la AFRICOM al maig de 2010 per discutir futures col·laboracions

strat

sisi

ncite

.wor

dpre

ss.c

om

7

CENT

RE D

’ESTU

DIS

PER

A LA

PAU

JMDE

LÀS

La presència estrangera a Somàlia

En un article del número 42 d’aquesta publicació, parlàvem de les operacions militars espanyoles a la Banya d’Àfrica. Reprenem ara el tema per abordar altres aspectes de la situació en aquella regió i, més especialment, a Somàlia.

En primer lloc, la zona és un punt de gran interès geoestratègic. En tenim la prova en el nombre d’operacions militars a la regió i en l’abundància de països (o organismes multinacionals) que hi participen. En els darrers tres anys hi ha hagut, com a mínim, vuit operacions multinacionals i dinou d’unilaterals. S’hi han implicat 37 països. No només hi són els poderosos (els EUA, la Xina, Rússia, Japó, la UE, l’OTAN). També hi són presents tots els països de la zona: Uganda, Kenya, Burundi, Djibouti, Eritrea, Etiòpia... I molts d’altres, com Austràlia, Malàisia, Tailàndia, Corea del Sud, Singapur o Indonèsia, per citar-ne alguns. Les operacions militars inclouen des de funcions de control i influència fins a tasques de vigilància i patrulla antipirateria, passant per la formació i entrenament de policies i militars que, teòricament, han de constituir les forces armades i de seguretat del Govern Federal de Transició (GFT) de Somàlia.

En segon lloc, calen uns quants aclariments sobre aquest govern somali a qui la comunitat internacional està donant suport. No ha estat escollit per la població, sinó que ha estat instaurat des de l’exterior. Hi ha moltes denúncies contra el GFT per violacions dels drets humans. Se l’acusa de reclutar menors

Considerar la força militar una prioritat ■■

més important que el desenvolupament i la diplomàcia crea un desequilibri que podria animar règims irresponsables a utilitzar l’ajuda militar dels EUA per oprimir a la població.Aquest tipus de polítiques creen inestabilitat, ■■

fomenten les tensions i fan d’Àfrica i el món un lloc menys segur.

L’estratègia de contrainsurgència global de l’actual política exterior dels EUA no dóna marge per a l’esperança i la pau. No és una política que busqui trobar solucions als problemes que

d’edat per a les seves milícies i d’ús indiscriminat i desproporcionat de la força, fins i tot de bombardejos sobre indrets amb una alta densitat de població civil. AMISOM, la força militar de la Unió Africana finançada pels EUA i la UE i desplegada a Mogadishu, ha estat també objecte d’acusacions similars. A més, el GFT es caracteritza pels freqüents «canvis de camisa». Caps militars de grups oposats al GFT i que l’han combatut aferrissadament han passat després a ocupar-ne càrrecs d’alt rang (és el cas, per exemple, d’un ministre de Defensa i de l’actual president del GFT). Algun d’ells ha estat vinculat amb activitats de pirateria, d’importació d’armes i de segrest d’estrangers per obtenir rescat. És del tot imprevisible l’actuació futura d’aquests personatges que avui s’està secundant i ajudant a mantenir-se en el poder. Cal destacar que el Govern espanyol ha fet cas omís de les peticions de diverses ONG que li demanaven que es pronunciés sobre les denúncies contra el GFT.

Aquest entrenament de policies i militars pot tenir efectes molt negatius. Un informe de 2010 d’Amnistia Internacional conclou que en aquest entrenament no s’incorpora normativa sobre drets humans, que el mètode de selecció de l’alumnat possibilita l’accés, com a alumnes, a presumptes infractors de les normes de drets humans, que una part de la formació va a càrrec de grups acusats de violacions dels drets humans, que no es fa una diferenciació entre funcions militars i policials (s’entrenen policies per combatre grups opositors armats) i que s’estan transferint armes al GFT sense garanties

originen l’extremisme violent. Però, en canvi, sí que podem assegurar que la instal·lació de bases militars, l’ostentació de poder armat i la vulneració de la legalitat internacional amb una política d’assassinats selectius no faran més que atiar l’odi i l’espiral de la violència contra el primer món. Àfrica no necessita una major militarització. El que necessita Àfrica són mecanismes per a respondre a les seves necessitats de desenvolupament, que seran els que realment ajudaran a la pacificació dels seus conflictes.

Pere Ortega

8

CENT

RE D

’ESTU

DIS

PER

A LA

PAU

JMDE

LÀS

que no seran utilitzades en abusos contra els drets humans. I més encara, cal afegir el perill real que alguns dels efectius ensinistrats passin després a la insurgència. La mateixa exministra de Defensa, Carme Chacón, ho reconeixia l’abril de 2010 en una intervenció al Congrés.

D’altra banda (i malgrat l’embargament d’armes a Somàlia decretat per l’ONU el 1992 i violat obertament i sistemàtica des de llavors, sense que s’hagi adoptat cap mesura digna de menció), està entrant molt d’armament al país a través del suport extern militar oficial al GFT. Segons l’ONU, el 80% d’aquest suport armamentístic i militar s’ha desviat cap a finalitats privades, cap als mercats d’armes locals o cap als grups de l’oposició. I afirma també l’ONU que les contribucions al sector de la seguretat del GFT representen una font neta d’inseguretat a Somàlia i un obstacle per a la tasca d’estabilització.

Paral·lelament, Somàlia ha esdevingut una àrea nova de negoci per a les empreses privades de seguretat i defensa. Moltes ja estan afegint la seguretat marítima a la llista dels seus serveis. A les seves webs ofereixen equips de guardes de seguretat a bord, entrenament d’armes de foc per a la tripulació, gestió de la negociació i del rescat en cas de segrest (suport 24 hores), i informen dels beneficis de contractar seguretat privada a l’hora de negociar favorablement la prima d’assegurança dels vaixells. Fins i tot una

d’aquestes empreses ha aconseguit un contracte d’entrenament d’una milícia privada de 2.000 homes per combatre tant la pirateria com el grup opositor armat al-Shabab. Aquest és el cas de l’empresa Saracen, amb seu a Sud-àfrica, al darrere de la qual hi ha Erik Prince, el fundador de Blackwater. Evidentment, el fet que aquest tipus d’empresa s’hagi instal·lat a la zona no farà més que augmentar-ne la militarització i la violència.

El perill que la pirateria a la zona representa per a la flota pesquera europea va ser un dels arguments esgrimits a l’hora d’impulsar l’operació militar Atalanta de la UE. Mai no es va parlar, però, dels perjudicis que la pesca estrangera a les costes de Somàlia ha ocasionat en la pesca local: ha deixat sense feina molts pescadors somalis i ha reduït dràsticament la font proteínica més important en l’alimentació de la població costanera. Segons l’ONU, durant més d’una dècada, centenars de vaixells de diversos estats (ja vam parlar d’Espanya a l’article anterior) han pescat de forma continuada a les aigües de Somàlia d’una manera no declarada i no reglamentada. Això ha tingut unes conseqüències de llarg abast amb un efecte desastrós sobre la gestió sostenible dels recursos marins de Somàlia. Fonts locals van informar la FAO que, en alguns llocs, les captures de certes espècies podien superar el 300% dels nivells permesos. No es va compensar mai els pescadors locals i no es van respectar les regulacions de conservació de les espècies ni les

Un dels molts camps de desplaçats a Somàlia

ww

w.o

xfam

blog

s.or

g

9

CENT

RE D

’ESTU

DIS

PER

A LA

PAU

JMDE

LÀS

ambientals. A més, es creu que només els vaixells de la UE extreien del país més de cinc vegades el valor de la seva ajuda anual a Somàlia. No només hi ha hagut una espoliació de recursos pesquers, sinó que s’ha posat en greu perill el futur de la pesca artesana local.

Encara es dóna una altra circumstància relacionada també amb la destrucció de recursos naturals: des de 1991 Somàlia ha servit d’abocador de residus perillosos (fins i tot nuclears) per a empreses i governs estrangers, tant al litoral com en terra. Aquesta pràctica ha provocat uns danys mediambientals i de pèrdua de recursos marins que un país sense estat efectiu com Somàlia no ha pogut ni evitar ni pal·liar.

Per acabar volem assenyalar que l’ajuda internacional s’ha centrat en el vessant militar. Del pressupost de la Conferència Internacional de Donants de Somàlia, més de tres quartes parts (164 milions d’euros) corresponen a despesa militar i una quarta part a ajuda humanitària (48 milions d’euros). Al marge

d’aquestes dades, només el cost de l’operació Atalanta s’estima en 450 milions d’euros anuals, als quals cal afegir les contribucions de les altres set missions militars multilaterals en curs i de totes les operacions unilaterals, el cost de la majoria de les quals és desconegut. És a dir, si Somàlia importa, és bàsicament des del punt de vista políticomilitar. Almenys, aquesta és la conclusió que cal extreure dels esforços econòmics demostrats. I això malgrat que Somàlia arrossega de fa molts anys una de les pitjors crisis humanitàries del món. No interessa tant la població somali com els beneficis estrangers a Somàlia, i això és aplicable també al cas espanyol. Podem concloure que la participació estrangera en el seu conjunt és perjudicial per a la població de Somàlia. Tot i que, segurament, molts dels que hi intervenen militarment estaran satisfets.

Teresa de Fortuny i Xavier Bohigas

Àfrica continua sent el continent amb la major part dels conflictes armats de llarga durada, concentrats sobretot a l’Àfrica subsahariana. D’altra banda, el darrer any hem pogut presenciar l’esclat de les denominades «revoltes àrabs». Tant els conflictes armats com la repressió de les revoltes s’han dut a terme amb la utilització d’armes procedents de l’exterior, ja que Àfrica no compta amb una producció pròpia d’armament, excepte una petita producció d’armes lleugeres a Sud-àfrica.

Una anàlisi dels informes de la Comissió Europea sobre les exportacions europees de tecnologia i equipaments militars des de l’any 2002 fins al 20101 mostra que en aquest període Àfrica ha importat una quantitat superior als 5.000 milions d’euros en armes procedents de països europeus. A més a més, les dades mostren un augment del valor de les importacions durant aquests anys, passant dels

1. Comissió Europea: Annual Report according to operative provision 8 of the EU Code of Conducte on Arms Exports, n.5-13

86 milions d’euros l’any 2002 als 694 milions d’euros l’any 2010.

Cal assenyalar que aquests informes no inclouen dades sobre les exportacions d’Alemanya i Regne Unit, països que segons el SIPRI han estat el 3è i el 5è exportadors mundials per als període 2006-2010. I que alguns estats europeus, com l’espanyol, s’abstenen de fer públiques certes exportacions que, basant-se en criteris de seguretat nacional, són catalogades com a secret d’estat.

Tot i així, en principi, totes les exportacions són autoritzades (o denegades) per cada govern basant-se en una sèrie de vuit criteris recollits en la Posició Comuna 2008/944/PESC, per la qual els estats membres regulen les exportacions de tecnologia i equipaments militars.

Principals importadors

Segons els informes de la Comissió Europea, els principals importadors de tecnologia i equipament militar del continent africà per al

‘MADE IN EU’: armes europees a l’Àfrica

10

CENT

RE D

’ESTU

DIS

PER

A LA

PAU

JMDE

LÀS

període comprès entre l’any 2002 i l’any 2010 han estat, ordenats de major a menor: Sud-àfrica (2.400 milions d’euros), Marroc (655 milions d’euros), Algèria (652 milions d’euros), Egipte (544 milions d’euros), Líbia (333 milions d’euros), Nigèria (147 milions d’euros) i Tunísia (106 milions d’euros). Tots aquests països comparteixen la característica de tenir un PIB per càpita superior a la mitjana dels països africans. No és, doncs, estrany que siguin justament aquests països, amb un desenvolupament econòmic més alt que la mitjana africana, els que més armes comprin.

És interessant notar, un cop més, que els mateixos països africans que han viscut les revoltes àrabs durant el darrer any han estat importants importadors d’armament europeu. Així, doncs, el Govern de Ben Ali a Tunísia, el de Hosni Mubarak a Egipte o el de Gaddafi a Líbia van ser receptors de tecnologia i equipament militar dels mateixos països europeus que arran de l’esclat de les revoltes demanaven la dissolució d’uns règims que qualificaven de dictatorials. En diversos casos, i especialment en el cas de Líbia, s’ha pogut comprovar que aquest armament ha estat utilitzat en les revoltes per a reprimir una població que els governs europeus han dit després defensar.2

Pel que fa al cas de Nigèria, el Programa sobre Conflictes de la Universitat d’Uppsala, de Suècia, (UCDP, per les seves sigles en anglès) constata que el país viu un conflicte intern d’intensitat menor des de l’any 1966 i va patir dos conflictes menors l’any 2004, un al Delta del Níger i l’altre a la regió nord del país (criteri 3). A més a més, segons l’Escola de Cultura de Pau de Barcelona (ECP), el país ha estat escenari de violacions sistemàtiques dels drets humans en el mateix període (criteri 2). Finalment, com ja hem apuntat anteriorment, cal dir que segons dades del PNUD, l’any 2010 Nigèria tenia un IDH baix (criteri 8).

La Universitat d’Uppsala també apunta l’existència d’un conflicte armat internacionalitzat d’alta intensitat a Argèlia, iniciat l’any 1991

2. Veure: Font, T. (2011): «Armes que reprimeixen revoltes». Barcelona: Centre Delàs. Disponible a: http://www.centredelas.org/index.php?option=com_content&view=article&id=762:armas-que-reprimen-rebeliones&catid=43:industria-i-comerc-darmes&Itemid=64&lang=ca, consultat el 18/02/2012.

i encara actiu (criteri 3). A més a més, el país té tensions amb Marroc a causa dels refugiats sahrauís instal·lats en territori argelí a la zona de Tindouf (criteri 4). El problema del Sàhara Occidental, que reclama la seva independència des de la independència d’Espanya l’any 1975, també ha comportat l’existència d’importants episodis de repressió interna al Marroc (criteri 2).

Exportacions especialment controvertides

A banda dels principals països importadors, cal assenyalar en el període comprès entre els anys 2002 i 2010 que 49 dels 53 països que en aquell moment conformaven el continent africà (l’any 2010 Sudan del Sud encara no s’havia constituït com un estat independent) van rebre tecnologia i equipament militar procedents de països europeus.

A continuació destaquem alguns casos que posen en dubte l’aplicació real dels criteris de la Posició Comuna o la seva utilitat en el control de les exportacions d’armes europees i que, en tot cas, apunten sobre la (ir)responsabilitat dels governs europeus en la perpetuació dels conflictes armats africans.

Angola. En el període comprès entre els anys 2002 i 2010, ambdós inclosos, va importar tecnologia i equipament militar procedent de països europeus per valor d’uns 44 milions d’euros. Segons la Universitat d’Uppsala, des de 1991 Angola viu un conflicte armat intern d’intensitat menor, i l’any 2002 finalitzava un conflicte intern internacionalitzat d’alta intensitat que havia començat l’any 1975 (criteri 3). En aquest període, a més, l’ECP senyala l’existència de greus vulneracions dels drets humans. D’altra banda, segons el PNUD, la despesa en defensa d’Angola de l’any 2008 va representar un 3% del PIB, superior al 2,6% i al 2% que Angola va destinar l’any 2007 a educació i sanitat, respectivament. A més, segons el PNUD, l’any 2010 Angola tenia un Índex de desenvolupament (IDH) dels més baixos, 146 en una escala de l’1 al 169 (criteri 8).

Etiòpia. De 2003 a 2010, Etiòpia va importar armes per valor d’uns 37 milions d’euros. Des de 1964 Etiòpia viu un conflicte armat en la zona d’Ogadén, i la zona d’Oromiya encara és l’escenari de greus tensions que continuen malgrat el conflicte armat, iniciat l’any 1977, i que va finalitzar l’any 2009 segons la

11

CENT

RE D

’ESTU

DIS

PER

A LA

PAU

JMDE

LÀSUniversitat d’Uppsala (criteri 3). A més, segons

l’ECP, a dia d’avui continuen les tensions amb el veí Eritrea, amb qui va tenir conflicte armat entre els anys 1998 i 2000 (criteri 4). El mateix centre també constata que en tot aquest temps Etiòpia ha estat l’escenari de violacions sistemàtiques dels drets humans (criteri 2). A tot això cal afegir-hi dades del PNUD, segons el qual l’IDH d’Etiòpia l’any 2010 era dels més baixos (157) i l’any 2009 el seu PIB per càpita era de 344 dòlars corrents (criteri 8).

República Centreafricana. Entre els anys 2006, 2008 i 2010, la República Centreafricana va importar tres milions i mig d’euros en armes provinents de països europeus. Segons la Universitat d’Uppsala, des de 2001, el país viu un conflicte armat intern d’intensitat menor (criteri 3). En aquest període, l’ECP hi ha constatat l’existència de greus violacions de drets humans (criteri 2). D’altra banda, la seva despesa en defensa de l’any 2008 va representar un 1,6% del PIB, una xifra superior a la d’educació, 1,3% del PIB, o a la de sanitat, 1,4% del PIB, per a l’any 2007. A més, el seu IDH per a l’any 2010 era dels més baixos (159) i el PIB per càpita l’any 2009 va ser de 454 dòlars corrents (criteri 8).

República Democràtica del Congo. Entre els anys 2003 i 2008, i l’any 2010, la RD Congo va importar armes per valor 1,2 milions d’euros. Segons la Universitat d’Uppsala, el país va viure un conflicte intern menor des de l’any 1964 fins a l’any 2008, que l’ECP encara considera actiu (criteri 3). Pel que fa al respecte dels drets humans, el centre assenyala l’existència de vulneracions sistemàtiques dels drets humans en el país (criteri 2). D’altra banda, segons dades del PNUD, la despesa en defensa amb relació al PIB per a l’any 2008 va ser 1,4%, mentre que la despesa pública en sanitat per a l’any 2007 era l’1,2% del PIB.

Txad. De 2002 a 2010 el Txad va rebre tecnologia i equipaments militars procedents de països europeus per valor d’uns 24 milions d’euros. En aquest mateix període va ser l’escenari d’un conflicte armat intern menor, que segons Uppsala va finalitzar l’any 2010 i que segons l’ECP encara és actiu avui en dia (criteri 3). A això cal sumar l’existència de greus violacions de drets humans (criteri 2). D’altra banda, segons el PNUD la despesa en defensa l’any 2008 representava un 6,6% del PIB mentre que en educació i en sanitat representaven l’any 2008 un 1,9% i un 2% del PIB, respectivament. A més a més, l’any 2010 el Txad tenia un IDH dels més baixos (163) i el seu PIB per càpita l’any 2009 era de 163 dòlars corrents (criteri 8).

Uganda. Entre els anys 2003 a 2006 i 2008 a 2010 Uganda va importar armament europeu per valor d’uns dos milions i mig d’euros. En el mateix període i segons dades de la Universitat d’Uppsala, el país ha viscut un conflicte intern internacionalitzat a la zona nord del país, un conflicte que es va iniciar l’any 1971 i que continua actiu avui en dia (criteri 3). A més a més, segons l’ECP el país ha estat l’escenari de violacions sistemàtiques dels drets humans (criteri 2). Finalment, segons el PNUD, el PIB per càpita de l’any 2009 era 490 dòlars corrents i l’any 2010 tenia un IDH baix (143).3

3. Les dades sobre conflictes armats han estat extretes de la base de dades del Programa sobre Conflictes de la Universitat d’Uppsala (UCDT) i de la base de dades del Programa de Conflictes i Construcció de Pau de l’Escola de Cultura de Pau. Les dades sobre vulneracions de drets humans han estat extretes del Programa de Drets Humans de l’ECP. Finalment, els indicadors econòmics i de desenvolupament han estat extretes dels Informes del PNUD dels anys 2009 i 2010. L’última consulta de les dades s’ha realitzat el dia 18/02/2012.

José Eduardo dos Santos, president d’Angola, al costat de Gadafi i Mubarak el 2009

ww

w.g

8ita

lia20

09.it

12

CENT

RE D

’ESTU

DIS

PER

A LA

PAU

JMDE

LÀS

Les dades recollides posen en dubte l’aplicació dels criteris de la Posició Comuna en el control de les exportacions europees de tecnologia i equipament militars o, en tot cas, l’eficàcia real de la legislació europea en la defensa de la seguretat global i el respecte als drets humans. Les exportacions d’armes a països en conflicte on no es respecten els drets humans o amb

IDH baixos mostren la part de responsabilitat dels governs europeus del nord amb relació a la manca d’oportunitats de les poblacions del sud per optar a una vida digna, en què les necessitats bàsiques estiguin cobertes i les persones visquin lliures de les violències i dels temors derivats de la guerra.

Anna Sánchez

El que està ocorrent a Síria és devastador i criminal. Per això l’últim veto de Rússia i la Xina a la resolució més suau que s’hagi presentat fins ara (06/02/12) al Consell de Seguretat de l’ONU sobre Síria ha desencadenat tanta indignació. Rússia i la Xina es neguen a acceptar una resolució de condemna al govern sirià, de la mateixa manera que els EUA i el Regne Unit van vetar, l’estiu de 2006, una resolució que demanava l’alt al foc durant la guerra entre Israel i Hizbollah al Líban. El que s’ha de tenir clar, entre tanta reprovació vers Rússia i la Xina, és que encara que s’aprovés

Un any de revoltes a Síria: un any més de repressió a l’estil Al-Assad

una resolució en el Consell de Seguretat de l’ONU, Bashar Al-Assad certament no la respectaria. Les visites diplomàtiques a Damasc tampoc serviran de res. Encara en l’hipotètic cas (molt poc probable) que s’aconsegueixi convèncer Bashar Al-Asad a emprendre unes reformes polítiques, aquella part de la població siriana que està pagant el preu més alt d’aquesta situació mai acceptaria (com tampoc persones del mateix règim) que Al-Assad continués en el poder. Fa ja mesos que el conflicte de Síria ha traspassat el punt de no retorn.

Manifestació de dones Sirianes en Taiz

ww

w.a

bc.n

et.a

u

13

CENT

RE D

’ESTU

DIS

PER

A LA

PAU

JMDE

LÀS

Les protestes contra el règim de Bashar Al-Assad van començar clarament inspirades per les mateixes raons que les de Tunísia i Egipte. Part de la població es va llançar al carrer per demanar la caiguda del règim, la instauració d’una democràcia, millors condicions de vida, llibertat i dignitat. Però mentre que fa onze mesos, quan van començar, es tractava de demostracions pacífiques, ara és evident que el conflicte de Síria és internacionalitzat, i que tant el govern com l’oposició reben suport militar d’altres governs. I no és sorprenent, perquè Síria és un mos apetitós per a massa parts a escala regional. Els Estats Units, Israel, la Unió Europea, Turquia i Aràbia Saudita podrien aïllar l’Iran, que porta anys intentant afirmar-se com a potència regional. Si Bashar Al-Assad deixés el poder, Iran ho tindria indubtablement més difícil per seguir armant, per exemple, el partit libanès de Hizbollah amb míssils que tenen la capacitat d’impactar sobre Israel. D’altra banda, Síria és un dels majors importadors d’armes russes. I Rússia té al port sirià de Tartus la seva única base naval al Mediterrani. Un punt important, sobretot considerant la infraestructura de l’escut antimíssils que els EUA estan instal·lant en el Mediterrani (fins i tot a Rota, Cadis).

Hi ha molts actors (interns i externs) involucrats en aquest conflicte. La pacificació il’estabilització d’aquest país no seran en absolut ni ràpides ni senzilles. La població siriana està dividida entre una majoria de musulmans (sunnites, alauites, kurds i altres) i una minoria formada per cristians principalment. Les pràctiques repressives i il·legals del règim dels Assad han portat el país a una situació de pobresa generalitzada i a divisions socials molt profundes. Una part de la població (majoritàriament els alauites i cristians) vivia relativament bé, traient tot el profit que podia de l’estabilitat que els Assad han mantingut, i sobretot sense interessar-se en la política. És a dir, sense criticar el règim. El control dels serveis d’intel·ligència sobre la població està tan arrelat que els sirians tenien molta cura a l’hora de parlar de política, ja que fins i tot el veí podia ser una espia del règim. Així, doncs, la població no representa un front compacte contra Bashar Al-Assad. De fet, l’oposició tampoc és homogènia: sabem que hi ha dos grups principals d’oposició, el Consell Nacional Sirià (CNS) i l’Exèrcit Lliure

Sirià (ELS). No obstant això, també hi ha els anomenats «comitès locals de coordinació», els consells revolucionaris i altres grups. Cadascun d’ells amb la seva pròpia idea de com caldria seguir lluitant contra el règim. A més a més, és important també parlar de la complexitat i extensió de les forces armades i dels cossos d’intel·ligència, la gestió dels quals en un sistema post Al-Assad no serà gens fàcil. No hi ha dubte que el país trigarà anys a recuperar-se. I mentre veiem els tremends vídeos que persones com nosaltres fan arribar al món per denunciar el que està passant, hem de saber i assumir, una vegada més, que tots els nostres governs són còmplices directes d’aquests crims, així com d’aquells amb els quals el règim sirià s’ha tacat en aquests llargs anys. No ens vam despertar un dia de març de 2011 i un senyor, de cop, s’havia convertit en un dictador sanguinari. Les violacions sistemàtiques dels drets humans, la repressió, la tortura i els assassinats per part del règim dels Assad (que va començar amb Hafez Al-Assad el 1971) no són un fet nou. Però Al-Assad mai va moure un dit contra Israel, malgrat tanta retòrica antiimperialista i antisionista. Ni tan sols va fer res quan el territori sirià (i precisament un suposat reactor nuclear) va ser bombardejat per avions militars israelians l’any 2007. En el cas de Síria, com en molts altres, per a la «comunitat internacional» ha valgut sempre allò de «millor el mal conegut que el bo per conèixer».

Molt abans d’arribar a la indignació pels vetos que bloquegen el sistema de Nacions Unides, és l’entramat d’interessos que governa el món el que ens porta una vegada i una altra a ser testimonis de situacions com la de Síria. Mentre es continuï venent armes a països els governs dels quals són coneguts per no tenir cap objecció a recórrer a qualsevol mesura per quedar-se en el poder; mentre la impunitat segueixi sent, en general, la destinació d’aquells líders que violen els drets humans del seu poble (o els d’uns altres); mentre es continuï donant suport a dictadors perquè són el mal menor (per als «líders» de la «comunitat internacional», és clar) és inevitable que acabem arribant a aquest punt, una vegada i una altra, no únicament a Síria, sinó en molts altres països del món.

Valentina Saini

14

CENT

RE D

’ESTU

DIS

PER

A LA

PAU

JMDE

LÀS

Grècia i els malabarismes financers

Alemanya i França, a través de Brussel·les, financen i promouen el «rescat» de Grècia, per a que Grècia pugui comprar tancs, vaixells de guerra i submarins a Alemanya i França.

Amb motiu de la commemoració del 60è aniversari de l’ingrés a l’OTAN, l’actual ministre de defensa pel país hel·lè va comentar públicament al secretari general de l’OTAN, Anders Fogh Rasmussen: «La crisi no ha afectat al sistema defensiu de Grècia». Tanmateix, qui més està atemptant contra Grècia és el sistema de taurons financers internacionals, els anomenats «mercats», que no són altra cosa que els «mercaders», tant interns com externs al país.

Recentment, el diari alemany Die Zeit (citat per El Periódico, 19/02/2012), afirmava que part del nou préstec de rescat, d’almenys 130.000 milions d’euros, es destinarà a la compra d’armes. Euros que generaran beneficis afegits al sistema de corrupció.

A tall d’exemple, l’exministre de defensa Akis Tsojatzopoulos, que està sent investigat per rebre suborns milionaris de l’empresa alemanya Siemens a canvi que Grècia comprés 4 submarins per valor de 1.600 milions d’euros. Mentrestant, França i Alemanya s’afanyen a firmar contractes milionaris amb el govern grec per a la compra d’armes, entre ells un acord amb el govern de Nicolas Sarkozy per valor de 3.300 milions de dòlars.

Rússia, Síria i la geopolítica

Més enllà de la doble moral i la hipocresia dels diferents països posicionats, tant occidentals com àrabs, existeix una realitat criminal quotidiana, la repressió i les matances que exerceix el règim de Bashar al-Asad contra la població síria que reclama llibertats.

Perquè Rússia s’oposa sistemàticament a imposar sancions al règim de Bashar al-Asad, tal com planteja el Consell de Seguretat de les Nacions Unides? Segons la BBC (1/02/2012), una de les grans raons és que el 10% de la venda global d’armes russes són adquirides pel règim siri, que actualment té contractes establerts amb la indústria armamentística russa per valor de 1.500 milions de dòlars, armes que són utilitzades contra la pròpia població síria. Rússia, per altra banda, té a Síria l’única base naval que li queda més enllà de les fronteres de l’ex Unió Soviètica, al port de Tartus, des de la qual Rússia pretén mantenir part de influència a la regió.

El ministre Pedró Morenés, un bon agent comercial per a la venda d’armes

Com si haguessin nomenat a Josep Lluís Núñez –el de Núñez y Navarro– o a Florentino Pérez ministres de Foment. És sorprenent el cas de Luís de Guindos que el nomenen ministre d’economia i competitivitat quan el 2008 era responsable de Lehman Brothers per Espanya i Portugal, la qual cosa el converteix en corresponsable de la major crisi financera des de 1929 –dit pels mateixos experts d’economia–. Com posar el llop de pastor de les ovelles, vaja.

No és el cas de Pedro Morenés, nou ministre de la guerra, que va ser Secretari de Defensa amb Aznar i, entre els dos mandats del PSOE, president a Espanya de MDBA, un dels majors fabricants de míssils del món, conseller d’Instalaza, empresa fabricant de bombes de dispersió, la qual ha presentat una demanda a l’Estat per «lucre cessant» en deixar de fabricar les anomenades bombes assassines, entre altres responsabilitats al món del lucre armamentístic.

Fidel al seu currículum com agent comercial, Pedro Morenés va aprofitar la seva primera cimera internacional a l’OTAN per a promocionar la venda de submarins S-80 i helicòpters EC-135 fabricats a la planta d’Albacete del consorci europeu Eurocopter als exèrcits d’Àustria i Portugal, segons informa infodefensa.com (07/02/2012).

Matar amb seguretat robotitzant la guerra

El 16 de febrer la premsa es va fer ressò de l’atac realitzat per avions no tripulats (ANT) dels EUA a la

NOTÍCIES

Akis Tsojatzopoulos

wik

imed

ia.o

rg

15

CENT

RE D

’ESTU

DIS

PER

A LA

PAU

JMDE

LÀS

zona nord de Pakistan, prop de la frontera amb l’Afganistan, i en el que van perdre la vida almenys 21 persones. El president Obama va confirmar (BBC Món, 16/02/2012) que els EUA ataquen la zona tribal del nord de l’Afganistan amb aquest tipus d’armes. Els ANT més avançats els fabrica Lockheed Martin (300 milions de dòlars cada unitat), poden volar grans distàncies i sense perill per a la tripulació, ja que no en tenen.

Es calcula que el Pentàgon ha destinat bases per als ANT en bona part del món, en llocs com Djibouti, els Emirats Àrabs Units,

l’Afganistan o les illes Seychelles. La City University de Londres calcula que l’any passat almenys 175 nens figuraven entre les més de 2.000 víctimes causades per bombes llançades per aquest tipus d’avions, que també són utilitzats en missions d’espionatge, com el capturat fa uns mesos per l’exèrcit de l’Iran.

La inestabilitat d’Irak augmenta amb la venda d’armes dels EUA

Pocs dies després de la sortida d’Irak de les últimes tropes estatunidenques, el Pentàgon va anunciar una venda d’armes i entrenament militar per valor de més de 11.000 milions de dòlars, uns 8.500 milions d’euros, segons informació de l’agència EFE (30/12/2011). Aquesta venda inclou avions de combat F-16 i tancs de batalla M1A1. Mentre el portaveu del Pentàgon argumentava que «el propòsit és assistir la capacitat dels iraquians per a defensar la seva sobirania contra amenaces estrangeres a la seva seguretat», diversos experts iraquians expressen el seu temor a que la venda beneficiï especialment un cos militar d’adscripció xiïta més

interessat a marginar els sunnites que no a pensar en suposades amenaces exteriors.

El govern espanyol negocia amb Aràbia Saudita la venda de tancs Leopard

El ministre de la guerra espanyol està finalitzant la negociació de la venda de 250 tancs de combat Leopard, segons informa el web infodefensa.com (15/02/2012), per un valor de quasi 3.000 milions d’euros. A més a més de l’empresa General Dynamics – Santa Barbara Sistemas, principalment a la seva factoria d’Alcalá de Guadaira (Sevilla), també participen a l’operació empreses com Indra, Amper o Tecnobit. El secretari d’Estat, Pedro Argüelles, afegeix a la informació que aquesta empresa permetrà mantenir 250 llocs de treball durant 6 anys, amb la qual cosa hauran de seguir fabricant armes que vagin causant morts i que vagin generant o mantenint ocupació. Sense plantejar-se que potser una sortida més saludable i que possiblement generaria més llocs de treball seria la reconversió industrial orientada a manufactures no de guerra.

Graf

isme

amb

la co

l·lab

orac

ió de

la Fu

ndac

ió Ta

m-Ta

m

Llançament d’un míssil des d’un ANT (avió no tripulat)

nosi

nt.b

logs

pot.c

om.e

s

Col·laboradors/es: Francesc Benítez, Xavier Bohigas, Jordi Calvo, Jordi Foix, Teresa de Fortuny, Xavier Garí, Tomàs Gisbert, Arnau Gòmez, José Luis Gordillo, Eduardo Melero, Xema Moya, Arcadi Oliveres, Pere Ortega, Marina Perejuan, Alejandro Pozo, Valentina Saini, Anna Sánchez, Gabriela Serra i Camino Simarro.D.L.: B-18996-2010 · ISSN edició impressa: 2013-8121· ISSN edició en linea: 2013-9764

CEnTrE D’ESTuDiS pEr a La pau JM DELÀS DE JuSTíCia i pau · rivadeneyra 6, 10º · 08002 Barcelona T. 93 317 61 77 · F. 93 412 53 84 · delas@justiciaipau.org · www.centredelas.org · info@centredelas.org

Recorda que les teves aportacions són fiscalment deduïbles en un 25%.

COm COl·labORaRn Forma part del nostre equip d’investigació.n Ingresa un donatiu a TRIODOS baNK,

al compte corrent: 1491-0001-20-1008223826.

n Fes las pràctiques dels teus estudis al Centre Delàs.

n Feste soci trucant al 93 317 61 77 o des de la nostra web: www.centredelas.org